Passejada pel barri amb grup d'estudiants de Català del CPNL.

estvdis estvdis estvdisestvdisestvdis

David Marín

LA GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES LA GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES LA GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES LA GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES LA GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES AL DISTRICTE DE SANT MARTÍ AL DISTRICTE DE SANT MARTÍ AL DISTRICTE DE SANT MARTÍ AL DISTRICTE DE SANT MARTÍ AL DISTRICTE DE SANT MARTÍ

Reproduïm els primers capítols del llibre "La Gran Via al districte de Sant Martí. Història d'una gran transformació" (Ajuntament de Barcelona, 2007) publicat amb motiu de la finalització de les obres de semicobertura de la Gran Via entre el carrer de Bilbao i el barri de La Pau.

SANT MARTÍ RURAL

La Gran Via és una via recent. Ildefons Cerdà la va dibuixar fins a tocar el Besòs, però el tram que ens ocupa, el de Sant Martí, entre les Glòries i el riu, no es va convertir en una realitat d’asfalt fins al 1970: calia una autopista ràpida d’entrada i sortida de la ciutat, una connexió entre les platges del Maresme i la ciutat, entre els empleats del desarrollismo i el 600 i el cap de setmana. Abans hi havia hortes i camps i la funció de la Gran Via la feien altres camins que travessaven el pla de Barcelona pel vell municipi de Sant Martí de Provençals seguint l’orografia natural dels terrenys i el curs d’alguna sèquia. L’empremta d’aquells camins no ha quedat enterrada sota el nou urbanisme. El carrer de Pere IV, una irregularitat consentida dins l’Eixample de Cerdà, o el carrer del Clot i de la Sagrera (la carretera de Ribes), al voltant de la qual van créixer uns primers nuclis de població, són membres de ple dret del nomenclàtor de la ciutat del segle XXI. El carrer de Marià Aguiló, avui un carreró de vianants amb encant, ple de botigues, que convida a fer-hi passejades les tardes d’estiu i que s’omple de llums de Nadal a l’hivern, segueix la traça del camí que unia l’antic veïnat del Taulat amb el del Clot al voltant del qual va créixer durant el segle XIX el Poblenou, seguint una alineació diferent de la de l’Eixample de Cerdà que molts anys després continua donant alguns maldecaps als planificadors de la ciutat. És clar que durant el segle XI ningú anomenava aquestes vies Pere IV o carretera de Ribes. Tenien altres noms, recollits per Joan Morera el 1918 a les seves Notes per a la història de Sant Martí de Provençals (inèdit, Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí): la Via Romana entrava des del Vallès fins a Barcelona passant pel coll de Montcada i els camps de conreu de Sant Martí. Per entendre’ns: era l’avinguda Meridiana de l’època. La Via Francisca sortia segurament de l’antiga Via Romana un cop superat el coll de Montcada, però no baixava cap a Sant Martí, sinó que seguia pel coll de Finestrelles i travessava el territori del pla de Barcelona en direcció paral·lela al mar i a les muntanyes, deixant la ciutat a baix. Aquesta espècie de variant que evitava entrar a Barcelona seguia més o menys el que avui continua com a primer cinturó i travessera de Gràcia fins a les Corts. La Via Molinera era l’altre gran eix dels camps de Sant Martí de Provençals. Seguia el curs del rec Comtal, que abastia amb aigua del Besòs la Barcelona medieval i els camps de fora de les muralles. La Via Molinera servia per comunicar els molins que hi havia al llarg del recorregut del rec. La Via Marina connectava l’antiga Via Romana cap al litoral i es dirigia paral·lela al mar fins a la parròquia de Santa Eulàlia del Camp, a l’entrada de Barcelona. Un cinquè eix comunicava el pla de Barcelona amb Horta travessant la Via Francisca, el Guinardó i el puig del Cogoll, a Collserola, per connectar amb la Via Romana del Vallès. Actualment les càmeres del servei de trànsit segueixen de prop l’estat de les vies i rondes més importants de la ciutat i ajuden a intervenir ràpidament davant de qualsevol incidència. Però en aquell temps els viatgers s’havien de conformar amb altres mètodes més rudimentaris. Una construcció militar situada al terme de Sant Martí de Provençals era la fortalesa que vigilava la Via Francisca i la Via Marina, i no precisament per controlar l’excés de velocitat, sinó altres perills més immediats. La fortalesa l’anomenaven oppido el 995 i fortitudine el 1087 i defensava també la petita agrupació de cases que hi havia a l’entorn de la Sagrera.

David Marín, periodista. Escriu a El Punt Avui i és autor de novel·la negra. Ha participat en el recull de relats "Assassins de Ponent", de l'editorial vernedenca Llibres del Delicte. 15 auro invento-06-desembre 2022 15 auro invento-06-desembre 2022 15 auro invento-06-desembre 2022 15 auro invento-06-desembre 2022 15 auro invento-06-desembre 2022