20
LA PETJADA de l’Aula Hospitalària Vall d’Hebron
Curs 2015-2016
Benvolgudes famílies, Les mestres de l’Aula Hospitalària Vall d’Hebron us fem arribar, un any més, la revista La Petjada. Quan l’obriu hi trobareu els vostres escrits, dibuixos i treballs on heu expressat vivències, aficions, gustos i inquietuds. Tant a la revista com al bloc de l’Aula Hospitalària podreu veure i reconèixer la vostra feina, així com també la d’altres companys amb els quals heu compartit diferents moments de la vostra estada. http://blocs.xtec.cat/aulahospitalariavh/ Gràcies per la vostra col·laboració, els vostres treballs fan possible La Petjada. Tanmateix agraïm a la direcció de l’Hospital Vall d’Hebron i a la Obra Social “la Caixa” el seu suport per a que aquesta revista es segueixi publicant any rere any. Les mestres de l’Aula Hospitalària
Hola somiadors i somiadores, Us convido a visitar La Petjada, una revista única i novedosa on us endinsareu en el dolorós i misterios món de la vida hospitalaria. Aquí trobareu escrits que tracten
d’emocions
sentiments
i
d’alegria,
tristesa, pors, ràbia, etc; dibuixos i poemes fets per nosaltres, els nens i nenes ingressats
a
la
Vall
d’Hebron. Per sort els dies passen rapid perquè
tenim
unes
infermeres que ens fan riure en tot moment, unes mestres
Angélica Rodriguez – 11 anys
que ens fan classe a la sala d’estudis de la planta perquè no perdem el curs i uns voluntaris que ens entretenen a la sala de jocs amb manualitats i tallers de diversió. Espero que La Petjada penetri en la vostra mirada i us animi a participar en aquesta revista explicant com us sentiu en aquest moment. I recordeu:
“Nada es imposible si luchas por ello” Berta Carrillo – 13 anys
Continuació de “Cap d’any a l’hospital” (La Petjada 2014-2015) Ja fa un any, i em trobo molt bé després del transplantament del ronyó. Durant aquest any les pastilles que he pres m’han fet molts efectes secundaris temporals, un d’ells em va fer diabètica, un altre em va inflar… Al llarg d’aquest any m’han ingressat unes quatre vegades i sempre ha estat per la pressió, o algun efecte d’alguna pastilla. Quan em donen l’alta he de tornar primer al cap d’una setmana però després les visites són més espaiades i sempre, per mala sort, em coincideixen amb els exàmens. Ara mateix estic ingressada i us estic escrivint des d’una aula, amb la mestra, que m’he està ajudant amb els dubtes que tinc, fent-me un repàs del que he fet i aprenent coses noves. També estic ingressada per la pressió arterial i per la creatinina alta, de moment no sé quants dies estaré aquí però lo important es sortir d’aquí molt bé sense cap problema més. Als ingressos he fet moltes amigues però una d’elles, la Wahba, és la més important per a mi ja que s’ha fet una part de la meva vida. La nostra amistat va començar des del primer dia que ens vam conèixer, tenim moltes coses en comú i sempre estem d’acord. Quan ens van donar l’alta vam seguir sent amigues, ens truquem cada dia per explicar-nos les nostres historietes A vegades els doctors et vénen amb bones notícies i a vegades amb males noticies però sempre he tingut paciència i he acceptat tot el que em diuen. També al veure més persones a la planta que estan sofrint i que estan pitjor que jo em fa fer tenir paciència i oblidar el que tinc. Mama Ben Kacem , 16 anys
LA CRÒNICA DEL MEU PEU El dia 5 de setembre vaig anar a la festa major del poble dels meus tiets. Jo anava amb sandàlies, tot i això vaig participar en uns jocs de cucanya. Vaig jugar amb varis jocs. Vaig fer una carrera de sacs portant les xancles i vaig guanyar, però en lloc d’un trofeu vaig guanyar un sac de problemes. A la nit el peu em feia molt mal, els meus pares deien que feia “cuento” i em van fer anar a donar una volta, jo no podia aguantar-me i el dia següent em van portar al metge. Em van dir que era una tendinitis, si una tendinitis... El dilluns tenia esplai, em van haver de venir a buscar i portar-me al hospital (altra vegada). El metge de trauma que em va visitar, va dir que potser tenia una fissura, que no poses el peu a terra durant unes dos setmanes. El diagnòstic no va ser correcte. No s’hi va apropar ni de lluny. Al cap de les dues setmanes la mare em volia fer posar el peu a terra, però jo deia que no podia, i tot i així m’obligava perquè deia que estava carregada d’ històries. Vam demanar hora al fisioterapeuta i ell em va dir que el tenia trencat. La meva germana tenia hora amb el pediatra aquell mateix vespre i vam aprofitar per consultar-ho. Ens va dir que coneixia un traumatòleg i que li ho preguntaria. Així que vam decidir venir aquí, a l’Hospital Vall d’Hebron, un divendres. Ens van passar per urgències i ens van donar hora per a consultes externes. Allà el doctor Pacha ens va dir que potser hi havia una infecció o un tumor. Ens va citar per a una ressonància magnètica. No es va veure bé i van decidir fer una biòpsia. El dimecres següent van tenir el resultat: tenia una infecció a l’os que es va trencar, no sabíem si era coincidència o a causa de l’ infecció. Em van ingressar i vaig estar amb tractament endovenós de “cloxacil·lina.” Com que és un tractament corrosiu em van canviar de via 5 cops, però al cap d’una setmana i unes quantes flebitis com pilotes em vam ficar una via central. Teòricament el tractament acabava el dia 9 de desembre i m’operaven el 7. El quiròfan no va estar disponible el dia que tocava i van allargar el tractament i m’hi vaig estar una setmana més del què es pensava.. A una de les infermeres li va sobrar 3\4 d’una xeringa de suero gran, me la va donar, i em va dir que ruixés a la meva àvia i el meu pare. Jo ho vaig fer sense dubtar i van acabar xops!
La meva estada a l’hospital se m’ha fet una mica llarga perquè he enyorat la meva germana, la meva gosseta, els meus amics i casa meva, però aquí tothom m’ha tractat molt bé. Gràcies a les infermeres i a les auxiliars, a la mestra, als pallassos i voluntaris que distreuen els nens i nenes, i als metges que ens curen. Em van donar l’alta el dia 16 de desembre: vaig anar amb cadira de rodes uns dies, després amb crosses fins que no vaig poder posar el peu a finals de gener. I entremig... un pilot de proves. Laia Aibar – 11 anys
Yo soy un niño con piel de mariposa. La enfermedad consiste en que tengo la piel muy delicada y tengo que tener cuidado con no hacerme daño. Antes de que me operaran tenia la mano cerrada como un puño, es decir, los dedos doblados hacia adentro y me costaba escribir. Bueno, ahora que ya lo sabéis os contaré un poco mi vida antes de esta operación tan impresionante. Antes de la operación yo estaba en un colegio llamado Luís Vives y en 9 días volveré por fin. Estoy contento porque el resultado de la operación me gustó mucho. Desde el primer día que yo nací los médicos no estaban seguros de que yo tuviese la enfermedad llamada piel de mariposa (epidermólisis bullosa). La vida que tuve no fue sencilla pero al final me acostumbre y mi familia y yo superamos de poco en poco la enfermedad. Ya han encontrado una teoría que podría ser la cura; de momento se prueba con ratones pero seguro que en el futuro la enfermedad se curará por fin; bueno, yo os diré como se curará dentro de algunos años. Para despedirme de vosotros os contaré un chiste. En serio que queréis leerlo? Vale, pues ahí va: _¿Cómo se llama un tomate con capa? _ ¡Supertomate! _¿Y cómo se llama una naranja con capa? _¡Supernaranja! _¡¡¡No!!! Se llama “una naranja disfrazada de supertomate”!!! Alberto Cortijo Martín – 9 años
La meva estada a l’Hospital vall d’Hebron Hola, em dic Fatoumata Gakou i avui us explicaré sobre la meva estada a l’Hospital Vall d’Hebron. El diumenge 6 de setembre de 2015 vaig anar aurgències de l’Hospital de Granollers perquè tenia molta febre i mal al pit però els metges em van dir que em traslladarien a l’Hospital Vall d’Hebron. Tot seguit em va venir a buscar una ambulància que em va portar fins a Vall d’Hebron. Un cop allà em van fer una ecografia del cor i em van dir que tenia molt de líquid al voltant del cor i que m’havien d’operar per treure’l. Em van operar a la matinada del dilluns. Després de l’operació vaig anar a la UCIP (Unitat de Cures Intensives Pediàtriques) i vaig estar-hi quatre dies. Estava ben cuidada però hi feia molt de fred i jo no estava encara del tot recuperada. Finalment vaig pujar a la planta, vaig estar sola a l’habitació perquè estava aïllada i no podia tenir cap company a l’habitació. Al cap de quatre dies vaig deixar d’estar aïllada i per fi vaig tenir companya. Aquest dilluns ha començat el curs a les escoles i, per sorpresa meva, va aparèixer una mestra a l’habitació que em va fer classe de matemàtiques, castellà, etc. Ahir em van canviar de planta i en aquesta hi estic més a gust i em diverteixo molt. Fatoumata Gakou, 12 anys
LA MEVA ESTADA A L’HOSPITAL
Hola, em dic Myriam, tinc 15 anys i sóc de Lleida. La meva historia comença una nit que vaig sortir, em vaig marejar i vaig perdre la consciència. Llavors em van fer unes anàlisis i em van ingressar, primer a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i després a la Vall d'Hebron. Al fer-me alguna prova em van detectar Leucèmia, quan me'n vaig assabentar em vaig posar a plorar perquè sabia que m'havia d'enfrontar a la quimio i sabia els efectes secundaris que tenia, però ho vaig anar afrontant molt bé. A l'hora de rapar-me ho vaig passar malament però en poc temps em vaig anar fent a la idea, i la família i amics m'anaven
donant
molts
ànims.
Al principi portava mocadors i no volia que ningú em vingués a veure, però en pocs dies ja vaig deixar que vinguessin i ja deixava de portar mocador. I a hores d'ara, estic esperant
que em facin el trasplantament de
medul·la per poder-me recuperar ràpid i poder tornar a casa.
Myriam Puy
La meva història a l’hospital Hola, em dic Angélica, tinc onze anys i he decidit compartir la meva història amb tots els nens i nenes que llegiu aquesta revista. El 17 de febrer de 2015 vaig ingressar a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Aquell mateix dia vaig anar a urgències i vaig estar-hi quatre o cinc dies. Després em van portar a la UCIP. Al mes de març em van fer la primera intervenció i no va sortir bé. A finals de març em van fer un trasplantament de pulmó que no va ser gens fàcil. Vaig haver de tenir molta paciència. He estat a la UCIP fins al mes d’octubre. Després em van pujar a la planta segona, a l’habitació 216. Durant una setmana em vaig trobar malament de la panxa i els doctors em van dir que tenia que anar al quiròfan per fer-me una prova. Va sortir bé i ja em trobo millor i puc sortir al parc. Els que ho llegiu heu de pensar en afrontar les dificultats amb ganes, sense posar-vos nerviosos i mai digueu que no puc perquè sí que podeu. Poseu ànims a tot. Per acabar vull donar les gràcies a tots els infermers, infermeres, auxiliars i doctors. Angélica Rodríguez – 11 anys
RESUM DE EL MEU NAIXEMENT M’agradaria explicar l’experiència del meu naixement perquè penso que va ser peculiar. Tot va començar quan la meva mare i el meu pare anaven en cotxe i van xocar. La meva mare estava embarassada de cinc mesos. Va estar a maternitat un mes perquè jo volia sortir i era mol aviat. Quan jo vaig néixer només tenia set mesos i per això vaig néixer prematura, vaig pesar 1.800 kg. Vaig haver d’estar a la incubadora un mes i mig. Quan tenia tres anys i la meva mare estava embarassada de la meva germana, jo volia que m’agafés par pujar les escales i ella es pensava que era per gelosia. Després de passar per molts metges em van descobrir la malaltia que tenia: hipertensió pulmonar. Podria ser que em vingués de l’accident. Finalment, gràcies als metges estic molt millor. Ainhoa Inglés 11 anys
LA MEVA VIDA AQUÍ El meu tumor no era res en comparació dels altres, sort que jo sempre tenia els meus amics i la meva família per ajudar-me. Hola a tots, em dic Gisela Cruz, i tinc 13 anys, sóc de Lleida, un Poblet molt bonic que es diu Vila-Sana.
Tot va començar a finals de juliol quan vaig anar a les piscines amb una amiga que fa molts anys que coneix-ho, es diu Thalia i és com una germana per a mi, quan feia una estona que érem allà, em va començar a fer molt mal la panxa, varem pensar marxar però jo vaig dir que no, al cap d’una estona vam anar cap a casa seva, perquè ja fèiem tard… Allà els seus pares em van deixar un termòmetre per veure si tenia febre, va resultar que sí, llavors vem marxar a casa meva a dir-li a ma mare que em portés al metge. El metge ens van dir que podia ser apendicitis, i vem marxar cap a casa, a l’endemà vem tornar perquè seguia tenint febre, i no ens deien res, vem seguir anant dos dies més fins que al final em van haver de posar oxigen, i estava a 39 de febre, em van dir que anés a l’Arnau, l’hospital que hi ha a Lleida. Allà em van diagnosticar que tenia pneumònia. Desprès de quatre dies al llit, vem tornar a anar a l’Arnau perquè m’ofegava molt, allà ens van dir que la pneumònia estava molt
pitxò, i que em quedava ingressada. L’últim dia una pediatra ens va dir que tenia una taca al pulmó que hauriem de mirar, i que ens derivaven a la Vall D´Hebron. Allà em van fer moltes proves, fins que em van dir que era un tumor en un dels bronquis del pulmó dret. Quan em vaig posar malalta ho vem passar molt malament perquè ma mare estava de 9 mesos, a més a més jo havia de repetir 1r de l’ESO, per culpa d’estar malalta i no poder-me presentar als exàmens de setembre, i per això no sabria com començar el curs… a sobre ma mare havia de quedar-se a les nits, perquè no teníem a ningú que les pugués fer. I a més a més, baixant cada setmana a Barcelona, per fer TACS, radiografies, ressonàncies, i biòpsies…etc. Gràcies al doctor Iglesias, a la cirurgiana
a les infermeres, en
especial a la Carmen i a la Clare, per com s’han portat amb mi i per com m’han tractat. Gràcies al Reiki, als voluntaris i a les mestres que fan que els dies aquí no siguin tan llargs. Gràcies també a totes les meves companyes d’habitació en especial a l’Àngela, als meus amics que m’han estat donant ànims tots els dies, i sobre tot a la meva família, als meus tiets, tietes, pares, avis, àvies i sobretot germans. (Moltes gràcies Tieta Peque per totes aquelles nits al meu costat, i per totes les pel·lícules, donuts, oreos i suquets de préssec). Gisela Carretero Cruz - 13 anys
Era una calorosa tarda, quan jo Mireia Pedrajas Martí ( 13 anys) anava amb bici tranquil·lament pel carril bici de la carretera i vaig xocar amb una de les gomes negres que estan clavades a terra. Quan vaig xocar, la bicicleta es va desviar i al caure de cop i vaig rascar amb el terra ( asfalt ) i em vaig cremar el costat dret del peu esquerra i també em vaig fer una rascada ENORME a la cama esquerra. La meva mare em va veure, em va treure la bicicleta de sobre i va trucar a una ambulància que em va portar a l’hospital del Mar, allí van tardar molt a atendre’m. Em van curar molt bé la rascada però la ferida del peu només me la van netejar, m’hi van posar serum i vaig tornar cap a casa amb la cama embenada. Tres dies després, em feia molt mal la cama i la ferida del peu tenia una cosa negra al voltant i estava molt inflat. La meva mare em va portar a l’ambulatori i la doctora em va dir que la ferida del peu estava infectada perquè no estava ben curada, i em va enviar a l’hospital Vall d’Hebron. A l’arribar a l’hospital em va visitar un traumatòleg i em va dir que m’havia de quedar ingressada com a mínim dues setmanes i que m’havien d’operar. Jo estava súper aterrada i enfadada ja que vaig caure justament dos dies després del meu aniversari. A l’hospital em van posar una via i em van passar antibiòtic. Ara encara estic ingressada, la setmana que ve m’operen i estic bastant nerviosa. M’ho passo molt bé gràcies a les infermeres i els pallassos que em fan riure. També vull donar les gràcies a la Santi, una infermera maquíssima que, encara que jo estigui trista ella sempre em fa riure. Moltes, moltes gràcies.
No passa res si has d’estar ingressat/da a l’hospital perquè és com estar de vacances però una mica diferent, ja que cada dia venen les mestres a fer una hora de classe. Mireia Pedrajas 13 anys
¡ JACA ! Soy Yanira, de Jaca, y ahora estoy en Barcelona en el Hospital de la Vall d’Hebron, porque estoy enferma. Quiero volver a Jaca, con mis dos hermanos.
Estoy cansada de estar tantos dias en el
hospital, de que me pongan vacunas y no me den lo que me gusta. Lo único positivo es que me han regalado muchas cosas, y que en diálisis me dan cosas muy sabrosas para comer. Echo de menos jugar con Omar, mi hermano pequeño, que tiene 5 años. También me encanta jugar con mis primas Luna, Nazaret y Estrella. Cuando las vea, querrá decir que... ¡ya estoy en Jaca!
Yanira Narvalaz – 10 año
Faltaven pocs dies per començar 2n d’ESO i tots els meus companys i jo anàvem comptant els dies que faltaven. Fins que un dia, vaig haver d’anar el metge per una revisió i en aquell moment em van dir que m’havien detectat un sarcoma (un tipus de càncer) al nas. En aquell moment, va ser com si tot el món sencer s’esfondrés, perquè això significaria ingressar a l’hospital, fer-me quimio i perdre’m tot el curs de 2n d’ESO i es clar, jo això no sé com ho podré fer perquè no sé com podré seguir el curs, els estudis i de com s’assabentarien els meus companys. Llavors vaig anar un dia a l’insti, abans que comencessin les classes, i li vaig dir a la tutora que com que no podria assistir que seria millor que els hi expliqués ella tot aquest embolic.
Després d’unes setmanes ja havia començat el curs i jo ja havia començat el tractament. Durant els primers dies no em van dir res perquè la meva mestra em va explicar que va dir que fossin discrets. Però ja més endavant vaig rebre unes fotos de tota la classe animantme i això, la veritat, em va fer sentir molt millor. Ara ja sé que mentre estigui a l’hospital faré classe i que quan vagi a casa també tindré un professor. Així no perdré el curs. Berta Carrillo 13 anys
El segundo trasplante de riñón He estado dos años esperando mi segundo riñón, ya que el primero no me funcionó bien . Yo no me rendí, seguí luchando hasta que llegó el momento y el día más feliz de mi vida, por fin ya tengo mi segundo riñón. Lo voy a cuidar especialmente porque éste será el definitivo . Ahora voy a empezar mi vida de cero, los estudios, la casa, la ciudad, en fin, todo porqué el riñón ya me funciona bien. Me estoy recuperando de este trasplante y me estoy planteando mi futuro. Estoy muy ilusionada porque quiero recuperar mis estudios y quedarme a vivir en Barcelona ya que mi futuro está aquí. Wahba 17 años
La meva estada a l’hospital Hola, em dic Carla i avui fa sis dies que estic ingressada a l’hospital. La Vall d’Hebron és la meva segona casa ja que he vingut milions de vegades. Aquest cop sóc aquí perquè tinc un tap de mocs al pulmó dret i no poden sortir. Demà, amb l’ajuda del metge em trauran el tap de mocs. Durant aquests dies a l’hospital he estat amb moltes infermeres, de dia i de nit, Unes més simpàtiques que altres, però totes treballant de bona gana. Elles fan que la meva estada sigui més agradable i això és d’agrair. Gràcies també als metges, a les professores i als voluntaris per fer la meva estada més agradable. Carla Molina, 13 anys.
ELS ANIMALS QUE SÓN BONS Els animals són iguals que les persones. I també hi ha alguns animals que ens ajuden. Els cavalls i els burros ens porten coses a casa i a nosaltres també ens porten als llocs. Els gossos cuiden als altres animals i a les persones. Alguns animals semblen dolents però són bons, com alguns gats. Nosaltres hem de cuidar els animals perquè ells també ens cuiden. Fàtima – 10 anys
Em dic Antonina, tinc 13 anys i sóc de Bulgària. Ara us explicaré com és el vestit del meu país. EI vestit tradicional Bulgària és molt bonic.
de
El vestit de la noia és una faldilla, una brusa amb flors brodades i un davantal. Al cap hi ha una diadema molt ornamentada. El noi porta pantalons, camisa brodada i una faixa. Al cap hi porta un barret. A l’espatlla s’hi posa una tovallola. Els peus es calcen amb espardenyes de pell de porc. Antonina
La meva ciutat és Barcelona però jo visc al barri d’El Carmel. El barr d’El carmel s’enfila cap a la muntanya. Molts carrers fan pujada i en el meu carrer hi ha unes escales mecàniques. El que més m’agrada és que tinc parcs molt a prop de casa meva. Hi ha moltes botigues com per exemple de roba, de menjar, d’electrodomèstics, de joguines etc. En el meu barri hi ha uns església que es diu Santa Teresa de Jesús que és on vaig fer la primera comunió. Ainhoa Santiago – 11 anys
Soy de Perú y lo que me gusta es lo que hay, mis amigos, mis familiares y también mis ensaladas preferidas. La primera vez que me fuí de mi país tenía siete años. Ahora me gustaría volver y ver a mis abuelos. En casa de mis abuelos juego con mis amigos. Dylan Gabriel Zegarra – 8 anys
EL MEU MILLOR CANVI DEL MÓN Jo vivia a la Vall d’Aran a un poble que es diu Vilamòs. Un dia a la meva mare la van trucar per oferir-li feina a l’hospital de Puigcerdà, quan va sortir de la cuina no s’ho podia creure, estava molt contenta. Al principi va ser una mica dur per nosaltres perquè ella se’n va haver d’anar sola, però per dins estava molt contenta. Cada 15 dies la baixàvem a veure perquè ella tenia un cap de setmana lliure. Al cap d’uns mesos ens vàrem traslladar a viure a Puigcerdà i va ser el meu pare el que es va quedar sol, doncs feia molt poc que havia engegat una empresa d’alarmes que es diu Aranseguretat i no la podia deixar. Nosaltres estem molt bé a Puigcerdà i el meu pare sempre que pot ens ve a veure i de moment la nostra vida continuarà així. Però jo també he de dir que, a vegades, la vida dóna moltes voltes, sobretot hem de ser valents i hem de tirar tot el que es pugui endavant i per última cosa dir-vos que la vida segueix i sempre, sempre s’ha de tirar endavant.
Ernest Serra
EL PASSEIG DE L’AMBULÀNCIA Hi havia una vegada una nena al camp. Portava la roba blanca, jo estava a l’ambulància venint a l’hospital de la Vall d’Hebron i vaig veure que em perseguia. Tenia molta por, llavors li vaig explicar a la meva mare i ella em va dir que era una imaginaciooooo meva i vaig dir, wualaaa, quina por he tingut, però després vaig pensar que no era una imaginació. Quan vaig arribar a l’hospital, li vaig explicar a les infermeres i elles també em van dir que era una imaginació i no em va importar el que m’havia passat, llavors em vaig quedar tranquil. Colorin no colorado este cuento se acabado Fernando Acosta Suárez
COCINANDO Hola, me llamo Sebastián pero me gusta que me llamen Sebas. Soy de Perú, de Guancayo, y me gusta la cocina porqué creo que desarrolla la imaginación. Me gusta cocinar... tortilla de perejil! Mi papá es cocinero y trabaja en un restaurante italiano. Mis comida favorita de casa es el batido de zanahoria y mis comidas favoritas de calle son la pizza de beicon, la hamburguesa, el ceviche, el helado, salsa huancaína, papa rellena,... y espero que cuando salga de ésta vuelva a casa a comer de todo esto. Sebas – 8 años
En busca del rellotge El pirata Garfiel: Era un noi grassonet i de mida normal (1.80m),vestia sempre amb una camisa blanca, uns pantalons amples, unes botes negres i una armilla. Sempre portava un mocador al cap i un pegat al ull. El policia Smith: Era un noi prim, ros, d'ulls blaus, molt presumit i molt perfeccionista. Sempre portava el seu uniforme de policia amb una placa de sherif, mai se separava de la seva placa. El detectiu Tim: Era un home de mitjana edat, vestia amb colors foscos i amb una gavardina de color beix. Anava acompanyat del seu famós gos Tooby. El que més li agradava era anar a descobrir misteris o simplement anar d'excursió pel bosc, això sí, sempre amb la seva famosa motxilla. ...................................................................................................................................... Resulta que un estiu el pirata Garfiel va voler prendre's unes vacances per deixar d’estar uns dies a alta mar i va decidir passar uns dies a Mallorca. La primera visita turística que va fer va ser visitar el castell de Bellver. A mitja visita es va aturar en un quartet on hi havia un llit, un taula, una pica per rentar-se i una mena de caixa forta. Va pensar que seria un bon lloc per passar la nit. L'endemà quan va arribar la senyora de la neteja es va adonar que la porta estava oberta, el llit estava desfet i la caixa forta havia desaparegut. Va decidir avisar a la policia. Quan van arribar el policia Smith i el detectiu Tim, van estar investigant i agafant mostres. A mitja investigació, es van adonar que el pirata s'havia deixat els calçotets a sobre del llit. Van veure que a la part del darrere hi posava: Pirata Garfiel. Al veure això, van sortir a buscar-lo. El pirata estava a la platja ben tranquil prenent el sol quan, de sobte, la gent de la platja va anar desapareixent. Es va adonar que estava sol a la platja i van arribar el policia Smith i el detectiu Tim. Van veure que portava el rellotge d'or que hi havia a la caixa forta i es van acostar. El pirata va intentar sortir corrent però va ensopegar amb la tovallola i el van agafar. El policia i el detectiu van decidir fer-lo fora de la illa i prohibir-li l'entrada per sempre més. Emma Jiménez Balaguer 13 anys
Colònies a Andorra Aquest any vaig anar a unes colònies de nens amb càncer a Andorra , les vaig repetir , és a dir , va ser la segona vegada que hi vaig. Vam anar a Barcelona per agafar l’autobús , van venir molts nens , em va tocar la monitora de l’any passat i vaig veure una noia que coneixia ; ens vam asseure juntes a l’autocar . El viatge és va fer molt llarg i pesat, però quan vam arribar em vaig posar molt contenta , volia veure ràpid la meva habitació. Al dia següent , vaig esmorzar molt bé, tot estava molt bo, poc després vam haver de preparar-nos per esquiar ; vaig aprendre’n l’any passat a les mateixes colònies . Quan vam començar , al principi , era una mica difícil però després m’anava molt bé! Després vam anar a dinar , igual que l’esmorzar , boníssim ! I quan tots vam acabar i descansar una mica vam tornar a esquiar , perquè cada dia s’esquia dues vegades . Per la tarda vam fer diferents activitats . Us recomano molt apuntar-vos ! Si us apunteu segur que us divertireu molt ! Roksana Sikorska – 12 anys
ELS MEUS AMICS Us presento els meus amics: La Nora és simpàtica, li agrada fer el pont a l’inrevés. La Carlota juga amb la Nora. El Dídac fa tonteries. L’Arnau Pic juga a futbol. L’Eva juga amb la Martina Cutillas, que sóc jo. La Cora juga amb les seves millors amigues.
Martina Cutillas – 9 anys
Anunci publicitari 19 de març de 2080 Avui, 19 de març del 2080, surt a la venda un producte meravellós. Un producte que portarà la gastronomia a un nivell altíssim. Homes i dones, nens i nenes, us presentem:
La revolució gastronòmica. MONGETES EN LLAUNA “TIA PEPA” 2 d’abril de 2080 Diari personal de la Marta Avui he comprat una llauna de mongetes “Tia Pepa”. A mi no em feia massa gràcia, la veritat. Però la meva amiga Júlia m’ha dit que eren una meravella i que les havia de provar. Doncs bé, li he fet cas. He arribat a casa i he preparat una amanida, i quan han arribat els meus fills de l’escola i el meu marit de treballar he fet les mongetes. Les hem provades i... ens hem sentit al cel. Eren realment bones! 3 de maig de 2080 El País Les mongetes en llauna “Tia Pepa” arrasen als supermercats. Aquest matí, ja s’han acabat totes les existències de mongetes en llauna a 500 supermercats del país! Xefs d’arreu del món, ho sento... us han tret el lloc!! 5 de maig de 2080 Diari personal de la Sara Avui, al súper, anava a buscar 5 o 6 llaunes de de mongetes “Tia Pepa”, i he vist que no en quedaven. M’he quedat esperant que les portessin, i de sobte ha aparegut una senyora amb el carro ple de pots. Ràpidament he anat cap allà i li he preguntat a la senyora d’on els havia tret. Sense mirar-me, m’ha dit que no ho sabia i ha marxat corrent amb el carro. Gairebé al final del passadís se li ha tirat una senyora a sobre i li ha començat a cridar: -Has estat tu! Tu t’has endut totes les llaunes!-. Segons després tenia unes 10 senyores a sobre del seu carro traient-li les mongetes. Amb la baralla a mort que s’ha organitzat, els ha caigut al terra una llauna. L’he agafada i he marxat corrents. 10 de maig de 2080 Correu electrònic Estimada Tia Pepa, em dic Ramona, Ramoneta pel coneguts. El fet és que crec que la vostra marca se n’ha anat una mica de les mans. Per exemple, amb la publicitat. Avui, caminant per la Rambla amb la Maria Antònia, hem vist molts cartells amb la seva cara i les seves llaunes, i en canvi no hem vist enlloc el xicot aquell tan ben plantat que ensenya els calçotets. I mira que ens agrada, eh! Després, al súper, la gent es torna boja per les seves mongetes. L’altre dia, vaig veure com unes dones es llençaven al carro d’una altra! Em va fer una llàstima, pobreta. I per últim, els meus néts ja no vénen mai a provar les meves mongetes, prefereixen les seves. En fi, li volia demanar, si
us plau, que tenint en compte el que li he dit, prengui les mesures oportunes. Petonets, Ramoneta. 5 de juliol de 2080 Correu electrònic Estimada Tia Pepa, torno a ser la Ramoneta. Veig que no ha tingut temps de llegir el correu. Si us plau, digui’m alguna cosa. Resto a l’espera. Petonets. 29 de juliol de 2080 Correu electrònic Veig que no contesta. Em prendré la justícia per les meves mans. Ramoneta. 29 de juliol de 2080 Correu electrònic Estimada Josefina, reuneix a les noies, hem de parlar. Petonets, Ramoneta. 2 de setembre de 2080 El País Les mongetes en llauna “Tia Pepa” comencen a donar problemes. Un grup d’àvies inicia una revolta contra la marca ”Tia Pepa” i tots els supermercats que la venguin. No van armades i, de moment, no són molt violentes. 10 de setembre del 2080 El País El caos de la “Tia Pepa” continua i va a pitjor. El grup d’àvies revolucionàries ha agafat força. Ara van armades amb bastons i caminadors amb punta de ferro. Entren als supermercats i tiren mandonguilles i magdalenes al cap dels treballadors. Si no els afecten, els ruixen amb colònia fins que queden adormits o els “ofereixen” un “platet” de macarrons. Després agafen totes les llaunes de mongetes “Tia Pepa” i les cremen a l’entrada del supermercat. Fan una rotllana al voltant del foc i ballen una sardana. Això les identifica. 13 de setembre de 2080 Transcripció d’un missatge radiofònic Estimada població, us parla la Ramoneta, una de les fundadores del grup d’àvies en contra de “Tia Pepa”. Volíem avisar que demà farem el nostre atac final. Entrarem a la fàbrica “Tia Pepa”. No voldríem causar cap mal a ningú. Si us plau, no oposeu resistència. Petonets de totes les meves amigues. 14 de setembre de 2080 El País Tal com van avisar ahir, les àvies han fet el seu últim atac a la fàbrica “Tia Pepa”. Amb paraules textuals d’un empleat: -A les 10:45, han entrat les àvies cridant i tirant mandonguilles per tot arreu. Quan han aparegut els guardes de seguretat, els han amenaçat amb bastons i caminadors i els han acorralat. Llavors, els han ruixat amb colònia i els han adormit a tots. Han vingut cap a mi i m’han obligat a portar-les davant del cap de la fàbrica. Quan l’han vist... Ai, quin horror, em costa explicar-ho. L’han empatxat de macarrons fins que el pobre home ja no podia més i han marxat. He trucat a la policia i, quan he sortit de la fàbrica, he vist les pintades: “Defensant el menjar de l’àvia”, “Volem el dret a les mongetes”, “Com el menjar casolà, res no hi ha”, “Si algú
troba una dentadura, que la torni al 13bis del carrer Jaume Casals”. No sabia què fer, estava molt espantat-. 15 de setembre de 2080 El País El ministeri de salut prohibeix les llaunes de mongetes “Tia Pepa” per possible enverinament. S’adverteix a tota la població que les llenci als contenidors. L’empresa “Tia Pepa” no es fa responsable dels danys que puguin causar. 15 de setembre de 2080 Correu electrònic Estimades amigues, la nostra revolta ha tingut resposta! Després de tirar l’aigua dels macarrons a les mongetes de la fàbrica i dir que era verí, les han prohibides! Ja no n’hi ha! Hem guanyat! Gràcies, amigues meves, per ajudarme a fer justícia. Petonets, Ramoneta. 16 de setembre de 2080 Anunci Publicitari Tens gana? Estàs cansat de menjar cada dia el mateix? No et preocupis. Tenim la solució:
LLENTIES “TIA MARIA”, PER UN BON I MILLOR DIA! 16 de setembre de 2080 Correu electrònic Estimada Josefina, torna a reunir a les noies, hem de parlar. Petonets, Ramoneta. Bruna Martínez i Civit - 14 anys
LA MÀGIA La meva afició a la màgia va començar quan jo estava iniciant el segon curs de l’ ESO, i vaig veure a un amic fer un truc molt senzill. Aquell dia vaig estar pensant durant tota la tarda com va fer aquell truc; era impossible! Fins que en un moment em va arribar una idea i vaig saber com es feia. A partir d’aquí la meva curiositat per saber com es feien els trucs de màgia va ser bastant intensa. Al dia següent li vaig fer aquest mateix truc al meu millor amic, en Guillem, i em va dir que a ell també li agradava la màgia, que també sabia fer-ho. Llavors vam descobrir que teníem els mateixos gustos quasi per a tot: la màgia, la música, els jocs... Vam començar a quedar per fer trucs de màgia senzills com una manera de passar el temps i no avorrir-nos, i vam provar de fer trucs amb monedes, papers, bolígrafs, material comú. Quan vam adonar-nos que ens agradava i ho fèiem bastant be, vam decidir comprar cartes i fer trucs de cartes i coses més professionals. Al gener, tan sols quatre mesos després de començar amb la màgia com a “broma”, ja era una cosa seriosa. Compràvem cartes professionals per internet als Estats Units, fèiem bastants trucs als amics i ells es quedaven impressionats, i vam prendre una gran decisió: fer un canal de YouTube on tan sols fèiem alguns dels nostres trucs de màgia i poder guanyar més públic. El canal es diu DuoMagic; quedàvem cada cap de setmana per practicar i fer més i més trucs. Quan va arribar el mes de juny va ser com un descans per a nosaltres, de l’institut i del canal. Durant les vacances sempre ens vèiem a les piscines del Reus Deportiu i parlàvem, apart d’altres coses com els jocs, dels trucs nous o idees. L’ agost va ser un gran mes divertit per a nosaltres perquè vam començar a practicar trucs de màgia amb foc, i vam conèixer a un mag dos anys més gran que nosaltres, que estava a una associació de màgia. Quan vam retornar a l’institut vam deixar una mica la màgia perquè ja ens avorria una mica, però la gent en volia més i més, i no podíem deixar-ho, fins que la invitació d’un amic del meu pare, que portava un bar, va fer que féssim per primera vegada un espectacle de màgia a unes persones que havien reservat el bar per a un aniversari. Sincerament, aquell espectacle no va sortir tant malament com esperàvem però ens va costar bastant. A partir
d’aquí ja fèiem més espectacles en aniversaris, fins ara hem fet 8 espectacles, i ens han pagat ben pagat. Alonso González
Les meves vacances Aquest estiu ha estat una mica diferent dels altres perquè havia d’anar a l’hospital de tant en tant. Jo volia anar a Torredonjimeno, el poble de la meva mare i veure els meus tiets i tietes i els meus cosins i cosines. Quan ja no em posaven plaquetes perquè estava millor li vaig demanar a la doctora que si podia anar al poble i va dir-me que sí que hi podia anar però que la meva mare m’hauria de posar les injeccions. D’aquesta manera vaig poder anar al poble. Ainoha Santiago, 11 anys
LES PESSIGOLLES I ELS MINI-MACARRONS SUPERFANTÀSTICS Hi havia una vegada un cuiner que es deia Superheroiincreible i tenia una amiga molt amiga que es deia Formiga Piga. Al cuiner Superheroiincreible li agradaven molt les pessigolles i li va demanar a la Formiga Piga si n’hi podia fer. Ella li va contestar: “ i tu, que faràs per mi?”, “em podries fer mini-macarrons amb carn picada i formatge?”. El cuiner Superheroiincreible li va dir que sí. Com que la Formiga Piga li va fer unes pessigolles fantàstiques al cuiner i el cuiner li va fer a la Formiga Piga uns mini-macarons superfantàstics...es van enamorar. I tan contents i tan feliços com estaven es van casar al poble on vivien. I conte contat... aquest conte ja s’ha acabat!
la bateria La Maria toca la bateria, La bateria sona amb alegria. L’alegria dura tot el dia, El dia ha estat de bogeria. Fernando A.
¿SERÉ ENFERMERA? Me llamo Marina, tengo 11 años y de mayor me gustaría ser enfermera. Os preguntaréis ¿por qué?. Pues porque me gusta mucho todo lo que hacen las enfermeras: curan catéteres, toman la tensión, pinchan fístulas, curan heridas, preparan máquinas, hacen tratamientos.... ¡y muchas cosas más! Pero la más importante de todas: nos cuidan muy bien. Me gustaría estudiar enfermería en la Universidad de Barcelona. Quiero tener una carrera, mi propio título, lo que había soñado de pequeña: ser enfermera. ¡Lo conseguiré!
Marina de la Cruz – 10 años
LA PANTERA Hi havia una vegada una pantera que volia visitar els seus cosins. Però no es podien veure perquè estaven molt lluny i estava molt trista perquè no anirien al seu aniversari. Els seus cosins li van fer una sorpresa i li van portar a tota la família. La pantera es va posar feliç de veure a la seva família. Melvin Fabrisio Cánez Chuquimantari
SI JO FOS... Si jo fos infermera, m’agradaria ajudar als nens, curar-los, tractarlos amb amabilitat, explicar-los el que tenen sense fer-los plorar. Si jo fos astronauta, descobriria com és el nostre planeta des de l’espai exterior. M’agradaria veure els altres planetes que ens envolten, la lluna i el sol. Si jo fos periodista, preguntaria a la gent sense aclaparar-los, aniria a grans esdeveniments com els famosos, estaria al dia de les coses que passen al món i a Espanya. Si jo fos científica, inventaria moltes coses que poguessin ajudar a la humanitat on la gent no es quedés sense treball. Si jo fos dentista, arreglaria les dents de les persones sense que haguessin de gastar molts diners, els explicaria que no han de menjar molts dolços, que es cuidin la boca, així no haurien de posar-se aparells o fer-se implants. Si jo fos marinera, pescaria peixos i evitaria que la gent llencés escombraries al mar i petroli i, si es pogués, evitaria que hi hagués molts vaixells. Si jo fos pastissera, faria pastissos, magdalenes, bombons, etc. que estiguessin nutricionalment equilibrats perquè la gent no tingués càries i no haguessin de posar-se aparells d’ortodòncia. Tancaria d’hora. Si jo fos cuinera, primer aprendria receptes de cuina de tots els països i després, quan tingués més pràctica, faria plats utilitzant receptes de països diferents i que quedessin molt bons!
Fatoumata Gakou – 12 anys
Sóc del Real Madrid Una vegada vaig anar a veure un partit de futbol amb la meva família i em va encantar. Un altre dia, amb la meva mare vaig anar a veure un entrenament . Vaig veure tots els jugadors del Real Madrid : James, Cristiano Ronaldo, Sergio Ramos, Varane, Kroos, Pepe, Bale, Kiko Casilla, ... El que més em va agradar és quan baixen de l´autobús perquè podia veure els jugadors de més a prop. Anar a l’ entrenament va ser un regal que em van fer i vaig estar molt content. Des d’quell dia que sóc del Madrid. Àlex Curero - 10 anys
TE N’ADONES Quan estàs tant de temps a l'hospital hi ha un moment que t'adones que et falta alguna cosa a la teva vida. Aquesta és l’ aventura de dos nens: un que es diu Joel i té dotze anys i una noia que es diu Manita de catorze. En Joel i la Manita es van fer molt amics perquè la mare del company d'habitació d'en Joel parlava molt d'aquesta noia. Un bon dia en Joel la va voler conèixer en persona i
des d'aquell moment van tenir una
“química”especial, perquè tenien moltes coses en comú: els agradava molt estar junts. Una vegada van tenir una idea: van decidir fugar-se de l’hospital per reunir-se amb tot allò que trobaven a faltar; la Manita trobava a faltar la seva gossa, i en Joel trobava a faltar el seu ordinador per fer-hi coses interessants. El dia 1 d'Abril en Joel i la Manita tenien moltes ganes de preparar la fugida, però les hores se’ls feien eternes: les nou, les deu, les onze, les dotze, l'hora de dinar, les dues, les tres, l'hora de berenar, les cinc, les sis, les set, dos quarts de vuit...i... per fi ha arribat l'hora: les vuit del vespre! Els dos nens van sortir de l'habitació sense que ningú els veiés però com que era l'hora del canvi de torn d’infermeria era gairebé impossible; van baixar a la planta -1 i van anar pels passadissos fins una sortida d'emergència on els esperaven els pares amb un cotxe. A dos quarts de nou del vespre ja estaven dins el cotxe i a les nou ja eren fora del recinte de l'hospital. De cop i volta van començar a sentir les sirenes de la policia, van mirar cap enrere i.... a les deu de la nit ja eren a l'hospital, tristos i avergonyits per tot el que havia passat. Ja era 2 d'Abril.
En Joel i la Manita estaven a l'habitació 112 on una
infermera, una auxiliar, els seus respectius pares i el mateix director de l’ hospital els feien una bona bronca. Aquell dia els dos nens van aprendre una lliçó: que estaven a l'hospital pel seu bé, per millorar la seva salut. L’Hospital, a més, va fer una excepció: la Manita podria portar la seva gossa durant un dia i en Joel el seu ordinador. Joel Quesada – 12 anys Manita Soler – 14 anys
MI GRAN Y MARAVILLOSA TIERRA, LOGROÑO Mis calles preferidas son las más famosas de Logroño, la calle San Juan y la calle Laurel. Son mis preferidas porque en esas calles sólo hay bares de tapas. Mis bares favoritos de la calle San Juan son: el Bar Tenessi, porque ponen unas zapatillas (tostadas) buenísimas de todo tipo: de jamón serrano con queso, de cecina y queso, de queso cabrales, … las dos últimas zapatillas son las que siempre me pido y también la de jamón con mayonesa; también ponen bocatas. Y el otro bar es La Cueva también le llaman “el champi” ya que su especialidad es el champiñón a la plancha con una gambita. Y en la Calle Laurel mis bares favoritos son: El mexicano, donde siempre me pido pepinillo relleno de atún o de anchoa, con una cebolleta, vinagre y aceite; luego hay mas cosas para picar, como brochetas de guindilla con boquerones y más cosas. Y el otro bar se llama Los Rotos, hacen rotos (patata con huevo y otros toppings revueltos y metidos en un bollo de pan) de chistorra, de gulas, de setas… En Logroño se celebran dos festividades, la de San Bernabé el 11 de Junio y la de San Mateo el 21 de Septiembre. San Bernabé: En el día de San Bernabé es muy típico el reparto del pan y el pez. Cuando los franceses sitiaron la ciudad, sus habitantes
accedieron
mediante un túnel que los
al
rio
franceses desconocían _y que todavía existe_ y sobrevivieron gracias a los peces que pescaban por la noche en el rio Ebro. San Mateo: Se celebra el inicio de la vendimia. Asociaciones, entidades y público en general, después de la pisada de las uvas, ofrecen a la Virgen de Valvanera el mosto obtenido. Mi familia y yo pertenecemos al Hogar Navarro que es una casa regional de Logroño. En fiestas hacemos degustaciones de chistorra y queso del Roncal con vino tinto o rosado de Navarra para los adultos y agua de Peñaclara para los niños y alguna que otra persona. Todos los años participo en estas fiestas pero este año como estoy hospitalizado no he podido participar, pero quiero compartir con vostros mi experiencia de otros años y de paso os invito a que visitéis Logroño en estas fechas pero si queréis ir a las calles que os he mencionado mejor no ir en fiestas porque no hay quien entre en ellas Sergio Bravo, 15 años
TEXTO Un caluroso día de verano en Oviedo, vi a la más bella criatura que había visto jamás. Su nombre era Sara, y cada movimiento que hacía, me enloquecía. Me acerqué a mi colega Daniel y le dije: -¡Caramba! Es la chica más guapa del paraíso terrenal. De repente, ella me miró y empezó a caminar hacia mí. Entonces me dijo: -Hace rato que te estoy mirando y quiero que sepas que eres muy atractivo. Por eso me preguntaba si te gustaría ir al parque conmigo. Con cara de tonto le dije: -Sí, vale, y nos fuimos. Cuando llegamos al parque, se acercó a mí y me dio el beso más dulce que jamás me habían dado. Nos besamos apasionadamente hasta que sentí que alguien me golpeaba en la cabeza. Abrí los ojos y me di cuenta de que todo había sido un sueño. Me levanté y entonces vi que tenía una pequeña nota al lado de la cama.
CONTINUACIÓN DE LA NARRACIÓN: Lee la nota, ve que es de la madre y dice: “Tienes el desayuno en la mesa de la cocina”. Se va al instituto
y le ocurre lo
mismo que en el sueño. Los
compañeros se mueren de envidia. Pensando, pensando, se acordó que el día anterior la había visto pasar por el pasillo y le pareció muy guapa y por eso soñó con ella. Luego se van al parque, hablan, se conocen, se gustan, están bien uno con él otro y deciden salir juntos. Ángeles Acosta – 12 años
Un viatge a Madrid Vaig anar-hi l’ any 2012, el 8 de maig, quan jo tenia sis anys. Vam anar tota la família a Madrid per 10 dies. Vam veure el parc Warner Bros i el seu hotel , la Rambla, al parc aquàtic, etc. Però el que més em va agradar va ser al Santiago Bernabeu. És un camp de futbol molt gran on juga el Real Madrid. Feia una temperatura molt alta, i no hi havia cap platja. La Warner Bros és un parc d’atraccions per divertir-te i està decorat de personatges de cinema, per exemple Looney Tones, Superman, Batman etc... Hi havia molta gent. A l’Aquaticparc , que no està dins de la Warner, no hi havia gaire gent. Vam anar a la Gran Via a comprar coses per nosaltres i em vaig comprar un peluix de SpiderMan. Després vam passejar pel la Rambla. Us recomano que viatgeu a Madrid, us agradarà moltíssim.
Bazil 9 Anys
Una historia con el fútbol Hola me llamo Simeón, tengo 9 años y soy de Guinea Ecuatorial. Os voy a contar algo que me pasó. En el 2014 se fundó una escuela de fútbol en un pueblo de mi país llamada Cano Sport Academy y yo quería jugar allí. Una mañana me levanté y fui a entrenar con ellos. Había muchos chicos que querían entrar a la escuela. Dejaron entrar a todos en el campo para entrenar. A mi me dijeron que era muy pequeño y tenía que ir a otro nivel y yo no quería. Entonces busqué otro equipo. Con este equipo, que se llamaba Atlético Hermandad, sí que pude jugar y yo vestía el número 10 y era el capitán. Por primera vez jugamos contra el Cano Sport y empatamos. Ellos marcaron antes pero nosotros jugábamos bien y yo tuve una oportunidad solo con portero y le regateé y marqué el gol del empate. Hice muchas maravillas. Desde entonces la escuela Cano me reclamaba. Simeón – 9 años
ELS VOLUNTARIS Gràcies a tots el voluntaris que sempre jugueu amb nosaltres, a les pallasses i pallassos que ens feu riure, al Màgic Andreu amb la seva màgia i al Conta Contes amb els contes. Moltes gràcies a tots Ainhoa Santiago -----------------------------------------------------------------------------------------
Sempre m’he preguntat el perquè. Perquè preferiu venir aquí, a un lloc on ningú vol venir. Perquè ho preferiu abans que anar al cinema, fer un tomb amb els amics, o quedar-vos a casa sense fer res. Potser mai trobaré la resposta. O, simplement, no n’hi ha. Però únicament el fet de que vulgueu venir aquí cada dia, cada setmana,... ja mereix tot el meu respecte i admiració. Igual que el de la resta de la gent. Perque sou vosaltres els que feu que la vida de tots els nens i nenes hospitalitzats estigui una mica més plena d’alegria i brilli una mica més. I és que es podria dir que sou una mena de súperherois amb el poder més important del món: la il·lusió. I, si us plau, no deixeu mai de ser-ho. Perquè un món sense súperherois, mai pot acabar de vèncer els malvats. Bruna Martínez
ELS VOLUNTARIS Aquest text és per agrair la feina dels voluntaris Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies: Gràcies:
Perquè ens feu companyia. Perquè ens acompanyeu a les sortides. Perquè ens escolteu. Perquè ens feu riure. Per jugar amb nosaltres. Perquè ens ensenyeu jocs, cançons. Per jugar amb nosaltres a la Ciberaula. Perquè ens ensenyeu jocs de màgia. Per ajudar els nostres pares. Per donar-nos el vostre temps. Per compartir tantes coses.
GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES...
Gisela Carretero 13 anys
M’agradaria agrair-vos a tots els voluntaris perquè treballeu a canvi de res, només per entretenir-nos. Ens feu oblidar que estem ingressats amb tractament i ens feu passar una estona molt divertida. Hi ha moltes classes de voluntaris i cada dia ve un de diferent: tenim a la noia de la papiroflexia que es diu Núria, que ens ensenya a fer obres d’art amb un tros de paper, a la cantautora que ens distreu amb la seva preciosa veu, els pallassos que ens fan riure amb les seves bromes i el Màgic Andreu que sempre ens sorprèn amb els seus trucs. Amb totes aquestes fantàstiques persones l’estància a l’hospital, a part de ser més entretinguda, també es fa més curta. I per aquest motiu, jo vull agrair a tots els voluntaris la gran ajuda que estan aportant a tots els nens i nenes, inclosa jo.
Berta Carrillo 13 anys
Gràcies a tots els voluntaris
A l’hospital hi ha voluntaris que et fan riure ( com els pallassos), et porten jocs o joguines i juguen amb tu o et porten llibres per llegir. M’agradaria agrair a aquestes persones ja que em fan riure i fan que la meva estada a l’hospital sigui divertida. La segona setmana d’estar ingressada van venir unes pallasses que em van fer molt de riure i es van fer fotos amb mi, amb la meva mare i amb el dibuix que hi havia a la paret al costat de la porta. El dibuix era un avi i deien que era el seu avi i que per fi l’havien trobat. Una estona després, va venir una noia amb una guitarra i em va tocar la cançó de ‘’El perdón’’ i la vam cantar les dues juntes. Mentre la noia i jo cantavem la cançó, les pallasses van tornar i van fer de cor i van començar a ballar i vaig riure moltíssim. Aquella tarda va ser súper divertida! Mireia Pedrajas Martí,13 anys
Amb els voluntaris faig moltes coses. Jo he anat moltes vegades a la sala de jocs. A qui conec més és a la Carme i a la Cinta de papiroflèxia, però a qui conec més és a la Cinta. Els voluntaris fan distreure els nens i si no fossin ells, què faríem?