26
diarimés 13/04/2012
OPINIÓ
EDITORIAL
TRIBUNA
Tornen les millors tapes a Tarragona En moments de crisi econòmica el que millor pot fer connectar les administracions i les institucions amb el públic en general són les iniciatives populars, aquelles que saben lligar les situacions individuals amb actes agradables i productius. En aquest sentit, ahir va tenir lloc la presentació, a Tarragona, del Tarragona dTapes, un esdeveniment que arriba enguany a la seva quarta edició i que busca continuar situant-se en tots els calendaris tarragonins, en color vermell. Per dos euros i mig, el que val aproximadament un litre i mig de gasolina, o una cervesa en un establiment qualsevol, la ciutat de Tarragona posa al servei dels ciutadans diversos restaurants en què aquests podran prendre una tapa i una beguda per aquest preu. Algunes tapes –si no totes–, molt ben trobades, faran les delícies dels seus consumidors, els quals poden veure com novament una de les iniciatives amb millor acollida dels darrers anys veu la llum. Enguany ni Vila-seca ni Torredembarra, municipis que havien estat adscrits a aquesta iniciativa, s’hi han afegit. Tot i això, l’oferta continua esdevenint més que extensa, un fet que s’agraeix, sobretot, en els temps que corren actualment. Mirant més enllà, el desitjat per tot usuari seria que aquesta iniciativa no quedés aquí i que n’hi hagués una cinquena, una sisena i totes les entregues possibles. De fet, aquesta és una petició popular. Està dit. + CONFIDENCIAL
«I ara què li vendrem, si ho té tot?» La inauguració de la nova botiga d’Apple a Tarragona no només va generar molta expectació entre els ciutadans, que van fer llargues hores de cua per ser dels primers a accedir a l’establiment, sinó que també va comptar amb una bona representació de l’equip de govern municipal, encapçalat per l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros. Durant la inauguració, Ballesteros es va mostrar satisfet, evidentment, per l’obertura d’un nou establiment a la ciutat, sobretot en aquests temps de crisi. L’alcalde tampoc va tenir cap inconvenient a confessar la seva debilitat pels productes Apple. «Ja fa tres anys que em vaig convertir a la religió Apple, i ho tinc tot», va reconèixer. I va començar a enumerar tots els productes Apple dels quals disposa: des del darrer iPhone, un iPad, fins a un parell de MacBooks Air, entre d’altres. El gerent de la companyia, Òscar Fàbregas, va quedar sorprès de la devoció del batlle pels productes Apple, però és clar, es va preguntar: «I ara què li vendrem, si ja ho té tot?».
més diari
Edita: Tamediaxa, S.A. DL: T-1609/2001 issn: 1579-5659
tarragona ~ reus ~ costaDaurada
Director General: Carles Abelló Cap de publicitat: Contxi Joan Disseny editorial: Carles Magrané Cap de distribució: Jaume Cañada
Manel de Falla, 12, baixos. 43005 TARRAGONA 977 21 11 54 Fax 977 21 47 21
Directora: Sílvia Jiménez. [redaccio@mestarragona.com] Redacció: Laia Díaz, Antoni Guasch, Vicente Izquierdo, Alba Porta, Joan Marc Salvat, Susanna Cases. Especials: Laura Gómez. Tancament: Mario López. Fotografia: Cristina Aguilar, Olívia Molet. Edició de publicitat: Sara Sorando. Distribució: Marta López. Administració: Núria Clos Publicitat: Maria Molleda, M. Jesús del Hierro, Mercè Ripoll, Antònia Turull. [publicitat@mestarragona.com] Imprimeix: Indugraf Offset, S.A. C/Alcalde Joan Bertran, 30. 43202 REUS 977 32 78 43 Fax 977 31 09 41
www.diarimes.com - www.facebook.com/DiariMes Distribució controlada:
Les cartes al Diari Més, poden fer-les arribar a la redacció per correu (carrer Sant Agustí, 21. 43003 de Tarragona o carrer Alcalde Joan Bertran, 30. 43202 de Reus), o mitjançant el correu electrònic (redaccio@mestarragona.com o redaccio@mesreus.com). El diari es reserva el dret de publicació de les cartes i de no donar resposta a les mateixes. Les cartes no seran retornades i no han de superar el màxim de vint línies. Les cartes han d’anar signades indicant el número de D.N.I. i el telèfon de contacte.
Amb la col·laboració de:
Donar la cara VICTÒRIA FORNS Portaveu del grup municipal de CiU i Diputada al Parlament de Catalunya per CiU
El més senzill i el més còmode hauria estat deixar que un altre –el conseller d’Economia sens dubte, Andreu Mas-Colell– fos qui assumís el pes del debat. Això hauria estat una possibilitat i fins i tot una recomanació prudent. Però el president Artur Mas ha sortit i ha donat la cara. Quina diferència de la imatge del president del Govern fugint cames ajudeu-me dels periodistes per evitar les preguntes poc complaents. És clar que la famosa síndrome de la Moncloa comença a fer els seus efectes. Potser abans de fer afirmacions grandiloqüents que tant agraden a l’Alícia Sánchez Camacho, cal recordar que el president Mas ha estat l’únic polític al govern que ha posat en marxa polítiques d’austeritat. No ha estat un debat fàcil, això és evident, ni sé si podria afirmar que ha estat el debat què el país necessita –sincerament crec que no– , però ha estat el debat possible tenint en compte el joc de les forces polítiques i els fulls
de ruta de cadascuna d’elles. Així de senzill i així de dramàtic, un cop més manen les tàctiques de cada partit i les estratègies per obtenir no res, perquè no es pot obtenir res quan per guanyar alguna cosa els interessos generals es veuen afectats. I aquest és el gran tema subjacent en tot el debat: els interessos del país. L’oposició en bloc pot posar-se d’acord si es tracta d’anar contra el Govern, cosa inaudita ja de per si posar-se tots d’acord però encara ho és més en la situació crítica en què ens trobem que només sigui possible si és per anar contra el Govern. Com és possible que aquest acord no es pugui fer a l’inrevés? No creuen que el que és necessari és un pacte per
És clar que la famosa síndrome de la Moncloa comença a fer efecte recolzar les polítiques que han de permetre a Catalunya fugir del perill de la intervenció? No és infinitament més necessari un pacte de tots perquè Catalunya rebi el finançament que es mereix? Doncs no, l’oposició es posa d’acord només per fer oposició al Govern, no per treballar pel país. És cert que no tothom treballa per dinamitar el consens. ERC ha demostrat estar l’altu-
ra del que es pot esperar d’un partit històric i patriota i el PSC també sap reconèixer –almenys ho fa de tant en tant– que arribat el moment els interessos de Catalunya hauran de passar per sobre de qualsevol altre. Ara bé, no puc comprendre ni el to ni el contingut que fa servir el PPC al Parlament. Augment de la despesa? Reducció de impostos? Per què no ho fan ells a Madrid? Per què la Sra. Camacho es creu que pot fer xantatge al president de la Generalitat? Tenir coherència, mà estesa i ganes de treballar pel país són condicions sine qua non per ser un partit de govern. El PPC no és un partit de govern, és el partit líder de l’opció política que consisteix en “tots contra el Govern”. És legítim i fins i tot pot ser que tingui una repercussió positiva per aquells que pensen com ells, però per a Catalunya és
No sé si podria afirmar que ha estat el debat que el país necessita un desastre. I de moment tampoc és que el PP s’hagi mostrat capaç de controlar el desgavell a nivell de l’Estat. Al Govern del PP hi ha nervis, hi ha precipitació, hi ha ganes de sortir corrent (l’sprinter Mariano Rajoy) i hi ha contradiccions (Montoro-De Guindos) a dojo. I per Tarragona no hi ha Corredor del Mediterrani, ni Tercer Fil, ni Mercat Central, ni Estació d’ADIF. Així és com estem.
TRIBUNA
Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat JAUME PUJOL Arquebisbe de Tarragona
En aquesta setmana que es presenta, Catalunya celebra dues festes entranyables: Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat. El destí sembla haver-les unit perquè, recolzant-se l’una en l’altra, sigui encara més destacable l’arrel cristiana d’unes jornades tan populars. Ambdues van associades a llegendes medievals. Però aquesta antiguitat de segles no n’ha disminuït la importància, sinó que, per contra, l’augmenta en el cor dels catalans. Sant Jordi, segons una llegenda, era un militar romà del segle III de la Capadòcia (Turquia) que es va negar a seguir l’ordre de l’emperador Dioclecià de perseguir els cristians, per la qual cosa va acabar martiritzat i decapitat. Es va enfrontar a un drac insaciable
quan estava a punt de menjar-se la princesa, filla del rei. Amb la seva llança el cavaller li va donar mort. L’escena se situa en diverses geografies, i una d’elles és Montblanc. Seria allí on el sant va matar el drac i va veure com de la seva sang naixia una rosa. Per descomptat, no parlem de ciència, sinó de llegendes, però el que queda és que el bé acaba vencent el mal i l’amor derrota l’odi. La rosa que es regala cada 23 d’abril és símbol de l’amor. La bellesa d’aquesta tradició l’ha fet molt popular i exportable, sobretot quan a Catalunya l’amor s’uneix a la cultura amb el regal d’un llibre. Aquesta tradició és més recent, arrenca de 1926, però s’ha consolidat fins al punt que la rosa i el llibre són avui símbols inseparables de la festa. També la Mare de Déu de Montserrat té la seva llegenda de temps medievals. Uns pastors l’haurien trobat en una cova després que una llum a la muntanya n’hauria indicat la presència. Com en tantes altres tradicions semblants, van ser vans els intents de trasllat, en aquest cas a Manresa, i es va construir al lloc una ermita, precedent a l’actual Santuari.
Montserrat inspira Catalunya. Ho va destacar, com ningú, Mn. Cinto Verdaguer, amb versos inoblidables i el cant excels del Virolai. Cada any són incomptables els pelegrins que pugen a la muntanya que és diferent de totes, no només per la seva orografia, sinó per la seva espiritualitat. Com sant Ignasi en el seu dia, milions de persones han trobat al costat de la Mare de Déu de Montserrat la pau espiritual i l’orientació de les seves vides. Des de Tarragona s’organitzen moltes visites a Montserrat, a part de les familiars. Fins i tot hi ha marxes per recórrer el camí a peu, amb l’emoció d’acostar-se a cada hora a la destinació fixada. Així també ha d’esdevenirse en la nostra vida. La Mare de Déu ens espera en la seva muntanya santa i a tot arreu. A Montferri tenim una referència propera
També la Mare de Déu de Montserrat té la seva llegenda de temps medievals d’aquesta devoció en el bell santuari obra de Josep Maria Jujol. Que siguin dos dies, el 23 i el 27, que quedin emmarcats en el calendari de la nostra vida com a símbols de l’amor a Déu i als altres i d’amor a la nostra Verge moreneta.
CARTES
El Casal Tarragoní Amiga Júlia, he llegit la teva carta queixant que el dia de Rams no va haver-hi la tradicional ballada de sardana al Pla de la Seu, tens molta raó, però jo crec que això ens hauria de fer pensar una mica. Quan anem a ballar a una sala de festes, a una discoteca, paguem una entrada o fem una consumició per tal de contribuir que
uns senyors puguin seguir tenint un negoci lucratiu i no ens queixem, al contrari, hi tornem un altre dia. En una ballada de sardanes, anem a disfrutar?, ens ho passem be?, ens agrada la música que toca la cobla?, ens trobem amb amics i fem petar la xerrada? Si és així, per què tots els actes sardanistes han de ser sempre a càrrec de l’Ajuntament? Potser valdria
la pena que els sardanistes hi poséssim el nostre gra de sorra, per exemple fent-se soci d’una entitat que es dedica a organitzar actes sardanistes i d’aquesta manera possiblement no hauríem de dependre tant de l’Ajuntament. Pensa també que l’Ajuntament de Tarragona aporta anualment una part molt important al pressupost d’aquestes
entitats i que, gràcies aquesta aportació, fins el dia d’avui hem gaudit de ballades, aplecs, concerts, sense que haguéssim de contribuir. Potser ja seria hora que els sardanistes es rasquessin una mica la butxaca. Per fer-se soci del Casal Tarragoní, envieu un correu a casaltarragoni@tinet.org Jordi Grau President del Casal Tarragoní