XERRADA: "La Verneda de Sant Martí sota terra".

En altres punts del municipi de Sant Martí de Provençals hi havia altres torres per a la defensa particular d’algunes masies durant el segle XI. Joan Morera cita la de la Torre Blanca de Provençals i una altra a la partida anomenada Parets Primes. No n’hi havia per a menys. D’invasions, n’hi ha hagut moltes, i Sant Martí de Provençals ha estat un dels punts preferits per assetjar la capital catalana. Els àrabs van remuntar el riu Besòs i les forces de Napoleó es van instal·lar als entorns de les masies de Sant Martí abans de prendre la ciutat.

Els camins han estat sempre importants en la història de Sant Martí. Camins per on passava el comerç, camins que es dedicaven a l’agricultura, camins de ferro per on passaven El nom de «Provençals»: el pasturatge roman o la llegenda de Na Dolça de Provença La segona part del topònim Sant Martí de Provençals prové també del segle X. La primera constància escrita del nom «provençals» es troba en un pergamí de l’any 989 que descriu el que avui en diríem una transacció immobiliària entre l’abadessa del monestir de Sant Pere de les Puelles, Bonafilia, i uns propietaris del terme de Provintialis. Un any després, el nom tornava a aparèixer en la compravenda d’una casa de pagès. La venedora es deia Laurencia i els compradors eren els esposos Vives i Ermovigia, que així esdevenien propietaris d’un mas amb terres de vinya en el terme de Provençals, tal com recollia el 1918 Joan Morera després d’haver remenat a consciència diversos pergamins de la Corona d’Aragó. «Provintialis» és la denominació que els romans donaven als territoris que envoltaven les seves colònies i que feien servir per subministrar aliments a la ciutat: «agris provintialis», és a dir, els camps de la província (José Ángel Borlán, «La Verneda o Sant Martí de Provençals», El Pla de Barcelona i la seva història, Barcelona, La Magrana, 1984). Els camps provincials eren terrenys per al pasturatge públic, i l’evolució del nom va fer que al costat Besòs de la ciutat el territori prengués el nom de «Provençals», i el del sector Llobregat, el de «Provençana» (Joan Morera). I així, doncs, va continuar augmentant gràcies a la proximitat amb Barcelona, a l’emmurallament d’una ciutat que creixia en habitants i en necessitats però sempre encerclada dins de les seves muralles i, sobretot, a l’abundància d’aigua gràcies al rec Comtal i la resta de sistema de sèquies que el travessaven. Aquests mateixos elements són els que van afavorir la instal·lació de les primeres plantes d’indianes a finals del segle XVIII i la impressionant industrialització del segle XIX, en la seva immensa majoria indústries tèxtils (ram de l’aigua). També n’hi ha que han donat una explicació més romàntica i fantasiosa al terme «Provençals»; menys realista que la dels camps de pastures però una mica més suggestiva. Víctor Balaguer recull la llegenda de Na Dolça Provença, que havia de casar-se amb Ramon Berenguer III. El

Els camins han estat sempre importants en la història de Sant Martí. Camins per on passava el comerç, camins que es dedicaven a l’agricultura, camins de ferro per on passaven els trens i la industrialització o autopistes que cal domesticar o enterrar

els trens i la industrialització o autopistes que cal domesticar o enterrar, o les dues coses alhora. Fins i tot el nom d’aquest territori fa referència a camins. La denominació prové de l’edificació d’una petita capella en honor de Sant Martí de Tours, patró de les cavalleries, cap al segle X. La seva successora, que és l’actual església de Sant Martí, restauració de la que hi havia des del segle XV, té a la porta unes ferradures: el símbol d’aquest sant benefactor dels viatgers. L’església de Sant Martí, la rectoria i les tres masies que l’acompanyen formen un conjunt rural totalment sorprenent, una de les estampes amb més contrast que es poden trobar avui a la ciutat: en un dels costats del Pont del Treball, batejat d’aquesta manera perquè era el que feien servir per anar des de la Sagrera fins a les fàbriques tèxtils de Sant Martí, i al darrere d’aquestes construccions rurals hi ha els enormes blocs de pisos del barri de Sant Martí de Provençals. «Recorda que el temps passa camí de l’eternitat», diu el rellotge de sol de la rectoria, i ho continuarà dient als viatgers futurs del TGV que vulguin fer un tomb pels voltants de l’estació en la Barcelona del futur, recordant els orígens de la modernitat de la ciutat.

Imatge antiga de l’església de Sant Martí de Provençals