Temps i espais de memòria. Nº 07

espais de memòria

Direcció: Coordinació: Memorial Democràtic Laia Coma Quintana i Anna Santamaría López

Consell de redacció: Laia Coma Quintana

Oriol Dueñas Iturbe Josep Font Sentias

Josep Lluís Martín Berbois

Mercè Pujadas Bartés Anna Santamaría López Gemma Simon Muntané Vicenç Villatoro Lamolla

Consell editorial: Xavier Casals Meseguer (Universitat Ramón Llull)

Montserrat Duch Plana (Universitat Rovira i Virgili) Kathrin Golda-Pongratz (Universitat Internacional de Catalunya. UIC School of Architecture) Martí Marín Corbera (Universitat Autònoma de Barcelona) Àlex Mitrani Martínez de Marigorta (Museu Nacional d’Art de Catalunya)

Xavier Roigé Ventura (Universitat de Barcelona)

Joan Sagués San José (Universitat de Lleida)

Lydia Sánchez Gómez (Universitat de Barcelona) Marta Simó Sànchez (Universitat Autònoma de Barcelona) Queralt Solé Barjau (Universitat de Barcelona)

Documentació fotogràfica: Laia Coma Quintana i Anna Santamaría López Disseny i maquetació: Carles Tallada Serra

Correcció i traducció de textos:

Fotografia de portada:

Planet Lingua, SL i Incyta Multilinguage, SL

Catalina Martin-Chico

Barcelona, octubre 2022

DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X

© dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars.

Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

El nou número de la revista que tens en pantalla ha estat pensat com una reivindicació de les essències, dels orígens, d’allò que ens fa ser tal com som. Com a poble, la Catalunya del present sovint ha tingut una relació complexa amb un dels orígens indiscutibles de la seva essència: l’acollida d’un flux migratori importantíssim durant les dècades centrals del segle xx. Hem volgut dedicar la secció monogràfica d’aquest número a revisar aquests orígens i fer-los més visibles, des d’una perspectiva de reconeixement de les històries personals que s’hi van teixir. Dels que vingueren de fora per buscar una vida millor i dels que aprengueren a conviure amb una nova realitat.

Precisament, la mirada atenta a les històries de vida vinculades a la memòria col·lectiva continua sent un tret que distingeix aquesta revista. En aquest nou número, posem el focus sobre les vides de dones que han convertit les seves històries personals de lluita en exemples de resiliència i de reconstrucció col·lectiva. I ho fem fixant-nos en un horitzó que abasta des de Catalunya fins a Llatinoamèrica i analitzant la incidència d’aquestes trajectòries individuals en àmbits tan diversos com l’esport, el cinema, la lluita sociopolítica i, fins i tot, l’armada.

Aquest número és el darrer que editem el tàndem format per la Laia i l’Anna, l’Anna i la Laia. Fa tres anys, el Memorial Democràtic ens va encomanar liderar el projecte de recuperar aquesta publicació i transformar-la en una revista més visual, més accessible i propera a tota la ciutadania i més connectada amb l’actualitat. Després d’haver-ne editat tres números, creiem haver-ho aconseguit, gràcies a la participació de tots els col·laboradors. És per això que volem aprofitar aquestes línies per donar les gràcies a tothom que ens ha acompanyat aquests tres anys: autors, correctors, dissenyadors, membres del consell editorial... I, sobretot, a tu, lector. Desitgem que el contingut que posem novament al teu abast et ressoni tant com a nosaltres.

Laia Coma i Anna Santamaría Editores

Sumari

L’ull crític

El feixisme i la construcció gradual d’un enemic: de les lleis racials d’ahir a les xarxes socials d’avui Alba Sidera Gallart

El Fòrum

La immigració a través del vidre. Conversem amb... Salvador Cardús i Andreu Domingo Francesc Besses i Méndez

Migracions a Catalunya. Paisatge urbà i barraquisme a Barcelona Òscar Casasayas Garbí

Tota la vida en una maleta. La construcció d’un barri de Sabadell Angelina Puig Valls

Memòria fotogràfica Colòmbia: (Re)Néixer Catalina Martin-Chico

Diàlegs amb...

Isabel Alonso. Compromís i lluita antifranquista Mireia Buenaventura Santiago

Zooms de recerca

Dones i esport: figures invisibles durant el franquisme Dolors Ribalta Alcalde

El maquis i la gran pantalla. Iconografia de la guerrilla antifranquista rural en el cinema de ficció històrica espanyol Raquel Martín Fuertes

Espais de memòria

Sant Adrià de Besòs. Els espais de l’altra memòria Imma Boj Labiós

El Parque Cultural de Valparaíso: conjunt urbà i històric i espai de memòria Erick Fuentes Góngora Cybill Muñoz García

L’ull crític

Com a periodista i escriptora, s’ha especialitzat en moviments d’extrema dreta. Viu a Roma des del 2007. Col·labora en diferents mitjans, en què fa temps que alerta del perill de blanquejar el feixisme. Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia del diari El Punt Avui. Ha publicat el llibre Feixisme persistent (Saldonar, 2020), un assaig

fruit d’anys de recerca sobre el terreny en què, partint del cas italià, explica

causes de l’auge de la nova extrema

Alba Sidera Gallart Escriptora i periodista

El març del 2019 un supre macista blanc australià, Brenton Tarrant, va entrar a dues mesquites de Christchurch, a Nova Zelanda, i va matar 51 persones. L’autor de la matança la va retransmetre en directe a través del seu compte de Facebook. Tarrant, d’ideologia ultradretana, feia temps que anava deixant pistes a internet d'allò que volia fer. Es movia en els ambients del submon ultradretà d’internet, ple de teories conspiracionistes que ofereixen explicacions tant estram bòtiques com senzilles d’entendre i que fan que els que les coneixen se sentin com a part d’un grup esco llit d’assabentats. Abans de cometre l’atemptat, Tarrant va publicar a un fòrum d’internet, 4chan, niu de la ultradreta mundial, un manifest titulat “El gran reemplaçament”. El manifest va tenir una difusió viral a les xarxes i ha esdevingut un text de culte per als seguidors ultradre tants i entre els no pocs emuladors que Tarrant ha tingut.

un paper clau en el procés de ra dicalització i difusió de les noves formes de feixisme. El terrorisme ultradretà és ja la primera amena ça per a la seguretat nacional als Estats Units i a Alemanya, que és un dels pocs països europeus que monitora des de fa temps el tema i fa públiques les conclusions dels seus informes. Ara bé, el terroris me d’ultradreta és només la punta de l’iceberg d’un fenomen extens de dretanització que s’ha produït amb l’auge dels nous feixismes. La teoria del gran reemplaçament que va inspirar Tarrant a cometre la matança té origen en les justi ficacions que Mussolini va donar per implementar les lleis racials. Coneguda també amb el nom de pla Kalergi, aquesta teoria, que pro paga la mentida que una suposada raça blanca està en perill per la ‘invasió’ d’altres ètnies i cultures, té molta presència a les xarxes i entre els polítics d’extrema dreta que se l’han feta seva. Éric Zemmour, a França; Matteo Salvini i Giorgia Meloni, a Itàlia, o Viktor Orbán, a Hongria, fa temps que en parlen. Darrerament, a Espanya, Vox ha començat a fer-la servir ober tament i això es tradueix, entre altres coses, en actituds racistes i en assetjament en línia a persones jueves o musulmanes o d’origen no europeu.

Traini, el 15 de gener del 2018, Attilio Fontana, president de la Llombardia i representant de l’ano menada àrea moderada de la Lliga de Salvini, havia dit que “la raça blanca està en perill per l’arribada excessiva d’immigrants a Europa”, tal com es recull en una notícia de RaiNews. La banalització d’aquest tipus de discursos recorda el que ja es va viure a Itàlia fa un segle i que va significar el preludi per a la implantació del feixisme.

La radicalització és un procés psicològic que determina una implicació gradual de l’individu en un sistema de creences extrem, i internet, amb les possibilitats infinites que presenta, ha tingut

Tarrant va dedicar la matança als seus referents, entre ells, l’italià Luca Traini, que el 3 de febrer del 2018 va intentar perpetrar una ma tança racista semblant: va disparar indiscriminadament contra per sones negres i en va ferir 6. Traini, proper als ambients neofeixistes de CasaPound i Forza Nuova, l’any abans, havia estat candidat a les eleccions locals per la Lliga de Salvini, partit que difòn, amb tota la tranquil·litat, la teoria en què es va inspirar també Traini, la de la substitució o el reemplaçament. Pocs dies abans de l’atemptat de

Entre l’estiu i la tardor del 1938, el règim feixista de Mussolini va promulgar les lleis racials, una sè rie de normes contra la població jueva que van suposar la deporta ció de milers d’italians jueus, i tam bé de gitanos, als camps d’extermi ni nazis. El primer decret que va signar Mussolini, el 5 de setembre d’aquell any, era “en defensa de la raça a l’escola feixista” i prohibia als jueus freqüentar escoles d’italians ‘aris’. Aquell estiu, Liliana Segre, una nena de 8 anys nascuda a Milà i de família laica, va descobrir que era jueva. Va ser quan la mestra li va dir que se n’anés a casa, que a l’escola no hi havia lloc per a nens jueus. El que més la va impactar va ser la manera en què la seva mestra es va desentendre de la situació, tot etzibant-li: “No les he fet jo, les lleis racials!”. La frase va marcar profundament aquella nena de 8 anys atònita i esfereïda. “Vaig aprendre que la indiferència fa més mal que una bufetada”, va explicar

“La radicalització és un procés psicològic que determina una implicació gradual de l’individu en un sistema de creences extrem, i internet, amb les possibilitats infinites que presenta, ha tingut un paper clau”

“El terrorisme d’ultradreta és només la punta de l’iceberg d’un fenomen extens de dretanització que s’ha produït amb l’auge dels nous feixismes”

Liliana Segre molts anys després a Giuseppe Civati mentre preparava la seva obra Liliana Segre. Il mare nero dell’indifferenza (2019). Ara bé, com s’havia arribat a aquest punt?

El règim feixista i els seus mitjans afins, és a dir, la pràctica totalitat, feia anys que bombar dejaven la població italiana amb propaganda antisemita. Es va fer de manera gradual. Al principi eren només insinuacions, articles i editorials que avui qualificaríem de conspiracionistes contra els jueus. Altres vegades eren bromes; caricatures cada cop més cruels, deshumanitzants. El racisme hi era implícit. Es va anar estenent entre la població de manera insidiosa, de mica en mica. La culminació del procés va arribar el 14 de juliol del 1938, quan Il Giornale d’Italia va publicar el “Manifest de la raça”, un elogi explícit del racisme. Signat per alguns dels principals científics

italians, entre ells, professors de neuropsiquiatria, endocrinologia i antropologia, va esdevenir la base ideològica i pretesament ‘científica’ amb què el feixisme justifica la seva política racista.

Aquest manifest assegurava que les races existien, que n’hi havia de superiors i d’inferiors, i que la raça d’Itàlia era, és clar, la superi or, l’ària. Feia referència als jueus, amb qui la resta d’italians no es podien barrejar per tal de preser var la ‘pura raça ària’. Tampoc no ho podien fer amb els africans ni amb els italians gitanos, per des comptat. “És hora que els italians es proclamin obertament racistes”, deia el manifest, que no podia ser més clar en les seves intencions.

El 18 de setembre d’aquell any, Mussolini va pronunciar, a Trieste, un dels seus discursos més famosos. Davant d’unes 150.000 persones que l’aclamaven, moltes, amb ca mises negres, va fer el primer gran

acte antisemita mediàtic del règim, calculat i preparat a consciència, des de la majestuosa posada en escena fins al contingut del discurs, estudiat per ser recordat. Va dir que el judaisme era ‘l’enemic’ del feixisme. A partir d’aleshores, tot estava permès contra la població jueva. I així va ser.

“Al principi eren només insinuacions, articles i editorials que avui qualificaríem de conspiracionistes contra els jueus. Altres vegades eren bromes; caricatures cada cop més cruels, deshumanitzants. El racisme hi era implícit”

Vinyeta antisemita publicada a La difessa de la razza en ocasió de la promulgació de les lleis racials, el 1938. Font: Braidanese.it, CC BY-SA 3.0

Els primers anys d’aquell clima de persecució, el pare de Liliana Segre, l’Alberto, un home de ta rannà sensible i convençut antifei xista que s’havia quedat vidu pocs mesos després que naixés la seva única filla, va aconseguir amagar la criatura a casa d’uns amics. No se’n volia anar del país perquè tenia els pares grans i malalts, però quan la situació va esdevenir insostenible va decidir fugir, acompanyat d’uns cosins. Van aconseguir travessar les muntanyes i arribar a la frontera amb Suïssa. Allà, però, es van tro bar una situació ignominiosa. Els guàrdies fronterers suïssos no els van deixar passar perquè no es cre ien que l’Alberto, que era un home molt ben plantat, fos jueu. Creien que era massa atractiu per ser-ho i el van acusar de ser un desertor. La propaganda i les caricatures deshumanitzants de tants anys havien aconseguit el seu propòsit. L’endemà, la policia feixista els va capturar i els van tancar a la presó. Al cap d’uns mesos de patiment, els

van posar en un tren en direcció a Auschwitz. Als avis, també. Un viatge de set dies llarguíssims en què se’ls va tractar com bestiar. La Liliana no els va tornar a veure, perquè els nazis els van matar a tots poc després d’haver arribat al camp.

Liliana Segre recorda els pri mers temps al camp d’extermini amb una sensació d’irrealitat. Tot eren xiscles, plors, cops, pudors, crits de desesperació i mirades perdudes. “Són aquells moments en què surts de tu mateixa i et preguntes mil vegades: ‘Soc re alment aquí? Soc realment això, jo?’”, tal com va explicar al perio dista Maurizio Molinari en una entrevista. La petita Liliana va fer treballs forçats durant un any a la fàbrica de municions Siemens. Després, va fer l’anomenada mar xa de la mort —és a dir, la van fer anar d’Auschwitz a Ravensbrück a peu—, i finalment, l’Exèrcit Roig la va alliberar l’1 de maig del 1945. Va

ser una de les 25 criatures italianes de menys de 14 anys que van so breviure, de les 776 que els feixistes havien deportat a Auschwitz.

“Liliana Segre recorda els primers temps al camp d’extermini amb una sensació d’irrealitat. Tot eren xiscles, plors, cops, pudors, crits de desesperació i mirades perdudes. “Són aquells moments en què surts de tu mateixa i et preguntes mil vegades: ‘Soc realment aquí? Soc realment això, jo?’””

Retrat de Liliana Segre i el seu pare Alberto. Data aproximada: 1938. Font: autor desconegut. Domini públic.

Com moltes altres criatures que van sobreviure a l’Holocaust, Liliana Segre no va acabar d’encai xar quan va tornar a la que havia de ser una vida normal. Sentia que la gent, en general, tenia ga nes d’oblidar i que el seu dolor era percebut com una càrrega. Va estar callada molts anys fins que un dia, parlant amb una altra supervivent de l’Holocaust, va decidir no no més trencar el silenci, sinó també dedicar el que li quedava de vida a fer de testimoni de l’horror del feixisme i el nazisme davant les noves generacions perquè no es tornés a repetir. El gener del 2018, any en què es van commemorar els vuitanta anys de les lleis racials, el president d’Itàlia, Sergio Mattarella, va nomenar Liliana Segre senadora vitalícia com a reconeixement a la gran tasca en favor de la memòria històrica. És la quarta dona en tota la història italiana que obté el càr rec de senadora vitalícia.

La legislatura en què es va estre nar Segre va ser, ai las, la mateixa en què l’extrema dreta de la Lliga de Matteo Salvini, també sena dor, va arribar al Govern amb el Moviment 5 Estrelles. Salvini va esdevenir vice primer ministre, ministre de l’Interior i el polí tic més popular d’Itàlia després d’una campanya racista contra els immigrants i, sobretot, contra la població gitana. Tant és així que l’excavadora amb la qual deia que demoliria tots els campaments de

gitanos va esdevenir el seu logotip, la protagonista de tot el seu mer xandatge: des de dessuadores fins a cendrers, i un lema: “Gitanos, fora d’Itàlia”. Deia que ‘brutegen’, que alguna cosa en el seu ADN els fa ser poc de fiar, uns lladres, i més barbaritats i falsedats racistes que malauradament a tots ens resulten familiars. El líder de la Lliga, de vegades, es presentava als mítings dalt d’una excavadora de veritat, en regalava de joguina a les criatures, era el seu símbol identificador a in ternet. “Farem net. No en quedarà ni un”, deia, amb total impunitat. Els seus missatges inundaven les xarxes, plenes de mems d’excava dores i d’insults racistes contra la població gitana.

Des dels comptes de Salvini i des dels vinculats al seu partit, s’instigava als assetjaments con tra persones gitanes. Un de molt dramàtic va ser contra dues do nes grans gitanes a les quals uns treballadors del supermercat Lidl

“Salvini va esdevenir vice primer ministre, ministre de l’Interior i el polític més popular d’Itàlia després d’una campanya racista contra els immigrants i, sobretot, contra la població gitana”

Liliana Segre, ja senadora, saluda el president de la República Italiana, Sergio Mattarella. 2019. Font: Quirinale.it

van trobar a la zona on llençaven el menjar sobrant. Les van acusar de voler robar entre les escombra ries i les van tancar en una gàbia plena de brossa. Ho van gravar i en el vídeo es pot veure com ells riuen mentre una de les dones crida desesperada i terroritzada dins la gàbia. El supermercat va dir que emprendria accions contra els treballadors i Salvini va reaccionar compartint el vídeo a les xarxes amb aquest missatge: “Jo em poso al costat dels treballadors (als quals oferirem suport legal) i no al de les gitanes rebuscadores. Però com crida aquesta desgraciada???!!!”. L’etiqueta que acompanyava el tuit, que va desencadenar una ona da d’antigitanisme furibund, era #excavadora.

En una entrevista feta el 18 de juny del 2018, a la cadena italiana Telelombardia Salvini, a qui li en canta citar Mussolini i, fins i tot, copiar-ne discursos, va deixar anar

que, com a ministre de l’Interior, faria un cens ètnic de persones gitanes. L’objectiu: expulsar-ne com més millor. “Als que tinguin la nacionalitat, malauradament, ens els haurem de quedar”, va afegir. Itàlia, des de fa anys, lidera els ràn quings europeus de racisme contra la població gitana. A part d’alguns escarafalls superficials, cap polític de pes no en va prendre part de

manera clara i valenta per defensar els conciutadans gitanos. No deu donar gaires vots. Qui ho va fer, impartint una lliçó de dignitat que s’hauria d’estudiar a totes les esco les, va ser Liliana Segre.

Era el dia en què s’estrenava al Senat, el 5 de juny del 2018. En el seu primer discurs com a sene dora vitalícia, Segre va dir que el clima que s’estava vivint a Itàlia li recordava massa el que es respira va just abans de la instauració del feixisme. Va fer memòria als se nadors presents que el feixisme va deportar diverses minories, entre les quals hi havia la població gita na. I, assenyalant el número que els nazis li van tatuar a Auschwitz, va dir que ella sentia l’obligació moral no només de recordar, sinó també de donar veu a les persones que vuitanta anys enrere no n’havien tingut. “Avui vull recordar especial ment la població romaní i sinte”, va dir. I va explicar com a les famílies

Matteo Salvini dalt d'una excavadora durant la demolició d’una vila construïda il·legalment del clan Casamonica al barri de Romanina de Roma. 26 de novembre de 2018. Font: Stefano Montesi - Corbis/Corbis via Getty Images.

“La senadora, amb aquell discurs, va deixar en evidència Salvini com mai abans ningú no ho havia fet. Per això, els seguidors del polític d’extrema dreta van convertir Segre en diana dels seus atacs a les xarxes”

gitanes que van viatjar amb ella cap al camp d’extermini les van portar en massa a les cambres de gas. “Si la nostra democràcia s’embruta amb lleis especials contra romanís i sintes, m’hi oposaré amb totes les meves forces!”, va dir, dirigint-se a Salvini.

La senadora, amb aquell dis curs, va deixar en evidència Salvini com mai abans ningú no ho havia fet. Per això, els seguidors del po lític d’extrema dreta van convertir Segre en diana dels seus atacs a les xarxes. Cada cop que la sena dora parla, les xarxes s’omplen de comentaris antisemites, de mems de cambres de gas, de forns cre matoris. L’assetjament a les xarxes al qual l’extrema dreta italiana sotmet Segre és tan fort, i les ame naces de mort, tan serioses, que ha de viure amb escorta policial permanent. Ella, que va sobreviure als camps d’extermini nazis, ha de viure sota protecció policial als

91 anys per haver parat els peus a l’extrema dreta i per recordar que les paraules d’odi esdevenen dic tadura i, després, extermini. Segre exemplifica la dignitat i la valentia davant la covardia del feixisme que, en paraules de l’historiador Carles Viñas, és la formulació de l’odi en doctrina política. Generosa, sàvia i coratjosa, Liliana Segre ens ha regalat el testimoni de la seva vida, que ens fa evident, en totes les seves etapes, com arriba a ser d’im portant la memòria històrica i que ens recorda que, contra el feixisme, no es pot abaixar mai la guàrdia.

La senadora Liliana Segre llegeix el seu manifest, al costat de l'alcalde de Milà, Beppe Sala, durant l’acte "L'odi no té futur - La marxa per Liliana Segre", que va reunir milers de persones i més de 600 alcaldes de diverses ciutats d'Itàlia. Milà (Itàlia), 10 de desembre de 2019. Foto: Marco Piraccini/Archivio Marco Piraccini/Mondadori Portfolio via Getty Images.

l Fòr u m

El Fòr u m

La immigració a través del vidre

Conversem amb... Salvador Cardús i Andreu Domingo

Francesc Besses i Méndez Periodista

Reporter de la secció de Societat dels informatius de TV3 que cobreix diferents temes, tant dins com fora de Catalunya. Des de fa anys, segueix de ben a prop la informació relacionada amb la recuperació de la memòria democràtica. L’any 2013 va accedir a l’únic enregistrament sonor conegut del general Vicente Rojo. Era el del seu últim discurs, radiat des de Barcelona el gener del 1939. Ha participat en diversos reportatges del programa 30 minuts de TV3, com Totxos blancs, sobre l’impacte del creixement urbanístic al Pirineu, que va rebre el premi Pirene 2005 que atorga el Govern d’Andorra.

Calien moltes hores per arribar a l’Estació de França. Els immigrants que van venir a Catalunya entre els anys quaranta i seixanta del segle passat van passar moltes hores al tren, trens com el Sevillano, una peça emblemàtica del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya. En un dels seus compartiments conversem amb Salvador Cardús —professor de Sociologia, periodista i escriptor— i Andreu Domingo —doctor en Sociologia i subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics— sobre aquells viatges i el que van representar. I és que no només es viatjava cap a una terra que, a través del vidre, s’anava fent més pròxima, sinó també cap al somni d’una vida millor.

#ParaulesClau

Som al Sevillano , tot un símbol de les migracions que van tenir lloc entre els anys quaranta i els seixanta. Quines sensacions, sen timents, expectatives o somnis creieu que es van viure en aquests vagons?

Salvador Cardús (SC): No deu ser gaire diferent del que viuen avui dia els que també han de deixar el seu món, aleshores, però, amb un contrast molt gran entre el que és venir d’un món fonamentalment agrari i arribar a una gran ciutat. I desemparats! Ara l’Administració té molts més recursos; hi ha insti tucions d’acollida i sindicats. Quan arribes, per poc que t’espavilis, trobes algun tipus d’institució que t’ajuda. En aquells moments, era arribar a la intempèrie. Si tenies aquí algun familiar, les expecta tives positives permetien superar l’angoixa pel desemparament. Això, segur.

Andreu Domingo (AD): En això coincideixo. La raó per migrar sempre és la mateixa: millorar les expectatives de la vida pròpia i de la família. Entre els anys quaranta i els cinquanta llargs hi va haver les conegudes com a migracions de la fam, en plena postguerra. A mi em va sorprendre trobar més d’una persona que havia fugit del poble per motius polítics. Allà eren controlables, mentre que a la gran ciutat hi havia més anonimat i la xarxa republicana que els acollia i els portava cap a França. Això és una cosa que s’ha oblidat.

Per tant, els sentiments que vivi en aquí devien ser, d’una banda, l’alleugeriment de saber que ja no els perseguirien i, de l’altra, l’an goixa de no saber on anaven.

SC: La visió amb la qual gene ralment parlem de l’emigració és una visió de part. Són immigrants, però, també, emigrants. Havien de deixar el poble i la família,

havien de veure com mantenien els vincles, l’esperança de poder reagrupar la família... Crec que aquesta deu ser l’experiència més complicada, aquest doble paper de desvincular-te’n o no, de veure com mantens els vincles amb el lloc d’origen i com estableixes vin cles amb el lloc d’arribada. La gent del lloc d’arribada et demana que t’oblidis d’on vens i els del lloc d’on vens et diuen que no els oblidis. Crec que aquesta doble condició es deu viure amb tensió i amb ambi valència emocional.

I com eren en aquells moments la terra de la qual van marxar i la terra a la qual van arribar?

AD: Van anar canviant amb el temps. La primera onada havia estat limítrofa, a Aragó, al País Valencià i a Mallorca, tot i que ja havia començat a Múrcia i Almeria abans de la Guerra Civil Espanyola. Després, als anys cinquanta i sei xanta ja es va estendre a la resta

El tren Sevillano va ser el punt de partida de molts andalusos que van marxar de casa per trobar a Catalunya una vida millor. Vagó museïtzat ubicat al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya.

Font: Francesc Besses.

d’Espanya i va tenir dues vessants. D’una banda, si ho mirem quanti tativament en nombres absoluts, el 1970, a Catalunya, hi havia empa dronades unes 166.000 persones que havien nascut a Granada. Jaén i Còrdova la seguien. De l’altra, si tenim en compte el lloc d’origen, observem que la tercera part de tots els que havien nascut en al tres províncies, com Terol, estaven vivint a Catalunya, i la quarta part de moltes províncies andaluses estava vivint a Catalunya. Això va suposar un impacte fortíssim per al lloc d’origen. L’èxode del camp a la ciutat va marcar molt aquesta emigració. Ara bé, es va diversificar molt quant a l’extensió, tant pel que fa a l’origen com a la seva expan sió al territori català. Una de les característiques de l’emigració dels anys seixanta és que es va viure per tot el territori. Es va concentrar al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès Oriental, però no hi ha cap municipi o comarca on no hi hagi emigració espanyola.

Ara es diu que van venir a “ai xecar Catalunya”. Això va ser un objectiu o una conseqüència?

SC: No, home! A aixecar Catalunya, no! A aixecar-se a ells, a tro bar una expectativa més positiva per als seus fills. Aquí ja hi havia els que havien arribat abans de la Guerra Civil; familiars que els deien que tenien feina, que es ne cessitava mà d’obra. Aquestes lec tures polítiques les fem després per acomodar la realitat al nostre relat i a la nostra conveniència. Aquí es venia per tenir unes expectatives de futur millors i fugir de la misè ria. No s’hi arribava amb una bona situació. Havien de viure en con dicions extremes a les barraques, però, pels testimonis de l’època, la gent era feliç. Aquesta expectativa de progrés no tenia la immediatesa d’ara. S’arribava aquí amb una no ció temporal diferent de les coses.

Per tant, sabies que començaves en una barraca petita, que després la podries tenir més gran i que més tard podries anar a unes cases ba rates, tot i que eren un drama. Hi havia aquest recorregut, perquè hi havia una concepció del temps més tranquil·la, amb més esperança. He vist fotos domèstiques i familiars dels processos migratoris que van tenir lloc entre els anys cinquanta i els setanta a Terrassa, de molta pobresa material, però, alhora, de molta dignitat personal. Una barraca de construcció desastrosa, però amb jardineres i geranis, neta, endreçada, amb voluntat de crear espais dignes malgrat la pobresa. Segurament, en relació amb el punt de partida, s’hauria de veure si hi havia gaire deteriorament o no, però els habitatges dels punts de sortida no devien ser especialment confortables. Ara bé, malgrat to tes les dificultats, hi havia aquesta capacitat d’adaptació, de paciència, d’esperar, d’anar avançant... Potser és idealitzar la història, però mos tra una lògica que ara ens és més difícil d’imaginar.

augment és producte de la im migració, però, també, del boom de la natalitat que es va produir aleshores. El 1966 va ser l’any en què hi va haver més saldo migra tori. En només un any van arribar 84.000 persones més de les que van marxar. L’altre efecte que va tenir l’emigració va ser el comportament demogràfic per l’augment de la natalitat i un rejoveniment de la població de Catalunya, que s’havia caracteritzat històricament per un descens de la fecunditat molt precoç. Els no nascuts a causa de la Guerra Civil havien produït un envelliment. L’efecte immediat va ser el creixement de la població i el baby-boom . El 1964 va ser un any molt important. Va ser el primer any en què el producte directe o indirecte de la immigració del se gle xx, els que havien anat arribant des de principis de segle més els seus descendents, era més de la meitat de la població de Catalunya. Per mi hi ha quatre coses que són importants i que hem de tenir presents. Una és l’impacte demo gràfic i la memòria que ha deixat en la piràmide. Encara estan vius alguns dels que van arribar aquells anys. La segona és quina memòria tenim nosaltres d’aquests fluxos migratoris. La tercera és quina re presentació té la immigració en la nostra memòria col·lectiva. I l’últi ma és com van fer canviar la lluita antifranquista i la lluita veïnal l’ac titud política d’aquests migrants i dels que no ho eren. Si parlem de memòria, hem de tenir presents aquestes quatre branques.

Quantes persones van arribar en aquestes diferents onades? Hi ha un moment àlgid? Això segur que ho teniu molt estudiat.

AD: Sí. Entre el 1950 i el 1975, moment en què es va produir la segona onada, Catalunya va créi xer dels 3,2 milions d’habitants als 5,6, aproximadament, és a dir, uns 2,5 milions d’habitants. Aquest

SC: Em sembla molt pertinent. Aquesta memòria s’ha desdibui xat. Les últimes migracions han construït un altre relat, un altre imaginari; és una altra història. Però crec que hi ha molts joves d’ara que no saben gairebé res de la vinguda dels seus avis. No solem explicar les nostres misèries. Que el meu avi va arribar amagat sota

“Aquí es venia per tenir unes expectatives de futur millors i fugir de la misèria. No s’hi arribava amb una bona situació. Havien de viure en condicions extremes”

un tren és una cosa que he sabut fa poc. A casa no s’havia explicat mai. Aquestes eren les misèries del punt de partida i d’això no se’n parlava. Ho vaig saber per un amic seu, que ho havia escrit en un article. L’avi no ens ho havia explicat! És a dir, aquesta memòria de la misèria és una memòria que es va desdibui xant molt ràpidament, i avui dia, encara més, perquè la rapidesa de les nostres transformacions fa que ja no sapiguem què va ser el fran quisme ni què va ser res. Aquest esforç per recordar d’on venim, perquè demogràficament en som hereus, és molt rellevant. Que el Memorial Democràtic s’ho plante gi és una molt bona iniciativa.

Com es van interpretar a la so cietat del moment aquesta allau d’immigració i el boom que es va produir després i quines lectures se’n van fer? Hi ha literatura que apel·la a les arrels i parla de la pèrdua d’identitat. Es va fer ales hores i es fa ara.

“Que l’any 1964 sigui el primer en què més de la meitat de la població de Catalunya és producte de la immigració vol dir que a partir d’aleshores no s’entendrà el creixement demogràfic de Catalunya sense tenir-la en compte”

AD: Hi ha una situació paradoxal. La memòria de les migracions és molt tardana en la literatura catalana. Hi ha com un buit. I quan va arribar la immigració internacional vam començar a digerir la immigració dels anys seixanta. És quan van sortir les primeres obres literàries de Maria Barbal, Maria Jaén, Julià de Jòdar... però són del 1998 i 1999, quasi al segle xxi . Hi ha un element de

maduració generacional. En la fotografia, Xavier Miserachs va ser qui va prendre el pols del que estava passant. Pel que fa al dis curs polític, va ser el mateix que ja s’havia produït en la primera onada. L’hereta de Josep Antoni Vandellós, un economista que va ser el primer demògraf català i que va deixar una petjada important sobre el discurs polític conserva dor a Catalunya. Jordi Pujol és un gran lector de Vandellós i diria que va fer una redefinició del que és la immigració i del seu paper en la identitat nacional. N’hi ha d’al tres que als anys vint i trenta, com Rafael Campalans, havien tingut discursos molt diferents. Aquesta producció no és original dels anys seixanta. El que és original d’aquests anys és el diàleg entre el nacionalisme conservador, que pot representar Jordi Pujol, i l’obra de Francesc Candel. La gran aporta ció de Candel és que per primera vegada va situar la immigració en el centre de la identitat i va obrir

Andreu Domingo i Salvador Cardús conversen sobre el fenomen migratori a Catalunya de mitjans del segle xx dins d’un dels vagons del Sevillano. Museu d'Història de la Immigració de Catalunya. Font: Francesc Besses.

un camí perquè s’entenguessin tant els que acabaven d’arribar com els autòctons. Entre ells hi havia ten sió, però això és normal. I hi havia conflicte, com n’hi ha a tots els pa ïsos amb grans immigracions. Per això és cabdal. Alguna cosa canvia i això té a veure amb la demografia. Que l’any 1964 sigui el primer en què més de la meitat de la població de Catalunya és producte de la im migració vol dir que a partir d’ales hores no s’entendrà el creixement demogràfic de Catalunya sense tenir-la en compte. La immigració passa a ser una peça fonamental, cada vegada més. Això és tant im portant demogràficament que ho arrossega tot, l’economia, la cultu ra, la societat... Per mi aquest és un any fonamental.

És un moment en què coinci deixen aproximadament l’obra de Candel; la pel·lícula La piel quemada , de Josep Maria Forn, i el documental El largo viaje hacia la ira , de Llorenç Soler, un retrat a carn viva. Hi ha una gran producció cultural al voltant d’aquest tema.

SC : Sí. El relat de les condicions de vida el trobem a les novel·les de Candel. Els altres catalans, que és el llibre que més coneixem, va tenir un èxit espectacular i en poques setmanes se’n van vendre 30.000 exemplars. I no s’ha d’oblidar que la iniciativa va ser de l’historiador i editor Max Cahner i d’Edicions 62, és a dir, del catalanisme. És la vo luntat de fer manifesta una realitat brutal, buscada pel mateix cristia nisme social més avançat. Tot i que en aquell moment Pujol era més socialdemòcrata que conservador i va ser dels primers que van pren dre consciència de la magnitud de la migració i que es van preguntar què passaria. Pujol va pensar que en aquells moments es necessitava un gran relat sobre la immigració i va proposar a Josep Maria Espinàs

escriure’l, tot i que aquest no li va fer cas. Això lliga amb el que ha dit l’Andreu. Hi ha un buit impres sionant, absència de discurs. No hi ha novel·les fins molt més tard, una cosa estranya, perquè va ser el fenomen social més important en molts anys i els escriptors no hi van parar atenció. No ho van fer fins que la segona immigració va obligar a fer aquest esforç de refle xió. Quan parlem sobre el relat de l’emigració, una cosa és el discurs de la política i una altra és com es viu la quotidianitat, en la qual no hi ha tant discurs ni tanta història. La gent no necessita relats; necessi ta convivència. La gent s’apanyava com podia a la fàbrica, al taller, a la botiga, al carrer. Aquestes mi gracions i les anteriors haurien de ser el que coneixem com a lloc de memòria . Un museu com aquest on som hauria de tenir un reco neixement polític i social molt més gran del que té en aquests mo ments. A França també han trigat molt a fer aquest esforç de reflexió, perquè el Museu de la Immigració no té més de deu anys. Atesos els conflictes que han tingut amb les últimes migracions, de cop i volta veuen que el seu passat hi està molt vinculat i estan fent aquest esforç de reconstruir la seva història de la immigració. Així, es van posar a fer un museu amb la potència d’un es tat fort, un museu brutal. Nosaltres també hi vam arribar tard, i, a més a més, hi vam arribar d’una manera més limitada.

AD: Si ens comparem amb França, cada reflexió o cada representació sobre el lloc que ocupa la migració en la societat depèn de qui la fa. Els francesos fan una relectura del que va ser el colonialisme. Per co mençar, és una qüestió d’estat. En canvi, a Catalunya no hi ha un estat propi. El gran anhel de Vandellós era fer una política migratòria amb un estat català. La seva absència és una de les característiques de

com va anar aleshores. I també determina quin lloc ocupa en la memòria de Catalunya, que no és el mateix que a França. La im migració a Catalunya depèn dels immigrats i dels autòctons, no de l’Estat. Candel ja va escriure sobre la integració a Catalunya a través del barri. Per mi, la integració és el procés d’apropiació d’espais socials ascendents, i el primer espai era el barri. Lluitar per aquell barri d’autoconstrucció al principi o construït amb unes condicions ne fastes de capitalisme salvatge, dig nificar-lo i transformar-lo, i fer del barri el teu primer signe d’identitat amb la terra. Abans de ser català ets de Santa Coloma o del Carmel o d’un barri concret. Aquesta és una gran lliçó. Al segle xxi les condicions ja no són les mateixes, perquè la vida associativa dels bar ris ha desaparegut o s’ha erosionat. Ja no s’autoconstrueixen, sinó que són en una ciutat saturada com Barcelona. Hi ha pautes de la im migració que s’assemblen en dife rents onades, però n’hi ha d’altres de molt diferents. Crec que el fet de no tenir estat és definitori per a Catalunya. La memòria recent està lligada, sobretot, a l’apropiació del barri, a la lluita antifranquista i a

“La integració és el procés d’apropiació d’espais socials ascendents, i el primer espai era el barri. Lluitar per aquell barri d’autoconstrucció al principi o construït amb unes condicions nefastes de capitalisme salvatge, dignificar-lo i transformarlo, i fer del barri el teu primer signe d’identitat amb la terra”

la manera en què es crea una nova Catalunya a partir de la conflu ència d’aquestes transformacions. No és dir només que els migrants són molts i que això ens ha canviat, sinó que és la suma dels migrants i els no migrants la que ha fet una Catalunya nova i que ja és diferent. No és la Catalunya de la immigra ció i els seus llocs d’origen ni és la Catalunya que hi havia abans de la immigració; és una altra Catalunya.

SC: Ara ens podríem preguntar: Què és Catalunya? Què és un ca talà? Què és el que constitueix la seva identitat? I el fet migratori hi hauria de tenir un lloc destacat. Fent un eslògan, exagerant, diríem: Què és un català? És un descen dent d’antics immigrants. Aquesta seria una definició força consistent.

Acabes de fer una definició del que per tu seria un català. Jordi Pujol també va fer la seva i la va

convertir en marca d’un moment i del catalanisme.

SC: I és similar a la de Campalans dels anys vint, quan va dir que eren tan catalans com qualsevol de no saltres i que, a més, ens portaven els fills que nosaltres no teníem. Per tant, res de diferències racials, com es qualificaven aleshores, o èt niques, com s’anomenen ara. Hi ha diversos relats: el conservador-ca tastrofista de Vandellós i l’integra dor-progressista-socialista en el

Usuaris pujant a un tren a l'Estació de França de Barcelona. 13 de desembre de 1964. Font: Josep Postius Saura/Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

cas de Campalans, amb voluntat d’entendre les migracions com a part de la riquesa del país. Crec que aquest país ha d’entendre que sense la immigració no existiria. D’altra banda, el català no hauria sobreviscut, perquè el parlarien quatre del Pirineu. Ni tampoc no hauríem crescut econòmicament ni políticament. Seríem els 2 mi lions i pocs de començament del segle xx . I, si no s’hagués produït un creixement econòmic, hauríem acabat marxant cap a l’estranger; per tant, encara seríem menys. És una especulació, però ni el català, ni la Generalitat ni res del que constitueix la identitat política i social del país no existiria sense aquesta emigració. L’assumpció de la condició d’antic immigrant o de nou immigrant a mi em sembla que és fonamental per entendre el país d’ara i les seves lògiques soci als actuals.

Tota aquesta vinguda també va provocar transformacions quoti dianes. En algun lloc s’havien de posar. Les barraques no només van transformar Barcelona. A moltes ciutats amb un gran desenvolu pament industrial es van generar nuclis de barraquisme.

SC: Als més joves els és difícil d’en tendre que en aquells moments no hi havia capacitat social ni política per reaccionar. Els ajuntaments no tenien pressupost. A Terrassa, a Can Anglada, hi podien enviar com a màxim un municipal per veure què passava, però no hi havia cap possibilitat de fer habitatge ni d’ordenar res. Van aparèixer moltes organitzacions de les quals, vistes ara, podríem discutir si tenien uns fonaments ideològics més o menys convenients o si ens agradarien. A Terrassa els primers passos en aquesta direcció els van fer la Caixa d’Estalvis i persones i entitats catòliques. Van crear una cooperativa per fer els primers

pisos per als que anaven arribant i estaven vivint en barraques o en cases d’autoconstrucció. Per tant, hi va començar a haver, i aquesta és una història sovint mal expli cada, una reacció de la societat civil, tant de caixes d’estalvi com de parròquies. Els primers que van fer estudis sobre immigració a Terrassa els va pagar l’Església. No ho va fer l’Administració perquè no existia! Ho van fer els catòlics més compromesos i les entitats com les caixes. Va ser un procés molt interessant de substitució d’una estructura política que no existia. Completament diferent de la situació actual.

parlar el català a canvi que hi hagi una mobilitat social ascendent. A canvi d’esllomar-me tot el dia i que em paguin quatre xavos, que jo progressi. I, sobretot, que els meus fills arribin allà on jo no he pogut arribar. Crec que aquest és el gran pacte que ara està en risc, perquè la mobilitat social està en perill per a tothom, no només per als que acaben d’arribar, sinó també per als autòctons. En això l’esquerra va tenir molt protagonisme. Però no és cosa d’un partit o d’un espectre polític. Això no és un món idíl·lic i hi ha tensions. Uns diuen “de fora vingueren i de casa ens tragueren” i d’altres pensen que això és l’Es panya imperial i que no han de fer cap esforç per a res. Fins i tot com un sentiment compensatori a la humiliació que per a ells va significar emigrar i deixar els seus. És dolorós, és clar. Cadascú es llepa les ferides a la seva manera.

I van néixer els barris de nova construcció fets de la nit al dia, fruit de l’especulació urbanística i sense serveis de cap mena. I amb aquests, els moviments as sociatius, veïnals i reivindicatius d’esquerres que reclamaven mi llores. És la base per fer després un salt a la política? Hi ha un transvasament?

AD: Hi ha moviments d’esquerres que tenen un protagonisme en el món associatiu, no només veïnal, sinó també sindical. Sense les es querres i sense el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en el seu moment no es podria entendre tampoc una certa conflu ència en la creació d’una identitat catalana i en l’acceptació per part dels migrants. No es tracta tant de

Candel ja explicava que molts van llogar o comprar la barraca a un altre que ja no vivia allí. Per tant, hi va haver un moviment d’ascens social i de substitució. I als barris que van sorgir també es va produir una substitució. És una dinàmica que no s’atura.

SC: Continua passant. I, si això s’atura, prendrem mal. Si els migrants marroquins que s’han instal·lat a Can Anglada i han substituït els que van marxar són capaços de progressar, d’ubicar-se en habitatges millors i d’abandonar la concentració en pocs barris, i si l’ascens social es torna activar perquè econòmicament el país torna a donar possibilitats de crei xement i necessita més migrants, no hi hauria d’haver més tensions que les habituals. En canvi, si això queda aturat —i ara està aturat—, pot ser un risc per als anys vinents. En aquells anys hi havia un ascens relativament ràpid i difícil de veure en altres llocs. És molt propi d’un

“És una especulació, però ni el català, ni la Generalitat ni res del que constitueix la identitat política i social del país no existiria sense aquesta emigració”

país que ha assimilat i ha incor porat aquesta condició que ha explicat l’Andreu. Ara hi ha insti tucions que permetrien regular i garantir bones condicions, que als anys cinquanta i seixanta eren sal vatges. Tenim instruments polítics i pressupostos que no haurien de permetre repetir les condicions amb què van viure les persones que van arribar aquí en aquells moments. Ara les expectatives són unes altres. Els nanos d’avui saben que tenen drets i esperen treballar. No tindran tanta paciència com van tenir migracions anteriors.

AD: Una altra cosa que ha canviat, i no pas a millor, és que ara està en dubte si les properes generacions milloraran o empitjoraran. L’altra gran diferència és que, en la lluita contra el franquisme i en els pri mers anys de la Transició, hi havia la il·lusió d’un projecte polític

transformador. I no estic parlant només d’un partit. Fins i tot, en el pujolisme conservador, la cons trucció d’un país era un projecte de futur engrescador. Això també ha desaparegut. No hi ha una manera hegemònica de construir plegats alguna cosa, treballant braç a braç per millorar la col·lectivitat. Ha desaparegut l’impuls utòpic de construir una societat nova. I això és el que hauríem de retrobar tots plegats, no només la immigració.

Per què dius que seria un risc si això no continua passant? Des del punt de vista demogràfic, so cial, cultural...?

SC: Des de tots el punts de vista. Perquè suposaria l’enquistament i la solidificació de guetos d’immi grants. Si a Can Anglada o altres llocs, els fills dels migrats no tin guessin possibilitats d’anar a la

universitat —que en tenen, perquè a classe tinc molts fills d’aquestes noves migracions—, si es quedes sin allà tancats, si pugés l’atur, si no se superés el fracàs escolar, si s’anés degradant el barri... Si això no es desencallés, podríem acabar creant guetos amb situacions de misèria i pobresa extrema.

AD: Deixeu-me ser brutal. Crec que s’ha parlat molt poc dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils. Al meu pa rer, per entendre per què va passar allò, hem de pensar en la diferència generacional. Una de les coses que va cridar l’atenció va ser la joventut dels autors. El que em preocupa és que no eren migrants; eren fills de migrants amb un grau molt alt de frustració de les expectatives que tenien de ser uns més. Se’ls havia dit que, si un parla català, és català i pot aspirar a tot allò al qual

Els vagons de tren del Sevillano, ubicats avui al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, són ara un recurs museogràfic i didàctic que ens parlen de moltes històries de vida que deixaren la seva terra per anar a Catalunya a buscar una vida millor. Font: Francesc Besses.

vulguin aspirar els catalans, però no es complia. Hi ha molts més factors, com ara el fet religiós, el gihadisme, la propaganda... tot el que vulguis, però crec que és una cosa que ens hauria de fer pensar.

SC: Em sembla molt lúcid el que dius. Aquest risc per als fills dels últims immigrants ja no és no més una qüestió d’incorporació a Catalunya o al català, sinó a la cultura del país en general. Ara la correcció política fa que no es vegi amb tota la magnitud el que pot passar si hi ha una proporció significativament gran de fills de les noves migracions que no tro ben un lloc a la societat en la qual viuen. I això pot tenir expressions polítiques de rebot que fan créixer l’extrema dreta. Una aturada de l’ascensor social que exclogui de terminats col·lectius, normalment els últims d’arribar o els seus fills,

podria tenir conseqüències greus. Les lliçons polítiques i socials del que va passar als anys seixanta i se tanta, tot i que en un context dife rent, les haurien de tenir en comp te les polítiques, els discursos i els relats actuals. Tinc la impressió que aquesta reflexió no es produ eix. Potser perquè ens hem oblidat massa ràpid d’on venim. Però hi ha lliçons per aprendre. Cal fer una relectura de Candel. El que ell deia tenia sentit en aquell context, però ara com ho diríem en la situació actual? Com hem de llegir Candel per fer-lo actual? Si no se’n fa una relectura intel·ligent, el seu sentit es morirà amb els que ho vam conèixer i les noves generacions no ho entendran. Aquest esforç de comprensió del present hauria de passar per un esforç de relectura de les migracions passades.

Un grup de familiars s'acomiada abans de pujar al tren a l'Estació de França de Barcelona. 13 de desembre de 1964. Font: Josep Postius Saura/Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

“Les lliçons polítiques i socials del que va passar als anys seixanta i setanta, tot i que en un context diferent, les haurien de tenir en compte les polítiques, els discursos i els relats actuals”

El Fòr u m Migracions a Catalunya. Paisatge urbà i barraquisme a Barcelona

És llicenciat en Història per la UB i professor de secundària.

fenomen

Barraques.

Resum

Les migracions massives a ciutats com Barcelona sense una previsió o resposta en forma de construcció d’habitatge per a rendes populars van provocar l’aparició de diferents formes d’infrahabitatge, d’entre les quals el barraquisme va ser la més visible. A finals de la dècada dels cinquanta, aquest fenomen va adquirir una visibilització social sense precedents, malgrat l’intent de repressió i control dels fluxos migratoris per part del règim franquista. L’impuls econòmic del ‘desarrollisme’ va tractar de pal·liar aquest dèficit d’habitatges construint polígons a les perifèries urbanes que van acabar configurant la dimensió metropolitana de la ciutat. El reallotjament dels barris de barraques es va produir, generalment, més com a conseqüència de les necessitats urbanes de la ciutat i per netejar la seva imatge per acollir esdeveniments, que no pas com un pla d’inclusió urbana d’una població ja altament inserida laboralment.

#ParaulesClau

#Àrea Metropolitana de Barcelona

#Organització veïnal

d’habitatge massiu

urbana

Òscar Casasayas Garbí Investigador social i professor

Els antecedents en el primer terç del segle xx

En les primeres dècades del segle xx , la població barcelonina va patir un creixement inaudit i va passar del mig milió d’habitants el 1900 al milió el 1930. Aquest fet va ser el resultat de les migracions motivades per la gran necessi tat de feina que provocaven els processos de transformació de la ciutat. L’obertura de la Via Laietana (1908-1924), la construcció del metro i del recinte firal que aco lliria l’Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc i l’embranzida in dustrial a causa de la neutralitat es panyola durant la Primera Guerra Mundial, que va generar molta demanda de productes tèxtils per part dels països bel·ligerants, van atreure milers de treballadors de la Catalunya rural i de les províncies més properes a ciutats industrials com Barcelona o Sabadell.

Malgrat que en les mateixes dècades la construcció d’habitatge a Barcelona va ser molt impor tant, donat que l’Eixample s’anava materialitzant molt ràpidament, va ser totalment insuficient per abastir l’alta demanda d’habitatges de rendes de preu popular que requerien la majoria de treballa dors no qualificats que arribaven o ja vivien a la ciutat. Aquest fet va condemnar milers de famílies a cercar una alternativa en les di ferents formes d’infrahabitatge, com el relloguer d’habitacions o el barraquisme. Aquest últim s’havia anat estenent als marges de la ciu tat, com a la muntanya de Montjuïc i al llarg de tota la línia costanera de la ciutat, així com una munió d’assentaments en zones encara no urbanitzades de l’Eixample. Alhora, havia triplicat el seu nombre en passar de les 1.200 barraques el 1914 a les 3.800 l’any 1922. L’única actuació per fer front a aquest

fenomen va ser la construcció, per part de l’Ajuntament de Barcelona a través del Patronato Municipal de la Habitación, de quatre grups de cases barates que havien de netejar la imatge de la ciutat de cara a la celebració de l’Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. Els escassos 2.000 habitatges que es van repartir entre els grups de Can Peguera, Baró de Viver, Bon Pastor i el Prat Vermell a la Zona Franca només van reduir la xifra a un terç de les 6.500 barraques que hi havia el 1929.

El control i la repressió en el pri mer franquisme

La dècada dels anys quaranta, just acabada la Guerra Civil, va estar marcada per l’inici d’un procés de migració generalitzat del camp cap a les grans ciutats, que oferien millors expectatives de feina. La

L’any 1949 es comptabilitzen 138 grups. «Emplazamiento de barracas y cuevas». Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Servei del Pla de la Ciutat, 1945. Font: Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal Contemporani.

repressió política, social i laboral que va practicar el bàndol vence dor al món rural va obligar milers de persones a deixar la seva terra d’origen i a iniciar el periple mi gratori per aconseguir un futur millor, lluny de la gana, la misèria i la persecució.

L’arribada constant de per sones migrants a una ciutat com Barcelona, que continuava arros segant la problemàtica d’habitatge popular heretada del primer terç de segle, va fer créixer els antics assentaments de barraques. Alhora, en van sorgir de nous, com les bar raques de la Diagonal, compreses entre el carrer de Numància i el del Capità Arenas, i el nucli de la Perona, a la ronda de Sant Martí, on es van anar construint barra ques que resseguien els marges de les vies del tren. Uns altres nuclis més disseminats per l’orografia, però no menys important, van ser el de les barraques del Carmel, que van ocupar les zones que encara no estaven edificades del Turó de la Rovira, i el de les barraques de l’Hospital de Sant Pau.

Aquesta proliferació va fer que l’Ajuntament de Barcelona, a iniciativa del tinent d’habitat ge Carlos Trias Bertran, creés el Servicio de Control y Represión del Barraquismo l’any 1949 amb l’objectiu de controlar les barra ques que hi havia, que xifrava en 5.708, amb la dotació d’una placa numèrica a cada barraca censada. La brigada municipal, popular ment coneguda com “los Picos”, en referència a les eines que empraven per als enderrocs, havia de destruir qualsevol ampliació o nova cons trucció. D’altra banda, també s’im posaven multes als propietaris de solars que llogaven parcel·lacions d’aquests terrenys per fer-hi bar raques, un tipus d’especulació molt comú des d’inicis de segle. Per tant, l’actitud de l’ajuntament estava orientada a intentar controlar-ne la proliferació, però no a posar-hi una solució de gran abast. El me canisme repressiu de les autoritats per fer front al barraquisme i a la immigració creixent que rebien les ciutats de la província de Barcelona es va endurir a partir d’una circular que va emetre el governador civil Felipe Acedo Colunga el 1952. En aquesta circular s’instava totes les poblacions de més de 15.000 habi tants a tancar els solars no urbanit zats i es demanava als propietaris de les fàbriques que justifiquessin l’habitatge dels seus treballadors, i posteriorment s’explicitava:

«Se impedirá en lo sucesivo la entrada y subsiguiente permanencia en sus respecti vos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no au torizada, debiéndolos remitir a este Gobierno civil para su evacuación por el servicio

que se encuentra a este efecto establecido». 1

Aquest servei d’evacuació es va centralitzar a l’antic Pavelló de les Missions Estrangeres, que es va construir a Montjuïc el 1929 i que des de l’any 1945 havia funcionat com a Centro de Clasificación de Indigentes de Barcelona. Els di ferents serveis municipals havien de controlar els accessos a les ciutats, especialment a les estacions de tren, i havien de traslladar les persones immigrades que no po guessin acreditar un lloc de resi dència, una feina o alguna relació de parentiu amb la ciutat al Pavelló de les Missions, des d’on s’evacu aven i es retornaven als seus llocs d’origen. De la mateixa manera, a molts habitants de barraques que no tenien la placa de cens recone guda per l’ajuntament també se’ls va traslladar a Missions, un cop la brigada municipal havia enderro cat la seva barraca.

Segons la recerca dels autors Imma Boj i Jaume Vallés, es calcula que entre els anys 1952 i 1957 es van evacuar unes 15.000 persones, la gran majoria de les quals vivien o van ser interceptades als acces sos de Barcelona, tot i que altres ajuntaments, com el de Terrassa i el de Sabadell, també van seguir les directrius que marcava la circular del governador civil.

Mentrestant, la ciutat havia de ser la seu del xxxv è Congrés Eucarístic Internacional (1952), el qual es va voler celebrar a l’actual avinguda Diagonal. Abans, però, calia desallotjar les aproximada ment 200 barraques que hi havia als seus marges per tal d’urba nitzar aquest sector. Per primer cop, després que la Guerra Civil

1 Acedo Colunga, F. “Circular. Gobierno Civil”. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, any xiv núm. 240. Barcelona, 6 d’octubre del 1952.

“L’arribada constant de persones migrants a una ciutat com Barcelona, que continuava arrossegant la problemàtica d’habitatge popular heretada del primer terç de segle, va fer créixer els antics assentaments de barraques. Alhora, en van sorgir de nous”

hagués acabat, es va portar a terme un reallotjament a edificis creats amb aquest objectiu. Les Cases del Governador, a Verdum; el barri del Polvorí, i el barri de Can Clos, construït aquest últim a l’antiga Pedrera del Mussol de Montjuïc en només vint-i-vuit dies, van ser el destí de la majoria dels habitants de la Diagonal. Igual que les cases barates del 1929, aquests reallot jaments es van fer en edificacions amb una qualitat pèssima, lluny del centre de la ciutat, en terrenys barats i d’escassa viabilitat cons tructiva, i van respondre més a ne cessitats urbanístiques o a neteges d’imatge de la ciutat per a grans esdeveniments, que no pas a una voluntat integradora de la ciutat.

Els grans polígons d’habitatge massiu del ‘desarrollisme’

En les dècades centrals del segle xx , les migracions que va rebre Catalunya van augmentar de ma nera molt marcada. Segons les estadístiques de l’autor García

Barbancho, en la dècada dels cin quanta van ser 469.806 les perso nes que van arribar a Catalunya, la meitat de les quals ho van fer a Barcelona amb una mitjana de 40.000 persones a l’any. Aquesta xi fra no va deixar de créixer en la dè cada dels seixanta i van ser 720.345 les persones immigrades que van arribar a Catalunya. Aquest aug ment demogràfic sostingut en ciutats de la comarca de Barcelona en vies de reindustrialització i mancades de projectes d’habitatges populars que poguessin assumir aquest creixement va provocar una extensió de l’infrahabitatge sense precedents.

Barcelona i l’actual àrea me tropolitana van experimentar aquesta gran proliferació de barris de barraques, i el mateix va passar en ciutats industrials com Terrassa (les Arenes), Sabadell (Ca n’Oriac) o Girona (Montjuïc). Aquests flu xos migratoris no van ser exclusius de Catalunya, ja que ciutats com Madrid, València, Sevilla o Bilbao també van ser grans receptores i

també s’hi van constituir, gene rant-se igualment grans barris de barraques.

A la perifèria de la ciutat es van anar configurant el que l’arquitecte i urbanista Joan Busquets va ano menar urbanitzacions marginals o corees, barriades d’autoconstrucció molt més nombroses que el bar raquisme, però amb la diferència d’haver-se bastit sobre sòl comprat o llogat. El relloguer d’habitacions es continuava cronificant tant entre les classes populars barcelonines com entre les persones nouvingu des que hi trobaven una alternativa a la manca d’oferta d’habitatges de rendes populars. Segons analitza l’historiador i economista Alberto Rull Sabater a l’estudi Estructuras básicas de viviendas y hogares en España , del 1966, a partir del cens del 1960, hi havia 18.312 llars rello gades a Barcelona, on vivien 67.700 persones. L’infrahabitatge més visible, les corees i el barraquisme, va adquirir una visibilització social sense precedents i va esdevenir un problema d’opinió pública per a

Treballadors del Servicio de Control y Represión del Barraquismo desallotgen, enderroquen i cremen un assentament de barraques. Barcelona, 1953. Font: Carlos Pérez de Rozas/ANC.

les autoritats, i també un destorb en el planejament de la ciutat. Al congrés "La semana del suburbio" (1957), al qual es van exposar di verses ponències i estudis sobre les mancances escolars i habitacionals dels suburbis barcelonins, es van quantificar en 12.494 les barraques que hi havia, habitades per 66.203 persones.

Les autoritats van haver de plantejar tot un seguit d’actuaci ons per tractar de pal·liar aquest dèficit, entre les quals destaca la dels polígons d’habitatge massiu. A l’empara del Plan de Estabilización Económica del 1959, es va reorde nar el marc jurídic i institucional de la indústria de la construcció per tal de vehicular i executar el Plan de Urgencia Social (1958), que havia de dotar les principals ciutats afectades d’instruments per construir habitatges que solucio nessin aquesta problemàtica.

El pla concret per a Barcelona partia d’una valoració del dèficit d’habitatge de 55.000 unitats, de les quals 36.000 es consideraven prioritàries, i proposava cons truir 6.000 habitatges anuals al llarg de sis anys per superar aquest dèficit. Les institucions encarregades d’executar-lo havien de ser l’Instituto Nacional de la Vivienda, el Patronato Municipal de la Vivienda i la Comisión de Urbanismo de Barcelona. La pre visió era construir vuit polígons d’habitatge massiu: la Guineueta, Sant Martí de Provençals, Porta, Montbau i Sud-oest del Besòs, a Barcelona ciutat; Sant Roc, a Badalona; Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, i Sant Ildefons, a Cornellà del Llobregat. Altres ciu tats també van intentar pal·liar el fenomen de l’infrahabitatge cons truint grans conjunts de polígons, com el de Sant Llorenç de Terrassa o el polígon Arrahona de Sabadell.

Amb aquesta primera empenta constructiva, segons els treballs sobre polígons de l’arquitecte i urbanista Amador Ferrer Aixalà, el nombre de barraquistes que van ser reallotjats va ser mínim, perquè la construcció de la majoria dels polígons es va cedir finalment a la iniciativa privada, com el de Sant Ildefons i el de Bellvitge, i d’altres es van destinar majoritàriament a funcionaris de l’Estat i empleats, com va passar a Montbau. Sant Roc i Sud-oest del Besòs sí que en van rebre, però amb xifres força inferiors a les que s’havien calcu lat. Altres polígons els van ocupar persones immigrades, però no ne cessàriament provinents dels barris de barraques.

La incidència escassa del Plan de Urgencia Social de Barcelona als barris de barraques es va evi denciar en el fet que tres anys després la Comision de Urbanismo en va elaborar un de nou, el Plan de supresión del barraquismo (1961), que preveia la construcció de 12.000 habitatges. La lentitud en l’execució d’alguns polígons i el fet que en molts el nombre de barra quistes reallotjats era molt inferior al que s’havia planejat van fer que el Ministerio de la Vivienda, a tra vés de l’Obra Sindical del Hogar, projectés les Unidades Vecinales

Barri del Somorrostro. Barcelona, anys seixanta. Font: Fons TAF Helicòpters, SA/ANC.

“L’infrahabitatge més visible, les corees i el barraquisme, va adquirir una visibilització social sense precedents i va esdevenir un problema d’opinió pública per a les autoritats, i també un destorb en el planejament de la ciutat”

de Absorción (UVA), per tal de destinar-les prioritàriament a barraquistes. Les tres UVA es van construir entre el 1965 i el 1968 amb un total de 5.435 unitats, re partides entre Badalona (Pomar), Sant Boi (Camps Blancs) i el Prat (Sant Cosme). Tot i que aquests tres polígons sí que es van destinar íntegrament a barraquistes, no van posar fi, ni de bon tros, a aquest fenomen a Barcelona, que va per durar en barris com el Carmel i

Trascementiri, o, de manera mar ginal, en altres barris com el Camp de la Bota o la Perona.

El moviment veïnal davant els processos de reallotjament

L’inici del procés de construcció dels grans polígons d’habitatge massiu no va passar desapercebut per la població barraquista. La possibilitat de poder accedir a un

pis de protecció va generar unes expectatives que fins aleshores es veien molt llunyanes. Malgrat el caràcter provisional i efímer dels barris de barraques, posat de mani fest per part de les administracions en no dotar-los de cap servei ni infraestructura que pogués albi rar una acceptació com a part de la ciutat, els barris s’havien anat configurant com a espais de soci alització i veïnatge. Havien sorgit petites botigues de queviures, bars,

Grups d’habitatges i polígons entre el 1945 i el 1975 a l’àrea metropolitana de Barcelona. Base: mapa de carreteres de Catalunya. Escala 1:125.000. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2001. Font: A. Ferrer i Aixalà/ Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

perruqueries i sastreries, espais que vertebraven la convivència veïnal. Una població inserida en el teixit productiu de les ciutats, majorità riament en el sector fabril i de la construcció, o en el servei domès tic, en el cas de les dones.

Les parròquies properes, a par tir de missions congregacionals, havien estat l’única institució que suplia les mancances de serveis escolars o dispensaris en alguns barris. Els aires de renovació pas toral del Concili Vaticà II (1962) van afavorir que l’acció eclesiàstica duta a terme als suburbis comen cés a acceptar la separació de l’ac ció pastoral i l’acció social. Aquesta darrera va incorporar assistents socials professionals als seus equips, els quals van implementar gradualment les noves metodolo gies europees de desenvolupament comunitari en les seves interven cions. Alguns d’aquests projectes van ser l’aparició de centres socials

i la creació de butlletins i revistes editats i distribuïts als barris de barraques.

N’és un exemple la revista Ideal del barri de Can Tunis, editada sota el paraigua de la parròquia de Nostra Senyora del Port. Ideal es va convertir en l’eix informa tiu al barri de les negociacions entre la cooperativa d’habitatges Hermandad de Ahorros de Casa Antúnez i l’ajuntament. Aquesta cooperativa, amb la col·laboració dels arquitectes Eduard Paradell i Jaume Piugdengoles, havia pre sentat un projecte d’habitatges per tal de reallotjar les famílies barra quistes afectades per la construcció de la ronda del Litoral, perquè poguessin continuar vivint al bar ri. Després d’anys de negociació i malgrat la implicació total dels veïns, l’ajuntament va desestimar la iniciativa i els habitants van ser reallotjats a l’actual barri de Camps Blancs de Sant Boi (1968), lluny

dels seus llocs de feina i de la seva xarxa social.

A Montjuïc, on l’any 1957 hi havia 5.582 barraques que allotja ven al voltant de 30.000 habitants, el procés de reallotjament es va ini ciar el 1964 a la barriada Maricel. La precipitació en l’erradicació i el reallotjament dels seus habitants al nou polígon Sud-oest del Besòs va ser conseqüència del projecte de construcció del parc d’atraccions Maricel Park (1966) a la mateixa zona on s’havia emplaçat l’anterior i efímer parc d’atraccions Maricel durant la Segona República.

Aquest no va ser l’únic projecte que es va presentar per remodelar la muntanya. Tal com ha ressenyat la geògrafa urbana Mercè Tatjer, els arquitectes Oriol Bohigues, Antoni Bonet i Josep Maria Martorell, amb el Plan especial de ordenación de la zona sudoeste de Montjuïc (1964), proposaven transformar

Polígon Sud-oest del Besòs (1964). En primer terme, el barri del Camp de la Bota, que

paradoxalment no va ser reallotjat en aquest polígon, que va rebre els habitants del de Maricel. Font: Arxiu de l'Institut Municipal de l'Habitatge i Rehabilitació de Barcelona.

la muntanya en un espai residen cial, esportiu, cultural i d’esbarjo. Preveien traslladar el cementiri per edificar a tot el vessant del Morrot un conjunt d’edificis de luxe de gran superfície i esglaonats que arribarien al mar. El Pla preveia er radicar les barraques de Montjuïc i reubicar la meitat dels seus habi tants en habitatges massius que es construirien a les antigues pedreres al vessant de la Zona Franca. El Pla no va prosperar, però va predir el futur de la muntanya.

El procés de reallotjament de gran part dels habitants de Montjuïc es va tornar a accelerar a partir dels possibles projectes d’ubicació dels nous estudis de TVE a la muntanya i del possible trasllat de les instal·lacions del Reial Club Deportiu Espanyol a l’Estadi de Montjuïc. L’Estadi, igual que el Pavelló de Bèlgica i el Palau de les Missions, construïts durant l’Exposició Internacional del 1929,

havia servit a les autoritats, a finals de la dècada dels cinquanta, com a espai per reubicar-hi provisio nalment barraquistes afectats per riuades, inundacions i temporals de mar, o bé per allotjar-hi les fa mílies que no havien pogut accedir als nous polígons d’habitatge que s’estaven construint per raons eco nòmiques. Aquesta temporalitat es va anar estenent en el temps, mal grat les dures condicions d’amun tegament i insalubritat en les quals havien de viure centenars de fa mílies, tal com va donar testimoni Josep Maria Huertas Clavería a les pàgines de Destino l’any 1966.

Malgrat que finalment els plans no van reixir, els reallotjaments dels habitants de la muntanya de Montjuïc es van fer efectius entre el 1968 i el 1969 als polígons de les UVA a Sant Cosme (el Prat de Llobregat), Pomar (Badalona) i Camps Blancs (Sant Boi de Llobregat). Altres barraquistes van

poder accedir a pisos a polígons de Cerdanyola (Canaletes), i els darrers, al polígon de la Mina (Sant Adrià de Besòs), quan es va acabar el 1972. En aquesta ocasió, part dels barraquistes, amb la col·labo ració d’assistents socials i advocats, van crear l’Asociación de Padres de Familia la Esperanza. La finalitat era intentar intercedir en els pro cessos de reallotjament i adjudica ció de pisos, per tal d’evitar alguna de les pràctiques expeditives amb les quals actuaven les administraci ons. Algunes d’aquestes pràctiques eren oferir un pis per una barraca amb placa, malgrat que hi visqués més d’una família, o tolerar la per muta de barraques entre famílies, si l’adjudicatària no disposava dels diners per a l’entrada del pis. Alhora, es va intentar donar una solució a les famílies que no po dien pagar-la, que l’ajuntament simplement traslladava a altres barris de barraques o a barracons provisionals. Aquesta associació,

Els barris de Can Valero, les Banderes i Tres Pins de la muntanya de Montjuïc. Barcelona, anys seixanta. Font: Fons TAF Helicòpters, SA/ANC.

“El procediment d’urgència en la construcció de molts d’aquests polígons d’habitatge massiu per pal·liar el dèficit d’habitatge [...] va provocar que s’edifiquessin abans de la urbanització dels terrenys i que hi hagués una manca absoluta de serveis i infraestructures bàsiques”

gràcies a l’altaveu de periodistes que es van implicar en la lluita ve ïnal, va aconseguir incidir en part dels mètodes de reallotjament i obrir la porta a mediacions en els reallotjaments futurs, com el cas del Carmel, en què l’associació de veïns va aconseguir negociar el re allotjament al polígon Canyelles i mediar en la construcció, al mateix barri, dels edificis Raimon Casellas.

No va passar el mateix al barri del Somorrostro, afectat per la construcció del passeig marítim, que es va iniciar el 1920 tot i que

no es va finalitzar fins a la dècada dels vuitanta. Aquesta barriada es va acabar erradicant definitiva ment l’any 1966, de manera pre cipitada, per permetre celebrar-hi unes maniobres navals presidides per Franco. A la seva població se la va reallotjar en habitatges del barri de la Pau i en pisos o barracons al barri de Sant Roc de Badalona, o bé se la va recol·locar en barraques buides de Can Tunis o del Camp de la Bota, una pràctica normalit zada per l’ajuntament i que va fer cronificar el barraquisme més mar ginal durant les dècades següents.

De manera general, el proce diment d’urgència en la construc ció de molts d’aquests polígons d’habitatge massiu per pal·liar el dèficit d’habitatge entre el 1957 i el 1972 va provocar que s’edifiquessin abans de la urbanització dels ter renys i que hi hagués una manca absoluta de serveis i infraestructu res bàsiques. La localització en ter renys poc aptes per a la construc ció, allunyats dels centres urbans i desconnectats de la xarxa viària i de transports, no va facilitar la integració dels seus nous habitants, als quals se’ls havia reallotjat lluny de les seves realitats socials i labo rals. Milers de persones, tot i estar ben inserides en el teixit productiu de la ciutat, van patir una nova se gregació social i urbana quan se les va traslladar a la perifèria.

Malgrat que es van construir de manera aïllada i sense un projecte integrador, els polígons van posar les bases de la futura àrea metro politana de Barcelona, ja que van omplir els buits que hi havia entre les diferents ciutats i van trans formar àrees rurals en urbanes. Aquesta nova dimensió metropo litana es va acabar connectant a partir del Pla de la xarxa arterial del 1963, amb la projecció de la construcció d’autopistes, cinturons de ronda i carreteres, tot i que es va fer de manera radial, amb la ciutat de Barcelona com a centre. A aquest procés s’hi van afegir lenta ment les legalitzacions dels barris d’autoconstrucció o corees, com ara Torre Baró, Roquetes, Vallvidrera i Vallbona, que havien anat poblant la perifèria de la ciutat.

Malgrat l’intent del franquisme de solucionar el dèficit d’habitatge a les grans ciutats, el barraquisme es va mantenir al llarg del temps en barris com la Perona, el Camp de la Bota, el Carmel o Trascementiri. Va fer falta una nova remodelació ur banística per als Jocs Olímpics del 1992, perquè les noves autoritats democràtiques fessin un esforç per posar fi als grans barris de barra ques visibles de Barcelona. Malgrat tot, l’infrahabitatge continua per durant de manera invisible a les nostres ciutats i el barraquisme es torna a visibilitzar any rere any als marges de la ciutat formal.

Per saber-ne més:

• B oj, I.; Vallés, J. "El Pavelló de les Missions. La repressió de la immigració durant el període franquista". L’Avenç, núm. 298, 2005.

• Busquets, J. La urbanización marginal. Barcelona: Edicions UPC, Col·lecció d’Arquitectura, Laboratori d’Urbanisme, 1999.

• Camino, X. (et. al.). Barraquisme. La ciutat (im)possible. Els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona a la Barcelona del segle xx. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2011.

• Ferrer Aixalà, A. Els polígons de Barcelona. L’habitatge massiu i la formació de l’àrea metropolitana. Barcelona: Edicions UPC, Col·lecció d’Arquitectura, Laboratori d’Urbanisme, 1996.

• Tatjer, M.; L arrea, C. (editores). Barraques. La Barcelona informal del segle xx. Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, i Museu d’Història de Barcelona, 2010.

El Fòr u m

Tota la vida en una maleta. La construcció d’un barri de Sabadell

Resum

Aquest és l’estudi d’un procés migratori des d’un poble granadí fins a Sabadell en les primeres dècades de la segona meitat del segle xx, en què s’han usat les fonts orals com a primordials.

Se sosté que la immigració dels pioners dels anys cinquanta és un fet col·lectiu dels camperols andalusos, que no va tenir una causa exclusivament econòmica, sinó que va ser una conseqüència indirecta del resultat de la Guerra Civil.

Quan van arribar a Sabadell, les persones i les famílies es van hostatjar, primer, en coves i barraques; més endavant, en cases precàries que sovint havien construït elles mateixes; fins que, amb molta feina i diverses lluites, van aconseguir uns habitatges i uns barris més dignes.

Angelina

i Valls Historiadora

És

Amb els anys, es van anar assolint les expectatives, va millorar la situació precària dels primers temps, i es va assolir la consciència de pertinença i possessió d’un espai més ampli que el del barri o la ciutat.

Mig segle després ens preguntem quines semblances hi ha entre aquell procés i les immigracions actuals, i sobre l’objectiu, la lluita o les reivindicacions que ajuden a unir la nova gent, que ara prové de diversos països, amb la que ja està establerta al país.

#ParaulesClau

Una vegada més, una corrua de persones —majoritàriament dones, criatures i persones grans— fugint de casa seva. Milers, milions, d’im migrants que es van convertint en refugiats. I ens estremim.

També el nostre país ha patit en primera persona sortides i en trades col·lectives. L’any 1939, una filera de famílies, dones i homes —i em pregunto si també hi havia criatures soles— s’escapaven cap a terres franceses, encara assetjats per l’aviació franquista.

És el que veiem en totes les migracions, fugitius de l’atur, de la fam, de la guerra, de les violències sexuals i de tota mena, de les crisis climàtiques. Tota la vida en una maleta. O no sempre: porten male tes els homes que intenten saltar la tanca de Melilla? La Mediterrània és plena de maletes?

Sí que portaven maletes — maletes de cartró— les persones que van arribar en la dècada dels anys cinquanta i seixanta del se gle passat a Catalunya. En tenim memòria? Des d’un punt de vista històric, va passar ahir mateix; des d’un punt de vista humà, tampoc tan llunyà, Catalunya va viure la recepció de moltes persones que procedien d’altres parts d’Espanya, principalment d’Andalusia. És el fet més crucial de la Catalunya de la segona meitat del segle xx , per la seva dimensió i pel canvi estruc tural, demogràfic i social que va comportar.

Entre finals del segle passat i principis de l’actual, la història es repeteix i arriba de fora molta gent, aquesta vegada d’arreu del món. Recordem la immigració an terior? Tampoc no era la primera. Catalunya ha crescut a partir de capes migratòries successives.

En el moment en què escric aquest article participem en la hipocresia social i política que di ferencia entre immigrats-refugiats de primera i d’altres de segona. Celebrem, però és feridor compro var-ho, l’eficiència i l’empatia euro pees —espanyoles i catalanes— per gestionar l’arribada de persones d’Ucraïna, amb contrast respecte a la conducta, desencoratjadora, da vant els sirians o les devolucions en calent al Marroc, també de menors.

En general, a tot el món avança la criminalització de la immigra ció. I aquesta és una raó per fer memòria des d’un país que ha crescut gràcies a la immigració, i pouar en la història recent, per conèixer-nos. Perquè, manllevant el pensament del filòsof i assagista basc Daniel Innerarity, tot i que les persones que arriben reben l’im pacte d’una societat que fa valer les seves normes i els seus costums, també les persones que arriben de fora deixen les seves empremtes en la cultura d’acollida. I, malgrat que la influència que reben i les modificacions del seu estil de vida que es veuen obligades a fer són més notòries, hem de saber reco nèixer el dinamisme de la societat en l’encreuament de cultures, un fenomen bidireccional en el qual es produeixen barreges i influèn cies recíproques. Les societats no són unitats tancades, sinó espais porosos que sempre van redefinint la seva identitat a partir d’experi ències de trobada i conflicte. “Ens és difícil pensar un nosaltres en què ja no siguin presents molts d’altres”,1 diu Innerarity. Doncs, sí. Tal com deia Vicens Vives el 1954, les persones som fruit de diversos llevats i, per tant, som culturalment i biològicament mestisses.

Per estudiar l’emigració, a part de les causes demogràfiques

1 innerarity, D. “El reemplaçament”. La Vanguardia, 19 de març del 2022.

i econòmiques, considero qu e s’han de cercar altres perquès en el substrat cultural que la societat emigrant posseeix. En conseqüèn cia, per estudiar la immigració a Catalunya, vaig intentar conèixer la societat d’origen i la història de la gent des de molt abans del moment en què va sorgir la idea d’abando nar la terra natal. Per fer-ho, vaig escollir un poble granadí que va concentrar la seva emigració cap a Sabadell i vaig pensar que la millor manera de cavar en aquest conei xement era parlant amb la gent que va decidir emigrar. Així doncs, la font oral,2 malgrat no ser l’única, es va convertir en la primordial.

A l’inici de la guerra d’Espa nya, després d’alguns episodis de lluites, la meitat de la província de Granada i, dins d’aquesta, Pedro Martínez —el poble que estu dio—, va quedar lleial a la Segona República. La seva gent —uns, al front, d’altres, al poble— va lluitar per guanyar la guerra i consolidar els avenços que s’havien iniciat en la República i les mesures revo lucionàries que es van implantar durant la guerra. Perquè en la re reguarda van emprendre la difícil tasca de posar en marxa la societat basada en principis més justos. La primera feina era organitzar la producció. Havia arribat l’hora de convertir en realitat la vella idea de la terra per a qui la treballa. Van iniciar una revolució amb l’ocupa ció de les finques i van col·lectivit zar els cortijos

2 Les entrevistes les vaig fer entre el 1984 i el 1987, a Sabadell i al poble granadí de Pedro Martínez. Avui s’han convertit en capitals, i no hi podem trobar, per qüestions d’edat, persones que van decidir aquesta emigra ció. Una característica de la meva feina d’historiadora és usar el text de l’entrevista en la seva integritat. La premi Nobel de Literatura (2015) Svetlana Aleksiévitx en fa un ús semblant, però en novel·les: La guerra no té rostre de dona, La fi de l’home roig, La pregària de Txernòbil o Els nois de zinc, en què la novel·lista cedeix la paraula a les persones que ha entrevistat prèviament.

Però també es van produir can vis en els comportaments socials, molt significatius en les dones, sobretot en les noies, que es van involucrar en la societat i en la vida política del poble. N’és un exem ple la creació de l’Asociación de Mujeres Antifascistas.

Al final de la contesa, els vence dors van desplegar tot el seu odi, el seu rancor i la seva venjança con tra les persones que s’havien invo lucrat en la defensa de la República i dels valors republicans, contra els líders polítics i socials, però també contra persones que simplement s’havien mantingut lleials al govern legítim.

La repressió lligada directament a la guerra va començar quan a les unitats republicanes derrotades se les va fer presoneres i se les va tan car en camps de concentració fins que els presos van ser sotmesos a un procés de classificació. Alguns, després de processos llargs i difí cils, de peticions d’avals, van poder tornar a casa; la resta van fer cap a altres camps de treball.

La repressió també va tenir un component polític contra la

gent que era al poble i les noves autoritats franquistes van animar les acusacions i les delacions. El resultat van ser passejos de dones rapades pels carrers del poble, morts, presons, camps de concen tració i el servei militar en l’Exèrcit franquista, fora del poble, lluny de familiars i amistats.

El retorn de la majoria de les persones que no van morir en aquell itinerari tràgic es va produir entre el 1942 i el 1945, i el d’al gunes, fins i tot més tard. Si con trastem aquesta cronologia amb la de la primera emigració que va començar en els anys cinquanta, no és difícil d’entendre aquest fet col lectiu d’una part de la pagesia an dalusa, que després d’haver perdut la guerra no tenia cap esperança de millorar en les noves condici ons, com un efecte indirecte de la Guerra Civil.

Des de l’últim terç del segle xix, les idees majoritàriament anarquis tes i, també, les socialistes havien estat l’esperança del camp andalús. Amb l’arribada de la República, algunes d’aquelles reivindicacions es van assolir. Es començava a

entreveure la tan esperada reforma agrària. No obstant això, un cop va acabar la contesa, la gent es va tro bar submergida en una vida terri ble, amb poca feina o gens i sempre mal pagada, amb fam, repressió, imposicions, corrupció i un am bient aclaparador. La situació al camp andalús, per a les persones vençudes, es va fer irrespirable i es va començar a desitjar l’anonimat de les ciutats més grans, on el con trol directe era més lax. Es tractava de cercar algun lloc on l’opressió fos menys notable, fugir del poder coactiu omnipresent de les forces vives del poble.

“La situació al camp andalús, per a les persones vençudes, es va fer irrespirable i es va començar a desitjar l’anonimat de les ciutats més grans, on el control directe era més lax”

Vista del poble de Pedro Martínez (Granada). Març del 2012. Font: Antonio Vilchez / CC BY-SA 3.0.

L’emigració va esdevenir l’única revolta possible. Així que no és agosarat sostenir que l’emigració dels pioners no va tenir una causa exclusivament econòmica, sinó que, com ja he dit, va ser una con seqüència indirecta del resultat de la Guerra Civil.

La gent que he resseguit va ve nir a Catalunya. Després d’un pas previ per les obres hidràuliques dels pantans que es van construir als Pirineus, va arribar a Sabadell. Era el 1951. Com moltes altres fa mílies pobres, no tenien on anar a viure. La ciutat tenia un gran dèfi cit d’habitatge, i per això es van fer barraques o coves a la llera del riu Ripoll, com havien fet les persones que les havien precedit.

L’octubre del 1950, la Comissió Superior d’Ordenació Provincial de Barcelona va publicar el Pla general d’ordenació de Sabadell,

que informava que als suburbis de la Creu de Barberà, de la serra Camaró, de Can Rull, de Ca n’Ori ac, de la Llanera, de Can Puiggener, del riu Ripoll i de la carretera de Polinyà hi havia 354 cases, 70 se micases, 292 rafals, 94 barraques i 182 coves. 3 El padró municipal d’aquell mateix any situa al suburbi del riu Ripoll i d’Arrahona 2.111 persones, 461 de les quals eren a la part que el document qualifica de disseminada, i les altres 1.550, en coves i barraques.4

És una realitat que, per pudor, no sempre s’explica, però també hi ha records que traspuen una certa nostàlgia d’aquella forma de vida i mostren com aquells habitatges tan humils eren cuidats i ordenats, en

3 calvet, J. Aproximació al creixement econòmic de Sabadell i Terrassa durant la postguerra (1939-1959). 1982, p. 64.

4 La superfície més aproximada al que més endavant serà el barri de Torre-romeu per tany, segons el padró del 1950, a les seccions 7 i 8. Arxiu Històric de Sabadell.

contra del que alguns historiadors havien afirmat.

Aquí hay muchos que ya no qui eren hablar de las cuevas porque se creen que es una bajeza. Nosotros vivíamos en una que estaba muy bien, tenía tres habitaciones. Estaba en la calle de San Olegario. Y arriba me hice una barraca cuando yo me casé, que tenía dos habitaciones.5

El clima mediterrani de pluges irregulars, però amb forts aiguats i tempestes a finals de l’estiu i principis de la tardor, feia molt pe rillosa l’existència d’habitatges als marges dels rius. Era d’esperar que en ploure fort es produís alguna desgràcia. I així va passar. Els ac cidents més importants van ser els de les coves de Sant Oleguer l’octu bre del 1951, el de juliol del 1953 i el del 1955.

5 Entrevista feta per Angelina Puig a Fran cisco Valero Rodríguez, el 14 de desembre del 1987.

Masia i coves de Sant Oleguer. Sabadell, dècada de 1950. Font: autor desconegut. Foto cedida per Anita Brunet/Arxiu Històric de Sabadell.

Quan van tenir lloc els primers accidents, l’alcaldia va prohibir construir barraques i coves. El 24 de setembre del 1955, al Boletín Oficial del Estado (BOE) es va pu blicar un decret que obligava totes les entitats industrials, mercantils, bancàries i d’estalvi amb un cens superior a 50 obrers o empleats a construir, en el termini de cinc anys, un nombre de cases de renda limitada equivalent al 20 % de la seva plantilla.

El mateix any es va crear la Comissió de Suburbis, amb un alcalde de barri i una comissió de veïns, que va fer el recompte total dels habitants dels suburbis i que tenia com a objectiu esbrinar els principals problemes socials, urbanístics i culturals, i també els més urgents, que es van resumir en dos: l’eliminació de les coves i barraques i el millorament de les estadas , que es definien com a: “pequeñas construcciones en las cuales residen varias familias, cada una limitada a ocupar una o dos habitaciones, faltadas de las indis pensables condiciones higiénicas siendo normalmente los alquileres altos”.6

L’informe d’aquesta comissió comptabilitzava, encara, l’existència de 39 coves i 88 barraques. De fet, hi va haver coves habitades fins a principis de la dècada dels anys seixanta.

Per aconseguir els objectius es mentats, aquesta comissió va dur a terme una recerca per determinar els drets dels quals podien gaudir les persones que tenien feina, espe cialment el de tenir una casa, amb la voluntat de retornar als pobles d’origen aquelles persones que no tenien feina ni permís de resi dència. Abans de retornar-les, les

6 Ajuntament de Sabadell, memòria de la Delegació de Suburbis. 1955-1956. Foment. Exp. 1669-1956. Arxiu Històric de Sabadell.

portaven al Pavelló de les Missions de Montjuïc, de Barcelona, cons truït per a l’Exposició Universal del 1929, que es va arribar a con vertir en una espècie de camp de concentració, tal i com s’hi referia el mateix alcalde franquista de Sabadell, Josep M. Marcet, a les seves memòries. Va funcionar del 1949 al 1957. I es van deportar unes 15.000 persones en tren als seus llocs d’origen entre el 1952 i el 1956.

A l’inici de la segona meitat del segle passat, el que avui és el barri sabadellenc de Torre-romeu era un turó amb 5 masies voltades d’hor ta, vinya, blat i ametllers. Les cases de pagès dividides en diferents pe ces les havien ocupat, des d’abans de la Guerra Civil, persones que ja no havien nascut a Sabadell. Una de les masies va donar el nom a tot el barri.

La casa era una casa de pagès muy vieja. Los pageses vivían en una banda . Sí, en un lao tenían su vivienda. Y aquello pues si había tres habitaciones, un comedor y la cocina. ¡Pero muy pobre! Un fuego a tierra , de aquellos antiguos, una fregadora sin agua, una bombilla escasamente en cada habitación. ¿Sabes? Con poquita luz y muy pobre. Y el barrio era todo viña. Cuando yo vine no había ni una casa siquiera. Todo esto y todo lo de arriba en el Tibidabo estaba sembrado de trigo y maíz y todo eso de aquí abajo era viña y también había trigo y árboles frutales. Había mucho ganao que se venía a pastu rar, había muchas vacas. ¡En fin, lo que es una casa de pagès ! Éramos dos o tres vecinos.7

I els terrenys de les masies es van començar a vendre en petites parcel·les.

7 Entrevista feta per Angelina Puig a Josefa Reyes Martínez el 3 de novembre del 1987.

“L’amo va començar a vendre terrenos i van venir aquí andalusos i tots aquests murcians, i tots, bue no, de fora van venir cap aquí. I tots els que tenien les coves van comen çar a fer casetes allà, diguéssim en els terrenos . Van anar fent la casa de mica en mica. I ja es van acoplar i ja està”.8

El padró del 1955 per primera vegada parla del barri amb el nom de suburbi de Torre-romeu. Hi es tan empadronades 2.498 persones, nascudes en 287 pobles o ciutats diferents. Un mosaic. Només 350 persones, el 14 % del total, havien nascut a Catalunya. D’aquestes persones, 208 havien nascut a Sabadell mateix i la resta provenien de la immigració interior. Si tenim en compte que de les 350, 195 eren filles de persones nouvingudes, podem concloure que la gent amb arrels fora de Catalunya era abso luta majoria.

Segons el padró municipal del 1955, Granada era la província espanyola que més gent aportava al barri: 1.006 persones (40,27 % del total). La segona província andalusa era Còrdova, amb 262 persones (10,4 %). La primera província no andalusa era Múrcia, amb 309 persones (12,36 % del to tal). Globalment, Andalusia era la regió amb més pes, tant pel que fa a l’aportació numèrica de gent com pel que fa al nombre de localitats d’on provenien. Així, hi havia 1.679 persones nascudes en 189 pobles o ciutats d’Andalusia. Dit d’una altra manera, el 67,2 % de les persones que vivien a Torre-romeu l’any 1955 havien nascut a Andalusia, en diferents poblacions d’aquesta regió.

Torre-romeu era un indret desequilibrat, inhòspit, de carrers amb pendents pronunciats, que els 8 Entrevista feta per Angelina Puig a Paulina Santasusagna el 9 de novembre del 1987.

Partit de futbol al barri de Torre-romeu. Sabadell. 1958. Font: autor desconegut. Foto cedida per Álvar García Trabanca/ Arxiu Històric de Sabadell.

dies de pluja tenien més l’aspecte de torrents que no pas de camins. Alguns esglaons malfets amb fus tes i totxos salvaven els desnivells abruptes. A banda i banda del que es va acabar convertint en el primer carrer del barri , el carrer Central, el veïnatge es va construir les petites cases i les voreres. A poc a poc, es van anar dibuixant altres carrers que no tenien ni nom i que aleshores s’anomenaven amb les lletres de l’abecedari.

Ni els carrers ni les cases tenien electricitat, ni tampoc aigua cor rent, de manera que havien d’anar a pouar a les masies. Els punts de llum no els van posar fins a l’any 1958 i les clavegueres no es van fer fins a l’any 1969!

Per travessar el riu hi havia un pont de fusta inestable que l’unia a la ciutat. La carretera no es va inaugurar fins a l’any 1965, any en

què també va començar a funcio nar la línia d’autobusos. Aquestes circumstàncies van ajudar a tren car una mica l’aïllament de Torreromeu respecte del centre de la ciutat. Un isolament especialment dramàtic pel que fa a la manca de serveis, sobretot els sanitaris, que s’agreujava quan es tractava d’una urgència, especialment si era de nit.

Teníem de pujar aquestes pu jades i de nit i sense llum, i sense aigua. Vull dir, que aquí ens les vem passar canutes ! Van tardar molt a posar aquests serveis, a base d’anar-los demanant i d’anar pagant. Encara tinc rebuts de quan pagàvem deu pessetes d’aigua cada mes. Però aquest, el negoci ho va fer aquest, l’amo dels terrenos . Aquest ja es va forrar, ja! 9

9 Entrevista feta per Angelina Puig a Josep Sannicolas Sanmateo el 18 de novembre del 1987.

La calle, toa de tierra. Las ace ras, cada uno hacía su trocito. Pues un poco de cemento y unos tochos ahí puestos por delante. Yo hice lo que es la calle mía, o sea lo que es la fachada. Pues yo puse un poquito de acera, puse cuatro tochos allí, lo hice de hormigón y ya está. Cada uno se hacía un tranco. Cuando llovía en esta calle no había mucho barro, pero en aquel lao d’arriba no se po día pasar d’enfagao. Cuando entró el Farrés de alcalde se arreglaron las calles.10

El juny del 1955 el consistori va establir les normes per sol·li citar i concedir permisos d’obres del que anomenava albergs d’ur gència. A partir d’aquelles orde nacions, l’ajuntament va exigir la legalització de totes les edifi cacions, construïdes, la majoria,

10 Entrevista feta per Angelina Puig a Casimi ro Ruíz García i Ana Montilla Sánchez, el 29 de novembre del 1987.

sense autorització. La particularitat d’aquells permisos era la suposa da celeritat en la concessió de la sol·licitud i que les despeses dels drets d’obres gaudien d’un 40 % de descompte respecte de la resta de permisos d’obres.

Moltes de les sol·licituds d’aquell any i la totalitat de les del 1956 eren expedients del barri de Torreromeu: 54 permisos, el primer any, i 34, el següent. Aquells permisos es van concebre sobretot perquè les persones que malvivien en coves als marges del Ripoll les abandonessin i es construïssin habitatges menys precaris. La localització de la ma joria d’aquestes construccions en aquest barri demostra que va ser en aquest indret on majoritàriament van anar a viure aquestes famílies, un fet totalment lògic, ja que era el terreny buit que tenien més a prop, és a dir, dalt del barranc que confi gurava el riu amb el pujol. Ara bé, també hi va haver persones que van marxar cap a Barberà, Ca n’Oriac, Can Rull i el Merinals.

Les concessions de permisos de les noves construccions esta blien que aquestes no podien tenir més de 50 m ² , però els expedients mostren que el 30 % d’aquestes parcel·les no assolien aquestes dimensions i que algunes, poques, eren més grans.

La mitjana residencial era de 5,28 persones per habitatge. Aquest va constituir un dels trets més definidors del barri en aquell perí ode: un terç dels nuclis residencials existents estaven formats per més d’un nucli familiar o per un sol nucli matrimonial acompanyat d’altres persones sense cap vincle familiar o amb lligams de segon grau de distància o més. Si tenim en compte que aquestes xifres surten de l’anàlisi del padró mu nicipal i que molta gent no estava empadronada, podem assegurar sense por d’equivocar-nos, i tal com evidencien els testimonis, que la mitjana residencial era superior.

“Sabadell, que va passar dels 59.494 habitants el 1950 als 105.152 deu anys després, en aquella dècada va veure créixer les barriades tradicionals i el sorgiment dels barris, com el de Torre-romeu, que van anar encerclant com un anell el nucli antic”

Sabadell, que va passar dels 59.494 habitants el 1950 als 105.152 deu anys després, en aque lla dècada va veure créixer les bar riades tradicionals i el sorgiment dels barris, com el de Torre-romeu, que van anar encerclant com un anell el nucli antic. En aquells moments també va assolir una de les densitats més altes de la seva història.

De mica en mica, treballant totes les persones de la família, aprofitant les poques hores que deixaven lliures la pluriocupació a les fàbriques, les obres i les feines a casa de les senyores, i fent servir les festes i els diumenges, aquelles primeres cases es van anar trans formant en habitatges més dignes.

A la vegada, el barri es va ur banitzar, es van traçar els carrers i, molt lentament, s’hi van instal·lar les infraestructures mínimes: ai gua, llum i clavegueram, en un procés que no va culminar fins que

Dones anant a buscar aigua al riu Ripoll, sota la masia de Can Puiggener. Sabadell, 1968. Font: Jaume Avellaneda Camins/Arxiu Històric de Sabadell.

l’ajuntament democràtic va iniciar la dignificació de les barriades de Sabadell.

Així, a poc a poc, amb molta feina, patiments, estones d’alegria, satisfacció pel que s’estava aconse guint i reivindicacions múltiples, la gent va veure com els seus barris, com el suburbi de Torre-romeu, creat quasi literalment de les seves mans, es van convertir en barris dignes d’aquest nom.

La vida a les empreses, sobretot per als homes, però també per a les dones solteres o viudes, va ser un dels referents principals de les relacions socials, més enllà de les relacions que es donaven en les xarxes veïnals i familiars. D’altra banda, les lluites obreres i veïnals, molt unides entre si, van intensi ficar la consciència de classe d’al gunes persones i, per extensió, de la comunitat. Van començar amb formes d’organització informal i

clandestina, fins que es va arribar a una organització més estructurada, que es va manifestar, malgrat la re pressió del franquisme, fins i tot en protestes, vagues i mobilitzacions al carrer.

El moment polític va afavorir que un sector de persones que tenien una experiència de lluita al poble, conjuntament amb gent nascuda a Catalunya, s’unissin en la lluita contra la dictadura i a fa vor de les llibertats i la democràcia —amb el clam col·lectiu “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia!”—, i que es transcendissin les reivindi cacions bàsiques, socials i laborals.

Amb els anys, es van anar as solint les expectatives, va canviar la situació precària dels primers temps, i la perspectiva d’una vida menys fatigosa i més tranquil·la es va fer realitat. D’altra banda, quan els fills i les filles, en casar-se o independitzar-se, s’establien fora del barri, s’eixamplava l’espai, les relacions, les professions i les amis tats, i tot plegat va possibilitar la consciència de pertinença i posses sió d’un espai més ampli que el del barri o de la ciutat.

Uns nens i una dona d’ètnia gitana ballant en un carrer del barri de Ca n’Oriac. Sabadell, 1958. Font: Jaume Avellaneda Camins/Arxiu Històric de Sabadell.

“El moment polític va afavorir que un sector de persones que tenien una experiència de lluita al poble, conjuntament amb gent nascuda a Catalunya, s’unissin en la lluita contra la dictadura i a favor de les llibertats i la democràcia”

Exterior de les coves de Sant Oleguer, que actualment formen part de la Xarxa d'Espais de Memòria. Font: Memorial Democràtic.

No s’han d’amagar les situaci ons difícils i conflictives, però la societat catalana, en el seu conjunt, va demostrar ser una societat ma dura i tolerant, i va mantenir, al marge de conflictes o conductes particulars, unes relacions pací fiques i serenes en les quals, en general, els orígens geogràfics dels seus habitants no es van tenir en compte. Es feia així certa l’expres sió segons la qual és català aquell que viu i treballa a Catalunya.

I es pot afirmar que aquelles persones que havien arribat amb tota la vida en una maleta, conjun tament amb la població nascuda

Per saber-ne més:

al país —o que provenia d’immi gracions anteriors—, es van con vertir en part consubstancial de la construcció de la Catalunya demo cràtica, que es va iniciar en aquell moment, el 1976.

Ara, des del nosaltres format de molts d’altres de Daniel Innerarity, quasi mig segle després, ens pre guntem, malgrat les dissimilituds, quines semblances tenen les arri bades anteriors amb la immigració actual, i quin pot ser l’objectiu, la lluita o les reivindicacions que aju din a unir la nova gent, que prové de diversos països, amb la que ja està establerta al país.

• Espinosa, F. Contra el olvido. Historia y memoria de la guerra civil. Barcelona: Editorial Crítica, 2006.

• Martínez i López, F.; Gómez i Oliver, M. C. (coord.). La memoria de todos. Las heridas del pasado se curan con más verdad. Sevilla: Fundación Alfonso Perales, 2014.

• Romero, F. C. (ed.). La represión franquista en Andalucía: balance historiográfico, perspectivas teóricas y análisis de los resultados (vol. 1). Sevilla: Fundación Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces. Consejería de la Presidencia, Junta de Andalucía, 2012.

• Santos, J.; Casanova, J.; S olé i Sabaté, J.; Villarroya, J.; Moreno, F. Víctimas de la guerra civil. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1999.

Memòria

Colòmbia: (Re)Néixer

Catalina Martin-Chico

Catalina Martin-Chico Fotògrafa www.catalinamartinchico.com

És una de les professionals referents de la fotografia humanitària, documental i d’investigació fotoperiodística. Després d'anys fotografiant l'Orient Mitjà, des del Marroc fins a l'Iran, passant pel Iemen i Egipte, darrerament ha treballat a l’Amèrica Llatina. Publica regularment en premsa francesa i internacional (Le Monde, The New York Times, The Guardian, Le Figaro Magazine, etc.). Ha estat guardonada amb amb múltiples premis, entre ells el World Press Photo de Temes Contemporanis (2019) i el Visa d'or humanitaire del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR, 2011).

El conflicte entre el govern colombià i la guerrilla de les Forces Arma des Revolucionàries de Colòmbia (FARC), iniciat a la dècada de 1960, va provocar 260.000 morts, 7 milions de desplaçats i desenes de milers de desapareguts. La pau, que es va firmar l'agost del 2016, va posar fi a mig segle de violència.

Ara, el país comença a descobrir la dura realitat de la vida de les comba tents d'aquest grup revolucionari marxista. A aquestes dones, que repre sentaven el 40% de les forces armades revolucionàries de Colòmbia, se'ls va prohibir tenir fills durant els cinquanta-tres anys de guerrilla. I totes aquelles que no van poder evitar quedar-se embarassades, es van veure forçades a avortar o a abandonar el nounat. Des de la signatura de l'acord de pau, centenars d'aquestes joves han optat per portar vida al món: a Colòmbia ja es comença a parlar de baby-boom a la jungla.

Colòmbia: (Re)Néixer és un pro jecte a llarg termini que ha estat exposat en nombrosos festivals d’arreu del món, entre els quals el festival Visa pour l'Image de 2018. L’any 2019, aquest treball docu mental va guanyar el premi World Press Photo per Temes Contem poranis, i una de les fotografies va ser nominada a foto de l’any. Aquest projecte també va ser finalista del premi Oskar Barnack Global Peace Award 2020, així com de la Fundació Alexia.

L’any 2017, vaig començar a seguir el dia a dia d'aquestes dones que en cara no havien abandonat les armes i que esperaven la seva reinserció a la vida civil. Aquestes excombatents de les FARC es trobaven encara confinades en campaments a les zones de trànsit, i van anar fent el difícil aprenentatge cap a la transició. Reprenien per fi la seva vida amb la família que la lluita armada havia impedit contactar, per raons de seguretat. Totes tenien una necessitat: retrobar-se amb els seus éssers estimats i tornar a aprendre a viure en societat. I totes tenien una obsessió: pensar en el futur i trobar un lloc en la societat que van abandonar durant tants anys.

Avui, algunes d'aquestes joves mares han deixat els campaments per viure amb els seus pares. Altres han optat per tornar al seu poble i conrear les terres. Fins i tot algunes han estat prou valentes per començar de zero, deixant els seu passat enrere, condemnades a l'anonimat a les ciutats més properes.

La immensa ferida provocada per més de mig segle de violència es va guarint poc a poc. El clima polític encara és volàtil i no sembla haver-hi massa fe, però Colòmbia ha començat, amb cautela, a creure en la seva renaixença.

Després de 50 anys de lluita, la guerrilla de les FARC va acordar deixar les armes el 2016. Amb el procés de pau, els guerrillers han sortit de l'aïllament i el país ha

consciència de la dura realitat dels combatents.

El procés de pau va implicar la creació de 26 camps de transició. El camp d'Iconazo es troba a tres hores per carretera a través de

muntanyes al sud de Bogotà.

Celebració del 53è i últim aniversari de l'existència de les FARC al campament de la Elvira (Vall del Cauca).

Els infants nascuts als camps de transició són els símbols de la fi del conflicte. Els guerrillers han redescobert els llaços familiars trencats en la seva primera adolescència, quan molts d'ells es van unir a la lluita armada.

L'Olga ha passat la major part de la seva vida sense contacte amb la seva família. Va viure al carrer fins als 11 anys, quan es va unir a la guerrilla de les FARC. Més de trenta anys després, i ja essent mare, es va poder retrobar amb el seu germà.

La Dayana es va incorporar a la guerrilla als 15 anys, deixant enrere el seu nadó de 4 mesos, al qual només va tornar a veure quan aquest ja tenia 17 anys. Amb el procés de pau, s'ha retrobat amb els seus propis familiars després de vint anys.

Després d'abandonar les armes, la Dayana va tenir un segon fill, una nena, amb en Jairo, incorporat a les FARC als 11 anys després que la seva família morís en un accident. La parella, després de viure en un camp de transició, van assentar-se en un indret aïllat amb la seva filla, que simbolitza les aspiracions dels seus pares de dur una vida diferent.

Diàlegs

Diàlegs

Isabel Alonso Dávila és una de les més de 9.000 persones que el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) va processar entre el 1963 i el 1977. La seva militància al Partit Comunista d’Espanya i la participació a les lluites estudiantils antifranquistes van fer que la Brigada Politicosocial la detingués en tres ocasions i que el TOP la processés el 1975. Defensora dels drets humans en diverses lluites, va participar en l’organització de les primeres jornades estatals sobre la inclusió de les dones a la història ensenyada, “Les

Ciències Socials, un discurs excloent”, que es van celebrar a la Universitat de València el 1989. Ha estat guardonada amb el premi Emilia Pardo Bazán del Ministeri d’Educació i el premi 8 de març de l’Ajuntament de Barcelona en dues ocasions. El 2020 va publicar la seva primera novel·la Como un pulso. Dedicada a la docència i la renovació pedagògica, conversem amb ella sobre les seves vivències i la seva tasca actual a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.

És llicenciada en Periodisme per la UAB i en Història per la UB. Ha col·laborat a ‘Miralls, d’Illacrua’ a La Directa, la SER, RAC1 i l’agència EFE, entre altres mitjans. Els darrers anys ha estat vinculada a l’àrea de comunicació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

al Departament de Cultura i a l’Institut Ramon

Mireia

Retrat d’Isabel Alonso al Pati Manning. Barcelona, 1 d’abril del 2022. Font: Mireia Buenaventura.

Mireia Buenaventura (MB) : Tu mateixa has recuperat dels ar xius els teus expedients policial i judicial.

Isabel Alonso (IA): Va ser gràcies a una sèrie de casualitats. Hi ha una petita oficina d’institucions penitenciàries a Madrid al ma teix edifici que hi ha el Ministeri d’Educació. Hi vaig acompanyar el meu germà a preguntar pel pare d’un company seu de l’institut que havien afusellat. Al cap d’un temps hi vaig tornar, al Ministeri, perquè feia classes a l’estranger i hi havia de fer gestions, i vaig pensar que potser hi havia alguna dada sobre les meves estades a les presons de València i Granada. Passat un temps, em van fer arribar el meu dossier penitenciari de la presó de dones de Granada i vaig començar a compartir-lo a classe com una font primària sobre la repressió franquista. Quan em vaig jubilar, vaig pensar a fer un blog per publicar-hi els documents i animar altres professors i profes sores represaliats a fer el mateix. Finalment, tot aquest material va acabar alimentant una novel·la, perquè l’editora Rosa Maria Prats em va aconsellar fer això per poder explicar moltes més coses a través de l’autoficció.

MB: Llavors, què hi ha de veritat a la teva novel·la Como un pulso?

IA: Hi ha una part de realitat molt visible que es manifesta en una transcripció fidel dels documents. Aquests documents recuperats m’han ajudat a fer memòria, no només de la meva experiència, sinó també de la del meu grup d’aquella època amb el qual hem fet troba des i hem tornat a fer memòria col lectiva durant el procés de redacció de la novel·la. Però vaig decidir canviar els noms dels personatges per sentir-me més lliure en el relat. A més, hem de tenir en compte que

el record també té una part de fic ció que moltes vegades ens ajuda a reconstruir els sentiments.

MB : El teu pare era notari i l’any 1967 es va traslladar de Salamanca, on vivíeu, a la província de València. Allà comença la teva par ticipació política i et detenen per primera vegada.

IA : Quan encara vivíem a Salamanca ja vaig començar a comprendre en quin context vi víem. A casa érem una família acomodada i teníem servei. Jo era l’única filla de vuit germans i sentia la discriminació de gènere, perquè era l’única que havia d’ajudar les noies de servei amb les tasques de la casa i preguntava per què els meus germans no ho havien de fer. Passava molt de temps amb aquelles dues dones joves perquè els meus pares vivien al poble on estava destinat el meu pare. Tot i que no vam parlar mai de políti ca, tota la meva educació sexual i sentimental la vaig compartir amb elles, més que amb els meus pares, que eren molt franquistes, i per aquest motiu crec que des de petita m’identificava més amb elles que no pas amb el que es considerava el meu grup social. A Salamanca també vaig començar el batxillerat i vaig tenir contacte amb els germans d’una amiga que militaven en grups antifranquistes. Després van destinar el meu pare a Vilanova de la Ribera, a la pro víncia de València, i vaig continuar estudiant a València, on vaig co mençar la Universitat.

MB : Com t’impliques en la lluita en un moment de clandestinitat?

IA : Aquí és quan comença el meu compromís polític de debò, a la Facultat d’Història de la Universitat de València. A primer de carrera vaig tenir de professor a l’historiador català Joan Reglà;

en aquella època també hi havia en Josep Fontana. Un dia, en una classe amb en Joan Reglà, se’m va apropar un company de classe per conversar. En realitat estava inte ressat en les meves opinions polí tiques, però no podíem parlar-ne clarament i tot es teixia d’acord amb la confiança progressiva. Vaig començar a participar en les as semblees de la Facultat i, finalment, aquest company em va confiar que era militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Aviat m’hi vaig unir, perquè em semblava que era el grup amb el qual tenia una línia en comú i era el partit majoritari en la clandestinitat; a Catalunya era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A la univer sitat et trobaves altres tendències més a l’esquerra, sobretot de grups trotskistes i maoistes que ens acu saven de revisionistes i moderats.

És difícil comprendre què implica la clandestinitat si no l’has patit. La comunicació es fa molt compli cada, perquè mai pots apuntar-te una adreça, preguntar obertament, sempre vas amb mitges paraules i després has de saber amb quines persones pots parlar i amb quines no. Al PCE hi havia unes normes de seguretat molt rígides. Teníem reunions de formació en què ens preparàvem per si ens detenien, per saber què podíem dir i què no. Llegíem un llibret titulat Los comu nistas ante la policía y los tribunales i després el discutíem a les reuni ons. Utilitzàvem un ‘nom de guerra’ i si per casualitat et creuaves per la Facultat o el carrer havies de fer veure que no et coneixies. Tenies dues vides paral·leles.

MB : Quin era el teu nom a la clandestinitat?

IA : Conxa, que era el nom d’una amiga de la residència d’estudiants on m’estava, a les teresianes de Poveda. Fa poc vaig anar a València

a participar en unes jornades sobre pedagogia de la memòria i em va escriure una tal Conxa Pellicer, perquè va veure el cartell. I era aquesta amiga! Gràcies a la meva implicació a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme he recuperat el contacte amb algu nes persones d’aquella època.

MB : Et van detenir en tres ocasi ons, la primera, a València.

IA : Sí, estudiava el segon any de carrera i vam anar a una manifes tació pel Primer de Maig. Era l’any 1972. D’aquestes manifestacions en deien saltos, perquè de seguida ar ribava la policia i duraven pocs mi nuts. T’arribava una citació clan destina, sempre de boca-orella, i et trobaves al punt de concentració. Aquell dia vam cometre l’error de quedar amb un grup en un bar per

anar-hi junts i allà ens van detenir. Sempre he pensat que la meva detenció estava relacionada amb algun confident de la policia que estava infiltrat en el nostre grup. La figura del confident era con trovertida, perquè moltes vegades la feia gent que tenia alguna causa pendent i la policia els amenaçava perquè els donessin informació. És clar que a vegades també s’hi matriculaven els mateixos policies de la social i es feien passar per companys.

Quan em van detenir em van san cionar amb el que s’anomenava una multa governativa de paga ment immediat de 25.000 pessetes que, en aquell moment, era una animalada. Si no la podies pagar, t’enviaven a la presó durant un mes. En el meu cas vaig estar cinc dies a la cel·la d’aïllament de la

presó de València. Quan ingressa ves a la presó, et deixaven uns dies en aquestes cel·les incomunicada, m’imagino que també els servia per evitar contagis de malalties. La mestra de la presó era Presen Sáez de Descatllar, que després ha estat una de les persones més in fluents del feminisme valencià. Va venir a la cel·la i em va demanar que l’ajudés amb l’alfabetització de les preses perquè, em va dir, n’hi havia moltes que no sabien llegir ni escriure. Aquesta frase, qüesti onant l’analfabetisme a Espanya, no l’hauria dit mai un franquista, formava part de les mitges paraules en clandestinitat. De tota manera, els meus pares o van pagar la multa o van fer servir les seves influènci es, perquè de l’aïllament vaig sortir directament en llibertat.

Isabel Alonso amb el seu marit, Javier Cebrián, i el company del PCE Benito Sanz. De fons, un gravat del grup Equipo Crónica. Barri de Benicalap, València, 1971. Font: Isabel Alonso.

MB : I quines conseqüències va tenir per a l’organització del partit?

IA : En una organització clandes tina tens responsabilitats molt ràpidament perquè les cúpules cauen; és el que va passar. Es va desmuntar l’estructura que teníem a la Universitat de València, molts companys van patir tortures i pre só i vam quedar molt poca gent. En el meu cas això es va ajuntar amb la repressió familiar.

MB : La clandestinitat també a casa…

IA : Quan es va acabar el curs, els meus pares em van obligar a anar a Alacant, on ells vivien en aquell moment, i volien traslladar el meu expedient acadèmic a Múrcia. Tenia 17 anys i no em deixaven sortir sola de casa, així que l’única solució que vam trobar va ser ca sar-nos amb el meu nòvio d’ales hores. En aquests contactes per casar-nos també va ser fonamental la Visi, una jove de la meva mateixa edat que venia a fer feines a casa. Com que ella sí que podia sortir, treia les meves cartes per enviar-les per correu al Javier, el que va ser el meu primer marit, i em portava a casa dels meus pares les d’ell. Arran de la novel·la, fa poc també he con tactat amb la Visi i he sabut que el seu pare va ser un dels represaliats després de la guerra. En aquell mo ment mai m’ho va explicar, era un silenci més de la dictadura. Ja ho diu la cançó de Raimon: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”.

Després del casament, vam marxar a viure a Granada, on vaig acabar la carrera d’Història i vaig conti nuar participant en el moviment estudiantil.

Després, a la tornada a València, una vegada acabades les nostres carreres, vaig participar en el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM),

un moviment de solidaritat amb els presos polítics, lligat al PCE. Va ser el primer moviment de dones d’àmbit estatal durant el franquisme, tot i que a Catalunya aquest tema el portaven les Comissions de Solidaritat. Aquest any el MDM ha rebut el premi de la Fundación Abogados de Atocha.

MB : A Granada és on es produei xen les altres dues detencions.

IA : Sí, la primera va ser perquè hi havia una reunió del Comitè d’Es tudiants del Partit Comunista de Granada, l’any 1974, i quan vaig tocar el timbre de la casa em va obrir un policia. Hi estaven fent un registre. Aquesta vegada només vaig estar tres dies a comissaria i em van alliberar. Ara la Universitat de Granada ha comprat l’edifici de l’antiga comissaria de policia, perquè estava al costat del rectorat, i estem treballant per preservar un espai de memòria de les persones

detingudes i conservar alguna de les cel·les de l’edifici.

La segona va ser el 10 d’octubre del 1975. El meu marit i jo vam acabar les carreres al juny i haví em marxat a València. A Granada

es van produir moltes detencions aquell estiu, però allà hi teníem totes les nostres coses i a l’octubre

“En una organització clandestina tens responsabilitats molt ràpidament perquè les cúpules cauen; és el que va passar[...]. Molts companys van patir tortures i presó i vam quedar molt poca gent”

Isabel Alonso, ja casada, netejant els plats. Granada, 1972. Font: Isabel Alonso.

hi vam anar perquè pensàvem que l’ambient s’havia calmat. La policia ens estava vigilant la casa i ens van detenir en plena mudança. Jo esta va embarassada de quatre mesos i aquella detenció va ser la més dura. Vaig estar vuit dies a comissaria, del 10 al 18 d’octubre. En teoria només et podien retenir 72 hores i després t’havien de posar a dis posició judicial, però el 1975 van aprovar un decret de lluita contra el terrorisme, que va ser el que em van aplicar. Em van acusar d’un delicte de violència, a mi, que mai he participat en cap acte de violèn cia. Em van aplicar aquest decret i això els va permetre retenir-me a comissaria per un temps indefinit.

La primera tortura va ser l’espera dels tres primers dies sense cri dar-me a declarar ni parlar amb

ningú. Finalment, em van treure per anar a fer el registre a casa meva i em van tornar a la comissa ria. Quan em vaig adonar que em pensaven tenir més dies tancada, vaig dir que estava embarassada i que tenia pèrdues. Em van portar emmanillada a l’Hospital San Juan de Dios de Granada, que en aquell moment era el que s’anomenava ‘l’hospital de pobres’, per fer-me una revisió mèdica. I aquí va ve nir un altre tipus de tortura i el que per a mi ha estat el moment més humiliant de la repressió. A la cel·la on havia estat tres dies no hi havia dutxa, només un vàter brut sense paper higiènic. Vaig arribar a la visita per a l’exploració en unes condicions d’higiene pèssimes. Em vaig trobar amb un grup nombrós de metges, molts joves, que eren estudiants en pràctiques, i jo em

sentia molt malament. De fet, a vegades les visites ginecològiques si no es fan amb respecte ja po den posar en situacions violentes. En aquella circumstància i sense rentar-me durant tres dies, es van generar els riures del grup; per a ells era una dona jove i, al cap i a la fi, una detinguda. Però va arribar el cap de servei, els va fer fora a tots i em va fer un certificat favo rable dient que la meva situació era preocupant. Aquest certificat em va salvar de les tortures físiques, perquè en aquella caiguda van torturar molt a la gent. Avui dia, el meu fill sempre presumeix que em va salvar de ser torturada. Bé, ell i el cap de servei de l’hospital, és clar. A més del meu marit, que ho va comunicar al jutge quan el van posar en llibertat al cap de setan ta-dues hores.

El cotxe d’Isabel Alonso amb els vidres trencats i les rodes punxades per la ultradreta. Granada, 1975. Font: Isabel Alonso.

De tornada a la comissaria, notava els agents de la policia Brigada Politicosocial molt enrabiats i em van començar a interrogar du rant moltes hores, que és el que feien quan no et podien torturar. Sempre dic que no sé com hauria reaccionat sota una pressió de tor tura física i per això no jutjo ningú, perquè jo no he passat per això i ha de ser molt difícil. Sigui com sigui, al partit havia entrenat com res pondre a un interrogatori i estava molt preparada psicològicament i això es nota si has de declarar. El jutge va decretar la presó provisi onal i el trasllat del meu expedient al Tribunal d’Ordre Públic. El 18 d’octubre del 1975 vaig ingressar

a la presó de Granada, on em vaig estar fins al 13 de novembre; en vaig sortir quan faltaven set dies per la mort de Franco. Un dels records que tinc de la presó és mi rar a la tele l’agonia del dictador amb les altres preses comuns i les polítiques.

MB: Qui eren les teves companyes de presó?

IA : Hi havia molt poques dones a la presó: quatre per temes polítics, dues per avortaments, dues més per adulteri i alguna per un crim de sang. La presó de Granada era un edifici d’aquells del segle xix , de l’època de Concepció Arenal. Hi

havia un cos central, a la dreta hi havia la part de dones i a l’esquerra la d’homes, però no ens vèiem mai. Sabíem que a l’altre costat hi havia els nostres companys i allà hi va haver una funcionària que em va preguntar si jo ja havia conegut a una tal Ramona, i jo no sabia qui era. La Ramona era una dirigent camperola de Granada que havia estat molts anys a la presó. Tot i que no ho puc confirmar, crec que aquesta funcionària, igual que Presen a València, era una compa nya del partit, o si més no d’esquer res. Em passava missatges del meu company, el pare del meu fill, que estava a la mateixa presó, però al costat dels homes.

Jo pensava que m’havien aplicat la llei d’amnistia, però amb la recons trucció de l’arxiu processal vaig saber que em van aplicar l’indult que va signar Juan Carlos i el 21 de novembre. Però com que la buro cràcia funcionava tan malament, l’indult no es va tramitar i durant molts mesos em vaig haver de pre sentar als jutjats de València cada quinze dies i no podia demanar el passaport. De tota manera, quan et donaven la llibertat provisional, igualment vivies controlada. En una ocasió, anys després, vaig tor nar amb el tren Talgo nocturn de París a Barcelona. A Portbou, ja de matinada, la Guàrdia Civil va en trar al meu compartiment, que era de quatre persones. Jo dormia i em vaig despertar amb una llanterna que m’enfocava la cara, només a mi. Segurament el meu nom devia haver quedat en alguna llista, i això que ja havia passat prou temps des de l’última detenció. No m’ha tor nat a passar, però aquell dia va ser molt significatiu per a mi. A més, m’havia passat una bona estona parlant amb l’interventor a la ca feteria, però, després de l’incident, aquell home que m’havia mirat amb simpatia ara es pensava que era una criminal o ves a saber què.

Isabel Alonso, a la dreta de la imatge, embarassada del seu fill. Calp (Alacant), 1975. Font: Isabel Alonso.

MB : Ets una dona compromesa amb moltes lluites, també amb el feminisme.

Quan vam tornar a València des prés de les detencions, vaig entrar a la Comissió de Dones de l’Asso ciació de Veïns de Benicalap. La participació de les dones en aquest moviment veïnal va ser cabdal, juntament amb les vagues del tèxtil a València i també en tot el movi ment obrer. En aquest moviment veïnal hi estàvem totes implicades, perquè reclamàvem la millora de la nostra vida quotidiana, com la construcció d’escoles bressol i millores urbanístiques. Aquesta vocalia i el Moviment Democràtic de Dones em van ajudar a fer el salt d’un feminisme espontani a un activisme estructurat dins els grups de dones. També hi havia l’Asoci ación de Mujeres Universitarias, que era de caràcter més acadèmic. Aquí vaig contactar amb antigues companyes de carrera i vam co mençar a llegir autores com Nora Efron i el llibre Ensalada loca, que té un capítol dedicat al mite de l’orgasme vaginal. Formàvem part de la segona onada del feminisme en l’àmbit internacional i vam fer nostra l’afirmació que “el que és personal és polític”, perquè ens ajudava a comprendre que no som dones lligades al nostre cos, sinó que el nostre cos és polític. O sigui que des del cos també es pot fer política.

D’alguna manera, aquest contacte amb el feminisme em va allunyar del partit. No em va passar només a mi, va coincidir amb la legalitza ció del PCE i les primeres eleccions democràtiques. En el meu cas, aquest apropament al feminisme me’n va distanciar, tot i que no va ser una ruptura traumàtica. Més tard ja vaig venir a Barcelona i el canvi de ciutat també hi va ajudar.

MB : La legalització del PCE et va agafar passant la Setmana Santa al poble valencià de Tàrbena. Ho vas seguir des de la mítica Casa Pinet.

IA : Va ser una festa! Era increïble perquè s’anaven legalitzant tots els partits, excepte el PCE. Semblava que si el legalitzaven l’exèrcit faria un cop d’estat. Havíem llogat una casa per passar-hi les vacances de Pasqua. En aquella època, durant la setmana els cinemes, les disco teques i tot l’oci estava tancat i a la televisió únicament veies pel·lícu les de Jesucrist. A les dotze de la nit

de la nit del Diumenge de Pasqua, que ja es podia obrir, era com si fos Cap d’Any.

MB : I tot això amb un país molt més obert com és França a tocar.

IA : Per a nosaltres París era l’an hel de llibertat, viure una vida que fos viscuda i que no fos plena de silenci. Vaig anar-hi un estiu i vam contactar amb grups d’esquer res; al·lucinàvem amb la llibreria Ruedo Ibérico, la llibreria Española o la llibreria de Maspero, que era de caràcter maoista. Allà trobàvem

Caràtula del dossier judicial del Tribunal d’Ordre Públic on apareix processada Isabel Alonso. 1975. Font: Isabel Alonso.

tots els llibres que aquí ens havíem de passar de sotamà. A més, hi ha via molta migració espanyola que hi treballava. Al tren vam compar tir aquella sensació de poder parlar del que volguessis perquè no et passava res.

MB: Com vas viure després els pri mers anys de democràcia?

IA : Al principi anàvem cap a mi llor i pensàvem que seguiríem la tendència de Portugal, Itàlia o Alemanya, de ruptura cap a la de mocràcia. Trencar amb el passat i començar de nou amb una societat que es reivindica clarament antifei xista. Però aquí s’ha fet d’una altra manera, aquests serrells continuen, sobretot ho veiem en el sistema judicial. Tinc la sensació que és el sector que menys s’ha renovat i el

més dur. Sols cal veure el que li ha passat al jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme. Per això m’he implicat amb l’As sociació d’Expresos. Hi ha molta dificultat per treballar aquest tema a les aules, sobretot als municipis on governa Vox o a les comunitats autònomes que hi fa pactes amb el PP. Sempre afecta la memòria històrica. El concepte d’adoctri nament a les aules ha fet molt de mal i ha generat por entre alguns sectors del professorat per treba llar els temes de memòria història. L’única vegada que he tingut un problema a les classes d’història per aquest tema va ser el 2014, l’últim any com a professora d’His tòria al Liceu Espanyol de París. Va venir una mare, que era guàrdia civil de l’ambaixada, i va utilitzar aquesta paraula. Em va dir que jo

adoctrinava a les classes i que em posava contra l’exèrcit, fent refe rència a la Guerra d’Espanya. Jo li vaig mostrar les gràfiques del llibre de Vicenç Vives sobre quina part de l’exèrcit havia donat suport al cop d’estat militar i quina no, per què simplement parlava d’aquest fet històric. El professorat d’ara s’ha de sentir protegit i reforçat per poder tractar amb tranquil·litat aquests temes que, a més, han de quedar claríssimament establerts en els decrets del currículum.

Isabel Alonso, al centre de la imatge, amb l’escriptora i periodista Montserrat Roig, a la dreta. Edimburg, 1980. Font: Isabel Alonso.

MB: A l’Associació Catalana d’Ex presos Polítics del Franquisme treballes precisament a la Comissió Pedagògica.

IA : Sí. En part gràcies a la pandè mia i a la meva lluita a l’Associació Dret a Morir Dignament (DMD), de la qual he sigut presidenta durant quatre anys. Amb el con finament, l’activitat de la DMD va baixar i jo tenia relació amb l’àmbit de drets de ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Em van enviar una convocatòria d’una conferència virtual sobre represa liats del franquisme a la ciutat de Barcelona i ho vaig trobar molt in teressant. Hi participava en Carles Vallejo, president de l’Associació, i vaig posar al xat que seria molt interessant que totes aquestes ex periències arribessin a les aules; ell em va respondre positivament i em va convidar a conèixer l’as sociació. Després em van proposar coordinar la part educativa amb la creació d’una comissió pedagògica amb professorat jubilat. La nostra línia de treball són els centres edu catius. Ara estem treballant sobre el paper de les dones en el moviment veïnal de la Barcelona dels anys seixanta i setanta i hem col·laborat amb una obra de teatre molt in teressant: En Bankog también hay ratas . També estem incidint en el món polític perquè els decrets del currículum deixin molt clar que cal treballar amb temps i tranquil litat i, de manera transversal, els temes de memòria històrica i, per què el professorat senti un suport en la seva feina, fem formació del professorat i unes jornades estatals de pedagogia de la memòria en les quals es comparteixen experiènci es. L’Associació d’Expresos Polítics és molt necessària i funciona molt bé. A més, a la gent de la Comissió Pedagògica ens ha permès retro bar-nos amb la història i l’alumnat dels instituts.

MB: Hi ha hagut una reparació de la memòria històrica?

IA : El franquisme que va ser una dictadura fins al final, però les brutalitats que es van fer durant la guerra i al principi del franquisme no són comparables; a totes les víc times i persones represaliades que van pagar amb la mort o amb anys de presó no se’ls ha fet justícia. Al contrari, han sigut una presència incòmoda. La democràcia que es va fundar durant la transició tenia la idea d’oblidar per superar. Penso en com es devia sentir tota la gent que havia lluitat per mantenir la República i la llibertat durant tants anys i que no els van fer ni cas. El concepte de memòria històrica, des del primer moment, l’han man tingut les famílies de les víctimes i represaliats, que han creat un moviment contra l’oblit. Des del món associatiu, també recordo actes massius amb els brigadistes internacionals molt emotius, i a Catalunya encara es fan més coses. A més a més, hi ha el Memorial Democràtic; aquesta entrevista mateix n’és un exemple.

Si penso en mi mateixa durant el temps de la transició, la movida crec que la societat no donava

importància al fet que milers d’estudiants i encara més milers d’obrers haguessin lluitat per la democràcia. Si després d’acabar la dictadura, just en aquell moment, els mitjans de comunicació o les escoles ens haguessin convidat a parlar del tema... Això ha aparegut molt més tard i penso en aquesta gent que ha anat morint sense aquest reconeixement; a mi em produeix molta tristesa, crec que no s’ha fet bé en absolut.

MB: I com a professora? Has con viscut amb moltes generacions.

IA : Jo he estat fent classes a Catalunya, a la Itàlia de Berlusconi, a la França de Sarkozy i a l’Argen tina de Menem i no he vist mai un partit de govern de dretes que tingui aquesta oposició respecte a la memòria històrica com la que té aquí el Partit Popular, i encara més Vox, que per a ells la lluita contra el feminisme i la memòria històrica és marca de la casa. Fa poc estàvem amb la Rosa García Alcón, una dona represaliada i torturada du rant el franquisme, i ens explicava que fa uns anys anaven amb l’as sociació als instituts per passar la pel·lícula El silencio de otros, sobre la repressió de la dictadura, i no hi havia cap problema, mentre que ara, a Madrid, una part del profes sorat té por de portar la pel·lícula a les escoles. Per això cal que el professorat, les famílies i l’alumnat no callin. Se’ls ha de donar tot el suport possible. Cal que entre tots recuperem la memòria.

“A totes les víctimes i persones represaliades que van pagar amb la mort o amb anys de presó no se’ls ha fet justícia. Al contrari, han sigut una presència incòmoda. La democràcia que es va fundar durant la transició tenia la idea d’oblidar per superar”

ZoOms de recerca

ZoOms de Recerca

Dones i esport: figures invisibles durant el franquisme

Resum

Dolors Ribalta Alcalde Professora a la Universitat Ramon Llull

És diplomada en Magisteri d’Educació Física (1998) per la Universitat de Lleida, i en Psicologia de l’Esport en Edat Escolar (1999) per la UAB-UB. També és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (2004) per la Universitat Ramon Llull, on imparteix docència. La seva tesi doctoral (2016), que va rebre el premi extraordinari de doctorat, va donar pas a l’activitat investigadora en el Grup de Recerca i Innovació sobre Esport i Societat (GRIES). Treballa temes de gènere, educació física i esport.

L’evolució de la participació de la dona en l’esport ha estat un camí difícil. En aquest article, fruit de la tesi doctoral que l’autora va fer el 2016 i que es basa, en bona part, en entrevistes a dones esportistes, es destaquen els grans canvis que la dictadura franquista va suposar per a l’esport femení català. Les dones esportistes del període es van haver d’adaptar al motlle que el règim dictatorial havia configurat per a elles sota la batuta de la Sección Femenina, una institució encarregada de l’adoctrinament femení en la ideologia del règim. L’educació física i esportiva estava mediatitzada per aquesta entitat, però s’hi van saber ajustar, es van sobreposar a les limitacions i van aconseguir fites destacades a l’ombra de la masculinitat regnant.

#ParaulesClau

#Catalunya #Franquisme

#Gènere

#Història oral

Els somnis esportius femenins s’ esmicolen

L’ esclat de la Guerra Civil va frustrar l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona l’estiu del 1936. A l’estadi, les atletes cata lanes es preparaven per a l’ esdeve niment, però l’alçament militar va esmicolar el seu present i va capgirar el seu futur. Les millors condicions socials i polítiques garantides per la Constitució del 1931 i per altres textos legals havien afavorit les lli bertats femenines, l’escolarització i la incorporació de les dones a l’esport a través dels múltiples clubs, asso ciacions o ateneus que van facilitar emmirallar-se amb noves referents.

Durant els tres anys fatídics de la Guerra Civil (1936-1939), men tre “la foscor predominava a les nostres ciutats”, 1 com va dir Lluïsa 1 Giró, L. (2005). Recordant. Barcelona: edició de l’autora, p. 36.

Giró —atleta i basquetbolista de Badalona—, algunes joves esportis tes encara van participar en un matx internacional d’atletisme, en el qual van representar Catalunya a París el 1938. Eren les últimes oportunitats abans que el rumb de l’esport i de les possibilitats femenines fes un gir radical. La victòria franquista va su posar un efecte devastador en el ric teixit esportiu, ja que va interrompre la democratització que havia propi ciat l’augment de la participació es portiva femenina de finals dels anys vint i principis dels trenta.

L’educació física i esportiva femeni na, sota les directrius de la Sección Femenina

La Sección Femenina de la Falange (SF) va ser la institució subordinada al règim franquista en carregada de l’enquadrament femení en la ideologia nacionalcatòlica. El franquisme va posar fi al model de

dona que s’havia forjat durant la Segona República —supressió del matrimoni civil i del divorci, pena lització de l’avortament i dels mèto des anticonceptius, protecció de les famílies nombroses i supressió de la coeducació per decret des del 1939. A partir de l’entramat legal, va reduir les dones a l’àmbit privat i domèstic, i a l’acompliment del rol d’esposes, mares i mestresses de casa; les va subordinar a les figures masculines i al desenvolupament d’una sèrie de valors clarament estereotipats, com

Clausura del primer campionat nacional esportiu femení, organitzat per la Falange al camp de les Corts. Font: Brangulí (fotògrafs)/ANC.

“La primera participació olímpica femenina durant el franquisme no va arribar fins a Roma el 1960, en què va participar una delegació d’onze dones”

la fragilitat, la dolçor, la submissió i l’abnegació constant.

Tenint en compte aquest nou prototip femení, l’esport de l’època es feia d’una manera diferent segons cada sexe. En aquest sentit, Luis Agosti, assessor de l’SF, afirmava que no es tractava que les dones fessin esport a l’estil masculí, sinó d’acord amb la seva pròpia manera d’expres sar-se. És a dir, l’exaltació nacional a partir d’exhibicions gimnàstiques fetes amb pudor i disciplina, la pre paració del cos per a la reproducció i la maternitat evitant els esforços extenuants, i la pràctica esportiva fonamentada en valors de convivèn cia social i formativa, allunyada de l’elit. De fet, la primera participació

olímpica femenina durant el fran quisme no va arribar fins a Roma el 1960, en què va participar una dele gació d’onze dones.

Segons apunta Juan Carlos Manrique, hi havia una sèrie d’es ports que es consideraven aptes des del punt de vista tècnic, moral i higiènic, i que, segons el règim, s’ade quaven a les qualitats femenines, com la natació, la gimnàstica, el tennis, etc.; d’altres, en canvi, estaven vetats, com els esports de lluita, el futbol, el ciclisme i l’atletisme de competició, que no es va introduir fins al 1961, perquè es considerava poc femení i que masculinitzava les que el prac ticaven. A més a més, l’esport s’havia

de practicar amb un vestuari que fos considerat femení, decent i decorós.

Les figures invisibles. Dones espor tistes durant el franquisme

La pràctica esportiva femenina durant el franquisme tenia lloc als clubs esportius, la Sección Femenina, les empreses i, menys sovint, al Sindicato Español Universitario (SEU). Es desenvolupava sota la batuta d’entrenadors i estava supe ditada a les figures masculines de la família.

Les esportistes del període havien de ser molt intrèpides per superar els dictàmens de la Falange i la Sección Femenina. D’entrada, havien de fer el servei social, demanar salconduits per sortir a competir a l’estranger i vèncer les mentalitats de l’època. Que aquestes línies serveixin per retre’ls homenatge, en alguns casos, malauradament, ja pòstum, i per fer visible una part de la seva història.

Durant la infància, en escoles de tipus religiós, algunes alumnes van rebre el rebuig i les crítiques per fer esport, motiu pel qual se’ls privava de ser escollides filles de Maria2 en les celebracions; algunes, fins i tot, van haver de canviar de centre esco lar per les pressions que van rebre. Posteriorment, segons paraules de la basquetbolista Pepa Soler, “l’esport no es contemplava 3 i formar part d’un club privat era un privilegi”. 4 Els esforços per expandir l’educa ció física i esportiva de la Sección Femenina en àrees on no existia van topar amb la tradició dels clubs i, segons el parer de les entrevistades, les competicions de la Falange eren “empobrides i no tenien ni punt de

2 Entrevistes fetes per Dolors Ribalta a Roser Ponsatí, el 17 de maig del 2011, i a Elsa Verdugo, el 26 de novembre del 2012.

3 Entrevista feta per Dolors Ribalta a Pepa Soler el 12 de maig del 2011.

4 Grup de discussió (GD) organitzat per Dolors Ribalta amb sis dones esportistes el 30 de juny del 2015.

Camp de bàsquet a Roda de Berà. Font: Fons personal Pepita Biosca.

comparació amb les que havíem viscut”.5 Algunes famílies vetaven o dificultaven la pràctica esportiva de les filles; en aquest sentit, Alícia Guri va afirmar que el pare d’una amiga es preguntava: “‘Què ha de fer una noia fent esport?’, i li va causar molts pro blemes per jugar a tennis”,6 o que es qüestionava la seva pràctica per ra ons biològiques: “Mi madre tenía la sensación que una señorita cuando empezaba a jugar más campeonatos —de tenis—, dos seguidos, no quería porque decía que me gastaría”. 7

D’altra banda, havien de pintar el camp per poder jugar o s’havien de dutxar amb aigua freda després dels entrenaments.

Van aprendre a callar mentre sonava l’himne nacional i van trobar

5 Ibídem.

6 Entrevista feta per Dolors Ribalta a Alícia Guri el 16 de febrer del 2013.

7 Entrevista feta per Dolors Ribalta a Maria Teresa Bartual el 22 de febrer del 2013.

estratègies per no haver de fer la salutació franquista, com el cas de Pere Gol, entrenador de la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona, que sempre es trossava la sabata en aquell instant. No eren les úniques restriccions: l’equip de Lluïsa Giró va guanyar una final contra l’equip de bàsquet de la Falange de Mallorca, però una fotografia que les mostrava

en pantaló curt, en lloc dels pitxis o de les faldilles llargues, va fer que fins i tot haguessin de retornar la co pa.8 Malgrat el desencís, van inventar una indumentària amb materials nous, com el setí, en substitució del cotó, o van esquivar la censura dels clubs, com el cas de Roser Ponsatí, del Club Natació Barcelona, que rememora que s’havia de canviar de banyador per sortir a fer patí de vela perquè el club no la sancionés.

Van inaugurar moltes piscines, però mostrar el cos en banyador i compartir espai amb els nois era motiu d’escàndol; el bisbe Gregorio Modrego fins i tot afirmava que es podien quedar embarassades a l’ai gua. No era l’únic reclam que afron taven des del púlpit, perquè, segons el bisbe d’Olot, s’havia de nedar amb control femení. Se les va titllar de rara avis, indecents, xicotots i mari machos, perquè el ‘model de dona’ no

8 Entrevista feta per Dolors Ribalta a Lluïsa Giró el 12 de novembre del 2014.

Roser Ponsatí fent patí de vela al port de Barcelona. Estiu del 1951. Font: Fons personal Roser Ponsatí.

“Van inaugurar moltes piscines, però mostrar el cos en banyador i compartir espai amb els nois era motiu d’escàndol; el bisbe Gregorio Modrego fins i tot afirmava que es podien quedar embarassades a l’aigua”

era el d’esportista, com va explicar Mercè Guix.

Anaven superant els obstacles amb la passió per fer esport, però també van trobar murs infranqueja bles. Van haver de fer renúncies, com la de Maria Víctor a les Olimpíades de Hèlsinki (1951), per casar-se i tenir cura d’un familiar malalt, o com el cas de l’equip de bàsquet de Cottet, que no va poder assistir al Campionat d’Europa del 1961 per qüestions econòmiques.

Tot i les dificultats, ens deixen per al record fites extraordinàries: Carme Romeu anant de primera corda i fent primeres ascensions al Cavall Bernat (1941), a la Bola de la Partió o al Gat, per destacar-ne algunes; Montserrat Tresserras sent la primera persona espanyola a cre uar el canal de la Mànega (1958), entre altres gestes ressenyables en la llarga distància; Alícia Guri sortint a competir contra les millors tennistes del món a Wimbledon (1958-59), Portugal i Suïssa; Encarna Sánchez sent una centenària del bàsquet, i així una llista llarga de dones que van fer créixer la llavor de l’esport en un context difícil que progressivament es va anar afeblint.

Nous horitzons de canvis. S’eixamplen les possibilitats esportives i socials

En la dècada del 1960 es va pro duir un procés de canvi econòmic,

Per saber-ne més:

polític i social. El model tradicional de dona va poder sortir del que Carmen Molinero va anomenar la clausura forçada en un món petit, per transitar cap a l’àmbit públic i incorporar-se a la feina, però també a l’esport. En aquest àmbit es va pro duir el relleu del general Moscardó per Elola Olaso, al capdavant de la Delegació Nacional d’Esports (1956). Es va aprovar una nova llei d’educa ció física i esport (1961) que incor porava una visió renovada i, malgrat el dèficit existent en infraestructures,

es va intentar promocionar l’esport entre la ciutadania. Es van recuperar les competicions femenines atlèti ques i es van començar a practicar disciplines que tradicionalment ha vien estat masculines, com el futbol en els anys setanta. Amb la mort del dictador el 1975, es va iniciar la tran sició política cap a la democràcia i es va començar a recuperar terreny per a les dones després d’una llarga etapa d’invisibilitat.

• Giró, L. (2005). Recordant. Barcelona: edició de l’autora, 2005.

• Manrique, J.C. La actividad deportiva femenina durante el franquismo y sus campeonatos escolares [en línia]. Alacant: Alto Rendimiento, 2007. <https://altorendimiento.com/la-actividad-deportiva-femenina-durante-el-franquismo-y-suscampeonatos-escolares/> [Consulta: 19 abril 2022].

• Molinero, C. “Mujer, franquismo, fascismo. La clausura forzada en un mundo pequeño”. Historia Social [València: Fun dació Institut d’Histèria Social, de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED)], núm. 30 (exemplar dedicat al franquisme del 1998), p. 97-117.

• Ribalta, D. Dones, esport i dictadura, la memòria oral d’esportistes catalanes durant la primera etapa del franquisme (1939-1961) [en línia]. Universitat Ramon Llull, 2016. <https://www.tesisenred.net/handle/10803/352226#page=1> [Consulta: 19 abril 2022].

• Suárez, L. Crónica de la Sección Femenina y su tiempo. Madrid: Asociación Nueva Andadura, 1993.

Fotografia de Carme Romeu escalant. Font: família Piqué-Romeu.

ZoOms de Recerca

El maquis i la gran pantalla. Iconografia de la guerrilla antifranquista rural en el cinema de ficció històrica espanyol 1

Resum

Raquel Martín Fuertes Historiadora de l’art

Amant de l’art i la cultura, és graduada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona —guardonada amb el Premi Extraordinari—, i s’ha especialitzat en l’art i la historiografia feminista. Tanmateix, atès el seu interès per la recuperació de la memòria històrica, els últims anys ha centrat el seu objecte d’investigació en la recerca i l’anàlisi de la guerrilla antifranquista mitjançant l’estudi iconogràfic de les produccions cinematogràfiques i altres manifestacions artístiques.

L’1 d’abril del 1939, la població espanyola es va despertar amb l’anunci de la fi de la guerra; les tropes franquistes havien aconseguit els seus últims objectius militars. No obstant això, eren molts els que continuaven, i continuarien durant més de dues dècades, amb les armes alçades en lluita contra el règim i en defensa de la República. La lectura que es va fer d’ells, sempre relegada als marges del coneixement històric, va estar sotmesa des d’un inici als interessos dels poders fàctics i de la classe política dominant, dels quals el cinema no es va poder desprendre. En conseqüència, l’anàlisi del nostre patrimoni fílmic no només permet conèixer qui eren els que “van fer la guerra en espardenyes”, tal com els defineix el cineasta Mario Camus, sinó també quines van ser les implicacions que els plantejaments polítics imperants, especialment en matèria de memòria històrica, i les tendències cinematogràfiques de l’època van tenir sobre la iconografia del maquis.

#ParaulesClau

#Cinema

#Franquisme

#Maquis

#Memòria històrica

#Pacte de silenci

1 En aquest article s’analitzen les principals produccions cinematogràfiques espanyoles centrades en la guerrilla antifranquista rural, sense entrar a valorar produccions estrangeres, com la cèlebre pel·lícula de Fred Zinnemann titulada Y llegó el día de la venganza (1964), o films dedicats a guerrillers urbans com la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, de Sílvia Quer (2022).

És ben sabut que la història l’escriuen els vencedors, que és, per tant, una reconstrucció del passat tendenciosa i arbitrària. Tenint present aquesta particu laritat, l’aproximació al passat esdevé una tasca de recerca àrdua, d’esperit crític imperiós. En el cas espanyol, per exemple, inquirir en la seva història més recent, re flexionant sobre alguns punts del relat històric, ofereix la possibilitat de conèixer nous discursos que qüestionen obertament l’oficial i que inclouen les veus que han estat silenciades i condemnades a l’oblit.

Més encara, l’estudi de narra cions alternatives requereix l’anàlisi minuciosa de tots els espais discur sius sobre els quals potencialment es pot articular la memòria his tòrica d’un col·lectiu determinat. D’entre tots, el cinema és, sens dubte, un llenguatge excel·lent per al record.

L’inici de la representació cine matogràfica del maquis, tot i el rol determinant que els guerrillers van exercir en l’esdevenir de la dicta dura franquista, va haver d’esperar el divuitè aniversari d’oposició activa i la constatació de la pràcti ca i íntegra dissolució de totes les partides, les quals fins aleshores continuaven exercint una resis tència armada contra el règim. En efecte, no va ser fins al 1954 que les sales d’exhibició espanyoles van projectar el primer film en el qual es reconeixia la figura del guerriller antifranquista: Dos caminos (Ruiz Castillo, 1954).

Aquesta datació no va ser for tuïta. Una vegada transformada la guerrilla en un anacronisme i descartada la probabilitat de re surrecció, el franquisme va veure en la resistència armada el recurs idoni per elaborar un discurs pro pagandístic sobre les ‘conquestes’ del règim. Per això, l’aparell censor

franquista va aprovar nombrosos projectes que recuperaven la figura del guerriller, sempre representat des d’una perspectiva maniquea i simplista que l’acusava de bandole risme comú i hi reflectia els vicis i la perversitat de l’ésser humà, en el cas dels dirigents i líders opositors, i de desgraciades víctimes vilment enganyades per la ideologia co munista, en el cas dels partisans. 2 Amb aquesta caricaturització, el relat exemplificava els beneficis obtinguts pel bàndol vencedor, ja que no sols havia aconseguit lliurar Espanya del malson roig, que havia sumit el país en l’anarquia atea i la barbàrie republicana, sinó que, a més, havia desarticulat i detingut les quadrilles que intentaven per torbar l’estat de pau aconseguit.

la renovada màscara tecnocràtica i economicista” 3 que havia adop tat la dictadura. És per això que el maquis va esdevenir un ésser monstruós, una veritable amenaça per al benestar i l’estabilitat social, i va recuperar així la diatriba anti comunista de la immediata post guerra. Com a resultat, la imatge del guerriller s’allunyava del perso natge afligit per recuperar el perfil de criminal contumaç i implacable, els moviments del qual responien al seu tarannà usurpador, tal com es mostra en A tiro limpio (PérezDolz, 1963), i no a una causa políti ca; la guerrilla es descrivia com un simple mètode delictiu.

Amb tot, s’infereix que la ico nografia del maquis durant aquest període ambicionava tres propòsits clarament definits: en primer lloc, acréixer, homogeneïtzar i conso lidar el compromís de la població civil amb els principis i les pràcti ques del règim; en segon lloc, ex hortar i advertir sobre el càstig que la insurrecció o qualsevol mena de desobediència comportaria, i, en tercer lloc, intensificar el repudi social sobre la guerrilla, no només per extenuar el suport de los del llano —motor de supervivència de la resistència—, sinó també perquè la seva aniquilació quedés justifica da sense que la població qüestionés la integritat del sistema franquista.

Consecutivament, durant els anys seixanta, i a causa de la le gitimació de la dictadura emesa per les potències politicoeconò miques, el règim es va consolidar i va iniciar un procés exponencial d’enduriment de les polítiques re pressives que també es va traduir en un nou discurs cinematogràfic sobre el maquis. Va ser així com el cinema va recuperar l’estil anome nat cinema de croada, però “amb

2 En són exemples Torrepartida (Lazaga, 1956) i La paz empieza nunca (Klimovsky, 1960).

Aquest imaginari cinemato gràfic, però, es va modificar —tot i que de manera incipient— durant el tardofranquisme amb el nai xement d’un cinema possibilista que sorgia amb l’esquerra política. En efecte, amb el jou franquista agonitzant al costat del seu tirà, l’espectador es va trobar enfront

3 Heredero, C. F. “Historias de maquis en el cine español. Entre el arrepentimiento y la reivindicación”. Ficciones históricas en el cine histórico español [Madrid: Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España], núm. 6 (3r quadrimestre del 1999), p. 222.

“El franquisme va veure en la resistència armada el recurs idoni per elaborar un discurs propagandístic sobre les ‘conquestes’ del règim”

dels primers films elaborats des d’una perspectiva d’esquerres, que formulava els discursos fílmics des de la mirada dels vençuts, però mantenint la despolitització, la des contextualització i el derrotisme propi de la indústria franquista. En conseqüència, i com il·lustra El espíritu de la colmena (Erice, 1973) o Pim, pam, pum… ¡Fuego! (Olea, 1975), la iconografia del comba tent antifranquista reproduïa una imatge que s’ajustava més al con cepte de huido que de maquis: un home que, amenaçat i consumit per l’opressió feixista, malvivia a les muntanyes. Així, doncs, es tractava d’una figura a la qual se li reconeixia la humanitat i se la des proveïa de tota maldat, i per això va esdevenir mereixedora d’estima i empara, especialment requerida davant la persecució i l’abús d’un Estat definit com a venjatiu i vio lent i dotat de màxima impunitat. Altrament, i de manera simultània a aquest cinema possibilista, el llegat franquista va mantenir la cri minalització del guerriller a través de títols com Metralleta Stein (De la Loma, 1974), Casa Manchada (Nieves Conde, 1975) o El ladrido (Lazaga, 1977).

Tot i així, va caldre esperar la mort del dictador i la seva revisió consegüent del règim per iden tificar les primeres pel·lícules en les quals es reconeixia la dimen sió política de los del monte , 4 tal com veiem en Los días del pasado (Camus, 1977) i El corazón del bosque (Gutiérrez Aragón, 1979). D’aquesta manera, el maquis en el cinema de la Transició era identifi cat com un dissident polític, dotat

4 Entre les nombroses nomenclatures que van definir aquesta tipologia de resistència armada, la qual es desenvolupava essen cialment a les zones rurals, va destacar el concepte los del monte. Es tracta d’una lo cució substantiva que es va plantejar com a alternativa al terme maquis, originàriament utilitzat per referir-se als guerrillers de la resistència francesa que combatien contra la invasió nazi.

Cartell cinematogràfic de la pel·lícula Los días del pasado, dirigida per Mario Camus (1977), i interpretada per Pepa Flores, Antonio Gades, Gustavo Bergés, Antonio Iranzo, Manuel Alexandre, Mario Pardo, José Yepes i Fernando Sánchez Polack. Font: IMPALA/Filmoteca de Catalunya.

d’una gran dignitat i solemnitat i amb compromisos ideològics clarament delineats —tot i que es presentava d’una manera succinta i simbòlica—, però sotmès a una situació tràgica que fa que sigui un ésser absolutament derrotat que resisteix a les dures adversi tats com a màxima expressió de supervivència.

Malgrat tot, aquest incipient caràcter rebel i subversiu que es reconeixia mínimament a les pel·lícules es van anar emmudint amb la finalitat de fer encaixar la imatge del maquis al discurs històric oficial, moderat i condescendent, que secundava les ambicions del

conegut “pacte de silenci”5 i compre nia la guerra des del lema “tots vam ser culpables”. Encara més, i com bé indica l’historiador Secundino Serrano, la revisió crítica del nostre passat més immediat, inherent al relat històric dels vençuts, va ser acusada de revengisme i conside rada un exercici d’irresponsabilitat que atemptava contra el benestar i la concòrdia social que les políti ques multipartidistes i consensuals de la Transició havien aconseguit establir. Així, la narració fílmica sobre la Guerra Civil i la dictadu ra tan sols va ser legitimada quan l’ambientació en aquells anys pre tèrits i funestos exhibia els bene ficis obtinguts per la democràcia acabada d’inaugurar.

Per tant, amb la consolidació progressiva del sistema democràtic, la iconografia de los del monte es va perpetuar entorn d’una lectura que desproveïa el guerriller de la seva naturalesa insurgent i eludia la seva idiosincràsia política com a força contestatària d’un règim autoritari, i el presentava així com a víctima d’un context punyent i

5 Per aprofundir en aquest concepte es recomana consultar la definició que ofereix l’obra col·lectiva dirigida per Ricard Vinyes: Vinyes, R. (dir.). Diccionario de la memoria colectiva. Barcelona: Gedisa, 2018, p. 371.

claustrofòbic. D’aquesta manera, i com bé projecta Luna de lobos (Sánchez Valdés, 1987), els parti sans van passar a ser identificats de nou com a huidos , pròfugs per la supervivència i no per la defensa d’un projecte ideològic paramilitar. Ara bé, la importància d’aquest tí tol residia en el fet que amb la seva producció concloïa una dècada de silenci cinematogràfic sobre el maquis, una absència simptomàtica que va evidenciar l’impacte de les polítiques hegemòniques d’oblit voluntari.

Més endavant, tot i l’obstinació de l’aparell governamental per alliçonar en aquesta desmemòria ambicionada, 6 durant la dècada dels noranta va sorgir i es va desenvolupar un moviment social que reivindicava el dret al record, el reconeixement als damnificats per la dictadura i la justícia per les atrocitats reiterades, fins llavors

6 Un exemple clar de la implicació dels poders fàctics per difondre l’amnèsia col·lectiva van ser els anomenats Pactes de Moncloa. En efecte, l’octubre del 1977, les principals agrupacions polítiques es van reunir per establir unes bases comunes amb les quals es pogués reconciliar la fragmentada esfera política del país i reduir qualsevol risc de repetició de conflicte armat. No obstant això, el resultat va ser la definició d’una nova actitud envers el passat de la guerra i la dictadura posterior: l’oblit voluntari.

Cartell cinematogràfic de la pel·lícula Luna de lobos, dirigida per Julio Sánchez Valdés (1987), i interpretada per Santiago Ramos, Antonio Resines, Álvaro de Luna, Kiti Mánver i Fernando Vivanco. Font: Video Mercury/ Filmoteca de Catalunya.

impunes, que havia comès el règim. Una ‘onada del record’ del qual es va fer ressò la indústria cine matogràfica, tal com evidencia la llista filmogràfica d’aquest període: Beltenebros (Miró, 1991), Huidos (Gracia, 1993), Terra de canons (Ribas, 1999), You’re the one (Garci, 2000), El portero (Suárez, 2000), Silencio roto (Armendáriz, 2001), El embrujo de Shanghai (Trueba, 2002), El año del diluvio (Mendoza, 2004), El laberinto del fauno (Del Toro, 2007) i Sordo (Cortés-Cavanillas, 2019).

Tanmateix, i malgrat la incli nació manifesta que va mostrar el cinema per esdevenir un espai per a la recuperació de la me mòria històrica, l’imaginari sobre el maquis no va presentar canvis substancials; la despolitització i la victimització del guerriller van continuar sent la tendència imperant. Consegüentment, les pel·lícules no van aconseguir en riquir el saber històric sobre el combatent antifranquista i van

Fotograma

de lobos

limitar el seu impacte a la conso lidació del que ja s’havia explicat anteriorment.

No obstant això, la filmografia contemporània va desenvolupar una nova perspectiva —la femeni na— que s’incorporava en el si de la mirada del vençut com a exercici de reconeixement i dignificació sobre el compromís que les dones van exercir en la supervivència de la resistència. N’és una bona mostra Silencio roto (Armendáriz, 2001), un retrat excel·lent de la postguerra, formulat des de l’òptica femenina, que evidencia les cotes altes d’abjecció i vilesa que va asso lir la repressió franquista, especial ment cruenta envers les dones.

En suma, la representació de los del monte no va tenir, i conti nua sense tenir en l’actualitat, un tractament exhaustiu amb el qual es pogués saber qui eren i quins van ser els propòsits sota els quals van fonamentar la seva actuació.

Ara bé, convé admetre que, tot i ser deficient i tergiversat, la producció cinematogràfica ha actuat com a espai de memòria, seguint la teoria de Pierre Nora, ja que ha propor cionat un lloc per a la recuperació d’aquells anys pretèrits que la his toriografia hegemònica ambicio nava oblidar. Per aquest motiu, és inqüestionable que, d’una manera o d’una altra, el cinema concedeix l’oportunitat d’incentivar la creació d’una consciència social sobre la

Per saber-ne més:

Cartell cinematogràfic de la pel·lícula Silencio roto, dirigida per Montxo Armendáriz (2001), i interpretada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Álvaro de Luna, María Botto, María Vázquez, Rubén Ochandiano, Pepo Oliva, Joseba Apaolaza, Jordi Bosch, Ramón Barea, Alicia Sánchez, Asunción Balaguer, Joan Dalmau, Patxi Bisquert, Andoni Erburu, Gonzalo Baz, Helio Pedregal, Maiken Beitia i Kandido Uranga. Font: ORIA FILMS/Filmoteca de Catalunya.

importància de desenvolupar i di fondre la memòria històrica.

• Arroyo, D. Narrativas guerrilleras. El maquis en la cultura española contemporánea. Madrid: Biblioteca Nueva, 2014.

• Camino, M. Film, Memory and the Legacy of the Spanish Civil War: Resistance and Guerrilla 1936-2010. Londres: Palgra ve Macmillan, 2011.

• Martínez, J. “Las películas sobre el maquis español: de la historia oficial a la memoria histórica” [en línia]. Cuadernos de Historia Contemporánea. [Madrid: Universidad Complutense de Madrid], núm. 34 (2012), p. 225-250. <http://revistas. ucm.es/index.php/CHCO/article/view/40069> [Consulta: 8 abril 2022].

• Moreno, C. “La representación del maquis en la historia del cine español: de bandoleros a guerrilla antifranquista”. Le tras Peninsulares [Carolina del Nord: Davidson College], núm. 1, vol. 16 (2003), p. 353-370.

• R amblado, C. “Re-imaginando al maquis. La guerrilla antifranquista en el cine español contemporáneo”. A: Ribeiro, A.; Ann Quance, R.; Walsh, A. L. (coord.). Guerra y memoria en la España contemporánea. Madrid: Editorial Verbum, 2009, p.181-198.

Espais de memòria

Espais de memòria Sant Adrià de Besòs. Els espais de l’altra memòria

A l’arxiu de la Catedral de Barcelona es conser va un document eclesiàstic de l’any 1012 que acredita que Sant Adrià de Besòs és una ciu tat mil·lenària. L’historiador Manuel Márquez Berrocal destaca l’origen de la ciutat en l’ex haustiva anàlisi social de Sant Adrià de Besòs i considera que la seva localització geogràfica és un fet determinant per al creixement que històricament ha tingut la ciutat: “L’existència del riu i de terres d’al·luvió, arrossegades pel mateix, la mar Mediterrània, la petita elevació on se situà el nucli antic del poble, garantiren el desenvolu pament de la vida humana al llarg dels segles”. 1

Si l’entorn natural i geogràfic de la ciutat va mar car la seva història rural al llarg dels segles, al segle xix nous factors vinculats a la industrialit zació provocaran un trasbals radical i brusc en el comportament humà i social de Sant Adrià de Besòs, que incidiran fortament en la identitat i la memòria d’aquest territori.

Aspectes com la proximitat amb Barcelona, les bones comunicacions en transport mòbil o ferroviari —la carretera nacional II Madrid-la Jonquera i el fet que des del 1848 passa per Sant Adrià la primera línia ferroviària inaugurada a Espanya (Barcelona-Mataró)— o l’assortiment d’aigua, imprescindible per generar energia elèctrica, determinaran el pas del territori rural al territo ri industrial i provocaran un trasbals demogràfic que la ciutat no havia conegut mai fins aquell moment. L’arribada massiva de població treba lladora procedent d’altres punts de la penínsu la, des del 1900 fins als anys setanta, serà una constant seguint el patró de moltes altres ciutats metropolitanes.

1 Marquez Berrocal, M. Sant Adrià de Besòs. La construcció de la ciutat. Barcelona: Ed. Sant Adrià de Besòs, 2020, pàg. 26.

Imma Boj Labiós

Directora del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC)

Llicenciada en Geografia i Història, amb especialització en Història, per la Universitat de Barcelona (UB). Màster en Immigració i Educació Intercultural i Màster en Gestió Cultural. Ha col·laborat com a professora convidada en el Màster de Gestió del Patrimoni (UB), el Màster d’Educació Plurilingüe (UB), el Màster d’Immigració i Educació Intercultural i el Postgrau de Disseny Expositiu (UAB/CCCB).

Col·labora en diversos projectes educatius del Departament d’Educació, com l’araArt i el projecte RCS, ha dirigit i comissariat diverses produccions expositives i des del 2003 és la directora del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC).

Fotografia: el Sevillano , nom popular del tren que arribava a Barcelona des de Sevilla ple de gent que va viure un periple migratori amb l’objectiu d’aconseguir una vida millor.

Per tot això, el rastre de memòria històrica i patrimonial de la ciutat està clarament vinculat als dos últims segles que deixaran iconografies tan magnífiques al territori, com les tres xemeneies de FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya, SA).

En paral·lel, es crearan assentaments de població obrera i migrada que anirà arribant en diverses onades de manera desordenada i massiva i que seran protagonistes de plans d’habitatge, espe culació del territori i manca de projecte social du rant el franquisme.

Al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya hi ha exposat un vagó original d’aquest tren, convertit en un espai museogràfic.

/ SEVILLANO (núm. reg: MUSE/0122), 1969. Font: MhiC.

Amb aquest antecedent ningú no es pot qüestionar el motiu pel qual dos dels espais de memòria més destacats de la ciutat són el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya i el Refugi Antiaeri de la placeta Macià; els espais de l’altra memòria que va narrar Francesc Candel en el seu llibre Els altres catalans el 1963.

Tots dos equipaments han basat els seus con tinguts a partir dels testimonis i han creat un eix d’experiències viscudes que generen un relat que no és únicament d’història local, sinó també una representació imprescindible de la història de Catalunya al segle xx , en matèria de resistència al franquisme. Els dos equipaments disposen de programacions estables, com el festival RefugiArt o l’espai d’exposicions temporals del MhiC.

Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC)

El MhiC es va inaugurar l’any 2004. L’espai per manent del museu es presenta íntegrament a l’ex terior, al jardí de la Masia de can Serra. A l’interior de l’edifici es poden visitar projectes educatius i exposicions temporals. L’espai permanent es presenta en tres àmbits:

1. Humans en moviment. Intenta una aproximació a la història des del mirall de la mobilitat hu mana. S’examinen conceptes i terminologies associades al fet migratori a través d’elements museogràfics interactius i pedagògics.

2. Migracions del segle xx . Aquest àmbit està lo calitzat a l’interior d’un antic vagó de tren ori ginal de 1959. Una gran peça que ret homenatge a tota la població que va arribar en aquest període i sense la qual no podem entendre la Catalunya actual. A l’interior d’aquest tren viatgers virtuals acompanyen el visitant al llarg d’aquest recorregut amb els seus testimonis i records.

3. Espai [MIGRAR]. Àmbit dedicat al patrimoni migratori de l’actual segle xxi . El MhiC conso lida aquest espai com una col·lecció viva i en procés de construcció. Aquest àmbit expositiu convida el visitant a reflexionar sobre el present més immediat i el futur de les migracions i planteja qüestions com l’acollida, la ciutadania, la configuració i la identitat de la societat.

Fotografia: entrada del refugi antiaeri de la placeta Macià. Sant Adrià de Besòs. Font: Maider Arraiza (Fons MhiC).

Refugi antiaeri de la placeta Macià

El refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) va obrir les portes com a Espai de Memòria el gener del 2008. Per a la ciutat és un espai emblemàtic de reflexió i anàlisi sobre la Guerra Civil. Té una clara vocació educativa i promou el contacte in tergeneracional entre els estudiants d’avui i els del 1938, amb el documental Els nens del Pla de Besòs, que es pot veure durant la visita i que està protagonitzat pels nens i nenes adrianencs de la guerra. Les visites són programades i es poden consultar al seu web.

Interior del refugi antiaeri de la placeta Macià Sant Adrià de Besòs. Font: Maider Arraiza (Fons MhiC).

Exemple de museografia a l’interior del Sevillano Museu d’Història de la Immigració de Catalunya / SEVILLANO (núm. reg: MUSE/0122), 1969. Font: MhiC.

Espais de memòria

El Parque Cultural de Valparaíso: conjunt urbà i històric i espai de memòria

L’actual Parque Cultural de Valparaíso (Xile) se situa a la regió de Valparaíso, a la província, comuna i ciutat homònima a 120 quilòmetres de la capital del país. A nivell geogràfic, la ciutat presenta la forma característica d’un amfiteatre, modelada així per la formació de terrenys en talús natural que circumden la costa al voltant d’una badia, davant l’oceà Pacífic. L’amfiteatre està constituït per la badia, una concavitat a la línia costanera protegida pel sud i oberta cap al nord, exposada als forts vents hivernals; el pla, una plana estreta de terreny guanyat al mar; i els quaranta-dos turons o cerros, terrenys elevats separats per pendents i congostos, on el ràpid creixement de la ciutat cap a aquests terrenys va generar un teixit orgànic. El Parque Cultural se situa a l’antic barri de San Juan de Dios, proper als límits de la zona d’amortiment del lloc de Patrimoni Mundial, entre els cerros Cárcel i Panteón, que constitueixen el límit del centre urbà històric de la ciutat de Valparaíso, juntament amb els cementiris.

Té un Màster en Rehabilitació Arquitectònica

Durant el període colonial, entre el 1594 i el 1810, es van construir sis forts i bateries de defensa costanera a la ciutat portuària, en resposta a les diferents incursions holandeses i angleses. En aquest context, el 1805, es va proposar el Pla General de Defensa de Valparaíso, que va projectar la Casa de Pólvora de Valparaíso, erigida entre el 1807 i el 1809. Aquest polvorí és un dels darrers vestigis del sistema de defenses costaneres de Valparaíso implementat durant aquest període per la corona espanyola.

Durant els primers anys del període republicà de Xile (1823-1831), el recinte es va utilitzar com un magatzem de pertrets de guerra i, després, com a recinte carcerari transitori, que aplicava el sistema penitenciari ambulant i de treball forçós ideat per Diego Portales el 1836 per modernitzar els recintes i les pràctiques penitenciàries.

Cybill Muñoz García Arquitecta

El projecte de la presó va sorgir l’any 1846, emplaçada a la Casa de Pólvora existent, fet que exposa la prevalença de la pràctica colonial d’utilitzar les instal·lacions de defensa com a recintes carceraris. El seu desenvolupament és testimoni de la modernització i la secularització dels sistemes disciplinaris i carceraris del país i evidencia les transformacions contemporànies de la concepció del càstig, des del cos cap a la privació de la llibertat i, finalment, cap a la rehabilitació per a la reinserció social.

L’espai testimonia diferents processos constructius entre el 1846 i el 1935. D’altra banda, dins dels usos, es considera la reclusió de les forces que van participar a la Guerra Civil del 1891, la detenció dels obrers de les vagues ferroviàries i maritimoportuàries entre el 1903 i el 1923 o la repressió als sindicats entre el 1927 i el 1930 per part del dictador Ibáñez del Campo, per esmentar només alguns fets significatius fins a mitjans del segle xx , que evidencien la trajectòria del recinte fins convertir-se en presó política. L’ús contemporani més rellevant del recinte és el que en va fer la dictadura civicomilitar de Pinochet.

Segons els informes Valech i Rettig, durant el període de la dictadura de Pinochet (1973-1990), les instal·lacions es van utilitzar per detenir i interrogar presos polítics, ja que es tractava del principal recinte carcerari de la regió. Entre el 1973 i el 1974, els presoners eren enviats des de diversos recintes militars, principalment des de l’Acadèmia de Guerra i la Caserna Silva Palma. A més, alguns testimonis van assenyalar que van

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 7

Fotografia: pavelló de presoners després del reciclatge arquitectònic, 2018. Font: Arxiu i CEDOC del Parque Cultural de Valparaíso.

arribar detinguts de camps de presoners de la regió, com Puchuncaví–Melinka. Després, entre el 1977 i el 1990, els presos eren enviats a la presó pels carrabiners, Investigacions i la Central Nacional d’Informacions (CNI), després d’haver estat detinguts a diversos recintes d’aquests organismes, especialment a la CNI.

A finals del 1999, l’amuntegament i la inseguretat per a l’entorn van obligar a traslladar la presó a un nou sector allunyat del centre urbà; diferents empreses van intentar adquirir el terreny per construir projectes immobiliaris. Tot i això, les organitzacions veïnals, artisticoculturals i de drets humans s’hi van oposar: van ocupar i autogestionar el terreny durant gairebé una dècada, fins que, el 2010, es va aconseguir un finançament públic per aixecar un projecte d’infraestructura cultural al servei de les arts, la cultura i el patrimoni de la regió; es van intervenir els immobles i espais públics del conjunt, sense considerar-ne la vocació com a espai de memòria.

Espais de memòria

Galeria del pavelló de presoners, s/d. Font: Col·lecció del Col·lectiu d’Expresos Polítics de Valparaíso, Arxiu i CEDOC del Parque Cultural de Valparaíso.

Temps

D’acord amb això, l’any 2016, es va començar a desenvolupar una programació que, a través de diferents activitats artisticoculturals, havia d’activar un procés de col·laboració entre les comunitats supervivents de la dictadura i la institució. Trobades d’expreses i expresos polítics, presentacions de llibres, exhibicions d’arts visuals, recitals de música, obres de teatre i debats van ser algunes de les estratègies que es van utilitzar per començar aquest trànsit de visibilitat in situ d’aquestes experiències soterrades per la raó hegemònica del país. Alhora, es va treballar en un aixecament d’informació per confeccionar l’expedient tècnic per a la declaració de Monuments Nacionals, procés que es va dur a sessió del Consell de Monuments Nacionals el 21 de desembre del 2017; la declaració a la categoria de Monuments Històrics es va aprovar de forma unànime.

Entre els anys 2018 i 2022, no només ha augmentat la programació artística i cultural relativa a l’espai de memòria, sinó que també s’han aprofundit els processos de gestió patrimonial mitjançant diferents estudis de conservació i la realització de projectes focals amb comunitats, per establir un canvi de paradigma de la institució. En efecte, en aquest període, s’institucionalitza la vocació als estatuts, al model de gestió i a l’organigrama de la institució, passant de comptar amb una unitat a una oficina i, finalment, a crear un Departament de Patrimoni, Memòries i Drets Humans.

Fotografia: debat Cartografías de la memoria. Construyendo relatos en torno al sitio de memoria Casa de Pólvora y Ex Cárcel Pública, actual Parque Cultural de Valparaíso, 2021. Font: Arxiu i CEDOC del Parque Cultural de Valparaíso.

El Parque Cultural de Valparaíso ha complert deu anys com a centre cultural i, des del 2019, compta amb la declaració de Monuments Històrics i espai de memòria del Consell de Monuments Nacionals. A més, recentment ha obtingut la concessió d’ús del Ministeri de Béns Nacionals, així com la priorització per part del govern regional el 21 d’abril de 2022, amb el projecte d’habilitació de lloc de memòria per al conjunt de l’expresó pública de Valparaíso, per 183.306.000 pesos xilens destinats a l’etapa de disseny —primer any— i prop de 2.000 milions per a l’etapa d’execució —segon i tercer any. Així, s’està començant a significar i rehabilitar el Parque Cultural de Valparaíso per perfilar-lo com el principal conjunt patrimonial, de memòries i promoció dels drets humans de la regió de Valparaíso.

El projecte contempla la reobertura de l’accés original del presidi i les visites, l’habilitació d’espais d’exposició i de reinterpretació que relatin la trajectòria del lloc; es considerarà un arxiu i un centre de documentació que albergarà les memòries vinculades a l’espai. En conjunt, es restauraran i conservaran objectes històrics i arqueològics i de la Casa de Pólvora, i es duran a terme accions sistemàtiques per posar en valor el patrimoni.

Espais de memòria

La presó com a presidi durant el segle xx. Font: Frame film Arcana.

La Sección Femenina 1934-1977. Historia de una tutela emocional

Barrera, Begoña.

Madrid: Alianza Editorial, 2019, 546 pàgines.

L’autora proposa una anàlisi innovadora de com la Sección Femenina va produir diversos discursos normatius que van influir notablement en diverses generacions de dones. Un dels aspectes més interessants del llibre és la manera en què Begoña Barrera desenvolupa l’anàlisi de les pautes emocionals i afectives que la Sección Femenina va imposar a les espanyoles i el canvi constant de les seves eines i discursos d’adoctrinament per adaptarse als diferents contextos des que es va fundar, durant el període de la Segona República, fins després de la dictadura franquista.

La història de les emocions, com a eina analítica que posa èmfasi en els sentiments individuals i col·lectius, és el pilar teòric fonamental i la gran aportació d’aquest estudi. D’aquesta manera, l’autora innova i obre noves línies de recerca sobre aquesta organització feixista femenina.

Tanmateix, Barrera apunta una paradoxa respecte a les elits de les dones falangistes i mostra la doble direcció del discurs de la Sección Femenina: d’una banda, l’elit de les dones defensava un essencialisme constitucional a totes les dones i difonia un model maternal, domèstic, dòcil i religiós; de l’altra, l’alta jerarquia no va assimilar els models que volia difondre. Al llibre també s’exploren els diferents significats entorn dels conceptes de dona i feminitat que van constituir els discursos de les falangistes.

Josep Lluís Martín i Berbois Memorial Democràtic

30 paisajes de la Guerra Civil

Romero García, Eladio; de Frutos Dávalos, Alberto Barcelona: Editorial Larousse, 2020, 350 pàgines.

Com el seu títol indica, els autors han escollit trenta paisatges de la Guerra Civil d’entre tots els possibles. El criteri d’elecció s’allunya intencionadament dels fets més popularment coneguts a fi de proposar un nou recorregut centrat en la diversitat de geografia, la temporalitat i la cronologia. Amb aquest criteri, es pot reconstruir una època clau en la història universal, rescatant de l’oblit fets que no han estat especialment comentats en altres llibres, però que no per això han estat menys importants en el desencadenament del conflicte. El temps camina entre el 17 de juliol del 1936 fins a la rendició de les tropes republicanes, el març del 1939. L’obra s’estructura en anys i en escenaris com a fil conductor; comença amb l’aixecament militar a Melilla, acaba a Madrid a mode d’epíleg i té els Pirineus com a paisatge de frontera i cicatriu alhora. Cada any té el seu paisatge escollit, i en cada paisatge els autors fan una introducció en què recullen els punts essencials dels fets.

Amb aquesta equació de paisatge i temps, l’obra s’ha constituït a mode de fitxes, s’ha configurat en termes arqueològics, com diuen els mateixos autors, per transferir de manera estructurada un conjunt d’experiències, memòries, activitats i materialitats en una seqüència estratigràfica, seguint la metodologia arqueològica.

Aquest llibre, escrit en llengua castellana, de divulgació cultural, il·lustrat i de gran format, és hereu del Petit Larousse il·lustrat de començaments del segle xx. La peculiar estructura que té intenta evitar una lectura unilineal, amb la intenció de dotar-la d’un caràcter polièdric, tal com els autors conceben aquesta etapa històrica. D’aquesta manera, es dibuixa cada paisatge sumant la seva geologia a les microhistòries dels protagonistes i els esdeveniments dels fets. Conjuga el fet material i immaterial i el presenta a mode de fitxa, perquè en la seva descomposició el lector pugui crear un punt de vista propi, que és en si mateix la gran aportació d’aquesta obra. Perquè la intenció no és fer una publicació més sobre la Guerra Civil; l’objectiu és oferir una obra que faci reflexionar els lectors, que permeti obrir un diàleg crític, que, com bé apunten els autors, ha estat el gran absent en la història del nostre país.

Rosina Ramírez Rosillo Memorial Democràtic

Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social (1936-1939)

Antebi arnó, Andrés; González Morandi, Pablo; Ferré Panisello, Teresa; Adam Bernard, Roger Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2020, 207 pàgines. Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social (1936-1939) és un llibre d’imatges recuperades 75 anys després que tingués lloc la revolució social anarquista durant la Guerra Civil Espanyola.

Barcelona és, sens dubte, una de les ciutats on més ha arrelat l’anarquisme, un moviment polític que ha gravitat al voltant del fet cultural i que ha tingut l’educació i la lectura com a armes d’emancipació social, i que va viure un període d’esplendor entre el 1936 i el 1939. El gener del 1939, milers de fotografies van sortir amagades de la casa CNT-FAI cap a França. I anys després, gràcies a un treball de recerca minuciós, van poder sortir a la llum les fotografies que havien estat guardades en caixes de fusta durant dècades.

Avui en dia, les fotografies són a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, on van arribar l’any 1947 i on han passat desapercebudes, ja que només el Moviment Llibertari hi parava atenció. Tanmateix, l’any 2016 es van poder començar a classificar i digitalitzar.

Les imatges que es poden veure en aquest volum són un recull d’aquestes fotografies, que mostren la vida quotidiana, social i econòmica d’una revolta que havia quedat en l’oblit de la nostra memòria. És a partir del juliol del 1936 que l’Oficina de Propaganda i el Sindicat de la Indústria i l’Espectacle de la CNT i tot el Moviment Llibertari Espanyol es van esforçar per tenir les millors imatges del que passava, tant als fronts de batalla com en la construcció d’un món nou. Així, doncs, en aquest llibre es poden veure fotografies de militants anarquistes, com ara Armand Guerra, Mateo Santos, Margaret Michaelis o Kati Horna, que a través de les seves càmeres van ser capaços de captar un seguit d’imatges esplèndides que ens mostren diverses escenes quotidianes de la revolució social espanyola, com per exemple milícies camí del front, homes i dones llaurant camps col·lectivitzats o nens i nenes a les colònies infantils.

Com comenta en la seva introducció José Ramon Palacios, per gaudir d’aquest llibre, cal imaginar-se que s’està darrere de la càmera i intentar percebre què es veia a través de l’objectiu. D’aquesta manera, cadascú serà capaç de treure les seves pròpies conclusions.

Guillem Vila Galceran Direcció General de Migracions, Refugi i Antiracisme