XERRADA: "Autors i autores vernedencs i vernedenques".

causar mal al pròxim, havíem de fer tal cosa? Déu nos en guard, de fer mal a ningú!... Quines terribles vivències! Quins negres records! »Això sí: d’entomar trets d’escopeta i pedrades llançades amb mandrons d’allò més potents, tant com en vulguis. Rebíem de valent. Tu diràs, ells eren a dalt i, nosaltres, al peu mateix del terraplè que llindava... »Teníem gossos. Doncs els mataven amb verí o a trets d’escopeta. Un dia, mentre la família era al dispensari perquè, al pare, li havien encertat amb una pedrota al cap, tres joves d’uns vint i tants anys d’aquest sector dolent de la població de la Perona anaven per entrar a casa, on em trobava jo sola. Em varen deixar anar que, el que passaria allà, Déu em guardés d’atrevir-me a dir-ho. I jo no sé d’on les vàreig treure, però el fet és que vàreig tenir prou forces per a tancar una porta, la de la portalada, que pesava una barbaritat. »I així era viure a casa un dia i un altre, un any i un altre... fins que al pare li varen dir el Tío tal i el Tío tal altre que o ens n’anàvem o... en sortiríem en caixa de fusta. I no ho deien per broma, no... »Nosaltres mai no anàvem amb mala fe ni buscàvem l’enfrontament amb ningú. Érem gent civilitzada. Érem a casa. Teníem la nostra vida, que girava entorn del treball d’aquelles estimades terres, unes fèrtils terres de sempre cuidades amb atenció... i que, impotents, ara ens vèiem impedits de poder cultivar. »La família, tant els avis com els pares i també la meva germana i jo mateixa, tots havíem suat i viscut la pagesia. Havíem estat en comunió amb aquella terra i aquella aigua. Havíem aconseguit obtenir-ne aquelles verdures tan bones i apreciades, amb les quals ens havíem vingut guanyant la vida... i que ara havíem de suplir amb gènere de Mercabarna. »Els meus varen ser uns molt bons agricultors. Que portaven ben a dins l’amor per la terra, per poder produir i proveir de tan excel·lents productes del camp: tomàquets, cols, bledes, enciams, patates, mongetes, bròquils... verdures i hortalisses d’aquelles que ja no n’hi ha. Un bé de Déu. I, com poso més amunt, allò sí que era ecològic. I amb una presència. Amb un gust tan bo. Quins records els d’aquells temps! »Aquell treball tan polit i ben fet. Aquell producte de l’esforç. Ja dic, ¡quins records més bons! Bons perquè es tractava de conrear per obtenir uns fruits que poder menjar i dels quals poder viure i, això, gràcies al treball de les teves mans. »I, en canvi, que dolentes aquelles altres vivències! I com ens varen marcar! No s’entén com hi pot haver persones que, en comptes de respectar-la i fins fer-la fàcil, s’estimin més trepitjar-te la vida. Però, repeteixo, no eren aquestes, ni de bon tros, la major part de les que s’estaven a la Perona. Ans al contrari, a molts dels seus conveïns els sabia greu que gent d’allà es portés d’una manera semblant. »La qüestió, per això, és que vivíem sempre amb l’ai al cor. Així que, a l’últim, ens vàrem veure empesos a deixar-ho tot. »Era pel març de 1984. Perquè no se’ns hi fiqués aquell personal, vàrem fer tirar a terra la masia per Enderrocs Martínez. I el pou, que tenia un cabal d’aigua que havia permès que amb ella fossin regades les terres de diverses pagesies del voltant, a banda de tractar-se d’una aigua boníssima, es va tapar amb les runes de la casa no fos cas que hi caigués ningú, cosa, aquesta, que hauria estat tràgica. Tot plegat, causa d’una enorme depressió per al pare... »Així va ser el final d’una masia, crec que una de les més famoses i amb més arrelament de Sant Martí de Provençals. Però el pare deia: “—Almenys, som vius...”. »I, precisament, voldria acabar amb un parell de coses que aquest explicava i que em penso que li agradarà conèixer. L’una és que es veu que, durant la invasió napoleònica, a Sant Martí hi va haver molta matança de gavatxos o francesos i hi havia masies i camins que tenien moltes fosses en canal d’aquells morts. I, l’altra, relativa a la mateixa època, que Josep Bonaparte, el germà de Napoleó, es va estatjar a Can Riera. Això últim es pot entendre si es té en compte que les masies de Sant Martí, ben considerades per la burgesia catalana, eren cases amb tradició i de bon estars’hi. Bon lloc, Sant Martí i, la seva gent, gent ferma! »Al pare li hauria agradat poder fer la història de la família. Que content que hauria estat de conèixer-lo a vostè!... Ell i també l’oncle li haurien sabut contestar tot el que els hagués demanat, mentre que tant la meva germana com jo ens limitàvem a anar a estudiar a les Dominiques de Sant Andreu i no paràvem atenció en res més. »Li desitjo de tot cor el millor. Una abraçada! »[Signat:] Anna Vidal Reniu.»

Ca n’Iglésias, enrunada (1984)