TREBALLS PREMIATS SANT JORDI 2017
INSTITUT ARRAONA
LA ROSA DEL MEU JARDÍ Aquesta rosa tan bonica és del meu jardí la vaig intentar agafar, i em vaig punxar el dit. Va vindre un cavaller amb el seu cavall blanc, al drac va matar i una rosa em va lliurar. Del drac va sortir sang, de la sang va sortir roser, del cavaller em vaig enamorar no en sé ben bé perquè. Jo crec que és valent. Vaig marxar amb ell, per viure i ser feliç, tota la vida ho seré!
NAYARA VADILLO, 1r de l’ESO PREMI POESIA EN CATALÀ, CATEGORIA A
LA HISTÒRIA DE LES MÒMIES EGÍPCIES
Un cop acabades les classes, tot segon de Batxillerat va anar de viatge de final de curs a Egipte. El primer dia de ser-hi a El Caire, els profes els hi van deixar temps lliure als alumnes per fer-hi un tomb per la capital del país. En Marc va aprofitar per anar a un museu concretament, al Museu d’Antiguitats Egípcies. Li va cridar molt l’atenció una sèrie de signes estranys que estaven escrits a un racó d’una cambra ja que, aquests no formaven part de l’alfabet egipci. L’endemà, divendres, durant les tres hores de permís que tenien per voltar per la ciutat en Marc i els seus amics van aprofitar per fer uns beures i riure una mica. El nostre protagonista va aprofitar aquell moment per explicar-los com li havia anat la visita al museu i una mica tot plegat també, tot allò d’aquells signes tan enigmàtics. Tots ells van quedar força impressionats i van decidir d’anar-hi aquella mateixa tarda, per veure i comprovar in situ la història d’en Marc. Es va fer l’hora i en Marc i els seus amics van anar al museu. - Marc estàs segur del què dius? – Va dir la Naira entrant a la porta del museu. - Clar que sí Naira, a més us quedareu bocabadats tots! El museu era molt interessant, aquell recinte responia tots els interrogants que quelcom visitant podia tenir sobre els egipcis. A tot el grup li estava agradant molt l’excursió però, encara quedava la part més important, havien de veure aquella cambra amb tots aquells signes tan estranys. - A veure, qui entra primer? I qui vol entrar últim? – Va preguntar en Nil.
- Jo primer. Ja que sé com és la cambra, així no ens perdem. Que és molt gran! – Va dir en Marc amb una divertida ganyota. Van entrar i en Marc es va dirigir a la paret on estaven escrits els signes. - Quina escriptura més estranya , mai he vist una cosa com aquesta. Uns signes que no formen part de l’alfabet egipci. – Va dir en Gerard una mica nerviós. - De qui és aquest sarcòfag tan estrany? – Va dir en Gerard. Tothom se’l va estar mirant sense dir ni trobar cap resposta. - Per què no quedem demà per estudiar i aprofundir més amb el tema? – Va dir la Marta. - Jo estic d’acord! – Va dir en Marc . La resta amb un okey general també es van afegir a la proposta. A l’endemà, van quedar a una biblioteca que hi era a tocar de l’hotel. Allà no van tenir cap problema per documentar- s’hi ja que, tenien tota mena de documents antics, ordinadors, taules, cadires, tot el necessari per consultar i investigar envers el tema. Van anar arribant, primer en Nil, després la Marta i per últim, en Marc i en Gerard, que anaven junts. - A veure, aquesta nit m’he connectat a internet per veure les principals normes per formar un grup d’investigació i el primer punt és; tenir un nom de grup! Algú se li acudeix alguna proposta? – Va dir la Naira. - Proposo Camelot. – Va dir en Nil. - No queda millor La tribu de Camelot? – Va dir la Marta. - És veritat. – Tot el grup estava d’acord. - Bé, ja tenim el grup d’investigació. Ara el segon punt serà saber quin és el tema que estem investigant i a continuació, aportar documents per poder enllestir la investigació.
- Investigarem el perquè dels signes de la cambra, seguidament el tipus de mòmia que hi havia en allà dintre i finalment, acabarem regirant el museu....Tot ell. La Marta va ser l’encarregada d’investigar al museu. En allà, va descobrir que havien diferents tipus de mòmies; les que eren molt importants, els faraons, que les posaven plegades amb les seves pertinences i amb els seus esclaus i d’altres (normalment representants de les classes altes), i que no ho eren tant, descansaven només al costat de les seves pertinences (joies, ceràmica...etc). Un altra informació important que va contrastar per la investigació va ser confirmar que allò exposat al museu, no eren escenes reformades sinó més bé, restes arqueològiques reals. La resta del grup es va centrar en cercar informació dels faraons de l’antic Egipte, la seva religió, etc. Havien quedat per dinar amb tot el curs al bar de l’hotel. Mentre la resta de companys del curs s’explicaven les batalletes de com havia anat la nit a les habitacions, a la tribu només es parlava d’una cosa: Qui era la mòmia de la cambra amb signes? - Ja ho tinc! – Va dir en Nil. - Queeee! – Va respondre tota la tribu. - He arribat a una conclusió. - Quina. - Vejam, sabem que es soterrava a les mòmies sempre amb companyia de coses o persones, però amb el cas d’aquesta mòmia solitària, ens trobem que no s’acompleix cap ritu de soterrament. En totes les cambres s’escrivien textos de comiat per les mòmies, però amb el cas d’aquesta el que tenim és completament diferent a allò habitual. No hi ha res escrit i a més, el que hi ha escrit a la seva cambra són signes que no tenen res a veure amb l’antiga llengua dels egipcis. No ho tinc tot lligat, però diria que allò que hi ha en aquella cambra va ser alguna persona que va ser molt
important per tota la civilització egípcia. Ara bé, ni era un faraó ni un important senyor de classe alta. – Va dir en Nil. - Potser tinguis raó amb allò que dius, Nil, però sinó és un faraó o un membre de l’alta societat ...Llavors qui dimonis és? – Va dir en Marc. Tothom amb el cap van assentir esperant la resposta. - Un gran sacerdot. – Va rematar en Nil el seu argument amb una veu misteriosa. - Com què un sacerdot? – Van dir tots alhora. - Sí, perquè un gran sacerdot també era una figura molt important, que es podia momificar i no li calia, ni soterrar- s’hi amb esclaus ni amb cap pertinença material . Els signes que allí vam trobar penso, que podrien formar part d’antics rituals practicats per aquella gent. - D’acord, ara ja creiem saber que és, un gran sacerdot. Però, podem mirar d’esbrinar ara qui va ser? – Va dir la Nara. La tribu va investigar sobre els sacerdots, ja que la teoria d’en Nil els hi va semblar verídica. Tot plegat, semblava que quadrava i l’enigma va quedar completament resolt. La investigació finalment va restar tancada. En passar dos dies, La Tribu de Camelot va quedar per anar al museu i mostrar tota la documentació que acreditava que aquell qui era a la cambra era un gran sacerdot, concretament un antic gran pontífex de Karnak o també anomenat “aquell que pot obrir les portes del cel”. Es creu que aquell gran sacerdot, va escapar de Tebes, el que avui seria Karnak, perquè va esbrinar un conjur màgic per accedir-hi directament al costat del gran déu Ra. El museu va estudiar tota la documentació aportada pel grup d’en Marc i finalment, va acreditar que aquella estranya mòmia de la cambra envoltada de signes estranys era el gran Imhotep, gran pontífex de l’antiga ciutat de Karnak i antic, sacerdot/conseller del gran Intef II,rei de la dinastia XI, soterrat al gran temple d’Amon-Re de Tebes.
La notícia d’aquesta gran troballa hi era a tot arreu. Tols diaris de El Caire només parlaven del mateix: qui era Imhotep? D’on havia sortit aquesta tribu de nois? ...etc. Però encara quedava una última pregunta per resoldre.... Seran els signes de la paret de la cambra la porta d’entrada per ser-hi amb el gran déu egipci Ra, rei del Sol?.
Mª JOSÉ MORA, 2n d’ESO PREMI NARRATIVA EN CASTELLÀ, CATEGORIA A
EL MÒN DELS LLIBRES Insinuen paraules sense parlar, màgicament t’ajuden a volar. Obren la clau del teu cor, sempre fidels, amb amor. Són els teus amics invisibles o aquells que en el seu món et fan visible des de petita al llit llegia, sense pausa ni sense inginia. Jugant amb titelles, altres joguines velles. Guardant llibres esperitada, comptant i com sempre pensava. Mirant com la vida passava, creient que estava atrapada. I tot i així pensava...
La companyia d’un llibre mai et serà perduda, sempre que llegeixis esfilagarsant-te en l’aventura del viure i del morir, del fred i la calor, de la tristesa i l’eufòria dels somnis i els malsons dels cels i dels inferns, de l’amor i el desamor... L’ànima s’encén com un estel sense final i entres en un racó medieval. T’atrapen en un mirall de pintura. Et vesteixen amb capa i armadura. Els escacs es desplacen pel taulell i sents el tic-tac dels rellotges a la pell. El somriure de la blanca lluna, et saluda des de les altures. La boira pels castells s’escampa, els vaixells en el mar d’escuma blanca, els balls pels instruments i la dansa. -No tinguis por- diuen les fades. -Sigues valent- diu la música del pentagrama. -No tinguis dol- diu el crisantem. -Sigues intel·ligent- diu el dofí.
I així faig un viatge, caminant sobre capítols al prestatge, recordant sempre la seva imatge i deixant petjades a l’onatge. Entre laberints de paraules. Paraules que són aigua en un desert, que són màgia en l’infern, que són fruits en els arbres, que són reaccions en el laboratori, que són miracles en el món. El món secret entre biblioteques i llibreries: el món, el món dels llibres. ANNA ROSADO, 3r de l’ESO PREMI POESIA EN CATALÀ, CATEGORIA B
HI HAVIA UNA VEGADA Encara hi havia llum a la llibreria quan vaig creuar davant l’aparador. Ja era molt tard i la llibreria hauria d’estar tancada. vaig obrir la porta, s’escoltava una música molt animada. Passava entre prestatgeries plenes de llibres de tots els estils i colors: hi havia de misteri, d’amor, de terror... Poc a poc vaig anar apropant-me a la secció de contes, i vaig veure el que mai m’hagués imaginat... Els personatges dels llibres infantils estaven fent una festa: els tres porquets tocaven la flauta, la caputxeta vermella estava en una taula de mescles i l’àvia estava en mig de tots ballant break dance. Al meu costat Hansel i Gretel em feien gestos animant-me a unir-me a ells. Em vaig posar a ballar amb l’àvia, però de cop i volta van sorgir uns remolins i tots van ser absorbits cap als llibres. Tot va quedar desert. -Hi ha algú?- vaig cridar, però ningú va contestar. –He de trobar els altres...- vaig murmurar buscant pels prestatges, però no hi havia res. Asseguda em vaig fixar en el pòster que hi havia penjat a la paret i hi deia “Prohibit fumar” amb un dibuix d’un cigarret. M’hi vaig apropar i quina sorpresa, no era un cigarret, era una espècie de mitja lluna. De sobte va aparèixer un gat lila amb ratlles roses, tenia uns ulls enormes i grocs, una cua llarga i peluda. El seu somriure era malèvol que li donava un aspecte molt esgarrifant. Vaig fer un crit ofegat i va desaparèixer. -No, espera- vaig cridar. Encara que em feia molta por, potser em podria ajudar a trobar els altres. Vaig girar-me poc a poc, era ell. -Perdona, em podries ajudar a trobar els meus amics?- vaig demanar.
-I per què t’hauria d’ajudar?- va dir-me amb forta impertinència i un gran somriure d’orella a orella. Vaig fixar-me que estava flotant. Tot era molt confús. -Tu saps on són? -És clar, jo ho sé tot. -Doncs digues-m’ho, si us plau. Faré tot el que vulguis- vaig dir. Ell va girar el seu cap 360° i em va mirar. Va riure molt malèvolament. -D’acord, segueix-me- va dir. Va començar a caminar entre les prestatgeries mentre jo el seguia. Tot estava molt fosc. La llibreria havia passat de ser lluminosa, reconfortant i alegre a un lloc totalment diferent, fred i tenebrós. Ja no volia ser allà, volia marxar, però havia de trobar els meus amics. El gat es va parar davant d’una prestatgeria, va treure un llibre i em va dir: -Aquí dins hi ha els teus amics. -Gràcies, però com hi entro? -Molt fàcil, has de posar els dos peus sobre el llibre i puff! Ja ets a dins- tant bon punt ho va dir va desaparèixer. Em vaig quedar molt embadalida, però no havia de perdre el temps i vaig fer el que havia dit el gat. Però no passava res. Quan de sobte els meus peus van començar a enfonsar-se en el llibre. -T’has decidit, ja? Estem a punt de tancar. -És clar. M’emporto aquest llibre- vaig contestar. I el llibreter va somriure. BRAIS CARRASCO, 3r d’ESO PREMI NARRATIVA EN CATALÀ, CATEGORIA B
LA LLUNA
En una nit freda d’hivern una gran perla rodona brilla sobre el cel fosc ple d’estrelles. El bosc s’il·lumina amb els rajos de llum els animals descasen sota les fulles i els mussols li fan cants nocturns. Els llops agraeixen la seva presència i les ones del mar ballen lentament sota el mirall brillant de la lluna.
SARA ESCALERA 2n batxillerat PREMI POESIA EN CATALÀ, CATEGORIA C
QUANT DURA L’AMOR?
Fa 65 anys, 2 mesos, 3 dies, 2 hores, 20 minuts i 31, 32, 33, 34... segons des de l’últim dia que el vaig veure. Tot va començar el mes de juliol, quan els meus pares van agafar les vacances d’estiu. Al juny, de fet, encara estàvem decidint on passar les vacances, però, una matinada van telefonar a casa i ens van donar la notícia que una tieta del meu pare havia mort i l’enterrament se celebrava el dia 7 de juliol a Palafrugell. La tieta es deia Núria i, després de la mort de la mare del meu pare quan ell tenia 10 anys, va ser ella qui se’n va fer càrrec fins que va decidir venir a viure a Barcelona. Per tant, vam fer les maletes, i vam marxar cap a Palafrugell. La decisió no em feia especial emoció. Sentia que tot un estiu estava passant per davant dels meus ulls i a mi no em donava temps d’agafar-lo. Passava massa de pressa. Vam arribar el dia 6 per la nit. Quan vaig veure el municipi, vaig quedar encantada. “Tant de bo hagués pogut portar a la Martina. Li hagués encantat”. No. No tinc germanes i la Martina és la meva millor amiga. La casa de la tieta era bastant gran. Tenia 4 habitacions, 2 lavabos, 2 cuines i un menjador gegant. Ah, i un patí preciós! I per si fos poc, estava situada justament davant del mar.
Vaig marxar cap al pati i vaig seure a un dels dos gronxadors que hi havia. Quan de sobte... “Hola em dic Ot. Tu qui ets?”. En aquell moment em vaig sentir molt estranya. No sabia que em passava. A la panxa sentia com formiguetes. Les mans em tremolaven i no podia parar de somriure. “Hola! Em dic Ju..., Ju..., Ju... Júlia”. Li vaig dir. Em sentia ridícula. No em sortien les paraules. Què m’estava passant? L’Ot, mentre deia i no deia el meu nom, no parava de riure. Tenia un somriure d’aquells que mai s’obliden i els ullets verds se li posaven xinesos. Era..., era... “No. Júlia, no. Para!”. “He de marxar. Ja ens veure’m Ot. Encantada!”. Vaig marxar quasi corrent. A l’endemà vaig decidir anar a veure el mar. Quan vaig el veure, estava tranquil. Semblava que somreia i tenia la mirada perduda en l’horitzó. Com aquell que mira alguna cosa pensant que mai més la tornarà a veure. Volia apropar-m’hi per parlar amb ell. - Amb el mar no es pot parlar àvia. -Diu en Marc. - No Marc, fill meu. Parlava d’Ot. No era el mar qui estava tranquil, sinó, ell. No era el mar qui somreia. Somreia ell. Vaig agafar tot l’aire que vaig poder i vaig anar a seure al seu costat. Vam estar parlant hores i hores. Vam anar a fer un tomb i més tard, vam anar a sopar a una pizzeria que tenia el seu pare a la vora del mar. Em va acompanyar fins a la porta de casa i quan vam arribar li vaig donar les gràcies i vaig pujar corrent cap a la meva habitació. No podia parar de pensar en tot el què havíem viscut en un sol dia. “Ets una ximple, Júlia. No veus que només heu passat junts un dia? Deixa de fer-te pel·lícules al cap, per favor!” em repetia a mi mateixa una i altra vegada.
Al dia següent ens vam tornar a veure. I l’altre, i l’altre, i l’altre... Ja estàvem a mitjans d’agost, era dia 14, i jo necessitava dir-li a l’Ot que cada cop que el veia sentia que casa meva havia deixat de ser Barcelona, però, que tampoc ho era Palafrugell. Casa meva era on ell estigués. Un dia em va dir que volia parlar amb mi. Que no sabia que li passava. Que mai havia sentit una cosa semblant, però, que cada cop que em veia era com si sentís que no necessitava a ningú més a la seva vora, i que no volia que acabés l’estiu. Que potser semblava que estava boig, però, que si pensava això, tenia raó. S’havia tornat boig per una novia de 15 anys en un mes i mig. En aquell moment no vaig poder dir res. El vaig mirar als ulls i li vaig somriure. Un segon després em vaig veure envoltada pels seus braços. I vaig sentir que estava fora de perill vingués el que vingués. L’endemà, quan vaig pujar al cotxe per tornar cap a Barcelona, no podia parar de plorar. Ens vam prometre que ens escriuríem un dia a la setmana com a mínim, i que quan tornés l’estiu, tornaríem a veure’ns i aquell estiu seria millor encara que el què ja havíem passat junts. Vam estar escrivint-nos durant uns mesos, però, a poc a poc, cada cop jo rebia menys notícies seves, fins que un dia va arribar una carta que deia: “Estimada Júlia: Sento molt donar-te aquesta notícia. No sabia com dir-t’ho però l’Ot ha mort. Va tenir un accident la setmana passada amb la moto. Per qualsevol cosa, compta amb mi. Darrera d’aquesta carta et deixo una que et va escriure l’Ot feia uns dies però que mai vas poder rebre... Petons, Anna” En aquell moment vaig sentir com si una bala se’m clavés al cor. No p podia pensar en res que no fos aquell estiu. Només podia plorar.
Passen els anys i no hi ha un sol dia en què no me’n recordi d’ell. Va ser ell qui em va ensenyar que hem de gaudir dels petits moments que et dona la vida, perquè els que marxen, mai tornaran. Per això, i per molts motius més, vaig decidir escriure-li una carta que sabia que mai rebria, però, que potser, en el moment que l’escrivia, ell m’estava escoltant. “Estimat Ot: Una vegada més: gràcies! Et prometo que continuaré endavant. Que tornaré a somriure i que mai m’oblidaré de tu. Sempre ens quedarà Palafrugell. No creus? Ot, sé que allà on ets, segueixes tenint cura de mi. Vull que sàpigues que per molts anys que passin sempre et guardaré en un petit racó del meu cor. En un lloc tan profund on només tu i jo siguem capaços d’arribar. T’ho prometo. Així que deixa’m posar-li a l’estiu el teu nom per quan arribi l’hivern i marxis, sigui el teu record la meva única engruna de calor. T’estimo i t’estimaré sempre. Júlia.” - Nois! Júlia! El sopar és a taula! Veniu! MARTA LORA 2n batxillerat PREMI NARRATIVA EN CASTELLÀ, CATEGORIA C
EL NIÑO Y EL SABIO
Habíía una vez, en un pueblo del Tibet donde el fríío y la nieve mata todo lo que se mueve, vivíía Juan, un ninñ o espabilado, píícaro y muy listo. En ese mismo pueblo, a las afueras, donde ya no habitaba praí cticamente nadie, vivíía un viejo sabio al que la gente acudíía cuando teníían alguna duda o pregunto, o teníía que tomar una gran decisioí n. Le preguntaban todo al viejo sabio ya que en ese pueblo era como un dios. Una tarde lluviosa Juan, aburrido en su casa, se puso a pensar en un plan para poder enganñ ar al viejo sabio y asíí poder contar a todo el pueblo que el sabio se habíía equivocado. Empezoí su estrategia. Despueí s de pensar durante varias semanas tuvo una magníífica idea. Ya sabíía lo que iba a hacer, su plan era coger el paí jaro blanco que teníía el vecino y con eí l emprenderíía su rumbo a casa del sabio. Cuando llegara a casa del sabio entraríía y le preguntaríía si el paí jaro que teníía en la mano estaí vivo o muerto. Y si le decíía vivo, apretaríía la mano y mataríía al paí jaro, y si le decíía muerto, abriríía la mano y saldríía volando y asíí conseguiríía lo que eí l queríía: enganñ ar al sabio. El plan no podíía fallar. Un lunes en pleno enero con un fríío glacial, la nieve cubríía praí cticamente toda la puerta, nada maí s levantarse se puso la ropa raí pidamente y enganñ oí a su madre ya que le dijo que iba a casa de Pedro, pero en realidad iba a casa del viejo sabio. Cogioí el paí jaro blanco de la jaula del vecino y se fue. Empezoí a caminar hacia las afueras del pueblo destino a casa del viejo sabio, despueí s de su rato caminando llegoí a la casa del sabio. Era una casa pequenñ a pero acogedora, no teníía nada alrededor suyo solo praderas llenas de nieve. Se decidioí , tocoí a la puerta de roble macizo y escuchoí una voz que le decíía ya voy. Tardoí un buen rato en abrir la puerta debido a su avanzada edad. Cuando abrioí la puerta, invitoí con amabilidad a Juan para que entrara en su casa. Juan entroí y se sentoí en aquel coí modo sofaí delante del fuego a tierra con un ambiente acogedor y ruí stico.
Mientras bebíían una taza de leche bien calentita, el viejo sabio le preguntoí : “¿Queí quieres?” Y Juan le respondioí : “Te queríía hacer una pregunta que llevo muchos anñ os que te quiero preguntar: ¿El paí jaro que tengo en la mano es vivo o muerto?” Y el viejo sabio pensoí y con mucha certeza respondioí : “La respuesta la tienes en tus manos”.
JORDI AUÑÓN, 2n de l’ESO PREMI NARRATIVA EN CASTELLÀ, CATEGORÍA A
LA OPINIÓN DEL CHICO Podría hacer este poema de amor o de gladiadores, pero creo jurado que de esos, leéis a montones. mi seudónimo es Fiscal pero podría ser Mentiroso, aquí empieza mi poema, mi poema amoroso.
Nace mi historia, una historia bonita, la que empezó en First Dates con una cita. Pedimos segunda cita, así que no fue nada mal, hasta que ella me pilló ligando por Instagram.
Yo quedo como el lobo que ataca a Caperucita, pero la he dejado en paz porque es más guapa su abuelita. Yo quería una noche de pasión, ella lo que quería era salir en televisión.
Ni la buena es tan buena, ni el malo es tan malo, despegó en First Dates para aterrizar en Gran Hermano. Este poema parece un laberinto, yo no quiero el punto, quiero el cero coma cinco.
PAU BEA, 3r de l’ESO PREMI EX AEQUO POESIA EN CASTELLÀ, CATEGORIA B
AMOR DOLOROSO
Es verano, el sol radiante aparecía, lo que todo niño deseaba, caramelos, chocolates y dulzura, pero algo en el entorno carecía. En aquel cielo azul las aves volaban felices de la vida, pero algo faltaba, algo no encajaba, el frío venía, y me atacaba cómo quería, había perdido todo lo que deseaba… A pesar de aquella felicidad en el ambiente, yo, únicamente, deseaba que pasaran los días, que mi vida se destruyera, que cayera… que me eliminara. Te necesitaba, pero me dejaste en este rumbo de vida, dónde no sé que hacer ni cómo vivir,
me dejaste expuesta a lo que viniera. Ahora sólo deseo el olvidar amargamente tus recuerdos fuertemente, con sangre, lágrimas y anhelo tan sólo ahora necesito que desaparezcas de mi vida para yo poder seguir con este recuerdo.
DANA RAMOS, 4t de l’ESO PREMI EX AEQUO POESIA EN CASTELLÀ, CATEGORIA B
ACÉPTATE
Adoro cuando pierdes la paciencia y exiges que se acabe la batalla, que te deje de una vez hoy tu conciencia, que acepte de una vez cuál es tu talla.
Verte sonriéndole al espejo, sentir que por fin ya no te engaña, que ese sí que es tu reflejo, que ahora tu mente no lo amaña.
Quererte sin peros, volar sin alas, tocar los cielos y evitar las balas.
Que ahora sí que es tu momento, que vivas sin miedo a nada porque el paso del tiempo no es más que otra jugada. ROCÍO MÉNDEZ 4t de l’ESO PREMI EX AEQUO POESIA EN CASTELLÀ, CATEGORIA B
EL ESTUCHE DE LA PLUMA Y LA TINTA MÁGICAS
Adrián era un niño tímido, introvertido, no hablaba mucho, y lo que más le gustaba era encerrarse en su habitación, coger el cuaderno que tenía escondido debajo de la cama y sumergirse en su mundo de dibujos y colores. Un día Adrián salía de la escuela y en el camino se chocó con un señor trajeado, de unos cuarenta años. En seguida Adrián se disculpó, pero el señor lo ignoró y siguió con su camino. El señor no se dio cuenta de que de su maletín se le había caído un estuche, cuando Adrián se dio la vuelta para devolvérselo, ya había desaparecido. Al llegar a su casa, cogió la merienda y se fue directamente a su habitación. Quería observar detenidamente aquel misterioso objeto. El estuche era rectangular, de terciopelo azul por fuera y rojo por dentro. Al abrirlo, Adrián se sorprendió. Únicamente había una pluma y un bote de tinta vacío. Pero él sentía que había algo más, así que cogió una lupa y la puso encima del cuerpo de la pluma, efectivamente había un escrito: “Pluma mágica de Fillory”. También había un escrito en el bote de tinta: “Tinta invisible para la pluma mágica de Fillory”. No lo pudo evitar, empezó a dibujar con la pluma mojándola en la tinta invisible, dibujó lo primero que le vino a la cabeza, un libro.
Bajó a cenar y cuando subió se fue a la cama sin darse cuenta que en el escritorio ya no estaba el dibujo. Al día siguiente, cuando despertó fue al escritorio y no estaba el dibujo, pero en su lugar estaba el mismo libro que el había dibujado con el mismo título: “INSTRUCCIONES DE LA PLUMA DE FILLORY” Se lo puso en la mochila y se fue a la escuela. Una vez ya en su clase se puso a leer y se adentró en el libro. “La pluma de Fillory es mágica pero solo sirve si primero la mojas en la tinta invisible, la cual solo la podrás ver tú después dibuja lo que quieras que se hará realidad, si deseas borrarlos solo tienes que soplar en el dibujo que se encuentra en las últimas páginas de este libro”. Este era el texto de la penúltima página, en la última estaba el dibujo. Cogió una libreta y empezó a dibujar un ramo de flores. Cuando acabó, en manos de un minuto, ya se había convertido en un ramo de verdad. Empezó a dibujar caramelos, chuches, canicas, hasta una mariposa que salió volando. Acabó la escuela y ya en casa, empezó a dibujar una televisión de pantalla plana, un móvil, una wii, la play station, palomitas, comida, algodón de azúcar, un gato… en ese momento, Adrián sentía que era el niño más feliz del mundo, que estaba en una nube de la que no quería salir nunca, pero que no iba a durar para siempre. Pasaron los días y Adrián ya no tenía la misma sensación de felicidad porque sentía que la pluma ya no le pertenecía. Un día mientras pasaba por al lado de un parque, vio a un niño llorando. Se acercó y cuando se fijó bien, se dio cuenta de que tenía la ropa rota y manchada, y su mirada estaba rota. Le preguntó qué le pasaba y por qué lloraba. El niño le dijo que lloraba porque veía a los niños jugar felices en el parque pero él no era feliz. Adrián sacó la libreta y el estuche de la mochila. Mojó la pluma en la tinta y empezó a dibujar una camiseta y unos pantalones para el chico. Se
los dio y el niño, lejos de sorprenderse por aquella magia, le agradeció la ropa aunque aún seguía teniendo la mirada que mataba a Adrián. Entonces decidió regalarle la pluma y la tinta, con la condición que cuando sintiera que la pluma ya no le pertenecía, debía buscar a quién dársela y no podía ser avaricioso. Cuando llegó a su casa, Adrián sacó el libro de las instrucciones de la pluma y sopló todos los dibujos que había hecho menos uno. Su querido Mrs. Stich, su precioso gatito. Desde aquel día, Adrián y Mrs. Stich fueron felices con poco y Adrián deseó que el niño que lloraba en el parque también.
MARIA ALCAIDE, 4t de l’ESO PREMI NARRATIVA EN CASTELLÀ, CATEGORIA B
CARMEN MARTÍNEZ 4t d’ESO PREMI CÒMIC EN ANGLÉS, CATEGORIA B