Mercè Figueres Tribó

M e r c è FI G U E R E S TR I B Ó

Després de la guerra, l’any 1940, la van posar interna al col·legi de les Germanes Carmelites de Balaguer, on s’inicia a la pintura a l’oli. El seu padrí de bateig li aconsellava que anés a Barcelona a estudiar Belles Arts, però els pares no la van deixar anar. Quan ja tenia més de 40 anys va començar a pintar novament. Ha pintat més de 200 quadres, que ha presentat en diverses exposicions.

La Sentiu de Sió, Noguera, 1928

Pagesa i pintora

Mercè Figueres Tribó va néixer l’1 de desembre de 1928 a la Sentiu de Sió, un poblet de la Noguera de 890 habitants. Filla d’Àngels Tribó i Cinto Figueres, pagesos de professió. Va ser la segona filla de tres germanes, Maria, Tresina i ella. La Guerra Civil la va passar refugiada a Gerb i a Algerri amb els pares i les germanes. Després de la guerra, l’any 1940, la van posar interna al col·legi de les Germanes Carmelites de Balaguer, capital de la comarca, a cinc quilòmetres del poble. Recorda que el pare l’anava a buscar amb el carro i la mula tres o quatre cops l’any per anar a casa per les festes més assenyalades, i que s’enyorava molt mirant des del pati en direcció al seu poble. Va estar interna dotze anys. Es va casar el 1954 amb Ramon, pagès i posteriorment taxista del mateix poble, amb qui ha format una família de tres fills, cinc nets i tres besnets. Actualment està vivint a la Residència de Sant Domènec de Balaguer per voluntat pròpia. Fins aquí la biografia d’una dona rural de la Sentiu de Sió, on hi ha viscut tota la seva vida. El que la fa diferent de les seves conciutadanes és la seva passió per la pintura.

Foto: Mercè Figueres Tribó. De la seva estada de més de deu anys a l’escola de les Carmelites en té molts records, amigues, festeig, l’educació religiosa que ha mantingut fins avui, l’aprenentatge de labors, però sobretot la seva iniciació en la pintura a l’oli. D’aquella època té quadres pintats a l’oli de paisatges i racons de Balaguer molt ben fets i un tapís de Jesús a l’hort de Getsemaní

de grans dimensions. Ella recorda els consells de la germana Dolors, que la guiava i l’aconsellava en la tècnica de la pintura i el dibuix: “per saber pintar, primer s’ha de saber dibuixar” i ella ho aconseguia perquè li sorgia de dins. El seu padrí de bateig li aconsellava que anés a Barcelona a estudiar Belles Arts, però els pares no la van deixar anar i, a més a més, s’havia de casar. I així va ser, es va casar i va dedicar-se exclusivament a la família fins als anys 70. Quan ja tenia més de 40 anys i animada per una de les filles, va buscar la caixa de les pintures i va començar a pintar novament. Ben aviat va adonar-se que no se li havia oblidat el que havia aprés feia més de 40 anys i fins i tot va animar-se a fer retrats i a provar altres tècniques com l’aquarel·la. Va apuntar-se a cursets de pintura on s’ho passava molt bé.

Eren tants els quadres que pintava que els fills l’animaven a muntar exposicions, primer al poble i després a Balaguer, en diverses ocasions. També va muntar una galeria al garatge de casa i així tot el poble podia veure les seves obres, que han estat molt valorades i que molts veïns tenen a casa, ja sigui per encàrrecs, tant de retrats com de paisatges, com per donacions que ella feia en festes del poble i col·laboracions en tot el que se li ha demanat, ja que ha estat molt activa i participativa en les diferents etapes de la seva vida, per exemple organitzant tómboles i rifes amb finalitats altruistes, i col·laborant molts anys amb Mans Unides. Va passar de ser una dona rural com les de la seva generació a ser la pintora del poble, la Mercè, que pinta i que ho fa molt bé. Els nens de l’escola l’entrevistaven i per a alguns ha estat una referent en la vocació i la dedicació.

Van ser molts els quadres que va fer i molts els que va vendre per tot Catalunya, i fins i tot a l’estranger. La seva filla petita, que segueix la seva vocació i també pinta, li ha enquadernat un llibre amb les fotos de tots, o quasi tots, els quadres que ha pintat i que són més de dos-cents. Avui dia, malauradament, ja no pot pintar degut a una malaltia degenerativa de la vista, però ella està molt orgullosa de tots els quadres que ha pintat i el seu lema de vida i que ha intentat inculcar a tota la família, sobre tot als nets, és el següent: “Qui no es cansa, el bé alcança”, Mossèn Cinto Verdaguer.35 Enguany i amb 92 anys realitzarà l’exposició de paisatges “Pintem vincles” conjuntament amb un noi molt jove de Senegal que comparteix amb ella la passió per la pintura.

Dona proposada per l’Associació de Dones de la Guardiola de La Sentiu de Sió, Noguera.

35 Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 1845-Vallvidrera, Barcelona, Barcelonès, 1902) fou un prevere i destacat poeta en llengua catalana.