Filmofília
3€ - Abril
50 EDICIÓ SITGES FILM FESTIVAL L’Octubre del 2017 és celebrarà la 50 edició del festival de cinema Barcelona celebrarà una nova edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. L’organització del Festival correspon a una fundació integrada per representants de l’Ajuntament de Sitges, de la Generalitat de Catalunya i d’altres institucions, com també de diverses associacions i empreses públiques i privades. Guillermo del Toro serà el padrí d’un festival que ampliarà un dia de programació El Festival de Sitges celebrarà el 2017 la seva 50a edició. I ho farà amb un programa especial en el qual ja ha començat a treballar i que permetrà reviure alguns dels moments més màgics de la seva història.
2
La 50a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya tindrà molts noms de relleu associats al cinema fantàstic. D’entre tots, destacarà el de Guillermo del Toro, que exercirà de padrí de Sitges 2017. El director mexicà ha acceptat de bon grat la invitació que li ha formulat el director del Festival, Àngel Sala. Del Toro va inaugurar el Festival l’any 2006 amb El laberinto del fauno i va visitar el Sitges per primer cop el 1993,
Imatge gràfica del festival per a l’edició 2017
on va obtenir el premi al Millor guió amb Cronos, la seva òpera prima. Sitges 2017 guanyarà un dia més de festival i tornarà a inaugurar-se en dijous, com s’havia fet en edicions anteriors. La 50 edició del Festival se celebrarà entre el 5 i el 15 d’octubre i tindrà com a leitmotiv una de les referències del cinema de gènere: la figura de Dràcula. El 2017 es commemora, a més, el 25è aniversari de l’emblemàtica versió que va rodar Francis Ford Coppola. Per commemorar les seves 50 primeres edicions, el Festival treballa en un programa que presentarà en els propers mesos i que preveu ser un recorregut des dels orígens fins als nostres dies i, al mateix temps, un homenatge al cinema de gènere. Entre les activitats ja programades hi ha un cicle a la Filmoteca de Catalunya, que se celebrarà entre juny i setembre i que servirà d’avantsala a Sitges 2017. El Festival i la Filmoteca produiran també una exposició que es podrà veure durant l’estiu a Barcelona i a partir del setembre a Sitges. Entre les accions programades hi haurà un homenatge als impulsors del Festival, entre moltes altres activitats i iniciatives en les quals ja treballa l’equip del certamen. L’any 1968 va néixer la 1a Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, en un moment en què la vila es posicionava com una destinació turística i cultural de relleu. Des de les primeres edicions, el Festival va esdevenir un aparador i escenari del cinema de gènere més rellevant del moment, amb sessions als cinemes de les dues societats centenàries de Sitges: el Retiro i el Prado. Quan el Festival va fer 25 anys (1992) va protagonitzar un destacat salt endavant gràcies a l’obertura de l’Auditori, que, amb 1.384 butaques era, en aquell moment, el més gran del Mediterrani. L’any passat, el Festival va sumar una quarta sala, la Tramuntana, situada al mateix Hotel Meliá Sitges. El Festival es finança, en bona part, amb les aportacions dels patrocinadors i de les companyies i empreses col·laboradores, que veuen en la seva aliança amb el Festival una plataforma excel·lent de projecció i branding.
EL CINEMA DE SITGES, NOMINAT ALS MILLORS PREMIS Alguns dels títols de l’última edició del Festival competeixen als Premis Gaudí, Goya, Oscar i BAFTA El millor gènere –vist a Sitges– aconsegueix fer-se un lloc a les llistes de nominats dels diversos premis que es lliuraran pròximament. La presència del cinema fantàstic és evident en el panorama actual, amb nombroses cintes que compten amb el favor dels espectadors i de la crítica.
MORITZ AMPLIA EL SEU SUPORT AL FESTIVAL DE SITGES
La catifa vermella dels Premis Gaudí acollirà, diumenge 29 de gener, les produccions catalanes més destacades de l’any. Els dos títols més nominats als premis de l’Acadèmia del Cinema Català es van poder gaudir a Sitges 2017: La propera pell i Un monstruo viene a verme. El primer, dirigit per Isaki Lacuesta i Isa Campo, compta amb 14 nominacions que l’han convertit en el gran favorit. La cinta de J.A. Bayona, que a Sitges van poder veure estudiants de diferents escoles, suma 11 nominacions. Val la pena mencionar també el film de Carles Torras, Callback -projectat en sessió sorpresa al Festival- nominat al millor guió. La cerimònia tindrà lloc per segon any consecutiu al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, situat al Fòrum.
Un monstruo viene a verme ha aconseguit també 12 nominacions als Premis Goya, que se celebraran dissabte 4 de febrer a Madrid. El thriller Que Dios nos perdone, de Rodrigo Sorogoyen, competeix amb 6 nominacions, entre elles a millor pel·lícula, una categoria que es disputarà amb els films Tarde para la ira, El hombre de las mil caras, Julieta i la mencionada cinta de Bayona. Emma Suárez representarà La propera pell als premis de l’Academia de Cine, amb la seva nominació com a actriu de repartiment, l’única que ha obtingut la pel·lícula.
Tant el film de Villeneuve com el de Mackenzie apareixen també a les nominacions dels BAFTA, els premis de l’acadèmia britànica, amb 4 i 2 nominacions, respectivament. Una de les sorpreses de Sitges, la coproducció entre el Regne Unit i l’Iran, Bajo la sombra (Under the Shadow), dirigida per Babak Anvari, ha estat nominada com a millor pel·lícula en llengua estrangera.
La llegada (Arrival), de Denis Villeneuve, s’ha fet un lloc als Premis Oscar dins l’hegemonia de La ciudad de las estrellas (La La Land), gran favorita. El film canadenc –projectat a Sitges en sessió sorpresa– ha assolit 7 nominacions que inclouen les categories principals, amb l’excepció d’Amy Adams, una de les absències més notables en la llista de candidates a millor actriu protagonista. Cal destacar la presència de Comanchería (Hell or High Water), de David Mackenzie, que opta a 4 premis rellevants i que va ser una de les grans apostes de Sitges 2016.
3
La cervesera més antiga de Catalunya accedeix a la condició de patrocinador principal del Festival. Després d’alguns anys com a cervesa oficial del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Moritz reforça la seva aposta pel certamen, del qual en passa a ser patrocinador principal compartit. En l’any del cinquantenari del Festival, Moritz consolida la seva relació amb Sitges amb un acord que s’ha signat per a les edicions 50, 51 i 52. Per a la marca de cervesa, col·laboradora habitual en esdeveniments culturals arreu del país, el Festival és un focus de creativitat i dinamisme, que es manifesta amb les
sessions que omplen la graella cinematogràfica i la presència d’un públic fidel i entregat que es fa seu el certamen. El Festival valora, a través de tots aquests anys de relació i feina conjunta, l’enginy de Moritz a través de les campanyes elaborades expressament per a Sitges, on es vincula de manera activa al leit motiv i participa amb accions que destaquen per la seva creativitat. Un exemple d’aquest enginy és el premi Laus que la marca de cervesa va rebre per la seva edició
especial de disseny d’ampolles en homenatge a la pel·lícula Seven, leit motiv de Sitges 2015.
EL CINEMA DE SITGES VIATJA AL FESTIVAL DE MÀLAGA Els dos certàmens han compartit els seus 50è i 20è aniversari, respectivament. El gènere fantàstic s’ha fet un lloc a la programació de la 20a edició del Festival de Màlaga - Cine en Español, a través de la secció Focus Sitges. Aquesta iniciativa se suma als actes de celebració del 50è aniversari del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
4
Sitges i Màlaga han celebrat plegats els seus respectius aniversaris amb la projecció de dos títols de l’última edició del Festival, l’espanyol El ataúd de cristal i el mexicà 1974. El primer, una coproducció de Basque Films i la productora catalana Life & Pictures, ha estat presentat pel seu director, Haritz Zubillaga, el coguionista Aitor Eneriz i l’actriu protagonista Paola Bontempi. La cinta de Zubillaga –que ha estat nomenat per la revista Variety com un dels talents a seguir del cinema espanyol– segueix un únic personatge en un escenari claustrofòbic durant una sola nit. El film 1974, de Victor Dryere, guanyador de la secció Blood Window a Sitges 2016 i projectat recentment a la presentació de Sitges a la CAA de Los Angeles, explica en format found footage la desaparició d’una parella. Paral·lelament, el Festival de Màlaga ha projectat el documental Herederos de la bestia, que va ser presentat a la passada edició de Sitges. Dirigit per Diego López i David Pizarro, és una reivindicació d’El día de la bestia, d’Álex de la Iglesia, com a cinta de referència del fantàstic espanyol. Els dos festivals també han intercanviat uns obsequis de reconeixement. Màlaga ha lliurat una placa commemorativa a Sitges pel seu 50è aniversari i, per la seva banda, Sitges ha ofert una Maria honorífica en reconeixement als 20 anys del Festival de Màlaga. L'intercanvi es va realitzar ahir dimarts, en un acte al Palacio Episcopal, on es va destacar el paper de Sitges en la història dels festivals. El certamen aposta per la internacionalització i celebra el primer dels actes del cinquantenari al centre neuràlgic de la indústria cinematogràfica. La CAA (Creative Artists Agency), l’agència de representació d’artistes més important del món, ha acollit aquest vespre, 1 de febrer, una presentació del 50è aniversari del Festival. Una llarga llista de convidats de rellevància internacional hi han estat presents.
Sitges ha viatjat a Los Angeles per celebrar el primer dels actes del 2017 en diferents territoris clau arreu del món, amb motiu de la 50a edició del Festival. El director del Festival, Àngel Sala, i el subdirector, Mike Hostench, han conduït la recepció a la CAA, que ha tingut dues parts diferenciades. A més de la presentació del cinquantenari, s’ha projectat el film 1974, del director mexicà Victor Dryere. El jove realitzador va visitar Sitges 2016 amb aquesta cinta -la seva opera prima-, un conjunt de gravacions en 8mm que revelen el tràgic destí d’una parella que va desaparèixer a Mèxic a mitjans dels anys setanta. Un angoixant found footage que ha suposat el punt de partida de la prometedora carrera de Dryere. Entre els convidats que han assistit a la recepció hi ha directors, productors, actors i altres professionals de la indústria, amb una representació notable de talent català que desenvolupa la seva feina als Estats Units. Elijah Wood, Walter Hill, Robert Englund, Roger Corman, David Pastor, Carles Torrens i Andy Muschietti són algunes de les personalitats que han acompanyat al Festival a Los Angeles. Guillermo del Toro, ambaixador del 50è aniversari, ha excusat la seva presència amb motiu de la postproducció del seu últim film. ANA G. INGLÁN Lo mejor de cumplir años es celebrarlos. Y vivirlos. Y compartirlos. Bueno, y que se te cumplan los deseos, los proyectos, las expectativas. Y en esto está el Festival de Málaga, porque cuando llegas a una edad redonda -y los 20 lo son, ¿no se acuerdan?- ya empiezas a mirar un poco atrás, pero lo mucho y bueno que te queda por vivir te lleva por la vida con ganas, descaro e ilusión. Y te planteas quién eres y quién quieres ser. Y pones las bases deladulto que serás, antes de que te descuenta y ya no haya vuelta atrás. El Festival de Málaga, decía Imanol Arias, es un niño que ha crecido y tiene un bigote estupendo y desde este año, más que nunca, habla en español. Ayer, sin ir más lejos, se le cumplió un sueño. El de ver en su escenario a muchos de los que durante estos años han recogido premio en el Teatro Cervantes, que vivía una gran noche -otra, y las que le quedan- de la mano del malagueño Fran Perea y la madrileña Manuela Vellés, presentadores
de la gala inaugural que dio paso de forma oficial al 20 Festival de Málaga. Cine en Español. Malagueños hubo unos cuantos anoche. Los primeros, Alto Voltaje Crew, que abrieron la gala con un número de street dance que inició en nota alta una edición que es punto y aparte,
PROGRAMACIÓ FESTIVAL DE MÁLAGA EDICIÓ 2017 DIJOUS 23 DE MARÇ 09.15 h Ponència d’apertura. Transaccionalitat i documental als cinemes en espanyol. María Luisa Ortega. Professora de la Universitat Autònoma de Madrid 10.30 h Taula 1. Rutes d’anada i tornada pel documental llatinoamericà contemporani Fran Gayo. Director Artístic del Festival de Cinema Internacional d’Ourense. Programador del BAFICI, Buenos Aires (Argentina) Cecilia Barrionuevo. Programadora del Festival Internacional de Mar del Plata (Argentina) Fernando Vílchez. Programador i director de Filmadrid 12.45 h Taula 2. (Co) producció i transaccionalitat: ¿una realitat? Tanya Valette. Docent i productora. DocTV República Dominicana Elena Vilardell. Secretaria tècnica i executiva Programa Ibermedia Bettina Walter. Productora Minerva Campos. Investigadora i doctora en comunicació.
DIVENDRES 24 DE MARÇ 09.15 h Taula 4. Quan la cineasta és dona: una mirada de gènere al documental transnacional Marta Selva. Docent i investigadora. Codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona Nuria Ibáñez. Cineasta Lupe Pérez García. Cineasta Andrea Guzmán. Codirectora artística de Documenta Madrid. Fundadora de la Associació Docma 10.45 h Ponència de clausura. Cine imperfecte transformat: el cinema independent a Cuba el segle XXI Michael Chanan. Cineasta i professor de la Universitat de Roehampton (Londres) no distinta, pero sí ampliada, porque da cabida en su sección oficial a 23 películas, procedentes de muy distintas latitudes, que por producción cultura y lengua se unen en esta casa del cine que deja atrás los límites geográficos para hacerse más universal.
12.15 h Conclusions i posada en comú
5
ENTREVISTA A ROB MOON ZOMBIE I SHERI MOON ZOMBIE
6
Roob i Sheri Moon Zombie
Veient les pel·licules que fan, un es podría imaginar que et rebien a punta de pistola. Però Rob Zombi i Sheri Moon Zombie fan gala d’un tracte cordial, i demostren estar perfectament compenetrats en les seves idees. Les seves respostes s’enllacen en sintonia perfecta, convertint en cristal·lí e discurs d’una pel·licula tan violentament caòtica com 31.
El primer que em va venir al cap veient 31 va ser Les caceres del comte Zaroff. La tenies present quan vas concebre la història? Roob Zombie: És clar, tant el llibre com la pel·lícula m’encanten. Trobo molt interessant el concepte d’humans caçant humans. És una idea simple, però que dóna peu a variables amb molt de joc. També hi ha un element de lluita de classes: els rics volen liquidar els pobres. Sheri Moon Zombie: Si, és una mica el que passa amb Donald Trump, no? [Riu]
fi, són els poderosos els qui porten les cadenes, i els que creen aquestes narratives. Roob Zombie: Si algun canal de televisió emetés un programa com 31, es convertiria en l’èxt d’audiència més gran de la hstòria. A la gent l encanta veure com pateixen els altres. Només cal fixar-se en com s’han anat extremant els esports. Has vist mai un combat de lluita en gàbies? En comparacó, la boxa és un espectable amable. Un aspecte interessant de la pel·licula és que coneixem els personatges en una situació extrema, però es poden intuir els llaços que els uneixen, i els detalls de la seva vida privada. Això passa tant amb els caçats com amb els caçadors.
Roob Zombie: És un tema que sempre m’ha interessat però, com deia la Sheri, ara sembla ressonar amb més fora que mai. No puc parlar per la resta del món, però, a Estats Units, la divisió entre classes és cada cop més pronunciada. H ha una elit que ho acapara i ho controla tot. Un argument com el de 31 pot semblar rídicul, però no ens adonem de com podria ser de fàcil fer-se real. I, encara ara, si planteges aquesta possibilitat, et diuen que has mutat una mena de conspiració paranoica l teu cap.
Roob Zombie: La dificultat de fer un film com 31 é que el públic vol anar directament a l’acció, i això no et deixa gaire marge er a presentar o construir els personatges, així que busques maneres ràpides d’aconseguir introduir-los i que connectin amb el públic.
Sheri Moon Zombie: Mira els programes d’entreteniment que fem al nostre país i que després s’exporten arreu del món. Gairebé tots es basen a fer que els ciutadans normal i corrents s’enfrontin entre ells. I al cap i a la
Roob Zombie: També he intentat que els persontages es poguessn diferenciar clarament. Perquè, com a mínim jo, si en ua pel·lícula tohom és guapo i amb el mateix pentinat, m’acabo confonent. Això també val pels assasins de
Sheri Moon Zombie: De fet, el rincipi ed la pel·lícua van ser els dos únics dies divertits de rodatge, Després d’això, ja no vam tornar a veure la llum del sol!
31: només arribem a entreveure una mica de la vida privada de Doom- Head, i podem entendre que és un assasí a sou. He intentat, però, extreure una unça d’humanitat de tots ells, ja sigui monstrant-los suplicant per la seva vida, o donant a entendre que també són víctimes. Creus que la teva manera de construir els personatges ha canviat o evolucionant amb els anys? Roob Zombie: Crec que sí. És com quan ecrius cançons: al principi tens tendència a carregar-les o allargar-les en excés, i estàs convençut que només poden ser així. Després, però, escoltes un tema meravellós, dels Beatles o de qu siigui, i t’adones que és molt breu. Això és perquè amb el temps aprens a depurar la informació. Sheri Moon Zombie: I jo l’ajudo en això. Sempre li dic: “treu-me aquesta línia. I aquesta altra!”. Roob Zombie: Si, sempre diu que vol ser com Clint Eastwood com més misteriosa, millor. A The Lords of Salem, les composicions de cada pla estaven molt mesurades. En cnvi, a 31 has optat per un muntatge picat uns moviments de càmera molt agressius, potser els més salvatges des de La casa de los 1.000 cadáveres. Quan vas decidir optar per aquesta posada en escena? Roob Zombie: A The Lords of Salem volia que tot semblés un somni, i vaig decidir alentir el tempo deels moviments, deixar la càmera en posicions gairebé estàtiques, crear composicions simètriques... En canvi, 31 demanava que recuperés les formes de La casa de los 1.000 cadáveres i d’Els renegats del diable. Necessitava molt moviment i confusió; no importava tant on acabés petant la càmera, perquè es tractava de crear sensacions immediates. Les úniques excepcions eren el pròleg, la seqüència en què els protagonistes estan encadenats i, potser, el final. Però si hagués fet Lords of Salem d’aquesta manera, no s’hauria entès res de la proposta. Al final, la càmera acaba seguint la història
que en funcionés cap, fins que un dia, anant en cotxe, per la ràdio va sonar Dream On d’Aerosmith, i la Sheri va suggerir que provéssim com quedava. I va encaixar perfectament Té aquest toc d’èpica familiar que m’encanta, i que adquireix una nova dimensió quan es col·loca al final d’una història com aquesta. Recordes alguna ocasió en què, en escoltar un tema teu en una pel·lícula o en una sèrie de televisió, pensessis: “déu meu, això és terrible”? Roob Zombie: En realitat, el que normalment penso en aquests casos és que no entenc per què només fan servi trossos tan breus. A vegades, ni jo mateix acabo reconeixent la meva música. Comprar els drets d’una cançó pot resultar molt car, i jo si ho faig, és perquè vull que s’escolti el màxim possble. Per això invertexo diners en ella. De fet el més car dde 31 va ser aconseguir els drets de Dream On. La canço va costar gairebé el mateix que la pel·lícula sencera! Hi ha qui creu que els actors que treballen en el cinema de gènere tenen menys capacitat que els que fan pel·lícules dramàtques o d’autor. Però en els repartiments de les teves cintes, tothom està fantàstic. Com selecciones el repartiment? Roob Zombie: Per començar, m’agrada tenir la Sheri com personatge central. Tothom sap que adoro tot el que tingui a veure amb la dècada dels setanta, i per a mi, ella és com la quintaesencia de les rosses de l’epoca: és perfecta per a qualsevol història qe passi en aquell període. Després, al voltant seu estan actors i actrius que han fet altres coses que m’agraden: Geoffre Lewis, Ken Foree, Malcolm McDowell... A vegades és tan senzill com que hagin aparegut en ua pel·lícula que m’agrada. O, en el cas de Sid Haig, que em semblin desaprofitats. Cada cop que veia en Sid en algun lloc, volia saber més del seu personatge; desitjava veure’l en un paper protagonista. I, a vegades, també pot ser simplement una casualitat: en Bill Moseley viu a prop nostre. Un dia me’l vaig trobar pel carrer i vaig pensar: “ potser l’hauria de fitxar”.
“Si 31, fos un programa de televisió, sería l’èxit d’audiència més gran de la història. A la gent li encanta veure com pateixen els altres.” Essent tu músic, dones una gran importància a la banda sonora. Quina és la teva concepció de la música cinematogràfica i de les cançons que tries pels teus films? Roob Zombie: Sempre faig servir temes que adorava de jove. Necessito que signfiquin alguna cosa per a mi, i projectar aquest sentimen en la pel·lícula. En el cas de 31, el més complicat va ser trobar la cançó que sonaria al final. M’agrada que, als desenllaços, apareguin temes èpics, com Free Bird a Els renegats del diable, o Nights in White Satn a Halloween II. Aquí, però, no aconsegua
Sheri Moon Zombie actuant en una escena de 31.
7
ENTREVISTA A J. A. BAYONA 8
Juan Antonio Bayona a la roda de premsa de: Un montruo viene a verme
Recorda perfectament la primera pel·lícula que va eure al festval: El exercit dels tenebres amb Bruce Campbell. “Jo tenia diecistiete anys i allò era tot un privlegio. No solament perquè Campbell estava a la sala sinó perquè la cinta no anava a estrenar-se fins a l’estiu següent i la còpia que ibams a veure teía el final original de Sam Raimi”. A aquell primer cop li van seguir moltes altres, i en molt bona companyía. Practicament, diu Juan Antonio Baiona, la generació de directors de fantasia espanyols que enlluernen avui en tot el mon, coincidia, a principis dels noranta, amb els sesions de metjanit del Festival. Un monstruo viene a verme tanca la teva triología sobre els relcions mare i fil, però també s’endinsa en una cosa completament nova la reivindicació de la fantasia com salvavides. No és així? Si. La pel·lícula és una carta d’amor a la fantasia. Una celebració del fantàstic. Perquè el fantàstic no és solament una manera d’escapar de la realitat, sinó sobretot, una manera d’entendre-la. I respecte al tancament de la trilogia, si, apareixen de nou aquí els tres temes que han marcat el meu cinema fins al moment: les relacionis mare i fill, la mort en l’horitzó, que intensifica aquestes relacions, i la infància, o l’haver de créixer a marxes forçades. Però el que està en el cor d’aquesta història és com la fantasia ens revela més la veritat que la realitat. Per això la dedico a tots els artistes. I en ells, el teu pare. Si dic que aquesta pel·lícula és més personal que les altres dues és precisament per ell. Hi ha un paral·lelisme entre la relació de Conor amb la seva mare i la meva amb el meu pare. Amb el meu pare anava al cinema i per a ell, el dibuix també ha estat una manera d’entendre el undo, i va ser ell qui m’ensenyo a dibuixar. En la pel·lícula hi ha en aquest sentit una reflexió sobre el llegat. Tots venim d’algun lloc, encara que ens vam crear únics. En el meu cas, aquest lloc és el meu pare.
King Kong és especialment important en la pel·lícula, ha cert paral·lelisme entre ell i el monstre que visita a Conor, i la idea que la gent tem allò que no entén i vol destruir-ho. Per què vas triar en conreto a King Kong? Teníem una còpia de King Kong en16 mm en el col·legi i la posaven cada fi de curs, La primera vegada que la vaig veure tenia sis o set anys i vaig sentir aquesta contradicció que sent Conor. Perquè de nen és clar que et posiciones al costat del monstre, no entens per què volen matar-ho si ell tampoc entén el que està passant. Als adults els sembla el més normal del món que calgui destruir-ho. Però les coses mai són blanques o negres, d’això parla també la pel·lícula, que sempre són blanques i negres alhora. Hi ha altres referències vetllades a clàssics del gènere, ens dónes alguna pista? Vinga, clar. El nom de la mare, per exemple. No és Clayton per casualitat. És o petita picada d’ullet a Jack Clayton, que té una pel·lícula sobre la infància brillantíssima, per la serietat amb la qual es pren el món dels nens A les nou cada nit. I després, en el set de l’última escena, ha un munt de referències a pel·lícules que recordava de nen: L’increïble home minvant, Moby Dik, Matar a un
rossinyol, Fahrenheit 451, L’home amb rajos X en els ulls... Unes quantes. I parlant de monstres, algun que et donés més por del compte? Jo era muí miedica de nen. El que més por em donava era escoltar els crits de terror de la cortinilla d’Històries per no dormir des del llit. El que imaginava era terrible. Per això potser m’agrada el cinema en el qual és més interessant el que no es veu que el que es veu. I quant als monstres, el que més por em donava és Drácula. I el personatge de Jack Nicholson a El Resplandor. En qualsevol cas, el d’un monstre ve a veure’m no fa por, perquè no és una amenaça, sinó la solució. El monstre no ve a espantar al protagonista sinó a solucionar els seus problemes.
"Un monstruo viene a verme és una carta d'amor a la fantasia" Per què un arbre? Vam fer centenars de dissenys de monstres amb vuit potes, cinc ulls, tot, i al final, el disseny del llibre ens va semblar més interessant. Una figura humana fosca era alguna cosa molt més poètic, més suggeridor. Un home arbre que és més l’home en el qual es va a convertir, que un arbre. Algú que està creixent, buscant un lligar al món.
En qualsevol cas, el gènere sempre li haurà d’alguna cosa a Weaver, que en cert sentit, es va avançar a tot l que està ocorrent avui amb el desembarcament de la dona com a protagonista al cinema fantàstic. En Cazafantasmas ha una picada d’ullet a la seva condició de pionera. Què opines d’això? Sens dubte, així és. El personatge de la tinent Ripley o solament és extraordinari sinó que en aquell moment era alguna cosa nou, molt infreqüent, un heroi d’acció femení. En cert sentit, podria dir-se que és el primer heroi d’acció femení, i per tant, un personatge pioner. Quant a Cazafantasmas i remakes en els quals les dones tenen el paper protagonista, m’agradaria que no fos una moda passatgera, que no es limités a fer versions d’altres pel·lícules, que anés cada vés més normal posar al capdavant d’una pel·lícula a una dona. És veritat que quan veus les cartelleres, el paper que se li dóna a la dona no es correspon amb la realitat, segueix sent molt anquilosado en idees retrògrades. Tot això de la “damisela en dificultats”. I s’estan perdent coses, perquè hi ha pel·lícules que serien molt més interessants amb una dona al capdavant. En el meu cas va ocórrer a L’orfenat. Durant un temps pensem que podria ser un home el protagonista, però vam veure que si era una dona seria més interessant. El mateix passa amb Alien. Lamentablement, són dues excepcions. I estaria bé que fos un fet normal.
Una altra cosa que cridarà l’atenció als fans del gènere és la presència de Sigourney Weaver en l’elenc, com ha estat dirigir a la Tenente Ripley? És clar que Sigourney és una icona, i que ho és especialment per als amants del fantàstic, però jo sempre he estat molt fan de la Sigourney dramàtica, la Sigourney de l’any que vivim perillosament de la mort i la donzella. Volia explotar, més que la seva relació amb el fantàstic, aquest vessant dramàtic. I es diria que he fet gairebé un paral·lelisme entre les dues Sigourneys en la pel·lícula: d’una banda està la madrastra de conte de fades, que és com la veu Conor, i per un altre, la dona real, la gran actriu, que sofreix, que és la que es veu en les pel·lícules de Peter Weir i de Roman Polanski.
Escena de: Un monstruo viene a verme.
Finalment, és cert que vas conèixer a Guillermo del Toro en el festival i que tot va començar aquí, o és solament una llegenda urbana? És completament cert! Jo col·laborava en un programa de televisió de Barcelona que es deia Per la cara l’any en què Guillermo va estrenar Cronos em va tocar entrevistar-li. Anys després seguim coincidint i comencem a tenir amics en comú i d’aquí va venir tot la resta. Però sí, tot va començar a Sitges.
9
10
11