s un recinte de solitud i silenci inspirat per Francesca Güell i López (1885-1976). Per promoure aquests valors tan necessaris als nostre temps, té una hostatgeria on es practiquen recessos de manera individual. Aquest Repòs és obert a qualsevol persona, sense distinció de lloc d'origen, creences o manera de pensar: és un espai interreligiós i intercultural. La solitud i el silenci són font de creació, per això, el monestir és especialment apropiat per a artistes i intel·lectuals.
EL MONESTIR I LA SEVA FUNDACIÓ. BERTRAN NICOLAU Diferència de la majoria de monestirs del segle XV i anteriors que foren fundats per reis, nobles o dignataris eclesiàstics, aquest ho va ser al 1416 per un mercader de la ciutat de Barcelona: Bertran Nicolau i Oliver, home del que no se'n sap pas massa, però del que es conserva el seu testament, on s'evidencia a bastament la seva faceta d'home caritatiu i pietós, inscrita en la mentalitat religiosa baixmedieval, que buscava agradar a Déu en la magnitud de les obres fetes en vida, assegurant-se així una plaça al Cel després de la mort, ajudant-se amb la intercessió dels frares. Es llegeix en el seu testament que a més de diferents donacions a altres monestirs, obres de beneficència, hospitals, etc. deixa en herència als frares diversos delmes per tal de ser mencionat diàriament en els Oficis i per a que es celebri setmanalment un sufragi per la seva ànima. Sembla que el seu retrat apareix en un fragment del retaule de la Mare de Déu, sant Agustí i sant Nicolau de Tolentino (1461) [MNAC/MAC 5088, àmbit 39] d'Antoine de Lonhy. Aquest retaule prové del monestir dels pares agustins de la Domus Dei de Miralles a Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) també fundat per Bertran Nicolau. El personatge està als peus de la Mare de Déu junt amb les seves inicials tal i com també estan representades al brollador del claustre com veurem més endavant. Podria ser també que la seva cara fos una de les esculpides en la galeria nord del claustre. Abans, en l'any 1413, Bertran Nicolau havia fundat el monestir de Sant Jeroni de Montolivet al costat de Sant Pere de Ribes i de Vilanova i la Geltrú al Garraf (abans Penedès), terres d'origen de Bertran Nicolau. Aquesta fundació no va progressar degut a la mala elecció de l'emplaçament que no el feia apte per a establir-s'hi, principalment per manca d'aigua i de boscos que proveïssin llenya i per tractar-se d'una terra àrida no gaire apte per al cultiu. Davant d'aquesta situació els monjos demanaren al fundador el trasllat a un altre paratge. I així es va fer: l'any 1416 els monjos, set en total, es traslladaren al mas Sa Murtra a la vall de Poià dins de la jurisdicció de la parròquia de Santa Maria de Badalona. Parròquia amb la que no van tardar molt en tenir un plet al qual van posar concòrdia davant notari a l'any 1453. Sembla ser que els jerònims havien de pagar alguns drets referents al Bassí de les ànimes, les Presentalles del Sant Crist i als enterraments i funerals dels feligresos de la parròquia que s'enterraven en el monestir. El dia de Nadal de cada any el monestir havia de pagar a la Parròquia de Santa Maria de Badalona una lliura i dos sous per aquests conceptes. El frare jerònim José de Sigüenza en la "Historia de la Orden de San Jerónimo" diu referint-se a la ubicació del nou monestir: "... montaña no muy alta, de mucha frescura, vestida con variedad de plantas, el cielo templado, ayres muy sanos, copioso de agua, fuentes caudalosas y frias..." "lleno de verdura... naranjos y cidros, murtras, arrayanes..." "...también enzinas robustas y robles antiquísimos, pinos y madroños en grande espesura y compitiendo con todos ellos se levantan al cielo muchos cipreses..." És a dir, tot un paradís molt allunyat del que és avui dia el paratge. No obstant, tot i la bona fila que feia l'entorn, aquesta abundància d'aigua de bon principi va causar més d'un problema, especialment a l'estancar-se en alguns llocs i propiciar la formació de terres pantanoses que afavorien la multiplicació dels mosquits transmissors de les febres palúdiques. Fins i tot els monjos van arribar a demanar un nou trasllat annexionant-se al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron de Barcelona, (avui dia és el seminari Martí-Codolar dels salesians) la qual cosa no va arribar a progressar doncs les clàusules fundacionals ho prohibien expressament. Amb esforç es van dessecar les aigües estancades i els monjos van romandre a la Murtra definitivament. Tot el conjunt del monestir va ser declarat monument històric-artístic l'any 1974.
LA VALL DE POIÀ. EL MAS SA MURTRA. ls monjos jerònims que van ocupar el mas Sa Murtra a l'any 1416, no el van enderrocar, sinò que el van integrar en el
conjunt que seria posteriorment el monestir. El mas estava enclavat al costat de l'actual torrent de Sant Jeroni, a uns 125 metres d'alçada sobre el nivell del mar dins de la vall de la Murtra, també anomenada de Poià, nom de la vil·la (unitat productiva agraria) romana anterior. Els jerònims, portats per la vinculació del seu Sant Patró a Terra Santa, concretament a Betlem, on fundà un cenobi eremític, li canviaran el nom per el de vall de Betlem, però el nom no va arrelar i popularment va prevaler el de vall de la Murtra tal com es coneix actualment. És molt provable que el nom de la Murtra provingui del fet de que algun dels anteriors propietaris de les terres, hagués portat de Terra Santa en haver participat en alguna de les croades, murtres que foren plantades al mas. Diversos cavallers de les contrades de Badalona varen participar en les croades, entre ells Pere de Sant Climent, que a principi del segle XIV era propietari del mas i de les seves rodalies. La compra del mas per part dels monjos va incloure totes les seves possessions: vinyes, horts, camps, aigües, aqüeductes, terres ermes i conreades, oliveres, arbres de diversos tipus, muntanyes, planes, pastures, boscos, entrades, sortides, cellers amb cups, premses, etc. Amb tot, la vinya constituïa el conreu principal del mas. Els darrers propietaris del mas al segle XIV, abans de que el vengueren als jerònims, foren els Safont o Çafont, de la casa del rei, molt vinculats a la noblesa barcelonina i al Consell de Cent. L'edifici constava en aquell temps de planta baixa, entresolat, dues plantes i coberta, amb una porta principal amb grans dovelles de pedra de granit i brèndoles de ferro encastades. Adossada hi tenia una torre de guaita (no confondre amb la torre de defensa de finals del segle XVI). La compra del mas va ser feta amb bona part dels recursos financers que el fundador va posar a l'abast dels frares per a la seva futura subsistència (rendes d'aproximadament 14.000 lliures barcelonines), així s'explica que la comunitat des del començament anés justa de diners i que les obres d'adaptació i construcció de les dependències estrictament religioses s'allarguessin tant en el temps. Per situar l'època de la fundació convé dir que fora poc després de la mort de Martí I, dit l'Humà, que morí sense descendència, la qual cosa va provocar que hi haguessin dos aspirants a succeir-lo: Ferran d'Antequera i el Compte d'Urgell. Per al Compromís de Casp s'acceptà al primer com a successor, home de caràcter eixut que sempre va mostrar predilecció pels consellers, funcionaris i servidors castellans i aragonesos, cosa que els catalans no van acceptar mai de bon grat. És en aquest moment quan s'extingeix el Casal de Barcelona i es trenquen més de 5 segles de dinastia catalana. També és important ressaltar que en el àmbit religiós en el 1416 coexistien 3 papes: Benet XIII (papa Luna) aragonès, Gregori XII dels papes romans i Joan XXIII (l'antipapa), successor del papa elegit a Pisa. Per complicar-ho més tot, per aquells temps la Ciutat Comtal es va veure afectada per grans terratrèmols, així com tot el radi d'Olot i bona part de la resta de Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi van haver desenes de morts en caure un bon tros de la rosassa de Santa Maria del Mar sobre els assistents als oficis de la diada de la Candelera. No cal remarcar que l'atemoriment i la por de la gent varen arribar al màxim, celebrant-se impressionants processons de desenes de milers de penitents, amb la participació de grans predicadors vinguts d'Itàlia fins i tot. Totes aquestes calamitats, sumades a les pestes i epidèmies que després seguiren, el poble les va atribuir a un càstig diví. Quasi un segle després, la remodelació de la façana del mas va ser subvencionada per l'Emperador Carles I, un possible retrat del qual és a la mènsula de ma esquerra de la gran porta dovellada d'entrada del segle XV. El jove rei Carles d'Habsburg (Carles I d'Espanya i V d'Alemanya) fill de Joana la Boja i de Felip el Bell, net dels Reis Catòlics per part de sa mare i de Maximilià d'Àustria per part de son pare, va visitar Sant Jeroni de la Murtra la Setmana Santa de l'any 1519. El monarca portava ja el collar de l'Ordre del Toisó d'Or, un capítol general del qual s'acabava de celebrar en el cor de la catedral de Barcelona. En aquesta visita confirmà al prior tots els privilegis i mercès atorgats al cenobi pels seus avantpassats. En una nova visita de Carles I a la Murtra (1535) es diu que va planificar la conquesta de Tunis. Hi ha un tapís a l'Alcàsser de Sevilla (Col·lecció "Real Patrimonio") que mostra les tropes de Carles I al riu Besòs preparant-se per la batalla de Tunis. El tapis és de Guillem Pannemaker, basat en dibuixos de Joan Vermay i representa la sortida de Barcelona de les tropes de l'expedició. Al centre de l'obra, a ma esquerra, s'hi veu un arbre (potser una murtra) i sota d'ell l'emperador conversant amb un jerònim, al fons la muntanya de Montserrat. La imatge de Sant Jeroni que corona la porta del mas és moderna, sent obra de Maria Carme Malet, vescomtessa de Güell (1997). També hi queden vestigis d'un antic rellotge de sol.
LA TORRE DE DEFENSA. EL CARILL Ó. L'ANTIGA HOSTATGERIA. s una de les parts més característiques del monestir. Va ser construïda al segle XVI, entre 1592 i 1597 pel mestre d'obres Jeroni Mataxi que va fortificar el monestir per por dels atacs dels pirates serraïns que assolaven les costes catalanes. Consta que el 13 de juny de 1527, de matinada, els pirates assaltaren Badalona per sorpresa. Varen morir molts dels seus habitants i 30 dones i infants foren emportats captius per ser venuts com esclaus al mercat d'Alger. La factura de la torre és quadrada, robusta i acabada amb una galeria d'estil renaixentista d'arcs amb columnes de pedra i arcs rebaixats, fets de maons seriats que feia la funció de mirador. La torre té una alçada de 5 pisos amb la planta baixa semisoterrada. El caràcter de fortalesa defensiva ve donat pels murs que són d'1 m i mig de gruix i pels forats de guaita que hi ha sota l'esmentada galeria, que feien la funció d'espiells per controlar visualment, i als quatre vents, el tramat de camins que duien al monestir. La torre en el seu inici no era exactament com ara la veiem, sinó que comptava amb detalls que reforçaven el seu caràcter defensiu. Podia haver estat envoltada d'un fossat que es podia inundar. El cos de la torre comunicava amb el monestir només per un simple pas o pont de fusta sobre dos arcs de pedra que, en cas d'atac es retirava i permetia fer-se forts els monjos dins de la torre. Amb tot i això, sembla ser que mai els pirates van arribar al monestir. En desaparèixer el perill d'incursions dels pirates, la torre va anar perdent el seu caràcter defensiu i el pas de fusta mòbil fou substituït per un pont de pedra de dos pisos cobert, alguns finestrons van ser convertits en balcons, els fossats foren colgats i la planta noble de la torre va ser ocupada pel pare prior com a cel·la prioral. Més tard també se li va afegir una cúpula tronco-piramidal de ceràmica (1672) que pocs anys després (1684) es va malmetre degut a la caiguda d'un llamp. Malauradament la cúpula va ser enderrocada definitivament a finals del segle XIX. Per sort encara es conserva al museu de Badalona una pintura que la mostra amb tota la seva bellesa. Actualment en el pis superior s'hi troba un carilló de 8 campanes (ampliable fins a 12) amb el nom d'apòstols, foses a Annency (França) que va ser inaugurat l'any 2000 per commemorar el Jubileu i que trenca rítmica i alegrement el silenci del monestir. Toca cada quart d'hora, formant amb els quatre quarts un Te Deum. Toca de les 7 a les 23 h. A més toca algunes de les festes del monestir i algunes peces especials (Sant Jeroni, algunes de la Mare de Déu, Sant Sebastià, Sant Climent, Sant Onofre, Sant Anastasi...). Permet tocar a morts, bateigs, i d'altres referents a sagraments. A la dreta de la torre prioral, fora de l'espai estrictament monàstic, s'hi troba l'edifici de l'hostatgeria de mitjans del segle XVI (1563) aixecat al costat de l'antic portal d'entrada mercè al llegat del rector de Montcada, mossèn Joan Janer que fou enterrat al peu de les grades de l'altar major. També hi ha un petit jardí, anomenat de Sant Francesc, ple d'arbrat i amb un brollador al centre.
LA CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ. LES EPIDÈMIES DE PESTA. 'antiga capella de Sant Sebastià, co-patró de Badalona amb Sant Anastasi, fou construïda el 1491, arran d'una
pesta que afectà a 6 frares i 1 donat, per demanar la protecció del sant davant d'aquesta situació molt freqüent en aquella època. En l'any 1457 es desenvolupà a Barcelona una gran epidèmia de pesta, el prior de la Murtra, fra Reginald de Ruan, va assistir els empestats amb tanta dedicació que finalment ell mateix hi va sucumbir. Durant els segles XV i XVI hi van haver 7 epidèmies de pesta que afectaren al monestir i rodalies. En aquest mateix període a Barcelona en van patir una vintena. Aquesta diferència s'explica per la pròpia etiologia de la pesta, malaltia extremadament contagiosa provocada per un bacil transmès per la picada de les puces. D'aquí, doncs, que l'amuntegament de persones, la falta d'higiene i la brutícia de molts indrets de les ciutats fes que aquestes patissin amb major virulència aquests tipus d'epidèmies. Al contrari, llocs com el monestir, i més si és de clausura, serien refugis idonis per evitar el contagi. L'emplaçament inicial de la capella no era l'actual, sinó que es pensa que ocupava un espai al costat del corredor que va de l'exterior a l'entrada de l'església. A la capella actual de Sant Sebastià s'hi accedeix des de la seva porta principal que dóna al pati o des de l'església per l'antiga porta d'entrada i passadís dels fidels, mal anomenat de les dones. Recordem que el monestir era de clausura i que en general els fidels, homes o dones, no podien accedir a la zona de clausura. Per tant, es feia necessari un corredor que donés entrada als fidels a l'església sense passar per les dependències internes. En aquest passadís d'entrada s'hi troba la sepultura de la família Setantí (1479). Lluís de Setantí fou conseller en cap del Consell de Cent barceloní. Al fons de la capella hi ha l'entrada a l'actual capella del Santíssim on es conserva un sagrari de fusta daurada del segle XVIII. La capella es troba a la planta baixa del costat de ponent de l'Obra Nova, restaurada vint anys després de la crema de 1835 de la que en parlarem més endavant. D'aquest incendi sols es va salvar el retaule dedicat a Sant Sebastià que està representat a la taula central, vestit de noble seguint la moda del segle XV i que porta a les mans un arc i una sageta, instruments del seu martiri. La taula superior representa el Crist crucificat que també és del segle XV. Provablement es tracti d'una obra del pintor valencià Jaume Baçó (1411-1461). Les dues taules laterals li foren afegides al fer-se la restauració de 1855. Actualment la part central del retaule està a .................. i la predel·la, composta de varies taules de fusta amb pintures de sants, està al museu de Badalona. Ara, a la paret de la dreta de la capella hi ha un quadre de Sant Sebastià del pintor Badaloní Alexandre Marot i a la de l'esquerra un oli sobre taula del Ecce Homo, pintat per Francesca Güell, obra expressionista que al peu porta la inscripció: "Allò que sembla flaquesa als ulls dels homes, és grandesa als ulls de Déu...". La porta principal de la capella, que dona al pati del monestir, és d'estil renaixentista havent estat restaurada l'any 2000. A la fornícula central del cancell de la porta hi ha una imatge de Sant Sebastià i als seus costats dos medallons amb les testes esculpides de dos personatges que podrien ser Sant Pere i Sant Pau. A sota es poden veure dues cares barbades de fesomia moresca. A les entrades de la capella s'hi troben piques d'aigua beneïda del segle XV, cadascuna sostinguda per una ma esculpida, únics vestigis de l'època gòtica junt amb la predela del retaule de Sant Sebastià (salvada de l'incendi de 1835) i què tal com s'ha dit abans, és al Museu de Badalona. El retaule neogòtic que presideix actualment la capella, ha estat tractat en la restauració del 2001.
L'OBRA NOVA. (LA FUNDACIÓ CATALUNYA-AMÈRICA ) l costat de llevant del monestir, passada la capella de Sant Sebastià, hi ha l'anomenada Obra Nova (segle XVI, 1561). El motiu principal de la seva construcció va ser el fet de poder rebre dignament els visitants il·lustres. Per aquells temps la comunitat hostatjà diverses vegades al rei Carles I i a la seva cort, a més de nobles i alts dignataris atrets per la fama del monestir i dels seus monjos: grans consellers i confessors, molt vinculats i influents davant la reialesa i noblesa del temps. Sembla ser que fins aleshores els monjos havien de cedir en moltes ocasions la infermeria i fins i tot les seves pròpies cel·les per poder allotjar als visitants amb certa comoditat. L'Obra Nova és un edifici de planta baixa i dos pisos adossat a l'església del monestir, amb amples finestres orientades a mar. Per construir-lo es van haver de cegar les finestres de la part dreta de l'església. Originalment tenia una façana esgrafiada i amb un coronament barroc. La planta baixa l'ocupava l'estable, destinant-se les estances superiors per allotjar als visitants. Actualment a la primera planta hi ha la biblioteca moderna cedida pel bisbe Joan Carrera i a la segona, les cel·les de l'Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell. Com altres llocs del monestir aquesta part també va ser malmesa per l'incendi de 1835, conservant-se al Museu de Badalona un quadre de mitjans del segle XIX on es veu la planta alta parcialment enrunada. Per aquelles dates adquirí aquesta part del monestir l'industrial Claudi Arañó que va reconstruir-lo a més d'aixecar una galeria porxada sobre la façana, la qual cosa li dona un aire colonial. Els seus hereters la van vendre a la Fundació Edimurtra que ha cedit l'us a la Fundació Catalunya-Amèrica que té com a finalitat investigar i promoure l'apropament de les cultures catalana i americana, donant-les a conèixer al públic en general i afavorint la trobada de cultures, enmig d'una societat cada vegada més multicultural, multiètnica i interconnectada. Dita fundació ha donat acollida a tot un seguit d'iniciatives en aquest sentit en les seves sales anomenades Ramon Pané.
EL MONUMENT A FRA RAMON PAN È, EL PRIMER ETNÒLEG DEL NOU MÓN. l català fra Ramon Pané, monjo jerònim del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, va acompanyar a Cristòfol Colom en el seu segon viatge a Amèrica. Arribà a l'illa l'Espanyola, al Carib, a finals de novembre de 1493. Allà es dedicà a més de dur l'evangeli als indis, a anotar les pròpies observacions de caire naturalista i etnogràfic durant la seva estança entre ells. Fra Ramon Pané va escriure el llibre "Relació de les antiguitats dels Indis" del que l'original s'ha perdut però que traduït a l'italià apareix formant part de la "Vida del Almirante" de Fernando Colón, fill de Cristòfor Colom. També hi han transcrites algunes parts dins l'obra "Historia Apologética de las Indias" de fra Bartolomé de las Casas o Casaus, de l'orde dels dominics i bisbe de Chiapa (Guatemala), que el va conèixer personalment l'any 1502 i que despectivament el qualificà com a "catalan simple" i del que va dir què "no hablaba del todo bien nuestra castellana lengua como fuese catalan de nación". S'ha de reconèixer que el pobre monjo de Sant Jeroni de la Murtra, desarmat i a peu, demostrà tenir més valor que els conqueridors amb espasa i cavall que van trastocar-ho tot. Va conviure entre els indis Taïns i Macoris recollint la seva mitologia i costums amb una fidelitat i objectivitat sorprenents. Mai condemna ni tans sols compara, senzillament observa amb respecte, escolta i anota. Els indis s'extingiren però el coneixement de la seva cultura precolombina sobreviu gràcies als escrits de l'ermità tranquil i valent, per la qual cosa ha merescut el títol de primer etnògraf de les Amèriques. Res se'n sap de la seva vida posterior ni de la seva mort, les pases de fra Ramon Pané es perden en el temps. Avui dia, per honorar a tan humil frare, la fundació Catalunya-Amèrica, allotjada al monestir, ha donat el seu nom a unes sales on s'organitzen esdeveniments culturals amb la finalitat d'investigar i promoure l'apropament de les cultures catalana i americana. L'escultura que hi ha al pati del monestir com a homenatge a fra Ramon Pané es obra d'Emilia Xargai (inaugurada l'any 1992, any del V centenari del descobriment d'Amèrica). En la placa de la dedicatòria hi diu: "Fra Ramon Pané primer missioner i etnòleg del Nou Món".
EL CLAUSTRE (I. LA GALERIA DE MIGDIA). EL GÒTIC TARDÀ. l claustre és l'element central del monestir que comunica entre si les dependències principals. Al voltant del pis baix: la porteria, l'església, la sala capitular (desapareguda), el refetor, la cuina, etc. Al pis de dalt: les cel·les i antigament l'accés al cor. El claustre era un lloc de trànsit on el monjo o el visitant es preparava per passar d'un a altre àmbit, per exemple de les cel·les a l'església o de la biblioteca al refetor. També era un espai de passeig i meditació. L'obra fou iniciada a mitjans del segle XV per Pere Bassets i Jaume Alfons, el mateix que va bastir el claustre de Montserrat per aquelles dates i del que encara en queda una part a l'esquerra de l'explanada d'entrada a dit monestir. Arquitectònicament és d'estil gòtic català tardà i de forma perfectament quadrada amb galeries de dos pisos i de 28 metres de costat. A les galeries de la planta s'usen voltes de creuaria, amb grans claus esculpides, arcades dividides en dos arcs apuntats i contraforts. Els arcs descansen en el centre sobre una columna llisa i en els extrems hi ha una mènsula a cada costat. Els plements són de maó pla, enguixat i policromat. Els murs interiors de pedra irregular van ser enguixats i pintats tot imitant carreus (blocs de pedra). Els arcs són de pedra de Montjuic, apuntats i agrupats de dos en dos, entre contraforts. Les columnes són de pedra nummulitica de Girona, famosa per la seva insensibilitat a l'erosió, sent de destacar l'abundància de decoració escultòrica. A les mènsules o permòdols dels arcs, hi ha retrats de papes, reis, nobles, mercaders, etc. A molts permòdols d'arrencaments dels nervis hi ha àngels tenants o putti que porten escuts i emblemes i a les claus de volta es poden veure temes biblics, sants o escuts heràldics. Tant les mènsules com les claus de volta també són de pedra de Montjuic. Aquí, a la galeria de migdia, des de la porta principal d'accés fins a la d'entrada a l'església, podem veure esculpits a les claus de volta a Sant Jeroni penitent i a sota els retrats dels fundadors de l'orde: Pedro Fernández Pecha i Fernando Yáñez de Figueroa, segueix la clau de Sant Nicolau (per Nicolau Vilastrosa), després les de la Mare de Déu dels Àngels, els escuts dels Vilatrosa, dels Vinyes i, davant de la porta de l'església, Sant Jeroni traient l'espina al lleó. També hi ha el retrat de Cristòfor Colom prop de la porta conopial de l'antiga capella del Sant Crist, convertida en porta d'accés a l'escala que duu a l'Obra Nova. Encara que la resta d'aquest tram de la galeria està datat al 1464 per la clau de volta dels Viastrosa, el permòdol amb el retrat de Colom podria haver estat encastat més tard al ser el parell d'arcs independent de la volta. Molts foren els personatges i famílies benestants que al llarg del temps varen col·laborar econòmicament en l'obra del claustre. Un d'ells, el notari de Barcelona Antoni Vinyes, va sufragar les quatre cantonades, d'aquí que en elles hi hagi el seu escut: un pom de raïm. A les quatre galeries del claustre hi ha un munt d'escuts, emblemes, retrats i decoracions alusives al nom o rang de molts dels que varen voler deixar testimoni de la seva donació econòmica, la majoria dignataris i pagesos benestants, a més de reis i nobles com anirem veient.
EL BROLLADOR CENTRAL I EL POU. l brollador del claustre es d'estil renaixentista (1573). Té forma d'estrella vuitavada (octogonal). Aquest fet, dins de la simbologia jueva i cristiana, recorda que foren vuit els qui se salvaren de les aigües del diluvi. També simbolitza al Crist, centre de la Creació font d'aigua viva i a Maria, la Mare de Déu, font mística. No hem d'oblidar que estem dins d'un monestir i que aquí cada forma, disposició, etc. té un significat més o menys clar o obscur segons cada visió. Es veritat que les plantes, els ocells i sobre tot el so de l'aigua brollant del sortidor, ajuden a crear dins del claustre una atmosfera favorable a la interiorització i a facilitar al monjo el pas de l'espai mundà al sagrat. Té tres graons amb forma de mitja lluna i una tassa superior amb caps de lleó, tema clàssic dins dels monestir jerònims. A un dels costats del brollador hi ha esculpides les mateixes inicials que apareixen al retaule de la Mare de Déu, sant Agustí i sant Nicolau de Tolentino (MNAC) que s'identifiquen amb les inicials de Bertran Nicolau. Encara que tant el brollador com el retaule varen ser enllestits amb data posterior a la mort de Bertran Nicolau, això s'explica com una mostra d'agraïment de la comunitat vers el fundador del monestir. El pou, d'una gran simplicitat, és mol semblant al de l'església de Santa Anna de Barcelona que es conserva sencer, no així aquest que li falta l'arc. El brocal no es va fer expressament per al monestir, sinó que ja era bastit a Barcelona, a la vora de la capella de Sant Sebastià, al costat del edifici de la Llotja de Mar. Es diu que en una estada del pare prior a Barcelona, aquest es va enamorar del brocal i el va demanar al Consell Municipal que li va concedir sense posar-hi cap problema (1469). Com és natural, aquí el pou també té caràcter sagrat, simbolitzant una via de comunicació entre els tres ordres còsmics: el cel, la terra i els abismes; i, també entre tres dels quatre elements presocràtics: l'aire, la terra i l'aigua.
EL PAS DE CRISTÒFOR COLOM PEL MONESTIR. vui dia és del tot inqüestiónable què els Reis Catòlics varen rebre Colom a Barcelona. Durant molt temps hi va existir el dubte, doncs és un fet del que quasi no se'n parla en els escrits oficials de l'època, a excepció d'un informe reservat del propi Colom als Reis Catòlics (el Memorial de la Mejorada). Aquest silenci oficial no és gens estrany si tenim en compte que el rei de Portugal no volia reconèixer de bon grat el descobriment per als Reis de Castella i Aragó i per tant entorpia el procés tant com podia. Així, resulta evident que aquest encontre de Colom amb els Reis Catòlics es fes amb certa discreció i tant mateix no al saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona, com pictòricament ha estat representat en diverses pintures i il·lustracions, sinó molt possiblement aquí al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, ja que els reis hi sojornaven a l'abril de 1493. L'estiu de 1492 el rei Ferran II d'Aragó s'havia traslladat a Barcelona amb el príncep Joan per ser jurat com hereu pels catalans. A principi de desembre d'aquell any, en una audiència pública a Barcelona, un pagès, en Joan de Canyamars, va donar una gran ganivetada al coll del rei Ferran que va resultar molt mal ferit. La reina Isabel I de Castella, horroritzada, va marxar de la ciutat cap al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (en aquella època a tres hores de camí de Barcelona) on sembla que el rei s'hi va quedar el temps suficient per a refer-se de la ferida, de la que casi estava restablert quan arribà Colom. En Joan de Canyamars va ser ajusticiat de forma exemplar: després de cinc dies de tortura hom va arribar a la conclusió que el pagès era boig i mancat d'enteniment; però tot i amb això, fou condemnat a la "mala mort". Un escrit de l'època diu: "Gairebé despullat, el posaren en un carretó amarrat a un pal. A la plaça del Blat li fou tallat un puny; al Born, l'altre. I allà l'home morí. El suplici, però, havia de continuar, i continuà. A la plaça de Sant Jaume li tallaren el nas, una cama i li tragueren un ull, i a la plaça Nova, una cuixa. A la plaça de Santa Anna, l'altra cama i l'altra cuixa. Després la comitiva anà pel carrer de Sant Pere, on acabaren d'esquarterar el que quedava del cos. Un cop fora ciutat, fou calat foc al carretó, i de tot se'n féu cendra". El cronista castellà Andrés Bernaldez (1450-1513) escriu: "E después que todos los miembros le fueron cortados, sacàronle el corazón por las espaldas...". Sens dubte fou un càstig terrible i exemplar, així ningú més gosaria atemptar contra la vida sagrada del Rey. Si tenim en compte que aleshores el port de Barcelona estava en construcció, no és inversemblant que Colom desembarqués a la platja de Badalona per traslladar-se directament al monestir on l'esperaven els reis. També dona força a aquesta possibilitat el fet de que a diversos masos de Badalona sempre hi ha hagut el sentiment i la memòria històrica del pas de Colom per les seves terres. Així existia la tradició en algunes masies avui desaparegudes: Can Latrilla, dit després Can Roc (tocant el camí Ral poc abans del trencall del camí a Sant Jeroni), Can Sunyol, sota can Bofí Vell (tocant a la riera de Sant Jeroni) que Colom s'hi havia aturat a descansar quan anava a entrevistar-se amb els reis que s'estaven al monestir. També a Can Butinyà i a la Torre Pallaressa, pel costat de Santa Coloma de Gramenet, hi ha la tradició del pas de Colom, de la qual cosa se'n pot deduir que Colom podria haver ancorat a la platja de Badalona, pujat per una de les rieres cap al monestir i fet el camí de davallada a Barcelona, tal vegada acompanyat pels reis, pel camí de Santa Coloma. Evidentment, tot això és pura conjectura, encara que sobre una base força plausible.
EL CAMPANAR. HORARI i VIDA DELS MONJOS JERÒNIMS. a construcció del campanar s'inicià el 1495 per un frare llec del propi monestir i continuat el 1532 sota la direcció de Tomàs Berça, l'autor del campanar i el pati dels tarongers del Palau de la Generalitat. En aquesta mateixa època s'hi col·locà un rellotge. Es té noticia que en el 1696 es va fondre i pujar la campana grossa del monestir que pesava 6 quintars i 3 arroves menys 6 unces (uns dos cents cinquanta quilograms) i que es va escardar l'any 1766 diuen que de tant tocar, doncs sembla que es feia servir per donar les hores per haver-se espatllat el rellotge). Aprofitant que la campana es va baixar per ser refosa es va reforçar l'obra del campanar que amenaçava ruïna. La nova campana pesava el doble que l'anterior i diuen que tenia molt bon só, doncs va haver de ser refosa dos vegades ja que al primer intent va sortir sense nanses. La campana es fongué al porxo de l'era del monestir i va rebre el nom de Mònica-Carlina. En els monestirs jerònims la vida comunitària era conduïda per un prior que s'elegia per a un trienni, podent ser reelegit fins a tres vegades. Tots els acords importants es prenien reunits tots els monjos en capítol a la Sala Capitular, acceptant o refusant les propostes fetes pel pare prior. D'aquests acords en prenia nota el pare actuari al llibre d'Actes Capitulars. Gràcies a aquestes minucioses anotacions actualment podem saber el dia a dia, els usos i les costums de la comunitat i aspectes de la seva vinculació amb la societat que els envoltava. Malauradament s'han perdut molts d'aquests llibres en incendis i saqueigs patits en la llarga història del monestir. Per fortuna es conserva entre alguns altres el llibre V (1752-1832) que ha estat publicat per l'historiador Josep M. Cuyàs Tolosa. Els frares es dedicaven a la plegaria personal i comunitària, però també atenien a moltes persones que pujaven de les rodalies, especialment de Badalona, a confessar-se i a demanar consell espiritual. Hi ha constància que cada dia hi havia una llarga cua de captaires davant de la porta principal, molts d'ells provenien de les guixeres de baix a mar on es refugiaven. Se'ls hi donava sopa calenta, algunes sobres de la cuina i un bon tros de pa. Setmanalment també es donava un pa de 6 lliures (uns 2 quilos i mig aproximadament) a les viudes. La caritat i l'assistència al pelegrí a l'hostatgeria era costum habitual als monestirs de l'orde jerònima. Molts d'aquests actes eren avisats o convocats pel so de les campanes que en aquells temps sonaven a les 12 de la mitja nit en punt per avisar que mitja hora més tard començaria el cant de Maitines al cor. A les 5 o 6 del matí, segons l'època de l'any, per al cant de Prima. Tornaven a sonar a les 11 del matí per cridar a la missa conventual. Al llarg de tot el dia avisaven de les altres parts de l'Ofici Diví i de la rutina de la vida comunitària. En quant a l'alimentació diària dels monjos començaven amb l'esmorzar que solia ser una xicra de xocolata. Li seguia el dinar a les 12 (11 solars), que era el plat fort del dia, normalment escudella i carn d'olla. S'acabava amb el sopar a les 6 h de la tarda a base de peix o d'ous. Dejunaven els dimecres, els divendres i els dissabtes. El Divendres Sant el passaven amb pa i aigua i la Cuaresma amb el "platillo" d'herba o vianda quaresmal. Actualment el campanar té dues campanes: la Roser (1853) d'uns 80 quilos i la Mireia (1990) d'uns 300 quilos. Toquen cada matí a les 7, a les 12 del migdia i a les 7 del vespre. Les vigílies de festa a les 7 i quart del vespre i els diumenges un quart abans de la missa, es a dir a la 1 en punt i en el moment de l'entrada del sacerdot.
L'ESGLÉSIA EN RUNES. L'INCENDI DE 1835. LES LAUDES SEPULCRALS. o consta la data de l'inici de la construcció de l'església del monestir, però hauria d'haver començat només produir-se el trasllat dels frares de Sant Pere de Ribes al mas de la Murtra (1416). El document més antic del que se'n té constància diu que al 1451 es va fer la capella i retaule dels Set Goigs de Nostra Senyora, posteriorment el temple va anar sent ampliat i reformat en diverses ocasions. Era una construcció d'una sola nau d'uns 25 m de llargada per 6 i ½ d'amplada, dividida en tres trams, amb un gran cor alçat i tres capelles laterals que després van arribar a ser sis, tres a cada costat. Actualment sols es conserven les del costat de l'epístola (o costat dret). En aquest mateix flanc, entrant al recinte, hi ha una porta adintellada, mal anomenada "de les dones", que comunica amb el passadís d'accés a l'actual capella de Sant Sebastià i que els fidels comuns (no només les dones) empraven per accedir a l'església des de l'exterior i sense passar per les dependències de clausura del monestir. L'absis és poligonal i estava sustentat per contraforts a la part externa. Hi havia una volta amb vuit nervis acabats en una clau. A la part alta del mur encara s'hi conserven cinc finestrals. Al costat de l'evangeli (esquerra) hi havia la sagristia, desapareguda a ran del gran incendi de 1835. Es diu que el foc durà quinze dies i que dos mesos després, de nit, encara es veien resplendors entre les runes, que van fumejar encara quatre mesos més. L'incendi el provocaren agitadors i avalotadors anticlericals en els prolegòmens de la desamortització de Mendizabal (18341854). Al front de tots ells hi anava Ramon Miarons, de motiu "Borrego", de Sant Andreu. Poc després d'aquest fet es va parcel·lar el monestir en lots i va sortir a pública subhasta. Evidentment, la vida monàstica es va suspendre i al no tenir l'orde dels jerònims cases fora d'Espanya, tots els frares es van dispersar. A nivell estatal no es va restaurar l'orde fins l'any 1925 (abans dels 100 anys de la prescripció canònica) al monestir de Santa Maria del Parral a Segovia, l'únic monestir actualment actiu de l'orde junt amb el de Yuste a Càceres (amb 12 i 6 monjos respectivament). En els anys quaranta del segle passat es feren intents per retornar els monjos jerònims a la Murtra, però no va ser possible per manca de vocacions. En el paviment del presbiteri hi ha la sepultura del bisbe Joan de Miralles, mort el 1541. Al mig de la nau es pot veure una gran llosa amb una calavera i dues tíbies esculpides, probablement la fossa comú on s'enterrava als monjos. N'hi ha un altra que és de la família Bertran, constructors de la capella del Roser, on es pot veure el seu escut i la data "MIL CCCC LIII". També és visible la llosa de la sepultura de la família Sebastida, constructors de la capella dels Set Goigs de la Mare de Déu. Més enllà hi ha la lauda sepulcral de Jaume Ramon Vila, erudit i sacerdot, que va compartir els últims anys de la seva vida amb els monjos de la Murtra per mercè especial del Pare General de l'orde. Al morir va llegar al monestir la seva valuosa biblioteca.
EL COR IMMATERIAL. ERMITES I ERMITANS. l cor és el centre dels monestirs jerònims, és el lloc on es reuneixen els monjos per pregar a Déu. Aquí, a La Murtra, era del tipus alçat, la qual cosa permetia accedir-hi directa i còmodament des de les galeries superiors del claustre, és a dir, des de les cel·les dels monjos. Era d'una factura semblant al cor de l'església arxiprestal de Morella. Provablement la gran quantitat de fusta emprada en la seva ornamentació i el cadirat, foren motius per la ràpida propagació de l'incendi de 1835 que el va destruir completament, però queda el vestigi del seu emplaçament per la reduïda altura de les portes d'accés al corredor de connexió amb la capella de Sant Sebastià i a la pròpia església des de la galeria de migdia del claustre. També es fa evident el lloc de la seva ubicació per la forma de l'arc, de mig punt, de la primera capella, més baix que els altres més propers al presbiteri, precisament degut a l'emplaçament alçat (altell) del cor, solució emprada en molts monestirs jerònims, on acostuma ocupar bona part de la nau central, en alguns casos la meitat o més d'aquesta. Poc abans de l'incendi se sap que el d'aquí abastava els trams de les dues primeres capelles. L'obra de molta part del cor va ser sufragada per Carles I, per això les àligues imperials eren esculpides a les clau de volta. També hi ha referència escrita que al segle XVII es va pintar la volta del cor i les parets laterals de l'església amb escenes de la vida de Sant Jeroni. El cadirat era de roure de Flandes i fou comprat l'any 1541. A la paret esquerra, sobre el cadirat, s'obrien 6 o 7 finestres amb vitralls que donaven llum al cor. A l'any 1631 varen ser engrandides per proporcionar més claror. En el mateix cor es disposava d'una llibreria on es guardaven els grans cantorals que es recolzaven als faristols per facilitar les oracions de la comunitat. Tot va desaparèixer engolit per les flames. Durant l'incendi també es va perdre l'orgue que sembla que treia molt bon só. Hi ha constància de que el monestir en els seus últims temps disposava fins i tot d'una escolania. Tot això contribuïa a la solemnitat de la litúrgia, tant característica de l'orde dels jerònims. Però a tot això, qui eren els jerònims? L'orde té per origen a Sant Jeroni, que va viure al segle IV i primeries del V, contemporani de Sant Agustí amb qui es cartejava. Ambdós considerats llumeneres en formar part dels quatre Doctors de l¡Esglèsia. Sant Jeroni va traduir la Bíblia al llatí, la famosa "vulgata". També es va retirar al desert durant un llarg període a fer vida eremítica i penitent, després va anar a Betlem on fundà un monestir. Les primeres comunitats en no tenir cap regle escrita (senzillament es seguia l'exemple del sant) i en ser tots ells ermitans, van anar desapareixent. Quasi un mil·leni després, al segle XIV, alguns nobles del regne de Castella (Pedro Fernández Pecha i d'altres) van sentir-se cridats a seguir l'exemple de Sant Jeroni i varen restablir l'antiga orde però seguint la regle de Sant Agustí, com els hi va imposar el papa Gregori XI. L'hàbit era una túnica blanca i escapulari color terrós o negre, com el que es creia que duia Sant Jeroni. El cap se'l rasuraven amb tonsura major. Els monjos jerònims es distingeixen per la seva vocació contemplativa, i per l'especial devoció a la Immaculada, la qual cosa els portà a donar el nom de la Verge a molts dels seus monestirs que en l'època de major esplendor varen arribar a ser més de seixanta a tot Espanya. La raó de ser de l'orde, que ve reflectida en multitud documents i disposicions internes, son les lloances divines i la solemnitat del culte, mitjançant el qual els monjos donin glòria a la Divina Majestat, tendeixin a la perfecta unió amb Déu i exerceixin l'apostolat litúrgic en benefici de les ànimes. La vocació eremítica dels frares de Sant Jeroni es fa palesa aquí a La Murtra amb l'existència de dues ermites pels seus voltants: la de Sant Climent, (1672) la de Sant Onofre, que fou la primera (1498), construïda amb donacions de l'abat de L'Estany i de misser Rovira. Encara es poden veure les restes d'una altra avui desapareguda, l'anomenada de la Miranda. A totes elles s'hi retiraven temporalment alguns monjos especialment predisposats a fer vida retirada.
L'ALTAR MAJOR. LES CAPELLES DEL FLANC DRET. l'altar major hi ha una fornícula quadrangular, vestigi d'un antic cambril, on actualment hi veiem un conjunt modern de la Nativitat fet a l'Escola Masana de Barcelona. Sota aquest mateix espai hi havia estat un retaule de la Nativitat construït per fra Damià Vicenç del propi monestir, l'any 1582. En el mur de la dreta de l'església, a l'alçada del primer pis i segons diu la tradició, hi ha una finestreta que dona a l'Obra Nova, des d'on el rei Felip II es diu que va oir missa en la seva estada al monestir. Entrant a l'església, venint del claustre, ens trobem al costat dret les tres úniques capelles laterals que es conserven. La primera d'elles havia estat dedicada al Sant Crist i després a la Verònica quan el Sant Crist va ser traslladat a una capella nova construïda davant de l'antiga i avui dia desapareguda per mor del foc del 1835. Actualment la capella està dedicada a l'esperit d'Assis, impulsat pel papa Joan Pau II per a promoure el diàleg interreligiós per la pau. A la capella hi han els símbols de les tres grans religions monoteistes amb origen en Abraham: la jueva, la cristiana i la musulmana, representades respectivament per un canelobre de set braços, un crucifix i un escrit amb la paraula: "........" que significa .......... en àrab. L'arc d'aquesta capella és de mig punt i més baix que els de les altres capelles, així com la porta d'entrada a l'església que també és d'una altura similar, tot això degut a tenir adossat davant el cor com a altell com s'ha vist abans. La capella del centre estava dedicada a la Immaculada Concepció de Maria, té un arc de pedra apuntat i està coberta amb volta quatripartita. En algun moment fou dividida i posteriorment aparedada. Conté .................... La capella més propera a l'altar major és la més ben conservada. Està coberta també amb volta quatripartita de la que no es conserva la clau. En els permòdols, d'on neixen els nervis, hi ha àngels tenants que porten l'escut de la família Sebastida constructora de la capella (1451). Aquesta capella sempre ha tingut advocacions marianes. Originariament fou dedicada als Set Goigs de la Mare de Déu, després a la Mare de Déu del Roser i actualment a Santa Maria de la Claraesperança, molt venerada a alguns països americans. La seva festa és Dissabte Sant. En el mes de maig s'hi fa un aplec, es puja a peu des de l'església de Canyet tot resant i cantant a la vegada que es va recollint ginesta que, en arribar, s'ofrena a la Verge. La imatge que avui s'hi venera és de l'artista Joana Just (1984). Al sòl de la capella hi ha la sepultura de Caterina Sans, membre d'una il·lustre família barcelonina refugiada al monestir durant el setge de Barcelona al 1714.
LES CAPELLES DERRUÏDES. EL SANT CRIST. EL CLAUSTRE (II. RESTES DE LA GALERIA DE LLEVANT). l costat esquerra de la nau hi havia abans de l'incendi de 1835 la capella de Sant Miquel, la més propera a l'altar, li seguia la de Sant Bernat i a continuació hi havia la nova del Sant Crist traslladada a aquest indret quan l'antiga va ser dedicada a la Verònica. Aquestes capelles estaven adossades a la paret de l'església i tenien poca fondària a excepció de la del Sant Crist que ocupà part de l'antiga Sala Capitular que va ser enderrocada (1742) per aquest motiu. Aquesta Sala Capitular havia estat consagrada l'any 1457 i era d'estil gòtic, l'altar estava dedicat als sants i germans Cosme i Damià. Encara es conserven tres foses sepulcrals, una central destinada als frares i dues situades a l'entrada, per als seglars. La derruïda capella de Sant Miquel es construí el 1511 per disposició testamentària de Violant de Cabrera que hi va ser enterrada. De la capella de Sant Bernat se'n sap ben poc i també va desaparèixer en el fatídic incendi. La nova i ara derruïda capella del Sant Crist va ser construïda el 1742 per acollir aquesta imatge que ja el 1460, en virtut d'una butlla del bisbat d'Urgell, fou altament privilegiada, havent despertat una gran devoció entre els vilatans de Badalona i rodalies, especialment als pescadors i mariners. Ja en l'any 1583 el papa Gregori XIII va concedir indulgència plenària per totes les misses de rèquiem que es celebressin a l'altar del Sant Crist i fossin oficiades per sacerdots del monestir. La imatge era de mitjans del segle XV i es diu que mostrava d'un gran realisme. En diverses ocasions havia estat portada en processó a Badalona amb motiu de sequeres i calamitats que atemorien als vilatans. Una d'aquestes ocasions va ser la gran sequera de 1701. Envolta la imatge una llegenda que diu que arribaren al monestir dos pelegrins que en ser allotjats van demanar fustes i estris de tallar, tancant-se tot seguit a la cambra sense que mai es sentís cap soroll i sense que sortissin ni per a menjar. Al tercer dia, el pare hostatger pensant que serien rodamóns que haurien marxat, va fer espanyar el pany de la porta. Tots els presents varen quedar meravellats i suspensos en veure en el centre de la cambra una imatge del crucificat d'extrema bellesa i realisme. Davant d'aquest prodigi no van dubtar en qualificar els dos pelegrins d'àngels enviats per Déu. Les parets laterals de la capella del Sant Crist foren decorades amb quadres de fra Jaume Grau i de Bailón Savall acompanyant el retaule barroc construit per l'escultor Domènec Rovira, mort i enterrat a l'antiga capella l'any 1678. En l'incendi també va desaparèixer quasi tota la galeria de llevant del claustre que anava de la porta de l'església fins a la porta del celler. També es van destruir les demés edificacions del costat esquerre de l'esgésia, algunes acabades i altres a mig fer. Sembla que hi havia un altre pati interior, un forn i la casa de les bugades. També hi havia la infermeria i la cel·la prioral de les que en queden alguns vestigis i la biblioteca de la que no hi queda res, sols es van salvar alguns llibres i documents que estaven momentàniament fora del seu lloc habitual. Gràcies a aquests documents avui podem anar reconstruint la història del monestir i la dels seus estadants. Aquesta galeria de llevant, inexistent materialment avui dia, permet que l'interior de Sant Jeroni de la Murtra es mostri com un claustre obert. Obert a la transcendència, però també obert a l'esdevenir històric i social de Catalunya i del món. Claustre Obert és continuació de la vocació cultural i social del monestir. Acull tota mena d'activitats espirituals, intel·lectuals i artístiques, tal com conferències, concerts, recitals, exposicions, publicacions, etc.
LA FONT DE SANT MIQUEL. EL LLE Ó (SÍMBOL DELS JERÒNIMS). ELS CUPS I ELS CELLERS. a Font de Sant Miquel rep el seu nom d'una capella lateral de l'església, avui desapareguda. Els veïns de Ca-
nyet diuen que aquesta font és tres vegades Santa, doncs neix a la Fontsanta i arriba a Sant Jeroni tot passant per Sant Miquel. Alimenta l'antic safareig. Darrera d'aquest safareig, a sobre d'un mur cobert de vegetació, hi ha un lleó de pedra de considerables dimensions, tal vegada erigit per recordar la llegenda de Sant Jeroni i el lleó. La llegenda diu que Sant Jeroni va guarir un lleó que tenia clavada una espina a una de les potes. En agraïment, el lleó es va quedar al monestir amb els monjos, ajudant-los guardant un ase que tenien per traginar la llenya. D'aquí que en la iconografia jerònima el lleó sigui un motiu molt utilitzat. El conjunt dels cellers i els trulls (cups) ocupa bona part de l'ala nord del monestir, al costat de la font de Sant Miquel. No es coneix ben bé la data de construcció però és suposa que deuria ser cap a l'any 1500. En la part dels cups, tocant dita font i sota els arcs encara s'hi guarden dues premses de raïm d'època més recent. Escrit sobre la paret encara s'hi pot llegir la relació dels pagesos que se'n servien després de l'exclaustració. També hi ha escrita una frase molt significativa: "NO'S PERMET TRAFEGAR QUE NO S'HAGIN ARRETGLAT COMTES". No hem d'oblidar que el monestir estigué voltat de vinyes cultivades en algunes èpoques pels propis monjos i en altres per parcers. A sobre d'aquests cups hi ha el que podia haver estat part de la infermeria, amb una galeria molt assolellada i amb arcs de maó, avui tancats per reixes i vidrieres. En aquest mateix emplaçament també si pot veure un finestral d'estil gòtic que possiblement formava part de la nova cel·la prioral, que un dels pares priors va fer construir al considerar que les estances de la torre de defensa el mantenien massa allunyat de la vida comunitària. Els cellers estan situats a continuació del refetor, al llarg de l'anomenat camí de la Serreta, avui reomplert de terra, fet que va motivar que la porta dovellada d'accés quedés ensorrada i que algunes finestres esdevinguessin portes per on s'abocaven les portadores quan es trafegava amb el raïm. En el mur exterior d'aquest sector hi ha també uns arcs cecs corresponents a l'aqüeducte que servia aigua al monestir. El cos de l'edifici està format per una galeria construïda amb arcs formers de maó i coberta amb voltes de maó pla, de la mateixa amplada que el refetor, al qual s'obre a través d'un gran arc de maó actualment tancat amb unes grans plaques de vidre. Com a continuació de l'edifici hi ha una llarga galeria que és la continuació de la galeria nord del claustre i que arriba fins a les ruïnes de l'església, amb parelles d'arcs apuntats, alguns d'ells tancats amb reixes de ferro. Les columnes són facetades i alguns dels capitells són historiats i recorden els del claustre de Montserrat, d'altres mostren motius vegetals. Les voltes són d'aresta sense nervis ni claus de volta.
EL CLAUSTRE (III, LA GALERIA NORD). LA MURTRA I LES PLANTES DE LA VALL. a galeria nord corre paral·lela al celler i al refetor, els frares l'anomenaven "dels pelegrins i penitents" degut als personatges que hi estan representats. A mida que ens acostem a l'entrada del refetor ens trobem amb els retrats dels que tal vegada van ser els primers monjos del monestir. En direcció al refetor els monjos van amb el cap cobert per la caputxa, perquè així era costum dels jerònims anar a menjar, els monjos que van en sentit contrari els veiem amb el cap descobert, ja que així és com es sortia del refetor després de menjar. Els frares representats aquí tenen un aspecte afable i d'aire bonhomiós que mou al bon humor i al bon consell. L'espiritualitat no està pas renyida amb l'alegria i la distensió. Els retrats dels permòdols corresponen entre d'altres al rei Martí l'Humà, al papa Benet XIII (papa Luna), a Lluis de Setantí, conseller en cap del Consell de Cent. Un altre podria ser Joan Çafont, mestre racional de la Casa del Rei, un bisbe, etc. A les arcades més properes a l'arbust de la murtra hi ha els retrats del fundador i de la seva segona muller (Bertran Nicolau i Constança Rovira), encara que no tothom està d'acord amb aquesta identificació. En el jardí del claustre del costat d'aquesta galeria destaca una antiga murtra de grans dimensions d'una antiguitat de més de cent anys, es diu que volta els 130 anys. La murtra o murta (en castellà mirto o arrayan) és un arbust de fulla perenne, aromàtic i d'1 a 2 m d'alt encara que alguns poden arribar fins a un 5 m, l'actual del monestir és fill d'un anterior exemplar gegantí i fa uns 3 m d'alçària. Les flors són blanques i els fruits o murtrons són rodons i de color blau fosc casi negre. Havia estat usat en medicina per les seves propietats astringents. Aquest arbust abans era molt abundant en aquestes contrades de clima mediterrani, càlid i relativament humit. Els àrabs l'utilitzaven molt com ornament dels seus jardins com es fa evident en el anomenat "patio de los arrayanes" de l'Alhambra de Granada. És molt provable que aquesta espècie fos portada aquí d'orient en temps de les creuades possiblement per Pere de Santcliment, que fou un dels antics propietaris del mas (el comprà l'any 1296) i un dels més importants senyors de Badalona. Se'n té constància que pels voltants de 1370 es canvià el nom del mas de Sant Martí de Poià pel de mas Ça Murtra. La murtra va donar el nom primer al mas i després al monestir, que se'l coneix més com Sant Jeroni de la Murtra que com Sant Jeroni de la Vall de Betlem que és el seu vertader nom canònic. A la vall de la Murtra o de Betlem i abans de Poià, el tipus de vegetació que si dóna és el de la terra baixa mediterrània d'hiverns suaus i estius molt càlids arribant els mesos de juliol i agost a àrid i desèrtic. Destaquen restes d'alzinars, especialment adaptats a aquest tipus de clima, també si donen arbustos com l'aladern, el llentiscle, l'esparraguera boscana, l'arítjol, l'heura, l'esbarzer, etc. i espècies d'herbes com la morella roquera. Al disminuir l'alzinar va cobrar força la garriga amb la gatosa, l'argelaga, l'estepa, l'herba campanera, els crespinells i les ginestes amb boniques flors grogues. Amb els incendis i la desforestació la garriga ha donat pas a la brolla amb arbustos com el roldor, la gatosa, la farigola, algunes rudes i mates d'esbarzers. Als murs de contenció de les voreres dels camps si veu la taperera, d'espectaculars flors blanques. En quant a arbrat predomina el pi blanc i el pi pinyoner que ha substituït els antics alzinars dels que encara en queden alguns. Malauradament de roures no en queda ni un. Aquesta abundància de vegetació, sembla ser que espectacular en els segles XVI i XVII, deuria abastir en escreix la farmàcia del monestir a càrrec del monjo apotecari. Els monjos tenien dividit el jardí central del claustre en quatre parts on hi plantaven diferents espècies vegetals: en un quart hi havia flors ornamentals, en un altre plantes d'horta, a l'altra arbustos i plantes silvestres i al darrer herbes remeieres com el romaní, el fonoll, la menta, la ruda, la farigola , la marialluïsa, l'ortiga, etc.
EL RENTAMANS. EL REFETORET (MENJADOR PER A HOSTES NOBLES O NOTABLES). er entrar al refetor ho hem de fer per la porta de la galeria nord del claustre, passant pels rentamans, estança quadrada i coberta amb una volta gòtica estrellada. A la pica de pedra hi ha esculpits dos caps de lleó, la boca dels quals feien d'aixetes per on sortia l'aigua. Aquí es rentaven les mans els frares abans d'entrar al refetor. Al costat dret de la pica hi ha la porta d'entrada al refetoret, petit menjador destinat als hostes o visitants notables. A sobre dels dos caps de lleó hi ha pintat directament sobre la paret l'emblema simplificat de l'orde de Sant Jeroni. L'escut complert conté un lleó rampant, sobremontat per un capell cardenalici amb cordons de quinze borles en cinc nivells i darrera, una creu patriarcal de cuatre braços o de Caravaca. Al costat de l'esquerra s'hi troba l'escala que porta al primer pis del claustre on hi ha les cel·les dels monjos i d'altres dependències internes del monestir. Actualment tres d'aquestes cel·les s'han adaptat per a exposicions i reben el nom de Sales Gual. També hi ha una porta petita que dóna a l'exterior del monestir i que es fa servir com a porta d'accés al mateix. En una de les parets de l'estança del rentamans hi ha una petita reproducció d'un dels quadres del retaule major del convent agustinià de la Domus Dei (Casa de Déu) del Baix Llobregat fet per Antoine de Lonhy (segle XV). Representa la Mare de Déu amb un donant, se suposa que Bertran Nicolau, fundador d'aquest monestir i de l'esmentat de la Casa de Déu. (l'original és al MNAC).
EL REFETOR, MENJADOR DELS MONJOS. LA TRONA I LA LECTURA. EL MONESTIR I LA CORT CATALANA-ARAGONESA. s coneix com a refectori o col·loquialment refetor, el lloc on es reunien els monjos per a fer els àpats. Es tracta d'una sala rectangular de 20 m de llarga per uns 6 m d'amplada, coberta amb tres voltes de creuaria cuatripartita. A la clau de la volta central hi ha representat Sant Jeroni portant un temple i amb un lleó rampant entre els genolls. A les altres dues claus hi ha les quatre barres reials i en la primera d'elles, envoltant-la, el text: "Rex Johannes me fecit" en al·lusió a que Joan II de Catalunya i Aragó fou qui pagà les despeses de la seva construcció". En el 1481 s'acabaren les impostacions de fusta de les parets (cremades en l'incendi de 1835 i restaurades el 1990). L'obra del refetor es va culminar el 1486 amb la policromia de les claus de volta feta per fra Gabriel Andreu, monjo del monestir. Sembla que degut a les moltes epidèmies de pesta que varen portar a emblanquinar amb calç viva les parets, sumat a les noves modes decoratives que es van anar succeint amb el pas del temps, la decoració original va anar quedant oculta capa rera capa. L'any 1990 el Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya va endegar les primeres tasques per recuperar l'estat inicial del refetor. La intervenció es va acabar l'any 1993 amb algunes intermitències en la fase d'execució. En total es va restaurar una superfície de més de 400 m2. La decoració de 1486 era molt colorista i de caràcter geomètric. Rodejant les claus hi ha unes pintures murals molt interessants. Les de la clau central dedicada a Sant Jeroni representen quatre querubins tocant les trompetes i quatre flors de card agafades per ambdues mans. A sobre d'aquesta decoració del principi n'hi va haver d'altres posteriors, la primera, executada entre 1554 i 1557 amb motiu de la visita del rei Carles I a la Murtra. Al segle XVII la decoració del monestir s'abarrocà i parets i sostres varen ser coberts d'una capa de calç, realçant en ocre la pedra dels nervis i les claus. Al sostre s'hi varen pintar unes garlandes ocres amb flors i fruits i que per mor de la agressiva tècnica pictòrica emprada, encara són visibles avui. Varen seguir diversos emblanquinats, fins i tot un barrejant-hi pigment de color blau cap el 1732 i encara més emblanquinats al segle XIX quan les darreres pestes a Badalona. En el mur dels fons del refetor hi ha restes d'una gran pintura mural de 1557 que representa l'emperador Carles I i alguns personatges de la seva cort. Sota d'aquesta pintura hi havia hagut un Sant Sopar, més propi d'un refectori i del que se'n tenen noticies documentals i ho prova la inscripció superior que encara es veu i que diu: "ESVS PASCHALIS AGNI LEX" ("el convit pasqual és el memorial de l'Anyell"). Sembla que aquesta pintura mai va agradar als monjos, que fins i tot no la van voler acabar de pagar a l'autor. Tornant a la pintura mural s'ha identificat alguns dels seus personatges. Encara que no tothom hi està acord, sembla ser que són: 1.- Un esclau o esclava negra. 2.- L'emperadriu Isabel de Portugal. 3.- L'emperador Carles I de perfil. 4.- El virrei de Catalunya que anys després seria Sant Francesc de Borja. 5.- Leonor de Castro, l'esposa del virrei. 6.- L'almirall Andrea Dòria, que dirigí l'esquadra imperial (acompanyat pel seu gat). 7.- Fra Pere Alsina, prior, potser que cantant (possible al·lusió al fet del cant). 8.Una dama de la cort llegint. Entre els balustres hi ha un cap de gos dels que poseia l'emperador.
E fet del cant que esmentàvem abans va ocórrer en la visita que va fer a la Murtra el rei Carles I la Setmana Santa de 1538. Sembla que el prior fra Pere Alsina, que era tenor, va cantar la primera lamentació de l'ofici. La segona la va entonar un frare que desafinava. Quan anava a començar la tercera l'emperador va demanar que tornés a ser el prior qui la cantés, mereixent l'elogi de Carles I que era un amant de la bona música. Va quedar tan content que va donar 50 dobles d'or a la comunitat. Felip II, fill de l'emperador Carles I, va poder admirar aquesta pintura amb el retrat dels seus pares quan va visitar el monestir el maig de 1585 venint del casament de la seva filla, la Infanta Caterina Micaela, amb el Duc Carlos Manuel de Savoia (que ara forma part de França i Itàlia) a Saragossa. De camí va deixar el seu fill, el futur Felip III, aleshores de 6 anys, a la veïna Torre Pallaressa. En aquesta ocasió també venia acompanyat de molts personatges de la cort, entre ells Joan Andrea Dòria, renebot del de la pintura i a qui el rei l'hi va manar que sent ancorat a Badalona, puges a alta mar a la tarda i que d'allà baixés galejant amb grans focs d'artifici per contentar a les Infantes i al Duc que ho contemplaren des del monestir. Va ser una mena d'acomiadament ja que la infanta i el duc partien, ja casats, cap al Ducat de Savoia. Sota aquesta pintura mural s'obre un gran arc de maons que comunica el refetor amb el celler. Actualment l'arc està tancat per uns grans vidres que permeten la visió de l'interior del celler sense haver d'accedir-hi. Es veuen les gran botes on s'emmagatzemava el vi després d'haver estat obtingut en els cups. A l'altre cap del refetor hi ha un finestral que hagué de ser parcialment aparedat per por de l'atac dels pirates. En aquesta mateixa paret, empostissada de fusta, s'amaga l'entrada d'una antiga gruta o hipogeu. Al mig de la sala, a la paret interior, hi ha l'escala d'accés a la trona (moderna) que recorda aquella des d'on el lector llegia mentre tota la comunitat menjava en silenci. Després de la desamortització de 1835, el refetor, del qual sols varen quedar les parets, va ser usat successivament com hospital, teatre i escola. Actualment es fa servir com a capella, on es celebra missa cada diumenge i com a sala d'actes on s'organitzen concerts, conferències, exposicions, etc. quan convé.
EL CLAUSTRE (IV. LA GALERIA DE PONENT O GALERIA REIAL). RELACIÓ DE LA REIALESA AMB LA MURTRA. ortint per la porta del Rentamans, a ma dreta, trobem la galeria de ponent del Claustre també anomenada Galeria Reial. La primera clau de volta que trobem, a l'angle, representa a Jesús davallant als llimbs, la segona l'anunciació, seguint-li el retrat de Sant Pere. Les cinc que segueixen són els escuts dels Reis Catòlics sense la magrana (símbol de Granada que encara no havia estat reconquerida) i amb les armes de Dos Sicílies (Nàpols i Sicília) que encara pertanyien al regne de Catalunya-Aragó. A la vora de la porta de la cuina tenim en ambdós permòdols els retrats de Ferran II de Catalunya-Aragó (el Catòlic) que va pagar les cinc claus de volta de l'indret i el de la seva dona Isabel I de Castella. Cal recordar que els Reis Catòlics estaven molt relacionats amb l'orde dels jerònims. Isabel tenia per confessor un jerònim, fra Hernando de Talavera i Ferran, per la seva part, ja havia visitat Sant Jeroni de la Murtra l'any 1473 essent encara príncep acompanyant a son pare el rei Joan II de Catalunya-Aragó. Parlant dels anomenats Reis Catòlics cal saber que aquest títol honorífic els hi va ser concedit pel papa Borgia, d'origen valencià, de Xàtiva, (Alexandre VI, Rodrigo de Borja en el segle) amb la butlla Si Convenit atorgada el 19 de desembre de 1496. També val a dir que els reis de França, molt abans, ja ostentaven el pompós títol de Reis Cristianíssims (Rex Christianissimus), entre ells Carles VIII, contemporani d'Isabel i Ferran i enemic aferrissat d'aquestos reis. Sembla ser que varen ser premiats per l'evangelització de les Índies, a escassos 3 anys de començada aquesta, per l'expulsió dels jueus i per la derrota dels sarraïns, a la vegada que amb aquest títol s'equiparava el tracte honorífic del papat amb els dos regnes cristians més fortament enfrontats. En aquesta mateixa galeria hi ha el retrat de Joan II de Catalunya-Aragó, també molt vinculat amb els jerònims. Va sojornar diverses vegades a La Murtra, la primera l'any 1455 quan era només rei de Navarra. Tenia per conseller un llec d'aquest monestir, fra Llorenç "L'hospitaler". La darrera vegada que Joan II vingué a La Murtra fou l'any 1479, pocs dies abans de morir. En anys i segles posteriors varen ser també molts els personatges de la reialesa que foren acollits a Sant Jeroni de la Murtra, entre ells Carles I i Felip II de la casa d'Ausburg (Austria) i paradoxalment cap dels Borbons, si fem excepció de la visita de Juan Carlos I en l'any 1993 per commemorar els 500 anys de l'entrevista a la Murtra dels Reis Catòlics amb Cristòfor Colom. Entre d'altres coses, aquesta visita va servir per a que s'arrangés la meitat del camí que duu del barri de Canyet (Badalona) al monestir, encara que al dia d'avui i per manca de manteniment, està tornant al seu lamentable estat primitiu.
LA CUINA I L'AIGUA DEL MONESTIR. stà situada a la galeria de ponent del claustre. És una de les sales més antigues del monestir, construïda a finals del segle XV adoptant l'estructura de les sales gòtiques catalanes embigades amb nau d'arcs de mig punt diafragmàtics de pedra i voltes de maó tirades arc per arc. Es conserven les antigues piques de pedra nummulítica de Girona servides d'aigua corrent. L'aigua emprada a la cuina per al consum venia d'una font situada prop d'un safareig gran (no confondre amb el de la Font de Sant Miquel) situat a l'exterior del monestir. L'aigua entrava al monestir per la cuina i d'aquesta passava al claustre i al sortidor central, per anar al celler, al forn, a la casa de bugades i a la infermeria. La canalització continuava cap al sud a un altre safareig, al sortidor del pati de la infermeria i a la sagristia amb un ramal que la conduïa a la porta de l'era. L'aigua no va ser sempre una benedicció per a la comunitat. Consta que durant la sequera de 1570 en que tots els monjos emmalaltiren, havent d'atendre'ls sis monjos franciscans de Barcelona. El focus de la malaltia es situà en una mina o canonada d'aigua en la que s'hi van trobar una gran quantitat d'animals morts, que possiblement per mor de la sequera hi van anar a beure. El resultat fou la mort de 4 monjos i 2 llecs. Actualment no és recomanable beure l'aigua de la Font de Sant Miquel, segurament és potable, però no se'n fan controls regulars. La Font del Lleó, a l'entrada del monestir en el camí cap a Santa Coloma de Gramenet, sí que està controlada i és potable. No obstant, les dades ambientals del 2006 de l'Ajuntament de Badalona diu que ambdues fonts NO SON POTABLES microbiològicament. Tornant a la cuina, al centre de l'estança hi havia taules de pedra amb columnes granítiques, algunes de les quals es veuen aprofitades actualment en la base del brollador del claustre. Hi ha també restes de la socolada de rajoles que cobria els murs i una petita estança soterrada que feia la funció de fresquer. La cuina es comunicava amb el refetor a través d'un passadís que sortia al refetoret. La vaixella estava composta per escudelles i plats. L'escudella s'emprava per als líquids (aigua, sopa, llet, vi, etc.) tenia dues nanses per ingerir els líquids de forma còmoda i directament, ja que els monjos no van fer servir la cullera de fusta fins el segle XVIII (1760). I no va ser fins el segle XIX (1819) que decidiren veure amb vasos. La ceràmica anava marcada amb les inscripcions "cuina" o "murtra" segons es fes servir a la cuina o al refetor. La fogaina ocupava la paret sud de la cuina i fou reformada l'any 1805 per tal de poder-hi utilitzar carbó i llenya rodona i així poder atendre millor les necessitats del monestir i de l'hostatgeria. La cuina del monestir era molt apreciada. En una de les estades del rei Felip II, una vigilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat, el pare prior havia disposat que es servis al monarca i seguici 3 bufets plens de confitures i fruites. El rei i la infanta no van provar res per ser dia de dejuni, manifestant el rei: "hoy es ayuno de la Iglesia y es bien que todos lo guardemos", però abans de marxar va assenyalar 3 o 4 plats per a que els portessin al príncep (futur Felip III), aleshores encara un nen de 6 any i que s'allotjava a la propera Torre Pallaressa. Es diu que els monjos van haver de corre per guardar els plats indicats pel rei, doncs, les dames del seguici s'ho estaven cruspint tot, segurament afamades pel llarg camí i la temptació dels dolços. Es diu també amb relació a aquest fet, que Felip II va alabar un dels plats ofert pels monjos, concretament un plat d'acarbaçat, dient als presents: "no me lo dan a mi tan bueno", contestant Cristòfol de Moura: "ya se lo daran de aquí en adelante a vuesa Majestad tan bueno". Segurament els frares varen donar la recepta de l'acarbaçat als servidors del seguici reial. Actualment, la cuina s'utilitza com a exposició permanent d'una col·lecció de diorames de pessebres d'artistes badalonins, que es pot visitar als vols de Nadal.
ELS "AMICS DE SANT JERONI DE LA MURTRA". l segle XIX fou molt agitat i de grans canvis pel monestir. Ja en el 1820 (primera desamortització i trienni liberal) els monjos foren expulsats del monestir i les seves propietats subhastades. En el 1821 hi hagué l'epidèmia de febre groga i el monestir fou convertit en llatzaret (300 malalts) emblanquinant-se amb calç el refetor com a mesura sanitària. A l'any 1824 es va restituir als frares tot el que se'ls havia expoliat. Però havia de ser per pocs anys. La matinada del del 27 de juliol de 1835 el monestir fou incendiat. A l'any següent l'anunci d'una nova subhasta aparegué al "Diari de Barcelona", confirmant-se l'anterior de 1820 en la que bona part del monestir havia estat adjudicada a la família Artigues, que l'any 1855 va fer reconstruir la nova Capella de Sant Sebastià. El monestir, dividit en diversos lots, passà a mans de diferents famílies i grups: els Inglada, els Postius, etc. Aquests darrers varen propiciar la conversió del monestir en una colònia d'estiuejants, fent servir les cel·les com apartaments, el refetor com teatre i la cuina com botiga de queviures. En anys posteriors es varen celebrar un Jocs Florals (1884) i les festes en honor de la Mare de Déu de Montserrat (1894). A finals de la guerra de 1936 s'hi instal·là una expedició de refugiats que van malmetre força algunes parts del cenobi. Al 1947, la part principal del monestir va passar a propietat de Francesca Güell i López, neta del marqués de Comillas i vídua del marqués de Sant Mori, que l'any 1971 va cedir-lo a una institució de l'Arquebisbat de Barcelona per a desenvolupar-hi l'Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell que és un espai de solitud i silenci. Aquest àmbit de repòs és obert a qualsevol persona, sense distinció de lloc d'origen, creences o manera de pensar que vulgui envoltar-se de solitud i silenci, fonts de creativitat, dins d'un clima d'hospitalitat i pau. Actualment té cura del monestir un prevere catòlic i un grup de laics. El monestir també compta amb el recolzament de l'Associació d'Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, entitat que, dins de la seva modèstia, dona suport i ajut a l'esmentat àmbit. Al llarg de tota la visita hem vist el recolliment en que vivien els monjos jerònims a la Murtra i també l'acolliment que dispensaven tant a nobles i benestants com a plebeus i necessitats. Avui aquest esperit persisteix entre les parets del monestir encara que es manifesta d'altra manera. Ho hem vist amb l'acolliment de la Fundació Catalunya-Amèrica i el seu museu "Ramon Pané" i amb les activitats del Claustre Obert. El monestir també es seu (a l'ala nord del monestir) de la Universitat Albertiana que impulsa la investigació humanística i científica amb vocació interdisciplinar. (En tot el llistat S.J.M. = Sant Jeroni de la Murtra).
L'AVUI DEL MONESTIR.
LLIBRES. 1.- EL MONESTIR DE S.J.M. Jaume Aymar i Ragolta Edimurtra. Barcelona. 1993 (Diputació de Barcelona. Ajuntament de Badalona) ISBN: 84-86062-36-1 (exhaurit) CDU: 069 2.- LA MURTRA I EL TOISÓ. Jaume Aymar i Ragolta (i altres) Edimurtra. Barcelona. 2000 ISBN: 84-86062-72-1 CDU: 946.0 3.- RESUMEN HISTÓRICO DEL MONASTERIO S.J.M. Josep M. Cuyàs i Tolosa Oficina de Prensa e Información. Excmo. Ayuntamiento de Badalona. 1975 (3a edició corretgida i augmentada) (exhaurit) 4.- LA ORDEN DE SAN JERÓNIMO Y SUS MONASTERIOS. Instituto Escurialense de Investigaciones Históricas y Artísticas. 1999 ISBN: 5.- LES PLANTES DE S.J.M. I LES SEVES APLICACIONS MEDICINALS. Francesc Carbonell i Teresa Biayna Alta Fulla. Barcelona. 1998 ISBN: 84-7900-092-9 CDU: 615, 581.9 6.- 62 ARTICLES (RECULLS) Joaquim Font i Cussó Museu de Badalona. 1980 (exhaurit) ISBN: 7.- LLIBRE V DELS ACTES CAPITULARS DELS ANYS 1752 A 1832 DEL MONESTIR DE S.J.M. Pròleg i transcripció de Josep M. Cuyàs i Tolosa. Editat pel transcriptor. Badalona. 1966 (exhaurit) 8.- HERÀLDICA DEL MONASTERIO DE S.J.M. Fco. de Asís Ferrer-Vives 9.- BERTRAN NICOLAU FUNDADOR DE S.J.M. Carles Diaz Martí Monografies Badalonines núm. 21 Museu de Badalona. 2006 ISBN: 84-88758-28-6
OPUSCLES, ARTICLES I PANFLETS 1.- CARRER DELS ARBRES (revista) Museu de Badalona. - L'ANTIC MAS DE SA MURTRA. UNA HIPÒTESI EVOLUTIVA. Núm. 10 (1999) Joan López Droch - RESTAURACIÓ DEL REFETOR DE S.J.M. Maria Reyes Jiménez de Garnica - CRISTÒFOR COLOM I S.J.M. Núm. 5 (1994) Jaume Aymar i Ragolta - DESCRIPCIÓ DE S.J.M. A MITJANS DEL SEGLE XVI Núm. 13 (2002) Carles Diaz i Martí - L'ART BARROC AL MONESTIR DE S.J.M. Núm. ( ) Alexandra Xavarria - L'ESGLÉSIA DEL MONESTIR DE S.J.M. ÚLTIMES EXCAVACIONS - ASPECTES SANITARIS RELLEVANTS DE LA 1a CRÒNICA DE S.J.M. SEGLES XV I XVI Núm. 17 (2006) pàg. 37-52. Carles Diaz i Martí - PRIMERA MENCIÓ DEL FUTUR MONESTIR DE S.J.M. Núm. 15 (2004) pàg. 17-26. Carles Diaz i Martí 2.- ITINERARI HISTÒRIC I ARTISTIC PER S.J.M. Tríptic informatiu per a visitants. 3.- SANTA MARIA DE MONTALEGRE I S.J.M. RELACIONS ENTRE DOS MONESTIR VEÏNS Jaume Aymar y Ragolta i Carles Diaz i Martí Actes del XXIII Congrés Internacional de la Província Cartoixana de Barcelona. Diputació de Barcelona. 2004. 4.- CARLES I i FELIP II A S.J.M. Jaume Aymar i Ragolta Conferència a S.J.M. el 13 de maig de 2000. 5.- GUIONS RADIOFÒNICS "BADALONA RURAL" Enric Ferreres ............... Emesos per Radio Ciutat de Badalona. 2006-2007