l’Obaga de Valeran, un avenc de 320 metres de profunditat i 365 metres de recorregut, i d’interès biològic, com algunes espècies de flora i fauna singulars, nou de les quals foren declarades estrictament protegides. La major part del territori està cobert per vegetació de caràcter eurosiberià o boreoalpí. En altituds mitjanes predominen els boscos de pi roig i diversos tipus de prat, més amunt es fan els boscos de pi negre i les avetoses, en les zones més altes el paisatge és dominat per prats naturals i per vegetació de roca. La flora del territori volta les 1.500 espècies, entre les quals hi ha un bon nombre d’endemismes pirinencs i també plantes singulars per la seva raresa. L’exemple més popular d’aquest grup d’espècies és la flor de neu que està protegida per llei i hi té bones poblacions. Més notables encara són algunes plantes que tenen al parc l’única població catalana, com l’espècie aquàtica Hippuris vulgaris, o que gairebé no es fan enlloc més dels Pirineus, com Matthiola Valesiaca. El Parc Natural de l’Alt Pirineu té la representació de la fauna més completa de Catalunya: el gall fer hi té major població ibèrica, l’àguila daurada, el voltor i el trencalòs són freqüents, es poden observar sis espècies de grans mamífers herbívors( isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar) i, fins i tot, el mític ós bru es passeja sovint per les valls més septentrionals. Els ambients oberts de l’estatge alpí tenen entre els seus habitants més notables la perdiu blanca, el pardal d’ala blanca i el pelroques.
Als boscos d’alta muntanya, a més del gall fer, són destacables el mussol pirinenc, la becada, el raspinell pirinenc i la marta. L’extensa xarxa de rius del Parc és l’hàbitat de bones poblacions de truites i d’alguns vertebrats semiaquàtics singulars, en especial l’almesquera - un petit mamífer insectívor amenaçat endèmic del nord ibèric-, la llúdriga, la rata d’aigua i la merla d’aigua. Les espècies anteriors són remarcables per la seva raresa o singularitat en el context de Catalunya, però sens dubte l’animal més rellevant del Parc és la sargantana pallaresa. Aquesta espècie viu l’alta muntanya, està emparentada amb dues altres sargantanes dels Pirineus. És endèmica d’una petita zona dels Pirineus compresa entre els massissos del Mont-roig i de l’oest d’Andorra, de tal manera que la major part de la seva població mundial es troba dins els límits del Parc Natural.
L'extensa xarxa de rius del Parc és l'hàbitat de bones poblacions de truites i d'alguns vertebrats semiaquàtics singulars, l'almesquera, la llúdriga, la rata d'aigua, la merla d'aigua i la sargantana pallaresa D’altra banda, els principals valors de la riquesa d’aquesta zona en el seu extens patrimoni arqueològic i arquitèctonic, principalment relacionat amb l’art romànic.
Tot i que, habitualment es troben en nuclis de població, casi sempre extens a l’àmbit del parc natural, destacant les numeroses mostres de bèns artístics religiosos. Les activitats tradicionals lligades amb el sector primari i l’existència secular d’un aprofitament ordenat dels recursos naturals, principalment la ramaderia han ajudat a l’existència, la pervivència i la conservació de gran part dels valors ecològics i paisatgístics que han motivat a la creació del parc. Cal dir que la doble condició de l’espai d’alt valor natural essent l’escenari d’unes activitats humanes que tradicionalment han contribuït a modelar el paisatge i crear i conservar aquests valors, ha determinat que es consideri la figura del parc natural com la que millor pot garantir la protecció dels seus valors naturals i culturals i establir, al mateix moment, un règim d’ordenació i gestió dirigida al desenvolupament sostenible d’aquest territori. Aquest parc té la seva pròpia imatge corporativa la qual forma una sexifòlia, una flor de sis petals. Com a símbol del Parc Natural, representa un dels principals valors d’aquest espai protegit: una natura excepcional modelada per l’activitat humana mitjançant una cultura mil·lènaria 49