19
LA PETJADA de l’Aula Hospitalària de la Vall d’Hebron
Curs 2014-2015
Benvolguts alumnes, Les mestres de l’Aula Hospitàlaria Vall d’Hebron us fem arribar un any més la revista La Petjada. Veureu que conté els escrits que heu fet al llarg dels curs escolar i on expresseu el vostre sentir tant pel que fa a la vostra malaltia com a d’altres vivències significatives. Tots aquests treballs que heu fet amb la voluntat d’ajudar a d’altres nens i nenes a conèixer la realitat hospitalària els podeu trobar també al bloc de l’Aula Hospitalària http://blocs.xtec.cat/aulahospitalariavh/ Us agraïm a tots la vostra col·laboració. Tanmateix agraïm a la direcció de l’Hospital Vall d’Hebron i a la Fundació La Caixa el seu suport per a que aquesta revista es segueixi publicant any rere any. Les mestres de l’Aula Hospitalària
Queridos alumnos, Las maestras del Aula Hospitalària Vall d’Hebron os hacemos llegar de nuevo la revista La Petjada. Veréis que contiene los escritos que habéis realizado a lo largo del curso escolar y donde expresáis vuestros sentimientos tanto en relación a la enfermedad como a otras vivencias relevantes. Estos trabajos que habéis hecho con la voluntad de ayudar a otros niños y niñas a conocer la realidad hospitalaria los podéis encontrarla también en el bloc del Aula Hospitalària http://blocs.xtec.cat/aulahospitalariavh/ Os agradecemos a todos vuestra colaboración. Asimismo, agradecemos a la dirección del Hospital Vall d’Hebron y a la Fundació La Caixa su apoyo para que esta revista siga publicándose año tras año. Las maestras del Aula Hospitalària.
Hola companys i companyes No sé massa bé com començar… Us vull presentar aquesta revista que teniu entre mans, La Petjada. Els autors d’aquesta revista som nosaltres, els nens i nenes ingressats a l’Hospital Vall d’Hebron. Veureu que som els protagonistes de totes les experiències i relats que hi llegireu i només per això la revista ja és molt important per a nosaltres. Entre tots volem ensenyar-vos com ens sentim en el dia a dia, quines són les nostres vivències, sentiments, pors, tristeses, alegries,… i la manera com afrontem les nostres preocupacions. La vida hospitalària no es gens fàcil ja que penso que a ningú li agrada massa d’estar a l’hospital. Els dies dolents els passem pensant en la mala sort que tenim, però els dies bons els omplim de positivisme i optimisme. A l’hospital hi ha moltes coses divertides a fer, com anar a la sala de jocs on els voluntaris ofereixen de fer activitats molt variades; es pot anar a la sala d’ordinadors on també les mestres ens fan classe. Tal com indica el nom de la revista, hi trobareu la petjada de molts nens i nenes de l’Aula Hospitalària. També nosaltres esperem deixar petjada en els vostres cors. Gemma Bercero, 14 anys
Hola! Em dic Brahim, tinc 14 anys i visc a Pineda de Mar. El 24 d’agost els meus amics i jo vam llogar una bicicleta de quatre rodes i vam anar a passejar per la fira. Ens ho vam passar molt bé però quan faltava poc per l’hora de tornar la bicicleta vam començar a pedalejar molt ràpid, vam girar i jo vaig caure. La bicicleta del darrere em va tocar el cap però no em va fer gaire mal. Al caure em vaig trencar la tíbia i em vaig fer una ferida. Em van operar, em van traslladar a una habitació i als dos dies vaig anar a casa. Quan feia dos dies que era a casa em va sortir sang i la pell em feia mala olor. A l’hospital de Calella em van curar i vaig tornar a casa. Però seguia fent olor. Com que aviat tenia visita a l’Hospital Vall d’Hebron vaig venir i em van dir que m’havien de tornar a operar. Ara em quedaré molt de temps a l’hospital. Després del que m’ha passat diria als meus amics que quan lloguin una bicicleta de quatre rodes vagin amb molt de compte i que respectin sempre les normes. Brahim La máquina es mi riñón De pequeña empecé a hacer diálisis. Vivía en Mauritania. Yo pensaba que tendría que hacer diálisis toda la vida, pero cuando vine a España en el 2009 mi vida cambió. En el 2010 me operaron de un trasplante de riñón. Aquél fue el día más feliz de mi vida. Y el día más triste de mi vida fue en el 2013 cuando me falló el nuevo riñón y tuve que volver a la diálisis. Pero no me rindo. Yo confío en el Hospital Vall d’Hebron porqué sé que van a conseguirme otro riñón. Mientras espero vivo mi vida: estudio y salgo con mis amigas. La máquina es mi riñón. Wahba – 16 años
CAP D’ANY ALS HOSPITALS Hola a tots! Sóc Mama, us vull explicar com
vaig saber que tenia
ronyons. En realitat jo he hagut d’aguantar 15 anys sense saber que tenia ronyons. I encara que us dic això d’aguantar tota la vida, no vol dir que no em posava malalta ni res. Des que vaig néixer sempre em feia mal algun lloc : el cap, la panxa ,… etc. Des dels vuit anys fins als catortze no notava res, feia vida normal. A partir d’aquell moment ja em notava inflada però jo sempre pensava que això em passava després de dormir o d’alguna altra cosa i que amb els dies m’aniria passant . Aquets any per Nadal vam anar a passar les vacances al Marroc , allí sí que em vaig posar molt malalta, o sigui pitjor que abans. Un dia vam anar a passejar, em vaig cansar, em vaig asseure i a l’aixecarme no podia moure el peu . Em van portar a un hospital i allí em van dir que tenia alguna cosa a l’estómac però no hi tenia res, tot i així em van donar unes pastilles per l’estómac. Me’n vaig anar cap a casa i quan me les vaig prendre em van fer reacció. Al cap de cinc minuts em vaig quedar mirant al sostre i no podia bellugar els ulls i la llengua se n’anava cap a dins de la gola. Me la van aguantar tota la nit per què si se n’anava endins em podia ofegar. Quan vaig beure el primer got d’aigua em va passar tot, perquè vaig eliminar els efectes de la pastilla .Vaig aguantar tot un dia sense poder moure el peu i a la nit vaig tenir un mal de panxa que en aquell moment preferia morir que aguantar-lo. Ja sè què preguntareu. Perquè no vas anar al metge? … Però no som naltres els que no volíem anar al metge sinó que en aquella part del Marroc no hi ha metges a la nit i si hi hagués anat les infermeres m’haurien donat alguna cosa sense saber la malaltia que tenia i potser m’hauria fet més mal que bé, perquè això li ha passat a molta gent d’allà. Vaig aguantar aquella nit amb mal de panxa i l’endemà em van portar a un altre metge. Em va visitar i em va fer una Eco. I va dir “aquesta noia si esperem dues hores més morirà”. I corrents em van portar a un altre hospital i a l’entrar allà jo cridava però ningú em feia cas fins que el meu pare va pagar per a què em visitessin i
llavors em van visitar de seguida, d’entrada em van donar un calmant per poder dormir. Al despertar estava marejada i amb ganes de vomitar i amb aquelles ganes de vomitar se’m va bellugar el catèter del lloc que me l’havien posat i que jo no sabia que ho tenia ni per a què servia aquella màquina que em netejava la sang, i al moure el catèter me’l van haver de cosir desperta i plorant, és clar em va fer molt mal. Vaig fer diàlisi allà durant 15 dies, quasi no em volien deixar sortir perquè pensaven que el meu pare pagaria molts diners, però jo vaig inventar una mentida. Els vaig dir que ja tenia els papers de l’avió preparats i llavors em van donar l’alta. El meu pare va pagar (l’ingrés, analítiques, radiografies ,ecografies …). Després vaig venir amb avió cap aquí i em van ingressar a Lleida durant una setmana. A partir d’aquell moment baixava des de Tremp a Lleida els dies que feia diàlisi, tardava una hora i quart. Vaig fer diàlisi a Lleida durant cinc mesos, desprès em van canviar a Tremp i ho vaig fer allí mateix durant quatre mesos, en total vaig fer diàlisi 9 mesos, fins el dia que em van trucar de l’Hospital Vall d’Hebron i que va ser el dia més feliç de la meva vida, i aquí em van operar i encara estic ingressada. Espero que tot em vagi molt bé , I sabeu què? Vaig notar una gran diferència amb el tracte que tenen les infermeres de Lleida i Barcelona comparat amb les del Marroc. Aquí fan el possible perquè l’estada sigui estupenda i et tracten molt bé, això fa que t’oblidis de tots els mals. Gràcies i gràcies a totes les infermeres de la planta, de diàlisi, del quiròfan, els metges, a tots… que et tracten el millor que poden i a més estan pendents de tu les 24 hores amb tots els detalls. Al pujar a la planta les infermeres et tracten com si estiguessis a casa. L’hospital té molts més avantatges, com les mestres, que hi són per a què no perdis els curs i així aprofitar el temps que no pots anar a l’escola. També hi ha Biblioteca, Ciberaula i pallassos. Jo estic molt contenta amb el tracte d’aquí i no hi ha més paraules per definir l’agraïment que tinc a totes les persones del Servei. Us desitjo que no passeu ningú el que jo he passat . ÀNIMS A TOTS! Mama Ben , 16 anys !
HOSPITAL VALL D’HEBRON
Un dia la meva mare li va preguntar a la pediatra perquè em sortien uns puntets vermells a la pell i em sortien molts morats. I la pediatra li va dir a la meva mare que anéssim a l’hospital Vall d’Hebron. Allà em van treure sang, tenia un mica de por perquè era la primera vegada que vaig estar allà i des d’aquell moment vaig estar ingressada i després d’alguns dies ja vaig marxar cap a casa. Ara em visito a l’hospital de dia.
Ainhoa Santiago
LA MEVA EXPERIÈNCIA
LA MEVA EXPERIÈNCIA.... Em dic Lourdes Quesada, tinc 13 anys i he decidit compartir la meva història amb tots els nens i nenes que llegiu aquesta revista. El dia 10 de desembre de 2013 vaig rebre una desagradable notícia, tenia un tumor al cervell situat molt a prop del cerebel. Aquell mateix dia vaig ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. El día 11 de desembre em van fer la primera operació, va consistir en posar-me un catèter que em va ajudar a eliminar líquid craneo-encefàlic, ja que el meu tumor anava acompanyat d'una hidrocefàlia. El dia 17 em van practicar una altra intervenció amb l'objectiu d’extirpar-me el tumor. Mai oblidaré la conversa que vaig tenir amb la doctora un dia abans de l’operació, ella va respondre tots els meus dubtes, em va donar seguretat i vaig perdre tota la por que en aquells moments em dominava. Dies després de la cirurgia, tot i les meves infeccions i la meva febre, la doctora
ens
confirma
que
el
tumor
extirpat
és
benigne
!!!
Així vaig anar passant els dies, ingressada i esperant que les infeccions és curessin. El dia 20 de gener vaig tornar a casa i el 27 de febrer vaig tornar a començar l’institut
i
gràcies
a
això
ara
ja
faig
2n
d'ESO.
Moltes gràcies a tot l'equip de la Vall d'Hebron que són immillorables, als pallassos que em sabien treure un somriure en els moments més difícils, a la Laura i a la Cristina (mestra en pràctiques) que amb les seves classes donaven una mica més de normalitat als meus dies, a l'equip de Reiki que em relaxaven quan estava més nerviosa, als infermers i infermeres i a tot l'equip de neurocirurgia. Lourdes Quesada 13 anys
Tot va començar el dia 2 de desembre de 2014. Quan em vaig despertar tenia febre i els meus pares em van dir que em quedés a casa. De sobte em van entrar moltes ganes de vomitar i vaig aixecar-me per anar al lavabo a ferho però vaig veure que tenia la meitat dreta del cos paralitzada i la meva mare em va veure que allò no era normal i va trucar les ambulàncies que van arribar molt ràpid. Les ambulàncies em van portar a Vic, allà em van fer unes proves i em van dir que tenia una infecció molt greu al cervell i havia d’anar corrents a Barcelona. Em van portar a la Vall d’Hebron i de seguida em van començar a fer proves. A les 12 de la nit vaig entrar a quiròfan i vaig sortir a les 7 del matí. Vaig estar 3 dies a la U.V.I. i llavors em van pujar a la planta 1a. a l’habitació105. Just quan vaig arribar el meu company d’habitació estava a punt de marxar, ja no me’n recordo ni del seu nom! El segon company que vaig tenir es deia Nacho, tenia 4 anys i era una mica trapella, fins i tot un dia fent el ruc va caure del llit. Al cap d’uns dies ell també se’n va anar a casa i vaig estar 3 dies sol a l’habitació. Llavors em van posar una nena xinesa que no em va dir mai el seu nom. Durant els dies que vaig estar amb la nena xinesa de companya d’habitació em va sortir un problema i és que tenia un líquid al cap que s’escapava i feia un bony. Em van haver d’operar i em van posar un embenat apretadíssim que em feia molt mal; també m’anaven fent tacs i escàners per controlar. Van passar nens per l’habitació com en Rubén que era negre i era molt maco, també va passar la Silvia una nena de 8 mesos, l’Aina que s’hi va estar molt poc, l’Òscar que va ser amb qui ens vam fer més amics i llavors va venir una nena boliviana que de seguida la van canviar d’habitació. Jo sempre el Nadal el passava a casa però aquell va ser diferent, va ser al mode hospital però el que em va fer més pena del dia de Nadal va ser que quan vaig trobar els regals no els vaig obrir amb la mateixa il·lusió. El dia 25 vaig poder parlar amb els tiets, els cosins i el meu avi! per la tablet , amb una aplicació que es diu skype i em van fer un regal sorpresa: una samarreta signada per tots els cosins, tiets... fins i tot el
meu avi va signar! El següent problema que va sorgir va ser que jo tinc les venes molt primetes i en aquell moment m’havien de posar molts antibiòtics i cada dos per tres m’ havien de canviar la via, i això implicava que m’havien de punxar i jo m’enfadava molt. Però el dia 2 de gener el matí vaig anar a passejar pel passadís de la planta i em vaig trobar una noia i em diu: -Tu vols sortir a la tele amb els de l’Espanyol i que els jugadors et facin una entrevista? Jo encantat! Vaig dir que sí i una mica abans de la una del migdia van arribar a l’habitació en Javi López i l’Héctor Moreno i em van donar regals mentre les càmeres em feien fotos. Al migdia vaig sortir per 2 o 3 canals de televisió i l’endemà a 4 o 5 diaris. Llavors el dia 5 van venir els del Barça. A la meva habitació van venir en Piqué i en Mathieu i em van donar regals; també em vaig trobar en Luis Suárez i en Ter Stegen al passadís. Els jugadors de l’Espanyol van estar-se molta estona i fins i tot van fer broma amb mi. Els jugadors del Barça no es van estar tanta estona amb mi, però també van ser molt simpàtics. El dia 6 van venir els 3 Reis Mags i em van regalar un joc de cartes de l’Unno. A la tarda va venir el meu últim veí, l’Oriol; era molt graciós però no hi vaig poder jugar gaire perquè a mi el dia 9 em van donar l’alta i ja me’n vaig anar cap a casa. Els que ho llegiu heu de pensar d’afrontar les dificultats amb ganes, sense posar-vos nerviosos, és el consell que jo us dono per experiència. us ajudarà, ja ho veureu. I per últim vull agrair a la Montse, la mestra, que em va venir a fer classes i em va ajudar molt. Des d’on sóc li envio un petó i una abraçada ben forta. També dono les gràcies a totes les infermeres però especialment a dues: la Cati i la Loli, les que per mi són les que m’han cuidat més bé, una abraçada a les dues. Pau Bujons 13 anys
La meva vida a l ' hospital Hola em dic Rosa y tinc 10 anys, vaig néixer a Guinea Ecuatorial . Al 6 mesos em van dir que tenia la Drepanositosis una malaltia dels ossos. Els metges em posaven calmants però la malaltia no em marxava. Quan tenia dos anys, la meva mare i jo vam venir a Barcelona i el meu pare es va quedar allà treballant. Unes amigues nostres ens van deixar viure a casa seva . Com que jo no estava curada , quan tenia dolors la meva mare em portava a l' hospital VALL D' HEBRON . Vam canviar vàries vegades de pis . Al principi, el meu pare només venia de vacances , fins que ens van dir que m ' havien de fer un trasplantament, i ell ja es va quedar. Un any més tard va néixer la meva germaneta , va néixer quan jo tenia 7 anys . Durant aquets anys he pogut anar a l' Escola i he fet vida normal fins ara que m’han cridat per fer el trasplantament . A la meva germana , abans de fer els tres anys , li van treure medul·la i la van ajuntar amb la que tenien del cordó umbilical per donar -me 'l a mi . Llavors em van avisar que ja podia entrar a càmares . Ara ja fa tres setmanes que m ' han fet el trasplantament i ja vaig millorant. Però encara no sé quan sortiré de càmares . A càmares he començat el 5è curs de primària , estic treballant cada dia amb les mestres. Quan surti tindré un mestre a casa . A part de les classes , faig polseres i figuretes amb gomes.
Tinc ganes d' anar a casa, amb la meva família i amics Rosa Nelida Piño Cervera - 10 anys
Hola, sóc la Laura Milà, tinc 9 anys. Visc en un poble a prop de Reus (Tarragona) que es diu La Selva del Camp. És molt maco. Des del catorze de febrer estic ingressada a la planta de cirurgia pediàtrica, a l’habitació 108. M’han operat tres vegades en un mes, però estic bé, i aquí a la planta estic molt acompanyada amb totes les infermeres i auxiliars. Han passat per la meva habitació totes les infermeres i auxiliars: la Mònica, riallera i simpàtica. La Merche, que sempre riu. L’Inda, aquest és la bomba, explica sempre històries, amb ell sempre rius. La Glòria, que és igual que l’Inda, però en dona. L’Anna, la vaig tenir un dia i és simpàtica. Les auxiliars que ajuden les infermeres són: La Maite, és la bomba; la Maria José que, juntament amb la Maite, són les millors; la Santi, l’àvia de la planta; la Cristina i la Marina que em fan el llit sempre amb una rialla. Gràcies a totes elles i a algunes que em deixo que m’han fet passar moltes estones divertides, Mai m’oblidaré d’ells i d’elles. Laura
ENFERMEDAD SÍNDROME NEFRÓTICO ¡Hola! Me llamo Fernando y contaré mi enfermedad rara. Todo empezó por la mañana, mi tío me dijo que estaba hinchado de la barriga, de los pies y de los párpados. Me dijo que fuésemos al hospital y asentí. Me ingresaron tres meses en el hospital de Granollers. Después me derivaron al Hospital Vall d’Hebron. Llegué al Hospital Vall d’Hebron muy enfermo, los doctores me dijeron que tenía infección de barriga, anemia, agua en los pulmones, desnutrición y dolores por todo el cuerpo.. Una vez aquí, me transfundieron sangre, me nutrieron, y por último, me pusieron calmantes para los dolores que tenía en mi cuerpo. En unos días cambié mucho, me recuperé enseguida y un par de semanas después los doctores me dijeron que me darían el alta lo antes posible. Después de tener el alta y estar en casa, aún tomándome medicación, vengo una vez por semana a hacerme unas pruebas. Agradezco a mi doctor Álvaro Madrid que me haya curado tan rápido; a los enfermeros y enfermeras, muchísimas gracias por estar cuidándome también. Fernando Acosta Suárez, 11 años.
Perquè m’estic aquí? Fa 7 anys em vaig operar del fèmur perquè me’l vaig trencar i ara fa un mes que em fa molt de mal. Quan em van operar em van posar dos ferros a la cama i estic preocupada perquè em fa molt mal. Som divendres i em van ingressar el diumenge passat. M’han fet proves i no es veu res que sigui una fractura o alguna cosa per l’estil. Pensen que pot ser que no m’arribi la sang a les cames i per això em fa tant de mal i se m’adormen les dues. La dreta més. De moment m’hauré de quedar aquest cap de setmana i la setmana que ve fins dimarts o dimecres, i això si em troben què és, sinó no podré marxar. Els dies se’m fan llargs malgrat tot el que intento fer al llarg del dia: Al matí, si no m’han de fer cap prova, baixo a la Ciberaula, em connecto al Facebook per parlar amb els meus amics. Després torno a l’habitació perquè ve la Carme, la mestra, que em fa classe perquè no perdi l’hàbit d’estudiar. Més tard miro alguna pel·lícula i a vegades em quedo adormida. Dino, em torno a adormir i quan em desperto ja hi ha visites i estic amb ells fins el vespre. Quan les visites se’n van les baixo a acomiadar i quan torno a l’habitació sopo, jugo a la DS (o rabio de dolor). Després d’això em relaxo i em quedo adormida. Els meus pares es van tornant per passar les nits. Gràcies a totes les doctores, infermeres i, tot i que estic bastant distreta, encara tinc molt de dolor i em sento molt sola. No tinc ni telèfon mòbil, ja que se m’ha espatllat. Espero que no es faci molt llarg. Marta, 15 anys.
Hi havia una vegada un noi que es deia Juanito Jons. Era una mica entremaliat, jugava molt al pati fins que un dia va començar a ploure molt i va córrer fins que va trobar una cova. Estava fosca. Oh! Quina por que tinc! Oh, què faig ? Invento una cançó per no tenir por. Oh, oh, ja no tinc por! oh, oh, canto una cançó! oh, oh, ja no tinc por! Quan va sortir el sol va anar a jugar al pati i... Colorin, colorado, este cuento se ha acabado. Laura Farré
CIGÜEÑAS Hola, me llamo Jesús y vivo en Lérida, en La Mariola. Un día mi primo, que vivía en una planta baja al lado de un pequeño patio que terminaba con una pared que formaba parte de un edificio muy alto, vió como una cigüeña que volaba por allí chocaba con la pared de ese edificio. Al momento cayó contra el suelo. Mi tío Alberto la cogió con una sábana y la llevó al veterinario. De esta manera la cigüeña se recuperó y pudo volver a volar.A mi me gustan mucho las cigüeñas. Jesús Berrio
Mis vacaciones de Navidad En Nochebuena fui a casa de mi tía a cenar con mis primas. Después de cenar fui a casa de mi mejor amiga y nos lo pasamos muy bien. Más tarde, me fui a dormir a mi casa. Al día siguiente, era el día de Navidad y fui a casa de mi tía a comer a su chalet. Comimos sopa y para entretenernos, por la tarde, jugamos al bingo. A mi primo de cinco años le tocaron cincuenta euros. Más tarde me fui a mi casa. A la mañana siguiente, me fui a casa de la abuela de mi mejor amiga a comer. Comimos canelones. Después nos pasamos la tarde jugando al “Unno”. Por la noche me fui a mi casa. El día 31 de diciembre era Nochevieja, y por la mañana tuve que venir al hospital para hacerme lípidoaféresis, una técnica para sacarme el colesterol de la sangre. Para pasar la mañana, miraba la televisión. Por la noche, fui a casa de mi hermana a cenar. Cenamos pollo. Cuando sonaron las campanas de las doce, comimos las uvas. Después fuimos a bailar a casa de mi mejor amiga. Antes de la noche de Reyes, fuimos a entregarles la carta a los Reyes Magos. En la cabalgata repartieron muchos caramelos. El día de Reyes me levanté muy contenta. Los Reyes me regalaron un móvil. En casa nos lo pasamos muy bien. Vinieron mis amigas. Estas vacaciones de Navidad han sido muy divertidas. Marina de la Cruz, 10 años.
Angelina – 6 anys
Hoy se jugará el partido Barça-Atlético. Yo quiero que gane el Barça por 3-0, porque el Atlético lo tendrá más difícil para remontar el siguiente partido. Las alineaciones del Barça están a continuación y la del Atlético también. Aimar, 10 años.
El partido empezรณ y a los cuatro minutos marcรณ Rakitick. En una contra del Barรงa el รกrbitro no pitรณ una mano en el รกrea
de
la
Juve
y
acabรณ
la
primera
Desafortunadamente en el minuto 70 marcรณ
parte. Morata
empatando el partido y entonces el Barรงa empezรณ a jugar mal. Pero Messi se echรณ la carga del partido y en el minuto 84 chutรณ, Bufรณn la parรณ pero en el rechace Suรกrez metiรณ goool. Hacia el final el รกrbitro no pitรณ un penalti a la Juve y en la siguiente jugada, en el รบltimo minuto Neymar sentenciรณ el partido y Piquรฉ cortรณ la red. Creo que el Barรงa jugรณ bien y Bufรณn hizo buenas paradas. En la segunda parte creo que jugรณ mejor la Juve. Finalmente la celebraciรณn fue muy bonita.
AIMAR
El sol que no volia sortir Hi havia una vegada, en un poble on feia molt fred, un sol que no volia sortir. Un sol que estava enamorat de la lluna i que, ja que cada dia la veia sortir des d’aquell mateix turó des d’on ell sortia, la volia esperar. El que aquell sol no sabia era que la gent del poble tenia molt fred i volia veure sortir la llum. Però no sabien esperar. Tenien tant de fred que volien veure la llum per poder-se treure, com a mínim, una de les seves jaquetes. Però una nena del poble va tenir una gran idea: Aniria a parlar amb el sol per aclarir tot el que li passava i intentar fer que tornés a sortir. La nena va caminar i caminar fins arribar a aquell turó tan llunyà des d’on sortia el sol. Quan va arribar, li va preguntar al sol què li passava. I, quan li va explicar, la nena va decidir parlar també amb la lluna. Però encara faltaven unes quantes hores perquè ella sortís i, llavors, la nena li va demanar al sol que sortís per escalfar una mica tot el poble. Al sol li va semblar una molt bona idea i va sortir. Va començar a escalfar tots els llacs, rius, pous, bassals, i tots els petits racons d’aquell petit poble. Quan la lluna va sortir,tenia molta vergonya. Era molt tímida,però van poder començar a parlar i , al final, van decidir que la lluna sortiria amb el sol quan aquest aconseguís atrapar-la al joc de fet i amagar. A tots tres els hi va semblar molt bona idea i, amb aquest pacte, van aconseguir que tot tornés a la normalitat. La gent del poble estava contenta, el sol també, la lluna també... Així que tota la gent del poble va aprendre una gran lliçó: Tot i que el sol no surti durant un temps, recorda: EL SOL SEMPRE TORNA A SORTIR. Bruna Martínez i Civit, 13 anys
Els robots metges El meu robot serveix per a curar malalties, és una càpsula d’un metall especial que ni es podreix, ni es fa malbé, ni és tòxic, després té tres potetes per poder-se desplaçar, també pot reclinar-les cap enrere per guardar-les. El robot, dins d’ell, conté el medicament per curar el malalt i és molt petit perquè tu te’l puguis empassar sense cap dificultat i ell no es xoqui amb cap vena ni òrgan. El procés que fa servir és que tu t’empasses el robot i ell va directament cap al cor, llavors deixa anar el medicament guardat, amb la qual cosa el medicament fa més efecte i el fa més ràpid. Enric Llansola Umbert - 11 anys
El robot metge
Aleix – 4 anys
En aquests temps en que sembla que el més important són els diners i que ens manca temps per fer tot el que volem, alguns de nosaltres tenim la sort de conèixer algunes persones a les que no els importa allò que altres consideren tan important. El voluntari: és aquella persona que no comercia amb el seu temps, sinó que el regala, i amb el seu temps ens regala la seva atenció, dedicació i afecte. El voluntari és aquell somriure que entra a la habitació per passar una estona amb nosaltres, sense importar-li que puguem estar de mal humor, i fins i tot que de vegades no siguem capaços de dedicarlos una mirada, res els desanima i incansables segueixen dedicant els seus esforços a fer-nos la vida una mica més fàcil, segurament prenent aquest temps tan valuós a les seves famílies o altres activitats. Trobo que sou una peça fonamental d’aquest mecanisme que formen els metges, les infermeres, auxiliars, mestres, zeladors, i juntament amb ells, vosaltres els voluntaris, deixeu de ser persones desconegudes que vénen a l’hospital o a casa, a ajudar-nos. Formeu part de la família, d’aquella família que encara que no sigui de sang, és igual d’important, aquella família que tens al teu costat en moments dolents, i que hi és sense altre motiu que l’amor i la dedicació als altres. Sou tan importants, que realment, penso que no n’hi ha prou de donarvos les gràcies un cop l’any, i si m’ho permeteu, m’agradaria dedicar el treball de recerca que faré aquest any a la tasca del voluntariat, pel qual us demanaré suport, per a què m’expliqueu les vostres vivències. Des d’aquí, avui ja amb una perspectiva de la persona que va deixant enrere els seus dies d’hospital, us vull agrair tot el que feu i amb el sentiment que ho feu, en nom de tots els nens i famílies que hem passat per això, i en nom dels que ho estan passant i ho passaran, als quals seguireu dedicant el vostre temps i esforços. Gràcies, i us animo a què ho continueu fent. Marina – 16 anys
Carta als voluntaris
Nosaltres, els malalts, us volem agrair la vostra companyia perquè gràcies a vosaltres no ens trobem mai sols i a més a més ens feu riure, ens ensenyeu a fer treballs manuals, ens expliqueu contes, històries, jugueu amb nosaltres, etc... Sou persones molt generoses perquè podríeu dedicar el temps a fer coses vostres però en canvi el dediqueu a ajudar a les altres persones, si no fos per vosaltres als nens i nenes ens costaria molt aguantar les hores que estem sols a l’hospital perquè els nostres pares no hi són sempre, perquè han d’anar a treballar i fer altres coses. Gràcies per tot això que feu i molt més. Us volem agrair la vostra feina a l’hospital. GRÀCIES VOLUNTARIS Rosa Nèlida Piño Cervera 10 anys
Els voluntaris Hola em dic Paula i tinc 12 anys. Estic ingressada a la Vall d'Hebron, no he tingut gaire sort perquè els meus ingressos han sigut sempre molt llargs,i sempre he estat aïllada, vol dir que he estat sola en una habitació sense companys, i gràcies als voluntaris els ingressos s'han fet més curts i els dies menys pesats.
Els voluntaris són com els nostres amics, perquè sempre estan amb nosaltres quan estem avorrits i volem jugar. Una dia que estava ingressada i estava aïllada en una habitació sola i avorrida va venir una voluntària que li agradava molt jugar al rumi. Jo no sabia jugar al rumi, i me’n va ensenyar,, m’ho vaig passar d'allò més bé amb ella, i la tarda em va passar volant. Un altre dia una voluntària em va ensenyar a fer trapillo i a casa vaig fer una catifa d'allò més fashion. A vegades tens dies que no et trobes bé,i sents una guitarra a l’habitació del costat i penses què bé la següent sóc jo. Això no ho fa tothom perquè fins que no et toca estar ingressada molt temps, no saps el que es passa i que hi hagi gent tan amable no es veu a gaires els llocs. Per això volia donar les gràcies a tots i totes les voluntàries que han estat amb nosaltres tots aquest dies. PAULA GÓMEZ ROMERO
GRÀCIES ALS VOLUNTARIS Mai ens cansarem de repetir la paraula
GRÀCIES
al grup de
voluntariat que acompanya totes les persones ingressades a l’hospital. Avui, el Dia Internacional del Voluntariat, volem respondre a tot aquest equip que amb el seu compromís, il·lusió i solidaritat contribueix a un món més just. Volem agrair i celebrar l’energia i disponibilitat que posen en cada un dels tallers i esdeveniments, en els quals donen el millor de cadascú d’ells. Aquesta carta està dedicada a tots ells i elles.
Mama Ben Kacem.
Als Voluntaris Tinc molts bons records dels voluntaris. Gràcies per haver-me acompanyat en moments difícils, durant les estades a l’hospital i també en la llarga etapa de diàlisi. Heu de saber que us estic molt agraïda perquè m’heu ajudat a passar el temps més ràpid, jugant, tocant la flauta i explicant-me mil històries. La vostra companyia em feia sentir millor, em donava aire fresc. Em vareu regalar part del vostre temps i la vostra relació ha estat molt important per a mi. Us recordaré sempre Anna Gispert Solans - 16 anys
Arián Román – 6anys