Lluita 157 18 07

nº 15 7- juliol 2018 - donatiu 1,5 euros 157Editorial pàg 3 Cau Rajoy, la Monarquia trontolla.

Morts en el Mediterrani: crím d'estat Pàgines centrals: pàg 10-13 Aquarius.

Que no ens enganyin amb la immigració Política: pàg 4-7 Apunts de situació política. El Govern Sánchez no tanca la crisis. Govern Torra i ascens a Euskadi

Sindical pàg 8-9 i 14 INS El Palau: elements per a un primer balanç Judici Luisa Luque: readmissió!

Servei Ajuda Domicili (SAD): Internalització, ja!

Moviments pàg 15-16 Declaració en el Dia de l'orgull LGBTI. Internacional: Turquia, Nicaragua, Argentina

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

pàg 16-20

1

CALAIX DE SASTRE

.

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Visages Villages (Caras y lugares), film de la directora francesa Agnès Varda i del fotògraf i artista gràfic JR. Multipremiada pel·lícula, fàcil de recomanar perquè ofereix quòrum i genera simpaties per totes bandes.

Agnès Varda és una coneguda i reconeguda directora de cinema de 90 anys, que es va associar amb el jove fotògraf i artista gràfic JR, per rodar un documental: tots dos viatgen per diferents indrets, parlen amb la gent, fan fotografies i després les enganxen composant murals de gran format sobre les parets de les cases i les teulades, i graven el procés. En principi tot sembla una idea senzilla, però la seva unió ofereix un resultat enriquidor i d’una gran humanitat.

Tots dos artistes, a més de ser els autors, en són protagonistes, resulten ser una mena de parella còmica que emana bon rotllo: ella li triplica l’edat i ell li triplica l’estatura, barregen el seu amor per la fotografia i el cinema, i el resultat que obtenen és una road movie rural que homenatja les persones anònimes, que omple de vida espais que semblaven morts i dona veu als que habitualment estan muts.

El territori com a signe d’identitat, queda plasmat en imatges de la seva gent com si fos un quadern de bitàcola: un viatge que és un camí, o un camí que és un viatge. De fet també és un autoretrat de l’envelliment d’Agnès Varda. Al final resulta que aquest contacte entre l’art i la gent permet mostrar el goig de viure, perquè el que és petit i quotidià esdevé magnífic i de grans proporcions L’encertat títol original del film és un joc de sons repetitiu en francès i en anglès: Visages villages, Faces places. Però no funciona en la seva traducció al castellà, Caras y lugares és un títol pla sense humor, que no fa honor al seu original contingut.

2

2

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

Les obres d’art són sempre molt sentides per qui les crea, comuniquen tristesa i alegria a parts iguals, i si et toquen l’ànima se’n diuen genials.

A aquest documental ningú li discuteix la genialitat.

Semblava impossible quatre dies abans, amb l’aprovació dels pressupostos, que caigués Rajoy, però la possibilitat de que així fos, ha estat per la convergència de la pràctica totalitat de diputats i diputades, cadascú per un motiu diferent. La política de Rajoy de tensar la corda havia estat contestada al carrer. No havia aconseguit tampoc tancar la crisi catalana. La sentència de la Gürtel acabava d’enfonsar-lo. Tot semblava apuntar a un govern de transició cap a unes eleccions pactades amb Ciutadans, fins i tot amb un altre nom que no fos Rajoy, però l’expresident tornava a jugar el joc que més li ha funcionat: o ell o el caos i aquest cop, no li ha sortit bé.

Sánchez, amb els pitjors resultats del PSOE en tota la transició, arriba al Govern gràcies el rebuig generalitzat a Rajoy. El Govern és molt dèbil des de tots els punts de vista, i malgrat voler intentar destensar la situació, és el resultat d’un agreujament de la crisi de règim. Vigilat des de dins el partit i des de fora, tots a punt de clavar-li les urpes, Pedro Sánchez envia un clar senyal a l’estat i a la Unió europea: garanties de continuïtat. I ho escenifica amb ministres en llocs claus com Economia amb Nadia Calviño fins ara directora general de pressupostos de la Europea, interior amb el jutge Grande Malaska lligats a sectors conservadors, i amb un Borrell pletòric contra el procés català.

La caiguda de Rajoy és un èxit indirecte de la lluita de la gent: de la resistència a Catalunya contra la repressió, de les mobilitzacions arreu de l’estat, de pensionistes o el 8 de març, de les accions judicials i de la fiscalia a Alsasu, o la Manada.. per això no és només el Govern i la política repressiva la que estava qüestionada, és també l’aparell judicial, un dels pilars de l’estat, i s’havia aguditzat la crisi la Monarquia.

No és casual que una de les darreres accions del Govern de Rajoy - el mateix dia que anava a ser cessat- va ser renovar el Ducado de Franco.

Aquest ducat va estar creat per Juan Carlos I immediatament després de la mort del dictador el novembre de 1975. L’ombra del franquisme plana sobre la Monarquia. Per això, una de les primeres mesures anunciades pel Govern Sánchez ha estat el voler exhumar les restes del dictador i retirar-les del Valle de los Caídos. El PSOE està decidit a rentar la cara a la Monarquia i emmascarar el cordó umbilical que l’uneix al vell règim.

Els fantasmes que la transició va voler ocultar sota set claus surten en més força 40 anys després i la qüestió clau, república o monarquia, és a dir, reforma o ruptura amb el franquisme torna a estar sobre la taula. No només a Catalunya, que és de masses, Navarra acaba de decidir un referèndum sobre el model de estat i comencen les iniciatives popular com la de Vallekas on es trenca el tabú del dret a decidir i a reivindicar la república.

M

or ts en el Mediter rani: Mediterrani: crim d’estat

Les imatges de vaixells de rescat sense trobar ports per a poder atracar, no només nega el dret marítim és també sinònim de perllongar la llista interminable de morts en el Mediterrani. La Unió Europea i els Estats que la composen són responsables dels crims.

L’imperialisme europeu –com el nord-americàde la mà de les seves multinacionals són responsables de l’espoli del planeta. Arrasen els recursos naturals amb els que viuen milions de persones, com la pesca, destinen enormes superfícies imprescindibles per conreus que alimenten les poblacions, a biocombustibles o altres produccions extensives.

S’emporten els recursos miners amb projectes de megamineria sense tenir en compta com queda el medi ambient i podríem seguir. Però l’esfondrament dramàtic de les condicions de vida per a milers de milions de persones arreu del planeta es pot mantenir si al capdavant de molts estats hi ha dictadures que ofeguin amb repressió la resistència popular. I és fugin d’aquesta misèria, de les guerres i les dictadures, que marxen en perillosos i interminables viatges els migrants que intenten arribar a Europa.

EDITORIAL

C

au Rajoy quia Rajoy,, la Monar Monarquia trontolla

Les lleis que es trobin a l’arribada no aturen el moviment perquè són les condicions molt més dures dels països d’origen els qui empenyen a fer aquest viatge. Al contrari, les lleis contra la immigració no són més que al·licients per fer de la vida dels migrants un negoci, negoci per a les màfies que trafiquen amb les persones, negoci per els qui s’aprofiten en els països de trànsit perquè son mà d’obra sense cap dret, negoci per les fàbriques que aixequen murs i concertines, negoci finalment Madrid.

Puerta del Sol per a qui –quan arriben a Europa- els fan treballar en fàbriques, camps o serveis, perquè sense papers ni drets poden explotar-los i abusar d’ells o elles com ha estat denunciat a Huelva.

La immigració també és utilitzada contra la crisi pel capitalisme. Les condicions de la gent treballadora amb aquesta dècada han caigut brutalment, també els recursos destinats a pal·liarne les conseqüències: ajudes per habitatge, assistència social, educació, sanitat... i és molt fàcil atiar el racisme contra l’immigrant com a competidor per les engrunes que cauen dels serveis socials. L’extrema dreta ha estat alimentada pels Governs de la Unió Europea a cop de lleis d’estrangeria que criminalitzen l’immigrant i de retallades en serveis públics.

Per això el nostre compromís amb el i la treballadora immigrant, amb la lluita de qui exigeix des de les tancades, papers i la derogació de les lleis d’estrangeria, amb qui intenta arribar a les costes jugant-se la vida, perquè només amb la unitat de la classe treballadora es podrà acabar amb el capitalisme que és l’arrel de la misèria que patim aquí i en el món.

2/07//2018 Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

3

POLÍTICA

Apunts de situació política

El Gobierno Sánchez no tanca la crisi del règim La moció de censura a Rajoy amb el conseqüent govern Sánchez, han portat a debats sobre si es tanca o no la crisi del règim. Hi ha qui entén que hauria estat millor que hagués continuat Rajoy, ja que el nou govern Sánchez és una maniobra per a tancar la crisi.

També s’ha discutit si, a cavall dels nous governs, s’han generat expectatives que portarien a un reflux del moviment que es trobava en un ascens a nivell estatal...

No ho veiem així: creiem que ni la moció va respondre a cap pla, sinó que era expressió de l’agreujament de la crisi del règim, que el nou govern espanyol és més dèbil i no veiem que aixequi expectatives que portin a un debilitament del moviment. Òbviament, la burgesia sempre intenta d’aplicar una política que la refermi al poder, i intentarà apuntalar-lo, però ara per ara, la crisi continua oberta.

Un govern espanyol de carambola Fa mesos que venim dient que la crisi oberta per la mobilització catalana, en la mesura en que no es tancava -cal recordar encara la massiva mobilització del 15A, venia jugant contra el govern de Rajoy Rajoy. També vam assenyalar que la vaga general del 8M o les mobilitzacions contra la sentència de La Manada o Alsasu, la Marea Pensionista, el moviment pel soterrament de les vies a Múrcia, ampliaven la inestabilitat a nivell estatal i, objectivament, debilitaven el govern espanyol. La resposta de la mà dura, per part de Rajoy no va aconseguir estabilitzar-lo i, en plena descomposició, la sentència de la Gürtel, li ha posat la cirereta.

Així, si bé el «Fora Rajoy» no va estar al capdavant de cap de les darreres mobilitzacions, el seu qüestionament, estava present en totes. I diferents moviments senten amb alegria la caiguda de Rajoy. I això, malgrat que s’hagi resolt per

dalt, en seu parlamentària i no com a producte directe de la mobilització al carrer, no és el resultat esperat – la millor prova són els PGE aprovats dos dies abans-, ni el que volien la patronal i l’IBEX que reclamaven un termini de 9-12 mesos abans de convocar eleccions amb la continuïtat del PP reforçat per C’s i demanaven la retirada de la moció de censura. És la pr da del carr er pressió sorda carrer er,, essió sor tip de corrupció mentre viu la misèria i les retallades, la que pesa en les decisions dels partits i els esperona a cadascú en funció dels essos. C’s cegat per seus inter interessos. concretar el que li auguren les enquestes, exigia que Rajoy convoqués eleccions immediates. El PNB atrapat entre l’oportunitat de cobrar un bon pessic de milions per la necessitat que tenia el PP del seu vot i el qüestionant de bona part del seu electorat -que ja no va veure amb bons ulls el vot als PGE- i ara difícilment podria acceptar que el PNB fos el salvador del PP. Tampoc era l’esperat pel PSOE, que

Govern de Torra: on queden l'1 i el 28 d'octubre?

Autonomisme i presos com objectius Quatre dies abans de la formació del Gobierno, es constituïa el Govern de Torra. La seva mateixa investidura, era l’expressió de la claudicació als dictats de l’Estat i la materialització de les contínues reculades d’ERC i JxCat: enrere quedava la propaganda de la restitució del govern cessat pel 155, mentre l’Estat continuava descarregant la repressió sobre milers d’acusats de delictes d’odi i fins i tot de terrorisme.

Aquest Govern ja no guarda cap relació, ja no amb l’1O, sinó ni tan sols amb el 21D. Si com a mínim les anteriors opcions encara mantenien tensions amb l’Estat amb propostes de president a l’exili o polítics empresonats, l’opció de Torra ja no deixa cap espai de sobirania a

l’acceptar, per sobre d’allò votat pels catalans, els criteris de Rajoy i Llarena.

Dins d’això, la mateixa figura de Torra, objectivament, empetitia la base social entrant en la lògica identitària de la fractura social que han vingut promovent especialment C’s i PP, i dificultava els lligams amb la resta de pobles de l’estat.

I després dels gestos de proposar com a Consellers allò que no s’havia defensat per a President, s’aplicava el mateix criteri i es donava espai a personatges simbòlics de la CiU implicada en retallades i mesures neoliberals, com el Barcelona World. Una de les primeres accions com a president va ser assistir al Cercle d’Economia de Sitges i trobar «molt interesant» la proposta de la patronal «d’un nou Estatut».

4

4

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

La voluntat manifesta del Govern de Torra és el retorn a l’autonomia i la qüestió dels presos. Del primer, el PSOE ha aplicat el que havia acordat amb el PP el passat 15 de maig: aixecar la intervenció financera inclosa en el 155, però mantenir intacte el control imposat el 2015 als comptes del fons de liquidat autonòmic (FLA) per Montoro. Del segon, es comença a parlar de l’apropament de presos, que no de la llibertat.

El problema és que, malgrat afirmacions com la de Ponsatí de que a la proclamació de la República, «anaven de farol», o les crides a sortides dialogades de Jordi Sánchez o Junqueras, la realitat és que el Govern tampoc s’anima a dir

El PP es descomposava i calia votar contra Rajoy per fer -lo fora fer-lo –i abstenir -se era abstenir-se que seguís-: no c o m p a r t i m l’argument explícit o implícit de que «com pitjor millor», pitjor,, millor» per justificar que «més valia que seguís Rajoy». És cert que era una moneda amb dues cares, perquè implicava El passat 23, vam participar a Orcasitas (Maque pugés Sánchez: drid) en l'acte per la llibertat d'expressió, llibertat calia, des d’abans presos polítics, explicant la situació catalana, al de votar -la, deixar votar-la, costat de companys i companyes de diferents clar que només es racons de l'Estat. feia contra Rajoy Rajoy,, i que no hi havia cap gesticulava per intentar treure rèdit confiança en el canvi polític. Just de l’escàndol de la Gürtel, però no el contrari a la intervenció de Poes garantia els suports amb les demos on parlava de «mano tendiacostumades negociacions. El vot da» –a excepció del sostre de d’ERC i el PDcat i de Podem era pressupost-, d’oposició suau, i fins obligat contra Rajoy. La caiguda és i tot s’havia mostrat disposat a comper carambola. Prova d’això és que partir govern.

obertament que han enterrat l’1 d’octubre i la proclamació del 28O. Per això, van parlant de «fer República» i Elsa Artadi anima les seves intervencions amb algun que altre «unilateralment». El gest cap al Rei, queda en un altre farol, després que fos aquest qui el legitimés com a President. El problema és que temen que la gent torni a revoltar-se, encara més quan organitzacions com l’ANC, amb Paluzie al capdavant, així ho reflecteix, quan torna a insistir que cal la llibertat dels presos, quan tots tracten de centrar el debat en l’acostament entès com un gest positiu del Gobierno.

Un cop més: el moviment i la direcció Dèiem que si la resistència popular ca-

El nou govern espanyol: res de nou, més dèbil, no tanca la crisi del règim Sánchez arrenca entre les pressions de tots. Les internes, amb Susana Díaz demanant als diputats andalusos que el «vigilin»; les aritmètiques parlamentàries, que el pressionen teòricament més a esquerra (Podem) i a buscar alguna mena de gest cap als catalanistes; i per sobre de tot, mantenir el règim i els dictats de Brussel·les per què no siguin arrossegats amb la caiguda del PP PP..

POLÍTICA

en nom de l’estat espanyol, del 7 al 10 de juny, eren Rivera i Sáenz de Santamaría els qui assistien, al costat de Cebrián i Botín, a les reunions de l’elit financera mundial del Club Bilderberg.

Els ministres que tria Sánchez, defineixen aquestes dues prioritats tot tractant de capejar el temporal.

Respecte el règim règim, posa a Interior i Justícia, és a dir l’estructura central de l’Estat, a Grande Marlaska i M. Dolores Delgado. És a dir posa els ministeris en mans de l’Audiència Nacional (que tantes vegades hem assenyalat com a hereva del TOP franquista) franquista): el primer, membre del CGPJ proposat pel PP, conegut per l’empresonament d’Otegi, el judici per la crema de fotos del rei...; la segona, amb quasi 30 anys a l’AN, i darrerament portaveu de la Fiscalia, especialitzada en terrorisme, va processar la mesa nacional de Batasuna o el cas dels 11 paquistanesos del Raval víctimes d’un muntatge pel que van ... Sánchez passar 6 anys a presó...

talana aconseguia resistir, el temps anava contra Rajoy. Així ha estat. Però és clar que no ha estat gratuït: el desgast es fa notar notar,, producte de les indecisions i l’alentiment provocat per la repressió del Gobierno i la política de PdCat i ERC, així com també per la multitud de cops rebuts pel moviment amb milers d’imputats, detencions i multes tes. No estem a octubre, ni tan sols a l’abril: estem en un reflux en què els CDR que han estat el motor durant aquest període, s’estan debilitant.

Però és més que probable que a la tardor tornin amb força les mobilitzacions, no només amb la Diada sinó amb aniversari de l’1O, i amb la solidaritat davant els judicis «per delictes d’odi» pendents.

Aleshores tornarà a ser decisiva la possibilitat de superar el problema de la direcció del moviment republicà.

Cal un gir cap a la classe obrera impossible de fer de la mà del Govern Torra. Cal decididament una política que combini la defensa de l’autodeterminació de l’1 i el 3 d’octubre, amb les necessitats de la eballador era i el poble tr classe obr eballador.. treballador obrera Aquest continua sent el centre de l’esforç de Lluita Internacionalista: la construcció d’una alternativa de classe imprescindible per sortir del bloqueig en què ens trobem .

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

5

POLÍTICA

dona garanties de continuisme a l’aparell de l’estat i el poder judicial.

Des del punt de vista econòmic econòmic, el compromís amb els dictats de la UE és absolut, amb un ex-president del Parlament europeu, Borrell, i sobretot posant Economia en mans de Nadia Calviño qui era fins ara directora de pressupostos de la Comissió Europea, és a dir una alt càrrec de la Troica. Si cal res més, posa Hisenda en mans de qui per tres vegades ha aconseguit aprovar els pressupostos de la Junta d’Andalusia, pactant amb C’s. Tota una declaració de principis: amb o ovats del PP sense els PGE apr PP,, aprovats l’obediència a Brussel·les és manifesta i sobre qui descarregarà retallades, també.

Aquests grans pilars es reforcen amb el de Borrell volent desinfectar Catalunya, o posant de vicepresidenta a qui va negociar el 155. O «dialogant dins de la llei», tornant a les promeses d’una reforma constitucional -sense dret d’autodeterminació-, fetes des d’un govern en minoria, quan amb un en majoria no va ser capaç de garantir la defensa de l’Estatut davant l’aparell de l’estat.... Fins i tot en temes més secundaris, es referma la continuïtat de la política del PP, com ara posant de ministre a qui va signar l’informe tècnic del Castor.

Sobre aquesta estructura, es teixeixen els gestos, el «talante» que deia Zapatero Zapatero. Com el d’acollir els migrants de l’Aquarius –sense

garantir que no acabin en un CIEs o deportats- i parlen de treure les concertines de les tanques de Melilla que va posar ZP, però callant sobre el problema de fons, els CIES, les deportacions en calent o la resposta a les reivindicacions dels migrants tancats a Catalunya.

Perquè els gestos acaben sempre en fets, i només en una setmana ja n’hi ha un seguit. Es vanten de la majoria de dones al consell de ministres, però callen davant de les agressions a Huelva contra les dones magribines. Parlaven de derogar la reforma laboral del PP, però obren negociacions amb la CEOE i els sindicats majoritaris per a fer-li alguna reforma, tal i com havia exigit la patronal.

De gestos en veurem més, com ara el trasllat de Franco o alguna reforma a la llei mordassa recordem que si es deroga queda la Llei Corcuera-. A més, la crisi del règim no s’atura i encara li deixa menys marge de maniobra, perquè inclou processos amb dinàmica pròpia a, com ara la sentència del cas Noos, els escorcolls i detencions a Economia o al CTITI, o el reguitzell de citacions a alcaldes i encausats pel procés, Sánchez parla de «diàleg» i acaba concloent -com a molt- no la llibertat dels presos retirant les acusacions de fiscalia, sinó l’apropament dels presos. Tot això amb l’espasa de Damocles de la sentència dels EROs andalusos que es preveu per a finals d’any.

D’aperitiu ja han viscut la primera crisi amb la dimissió-destitució de

La mobilització Ta m p o c e s t a n q u e n l e s estatal. La mobilitzacions a nivell estatal massiva lluita del metall a Cádiz, les protestes contra la llibertat provisional de la Manada, les d’Iruña pels acusats d’Alsasu amb més de 80.000 persones o la multitudinària cadena unint les capitals basques en són exemples. Però a més, prenen un altre element que agreuja la crisi del règim: els referèndums de Monarquia/República Monarquia/República, que tenen la seva major expressió en el Parlament navarrès, però que es multipliquen a pobles de Cádiz el juliol o a Vallekas aquest juny, amb un resultat de participació de més de 7000 persones i un vot majoritari pel dret a decidir i per la república.

El fet que els pensionistes hagin obtingut un insuficient, però un triomf relatiu a la fi, amb la inclusió de l’augment de pensions en els PGE i el debat de l’IPC en el si del Pacte de Toledo, fa sentir que en aquesta situació de debilitat del règim, és possible obtenir reivindicacions amb la lluita. P e r ò , la mateixa desconvocatòria de la jornada de mobilització de CCOO i UGT contra la reforma laboral, posa també de manifest la necessitat de direccions del moviment que vagin fins el final. I si en temes laboral cal que els sindicats alternatius prenguin la iniciativa com ho van fer el 3O a Catalunya o el 8M a nivell estatal, la profunditat de la crisi del règim fa també imprescindible alternatives polítiques que encapçalin la lluita fins el final.

Podemos, ple de crisis internes i respostes burocràtiques, encara es llepa les ferides del xalet, mentre ha donat un xec en blanc a Sánchez.

De fet, li ha servit en safata que li prengui el paper socialdemòcrata que ell pretenia ocupar. I després del vergonyós paper jugat a la crisi catalana, avantposant la unitat

6

6

Huerta. És per tant un govern dèbil, no només a nivell parlamentari, sinó també social, en la mesura en que no aixeca expectatives que li permetin gaudir d’una treva dels moviments. Malgrat el ràpid canvi de 180º de la patr onal per a donar patronal donar-li suport, estabilitzar la situació i tranquil·litzar les borses, que permeten a Sánchez vantar -se de vantar-se que completarà la legislatura, li serà difícil si el moviment segueix.

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

La CUP podria ser un dels components essencials d’una alternativa de ruptura tant democràtica amb l’Estat, com anticapitalista. No compartim algunes de les coses votades en l’anterior legislatura, ni, sense anar més lluny, que no votés un No clar a Torra i si s’anava a eleccions aprofundir el necessari balanç de la política d’ERC i JxCat. Tampoc quan alguns dels seus sectors, van donar per acabada l’etapa de mobilització, per anar a preparar les municipals: és equivocat creure que la suma d’illes locals pot equivaler a la política global republicana. Però, tot i així, són els únics que segueixen reivindicant la doble ruptura, i aquest valor creiem hauria de ser el pilar central d’una crida a nivell estatal per organitzar organitzar-nos contra l’Estat i la UE, pels drets dels i de les treballadores i els pobles, especialment de cara a les mobilitzacions del carr er carrer er,, però també de cara a eleccions estatals o europees.

Perquè, es vulgui o no, les darreres mobilitzacions, tornen a posar sobre la taula que la clau està al carrer, i que sense el moviment, aquest govern que en principi és dèbil, amb la pau social pot fer-se fort. I, igualment, que el gran problema irresolt, torna a ser la falta d’una alternativa revolucionària per obtenir victòries que no siguin no només parcials.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Reactivació de la lluita del poble basc Un element clau que condiciona la situació a Catalunya ha estat l’aïllament respecte a la lluita d’altres pobles pel dret a decidir, i d’Euskal Herria particularment. Al llarg d’aquests set anys de lluita per l’autodeterminació a Catalunya, hi ha hagut manifestacions de solidaritat del poble basc amb el poble català, però no havia arrencat un moviment pel l’autodeterminació. El PNB ha jugat un paper vital per evitar la contaminació que hagués posat amb seriosos problemes l’estat, un paper equivalent el que va jugar CiU durant la transició, quan del que es tractava era no deixar sol el poble basc. Aleshores era Pujol, el «tranquil Jordi» del rei, qui cobrava pels seus serveis, no només per donar estabilitat el Govern de torn, era el que anomenava «peix al cove».

POLÍTICA

monàrquica a la independència republicana que exigia el carrer i mantenint un silenci còmplice a la resta de l’estat, té difícil fer-se un forat al voltant d’una reforma constitucional que ja planteja el PSOE.

La situació al País Basc difícilment es pot separar del judici contra els i la jove d’Alsasu, amb acusacions de terrorisme i penes que podrien sumar centenars d’anys de presó per una baralla de bar, que ha aixecat un clam contra l’estat i el poder judicial. Un clam que no es pot separar de les sentències com la de la Manada. El poble d’Alsasu va reaccionar unànime contra les acusacions. El 14 d’abril més de 50.000 persones es manifestaven a Iruña. Amb aquest context que fa revifar la política de repressió brutal de l’estat contra el poble basc, la política del PNB de suport el Govern del PP es feia cada cop més insostenible, encara que el Govern Rajoy li oferís 500 milions per pagar els serveis: finalment el PNB vota sí als pressupostos, però també acaba donant suport a la moció de censura i fent caure Rajoy. El mateix dia 1 de juny es feia pública la sentència amb condemnes -sense l’agreujant terrorista- però que sumen 79 anys de presó. La resposta no es feia esperar i el 16 de juny la Fiscalia recorre davant el tribunal d’excepció de Audiència Nacional altre cop amb l’acusació per terrorisme.

El 10 de juny una enorme cadena humana de 202 km uneix pobles i ciutats basques, convocada per la Plataforma Gure Esku Dago (Està a les nostres mans), amb la participació de més de 175.000 persones. El PNB, que sempre ha pres distància del procés català, hi va haver de participar. A la cadena va ocupar un lloc destacat la lluita per la llibertat dels joves d’Alsasu i també per al poble català. El 16 de juny són 80.000 les persones que es manifesten en solidaritat amb els 8 d’Alsasu.

S’obre un nou front pels drets dels pobles que nega la Monarquia.

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

7

SINDICAL

Sant Andreu de la Barca (Barcelona)

Institut El Palau: elements per a un primer balanç Moltes coses han canviar des que el passat 23 d’abril la fiscalia va presentar la denúncia al jutjat de Martorell contra 9 professors i professores de l’IES El Palau.

Fins aleshores l’únic relat que hi havia era el que acusava el professorat de discriminacions d’odi contra alumnes pel fet de ser fills o filles de guàrdies civils; la situació s’havia tornat insostenible per la pressió que vivia el professorat posat sota sospita i la impunitat amb què es qüestionava la tasca docent; la sensació d’aïllament i de solitud era forta i encara feia més difícil tirar endavant; s’estenia l’autocensura, la por a què diem o sobre què parlem a les aules.

Però la situació va començar a canviar des que es va decidir trencar el silenci. S’ha reconstruït el relat dels fets que defensa l’actitud del professorat, s’han teixit ponts de solidaritat dins i fora del centre, s’ha donat resposta a la instrumentalització política, s’ha començat a perdre la por a parlar.

El professorat hem estat compartint i decidint criteris en assemblea, que no ha deixat de reunirse davant les noves situacions. També ha anat creixent el nombre d’antics i antigues alumnes i de les famílies que es coordinen i es troben regularment, que han respost davant un atac contra l’educació pública dels seus fills i filles, d’emmudir l’esperit crític a les aules, de qüestionar l’escola catalana.

La Plataforma de suport de Sant Andreu de la Barca feia la connexió entre els

sectors de la comunitat educativa d’El Palau amb entitats veïnals i polítiques, reunint-se regularment cada setmana i amb una tasca incansable aquests dos mesos. S’ha guanyat espai a l’opinió del poble i confiança en el que estem fent.

Expressions d’aquest canvi ha estat la concentració del 1 de maig, d’un miler davant l’Ajuntament impulsada per antics i antigues alumnes, l’acte de presentació del manifest de les famílies a les Escoles Velles, que omplia de gom a gom la sala, amb molt ressò i una resposta de més de 10.000 mostres de solidaritat en 24 hores. I l’acte del 3 de juny, que malgrat el mal temps va aplegar a centenars de persones en activitats diverses i parlaments. És aquesta nova situació la que provoca la reacció del 17 de juny.

Un acte que aplega Societat Civil Catalana, les plataformes de Tabàrnia, l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil i diverses entitats.

Ni amb els autocars vinguts de fora van poder aplegar més de 300 persones, amb una incidència quasi nul·la de la gent del poble. Un acte en què els suposats fets d’El Palau van quedar pràcticament de ban-

També s’ha avançat en l’extensió de la solidaritat. S’han fet desenes d’assemblees a instituts i escoles, i xerrades a diverses localitats. Una d’elles en un acte a La Seu el 2 de juny. I l’endemà una docent de La Seu participava a l’acte a Sant Andreu. S’han rebut prop de dues mil mostres de suport amb el professorat i moltes més amb les famílies. Moltes des de tots els racons de Catalunya, però també de la resta de l’Estat i internacionals.

Aquest setembre cal aprofundir el compromís de les organitzacions del món educatiu en la defensa d’El

Concentració davant de l'Ajuntament de El Prat, abans de presentar la moció

8

8

da, entre banderes espanyoles i tricornis de la Guàrdia Civil i les campanyes contra la immersió lingüística, contra l’escola catalana.

Ciutadans, que capitalitza el discurs d’El Palau en clau estatal a la seva cursa per arribar La Moncloa, té presència de diputats i la seva estrella educativa Dolores Agenjo, inflamant el discurs amb acusacions contra el professorat de nazis, separatistes, totalitaris, feixistes..., però sense que la seva regidora d’educació al municipi fes acte de presència, per evitar més complicacions a l’equilibri del govern municipal amb el PSC.

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

de la Guàrdia Civil, callant davant les acusacions que es feien contra l’IES El Palau, que s’ha reunit amb les famílies que acusen però que encara és hora que es reuneixi amb el professorat o la resta de famílies.

Està per a veure què passa al Parlament. De moment el PSC no dona suport a la moció que presentaran els altres grups, però ha de decidir el seu vot. Un episodi més de la crisi del PSC, que ja ha viscut successives ruptures contra la deriva centralista i monàrquica, i ara ha d’optar entre qui encara

na que li reclamaven els Guerra i els Bono? A Sánchez, Meritxell Batet i Miquel Iceta se’ls gira feina i molts dubtes.

La situació judicial i l’arxivament de La Seu El jutjat de Martorell que instrueix el cas El Palau ha arxivat provisionalment 5 de les 9 causes.

La fiscalia va anunciar que recorreria contra aquesta decisió.

Com s’ha constatat a la reunió del 14 de juny, a iniciativa del Síndic de greuges, amb presència del

SINDICAL

Palau, entenent que al darrere venen els 500 docents que segons el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, estan investigats i el qüestionament de tota l’escola a Catalunya. El 10 de juny es va fer una manifestació unitària, després de tot un estira i arronsa sobre el format i la distribució de protagonismes, però sense un desplegament efectiu de solidaritat que reflectís una implicació real de totes les entitats: sindicats d’ensenyament, federacions de famílies, sindicats d’estudiants, moviments de renovació, Docents per la República, Taula d’emergència Docent, Som Escola, sectorials de l’ANC... tot just aplegàvem –malgrat la bona presència de Sant Andreu de la Barca- mig miler de manifestants.

Les mocions de suport amb El Palau i el PSC S’han presentat a ajuntaments i al Parlament mocions de suport a El Palau, l’ensenyament català i contra la criminalització dels docents. Els Comuns/Podemos, ERC, CUP/Alternatives d’esquerres i PEdCat han votat sistemàticament a favor. El PSC s’ha esquerdat, amb votacions favorables dels seus regidors/es en alguns ajuntaments, amb abstenció a altres i només dos casos amb el vot en contra: L’Hospitalet i Sant Andreu de la Barca. En els dos casos al darrera del vot PSC està l’ombra allargada de C’s amb les properes eleccions municipals a menys d’un any. A L’Hospitalet l’alcaldessa Marín veu com l’exalcalde socialista Corbacho, que va ser ministre de treball amb Zapatero, ha abandonat el PSC i podria donar suport a la llista de Ciutadans. A Sant Andreu de la Barca l’equilibri amb l’acord de Ciutadans que atia el conflicte a El Palau, encara es fa més difícil.

L’alcalde i el grup del PSC en el ple es va a negar ni tan sols a explicar perquè votaven en contra la proposta de moció que presentàvem des de l’institut, davant una quarantena de pares i mares que s’indignaven pel menyspreu i li exigien explicacions.

Ciutadans i al PSC fan malabarismes per evitar que el pacte amb el que governen Sant Andreu de la Barca es faci insostenible. Un alcalde però que no ha deixat d’assistir als actes

Cornellà, 30/06/2018 recorda Marta Mata i la construcció de l’escola catalana en els 70 i 80, immersió, esperit crític.., i qui s’aboca obertament al darrera la monarquia i l’ala més centralista del PSOE. La moció de censura que fa caure Rajoy i porta a La Moncloa a Pedro Sánchez també aguditzarà aquestes tensions. Cada pas en relació al conflicte català és mirat amb lupa i denunciat no només per la dreta i la carrera particular entre PP i C’s per l’hegemonia de la dreta, sinó també dins del propi partit i l’aparell de l’estat. Què decidirà la nova fiscalia en relació als casos com El Palau o la Seu? Tancarà el més d’un centenar d’expedients que Millo, delegat del Govern del PP a Catalunya, i l’Alta Inspecció de l’estat havia reobert?

Atiarà el foc contra l’escola catala-

Conseller, Josep Bargalló, algunes de les famílies denunciants, direcció i professorat, estarien disposades a resoldre la situació per les vies internes, però qui porta el pes de l’acusació és la fiscalia. També a La Seu el jutjat decidia arxivar definitivament els 8 casos de denúncies contra mestres i professors/es, i la fiscalia ha recorregut davant el TSJC. La resolució de sobreseïment de La Seu conté importants elements.

El primer que no es pot demostrar que les frases motiu de la denúncia s’hagin dit. El segon, que encara que s’haguessin dit no es podrien tipificar com a delictes i menys com a delictes d’odi. Però és important l’argumentari. El text judicial explica que segons els informes pericials de la Sección de Análisis del Com-

(segueix a pàg 14)

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

9

Som la mateixa classe obrera!

L'acollida de l'Aquarius, un gest no tan humanitari L’acollida del govern de Pedro Sánchez als 629 nàufrags rescatats per l’Aquarius va ser pur màrqueting polític. Ni un gest humanitari ni un canvi real en la política migratòria i de control de fronteres espanyola. Tampoc la nova idea de Merkel i Macron d’obrir presons per a migrants fora de la UE és cap solució i suposa un pas més en l’espiral de vulneració dels drets dels cridats a convertirse en el segment més explotat de la classe treballadora.

Defensar-los és defensar els drets de tots els treballadors i treballadores.

No és «humanitari» que després de mesos o anys sotmesos a tota mena d’abusos i tortures a Líbia, i després d’haver-se hagut de jugar la vida en una pastera, els nàufrags de l’Aquarius, inclosos malalts i ferits i criatures petites, es van haver de passar una setmana creuant mig Mediterrani entre onades de quatre metres i un fort vent. ¿Algú s’imagina que si fossin les víctimes del naufragi d’un creuer amb europeus aquest tracte hauria semblat acceptable?

Hem d’anar amb compte perquè el primer que fa la burgesia i els seus estats és presentar-nos l’immigrant com «l’altre», algú amb qui no tenim res en comú, perquè té un altre color de pell, parla una altra

llengua, ve d’una terra estranya... ens el presenten com un salvatge.

Per uns el salvatge ha de ser aniquilat més enllà de les fronteres europees i per altres mereix la nostra compassió. Però des d’un punt de vista de classe, no és ni una cosa ni l’altra: són els nostres germans i germanes de classe i tenen drets que hem de defensar, perquè només així aconseguirem que no ens enfrontin els uns contra els «altres» i acabin guanyant els que ens exploten a totes.

Amb el seu gest «humanitari», Sánchez es va fer la foto que volia i va aconseguir titulars i portades arreu d’Europa. Internament, passava per l’esquerra a Podemos, portant l’Aquarius a València i no a Barcelona, que també s’havia ofert. I també el ministre de l’Interior italià, l’ultradretà Matteo Salvini, aconseguia la foto que volia: un vaixell humanitari carregat de migrants allunyant-se de les costes d’Itàlia amb escorta dels guardacostes i els militars. Tota una demostració de força al més pur estil mussolinià.

Salvini ha acomplert la seva promesa de no deixar entrar a Itàlia cap altre vaixell de rescat humanitari: i aquest cop no hi ha hagut ajuda espanyola per al vaixell Lifeline, que es va passar més d’una setmana amb 229 migrants a bord, i que finalment va poder desembarcar a Malta després que diversos estats acceptessin repartir-se la «càrrega». La quota d’humanitat del govern Sánchez es va esgotar aviat. El vaixell va quedar confiscat. Ara Malta s’ha sumat a la política de bloqueig a les ONG i no ha deixat entrar l’Aquarius ni l’Open Arms, que no portaven nàufrags a bord, simplement per abastir-se i fer els relleus de tripulació. Es vol fora del Mediterrani Central els vaixells de rescat humanitari perquè són testimonis incòmodes.

10

10

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

Són testimonis incòmodes de la política de col·laboració de la UE i d’Itàlia amb algunes de les bandes armades que es disputen el poder a Líbia. Després d’anys de treballar colze a colze per frenar la immigració subsahariana a Líbia amb el dictador Muammar el Gaddafi (Sarkozy és ara investigat pel finançament il·legal de la seva campanya amb diners de Gaddafi, com ho va ser Berlusconi), França i la Gran Bretanya van decidir re-

cuperar el control amb una intervenció de l’OTAN per tallar l’onada revolucionària de 2011 al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Líbia es va convertir en un estat fallit i en una nova ruta de l’emigració cap a Europa. L’acord de la UE amb Turquia per frenar el migrants que arribaven a les illes gregues va donar més pes a la ruta de Líbia, molt més llarga i mortal, que es va convertir en la primera porta d’entrada a Europa.

La UE, i també França i Itàlia actuen cadascú pel seu compte buscant acords amb els diferents actors armats a Líbia, que sovint són els mateixos que protagonitzen el tràfic d’armes, gasolina i de persones, per què frenin els migrants.

Es financen, s’equipen i s’entrenen «guardacostes», que no responen a cap govern elegit ni legítim i que no són altra cosa que bandes armades al mar, perquè facin la feina bruta de la vigilància fronterera

europea, i d’això en són testimonis els vaixells de les ONG, que també han patit atacs i amenaces per aquests autoproclamats «guardacostes». Han documentat com capturen (que no rescaten), maten i maltracten els migrants a alta mar. Per això els volen fora de la zona.

A la cimera de caps d’Estat i de Govern del 28 i 29 de juny es va acordar «intensificar la nostra cooperació amb els països d’origen i trànsit, i en particular el nostre suport als Guardacostes de Líbia, per què tinguin tots els recursos necessaris per controlar plenament les aigües territorials líbies». És la institucionalització de les anomenades «expulsions en calent», amb què s’obliga a retornar per la força homes dones i criatures a un país on la seva vida corre perill i són sotmesos a tortures, maltractaments i esclavitud. És la punta de llança de la política d’externalització de fronteres de la UE, que subcontracta països tercers, sense cap escrúpol per la vida ni pels drets humans. Des de la cimera de la Valetta de 2015 s’han signat acords d’aquest tipus almenys amb 35 països, dels quals només quatre es poden considerar democràtics, amb molts problemes. La llista dels socis de la vigilància fronterera europea (reforç fronterer, reducció del nombre de sortides, retorns forçosos) inclou les dictadures com Egipte o el Sudan, règims autoritaris com el del Marroc i fins i tot països en guerra com l’Afganistan, on s’estan retornant migrants per la força. I en això no hi ha retallades ni austeritat: el lobby de la indústria militar (encapçalat per empreses

com la francesa Thales, l’alemanya Leopard o la transnacional Airbus) està obtenint sucosos contractes per desenvolupar equipament policial i militar, drons, sistemes de vigilància per satèl·lit, projectes de control biomètric...) que van a reforçar precisament els aparells de seguretat d’aquests règims que oprimeixen els seus pobles. La política d’externalització de fronteres només farà que més i més joves i treballadors es vegin forçats a marxar de casa seva. És el mateix que també fa Espanya amb països com el Marroc i Mauritània. El govern de Pedro Sánchez ha dit que estudiarà retirar les concertines , els filats amb ganivetes que coronen les tanques de Ceuta i Melilla, i que destrossen els braços i les cames dels joves que intenten saltar-les.

Un altre gest «humanitari», que amaga la política de fons: continuar col·laborant amb el règim de Mohamed VI per frenar els migrants. I és que els filats són escandalosos, però les palisses de la guàrdia reial marroquina, un cos paramilitar acusat de centenars d’assassinats i tortures i que es dedica també a reprimir la protesta social al Marroc, no surten als titulars ni a les portades.

I, com ja s’ha vist en els darrers mesos, si la ruta de Líbia continua complicant-se, més gent emprendrà els camins de l’Estret de Gibraltar, el Mar d’Alboran o les Canàries i aquesta col·laboració amb el Marroc i els països de l’Àfrica Occidental (que va inaugurar el govern anterior del PSOE de

Zapatero) serà més important per «protegir» les fronteres espanyoles.

I no oblidem que del que es tracta no és de frenar la immigració a Europa, perquè els mercats laborals europeus demanen mà d’obra jove i barata, és a dir sense drets. El que es tracta no és de frenar la immigració, sinó de seleccionar-la i controlar-la per alimentar l’economia submergida a l’agricultura, la construcció, l’hostaleria, i la prostitució, sectors que no es podien deslocalitzar.

Després d’emportar-se les fàbriques a països amb condicions laborals molt pitjors, com es va fer els anys 90 i 2000, ara cal importar aquí treballadors... però amb les condicions dels seus països d’origen. Ho hem comprovat darrerament a Huelva, amb les denúncies d’explotació laboral i abusos sexuals de les treballadores de la maduixa, que porten del Marroc per la temporada de la recollida. La lluita del Sindicat Andalús de Treballadors/es en la seva defensa ha estat exemplar. Ho diuen les jornaleres del SAT: «com a treballadores del camp, que vivim la violència patronal als camps francesos, navarresos o manxecs, que hem hagut de patir el desemparament d’haver d’abandonar el nostre poble buscant feina, fem nostra la situació de les jornaleres de la maduixa i no podem consentir que en ple segle XXI continuem veient com l’esclavitud laboral s’apodera dels nostres camps». Aquest és el camí.

27/06/18

Segueixen les tancades a Barcelona, Badalona, L'Hospitalet i Blanes Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

11

Som la mateixa classe obrera!

Que no ens enganyin amb la immigració La por és un gran instrument de manipulació política i en moments de crisi social els qui controlen el poder polític, econòmic i mediàtic busquen caps de turc per desviar el malestar ben lluny dels problemes reals i els seus autèntics responsables. Ho fan descaradament Donald Trump i la ultradreta italiana amb el ministre de l’Interior, Matteo Salvini, i també el PP. L’esquerra institucional que es limita a un discurs menys agressiu no té alternatives, perquè es mou dins la mateixa lògica. Desmuntem a continuació algunes de les mentides més esteses sobre la immigració que han escampat els uns i els altres

1. No, no és la pitjor crisi de refugiats de la història, ni Europa n’és la més afectada Sovint es diu que estem en una crisi migratòria sense precedents.

Constantment ens bombardegen amb la idea que s’ha batut el «rècord» de persones desplaçades per la força arreu del món: segons l’ONU a finals de l’any passat eren 68,5 milions. Els mitjans de comunicació solen referir-s’hi amb símils de fenòmens naturals, preferentment aquàtics: «onada», «allau», «tsunami»... tot plegat ens porta a la imatge d’una crisi de proporcions catastròfiques, impossible de gestionar, descontrolada i que amenaça Occident.

Cap d’aquestes coses és certa.

En efecte, el capitalisme és un sistema econòmic esgotat que ha entrat en fallida, que fomenta la depredació dels recursos i que en la seva fase actual necessàriament provoca guerres i revolucions. Però

això és així des de fa més d’un segle i no és veritat que estiguem vivint un moment particularment crític: des dels anys 90 el percentatge de població que es mou pel planeta s’ha mantingut relativament estable al voltant del 3%.

Tampoc és veritat que Europa estigui a l’ull de l’huracà ni que sigui la principal destinació de la gent que ha hagut de marxar de casa seva. Si ens fixem només en els refugiats (que són els migrants que

Font: Informe sobre las migraciones en el mundo 2018.

OIM. ONU Inmigración els estats estan obligats segons el dret internacional a protegir perquè fugen d’una persecució que amenaça la seva vida) resulta que el 82% viu en països pobres o semipobres. Els cinc estats que més refugiats acullen al món són, per aquest ordre: Turquia (3,5 milions), el Pakistan (1,4), Uganda (1,3), el Líban (1), l’Iran (1). Alemanya és l’únic estat europeu de la llista dels deu primers i apareix en sisè lloc, amb menys d’un milió de refugiats.

Després trobem Bangladesh (0,9) i el Sudan (0,9). Això és així perquè la gent que es veu forçada a marxar de casa normalment es queda o bé en una altra zona dins del seu mateix país o bé als països veïns. I com que 7 de cada 10 refugiats del planeta fugen de Síria, l’Afganistan, Sudan del Sud, Myanmar i Somàlia, els seus veïns són els qui s’enfronten a situacions d’emergència humanitària.

12

12

Europa té moltes crisis, però no té cap crisi migratòria ni de refugiats.

La guerra de Síria va suposar cert repunt de les arribades el 2015, quan van arribar a la UE per mar poc més d’un milió de refugiats a través de Turquia. Actualment les arribades han caigut un 90% principalment perquè els sirians que volien emigrar a Europa ja ho han fet i perquè l’acord entre la UE i Turquia ha complicat més el camí. Però Merkel i Salvini continuen funcionant en mode crisi.

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

La realitat és que l’Europa fortalesa és l’altra cara de la moneda de l’Europa imperialista, que s’enriqueix amb l’espoli dels països perifèrics i fomenta guerres i dictadures. I que ni de bon tros és qui rep els resultats d’aquestes polítiques en forma d’immigració.

2. No, tancar les fronteres no aturarà la immigració La segona gran mentida és que les fronteres es poden blindar. Que depèn de com tractem la gent aquí aconseguirem controlar els fluxos. O millor dit, que sí aquí els maltractem deixaran de venir. És l’argument de Trump per separar les criatures de les seves mares i els seus pares a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.

I també el de la UE per detenir els

migrants en presons a les illes gregues, dins de l’acord amb Turquia.

La UE i els seus estats membres han signat acords de vigilància fronterera amb 35 estats africans i del Pròxim Orient, és l’anomenada política d’externalització de fronteres que consisteix a subcontractar dictadures i règims pseudodemocràtics perquè vigilin que els seus propis joves i els que venen d’altres països no puguin arribar lliurement a territori europeu. A més es tracta de grans projectes dels què es beneficia la indústria militar europea, immersa en una autèntica «guerra a l’immigrant» i que justament va a reforçar les forces de seguretat dels països que provoquen l’èxode de les seves poblacions. En resum: una política que empitjora les coses.

Però la realitat demostra el contrari, que el determinant és el que expulsa la gent de casa seva: les guerres, la misèria, la manca de perspectives de futur. Com pitjor estan les coses als països d’origen hi ha més gent que marxa, i aquest moviment no s’atura amb murs.

L’exemple espanyol és clar: fins l’any 1991 els marroquins podien viatjar a Espanya sense visat i la majoria ho feien com a treballadors temporers.

Quan es va establir l’acord de Schenguen i se’ls va impedir l’entrada legal al país va començar l’arribada de pasteres i molts van decidir quedar-se de manera permanent, van portar les seves famílies i la població d’origen marroquí a Espanya va créixer en poc

temps fins els 700.000 persones.

Fins el 1995 no es van construir les tanques de Ceuta i Melilla, que no han impedit l’arribada de milers de subsaharians sense papers. Els murs físics i els legals no han servit per frenar la immigració: només per fer els viatges més mortals i més perillosos, més controlats per les màfies i fer que la gent arribi més pobra i més trencada i per tant amb més problemes per tornar a començar. L’anomenat «efecte crida» és una altra gran mentida que es vol convertir en veritat a costa de repetir-la: està perfectament demostrat que la gent no es mou en funció ni de les ajudes socials ni de la sanitat (Rajoy es va carregar la cobertura sanitària universal i això no ha fet disminuir l’arribada d’immigrants), ni de com es pensen que els rebran allà on vagin. Només hi ha un efecte crida real, que és el que ha funcionat de tota la vida: la gent emigra allà on creu que pot trobar feina.

3.No, Europa no vol frenar la immigració, vol seleccionar-la i tenir mà d’obra barata Que no ens enganyin, l’objectiu de les polítiques migratòries europees no és acabar amb la immigració. És seleccionar-la i sobretot aconseguir que els que

arriben ho facin sense drets. La majoria de treballadors i treballadores que emigren a Europa ho fan en avió, amb visats que després caduquen i es queden sense papers. Passa el mateix amb els que entren il·legalment: se’ls obren expedients d’expulsió que no s’executen i es queden en territori europeu sense papers, igual que els refugiats que veuen denegades les seves demandes d’asil (60% l’any passat en el cas d’Espanya). Primer es van endur les fàbriques a països on el treball és molt barat, però hi ha sectors que no es poden deslocalitzar i que a més són vitals per a l’economia, ni que sigui l’economia submergida: són la construcció, l’agricultura, l’hosteleria, els serveis, el treball domèstic i de cures, la prostitució...

Per aquestes feines es tracta d’importar mà d’obra de la perifèria... en les condicions dels seus països d’origen. I això vol dir assegurar-se que un sector de la classe treballadora no tingui cap altra alternativa que acceptar aquestes condicions. Això ho aconsegueixen fent que aquests companys i companyes portin sempre «la frontera» enganxada a l’esquena: com que no tenen papers, s’exposen a ser detinguts en qualsevol control policial, no poden viatjar, no poden denunciar els patrons que n’abusen... condemnats al silenci i a la semiesclavitud. Per això diem que la llei d’Estrangeria ha estat la pitjor reforma laboral que s’ha fet a l’estat espanyol: perquè ha deixat més d’un milió de treballadors sense cap dret i emmordassats.

Defensar-los no és només una qüestió de solidaritat i de justícia: és un problema de classe. Darrere dels seus drets hi van els de tots els treballadors i treballadores.

Cristina Mas

Font: ACNUR. Global trends 2017 Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

13

SINDICAL

(Ve de pàg 9. INS El Palau...) portamiento Delictivo de la Unidad Técnica de Policía Judicial de la Guardia Civil que va fer l’exploració dels menors i de les inspeccions del Departament d’Ensenyament, es constata que el clima i la convivència a les aules és correcte i que els menors afectats van contents a l’escola i participen amb total normalitat. També refereix que han consultats altres pares de la Guàrdia Civil que manifesten que en els seus centres els seus fills no tenen cap problema amb companys, ni amb professors. On està la suposada fractura que vol demostrar qui llença les acusacions?

Al text no hi ha cap bri de justificació per a qui denuncia sectarisme o adoctrinament.

Nova Conselleria i l’inici del proper curs Amb l’acceptació del President Joaquim Torra de les condicions que imposava Mariano Rajoy per a fer efectiu el nou Govern de la

Contra la repressió sindical posterior a la vaga de treballadores del telemàrqueting d'Eulen:

Readmissió Luisa Luque!

Dimar ts 10 de juliol, 10:30h.

Ciutat de la Justicia.

L'Hospitalet LL. Jutjat Social 15

Generalitat, Josep Bargalló era nomenat Conseller d’Educació. El primer acte públic del nou conseller va ser venir a la festa reivindicativa del 3 de juny a Sant Andreu de la Barca manifestant el suport del seu Departament a centres i professorat. Serà important que aquest nou missatge de defensa de l’ensenyament català es tradueixi en mesures concretes.

27/06/2018 Josep Lluís del Alcázar.

Ara, un respir amb les vacances i l’inici del proper curs serà molt important. El setembre el jutjat de Martorell ha començat a fixar dates per les declaracions. Mala manera de començar el nou curs.

Caldrà reactivar els organismes de base que ens han permès arribar fins aquí per tornar a donar un nou impuls: sense organització no hi ha mobilització. Hem avançat molt, però encara queda un tram molt dur i cal continuar. Serà determinant que la demanda que surt des de Sant Andreu de la Barca es pugui respondre amb un compromís real de tota la comunitat educativa catalana, perquè com hem dit en

Barcelona INTERNALITZACIÓ DEL SAD

Treballadores del Servei d'Ajuda a domicili de l'Ajuntament de Barcelona, gestionat per Accent Social Empresa del Sr Florentino Pérez, es van mobilitzar els passats 16 i 30 de juny, contra la precarietat laboral del sector. Exigeixen un conveni digne, i que els responsables polítics de l'Ajuntament de Barcelona assumeixin la seva responsabilitat envers les treballadores i envers els ciutadans que necessiten el servei.

Pel que exigeixen el gestioni i implanti directament el propi consistori municipal: INTERNALITZACIÓ DEL SAD

14

14

altres articles (El Palau la tempesta perfecta), El Palau no és més que la primera barricada, la porta d’entrada d’una ofensiva primer contra l’escola catalana i més encara i més enllà de l’Ebre, a tot l’estat en una ofensiva contra l’educació en llibertat i amb esperit crític.

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

Marga Olalla

Omplim els carrers pels nostres drets i llibertats.

El 28 de juny es commemora un nou aniversari dels disturbis de «Stonewall». Stonewall Ink era un bar de Nova York a on es va produir una batuda policial contra la comunitat LGBTI. La resposta va ser contundent i va derivar en una veritable insurrecció contra la discriminació, repressió i assetjament per part de les forces repressives de l’Estat. A tal punt va ser així, que aquest dia marca el «naixement» del moviment de la diversitat sexual, i serà incorporat a escala internacional com el Dia de l’Orgull LGBTI. Aquests fets succeeixen en un context internacional convulsionat i travessat per enormes lluites obreres, manifestacions estudiantils, protestes contra la guerra, una nova onada feminista, i l’auge dels moviments afroamericans.

Totes lluites que qüestionaven l’ordre mundial establert.

països, pena de mort. En gran part de Mig Orient, Àfrica i Rússia es pateix una creixent persecució sostinguda i impulsada des dels mateixos aparells estatals, però també moltes lleis conquerides en altres parts del món no sempre són garantides. Que fins l’any 2018 l’Organització Mundial de la Salut hagi considerat la transexualitat com a trastorn, és una evidència d’aquesta situació, i en particular de la vulnerabilitat i estigmatizació

Darrera de cada dret conquerit durant tots aquests anys, està present la lluita que va començar aquella nit de 1969. Amb la mobilització hem aconseguit millorar les nostres condicions de vida i hem conquerit drets civils, l’aprovació de lleis antidiscriminatòries, o l’equiparació legal de les parelles LGBTI, però encara seguim patint exclusió, discriminació i marginació.

Encara hi ha 72 països en els quals tenir relacions sexuals amb algú del mateix sexe és delicte i comporta pena de presó i, en 8 d’aquests

L’atemptat d’Orlando ha estat una de les massacres més aberrants d’aquests últims temps, però no és un fet aïllat. Cada any són assassinades centenars de persones lesbianes, gais, bi i trans, i cada dia sofrim agressions LGBTIfòbiques pel carrer, als nostres treballs, llocs d’estudi, a la sanitat o a les nostres pròpies cases.

especialment greu que pateixen les persones trans.

últims anys, augmentant en un 36% en l’últim any. Per la seva banda, la taxa d’atur de les persones trans aconsegueix el 85% i, segons estudis realitzats en l’Estat, el 22% d’elles va sofrir algun intent de suïcidi a causa de la condició d’exclusió social que pateixen.

Davant d’aquesta situació la política de partits com PP i C’s no fa més que reproduir i embravir la discriminació i violència cap a n o s a l t r e s , m i t j a n ç a n t declaracions en les quals consideren que cridar matrimoni a la unió legal entre homosexuals és «crear tensions innecessàries» o quan afirmen que l’autobús de «Hazte Oir» exerceix la seva llibertat d’expressió quan es passeja per diferents ciutats de l’Estat amb lemes trànsfobs.

MOVIMENTS

28 de juny: Dia Inter nacional de l'Or gull LGBTI. Internacional l'Orgull

D’altra banda, encara que a l’Estat Espanyol es contempla el delicte d’odi com el foment de la violència contra grups o persones determinades per motius racistes, ètnics, ideològics o sexuals, la realitat és que la justícia aplica el codi penal al servei de defensar al règim monàrquic del 78, condemnant i perseguint a tot aquell que desafiï l’statu quo, com a rapers, tuiters, els joves com els d’Altsasu, o contra el professorat a Catalunya. Mentrestant, els agressors tránsfobs, homófobs o racistes obtenen penes mínimes o ni tan sols són jutjats. La llibertat provisional per als violadors de La Manada és una mostra clarament al servei de qui es troba la justícia i la impunitat que atorga aquest

Segons un estudi de l’Observatori Espanyol contra la LGBTI-fòbia, a l’Estat Espanyol s’han documentat prop de 300 casos d’agressió a persones del col·lectiu en els dos Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

15

MOVIMENTS

Tur quia. Eleccions urquia.

règim hereu del franquisme.

Els poders de l’Estat amaguen també la responsabilitat dels governs de torn respecte a la situació a la qual està sotmès el col·lectiu, deixant-nos exposades a tot tipus de violència. Per la seva banda, el Vaticà, l’Església Catòlica i altres institucions religioses realitzen campanyes permanents d’odi contra les relacions homosexuals i contra el reconeixement dels nostres drets.

Per això és fonamental seguir lluitant i construint un moviment LGBTI independent. Perquè els nostres drets no s’acaben amb el matrimoni o la despenalització de nostres relacions sexeafectives. La nostra lluita té i seguirà tenint sentit fins que no quedi un sol lloc al món en el qual se’ns consideri malaltes o desviades, quan puguem fer-nos un petó en públic sense por a que ens insultin o ens donin una pallissa, quan acabem amb la discriminació laboral i sanitària. En aquest sentit, rebutgem la mercantilització, despolitització i instrumentalització de la nostra lluita. L’intent de Pride Barcelona de col·laborar amb «Airbnb» a les jornades d’aquest any són una mostra d’aquest «capitalisme rosa». També ho són els sectors que demanen la regularització de la gestació subrogada (els ventres de lloguer), perpetuant així la violència contra la dona i obrint un nou front d’explotació amb aquest negoci.

La lluita contra l’opressió està totalment vinculada a la lluita contra el sistema capitalista que s’aprofita de la situació per super-explotar-nos i que pretén així mantenirnos submises. Per acabar amb tota forma d’opressió sexual és necessari també acabar amb el capitalisme. No pot haver-hi alliberament sexual sense alliberament social. Per això és fonamental i cridem a impulsar la unitat del moviment LGBTI amb el moviment feminista, amb col·lectius oprimits, i amb el conjunt de la classe treballadora, per construir així una societat sense explotació, opressió, ni violència, a on totes puguem gaudir lliurement dels nostres cossos i de les nostres vides.

N’hi ha prou de LGBTI-fòbia.

Separació de l’Església i l’Estat.

Educació sexual laica, integral, científica i amb perspectiva de gènere.

Contra tota forma d’opressió sexual, lluitem contra el capitalisme heteropatriarcal!

Cris Darriba

16

16

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

No està tot dit!

Els i les treballadores e El 24 de juny les eleccions llampec es van dur a terme sota estat d’emergència. L’oposició no va tenir temps de preparar-les, ni tampoc va tenir llibertat d’expressió.

Durant el període previ a les eleccions, tots els partits excepte Aliança de la Gent, principalment HDP, van ser blanc de significatives opressions. Moltes ciutats van ser testimoni de les provocacions contra l’oposició.

Després del tancament de les enquestes, es va dur a terme una gestió de la percepció massiva dels resultats electorals transmesos per l’Agència Anadolu, al punt que no estaria malament dir que tota la preparació estava llesta per part d’Erdogan per afrontar una possibilitat de derrota.

L’oposició i les masses D’acord als resultats no oficials, l’AKP i MHP van gestionar una aliança per retenir una part significativa de la porció de vots d’islamistes i de sectors d’extrema dreta, l’Aliança del Poble. L’oposició dels partits burgesos, per la seva banda, va deixar clar que realment no vol mobilitzacions massives amb la seva actitud de «vota per nosaltres i ja ens ocuparem de les coses». Tot el que van aconseguir com a resultat va ser crear un somni de democràcia, principalment imaginat al voltant de Muharrem Ince. Malgrat el fet que podien mobilitzar masses que havien estat enfrontades a l’AKP per la democràcia, els i les treballadores, davant la direcció que van donar a les eleccions reduint la democràcia a mers vots, amb la mobilització al voltant de les enquestes, van acabar garantint la victòria d’Erdogan.

El capitalisme està en una crisi profunda, per això ja no es pot permetre el luxe de fomentar una democràcia. Amb la insistència dels seus polítics de canviar la ràbia de la gent per mers vots, els partits burgesos arrosseguen a les masses a la derrota. El moviment no es construeix a través de rèpliques

contra Erdogan o de sàtira. Construir el moviment requereix confiança per acabar organitzant una contínua mobilització de les masses.

La victòria parcial de HDP Malgrat les mesures repressives, el manteniment dels escons al Parlament de HDP en superar el llindar de l’elecció, és una sortida positiva per a les lluites del poble kurd. No hi ha dubtes que HDP està buit d’un programa revolucionari que pugui portar als i les treballadores al poder. Encara que, la seva defensa dels drets democràtics del poble kurd serà l’objectiu davant del regim d’Erdogan i l’Aliança del Poble. En aquest, sentit recolzar al HDP i als milions que representa en la seva lluita per demandes democràtiques serà important per al futur proper.

Possibilitats i lluita de classes La victòria d’Erdogan en la primera volta de les eleccions presidencials evidentment l’enforteix així com enforteix el poder de destrucció de l’Aliança del Poble. No obstant això, els 16 anys del govern de l’AKP només han portat crisis recurrents a Turquia.

S’ha tornat impossible evitar les crisis en l’economia, la política i en suposats processos diplomàtics.

Conseqüència de les eleccions, la sobirania d’AKP s’ha garantit l’ús dels recursos de l’Estat per encara més temps. La burgesia industrial seguirà recolzant al règim d’Erdogan en la mesura en què sigui capaç de seguir atacant als i les treballadores mitjançant la baixada de salaris i el seu poder adquisitiu, confiscació d’indemnitzacions i prohibició de vaga. Malgrat això, el règim d’Erdogan enfrontarà dificultats en el futur proper no simplement per les contradiccions entre treball i

capital, sinó també per les contradiccions internes del capitalisme basades en la lògica de tractar de treure profit de la competència al mercat, accés al crèdit, al saqueig i l’espoliació.

L’increment del dèficit de Turquia, els problemes arrelats al país, com també el creixement del deute extern cap a nivells impagables sota el règim d’Erdogan són expressions concretes d’aquestes dificultats. En el proper període, Erdogan intentarà arreglar aquests problemes atacant als i a les treballadores i al medi ambient.

No obstant això, el capitalisme turc ha entrat en una profunda crisi i no importa quines mesures repressives triï Erdogan per arreglar-ho, no serà capaç de fer-ho. És molt probable que recorri al imperialisme per no perdre l’oportunitat tant d’aparèixer «renyant-li», com demanant-li ajuda. Això tindrà efectes negatius en els i les treballadores mentre al mateix temps prepara el terreny per ala seu trencament amb el règim.

aquest hagués estat el cas fins i tot si Erdogan hagués perdut les eleccions a la primera. L’urna electoral no va ser capaç d’evitar la confiscació de la nostra indemnització per acomiadament, la disminució del nostre poder adquisitiu, la destrucció de la naturalesa, o l’increment del preu de l’aliment bàsic.

El futur no s’escriu en el còmput de números, està determinat per les lluites i l’organització dels i les treballadores. Com a Partit de la Democràcia Obrera continuarem utilitzant tota la nostra energia per construir el nostre futur juntament amb els i les treballadores en lluita.

INTERNACIONAL

en lluita tindran l'última paraula.

Istanbul, 30/06/2018

Partit de la Democràcia Obrera, secció turca de la UIT-CI

Per tant, la classe obrera tindrà moltes raons per lluitar en els propers dies. L’alliberament no hi cap en una urna electoral, ni arriba a través d’un mer vot.

La democràcia no resideix en un vot; resideix en la nostra lluita, la lluita dels i de les treballadores.

Un futur de confiança només pot ser garantit a través de la lluita de les masses en la mobilització i no per l’habilitat de comptar vots d’un en un. Donada la crisi i la crisi mediambiental que estem patint, també Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

17

INTERNACIONAL

Nicaragua en rebel·lió

Històriques ciutats de Masaya i León, avanguarda de la insurrecció Mentre continua la «taula de diàleg» amb participació del govern, l’Església, empresaris, sectors estudiantils i camperols, la policia i els paramilitars d’Ortega segueixen matant. Ja hi ha més de 200 morts i 1.200 ferits.

La insurrecció popular es manté, Masaya es va declarar «territori lliure» i a León hi ha 400 barricades. Volen que se’n vagi Daniel.

Un reportatge del diari La Prensa de Managua informa: «Com si es tractés d’una competència per veure quina localitat repudia més a Daniel Ortega, un lleonès diu: Jo crec que aquí tenim més barricades que a Masaya. Tenim 400 nosaltres [...] A Masaya es va estimar que hi havia més de 200. No tan lluny de León, a Nagarote, les illes de cases també són tancades amb muralles empedrades. Igual a Jinotega i Jinotepe. Per sort de milers de nicaragüencs, l’asfalt és rar a diverses ciutats i pobles del país, i quan les vies són d’empedrats, aixecar murs es fa gairebé per inèrcia».

«Les barricades es fan per protegir els barris i els seus habitants de la bestial repressió de Daniel Ortega i el seu govern. Una onada de violència que treu als carrers a les hordes sandinistes paramilitars amb fusells AK-47, M-16, PKM i rifles de mira telescòpica Dragunov, amb la intenció d’assassinar als qui protesten. Grups armats acompanyats i recolzats per la Policia Nacional, de la qual el mateix Ortega és cap suprem [...] es mouen en camionetes Hilux i en motocicletes, i van sembrant el terror al seu pas».

«Aníbal Toruño, director de la independent Radio Darío, de León, i víctima de la repressió d’Ortega, els executors de la qual van cremar la seva ràdio el 20 d’abril passat amb ell a dins, però sense aconseguir matar-lo, diu: estan drogats. Són bandes sense control.

Són capaços de matar a qui tinguin davant. I si els veus les cares, són rostres totalment desorbitats, fora de si».

«Quan hi ha alerta taronja els carrers es buiden, les barricades es reforcen i surten els defensors de les mateixes, armats amb morters i hondes per tirar pedres» (diari La Premsa, 24 juny).

León i Masaya van ser ciutats heroiques en la insurrecció popular sandinista que fa 40 anys va derrocar

a la dictadura de Somoza. Avui fills, néts i veterans insurrectes del 79 comparen a Daniel Ortega amb Somoza i es proposen enderrocar-lo.

Profund descontentament popular La rebel·lió va començar el passat 18 d’abril per la rebaixa de jubilacions pactada per Ortega i el FMI. A pesar que va ser anul·lada a les dues setmanes de protestes, continua la rebel·lió com a resposta a la violentíssima repressió i perquè estan farts de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

Igual que Maduro, Evo Morales, el peronisme kirchnerista i tots els anteriors governs llatinoamericans del doble discurs, Ortega tracta de mantenir un discurs d’»esquerra» i «antiimperialista». Per a això utilitza

18

18

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

les històriques banderes sandinistes.

Però els plans econòmics que va implementar van tenir suport del FMI, dels grans empresaris privats i de l’Església. Ortega manté un tractat de lliure comerç amb Estats Units.

Malgrat que el president es vantava del «gran creixement econòmic» de Nicaragua (creixia el PBI al 4% anual), això beneficiava a les multinacionals ianquis, xineses i a grans empresaris nicaragüencs, no al poble.

La «taula de diàleg» Els empresaris i l’Església, que van recolzar al govern fins a fa molt poc, es posen avui com a promotors del «diàleg». El diàleg, al qual concorren empresaris, l’Església (amb suport públic del Papa), dirigents estudiantils de les protestes i també camperols (en el marc de l’Aliança Cívica que van formar), és amb el govern d’Ortega. Aquest va acceptar que la Comissió Interamericana de Drets Humans i l’ONU visitin Nicaragua. Però tot això és clarament una maniobra de distracció, amb la qual Ortega vol frenar les mobilitzacions però sense frenar als seus policies i paramilitars que maten tots els dies.

Sergio Ramírez, ex-membre de la junta sandinista que va governar Nicaragua a la caiguda de Somoza,

És a dir que Trump, l’Església i els empresaris estan sostenint a Ortega perquè es mantingui en el poder per un any més, a canvi d’un avançament de les eleccions, garantir-li impunitat i evitar la seva caiguda revolucionària per una insurrecció popular perquè segueixi amb una economia al servei dels grans negocis capitalistes.

Els estudiants i el poble mobilitzats desconfien i per això no baixen els tranques (barricades).

Ar gentina Argentina

Seguim als carrers fins #QueSeaLey. Que el Senat aprovi l'avortament legal La històrica vigília realitzada entre el 13 i el 14 de juny en suport a la legalització de l’avortament va deixar ben clar que les dones estem disposades a conquerir el dret a l’avortament legal, segur i gratuït.

Ara bé, la lluita perquè s’aprovi el projecte en la Càmera de Senadors, que ja va fixar la data de tractament el 8 d’agost, després del recés hivernal. És la lluita que estem donant amb Isadora, Izquierda Socialista i tot el Frente de Izquierda, sent part de les activitats convocades per la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament, com ara el «pañuelazo» federal del dimarts passat que va ser coordinat en més de cent ciutats del nostre país.

Un milió de persones vam sortir als carrers arreu del país i vam passar la nit

El to dels discursos dels diputats davant la votació va deixar ben clar que la mitja sanció es va conquerir gràcies als anys de lluita i als mesos als carrers, escoles, barris i llocs de treball, a on la marea de mocadors verds va anar guanyant el debat sobre la importància de que les dones puguin decidir sobre els seus propis cossos i la seva maternitat, perquè l’avortament clandestí només és més mort per a les dones joves i pobres.

La força de la vigília davant del Congrés i en moltíssimes places del país va ser l’embranzida decisiva perquè tots els blocs polítics, des de Cambiemos fins al kirchnerisme, que des de fa anys miren cap a una altra banda davant de la reivindicació de les dones i que estan en contra d’aquest dret fonamental com és el decidir sobre el propi cos, comprenguessin que no anava a ser fàcil treure’ns del carrer sense que

INTERNACIONAL

avui opositor, assenyala: «Tal vegada Ortega no vol revelar que s’ha posat d’acord amb Estats Units per avançar les eleccions, perquè això pot crear pànic i desordre en el reducte que el defensa» .

L’únic camí per acabar amb els governs al servei dels de dalt i amb la pobresa a Nicaragua és seguir la m o b i l i t z a c i ó revolucionària popular, repudiant el diàleg trampós, fins a derrocar al règim patronal i repressiu d’Ortega i lluitar per un govern dels de baix, de la classe treballadora, dels camperols i la joventut.

28/06/18 Miguel Lamas Pàgina web de la UIT-QI

reclamant que se li doni mitja sanció al projecte de llei originalment presentat per la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament i que va arribar a la Cambra baixa amb algunes modificacions, com la inclusió de la figura d’objecció de consciència. L’entusiasme de la mobilització va transcendir fronteres i avui s’estan començant a activar campanyes per la legalització de l’avortament a Xile, Brasil, Perú i Mèxic, entre altres països de la regió.

aconseguíssim el nostre objectiu. Així arribem a la mitja sanció que es va lluitar colze a colze amb les pressions de l’Església. No obstant això, la batalla encara no està guanyada, ja que falta la sanció en el Senat.

Si bé alguns senadors han començat a manifestar-se a favor de la legalització, la veritat és que Macri s’ha pronunciat «a favor de les dues vides», és a dir, a Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

19

INTERNACIONAL

Ar gentina Argentina favor de l’avortament clandestí, igual que molts senadors de Cambiemos i del PJ i a prop d’un 30 per cent no s’ha pronunciat i es veuen a venir diverses maniobres des dels diferents blocs. Per exemple, la vicepresidenta de la Nació, Gabriela Michetti, ja ha engegat un intent de dilació del tractament del projecte en portar-lo a quatre comissions. Al seu torn, les clíniques privades associades a l’Església Catòlica, com la de la Universitat Austral, entre d’altres, ja han sol·licitat que el projecte inclogui l’objecció de consciència institucional per rebutjar els drets de les dones. Cal assenyalar que, d’aprovar-se el projecte, però amb modificacions, hauria de tornar novament a Diputats allunyant així la possibilitat que l’avortament legal sigui llei.

En aquest marc, hem de ser emfàtiques: totes les maniobres de Cambiemos , el PJ i altres blocs polítics són intents clars de tancar les possibilitats de la legalització. Per això considerem que és fonamental seguir als carrers. Davant les pressions del papa Francisco i els sectors privats que només volen controlar la vida de les dones i lucrar-se amb la nostra salut, hem de respondre sent milers altre cop en els «pañuelazos», debats i vigílies.

Volem l’avortament legal ja!

27/06/2018 Malena Zetnik Izquierda Socialista

En diferents ciutats del món es van impulsar accions de solidaritat.

A Barcelona va haver-hi una concentració en el consolat argentí a on desenes de companyes van expressar la seva solidaritat, van realitzar un «pañuelazo» i van lliurar una carta exigint l’aprovació del projecte de llei.

La convocatòria va ser impulsada des de la Comissió de Santiago Maldonado i va ser recolzada per diferents organitzacions polítiques, estudiantils i feministes. Lluita Internacionalista vam ser part d’aquesta jornada i cridem a seguir mobilitzades fins a aconseguir l’aprovació definitiva en el Senat. Perquè si s’aconsegueix l’avortament legal, segur, i gratuït a Argentina s’enforteixen les nostres lluites a tot el món.

Campanya financera d'estiu Ajuda'ns a constr uir LI construir Lluita Internacionalista no rebem ni subvencions ni suports institucionals de cap tipus. Ens mantenim exclusivament per les aportacions dels nostr es militants i amics. T ant ara com a nostres Tant l'hivern, us demanem una aportació en el compte o donantla-hi a un company o companya. Els diners que recaptem en la campanya està destinat a activitats internacionals.

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 157, juliol 2018

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista