ara DIJOUS, 24 DE GENER DEL 2019
MÉS SOCIS SE SUMEN AL PEN CATALÀ
31
cultura
El PEN Català ha sumat, en menys de 24 hores, 25 socis i ha passat de 450 a 475. L’augment s’ha produït després del manifest del PEN Internacional demanant que s’alliberi Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
PREMI A LA CREADORA DE ‘RANMA 1/2’
La japonesa Rumiko Takahashi va guanyar ahir el gran premi del festival d’Angulema, un dels més importants del món del còmic. Takahashi, creadora de Ranma 1/2, és una de les supervendes del manga.
TEATRE LAURA SERRA BARCELONA
“Excel·lent”. Aquesta és la nota que posa el dramaturg Juan Mayorga a l’última adaptació del seu exitós text El chico de la última fila, una obra que ha tingut 25 adaptacions teatrals i una de cinematogràfica, ni més ni menys que a mans de François Ozon (A la casa, 2012). I tot i així troba que l’espectacle que ha dirigit Andrés Lima, amb un dream team actoral format per Sergi López, Míriam Iscla, Anna Ycobalzeta i David Bagés, i els joves Guillem Barbosa i Arnau Comas, conté tot el joc i tot l’enigma que podia donar el text, un relat que entrellaça realitat i ficció a partir de la relació que estableix un alumne amb el seu professor i amb la família d’un company de classe. L’espectacle es va estrenar ahir i es podrà veure a la Beckett fins al 3 de març. I si no fos prou interessant el còctel de noms propis que concentra, també suposa el debut en el teatre de text de Sergi López. Tot i que abans ja havia protagonitzat espectacles com Non solum i 30/40 Livingstone, eren obres de creació, amb llargs períodes de gestació i sense un text tancat. “El que he fet aquí, només ho havia fet amb Els pastorets, de Folch i Torres”, afirmava, sorneguer, ahir. L’origen de l’obra té a veure amb la professió de docent de Mayorga, que ensenyava matemàtiques en un institut. Un dia, corregint exàmens de fraccions, un dels alumnes li va deixar una nota que venia a dir que no havia estudiat perquè jugava al tenis, que era molt bo i que havia sortit al Marca, i que quan fos un campió ho celebrarien junts. El professor el va suspendre, però el noi havia aconseguit captar la seva
Sergi López, seduït per un jove escriptor a la Beckett ‘El chico de la última fila’ reuneix de nou Lima i Mayorga
atenció. És el mateix que fa El chico de la última fila quan el professor, que interpreta Sergi López, demana una redacció a classe. Un noi que mai no havia aixecat la veu (Guillem Barbosa) resulta ser un narrador extraordinari. Provinent d’una classe social marginal, el seu propòsit és esbudellar una família de classe mitjana i per això aprofita les visites a casa d’un company de classe, on va amb l’excusa d’ensenyar-li mate-
Guillem Barbosa i Sergi López en un moment de l’obra. KIKU PIÑOL / SALA BECKETT
màtiques. El professor, seduït per la història, es veurà immers en el dilema moral d’instigar l’alumne a seguir escrivint o bé d’aturar-lo, perquè es va aproximant perillosament a la mare de l’amic per seduir-la. El que no està clar és si tot el que explica en els seus textos passa en la realitat o només són fabulacions de la seva imaginació. “És una història d’aventures, com Robin Hood –diu Andrés Lima–. És per disfrutar ve-
ient-la. Té perill i té misteri”. Per això Míriam Iscla diu que l’espectador s’ha de deixar portar pel component lúdic de l’espectacle. “Assistim al naixement d’un escriptor i veiem què li passa pel cap. I per tant l’obra també va sobre el lector i sobre què ens imaginem quan llegim”, explica Andrés Lima, que abans ja havia treballat amb Juan Mayorga amb obres de la factoria Animalario com Hamelin, Alejandro y Ana i Penumbra. De fet, l’obra aconsegueix el difícil exercici de parlar de la imaginació posant en escena com funciona aquesta imaginació i com constitueix una part fonamental de les nostres vides, perquè en el fons són relats del que creiem que vivim. “El que ens passa pel cap, la nostra memòria, la nostra imaginació, pot ser tant o més important que el que estem vivint –diu Mayorga–. Cadascú té un món de somnis, il·lusions i malsons”. Per a l’autor, El chico de la última fila ha tingut èxit perquè entra en dos espais que són “llocs de trobada i de conflicte”, com són la llar i l’escola. Mayorga diu que l’obra parla de la “transmissió” entre una generació i una altra, entre mestres i deixebles, entre pares i fills. “El fet de voler educar és motiu de conflictivitat”, afirma l’autor madrileny, ferm defensor de la idea de Walter Benjamin que l’escola no ha de ser un espai de domini d’una generació sobre una altra sinó un lloc de trobada de dues generacions. És obvi que això és el que li va passar a ell –avui un dels millors dramaturg espanyols, guardonat amb dos Premios Nacionales i diversos Max– respecte a Josep Maria Benet i Jornet, perquè ahir es va emocionar quan li dedicava la funció: “Al meu mestre, a qui trobo molt a faltar”.e
Sánchez Piñol invoca el poder narratiu dels xamans Crònica ANTONI RIBAS TUR BARCELONA
l director de la Sala Beckett, Toni Casares, va demanar als arquitectes que van rehabilitar l’antiga cooperativa Pau i Justícia, Ricardo Flores i Eva Prats, que no s’excedissin en la seva intervenció per no espantar els “fantasmes” que habiten l’edifici. Albert Sánchez Piñol hi va anar dimarts per fer una conferència, titulada Realitat i ficció: una frontera cultural?, en què no va haver-hi espectres ni aparicions però sí que hi van aparèixer dues figures amb un peu en una altra realitat: els xamans i els mèdiums. Per a l’autor de La pell freda, tant els xamans com els mèdiums són “els dos grans instruments per accedir a altres mons” i per això representen
E
els fonaments de la creativitat literària, amb la diferència que els xamans surten del seu cos per entrar en contacte amb una altra realitat i els mèdiums són posseïts per una altra entitat, un tret d’aquests últims que va trobar comparable amb la manera com els actors es posen dins la pell dels personatges. “Jo crec que el xamanisme es va inventar perquè la gent s’avorria”, va dir Sánchez Piñol davant un públic entregat com si s’hagués reunit al voltant del foc per escoltar el savi de la tribu. “Els autors teatrals han de fer viatges xamànics i alhora han de deixar-se posseir pels seus personatges”, va subratllar l’autor. “El xamanisme trenca amb la racionalitat”, va dir també Sánchez Piñol, tot i que va reconèixer que per escriure és necessari l’element racional: “Tots els nens són xamans, però quan creixen els tallem el xamanisme”. A més, creu que internet permet fer una mena de “viatges xa-
Albert Sánchez Piñol durant la la seva conferència a la Beckett. CÈLIA ATSET
mànics”, tot i que reconeix que el capitalisme “ha accelerat el ritme de les narracions”. Sánchez Piñol no es va poder doctorar en antropologia perquè l’hi va impedir l’esclat de la guerra civil al Congo, on feia treball de camp sobre els mbuti, i aquesta tribu de pigmeus li va servir per par-
lar de l’excepció de no tancar l’estructura més habitual de les narracions de presentació, nus i desenllaç, un esquema que ell anomena familiarment “Papitu”. Albert Sánchez Piñol va encetar el cicle de conferències, lectures i tallers organitzats per la Beckett i la UOC Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals, que inclou dues produccions pròpies del teatre, El chico de la última fila, de Juan Mayorga, i Andrea pixelada, de Cristina Clemente. “Volem rebentar la bombolla en què viu la creació teatral. Les activitats no són un complement als espectacles, sinó que vam anar a la UOC, els vam vomitar les nostres preocupacions i després vam triar els espectacles”, va afirmar Toni Casares. “Explicar històries és potser el que ens fa humans, i és més important per a l’evolució humana que els avenços tecnològics”, va subratllar la professora de la UOC Elisenda Ardèvol.e