Lluita 156 18 05

nº 156- maig-juny 2018 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Descomposició del PP Pàgines centrals: pàg 8-10 Gaza sagna pel dret al retorn Política: pàg 4-6 Davant la investidura de Torra a la Generalitat Ajornat judici Espai Antiracista de Girona Sindical pàg 6-8 i 12-13 El cas d'El Palau. Indústria 4.0 a VW i SEAT. Lluita per municipalització

Moviments La Manada: "No és abús, és violació" Immigració, pensions.

Història: 200 anys del naixement de Marx.

Tià Salellas: fins el socialisme, sempre!

Internacional: Veneçuela, Nicaragua, Argentina

pàg 14-15

pàg 16-17 pàg 18-20

Suplement:: 1968-2018. Un Maig inacabat

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

.

EL NOSTRE CRÍTIC RECOMANA...

Babylon Berlin.

Però què és això! una sèrie amb trotskistes? a Movistar+ La ciutat on es barreja el més variat i pintoresc de la societat europea... dinàmica, creativa i exuberant, alegre i vivaç, però al mateix temps turmentada, sòrdida, miserable. Això és Berlín el 1929. La capital d’un país que havia experimentat una gran eclosió econòmica i cultural mentre deixava enrera els estralls de la gran guerra, la febre espanyola, i la superinflació.

Però els bons temps estan a punt d’acabar: la crisi la colpeja de nou, tot destruint la classe mitjana i deixant sense feina a milions de treballadors que intenten sobreviure com poden.

En contraposició les classes privilegiades se submergeixen en la bulliciosa nit berlinesa, plena de sofisticació i luxúria. És l’apogeu del cabaret, dels músics, dels ballarins i dels artistes de tota mena…

Tanmateix, en aquesta gran olla que està a punt d’esclatar molt pocs poden intuir que es troben a les portes de la gran catàstrofe: els nazis prossegueixen el seu ascens imparable; estan a punt d'aconseguir un important recolzament electoral, a escassos anys de prendre el poder i desencadenar l'hecatombe.

i alemanya. I és una sèrie també amb trotskistes. Marginals en la sèrie; també ho eren en la realitat social alemanya de l’època.

Afortunadament no se’ls ha presentat com un grup sectari i pintoresc, sinó (molt superficialment, això sí) com a lluitadors honestos, que tracten de revertir la degeneració estalinista. Però cal comentar algunes apreciacions respecte de la realitat dels trotskistes en aquelles circumstàncies, avançant que mai no va haver or per a Trotsky; com a molt va haver intercanvi epistolar i potser alguna quantitat de diner, poca cosa més.

El 1929 el trotskisme era una ombra al costat de l’hegemònic KPD, el Partit Comunista Alemany.

El que era llavors el més gran i més influent partit comunista del món fora de la Unió Soviètica havia patit una escissió per l’esquerra que havia derivat en el naixement del grup conegut com a Leninbund (Lliga Leninista) el 1928. El Leninbund era un grup que permetia a Trotsky contactar amb els treballadors alemanys, ja que publicava amb certa regularitat els seus escrits.

Trotsky esperava rebre recolzament d’aquest grup quan va intervenir a Alemanya, però el resultat va ser força decepcionant; només li va fer costat un petit nucli que va constituir una fracció interna, liderada per Anton Grylewicz, un obrer metalúrgic que havia forjat la seva militància en la vaga revolucionària de 1918.

Seria un any més tard, el 1930, quan els trotskistes serien expulsats i es fundaria el primer grup trotskista alemany: L’Oposició d’Esquerra. El grup es concentraria llavors en la lluita contra la concepció estalinista coneguda com d’»El Tercer període» que bàsicament sostenia

2

I és en aquest ambient enrarit on el detectiu Gereon Rath és enviat a investigar un cas de xantatge. I allí ensopega amb el seu cap, Bruno Wolter, cínic i amoral; amb Charlotte, lluitant per sortir de la pobresa; amb els mafiosos russos, amb els conspiradors de l'exèrcit alemany… i amb els trotskistes.

Aquests darrers tracten d’enviar un carregament d’or procedent de la Unió Soviètica, a Istambul, on en aquells moments estava exiliat Trostky, que havia sortit cames ajudeu-me un cop expulsat del comité central del Partit Comunista de la Unió Soviètica. És una sèrie que intenta abarcar molts aspectes de la realitat berlinesa

2

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

la creença en la imminent victòria del partit comunista, però que podia ser impedida per la socialdemocràcia i els nazis. En tot cas no es posaven d’esquena a un hipotètic govern de Hitler, ja que se suposava que obriria les portes a la victòria del Partit Comunista al fer que els obrers s’adonessin que els nazis no representaven els seus autèntics interessos.

Conclusió: els socialdemòcrates alemanys -»socialfeixistes», segons l’argot estalinista- eren de fet més perillosos que els propis nazis.

Davant d’això els seguidors de Trotsky, tot i reconèixer el caràcter «traidor» de la socialdemocràcia, cridavem a fer un front unit de comunistes i socialdemòcrates, com a única manera de véncer l’amenaça nazi.

Les desavinenes polítiques amb una Tercera internacional comunista subordinada a Stalin desembocarien el 1938 en la creació d’un nou partit mundial, la Quarta Internacional.

I tornem a la sèrie: es tracta d’una autèntica joia, amb un diseny de producció extraordinari que, malgrat se li pugui retreure una trama excessivament embolicada -excés d’altra banda típic de la narrativa serial- no deixa de ser un exercici brillant de thriller policíac, intriga d’espies i recreació històrica. Resulta molt inquietant el dibuix d’un paral·lelisme amb l’època actual, la representació de la fragilitat de la democràcia burgesa, atacada en tots els seus fronts mentre les tensions socials i polítiques exploten i creix la polarització social. Una atmosfera on detectem elements que ens resulten familiars perquè ¿no s’està -estem- sempre en un període d’entre-guerres?

També aquest és el marc en el qual es mou el PSOE. Doncs triomfar sense Ciutadans, però amb el suport de Podem i nacionalistes, com aquests amenacen, li pot complicar la situació, amb els PGE aprovats, molt poc marge de maniobra en el terreny social i havent de bregar amb el problema català després d’haver precisat dels seus vots. Seria a més, el cop de gràcia per a un PSC que amb el PSOE al govern es veuria impossibilitat de seguir amb les seves maniobres sobre el 155 a Catalunya.

La sentència del cas Gürtel, amb 29 condemnes que sumen 351 anys de presó, sancions econòmiques per valor de 123,7 milions d’euros (només entre 1999-2005) i la condemna al PP com a partícip a títol lucratiu, han situat al govern a la vora del precipici. No el salva ni el recurs que ja han presentat, ni les previsibles L’IBEX també està preocupat. Un govern enreduccions de condemnes individuals -que pocara més feble, com seria ara el PP, és un govern den deixar a uns lliures i a d’altres amb penes abocat a eleccions, però sobretot és un esperó molt reduïdes, gràcies a les reformes del codi per al moviment de masses. I aquest és el major penal de Gallardón el 2005-. El problema és polític perill per a la burgesia, encara que quan i la Gürtel, com dos dies abans Zaplana -el 12è s’expressen, citen altres elements que tampoc ministre acusat de corrupció, dels 14 que va tenir són menors, però no el central. Així al·leguen la Aznar-, no són només l’enèsima prova que el PP confluència amb la crisi institucional a Itàlia, la ha viscut d’una trama de corrupció inestabilitat de les divises a Sud-Amèrica, la puinstitucionalitzada a canvi de posar els diners jada de combustibles, la inestabilitat dels mercats, públics a salvar bancs i empreses, mentre donava etc, per acabar demanant un pacte PPcops amb retallades a les classes populars. Són Ciutadans que reforci al govern els elements que denoten el i els doni entre 9 i 12 mesos per grau de descomposició del a unes eleccions en què la partit que, fins i tot físicament, ... la seva transició entre Rajoy i Ribera siha encarnat la continuïtat del gui tranquil·la. franquisme i ha estat peça prioritat (de C's y central del règim monàrquic.

PSOE), es rescaEn tots els escenaris, les No per casualitat, es ve eleccions estan, com a molt endarrerint la sentència del cas tar al règim en tard, en un any: siguin amb un Nos, perquè, sigui quina sigui, plena podridura govern feble del PP en solitari, avivarà la indignació popular amb un més reforçat amb contra la monarquia i del PP Ciutadans, o amb un del PSOE augmentarà la crisi de conjunt. per les contradiccions de la resta de grups -aquí torna a ser PSOE i Ciutadans s’afanyen rellevant el que faci el PNB ja que pot decantar Madrid. a rendibilitzar ... amb cura. Perquè aquesta crisi Puerta del Sol la balança-. Perquè, posades a rodar les boles, és part d’una altra més profunda i que afecta al tampoc ningú pot garantir parar-les.

En qualsevol propi Estat, recorre totes les seves institucions, cas, no frenen la crisi de fons del règim, que té en el 155 i el problema català el seu punt més perd el seu principal puntal amb la descomposició àlgid, i comença a ser enfrontat per un moviment del PP, i el descontrol fa que la «justícia» segueixi de masses en ascens. Si no fos així, Ciutadans desbocada darrera del «a por ellos» - com en no li hauria aprovat els pressupostos el dia antel’assumpció del segon fiscal de Barcelona-, o rior, sabent que la sentència de Gürtel anava a amb sentències com les de La Manada o fer esclatar al PP. Si no fos així, el PSOE estaria Alsasua, la retenció d’Evaristo Páramos ex de la treballant per lligar en curt la garantia del triomf Polla Records, etc, mentre el govern corrupte, de la seva moció de censura. Tenen clar que el segueix sense atendre els pensionistes o el PP no pot caure arrossegant amb ell un règim soterrament de l’AVE a Múrcia. tan afeblit. I aquesta és la seva prioritat, rescatar el règim en plena podridura del PP. Com veníem dient, si la resistència popular catalana aconseguia resistir, el temps anava És en aquest marc que Ciutadans s’embolica contra Rajoy, perquè tal com veiem avui, enmig en la «espanyolitat» per garantir-li a l’IBEX el lloc de la corrupció, uns i altres, apaguen el foc amb del PP intentant que unes eleccions a curt termini benzina, i amb això encoratgen unes el portin al govern, tant més amb un PSOE que mobilitzacions, a les quals tenen por, i que segueix la seva crisi i tracta de superar-la d’aprofundir-se, poden obtenir triomfs, cosa que competint amb ell en mà dura i suport a la n’impulsaria de noves. El gran problema irresolt, repressió, i un Podem en la seva enèsima crisi, torna a ser la falta d’una alternativa revolucionària ara amb l’escàndol del xalet. Però el seu interès per obtenir victòries no només parcials. no arriba al punt de fer caure a Rajoy donant suport sense més la moció de censura de Sánchez. Al contrari, com han demostrat a Madrid, prefereixen seguir amb el PP a que el PSOE pugui recompondre en alguna cosa.

29/05//2018 Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

EDITORIAL

L

a descomposició del PP aprofundeix la crisi del règim.

3

POLÍTICA

Catalunya. TTot ot i la investidura de TTor or ra orra

Continua la crisi del règim L’Estat Espanyol està impulsant una retallada generalitzada de drets i llibertats, la imposició d’un pensament únic i controlat des del poder, i reapareixen els vells trets del franquisme amb el qual mai s’havia trencat Així s’evidencia amb la situació a Catalunya però també amb la sentència contra el raper mallorquí Valtonyc o la repressió contra els i les veïnes de Múrcia que lluiten contra el mur i pel soterrament de les vies de l’AVE. En particular, l’Estat pretén la derrota total del poble que es va revelar l’1 i 3 d’octubre a Catalunya i amb això donar un missatge disciplinador a la resta de pobles de l’Estat i a qualsevol que s’atreveixi a qüestionar-lo. Una escalada repressiva que es fa en el marc de la continuïtat de la crisi econòmica i dels plans de retallades i privatitzacions. Així ho demostren els mínims històrics als pressupostos en educació i sanitat, i les pensions amenaçades pel buidat de la caixa de reserva.

Però la resposta als carrers creix a tot arreu. Així s’ha vist amb la lluita dels i de les pensionistes arreu de l’Estat que van protagonitzar importants jornades de mobilització contra el miserable augment ofert pel PP (amb suport de C’s) i en defensa d’un sistema públic de pensions dignes. Aquesta lluita evidencia també la situació de precarietat que pateix la classe treballadora, en gran part pels efectes de les Reformes Laborals. Els i les treballadores de l’Aeroport per les seves condicions laborals, d’Amazon contra la precarietat, o de Titanlux que amb la vaga indefinida van aconseguir aturar els acomiadaments, en són exemples. El moviment feminista està tenint un rol molt important també, protagonitzant una històrica jornada de vaga general el passat 8M i amb manifestacions massives

contra la vergonyosa sentència a La Manada, denunciant la justícia patriarcal i la responsabilitat de l’Estat envers la situació que patim la majoria de les dones.

Cal no oblidar la situació del Govern Rajoy que encapçala l’ofensiva, que es segueix afeblint, amb el PP en caiguda en intenció de vot i amb els casos de corrupció que volten la direcció del PP i el mateix Rajoy. C’s amenaça amb el sorpasso en enquestes i encén la guerra entre les dues

La persecució contra els dirigents independentistes, és la punta de l’iceberg del macro procés contra bombers, professorat, mecànics, regidors, estudiants, i que ara ataca amb força als Comitès de Defensa de la República (CDR) com va passar fa uns dies amb les citacions per la vaga del 8N o amb el cas de l’Adri d’Esplugues acusat de terrorisme i buscat per la Guàrdia Civil des de l’1 de abril. Al mateix

Barcelona 15 de abril. Contra la repressió

formacions pel predomini a la dreta espanyola. Ara el PSOE, amenaçat per una crisi que abasta a tota la socialdemocràcia europea, es suma també a aquesta carrera demanant, entre altres coses, la modificació del codi penal per als delictes de rebel·lió per a poder aplicar-ho a la situació catalana o similars. Tot plegat amenaça la delicada estabilitat del govern.

La situació a Catalunya ha fet trontollar al Règim. Ara, això es combina amb l’ascens de moviments de lluita arreu de l’Estat. Cada vegada s’obren més fronts contra el Règim del 78. Hi ha una crisi que no aconsegueixen tancar.

4

4

Cap pas enrere aturarà la repressió

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

temps, l’Estat suspèn la llei catalana de sanitat universal o renova via 155 gairebé 2000 concerts.

L’ofensiva es fa en tots els fronts.

Alhora, continuen i s’incrementen els atacs de grups d’ultra dreta i feixistes, crescuts per l’onada repressiva i criminalitzadora i protegits per la impunitat que els dóna el Règim.

L’objectiu de l’Estat monàrquic es una ofensiva recentralitzadora i reaccionaria del Règim per continuar aplicant retallades de drets i llibertats.

Per això continuem afirmant que cada pas enrere fet per la direcció de JxCat i ERC no atura la repressió sinó al contrari, perquè l’Estat no busca un acord sinó una derrota per salvar la Monarquia. I ha creat els instruments per tenir lligades les institucions. Ni la repressió ni la

intervenció de l’Estat es limiten al 155: al desembre del 2017 el TC ja havia suspès 46 lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. La intervenció de l’economia va ser anterior al 155 i ja han dit que continuarà després, igual que la repressió o els atacs a l’escola pública.

Per això, el permanent acatament a la legalitat de l’Estat i l’intent de retorn a l’autonomisme de JxCAT i ERC representada a la investidura de Torra és una utopia reaccionària.

Utopia perquè l’Estat de les autonomies, tal i com el vam conèixer és cosa del passat. I reaccionària perquè no atura la repressió i desgasta i desconcerta al moviment. El darrer anunci de PP, C’s i PSOE sobre la continuïtat de l’article 155 és la mostra més evident d’això. L’Estat no vol cap rastre relacionat amb l’1 d’octubre i per això no vol publicar al DOGC els nomenaments del consellers, negant els drets polítics dels presos i exiliats. Està disposat a tot per tenir govern i institucions domesticades pel Règim. Torra ha enviat una carta demanant «diàleg sense condicions» però és evident que no hi ha diàleg possible. Ja n’hi ha prou. O avancem de veritat cap a la República Catalana, no amb discursos buits de realitat sinó amb fets concrets que facin efectiu el trencament amb l’Estat, o avançarà el model cada vegada més centralitzat i autoritari que aquest vol imposar.

L’abstenció de la CUP-CC a la investidura: una oportunitat perduda.

La investidura de Quim Torra (JxCat) ha provocat un debat a la CUP-CC que, per petició de diferents assemblees territorials, va convocar una trobada per discutir la seva posició. Hem compartit la posició de només donar els vots necessaris per portar a terme una hipotètica investidura de Puigdemont, perquè va ser el President cessat pel 155 i perquè hauria suposat un acte de sobirania davant les prohibicions de l’Estat que ha negat sistemàticament els resultats de les eleccions del 21D. També havíem compartit la posició d’abstenció davant la investidura de Sánchez i Turull, perquè encara hi havia elements de possible xoc amb l’Estat, en tant que es tractava de candidats a la presó o amenaçats de ser-hi, i en aquest context particular de repressió -sense els nostres vots ni cap compromís-, no posàvem pals a les rodes i si JxCat i ERC volien, podien formar govern.

Però davant la política de JxCAT i ERC de seguir reiterant acataments a la legalitat estatal, per evitar el xoc, al punt de presentar un candidat totalment adaptat als requisits imposats, la CUP-CC no hauria d’haver permès la formació d’aquest govern i havia d’haver votat en contra. Avui es pot veure amb molta claredat que era fals el plantejament de «recuperar les institucions», doncs, amb investidura feta continua el bloqueig, la intervenció econòmica i fins i tot el 155.

El pas del temps i l’acumulació de reculades va fent cada vegada més evident la manca de voluntat de la direcció majoritària del procés de portar a terme el mandat popular de l’1 d’octubre i això comença a visibilitzar-se també pel moviment de lluita. Arriba un moment a on no hi ha més espai per falses jugades mestres i simbolismes i, no es pot fer cap mena de seguidisme a això.

En aquest punt d’inflexió, facilitar una investidura de fals autonomisme i presentada per un dels partits responsables de les retallades durant els últims anys, és contrari al necessari camí de postulació de una direcció alternativa, d’esquerres i rupturista. Més encara

Ajornat el judici contra 3 activistes de l'Espai antiracista de Salt i Girona

si, a més, es tracta d’un candidat que representa un catalanisme identitari, que xoca amb els necessaris llaços de solidaritat amb els pobles de la resta de l’Estat.

Ni l’escenari de noves eleccions ni el bloqueig institucional tampoc havien de condicionar la posició ni generar por. Perquè, com diem, el bloqueig institucional continuaria amb o sense investidura, perquè aquesta situació de bloqueig també ho es per l’Estat, que no pot tancar la crisi i al qual se li obren nous fronts de lluita, i perquè la responsabilitat no era de la CUP-CC sinó de PdeCAT i ERC que no van voler fer la investidura que millor ens posicionava, que era la de Puigdemont.

Per això entenem les abstencions de la CUP-CC com una oportunitat perduda en la disputa per la direcció política i la construcció d’una alternativa que sigui referent per la classe treballadora perquè, insistim, la República ha de ser dels i les treballadores o no serà. En un moment en el qual el moviment comença a fer el balanç és més necessària que mai una alternativa diferenciada que proposi un full de ruta independent.

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

5

POLÍTICA

Tot i això, rebutgem l’oportunisme de la direcció dels Comuns-Podem que, després d’haver estat pressionant per la formació d’un Govern autonòmic per «recuperar les institucions i l’autogovern» han carregat contra la CUP-CC per la seva abstenció mentre ells hi votaven en contra. El seu plantejament de Govern «autonomista però social» és, en el context actual, tan utòpic com el que venen defensant del referèndum pactat ja que nega la realitat del caràcter de l’Estat.

Tombar la rrepr epr essió, guanyar els nostr es dr ets i epressió, nostres drets trencar amb l’Estat amb la mobilització des de baix La clau de la situació és la mobilització contra el 155, per la llibertat del presos, la intervenció, la persecució política i tots els atacs repressius de l’Estat. El moviment continua viu, el que cal és un pla de lluita, amb convocatòries organitzades des de baix, àmplies i massives, i no accions de pocs que allunyen la majoria.

Aquest pla també ha de incloure la discussió sobre la necessitat d’una vaga general com a eina indiscutible de lluita. En aquest sentit, els Comitès de Defensa de la República i el sindicalisme i organitzacions que van convocar a la vaga general del 3 d’octubre tenen un rol molt important. Però a més de la lluita antirepressiva hem d’impulsar amb molta força la lluita pels drets socials i econòmics pendents, molts dels quals es troben avui en suspens. Eixamplar la base social no es fa retrocedint cap a un autonomisme inexistent, sinó connectant la satisfacció de les necessitats socials de la majoria obrera amb la ruptura amb l’Estat. Ahir com avui, és al carrer on guanyem els nostres drets i llibertats.

En aquest sentit, seran fonamentals les lluites per exigir al nou Govern de la Generalitat la reversió de les retallades pendents així com mesures urgents per millorar les condicions de vida dels i de les treballadores.

L’aplicació de moltes d’aquestes mesures, com ara les suspeses pel TC, passen també per desobeir a l’Estat. No tenim cap confiança que aquest Govern ho faci però la seva exigència ha d’evidenciar dues coses: que l’Estat no és només una presó de pobles sinó també de drets socials i que cap Govern que l’obeeixi podrà oferir als i a les treballadores millores substancials en les seves condicions de vida. Els drets socials i democràtics passen, com el dret d’autodeterminació, per la ruptura amb l’Estat.

I per això mateix, la lluita per la República la guanyarem si fem de la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat una constant. Perquè la lluita per la República Catalana és la lluita contra el Règim del 78 que oprimeix a tots els pobles i treballadores de l’Estat.

Lluita Internacionalista, 22 de maig del 2018

6

6

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

Catalunya. Educació

El cas d'El Palau i Sobre L’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca han confluït dues poderoses forces.

Una prové de l’estat, de la necessitat de transformar el relat –que van donar la volta el mónde les càrregues brutals de la policia i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. Des d’ençà s’ha posat en marxa un operatiu destinat a reconstruir la història: es tracta de presentar com a víctimes oprimides aquestes forces policials i com a agressors aquells que semblaven pacífics i inofensius. El recurs és la denúncia per incitació a l’odi. Una mesura concebuda per defensar les minories, avui s’ha convertit en l’instrument preferit per l’estat per criminalitzar les mostres de rebuig contra la repressió: un mecànic, un pallasso, bombers, veïns i veïnes que protestaven contra la presència policial, regidors i alcaldes que s’han posicionat pels drets i les llibertats... En aquest marc, s’ha construït el relat sobre el Palau: que fins i tot els fills i filles de la Guàrdia Civil són objecte de tracte humiliant per part del professorat.

La segona força ve des de més lluny. Els partits que han estat pilar de les institucions des de la Transició han d’explicar a la resta de l’estat com és possible que un sector tan significatiu del poble de Catalunya i amb tanta determinació vulgui trencar. I la resposta que construeixen és que no es tracta d’una convicció lliure –derivada de la fallida del règim del 78- sinó el resultat de la manipulació de masses: l’ensenyament que adoctrina i fa dels infants potencials independentistes. Com farien els mitjans de comunicació públics amb el conjunt de la població. Així doncs, caldria purgar i reformar aquests dos «instruments d’adoctrinament de l’independentisme», per què els catalans i catalanes visquin amb harmonia amb la Monarquia borbònica.

L’acusació gratuïta que l’ensenyament català adoctrina es repeteix sistemàticament en les intervencions de PP, C’s i PSOE i en els mitjans polítics que influeixen.

Aquests dos moviments estratègics per la dreta espanyola i pel propi estat han confluït després de l’1 d’octubre i han caigut sobre l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca provocant una tempesta perfecta d’unes conseqüències tan imprevisibles com devastadores, i no només per a les persones directament implicades. Per això si és important la discussió sobre els fets que s’imputen al professorat (que el professorat i bona part de l’alumnat a les aules asseguren que no es van produir), ho és més encara la instrumentalització política que s’ha fet del cas.

Només amb aquests elements podem explicar l’enorme volada que li han donat i com l’han convertit en una qüestió d’Estat.

la tormenta perfecta Una qüestió d’Estat tractada com a tal. Amb la intervenció de la fiscalia que posa en context les declaracions en aquets marc de victimització de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i que atia el foc, identificant davant la premsa el professorat i també els i les alumnes, mecanisme que dispara la vergonyosa portada d’El Mundo amb noms i cognoms i fotos del professorat, i l’altaveu d’Albert Rivera porta a les pintades a les parets de l’institut. Però, i no menys greu, la denúncia de fiscalia identificant els i les alumnes obre immediatament la porta perquè la resta de la classe se senti que també pot dir la seva. La conseqüència, un augment de la tensió.

escoltar res perquè la seva versió, la que els interessa, només és una.

I posen al seu servei els recursos de l’estat.

Unes quantes preguntes qüestionen l’acusació contra el professorat. El normal és que una família que rep una queixa dels seus fills, el primer que faci sigui anar

l’Ajuntament, quan els seus fills i filles continuen estudiant al centre. El conflicte es manté obert i s’alimenta política i mediàticament al llarg de tots aquests mesos.

El Palau és la porta d’entrada d’un operatiu de llarg abast contra l’ensenyament a Catalunya, que més tard s’estendrà a la resta de

I després de ser un tema recurrent en boca de dirigents del PP i C’s tant al Parlament català com a les Corts espanyoles, el Govern envia dos secretaris Comunicat de les famílies

Concentració impulsada pels i per les ex-alumnes d’Estat, el de Seguretat i Educació a Barcelona. Els envia només a reunir-se amb les famílies denunciants i a donar-los tot el suport. Ni trepitgen l’institut, ni el Departament d’Ensenyament ni tan sols l’Ajuntament. Probablement sigui el primer cas que el govern espanyol en ple es posa a disposició d’una acusació contra els seus funcionaris, doncs el professorat ho som. Si hi ha dues versions dels fets, no seria obvi, voler escoltar el que diu l’institut i el professorat? Però no, no els cal

a exigir explicacions a l’institut o a inspecció abans de portar-ho directament a la premsa. És normal que a les poques hores nombroses televisions es plantessin a les portes del centre a l’espera d’esbombar la notícia? Mesos després encara no s’ha presentat cap queixa de cap família ni al centre ni al Departament d’Educació. És difícil entendre perquè les famílies implicades no es presenten a cap dels intents de mediació que fan el Consell Escolar, el departament o

l’estat. Per posar-ho en context, el Delegat del Govern a Catalunya Enric Millo parla de reobrir 135 expedients que es van tancar i podrien afectar fins a 500 docents.

Això prendria la dimensió d’una purga, idea que ens transporta inevitablement als nostres docents de la república. De moment el cas d’El Palau és un advertiment a tot el professorat: alerta el que dieu a classe! I ja no només estem parlant de temes relacionats amb la relació de Catalunya i l’Estat, estem parlant de tancar la porta a les qüestions de la actualitat que generen inquietuds als i a les nostres alumnes, que sempre han tingut un espai per expressar-les... per què tota reflexió crítica pot ser considera element d’adoctrinament.

Ara l’objectiu és l’escola a Catalunya, però el govern espanyol prepara una «llei mordassa» també per l’ensenyament arreu de l’estat.

Partit Popular i Ciutadans protagonitzen una cursa per culpabilitzar l’ensenyament públic a Catalunya i els docents, per treure’n

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

7

rèdit electoral a la resta de l’estat.

Per això són tan importants els comunicats de suport amb els docents d’El Palau que s’han començat a rebre de Sevilla, Àvila o Valladolid, perquè la cosa va més enllà del debat sobre la independència o no de Catalunya.

I aquesta dimensió de l’operació fa vertigen. Però no està escrit que se’n surtin. De la nostra part està gent, una gran majoria: de professorat que està al costat dels companys i companyes, perquè saben que els podria haver tocat a ells, que porten pràcticament tot el curs patint aquesta situació molt difícil de gestionar en el dia a dia del centre. Durant mesos, polítics i alguns mitjans han fet escarni públic, i l’ambient es tornava infernal. Però hem dit prou. Al nostre costat també hi ha les famílies perquè coneixen la tasca que ha fet el professorat, perquè no volen que els seus fills i filles hagin de viure un clima enrarit per tantes acusacions pertorbadores, perquè no permetran que imposin una fractura entre els alumnes que mai no ha existit. Al nostre costat estan moltes i molts antics alumnes que volen defensar un l’institut que ha estat un referent a les seves vides, perquè pot ser també referent de fills o filles seves. I gran part de la comunitat

Titanlux con El Palau. educativa catalana que veu que el que ha passat a El Palau podia haver passat a qualsevol altre lloc.

Organitzar aquesta majoria que sabem que existeix és la tasca, sense deixar-nos ningú que hi vulgui ser. Han estat fonamentals les assemblees regulars del professorat, de les famílies, la seva coordinació amb antics alumnes i amb forces polítiques, sindicats i moviments de Sant Andreu de la Barca, que ens trobem a la Plataforma de suport als 9 del Palau. La primera mobilització va ser iniciativa dels antics alumnes i va reunir mil persones a la porta de l’Ajuntament. La segona acció amb molta repercussió va ser la presentació del comunicat de les famílies que van llegir una vintena

de mares i pares. El professorat també feia una crida a la solidaritat.

Han arribat comunicats de suport a les famílies i al professorat d’arreu de Catalunya, de molts indrets de la resta de l’estat espanyol i també internacionals. S’han presentat mocions a tots els ajuntaments de Catalunya i al Parlament. Ara es prepara una mobilització en solidaritat amb el Palau i l’ensenyament públic a Sant Andreu sota el lema «Eduquem en llibertat» pel 3 de juny i una gran manifestació a Barcelona pel 10 de juny, impulsada per tota la comunitat educativa.

Josep Lluís del Alcázar

Retalls de la campanya pel Palau de la la UIT-Q UIT-QII

Mèxic. Nueva Central de Trabajadores amb mestres de

la Normal Rural de Panotla (estat de Tlaxcala)

Argentina. Esc. 19 de Soldati (Bs As). Sindicat ADEMyS 8

8

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

Argentina. Docents d'ATEN en lluita des de fa dos mesos

Brasil. Escombriaires de Rio de Janeiro

Gaza sagna pel dret al retorn dels palestins La població Gaza s’ha manifestat massivament en les últimes setmanes a la frontera amb Israel per reclamar la fi del bloqueig i el dret al retorn dels refugiats, que fa setanta anys van ser expulsats per la força de casa seva pel fet de no ser jueus.

La resposta israeliana a l’anomenada Gran Marxa pel Retorn ha estat apostar soldats com a franctiradors darrere de trinxeres per disparar contra els manifestants desarmats. El macabre balanç: 112 morts i més de 5.000 ferits, la meitat dels quals de bala.

«Tothom ha anat als set punts d’acampada davant la frontera, són famílies senceres. Ningú s’ha quedat a casa, això és una mobilització de la gent, no de cap partit», explicava des del camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja, Fayez Elemare, de la Unió Independent de Treballadors Palestins.

Les protestes van començar el 30 de març, el Dia de la Terra a Palestina (que recorda els sis palestins assassinats el 1976 per denunciar l’espoli de les seves terres a Galilea), i es van prolongar fins el 15 de maig per coincidir amb el 70 aniversari de la Naqba, l’expulsió de centenars de milers palestins de les seves cases i terres abans i després de la proclamació de l’Estat d’Israel. El pitjor dia va ser el 14 de maig, coincidint amb el trasllat de l’ambaixada nordamericana de Tel Aviv a Jerusalem, que en contra del consens internacional avala la consideració de la ciutat com a capital «única i indivisible» de l’estat d’Israel. El missatge d’impunitat era patent.

Gaza: 10 anys sota setge Es tracta de l’agressió israeliana a Gaza més greu des dels bombardejos de 2014, que van matar 2.251 palestins. Ja fa deu anys que Israel va imposar un setge absolut sobre la franja, com a càstig per la victòria electoral de Hamàs en unes eleccions netes. El resultat d’aquelles eleccions reflectia el descontentament dels palestins

món per una tanca que l’ha convertit en una gran presó a cel obert. Tot això en el lloc amb més densitat de població del planeta: deu anys de setge han portat segons l’ONU a una crisi humanitària que la fa inhabitable. Israel esperava provocar així una revolta popular contra Hamàs, però la realitat és que amb aquesta política només han fet créixer l’aura dels islamistes com a moviment de resistència que no s’ha venut a l’ocupant, com sí que han fet els sectors laics i benestants d’Al-Fatah.

70 anys de la Naqba ‘Naqba’ («el desastre») és com denominen els àrabs la neteja ètnica que va suposar l’expulsió forçada d’entre 700.000 i 800.000 palestins de les seves cases i terres, l’assassinat de més de deu mil persones i la destrucció de 531 pobles a mans de les forces sionistes, en els fets que van portar a la creació de l’estat d’Israel el 1948.

Un any abans, l’ONU havia aprovat un pla de partició que assignava el 54% de Palestina, fins aleshores un protectorat britànic, a la comunitat jueva -que hi havia arribat sobretot després de l’Holocaust- i deixava la resta del territori per als palestins. Molts anys abans, amb la Declaració Balfour de 1917, l’imperi britànic ja havia concedit l’establiment a Palestina d’una «llar nacional jueva», amb la voluntat de tenir al cor del Pròxim Orient un estat que li fos aliat.

L’horror que els jueus havien patit sota el nazisme i la Segona Guerra Mundial, després d’un segle de pogroms i atacs antisemites arreu d’Europa, va justificar aleshores lliurar al moviment sionista aquell bocí de terra dels palestins, que no havien tingut cap responsabilitat en la persecució dels jueus. Els palestins no van acceptar la partició, i el moviment sionista tampoc,

amb els acords d’Oslo, que havien portat a la legitimació de l’ocupació israeliana i a la creació d’una Autoritat Nacional Palestina que col·laborava obertament amb l’ocupant. Hamàs va guanyar als dos territoris ocupats, Gaza i Cisjordània, però Israel va decidir mantenir al poder a Fatah: a Cisjordània continuaria Abu Mazen i a Gaza van intentar un cop liderat per Mohamed Dahlan que va fracassar. Finalment la franja quedaria sota un setge ferotge que afecta tots els aspectes de la vida diària: falten aliments bàsics, hi ha problemes per mantenir les plantes de potabilització d’aigua, només hi ha subministrament elèctric intermitent algunes hores al dia, falten medicaments i equips sanitaris (l’última massacre ha fet col·lapsar el precari sistema de salut), tampoc hi ha material de construcció… no hi ha feina i els gairebé dos milions d’habitants de Gaza estan aïllats del Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

9

...

Gaza sagna pel dret al reto

perquè en els primers mesos de 1948 grups armats jueus van endegar un pla que l’historiador israelià Ilan Pappé considera una neteja ètnica. Quan després de la creació de l’estat d’Israel els països àrabs veïns li van declarar la guerra, les forces armades israelianes van ocupar més terres i van continuar l’expulsió sistemàtica de la població palestina fins a ocupar el 78% del seu territori original. Més tard, a la guerra dels Sis Dies de 1967, Israel ocuparia el 22% restant: Cisjordània, Jerusalem Est i la franja de Gaza. Només un 15% dels palestins es van poder quedar dins del territori d’Israel, la majoria com a desplaçats interns.

Tot i que el dret internacional i un centenar de resolucions de l’ONU l’avalen, durant setanta anys s’ha negat als refugiats palestins el seu dret a tornar a casa. I aquest ha estat sempre l’escull principal de les suposades negociacions de «pau». Perquè, des de la seva fundació, Israel ha basat el seu projecte d’estat en una concepció ètnica i racista segons la qual una aclaparadora majoria de la seva població ha de ser jueva. Setanta anys després,

la Naqba simbolitza com el dret inalienable al retorn s’ha negat d’una generació a l’altra, mentre s’aprofundia el desplaçament i la despossessió dels palestins.

Avui el poble palestí està fragmentat i dispers: uns cinc milions viuen sota l’ocupació israeliana a Cisjordània i Gaza.

Aproximadament 1,5 milions tenen una ciutadania de segona a Israel.

Tots viuen sota el règim d’apartheid sionista. A més hi ha uns tres milions de palestins registrats formalment com a refugiats en països àrabs (sobretot al Líban, Jordània i Síria, països on tampoc no gaudeixen d’una igualtat de drets real) i un nombre indeterminat d’exiliats a la diàspora escampats arreu del món.

La Naqba continua avui El «desastre» encara continua avui. El mateix trasllat de l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem, ordenat per Trump, n’és un exemple, perquè legitima l’ocupació israeliana de Jerusalem, que fins ara gairebé ningú reconeixia com a capital d’Israel.

I continua també als països àrabs veïns, que acollien la majoria de refugiats palestins. L’exemple més clar és el camp de refugiats de Iarmuk, a Damasc, que després de sis anys sota el setge de les tropes de Baixar al-Assad i de tres anys d’ocupació del Daeix, ha quedat reduït a runes. El 19 d’abril el règim sirià i Rússia van començar una campanya de bombardejos sistemàtics sobre el que havia estat el principal camp de refugiats palestins de Síria i de tot el Pròxim Orient fora dels territoris ocupats. El 2011, en esclatar la revolució contra Al-Assad hi vivien uns 115.000 palestins, molts dels quals van simpatitzar amb el moviment popular contra la dictadura. Després de la rendició de grups rebels dels barris pròxims al camp a principis de maig, la majoria de palestins de Iarmuk van

Memòria de la Naqba. «Tinc 78 anys i un últim desig» Fatima Feisal, de 78 anys, des del camp de refugiats d’Ein al-Hilweh, a Sidó (Líban), originària de Tarshiha a Galilea, recorda com va viure la Naqba.

«Tanco els ulls i recordo tots els detalls del poble. Els carrers, el barri. Les figues i les baies. Tots els detalls. És com si ho veiés ara davant dels meus ulls. La meva família vivia de l’agricultura. Teníem més de 100 cabres, la més gran era la meva preferida. Jo solia pujar-hi al damunt, com si fos una bicicleta, li deia «la meva moto». Una vegada vaig portar menjar al pastor que treballava per nosaltres. Els colons em van veure i em van preguntar què feia allà. Els vaig dir que estava portant menjar per al pastor que cuidava les nostres cabres. Els vaig ensenyar el menjar, però no em van creure. Creien que passava informació i que el pastor era un militant. El van capturar i el van torturar. Li van cremar tot el cos.

Tenia 9 anys quan els avions van bombardejar Tarshiha. Va ser la pitjor nit de la meva vida. La gent s’amagava a la casa de l’alcalde. Era de la família Huwari i tenia una casa gran. Vaig veure com la van bombardejar. També vaig veure com la gent intentava treure els supervivents de sota les runes.

Estava sola i vaig haver d’anar a buscar l’Ali, el meu germà. Semblava la fi del món. La gent corria i cridava.

Vaig anar a les coves de dels afores del poble. Estaven plenes de gent que es protegia dels bombardejos.

Vaig començar a cridar el seu nom. Finalment em va respondre. El vaig agafar de la mà i vam fugir. Vam caminar dues hores fins arribar a un altre poble, Sabalan, on ens vam reunir amb la nostra família. Després vam continuar cap al Líban.

Tinc 78 anys i un últim desig. Hi havia un arbre de baies just davant de la nostra casa a Tarshiha. Vull tornarhi menjar una baia. Una última baia.

Reportatge d’Amena Al-Ashkar publicat a la revista Electronic Intifada 10

10

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

orn dels palestins haver de fugir cap al nord de Síria.

El periodista palestí Mohamad Bitari, nascut a Iarmuk i refugiat a Catalunya, ho denuncia: «Iarmuk era un refugi per a la gent dels pobles veïns que fugia dels bombardejos del règim sirià i els seus aliats: hi trobaven sostre, menjar i medicaments. La postura dels palestins de Iarmuk era clara: donar suport al poble sirià en la seva lluita contra la dictadura. I era normal per la seva gent, després de 70 anys d’exili, continuar lluitant contra el sionisme i el seu estat, Israel. Però després de sis anys de setge ningú els ha ajudat. Em sento orfe, orfe en tots els sentits».

Missatge des de Gaza

pròpia forma de resistència, dins i fora de Palestina. El moviment de boicot, desinversió i sancions n’és només un exemple. S’ha fet créixer la creativitat en l’art, la literatura i la cultura palestines, i l’activisme polític ha assumit noves formes. Aquesta onada, que ara és imparable, s’inspira en els joves, compromesos amb la causa dels seus pares i avis.

Veure això en acció ha estat l’experiència més enriquidora de la meva vida. S’ha infós nova energia en una causa que potser ha flaquejat en alguns moments, però mai no ha mort».

El pla d’Israel era que algun dia el poble palestí oblidés i renunciés al seu dret a tornar. Però setanta anys després els nets i besnets dels que van ser expulsats per la força encara guarden la clau de casa. Sigui on sigui que han nascut –i en la majoria de casos sense haver pogut trepitjar mai Palestina- s’identifiquen amb la ciutat o poble d’on van foragitar els seus avantpassats.

Com escriu la professora palestina Ghada Karmi, que encara recorda com de nena va ser expulsada en la Naqba, «mentre que Israel està consolidant el seu poder, els palestins, en cada lloc on són, han afirmat cada vegada més la seva existència i el seu dret a resistir. És com si s’haguessin despertat d’un llarg sopor. L’última dècada ha experimentat un ressorgiment extraordinari de la consciència nacional. Cada localitat on viuen els palestins ha desenvolupat la seva

Aquesta marxa pacífica ha estat el punt de trobada per als diferents grups polítics palestins a Gaza. El manteniment del bloqueig sionista sobre Gaza ha afectat negativament la vida de la població de diferents maneres. Falta el treball i augmenta la pobresa, la sanitat es degrada per manca de mitjans i això afecta directament els malalts. Només hi ha tres hores de subministrament elèctric al dia.

Amb la seva recent decisió de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem, completant el projecte sionista, Estats Units va empitjorar la situació.

No és només el destí d’un poble La Naqba continua també amb les tres massacres indiscriminades que ha patit Gaza i en amb cadascun dels morts d’aquestes últimes setmanes a les mobilitzacions a la frontera. Continua amb els controls militars israelians que marquen la vida dels palestins de Cisjordània. Continua amb cada palestí de la diàspora a qui s’impedeix, amb qualsevol excusa burocràtica, poder tornar a casa, ni que sigui per enterrar els pares.

La resistència popular és una forma de la lluita dels pobles pels seus drets. El poble palestí en la seva lluita pel retorn a la seva terra ocupada protagonitza una gran marxa coincidint amb el 70 aniversari de la Naqba. I ho fa a Gaza, sotmesa a un injust setge des de fa gairebé onze anys.

El poble palestí ha respost a Gaza i a Cisjordània, afirmant el seu dret al retorn a la seva terra ocupada, reconegut per totes les resolucions internacionals, com la construcció del seu estat palestí amb capital a Jerusalem.

La lliçó de lluita i resistència del poble palestí és suficient per merèixer la solidaritat de tots els pobles del món. Els palestins lluiten contra l’estat d’Israel, un projecte de fa dècades clau per al capitalisme, que necessita una gran base armada al cor del Pròxim Orient, un portaavions que l’ajudi a mantenir el control sobre una zona estratègica del planeta, pels seus recursos energètics i la seva posició geogràfica. Per això Trump està refent l’aliança incondicional que havia patit un cert desgast en l’època de Obama intentava compensar les relacions dels Estats Units amb un món àrab travessat pel moviment revolucionari. És per tot això que la lluita palestina es fon amb la lluita per la llibertat de tots els pobles de l’Orient Mitjà i n’és referent indiscutible. És per això que cal la unitat dels pobles del món, dels i de les treballadores contra el imperialisme i el seu instrument d’opressió: el sionisme. En la causa palestina hi ha molt més en joc que el destí d’un poble.

D’aquí ha sorgit la idea de la marxa pacífica pel dret al retorn, a la qual tots els partits palestins a Gaza han donat suport.

Coincidint amb el 70 aniversari de la Naqba, entre el 30 de març, Dia de la Terra Palestina, i el 15 de maig, data de la Naqba, la protesta va anar creixent fins a culminar el 14 de maig a Gaza. El nombre total de màrtirs supera els 120 i hi ha més d’onze mil ferits, 3.500 per foc real. I el nombre de morts segueix creixent per la falta de material mèdic.

Tot això mostra al món la cara real de l’ocupació sionista, que respon així a les manifestacions pacífiques de nens, dones i ancians. Ens massacren i semblen gaudir matant a civils.

Malgrat tot, la marxa pel retorn continuarà per defensar el nostre dret a tornar i a decidir el nostre propi destí. I trencar amb l’injust bloqueig de Gaza.

29/5/2018 Fayez Elemare, Unió Independent de Comitès Obrers Palestins de la franja de Gaza

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

11

Industria 4.0 a SEAT i Volkswagen Entrevistem a Diego Rejón, treballador de SEAT i sindicalista de CGT. Lluita Internacionalista: Què s’entén per quarta revolució industrial?

Diego Rejón: La primera revolució industrial va usar el vapor com a energia. La segona l’electricitat. La tercera va integrar l’electrònica. Aquesta quarta no consisteix a utilitzar una nova energia, sinó en la possibilitat que la indústria programi tots els elements que intervenen en la producció. El govern alemany va engegar el projecte d’integrar en el procés de producció la digitalització absoluta amb diferents tecnologies de manera que actuessin de manera conjuntada i augmentessin el control dels processos industrials.

Aquest projecte es va anomenar “Indústria 4.0”, inclou màquines, robots i robots col·laboratius (que poden treballar a prop i en col·laboració d’humans sense ser un perill per a aquests). Afegeix processos digitalitzats comunicats per l’internet de les coses, fins i tot en els materials dins de la fàbrica, per tenir-los en tot moment localitzats. Digitalització del disseny, de la producció, de la seguretat...

El projecte comprèn transformar la indústria alemanya i dels grups alemanys, amb plans i calendaris.

12

12

logístiques autònomes amb trasllat de materials a l’interior de la fàbrica.

A l’escola d’aprenentes de SEAT ja hi ha una nova especialitat de “Programació de la fàbrica 4.0”. En els perfils de treballadors/es que es contracten, està augmentant el pes de les noves tecnologies.

Si traslladem la proporció de reducció de plantilla del Grup Volkswagen a SEAT ens surt una reducció de 2.000 llocs de treball d’una plantilla de 15.000. No coneixem si una part d’aquests/es treballadors/es es podran reciclar i quina part no es reduirà per possibles augments de producció. (estem immersos en un gran augment de producció). A més, la modificació de la base energètica de l’automòbil de combustible fòssil a elèctric pot reduir el nombre de peces d’un automòbil de 12.000 a 10.000 (sobretot en motor i transmissió), la qual cosa també pot afectar l’ocupació.

LI: Quines conseqüències pot tenir per a la plantilla del grup T i per Volkswagen, per la de SEA SEAT les subcontractes?

D . R . : Els/les treballadors/es formats en tecnologies de la digitalització estaran en millors condicions de ser contractats, però no hi ha cap garantia que s’ocupi a la totalitat d’aquests/es treballadors/ es formats/des. Als d’altres els quedaran treballs més explotats o l’atur.

Divideixen a la classe obrera. Els propietaris d’empreses subcontractes de serveis, de enginyeria es lucren de manera bruLI: Quins plans d’implantació tal, pagant salaris d’aproximadament coneixeu en el grup V olkswagen i Volkswagen la meitat dels de l’empresa princiT en particular? en SEA SEAT pal, mentre aquesta paga a les D . R . : En el sindicat ens subcontractes a un nivell molt més assabentem fa 4 anys, gairebé per alt. Aquests propietaris de casualitat, per la informació que subcontractes aconsegueixen una l’empresa estava donant als plusvàlua desmesurada. proveïdors. Fa un any i mig S’estan donant resistències, s’estimava que el grup Volkswagen plantejant lluites per aconseguir les anava a reduir entre 30.000 i 40.000 mateixes condicions que l’empresa llocs de treball a Europa en 5 anys principal. En la Renault de Vallado(d’una plantilla a Europa de 260.000). lid, després que CGT ho intentés No s’ha declarat quines poden ser durant 6 anys, alguns/es treballadors/ les conseqüències a SEAT. es han denunciat la cessió il·legal o A SEAT ja tenim alguns robots contractes temporals en frau de llei. col·laboratius i moltes màquines Ara hi ha entre 70 i 100 treballadors/ Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

es que han presentat la demanda, doncs 3 l’han guanyat. Treballadors/ es que cobren entre un 30% i un 50% menys per fer el mateix treball que els de l’empresa principal, pel prestamisme laboral.

A Airbus de Getafe, en una lluita més col·lectiva, els/les treballadors/ es de 40 empreses que treballen dins de la planta com a subcontractes han començat a exigir les mateixes condicions: menjar en el menjador de l’empresa, transport, salari i d’altres.

Aquestes diferències estan creant entre els/les treballadors/es joves la necessitat de respondre. Els sindicats de les empreses industrials hem d’anar per aquest camí.

A SEAT, CGT estem en la línia dels/ les treballadors/es de les subcontractes d’Airbus, de reclamar l’equiparació de les condicions dels/ de les treballadors/es de les subcontractes amb les de l’empresa principal.

CCOO i UGT accepten la maleïda situació de la por. En comptes de denunciar-ho, col·laboren amb les empreses, potser perquè poden incidir en la contractació.

Segurament, més de la meitat de les petites i mitjanes empreses (PIMES) són subcontractes o treballen principalment per a una gran empresa. Per temes de qualitat, hi ha estàndards de producció però també de salaris, això ja és així des de fa anys, però el control augmenta amb la digitalització. Amb la indústria 4.0, es crea una xarxa de producció estretament relacionada.

A Txèquia, en Mladá Boleslav, la planta que fabrica el cotxe Toledo és el segon any en què s’exigeix el 16% de pujada salarial, amb convocatòria de vaga indefinida. L’any passat es va guanyar el 12%. Salaris que a Alemanya són de mitjana de 5.000 euros i a Txèquia de 1.200 euros. I aquestes diferències pel que fa a Alemanya s’estenen a Hongria, Eslovàquia i altres països.

Les PIMES industrials que accedeixen directament al mercat es veuran arrossegades per la indústria 4.0 a baixar els seus costos de producció, que en part són els salaris amb la deslocalització o la reducció salarial.

canvis socials favorables als/les treballadors/es. En cas contrari, l’atur serà important.

LI: Quines reivindicacions plantejaries per a la indústria del metall, i per a la del sector de l’automòbil?

D.R.: La nostra plataforma passa per la reducció d’hores de treball sense reducció salarial. A Alemanya el metall té una jornada de 28 hores setmanals amb una petita reducció salarial. A Catalunya, a SEAT, pugem la jornada laboral fins a 48

hores setmanals a SEAT per pacte de CCOO i UGT, i el nostre objectiu legítim i necessari són les 30 hores setmanals.

A SEAT el primer robot va arribar el 1962. També va haver-hi automatització de la línia de producció. Que els robots paguin

impostos, ja es deia el 1982, quan els robots no tenien ni el 10% de la capacitat actual. Els robots no són els que guanyen els diners. Els impostos han de pagar-los sobretot el capital que està guanyant una plusvàlua brutal. I les fàbriques amb més robots i més automatització, que paguin més que les altres. El grup Volkswagen té ara uns beneficis un 60% superiors al 2007, quan va començar la crisi i la plantilla no ha augmentat en proporció.

S’ho està quedant l’empresa.

Nosaltres no estem en contra de les màquines, sinó de que els mitjans de producció estiguin en mans dels capitalistes i que aquests no distribueixin la riquesa en forma de treball per a tots, amb menys hores.

Els punts importants de la nostra plataforma són una reivindicació clara de repartiment del treball (treballar menys hores sense disminució salarial i denúncia de les hores extres), la redistribució de la riquesa del capital i denúncia del tipus de sindicalisme clientelar que només persegueix mantenir el treball per als seus afiliats.

Hi ha símptomes de reaccions a aquestes situacions, com les lluites que he esmentat abans o la vaga de 24 hores de la planta de Volkswagen a Lisboa.

SINDICAL

LI: Quines conseqüències socials poden tenir aquests canvis? Creus que els impostos a l’automatització i la renda bàsica són possibles i suficients?

D . R . : La propaganda de la indústria 4.0 insisteix a augmentar la productivitat i la competitivitat, però sense parlar de les reduccions de plantilla o la redistribució de la riquesa. Fonts alemanyes i nordamericanes xifren en 7 milions de treballadors/es la reducció de plantilla industrial a nivell mundial per la implantació d’aquesta indústria 4.0 en 10-15 anys. Els governs capitalistes intenten minimitzar les possibilitats de resistència amb la renda bàsica. El govern de Dinamarca va començar a plantejarse la renda bàsica. En anteriors canvis tecnològics que han implicat reduccions de plantilla, hi ha hagut una resposta social, des dels luddites cremant telers o màquines agrícoles. Si les màquines ens poden treure el salari, segur que hi haurà resistència.

Els sindicats combatius hem de debatre com ho fem.

El problema no són els robots, és el capitalisme que concentra els seus beneficis i no els socialitza. El capitalisme no redistribueix la riquesa. Si aquests plans es duen a terme, hi haurà resistència contra els plans i contra el mateix capitalisme. Si hi ha aquesta resistència, depenent de la seva força, hi haurà conquestes i

Nota: enllaços a https://is.gd/ RKHCOZ , uns suggerits per l’entrevistat i altres pels entrevistadors.

Ajuntament de Barcelona

Segueix la lluita per la municipalització Les educadores i educadors de A Partir del Carrer (APCs) reivindiquen la municipalització del servei i de les seves treballadores i treballadors a l’Ajuntament de Barcelona. És el sentir i reivindicació dels sectors privatitzats a les àrees de Drets Socials de l’Ajuntament.

Marga Olalla Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

13

MOVIMENTS

Contra el racisme i la llei d'Estrangeria

Tancades i mobilització Quan es compleix un mes de l’ocupació de l’antiga escola Massana de Barcelona, la mobilització contra el racisme i la llei d’estrangeria s’estén a altres ciutats com Badalona, amb una altra ocupació o Madrid, Saragossa, Oviedo amb concentracions de suport. L’obtenció de papers sense l’obligació del contracte, empadronament sense domicili, nacionalitat sense exàmens, sanitat per a totes, tancament dels CIEs, són algunes de les moltes reivindicacions per les quals lluiten un ampli grup de dones i homes de col·lectius tan diversos com els treballadors del top-manta, les treballadores de la llar, les cuidadores de gent gran i col·lectius de treballadores i treballadors africans, asiàtics i sud-americans.

Durant aquest mes de tancament en el qual es van realitzar xerrades, debats, concentracions i manifestacions pel barri, cal destacar les assemblees de dones tant immigrants com locals, com ara la de les Kellys, per organitzar-se de forma conjunta i donar una resposta unitària als seus problemes laborals, legals i d’opressió masclista.

En les últimes setmanes es va cridar a les organitzacions i col·lectius que donen suport a la tancada, com Lluita Internacionalista, a preparar una manifestació amb les consignes «Contra la llei d’Estrangeria i contra el racisme» el passat 27 de maig i va comptar amb la participació de diversos milers de persones. Aquest èxit ha de ser el punt de partida per a futures mobilitzacions.

Txema Morillo

Txema

Malgrat l'increment dels PGE

Segueix la lluita per les pensions

14

14

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

Sentència a La Ma patriarcal i d’un R El passat 26 d’abril es donava a conèixer la sentència judicial del cas de “La Manada”, un grup de cinc homes (dos d’ells membres de cossos de seguretat de l’Estat ) que van violar i agredir sexualment a una noia de 18 anys durant els San Fermines del 2016. Amb un judici marcat per la permanent revictimització i humiliació a la dona (que inclou la contractació d’un detectiu per controlar a la denunciant) la sentència ha estat vergonyosa: 9 anys de condemna pel delicte d’abús sexual. És a dir, no hi ha reconeixement per part dels jutges de violència per part dels agressors i, aleshores, no hi ha violació. La qüestió empitjora encara més quan s’argumenta la suposada "manca de violència i intimidació" per part dels violadors: en comptes de basarse en les actituds i accions dels agressors (plenes d’evidències) tot l’eix de la sentència es basa en les reaccions de la dona i la seva "manca de resistència". Un argument totalment masclista i patriarcal. La ràbia davant la sentència encara augmenta més amb la justificació d’un dels jutges, Ricardo Gonzalez, per demanar l’absolució dels violadors, on diu veure "expressions fins i tot de plaer a la dona". Cal afegir que el Guardia Civil i el militar membres de “La Manada” encara continuen cobrant el 75% del seu sou.

La reacció popular davant la sentència no s’ha fet esperar.

Durant tota la tarda del mateix 26 a ciutats i pobles d’arreu de l’Estat es van realitzar concentracions i manifestacions espontànies molt massives i que van ratificar l’existència d’un moviment feminista que fa poc temps va protagonitzar una històrica jornada de vaga general. Els crits principals eren: “no és abús, és violació”, “prou justícia patriarcal”, i “germana jo sí et crec, aquí està la teva manada”.

mai no han estat depurats. Per això afirmem que la lluita feminista està totalment lligada a la lluita contra el Règim del 78. Un Règim que, davant del creixement de mobilitzacions que objectivament van en contra d’ell, reforça cada vegada més el seu caràcter reaccionari.

Davant d’aquesta situació, els diferents partits s’han pronunciat.

Destacables en particular les declaracions dels dirigents del Partit Popular i Ciutadans que, amb l’excusa de respectar les decisions judicials, no rebutgen explícitament la sentència. No és d’estranyar aquesta reacció per part de partits polítics que governen al servei del capitalisme patriarcal i que són responsables de la situació de la majoria de les dones, entre d’altres, amb les retallades a polítiques de gènere i programes socials als Pressupostos Generals de l’Estat.

Com van fer amb el "Pacte Nacional per la Violència de Gènere" (en acord amb PSOE i PODEMOS), ara pretenen fer-nos creure que la solució passa per la modificació del Codi Penal. Qüestió que no resoldrà el problema, doncs, mentre la justícia i el conjunt de les institucions de l’Estat continuen amb el seu caràcter capitalista patriarcal, continuarà defensant als violents, als corruptes, als especuladors, etc.

Més encara, un reforçament de polítiques punitives moltes vegades acaba sent utilitzat en contra nostra, com passa amb la categoria de "delictes d’odi", avui utilitzada per Plataforma per Catalunya contra l’Espai Antiracista de Salt i Girona o la Fiscalia contra el professorat de l’escola publica catalana.

Perquè malgrat qualsevol modificació legislativa, és

determinant al servei de qui està la institució.

Aquesta vergonyosa i escandalosa sentència no és un cas aïllat, ni un problema de determinats jutges, és l’expressió de tot un aparell judicial, que defensa als violents i culpabilitza a les víctimes. Una justícia que dóna un missatge d’impunitat davant la violència de gènere. Per això la majoria de les violacions no són denunciades, perquè la dona que arriba a fer-ho sap que després es veurà sotmesa a tota mena d’acusacions i qüestionaments.

El problema de la justícia no és només el seu caràcter patriarcal. El mateix dia que es donava a conèixer la sentència a La Manada, és mantenia l’acusació de terrorisme contra els joves d’Altsasu. La mateixa justícia que no condemna per violació a La Manada és la que condemna rapers i twitters per qüestionar a la corona i deixa lliures als agressors de la Blanquerna de la Falange i Aliança Nacional. És la mateixa justícia que està al servei de la repressió i persecució a qualsevol que qüestioni l’ordre, la impunitat del feixisme, o els atacs al conjunt de la classe treballadora.

Parlem d’un aparell judicial hereu del franquisme, amb una Audiència Nacional que abans era el Tribunal d’Ordre Públic i plena de jutjats que

Hem d’impulsar la mobilització i l’organització arreu de l’Estat començant perquè sigui reconeguda la violació a la sentència contra “La Manada” amb les nostres reivindicacions més urgents i que ja vam visibilitzar el passat 8M: perquè es destinin els diners necessaris per ajudar a les dones en situació de violència, per protocols efectius i comissions investigadores independents als centres d’estudi i treball, per plans d’estudi amb perspectives de gènere, per campanyes de prevenció, per l’elecció dels jutges i per la revocabilitat dels càrrecs, per l’assistència jurídica gratuïta, contra la precarietat i per la recuperació dels serveis públics, entre d’altres.

Però som conscients que no hi ha possibilitat d’acabar de fons amb la violència masclista, de sentir-nos lliures al carrer o al tornar a casa nostra, ni de gaudir lliurement dels nostres cossos i la nostra sexualitat, sobre la base del nacionalcatolicisme de l’Estat monàrquic.

Trencar amb això és avui una tasca fonamental. I per fer-ho possible, hem d’unificar la lluita feminista, a la lluita dels pensionistes en defensa d’un sistema públic de pensions dignes, a la del moviment estudiantil per una educació pública gratuïta i feminista, a la del poble de Catalunya en la seva lluita per la República Catalana, i a la del conjunt de la classe treballadora. És una necessitat aprofundir la lluita per tombar el Règim del 78 per tal d’aconseguir els nostres drets i llibertats amb la perspectiva d’acabar amb el capitalisme patriarcal. Perquè, com cridem i afirmem cada vegada que sortim al carrer: patriarcat i capital, aliança criminal.

30/4/2018

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

MOVIMENTS

anada: una altra evidència de la justícia Règim hereu del franquisme

15

Deu anys de la mort de Tià Salellas

5 de maig de 1818:

200 anys del naix Karl Marx no es va equivocar: el capitalisme segueix engendrant misèria, marginació i explotació. Encara està pendent la gran tasengui el poder era pr ca: que la classe obr poder,, prengui obrera expropiï a la burgesia i comenci a construir el socialisme, planificant democràticament una economia mundial al servei de les necessitats i el desenvolupament de la humanitat.

Brückenstraße 10 a Trier, Alemanya. Allà hi ha el Museum Karl-Marx-Haus. Al primer pis es pot visitar l’habitació on va néixer Marx. Ja fa 200 anys. 170 des que es va escriure el Manifest Comunista. I 151 des de la publicació d’El Capital. Tot i que se’l va voler «enterrar» desenes de vegades, el llegat del missatge de Marx segueix present.

Fa deu anys moria en Tià Salellas i escrivíem: «Advocat defensor de nombrosos casos contra la criminalització dels joves a les comarques gironines (independentisme, antifeixistes, okupes, ..) i dels immigrants (cas Comando Dixan) sempre va estar disposat a donar un cop de mà allà on la lluita i el compromís social xocava amb l’estat i la repressió.

En Tià sempre posava per davant el seu pensament marxista per la millora de les condicions de vida dels treballadors i treballadores i de la defensa dels drets democràtics.

En els darrers anys de la seva vida «va sovintejar la participació a les llistes electorals de Lluita Internacionalista. A la darrera anava per Lluita Internacionalista al Senat per les comarques gironines. Creia en el reagrupament d’una esquerra revolucionària. La seva actitud amb LI ha estat molt sincera i senzilla, a l’hora de demanar-li per presentar-se a unes eleccions sempre ens deia que ho feia perquè LI estava present a les lluites i ens volia acompanyar per construir una alternativa. …»

Avui, deu anys després, no podem sinó reiterar com llavors: Tià, fins al socialisme sempre!

16

16

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

A què es deu la vigència de Marx? A que no es va equivocar en l’essencial: el capitalisme, aquest règim social que havia arribat a la història «rajant fang i sang» no oferia ni ofereix cap sortida a la humanitat. Només pot generar, i més encara en la nostra època imperialista, més explotació, opressió, misèria, marginació, guerres i destrucció planetària. Per això, la tasca central és destruir-lo.

Un programa per a l’emancipació del proletariat El plantejament de Marx és clar. La classe obrera ha d’unir-se per lluitar pels seus drets contra l’explotació capitalista. No n’hi ha prou en que aquesta organització sigui només sindical. Ha de organitzar-se en un partit propi, separat i diferent dels partits patronals. I ho ha de fer per triomfar a la revolució socialista, prenent el poder de l’estat capitalista. Aquí, des d’un govern dels treballadors, ha de expropiar els mitjans de producció i començar a construir el socialisme, planificant l’economia i, al mateix temps, estendre la revolució per tot el món ja que el socialisme només serà realitzable a escala internacional.

Les traïcions «en nom de Marx» Lamentablement, es van cometre en «nom del marxisme» moltes traïcions a la classe obrera. Així, la socialdemocràcia de la II Internacional -grans partits socialistes que es van organitzar en l’últim terç del segle XIX- va començar a negar que per construir el socialisme fos necessària la revolució. Va co-governar amb la burgesia i va enviar a l’arxiu «pels dies de festa» la necessitat d’expropiar a la burgesia i construir el socialisme. Les seves màximes traïcions van ser, sens dubte, haver donat suport a la

Primera Guerra Mundial, enviant a la classe obrera de tots dos bàndols a massacrar-se mútuament al servei del capitalisme imperialista.

I, a posteriori de la guerra, posarse en la vorera del davant de la primera revolució socialista triomfant de la història, la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, així com de les que van començar a esclatar per tota Europa a partir de 1918, arribant fins i tot a assassinar a líders obrers com Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’altra gran traïció seria la de l’estalinisme, que va enfonsar en una ferotge dictadura burocràtica a la major conquesta del proletariat de tota la seva història, el govern dels soviets sorgit de la revolució bolxevic dirigida per Lenin i Trotsky. A l’aberració d’anomenar «socialisme en un sol país» al que estava succeint a una Rússia sumida en privacions i contradiccions, van seguir l ’ e x p u l s i ó , l’emmordassament, la repressió i finalment l’assassinat en massa de tota la vella guàrdia dirigent de la revolució. En nom «de Marx, d’Engels, de Lenin i de Stalin» es trairien i s’enfonsarien revolucions en les dècades següents. Més endavant, serien les pròpies classes treballadores qui derrocarien a aquests règims que s’autoproclamaven «marxistes» i «socialistes», en un procés revolucionari en que l’expressió més emblemàtica va ser la caiguda del tristament cèlebre Mur de Berlín.

I en els últims anys hem tornat a veure tergiversades i arrossegades pel fang ensenyaments de Marx, amb l’aparició de l’autoproclamat «socialisme del segle XXI», que explicant que podia «transcendir el capitalisme» amb economia mixta i sense expropiar a la burgesia, governen al servei del saqueig de

les multinacionals, portant la fam i reprimint al poble, com avui ho fan Maduro a Veneçuela o Ortega a Nicaragua. O, pitjor encara, veiem règims com el de la dictadura capitalista xinesa, que segueix anomenant-se «comunista».

I no obstant això Marx sempre torna El Capital torna a ser un èxit de

defensors, segons el meu criteri, de les veritables posicions marxistes [...] mentre existeixi el capitalisme en el món o en un país, no hi ha solució de fons per absolutament cap problema [...] És necessària una lluita sense pietat contra el capitalisme fins enderrocar-lo, per imposar un nou ordre econòmic i social en el món, que no pot ser altre que el socialisme «.1

HISTÒRIA

xement de Marx

Perquè, com ho proposava Marx, la gran tasca és construir el partit i la internacional revolucionària de la classe treballadora. Per seguir lluitant per allò que va escriure aquest gran revolucionari que va néixer fa 200 anys: «Els comunistes consideren indigne ocultar les seves idees i propòsits. Proclamen obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l’enderrocament violent de tot l’ordre social existent. Les classes dominants poden tremolar davant una revolució comunista. Els proletaris no tenen res a perdre-hi més que les seves cadenes. Tenen, en canvi, un món a guanyar.

Proletaris de tots els països, uniu-vos! «. 2 vendes, les obres de Marx es reimprimeixen per milions a tots els idiomes. Noves generacions de lluitadors/es es proclamen anticapitalistes i busquen, un cop més, una guia per a l’acció en el vell barbut alemany. El porta de tornada el capitalisme imperialista, amb les seves crisis, els seus milions de nous desocupats, les seves multinacionals que depreden el planeta, les seves guerres i massacres.

José Castillo Publicat a El Socialista 386, 2 de maig Notes 1. Nahuel Moreno (1985), Ser trotskista hoy, 1985.

2. Karl Marx i Frederic Engels (1848), Manifiesto Comunista , Anteo, 1973.

Per això, malgrat les tergiversacions i les traïcions, tornem a Marx. Nahuel Moreno (fundador del corrent a la qual pertany Izquierda Socialista -i Lluita Internacionalista. NE-) sostenia que « els trotskistes avui dia són els únics Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

17

INTERNACIONAL

Veneçuela.

L'abstenció ha humiliat a Maduro L’abstenció més alta en unes eleccions presidencials en 60 anys ha deixat nu al govern cívic-militar encapçalat per Maduro i Cabello. L’enorme majoria dels veneçolans van girar l’esquena a la farsa electoral, deixant buits els centres electorals i els carrers el 20 de maig.

l’elecció, han demostrat la seva limitada eficàcia. Desesperat, Maduro va llançar el mateix matí de diumenge la consigna de «Vots o bales» per intentar acovardir a la població perquè participés en l’elecció. Al final tot va fracassar, la majoria dels i de les treballadores i habitants de les comunitats populars van boicotejar l’elecció.

La imatge de Maduro sortint del seu centre de votació i saludant triomfalment a un pati buit, més enllà de la qual es reunien un grapat de militants del partit oficial, va resumir la jornada de diumenge. El 67% de la votació que el govern es va autoadjudicar no són res al costat de l’abstenció oficialment acceptada del 54%, la més alta en unes eleccions presidencials en la història del país.

Les estimacions independents s i t u e n l’abstenció per sobre del 70%, xifra corroborada anònimament per funcionaris del Consell Nacional Electoral a agències de notícies internacionals.

Malgrat que les autoritats van prohibir que es filmessin els voltants dels centres de votació, a través de les xarxes socials han circulat les imatges de carrers buits i centres de votació sense cues que delataven una baixíssima concurrència de votants.

Tant el candidat opositor Henri Falcón com el Front Ampli Veneçuela Lliure (que agrupa la MUD i a xavistes opositors com Nicmer Evans i l’exministre xavista empresonat Miguel Rodríguez) To-

Els mecanismes d’extorsió política instituïts pel govern, com l’anomenat «carnet de la Pàtria», supervisats en punts de control als afores dels centres de votació per constatar si les persones, que reben assistència social o adquireixen aliments subsidiats, participaven en

rres, no han reconegut el resultat i han plantejat la necessitat de realitzar noves eleccions. La fallida política de l’oposició patronal i proianqui és total perquè es neguen a fer cap acció contra el govern i criden a confiar en la pressió de governs estrangers, celebrant el no reconeixement de l’elecció per la majoria dels governs de l’hemisferi.

Els balbucejos incoherents i l’immobilisme d’aquests dirigents d’oposició, les ziga-zagues i la vocació negociadora que han provocat la derrota de les protestes populars de l’any passat, han tingut com a resultat un enorme rebuig, només superat pel rebuig al mateix govern de Maduro.

18

18

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

En celebrar el seu pírric i fraudulent triomf electoral, Maduro va pronunciar un grotesc discurs en què va assegurar que ara sí anava a resoldre els problemes econòmics del país. Després de més de cinc anys governant, en els quals l’economia s’ha reduït a la meitat, retallant dràsticament les importacions i la producció nacional per sostenir els pagaments del deute extern, enfonsant el país en la hiperinflació amb preus que es dupliquen mensualment, aplicant una brutal repressió amb centenars d’assassinats i milers de presos per p r o t e s t a r, forçant a més de dos milions d’emigrants a sortir del país per escapar dels salaris de fam, les perspectives amb Maduro són totalment negres.

El Partit Socialismo y Libertad va cridar a l’abstenció i a la mobilització per derrotar el frau electoral i la fam.

Només la lluita dels i de les explotades i oprimides pot derrotar el govern i imposar les reivindicacions d’alimentació, salaris dignes i salut per a tots/es, en la perspectiva d’un canvi de règim i de sistema que posi el poder veritablement en mans de les organitzacions obreres i populars.

Simón Rodríguez Porras Membre del Partit Socialismo y Libertad (PSL) Secció veneçolana de la Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (UIT-CI)

Que marxi Daniel!

Aquesta és la reivindicació de milers de camperols i estudiants que des de finals d’abril no deixen de mobilitzarse als carrers de Managua i de tota Nicaragua. Que marxin Daniel Ortega, la seva senyora Rosa Murillo i tot el govern.

Malgrat que Ortega va cedir en el seu pla de reforma de les jubilacions, el poble nicaragüenc no ha deixat de mobilitzar-se. Està en curs un procés revolucionari que pot acabar amb la caiguda del règim repressiu.

El poble nicaragüenc crida als carrers «Ortega, Somoza són la mateixa cosa». Això és el final dels qui fa gairebé 40 anys havien encapçalat una revolució per derrocar al dictador Somoza. A Masaya, Matagalpa, León, Estelí i a totes les ciutats que van ser la base social del sandinisme s’han produït bloquejos de carretera o s’aixequen barricades. A les universitats també passa el mateix. Milers de camperols van marxar a Managua on es va produir una manifestació que es va convertir en una marea humana. La policia i els grups armats de l’orteguisme no van parar de reprimir i matar. Es calcula que a mitjans de maig hi ha hagut 53 morts, centenars de ferits i alguns desapareguts.

Els i les estudiants són una clara avantguarda de la lluita. Fins ara no ha sorgit cap nova direcció política ni noves organitzacions. Però el procés pot donar lloc al sorgiment

de noves direccions.

Mentrestant hi ha un desbordament de masses. La burgesia nicaragüenca, l’Església i l’exèrcit estan preocupats p e r q u è s’aprofundeixi la mobilització i caigui Ortega enmig d’una revolució que no controlen. Temen que es produeixi alguna cosa semblant al que va ser la fi de Gaddafi a Líbia i d’altres dictadures pseudopopulars al nord d’Àfrica el 2011.

Per això l’Església Catòlica i la seva Conferència Episcopal de Nicaragua (CEN), vella aliada d’Ortega, busca amb una «Taula de Diàleg» salvar al règim o donar una sortida pactada que eviti la continuïtat de la mobilització revolucionària. Alguna cosa semblant ja van intentar el Vaticà i personatges com el socialdemòcrata espanyol José Luis Rodríguez Zapatero a Veneçuela.

Taules de «diàleg» que van contribuir a salvar a Maduro de la seva caiguda. Les mateixes Forces Armades s’han distanciat d’Ortega reclamant no entrar en la repressió i exigint diàleg. És simptomàtic que l’ex-comandant i ex-cap de l’exèrcit Humberto Ortega, germà de Daniel i que fa anys que està retirat de la política, hagi alertat sobre el perill d’un «col·lapse». Es diu que Humberto «que ha criticat en diverses ocasions al Govern del seu germà, va enviar dies enrere una

carta al Comando Sud dels Estats Units, al Departament d’Estat i als caps de Defensa de Centreamèrica, en la qual advertia el perill d’un «col·lapse» al país i la necessitat «que l’Exèrcit de Nicaragua segueixi ferm en el seu caràcter professional no partidista i patriòtic» (reproduït de Clarín, Argentina, 14/5).

INTERNACIONAL

Nicaragua

Els i les estudiants i amplis sectors populars tenen una lògica desconfiança del resultat d’aquest diàleg. Molts han assenyalat la seva oposició, fins i tot als carrers, amb pancartes que diuen: «No hi ha diàleg sense justícia». Es tracta d’una maniobra per desmobilitzar i buscar un nou pacte amb Ortega o un recanvi per salvar-lo dels seus crims i seguir amb una Nicaragua al servei dels de dalt. El camí és seguir la mobilització revolucionària popular, rebutjant el diàleg trampós, fins a derrocar al règim patronal i repressiu d’Ortega i lluitar per aconseguir un govern dels de baix, de la classe treballadora, del camperolat i la joventut.

23/05/2018 Miguel Sorans Integrant de la Brigada de combatents llatinoamericans Simón Bolívar que va combatre en 1979 contra la dictadura de Somoza. Dirigent d’Izquierda Socialista/FIT d’Argentina i de la UIT-CI.

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

19

INTERNACIONAL

Ar gentina Argentina

Defensem a Angélica Lagunas Angélica Lagunas és secretària general d’ATEN Capital (gremi docent de Neuquén) i diputada provincial per Izquierda Socialista al Frentre de Izquierdas. Com a dirigent sindical combativa i diputada dels treballadors ve encapçalant una gran lluita docent al costat dels seus companys contra el sostre salarial del governador Gutiérrez i en defensa de l’educació pública.

Per intentar trencar aquest conflicte els legisladors Glòria Sifuentes i Claudio Domínguez, del MPN ( Movimiento Popular Neuquino) -partit del governador retallador Gutiérrez, van demanar que se li apliqui a Lagunas l’article 167 de la Constitució provincial per expulsar-la com a diputada. Un atac que va directament contra la lluita docent.

Els diputats del MPN demanen «excloure del seu lloc per indignitat o inconducta reiterada en l’exercici de les seves funcions» a Angélica.

Diuen que «veuen amb tristesa» que hagi «coordinat accions» de protesta. Però, potser no és aquesta la tasca d’una dirigent sindical que es digni a representar als treballadors?

Lagunas va jurar defensar els mestres i això és el que està fent.

També diuen que Angélica atempta contra « el diàleg i les institucions democràtiques ».

Precisament quan el govern no crida a cap taula de diàleg i va donar un augment de 6,3% per decret! Dir que «atempta contra la democràcia» és d’una perillositat extrema. Què volen dir aquests diputats? Que és antidemocràtica i/o «colpista»?

Denunciem aquesta campanya per expulsar Lagunas d’una legislatura plena de polítics patronals que voten lleis contra el poble i en benefici de les petrolieres i els grans empresaris.

A l’MPN li fa mal que hi hagi diputades com Angélica que defensen als treballadors. El mateix passa a la resta del país amb els escons nacionals del Frente de Izquierdas. Els molesta que les nostres diputades i diputats donem suport a les lluites, guanyem el mateix que un treballador i lluitem per mesures de fons.

Fem una crida a impulsar una gran campanya nacional en defensa d’Angélica Lagunas i en suport a les demandes dels docents neuquins.

Convoquem perquè es pronunciïn diputats (com ja ho han fet a Neuquén),

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 156, maig-juny 2018

personalitats, organitzacions de drets humans, socials, partits polítics, sindicats, centres d’estudiants i tot aquell qui vulgui defensar el dret democràtic a lluitar.

Han d’arribar-li al president de la Cambra de Diputats de Neuquén milers de signatures i pronunciaments mitjançant el petitori que està circulant des dels llocs de treball, estudi, barris i places del país. Aquest atac a les llibertats democràtiques i el dret a la protesta no passarà.

J. C. Giordano Diputat Nacional electe Izquierda Socialista / FIT Pots signar a www.izquierdasocialista.org.ar, o per mail a: diplagunas@legnqn.gob.ar

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista