Temps i espais de memòria. Nº 05 by Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Temps i espais de memòria Núm. 5 \ Desembre de 2020

La memòria fotogràfica de la crisi del Mediterrani

Símbols i vestigis dels règims dictatorials Diàlegs amb Carmen Castillo

Les reconstruccions històriques a debat

Espais de memòria singulars

Una finestra a les noves recerques

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Direcció:

Jordi Font Agulló

Coordinació:

Laia Coma Quintana i Anna Santamaría López

Consell de redacció:

Laia Coma Quintana Oriol Dueñas Iturbe Jordi Font Agulló Josep Font Sentias Josep Lluís Martín Berbois Mercè Pujadas Bartés Anna Santamaría López Gemma Simón Muntané

Consell editorial:

Xavier Casals Meseguer (Universitat Ramón Llull) Montserrat Duch Plana (Universitat Rovira i Virgili) Kathrin Golda-Pongratz (Universitat Internacional de Catalunya. UIC School of Architecture) Martí Marín Corbera (Universitat Autònoma de Barcelona) Àlex Mitrani Martínez de Marigorta (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Xavier Roigé Ventura (Universitat de Barcelona) Joan Sagués San José (Universitat de Lleida) Lydia Sánchez Gómez (Universitat de Barcelona) Marta Simó Sànchez (Universitat Autònoma de Barcelona) Queralt Solé Barjau (Universitat de Barcelona)

Documentació fotogràfica:

Rosina Ramírez Rosillo

Disseny i maquetació:

Carles Tallada Serra

Correcció i traducció de textos:

Addenda, SCCL; Olistis, SCCL; Interglossa, SL

Fotografia de portada:

Italo Rondinella

Barcelona - Desembre 2020 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars. Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

ISSN: 2339-806X

Sumari

Editorial Del tombant de segle a ençà, la recuperació del que es coneix popularment com la ‘memòria històrica’ ha adquirit una dimensió pública considerable i no és estrany que figuri en les agendes polítiques i mediàtiques. Aquest fet, sobretot, és perceptible en països amb passats traumàtics no resolts, en què les ombres de conflictes civils armats o de règims dictatorials repressius continuen sent allargades. Tant és així que la discussió, el debat i la controvèrsia afecten en un grau elevat les aproximacions al passat immediat, les quals tenen, al seu torn, una incidència remarcable en la configuració del present. Ens convenen, doncs, eines, instruments i mapes conceptuals que ens permetin interpretar les ambivalències i les complexitats d’aquestes herències, sovint incòmodes. Amb l’aparició del número 5 de Temps i espais de memòria volem oferir una eina d’aquesta índole. En aquest sentit, reprenem una nova etapa de la revista amb la voluntat d’esdevenir un referent en l’àmbit de les publicacions digitals d’alta divulgació sobre història, memòria i la gestió del patrimoni de caire memorial. Alhora, atès que el nostre mitjà té com a destinatari un públic general, i sense renunciar al rigor i a una mirada crítica contemporània, privilegiem la claredat comunicativa en els materials que presentem. Aquest nou número de Temps i espais de memòria planteja una estructuració temàtica que permet afrontar, des d’una perspectiva divulgativa, moltes d’aquestes qüestions que continuen sent motiu de preocupació dels estats i de les societats civils. D'aquesta manera, per exemple, és significatiu el monogràfic sobre símbols i vestigis dels règims dictatorials, en què diversos especialistes tracen una mirada àmplia sobre diferents casos paradigmàtics. Així mateix, la reflexió entenedora també s’aplica a una qüestió complexa d’administrar, com és el cas de les recreacions històriques i la seva funcionalitat, sovint confusa o polèmica si es tenen en compte les relacions no sempre fluides entre pedagogia i turisme. Ens complau, doncs, recuperar l’edició d’una publicació que esperem que reculli els debats al voltant de qüestions tan rellevants com la transmissió del passat i els seus efectes en el present i el futur, la conformació de les memòries col·lectives o, per exemple, la rellevància i significació del testimoni. En definitiva, el nostre desig és que la revista tingui la capacitat d’erigir-se en una plataforma que fomenti el coneixement racional i pedagògic de la memòria. Aquesta perspectiva, sens dubte, és un camí irrenunciable si es vol edificar una Història Pública que sigui un dels fonaments sòlids de la democràcia. Jordi Font Agulló Director del Memorial Democràtic

Sumari L’ull crític

Ètica de les recreacions històriques: una reflexió Joan Manuel del Pozo Àlvarez

El Fòrum

11 21 29 39

És Espanya una excepció? Guerres civils, imperis i altres passats difícils en la Història Pública i en la Memòria Històrica europea Antonio Cazorla-Sánchez i Adrian Shubert

A la recerca de símbols franquistes al País Basc Aitor González de Langarica Mendizabal i Virginia López de Maturana Diéguez

Llocs de memòria del passat i del present construïts en un Xile en resistència Isabel Piper Shafir

Belchite: de l’ús polític a l’ús patrimonial de les ruïnes de guerra (1937-2020) Stéphane Michonneau

Memòria fotogràfica

Shipwreck crime Italo Rondinella

Diàlegs amb...

Entrevista a Carmen Castillo: Compromís polític i experiència de l’exili Imma Merino Serrat

Zooms de recerca

78 83

La pervivència de la simbologia franquista: El monument commemoratiu a la batalla de l’Ebre a Tortosa

Andrea Sierra Baz

L’educació en temps de guerra. L’acolliment d’escolars refugiats d’arreu d’Espanya a la Garriga durant la Guerra Civil Joan Rof Garcia

Espais de memòria

88 92

Del centre d’interpretació a l’Espai Lluís Companys Josep Font Sentias

Entendre la història per actuar en el futur. Memorials a la Baixa Saxònia Jens-Christian Wagner

Et recomanem...

L’ull crític

Recreació d’una càrrega de cavalleria de la primera meitat del segle XV. Font: HPLab, Laboratorio de Desarrollo de la Universidad de Zaragoza (www.hplab.es). Autoria de la imatge: Aroa Rodríguez.

Ètica de les recreacions històriques: una reflexió L’ull crític

Joan Manuel del Pozo Àlvarez Professor emèrit de Filosofia És doctor en Filosofia, professor emèrit i síndic de la Universitat de Girona. Va ser cofundador i director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Ha traduït Ciceró i Thomas More, és autor de diversos articles i assaigs sobre temes d’educació, filosofia, ètica i política, i conferenciant aquí i en diversos països. En política, ha estat parlamentari, regidor i conseller d’Educació i Universitats.

Després de segles de reflexió ètica ‘general’, o sobre quina seria la millor forma de vida personal, entesa integralment, en les darreres dècades han anat apareixent les anomenades ‘ètiques aplicades’, les quals s’ocupen del que podríem anomenar bones pràctiques o maneres de fer èticament acceptables en sectors o activitats concretes. Aquesta que segueix és una modesta reflexió personal d’ètica aplicada a les anomenades ‘recreacions històriques’. Perquè igualment com és legítim preguntar-se, per exemple, si és èticament acceptable la clonació humana —en bioètica, o ètica aplicada a la medicina—,també podria ser-ho plantejar-se si les recreacions històriques, una activitat que es practica cada dia més a tot arreu i de diverses formes i que es coneix amb el terme reenactment, són acceptables o no èticament parlant i quines condicions haurien de complir perquè ho fossin. Al nostre país aquesta activitat és relativament nova —des de finals del XX—, i, per tant, encara estem en fase d’aprenentatge, i també ho estem —i potser encara més— pel que fa a l’aspecte ètic que ara ens ocupa. Aquesta reflexió vol contribuir a pensar-hi.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Recreació de Jaume I orant a la capella de Sant Nicolau del Castell de Monzón, al 1216, on era custodiat i educat per l’Orde del Temple (exactament en el mateix lloc i espai). Font: HPLab, Laboratorio de Desarrollo de la Universidad de Zaragoza (www.hplab.es).

Per entrar en l’anàlisi de la bondat ètica d’alguna activitat, i tenint en compte que, segons Kant, els éssers lliures som els únics que, pel fet de ser-ho, tenim sentit ètic i vivim en el món de les finalitats, fora bo començar per preguntar-nos per la finalitat de les recreacions històriques. Sembla que la seva finalitat o sentit principal, al marge de derivades més relacionades amb l’entreteniment, per exemple, és sobretot la difusió del coneixement històric d’una nova forma, volgudament, més amena que la tradicional. Crec que convé acceptar, per no entrar en un terreny de límits difusos i, per tant, confusos, que quan parlem de l’ètica de les recreacions històriques només parlem de les que poden ser considerades ‘realment referides a la història’ en sentit estricte, com a forma de coneixement científic del passat de col·lectius humans. Així com la medicina ‘científica’ ens adverteix del frau d’algunes pràctiques —que

no cal concretar ara— pretesament terapèutiques, la història també pot lamentar el frau d’algunes recreacions que pretenen ser històriques i no són sinó l’aprofitament d’elements antics per crear espectacle i prou. Aquest seria el cas, a parer meu, i sense menystenir el seu sentit festiu i espectacular legítim, de les conegudes desfilades de ‘moros i cristians’, que es podria dir que són lluny d’una veritable recreació històrica. Si algú les presenta com a tals, pot estar cometent un frau anàleg a l’abans esmentat. En aquest sentit, algunes activitats que podrien semblar, per aparences externes o per propaganda interessada, recreacions històriques, no arriben a merèixer acceptabilitat ètica, perquè, per dir-ho així, ni tan solament arriben a ser pròpiament recreacions històriques. Amb aquestes consideracions, ja trobem un primer criteri de la qualitat ètica de les recreacions que podríem considerar un criteri

“La història pot lamentar el frau d’algunes recreacions que pretenen ser històriques i no són sinó l’aprofitament d’elements antics per crear espectacle i prou” previ o condició sine qua non: la finalitat sincera o autèntica d’una recreació històrica ha de ser —encara que no exclusivament , sí principalment— la difusió per vies diferents a les habituals del coneixement històric científicament establert. Complementàriament, perquè d’això es tracta, cal acceptar l’enriquiment de la narració històrica formal amb elements perceptius, estètics, escènics o similars que normalment queden en un segon terme en la transmissió de la història formal dels centres de recerca i

L’ull crític

ISSN: 2339-806X

Recreació de torneig de cavalleria a la Corona d’Aragó (1240-1270). Font: HPLab, Laboratorio de Desarrollo de la Universidad de Zaragoza (www.hplab.es).

docència curricular. Si la difusió del coneixement històric no fos la condició principal, aleshores no tindria sentit parlar de recreació històrica, i és que la història és, essencialment, coneixement. És raonable èticament esperar que tota activitat que es presenti com a recreació històrica tingui una garantia de rigor científic,

“És raonable èticament esperar que tota activitat que es presenti com a recreació històrica tingui una garantia de rigor científic, una garantia inequívoca de qualitat historiogràfica que vagi més enllà de disposar de la signatura d’un/a historiador/a”

una garantia inequívoca de qualitat historiogràfica que vagi més enllà de disposar de la signatura d’un/a historiador/a. Perquè en el món de la ciència, com en el de ciències socials, entre les quals incloem la història, hi ha un concepte bàsic, que és el de ‘consens de la comunitat científica’, és a dir, una garantia de suport ampli i fins i tot plural, per tant, de composició no homogènia ni, encara menys, sectària. Aquesta és una reclamació de sentit ètic perquè assegura la validesa de la finalitat —principal demanda ètica— pròpia de l’activitat. Essent aquesta la finalitat reconeguda, cal remarcar que el coneixement, que només ho és si és crític, rigorós i contrastat és un valor ètic principal de la vida pel fet que és gràcies a aquest que es possibilita, a més d’altres valors, la llibertat humana, la qual, alhora, fonamenta el sentit mateix de l’ètica. Aquest coneixement crític com a valor ètic de la vida aconsella que se sigui molt curós amb derivades emocionals de possibles recreacions que busquin estímuls extraracionals

per substituir-lo, deformar-lo o almenys enterbolir-lo. Les emocions són legítimes, però no ho són tant quan, mogudes per interessos ideològics actuals o altres no sempre confessables, minimitzen o alteren el coneixement; conseqüència que es pot produir sobretot quan es furga esbiaixadament en enfrontaments greus, especialment bèl·lics, i més encara si no són gaire allunyats en el temps, perquè poden produir impactes dolorosos amb seqüeles sobre les persones en forma d’enfrontaments, i sobre el conjunt social en forma de divisió. Les emocions resulten alterades —i alteren la ment— pels components propis d’aquestes situacions, de gran duresa i crueltat, amb morts intencionades per motivacions sovint indignes i amb altres accions d’indigna deshumanització. I no es pot dir que la conseqüència emocional no sigui important en ètica, perquè en la modernitat especialment han emergit tant corrents ètics anomenats ‘conseqüencialistes’, que posen com a primer criteri de validesa 7

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ètica dels comportaments humans les conseqüències dels actes sobre la vida de les persones, com ‘emotivistes’, que entenen el sentit ètic de les persones com associat a l’ampli registre emocional que tothom té per naturalesa. L’emoció, amb mesura, ens humanitza; però amb desmesura ens pot deshumanitzar, perquè fa minvar la capacitat de raonament, de ponderació i valoració, que són les eines de la construcció ètica per excel·lència. A més, però, d’aquest concret i principal valor ètic de la finalitat garantida de coneixement crític, hi ha algunes altres consideracions d’interès ètic. A la finalitat se la serveix amb un complex aparellatge que podem anomenar ‘elements instrumentals’, que també mereixen valoració ètica. La cèlebre contraposició ètica entre finalitat i mitjans té sentit: una bona finalitat pot ser invalidada per uns mals mitjans —recordem que la finalitat, ni que sigui molt bona, no els justifica. Seleccionem-ne alguns casos entre la multitud casuística de recreacions històriques que resultaria inabastable en aquestes línies. Pensem en la varietat de formes de recreació i, per tant, en la riquesa instrumental que les serveix: des dels còmics fins al cinema, passant pel teatre formal, l’escenificació de carrer o en conjunts monumentals, els infinits jocs per a diverses edats, les reconstruccions arqueològiques parcials i les reproduccions totals, les mostres musicals o dansaires, els itineraris ‘il·lustrats’, etc. Un element instrumental previ que és molt important i està totalment associat a una recreació històrica és la publicitat, per raons que no cal desgranar: sens dubte, és èticament legítima i fins i tot recomanable. Però aquesta publicitat, com qualsevol altra matèria, i fins i tot amb més exigència, no pot ser en absolut enganyosa, atès que estem 8

“No cal amagar l’interès legítim d’una possible espectacularitat, per exemple, però potser és èticament aconsellable que l’espectacle no es presenti com a motiu principal d’atracció, i en relativitzi el contingut fins a fer-lo banal” parlant d’un servei al coneixement; i és enganyosa, entre altres casos, quan remarca aspectes secundaris i minimitza o amaga els trets bàsics del producte ofert. No cal amagar l’interès legítim d’una possible espectacularitat, per exemple, però potser és èticament aconsellable que l’espectacle no es presenti com a motiu principal d’atracció, i en relativitzi el contingut fins a

fer-lo banal. I és igualment enganyosa quan busca alterar —enganya, doncs—, per qualsevol interès polític actual, el passat històric. El mateix podem dir de l’execució de la recreació. Si, com postulàvem, hi ha garantia prèvia de bon discurs historiogràfic, de base inequívocament científica —amb consens científic més enllà d’un dictamen de conveniències—, seria absurd que la llamineria d’una realització espectacular, la banalització que dèiem fa un moment o un biaix de mera propaganda política o d’agitació emocional diluís el pòsit de coneixement que justifica la recreació; la qualitat de l’execució —la seva moderació en els mitjans, la seva competència expressiva, el seu indiscutible rigor en els més variats i fins i tot mínims aspectes, per exemple— seria un valor ètic prou important. Cal reconèixer que el perill d’una execució sense qualitat faria que no fos formativa,

Recreació de Ferran de Trastàmara, rei d’Aragó i compte de Barcelona, amb armadura de cerimònia (ca. 1415). Font: HPLab, Laboratorio de Desarrollo de la Universidad de Zaragoza (www.hplab.es).

L’ull crític

ISSN: 2339-806X

Recreació del sermó titulat Fiet unum ovile et unus pastor, donat per Fra Vicent Ferrer a l’abril de 1412 a l’església de Santa Maria de Casp, just després del Jurament dels compromissaris per escollir al nou rei en el Compromís de Casp (exactament en el mateix lloc i espai). Font: HPLab, Laboratorio de Desarrollo de la Universidad de Zaragoza (www.hplab.es). Autoria: Excm. Ajuntament de Casp.

sinó ‘deformadora’ del passat històric i, per tant, del coneixement. Les regles tècniques i el gust estètic de l’execució no són el nostre objecte d’anàlisi, però és evident que des del punt de vista ètic són exigibles per a cada recreació segons la respectiva naturalesa. La transmissió de coneixement, també per vies no formals, es pot considerar incompatible amb la manca de qualitat, manca que sens dubte alteraria el fons del producte.

“L’‘ànima’ d’una bona recreació històrica, com a transmissora de coneixement, és el seu esperit educador” Tota transmissió de coneixement que no vulgui reproduir paradigmes envellits demana una disposició participativa de tots els integrants de l’acció, tant dels qui

tenen la iniciativa i l’organitzen —evident— com dels qui hi assisteixen com a públic —menys evident, però igualment necessària. No cal que la participació sigui, com de vegades passa en certes performances, infantilitzadora, cosa que en pot allunyar el públic i en fa minvar el rigor, però sí que és exigible que, com a mínim, es permeti i es fomenti l’opinió crítica sobre la recreació. En primer lloc, perquè d’aquesta forma es pot conjurar o relativitzar qualsevol hipotètic dogmatisme o biaix que l’hagués inspirada, i, en segon lloc, perquè és una via de millora de l’activitat; i ja se sap que la millora contínua és una de les formes de garantir —per a alguns fins i tot la defineix— la qualitat, valor ètic que ja hem comentat. No podem deixar de banda, pel seu valor central, el coneixement. La transmissió de coneixement és un objecte principal de l’educació; fins al punt que podem dir que ‘l’ànima’ d’una bona recreació històrica, com a

transmissora de coneixement, és el seu esperit educador, independentment de l’edat del públic, però adaptant-s’hi adequadament. Les persones que gaudeixin d’una recreació històrica mereixen ser convidades, tractades i acomiadades amb esperit educador, que és el que garanteix que aquell valor central del coneixement es transmeti de manera integrada amb la personalitat humana i social dels assistents. L’educació, també la d’una recreació històrica, cal plantejar-la holísticament i no es pot perdre mai de vista aquesta condició si s’aspira a assolir la finalitat proposada a l’inici.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

El Fòru m

El Fòrum

El Fòru m

És Espanya una excepció? Guerres civils, imperis i altres passats difícils en la Història Pública i en la Memòria Històrica europea

Adrian Shubert Historiador És professor universitari al Departament d’Història de la York University. Historiador d’Espanya entre els segles XVIII i XX, els seus llibres i articles s’han publicat en anglès, castellà i català. El seu últim llibre porta per títol Espartero, el Pacificador, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2018. Ha estat nomenat Membre de la Societat Reial del Canadà i Comanador de l’Ordre del Mèrit Civil pel Rei Joan Carles.

Antonio Cazorla-Sánchez Historiador És catedràtic d’Història a la Trent University, Canadà. S’ha especialitzat en Història social i cultural, particularment del franquisme i del feixisme. És autor de nou monografies en espanyol i anglès. Actualment treballa en una història dels pobles de colonització franquista, en la construcció d’un museu virtual de la Guerra Civil Espanyola i en l’edició de dues monografies sobre la Guerra Civil Espanyola. El 2020 va guanyar el premi Distinguished Research Award de la Trent University.

Resum Aquest article compara la trajectòria de la Història Pública espanyola recent sobre la Guerra Civil i el franquisme amb la d’altres països europeus respecte de les seves pròpies guerres civils i els seus períodes de violència política. En tots aquests casos explora com la narració destinada al públic d’aquestes ‘històries difícils’ s’ha vist mediatitzada per conceptes nacionalistes lligats als interessos d’Estat. Per a l’elaboració d’aquest estudi, aquest article ha utilitzat una base de dades sobre museus i llocs de memòria creada pels autors. Això els ha permès fer una anàlisi qualitativa i quantitativa dels temes que s’aborden i d’aquells que s’eviten o apareixen infrarepresentats a la Història Pública. Entre aquests últims temes es troben aquells vinculats a la violència colonial de les democràcies europees i el tractament de les minories. L’article conclou que hi ha elements comuns a la Història Pública europea dels quals Espanya participa i que, sorprenentment, de vegades van compartir democràcies i dictadures.

ParaulesClau

#Esclavitud #Guerres civils #Història Pública

#Imperis #Memòria

#Nacionalisme #Violència

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Vista frontal de la Santa Creu del Valle de los Caídos i de la seva basílica. El Escorial, Madrid. Font: Godot13, CC BY-SA 4.0.

La dictadura franquista, juntament amb la portuguesa, i en molts aspectes també la grega, van marcar una excepció al conjunt democràtic de l’Europa occidental després del 1945. A diferència de Portugal, però no tant de Grècia, la transició a la democràcia espanyola —negociada i no imposada per un canvi brusc de règim polític— es va caracteritzar per la impunitat dels crims comesos durant la dictadura —a Grècia es van castigar diversos líders de la dictadura del 1967-1974, però no els crims comesos des de la dictadura de Metaxas, l’ocupació nazi, la guerra civil i els governs semidemocràtics que van seguir. La negociada transició política espanyola ha estat qüestionada des dels 12

seus començaments, i més encara els últims anys, per aquells que pensen que va comprometre la qualitat democràtica del nou règim. Un dels pilars d’aquesta crítica és l’anomenat ‘pacte d’oblit’ sobre el passat i, en particular, sobre

“La Història Pública de la Guerra Civil Espanyola està marcada pels seus orígens franquistes. La dictadura va tenir una consciència clara del valor de crear llocs de la memòria que il·lustressin la seva visió del conflicte”

els crims comesos pels franquistes durant i després de la Guerra Civil. L’objectiu d’aquest article no és tornar a la polèmica sobre l’existència i l’extensió d’aquest suposat pacte, sinó oferir una nova òptica que ajudi a enfocar de nou la relació d’Espanya amb el seu passat, contextualitzant la s e va Història Pública1 en el marc europeu. La Història Pública de la Guerra Civil Espanyola està marcada pels seus orígens franquistes. La dictadura va tenir una consciència clara del valor de crear llocs de la memòria que il·lustressin la seva 1 La Història Pública és aquella destinada a l’educació del públic no especialitzat, a través per exemple de llibres de divulgació, museus, memorials, exposicions, etc.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

visió del conflicte. Aquest projecte d’imposar una interpretació unilateral, capciosa i manipuladora de dalt cap a baix, va comptar amb la cooperació de l’Església. D’aquesta manera es van crear nous espais públics i es van reformar espais religiosos per presentar una narrativa de patiment i redempció que tenia dos eixos: d’una banda, el martiri dels bons espanyols i, de l’altra, la salvació de la pàtria catòlica gràcies a la ‘Croada’ de Franco. Aquesta col·laboració resulta evident en monuments importants, com el Valle de los Caídos; mitjans, com ara el monument i les tombes dels caiguts carlins catalans de Montserrat, les antigues tombes de Sanjurjo i Mola a Pamplona, etc.; també a les més modestes creus i plaques als caiguts a places i esglésies d’arreu del país; o als monòlits que recordaven batalles guanyades per les tropes rebels. Amb l’anomenada Llei de la Memòria Històrica del 2007, i no sense dificultats, gairebé tots els monuments franquistes menors han estat eliminats. Tanmateix, la democràcia espanyola ha estat incapaç de transformar els espais importants i gairebé cap dels mitjans, els quals continuen existint en uns llimbs interpretatius ambigus que afecten els seus usos públics. Visitar aquests llocs requereix coneixements històrics previs, ja que no estan museïtzats.

“La democràcia espanyola ha estat incapaç de transformar els espais importants i gairebé cap dels mitjans, els quals continuen existint en uns llimbs interpretatius ambigus que afecten els seus usos públics”

L’absència d’una política coherent d’Història Pública a Espanya és general, si bé no total. És cert que, com hem vist, hi ha llocs molt prominents sense memòria, és a dir, sense una explicació del lloc ni de la relació amb l’entorn històric de la seva creació i ús. Els casos més extrems són aquells en què se sospita que hi ha fosses comunes però mai no s’ha fet cap comprovació, com també aquells llocs de massacres i altres actes de terror que continuen invisibles al públic general. Alhora, hi ha moltes memòries que no estan ubicades enlloc en concret, perquè, seguint el mateix exemple, no s’ha investigat prou on són determinades víctimes. Dit això, no és menys cert que, al llarg dels dos darrers decennis, diversos governs de (sobretot) esquerres, estatals i autonòmics, grups d’investigació universitaris i, no menys importants, associacions cíviques, han dut a terme una feina molt destacable per fixar espais de la memòria, dotar-los de contingut i crear organismes divulgadors de la Història Pública de la Guerra Civil. Una bona mostra d’això és la creació dels museus de Guernica, el Centre Documental de la Guerra Civil de Salamanca, els museus locals de Morata de Tajuña i els de la batalla de l’Ebre gestionats pel Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), el Memorial D e m o c r àt i c d e C at a lu ny a , e l Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, els mapes de fosses, les excavacions i identificacions de cossos, les bases de dades sobre víctimes, etc.2

2 Vegeu CAZORLA-SÁNCHEZ, A.; SHUBERT, A. “Sites Without Memory and Memory Without Sites: On the Failure of the Public History of the Spanish Civil War”. A: RIBEIRO DE MENEZES, A.; CAZORLASÁNCHEZ, A.; SHUBERT, A. (eds.). Public Humanities and the Spanish Civil War: Connected and Contested Histories. London: Palgrave Macmillan, 2018, p. 19-43.

“Els mites d’aquest període perviuen consolidats i alimentats per una ignorància que reflecteix tant la distància entre la història acadèmica i la memòria col·lectiva, com per unes falles profundes entre els valors democràtics de la societat i la interpretació del seu passat” És a Catalunya on s’ha fet un esforç més gran per recuperar espais de la memòria, creant per exemple circuits interpretatius de llocs de memòria, o de batalles i rutes de refugiats i exiliats. Tanmateix, i malgrat totes aquestes iniciatives que també s’han dut a terme a d’altres territoris com ara Madrid o Andalusia, la disseminació del coneixement que tenim els especialistes de la Guerra Civil és encara molt lluny de poder comptar amb els mitjans que pot oferir la Història Pública, i sobretot els museus, per aconseguir arribar a la majoria de ciutadans. Com a resultat, els llocs de la memòria i els centres d’Història Pública existents constitueixen més un seguit d’illes de memòria que un veritable continent, i han estat incapaços de crear un nou paradigma cultural i social adient per canviar la perspectiva històrica dels ciutadans respecte de la Guerra Civil i el franquisme. Com a conseqüència, els mites d’aquest període perviuen consolidats i alimentats per una ignorància que reflecteix tant la distància entre la història acadèmica i la memòria col·lectiva, com per unes falles profundes entre els

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

valors democràtics de la societat i la interpretació del seu passat.3 Constitueix aquesta dissonància entre la història professional i la memòria històrica col·lectiva una situació excepcional en el context europeu, una altra peculiaritat espanyola? Sens dubte, la millor manera de dirimir aquesta qüestió és seguir una via interpretativa basada en la història transnacional, que busqui situar la relació entre la societat espanyola i el seu passat violent a través del prisma de la seva Història Pública, però també utilitzant dades concretes per veure la relació d’altres països europeus amb el seu passat difícil, i com aquesta relació s’ha plasmat en els seus propis projectes d’Història Pública. Hem pogut arribar a fer això després d’elaborar una base de dades sobre els museus de la violència política i social a l’Europa del segle XX. 4 Per a la nostra anàlisi farem un seguit d’observacions generals sobre la memòria de les guerres civils a Europa i la seva representació a la Història Pública. Amb aquestes observacions esperem mostrar com, ni la memòria ni el tractament de les guerres civils, ni a Espanya ni a d’altres llocs d’Europa, no són en ells mateixos fenòmens aïllats del tractament d’altres ‘històries difícils’ com els llegats de l’imperi o de l’esclavitud.5 Durant el segle XX hi ha hagut a Europa guerres civils declarades obertament com a tals —Rússia, 3 CAZORLA-SÁNCHEZ, A. Franco. Biografía del mito. Madrid: Alianza, 2015, p. 333-342. 4 Vegeu la base de dades creada pel nostre equip <http://digitalcollections.trentu.ca/ web/mmepsv/> 5 Per ‘història difícil’ entenem, molt succintament, la història de l’opressió, violència i trauma que qüestiona la unitat d’una societat quan es dona al seu si. Vegeu ROSE, J. Interpreting Difficult History at Museums and Historic Sites. Lanham, Maryland: Rowman and Littlefield, 2016, p. 28.

Finlàndia, Espanya, Grècia i, en dues ocasions, Iugoslàvia— i altres d’incrustades en conflictes més grans, com és el cas de la Segona Guerra Mundial. Una d’aquestes últimes va ser la guerra civil que es va desencadenar al centre i nord d’Itàlia a partir del col·lapse del feixisme el juliol de 1943 i la invasió nazi el setembre del mateix any. Mentre que aliats i alemanys es batien en un conflicte més o menys convencional, els antifeixistes i les forces de la República Social Italiana es van embardissar en una guerra bruta que va durar fins després del final oficial del conflicte el maig del 1945. Si bé els especialistes han escrit moltíssim al respecte i a l’esfera pública s’ha debatut molt sobre aquest tema —tant per experts com per llecs i demagogs—, s’ha fet molt poc en termes d’Història Pública sobre aquest conflicte. I si el cinema és sens dubte un dels mecanismes de creació de memòria històrica, inclosa la difícil, 6 l’escassetat de pel·lícules específiques sobre la Guerra Civil italiana —a diferència del cas d’Espanya—, ha contribuït a l’oblit i la confusió sobre la veritable dimensió del conflicte.7 En aquest sentit, la memòria cinematogràfica més premiada i potser la més popular de la guerra a Itàlia va ser la pel·lícula Roma città aperta rodada entre els anys 1944 i 1945 pel director Roberto Rossellini —amic de Vittorio Mussolini i recent autor d’una trilogia de pel·lícules profeixistes. 8 En aquesta pel·lícula, els italians lluiten contra els alemanys: catòlics i ateus, comunistes i democristians, elits i gent del poble, tots units contra l’invasor. 6 Vegeu STODDARD, J.; MARCUS, A.; HICKS, D. Teaching Difficult History Through Film. Oxon/New York: Routledge, 2017. 7 L’excepció la constitueix encara el molt fosc i escassament popular film de 1975 Salò o le 120 giornate di Sodoma de Pier Paolo Pasolini. 8L a nave Bianca (1941), Un pilota ritorna (1942) i L’uomo dalla croce (1943).

“Aquesta lògica nacionalista impregnarà la Història Pública italiana fins a data d’avui, creant, com en el cas d’Espanya, una rasa profunda entre allò que escriuen els historiadors i allò que el públic general rep i percep com a passat del país” L’única excepció són alguns traïdors, i més concretament una jove drogoaddicta i bisexual.9 És més, quan al final de Roma città aperta els soldats de recluta italians han d’executar un dels protagonistes del film, el capellà Don Pietro, aquests desvien els seus trets, i haurà de ser un oficial alemany qui doni el tret de gràcia al reu. En aquesta pel·lícula, els italians, o potser hem de dir Itàlia, és la víctima i l’heroïna del conflicte; i sens dubte no es produeix una guerra civil, sinó una invasió estrangera avalada per uns quants degenerats. La narrativa serveix per unir una nació, creant una memòria històrica reconfortant, eliminant la difícil, a costa d’ignorar o minimitzar els conflictes interns i les bases de suport popular al feixisme. Aquesta lògica nacionalista impregnarà la Història Pública italiana fins a data d’avui, creant, com en el cas d’Espanya, una rasa profunda entre allò que escriuen els historiadors i allò que el públic general rep i percep com a passat del país. Aquesta rasa es pot veure als llocs de la memòria més coneguts del país transalpí. Vegem-ne alguns casos. 9 El tema de l’‘anormalitat’ sexual al feixisme tornarà a aparèixer a la famosa novel·la d’Alberto Moravia, Il Conformista, publicada el 1951, i de la qual en Bernardo Bertolucci va fer una pel·lícula el 1970.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

suposadament, representen el patiment comú dels italians sota el jou estranger. Ens referim a les Fosses Ardeatines a Roma, les Foibes de la regió Venècia-Júlia i, finalment, el camp de concentració de Risiera di San Sabba a Trieste.

Cartell de la pel·lícula Roma, città aperta, de Roberto Rossellini. Font: Fabrizio Zago - Photography and media, CC BY-SA 2.0.

Potser el moment més conegut d’aquest període, pel fet de comptar amb una fotografia icònica àmpliament difosa, és l’exhibició a finals del mes d’abril del 1945 del cos de Mussolini a la benzinera d’una plaça de Milà penjat dels peus. Tanmateix, aquesta memòria ha esdevingut una memòria sense lloc, atès que a l’espai esmentat, que mai no va ser museïtzat, hi ha avui una hamburgueseria.10 Al 10 GARCIA-PLANAS, P. “Mussolini con M de McDonald’s”. La Vanguardia, 2-5-2008 [en línia]. <https://www.lavanguardia. com/vida/20080504/53460576150/

contrari, la tomba del dictador a Predappio, on va arribar després de moltes vicissituds, és avui dia un lloc de peregrinació per a devots del feixisme i turistes.11 A cap d’aquests dos llocs la memòria i l’espai no s’ajunten sota la tutela d’especialistes en la matèria: és més, la guerra civil ha desaparegut. Això mateix passa a llocs en principi menys controvertits i que, mussolini-con-m-de-mcdonald-s.html> [Consulta: 15 d’abril de 2020]. 11 L UZZATTO, S. Il corpo del duce. Un cadavere tra immaginazione, storia e memoria. Turí: Einaudi, 1998.

El mes de març de cada any té lloc una cerimònia pública per recordar les 335 persones brutalment assassinades pels alemanys a les Fosses Ardeatines el 1944. 12 Aquests crims van ser la represàlia per un atemptat comès pels partisans contra una unitat de les SS —Organització paramilitar i policíaca del Partit Nazi— a la Via Rasella de Roma. El que ja no es recorda és que els 33 soldats nazis que van morir en aquest atemptat eren italians, o més exactament germànic-parlants del Tirol del Sud, que havien adoptat la nacionalitat alemanya després de la caiguda del règim feixista. Tampoc no es recorden els esforços d’algunes forces dretanes per portar a judici fa uns anys els partisans que van posar la bomba a la Via Rasella, i que el diari de Silvio Berlusconi, Il Giornale, va arribar a titllar en els anys noranta de ‘terroristes’. Per a la dreta italiana resulta més còmode parlar de les Foibes, en memòria de les quals va aconseguir declarar el dia 10 de febrer Dia del Memorial Nacional dels Exiliats i les Foibes. Les Foibes són un seguit de coves calcàries on els partisans iugoslaus especialment, però no només ells, van llançar milers de víctimes italianes —i d’altres, però aquestes no compten per al relat patriòtic. Les Foibes són un exemple palmari en què nacionalisme i anticomunisme s’ajuden mútuament, embolicats en un llenguatge de dolor i compassió limitat al grup nacional que pot semblar humanisme però, que si 12 Vegeu PORTELLI, A. The Order Has Been Carried Out. History, memory and the Meaning of a Nazi Massacre in Rome. Palgrave: New York, 2003.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

s’examina amb atenció, resulta ser el contrari. En aquell dia nacional del record ningú no recorda els aproximadament 1.200 presumptes criminals de guerra italians que mai no van ser lliurats pels governs democràtics del país per ser jutjats per les seves accions a Iugoslàvia, Etiòpia, Grècia, Líbia, etc. Les nacions o són glorioses o són víctimes, i millor si són una i molt unida. Per això, el decret de creació del President de la República del memorial del camp de concentració de Risiera di San Sabbia el 1965, parlava d’aquest lloc com l’únic exemple de camp de concentració nazi a Itàlia que es lliurava a la ‘nació italiana’, oblidant no només que molts italians havien col·laborat en aquell horror, sinó també la llarga experiència italiana a l’Àfrica i a d’altres llocs, inclosa la mateixa Itàlia, operant camps de concentració i mort.13 A data d’avui, Itàlia continua sense tenir un veritable museu de la guerra civil o del seu passat colonial. Sí té, en canvi, nombrosos museus de l’alliberament, la resistència i la deportació, —com a mínim set segons la nostra base de dades. Però els casos de la Història Pública italiana i espanyola no són únics, sinó que comparteixen amb d’altres països europeus certes característiques comunes: atenuar o ignorar els conflictes civils interns; enaltir la lluita i el patiment propi per la llibertat nacional, i alhora, ignorar el patiment d’altres persones, en especial si són subjectes colonials. Algun lector dirà que, evidentment, aquest no és el cas de la Història Pública a Alemanya. És una observació molt rellevant, la discussió de la qual deixarem per al final de l’article. 13 Vegeu el llistat dels camps de concentració italians entrant a <http://campifascisti. it/elenco_tipo_campi.php?id_tipo=1> [Consulta: 15 d’abril de 2020].

Vegem a continuació tres països que van tenir guerres civils declarades al segle XX: Finlàndia, Grècia i Irlanda. La guerra finlandesa del 1918, que amb prou feines va durar tres mesos, va deixar una mortalitat important però baixa comparada amb l’espanyola —uns 13.000 morts per milió d’habitants en aquell país, comparats amb els 20.000 d’aquí— i, com l’espanyola, va donar lloc a un exili important. 14 Finlàndia, a diferència d’Espanya, porta prop de cent anys de democràcia, i tanmateix manca d’un museu dedicat a la seva guerra civil. Com en el cas d’Espanya, el més proper a una explicació del conflicte es troba al museu d’Història Militar d’Hèlsinki, l’equivalent al Museu de l’Exèrcit de Toledo. En ambdós casos, el conflicte s’explica molt més en termes bèl·lics que socials, que és precisament allò que diferencia una guerra civil d’un altre tipus d’enfrontament armat. El mateix passa en el cas de Grècia, la guerra civil de la qual va ser molt més llarga (1943-1949) i sagnant —com a mínim 27.000 morts per milió d’habitants. Tanmateix, si el públic vol saber alguna cosa sobre aquesta guerra haurà d’anar al Museu de la Guerra d’Atenes, on, com a Hèlsinki o Toledo, obtindrà una visió bèl·lica d’allò que, en realitat, va ser un conflicte social enormement complex —i sens dubte tampoc no tindrà coneixement dels centenars de milers de presoners i exiliats grecs. A Finlàndia, Espanya i Grècia es van enfrontar dues concepcions molt diferents de la societat, i les divisions a la política nacional continuen vives, en certa manera, fins avui. Aquesta realitat de divisió ideològica i social contrasta amb 14 Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de CLODFELTER, M. Warfare and Armed Conflicts. A Statistical Reference to Casualty and other Figures, 1500-2000. Jefferson, NC: McFarland, 2002, passim.

el cas d’Irlanda. La guerra civil irlandesa entre els anys 1922 i 1923 va causar menys de 2.000 morts, és a dir, uns 250 morts per milió d’habitants. A més de ser molt menys letal, la guerra d’Irlanda va enfrontar dues forces, protractat i antitractat, amb projectes socials similars i amb objectius polítics que, a mitjà termini, convergien en la independència i la unitat de tota l’illa d’Irlanda. El baix nivell de violència i la identitat nacional comuna de les forces enfrontades ha permès que Irlanda sigui l’únic país europeu que tingui museus on la guerra civil es tracta de manera extensa més enllà dels seus aspectes militars. Aquest és el cas en especial del Museu Nacional d’Irlanda. Dit això, el tractament de la guerra civil irlandesa no és excepcional ni contradiu la nostra línia argumental: és un cas d’història no massa difícil que reforça a la fi la narrativa nacional. És a dir, en comptes de qüestionar la unitat nacional, la Història Pública irlandesa de la guerra civil és un exercici controlat de catarsi nacionalista.

“Els casos de la Història Pública italiana i espanyola comparteixen amb d’altres països europeus certes característiques comunes: atenuar o ignorar els conflictes civils interns; enaltir la lluita i el patiment propi per la llibertat nacional, i alhora, ignorar el patiment d’altres persones, en especial si són subjectes colonials”

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

“La nació és una víctima, que eventualment triomfa, d’agressions externes, en la qual només una minoria esgarriada col·labora amb l’enemic —nazis o comunistes— i amb els seus projectes polítics antihumanitaris i antinacionals” Els exemples que hem vist fins ara no són una excepció, sinó la norma de la plasmació d’un seguit de valors essencials de qualsevol Estat —que és qui finança la majoria dels projectes d’Història Pública— sobre la societat. Cap Estat no estarà disposat a sufragar projectes que qüestionin la seva integritat territorial, la unitat espiritual de la nació o la bondat essencial de la mateixa —tot i que hi pot haver un interès als governs d’entitats nacionals perifèriques de deslligar-se de conflictes estatals que es presenten com imposats i aliens a la beatífica comunitat subnacional oprimida. Aquesta és la raó per la qual els països europeus, com es pot comprovar a la nostra base de dades, han finançat de manera generosa museus sobre la Segona Guerra Mundial que aborden els temes de la resistència, la deportació —incloent l’Holocaust— i l’alliberament, mentre que han ignorat sistemàticament la col·laboració i els crims propis. Aquest és el cas de França i el Benelux o, a l’est d’Europa, els encara més controvertits projectes d’Història Pública d’Hongria o Polònia.15 En tots aquests casos, la 15 HOFFMAN, E. “Hearing Poland’s Ghosts”. New York Review of Books, vol. LXV, núm. 5 (2018), p. 4-8.

nació és una víctima, que eventualment triomfa, d’agressions externes, en la qual només una minoria esgarriada col·labora amb l’enemic —nazis o comunistes—16 i amb els seus projectes polítics antihumanitaris i antinacionals. Aquest enfocament connecta perfectament amb els projectes il·liberals dels governs ultraconservadors hongarès i polonès, però també forma part d’una tradició prèvia i molt més respectada de la Història Pública practicada per d’altres països europeus amb una llarga trajectòria democràtica i imperial. Si hi ha un país europeu que es vanagloriï del seu passat antinazi aquest és el Regne Unit. Des dels seus museus, passant per pel·lícules, sèries de televisió, una infinitat de llibres i la percepció de la societat britànica mateixa, la resistència del 1940, quan el Regne Unit es va quedar suposadament sol davant Hitler, és un dels mites polítics més poderosos de la història europea contemporània. Obviem les crítiques al mite per ara, i centrem-nos en una altra identitat britànica crucial: l’imperi. Al Regne Unit, país que com cap altre a Europa s’identifica de manera positiva amb el seu passat colonial, no hi ha cap museu sobre aquest tema. 17 Tampoc no hi ha cap museu físic sobre l’esclavitud —tret de dues petites sales al port de Liverpool—, una de les fonts princip al de l’auge e conòmic britànic durant els segles XVII i XVIII.18 Potser aquesta clamorosa 16 Aquesta és la línia argumental del museu Casa del Terror de Budapest. Vegeu <https://www.terrorhaza.hu/hu> [Consulta: 14 d’abril de 2020]. 17 BOOTH, R. “UK more nostalgic for empire than other ex-colonial powers”. The Guardian, 11-3-2020 [en línia]. <https:// www.theguardian.com/world/2020/ mar/11/uk-more-nostalgic-for-empire-than-other-ex-colonial-powers> [Consulta: 14 d’abril de 2020]. 18 Vegeu <https://www.liverpoolmuseums. org.uk/international-slavery-museum>

absència explica perquè massa britànics pensen que l’imperi va ser quelcom positiu, i ignoren, per exemple, la despulla econòmica colonial a l’Índia —una de les més importants de la història de la humanitat— o la mort evitable d’uns 3 milions de persones a Bengal durant la gran fam del 1943, que Churchill coneixia i, amb les seves decisions, va accentuar en comptes de remeiar. 19 La llista d’horrors colonials britànics no acaba aquí, però l’important és que la seva Història Pública ignora un seguit de memòries —les de la població colonitzada— sense lloc que deixa sense museu —a la metròpoli—, i exclou de la instrucció del públic a través del sistema educatiu. Si veiem de manera comparada i coetània la resistència al nazisme i la realitat colonial, com es pot argumentar la resistència contra una tirania quan se’n practicava una altra? És una pregunta difícil que la Història Pública britànica no s’ha atrevit a fer-se o a respondre, ni ningú a finançar, i que ha quedat en suspens i perduda en algun lloc entre el passat que mostren el Victoria and Albert Museum i l’Imperial War Museum.

“Si veiem de manera comparada i coetània la resistència al nazisme i la realitat colonial, com es pot argumentar la resistència contra una tirania quan se’n practicava una altra?” [Consulta: 14 d’abril de 2020]. Al Regne Unit s’han obert alguns museus i s’han elaborat bases de dades virtuals sobre l’esclavitud, per exemple <https://www.ucl. ac.uk/lbs/> [Consulta: 14 d’abril de 2020]. 19 MUKERJEE, M. Churchill’s Secret War: the British Empire and the Ravaging of India during World War II. New York: Basic Books, 2010, p. 4-5, 24.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Carrer principal d’Orador de Glana, al seu pas per l’església. Font: Dennis Nilsson.

El mateix pot dir-se de les nacions ocupades pels alemanys el 1940, com ara Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Aquestes nacions compten amb nombrosos museus i llocs de la memòria que són força bons en exposar els horrors i les heroïcitats que van tenir lloc durant l’ocupació, si bé ho són força menys a l’hora de mostrar la col·laboració local amb els nazis. En aquests mateixos països, els museus imperials o bé no existeixen, o bé estan marcats pel discurs antropològic, mentre que obliden o redueixen el paper dels seus Estats en l’esclavitud, l’opressió i la mort a les seves antigues colònies. 20 Així, per exemple, a Holanda hi ha nombrosos museus sobre el país durant la S egona Guerra Mundial —només a Amsterdam hi ha quatre museus importants—, però cap que expliqui que, quan va 20 EDWARDS, E. ; MEAD, M. “Absent Histories and Absent Images: Photographs, Museums and the Colonial Past”. Museum and Society, núm. 11, 1 (2013.), p. 19-38.

aconseguir rearmar als seus exèrcits, la recent alliberada Holanda es va llançar a una ferotge guerra de reconquesta de les seves colònies asiàtiques, que avui coneixem com Indonèsia. En el cas de Bèlgica, l’absència als seus museus físics de temes tan controvertits com el col·laboracionisme, va portar un grup d’historiadors a crear un museu en línia sobre el tema. 21 I després està França. Com els països del Benelux, França compta amb nombrosos museus sobre l’ocupació, la resistència i l’alliberament durant la Segona Guerra Mundial —almenys vuit museus importants— si bé, igual que en aquells països, tant el col·laboracionisme com el passat colonial estan molt diluïts en la seva Història Pública i en la Memòria. França, per exemple, ha fet de la localitat d’Orador de Glana un símbol del seu patiment, 21 Vegeu <https://www.belgiumwwii.be/nl/> [Consulta: 12 d’abril de 2020].

“Els museus imperials o bé no existeixen, o bé estan marcats pel discurs antropològic, mentre que obliden o redueixen el paper dels seus Estats en l’esclavitud, l’opressió i la mort a les seves antigues colònies” un poble en què, el juny del 1944, les tropes nazis —integrades sobretot per reclutes alsacians— van massacrar 642 habitants. 22 Dit això, l’any següent, les tropes 22 Vegeu <https://web.archive.org/ web/20110221083612/http://www.oradour.org/> [Consulta: 12 d’abril de 2020].

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Exemple de museïtzació expositiva en una de les sales del camp d'Auschwitz. Font: Gemma Simon.

f rances es van mat ar divers os milers d’algerians —la guerra de xifres oscil·la entre les 1.000 i les 45.000 víctimes— a la regió del Sétif, quan reclamaven la seva independència. Aquesta és una massacre que està esperant el seu lloc de la memòria a França, com també continuen absents les massacres posteriors al Vietnam i a Algèria, o bé la que va tenir lloc als carrers mateixos de París l’octubre del 1961, quan la policia, comandada per Maurice Papon, va abatre a trets uns 200 algerians —els cadàvers dels quals van ser llançats al Sena. Papon havia tingut un paper força actiu en ocasió de la deportació de jueus durant la guerra mundial i, per això, seria condemnat el 1998 a presó gràcies a una llei del 1964 que declarava sense descripció possible els delictes comesos durant l’ocupació nazi. Dit això, aquest assassí no va haver de respondre mai pels seus

crims contra els algerians, atès que el mateix 1964 —de fet la mateixa setmana que es va aprovar la llei abans esmentada—, l’Assemblea Nacional francesa va concedir una amnistia total pels delictes comesos durant la guerra d’Algèria.23 I això limitant-nos únicament al segle XX, atès que els crims colonials francesos previs continuen sense exposar-se de manera sistemàtica i, quan ho són, poden donar lloc a equívocs estranys. El recentment obert (2012) centre interpretatiu sobre l’esclavitud de Nantes, ciutat clau del tràfic negrer francès, porta, sense ironia, el nom de Memorial de l’Abolició de l’Esclavitud... Com si abans de ser abolida aquesta no hagués existit.24 23 SULEIMAN, S. Crisis of Memory and the Second World War. Cambridge MA i Londres EN: Harvard University Press, 2006, p. 67. 24 Vegeu <http://memorial.nantes.fr/> [Consulta: 12 d’abril de 2020].

Queda, per últim, l’anomalia alemanya, almenys en aparença, a la Història i la Memòria públiques. No hi ha dubte que Alemanya ha desenvolupat el més ampli i profund programa d’Història Pública contemporània a Europa. Aquest programa s’ha centrat en els crims comesos pel nazisme —tot just ha tractat el violent passat colonial— i en la museïtzació dels espais de memòria, entre els quals destaquen els camps de concentració i extermini. Com a resultat, cap nació europea no ha fet un missatge similar de mea culpa. Però aquest missatge és relativament tardà i s’engloba en el moviment humanista mundial, relativament recent, de recordar les víctimes, que ha desplaçat en bona mesura —però ni de bon tros totalment— el paradigma anterior de recordar victòries i lluites ideològiques.25 La resignificació dels camps 25 WILLIAMS, P. Memorial Museums. The Global Rush to Commemorate Atrocities.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Vista general del camp de Buchenwald amb un exemple de museïtzació interpretatiu. Font: Gemma Simon.

de concentració —que primer va tenir lloc a l’antiga Alemanya de l’Est amb una agenda política antioccidental— es va produir en la forma que la coneixem avui, sobretot després de la unificació, i no sempre per iniciativa estatal. En el cas del Memorial als Jueus Assassinats a Europa, l’impuls va sorgir de la societat civil i no del govern alemany.26 Molt abans d’això, l’Alemanya occidental de postguerra s’havia designat ella mateixa com a víctima —dels nazis, dels bombardejos aliats, de les violacions massives dels soldats soviètics, de l’ocupació, de les deportacions de milions de civils, etc.— en un intent col·lectiu d’equipar el patiment (real) propi amb aquell (molt més gran) exercit sobre els altres, incloent els jueus i altres minories.27 Va ser l’Alemanya New York: Berg, 2007, p. 20-23. 26 YOUNG, J. “Germany’s Holocaust Memorial-Problem and Mine”. The Public Historian, núm. 24, 4, (2002), p. 65-80. 27 MOELLER, R. “Germans as Victims?: Thoughts on a Post-Cold War History of World War and its Legacies”. History and

“Europa no ha sabut assumir encara les seves ‘històries difícils’. Espanya no és cap excepció a aquesta regla” postunificació la que, buscant una nova legitimitat democràtica en un món recelós davant el seu poder ressorgent, va renunciar de manera clara al victimisme i va abraçar una identitat basada en el rebuig moral del seu passat. Aquesta nova actitud té a veure amb el fet que a Alemanya no hi va haver guerra civil, és a dir, la Història no divideix la nació, i poca oposició al nazisme, i que aquest règim va acabar en una derrota total i en una destrucció del país sense precedents. Aquest passat no podia ser reciclat en el context dels valors vigents a Alemanya i a la resta d’Europa. En rebutjar aquest passat, la nova Alemanya s’ha reinventat rescatant unida el millor de la seva història i, alhora, alliberant-se del pitjor. Memory, núm. 17, 1-2, (Primavera-Hivern 2005), p. 145-194.

La Història Pública europea està encara basada en els crims patits i en la ignorància d’aquells comesos. És Història Pública d’Estat, no de la gent. Mentre diu defensar valors humanistes, nega la base de l’humanisme: la seva universalitat. I és que Europa no ha sabut assumir encara les seves ‘històries difícils’. Espanya no és cap excepció a aquesta regla, sinó simplement una variació. El continent de la Memòria d’Europa està pendent de fer-se i ha de mirar no només dins o més enllà de les fronteres nacionals de cada país, sinó que també ha de considerar l’impacte del seu passat colonial conjunt a d’altres parts del món.

El Fòrum

El Fòru m

A la recerca de símbols franquistes al País Basc

Virginia López de Maturana Diéguez Historiadora És professora adjunta del Departament d’Història Contemporània de la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Especialista en història de la dictadura de Franco a Àlaba, és autora de La reinvenció d’una ciutat. Poder i política simbòlica a Vitòria durant el franquisme, 1936-1975 (Bilbao, UPV/ EHU, 2014). Ha escrit nombrosos articles sobre la història basca del segle XX. A més, ha intervingut en congressos i seminaris a diversos països d’Europa i Amèrica.

Resum

AITOR GONZÁLEZ DE LANGARICA MENDIZABAL Historiador i realitzador audiovisual Format com a historiador a la Universitat del País Basc, actualment es dedica al món audiovisual. És soci fundador de la productora Área Audiovisual, on treballa en temes que combinen la història i el cinema. Com a documentalista, ha escrit i dirigit diversos documentals emesos per Euskal Telebista. Com a historiador, està especialitzat en la transformació socioeconòmica d’Àlaba durant el segle XX.

Sense precedents de cap estudi similar al País Basc, el Parlament basc ens va encarregar el 2011 que elaboréssim un catàleg per descriure i analitzar tots els símbols franquistes que encara perduren a l’espai públic. En aquest article expliquem com vam dur a terme la feina, la rellevància que va agafar posteriorment l’estudi i com el van fer servir en els anys posteriors diferents institucions del País Basc.

ParaulesClau

#Franquisme #Memòria

#País Basc #Símbols

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

L a L l ei 5 2 / 2 0 0 7 , d e 2 6 d e desembre —coneguda com a llei de memòria històrica—, inclou l’article 15 sobre símbols i monuments públics. En aquest, entre d’altres coses, s’hi especifica que: Les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, prendran les mesures oportunes perquè es retirin escuts, insígnies, plaques i altres objectes o me nc ion s comme moratives d’enaltiment, personal o col·lectiu, que es relacionin amb la insurrecció militar, la Guerra Civil i la repressió de la Dictadura, i que “[…] això no s’aplicarà quan les mencions siguin estrictament un record privat, sense que es faci un enaltiment dels bàndols, o quan hi convergeixin raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei”.1 Per entendre en profunditat l’estat de la qüestió sobre la pervivència de la simbologia franquista a l’espai públic del País Basc, la Direcció de Drets Humans del Govern basc va decidir fer un informe tècnic i històric, amb tanta exhaustivitat com fos possible, que aplegués els símbols franquistes que encara són presents a l’espai públic del país. Es tracta del Catálogo de símbolos y monumentos públicos existentes en Euskadi que supongan una exaltación de la Guerra Civil y de la dictadura.2 1 Espanya. LLEI 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. (BOE, núm. 310, de 27-12-2007, p. 53410 a 53416). 2 GONZÁLEZ DE LANGARICA, A. ; LÓPEZ DE MATURANA, V. Catálogo de símbolos y monumentos públicos existentes en Euskadi que supongan una exaltación de la Guerra Civil y de la dictadura [en línia]. Vitòria-Gasteiz: Govern basc, 2011. <https://www.euskadi.eus/contenidos/informacion/retirada_simbolos_franquistas/ es_dictamen/adjuntos/catalogo_castellano_con_logo_gv.pdf> [Consulta: 30 juny 2020].

Escut de la Subdelegació del Govern de Vitòria-Gasteiz, antiga seu del Govern Civil. Aquest escut subsisteix encara a la façana d’aquest edifici. Font: Aitor González de Langarica (Área Audiovisual).

Tenien com a objectiu fer que els responsables polítics disposessin de la informació tècnica escaient a l’hora de prendre decisions, i que adoptessin les mesures corresponents per complir aquesta llei amb encert. Érem al 2011, i el Parlament basc volia l’informe enllestit per al darrer trimestre d’aquell mateix any. Ara bé, no hi havia precedents de cap estudi similar a la Comunitat Autònoma del País Basc, per la qual cosa fer aquesta recerca implicava pràcticament començar de zero. 3 D’entrada aquest fet representava un hàndicap, perquè s’havia d’elaborar un marc teòric abans d’engegar la feina. Tanmateix, aquella necessitat oferia també una oportunitat, atès que permetia d’incloure-hi elements 3 En altres comunitats autònomes també s’han dut a terme estudis anàlegs. En aquest sentit, vegeu el Cens de Simbologia Franquista de Catalunya <https://banc. memoria.gencat.cat> o el Cens de símbols, llegendes i mencions del bàndol franquista de la guerra civil i la dictadura a les Illes Balears <http://www.caib.es/pidip2front/ jsp/adjunto?codi=2295880&idioma=es> [Consulta: 30 juny 2020].

nous d’anàlisi que fins aleshores havien passat desapercebuts —i, per aquesta raó, encara no s’havien suprimit. Així doncs, quan vam rebre l’encàrrec de fer el catàleg de la Direcció de Drets Humans, vam fer una proposta que introduïa casos sobre els quals no s’havia actuat mai. Teníem la intenció d’anar més enllà dels símbols coneguts, que eren indiscutibles, com ara les ‘famoses’ plaques d’habitatge o els grans escuts franquistes dels edificis públics. També teníem el propòsit, com a historiadors, d’explicar com calia la naturalesa de la simbologia que incloíem a l’estudi, i detallar quines característiques n’implicarien, sens dubte, un enaltiment del franquisme. De la mateixa manera, miràvem que fos una recerca de referència, que pogués servir de model perquè cada ajuntament basc tingués una eina eficaç a l’hora de localitzar els símbols que hi havia

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

vam poder ser més innovadors en la recerca. Amb la reinstauració dels ajuntaments democràtics es va eliminar la nomenclatura més òbviament franquista que feia referència a Franco, Mola o Primo de Rivera, entre d’altres. Tanmateix, no es va prendre cap decisió pel que feia a altres noms que també representaven un elogi de la Guerra Civil i de la dictadura, probablement per desconeixement i per la manca d’estudis històrics sobre això.

Cartell de l’avinguda de Navarra a Tolosa (Gipuzkoa) amb el nom de la via en castellà i en eusquera. A més de la Cruz Laureada de San Fernando, s’hi indicava la data d’entrada dels carlins a la localitat guipuscoana. Es va retirar el 2015. Font: Aitor González de Langarica (Área Audiovisual).

al seu municipi. A banda d’això, el catàleg va fer de base per emetre, el 2012, el dictamen de recomanació per retirar símbols que va impulsar el Parlament basc.4 Com que el termini per elaborar el catàleg era de sis mesos, el primer repte a què vam haver de fer front va ser la tria d’una zonificació adequada, que pogués 4 Govern Basc. Departament d’Interior, Justícia i Administració Pública. Direcció de Drets Humans. Dictamen recomendatorio de la Comisión Técnica para la retirada de símbolos franquistas en Euskadi [en línia]. Octubre de 2012. <https://www.euskadi. eus/contenidos/informacion/retirada_simbolos_franquistas/es_dictamen/adjuntos/ Dictamen_retirada_simbolos_franquistas_ es%20.pdf> [Consulta: 30 juny 2020].

ser al màxim de representativa del territori, atès que era impossible d’abraçar tots 251 municipis bascs alhora. No obstant això, la decisió més important era com s’havia de fer el plantejament teòric, el qual ens havia de fornir el marc investigador adequat. La tria dels elements que s’hi havien d’incloure, amb l’anàlisi i la classificació pertinents, es va convertir en un eix fonamental de la recerca. És evident que vam estudiar les plaques d’habitatge i els grans símbols de caire monumental, i els vam classificar en diferents categories. Ara bé, va ser en l’anàlisi del nomenclàtor de carrers bascs on

Afegir el nomenclàtor a la recerca va ser tot un repte, per la dificultat d’analitzar certs casos. Per fer-hi front de manera coherent, en vam fer una classificació teòrica, amb cinc categories diferents: noms relacionats amb la cultura política del carlisme; noms d’intel·lectuals de la dreta espanyola; noms de polítics o empresaris influents; noms que es relacionaven amb màrtirs de la Guerra Civil o amb indrets de memòria històrica i noms de personatges o símbols fagocitats pel franquisme. D’una banda, havíem de fer sortir a la llum els casos sobre els quals no s’havia actuat quan tocava. D’altra banda, però, havíem d’explicar correctament l’origen de cada nom, per no caure en simplificacions que induïssin a fer-ne interpretacions errònies.

“Miràvem que fos una recerca de referència, que pogués servir de model perquè cada ajuntament basc tingués una eina eficaç a l’hora de localitzar els símbols que hi havia al seu municipi” 23

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Al capdavall, s’havia d’aportar la màxima informació possible, perquè més endavant les autoritats pertinents decidissin si es podien eliminar aquests noms, i valoressin si implicaven cap exaltació de la dictadura.

Guipúscoa i Biscaia. Aquest cas confirmava, doncs, perquè n’era un bon exemple, que calia vigilar a l’hora d’incloure elements en el catàleg, ja que el mateix nom no havia de representar pas sempre un enaltiment del franquisme.

Per exemple, la dificultat en l’ anà lisi del nomencl àtor er a clara en noms aparentment tan inofensius com ‘Navarra’. La situació de carrers i avingudes que s’anomenen així, sobretot en municipis de Guipúscoa i de Biscaia, sol coincidir amb la via de sortida cap a Navarra, cosa que fa que passin desapercebudes com a elements d’elogi de la Guerra Civil. En realitat, en la majoria de casos es tracta d’un homenatge als carlistes navarresos que van participar en la conquesta de Guipúscoa i de Biscaia.

Continuant la recerca en el nomenclàtor de carrers bascos, era especialment difícil encertar els elements que s’havien d’incloure en la categoria de personatges o símbols fagocitats pel franquisme. La raó era que ens trobàvem amb personatges assassinats durant la Guerra Civil que no es podien identificar com a franquistes, però la figura dels quals el franquisme va utilitzar per convertir-los en màrtirs del seu imaginari ideològic. De fet, es desacredita la memòria d’aquests casos per partida doble: en primer lloc, perquè la dictadura es va apropiar de la seva identitat i, en segon lloc, perquè, com que formaven part de la simbologia franquista, els noms en van continuar tacats amb l’arribada de la democràcia, i això fa que sigui molt difícil dissociar les seves figures de qualificatius com ara franquista o feixista.

Així i tot, avui dia hi ha pocs municipis que hagin suprimit oficialment la càrrega ideològica que contenen aquestes vies. A partir del 1979 se’n van basquitzar de manera generalitzada els noms, i Navarra es va passar a anomenar oficialment Nafarroa. Els ajuntaments, però, no en van eliminar pas el component d’exalçament bèl·lic, tret de casos comptats, com el de Durango el 1980. Quan es va modificar el nomenclàtor municipal —després de basquitzar la plaça Nafarroa—, l’ajuntament va aprovar que, en endavant, aquell espai ja no estaria dedicat a les brigades de Navarra que van prendre la ciutat durant la Guerra Civil, sinó a la Comunitat Foral de Navarra. Per contra, hi ha altres casos com el carrer Navarra de VitòriaGasteiz que no té res a veure amb la dictadura, perquè es va batejar així durant la II República, com t amb é va pass ar amb les poblacions limítrofes d’Àlaba,

“Ens trobàvem amb personatges assassinats durant la Guerra Civil que no es podien identificar com a franquistes, però la figura dels quals el franquisme va utilitzar per convertirlos en màrtirs del seu imaginari ideològic”

En aquest sentit, les interpretacions diferents que es poden donar a aquests casos representen un problema per als historiadors: són una mostra dels riscs a què ens enfrontem quan la nostra feina topa amb la pugna política actual, tan àvida de polèmiques. Paradoxalment, és una obligació professional explicar cada cas a consciència, fet que pot propiciar que sectors oposats critiquin alhora l’historiador. En el cas particular del catàleg, vam decidir d’incloure-hi tots els símbols que es poguessin interpretar com a enaltidors de la dictadura, amb la finalitat de fer un estudi històric sòlid. I això malgrat que, a partir d’una altra mena d’interpretacions, després d’avaluar tota la informació que hi aportàvem, es pogués concloure que aquests símbols no contenien pas aquest tipus d’enaltiment. L’arquitecte Pedro Asúa, que té un carrer dedicat a Vitòria-Gasteiz, és un dels exemples que poden il·lustrar aquest casos ambigus, els quals són susceptibles de crítica. Tot i que els milicians el van assassinar per la seva condició de capellà al començament de la guerra, no hi ha pas constància que donés suport a la insurrecció. Tanmateix, el franquisme va convertir la seva figura en la d’un màrtir de la causa, tal com va passar amb nombroses persones assassinades per grups descontrolats en els assalts al vaixell-presó Cabo Quilates i a altres presons biscaïnes durant la Guerra Civil, i que tampoc no podem qualificar de franquistes. El fet d’afegir-los en el catàleg pot atreure crítiques a parts iguals d’ideologies polítiques antagòniques: en uns casos per haver-hi inclòs aquests personatges; en d’altres, per haver aportat una informació que podria fer

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

trontollar la seva condició de símbols d’enaltiment per se. Aquesta complexitat interpretativa del nomenclàtor de carrers es va manifestar de manera similar en uns quants símbols monumentals, especialment en els que vam enquadrar en la categoria de culte als màrtirs i als caiguts. Un dels exemples més clars el vam trobar en la creu d’Olarizu, a VitòriaGasteiz. Per bé que és un cas ben documentat des d’un punt de vista històric, encara avui genera certa polèmica a la ciutat, justament per les interpretacions diferents que es fan de la informació disponible. Es tracta d’un símbol que vam resoldre d’incloure en el catàleg, fent-ne una anàlisi rigorosa, perquè les autoritats competents poguessin decidir amb coneixement de causa. El turó d’Olarizu és situat als afores de Vitòria-Gasteiz, i és un dels indrets que més visiten els habitants de Vitòria aficionats a passejar pels nombrosos espais verds de la ciutat. A més a més, l’aplec civil, que se celebra a la primeria de setembre a l’esplanada que hi ha al peu, és una de les festes locals més multitudinàries. Al cim, hi ha una creu que es va aixecar durant la dictadura, amb un origen ben singular. El 1951 es va celebrar a Vitòria una Santa Missió, que va consistir en quinze dies atapeïts d’actes religiosos, els quals es van anunciar a manta, i que van rebre una multitud de gent. Per commemorar aquell acte, 5 un grup d’habitants de Vitòria, diversos dels quals estaven vinculats als moviments nacionalistes bascos, va planificar d’erigir una creu al cim de l’Olarizu 5 També justificaven la construcció de la creu en compliment de la recomanació que el papa va fer el 1900, any jubilar, i que es va renovar el 1950, d’aixecar creus als cims de les muntanyes.

Monument als Caídos del cementiri de Portugalete (Bizkaia), actualment en procés de resignificació. Font: Aitor González de Langarica (Área Audiovisual).

—que es va sufragar per subscripció popular—, a la base de la qual hi havia de figurar una inscripció que en fes esment. Van triar aquest turó perquè el nom original, que fa referència a una ermita medieval desapareguda, era en èuscar: Kurutzemendi (turó de la creu). L’ajuntament va aprovar la construcció de la creu el 1952. El governador civil i cap provincial del Movimiento, però, va obligar posteriorment a fer que s’hi col·loqués una inscripció amb els noms dels religiosos alabesos o residents a la província que va assassinar el bàndol republicà, com a element d’enaltiment de la Guerra Civil. Allò va desencadenar una disputa amb els promotors de la creu, que eren contraris a modificar el projecte inicial. Finalment, es va fixar la inscripció sota de la creu, però

no es va inaugurar mai, per culpa del desacord entre els promotors i el governador civil. Així doncs, aquesta creu monumental serveix d’exemple per fer evident l’ambigüitat d’uns quants símbols. D’una banda, l’objectiu de la inscripció que es va afegir a la base era clarament d’enaltir la Guerra Civil. 6 No obstant això, encara es debat sobre la naturalesa de la creu, i es planteja si tot 6 Cal afegir-hi que, pràcticament tots els capellans que figuraven en la inscripció, es podrien englobar en l’apartat de noms fagocitats pel franquisme —entre ells hi hauria Pedro Asúa, que s’ha esmentat abans en l’article. La majoria eren capellans que van ser assassinats en assalts com el del vaixell-presó Cabo Quilates. En definitiva, es tracta de personatges que no podem identificar com a franquistes, però que la dictadura en va instrumentalitzar la identitat per fer propaganda ideològica.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

franquista de l’espai públic basc. D’ençà que es va publicar, i un cop es va complementar amb el dictamen de recomanació de 2012, va esdevenir un model de referència per a les diferents institucions basques. Així, fruit de la nostra recerca, l’octubre de 2019 el Govern basc va presentar un informe en què s’indicava que 108 localitats del País Basc havien retirat més de 1.500 símbols de l’etapa franquista. 7 Entre aquest símbols, fa poc retirats, en destaca l’escut franquista de l’edifici de la Delegació Especial d’Hisenda a Biscaia, que és situat a la plaça Federico Moyúa, al centre neuràlgic de Bilbao. Amb grans dimensions i fixat a la part més alta de l’edifici, era una versió simplificada de l’escut oficial,8 atès que no en conservava alguns dels elements característics. Per exemple, no hi figuraven les inscripcions “Plus Ultra” o “Una, Grande, Libre”, ni tampoc el jou amb les fletxes. En canvi, sí que Creu de Belkoain (Gipuzkoa), inaugurada el 24 de setembre de 1939 a iniciativa de la direcció de la FET i de les JONS de la localitat guipuscoana d’Andoain. Actualment continua dempeus i s’ha col·locat un plafó informatiu. Font: Aitor González de Langarica (Área Audiovisual).

monument religiós que s’hagi bastit durant la dictadura n’ha d’ implicar un exalçament. En aquest cas particular, els partidaris de retirar la creu, entre els quals hi ha un grup que la saboteja periòdicament —amb intents d’enderrocar-la i tot—, continuen defensant que és un exponent clar de l’enaltiment de la repressió durant la dictadura. Al costat oposat, hi ha l’actual alcalde del Partit Nacionalista Basc, que rebutja que s’enderroqui, perquè no considera pas que ho sigui. En aquest sentit, des de l’ajuntament s’ha col·locat al peu del turó una placa explicativa, amb la finalitat de convertir Olarizu en un lloc de memòria històrica.

Enmig d’aquesta mena de disputes, decisions com ara incloure Olarizu en el catàleg solen suscitar crítiques antagòniques, furibundes i sense arguments, que qüestionen l’historiador simplement per fer la seva feina: d’una banda, per incloure-hi un monument molt arrelat en la identitat local; de l’altra, tan sols per fornir informació rigorosa, cosa que implica, segons sembla, ni més ni menys que convertir-se en una espècie de ‘blanquejador’ del franquisme. Si deixem de banda aquestes polèmiques una mica artificioses, fer el catàleg va representar un avenç molt important en la feina de retirada de simbologia

7 “Euskadi retira simbología franquista de 108 pueblos, aunque se mantiene en 15”. Euskal Irrati Telebista [en línia]. 17 d’octubre de 2019. <https://www.eitb. eus/es/noticias/politica/detalle/6746502/ euskadi-retira-simbologia-franquista108-pueblos-se-mantiene-15/> [Consulta: 23 juny 2020]. Aquesta notícia assenyalava que aquests es mantenien encara en quinze localitats. Vegeu també “El Gobierno Vasco ha presentado el Informe sobre la situación de la retirada de la simbología franquista en Euskadi”. Euskadi.eus [en línia]. 16 d’octubre de 2019. <https://www. euskadi.eus/gobierno-vasco/-/noticia/2019/ el-gobierno-vasco-ha-presentado-elinforme-sobre-la-situacion-de-la-retiradade-la-simbologia-franquista-en-euskadi/> [Consulta: 23 juny 2020]. 8 A banda de l’escut oficial, se’n va dissenyar una versió més senzilla, que s’adaptava a les comeses burocràtiques: “[..] su complicación excesiva le hace poco a propósito para una representación sumaria, y a veces descuidada, que suele emplearse para las atenciones burocráticas. Por esto parece conveniente admitir a estos efectos una simplificación que, conteniendo todos los elementos esenciales del blasón grande, sea más fácil de representar”. (BOE, núm. 470, de 03-03-1938, p. 5579).

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Placa a la façana del Grup Pedro Muguruza a Elgóibar (Gipuzkoa) en homenatge a l’arquitecte encarregat de la construcció del Valle de los Caídos, i procurador de les Corts franquistes (1943-1946). Era, a més, oriünd d’aquesta localitat guipuscoana. Aquesta placa s’ha retirat recentment. Font: Aitor González de Langarica (Área Audiovisual).

mantenia intacta l’àliga de Sant Joan, que n’era l’element més significatiu, a causa de la seva grandària. Aquest animal hi era representat aferrant les columnes d’Hèrcules, les quals flanquejaven la part amb l’heràldica oficial que va adoptar el règim. Sobre aquesta darrera reposava l’habitual corona reial oberta. Malgrat els intents d’eliminar-lo des de l’any 2002, 9 l’escut va ser visible des del 1954 fins al 2017, any en què se’n van retirar uns quants dels elements. Així doncs, l’Ajuntament de Bilbao va donar llicència d’obra perquè es retirés l’àliga preconstitucional al capdamunt de la façana, si bé en la actualitat hi romanen tant la corona com l’escut d’Espanya, i també les dues columnes d’Hèrcules.

relacionados con la oposición, la resistencia y la construcción de la sociedad democrática”, 11 i també el reconeixement per a tots els qui s’havien hagut d’exiliar, a causa de la persecució de la dictadura. De la mateixa manera, es va donar suport a l’organització de jornades, exposicions i tota mena d’actes públics en reconeixement de les víctimes del franquisme. D’altra banda, es va fomentar la retirada d’elements simbòlics, perquè l’espai públic havia de ser “ocasión de encuentro y no de enfrentamiento, ofensa o agravio”.12

Un any després que es retirés aquest símbol, el Govern basc va anunciar que esmerçaria prop de 132.000 euros “para recuperar la Memoria Histórica” 10 i suprimir elements franquistes que perduressin en l’espai públic. Aquesta convocatòria s’encaminava en una doble direcció. D’una banda, la promoció d’“actuaciones conmemorativas o de homenaje de personas y de acontecimientos

Un dels ajuntaments que va rebre aquest ajut d el G ove r n basc va ser el de la ciutat guipuscoana d’Irun. Així, en la sessió del 30 de maig de 2018, el grup municipal Euskal Herria Bildu va presentar una moció en què demanava d’acollir-se a l’ajut que oferia l’executiu autonòmic. Poc després d’enllestir el catàleg, Irun ja va eliminar alguns dels símbols que vam assenyalar com a susceptibles de ser retirats, entre els quals hi havia els dels carrers dedicats a tres militars insurrectes: Joaquín Ortiz de Zárate, Cástor Tellechea i Francisco Bergareche.13

9 Així doncs, no es va retirar pel seu presumpte “alto valor escultórico”. El Correo, 2 de novembre de 2017. 10 E uropa Press, 8 de maig de 2018; 20 minutos, 8 de maig de 2018.

11 Ibídem. 12 Ibídem. 13 Ortiz de Zárate va donar suport a la insurrecció militar del juliol de 1936. Va partir de Pamplona cap a Guipúscoa per ajudar el coronel Alfonso Beorlegui a

Tanmateix, el pas definitiu no es va fer fins al 2018, quan —al marge de la iniciativa pública— va caldre que els ciutadans col·laboressin a eliminar totes les plaques i símbols prendre la frontera amb França. Va morir el 21 d’agost de 1936 com a conseqüència de les ferides rebudes al camp de batalla. Tellechea va néixer a Irun i va ser destinat a l’Àfrica entre 1916 i 1921 i, més endavant, entre 1923 i 1924. Va lluitar a la Guerra Civil al costat dels revoltats, i el 1952 va ser ascendit a general de brigada d’infanteria, i cap de la Divisió número 81, el comandament de la qual anava acompanyat del càrrec de governador militar d’Orense. Se’n va substituir el nom al nomenclàtor de carrers pel de Maritxu Anatol, originari d’Irun, el qual durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la xarxa Comète en l’evacuació de fugitius de l’Europa ocupada pels nazis. Sobre aquesta xarxa, vegeu: JIMÉNEZ DE ABERÁSTURI, J. C. “La red Comète en el País Vasco. La frontera hacia la libertad en la Segunda Guerra Mundial”. Revista Internacional de Estudios Vascos, vol. 56, núm. 2 (2011), p. 520-572. Bergareche, per la seva banda, també era originari d’Irun (juliol de 1896). Al començament de la Guerra Civil va ser detingut a Catalunya i condemnat a mort, pena que se li va commutar per la de cadena perpètua, tot i que finalment va ser alliberat després que les tropes de Franco prenguessin Catalunya. Posteriorment va ocupar els càrrecs de cap d’automobilisme de la IV Regió Militar i de coronel d’artilleria de costa a Catalunya. El gener de 1956 Bergareche va ser ascendit a general de brigada d’artilleria, fet pel qual “el Ayuntamiento le dedicó un homenaje, el domingo 16 de junio del mismo año, ofreciéndole un valioso sable con la dedicatoria ‘La Ciudad de Irún a su ilustre hijo Excmo. Señor General de Artillería’”. Cfr.: MONJE GARCÍA, J. “Los nombres de las calles de Irún (18591995)”. Boletín de Estudios del Bidasoa, núm. 14 (1996), p. 17-395.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

que encara hi havia als edificis privats. Així doncs, els departaments de Drets Humans i Valors i d’Urbanisme de l’ajuntament —governat pel PSE-EE—, en van fer un cens exhaustiu, fet que va permetre d’adreçar-se als propietaris d’habitatges amb façanes on encara s’hi podien veure plaques del Ministeri d’Habitatge de l’època franquista. Aquest programa municipal va intervenir en cinquanta edificis de la localitat. Quan es van començar a enretirar, el delegat d’Urbanisme d’Irun va destacar que es donava per conclosa “una obligación moral y recordamos a todas aquellas personas y familias que, por una u otra causa, sufrieron las consecuencias de la guerra y de ese régimen indigno”.14 Per la seva banda, l’Ajuntament de Vitòria-Gasteiz va aprovar el gener de 2017 una moció sobre memòria històrica que plantejava intervenir en la simbologia franquista de la ciutat. Més tard, el gener de 2018, es va aprovar el decret d’alcaldia que proposava un seguit d’accions concretes, a fi de “velar por el conocimiento y el mantenimiento de la Memoria Histórica como patrimonio colectivo”. 15 Aquestes actuacions estaven lligades a tres eixos fonamentals. En primer lloc, el reconeixement a les víctimes. Per fer-ho, es van establir un conjunt de Memoriaguneak (indrets de memòria) “que tienen como objetivo mostrar el reconocimiento a las víctimas del franquismo en Vitoria-Gasteiz”. 16 Aquests són a la paret del cementeri de Santa Isabel —on, entre 1936 i 1945, es van afusellar 32 persones que es van oposar al cop d’estat—, a l’escola del Sagrado Corazón —en la qual hi va haver una presó de 14 Diario Vasco, 12 de desembre de 2018. 15 “Memoria Histórica”. Ayuntamiento de Vitoria-Gasteiz [en línia]. [Consulta: 23 juny 2020]. 16 Ibídem.

dones durant la Guerra Civil—, a l’antiga presó provincial —on es van retenir persones d’ideologies polítiques diferents que es van oposar al cop d’estat de 1936, moltes de les quals més tard van patir represàlies—, i al convent del Carmen —que va ser requisat i utilitzat com a centre per detenir opositors al règim. A banda d’això, en aquesta línia de reconeixement a les víctimes, es va instaurar el “Día de reconocimiento a todas las personas gasteiztarras que fueron víctimas de la represión franquista”17 —se celebra el 31 de març en record de les 16 víctimes d’Azazeta—;18 es va fer bastir una escultura en homenatge a l’alcalde republicà, Teodoro González de Zárate;19 es va erigir al passeig de la Senda un monòlit de reconeixement a tots els qui van col·laborar amb la Xarxa Àlaba 20 i, en darrer lloc, a la plaça Nueva/plaça d’España es va instal·lar una placa en record dels civils que van morir com a conseqüència de l’accident de l’avió nazi que s’hi va estavellar el setembre de 1936.21 17 Ibídem. 18 Coincidint amb l’inici de l’ofensiva franquista contra Biscaia, el 31 de març de 1937 es va produir la darrera ‘escomesa’ de la Guerra Civil a Àlaba. Els executors van seguir les directrius del general Mola, el qual va ordenar una acció que havia d’incloure persones de tots els grups polítics que s’haguessin oposat al cop d’estat. Així, un escamot de requetès va lliurar al director de la presó provincial una ordre de llibertat per a 16 presos, que van ser traslladats amb camionetes al port d’Azazeta, on van ser assassinats. 19 D’Izquierda Republicana. Assassinat al port d’Azazeta el 31 de març de 1937. 20 Xarxa de resistència clandestina organitzada per Luis Álava Sautu, el qual havia ocupava el càrrec de president de la Junta Municipal del PNB a Vitòria-Gasteiz. Es va dedicar a auxiliar els presos nacionalistes, i a fer operacions d’espionatge per a l’exili basc durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Es va desarticular la xarxa el 1941, gràcies a la informació que en van requisar els nazis a la seu del Govern basc a París. Com a conseqüència d’això, Luis Álava va ser afusellat el 1943. 21 Per a més informació: LÓPEZ DE MATURANA, V. Vitoria-Gasteiz. Ciudad con

El segon eix d’actuació estava relacionat amb la retirada mateixa de la simbologia franquista a l’espai públic de Vitòria “conforme al censo existente al efecto previa comunicación y autorización de los y las vecinos/as y con cargo al presupuesto municipal”.22 I, també, amb la revocació dels càrrecs honorífics per a les persones vinculades al règim. En aquest darrer cas, es va retirar la medalla de plata de la ciutat a Faustino Ortiz de Zárate, antic combatent de la División Azul, i es va anul·lar la distinció de fill predilecte de la ciutat a Luis Orgaz, general insurrecte que havia nascut a la capital alabesa. Tots aquests exemples només són uns quants dels nombrosos que hi ha al País Basc. El fet que encara avui existeixin demostra que cal fer recerques com la del Catálogo de símbolos y monumentos públicos existentes en Euskadi que supongan una exaltación de la Guerra Civil y de la dictadura. No cal dir que aquests treballs s’han de convertir en referents imprescindibles, perquè les institucions apliquin la Llei de memòria històrica amb rigor, i facin retirar definitivament, tal com pertoca, els símbols franquistes. memoria/Memoria duen hiria. VitòriaGasteiz: Ajuntament, 2019; GÓMEZ CALVO, J. Matar, purgar, sanar. La represión franquista en Álava. Madrid: Tecnos, 2014. Sobre la Xarxa Àlaba, vegeu: DE PABLO, S. En tierra de nadie. Los nacionalistas en Álava. Vitòria-Gasteiz: Ikusager, 2009. Sobre el convent del Carmen, vegeu: FERNÁNDEZ DE MENDIOLA, Á. El Carmen. Cien años en Vitoria (1900-2000). VitòriaGasteiz: Ajuntament, 2000. Sobre l’avió nazi que es va estavellar a la plaça Nueva/ plaça d’España, vegeu: BRUÑA ROYO, Ó. “Vitoria, septiembre de 1936. Hefter fue el primero”. Historia militar, setembre de 2000, p. 259-266. 22 “Memoria Histórica”. Ayuntamiento de Vitoria-Gasteiz [en línia]. <https://www. vitoria-gasteiz.org/wb021/was/contenidoAction.do?uid=u_171b1dd7_161b7b5 25e0__7e23&idioma=es> [Consulta: 23 juny 2020].

El Fòrum

El Fòru m

Llocs de memòria del passat i del present construïts en un 1 Xile en resistència Resum

Isabel Piper-Shafir Psicòloga social És doctora en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona. Coordina el Programa Psicologia Social de la Memòria de la Universitat de Xile i el Grup de Treball de Memòries Col·lectives i Pràctiques de Resistència del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (CLACSO). És membre del Comitè Directiu de CLACSO i investigadora en el camp de les memòries col·lectives i la seva relació amb violències polítiques, gènere i resistències a Xile.

Aquest article afirma que al Xile actual —que viu una rebel·lió popular iniciada l’octubre de 2019 i que, per tant, compleix ja un any de durada— hi ha un ús memorial important de l’espai públic a través de pràctiques que apel·len a estratègies utilitzades per recordar les violències de l’Estat exercides durant la dictadura. Tanmateix, aquestes no són una mera reproducció, sinó pràctiques de reapropiació d’imaginaris, símbols i estètiques que condensen el passat i el present. S’argumenta que, mentre els llocs de memòria de la dictadura cívic-militar de Pinochet se centren en el record de les víctimes de violacions dels drets humans, aquells construïts en el marc de la rebel·lió iniciada l’octubre de 2019 destaquen les accions de resistència davant un passat i un present opressius i violents. L’article posa en diàleg aquests dos tipus de llocs destacant algunes de les seves semblances i diferències.

ParaulesClau

#Llocs de memòria #Rebel·lió #Resistències

#Violència política #Xile

1 Aquest text s’ha construït a partir dels resultats obtinguts al projecte Fondecyt Regular Núm. 1181493 Memòries polítiques que activistes de diferents generacions construeixen sobre la politització de la societat xilena en el passat recent.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Llocs de Memòria en Resistència L’octubre de 2019 neix a Xile una forta rebel·lió popular en contra de les diferents expressions que configuren el model neoliberal. Si bé es protesta contra elements específics, si analitzem les mobilitzacions en el seu conjunt es pot afirmar que es relacionen amb la crisi d’aquest model, amb les enormes desigualtats i la precarietat que aquest model produeix, com també amb les limitacions a la sobirania popular de la democràcia postdictatorial. Mauricio Fredes va morir el 27 de desembre del 2019 de resultes de la violència exercida en contra d’aquells que participen a la rebel·lió. En fugir d’un carro llança aigua, Mauricio va caure en una fossa de la companyia d’electricitat que contenia aigua procedent d’aquest mateix carro i també cables energitzats. Alguns testimonis relaten que membres de la policia van continuar llançant bombes lacrimògenes i aigua en direcció a aquesta fossa, inundant-la i impedint el rescat del noi. El jove participava a la ‘Primera Línia’, que és la forma en què es designa aquells/es que —proveïts/des d’escuts encanteri, fets per exemple amb tapes de clavegueram, trossos de fusta, cubells de llauna o d’altres objectes— se situen entre la policia i els/les manifestants per aturar les bales, balins, perdigons, bombes lacrimògenes i altres objectes de repressió. Resisteixen frontalment gràcies a aquesta i d’altres accions, construint amb els seus cossos una barrera que possibilita l’avançament de la manifestació, com a mínim mentre aconsegueixen aturar l’envestida de la violència policial.

Després de la mort del Mauricio, alguns manifestants van construir al lloc dels fets un memorial preciós. El marcatge d’aquest espai és significatiu no només perquè recorda aquesta pèrdua, sinó perquè se situa a l’epicentre de les accions de la ‘Primera Línia’ on, cada dia, durant mesos, es va oposar resistència a la policia.2 Tant en la seva estètica com en els elements que el conformen i els significats que expressa, el memorial és una pràctica de memòria en què es condensen estratègies que han estat utilitzades per recordar els crims de la dictadura cívic militar de Pinochet (1973-1990) i d’altres que responen al context actual d’una societat xilena en rebel·lia. El memorial va patir nombroses transformacions. D’una banda, perquè va ser destruït diverses vegades per la policia i tornat a construir pels 2 Les manifestacions massives al centre de la ciutat es van suspendre cap a finals del mes de març de resultes de la pandèmia de la COVID-19 del 2020. Un any més tard, quan es compleix un any de la revolta, es comencen a desenvolupar novament.

“El memorial és una pràctica de memòria en què es condensen estratègies que han estat utilitzades per recordar els crims de la dictadura cívic militar de Pinochet (1973-1990) i d’altres que responen al context actual d’una societat xilena en rebel·lia” manifestants i, d’una altra, perquè va ser construït i reconstruït col·lectivament mitjançant accions espontànies i va anar adquirint la seva forma a través de diferents intervencions i objectes simbòlics de la manifestació aportats pels centenars de persones que s’hi acostaven durant cada jornada de protesta. Al principi es va crear un marc de fusta envoltant la fossa —la qual va ser posteriorment tapiada per les autoritats, que van retirar el marc i els objectes que hi havia a dins—,

Imatge núm. 1 Memorial en record de Mauricio Fredes, ubicat a la cantonada de l’avinguda Alameda del Libertador Bernardo O’Higgins i el carrer Irene Morales. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Imatge núm. 2 Memorial en record de Mauricio Fredes, ubicat a la cantonada de l’avinguda Alameda del Libertador Bernardo O’Higgins i el carrer Irene Morales. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

es van pintar grafits clamant justícia, es van deixar flors, es van encendre espelmes i es van lluir banderes, banderins i mocadors utilitzats amb freqüència durant la rebel·lió.Tot això es pot observar a la Imatge núm. 1, mentre que, a la Imatge núm. 2, el lloc es veu diferent. Aquest cop les pintades fan referència explícita a Mauricio Fredes, a la ‘Primera Línia’ i a objectes propis de records mortuoris, com ara espelmes i flors, però també se n’afegeixen d’altres que mostren allò que està passant actualment en aquest i a d’altres llocs del país, i que són una mostra de la repressió política que s’està vivint, com per exemple casquets de bombes lacrimògenes, de bales i balins.

Així mateix, s’exposen elements de defensa utilitzats per membres de la ‘Primera Línia’, com l’escut encanteri, ulleres antibalins, cascos i caputxes. A través d’aquests i altres elements, el lloc es va transformar no només en un memorial recordatori de la violència policial i de la mort d’un company, sinó també en un símbol de la resistència. Si bé va ser una de les primeres marques recordatòries de la rebel·lió que l’autoritat va destruir quan van començar les restriccions per la pandèmia, caldrà veure si serà novament reconstruït, i de quina manera, ara que comencen novament les manifestacions massives.

El memorial a Mauricio Fredes és un cas que mostra clarament dues idees que desenvoluparé en aquest article. La primera d’elles és que a la rebel·lió d’octubre de 2019 a Xile es produeix un ús memorial important de l’espai públic a través de pràctiques que apel·len a estratègies utilitzades per recordar les violències de l’Estat exercides durant la dictadura, però que no es limiten a una simple reproducció. Es tracta d’una reapropiació d’imaginaris, símbols i estètiques que condensen el passat i el present. En segon lloc, argumentaré que mentre els llocs de memòria de la dictadura se centren en el record de les víctimes de violacions dels drets humans, aquells construïts en el marc de la rebel·lió destaquen les accions de resistència davant un passat i un present opressius i violents. Amb la sigla LMD (Llocs de Memòria de la Dictadura) em referiré a aquells espais l’objectiu principal dels quals és recordar la violència i/o les víctimes de la dictadura, i amb LMR (Llocs de Memòria en Resistència) a aquells construïts actualment, en el marc de la rebel·lió iniciada l’octubre del 2019.

“Mentre els llocs de memòria de la dictadura se centren en el record de les víctimes de violacions dels drets humans, aquells construïts en el marc de la rebel·lió destaquen les accions de resistència davant un passat i un present opressius i violents”

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Llocs de Memòria de la Dictadura La construcció de llocs de memòria —entenent-los com espais on i amb els quals es recorda— forma part de les estratègies de gestió del passat dels dispositius transicionals mitjançant els quals es construeix un relat sobre aquells conflictes que es vol deixar enrere. 3 A través d’aquests llocs, i mitjançant accions materials i simbòliques, les administracions i/o les organitzacions socials que els promouen i gestionen volen reconstruir i mostrar la violència del passat recent i possibilitar que la memòria esdevingui un aprenentatge col·lectiu d’allò que no ha de tornar a passar.4 Amb l’objectiu d’interpel·lar la ciutadania a recordar aquesta violència, s’organitzen espais que operen com escenaris d’enunciació d’un guió preestablert i de realització de diverses accions de memòria que solen estar al servei d’aquest relat. Els símbols i les materialitats que conformen cada lloc s’organitzen de manera a compondre una lectura determinada del passat, contribuint així a establir una narració que pugna per adquirir l’estatus de veritat.5 3C ASTILLEJO, A. (ed.). La Il·lusió de la Justícia Transicional: Perspectives des del Sud Global. Bogotà: Ed. Universitat dels Andes, 2017; PIPER SHAFIR, I. ; VÉLEZ MAYA, M. “Continuïtats i discontinuïtats de la violència política en la transició a la democràcia a Xile”. Papeles del CEIC. International Journal on Collective Identity Research [pendent de publicació]. Universitat del País Basc. 4 Informe de la Comisión Nacional sobre Prisión Política y Tortura (Valech 1) [en línia]. Ministerio del Interior, Comisión Nacional sobre Prisión Política y Tortura, 2005. <http://bibliotecadigital.indh.cl/ handle/123456789/455> [Consulta: 15 d’octubre de 2020]. 5 MONTENEGRO MARTÍNEZ, M.; PIPER SHAFIR, I.; FERNÁNDEZ DROGUETT, R.; SEPÚLVEDA GALEAS, M. “Experien-

La versió dels fets que s’ofereix és aquella construïda des del punt de vista de qui promou o gestiona el lloc, i aquest tant pot ser l’Estat, un govern local o —com sol passar en el cas de Xile— les organitzacions de víctimes de les violacions dels drets humans. Es vol que els llocs siguin permanents, i per a això el seu missatge es plasma en elements que, amb diferents formes i materialitats —objectes, símbols, llistats de noms, imatges, etc.—, es disposen per promoure una memòria. Tanmateix, és important considerar que malgrat la intenció dels/de les autors/es i gestors/es de transmetre un relat determinat, aquest pot i sol ser sotmès a interpretacions diverses i canviants per part d’aquells que el visiten. El resultat final sorgeix d’una experiència amb l’espai en la qual els significats sobre el passat s’enllacen amb els significats sobre el lloc, amb els afectes que aquest

“A través d’aquests llocs, i mitjançant accions materials i simbòliques, les administracions i/o les organitzacions socials que els promouen i gestionen volen reconstruir i mostrar la violència del passat recent i possibilitar que la memòria esdevingui un aprenentatge col·lectiu d’allò que no ha de tornar a passar” ce and Materiality at Places of Collective Memory in Chile” [en línia]. Universitas Psychologica, vol.14, núm. 5, p.1723-1734. <http://www.scielo.org.co/pdf/rups/ v14nspe5/v14nspe5a15.pdf> [Consulta: 18 d’octubre de 2020].

promou i amb els marcs sociohistòrics d’interpretació. A la nostra recerca entorn de llocs de memòria a Xile6 hem observat l’ús reiterat d’elements, símbols i imatges que configuren un discurs sobre el passat articulat entorn de la violència de la dictadura, els danys i el patiment que aquesta va comportar, i les seves víctimes directes. Aquesta memòria s’exposa com la versió consensuada i definitiva sobre el passat, promovent el tancament del relat entorn d’una narrativa que fixa sentits del passat. Es transforma en un guió que sol organitzar-se entorn d’un relat comú que recorda les violacions dels drets humans en un període determinat —en el cas xilè, la dictadura—, i entorn de les seves víctimes, que tenen el rol d’actor/ actriu principal. La centralitat de les memòries de les víctimes i el seu patiment no és un problema en ell mateix, però sí ho és la pretensió de construir una narrativa universal i permanent a través de la qual el dret a la memòria es clausura en continguts específics, deixant fora, o com a mínim eclipsant, d’altres memòries, com aquelles que es refereixen a pràctiques de resistència o a processos històrics que s’escapen dels límits temporals establerts, com ara la Unitat Popular o la transició a la democràcia. La majoria d’aquests llocs no sorgeixen d’accions espontànies, almenys aquells que romanen en el temps i són utilitzats activament per fer memòria a través de diferents tipus d’accions.7 El procés a 6 La descripció i els resultats d’aquesta recerca es poden consultar a la pàgina web del Programa de Psicologia Social de la Memòria: www.memoriasocial.cl 7 Faig aquest aclariment atès que existeixen llocs que són efímers i que responen a accions espontànies que sorgeixen en el marc d’alguna commemoració, esdeveni-

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

través del qual esdevenen espais de record sol ser llarg i inclou planificacions, negociacions i debats que abasten dimensions polítiques, culturals, jurídiques i institucionals. Pràcticament tots els LMD que hi ha a Xile tenen el seu origen en les reivindicacions i els esforços d’organitzacions socials vinculades a la defensa dels drets humans. El procés de recuperació d’un espai i la discussió entorn de què fer i on fer-ho implica un diàleg i, en moltes ocasions, la confrontació entre maneres diferents de fer memòria i versions diferents sobre el passat. Els grups implicats s’han de posar d’acord entre ells i, alhora, amb els organismes de l’Estat per consensuar finalment el projecte que es durà a terme. 8 És per això que, encara que els LMD siguin una iniciativa d’organitzacions socials, i l’Estat no hi tingui una participació activa ni suposi un suport significatiu, mai no és absent del tot.

“El relat que finalment es va plasmar en aquest lloc va ser aquell que va guanyar aquesta ‘batalla per a la memòria’, instal·lant-se com un discurs unificat que desdibuixa les diferències tant en les interpretacions del passat com dels subjectes involucrats, els quals queden emmarcats sota la figura de la víctima” versió comuna, i silenciant o eclipsant les lluites en què van participar.

El relat que finalment es va plasmar en aquest lloc va ser aquell que va guanyar aquesta ‘batalla per a la memòria’, instal·lant-se com un discurs unificat que desdibuixa les diferències tant en les interpretacions del passat com dels subjectes involucrats, els quals queden emmarcats sota la figura de la víctima.9 El seu missatge invoca valors universals sovint desvinculats de les dimensions socials i polítiques, en què destaca el consens moral promogut pel patiment de les víctimes. Aquestes últimes són recordades per haver patit la violència homogeneïtzant les seves veus en una

Si bé aquests llocs es construeixen moltes vegades amb la voluntat de ser espais de resistència, solen promoure interpretacions del passat centrades en les experiències del dolor i la por, deixant fora, totalment o parcial, records i reflexions sobre les pràctiques esmentades. Quelcom semblant passa amb els límits temporals d’un relat que sol centrar-se en la denúncia de les violacions dels drets humans perpetrades durant la dictadura. Si bé tots els llocs destaquen inicialment la importància d’articular aquest passat amb la violència d’Estat del present, són pocs els que tradueixen aquesta declaració en accions clares i amb un impacte polític.

ment local o protesta, com per exemple els murals. Podríem esmentar també les animitas (altars populars dedicats a aquelles persones que han perdut la vida en un lloc determinat), i tots aquells espais o objectes utilitzats per fer memòria. 8 PIPER SHAFIR, I. y HEVIA JORDAN, E. Espacio y recuerdo. Archipiélagos de memoria en Santiago de Xile. Santiago de Xile: Ed. Ocholibros, 2012. 9 Ibídem

Encara que els LMD són diversos entre ells, un element comú important és la tria del seu emplaçament. Això sol començar amb la marcació i la lluita per recuperar els espais en què s’han produït situacions de violència, com ara execucions, o que s’han utilitzat

com a centres de detenció, tortura o extermini. Es vol marcar el lloc amb l’objectiu de conservar la seva història, fer-la visible i transmetrela, amb la finalitat de recordar els horrors comesos, assenyalant al món que allò no hauria de tornar a passar. És el que s’ha anomenat ‘cultura del mai més’ que doni ‘garanties de no repetició’. 10 Ara, quan es compleixen trenta anys de la sortida de Pinochet del govern del país, i després de tants anys de lluites per la memòria, de construcció, gestió i defensa dels llocs on aquesta es desenvolupa, cal preguntar-se què va passar amb aquest horitzó pel qual es va lluitar amb força, què va passar amb les garanties de no repetició. La violència exercida per l’Estat davant la rebel·lió d’octubre va mostrar clarament la fragilitat d’aquest ‘mai més’ per al qual tant van treballar els LMD. Llocs de Memòria de la Dictadura a la rebel·lió d’octubre La transició no va acabar amb les violacions dels drets humans. La violència repressiva, exercida com a Terrorisme d’Estat durant la dictadura, troba als anys noranta una institucionalitat que li permet funcionar còmodament en democràcia. És per això que, si bé no sorprèn que la rebel·lió d’octubre del 2019 sigui reprimida, sí ho fa la violència desmesurada amb la qual això es produeix i la seva enorme impunitat. El mes d’octubre, les ciutats es van omplir de militars per defensar ‘l’ordre’ alterat per les protestes. La presència de tancs, militars i armes de guerra ocupant els carrers, el toc de queda, el so d’helicòpters, la policia disparant i torturant, les 10 Ibídem

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

detencions arbitràries i un saldo de centenars de ferits/des, mutilats/ des i morts/es, van ser la resposta de l’Estat. Malgrat la por que això provoca i les memòries de la Dictadura que evoca, les manifestacions van continuar, com també les violacions massives i sistemàtiques dels drets humans. Segons les dades de l’Institut Na c i on a l d el s D re t s Hu m ans (INDH) —molt conservador en els seus registres—, entre el 18 d’octubre de 2019 i el 18 de març de 2020 11 —dia en què es va declarar l’estat d’excepció per la pandèmia de la COVID-19— es van presentar 3.023 querelles judicials per violacions dels drets humans. 11 Font: Institut Nacional de Drets Humans. <https://www.indh.cl/> [Consulta: 18 d’octubre de 2020].

“Entre el 18 d’octubre de 2019 i el 18 de març de 2020 —dia en què es va declarar l’estat d’excepció per la pandèmia de la COVID-19— es van presentar 3.023 querelles judicials per violacions dels drets humans” L a maj or i a de les organit zacions de drets humans que gestionen LMD, acostumades a parlar més de la violència política del passat que la del present, són interpel·lades a ocupar un rol actiu en defensa del dret a la manifestació, d’una banda, i de les víctimes de la violència exercida per l’Estat, de l’altra. Alguns d’aquests llocs van esdevenir espais actius de resistència i de suport a les mobilitzacions. Londres 38 espacios de memoria, situat a un antic centre de repressió i extermini al bell mig de la ciutat de Santiago, va tancar les seves portes als visitants per

esdevenir un centre d’atenció a les persones ferides de resultes de la persecució policial en el marc de les manifestacions. La Casa José Domingo Cañas, construïda igualment en un antic centre de detenció i tortures, va donar continuïtat a la seva feina de defensa del dret a la manifestació organitzant missions d’observació que sistematitzen informació i denuncien l’abús i la repressió policial, donant suport a les persones detingudes i/o ferides, i acompanyant-les als centres de salut. El Parque Cultural de Valparaíso, antiga presó pública i principal centre de detenció i

Imatge núm. 3 Sopar de Nadal autogestionat i lliure a la Plaça Dignidad, organitzat en oposició al consumisme propi d’aquesta festivitat i en suport a aquells que lluiten en la rebel·lió. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Usos memorials de l’espai públic al Xile rebel Des dels seus inicis, la rebel·lió d’octubre va ocupar massivament l’espai públic i ho va fer en clau de memòria. Al caliu de la rebel·lia, avingudes, carrers, places, símbols i monuments són apropiats i resignificats d’acord amb diverses accions de resistència, mostrant una cultura de memorialització que filtra les pràctiques polítiques.

Imatge núm. 4 Concert de trompetes a la plaça Dignidad. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

interrogatori de la regió durant la dictadura, es va posar a disposició de les comunitats amb la programació d’autocures i dinàmiques per a infants, organitzant centenars de reunions i assemblees territorials, entre d’altres. A més, aquests i altres LMD —com per exemple el Parque por la Paz Vila Grimaldi, el Museu Nacional de la Memoria y los Derechos Humanos— van organitzar esdeveniments de denúncia, debat i reflexió sobre la rebel·lió, com també xarxes de suport i solidaritat amb els seus presos/es i les víctimes de la violència policial. Moltes d’aquestes activitats s’han continuat organitzant de manera virtual durant el llarg confinament viscut per la pandèmia, ja de set mesos.

Els crims han estat negats pel govern de Sebastián Piñera, el qual, un any més tard, continua donant un suport ferm i reiterat a la policia i a la seva actuació. En aquest context de polarització, en què s’enfronten la denúncia de la violència política d’Estat i la seva negació, ressorgeix amb força el negacionisme dels crims de la dictadura, acompanyat de freqüents i fortes agressions a LMD. Entre el 27 d’octubre de 2019 i el 12 de març de 2020, la Xarxa de Llocs de Memòria denuncia 26 atacs, la qual cosa demostra clarament el valor que aquests llocs ocupen a les batalles per la memòria i la importància de guanyar-les per hegemonitzar el present. Aquests llocs són agredits perquè operen com una prova dels crims de la dictadura.

Considerant que és un procés nou, encara en desenvolupament, i intervingut per llargs mesos de confinament, proposaré, de manera inicial i provisional, alguns dels sentits en què s’articulen memòria i espai al context xilè actual, en una rebel·lió que ha complert ja un any de durada, destacant algunes similituds i diferències que existeixen entre aquests i els LMD als quals he fet referència anteriorment. Voldria aclarir que aquestes idees sorgeixen de la meva pròpia experiència de participació i observació a les mobilitzacions, com també dels debats i les discussions que s’han suscitat durant aquests mesos, i del seguiment de les xarxes socials i les notícies de la premsa independent. Cal tenir en compte que visc i participo a la ciutat de Santiago, específicament al seu centre urbà, i per tant la majoria de les meves referències fan al·lusió a allò que s’esdevé a la capital del país. L’antiga plaça Baquedano és un lloc emblemàtic del centre de la ciutat. Es tracta d’una glorieta o rotonda en què s’erigeix un monument al General Baquedano, conegut per dirigir un seguit de batalles cruentes i violentes contra el poble maputxe al sud de Xile, i contra el poble peruà a la frontera nord. A mitjans del segle XIX va jugar un rol important en la sufocació de diversos intents de rebel·lió. El seu 35

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

monument va ser inaugurat pel dictador Carlos Ibáñez del Campo el 1928. Considerant aquests antecedents, no és sorprenent que l’ús d’aquest espai com a centre de la protesta hagi començat amb l’intent de tirar a terra l’estàtua, i la posterior intervenció i apropiació d’aquest espai com a símbol de la protesta i de l’anomenada ‘zona zero’ de la resistència, passant a ser anomenada plaça Dignidad (Imatges núm. 3 i 4). Pràcticament cada dia durant els primers mesos, i cada divendres en començar les vacances del mes de gener de 2020, centenars, i en ocasions milers de persones, arriben a la plaça per protestar. Amb l’objectiu d’impedir les manifestacions, la policia bloqueja l’accés a aquesta ubicació atacant violentament aquells que intenten

“La zona zero ha estat escenari de mutilació i mort, però també de celebració, de protesta, de cultura i de solidaritat. La plaça Dignidad és una de les icones de la rebel·lió d’octubre” arribar-hi. Després de fortes resistències, els i les manifestants solen recuperar la plaça per, tot just en aquell moment, bloquejar el trànsit de vehicles i crear les condicions necessàries per dur a terme diverses accions de protesta. La recuperació i l’ús ciutadà de la plaça i

els seus voltants va esdevenir un objecte de lluita en un espai reconegut i sentit com a propi per la ciutadania. És un espai de protesta i enfrontament en què tots i totes hem patit alguna forma de repressió. La zona zero ha estat escenari de mutilació i mort, però també de celebració, de protesta, de cultura i de solidaritat. La plaça Dignidad és una de les icones de la rebel·lió d’octubre, i quelcom semblant s’ha produït a d’altres ciutats de Xile. Les autoritats han esborrat en moltes ocasions els senyals de l’ocupació de la plaça i del seu monument, en una batalla per l’assenyalament i la marcació memorial del lloc. Tanmateix, n’hi ha prou que aquesta sigui recuperada perquè els i les manifestants tornin a intervenir-la, mostrant que ara és la plaça del poble.

Imatge núm. 5 Altar del poble. Intervenció realitzada al GAM. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Imatge núm.6 Imatge d’una dona lluitadora amb llegenda feminista, al mur del GAM. Darrere, semioculta per aquesta imatge, s’observa la del Camilo Catrillanca. Santiago de Xile. Font: Isabel Piper Shafir.

La intervenció memorial dels espais s’observa arreu del centre de la ciutat. Es pot assenyalar, per exemple, el mur del Centre Cultural Gabriela Mistral (GAM), anomenat recentment La Galería del Pueblo. Tal com es pot observar a les Imatges núm. 5 i 6, aquests han estat intervinguts amb símbols que condensen passat i present, violències i resistències, morts i triomfs, conformant un lloc de memòria dens en significats que s’utilitza, entre d’altres, com a lloc de trobada, d’atenció als ferits i com a escenari d’accions commemoratives. El GAM intervingut resulta molt cridaner, tant per la gran quantitat d’elements que l’integren —pintades, fotos, objectes, cartells amb colors i estètiques molt

variades, llegendes i d’altres—, com per la seva diversitat en tipus, formes, colors i registres. Vist en el seu conjunt produeix un relat complex, divers, habitat per una pluralitat de subjectes i que articula diferents lluites, com ara les feministes, indigenistes i de drets humans, entre d’altres. S’utilitzen elements que formen part de la tradició memorial dels LMD, com són els llistats de noms de víctimes i les imatges dels seus rostres acompanyades de crides a la justícia i la veritat, i figures emblemàtiques com Salvador Allende, Violeta Parra i Víctor Jara. Tanmateix, totes aquestes estratègies de memorialització són reapropiades mitjançant estètiques que no corresponen als seus usos memorials habituals.

Una d’aquestes intervencions és l’anomenat Árbol de la Vida. És la imatge d’un arbre sagrat que porta escrit els noms dels i les detinguts/ des desapareguts/des durant la dictadura, apel·lant referencialment als murs de noms que se solen construir en la seva memòria. Al seu cantó va prendre forma una mena d’altar, també amb els noms de víctimes, però en aquesta ocasió mortes i desaparegudes en democràcia, conformat també per ofrenes i elements propis de les cultures populars i indígenes de l’Amèrica Llatina. A diferència de la majoria dels LMD, aquest espai mostra una forta obertura i articulació entre diferents lluites. A la Imatge núm. 6 s’obser va una dona resistent que participa a les accions de la 37

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

‘Primera Línia’, acompanyada d’una llegenda que cita les paraules de la reconeguda performance feminista del col·lectiu Les Tesis: “L’Estat opressor és un mascle violador”. Tapat parcialment per a qu e st a i m at ge, s’ob s e r v a u n cartell amb el rostre de Camilo Catrillanca, comuner maputxe assassinat el 2018, en referència a la lluita del poble maputxe.

“La memòria és un camp en conflicte en què pugnen per establir-se versions del passat que legitimen, o no, certs valors presents i possibilitats futures” Una tercera articulació entre memòria i espai es produeix en la marcació de llocs on van ser agredits i/o assassinats participants a la protesta. Un exemple d’això és el memorial en record de Mauricio Fredes, explicat a la primera part d’aquest article. Llocs de memòria del passat i del present Al Xile de la rebel·lió ens trobem amb la construcció i l’ús de llocs de memòria que, en molts sentits, ens recorden els espais de record de la dictadura. Tanmateix, és possible distingir alguns aspectes en què aquests nous llocs, els Llocs de Memòria en Resistència (LMR), es diferencien dels LMD. Tancaré aquest article enumerant algunes d’aquestes diferències, en la investigació de les quals crec que cal aprofundir. • Són llocs espontanis i canviants: el procés de construcció, gestió, cura i ús dels LMR no 38

respon a l’acció planificada d’una o més organitzacions formals, com sí ho fa en el cas dels LMD. Són producte d’una acció coordinada però espontània d’una diversitat d’actors/actrius socials que s’apropien dels espais intervenintlos de manera incessant, modificant-los en els seus usos i fins i tot reconstruint-los quan són destruïts o esborrats per les autoritats i/o la policia, sense pretendre seguir un guió predeterminat. • Són diversos i plurals: els LMR no presenten un discurs unificat sinó la coexistència d’una pluralitat de veus i subjectes. No promouen interpretacions guionitzades d’un relat preestablert, sinó que constitueixen memòries obertes i en transformació constant. No agrupen els subjectes sota una veu única, com és el cas de les víctimes als LMD, sinó que estan conformats per subjectes plurals i diversos. • Són efímers: no tenen vocació de permanència en el temps. Són llocs que se saben temporals i canviants, construïts amb elements d’ús quotidià i que són reemplaçats per d’altres de nous quan són destruïts o desmantellats. Formen part activa d’una intensa batalla per la memòria que els fa aparèixer i desaparèixer de manera incessant. • Són autogestionats: són producte de pràctiques de resistència que es donen en confrontació total al poder o bé en la seva lateralitat.12 No existeix cap procés de diàleg o negociació amb l’Estat respecte d’aquests llocs. No es demana permís per a la seva construcció sinó que són producte de l’ocupació i l’apropiació de l’espai. Tampoc no es demana finançament ni suport de cap tipus. 12 PIPER SHAFIR, I. y HEVIA JORDAN, E. Op. cit.

• Construeixen memòries resistents: són llocs que volen recordar les pràctiques de resistències que s’estan desenvolupant actualment, en diàleg i articulació amb lluites polítiques del passat. Si bé fan referència al dolor, la mort i les víctimes de la violència, destaquen el context de resistència en què es van produir els fets, fent una crida a continuar amb la rebel·lió. El seu emplaçament no es restringeix a llocs en què es va exercir la repressió, sinó que són assenyalaments d’espais de resistència. Per acabar, voldria assenyalar que la memòria és un camp en conflicte en què pugnen per establir-se versions del passat que legitimen, o no, certs valors presents i possibilitats futures. Els objectes i espais formen part d’aquest conflicte, i la seva anàlisi ha de considerar els sentits que promou sobre allò que vam ser, allò que som i allò que podrem ser com a societat. És important reflexionar críticament entorn de l’impacte que els LMD han tingut a les lluites per a la defensa dels drets humans, atès que l’actualitat de la repressió política avui a Xile és una mostra que els objectius de ‘garanties de no repetició’ i ‘mai més’ no es van assolir. Els LMR ens mostren d’altres possibilitats que hem d’observar i analitzar. Ens ensenyen que l’espai és un actor social amb el qual construir les nostres memòries, i no un receptacle de records ni la prova material de l’objectivitat d’una història. Ens assenyalen la importància de l’obertura, la pluralitat i l’apropiació d’aquests llocs, la qual cosa contribueix a fer-ne espais complexos, polisèmics i canviants. Ens mostren la importància de construir llocs de memòria que participin de les resistències sense travar-se en el dolor i la derrota.

El Fòrum

El Fòru m

Belchite: de l’ús polític a l’ús patrimonial de les ruïnes de guerra 1 (1937-2020) Resum

Stéphane Michonneau Historiador És catedràtic en Història a la Universitat de Lilla (França). Va ser professor a la Universitat de Poitiers i director d’estudis a la Casa de Velázquez (Madrid). Especialista en Història Contemporània espanyola, el seu treball se centra en la relació entre història i memòria als segles XIX i XX. Compta amb diversos articles i obres publicats d’àmbit internacional. Actualment dirigeix un programa d’investigació sobre els usos socials de les ruïnes de la guerra en les societats de la postguerra a Europa.

Bechite va ser l’escenari d’una famosa batalla durant la Guerra Civil Espanyola l’estiu del 1937, fet que situa aquesta localitat sobre una línia mòbil del front. Després de la guerra, Belchite va esdevenir un lloc de memòria central pel franquisme. En aquest sentit, no ha deixat de representar un niu de raons i problemes per a les polítiques de memòria en democràcia. Podem afirmar que es va passar de fer un ús polític intens del poble de Belchite a fer-ne un ús patrimonial tímid, amb unes contradiccions que reflecteixen les vacil·lacions del règim democràtic respecte de l’herència franquista. Com va utilitzar el franquisme el poble en ruïnes i el nucli nou que es va construir al costat? De quan daten les primeres polítiques de reivindicació patrimonial del poble vell? És possible transformar Belchite en una altra cosa que no sigui un monument immens a la victòria franquista?

ParaulesClau

#Belchite #Franquisme #Guerra Civil Espanyola

#Memòria #Memorial

#Patrimoni #Ruïnes

1 MICHONNEAU, S. Fue Ayer. Belchite, un pueblo español frente a la cuestión del pasado. Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2017.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Situat a 40 kilòmetres al sud-est de Saragossa, Belchite és una vila important al bell mig d’una regió que no té res a veure amb el paisatge verdós de la vall de l’Ebre. La duresa que transmeten aquests paisatges s emiàrids, enc ara més palesa p er la devastació de l’entorn, no deixen d’impressionar el visitant: certament, Bechite va ser l’escenari d’una famosa batalla durant la Guerra Civil Espanyola, a l’estiu del 1937, i aquest fet va situar aquesta localitat sobre una línia mòbil del front. L’onada de violència que aleshores es va abatre sobre la vila va ser excepcional en molts aspectes, perquè va ser testimoni en pocs anys d’un combat que va destruir bona part de les seves edificacions, tres onades de repressió, l’èxode i la misèria extrema dels seus habitants, una reconstrucció lenta que es va caracteritzar per l’ús sistemàtic dels treballs forçats, el desplaçament i l’exili de nombrosos habitants o l’emigració econòmica dels altres. Ara bé, les cicatrius visibles que l’episodi deixa sobre la vila el fan un cas singular, pel fet que se’n van conservar de manera voluntària les ruïnes. Belchite és, doncs, el primer poble màrtir de la història d’Europa. Inaugura una sèrie llarga de ruïnes de guerra conservades després de la Segona Guerra Mundial, entre les quals figuren el municipi d’Orador de Glana, la Frauenkirche o l’Església de la Mare de Déu a Dresden, la catedral de Sant Miquel a Coventry o la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche a Berlín, entre d’altres. 40

Vista general de l’església parroquial de Sant Martí de Tours. Belchite. Font: Stéphane Michonneau (col·lecció privada).

Un c op a c ab a d a l a g u e r r a , Belchite va esdevenir un lloc de memòria central pel franquisme. En aquest sentit, no ha deixat de representar un niu de raons i problemes per a les polítiques de memòria en democràcia. A grans trets, podem afirmar que es va passar de fer un ús polític intens del poble de Belchite a fer-ne un ús patrimonial tímid, amb unes contradiccions que reflecteixen les vacil·lacions del règim democràtic respecte de l’herència franquista. Com va utilitzar el franquisme el poble en ruïnes i el nucli nou que es va construir al costat? De quan daten les primeres polítiques de

reivindicació patrimonial del nucli antic? És possible transformar Belchite en una altra cosa que no sigui un monument immens a la victòria franquista?

“Les cicatrius visibles que l’episodi deixa sobre la vila el fan un cas singular, pel fet que se’n van conservar de manera voluntària les ruïnes”

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

El franquisme i l’ús polític intens de la vila vella (1937 - 1960) Així que l’ofensiva franquista cap a la Mediterrània va ‘alliberar’ Belchite, Franco hi va fer un famós discurs el dia 11 de març de 1938.2 La presència del dictador entre les ruïnes no era pas per atzar, perquè, d’ençà del mes d’octubre de 1937, la resistència dels habitants de Belchite contra l’ofensiva republicana a Aragó —entre l’agost i el setembre de 1937— havia sigut l’origen d’un mite que semblava imitar, amb un any de diferència, el mite de l’Alcàsser de Toledo, i que glossava el caràcter indòmit del poble espanyol enfront de la invasió ‘roja’. Franco hi va prometre que faria reconstruir la vila —aquestes paraules no tenen cap relació directa amb la decisió més tardana de conservar la vila en ruïnes i bastir-ne una de nova a la part inferior. Malgrat tot, ja deixaven endevinar que la legitimitat del franquisme s’havia d’erigir, en bona mesura, sobre la seva suposada capacitat per dirigir la reconstrucció física del país, la qual es fonamentava, sobretot, en la voluntat del Caudillo mateix, com a artífex únic de tots les benediccions de la pàtria. La politització de les ruïnes del nucli antic va ser intensa, abans i tot que s’acabés la Guerra Civil. Fidel a la tradició espanyola, es pot dir que el setge de Belchite pertany a la genealogia de les guerres de defensa de la pàtria contra la invasió estrangera. Així doncs, la premsa controlada pels rebels va qualificar Belchite com la “nueva Numancia” a partir del 7 de setembre de 1937. 3 De la mateixa manera, la vila va ser glorificada 2 “El Caudillo habló a los soldados vencedores, en la plaza de la gloriosa ciudad de Belchite”. El Heraldo de Aragón, 15 de març de 1938. 3E l Heraldo de Aragón, 7 de setembre de 1937, p. 1.

amb el nom de “baluarte de la independencia de la patria”,4 en record de la resistència de Saragossa contra els exèrcits napoleònics. Finalment, se la va comparar amb l’Alcàsser de Toledo, fet pel qual Belchite va rebre el títol de “escombros gloriosos”, 5 com un símbol, per metonímia, del sacrifici dels combatents. Consagrada com una vila màrtir, Belchite va ser també l’esfinx que anunciava l’obra de reconstrucció: “las piedras angulares del magnífico edificio de la nueva España”.6 De tota manera, aquesta lectura alhora històrica i cristològica, ben poc original en el marc del discurs nacionalista espanyol, tenia la particularitat d’atribuir a les ruïnes una funció memorial en conservar-ne el nucli antic de la vila. Tot i que restaven nombrosos vestigis dels conflictes polítics que s’havien esdevingut a Espanya durant el segle XIX, aquests no havien estat mai objecte d’una atenció especial, tret d’unes quantes romanalles de les guerres napoleòniques que es van rehabilitar amb motiu del centenari de 1908 —com ara la Porta del Carme a Saragossa, per exemple. El franquisme desenvolupa una veritable mística de les ruïnes, no pas de les ruïnes antigues com les que el Romanticisme havia cantat, sinó de les ruïnes violentes fruit de la catàstrofe de la guerra. Aquesta mística, no cal dir-ho, era hereva dels debats que es van suscitar entre els intel·lectuals francesos i belgues a partir de 1915 sobre la conveniència de conservar ruïnes que donessin fe de la ‘barbàrie’ alemanya. Un altre origen sobre el valor de les ruïnes vindria de l’imaginari falangista. Així, Agustín 4E l Heraldo de Aragón, 12 d’octubre de 1937, p. 1. 5 GOMEZ, P. “El símbolo de los dos Belchite”. Reconstrucción, 1 de abril 1940, p. 6-7. 6 ORLANDO (Francisco Izquierdo Trol), “Se activan los trabajos preparatorios para la construcción de la nueva ciudad de Belchite”. El Heraldo de Aragón, 23 de desembre 1938, p. 3.

“El franquisme desenvolupa una veritable mística de les ruïnes, no pas de les ruïnes antigues com les que el Romanticisme havia cantat, sinó de les ruïnes violentes fruit de la catàstrofe de la guerra” de Foxá acariciava la idea de conservar “ruinas recientes” la bellesa de les quals feia possible redimir-se d’alguna manera.7 Escrivia en concret: “Benditas las ruinas porque en ellas están la fe y el odio, y la pasión y el entusiasmo, y la lucha y el alma de los hombres”.8 De la mateixa manera, va començar a circular la idea de conservar un reguitzell de ruïnes arreu d’Espanya: el santuari de Santa María de la Cabeza, a prop de Jaén; el Cerro de los Ángeles, a la vora de Madrid; la caserna de Simancas a Gijón; els vestigis de San Agustín a Segòvia; la Ciutat Universitària de Madrid o l’Alcàsser de Toledo, entre d’altres. Aquesta xarxa de ruïnes de guerra va ser un espai de suport per a nombroses activitats commemoratives. Tenia l’avantatge d’oferir monuments ‘preparats per ser utilitzats’ amb un valor emocional poderós. Les ruïnes renovaven, així, la pompa tradicional i una mica obsoleta dels monuments commemoratius del segle XIX, que saturaven l’espai urbà. Al capdavall, les ruïnes van propagar el seu missatge en forma de relíquies que s’enviaven a tots els racons d’Espanya. Per exemple, el municipi de Burgos 7 “Arquitectura hermosa de las ruinas”. Vértice, 1r d’abril de 1937, i “Elegia a las ruinas de la Ciudad Universitaria”. Vértice, 4 de juliol de 1937, p. 106. 8 BOX, Z. España, año zero. La construcción símbólica del franquismo. Madrid: Alianza, 2010, p. 191.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

va ser el primer que va voler que li fessin arribar els enderrocs de Belchite per fer-ne un monument públic. Així doncs, no sorprèn gens veure com nombrosos monuments se situen on són les ruïnes. Entre aquests destacaria la creu decorativa i monumental com l’element central de tota l’estatuària franquista. Al centre de la plaça vella del nucli antic de Belchite, s’hi va alçar una creu de fusta monumental els anys quaranta, i es va fer que els presoners republicans la substituïssin l’any 1945 per una altra de ferro forjat. Els monuments als Caídos van ser un altre dels llocs privilegiats perquè els franquistes hi celebressin cerimònies: a Belchite, el monument principal es va erigir sobre l’indret on hi havia hagut una antiga premsa d’oli o trull, que durant la guerra s’havia fet servir com a fossa comuna per als ‘defensors’. L’aniversari de la fi del setge, que es va escaure el 6 de setembre, es va convertir ben aviat en un ritual: d’entrada, es va oficiar una missa a l’església parroquial, després es va fer una benedicció al trull i, finalment, una altra al

“Més enllà, però, d’aquesta proliferació de monuments, es va desencadenar un conflicte entre la Falange, l’autoritat municipal i l’exèrcit per controlar els llocs de memòria de Belchite” peu de la creu monumental. Les cerimònies tenien un aire decididament militar pel fet que les organitzava una confraria d’antics combatents, la Hermandad de los Defensores del Sitio de Belchite, la qual es va fundar probablement a Saragossa el setembre de 1939. Més enllà, però, d’aquesta proliferació de monuments, es va desencadenar un conflicte entre la Falange, l’autoritat municipal i l’exèrcit per controlar els llocs de memòria de Belchite. L’excés de rituals commemoratius fa l’efecte d’una operació de bricolatge simbòlic que reflecteix les lluites entre els diferents bàndols que integraven el règim franquista.

El monument als Caídos en el lloc d’un antic trull, de 2011. Belchite. Font: Stéphane Michonneau (col·lecció privada).

Entre els elements que permeten d’entendre aquesta passió per les ruïnes, hi figura també el turisme. Sobta com de ràpid Belchite es va imposar com una referència obligada del turisme de guerra, fins i tot durant el conflicte. En un report que va redactar l’abril de 1939 Luis Bolín, cap del Servei Nacional de Turisme, sensible al “dramatismo y a la emoción intensa” que transmetien les ruïnes, explicava que tenia intenció d’establir una ruta de la guerra a l’Aragó. 9 Segons la historiadora americana Sandy Holguin, aquests viatges van servir per consagrar els camps de batalla i, alhora, els soldats ‘nacionals’ que havien conquerit el territori.10 Malgrat que aquesta ruta aragonesa al final no es va arribar a engegar mai, Ángel Alcalde subratlla que el volum de visites patrioticoturístiques als anys quaranta va ser intens.11 Fins a mitjan anys seixanta, l’aniversari del 6 de setembre va ser una cerimònia central a escala local. Al cap del temps, les commemoracions van canviar de to. Van passar de tenir una funció heroica a traslladar un missatge redemptor, en què la guerra s’enfocava sempre, més aviat, des d’una perspectiva de purificació dels pecats i com un mitjà per arribar a un estat de beatitud social i de pau. El combat s’interpretava com una ofrena a Déu; la motivació dels combatents era la religió i les fraternitats de veterans es convertien ens associacions de caràcter religiós. Ángel 9 Archivo Histórico Militar de Madrid, Caserna del Generalíssim, rotlle 1, leg. 50, carp. 31, Luis Bolín, 23 d’abril de 1939. 10 HOLGUIN, S. “National Spain invites you. Battlefield Tourism during the Spanish Civil War”. The American Historical Review [en línia], núm. 110/5. < https://academic. oup.com/ahr/article/110/5/1399/75915> [Consulta: 28/09/2020] 11 ALCALDE, Á. “La gesta heroica de Belchite: construcción y pervivencia de un mito bélico (1937-2007)”. Ayer, núm. 80/4, 2000, p. 193-204.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Soldats republicans a la plaça de Goya. Belchite, c. 1936-1939. Font: Fons de la Biblioteca Nacional de España, GC-CAJA/10/7/1/1.

Alcalde apunta encara que, a la pràctica, les cerimònies, que tenen un lligam més estret amb la població, van evolucionar cap a un estil folklòric i popular, incloent-hi banquets, processons, competicions de futbol i loteries. Fins al 1965, aproximadament, el declivi de la cultura de guerra va ser relatiu. L’afebliment en l’ús polític que se’n feia no es va fer sentir clarament fins a la segona meitat dels anys seixanta: a partir de 1968 no es fa cap més referència a les cerimònies a la premsa local. Aquesta decadència fa palesa la tendència general del règim de no fonamentar tant la seva legitimitat sobre la victòria de 1939 com sobre les promeses de prosperitat i d’ordre social, cosa que demostra l’aniversari dels XXV años de paz de 1964. Aleshores Belchite va esdevenir una utopia caduca que, a més a més, assenyalava la incapacitat del règim per refundar

Espanya amb un New Deal social. Les dificultats per trobar habitatge continuaven essent evidents; les velles elits havien retrobat el lloc que els corresponia en la nova societat autoritària; les promeses de prosperitat desencadenaren un èxode rural massiu i una decadència inexorable del camp. Així doncs, el nou discurs franquista que se centrava en la pau difícilment es podia conciliar amb la dimensió bel·licosa i heroica que havia tingut el 6 de setembre. El mite de Belchite era cada vegada més incompatible amb la seva època: aquesta esquerda va esdevenir amb el temps d’una profunditat abismal.

Si localitzem en els documents de la Causa General una descripció de la destrucció del patrimoni artístic de Belchite, ens adonarem que l’objectiu era més fer un acte de condemna que dur-hi a terme un projecte de restauració. 12 En conseqüència, es va fer ben poca cosa per apuntalar les construccions que tenien un interès artístic. De fet, hi havia una contradicció entre restaurar el patrimoni i conservar escrupolosament el lloc de la batalla, cosa que explica ben clarament per què el franquisme no havia volgut inscriure la vila de Belchite en el catàleg de monuments històrics.

Al capdavall, el règim franquista va tractar el conjunt del nucli antic del poble com si fos un mausoleu i, de fet, aquesta fou la motivació principal per conservarne les ruïnes. Ara bé, en aquesta iniciativa, no hi trobarem la intenció que tingués valor patrimonial.

12 Arxiu Històric Nacional, fiscalia del Tribunal Suprem, causa general 1423, exp. 62, Comissari de la Tercera Zona, Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, Manuel Chamoro Lomas, 4 de maig de 1941.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Visita de Franco a Belchite, acompanyat d’alts comandaments de l’exèrcit sollevat. Belchite, 1938. Font: Fons de la Biblioteca Nacional de España, GC-CAJA/4/7/7/1.

La vila nova, l’aparador del règim (1940-1968) La política de memòria franquista es desplega també a la vila nova de B elchite. A partir del gener de 1939, el nou ajuntament rebateja el poble amb el nom de ‘Belchite de Franco’. El 23 de setembre de 1939, Belchite figura entre les primeres ‘localitats adoptades pel Caudillo’, al mateix temps que Terol. La Direcció General de Regions Devastades (DGRD), creada l’abril de 1939 i que depenia del Ministeri de Gobernació dirigit per Ramón Serrano Suñer, supervisa una reconstrucció que concentra el 38% del pressupost destinat a aquesta partida a l’Aragó. Belchite, després que la designessin com “el ejemplo de la obra española de reconstrucción nacional”, va tenir el privilegi de figurar en el primer número de la revista de la DGRD l’abril de 1940, que es deia

Reconstrucción. 13 En la societat espanyola de postguerra, Belchite va ser objecte d’innombrables donacions particular o col·lectives, regals en espècie, etc. Per exemple, Saragossa va comprar els terrenys per edificar i els va donar a l’ajuntament en record del mite segons el qual la resistència dels habitants de Belchite havia evitat la conquesta de Saragossa pels republicans l’estiu de 1937. Molts artistes hi van concórrer per pintar o fotografiar les ruïnes de “el Alcázar de adobe”,14 entre els quals hi havia Francisco de Cidón i Kémer.15 Roque Andrada, enginyer en cap de la reconstrucció de la vila, 13 El Heraldo de Aragón, 18 de juny de 1943, i Reconstrucción, revista de la DGRD, 1r d’abril de 1940, p. 6. 14 El Heraldo de Aragón, 2 de febrer de 1943, p. 6. 15 D E CIDÓN, F. Pueblos de Aragón devastados por la guerra. Bilbao: Huecograbado Arte, 1943 i Arxiu General Militar d’Àvila, Láminas de Kémer, CD enregistrat per l’Institut d’Història i Cultura Militar, 2002.

“S’apostava per un urbanisme d’avantguarda: segons un pla que deien que s’inspirava en el de Numància” volia fer de Belchite “un pueblo modélico”, inspirant-se alhora en la colonització agrícola i els principis polítics de refundació.16 S’apostava per un urbanisme d’avantguarda: s e gons u n p l a qu e d e i e n qu e s’inspirava en el de Numància, aquest urbanisme modern incloïa un ordenament al voltant d’una plaça central que havia de concentrar les institucions cabdals del règim d’acord amb una arquitectura imperial herreriana molt de moda. El sobredimensionament del centre responia a un projecte 16 “ El problema de Belchite, primordial preocupación de la Delegacion de Regiones Devastadas de Zaragoza”. El Heraldo de Aragón, 30 d’abril de 1939, p. 4.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

de repoblament de 8.000 habitants, per bé que la població d’abans de la guerra no havia arribat ni als 3.500 habitants! La forta centralitat dels llocs de poder s’accentuava amb la catolicització intensa de l’espai públic. La monumentalitat del Belchite nou contrastava amb la modèstia de les cases de l’entorn fetes de maons, per raons de cost, de sobrietat, de facilitat en l’execució i, també, d’estil. En efecte, es pretenia que la vila reflectís l’arquitectura rural aragonesa. Els habitatges revelaven els principis ideològics del franquisme, amb cinc categories d’allotjaments que corresponien a estatus socials ben jerarquitzats: dels casalots reservats a les classes altes fins als habitatges col·lectius per a les classes mitjanes i les llars individuals per a les classes populars pageses. Aquesta classificació no coincidia pas amb l’estructura social del Belchite d’abans de la guerra, molt més diversa, i es va tendir a ‘ruralitzar’ el que havia sigut un important municipi provincial. Malgrat que es va aprofitar intensament la mà d’obra en captivat, reagrupada en un important camp de concentració a l’entrada del poble, la DGRD va ser incapaç de dur a terme aquesta obra magna: la reconstrucció va durar vinti-tres anys! El 13 d’octubre de 1954, és a dir, deu anys abans que s’acabessin les obres, Franco va inaugurar la vila. A partir d’aleshores, una columna commemorativa recuperada de les runes, en la qual figurava un extracte del discurs de 1938, va presidir el centre del poble. En les notícies del No-Do, es va presentar l’esdeveniment com una obra de la civilització que evocava la ‘Reconquesta’ i la conquesta d’Amèrica. 17 B elchite era una 17 Arxiu de RTVE, No-Do, 25 d’octubre de 1954, Not. N 616 B.

mena de Nova Granada actualitzada d’acord amb la ideologia del ‘Desarrollisme’. La vila nova, lligada a la modernitat, representava la imatge de l’Espanya nova i una obra de refundació material, moral, religiosa, social i, alhora, política.

Què se n’ha de fer, de Belchite, en temps de democràcia? A partir de 1940, les cerimònies polítiques del franquisme contrasten amb l’abandonament tangible del nucli antic. Els habitants de Belchite van viure enmig de la runa fins al 1963, amenaçats per esfondraments múltiples i sense dret de reconstruir els seus habitatges, sinó únicament de reforçar-los. Eren jurídicament responsables dels danys que aquests poguessin causar, de manera que sovint van prendre la iniciativa d’ensorrar ells mateixos els edificis que amenaçaven ruïna. Pel que fa a les autoritats locals, gairebé no hi va haver cap iniciativa per conservar les ruïnes, a banda de l’apuntalament del campanar de l’església parroquial als anys quaranta. Cal esperar a la darreria dels anys vuitanta perquè aparegui una consciència patrimonial de les ruïnes. Aleshores, Jesús Baquero Millán va elaborar un inventari exhaustiu dels edificis antics del nucli vell de Belchite, amb la finalitat de salvar el patrimoni mudèjar de la vila antiga.18 La iniciativa va desembocar el 1983 en la classificació d’aquests edificis religiosos com a Bé d’Interès Cultural pel Ministeri de Cultura. Gràcies a un acord que es va signar el 1985 entre l’ajuntament i l’Instituto Nacional de Empleo (INEM), es van fer 18 BAQUERO, J. Inventario del patrimonio arquitectónico del pueblo viejo de Belchite (Zaragoza). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1988, p. 11.

“Belchite il·lustra la voluntat política de memòria democràtica més general que malda per desmantellar els llocs de culte franquista per convertir-los en espais de reconciliació” obres d’apuntalament d’algunes ruïnes i de neteja d’enderrocs. L’etapa decisiva per aquesta política tímida de recuperació del patrimoni data dels anys noranta, quan el batlle de Belchite va engegar la transformació del nucli antic en un monument commemoratiu a la pau. En una entrevista que va oferir al diari local El Heraldo de Aragón, va dir que pretenia incloure el projecte de restauració en el procés de reconciliació dels espanyols, vinculant de manera estreta patrimoni i política.19 El 1997, l’ajuntament va signar amb l’Escola Tècnica Superior de Arquitectura de Madrid (ETSAM) un acord per elaborar un projecte arquitectònic i topogràfic ben concret. El document que en va resultar donava suport a la candidatura de Belchite perquè entrés al Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, presidida aleshores per Federico Mayor Zaragoza. La conversió de Belchite, un escenari de guerra, en un símbol de la pau no era gens fàcil i el projecte va topar amb una forta oposició. El pla d’acció que va traçar l’ETSAM preveia destinar-hi un pressupost de 30 milions de pessetes, i incloïa transformar les ruïnes en un jardí, fer net els carrers, apuntalar els edificis que encara eren drets i convertir el lloc en un 19 “ El viejo Belchite se muere en el Olvido”. El Heraldo de Aragón, 17 d’abril de 1995.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

espai turístic. Amb el suport de la Diputació General d’Aragó, l’any 2000 es va arribar a aprovar un pressupost de 100 milions de pessetes per convertir la vila en ruïnes en un “parque temático que sería la sede de un museo de la paz y de la reconciliación”.20 Tanmateix, la iniciativa no va reeixir, perquè plantejava dues contradiccions fonamentals. D’una banda, es podia transformar un indret que el franquisme havia alçat com un monument a la victòria de la guerra en un espai de reivindicació de la pau? Belchite podia realment representar la reconciliació entre els espanyols? D’altra banda, els partidaris de la restauració estaven dividits: els uns volien simplement que es restauressin els edificis més notables mentre que els altres maldaven perquè la vila es conservés íntegrament, tal com s’havia fet amb Orador de Glana a França. Al final, el primer grup va guanyar la partida per raons pressupostàries evidents. El 2002, la Torre del Rellotge, d’estil mudèjar, va ser objecte d’una primera restauració, però es va abandonar el projecte de bastir-hi un vast complex turístic i un centre d’interpretació. Els esforços per neutralitzar el valor de lloc de memòria franquista i la promoció de la vila màrtir com una víctima simbòlica de la Guerra Civil van fracassar, com va passar arreu d’Espanya. De fet, Belchite il·lustra la voluntat política de memòria democràtica més general que malda per desmantellar els llocs de culte franquista per convertir-los en espais de reconciliació i de pau, com és el cas del famós Valle de los Caídos. Aquesta política estava abocada al fracàs, perquè les víctimes del franquisme rebutjaven d’adoptar, en nom de la reconciliació, els llocs que s’havien 20 “La DGA busca una solución definitiva para Belchite”. El Heraldo de Aragón, 10 de setembre de 1999, p. 13.

Salutació de Franco a les tropes sollevades en la seva visita a Belchite. Belchite, 1938. Font: Fons de la Biblioteca Nacional de España, GC-CAJA/4/7/3/2.

fet en contra seva. A més a més, durant els anys noranta, la societat espanyola havia emprès una revisió de dalt a baix de com s’havia d’interpretar la dictadura i la transició democràtica. El futur fràgil d’un lloc turístic de guerra De fet, el poble de Belchite va quedar identificat amb el franquisme. Les contradiccions inherents al projecte de conversió del nucli antic en un memorial de la pau i de la reconciliació en van determinar el fracàs. Cal esperar a la fi de la primera dècada de 2000, amb motiu del 70è aniversari de la batalla de Belchite —i en el context de la votació de la Llei de Memòria Històrica— perquè apareguin iniciatives noves a cura d’una associació local, Belchite por la Paz. La Comissió Provincial del Patrimoni Cultural Aragonès va encarregar a un estudi d’arquitectura elaborar un projecte nou per recuperar el valor de la vila en ruïnes. Aquest proj e c te, que es v a pres e nt ar el 2007, preveia la restauració d’alguns edificis dempeus i el condicionament turístic d’un espai de 12 hectàrees, amb un pressupost de 24 milions d’euros. Així, es va començar la restauració de la Porta

de la Vila el 2008 i, tot seguit, de la Porta de Sant Roc el 2011. A partir d’aquí, el 2013 l’ajuntament va prendre la iniciativa tardana d’organitzar-hi un circuit turístic. Es van fer obres de consolidació del nucli vell, s’hi van organitzar visites i es va obrir un petit centre d’acollida a la Porta de la Vila. L’èxit va ser instantani: entre el 2012 i el 2013, d’11.000 a 14.000 persones van visitar la vila en ruïnes. Aquest model de recuperació seguia l’exemple de Corbera d’Ebre, a la comunitat veïna de Catalunya, on es rememorava la batalla de l’Ebre. El poble vell de Corbera, gestionat pel Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) en col·laboració amb l’Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre, és l’epicentre de l’agrupació d’un total de 28 punts de visita escampats pels escenaris de la batalla i un itinerari senyalitzat. A l’Aragó, es va endegar a partir de 2004 un projecte semblant anomenat Memoria Amarga, però amb recursos més minsos, que va permetre, per exemple, arranjar les trinxeres de la Ruta Orwell, a la serra d’Alcubierre. El 2012, després de la victòria dels conservadors a les eleccions autonòmiques, el programa es va aturar.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Cal dir que el projecte català i el projecte aragonès Memoria Amarga tenen un abast únic i tots dos treballen sobre les mateixes bases: no es malda tant per promoure com a llocs de reconciliació els espais de memòria que va llegar el franquisme, sinó que se’n fomenta la significació de memòria democràtica, sobretot del temps comprès entre els anys 1931 i 1939. Per aquesta raó, aquests projectes inclouen l’exhumació de fosses comunes i la recuperació de la memòria de l’exili republicà, entre altres coses. A Belchite, si s’hagués enfocat des d’aquesta perspectiva, s’haurien pogut revalorar tots els vestigis de la Guerra Civil, no tan sols el nucli en ruïnes sinó també el camp de treballs forçats, les

nombroses fosses comunes de la repressió franquista o l’espai de l’Auxilio social que es va construir el 1938, és a dir, el camp de batalla de Belchite tot sencer. Tanmateix, a l’Aragó, aquesta perspectiva nova s’hi manté amb fragilitat, en part perquè en aquesta comunitat, que es va dividir en dues meitats durant el conflicte, hi conflueixen memòries de guerra contradictòries. Així doncs, pel que fa únicament a la vila en ruïnes, la política de recuperació patrimonial a Belchite rebutjava de posar en dubte el marc heretat de la dictadura i, per extensió, el relat triomfalista que l’acompanyava. Les altres memòries de la Guerra Civil no tenien, doncs, cap oportunitat per trobar-hi cabuda. La recuperació

La Creu dels Caídos i la Torre del Rellotge de 2004. Belchite. Font: Stéphane Michonneau (col·lecció privada).

patrimonial de Belchite, tancada en el perímetre espacial que la dictadura havia fixat, es fa de manera parcial i incompleta. Conclusió Belchite no s’escapa pas dels grans corrents de la història de la memòria i, fins i tot, contribueix a modelar-los: d’ençà de 1938 va esdevenir un indret privilegiat de celebració de la victòria franquista, una vila en ruïnes elevada a la categoria de decorat de la gesta heroica dels vencedors que va ser progressivament desposseïda de tota la càrrega de significat polític a partir dels anys seixanta. El fet que s’abandonés en el transcurs de les dècades posteriors sembla un símbol eloqüent de la política del silenci que aleshores senyorejava tot el país. En aquest sentit, el projecte de conversió de les ruïnes en un memorial de la pau s’havia de desplegar els anys vuitanta a l’uníson de la política de reconciliació que promovia la jove democràcia espanyola. El fracàs d’aquesta iniciativa pacifista, però, marca els límits del discurs de reconciliació que va travessar aquest període. A partir dels anys noranta, Belchite torna a ser un lloc d’inversió en el patrimoni memorial, però amb un caràcter ambigu. Encara avui, a Belchite, no s’ha arribat a cap consens social sobre el valor de les ruïnes, com en canvi sí que va passar a Corbera d’Ebre. La lectura dels esdeveniments entre 1936 i 1938 evita que es pari esment en els llocs que conformen les altres memòries de la guerra, tant les de les víctimes com les dels seus habitants. Per aquesta mateixa raó, Belchite no s’ha convertit mai en el paisatge de memòria o en el ‘Verdun espanyol’ que somiaven els seus impulsors.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Memòria Fotogràfica

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

SHIPWRECK CRIME Italo Rondinella El mes de setembre del 2017, vaig dur a terme una recerca a la costa turca, davant l’illa grega de Lesbos. Pretenia comprovar si dos anys després del pic més alt del flux migratori de Turquia cap a Europa, assolit justament en aquell tram marítim, encara hi quedarien vestigis d’aquella tragèdia. Hi vaig trobar objectes de tota mena: sabates, biberons, sostenidors, pintes, claus, fotografies, flotadors, roba… Els vaig fotografiar de manera sistemàtica, amb el propòsit inicial de redactar un catàleg iconogràfic d’aquell cementiri de records anònims.

Italo Rondinella Fotògraf i periodista https://www.italorondinella.com/ Graduat en Dret, és fotògraf i cineasta. Resideix actualment a Istanbul. Després de passar gairebé una dècada treballant com a advocat, va decidir centrar-se per complet en la fotografia documental, la seva passió des que era adolescent. El seu interès se centra especialment en temes socials relacionats amb els conflictes de la societat global contemporània, els desafiaments i els consegüents canvis polítics.

Actualment, s’està organitzant una itinerància del projecte expositiu a nivell internacional. La primera etapa d’aquesta exposició va tenir lloc a Venècia entre el 30 de maig i el 19 de juliol de 2020, als antics Magazzini del Sale, facilitats per la Reale Società Canottieri Bucintoro 1882. L’exposició va comptar amb el patrocini de l’Alt Comissariat de las Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR), UNICEF Itàlia, la Regió Veneto, l’Ajuntament de Venècia, la Universitat Ca’ Foscari (Dept. d’Estudis sobre Àsia i l’Àfrica Mediterrània) i l’Ateneo Veneto.

Tanmateix, el fet de contemplar aquells objectes, abandonats a la platja com deixalles, em va fer venir la idea que seria just i necessari retornarlos la dignitat perduda i que, per fer-ho, no n’hi hauria prou amb fotografiar-los. Això em va fer tornar enrere i començar a recollir-los amb la intenció de mostrar fotos i objectes en un mateix espai expositiu. En aquell tram de costa, les zones de bany s’alternen amb platges lliures, on els estiuejants no hi van i on jo vaig trobar els objectes. Dues realitats diferents que conviuen, l’una al costat de l’altra: aquí, 100 metres de platja on s’hi juga a tennis platja, i 10 metres més enllà, els vestigis dels naufragis; tot seguit, més banyistes fent vacances i després novament restes, i així ininterrompudament. En un mateix espai físic, la platja, hi conviuen dues situacions humanes molt diferents i dividides per un solc de separació emotiva que no els permet trobar-se. Aquell solc se’m va revelar com una clara metàfora de la representació mediàtica de la peripècia humana dels emigrants, o si es vol, de manera més genèrica, de la representació del dolor aliè, que perd la seva dimensió natural de compassió per esdevenir mera descripció d’un fenomen: ja no un drama que em remou —perquè m’hauria pogut passar a mi—, sinó un fenomen dramàtic —que a mi no em passarà mai. Per escurçar idealment aquella distància vaig gravar la remor de la platja, del mar i de les veus dels estiuejants, i vaig omplir l’espai de l’exposició amb aquest material sonor. Treballant en aquest projecte em vaig adonar de l’enorme potència comunicativa que hi havia en aquells objectes i de fins a quin punt, en la seva normalitat, aquells mateixos objectes constituïen l’element de contacte entre els éssers humans en fuga i els que feien vacances, uns i altres, actors de representacions tan diverses en un escenari idèntic. Les mateixes sabates i la mateixa roba, les mateixes fotos format carnet, les mateixes pintes, els mateixos raspalls de dents, els mateixos medicaments, les mateixes carteres... Tot mirant aquells objectes, el solc que separava la meva vida de la seva es va dissoldre; i, simplement, em vaig commoure.

Temps ii espais espais de dememòria. memòria.Revista Revistadigital digitaldel delMemorial Memorial Democràtic. Democràtic. Núm. Núm. 5. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Espais de Fotogràfica memòria

Temps ii espais espais de dememòria. memòria.Revista Revistadigital digitaldel delMemorial Memorial Democràtic. Democràtic. Núm. Núm. 5. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Espais de Fotogràfica memòria

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

55 55

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

57 57

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

59 59

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

61 61

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

63 63

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

65 65

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

67 67

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Diàlegs amb...

Carmen Castillo, en un dels seus últims retrats fotogràfics. Font: Arxiu personal de Carmen Castillo.

Diàlegs amb...

Carmen Castillo:

Compromís polític i experiència de l’exili L a cineasta documentalista Carmen Castillo Echeverría va néixer a Santiago de Xile l’any 1945, essent la primera dels cinc fills del matrimoni format p er l’es criptora Mónic a E che verría i l’arquitecte Fernando Castillo. Historiadora, va ser professora a la Universitat Catòlica de Xile. També

va treballar al Palau de la Moneda, la seu del Govern xilè, com a assessora del president Salvador Allende, tot i que no militava en cap dels partits integrants de la Unitat Popular, sinó en el Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR).

Imma Merino Serrat Periodista cultural, crítica cinematogràfica i professora. És llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Exerceix com a professora a la Universitat de Girona, on imparteix Història i Teoria del Cinema i Anàlisi dels Mitjans de Comunicació. És cronista cultural i crítica cinematogràfica del diari El Punt Avui. Col·labora a la revista L’Avenç. Ha publicat l’assaig Agnès Varda: espigadora de realidades y de ensueños i ha editat el llibre col·lectiu Carol: bellesa subversiva del desig.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Després del cop d’estat que va instaurar una dictadura militar criminal, Carmen Castillo va passar a la clandestinitat com a membre de la resistència, fins que el 5 d’octubre de 1974 la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA) va assaltar la casa del carrer Santa Fe on vivia amb Miguel Enríquez, aleshores company seu i màxim dirigent del MIR. Enríquez va morir resistint mentre que ella, embarassada d’un fill, mort poc després de néixer, va resultar greument ferida. Trenta anys després, al seu documental Calle Santa Fe va explicar les circumstàncies que van fer possible la seva supervivència.

“Amb la restauració de la democràcia va començar a tornar periòdicament a Xile, on hi sentia la presència de traïdors i col·laboracionistes, a més d’una indignació davant la impunitat dels militars que, amb el dictador al capdavant, volien imposar la llei del punt final per esborrar els seus crims”

Un veí va cridar una ambulància, que va dur-la a l’Hospital Barros Luco, i va iniciar-se una cadena d’ajuda i solidaritat d’abast internacional que va imposar-se a la màquina de matar de la dictadura de Pinochet.

periòdicament a Xile, on hi sentia, sobretot, la presència de traïdors i col·laboracionistes, a més d’una indignació davant la impunitat dels militars que, amb el dictador al capdavant de les Forces Armades, volien imposar la llei del punt final per esborrar els seus crims.

Després de ser expulsada del país, on no va poder tornar durant tretze anys, Castillo va iniciar un llarg exili, que va dur-la a establir-se a París. Al llibre Un dia de octubre en Santiago (1980) va escriure sobre el MIR, la resistència i l’exili. Amb la restauració de la democràcia després de la derrota de Pinochet al plebiscit de 1988, va començar a tornar

En contra del silenci i l’oblit imposats, Castillo va realitzar el 1993 un documental memorable, La flaca Alejandra, en què Marcia Merino —una militant del MIR que, sota tortura, va delatar els seus companys i es va convertir en col·laboradora de la DINA— explica el funcionament de la repressió pinochetista. Va començar

Calle Santa Fe (2007), de Carmen Castillo. https://www.youtube.com/watch?v=BVgBseOVvz8

a escriure sobre el retrobament dolorós amb el país a Ligne de fuite (1988) i, més endavant, a SantiagoPar ís. El v uelo de la memor ia (2000), un llibre ‘a dues veus’ coescrit amb la seva mare. Segueix pensant en l’experiència i la significació de l’exili i, per abordar aquest tema, té en projecte la realització d’un film i una exposició al Museu Memorial de l’Exili (MUME), de la Jonquera, prevista per a la tardor de 2021. En tot cas, amb el temps, Carmen Castillo s’ha anat reconciliant amb el seu país i ha tingut presents aquells que van combatre la dictadura, mantenint un esperit de lluita que, amb la incorporació de multitud de joves, va renéixer vivament la tardor de 2019. Una revolta que, recentment, ha aconseguit una victòria a través del referèndum del passat 25 d’octubre, amb un resultat àmpliament favorable a la redacció d’una nova constitució en substitució de la promulgada l’any 1980, durant la dictadura de Pinochet: —Carmen Castillo: Jo hi era, durant aquella revolta, amb la qual es va posar fi a la submissió a les polítiques neoliberals imposades durant la dictadura i mantingudes en democràcia. Havia arribat a creure que, malgrat el malestar causat per tantes desigualtats socials, bona part dels xilens estaven doblegats i intentaven sobreviure dins del sistema, malmenats pel consumisme, temorosos encara per l’empremta d e l a re pre s s i ó pi n o c h e t i s t a . Alguna cosa, però, no havia mort mai, a través de la memòria dels anys de la Unitat Popular, la resistència contra la dictadura, la lluita perquè, un cop restituïda la democràcia amb condicionants i limitacions, no s’oblidessin les víctimes de la repressió i tampoc els seus botxins. I allò que no havia mort es renovava amb la multitud de joves que van iniciar la revolta.

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

això, persisteix aquest moviment massiu, agosarat, intergeneracional i transversal que es nodreix del feminisme i l’ecologisme. Un moviment comú prou ampli perquè un 78 % dels votants hagi aprovat fer una nova constitució. Només el poder econòmic ha dit que no. Ho exemplifiquen les tres comunes de Santiago on hi viuen les elits: com més alt és l’ingrés per càpita, més rebuig hi ha. Després de viure tant de temps en llocs segregats i privilegiats, han acabat per habitar mentalment en un altre país. —Imma Merino: Què creu que significa aquesta victòria en el referèndum? Quines possibilitats obre?

Cartell de la campanya de solidaritat amb Carmen Castillo. Font: Arxiu personal de Carmen Castillo.

El cas és que, de cop, la gent va dir prou i ho va fer sense por, malgrat que la resposta repressiva fos brutal i hi haguessin nombrosos morts i ferits. Davant la violència policial hi va haver autodefensa, desobediència civil, solidaritat i autogestió a través d’assemblees territorials. Hi va haver ràbia, certament, però també imaginació, cançons i art de carrer. I el testimoni compromès de fotògrafs i videastes. La pandèmia, que el govern de Sebastián Piñera ha afrontat de manera lamentable, posant en risc la majoria de la població en un país sense pràcticament sanitat pública, ens ha fet sortir dels carrers. No obstant

“Persisteix aquest moviment massiu, agosarat, intergeneracional i transversal que es nodreix del feminisme i l’ecologisme. Un moviment comú prou ampli perquè un 78 % dels votants hagi aprovat fer una nova constitució”

—CC: Com trobar una paraula que representi la profunda alegria i, alhora, la tremenda lucidesa? És una victòria que obre un llarg període de treball polític. Les meves amigues residents a Xile, inserides en el món popular, ho expressen clarament: “Hem guanyat, però no hem d’abandonar els carrers, cal aprofundir en l’aprenentatge de la sobirania ciutadana”. Diria que a Xile cohabiten dos espais-temps: l’agenda imposada per la classe política —que ha intentat controlar, reorientar i, al capdavall, neutralitzar la revolta popular— i l’exercici de la sobirania ciutadana, responsable i clara en els seus objectius. Ara no toca seure’s i esperar. Ara és el moment de la indignació i el fervor que condueixen a l’organització autònoma d’un camp popular ampli. Mantenir la claredat entre les dues senderes del món: oprimits versus opressors. Com deia l’amic enyorat Daniel Bensaïd, filòsof que va inspirar-me en el documental On est vivents /Aún estamos vivos sobre els moviments de lluita i resistència dels nostres temps, no podem renunciar a intentar canviar el món perquè les desigualats existents són intolerables.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

El meu pare va ser un home d’una ètica irreprotxable. El bé comú era important per a ell i sempre va treballar-hi a favor, com a alcalde de La Reina (comuna de Santiago) i com a arquitecte que, amb responsabilitat social, va procurar crear cases útils i agradables per a la gent humil. Era un home de conviccions profundes i, alhora, d’una tolerància enorme.

On est vivents / Aún estamos vivos (2015), de Carmen Castillo. https://www.youtube.com/watch?v=qEWLmwfVlJ4

Quan abandonem les antigues certeses dogmàtiques fem una aposta per la incertesa, sempre a favor de la igualtat, la justícia i la dignitat humana. El poble xilè ha expressat clarament que la situació és intolerable. Això no obstant, la batalla només ha començat i queda molt per fer. Tal vegada aquestes emocions meves en vaivé sorgeixen del fet d’estar lluny —a causa de la Covid-19 no he pogut viatjar des de París cap a Xile durant aquest any, però ho faré aviat— i de no haver pogut compartir el riure i les abraçades a la plaça Dignidad la nit del diumenge 25 d’octubre. —IM: Penso en com ho hauria festejat la seva mare que, sempre tan combativa, va donar suport a la revolta poc abans de morir, als 99 anys, el gener passat. Aquest pensament em du a preguntar-li pel llegat dels seus pares i allò que li han ensenyat. —CC: Pel que fa a la me va mare, la irreverència, la llibertat, no com a concepte, sinó com a acte quotidià: llibertat en acció, en creació. Va ser una rebel, una dona profundament irada contra la injustícia. Vital i amb un gran 72

sentit de l’humor, va tenir ràbia fins el final de la seva vida, un moment en el qual, indignada amb els joves revolucionaris convertits després a la fe neoliberal, va escriure un llibre amb el títol ¡Háganme callar!. Una ironia: no va callar mai. Al començament de la dictadura va exiliar-se a Cambridge amb el meu pare, però va tornar al cap de quatre anys i tampoc va callar. Va participar en un moviment molt important, Mujeres por la Vida, que va realitzar accions de protesta contra la dictadura, algunes d’elles molt imaginatives, com ara llençar peix podrit des del pis superior del Palau de Justícia o deixar anar al centre de Santiago un porc disfressat de Pinochet pocs dies abans del plebiscit de 1988.

“Quan abandonem les antigues certeses dogmàtiques fem una aposta per la incertesa, sempre a favor de la igualtat, la justícia i la dignitat humana”

Com a parella, ens van ensenyar que l’amor són gestos i no declaracions. En la seva llarga vida junts, quasi setanta anys, van mantenir una gran complicitat i un compromís recíproc. També un compromís polític i social pels més desfavorits, als quals mai van abandonar. Ells provenien de famílies riques, però quasi van arruïnar-se: no van fer res per fer diners, no van col·laborar amb les elits i, evidentment, van pagar la seva oposició a Pinochet. No obstant això, van fer allò que van voler amb una gran energia creativa. I una cosa que em commou profundament: les eleccions polítiques i de vida dels seus fills —sobretot en el meu cas i en el d’en Cristian, també militant del MIR, detingut i llargament exiliat— van comportar-los grans dolors i patiments, però mai ens van reprotxar res. Potser no estaven del tot d’acord amb nosaltres, però això no els impedia ajudar-nos de manera incondicional. —IM: Què va dur-la al compromís polític, a la militància activa? —CC: Vaig créixer en un ambient familiar que no em destinava a ser una nineta servil a la burgesia. La meva mare ja s’hi havia revoltat: com ella deia, va ser una ‘traïdora’ a la pròpia classe en adonar-se de com aquesta abusava dels seus privilegis. Tant la mare com el pare em predisposaven a la consciència social. De totes maneres, vaig tenir experiències decisives a part de la família.

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

El cas és que aquesta experiència va representar el meu contacte amb allò ‘altre’, amb el sofriment, amb la vida dura dels camperols sense terra. D’aquesta trobada neix una energia per fer alguna cosa en contra de la injustícia. I m’ha quedat per sempre, encara que la meva vida hagi donat moltes voltes i no sempre hagi exercit la militància de manera directa. — I M : D ir i a qu e s e mpre té present que va ser mirista i, fins i tot, que encara s’hi considera, tot i que la dissolució del MIR va coincidir pràcticament amb la fi de la dictadura.

Carmen Castillo amb la seva mare, Mónica Echeverría, en una fotografia de l’any 2017. Font: Arxiu personal de Carmen Castillo.

Durant la meva adolescència, quan estudiava al Liceu Francès de Santiago, vaig fer una amistat important amb un grup de noies. Compartíem un esperit de contestació propi de l’edat, però no només va ser això. I no ho va ser perquè quan teníem catorze o quinze anys ens vam apuntar a uns treballs voluntaris d’estiu que consistien en ajudar a alfabetitzar els camperols maputxe, i això hi va tenir un paper fonamental. Aquí hi intervé Mariano Puga, un home carismàtic i d’una gran bondat, afí a la teologia de l’alliberament i, més endavant, un emblema de la resistència contra la dictadura. Va viure i morir amb la gent del poble, incitant-los sempre a la rebel·lió.

“Jo sempre vaig estar en desacord amb una mena de culte al sacrifici i a la mort lligada a la idea de l’heroi revolucionari. Quan jo militava clandestinament durant la dictadura ni ens creiem herois ni ho volíem ser. Érem persones que estimàvem la vida”

—CC: Va ser estranya aquesta dissolució. En part, jo crec que va ser per tensions internes i decisions majorment preses per homes —i això no és una casualitat—, dirigents que van fer que molts militants morissin en una lluita desigual. Jo sempre vaig estar en desacord amb una mena de culte al sacrifici i a la mort lligada a la idea de l’heroi revolucionari. Quan jo militava clandestinament durant la dictadura ni ens creiem herois ni ho volíem ser. Érem persones que estimàvem la vida i per això lluitàvem, assumint, això sí, les conseqüències. Tanmateix, tot i tenir presents els errors comesos pel MIR, sobretot per la seva direcció, no puc fer més que vindicar la importància del moviment. Va afavorir que moltes persones que no tenien res prenguessin consciència dels seus drets i construïssin la seva dignitat a través de la militància política. El cas és que, amb la dissolució i el fet que bona part dels seus militants supervivents restessin al marge dels pactes i les renúncies polítiques que van marcar la transició a la democràcia, el MIR va ser víctima de l’oblit i també de la infàmia perpetrada per aquells que 73

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Carmen Castillo i Miguel Enríquez junts en una fotografia utilitzada per al cartell del documental Calle Santa Fe. Font: Arxiu personal de Carmen Castillo.

han propagat la idea que érem uns terroristes. Si vam agafar les armes va ser per lluitar contra una dictadura criminal. Com deia Walter Benjamin, s’ha de restituir la memòria dels vençuts. —IM: Aquesta és una de les motivacions, crec, de la seva pel·lícula Calle Santa Fe. —CC: Sens dubte. Allà hi apareixen els antics militants supervivents, tal com dius, per explicar les seves històries. I la memòria deguda a Miguel Enríquez i tots aquells que van morir perquè no renunciaven al retorn de la vida, la vertadera vida, a Xile. Ja que m’has preguntat per la meva iniciació en el compromís polític, he de dir que, abans del MIR, jo formava part de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), una organització xilena que operava com a rereguarda de la guerrilla boliviana. També se l’ha definit com la secció xilena de l’ELN, creat a Bolívia pel Che Guevara amb la idea que, des d’allà, s’estendria la revolució als països de l’Amèrica Llatina. L’ELN xilè es va crear dins 74

el Partit Socialista, en el qual es va dissoldre després. De fet, va ser la meva amiga Beatriz Allende, filla de Salvador Allende, qui va impulsar els elenos xilens. Anys més tard, exiliada a Cuba després del cop d’estat, la Beatriz va suïcidar-se, cosa que ara veig clarament com un acte de denúncia política d’allò que representa l’exili. Com a membre de l’ELN, jo no em considerava una militant, sinó com algú que, simplement, ajudava. Molt més tard, una companya va preguntar-me com podia pensar

“Per què vaig convertir-me en mirista? Vaig sentir que era el moment de participar en l’impuls revolucionari al meu país, militant en un moviment ple d’energia, a través de l’acció directa per combatre la injustícia social”

que no era una militant amb la implicació que hi teníem. Estic parlant de mitjans dels anys seixanta, el moment en el qual els joves funden el MIR. Una part d’aquests joves havia estat marginada dins del Part Socialista i va abandonarlo. Aplegant forces d’esquerra, volien heretar i continuar la tradició revolucionaria xilena. Per què vaig convertir-me en mirista? Vaig sentir que era el moment de participar en l’impuls revolucionari al meu país, militant en un moviment ple d’energia que, a través de l’acció directa per combatre la injustícia social, incidia en la transformació de les condicions de vida al camp i la ciutat. —IM: Amb el triomf d’Allende a les eleccions presidencials, tot semblava possible? —CC: El MIR va mantenir-se al marge del govern d’Allende. Va exercir l’oposició a l’esquerra, mentre donava suport a les transformacions socials empreses. De fet, les va aprofitar per incidir-hi més. Va ser un moment d’una gran energia col·lectiva. L’alegria més gran és aquella que es pot sentir en una lluita compartida amb uns efectes reals, palpables. A principis dels anys setanta a Xile, la revolució semblava a l’abast, o almenys ho estava una transformació profunda a favor de la igualtat. Així ho sentíem, encara que les forces reaccionàries, aquelles que defensaven els seus privilegis, creessin malestar per desestabilitzar el govern d’Allende. Ens van arravatar aquella vida plena de sentit en la realització d’un somni comú. La violència militar del cop d’estat és una part de la ferida. El dolor principal prové d’aquella felicitat perduda. I això va crear en moltes persones un sentiment de nostàlgia contra el qual hem hagut de lluitar. M’explico. La nostàlgia

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

et remet a la idea d’un passat que no tornarà mai i t’acaba traient l’energia per fer res, per seguir actuant políticament. Es tracta de tenir el passat present com a inspiració per seguir lluitant. De fet, ja ens hi vam resistir quan vam combatre la dictadura, però en el meu cas i en el de tantes persones, l’exili ens va abocar a la nostàlgia i la impotència. —IM: Expulsada del país, va començar la llarga experiència de l’exili... —CC: Plena de dol per la mort d’en Miguel i, aleshores, sense poder afrontar la mort del nostre fill Miguel Àngel, que s’ha anat fent present amb el temps, i la de tants companys. Em vaig veure abocada a errar, a la sobrevivència. La nostàlgia començava per mi mateixa, en la militància activa i la resistència al meu país. La temptació del suïcidi hi va ser present, com en el cas de tants exiliats. Durant un temps, quan vaig assumir que havia de col·laborar en la recaptació de fons i ajuts, vaig encarnar el paper de la ‘vídua heroica’, voltant per Europa en actes de solidaritat. Fins que em vaig adonar que havia de desaparèixer en l’anonimat, que havia de deixar de ser un personatge per reconstruir-me com a persona. París, ciutat d’exiliats i capital d’un país amb multitud de persones que van abocar-se a ajudar els xilens, ho va fer possible, però va ser difícil. A vegades sentia la llibertat de l’exiliat, però també el dolor de ser-ho —i per allò que havíem perdut—, i la culpa de la supervivent, mentre al meu país seguien lluitant i morint. Mai agrairé prou la cura de Gilles Deleuze i Félix Guattari, que em van menar a fer teràpia. I que la dissenyadora Agnès Troublé, a més del suport afectiu, em donés feina com a venedora en una

La flaca Alejandra (1994), de Carmen Castillo. https://www.youtube.com/watch?v=oUDo47bBbWo

botiga d’Agnès B. Aleshores, jo vivia a França com una apàtrida sota sospita. El 1978 vaig obtenir un permís de residència com a refugiada política, però durant molts anys, fins que Mitterrand va arribar a la presidència, era vigilada pels meus suposats contactes amb ‘terroristes’ d’extrema esquerra.

“A vegades sentia la llibertat de l’exiliat, però també el dolor de ser-ho, i la culpa de la supervivent, mentre al meu país seguien lluitant i morint”

Carmen Castillo l’any 1986, a París. Font: Arxiu personal de Carmen Castillo.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

“Amb el temps, vaig anar retrobant el Xile que m’estimava: tantes dones militants, nobles i coratjoses de la meva generació, però també joves plens d’energia” El país de mi padre (2004), de Carmen Castillo. https://www.youtube.com/watch?v=aCNJdaCK9lc

En aquells primers anys, també va ser fonamental la trobada amb les feministes a l’entorn de la revista Histoire d’Elles, dones lliures amb les quals vaig mantenir grans discussions polítiques, fins al punt de posar-me en qüestió el fet que hagués dut armes, i vaig viure moments bellíssims d’alliberament del cos, de balls i de sensualitat. També començo a escriure, evocant records per fixar-los i, al mateix temps, mantenir-los a distància, de manera que no és una casualitat que ho faci en francès. Tot això ho vaig viure en un estat de fragilitat, amb caigudes, remuntades i recaigudes. Passen els anys i em trobo amb el productor Pierre Devert, amb qui col·laboro en un film, Los muros de Santiago, sobre la situació de Xile, on jo aleshores no hi podia anar però ell sí, deu anys després del cop d’estat. I així s’inicia el meu contacte amb el cinema, el qual ha esdevingut tan important a la meva vida. Un regal de l’exili, un llenguatge que, com a eina de la memòria —sovint en contra de l’oficial— i del compromís polític, he anat adquirint —amb totes les mancances que perduren en mi pel fet de no haver tingut una formació en la imatge— en companyia de tots aquells que m’han ajudat a fer pel·lícules. 76

També va començar la meva relació amb en Pierre, amb el qual vaig tenir dos fills, en Diego i en Tomàs. N’he tingut dos més: la Camila, filla d’Andrés Pascal, amb qui em vaig casar, que ja té cinquanta anys, i en Miguel Àngel, que no va sobreviure. El cas és que amb en Pierre vaig anar construint una nova vida a França, mentre procurava exercir-hi un compromís polític. —IM: I un dia de l’any 1987 rep una trucada de la seva mare, que li diu que pot tornar al país amb un ‘permís d’estada’ de quinze dies per veure el seu pare, aleshores molt malalt. Afortunadament, va viure quasi trenta anys més, sobrevivint a l’infame Pinochet. —CC: Tenia por d’anar-hi. De fet, aquell primer retorn encara em va ancorar més a l’exili. Amb la recuperació de la democràcia, quan hi tornava sentia que no m’hi podia quedar de manera definitiva. No suportava aquell estat d’amnèsia col·lectiva, la impunitat de tots aquells que havien exercit el Mal. Vaig mirar el Mal de cara quan vaig decidir fer La flaca Alejandra, però no ho dic pensant en ella. Va trair i delatar, empesa pel més brutal instint de supervivència, però, al

capdavall, també és una víctima de la dictadura. A través del testimoni d’una de nosaltres que havia passat a l’altre costat, es tractava de saber com funcionava aquella màquina de matar i de com els sicaris del Mal actuaven amb una organització implacable. No crec possible que jo hagués fet aquesta pel·lícula si no hagués llegit Primo Levi i conversat amb Jorge Semprún i Marguerite Duras sobre Robert Antelme, autor de L’espècie humana i supervivent dels camps nazis. Els torturadors de la dictadura xilens feien com els nazis. No s’ha d’oblidar. El cas, però, és que, amb el temps, vaig anar retrobant el Xile que m’estimava: tantes dones militants, nobles i coratjoses de la meva generació, però també joves plens d’energia, sense oblidar en Manuel, aquell veí que em va salvar la vida amb un gest de bondat, un home humil que va fer allò que senzillament creia que havia de fer. De fet, he recuperat El país de mi padre (2004), títol d’un altre documental meu. El meu pare representa el millor del meu país, que ha despertat. I aquí estic, encara viva i amb forces.

ZoOms de recerca

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ZoOms de Recerca

La pervivència de la simbologia franquista: el monument commemoratiu a la batalla de l’Ebre a Tortosa

Resum La pervivència de la simbologia franquista al país encara és un fet. Un dels exemples més notoris a Catalunya per la singularitat que el caracteritza és, precisament, el monument que commemora la batalla de l’Ebre a Tortosa, inaugurat per Francisco Franco l’any 1966 amb motiu de la pràctica de la política commemorativa franquista i la celebració dels XXV años de paz. Lluís Maria Saumells, autor del monòlit, va dissenyar-lo entre el 1963 i el 1964. Des de la seva construcció, la polèmica i el conflicte de la memòria en l’espai públic l’han acompanyat fins a l’actualitat. Aquest article és una síntesi del treball de fi de màster que porta per títol Los conflictos de la memoria en los espacios públicos. El monumento conmemorativo de la batalla del Ebro en Tortosa, presentat l’any 2017, a l’entorn de la seva estructura, la simbologia, el context en què es va erigir i, finalment, les raons per les quals continua dempeus.

ParaulesClau

#Batalla de l’Ebre #Espais públics #Franquisme

#Memòria col·lectiva #Monòlit

#Monument #Simbologia franquista

Andrea Sierra Baz Professora d’Història i Geografia És graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (especialització en l’itinerari d’Història), i Màster d’Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona. Exerceix com a professora d’Història i Geografia. La seva carrera investigadora se centra en la recerca i anàlisi d’un dels conflictes que hi ha a l’espai públic entorn la dualitat de memòries existent, ancorat en forma de monòlit en mig del riu Ebre: la història que envolta el monument a la batalla de l’Ebre a Tortosa.

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

Tortosa: els orígens del monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre fins a la seva construcció definitiva La celebració dels XXV años de paz l’any 19641 es va concebre com l’apogeu propagandístic del règim, donat que va ser una de les majors campanyes oficials celebrades durant la dictadura amb l’objectiu d’assegurar la seva continuïtat. 2 Així, Tortosa, situada a la província de Tarragona i capital de la comarca del Baix Ebre, va ser l’escenari escollit per Francisco Franco el 1966 per immortalitzar i legitimar la victòria franquista a la batalla de l’Ebre de 1938. No obstant això, la intenció d’erigir un monòlit commemoratiu de la gesta franquista ja estava present abans de la seva confecció definitiva. Segons els registres de l’Ajuntament de Tortosa entre 1939 i 1945 de l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Ebre (AHCBE), el primer projecte de monument als Caídos en la batalla de l’Ebre el va 1 Els XXV años de paz fan al·lusió a la campanya gestionada per Manuel Fraga Iribarne amb l’objectiu de commemorar la victòria de la Guerra Civil, legitimar la dictadura i defensar els valors del règim franquista: “Se cumplen en el año actual las Bodas de Plata de la Paz de España, bajo la guía de su Caudillo, y en la fecunda unidad de los pueblos españoles habrán de promoverse iniciativas que, traducidas en realizaciones, evocarán aquel instante decisivo de la Victoria en primero de abril de 1939 y, el ancho, difícil y glorioso camino de la paz iniciado aquel día y seguido con firmeza, lealtad y constante superación de todas las órdenes”. Arxiu de la Diputació de Tarragona, Obres Públiques, “Monument a la Batalla de l’Ebre a Tortosa”, núm. 456, 1964, p.169. 2 “Durante los años 60 la dictadura había vivido en su época dorada. La democracia orgánica perfilada en los años 40, que incorporó los cambios derivados del apogeo del abandono de la autarquía y cierto impulso administrativo a finales de los 50, intentó desplegarse plenamente en los 60 de la mano del crecimiento económico y el desarrollo social”. A: RISQUES, M. “La dictadura franquista”. Revista Reflexão e Ação, núm. 2, (23), 2015, p. 193.

proposar Enrique Garcia el 1939, però aquest projecte mai va arribar a realitzar-se. Una de les teories que ajudarien a entendre el motiu pel qual no va completar-se és la manca de suport econòmic i motivació estatal.3 L’esbós inclou una espècie de mur colossal en el qual es llegia, en forma d’epitafi, l’elogi a la dictadura de Franco “Por España una Grande y Libre”. D’altra banda, l’espai on el monument es volia situar es trobava envoltat per una pista amb el fi de celebrar-hi carreres de motos, bicicletes i cavalls, juntament amb un estanc.

“Tortosa va ser l’escenari escollit per Francisco Franco el 1966 per immortalitzar i legitimar la victòria franquista a la batalla de l’Ebre” Anys més tard, el 1950, l’arquitecte Agustín Barlett Zaldívar va realitzar un esbós d’un monument a la batalla de l’Ebre. Una de les curiositats del projecte és que, a diferència del monument proposat per García, el de Zaldívar sí que tenia certes similituds amb el monòlit que finalment es va construir. El Proyecto de construcción del monumento en honor al glorioso ejército vencedor de la batalla del Ebro 4 incloïa la pilastra de l’antic pont de la Cinta com a base del monòlit enmig del riu Ebre. A més, la simbologia, amb clares connotacions franquistes, afegida poc 3 Així ho confirmen algunes fonts orals. Això no obstant, no vol dir que això tingués lloc d’aquesta manera. 4 MONCLÚS, F. “El primer projecte de monument a Batalla de l’Ebre de 1950, d’Agustín Barlett Zaldívar”. L’Ebre, 22 de gener de 2016, p. 31.

abans de la inauguració del conjunt escultòric, també va coincidir amb el que, finalment, es va erigir. Com a mostra, l’historiador Felip Monclús publica un article a L’Ebre que inclou la memòria de Barlett Zaldívar amb algunes de les característiques del monument: […] erigir un alto obelisco de planta cruciforme, rematado en su parte superior por un águila, la simbólica de la idea imperial del movimiento renovador, aferrando sus garras a un predusco, o sea simbolizando la definitiva posesión de las tierras recién conquistadas que bañaron las aguas del río; en la parte anterior, bajo ella, una larga y fina espada de corte semejante a la usada por el Cid […]. La espada victoriosa del Caudillo, será de dorado bronce […]. En la parte inferior, dos cuerpos pétreos adosados, llevarán en sus frontis las cinco flechas emblema del movimiento.5 Després de tot, aquest projecte no es va realitzar i, segons Monclús, se’n desconeixen encara els motius. En els expedients de l’AHCBE es troben, inclús, els pressupostos de les diferents empreses que anaven a col·laborar en la seva construcció. De la mateixa manera que l’avantprojecte de Garcia el 1940, el monument proposat per Zaldívar tampoc va tenir l’impuls municipal i estatal suficient per ésser construït. No obstant això, des d’un inici, justament quan acaba la Guerra Civil, sí que veiem la ferma intenció de crear un monument per commemorar els Caídos del bàndol franquista i, clarament, exaltar la figura de Franco i la seva ‘proesa’. És per això que, entre 1963 i 1964, es va construir, en mig del riu Ebre, a prop del pont que comunica Tortosa amb el barri de les Ferreries, un monòlit amb les característiques següents: 5 MONCLÚS, F. Op. cit. p. 31.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

1938 per les forces de la República en la seva retirada, quan l’exèrcit rebel va arribar a les proximitats de l’Ebre,7 per incloure el pilar que trobem al centre del riu i afegir-lo com a base de tot el conjunt escultòric. Així és com, l’any 1962, el director de l’Escola d’Art de Tarragona en aquells moments, Lluís Maria Saumells, va assumir el paper d’escultor definitiu del monument a la batalla de l’Ebre.8 De fet, el governador civil de la província de Tarragona i cap provincial del Movimiento, Rafael Fernández Martínez, va instaurar una Comissió Pro-Monument a la batalla de l’Ebre, presidida per ell, per reprendre la iniciativa de la seva construcció. Juntament amb el president de la Diputació, Antonio Soler Morey, i l’alcalde de Tortosa, Joaquín Fabra, van encomanar a Saumells el disseny d’un projecte de monòlit commemoratiu amb diverses autoritats al càrrec de la seva supervisió, així com diferents empreses encarregades de la construcció de les diferents parts del monòlit:

BARLETT ZALDÍVAR, Agustí (atribuït), “Projecte de monument als vencedors de la Batalla de l’Ebre”, Ajuntament de Tortosa - Patrimoni digitalitzat, consulta 14 de octubre de 2020. Font: http://documents.tortosa.cat/items/show/30.

El conjunt es composa d’una pilastra de formigó sobre la que s’aixequen dues altes punxes en forma piramidal buides de l’interior, de ferro. La més alta té una gran creu adossada a un dels angles, l’oposat al pont, i és coronada per una estàtua que representa el soldat espanyol guiat per un estel, al que toca amb el braç dret aixecat. Té a la superfície gravada creus així com altres signes de diversa mena, i a la part superior dels costats laterals plaques de vidre. La punxa petita és coronada per la figura d’una àguila amb les ales esteses. Aquesta és treballada a base de plànols, amb 80

planxes combinades, mentre que la figura del soldat rep un tractament més volumètric.6 Les autoritats franquistes van aprofitar el pilar abandonat de l’antic pont de la Cinta, construït el 1895, però destruït l’abril de 6 GENERALITAT DE CATALUNYA. “Monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre”. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya [en línia]. <http://invarquit.cultura. gencat.cat/Cerca/FitxaGeneral?index=6&c onsulta=MSUxK21vbnVtZW50IGVicmUl MistMSU%3D&codi=13461> [Consulta: 30 juny 2020].

Agroman, per a l’estudi tècnic del projecte; Hijo de Miguel Mateu, per a l’execució dels treballs en ferro; Barrera i Casanovas, de Barcelona, a qui competia l’estel que coronava el monument; Talleres Vda. Morros, també de Barcelona, que executà l’àliga de ferro; Fundición de Valls, la figura de bronze del combatent; Reventós, de Barcelona, els vitralls; Lumex, de Barcelona, els treballs d’enllumenat, etc.9 7 BAYERRI, J. “Tortosa: El monumento a los caídos en la batalla del Ebro, homenaje de paz y de concordia”. La Vanguardia Española, 21 de juny de 1966. 8 ARXIU DE LA DIPUTACIÓ (13 de novembre de 1963). Còpia de calca del contracte entre el Governador Civil i l’empresa Hijo de Miguel Mateu, per a la construcció del monument. 9 DIPUTACIÓ DE BARCELONA. “L’expedient del monument a la batalla de l’Ebre”. Bolduc: Butlletí Cultural Informatiu

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

“Les autoritats franquistes van aprofitar el pilar abandonat de l’antic pont de la Cinta, construït el 1895, per incloure el pilar que trobem al centre del riu i afegir-lo com a base de tot el conjunt escultòric” Així, amb la col·laboració de diverses empreses, es van dur a terme els complexos treballs de realització i muntatge del monument. De la mateixa manera, l’elaboració del monòlit, per un import al voltant dels 3.500.000 de pessetes de l’època, va estar recolzada per una gran contribució, alhora gratitud, econòmica per part de tots els ajuntaments de la província de Tarragona, del consistori de Tortosa i de la Diputació. El 13 de novembre de 1964 ja estava enllestit, però no va ser fins el 21 de juny de 1966 quan Francisco Franco va inaugurar el monument commemoratiu de la victòria franquista a la batalla de l’Ebre. La polèmica del monument: el perquè de la seva pervivència Malgrat no ser l’únic cas de continuïtat de simbologia franquista en l’espai públic, evident empremta de l’obsessió per enaltir la figura i el poder de Franco amb una gran quantitat d’icones, estàtues i monuments que encara romanen gairebé intactes, el monument de la batalla de l’Ebre a Tortosa és un dels casos més significatius. Tot i que és cert que els símbols més al·lusius no formen de l’Arxiu General de la Diputació de Tarragona, 4, 2008, p. 8.

Monument a la batalla de l’Ebre, Tortosa, a 4 de juliol de 2017. Font: A. Sierra Baz.

part del complex escultòric actual, com l’emblema de la victòria i anagrama personal de Franco, el Víctor, i una inscripció en un dels laterals de la base on es podia llegir “Al Caudillo de la Cruzada y de los veinticinco años de paz”, 10 retirats durant la dècada dels vuitanta per la pressió i unió de forces polítiques detractores del monument, el monòlit ha continuat erigit. Tanmateix, un any després de l’entrada en vigor de la Llei de Memòria Històrica estatal de 10 MEMORIAL DEMOCRÀTIC. “Monument a la batalla de l’Ebre”. Cens de simbologia franquista [en línia]. <https://banc.memoria.gencat.cat/ ca/app/#/result/cens_simbologia/24> [Consulta: 30 juny 2020].

2007,11 es van retirar tres plaques que feien al·lusió a la inauguració del conjunt escultòric.12 L’àguila i les dues creus, en canvi, segueixen ancorades com a part d’un monument fragmentat i ple de polèmica que, quaranta-cinc anys després, promou, innegablement, l’exaltació del franquisme i dels seus valors.

11 España. Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. Boletín Oficial del Estado, 27 de diciembre de 2007, núm. 310, p. 53410-53416. 12 MEMORIAL DEMOCRÀTIC, Íbidem.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

“El 20 de novembre de 2020, el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya va anunciar que preveu iniciar d’ofici els treballs per a la retirada del monument l’estiu de 2021”

Certs partits polítics, i també diverses plataformes com la C omissió per la Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i Tortosins pel Monument, han mostrat públicament la seva posició pel que fa a la persistència o no del monòlit. La Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa no contempla l’opció de mantenir el monument quan hi ha una llei; Tortosins pel Monument, per contra, aposta per la seva permanència. Les discrepàncies són evidents, i l’absència de consens és perpètua. A més a més, la titularitat administrativa del monument ha suposat un problema en les línies d’acció entorn de la seva retirada o el seu manteniment. Una consulta El monument s’ha convertit en un mur considerablement polititzat. Hem vist els intents fallits de diverses plataformes i partits polítics. No obstant això, cal fer un petit incís abans de concloure aquesta anàlisi per parlar sobre la consulta realitzada el mes de maig de 2016 a Tortosa. La retirada o el manteniment del monòlit es va sotmetre a vot popular per indicació de Ferran Bel, l’alcalde en aquells moments. Cal també insistir en l’existència d’una Llei de Memòria Històrica de 2007 que fomenta la memòria democràtica 82

i inclou la retirada per part de les administracions públiques de qualsevol símbol i monument públic commemoratiu de la Guerra Civil, la dictadura i la repressió exercida. Això no obstant, el 28 de maig de 2016 es va efectuar un referèndum 13 amb un 29,73 % de participació i un 68 % de vots a favor de mantenir, reinterpretar i contextualitzar el monument, catalogat l’any 2003 com a B é Integrant del Patrimoni Cultural Català (BIPCC), per promoure la memòria històrica i la pau. Dies després, un advocat madrileny, Eduardo Ranz, va denunciar la consulta per incompliment de la Llei de Memòria Històrica i la denúncia va ser admesa per un jutge.14 Finalment, la resolució judicial va afirmar, parcialment, que l’Ajuntament de Tortosa no és qui decideix què s’ha de fer o no amb el monument, ja que no és potestat seva. A més a més, el requeriment de la sentència va obligar el consistori a confeccionar un catàleg de vestigis franquistes a l’espai públic. El gener de 2019 l’ajuntament va elaborar aquest catàleg, en el qual es recullen un total de 27 vestigis.15 13 ROYO, R. “Tortosa vota mantenir el monument franquista i reinterpretar-lo”. Ara, 28 de maig de 2016. 14 ROVIRA, M. “Una sentencia deslegitima la consulta sobre el monument franquista de Tortosa”. El País, 2 de març de 2017. 15 CABANES, S. “L’Ajuntament de Tortosa entrega al jutjat el catàleg de vestigis franquistes on s’hi inclou el monòlit del riu”. Aguaita.cat, 4 de març de 2019.

Retirada i contextualització en tràmit El mur de contenció política, doncs, és palès. El monument, quatre anys després de la consulta, no ha estat reinterpretat, però sí s’ha aprovat la seva descatalogació com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català en el Pla d’ordenació municipal. El 20 de novembre de 2020, coincidint simbòlicament amb l’aniversari de la mort del dictador, el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya va anunciar que retirarà d'ofici el monument l'estiu de 2021. S’enceta, doncs, la darrera fase per a la retirada definitiva d’un dels símbols franquistes més significatius encara presents a l’espai públic.16

16 GENERALITAT DE CATALUNYA. "Justícia inicia el compte enrera per a la retirada del monument franquista de Tortosa" [en línia]. <https://govern. cat/salapremsa/notes-premsa/389806/ justicia-inicia-compte-enrere-retiradadel-monument-franquista-tortosa> [Consulta: 10 desembre 2020].

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

ZoOms de Recerca

L’educació en temps de guerra:

L’acolliment d’escolars refugiats d’arreu d’Espanya a la Garriga durant la Guerra Civil1 Resum

Joan Rof Garcia Mestre És garriguenc, fill i net de fusters, apassionat del mar i mestre d’educació primària. Destaca pel disseny i la creació de diverses activitats i projectes de renovació pedagògica entorn de la història, la memòria i el patrimoni, executats pels serveis d’educació, patrimoni i cultura d’entitats i serveis locals del territori català.

Durant el període bèl·lic més sagnant de la història contemporània d’Espanya, la Guerra Civil, un gran nombre d’habitants va mirar de sobreviure fugint dels fronts. Com a conseqüència, va augmentar de manera massiva la població refugiada i desplaçada dins el país que fugien dels fronts de guerra cap a la rereguarda. La Garriga fou un dels punts d’acollida més importants de Catalunya de refugiats i desplaçats perquè se situava a la rereguarda i ningú no esperava que fos bombardejada, malgrat que, finalment, això succeís. Moltes d’aquestes persones refugiades i desplaçades a la Garriga eren infants en etapa d’escolarització. Venien de diversos indrets d’Espanya i van poder continuar la seva formació a les aules de les escoles ordinàries locals, o a les colònies escolars temporals creades a les torres d’estiueig del poble, on estudiaven i residien amb els i les mestres que els havien acompanyat a l’exili.

ParaulesClau

#Acolliment #Escolarització #Guerra Civil Espanyola

#La Garriga #Refugiats escolars

1 Aquest article és una síntesi del treball de recerca iniciat en el marc de l’assignatura Didàctica de la Història dels estudis de Grau de Magisteri d’Educació Primària (Universitat de Barcelona), que posteriorment es va poder continuar i ampliar gràcies a la col·laboració i finançament de l’Ajuntament de la Garriga. El resultat final va permetre, més enllà de finalitzar la recerca, desenvolupar un projecte pedagògic que forma part de l’oferta educativa del Centre de Visitants de la Garriga.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

La Garriga, un espai d’acollida La Garriga, un poble petit de la comarca del Vallès Oriental, va esdevenir un municipi a la rereguarda del front durant la Guerra Civil. Era un poble d’estiueig de les classes benestants de la burgesia barcelonina. Atrets per les termes, molts hi tenien grans torres que s’havien construït al poble com a segona residència. El 17 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil, i a molts el conflicte els va enxampar estiuejant. La majoria, amb un poder adquisitiu elevat, es van exiliar a França per evitar la guerra, i les torres d’estiueig quedaren buides. Algunes van ser saquejades, d’altres es van convertir en edificis municipalitzats, és a dir, van passar a ser controlades per l’ajuntament mentre els propietaris estaven exiliats. Aquestes torres d’estiueig es van utilitzar per acollir refugiats i desplaçats de totes les edats i de diversos punts d’Espanya, concretament del País Basc, Madrid, Aragó i Barcelona. Per una banda, el gran nombre de refugiats i desplaçats que van arribar a la Garriga va significar un important augment demogràfic, fet que demostra la rellevància d’aquest poble durant la Guerra Civil en termes d’acollida. En iniciar-se el conflicte, la Garriga tenia una població de 3.329 habitants censats, però aquesta xifra es va anar multiplicant a mesura que avançava l’enfrontament amb l’arribada de refugiats o desplaçats fins que, l’any 1937, s’hi va registrar una població de 7.270 habitants. L’any següent, el 1938, la població va arribar fins als 10.000 habitants, segons dades de l’Arxiu Històric Municipal, comptant-hi 1.000 refugiats aproximadament i una gran quantitat de desplaçats sense registrar. Finalment, l’any 1939, quan es va acabar la guerra, el cens d’habitants va tornar al nombre 84

inicial de 3.500 residents al poble.2 Aquesta disminució de la població es pot atribuir al fet que moltes de les persones refugiades van decidir marxar a França i molts dels desplaçats van tornar a la seva població d’origen, per exemple a Barcelona. Per altra banda, tot i la bona voluntat d’acollida dels habitants del poble, la vida a la rereguarda era econòmicament difícil. La falta de proveïments va causar un encariment dels productes de primera necessitat. A més, aparegué l’estraperlo o mercat negre. A conseqüència d’aquesta mancança de productes de primera necessitat, l’ajuntament va decidir establir cartilles de racionament des del novembre de l’any 1936. El futur del poble rau en l’educació Cal destacar que moltes de les persones refugiades que s’instal·laren a la Garriga eren infants en etapa d’escolarització. El municipi donava una gran importància a l’educació i és per això que, tot i ser un moment difícil, la constància a l’aula era indispensable. L’any 1938, al municipi hi havia escolaritzats 797 alumnes en col·legis ordinaris i, a part, hi havia dues colònies escolars d’infants refugiats de Madrid. Aquestes dues colònies no eren escoles ordinàries del municipi, sinó que van ser centres educatius temporals creats per la mateixa població refugiada de Madrid que va aprofitar les torres d’estiueig desocupades durant el període de guerra. Per concretar més, se sap que aquestes dues colònies escolars ocupaven 2 Dades recuperades de l’Arxiu Històric Municipal de la Garriga (Ajuntament de la Garriga). Dades de classificació: 101.09.02.01 Padró municipal d’habitants, any 1936.

“Aquestes torres d’estiueig es van utilitzar per acollir refugiats i desplaçats de totes les edats i de diversos punts d’Espanya, concretament del País Basc, Madrid, Aragó i Barcelona” les propietats anomenades Torre Enriqueta i Torre dels Ocells, segons Garriga.3 La Torre Enriqueta, que actualment és l’hotel Edelweiss, és un edifici d’estil modernista construït al segle XX. Aquesta gran torre va acollir una colònia escolar procedent de Madrid anomenada Els orfes del Telègraf. Era una expedició escolar que fugia dels bombardejos i que tenia com a mestres de referència dos funcionaris tècnics de Telégrafos: Manuel J. Cluet Santiveri, mestre de primera ensenyança i catedràtic de l’institut Lagasca de Madrid, i Mateo Rodríguez Martínez, mestre de primera ensenyança. Ambdós vingueren amb les esposes i els fills, i amb 21 escolars madrilenys, concretament del Colegio para Huérfanos de Telégrafos, amb l’objectiu de fugir de la guerra i mantenir viva l’escolarització a la Garriga dels alumnes refugiats d’aquella escola madrilenya. La muller de Rodríguez Martínez, Maria Illera Martín, també era mestra de primera ensenyança. Els caps de família, en aquest cas tant els homes com les dones, com que eren docents, ensenyaven als alumnes a la mateixa torre on es van refugiar. 3 GARRIGA, J. Revolta i Guerra Civil a la Garriga (Vallès Oriental). Argentona: L’Aixernador, 1986.

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

Imatge postal de la Torre Enriqueta. La Garriga, 1907. Font: desconeguda.

La Torre dels Ocells és un altre edifici modernista del poble, actualment reconvertit en una residència de gent gran. Aquesta torre va ser ocupada per un grup de 48 escolars refugiats d’entre 6 i 15 anys, la majoria de Madrid i alguns del nord d’Espanya. Els infants hi van arribar guiats per l’ajuda de dues mestres de la FETE (Federación de Trabajadores de la Enseñanza). L’una, Teresa Sáez Gómez, era de Santander i, l’altra, Josepa Abad Alonso, de Lleó. Tenien com a objectiu, igual que els mestres del Telègraf de Madrid que ocupaven la Torre Enriqueta, mantenir viva l’educació dels alumnes en temps de guerra. Així doncs, tots dos grups escolars deixaren enrere els llocs d’origen, tant els mestres com els alumnes —aquests darrers sense les famílies—, per refugiar-se en una localitat com la Garriga, que se situava a la rereguarda del front. Aparentment, havia de ser un espai lliure de

“L’any 1938, al municipi hi havia escolaritzats 797 alumnes en col·legis ordinaris i, a part, hi havia dues colònies escolars d’infants refugiats de Madrid” bombardejos i, per tant, propici per a la continuïtat acadèmica dels escolars durant la Guerra Civil. Per altra banda, hi havia els centres escolars locals i oficials que durant el període bèl·lic, a part dels alumnes habituals, també van acollir infants refugiats i desplaçats d’arreu d’Espanya. Aquests nens i nenes es van distribuir en cinc escoles: Grup Ferrer i Guàrdia,

Grup J. A. Clavé, Grup Cervantes, Parvulari i Aire Lliure. L’objectiu d’aquests centres escolars també era preservar la formació acadèmica dels alumnes locals i refugiats en temps de guerra. Per aconseguir-ho, el Grup Ferrer i Guàrdia —col·legi fundat l’any 1904 i actual escola Sant Lluís Gonçaga— destacava en l’acollida d’escolars refugiats d’arreu d’Espanya, tal com es rememora al llibre Memorias y recuerdo de mis ayeres. Mi razón de ser, el camino hacia lo inseguro, de l’autor barceloní i exalumne refugiat Jorge Rosell Grau.4 També sobresortia per la seva metodologia d’ensenyament-aprenentatge. Malgrat el context bèl·lic, l’escola seguia el prestigiós mètode Montessori, perquè els infants poguessin tenir no tan sols una formació de subsistència sinó una educació de qualitat. 4 ROSELL, J. Memorias y recuerdo de mis ayeres. Mi razón de ser, el camino hacia lo inseguro. Barcelona: Agiprint, 2010.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Entrada principal del col·legi Grup Ferrer i Guàrdia, actual escola Sant Lluís Gonçaga. La Garriga. Font: desconeguda.

El Grup Josep Anselm Clavé fou un col·legi de monjos franciscans que el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) va utilitzar com a lloc d’estudi per a molts escolars refugiats, juntament amb altres alumnes locals. Aquesta escola va perdurar fins als anys vuitanta, aproximadament. Actualment és la residència d’un grup de monges franciscanes i un espai de recés espiritual. Entre els espais on s’ensenyava als diversos escolars refugiats, cal esmentar l’escola Parvulari, per als infants més petits del poble, que es va instal·lar en un local propietat del senyor Antoni Sala Ardiz, conegut com a Can Sala, i que va ser destinat a allotjar les dependències del CENU. Avui dia és l’escola municipal de música de la Garriga Josep Aymerich. Finalment, el Grup Cervantes va ser una altra de les escoles en les quals es van fer classes durant la Guerra Civil a la Garriga. D’aquesta no tenim dades que indiquin on era situada. La seva ubicació és una incògnita. Tot i això, el cens escolar de l’any 1938 recull que hi havia 162 infants matriculats a les seves aules. D’això es dedueix que alguns podrien ser escolars refugiats d’arreu d’Espanya. 86

L’educació ens fa lliures, despertem consciències! La crueltat i el dolor que generà la Guerra Civil Espanyola a la població de tot un país no tan sols s’observa als ulls plorosos i tenyits d’imatges vils i punyents de les persones que, encara ara, poden explicar-ne l’experiència al front o a la rereguarda. Malauradament, les conseqüències físiques i psicològiques d’una guerra com la que van viure els infants i joves de l’època encara ara persisteixen i són notícia. Una d’aquestes, invisible per a la majoria de la societat però transcendent per a qualsevol persona, fou la manca d’oportunitats per anar a l’escola de molts infants. Amb els múltiples bombardejos a les escoles, el país va viure uns anys de foscor durant els quals es van violar molts dels drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans. Una d’aquestes vulneracions va afectar el dret a l’educació als fronts de guerra, la qual cosa va tallar les ales de llibertat personal que atorga el coneixement i la capacitat de formar-se en l’esperit crític com a ciutadà. Tot i això, el fet que la Garriga romangués a la rereguarda i fos un espai ‘aparentment’ lliure de bombardejos va permetre obrir

una petita escletxa de llum dins la immensa foscor de l’època per als alumnes que volien mantenir viva la seva formació acadèmica. Aquesta proesa s’aconseguí gràcies a l’excel·lent feina de les escoles ordinàries del poble, que volgueren acollir una gran quantitat d’infants refugiats i desplaçats a les aules malgrat la manca de recursos educatius i l’escassetat de mestres. I també fou possible per la voluntat de mestres d’arreu d’Espanya que van decidir desplaçar-se i refugiarse amb la família a la Garriga. Això va fer possible que els seus alumnes, exiliant-se amb ells, evitessin la guerra i continuessin la formació dins les colònies escolars provisionals creades al poble. Aquestes petites gestes demostren la capacitat de solidaritat i ajuda dels habitants d’un poble petit que, malgrat que vivia un dels moments més difícils en un context convuls per a tota la nostra societat, no va permetre que s’abolís l’educació dels infants, tant la dels autòctons com la dels refugiats o desplaçats que es van aixoplugar al municipi.

ZoOms de Recerca

Espais de memĂ˛ria

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Espais de memòria

Del centre d’interpretació a l’Espai Lluís Companys

nys. Font: spai Lluís Compa

Exterior de l’E

L’11 de setembre de 2020 va reobrir l’Espai Lluís Companys al públic, amb la incorporació d’una persona per a la seva gestió. L’Ajuntament havia acordat substituir ‘centre d’interpretació’ per ‘espai’ en la seva denominació per apropar l’equipament als espais de memòria i, territorialment i temàtica, a l’Espai Macià de les Borges Blanques, situat a trenta minuts de distància amb vehicle. Els actes de promoció de l’Espai, inclosos en la programació del 80è aniversari de l’execució de Lluís Companys, cloïen un procés de redefinició iniciat el 2019, amb l’adhesió del centre a la Xarxa d’Espais de Memòria, l’edició de material de difusió per part del Memorial Democràtic i una proposta de conveni a quatre anys entre l’Ajuntament de Tornabous, la Generalitat, la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal de l'Urgell.

lunya.

ocràtic de Cata

Memorial Dem

La creació del centre L’any 2010 es va posar la primera pedra del centre a El Tarròs, municipi de Tornabous (Urgell). Lluís Companys va néixer i va passar la infància en aquesta població. La casa pairal encara pertany a la família. La museïtzació d’un referent puntal del catalanisme polític i de l’únic president de govern elegit democràticament executat a l’Estat espanyol era d’una càrrega simbòlica extraordinària, un projecte que va copsar l’interès de diversos departaments de la Generalitat, que van transmetre expectatives de suport financer per al funcionament del centre, en el darrer any del govern tripartit. D’aquí que l’Ajuntament de Tornabous s’aventurés a assumir el 50% dels 857.000 euros del cost d’inversió —adquisició de terrenys, projecte bàsic, executiu, construcció i direcció d’obra—, en el marc dels projectes FEDER, en un municipi de poc més de 600 habitants.

Espais de memòria

El projecte museogràfic, a part, va tenir un cost total de 102.501 euros, dels quals la Diputació de Lleida en va aportar la meitat. La museografia, però, no va instal·lar-se fins a l’any 2014, quan va inaugurarse el centre, en un context econòmic i polític a la Generalitat molt llunyà al de 2010. L’espai i l’exposició permanent El centre, obra de l’arquitecte Salvador Giné i Macià, és un immoble de planta única i d’una tipologia i volumetria similar a edificis i magatzems pròxims de l’Urgell. L’interior de l’edifici, amb una superfície de 350 m2, és lluminós i nítid. Disposa d’una recepció espaiosa, que fa de distribuïdor: a l’esquerra, una sala diàfana permet un ampli ventall de programes públics, des de presentacions de llibres, projeccions i activitats pedagògiques a tallers de cuina de proximitat, perquè compta amb equipament de bar i cuina.

A la dreta del distribuïdor, una sala de consulta dona accés a l’espai de l’exposició permanent, que és també diàfan i accessible. La museografia és predominantment audiovisual, amb ordinadors tàctils de gran format que permeten recórrer la trajectòria i el pensament polític de Lluís Companys. La sala proposa un itinerari perimetral, amb la reproducció de documents originals que són impossibles de trobar enlloc més, a part dels arxius. En funció del temps disponible i grau d’especialització, l’espai conté un total de 12 hores de vídeos i 1.000 fotografies. Es tracta d’un equipament, en definitiva, amb uns estàndards elevats pel que fa a accessibilitat, guió i estratègia museogràfica, un equipament bàsic per a qualsevol persona interessada en conèixer la història de Catalunya del segle XX de forma amena, emotiva i entenedora.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

ISSN: 2339-806X

Sala d’exposició permanent de l’Espai Lluís Companys. Font: Memorial Democràtic de Catalunya.

Trajectòries discontínues, el model dels centres d’interpretació Del 2014 al 2017, el centre va obrir només en hores concertades, que va ampliar als matins de dijous a diumenge l’any 2018. Sense campanyes de promoció, ni programació d’activitats i en absència d’un projecte educatiu, en tot l’any 2018 va rebre només 188 visites. S’entén, doncs, que l’ajuntament es plantegés el 2019 de tancar uns mesos per repensar i dinamitzar el centre, un procés que va cloure el setembre de 2020, amb la reobertura del centre ja adscrit a la Xarxa d’Espais de Memòria.

Amb els recursos d’inversió dels projectes europeus, els centres d’interpretació són un model temptador pels gestors municipals que, com posa de relleu el Pla de Museus, “dibuixa un paisatge de minifundi arreu de Catalunya, amb uns equipaments que tenen seriosos problemes de supervivència”. 1 Aquestes inversions, sense un pla que garanteixi la provisió de personal per al seu funcionament, són una tipologia insostenible, en absència de planificació territorial o temàtica, com hi ha en els àmbits de les biblioteques o els arxius. Fins i tot en sectors 1 El 2016 el Departament de Cultura va identificar 291 equipaments d’aquestes característiques, el 70 % dels quals ubicats a municipis de menys de 10.000 habitants. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA. Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya. Barcelona, p. 37 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2017. <https://cultura.gencat.cat/web/.content/sscc/plamuseus-2030/documents/Pla-Museus-aprovat-Govern-2020.pdf> [Consulta: 9 octubre 2020].

Espais de memòria

Josep Font Sentias Gestor cultural Llicenciat en Filosofia i amb Màster en Gestió Cultural (UB) i en Gestió Pública (ESADE), va ser director del Museu de Granollers del 2001 al 2007. Ha coordinat projectes com l’Anella Cultural o el Grup d’Impuls de l’Arquitectura Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat. Ha participat en l’elaboració de Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya i ha estat professor de màsters i postgraus en àrees vinculades a la gestió del patrimoni. Actualment és el responsable de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic de Catalunya.

culturals menys reglamentats, com els equipaments escenicomusicals i els d’arts visuals, disposen d’una planificació i una categorització, que deriva del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya.2 No és aquest el cas dels espais patrimonials, que han proliferat sense uns estàndards mínims de funcionament.

2 GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ. Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, PECCAT 2010-2020 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2010. <https://cultura.gencat.cat/ web/.content/dgcc/08_Serveis/Publicacions/documents/arxiu/ pec_26_01_11.pdf> [Consulta: 9 octubre 2020].

L’Espai a la Xarxa La incorporació a l’Espai Lluís Companys d’una persona especialista en gestió del patrimoni, i amb la col·laboració de diferents administracions locals i la Generalitat, la gestió mancomunada de l’Espai Lluís Companys pot marcar una pauta extensible a altres equipaments similars. La inclusió a la Xarxa d’Espais de Memòria tant de l’Espai Macià com de l’Espai Companys, afavoreix l’organització de projectes educatius i de promoció conjunts. La figura de Lluís Companys, per a la Xarxa, és una oportunitat perquè amb el seu itinerari biogràfic, social i polític es poden recórrer els fenòmens històrics principals del segle XX que són objecte del Memorial Democràtic: dels conflictes d’ideologies d’esquerres als totalitarismes, de la tasca de la República a la Guerra Civil, de l’exili a la repressió franquista.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Espais de memòria

Entendre la història per actuar en el futur Memorials a la Baixa Saxònia

Encara avui molts alemanys continuen pensant que els crims del nazisme es van cometre lluny del dia a dia de la població alemanya, en algun lloc de la difusa part oriental d’Europa o d’amagat entre boscos i muntanyes. Ara bé, molts crims nazis es van cometre dins la societat alemanya mateixa, sovint davant la porta de casa. Al final de la Segona Guerra Mundial, només en el territori de l’actual estat de la Baixa Saxònia, hi havia més de 50 camps de concentració, inclòs l’infame camp de concentració de BergenBelsen. Caldria afegir-hi innombrables camps per a presoners de guerra, treballadors forçats i presoners de la justícia, presons de la Gestapo i diverses institucions psiquiàtriques on els malalts eren assassinats.

92 92

Aquests centres de detenció i assassinat formaven una xarxa densa que arribava fins als pobles més petits. Com a mínim durant la guerra, veure els reclusos d’aquestes institucions formava part de la vida quotidiana de la població alemanya. Entre el 1933 i el 1945 al voltant de 200.000 persones perseguides pels nazis van morir en el territori actual de la Baixa Saxònia.

ISSN: 2339-806X

Avui dia hi ha memorials en una vintena d’aquestes poblacions, on els visitants poden conèixer la història mitjançant exposicions o visites guiades. Cada any, centenars de milers de persones visiten aquests llocs de commemoració, la majoria dels quals són promocionats per la Fundació de Memorials de la Baixa Saxònia (Stiftung niedersächsische Gedenkstätte), o bé són gestionats directament per la Fundació, com el Memorial de Bergen-Belsen. Aquesta feina es finança amb fons de l’estat de la Baixa Saxònia, del Govern federal i, en part també, de les autoritats locals, a banda de les donacions.

Espais de memòria

Tot això que actualment ens sembla obvi, ha costat dècades d’esforç, però. És cert que, a instàncies dels alliberadors britànics, molt aviat es va iniciar la construcció d’un memorial a Berger-Belsen, que es va inaugurar oficialment l’any 1952 amb la presència del president alemany Theodor Heuss. També es van erigir làpides commemoratives en altres poblacions. Ara bé, aleshores pràcticament només els familiars de les víctimes en van plorar la mort. La majoria d’alemanys se’n mantenien allunyats. Aquesta actitud defensiva generalitzada enfront del conflicte sobre els crims nazis es va mantenir fins a la dècada dels anys setanta.

Exposició permanent al Monument de Bergen-Belsen (2009). Font: Stiftung niedersächsische Gedenkstätten.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

No va ser fins a l’arribada d’una nova generació, que va començar a fer preguntes crítiques als pares i als avis, que realment va començar el canvi. L’any 1987, el Memorial de Bergen-Belsen, el principal memorial nazi de la República Federal d’Alemanya, només tenia un empleat: el jardiner del cementiri. Va ser més endavant quan es van contractar historiadors i educadors que van desenvolupar programes educatius i van dissenyar una extensa exposició permanent inaugurada el 2008. Actualment el Memorial de Bergen-Belsen té cap a 40 empleats que atenen entorn de 250.000 visitants l’any.

Després de dècades de repressió i de silenci, hom es podria inclinar a descriure l’evolució dels últims trenta anys com una història d’èxit. No obstant això, no hi ha motius per a l’autocomplaença ni per sentir un cert orgull de superació. Ans al contrari, cada vegada hi ha més dubtes sobre l’èxit de la cultura de la memòria històrica alemanya. D’una banda, amb l’auge de partits de la dreta com ara Alternative für Deutschland (AfD), ha augmentat considerablement el nombre persones que rebutgen el presumpte ‘culte a la culpa’. D’altra banda, fa massa temps que molts memorials s’han centrat exclusivament en les víctimes, de manera que la memòria s’ha limitat a una veneració històricament esbudellada.

Memorial jueu del 1946 i, al fons, obelisc amb mur que conté inscripcions del 1952 i làpides simbòliques. Monument de Bergen-Belsen (2018). Font: J. Wagner.

94 94

Espais de memòria

ISSN: 2339-806X

En canvi, una obra commemorativa basada en la reflexió i la comprensió democràtica pròpia s’ha de centrar molt més en els autors, els espectadors i els beneficiats dels crims nazis i demanar-se com funcionava la societat nazi, una societat amb una organització radicalment racista i basada en la relació recíproca entre l’exclusió dels ‘inferiors’ i les iniciatives d’integració dins la població majoritària alemanya. Una commemoració d’aquesta mena està molt relacionada amb el present, més enllà d’analogies històriques equivocades, però no en el sentit d’una pedagogia molt general i universal en matèria de drets humans, sinó sobre una sòlida base científica i ètica a partir de les històries concretes de cada lloc en l’època del nacionalsocialisme: es tracta d’entendre la història per poder actuar en el futur.

Jens-Christian Wagner Historiador Va cursar la carrera d’Història i Filologia Romànica a Göttingen i Santiago de Xile. El 1999 es va doctorar a la Universitat de Göttingen. Entre els anys 2001-2014 va ser director de KZ-Gedenkstätte Mittelbau-Dora (Nordhausen), i a partir del 2014 va passar a ocupar el seu càrrec actual de director de la Fundació de Memorials de Baixa Saxònia (Celle). És autor de nombroses publicacions i gestor d’exposicions al voltant de la història del nacionalsocialisme i la política de la història a partir del 1945.

Exposició permanent al Monument de Bergen-Belsen (2009). Font: Stiftung niedersächsische Gedenkstätten.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

Et recomanem...

ISSN: 2339-806X

Haciendo memoria. Confluencias entre la historia, la cultura y la memoria de la Guerra Civil en la España del siglo XXI MORENO-NUÑO, CARMEN. Madrid: Iberoamericana; Frankfurt am Main: Vervuert, 2019. És una evidència que a l’Estat espanyol, durant la primera dècada del segle actual, es va experimentar una eclosió del denominat moviment de la recuperació de la memòria històrica. A partir d’aquesta premissa, la professora de la Universitat de Kentucky, Carmen Moreno-Nuño, s’aproxima, en un treball ben suggeridor, al fenomen de la memòria històrica des d’una perspectiva que podríem qualificar de culturalista. Amb un enfocament molt propi dels cenacles universitaris anglosaxons, des d’una escriptura entre acadèmica i assagística, l’autora proposa una visió crítica i explicativa de l’auge de caire cívic, cultural i també ètic que va adquirir l’interès pel passat recent a l’Estat espanyol en la primera dècada del segle actual. Una autèntica revelació pública dels episodis més desconeguts i traumàtics, promoguda, majoritàriament, pels ‘nets’ dels vençuts a la Guerra Civil. En aquests sentit, la perspectiva polièdrica dels cultural studies serveix a l’autora per endinsar-se en l’anàlisi de les relacions entre l’evolució històrica i la producció cultural. Unes relacions de simbiosi que explicarien sovint que la memòria ocupi en algunes ocasions les primeres planes dels media. Certament, resulta il·luminador i, alhora, poc habitual que Carmen Moreno-Nuño, per desenvolupar la seva tesi, fixi l’atenció sobre uns determinats productes artístics i culturals, i un fet de transcendència mediàtica, els quals aplegarien en el seu si les particularitats que distingirien el ‘moment memòria’ a l’Estat. La fantasmagoria espectral d’un passat no resolt quedaria plasmada en un film, en principi de factura comercial, com El espinazo del diablo, o el trauma, el dolor i el dol col·lectius vinculats a les fosses comunes apareixerien en una obra de Francesc Torres que, des de l’aparença documental, aporta una mirada crítica sobre l’enorme treball de memòria encara pendent de fer. El llibre, que es va començar a escriure l’any 2012, pateix, en algunes parts, d’una certa pèrdua de vigència en les asseveracions que recull, atès que l’autora considera que el triomf electoral del Partit Popular el 2011 va propiciar un tancament d’un període efervescent de les polítiques de la memòria: la recerca frustrada del cos de Garcia Lorca i tot l’entramat comunicatiu articulat al voltant d’aquests esdeveniments exemplificaria el desencant i el cansament envers la memòria històrica. Segurament, qui subscriu aquesta hipòtesi té una mirada massa monocroma i massa presonera d’una visió centralista, poc avesada a la pluralitat de l’Estat i al decalatge que hi ha entre zones pel que fa al combat contra l’oblit i al desplegament de polítiques públiques de memòria. Després de 2011, no es va aturar tot. El llibre finalitza amb un retorn a la producció cultural, en aquest cas sofisticada, i hi aplica un aparell crític i conceptual a l’alçada de l’objecte analitzat, la novel·lística de Javier Marías. Un autor que transmet en la seva obra, particularment a Tu rostro, mañana, una dura crítica a les simplificacions, als tòpics i als usos estereotipats característics de la construcció ficcional en els relats històrics i memorials. Tanmateix, tal com subscriu Moreno-Nuño, els productes culturals, des de les estratègies ficcionals sobre les quals es fonamenten, esdevenen també uns constructors d’una memòria social crítica i, alhora, captadors del clima memorialístic de cada època. En definitiva, es tracta d’un treball d’un gran nivell intel·lectual que, a partir del pretext de l’anàlisi d’uns determinats productes culturals/mediàtics, aporta moltes claus interpretatives per entendre críticament, tal com diria François Hartog, com es conformen els règims d’historicitat. És a dir, l’estructura cultural que es deriva de les relacions que tenen les societats amb la seva història i que condiciona l’emergència d’unes o altres memòries en l’imaginari col·lectiu. Jordi Font Agulló Memorial Democràtic

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 5.

EL INFIERNO DE LOS PERPETRADORES. IMÁGENES, RELATOS Y CONCEPTOS FERRER, Anacleto; SÁNCHEZ-BIOSCA, Vicente (Ed.). Barcelona: Edicions Bellaterra, 2019. Durant les darreres dècades, els estudis sobre violència política han començat a desplaçar el focus d’anàlisi des de les víctimes cap als seus victimaris. En aquest gir, l’atenció no es troba tant en els planificadors o gestors dels crims massius —sovint anomenats ‘criminals de despatx’—, sinó en els ‘perpetradors’, és a dir, en les persones aparentment ordinàries que els van dur a terme, cara a cara amb les víctimes. L’obra El infierno de los perpetradores. Imágenes, relatos y conceptos, editada per Anacleto Ferrer i Vicente Sánchez-Biosca, és una aportació de qualitat en l’àmbit castellanoparlant a aquest complex i innovador camp d’estudi, que ja ha assolit certa rellevància en l’àmbit germànic i anglosaxó. Es tracta d’una obra coral de dotze autors. Recull dotze assajos ben documentats que s’aproximen a l’estudi del ‘perpetrador’ des de disciplines tan diverses com l’Antropologia, la Sociologia, la Història, la Teoria de la Comunicació o l’Estètica. La primera part de l’obra, dedicada als conceptes, aclareix la definició i la relació entre víctima, perpetrador i observador; la segona, analitza els relats en primera persona de perpetradors confessos; la tercera, finalment, examina les imatges i les representacions culturals dels perpetradors. Els autors de l’obra no aspiren a aportar conclusions definitives. Més aviat, plantegen nous interrogants al voltant del procés de conversió d’una persona ordinària a executora de crims massius i, sobretot, fan visible la seva responsabilitat sobre els crims contra la humanitat. Anna Santamaría López Memorial Democràtic

CORRE, DEMOCRÀCIA, CORRE. MANIFESTACIONS I REPRESSIÓ POLICIAL A LA CATALUNYA DE LA TRANSICIÓ BALLESTER, David; VICENTE, Manuel. Barcelona: Editorial Base, octubre de 2019. Amb freqüència, la Transició s’ha presentat com un procés pacífic, amb una estratègia planificada i negociada entre les elits hereves del règim franquista i de l’oposició. En contraposició, els autors remarquen en aquesta obra la pressió exercida per les manifestacions i la participació popular sobre els sectors reformistes emanats del franquisme, la qual els va portar a acceptar una sèrie de reivindicacions socials i polítiques que anaven més enllà dels seus propòsits inicials. La primera part del llibre analitza les característiques de les manifestacions que tingueren lloc a Catalunya entre el 1975 i el 1980, distingeix quatre fases de protesta i detalla les cinc manifestacions més significatives. La segona, se centra en la repressió exercida sobre les mobilitzacions per part dels cossos policials, i ressegueix la seva evolució durant el franquisme, per entendre l’actuació policial durant els primers anys de la Transició. Finalment, recorda les quatre víctimes catalanes, víctimes de la repressió policial. Corre, democràcia, corre esdevé un llibre necessari per aprofundir en el paper significatiu que van tenir les mobilitzacions al carrer en l’adveniment de la democràcia. Mercè Pujadas Bartés Memorial Democràtic

Et recomanem...

ISSN: 2339-806X

DICCIONARIO DE LA MEMORIA COLECTIVA VINYES, Ricard (Dir.). Barcelona: Gedisa Editorial, 2018. Diccionario de la memoria colectiva és una obra pionera fruit d’un procés exhaustiu d’investigació de més de set anys. Dirigit per l’historiador Ricard Vinyes i amb l’aportació de diversos autors internacionals de diferents disciplines relacionades amb la memòria històrica, aquest diccionari té la pretensió d’ordenar i explicar instruments conceptuals, amb els quals ofereix un recurs d’anàlisi per a l’estudi de la memòria comú. La noció de memòria col·lectiva té els seus orígens als anys vint, tot i que no es popularitza fins a mitjans dels anys setanta, amb el creixent interès per commemorar els esdeveniments del passat. Com explica el director al pròleg, la memòria és una imatge contemporània del passat composta de records o experiències viscudes, així com de records transferits o adquirits i, en bona mida, negociats i acordats. La memòria col·lectiva no sorgeix només dels records del passat, com bé explica l’autora Marie-Claire Lavabre. Gairebé sempre, la noció fa referència a com es transmet a través dels diferents registres —didàctic, polític, jurídic i estètic. Aquest diccionari neix amb l’objectiu d’oferir instruments d’aproximació, anàlisi, criteris i algunes valoracions sobre el coneixement de la memòria col·lectiva en la societat. A través de les diferents definicions, el lector pot accedir ràpidament a la descripció de 272 articles seleccionats per experts en la matèria i utilitzats pels acadèmics i gestors culturals. A més a més, s’inclouen un total de 43 imatges que constitueixen un recull selectiu de les imatges més significatives de la nostra història contemporània. Finalment, s’inclou un annex regional sobre polítiques públiques de memòria per proporcionar al lector informació general sobre l’evolució de la memòria pública a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, amb el propòsit d’acompanyar l’entorn polític i social en el qual s’han generat els termes o veus del diccionari. Aquest diccionari és, sense cap dubte, una eina molt útil per a tots els públics i, alhora, un instrument de referència acadèmica per facilitar la investigació professional i l’anàlisi sociocultural d’un tema que forma part de les inquietuds de la societat i que ha renovat l’agenda de la investigació universitària en els últims deu anys. Guillem Vila Galceran Memorial Democràtic