1.6 SERVEIS SOCIALS: UN DRET UNIVERSAL PER GARANTIR LA INCLUSIÓ A dia d’avui, a Catalunya les desigualtats socials i econòmiques no han disminuït, tot el contrari, s’han refermat i en alguns casos, fins i tot, han augmentat. Són conseqüència de la crisi econòmica i social viscuda en l’última dècada, però també de la manca de polítiques redistributives o de retallades lineals des del Govern de la Generalitat. La concreció més clara d’aquesta situació és que els serveis socials a Catalunya continuen instal·lats en un escenari d’increment de la demanda per part de la ciutadania, fruit de la situació de crisi, de l’atur, de l’increment de les persones en risc d’exclusió social i de les situacions de pobresa estructural arrossegades per la població més vulnerable d’ençà l’any 2010. A més, l’abordatge de lleis com la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, o la intervenció en situacions derivades de la violència masclista o de la garantia de drets i oportunitats en la infància i adolescència, han generat un esforç d’adaptació tant dels i les professionals dels serveis socials com dels propis Ajuntaments. Una adaptació, però, que no s’ha vist traduïda en la pròpia configuració dels serveis socials o amb els recursos econòmics i humans disponibles. Segons el darrer informe sobre l’Índex de Desenvolupament de Polítiques Socials de l’Associació de Directores i Gerents de serveis socials, el 2010 Catalunya invertia 309 euros per habitant en serveis socials (56 euros per sobre del conjunt d’Espanya). L’any 2018 aquesta inversió s’ha reduït fins als 286 euros per habitant, molt en la línia de la resta de l’Estat, però cal advertir de reduccions de més de 40 euros per habitant durant els anys 2013 i 2016. El cas de Catalunya és paradigmàtic: no només ha estat la comunitat autònoma que més ha retallat en polítiques socials, sinó que és la que més està trigant en revertir-les. Un fet destacable és la manca d’actualització per part del Govern de la cartera de serveis socials, paralitzada des de l’any 2010, que afecta tant les ràtios de professionals com a la necessària actualització de prestacions i serveis derivats de la situació de greu crisi econòmica dels darrers anys. I també és destacable que Catalunya no disposi de Pla Estratègic de serveis socials des de l’any 2013, o que no es reuneixi el Consell General de serveis socials. Entre d’altres conseqüències, la manca d’iniciativa política ha provocat que els ciutadans i ciutadanes visquin en una permanent llista d’espera per rebre prestacions per dependència (la més alta d’Espanya), per accedir a una plaça de residència, a un habitatge de lloguer social, per rebre la Renda Garantida de Ciutadania, o per obtenir un certificat de discapacitat. Sens dubte estan sent els ajuntaments els que veritablement fan front a les greus situacions d’exclusió social, des de la proximitat amb la ciutadania i abocant recursos propis. La greu crisi de l’habitatge, dels desnonaments, de la manca d’ingressos, o del pagament dels subministraments bàsics, per exemple, han tingut i tenen resposta per part dels ajuntaments, no sense dificultats ateses les restriccions contractuals fruit de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local impulsada per l’anterior Govern estatal al conjunt de l’Estat i la gestió nefasta per part del Govern de la Generalitat de nous marcs legals, en principi positius en la contenció de l’emergència social, com la Llei de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica i la llei de la renda garantida de ciutadania.
PÀG 27
