Issuu on Google+


beCEroLes lletres de llengua i literatura

V 2012


beCEroLes lletres de llengua i literatura

V

CEL Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC MONTSIÀ · BAIX EBRE · RIBERA D'EBRE · TERRA ALTA · MATARRANYA · PORTS · MAESTRAT

2012


beCEroLes lletres de llengua i literatura Número V · 2012 Direcció Albert Aragonés Salvat Consell de redacció Àngela Buj Alfara, Carles M. Castellà Espuny, Tere Izquierdo Salom Col·laboracions Albert Aragonés Salvat, Ferran M. Benaiges Pallarés, Àngela Buj Alfara, Joan Borràs-Comes, Antoni Cardona Castellà, Carles M. Castellà Espuny, Olga Cubells Bartolomé, Juan Antonio González Gutiérrez, Tere Izquierdo Salom, Jordi Llaó Borràs, Manel Llarch Garcia, Àngels Massip i Bonet, Pere Mayans, Vicent-Josep Pérez i Navarro, Paula Simón Porolli, Emigdi Subirats i Sebastià, Joan Francesc Vidal Arasa Agraïments Josep S. Cid, Josep M. Raduà Redacció, subscripcions i col·laboracions CEL Carrer Bon Matí, 15 43530 Alcanar © Els autors i les autores de cada article © De l'edició: CEL Edita: CEL Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC MONTSIÀ · BAIX EBRE · RIBERA D'EBRE · TERRA ALTA · MATARRANYA · PORTS · MAESTRAT Imatge de la coberta: Rajola del rentador de cal Coixo que recorda el nivell que va assolir el riu Ebre el 23 d’octubre de 1907 al seu pas per la vila d'Ascó (Ribera d'Ebre). Foto cedida per Josep M. Raduà. Maquetació: Carles M. Castellà Espuny ISSN: 1697-6770 Amb el suport de: Institut Ramon Muntaner S'autoritza la reproducció parcial dels articles sempre que se'n cite la procedència.


Índex Lletra de convit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

l'Arc del CEL investigació i creació.....................................

11

LITERATURA Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Juan Antonio González Gutiérrez

13

Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . Joan Francesc Vidal Arasa

27

Després de la guerra, el llarg exili mexicà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Emigdi Subirats i Sebastià

59

Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet. Aportes para el estudio de la literatura testimonial sobre los campos de concentración franceses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paula Simón Porolli

69

LLENGUA Morfologia verbal i anivellament dialectal: el cas del present de subjuntiu calero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jordi Llaó Borràs i Joan Borràs-Comes

79

Vocabularis dialectals a Internet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . Albert Aragonés Salvat

87

Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Antoni Cardona Castellà

97

CEL rogent textos ........................................................

111

Les «Notes folklòriques» (1924-1928) recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Albert Aragonés Salvat (ed.)

113

CEL obert etnotextos...................................................

137

Alfara (Baix Ebre) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Faió (Baix Aragó - Cinca) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Vallibona (els Ports) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

139 141 143


crit al CEL e n t r e v i s t e s . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145 «Hauríem d’utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble». Entrevista a Gerard Vergés. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147 Ferran M. Benaiges Pallarés CELecció r e s s e n y e s . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155 Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157 Olga Cubells Bartolomé Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres... A cura de Xavier Luna-Batlle. . 161 Àngels Massip i Bonet Gerard Vergés, d’Emigdi Subirats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165 Carles M. Castellà Espuny La Font de la Salut, de Vicent Sanz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167 Pere Mayans Índex històric d’articles publicats (2004-2012) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169


Lletra de convit Amb aquest número cinc comencem una nova etapa de la revista Beceroles. Lletres de llengua i literatura, que publica el Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC. Fins ara, i gràcies als ajuts de l'Institut Ramon Muntaner, hem publicat la revista en format paper. En aquesta nova etapa, per circumstàncies diverses, hem decidit de ferne una edició electrònica gratuïta, que estarà disponible al portal Issuu, i també al portal Bubok, perquè els lectors que ho desitgen puguen adquirir una edició de la revista en format paper. Els articles de la revista, com hem fet sempre, estaran disponibles al portal RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), una vegada haja sortit un nou número. Mantenim la mateixa idea original de publicar una revista de temàtica lingüística i literària centrada en les comarques de l'àmbit d'actuació de la nostra associació, que comprèn el subdialecte tortosí en sentit ampli, però a partir d'ara renunciem a incloure-hi com a mínim un article sobre cada una d'aquestes comarques, tal com hem anat fent en la secció l'Arc del CEL. Si bé fins ara hem de reconèixer que predominaven els articles de temàtica lingüística, en aquest nou número destaquen els articles sobre la història de la literatura d'estes comarques, amb articles sobre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig i les seues possibles fonts literàries, a càrrec de Juan Antonio González Gutiérrez; sobre els escriptors exiliats durant la postguerra en general, a càrrec d'Emigdi Subirats i Sebastià, o sobre Joan Cid i Mulet en particular, a càrrec de Paula Simón Porolli. No falten, però, els articles sobre la parla tortosina en general, i concretament sobre el lèxic, com en el cas de les «Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses», d’Antoni Cardona Castellà, i de l’article «Vocabularis dialectals a Internet», d’Albert Aragonés Salvat. L’article «Morfologia verbal i anivellament dialectal: el cas del present de subjuntiu», de Jordi Llaó Borràs i Joan Borràs-Comes, en canvi, se centra en un aspecte lingüístic concret de la localitat de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Com a novetat, a partir d'aquest número, incorporem dos noves seccions. En CEL rogent, publicarem textos d'interès lingüístic o literari de difícil accés, més o menys antics, per tal de posar-los a l’abast de tothom amb una edició acurada. Estrenem aquesta secció amb l'edició de les «Notes folklòriques» recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell publicades als setmanaris El Llamp i Tivissa (1924-1928), a cura d'Albert Aragonés Salvat. A l’edició d’aquest text hi hem de sumar l’article «Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc» de Joan Francesc Vidal Arasa, que també recupera les notes i els materials etnomusicals de les Terres de l’Ebre publicats pel mateix Pedrell. L’altra novetat és una secció d’entrevistes, que du per títol crit al CEL i que estrenem amb una entrevista al poeta tortosí Gerard Vergés feta per Ferran Miquel Benaiges. Per acabar, com fins ara, trobareu una mostra d’etnotextos a la secció CEL obert i també una CELecció de lectures molt recomanables amb ressenyes de la novel·la Primave-




ra, estiu, etcètera, de Marta Rojals, de la mà d’Olga Cubells Bartolomé; de l’edició del Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres..., a cura de Xavier Luna-Batlle, feta per M. Àngels Massip Bonet; de la biografia Gerard Vergés, d’Emigdi Subirats, a càrrec de Carles M. Castellà; i de La Font de la Salut, de Vicent Sanz, per Pere Mayans. Esperem que estes beCEroLes (lletres de llengua i literatura) siguen del vostre interès i que vos engresqueu a participar dels nostres projectes. Sigueu benvingudes al CEL. Sigueu benvinguts al CEL.




l'Arc del CEL i n v e s t i g a c i 贸 i c r e a c i 贸


Paral¡lelismes entre Los col¡loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diålogo de Mercurio y Carón

Juan Antonio GonzĂĄlez GutiĂŠrrez Centre Associat a la UNED de Tortosa

Portada de la primera edició de Los col¡loquis de Despuig (Barcelona, 1876)

Portada de DiĂĄlogo de Mercurio y CarĂłn (1541-45?)

Introducció En les introduccions a les seves respectives edicions de l’obra Los col¡loquis de la insigne ciutat de Tortosa, tant Eulàlia Duran com Joan Tres indiquen la relació entre aquesta obra i la d’Alfonso de ValdÊs, Diålogo de Lactancio y un arcediano o De las cosas ocurridas en Roma, escrit cap a 1527, poc desprÊs d’ocorreguts els fets narrats (saqueig de Roma per les tropes de l’Emperador Carles V). Duran es recolza en J. Rubió i Balaguer i en Martí de Riquer, els quals tambÊ observaren un paral¡lelisme entre ambdues obres. En la seva edició de l’obra de Despuig, Querol i Solervicens tambÊ fan constar aquesta relació per mitjà de notes a peu de pàgina. Aquí proposem els paral¡lelismes entre l’obra de Despuig i uns altres Diålogos de ValdÊs, en aquest cas el Diålogo de Mercurio y Carón, obra de la qual tampoc no se sap exactament la data de composició, encara que ha de ser semblant a la primera i ha de situar-se entre 1528, any en què es van produir alguns dels successos descrits (desafiaments dels reis de França i Anglaterra a l’emperador Carles V) i 1531, any de la mort de ValdÊs. No obstant, cal recordar que ambdós diàlegs no foren publicats fins el 1545, en italià, la qual cosa pot suposar una impressió anterior en espanyol (Bataillon 1966: 500, creu que foren immediates). Els fragments comparats són extrets de la versió del Diålogo de Mercurio y Carón efectuada per Rosa Navarro Durån i de Los col¡loquis de la insigne ciutat de Tortosa, versió nostra del manuscrit B-20, però indiquem tambÊ el número de la pàgina de l’edició de E. Duran (ED) i de Querol i Solervicens (QS), per la major facilitat del lector per ubicar els fragments en un context mÊs ampli. Veurem una selecció de similituds (no pretenem Êsser exhaustius) i notarem, tambÊ, una diferència de pensament notable entre els dos autors. Les similituds les separem segons siguin de contingut o de forma.

EH&(UR/HV9   


Juan Antonio González Gutiérrez

1. Similituds d’ambdues obres quant al contingut Estan relacionades, principalment, amb la postura dels dirigents eclesiàstics i l’actitud que ambdós escriptors, fidels servidors dels seus monarques, prenen davant ella. 1.1. Sobre la posició política del Papa En principi, Valdés es mostra rebec a parlar del Papa en termes pejoratius: Carón: ¿Qué intención piensas tú que tenía en eso el Papa? Mercurio: Mira, Carón, aquí no dijimos sino que hablaríamos de las diferencias entre el Emperador y el Rey de Francia. Si tú no lo has por enojo, dejemos lo del Papa para otro día. (p. 46) I el mateix fa Despuig, encara que matisa: Lívio: Senyor, no·m poseu en aqueixes fondures y, per amor de mi, no·m fasau parlar del papa, que té manat no·s parle d’ell; y com és mon superior y senyor en lo espiritual, no vull yo descomplàurer ni desobeir. Don Pedro: No parleu vós contra la potestat sua ni tracteu tanpoc de articles de fe, que en lo demés que toca a les affectacions e inclinacions suas y en altres coses més baixes bé·m par a mi que·n podeu parlar sense escrúpol de conciència, majorment assí entre nosaltres, que tot lo que·s dirà serà com si dit no fos y dir-se à sense entervenir-i malícia alguna. (Col. 1r, ff. 11r i 11v / ED: p. 68 / QS: p. 46) I, com viu en una època i lloc en què pot ser acusat per la Inquisició, afegeix: Lívio: Cert és que yo no he de parlar sinó coses que yo pense que bonament puch parlar, mas ni aquelles per ésser cosa del papa les aclari[ri]a, sinó presuposat que assí entre nosaltres serà, com aveu dit, com si dit no fos, y serà també de coses que la sensualitat les guia quant és senyora de la rahó, no menys en la persona del papa que en la dels altres hòmens perquè també és home com tots. Que en lo que toca a la pròpria persona sua no s’i pot dir res que no sia bo, y és cert que, segons lo que en ell se conegué en los principis de son pontificat y per la relació que tenim de la bondat sua y sanctedat, ell és un príncep molt singular; mas, a vegadas, los que estan prop dels prínceps són causa que la bona naturalesa que en ells [hi] ha se gaste, com és de crèurer que serà estat ara en lo papa. Mas si per cas en lo que entench dir, erre, vage per no dit ara per llavors; en tot me somet a la ordinasió y correcció de la Santa Església Romana. (Col. 1r, f. 11v / ED: p. 68 / QS: p. 47) 1.2. Sobre l’actitud de Carles V davant el Papa i el saqueig de Roma Valdés, com a secretari de l’Emperador, a més de carregar les culpes sobre el rei francès, defensa l’actitud del seu cap: Carón: ¿Cómo permitió Jesucristo que un desacato tan grande como éste se hiciese a la cabeza de la Iglesia? Mercurio: Mira, Carón, estaba aquella ciudad tan cargada de vicios y tan sin




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

cuidado de convertirse, que, después de haberlos Dios convidado y llamado por otros medios más dulces y amorosos, y estándose siempre obstinaos en su mal vivir, quiso espantarlos con aquel insulto y caso tan grave; y como, aun con esto, no se quisieron emendar, vínoles después otro más recio castigo. (p. 49) I prosseguirà comentant la ruptura de la treva que el Papa havia acordat amb don Hug de Montcada, capità de l’exèrcit de l’Emperador. Encara que Despuig comenta especialment la guerra entre Felip II i el papat, fa també una referència al que va succeir en temps de Carles V: Fàbio: Com? Digau-me, senyors, que també tingué guerra lo emperador ab lo papa? Don Pedro: Puix no? Sí, a la fe. Fàbio: Quin papa era y per què la tingueren? Don Pedro: Ab lo papa Clement, setè de aquell nom, y per lo mateix regne de Nàpols, [f. 15r] y tenia per valedor a Francisco, rey de França, com ara té també lo papa aquest rey Enrrich que vuy és; y de tal manera s’era feta entre ells y altres la lligua y concòrdia contra lo emperador, que ans de mòurer la guerra ja tenien entre si repartit tot aquell regne. Fàbio: Santa Maria! Donchs, com succehí a l’emperador lo negosi? Don Pedro: Molt bé; hagué victòria contra tots los enemichs ab la virtut y forsa gran que tenia de sa justícia; fonch pres lo rey de França, fonch pres lo papa, fonch presa Roma y, finalment, França vensuda y tota Ytàlia domada. (Col. 1r, ff. 14v i 15r / ED: p. 74) Però per a Despuig, la causa del conflicte actual no és sols el rei de França: Fàbio: Y donchs, lo papa no podia considerar per lo succés de llavors, que no és servit Déu de què ell farà? Don Pedro: Yo crech bé, per a mi, que ell ho té ben considerat, mas està tan après y tan subordinat a sos parents, que no està en mà sua fer altra cosa. Fàbio: Y als parents, què·ls mou a fer tan iniqua obra? Don Pedro: Ambisió de regnar que tenen, que en los hòmens sol ésser tan exesiva que·ls trau de tota regla y de tot juhí y, finalment, los torna com a rabiosos. Fàbio: No dieu que vol lo papa cobrar aquell regne per a tornar-lo a la Església, de qui diu ell que era? Don Pedro: Aqueix serà, per ventura, son intent, però no lo de sos parents, que après de vengut a la mà del papa lo regne, puix ells lo pensen governar, aturarlo<s> han per a si, que ja entre ells està fet així lo compte y encara també les parts, com en temps del papa Clement. (Col. 1r, f. 15r / ED: p. 74-75 / QS: p. 52 -53) 1.3. Sobre el patrimoni de l’Església Alfonso de Valdés afirma la idea erasmiana d’una Església sense riqueses: Carón: ...Yo me acuerdo de ver subir por aquella montaña un Pedro que decía haber sido Vicario de Jesucristo, y me dijo que no solamente no tuvo patrimonio en el mundo, mas que para ser Vicario de Cristo fue menester que dejase esa miseria que tenía. ¿Agora dícesme tú que tiene tan gran patrimonio?




Juan Antonio González Gutiérrez

Mercurio: Buena memoria tienes, pero mira, Carón, ¿qué sabes tú si entonces convenía que San Pedro dejase lo que tenía y agora conviene que sus sucesores tomen a los otros lo que tienen? Carón: ¿Quieres que te diga la verdad, Mercurio? Así como yo me huelgo que ellos lo hagan como tú dices, así me parece que convernía a ellos y a todos que hiziesen lo contrario. (p. 29) Despuig pensa de forma semblant: Don Pedro: Par, senyor Lívio, que no teniu vós per bé que la Isglésia tingua patrimoni. Lívio: Casi que no u tinch per bé. (Col. 1r, f. 13v / ED: p. 72 / QS: p. 50) Encara que admet que el papa ha de viure amb certa “majestat”: Don Pedro: Dons, que totavia estau en que lo papa no tingua res de patrimoni? Y com viurà ab la auctoritat y magestat que li pertany? Voleu que visca ab la sola despedició de bul·les y que per necessitat cayga ab majors enconvenients? Sia en bon ora tant sant y tan sòbrio com vós voleu que sia, que també me’l vull yo; però, lo major de tots los prínceps, [s]i no lo universal príncep de la Isglésia, no voleu que visca com a príncep? Y si li lleva lo patrimoni, com ho porà? Lívio: Yo us diré com ho porà, o almenys així me par a mi que poria: que dels delmes y de les primísies de què vuy viuhen tots los prelats y altres eclesiàstichs de la christiandat, donasen certa part quiscun any al papa, y tal part que, tot cumulat, pugués ésser suficient forma per a víurer com a papa. Y assó no sols seria convenient remey per a víurer ab la magestat que deu lo Foli 103v del manuscrit B-20 de vicari de Jesuchrist, però als prelats y als altres Los col·loquis de Despuig conservat a l'AHCB. ecclesiàstichs los seria salut diminuir-los les rendes, que també·ls danya la demasiada grexesa que tenen, «quia omne nimium nocet», com diu lo Savi. (Col. 1r, f. 14r / ED: p. 72 / QS: p. 51) 1.4. Sobre l’activitat dels bisbes En nombrosos passatges de la seva obra, Valdés censura l’actitud dels bisbes que només busquen el seu profit personal, i lloa la d’aquells que dedicaren el seu càrrec al benestar tant corporal com espiritual dels seus fidels. Vegem-ne alguns fragments: Mercurio: Víamos después despojar los templos y decía San Pedro: “Pensaban los hombres que hacían muy gran servicio a Dios en edificarle templos materiales, despojando de virtudes los verdaderos templos de Dios, que son sus ánimas, (p. 56) Carón: ¿Edificaste alguna iglesia o monesterio?




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

Ánima: No, pareciéndome que en aquello, por la mayor parte, interviene ambición, y eso que había que gastar quería yo más repartirlo y esconderlo entre los pobres conde veía evidente la necesidad, que no en otra parte. (p. 107) Ánima: ...y si me faltaban dineros para esto, no pudiendo tanto cumplir mis rentas, no dejaba de tomar de la plata que algunas iglesias tenían sobrada, y también de las fábricas, para emplear en una tan buena obra como ésta, porque no se perdieran aquellas ánimas, que son verdaderos templos de Dios y ornamentos con los que huelga ser servido. (p. 163) Despuig fa un comentari semblant criticant el mal ús que el bisbe de Tortosa fa de les excel·lents rendes que posseeix; entre altres possibilitats, creu que deuria destinar-les a l’edificació de la catedral que s’estava construint des de segles enrere: Don Pedro: O! Bella cosa, per cert això serà província y no bisbat! Aqueix bisbat també·s poria asersenar per altre ordre que té donat lo senyor Lívio. Maravelle’m de com lo bisbe no té la obra de la seu tota a son càrrech, tenint tanta renda com té y sabent que·n té tan poca lo cos de la església. Fàbio: Ell se’n guardarà molt bé de això! En bon ora donàs lo qu·és obligat conforme a la tacha, que prou se contentaria lo Capítol, mas ni assò ni allò dóna. Don Pedro: Per ventura segueix l’ordre del nostre arquebisbe Don Thomàs de Vilanova, que poch temps ha és mort, lo qual estimava més distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de Déu, que no en edificar esglésies, que són temples morts, o quizà té alguna gran cosa de criats, que serà com un espital y abrig de pobres gentils-hòmens. Fàbio: Ni yo li veig tals criats, ni sé que fasa tals caritats; no que no tingua occasió y encara obligació y força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vuy y à en Tortosa, ab esta tant cruel y tan universal fam qu·és casi en tota Espanya, que van per los carrers tant embotits que és dolor de veure’ls, sense una altra llegió de pobres vergonyans que purament pereixen de fam. (Col. 1r, f. 17r / ED: p. 78 / QS: p. 55-56) Però, como en altres ocasions, matisa la crítica: Don Pedro: Lo bisbe que vuy teniu no·s diu Don Ferrando de Lloazes? Fàbio: Senyor, sí. Don Pedro: No és menester desconfiar, que si fins assí no ha fet, hi farà en alguna ora, quant menys vos o pensareu, que me han dit qu·és rich home y tots temps se trau més del cru que del nu y, per altra part, no ignora, com a docte que és, al que és obligat fer y, si la vergonya no l’estimula, estimular-lo ha la conciència. Fàbio: A la fe que és mester que Déu lo inspiri en ayxò, que altrament forçat serà parar esta tan santa y tant necessària obra, y seria molta desgràcia y molt gran vergonya que paràs. Don Pedro: Callau, senyors, que dotse hores ha en lo dia per a mudar lo propòsit; yo confie que ell ho farà bé y prest. (Col. 1r, f. 17v / ED: p. 79 / QS: p. 5657) 1.5. Sobre la provisió dels bisbats La crítica que fa Valdés respecte a la provisió dels bisbats que tenien una bona renda,




Juan Antonio GonzĂĄlez GutiĂŠrrez

per part de bisbes que ni tan sols hi anaven, sinĂł que es limitaven a cobrar els delmes, ĂŠs demolidora: Ă nima: ...(als bisbes) HacĂ­alos residir ordinariamente en sus iglesias, y muy pocas veces les mudaba los obispados (...) Y jamĂĄs les consentĂ­a que admitiesen pleitos sobre beneficios eclesiĂĄsticos, mas procuraba que los hiciesen servir y gastar las rentas dellos, de manera que fuese menester andar rogando con ellos. (p. 137) I no ĂŠs menys forta la de Despuig: FĂ bio: Senyor, los canonicats valen, a la veritat, poch y segons les dignitats, que cert se considerĂ  mal en lo principi quant la maça de aquesta esglĂŠsia se dividĂ­, que no sols se seguĂ­ aquest mal Manuscrit de DiĂĄlogo de Mercurio y CarĂłn. de restar com resten tan pobres los canoEscurialense N-II-24, f.21 nicats, que no ĂŠs poca desgrĂ cia, mas seguĂ­-seâ&#x20AC;&#x2122;n altre major, y vem-ho cada dia per experiènsia, y ĂŠs que per ĂŠsser les dignitats tan poderoses, cada dia les nos casen los forasters poderosos, y aixĂ­ poch a poch les venim a pèrdrer, que si no les salven ab regresos, no nâ&#x20AC;&#x2122;i restarĂ  casi ninguna en los de la ciutat. Lo contrari ĂŠs y fĂłra tambĂŠ en los canonicats, encara que de molt mĂŠs valor fosen restats, puix tingueren la renda com ara la tenen, en distribusions y porcions, perquè requerexen presènsia y servitut, la qual no farien tan de bona gana los forasters. (Col. 1r, f. 16v / ED: p. 77 / QS: p. 55) 2. Similituds respecte a la forma Hi ha certes similituds en el llenguatge dâ&#x20AC;&#x2122;ambdues obres que criden lâ&#x20AC;&#x2122;atenciĂł, encara que sâ&#x20AC;&#x2122;ha de tenir en compte que el llenguatge emprat al gènere del col¡loqui no podia diferir massa en las distintes obres i, fins i tot, algunes construccions sintĂ ctiques serien semblants en la llengua corrent de lâ&#x20AC;&#x2122;època, encara que fossin dos idiomes diferents, ja que estaven molt relacionats. Citem primer les referides a expressions corrents i desprĂŠs a frases fetes. 2.1. Referint-se al tracte que Carles V dĂłna al rei francès, presoner desprĂŠs de la batalla de Pavia, diu ValdĂŠs: Mercurio: ...el Emperador ...luego que el concierto fue hecho, partiĂł de Toledo para Madrid a verse con el Rey de Francia y allĂ­ lo tratĂł con tanto amor y tanta humanidad como si fuera su proprio hermano, (p. 40) Despuig, al col¡loqui 5è, quan acaba de referir la guerra entre el Principat de Catalunya i el rei Joan II, escriu:




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

Lívio: A la fe, en assò. Y lo rey, considerant que per mal concell y haver volgut fer los negosis ab violència y demasias, era passat per tant grans treballs y fatigues, tractà de allí avant als cattalans ab tant amor y respecte y cortesia que no parexia entre ells rey, sinó companyó e igual a ells. (Col. 5è, f. 81v / ED: p. 172-173 / QS: p. 147) 2.2. És freqüent la construcció tornar a, especialment en gerundi. Així, tornando (...) a nuestro propósito apareix en repetides ocasions a l’obra de Valdés: Mercurio: Tornando, pues, a nuestro propósito el ejército del Emperador se defendió muy bien en Milán... (p. 49, i també 89, 157, 175 —aquesta amb el verb en forma personal). I el mateix passa en la de Despuig: Lívio: Tornant al propòsit y a tractar de les novenes, (Col. 6è, f. 86v / ED: p. 179 / QS: p. 155) I també: Lívio: Tornant a mon propòsit sobre coses de castellans, (Col. 2n, f. 29v / ED: p. 100 / QS: p. 73) 2.3. Es repeteix també la unió de dos adjectius: En Valdés: Mercurio: ...Lo primero es cosa tan clara y tan averiguada que... (p. 182) En Despuig: Don Pedro: Sus, senyor, no perdam més temps en assó que ell resta tan clar y tan averiguat que no pot més, y yo, per mi, ne reste lo més satisfet y lo més content hom del món. (Col. 5è, f. 84v / ED: p. 176 / QS: p. 151) 2.4. La expressió tan sancta y tan necesaria obra s’aplica a dues coses ben diferents. Valdés la utilitza per a referir-se a la reforma de l’Església: Ánima: Considerando yo cuán perdida estaba la cristiandad y cuánta necesidad tenía en muchas cosas de reformación, deseoso de entender en una tan sancta y tan necesaria obra, (p. 179) Despuig, a la construcció de la catedral: Fàbio: A la fe que és mester que Déu lo inspiri en ayxò, que altrament forçat serà parar esta tan santa y tant necessària obra, y seria molta desgràcia y molt




Juan Antonio González Gutiérrez

gran vergonya que paràs. (Col. 1r, f. 17v / ED: p. 79 / QS: p. 57) 2.5. La frase feta moure guerra també devia ser equivalent en els dos idiomes i el substantiu guerra podia anar precedit de l’adjectiu justa: En Valdés: Carón: ¿No tiene mala vergüença un Rey de Inglaterra de mover guerra por dineros...? (p. 99). I més avant: Ánima: ...más vale desigual paz que muy justa guerra... Contra infieles debes mover guerra... (p. 148) En Despuig: Lívio: ...per quant les armes són senyal de l’art militar, y la milícia és instituïda principalment per a oprimir y aniquilar lo enemich de justa guerra, y lo enemich contra qui la guerra és justa és aquell que va contra la Església, com és lo turch, lo moro, lo pagà, lo heretge, lo sismàtich..., (Col. 1r, f. 9v / ED: p. 65 / QS: p. 44) I també més avant: Lívio: Prou ho vem tot, senyor Don Pedro, però de això se’n té la culpa lo papa, que aqueixa guerra prou la podria ell escusar y, per ço, així com als coronats opremixen per sa culpa, com tinch dit, així també mouen la guerra al papa per sa culpa. (Col. 1r, f. 11r / ED: p. 68 / QS: p. 46) 2.6. La frase feta castellana meterse en honduras és traduïda literalment per Despuig: Valdés escriu: Ánima: (d’un cardenal) ¿Quiéresme hacer un placer? ¡No me metas en esas honduras! ¡Como si yo no tuviera que hacer sino gobernar la Iglesia! (p. 60) I Despuig la tradueix: Lívio: Senyor, no·m poseu en aqueixes fondures y, per amor de mi, no·m fasau parlar del papa, que té manat no·s parle d’ell; y com és mon superior y senyor en lo espiritual, no vull yo descomplàurer ni desobeir. (Col. 1r, f. 11r / ED: p. 68 / QS: p. 46) 2.7. La següent sentència apareix també en els dos textos: En Valdés: Carón: ...No sé si me vaya o si me asconda, que parte de prudencia es no querer hombre oír cosa de que sabe haber de recebir pesar si no lo puede re-




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

mediar. (p. 126) En Despuig: Fàbio: Mirau, senyor, si dir-se pot sens perjuhí nostre, també us suplique yo lo mateix, y si no, a la fe, que no se’n parle res, que part de prudència és no voler la persona oÿr cosa que li ha de pesar si remediar no la pot. (Col. 4t, ff. 66r i 66v / ED: p. 153 / QS: p. 129) 2.8. És curiosa la diferent aplicació d’una mateixa expressió. Valdés l’aplica al rei de França: Carón: A la fe, esa carta bien parece de hombre que desea más hechos que palabras. Mercurio: Dices muy gran verdad, mas el Rey de Francia, por el contrario, quería más palabras que obras. (p. 152) Mentre que Despuig ho fa comparant catalans i castellans: Lívio: ...y per ço podem dir, ab veritat, que los de Catthalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres. (Col. 6è, f. 86v / ED: p. 179 / QS: p. 155) 2.9. En les dues obres, en un cas en què discuteixen els protagonistes, un d’ells s’entrega a l’altre amb la mateixa frase: En Valdés és Carón: Carón: Agora, sus, tú vienes armado para defender al Emperador, no quiero disputar contigo. Prosigue adelante. (p. 183) I Despuig fa dir a Fàbio: Fàbio: No vull més disputar ab vós, que sou gran sophista. (Col. 1r, f. 10r / ED: p. 66 / QS: p. 44) 2.10. En nota a la seva edició, Eulàlia Duran no veu del tot clar el significat de l’expressió cercar un tall, però es comprèn si la veiem en Valdés i l’explicació que dóna el Diccionario de Autoridades (segons nota de R. Navarro): Mercurio: ...toda la dificultad estaba en la restitución de Génova y Aste y en el retirar del ejército antes o después de la restitución de los rehenes, y que si en aquellas dificultades se daba algún corte, luego se podría concluir la paz... (p. 91) El significat és ‘el medio que se da o toma en algún negocio, en el qual las partes no están conformes para quitar las diferencias y discordias, y que queden de acuerdo’.




Juan Antonio González Gutiérrez

En Despuig trobem: Don Pedro: ...Y encara que entre estos dos prínceps de Espanya y França hi haja altres coses sobre què debaten, que són lo ducat de Borgonya y altres menors en Flandes, per los de Ytàlia és lo que·ls fa ventrell, que no u poden digerir; y si a sso se podia sercar un tall, prou se disimularia l’altre y, assò remediat, no y à dupte sinó que los dos se veurien y, units tots, és cert que lo turch aniria per terra. (Col. 1r, f. 12v / ED: p. 70 / QS: p. 48) Querol i Solervicens fan una lectura diferent: si se podía cerrar un tall. El significat és, com en castellà, ‘buscar un terme mig per tal de posar d’acord les dues parts enfroenfrontades’. 2.11. Una al·lusió al mateix personatge de l’evangeli serveix per a dos coses ben diferents: En Valdés, perquè un ànima justifiqui la tasca que ha realitzat en aquest món: Ánima: ...Y por no ser castigado como aquel siervo que escondió el talento de su señor, conosciendo cuán abundantemente había Dios conmigo repartido su gracia, no quise haberla recebido en vano, mas, al principio entre amigos en particular y después por los púlpitos, comencé a publicar y sembrar lo que Dios me había dado... (p. 169) I en Despuig, perquè Lívio justifiqui la defensa que acaba de fer de l’antiguitat de Tortosa: Lívio: Senyor, yo só obligat ad asò y a coses majors que estes per la onrra de Tortosa y així per la obligació de la naturalesa, perquè só nat yo en ella, com perquè des de que fonch conquistada y fins avuy han viscut mos progenitors en ella, y puix que Déu és estat servit així —que yo haja vingut a tenir notícia de les coses sues— és rahó que quant me trobe en occasió de parlar de elles no les calle ni amague, per no ser ingrat com ho fonch aquell mal sirvent introduït en lo sagrat evangeli. (Col. 4t, f. 61r / ED: p. 145-146 / QS: p. 122) 2.12. El final de cada part del Diálogo pot donar alguna llum, per comparació, al final dels Col·loquis, on hi ha una paraula enigmàtica, probablement una errada del copista, ja que en l’edició de Fita no hi ha cap problema de comprensió. Normalment, en el gènere literari del col·loqui és un tòpic el posar al final de cada part alguna frase al·lusiva al final del dia i, per tant del diàleg. Així trobem al Diálogo, al final de la primera part: Mercurio: Ya se va haciendo tarde, si te parece, será bien que nos pasásemos de la otra parte. Carón: Bien dices, y si hobiere tiempo, me contarás lo que comenzaste del Papa, que, por decir verdad, esto es lo que más saber deseo. (p. 121). I, quan acaba la segona part: Ánima: Todo eso dejo encomendado a mi marido, e yo me voy a gozar de aquel




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

sumo y perfecto bien por mí tanto deseado. Por eso no me detengas más. Carón: Déjala ir, Mercurio; cata que se hace tarde. ( p. 194) En els Col·loquis trobem el següent final: els personatges van en una barca pescant sabogues i parlant de Tortosa, fins que Lívio diu: Lívio: Ab totes les rahons se fa de nit. No us oblideu de pendre, ans que hixcau de aquí de la barca, aqueixes dotse sabogues que havem mort, que les haurem de menester. (Col. 6è, f. 103v / ED: p. 201 / QS: p. 176) De nit és la lectura de Fita. Duran llegeix se fa drinc i Tres ho modernitza en se fa dring; al manuscrit sembla que posa se fadrins. Només en la versió de Fita té sentit l’expressió. 3. Diferències A part de les diferències temàtiques òbvies, n’hi ha una de pensament que cal remarcar. Al començament de la obra de Valdès, hi ha un llarg parlament de Mercuri (p. 10-17) en què aquest déu critica els defectes dels cristians; dins l’exposició, afirma el següent: Mercurio: ...Entré en los templos y vilos llenos de banderas y de escudos, lanzas et yelmos, y pregunté si eran templos dedicados a Marte, dios de las batallas, y respondiéronme que no, sino a Jesucristo. Pues ¿qué tiene que hacer, decía yo, Jesucristo con estas insignias militares? (p. 15) És a dir, que Valdés creu convenient separar el que és militar del que és religiós. En canvi, en el primer col·loqui de Despuig aquest ens parla del fet que els ciutadans de Tortosa esculpeixen les marques que fan servir en les transaccions comercials a les capelles i sepultures i es comparen aquestes marques amb les armes dels cavallers: Lívio: Igual seria tenir los diners que a elles; mas de això de guardar-les, promet -vos que u fan, y tant que, per tenir-les ben guardades, os fas saber, senyor, que les posen en ses capelles y sepultures. Don Pedro: No és possible! Lívio: Yo us dich la veritat. Fàbio: Que no teniu vós per bé, senyor Lívio, que les marques estiguen allí? Lívio: No, cert. Fàbio: Y les armes tanpoch? Lívio: Sí les armes. Fàbio: Y com? No són los dos senyals obra profana? Donchs, per què i à de està lo hu més que l’altre? Ans me par a mi que de rahó haurien de estar allí les marques y no les armes, perquè les primeres senyalen, en certa manera, pau, y les darreres anunsien guerra, y veu si estarà en la església millor lo senyal de pau que no lo de guerra. Lívio: De tal manera haveu colorada la vostra rahó que par que no i ha què replicar, mas en la real veritat gran engany y bescompte rebeu, senyor, en això; y és




Juan Antonio González Gutiérrez

molt al revés del que pensau, que encara que les dos coses sien profanes, que això yo ho atorgue, y per so no dignes, en quant profanes, de ésser admeses dins casa sagrada, però, per quant les armes són senyal de l’art militar, y la milícia és instituïda principalment per a oprimir y aniquilar lo enemich de justa guerra, y lo enemich contra qui la guerra és justa és aquell que va contra la Església, com és lo turch, lo moro, lo pagà, lo heretge, lo sismàtich..., se seguiria que lo istrument ab què es just enemich és expugnat sia tengut per just; y si just, cosa justa e rahonable és que l’admeta la casa justa qu·és la Església com a defensor d’ella, que en les marques cessa tota aquesta conciderasió y causa. Y lo mateix se pot dir de les banderes y altres insign[i]es militars que també·s posen allí, senyaladament en Cathalunya, y mèritament per a haver militat tant gloriosament los que allí les posaren. (Col. 1r, ff. 9v-10v / ED: p. 65-66) En aquest fragment veiem clarament la diferent manera de pensar dels dos autors respecte a la relació Església-milícia: mentre Valdés rebutja per a l’Església tot allò relacionat amb la guerra, Despuig, que és un aristòcrata, ho accepta, ja que per a ell, la guerra només té sentit si es fa en defensa de la religió catòlica o contra persones d’altra religió; com a conseqüència admet que tot allò relacionat amb la milícia pugui ser admès per l’Església; encara més: ho té com un signe d’honor. Conclusió Al llarg dels Col·loquis, són molts els autors citats que serveixen a l’autor per reforçar les seves idees. Valdés no figura entre ells, però encara que els exemples que hem indicat no són tots els possibles, creiem que són suficients per demostrar la relació entre les dues obres: Despuig hauria llegit aquest Diàleg i va trobar en ell algunes idees en l’aspecte religiós que reforçaven les seves; a més, probablement, va aprofitar per a la seva obra algunes expressions o frases fetes que, per altra part, podien ser comuns a més escrits de l’època. Es pot deduir pel coneixement que tenia de les obres de Valdés que Despuig era un humanista erasmià? No ho creiem així. La vida del tortosí queda molt allunyada dels ideals humanistes; més aviat podem pensar que Despuig era un home culte, un noble (de la qual cosa estava molt orgullós) que va aprofitar els seus coneixements per a defensar en la seva obra tot allò que estimava: la religió catòlica, la seva nació — Catalunya, dins la Corona d’Aragó i Espanya—, la seva llengua, l’estament nobiliari al qual pertanyia i, sobretot, la seva ciutat, Tortosa.

Bibliografia Edicions de l’obra: Fita, Fidel (1975): Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa fets per mossèn Cristòfol Despuig. Imprenta de La Renaixensa: Barcelona, 1877. Nova edició a Tortosa, amb introducció de Jesús Massip. Duran, Eulàlia (ed.) (1981): Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Curial.




Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón

González, Juan Antonio (ed. i trad.) (2011): Cristòfol Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. eHumanista/IVITRA. Vol. 1 (2012), p. 248-446. [En línia:] <http://www.ehumanista.ucsb.edu/eHumanista IVITRA/Volume 1/pdf/14 ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf>. Tres, Joan (ed.) (1996): Cristòfol Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Curial. Querol, Enric; Solervicens, Josep (ed.) (2011): Cristòfol Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Altres obres: Bataillon, Marcel (1966): Erasmo y España. 2a ed. México: Fondo de Cultura Económica. Navarro Durán, Rosa (ed.) (1991): Alfonso de Valdés, Diálogo de Mercurio y Carón. Barcelona: Planeta. Querol Coll, Enric (2006): Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc Joan Francesc Vidal Arasa Professor dâ&#x20AC;&#x2122;Harmonia del Conservatori de la DiputaciĂł de Tarragona a Tortosa. Professor associat del Departament d'Història i Història de l'Art de la URV

Felip Pedrell SabatĂŠ (Tortosa, 1841 - Barcelona, 1922) es va formar musicalment a la Capella de la Seu de Tortosa, amb el mestre Joan Antoni Nin i Serra (1804-1867), il¡lustre organista, compositor i musicòleg. Nin va investigar i recopilar mĂşsica polifònica dâ&#x20AC;&#x2122;arreu de la penĂ­nsula Ibèrica, sobretot del s. XVI, i va inculcar a Pedrell lâ&#x20AC;&#x2122;interès per la mĂşsica popular.

Retrat de Felip Pedrell firmat per Ramon Casas (MNAC).

Daba mi maestro mucha importancia al dictado musical, y preguntĂĄndoles yo un dĂ­a dĂłnde hallarĂ­a temas cantados y vivos para practicarme en este ejercicio, que me interesaba sobremanera, contestĂłme: ÂŤOye lo que suena una mĂşsica militar, por ejemplo; procura retenerlo en la memoria, y despuĂŠs apĂşntalo. Y si no se ofrece esta ocasiĂłn, oye lo que tu madre le debe de cantar ĂĄ tu hermano para adormecerle.Âť ÂŤTodas las madres saben cantar cosas muy sentidas y tiernas -aĂąadĂ­a- y anĂłtalas en tu cuaderno de dictado.Âť

ÂĄY quiĂŠn dirĂ­a que esta prĂĄctica, que llegue ĂĄ dominar, serĂ­a recordada y aprovechada el dia de maĂąana por el folk-lo-rista! Mi madre y mi maestro fueron mis institutores en esta ciencia ĂĄ la que habĂ­a de deber, andando los tiempos, lo poco que he sabido y he podido realizar. ÂĄCuĂĄntas canciones de cuna y tonadas de viejos romances apuntĂŠ en mis cuadernos! ÂĄcuĂĄntas emociones reflejadas por la masa del pueblo, y por el poder evocador de los sonidos, he traducido despuĂŠs en la obra artĂ­stica! El paso de los encaperuzados (vestes) por las sombrĂ­as bĂłvedas de la catedral de mi paĂ­s, turbando el majestuoso silencio al son de la trompeta destemplada del heraldo; el conmovedor canto del in recort (entonado por mi durante la procesiĂłn del Domingo de Ramos), restos de una melopea ĂĄrabe de muezin; las coplas de la PasiĂłn, que el ceguet del Celio y acompaĂąantes, (redivivos ministriles), cantavan con voz gangosa la noche del Jueves Santo sentados cabe las puertas de entrada de los monumentos (sagrarios Ăł estaciones); la estridente dulzaina convocando ĂĄ los vecinos de la calle en fiesta ĂĄ la alborada (aubada), ĂĄ la enramada, y al reparto del panoli; el bullicioso y festivo baile popular al son de mĂşsicas de giros orientalescos; las tonadas del pordiosero postulanteâ&#x20AC;Ś (Pedrell 1920).

Hereu del mestratge de Nin, Pedrell va recollir a la vegada les idees romĂ ntiques que imperaven a Europa en el seu temps i va impulsar el desenvolupament del nacionalisme musical al paĂ­s, propugnant la integraciĂł de la mĂşsica popular tradicional (mĂşsica natural) com a base de la mĂşsica culta (mĂşsica artificial). Reprodueix aixĂ­ lâ&#x20AC;&#x2122;axioma propugnat per lâ&#x20AC;&#x2DC;irracionalisme romĂ ntic segons el qual la ÂŤmĂşsica naturalÂť es troba Ă­ntimament relacionada amb la raça. Pedrell va donar exemple amb la seua pròpia obra compositiva, utilitzant materials musicals recollits per ell a les Terres de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre entre 1850 i 1865. Un repĂ s de la seua obra ens permet comprovar fins a quin punt, combregant amb els seus propis postulats, recull la cançó popular del seu poble i la transforma en mĂşsica culta.

EH&(UR/HV9   


Joan Francesc Vidal Arasa

Seguint Zabala (2004), que descriu el procĂŠs de consolidaciĂł del lied romĂ ntic catalĂ  dut a terme per part del mateix Pedrell, podem dividir la seua obra compositiva en tres etapes creatives. AquĂ­ farem solament referència a les obres vinculades a cants populars de la regiĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre, incloent a mĂŠs les referències dels reculls de cançons, premis i dâ&#x20AC;&#x2122;altres fets de la seua biografia que hi estiguen relacionats. La primera etapa (1856-1873), que coincideix amb els seus primers anys de vida a Tortosa, mostra dos tendències diferenciades. Per una banda, lâ&#x20AC;&#x2122;eclesiĂ stica, donada la seua formaciĂł a la capella de la seu de Tortosa i l'estreta relaciĂł amb el mestre Nin. I per un altra banda, lâ&#x20AC;&#x2122;operĂ­stica, influĂŻda pels valors italianitzants que provenien de Barcelona i que van impactar a Tortosa principalment a travĂŠs de les representacions que es duen a terme al Teatre del Liceo (1840-47) i mĂŠs endavant als salons del Casino Tortosino (1847-189?), en les quals va participar el mateix Pedrell (juntament amb el seu amic JosĂŠ GotĂłs)1 interpretant, al piano i a lâ&#x20AC;&#x2122;harmònium, obres dâ&#x20AC;&#x2122;autors romĂ ntics com Chopin, Bellini, Donizetti, i tambĂŠ obres pròpies seues, en el salĂł que donava al carrer de la Rosa. (Pastor 1901). La primera vegada que Pedrell va escoltar una gran orquestra va ser el 1859, als divuit anys dâ&#x20AC;&#x2122;edat, quan va fer el seu primer viatge a Barcelona. El va impressionar tant que en retornar a Tortosa va transcriure algunes de les obres que va escoltar per a la banda de mĂşsica de Tortosa. En aquesta etapa, per a la composiciĂł de lieds conrea lâ&#x20AC;&#x2122;estètica pròpia de lâ&#x20AC;&#x2122;anomenada mĂşsica de salĂł. El 1869 finalitza la seua primera òpera, El Ăşltimo Abencerraje, en la qual utilitza per primera vegada com a elements principals expressions de cant popular dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes terres. (Jover 1972: 5).

Retrat de Felip Pedrell publicat al diari La Verdad (Tortosa, 6-2-1895).

La segona etapa (1873-1879) sâ&#x20AC;&#x2122;inicia quan el setembre de 1873 Pedrell fixa la seua residència a Barcelona. El 1874 es va estrenar El Ăşltimo Abencerraje al Liceu, amb gran èxit de pĂşblic i crĂ­tica. Per a homenatjar-lo, el Casino de Tortosa va oferir un banquet en el seu honor. (Jover 1972: 7). En aquesta segona etapa Pedrell buscava un nou model de cançó. Ă&#x2030;s llavors que, estant a Tortosa, va composar en tres dies la col¡lecciĂł de lieds Orientales (1876), on va decidir incorporar elements de les escalĂ­stiques modals provinents dels cants populars que ell mateix havia recollit a les terres de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre, preconitzant un tipus dâ&#x20AC;&#x2122;orientalisme que anomena ÂŤoriental cromĂ tic purÂť. Respecte a aquesta obra, Pedrell manifesta que va voler aconseguir traduir en mĂşsica lâ&#x20AC;&#x2122;ambient dâ&#x20AC;&#x2122;orientalisme del que estaven impregnats molts cants que havia escoltat durant la seua infantesa a Tortosa i que desprĂŠs es 1 JosĂŠ GotĂłs i Vives, violinista, compositor i mestre de mĂşsica tortosĂ­. Va ser director de l'orquestra del Liceu de Barcelona i, mĂŠs tard, director artĂ­stic del Casino de MayagĂźez (Puerto Rico), on va exercir com a professor de cant, composiciĂł, piano i violĂ­. Va morir a San Juan (Puerto Rico) l'any 1905 (o el 1897). Bayerri (1933-1934: 972), Callejo (1915: 51-52). Era el pare de Magdalena GotĂłs, fundadora de la secciĂł femenina de lâ&#x20AC;&#x2122;OrfeĂł TortosĂ­ l'any 1905, i tambĂŠ dâ&#x20AC;&#x2122;Ivo GotĂłs, director de renom de cors (El Ebro de Tortosa, Villa d'Alcanar) i bandes militars (MĂşsic Major de l'Esquadra d'InstrucciĂł i de l'acuirassat Pelayo), a mĂŠs a mĂŠs de compositor i professor de la Societat de Concerts de Barcelona, plaça que havia guanyat l'any 1881.




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

va cerciorar a l’escoltar-los personalment en els cants dels vigilants nocturns, les tonades dels llauradors i les recitacions semitonades dels cecs mendicants, recollits per ell durant les temporades d’estiu dels anys 1861 a 1865 a les poblacions de Sant Mateu, la Jana, les Cases d’Alcanar, Vinaròs... L’estiu del mateix any, estant de vacances a Alcanar, torna a combinar la poesia francesa amb aquest orientalisme extret de la cançó popular ebrenca en Les Consolations (1876), una nova col·lecció de dotze lieder. La segona etapa acaba estant de viatge d’estudis a París (1877-1878), moment en què escriu les escenes simfòniques Lo cant de la muntanya. El seu darrer moviment, Festa, està inspirat en la comarca tortosina i està basat en temes populars extrets del seu folklore.2 És, sens dubte, l’obra simfònica de temàtica i arrel ebrenca més rellevant de la història. La tercera etapa (1879-1884) coincideix amb un període històric d’afirmació de la nacionalitat catalana. El llenguatge pedrellià ja està consolidat i ja parlem del lied català. Pedrell s’afima en els seus postulats i critica obertament les harmonitzacions que no respecten les característiques melòdiques de les melodies populars. L’any 1890 comença la composició de la trilogia operística Els Pirineus, que finalitzarà el 1891, tot i que no va ser fins gener de 1902 que Portada del diari El Restaurador en va ser estrenada sencera al teatre del Liceu de motiu de l'homenatge a Felip Pedrell Barcelona. El 1891 escriu Por nuestra música celebrat a Tortosa (1911). (Barcelona: Imp Heinrich i Cia.), on justifica el pensament tant estètic com musical que ha emprat. En descriure els temes expressius continguts al racconto de la Trilogia (escena V, quadre II), Pedrell desvetlla que tots provenen del desenvolupament melòdic i harmònic d’una cançó de bressol que sa mare li cantava de menut.3 El 1892 guanya el premi concedit per la Societat Catalana de Concerts amb Lo cant de la muntanya. Tot i obtenir un èxit aclaparador entre el públic, l’obra va topar amb la incomprensió d’una crítica fermament posicionada políticament i ideològicament. Així, per exemple, Joan Cortada, des de L’Avenç va considerar la peça simfònica basada en temes populars extrets del camp de Tortosa com a no representativa de la nacionalitat catalana. J. Roca y Roca, des d’una posició ideològica diferent, manifestava a La Vanguardia: Lo único que en mi concepto le sobra al poema sinfónico de Pedrell no se halla precisamente en el pentagrama, sino en el programa: son los versos catalanes de Víctor Balaguer, precisamente por ser catalanes esos versos, y no serlo ni mucho menos las notas de Pedrell. (Roca 1892)

2 Cortés (1991-1992: 69). Veg. la còpia manuscrita presentada al premi de la Societat Catalana de Concerts l’any 1892. Biblioteca Catalunya, ms. 819. A la introducció de l’obra, pàg. 3-4 , per indicar el context expressiu, escriu: “Dalt de la serra - ne resona una veu ----- // ------ De ma infantesa – los perfums y’ls recorts me porta l’aire”. 3

Veg. la cançó 10) a l’annex 1.




Joan Francesc Vidal Arasa

A final de segle la societat catalana s'havia anat fent una imatge pròpia del seu folklore, i no podia acceptar un cant melismàtic i cromàtic de color oriental com a tradició del país. El folklore català havia de tenir trets distintius que l'allunyessin del de la península Ibèrica; en canvi, s'acceptava (i cercava) una aproximació vers el llegat tradicional europeu. Aquest revés no fa minvar en absolut l’estima ni la identificació de Pedrell amb el cant popular de la seua terra. Tant és així que, quan el dia de Cap d’Any de 1893, al suplement de La Vanguardia, els compositors Nicolau, Alió i Granados publiquen cançons de bressol arranjades per ells, Pedrell també hi participa publicant-ne dos recollides per ell, i a la vegada anuncia la seua intenció de publicar un cançoner espanyol, projecte que es durà a terme trenta anys més tard: el Cancionero popular musical español. Ahí van no una sino dos pequeñas canciones Populares, inéditas, de año viejo ¡ay! De años viejos ya, mi buen amigo! Brevísimas y completes. Tan inéditas que forman parte de mi Folk-lore general español, vastísima documentación musical recogida, ordenada, confrontada y estudiada por mí, que se publicará cuando Dios mejore las horas deshoradas de nuestra ilustración musical moderna poniendo remedio á muchos males. [...] Y, ahora, su poquito de música. Una canción de cuna, recogida por mi en Tortosa. Los comentarios sobre la belleza excepcional de este canto de cuna los hará el lector. Y no digo nada de la ternura que le inspirará el siguiente Canto de la Virgen, recogido, también, por mí, en esa provincia tarraconense tan rica en documentación folk-lórico-oriental, oriental, digo, y no andaluza, que es cosa muy distinta y que tampoco es árabe ó inspirada del todo en los modos árabes. (Pedrell 1893). Veg. annex 2.

Aquesta identificació amb el territori es veu recompensada amb l’estima del poble envers figura de Pedrell. Els seus èxits són presents contínuament a la premsa local de Tortosa i les seues idees tenen una gran transcendència social.4 El 1902 la corporació municipal de Tortosa acorda declarar-lo fill predilecte de la ciutat arran de l’estrena en el Liceu de Barcelona de l’òpera Els Pirineus. (Vergés 1909: 436). Aquest mateix any Pedrell composa l’òpera La Celestina, al darrer acte de la qual utilitza de nou un altra cançó de bressol recollida de sa mare.5

Portada del segon volum del Cancionero musical popular español (1922), de Felip Pedrell.

El 1904, publica a la Revista Musical Catalana, dintre de la sèrie Músics Vells de la terra, la biografia d’un músic tortosí del s. XVIII, Antoni Ràfols i Fernández. El mateix any publica a la premsa local de Tortosa «Himnos, cantos y toques», un article sobre folklore musical, dintre de la secció De música del diari La Veu de la Comarca, i composa la

4 Veg. per exemple l’article de Rafael Mitjana, «Siluetas de Músicos Españoles. Don Felipe Pedrell». La Verdad, núm. 29 (6-2-1895), p. 1; núm. 30 (7-2-1895), p. 1. 5

Veg. la cançó 12) a l’annex 1.




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

música de l’himne Cant de Pelegrinació, en col·laboració amb Tomàs Bellpuig, que n’escriu la lletra.6 Aquest any també composa la darrera de les seues òperes, El Comte Arnau. Curiosament, Pedrell publica en el seu Cancionero popular musical espanyol (1922), tres tonades diferents sobre el text d’aquest romanç històric, la tercera de les quals li fou transmesa per sa mare.7 A l’escena II, part II (anomenada La Cançó del Comte Arnau) utilitzarà la primera de les tonades com a material melòdic principal. Querol (1972: 31). Fins al 1905, Pedrell conjuga perfectament la seua faceta de compositor amb la d’invstigador. A partir d’aquesta data, però, minva la seua producció compositiva i se centra en els estudis de tipus musicològic. El 1908, en el marc dels Jocs Florals de Tortosa,8 es constitueix el premi Felip Pedrell al millor recull de cansons y tocades populars d’aquesta regió. El guanya Joan Moreira, qui continuarà l’obra de recopilació del folklore musical ebrenc al llarg del primer terç de segle XX aplegat en l’obra Del folklore tortosí (1934). Per iniciativa del diputat provincial Francisco Roig Navarro, l’any 1910 Pedrell escriu la música de l’himne de la ciutat de Tortosa, l’Himne Tortosí, amb lletra de l’historiador local, Federico Pastor i Lluís. Aquest mateix any, i de la mà de Joan Moreira, s’implica personalment en el projecte de la segona etapa de l’Orfeó Tortosí (19101912) i en serà president honorífic. La relació entre Pedrell i Moreira es referma considerablement quan aquest s’encarrega de l’organització de l’homenatge que li ret la ciutat de Tortosa l’any 1911, esdevenint a partir de llavors mentor de l’obra de Moreira. Com a fruit de les gestions realitzades per Moreira, l’Orfeó Tortosí edita aquest any Escritos heortásticos (Tortosa: Casa Loc. del Orfeó Tortosí), un llibre jubilar de commemoració, i un grup d’intel·lectuals de Barcelona costeja l’edició del Festival Líric Popular “Lo Comte Arnau” (Barcelona: Joseph Guardia), en una reducció per piano i veus. En un dels actes més emblemàtics d’aquest homenatge, un concert de Música Pedrelliana de l’Orquestra del Sindicat Musical Barceloní dirigida per Josep Cumellas Ribó celebrat al Teatre Balneari del Porcar, de Tortosa, s’interpreten les escenes simfòniques Lo cant de les montanyes. (Aragonés i Vidal 2009). 6 Podeu llegir la lletra de l’himne a La Veu de la Comarca, núm. 96 (5-11-1904), p. 2. Veg. també La Veu de la Comarca, núm. 95 (29-10-1904), p. 3, on llegim que "ha posat en música espresament, [...] ab notas inspiradas en los cants de la terra, qu’estan plenas d’un misticisme y ternura, que sols pot senti qui com ell coneixi l’amor y l’entusiasme que tenim tots los tortosins pera la Verge de Mitj-camí. El 1908 va fer a fer un altre himne, en aquest cas per a la celebració del jubileu sacerdotal del papa Pius X. La crònica publicada a El Restaurador, núm 51 (7-9-1908), p. 1, destaca que es tracta d’una hermosísima composición escrita expresamente para el acto por el insigne Maestro Pedrell que ha sabido darle dulce y expresivo sabor de canto folklórico de sublime belleza. L’any 1883 ja havia fet un himne a Santa Teresa de Jesús per a l’Archicofradia Teresiana de Tortosa. Veg. Correo de Tortosa, núm. 165 (20-2-1883), p. 3. 7 Una d’aquestes cançons quedarà recollida a Pedrell (1922: I, 49). Com ja hem dit, Pedrell, a més, també la utilitzarà com material temàtic a la seua òpera La Celestina. 8

Pedrell tenia un profund lligam emocional envers aquesta celebració literària ja des de la infantesa. Cortés (1991-1992: 77) explica així la relació entre la producció operística i els lemes dels Jocs Florals: (...) consistia en la intenció de Pedrell de posar música a cadascun dels lemes dels Jocs Florals catalans ressorgits al segle XIX ; els lemes de Pàtria, Fe i Amor havien d'ésser el teló de fons d’òperes respectives. A la seva autobiografia Orientaciones confessa que des dels anys de joventut a Tortosa esperava fer la « »   Els Pirineus, Fides (o fe) Ramon Llull, i Amor l'òpera La Celestina. Ramon Llull quedaria al tinter dels projectes i sols va prendre forma prèvia pels espectacles-audició Graner amb l'obra Visions de Randa.




Joan Francesc Vidal Arasa

Els darrers anys de la seua vida Pedrell els dedica a acabar la seua obra més emblemàtica, i resum de la seua activitat en l'àmbit etnomusicològic: els quatre volums del Cancionero musical popular espanyol (Valls: Castells, 1922). Enmig de cançons d'arreu de l'Estat espanyol, Pedrell inclou un gran nombre de cançons, recopilades per ell en persona a les Terres de l’Ebre. Aquestes melodies i les descripcions acurades que fa del context en què les havia recollit són el darrer i preuat llegat de Pedrell al folklore musical ebrenc, que reproduïm a l'apèndix.

Bibliografia citada Aragonés, AlbertVidal, Joan F. (2009): «L’obra musical, folklòrica i literària de Joan Moreira». Recerca, 13: 48-86. Bayerri i Bertomeu, Enrique (1933-1934): Historia de Tortosa y su comarca, VIII. Tortosa: Impr. Moderna de Algueró y Baiges. Callejo Ferrer, Fernando (1915): Músicos portorriqueños. San Juan (Puerto Rico): Tip. Cantero Fernandez. Cortés, F. (1991-1992): «La música escènica de Felip Pedrell: Els Pirineus. La Celestina. El Comte Arnau», Recerca Musicològica, XI-XII: 63-97. Jover, M. (1972): «Felipe Pedrell (1841-1922). Biografia». Anuario Musical, 27: 5-19. Pastor y Lluís, Federico (1901): «La vida social. Teatros. Casinos. (1840 a 1869)», Narraciones tortosinas. Tortosa, p. 145-149. Pedrell, Felip (1893): «Dos canciones de cuna». La Vanguardia (Suplement, 1 enero 1893), p. 16. Pedrell, Felip (1920): «Quinzenas musicales (recuerdos). Mi maestro I». La Vanguardia (3 de Junio 1920), p. 8. Pedrell, Felip. (1922): Cancionero musical popular espanyol. Valls: Castells, 1922. 4 v. Querol, M. (1972): «Felipe Pedrell, compositor. El Comte Arnau», Anuario Musical, 27: 21-38. Roca y Roca, J. (1892): «La semana en Barcelona. El poema sinfónico de Pedrell». La Vanguardia (23-10-1892), p. 2. Vergés Pauli, Ramon (1909): Espurnes de la llar. Costums y tradicions tortosines. Tomo 1. Tortosa. Zabala, Alejandro. (2004-2005): «La producción liederística de Felip Pedrell». Recerca Musicològica, XIV-XV: 325-334.




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

Annex 1. Anotacions i materials musicals de les Terres de l'Ebre extrets del Cancionero musical popular espanyol (1922). Índex de cançons (per ordre d'aparició) I. Canciones de cuna. Pedrell (1922: I, 59-60). 10) Canción de cuna, Tortosa (Tarragona). "Non, non, noneta...". 11) Canción de cuna, Tortosa. "La Mare de Déu quan era xiqueta...". 12) Canción de cuna, Tortosa. "Non, non, non noneta..." 14 Canción de cuna, Alcanar (Tarragona). "Santa Anna beneita...". V. Tonadas de romances. B) PROFANOS. Pedrell (1922: I, 74). Tonadas de romances. Pedrell (1922: I, 75-76). 55) Otra, Tortosa. Oida a mi madre. ("Tota sola feu la vetlla...". VI. Canciones. A) CALLEJERAS Y DE OFICIOS (traperos, serenos o vigilantes nocturnos, molineros, segadores, panaderos, cazadores, labradores, arrieros, etc.). Pedrell (1922: I, 88, 91). 91) Canto de sereno, Tortosa. Recogida por mí. "Sereno, han dado las once". 92) Otro. Tortosa. Recogida por mí. "Sereno, las doce han dado". 93) Otro. Tortosa. Recogida por mí. "Sereno las cuatro, lloviendo". 94) Otro. San Mateo (Castellón de la Plana). Recogida por mí. "Alabado sea el Santísimo Sacramento del altar. Sereno han dado las once". 95) Otro. San Mateo. Recogida por mí. "Sereno, han dado las doce". 114) Canción de trilla. Recogida por Enrique Camó. "Aunque me gusta Alcañiz...". VII. Cantos populares de festividades religiosas. B) PROCESIONALES DE ROGATIVAS. De semana Santa (Saetas), peregrinaciones en alta mar, rogativas, etc.; el In record de Tortosa. Pedrell (1922: I, 102-103). 140) In recort. Tortosa. "In recort de la mort i passió de nostre Senyor Jesucrist". C) CANTOS DE PASIÓN. Pedrell (1922: I, 104). 144) Canto de Pasión. Tortosa. "La Pasión de Jesucristo y baldones de la Cruz". G) ORACIONES DE CIEGOS POSTULANTES.Pedrell (1922: I, 112-113). 169) Coplas de la Virgen del Carmen. "Sagrada Virgen del Carmen...". 170) [S. t.]. "Es la paloma divina...". VIII. Coplas festivas y típicas de costumbres D) RONDAS, AUBADAS, ENRAMADAS. Pedrell (1922: II, 36-37). 178) Aubadas (Alboradas). Tortosa (Tarragona). "Buenos dias a la una...". 181) La enramada. Tortosa (Tarragona). "Lo dia de Corpus...". 181bis) Variante. "El dia de Corpus...". E) COPLAS SOLDADESCAS 184) Otra. Tortosa (Tarragona). "Mañana se van los quintos...". 184) Otra. Tortosa (Tarragona). "Y en Zaragoza ha sucedido...". H) COPLAS VARIAS. Pedrell (1922: II, 39). 196) Copla de fiesta taurina. Tortosa. "Salga el toro...". IX. Esclarecimientos. Pedrell (1922: II, 63). 300) Jota tortosina. Tortosa (Tarragona). "Adiós, Tortosa famosa...".




Joan Francesc Vidal Arasa

I. Canciones de cuna. 10, 11 y 12) Las tres canciones de cuna que presento aquí fueron oídas por mí a mi tierna y santa madre (q. g. g.), y grabadas en la memoria gracias a la práctica del dictado musical a que acostumbró, desde edad infantil, mi maestro, formando, sin saberlo, un folklorista anticipado, como verdaderamente lo fui, sin percatarme de ello. En las páginas de Jornadas de Arte he explicado esto. Y añadiré, ahora, que hijo segundo de numerosa familia, recogí de los labios de mi madre, de aquella su vocecita clara y bien timbrada, aunque no recia, ni mucho menos, pero muy afinada, todo un pequeño cancionero de cantares que yo iba copiando mientras los ejecutaba para adormecer a mis hermanitos menores, tomándola como ejemplo vivo de dictado musical y realizando las pruebas o ejercicios que me había aconsejado mi maestro. Entre aquellos cantares sobresalen las tres canciones de cuna aludidas. En mi opúsculo Por Nuestra Música (primera edición, pág. 94), al hablar de los temas expresivos contenidos en el racconto de mi Trilogía Los Pirineos (escena V, cuadro II) indiqué la procedencia y transformaciones de los mismos que la marcha de la acción, los caracteres de los personajes y las situaciones del drama me invitaron a inventar. Todos los desenvolvimientos melódicos y consecuencias armónicas del citado racconto proceden de la melancólica canción de cuna, que en la referida página transcribo (y reproduzco escuetamente sin armonizarla en el núm. 10), y con la que debió de adormecerme en sus brazos mi cariñosa madre, pues lo mismo ésta que las dos siguientes se las oí cantar más tarde mientras invocaba al sueño para adormecerme a mis hermanos menores. De mi tiernísima cantora proceden las dos que siguen, la que se la había oído cantar muchas veces el tiernísimo amigo que se llama Antonio Añón, el varón nobilísimo, el santo, como le llamó otro amigo mío (Vide Jornadas de Arte, Apéndice núm. 1), y la 12 de la cual he querido sacar tantas consecuencias en el último acto, escena del jardín, de mi drama lírico La Celestina, lo mismo que la de la aldea de brañeros asturiana, de que antes he hablado, y la primera del presente CANCIONERO. Pedrell (1922: I, 59-60).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc




Joan Francesc Vidal Arasa




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc




Joan Francesc Vidal Arasa

13 y 14) En una masĂ­a del campo de Tarragona recogĂ­ la indicada con el nĂşm. 13 y la 14 en Alcanar, confĂ­n de CataluĂąa por la parte de CastellĂłn de la Plana. Cabria preguntar ÂżcĂłmo fue importada esa melodĂ­a tan plenamente influida por el cromĂĄticooriental? GrandĂ­simo nĂşmero de canciones romancescas han hallado en el folklore catalĂĄn refugio adecuado en el texto, ordinariamente sencillo y monĂłtono, de la canciĂłn de cuna. Cuando se da este caso, muy frecuente en la comarca tarraconense, precede al texto del romance un estribillo repetido como es de ver en la canciĂłn nĂşm. 13. Pedrell (1922: I, 60).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

V. Tonadas de romances. A) RELIGIOSOS. (…) Y ¿quién de vosotros no ha oído recitar por las calles o en la plaza de un pueblo una de esas melopeas, que apenas son un canto melódicamente formulado, a un ciego, descendiente del antiguo juglar que, guitarrillo en mano, acompáñase produciendo tres o cuatro simples acodes rasgueados, y algún ramplón dibujo en el bordón del cascado y mugriento instrumento; quién de nosotros no se ha parado un momento para oir el romance que dice el despreciado descendiente de aquella prosapia, que empezaba en el trovador y acababa en el juglar? (…). Pedrell (1922: I, 68-69).




Joan Francesc Vidal Arasa

B) PROFANOS. Tonadas de romances 53, 54 y 55) Las tres tonadas siguientes son las del famoso romance histórico Comte Arnau, recogidas por mí en diversos puntos de Cataluña. La tercera, oída a mi madre en Tortosa. Pedrell (1922: I, 48-49).

VI. Canciones. A) CALLEJERAS Y DE OFICIOS (traperos, serenos o vigilantes nocturnos, molineros, segadores, panaderos, cazadores, labradores, arrieros, etc.) 90, 91, 92, 93, 94 y 95) Entre las canciones callejeras, o más propiamente tonadas callejeras, que no simples gritos, porque representan algunas una verdadera melodía acabada, aunque corta, no he abierto mucho la mano, forzado a condensar, pero he escogido alguna que otra que da idea de lo pródiga que es nuestra nación en cantarlo todo, sujetando la mayoría de necesidades, tareas, trabajos y oficios a acompañarse con el canto. Valgan estos ejemplos a que se contrae la numeración arriba expresada, y en las sencillísimas canciones callejeras de un trapero o de vigilantes nocturnos o serenos, para hacer buena la observación que acabo de exponer. A excepción de la canción callejera de trapero, n. 90, todas las cinco restantes fueron recogidas por mí. Pedrell (1922: I, 88).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc




Joan Francesc Vidal Arasa

114) De muy distinto carácter es este canto de trilla que recogió y destinó a mi colección folklórica, ya hace años, mi malogrado amigo y coterráneo Enrique Camó.9 Pedrell (1922: I, 91).

9

Enric Camó i Alsina (Tortosa, 1842 - Pamplona, 1903). Professor de música i compositor. L'any 1862 va fundar la societat coral La Juventud Dertosense. És autor de nombroses sarsueles, d'obres simfòniques, de música de cambra, de música religiosa i coral. Pel text es dedueix que la cançó prové d'Alcanyís, on Camó va restar cinc anys al capdavant de la capella de la Colegiata. (Veg. La Verdad [Tortosa], núm. 39 (20-21895), p. 2).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc




Joan Francesc Vidal Arasa

VII. Cantos populares de festividades religiosas. B) PROCESIONALES DE ROGATIVAS. De semana Santa (Saetas), peregrinaciones en alta mar, rogativas, etc.; el In record de Tortosa. (…) En cuanto al «In record» del núm. 140, es una especie de pregón que a guisa de heraldos ejecutan un niño cantando el breve texto correspondiente y un trompetero que le acompaña durante la procesión de la noche del Domingo de Ramos que se celebraba años atrás con sin igual pompa en Tortosa, texto que yo mismo he entonado cuando chico funcionando de «In record», que así se llama tradicionalmente el heráldico pregón. En la anotación correspondiente hallará el lector la descripción necesaria. (…) Pedrell (1922: I, 100). 140) Voy a describir ahora la procesión del la noche del Domingo de Ramos, de Tortosa, e la que figura este fragmento musical, que se llama, escuetamente, el «In record», porque no tiene otro título. Abre la marcha de la procesión nocturna el Capità Menaia y cohorte de armats que le escoltan, provistos de recias alabardas. Capitán y armats, éstos en dos largas hileras, marchan, lentamente, al paso, regulando la marcha y los golpes de alabardas al ritmo de dos armats provistos de sendos tamborazos. El ritmo de los tales tamborazos es isócrono, y de cada cuatro golpes de los tambores, el tercero corresponde, duro y fuerte, haciendo saltar chispas del empedrado, al golpe de las alabardas. Terminado el paso y barahúnda de esa especie de legionarios guiados por el Capità Menaia, óyese la voz aguda de un infante cantor, que entona una especie de pregón que dice: «In record de la mort i passió de Nostre Senyor Jesucrist». (esa única preposición latina que se ha aferrado al moderno texto denota, quizá, que en un principio debió de cantarse en lengua latina el referido pregón.) Como se ve en el texto musical que corresponde a este número, continúa o interrumpe el canto en determinado compás. El toque de una trompeta, destemplada, que diría, trompeta larga de trompetero, que al producir el toque el que la tañe, afloja los labios al embocar el instrumento y produce estas tres notas tresillos, como un resoplido, hiriendo tan sólo la nota larga, que en mi transcripción convencional no resulta tan gravemente profunda y sostenida largamente, como lo es en realidad. Repito que yo cuando chico e cantado el heráldico «In record», transcrito ahora fidelísimamente, y que al oir subrayado, que diría, el tétrico canto por los toques de trompeta destemplada, sentía apoderarse de mi ala un verdadero pavor trágico, especialmente cuando al discurrir la procesión por las naves de la catedral (porque la procesión durante el curso desfilaba por la catedral, escasamente alumbrada por alguna que otra lámpara), entrando como e un lugar de espantosa tiniebla, cesando todo ruido, oyéndose tan sólo algún suspiro contenido de la muchedumbre que llenaba el templo; oía resonar mi voz por entre la inmensidad de aquellas bóvedas que parecía que repercutían temblando al sonar lúgubremente la trompea… ¡Oh! Y no sólo sentía apoderarse de mi alma el pavor trágico, casi natural en un chico de corta




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

edad, dada la escena, y, digámoslo así, el lugar de la escena, sino que lo he vuelto a sentir, aquel pavor, en edad avanzada cada vez que, dado el poder evocativo de la música, he reconstituido los recuerdos de aquella característica procesión. Falte decir que cantor heráldico y trompetero vestían cota o vesta negra y golilla blanca al cuello, descubierta la cabeza, sin la ordinaria caperuza, el trompetero, y tocada la del niño con un velo negro que le caía por la espalda y el pecho. Las manos del niño sostenían una cruz de madera barnizada de negro, y e los brazo de esta un ligero encaje blanco que figuraba el santo sudario. ¿de dónde proviene ese extraño «In record»? ¿Sin duda es el eco de una antigua plegaria que ha resonado en algún minarete? Pedrell (1922: I, 102103).

C) CANTOS DE PASIÓN. 144) Este Canto de Pasión tiene su historia. Desde edad infantil lo he oído cantar a dúo por cieguecitos sentados a la puerta de la iglesia de San Juan, Convento de Sanjuanistas de Tortosa, la tarde y atardecer del día de Jueves Santo y la mañanita de Viernes Santo, mientras entraban silenciosas las gentes en el templo a practicar la visita de las estaciones o monuments, o salían, no sin pararse un instante a escuchar el gangoso cantar de los cieguecitos, remunerado con alguno que otro chavo moruno de los que en tal abundancia corrían por aquella época. Recuerdo el nombre de uno de los cieguecitos cantores: Quico’l Sèlio, especie de rapsoda popular que violín en mano, era capaz de imitar todas las diabluras posibles e imposibles, desde el rebuzno de varios asnos de todas las edades y condiciones en la cuadra, hasta Les agonies de Pilat. Oí yo indiferente la consabida tonada a dúo unos y otros años, hasta que una noche, recién llegado




Joan Francesc Vidal Arasa

de Italia, sentado tras las cortinillas del balcón de la plazuela de San Juan, frente por frente a la iglesia, en que vivían mis ancianos padres, me fijé en el referido canto a dos voces, que completé prontamente cantando in mente las otras dos partes complementarias, de cuya experiencia deduje que el tal canto, por tal modo completado polifónicamente a cuatro partes, debió de provenir indudablemente, quizá, de alguna composición polifónico-religiosa, conservadas tradicionalmente las dos partes superiores que cantaban los cieguecitos del modo que he referido. Tan superiormente quedaba realizada aquella colaboración polifónica, entre los cantantes de la Pasión y yo, que lo adopté y lo introduje en mi tragicomedia La Celestina en la escena del ajusticiamiento del final del tercer acto, cuando «arrodillados todos» entona piadosamente aterrado, el coro: «Libres sus animas desta vida, ¡ay, tristes¡, perdónelos Dios.». Pedrell (1922: I, 104).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

G) ORACIONES DE CIEGOS POSTULANTES. La colección de este género de canciones usadas, principalmente, por postulantes callejeros o campestres, de ordinario lisiados o ciegos que, violín en mano o provistos de una cascada guitarra, secundando a veces rítmicamente el canto con ayuda de un mohoso triángulo o bien de un simple pandero con o sin sonajas, impónese por su misma abundancia, ya que no por falta de interés si hemos de atender a las condiciones o circunstancias materiales de nuestra publicación, a pesar de que en contadas excepciones deja de ofrecerlo el estudio del conjunto de oraciones, ensalmos, conjuros y toda suerte de recitaciones cantadas o semicantadas, que forman el repertorio corriente de esos infelices descendientes del antiguo juglar. Obligado a abreviar y a desechar cuanto pudiera dañar a la misma abundancia de documentación especial de este genero de canciones, doy tres únicos ejemplos, dos acompañados, mejor diré comentados, por un violín, y otro acompañado por un violín y una guitarra, conjunto instrumental que se enriquece, en ciertos casos, con un triángulo que suele tañer un mocito que sirve de lazarillo, platillo de postulante en mano, a los pobres juglares degenerados, como les he apellidado. Los dos primeros ejemplos, 169, 170), de literatura tan… averiada, los he oído muchísimo desde los días de mi lejana infancia y primera juventud a cieguecitos postulantes callejeros de mi país. (…) Para la sinceridad de mi proceder honrado folklórico, diré que unos y otros acompañamientos venían a ser lo que aquí transcribo, añadiendo que si no son la misma verdad pura y completa, se confunde con ella. (…) Pedrell (1922: I, 112-113).




Joan Francesc Vidal Arasa




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

VIII. Coplas festivas y típicas de costumbres. D) RONDAS, AUBADAS, ENRAMADAS. 178) Esta ramplona aubada (alborada) nos manifiesta a lo que ha venido a parar la albada y también alba, de la época trovadoresca, que era un canto matinal que se ejecutaba al rayar el día, llamado así en oposición a la serena, que era el canto nocturno. Y ante esa ramplona aubada, que recogí de chico en Tortosa, no mentemos para nada aquellas vigilias o alboradas que, según Gonzalo de Berceo, se cantaban a contrabandura dos trufanes. Pedrell (1922: II, 36).




Joan Francesc Vidal Arasa

180, 181) La enramada, fiesta callejera en la que se adornan con ramos, cañas y toda clase de ramas de árboles las casas de los vecinos, es instrumental como en el número 180), o vocal, para entonarla en grupo unisonal, como en el núm. 181). Procede la primera, para dulzaina y tambor, de Segorbe, y la segunda, cantada o berreada en grupo, de Tortosa, donde la oí en mis juveniles tiempos. La letra de ésta se cantaba en Tortosa tal como aquí se apunta. Hay en el Romancerillo de Milá y Fontanals una variante que el músico que transcribió la tonada que apunta Milá debió de civilizar, sin duda, esa inoportuna modulación al tono relativo menor que resulta impropia. Véase la variante 181 bis). Pedrell (1922: II, 36-37).

E) COPLAS SOLDADESCAS 182, 183, 184, 185) Estos cuatro números señalan otras tantas coplas soldadescas. Procede la primera de Lugo. No recuerdo quien me la comunicó. Probablemente el amigo Arana. Me proporcionó la segunda, 183), don Julio Pujol. La recogería, sin duda, en León o su provincia. Oídas por mí las dos siguientes en Tortosa. Cantábanlas en víspe-




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

ras de entrar en filas los mozos quintados, y, por cierto, a coro y a grito pelado, fingiendo algunos una alegría que no sentían. La una, la numerada con la cifra 185) a voces sin acompañamiento, y la otra con acompañamiento de dos o tres guitarras. Obsérvese en la copla soldadesca cifra 184), especialmente en las que como ésta derivan de la jota, que al acabar la voz, sea la copla de jota o, según el caso, el estribillo, la melodía queda sin resolver la nota de terminación, como si se encargase la resolución al instrumento acompañante, cuando le hay, y si no lo mismo, siempre y cuando la jota o el estribillo terminan en palabra aguda. Pedrell (1922: II, 37).




Joan Francesc Vidal Arasa

H) COPLAS VARIAS. 196) He oído cantar esta copla de fiesta taurina en mis juveniles años. Cuando se cansaba el público de aguardar a que se abriese la puerta del toril, berreaba esa quisicosa que resultaba más estúpida con el adorno de estribillos como el de la muestra. Pedrell (1922: II, 39).

IX. Esclarecimientos. 300) Jota Tortosina, oída también por mí en días de mi juventud. La acompañaban una pequeña banda de guitarras y guitarrillas tenores y tiples. Esa modulación incompleta al tono de re anunciada por el sol becuadro que daba tan indecisa y tan característica como aparece en el acompañamiento con que la he transcrito. Pedrell (1922: II, 63).




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc




Joan Francesc Vidal Arasa




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

Annex 2. Transcripció de l'article de Felip Pedrell, «Dos canciones de cuna». La Vanguardia. Suplement (1-1-1893), p. 16. Señor don Modesto Sánchez Ortiz. Mi queridísimo amigo: manifiéstame usted que está preparando un SuplementoResúmen del año, que entrará en prensa en la madrugada del 31 del actual y que tendría verdadero placer en honrar ese Suplemento con mi firma al pié de alguna pequeña canción popular, inédita, de año nuevo ó de año viejo, brevísima, aunque completa, si entre mis papeles la tengo ya preparada, porque atendiendo á mis ocupaciones y á la premura del tiempo no se atreve usted á suplicarme que la escriba ex-profeso, etc. etc. Ahí van no una sino dos pequeñas canciones populares, inéditas, de año viejo ¡ay! De años viejos ya, mi buen amigo! Brevísimas y completas. Tan inéditas que forman parte de mi Folk-lore general español, vastísima documentación musical recogida, ordenada, confrontada y estudiada por mí, que se publicará cuando Dios mejore las horas deshoradas de nuestra ilustración musical moderna poniendo remedio á muchos males. Esta documentación musical es parte de la hístoria externa de un movimiento intelectual poco estudiado y una preparación excelente é indispensable para el estudio de la historia interna de la música española en una de sus importantísimas manifestaciones. Las necesidades de un momento, que reclaman, quizá, con más urgencia que la creación misma del compositor militante la amplia investigación del fundidor reanudando la tradición artística abandonada, hizo buena y hasta cierto punto incontrovertible la ordenación de estudios que propuse en obra especial. En una de sus divisiones entraban las anónimas populares y de aquí que el título de mi Folklore sea, precisamente, el indicado. El comentario ó ampliación del título, esto es, que lo que allí se presenta son documentos musicales para el Folk-lore general español, dice bien claro que trata de esta materia un músico dispuesto á hablar con toda la falibilidad humana del caso, sí, pero con relativa seguridad de aquello que sólo han entrevisto los coleccionadores no músicos. Las primicias que tengo el gusto de ofrecer á usted y á los ilustrados lectores de La Vanguardia exigen que el autor mismo entre en escena y se encare humildemente con el público. En la documentación musical de la referida colección, que tiende á unir lo que siempre vivió unido y á acumular fuerzas porque los tiempos se acercan, á renovar antiguas energías y á halagarnos con las expansiones misteriosas del alma nacional, se vituperará, no lo dudo, la torpeza del colector, pero se admirará el material riquísimo que ha podido reunir su diligencia, empeñado en esta labor desde tierna edad. Se lo diré a usted al oído y en confianza. Mis dos grandes institutores de música, lo confieso con orgullo, han sido, lo que se lee en las entre líneas de esa substanciosa documentación popular, la música de los grandes músicos anónimos y esa música litúrgica, la música universal, la música de la fé, la fuente más pura y alta, como diría mi amigo Yxart, donde han bebido los grandes revolucionarios, ó mejor, restauradores de la música verdad. Y, ahora, su poquito de música. Una Canción de cuna, recogida por mí en Tortosa. Los comentarios sobre la belleza excepcional de este canto de cuna los hará el lector. Y no digo nada de la ternura que le inspirará el siguiente canto de la Virgen, recogido también, por mí, en esta provincia tarraconense tan rica en documentación folk-lóricooriental, oriental, digo, y no andaluza, que es cosa muy distinta y que tampoco es árabe ó inspirada del todo en los modos árabes.




Joan Francesc Vidal Arasa

Permítame usted ahora que comente… eso, lo que Menéndez y Pelayo llamó «la única corona que , quizá, le falte á la madre patria». ¿Cómo se alcanzará eso que se agita, vive, bulle y enardece á una generación que viene? A buen seguro que no se nos vendrá á la mano ese gran bien si no ponemos todos en la obra de arte que se diga genuinamente nacional aquellos algos y otros más que parten de un concepto estético substancial, algo de aquello que es fiel guardador de nuestras tradiciones, algo de aquello que es eco intenso de la nota característica de colorido indígena, algo de aquel sello genial de raza, de aquel sabor puro de la tierra madre y algo y aun muchos algos más que parten de un concepto estético substancial, algo de aquello que es fiel guardador de nuestras tradiciones, algo de aquello que es eco inten-




Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc

so de la nota característica de colorido indígena, algo de aquel sello genial de raza, de aquel sabor puro de la tierra madre y algo y aun muchos algos más, en fin, de aquel noble sentimiento que se impone al corazón humano y se refleja en las Letras y en las Artes patrias. El cantar de todas partes, que no há mucho recordaba Pereda, dando por supuesto que los músicos sepamos dominar por completo la técnica de nuestro arte, que podamos, en concreto, como por ejemplo, en la composición de una obra líricodramática, elevarnos al tono ordinario de la zarzuela seria, produciendo obras de indudable valor, como música, escritas en uno ú otro sentido, en una ú otra tendencia, no fiando su eficacia á lo que se encuentre mecánicamente sobre el teclado de in piano: el cantar de todas partes no ha de condenar muestra inspiración al cautiverio, convirtiéndonos en huéspedes de la tierra natal. Cantemos, norabuena, en el cantar de todas partes, temlando nuestras liras al influjo de aquel concepto genérico é ideal puramente humano que no pertenece, exclusivamente á ninguna nacionalidad pero, sin dejar de ser lo que todo artista es por ley de cosmopolitismo artístico, seamos nosotros, cantando al unísono de aquella melodía que viene de dentro y dentro se lleva desde el día en que nuestras madres nos enseñaron á entona el primer sonido de la música nutriz que acrescienta la inspiración heredada y encumbra la adquirida. Y a todo á esto ¿queda cumplido su amable encargo? Si no he acertado, acepte usted la buena intención; y con verdaderos deseos de que termine usted el año con toda felicidad é inaugure con mayores dichas y prosperidades sin cuento el venidero, se repite muy afectuoso y devotísimo amigo. FELIPE PEDRELL Barcelona 29 Diciembre 1892




Després de la guerra, el llarg exili mexicà Emigdi Subirats Sebastià Professor i investigador literari

Un exili són moltes coses perdudes Un exili perllongat pot arribar a provocar un veritable daltabaix personal i esdevenir una experiència inhumana per a la majoria d’individus que l’han de sofrir. El trauma que es crea es veu reflectit de manera individual en una mena d’espill tràgic de la derrota, sinònim de la humiliació i de la constatació involuntària d’un sentiment valuós que els manca perquè els ho han arrabassat violentament: la pròpia identitat. És en aquest supòsit, llavors, que una gran quantitat d’exiliats catalans varen haver de lluitar amb tots els mitjans que van tenir al seu abast per la preservació de la seua identitat existencial, en adonar-se amb una sobtada rapidesa d’allò que havia significat la implantació per la força del règim franquista quant al lliure desenvolupament de la seua estimada cultura autòctona. Un dels exemples més alliçonadors d’aquest fet va tenir lloc en el Pavelló Català (del qual el tortosí Joan Cid i Mulet en fou animador) instal·lat en el marc de l’Exposició Internacional del Llibre que es va celebrar a Ciutat de Mèxic l’any 1944, els organitzadors del qual hi van escriure un rètol amb majúscules que denunciava: El único país del mundo donde está prohibida la publicación de periódicos catalanes es en Catalunya. Mèxic es va convertir en el país emblema que havia d’acollir un nombre indeterminat de catalans, que van trobar un ambient propici per tal de poder exercir la seva professió lliurement, els quals es van posar a treballar amb totes les seves forces de cara a la potenciació de la cultura autòctona que estava presonera al seu territori. Una mena de paradís replet d’intel·lectuals que va permetre que la vida cultural i literària dels nostres conciutadans fos molt més valuosa que en cap altre estat, fins i tot superant la tasca que va realitzar-se al veí estat francès. El sentiment de desterrats va reforçar encara més si cap els seus ideals identitaris i va facilitar el desenvolupament d’una literatura catalana prolífica al país asteca, la qual sens dubte havia d’esdevenir un dels fonaments més sòlids i imprescindibles per tal de recuperar culturalment Catalunya. Un bon nombre de ciutadans, no solament els literats, consideraven un fet cabdal l’ús de la llengua com a mitjà d’expressió de la seua personalitat. Hem de reconèixer, en aquest sentit, que els escriptors formaven un grup especial a l’hora de manifestar la seua catalanitat ja que cultivaven la llengua en els diferents camps de les lletres. El conreu de la literatura en la llengua nativa era tan important per a ells que van arribar a crear un àmbit de cultura escrita que fins i tot va afavorir l’inici del camí en el món de les lletres d’alguns joves escriptors a Mèxic. Donem per suposat que va ser aquest mateix ideal el que va empènyer des de la distància l’Antoni Rovira i Virgili (desorientat i molt afectat per la desbandada republicana) a escriure les següents constatacions pocs mesos després d’haver d’abandonar forçosament el país i establir-se a la vila occitana de Montpeller:

EH&(UR/HV9   


Emigdi Subirats Sebastià

L’orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d’exili, veig en l’arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la trauran de la ploma dels escriptors ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit. Altrament un aspecte molt important a considerar era el fet que entre els catalans hi havia la voluntat de distingir-se tothora d’altres grups d’exiliats republicans d’arreu de l’estat. En els esdeveniments socials de tarannà republicà, els catalans (que es retrobaven, malgrat les diferències ideològiques, entorn de la reivindicació de la seva pròpia identitat) solien manifestar-se i mostrar-se específicament com a catalans, no com a exiliats espanyols. La gent de lletres majoritàriament mostraren una gran desconfiança de les possibilitats d’eficàcia de la major part de l’acció política que duien a terme els partits de l’exili, malgrat que alguns d’ells militaven en alguna d’aquestes formacions; alhora que d’igual manera expressaven públicament el seu nul reconeixement dels mandataris de la República Espanyola, a causa del trist paper que li van permetre jugar a Catalunya en la tràgica etapa final del conflicte bèl·lic. D’altra banda, creiem injustes i errònies algunes consideracions que s’han fet de manera reiterada quant al fet que l’accidentada eixida del país era l’opció individual més fàcil, atès que els que hagueren de sofrir directament la funesta actuació política del règim dictatorial (totalitari, repressor, ultracatòlic, espanyolista, sexista i amb una manca total de respecte als drets individuals i als col·lectius) eren els que romangueren dintre del territori estatal. Hem de tenir en compte que la majoria d’exiliats s’haurien vist condemnats a perdre la vida si s’haguessin quedat (hi ha nombrosos exemples de persones que varen tornar immediatament després de la victòria de la croada creient que no els passaria res i varen ser afusellats a les presons franquistes) com a represàlia directa a la seua participació activa a favor del bàndol republicà. Tot i que la integració a Mèxic en general no va ser gaire problemàtica, aquells que no tenien gaires estudis no van gaudir de les mateixes facilitats que els intel·lectuals o la gent amb titulació universitària. Mèxic constitueix un cas veritablement especial, atès que alguns estudiosos d’aquest període parlen de l’existència de fins a trenta mil republicans exiliats. El règim governant va donar suport obert a la causa republicana abans i després de la guerra, i va mantenir la mateixa posició política fins a l’esfondrament natural del franquisme a causa de la defunció del dictador el dia 20 de novembre de l’any 1975. Aquest país va donar acollida a diversos polítics, artistas, esportistes i literats de les Terres de l’Ebre i el Priorat, com fou el cas del polític tortosí dirigent de la USC, Albert Jardí, que va ser regidor de la ciutat durant el període bèl·lic en representació del PSUC, que va realitzar una excel·lent feina professional que el portar a ostentar el càrrec de president de l’Associació de Viticultors de la República Mexicana. Altres ebrencs i prioratins que es guanyaren un bon nom a Mèxic van ser: Joaquim Valero (fill d’Arnes, que va reconstruir la seu de l’Orfeó Català al carrer de Marsella), l’Àngel




Després de la guerra, el llarg exili mexicà

Messegué (nascut a Móra d’Ebre que va fundar l’empresa Mobles Catalònia) i Josep Sangenís Piqué (natural de Marçà que va fer una interessant carrera futbolística com a jugador dels equips Atlanta i de l’España). Sis literats Un total de sis escriptors vinculats a les Terres de l’Ebre i el Maestrat van realitzar una notable tasca literària durant els anys d’exili mexicà, i alguns d’ells van tenir un paper preponderant a l’Orfeó Català de Mèxic: Artur Bladé i Desumvila, Joan Cid i Mulet, Àlvar Pasqual-Leone, Francesc Adell, Martí Rouret i Joan Grijalbo. Artur Bladé i Desumvila, memorialista

Artur Bladé i Desumvila

Artur Bladé i Desumvila va nàixer a Benissanet el 2 de març de 1907. Funcionari de la Generalitat i militant d’ERC, ens va deixar un valuós tresor literari: el seu testimoni escrit de la forma de vida del seu poble i de la seua estimada Ribera d’Ebre, que passa per ser un magnífic retrat amb lletres del tarannà de la gent d’aquesta comarca, amb la veu de molts dels seus protagonistes més característics. Es va iniciar en el camp periodístic col·laborant amb les revistes comarcals El Llamp, Tivissa i La Riuada, per després ser un dels màxims impulsors de L’Ideal de l’Ebre. Per raons laborals, va residir a Tortosa durant una llarga temporada, durant la qual fou redactor del periòdic esquerrà Lluita, alhora que també va col·laborar amb els diaris Foment, de Reus, i L’Opinió, de Barcelona.

Quant al seu treball narratiu, es va especialitzar bàsicament en tres temàtiques: la seua població natal, l’estudi biogràfic i l’anàlisi històrica. En les seues narracions tenen cabuda tots els oficis (artesans, llaüters, obrers o saltimbanquis) i altres prototips d’humans que feien alguna cosa, no importa si útil o anecdòtica: el ric, el Noi de la Tona, el Metxes, el Roget, etc. Tal com apunta el crític i investigador literari Albert Manent, especialista en la literatura de l’exili, Bladé escriu sobre la gent, com a individus i com a grup. El retrat dels seus personatges els aconsegueix mitjançant l’explicació de manifestacions externes (complexió física, gesticulacions, vestimenta) i del comportament cívic o moral que han portat. Les seues obres destaquen de manera especial per la seua brillantor estilística. La seua obra memorialista representa un xicotet tresor dins la literatura catalana, donat que sap representar les vivències d’una terra amb un estil fàcil i natural, que s’apropa a la realitat quotidiana: la vida dels mussols, la de l’home casat, les xerrades cal barber, les misses cantades per la banda de música, el cant de la cadernera o els jocs a l’hortet del metge. En el seu paper de perdedor de la guerra, va haver de sofrir l’exili durant més de dos dècades, ja que no va tornar a Catalunya fins al 1961. Primerament va romandre a l’es-




Emigdi Subirats Sebastià

tat francès, on va estudiar a la Universitat de Montpeller. Després va emprendre el camí cap a Mèxic, on va col·laborar activament en revistes com La Nostra Revista, Pont Blau i Xaloc, que el reafirmaren com un dels millors literats que ha tingut mai les Terres de l’Ebre. Les dos primeres obres que va publicar, Geografia espiritual de Catalunya (Biblioteca Catalana, 1944) i Benissanet (Col·lecció Catalònia, 1953) emanen enyorança per tots cantons. En la primera estudià la situació de la llengua i de la cultura, mentre que en la segona, evocà la història, el paisatge, els treballs i les festes, del seu poble natal. Residint encara al país asteca, l’editorial Selecta de Barcelona va publicar l’any 1958 el seu tercer llibre, Crònica del país natal, en el qual explica els costums, el caràcter de la gent, els jocs infantils, l’escola, les cançons populars, les dites, etc., de Benissanet. Van seguir: Felibres i catalans (1964), Contribució a la biografia del Mestre Fabra (1965), Montpeller català (1965), El castell de Miravet (1966), El prior Penna (1966), Francesc Pujols per ell mateix (1967), Pompeu Fabra (1969), Els treballs i els dies d’un poble català (segona versió de Benissanet) (1970), El senyor Moragas (1970), Els setges de Gandesa i del castell de Móra (1970), Gent de la Ribera d’Ebre (1971), Viatge a l’esperança (1973), L’exiliada (1976), La vida d’un català excepcional (Antoni Terré, de Móra d’Ebre) (1978), El meu Rovira i Virgili (1981), Guia de Benissanet (1982), Visió de l’Ebre català (1983), Viure a Tarragona (1984), Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984). En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’exili durant una colla d’anys li varen donar els premis següents: Concepció Rabell (dos cops), Premi de Cultura Catalana de París, Premi del Centenari del Mestre Fabra, Premi Copa Artística, Premi Rovira i Virgili d’Òmnium Cultural. Han estat també nombrosos els premis que ha rebut de la societat civil, especialment des de les Terres de l’Ebre. També cal destacar la seua gran tasca de recuperació del vocabulari popular de la comarca. Les seues narracions i descripcions presenten sentiments autèntics i emocionals, basades en la veritat humana i la brillantor paisatgística. Bladé utilitza gèneres tan variats com l’assaig, el reportatge, la biografia i els dietaris, l’anàlisi històrica i la narració costumista. Exili exterior, Joan Cid i Mulet L’ancià escriptor Manuel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, va tenir un nodrit epistolari amb Joan Cid i Mulet (Jesús 1907 - Ciutat de Mèxic 1982). L’any 1978 escrivia a la seua columna Bon dia Cultura Catalana al setmanari Ebre informes aquestes significatives frases després d’haver rebut una carta de l’intel·lectual catalanista exiliat: Joan Cid i Mulet m’escriu des de Mèxic, DF. I tan lluny com està se’l sent molt a la vora. Em plau donar-ne constància de les seues paraules. La història d’aquest país s’ha fet d’amors i d’absències, d’oblits i oportunismes, però també de fidelitats. Cid i Mulet n’és un exemple de fidelitat, tot i que la vida, a partir de l’exili, l’ha dut gairebé a un altre món. Efectivament amic Cid i Mulet, ara sembla que les coses regressen allí on devien ser. Un es pregunta, calia tanta sang i tanta llàgrima per acabar tornant allí on érem? Però val la pena ara, d’ésser contents de poder estar —com deia Vergés— públicament “escrivint-nos i dialogant en català”, “amb la nostra parla” —com vostè diu— “menyspreada, mal-




Després de la guerra, el llarg exili mexicà

tinguda durant la llarga nit que foren, especialment per a Catalunya, els 40 anys de prohibicions i vilipendi”. Vostè forma part també de la nostra petita història literària. Caldrà explicar-ho, sobretot als joves, als que de tantes veritats se’ls ha privat. Per paradoxes de la història, en el marc de la fira literària Joan Cid i Mulet de 2009, i a petició de l’escriptor Manel Ollé, va endegar-se la campanya per la concessió a Manel Pérez Bonfill de la Creu de Sant Jordi. L’intel·lectual jesusenc va sofrir el dur exili exterior, forçat pel franquisme, mentre que el professor tortosí havia de patir l’exili interior, en veure’s reclòs intel·lectualment i, fins i tot, ser empresonat pels seus ideals obrers i catalanistes. El franquisme els va exiliar tots dos, personalment i intel·lectualment. De la intensa activitat pública i de la trajectòria literària de Joan Cid i Mulet destacaríem el seu paper com a activista catalanista a l’exili mexicà, que el va portar a ser l’animador de les històriques fires del llibre de 1944-46, en les quals al pavelló Catalunya hi havia el rètol En el único país del mundo donde se prohíbe hablar en catalán es en Catalunya; i també era l’orador habitual en totes les diades reivindicatives que se celebraven a la seu de l’Orfeó Català. El reconeixement públic li va arribar amb la publicació de México en un himno, el 1954, la història de l’himne nacional mexicà, en el seu centenari, que havia composat un altre català, Jaume Nunó. Després també passaria a la història nacional mexicana amb la publicació en quatre volums de El libro de oro del futbol mejicano, que li va permetre ser un dels primers en rebre la medalla d’or de l’esport i ser nomenat Cronista vitalici de la Federació mexicana de futbol. Joan Cid i Mulet

També voldria fer esment d’una de les seues novel·les, Destins (1947, reeditada el 1981 i posteriorment el 2008, dintre del volum de les seues Obres completes). És el gran relat sobre la guerra incivil a les Terres de l’Ebre, i que no ha rebut el reconeixement dintre de la literatura catalana que es mereixeria. Com ja esmentava Albert Roig al pròleg de la seua primera reedició, no s’inclou ni tan sols a les llistes de novel·la catalana publicades a l’exili pel fet que era una autoedició. Ens hem de congratular del fet que acaba de sortir, però, una tesi doctoral de la Paula Corelli, de la Universitat de Barcelona, la qual inclou una acurada anàlisi de Destins, que la destaca com a novel·la psicològica i també com un dels exemple de novel·la concentracionària, pel detallat retrat que fa de la vida horribilis a un camp de concentració. 100 anys de Francesc Adell El 9 de novembre de 1911 va nàixer Francesc Adell i Ferrer. Natural de Riba-roja d’Ebre, republicà i catalanista, de la corda del conseller de la Generalitat Martí Rouret (militant d’ERC, mestre de professió i mestre catalanista, engendrador de vocacions literàries i polítiques vora l’Ebre), va tenir una activa participació periodística des de ben jove a l’històric setmanari catalanista El Llamp (1921-1934), de Gandesa, a redós del qual s’aplegava bona part dels joves amants de les lletres de la Ribera d’Ebre i la Terra alta. Empresonat pels fets del 6 d’octubre del 1934, fou president del Centre Pi i Margall.




Emigdi Subirats Sebastià

Durant el conflicte bèl·lic, va publicar molts articles a Llibertat amb el pseudònim Crit, aplegats dintre del llibre Deu mesos de revolució de Josep Recasens. Igualment va publicar el conte El covard (1938) al quinzenari antifeixista Meridià, el qual va ser inclòs al recull Contes de guerra i revolució (I) (1936-39). Va ser el representant d’ERC al viatge amb el vaixell Ipanema dels intel·lectuals catalans cap a Mèxic. Com els altres escriptors ebrencs exiliats, era soci de l’Orfeó català de Mèxic, tota una ambaixada cultural que aplegava la flor i la nata de la literatura catalana. Anys després, va passar a residir a la població de Saltillo, a l’estat de Coahuila, on justament va instigar la celebració a l’Ateneu Fuentes d’una històrica conferència titulada «Literatura catalana», de Joan Cid i Mulet, que fou publicada posteriorment i encara és un text de Francesc Adell i Ferrer. Foto notable referència literària. El literat jesusenc era tot cedida per la família des de un expert en literatura, que també assessorà l’Artur Mèxic a Josep S. Cid. Bladé en el seu detallat article sobre les lletres ebrenques publicat a l’històric número de Serra d’Or de 1965, dedicat a les Terres de l’Ebre. Els lligams entre els literats ebrencs eren constants, doncs. Adell tenia la càtedra de Ciències polítiques a l’Escola Superior d’Agricultura Narro i va editar l’obra Cooperativisme. També va participar en periòdics i revistes del país asteca com El Diario i Obreros del progreso. Un interessant apunt biogràfic seu, amb una acurada descripció de la seua personalitat i interessos, el trobem a l’article «Intent d’homenatge a Francesc Adell», d’Artur Bladé i Desumvila, inclòs al seu llibre De l’exili a Mèxic. El literat riba-rojà Josep S. Cid, cap dels Serveis de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre a principis del segle XXI, ha publicat l’article «Francesc Adell, evocació en el seu centenari», a la revista Miscel·lània, editada pel CERE. Àlvar Pasqual-Leone, un homenot vinarossenc, republicà i de lletres Àlvar Pasqual-Leone (Vinaròs 1895 - Ciutat de Mèxic 1965) va tenir una activa vida política i literària des de molt jove. Va estudiar dret a la Facultat de València i als 23 anys ja presidia la Joventut Republicana Nacionalista. Poc després va fer-se redactor del setmanari vinarossenc El Socialista i director de Patria Nueva, portaveu del bloc anticacic de la seua ciutat i del Centre Instructiu Republicà. Va militar a la Unió Republicana Autonomista i va ser elegit a Corts per Castelló el 1931 i 1933, mentre que tres anys després va ser-ho per Almeria. Masó de la lògia Les Germanies, magistrat del Tribunal Suprem, va col·laborar amb els periòdics valencians El Pueblo i La Voz de Valencia, La Libertad, de Madrid i El Luchador, d’Alacant. Va formar part dels redactors del frustrat estatut del País Valencià del període republicà. El seu germà, Joan Baptista, va ser alcalde de València en proclamar-se la II República. Com a republicà perdedor del conflicte bèl·lic, com bona part dels intel·lectuals nostrats, va sofrir l’exili mexicà. A l’estat asteca va continuar l’activitat política i periodística en diaris com El Excelsior, El Nacional o Mediterrani, portaveu de la Casa regional valenciana. La seua intensa tasca política a l’exili va portar-lo a la Delegació de Mèxic de la Diputació Permanent de la República a l’exili, com a membre del partit




Després de la guerra, el llarg exili mexicà

Acció Republicana. Professionalment, va ser conseller jurídic de l’Institut mexicà de la Seguretat Social. Durant el seu llarg exili va publicar obres com Raza y nacionalidad, La república española existe i Plebiscito, no, Constitución. Destacarem que és l’autor d’una interessant novel·la de caire autobiogràfic, Pedro Osuna. Cronicón de la villa de Alcalá de San Martín (1945). Un interessant i extens apunt biogràfic sobre la seua persona apareix al llibre Vinaroz, sus hombres sus nombres (1996), d’Agustí Delgado, publicat per Antinea. Un històric article seu, «Wenceslao Ayugals de Izco el bon lliberal», sobre el novel·lista vinarossenc, màxim exponent de la novel·la social i de fascicles del segle XIX, es va publicar a la històrica i intel·lectual La Nostra Revista, vinculada a l’Orfeó Català de Mèxic i dirigida per Avel·lí Artís Balaguer, pare de Tísner, on participaven assíduament Artur Bladé i Desumvila i Joan Cid i Mulet. En català també va publicar l’article «El Sant Nicolau de Vinaròs», al número 15 de Taula de Lletres Valencianes.

Portada del llibre Pedro Osuna, d’Àlvar Pasqual-Leone.

Joan Grijalbo, editor Joan Grijalbo i Serres (Gandesa 1911 - Barcelona 2002) va ser un abrandat editor i polític comunista. De molt jove la seua família va traslladar-se a l’Argentina. Posteriorment, va residir a ciutats com Saragossa i Barcelona on va realitzar estudis d’economia i banca. Va ser directiu del Sindicat de Banca d’ençà del 1932, i representant de la Unió General de Treballadors (UGT). Va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 1936, quan van agrupar-se diversos partits esquerrans, i va col·laborar amb la revista Treball. Va ser president del Montepio de Banca de Barcelona, director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya (1937-39) i delegat de la Generalitat a la Cambra del Llibre de Barcelona i a la Junta d’Obres del Port. La seua tasca proJoan Grijalbo i Serres fessional va portar-lo a participar al Butlletí Trimestral de la Conselleria d’Economia i a ser coautor del llibre La municipalització de la propietat urbana (1937), amb Francesc Fàbregas. Amb la instauració del règim feixista va haver d’exiliar-se a l’estat francès. Va ser nomenat cap de correspondència del Servicio de Evacuació de Refugiados Españoles (SERE). Mesos després va marxar a Mèxic en un dels viatges organitzats per a refugiats republicans. En el país asteca va cofundar l’Editorial Atlante. El 1946 va crear l’Editorial Grijalbo, que amb seu central a Ciutat de Mèxic, va obrir seus a Buenos Aires, Santiago de Xile, Caracas i Barcelona (1965), i més tard a la majoria de repúbliques hispanoamericanes. L’Editorial Grijalbo, a més de la tasca comercial (la traducció espanyola de The Godfather, de Mario Puzo; les versions catalana i espanyola d’As-




Emigdi Subirats Sebastià

térix, le galois, etc.) va difondre en castellà les obres de teòrics comunistes com Karl Marx, Friedrich Engels, Rosa Luxemburg, Gyorgy Lukácks. En català, amb l’activista Enric Borràs i Cubells, va fer la col·lecció Plec de Setze. El 1970 va tornar a Barcelona i va fundar, amb Gonçal Pontón, l’Editorial Crítica i l’Editorial Serres (1992). El 1974 va crear Ediciones Junior, dedicada a editar còmics francesos i belgues, i a mitjans dels anys 1980 va tenir una incursió en l’àmbit dels tebeos amb les revistes Guai! i Yo y Yo. A Mèxic residia la flor i la nata de la intel·lectualitat catalana, i escriptors de gran talla com Josep Carner, Pere Calders, Tísner, Vicenç Riera Llorca. Quant a editors, destaca molt especialment Bartomeu Costa Amic, als tallers del qual van imprimir-se grans clàssics de les nostres lletres i bona part de l’àmplia producció catalana a l’exili durant els anys 1940-50, així com nombroses capçaleres periodístiques d’alt nivell. Martí Rouret, mestre i polític republicà

Martí Rouret i Callol

Martí Rouret i Callol (l’Escala, Baix Empordà, 1902 Mèxic DF, 1968) va ser polític i mestre. Ja en període estudiantil, va realitzar les primeres col·laboracions en la premsa republicana: Empordà Federal (Figueres) i L’Autonomista (Girona). El 1926 va traslladar-se a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) per exercir com a mestre al Centre Instructiu Democràtic —conegut popularment com La Democràcia—, una escola laica creada el 1913 que oferia un ampli ventall d’activitats culturals i recreatives. Membre dels corrents de renovació pedagògica, Rouret va organitzar en el centre excursions, revistes, activitats musicals i teatrals. Va col·laborar en la revista El Galatxo i va fundar La Riuada (1927-1931), quinzenari propulsor de la cultura catalana i que va promoure campanyes com el foment de la sardana, de l’excursionisme i del teatre, l’ensenyament del català a l’escola o la incorporació de la dona als àmbits culturals.

Va impulsar també la creació de centres republicans a diverses poblacions i va crear la Federació Republicana Federal Socialista de la Ribera i la Terra Alta. Després d’uns problemes interns a La Riuada, Rouret va fundar L’ideal de l’Ebre (1931), portaveu d’ERC. Com a membre de la Diputació Provincial, va ser un dels ponents de l’Estatut de Núria i va esdevenir diputat. Va ser el secretari del Parlament i va tenir un lloc rellevant en l’organització dels debats parlamentaris. Va col·laborar en els setmanaris Fornal, Suport i Mall, vinculats al partit. Al principi de 1936 s’incorporà com a redactor al diari Última Hora. Amb l’inici de la Guerra Civil, va ser conseller de Sanitat al primer govern format pel president Companys i va nomenar secretari Artur Bladé i Desumvila. Posteriorment va ser nomenat sotssecretari de la Presidència de la Generalitat i va encarregar-se de la diplomàcia catalana. També va haver de marxar a l’exili. Va residir a Perpinyà i a Montpeller, on va ser membre del patronat de la Residència d’Intel·lectuals de Montpeller. Amb una situació




Després de la guerra, el llarg exili mexicà

de creixent inestabilitat per als refugiats catalans en territori francès per l’ocupació nazi, va embarcar cap a Mèxic, on va realitzar treballs diversos. Va ser cap de departament al Canal 8 de televisió, i va tenir una breu incursió en el camp editorial. Va romandre molts anys vinculat a l’Orfeó Català i va formar part de la seua Agrupació d’Art Dramàtic. Com a diputat del Parlament de Catalunya, va participar en la sessió de 1954, celebrada a l’ambaixada de la República a Mèxic, en què Josep Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat de Catalunya.




FicciĂłn y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet. Aportes para el estudio de la literatura testimonial sobre los campos de concentraciĂłn franceses1

Paula SimĂłn Porolli Doctora en Letras GEXEL (Grupo de Estudios del Exilio Literario) Universidad AutĂłnoma de Barcelona

El fin de la Guerra Civil EspaĂąola y la salida de los republicanos a Francia en 1939 Los meses previos al final de la Guerra Civil EspaĂąola sellaron la derrota republicana en favor de los sublevados. Luego de la Batalla del Ebro, librada en julio de 1938 y finalizada con el repliegue de los republicanos, el acceso a CataluĂąa quedĂł abierto a la ofensiva de los franquistas. Ayudados por armas alemanas y tropas italianas, el 26 de enero de 1939 lograron ocupar Barcelona, provocando la precipitaciĂłn de los ciudadanos hacia la frontera francesa. Los grupos que se desplazaban dibujaron una fluida corriente en el mapa geogrĂĄfico fronterizo, que se convirtiĂł en una retirada heterogĂŠnea y caĂłtica. IncluyĂł a intelectuales, representantes de profesiones liberales y del sector terciario, militares, funcionarios de alto nivel, asĂ­ como tambiĂŠn a obreros con diversos niveles de especializaciĂłn (Rafaneau-Boj, 1995: 1). Si bien durante las primeras dĂŠcadas del siglo veinte ya se habĂ­an producido oleadas migratorias de EspaĂąa a Francia, desde 1936 a 1939 este flujo se acrecentĂł exponencialmente. En los primeros dos aĂąos de la guerra, ocurrieron algunas evacuaciones que alertaron a las autoridades francesas. En 1937, la caĂ­da del frente norte provocĂł la huida de un importante nĂşmero de vascos. Asimismo, entre 1936 y 1938 hubo retiradas principalmente diplomĂĄticas, y en ese Ăşltimo aĂąo, la ocupaciĂłn de AragĂłn hizo que partieran mĂĄs de cuarenta mil personas al paĂ­s vecino (Peschanski, 2002: 39). Entre el 27 de enero y el 12 de febrero de 1939, el propĂłsito que hermanaba a los republicanos desplazados era llegar al paĂ­s galo. Los vehĂ­culos â&#x20AC;&#x201C;camiones, camionetas, coches, etc.â&#x20AC;&#x201C; se agolpaban en los caminos y quienes no gozaban del privilegio de un sitio en alguno de ĂŠstos, emprendĂ­an la marcha a pie. En unos pocos dĂ­as, el saldo de espaĂąoles que buscaban asilo ascendĂ­a a casi quinientos mil: â&#x20AC;&#x153;doscientos cincuenta mil militares se unen a los diez mil heridos, ciento sesenta mil mujeres y niĂąos, y sesenta mil civiles que habĂ­an llegado ya desde eneroâ&#x20AC;? (Rafaneau-Boj, 1995: 47). El caos inicial del ĂŠxodo en la frontera se reprodujo en los dĂ­as posteriores, cuando comenzaron a disponerse y a organizarse, muy lentamente y con amplias limitaciones, los espacios para contener a los republicanos espaĂąoles. El primer â&#x20AC;&#x153;centro especialâ&#x20AC;? se creĂł en Rieucros, Lozère, el 21 de enero de 1939. Ă&#x2030;sta fue la primera oportunidad que tuvo el gobierno de Ă&#x2030;douard Daladier para aplicar los decretos del aĂąo 1938, segĂşn los cuales los extranjeros que no contaban con papeles en regla para permanecer en Fran1 Este artĂ­culo forma parte de la tesis doctoral a mi cargo, que lleva por tĂ­tulo Por los caminos de la palabra. Exilio republicano espaĂąol y campos de concentraciĂłn franceses: una historia del testimonio y que fue dirigida por Manuel Aznar Soler y Jaume Peris Blanes.

EH&(UR/HV9   


Paula Simón Porolli

cia, eran considerados “indeseables”2, y por tanto, debían ser objeto de una continua vigilancia y expulsados a la mayor brevedad posible. En los momentos iniciales, los heridos de gravedad fueron trasladados a hospitales, aunque más tarde tal posibilidad se redujo por la abundante afluencia de gente y aquéllos se vieron abandonados a la suerte común del resto. En general, las familias que habían salido juntas de Barcelona fueron separadas en la frontera, mientras que las mujeres, los niños, los enfermos y los ancianos fueron albergados en campos provisorios hasta su derivación a centros de acogida ubicados en el interior del país. Estos centros, cuyas condiciones de vida eran dispares en cada uno, acabaron extendiéndose por gran parte de la geografía francesa. Solían ser “antiguos conventos, prisiones, casas o escuelas abandonadas; locales más o menos salubres que han sido requisados por las autoridades locales o cedidos por la población” (Rafaneau-Boj, 1995: 128). Los hombres civiles y militares recalaron mayoritariamente en las playas de ArgelèsSur-Mer y Saint-Cyprien, donde se constituyeron asentamientos cuya característica principal fue la improvisación. A esto se refiere Geneviève Dreyfus-Armand cuando describe la especificidad de los campos franceses que acogieron a los republicanos españoles: “las condiciones del éxodo, la improvisación total en la acogida, la provisionalidad y la variabilidad de las distintas situaciones dificultan todavía más el cálculo” (Dreyfus-Armand, 2000: 59). Con el paso de los meses, la disposición geográfica de los campos franceses se extendió a lo largo y a lo ancho de la región LanguedocRousillon y de otras próximas, tales como Aude, Hérault y Pyrénées-Orientales, entre otras. Además de ensancharse, el sistema de campos se fue transformando, de acuerdo con las exigencias de distribución o con las altas y bajas de los internos3. Así tamPortada de la novel·la Destins (Tortosa, 1981). bién, en 1940, una vez comenzada la Segunda Guerra Mundial, el repertorio de denominaciones se tornó más complejo todavía. Una nota del Ministerio del Interior francés añadió nuevos términos a los ya conocidos: “campos represivos” (en el caso del de Le Vernet), “campos semirrepresivos” (Gurs) y “campos de tránsito” (Les Milles), estos últimos reservados a aquellos sujetos que estaban a punto de partir hacia otros países. Además, Bram, Argelès y Saint -Cyprien fueron rebautizados como “campos de alojamiento” (Rafaneau-Boj, 1995: 235-236). Cabe destacar que, una vez avanzada la contienda mundial, muchos de estos campos ubicados en la zona ocupada recibieron prisioneros de los nazis. 2 “Dès le 14 avril 1938, le titulaire de l’Intérieur, Albert Sarraut, demanda à ses préfets ‘une action méthodique, énergique et prompte en vue de débarraser notre pays des éléments indésirables trop nombreux qui y circulent et y agissent au mépris des lois et des règlements ou qui interviennent de façon inadmisible dans des querelles ou des conflits politiques ou sociaux qui ne regardent que nous’” (Peschanski, 2002: 30) . 3 “A medida que se organizaba y se racionalizaba la red de campos, el número de internados sufría variaciones considerables, a veces de un día para otro, pues los traslados entre centros eran numerosos” (DreyfusArmand, 2000: 71) .




Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet

Los campos más poblados que se ubicaron en las playas fueron Argelès, Saint- Cyprien y Barcarès, abiertos en ese orden, conforme el anterior se saturaba de internados. Las condiciones de los tres eran similares, aunque este último se reservaba principalmente para quienes se hallaban en tránsito a España. Avanzado el año 1939 y teniendo en cuenta las deficiencias sanitarias de los campos del Rousillon, causa de severas epidemias entre los internos, se abrieron otros campos especializados, no tan cercanos a la frontera: Bram (Aude), que acogió a ancianos, intelectuales y funcionarios, y cuyo propósito era descongestionar Argelès y Saint-Cyprien; Agde (Hérault) y Rivesaltes (Pyrénées Orientales), a los catalanes; Septfonds (Tarn-et-Garonne) y Le Vernet (Ariège), a los técnicos y obreros especializados y Gurs (Basses-Pyrénées) a los vascos, a aviadores y a integrantes de las Brigadas Internacionales (Peschanski, 2002: 43). También se instalaron campos disciplinarios o de castigo, en los cuales se retuvo a los sujetos “revoltosos”, tales como el de Le Vernet (Ariège), donde recalaron los anarquistas de la 26ª división Durruti; o el Fort-Collioure, en la villa homónima, un castillo templario del siglo XIII (Rafaneau-Boj, 1995: 143). Todos estos espacios, sumados a los centros de acogida en que fueron internadas las mujeres, forman parte del escenario en el que se desarrollan las anécdotas relatadas en los testimonios escritos por quienes vivieron la experiencia concentracionaria. Una de las mayores preocupaciones de los internados era hallar la forma para salir del campo. Una opción era el regreso a España. Muchos internados decidieron regresar a buscar a sus familias, sin saber específicamente cuáles serían las represalias. En la mayoría de los casos los esperaba la cárcel al otro lado de la frontera. Otra posibilidad era sumarse a una Compañía de Trabajadores Extranjeros (CTE) o enrolarse en el ejército francés como soldado voluntario. Así, muchos españoles republicanos tomaron las armas para incorporarse al aquél, mientras otros engrosaron las líneas de los batallones de la Legión Extranjera o de los Regimientos de Marcha de Voluntarios Extranjeros. De 1940 a 1945, la Legión Extranjera, con muchos españoles incluidos en ella, actuaron en Noruega, en el norte de África, en el África subsahariana, Eritrea, Palestina, Túnez y Alsacia. Ante tal panorama poco prometedor, la partida hacia otros países se convirtió en uno de los anhelos más frecuentes entre los republicanos, tanto para quienes estaban internados en los campos, como para aquellos que habían logrado instalarse, no sin precariedades, en algún pueblo francés aledaño. Palabras como México, Chile, República Dominicana, entre otros países latinoamericanos, resonaban en sus oídos como la posibilidad de huir de la hostilidad en la que estos españoles vivían. Para impulsar su evacuación de Francia, el gobierno republicano organizó servicios especializados. Sin embargo, en el seno de estos comités no tardaron en ponerse al descubierto las tensiones políticas que habían fragmentado la izquierda española durante la Guerra Civil. En marzo de 1939, mientras ocupaba el cargo de jefe del gobierno republicano, Juan Negrín creó el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE). En su organización participaron representantes comunistas, socialistas y anarquistas. Para las evacuaciones, se utilizó parte del tesoro de la República, pues se alquilaron barcos para proceder al envío de refugiados hacia distintos países de América Latina, teniendo a México como destino principal. Sin embargo, las críticas no tardaron en caer sobre este servicio, pues se acusó a Negrín de priorizar a los internos comunistas y a sus propios partidarios. En junio de ese año se organizó otro comité, la JARE (Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles), comandada por el socialista Indalecio Prieto, enemigo político de Juan Negrín. Esta organización priorizaba a los militantes socialistas, por lo que tanto comunistas como anarquistas quedaban frecuentemente fuera de las selecciones.




Paula Simón Porolli

Joan Cid i Mulet y la literatura testimonial sobre los campos después de la Segunda Guerra Mundial Joan Cid i Mulet formó parte del colectivo de ciudadanos españoles que debió abandonar el país ante la derrota republicana. Había nacido en 1907 en Jesús, actualmente la Entidad Municipal Descentralizada del Municipio de Tortosa. Antes de la Guerra Civil ya había incursionado en la escritura literaria y se perfilaba como una figura pujante de las letras tortosinas. Escribió obras de teatro, tales como El silenci de Nuri, puesto en escena en el Sindicato Agrícola de Jesús; L’Idiota (1928), La força del destí (1928) y El Presidiari (1930). También se dedicó a la narrativa y antes de 1936 ya tenía publicadas dos novelas: A l’ombra del Montsià (1933) y Rosa Maria (1936). Desempeño, además, actividades políticas, puesto que trabajó en el ámbito municipal durante el gobierno republicano y participó activamente en el frente de guerra. Hacia 1939 partió al exilio y, si es que pasó por los campos, su estadía debe haber sido fugaz, puesto que pronto pudo establecerse en Perpignan. En esa ciudad permaneció tres años, hasta que pudo embarcar a México con la ayuda de la JARE (Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles), en 1942. Fue recibido por el gobierno de Lázaro Cárdenas en México, donde pudo recomenzar su actividad Joan Cid i Mulet (Tortosa 1907 - Mèxic 1982). literaria. Allí vivió hasta el día de su muerte, en 1982. Su aporte principal a la literatura testimonial sobre los campos de concentración franceses, un corpus que todavía se encuentra en proceso de estudio, fue la novela Destins, publicada por primera vez en México hacia el final de los años cuarenta, en lengua catalana. Editada en el taller de un prestigioso librero catalán y amigo del autor, Bartomeu Costa-Amic (Subirats, 2008:13)4, la novela cuenta la historia de Hipòlit, Mina, Xurri, Marcel y otros personajes quienes, tras vivir los últimos momentos de la Guerra Civil, deben huir a Francia y pasar por los campos de concentración o, en el caso de Mina, quedarse en España sometida a los peligros de las represalias franquistas. La literatura testimonial sobre los campos franceses que se desarrolló en la segunda mitad de los años cuarenta reflejó el afianzamiento del régimen franquista en el poder y la convicción de que el exilio había dejado de ser transitorio. Mientras que en los primeros años de la década del cuarenta, casi en simultáneo con los acontecimientos, se habían editado varios textos que perseguían la voluntad de informar acerca de la existencia de los campos y denunciarla ante la comunidad internacional5, esta intención se debilitó a partir de la consolidación del gobierno de Franco. El distanciamiento temporal con respecto a los acontecimientos, así como las condiciones históricas desde el fin de la Segunda Guerra Mundial, provocaron la suspensión del rol informativo que habían cumplido estos discursos en momentos simultáneos o inmediatamente posteriores al funcionamiento de los campos de concentración. 4

Una segunda edición apareció en 1981 en la editorial tortosina Dertosa, a cargo de Marta Marín Dómine y con prólogo del poeta Albert Roig. Más tarde, en 2008, la novela se reprodujo en el primer volumen de las Obres Completes, junto a A l’ombra del Montsià y Rosa Maria, editadas por el Ayuntamiento de Jesús. 5 Se trata de publicaciones como: Argelès-Sur-Mer (1940), de Jaime Espinar; Alambradas. Mis nueve meses por los campos de concentración franceses (1941), de Manuel García Gerpe; o España comienza en los Pirineos (1944), de Luis Suárez López, entre otros.




Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet

Sin embargo, la publicación de textos sobre dichos campos no se detuvo, ya que varios autores-testigos lo recuperaron en sus páginas durante esos años de exilio y reelaboraron literariamente la anécdota. Dicha reelaboración literaria se concretó de diversas maneras. Una de ellas fue la introducción de elementos ficcionales en el relato. Aparecieron luego de 1945 y a lo largo de los años cincuenta varias obras narrativas que, con mayor o menor carga autobiográfica, crearon ficción a partir de la experiencia vivida por sus autores. En este grupo se encuadra la novela Destins, de Joan Cid i Mulet, junto a otras, como por ejemplo: Búsqueda en la noche (1957), de Arturo Esteve, publicada en Buenos Aires, y Así cayeron los dados, de Virgilio Botella Pastor, editada en Francia en 1959. En cuanto a esta última, aunque el autor no vivió directamente la experiencia, su participación activa en la causa republicana, el conocimiento acerca del funcionamiento de los campos y el constante tratamiento de la temática en su obra lo posicionan como testigo indirecto de los acontecimientos. En relación con Arturo Esteve, la novela se refiere a la experiencia en los campos del norte de África, los cuales formaron parte del sistema concentracionario francés dispuesto para la recepción de los españoles. En 1954, Americalée editó El incendio. Ideas y recuerdos, de Isabel del Castillo. Se trata de un texto autobiográfico que incorpora el relato sobre el campo de refugiadas de Rieucros. Sin duda, se destaca en estos años la obra de Max Aub, quien publicó numerosos cuentos que tratan el tema de los campos de concentración franceses6. Entre ellos se encuentra el singular Manuscrito cuervo, publicado en la revista unipersonal Sala de Espera, entre 1949 y 19507. Destins (1947), de Joan Cid i Mulet: ficción y realidad en el relato concentracionario Las novelas mencionadas anteriormente, que se refieren al paso por los campos de concentración franceses, proponen con frecuencia un trasunto entre la realidad y la ficción. Los personajes y los datos históricos, contrastables con la realidad, conviven en el mundo narrativo con hechos y personajes ficticios. En el caso de Destins, si bien es presentada como “novela” en la portada de la edición mexicana de 1947, en el relato se entremezclan hechos y personajes ficticios con experiencias vividas por el autor, por lo que se cumple la confusión entre realidad y ficción se confunden (Subirats, 2008: 15). El protagonista, Hipòlit, es un hombre que lucha en el frente y que debe partir al exilio cuando sobreviene la derrota del bando republicano. Este personaje ficticio mantiene algunos paralelismos con el autor, especialmente la vivencia en primera persona de la lucha en el bando republicano y las adversidades del exilio8. Estas correspondencias ubican el relato en el espacio impreciso de la “autoficción”, concepto elaborado por Serge Douvrovsky para describir e interpretar aquellas obras que se ubican entre la ver6

En Algunas prosas (1954) aparecieron “Ese olor” y “Playa de invierno”; luego, en Cuentos ciertos (1955) se publicaron “Una historia cualquiera”, “Los creyentes” y “El limpiabotas del Padre Eterno”, entre otros; “Vernet, 1940” estaba incluido en De la verdadera historia de la muerte de Francisco Franco (1960). 7 Otra elección de los testigos durante estos años fue la creación poética a partir de la experiencia vivida en los campos. Fiel exponente de ello es la obra de Manolo Valiente, artista plástico y poeta, quien en 1949 publicó el poemario Arena y viento. Du sable et du vent: poèmes espagnols de Juan de Pena avec leur traduction. Se trata de una edición muy cuidada en la cual el autor utiliza ese pseudónimo para representar, personificar y encarnar la voz de todos los internados en los campos (Forcada, 2010: 44). El volumen presenta, además de los poemas escritos entre 1939 y 1940, un conjunto de grabados e ilustraciones que los acompañan y que pertenecen a la obra plástica del mismo autor. La segunda edición de este poemario se cumplió en Barcelona, en 1973, bajo el título Arena y viento. Romances del refugiado, 1939-1940. Celso Amieva, por su parte, publicó La almohada de arena, en 1960. Los más de treinta poemas que se incluyen en el volumen abordan la experiencia vivida por el autor en Argelès-Sur-Mer y Barcarès y muchas de las anécdotas y personajes que estos convocan reaparecieron más tarde en Poeta en la arena (1964).  Sus vivencias en el frente y su participación en el gobierno republicano pueden contrastarse con la lectura de otros volúmenes de memorias, tales como La Guerra Civil i la revolució a Tortosa (1936-1939) (2001).




Paula Simón Porolli

dad autobiográfica y el mundo ficcional, y que se destacan principalmente por no presentar una resolución de tal ambigüedad. Ante la imposibilidad de clasificar este tipo de obras desde la perspectiva de los géneros autobiográficos, el autor opina que el texto funciona entre la autobiografía y la novela, es decir, entre la “realidad” y la “ficción”, en un ida y vuelta incesante, en un lugar imposible e inasible que funciona solamente en el texto (Doubrovsky, 1988: 70). 

 Si bien algunos trazos de la vida del autor se inmiscuyen entre las páginas, lo cierto es que en una primera lectura, la tercera persona y la focalización interna en los personajes no revelan esta particularidad. La diégesis se centra en la figura de Hipòlit, un soldado muy comprometido con la lucha contra el franquismo. En el frente, estrecha un fuerte lazo de amistad con sus colegas de las trincheras, Xurri y Vidalet, quienes lo vuelven a encontrar tiempo más tarde, en el campo de concentración. A Mina, su compañera, Hipòlit debe abandonarla cuando la guerra termina. El caos de la retirada lo lleva a los campos de concentración franceses, donde se encuentra con otro personaje, Marcel, con quien cultiva una gran amistad durante los días de la internación. Una fiebre tifoidea y la angustia ante la situación opresiva en que se encuentra subsumen al protagonista en un estado de convalecencia extrema que deriva en su muerte. En relación con los testimonios de los años cuarenta, cuyo propósito principal era ofrecer información de los campos a la comunidad y denunciar los hechos, en este texto comienzan a hacerse evidentes los signos de que ese valor netamente referencial que había motivado aquellos discursos se inhibe y se desplaza hacia otras necesidades narrativas, vinculadas principalmente con la reflexión acerca del pasado reciente de la contienda bélica, las circunstancias que la llevaron al desenlace y causaron el exilio de miles de españoles, así como también acerca de la condición misma del exiliado. De acuerdo con esto, el argumento de la novela puede ponerse en relación con la situación biográfica por la que estaba pasando el autor. Para los exiliados republicanos, los años posteriores al final de la Segunda Guerra Mundial fueron determinantes, pues supusieron la resignación ante la evidencia de que el franquismo continuaría en el poder y, en consecuencia, el desencanto por la imposibilidad de volver a España. Estas reflexiones se cuelan en el relato, donde el autor interviene de manera implícita con sus propias reflexiones: “I resignar-s’hi obeeix única i exclussivament a la necessitat que tenen d’adoptar una posición conformista que els permeti d’endegar les recerques el més esperançats possible” (Cid i Mulet, 1947: 118). En cuanto a la construcción de la novela, su mayor logro es el trabajo sobre el personaje principal, a través de cuyos pensamientos se puede adivinar la posición del autor, quien introduce en el texto sus propias opiniones. Por un lado, acerca de la actitud de la comunidad internacional frente a la derrota republicana. Ante la imagen desoladora del éxodo, poblado por hombres, mujeres y niños desprotegidos y librados a su propia suerte, a la que el personaje asiste, el narrador comenta: “La mateixa inquietud que sent per ell, li fa preveure una tragedia que pesarà sobre un món incapaç de solidaritat i compassiò” (Cid i Mulet, 1947: 112). Así se inscribe en el relato una de las ideas centrales de la novela: la indiferencia de las potencias vencedoras ante la ofensa del franquismo y su solidificación en el poder. Por otro lado, el autor se pronuncia en cuanto a la condición del exiliado a través de la figura de Hipòlit. En diálogo con sus compañeros y en oposición al pesimismo reinante, el personaje intenta intervenir con una mirada optimista y renovadora. Defiende la idea de que, por medio de la organización y del auto-control, es posible superar las




Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet

contrariedades en las que se encuentran y poder recomenzar una vida normal en el extranjero cuando esto sea posible: “Per dura que sigui la prova, caldrà parapetar-nos dins del propi dolor per mantener ben viva la flama de la esperança!” (Cid i Mulet, 1947: 131). Con esta mirada edificante, el personaje transmite a sus compañeros –y, siguiendo la interpretación, el autor a sus lectores– que, en honor a las ideas defendidas durante la guerra, los exiliados deben soportar la adversidad y prepararse para un futuro prometedor. A pesar de que la fatalidad se cierne sobre el personaje, su palabra queda flotando en el pensamiento de sus compañeros de los campos, especialmente en Marcel, su amigo personal, quien acompaña el cortejo fúnebre y, mientras tanto, piensa que “cal tenir fe en el destí dels homes i dels pobles!... L’esperit de l’Hipòlit perdurarà sempre en el cor dels qui creuen que els pobles es nodreixen d’idees permanents, com la sang que fa viure el cos!” (Cid i Mulet, 1947: 198).

Portada del primer volum de les Obres completes (Jesús, 2009), de Joan Cid i Mulet .

No obstante, la perspectiva optimista y positiva que propone el personaje va perdiendo peso a medida que se desarrolla en los campos una vida llena de privaciones y desesperanza. Al mismo Hipòlit le es imposible conservar ese espíritu y, poco a poco, cae en la depresión y la angustia, agravada por diversos motivos, entre otros, por la imposibilidad de reencontrarse con su compañera que espera un hijo suyo, por haber perdido a muchos de sus amigos y por haber presenciado el declive moral de algunos de ellos, como es el caso de Xurri, quien se ha visto envuelto en el asesinato de un guardia de los campos. Este personaje secundario, colega del protagonista en el frente, es otro de los focos trágicos que explota la novela. La fiebre de la guerra, la terrible desilusión de la derrota y la imposibilidad de revertir su situación de internado lo sumen en un estado alucinatorio similar al que experimenta Hipòlit al final del texto, pero con resultados diferentes, pues lo lleva a cometer dicho delito por el cual es encarcelado. Estos rasgos permiten aventurar que Destins se acerca al concepto de novela psicológica, puesto que, además de hacer referencia a un conflicto político e histórico, se centra en el drama individual de los personajes y en la inevitabilidad de sus destinos como precisa el título, marcados por la fatalidad de la guerra y del exilio. El narrador, en estricta tercera persona, va acompañando el derrotero del protagonista y demás personajes vinculados a él para penetrar en la profundidad de sus pensamientos y sus mundos afectivos y, desde esa posición, indagar en cómo las circunstancias históricas han influido en ellos y los han transformado. El lugar de la enunciación se construye en dos niveles: por un lado, en el relato que el narrador ofrece desde la focalización interna de los diferentes personajes, especialmente de Hipòlit; y por el otro, en los diálogos que se desarrollan ya sea en el frente de guerra, relatado en la primera parte, o en los campos, núcleo temático principal de la segunda. En esta instancia, la función intermediadora del narrador entre los personajes y los lectores desaparece y son los mismos personajes los que intervienen directamente.




Paula Simón Porolli

Cabe destacar la importancia que adquiere el diálogo en esta novela, puesto que en las intervenciones de los personajes quedan ilustradas las diferentes posiciones frente a las circunstancias que los mismos internados están viviendo, pero también en cuanto a las razones que promovieron la guerra y su desenlace. Marcel, amigo de Hipòlit durante los días de reclusión, es el vocero de quienes, como él, opinan que la naturaleza de los españoles, “intransigents, incorregibles, gairebè salvatges!” (Cid i Mulet, 1947: 125), es el motivo principal que los llevó al enfrentamiento. Así también, Marcel reflexiona acerca de las consecuencias fatales de la contienda en la cual “no hi han vencedors. Tots hem estat vençuts, perquè àdhuc la victòria viu hipotecada per uns crèdits que caldrà fer efectius ràpidament” (Cid i Mulet, 1947: 127). Hipòlit, en cambio, ofrece una visión superadora de la opinión de su compañero, que promueve una discusión larga entre los internados, o como explica el narrador: “un debat que començava en l’espurneig d’un fatalisme evident però que responia a l’afany d’iniciar una corrent de convivència necessària i útil a les llargues hores que vindran” (Cid i Mulet, 1947: 132). En todo caso, el diálogo se convierte en uno de los componentes principales en la representación de la experiencia vivida por estos personajes. A propósito del espacio concentracionario, es interesante cómo se describe en el texto y la vinculación que se establece entre éste y los sujetos que lo habitan. En primer lugar, porque no se nombra ningún campo de concentración en particular, como es común en otros textos anteriores, guiados por la intención de ofrecer información detallada acerca de esos espacios. Sin embargo, los recursos utilizados para describir la organización y las rutinas de esos campos coinciden con las que otros testigos han dado de cualquiera de ellos, Argelès-Sur-Mer, Saint-Cyprien, etc. En particular, se refiere el narrador a la construcción de los campos y a la comparación con una ciudad: La ciutat s’ha bastit de pressa. Sense higiene i sense comoditats. Amb el més indispensable per a continuar vivint. Ni llum eléctrica ni aigua potable. Un feble recer, només, contra les rigors d’un temps que reventa en pluges i en glaçades. La llarga renglera d’edificis, bastits amb taulons, s’aixeca damunt la sorra com els ‘tinglados’ de fira (Cid i Mulet, 1947: 118) Estos rasgos generales pueden encajar con los de cualquiera de los campos establecidos en la zona, en los cuales destacaron principalmente las deficiencias edilicias y sanitarias. De ahí que la intención del autor sea describir el drama global de todos los españoles en los distintos campos por los que pasaron. En segundo lugar, relacionado con lo anterior, la importancia de la descripción del espacio radica en que, más allá de las condiciones particulares de cada uno de los campos, el relato se detiene en cómo estas condiciones infortunadas trasforman a los hombres. Hipòlit, en representación de los damnificados, experimenta en sí mismo las consecuencias de dicha transformación, pues se va convirtiendo lentamente en un sujeto solitario y retraído: “No és ben bé l’Hipòlit de sempre! Malmirrós i insociable, ara, refusa el contacte amb altres dissortats com ell” (Cid i Mulet, 1947: 121). Ese proceso se acentuará con el paso de los días e Hipòlit será presa de una enfermedad que lo sumerge en un estado de delirio y alucinaciones del que ya no podrá escapar. En resumen, el aporte que hace la novela a esta historia del testimonio es que, luego del final de la Segunda Guerra Mundial y en concordancia con el sentimiento de resignación que invade a los exiliados republicanos en los países de acogida, el rol de los relatos testimoniales como denunciantes de la situación opresiva e injusta de los campos se ve inhibida y, al mismo tiempo, suplantada por otras necesidades narrativas. En particular, Destins recrea los acontecimientos ficcionalmente, aunque con algunas




Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet

huellas de la experiencia autobiográfica del autor, y se ubica en el plano de la novela psicológica en que se vuelcan reflexiones existencialistas acerca de la condición del exiliado, de las circunstancias que lo condujeron a esa realidad y de las posibles alternativas para superar ese destino aciago y sobrevivir en un mundo nuevo, alejado del anterior.

Bibliografía Cid i Mulet, Joan. Destins. México: Atlántida, 1947. Cid i Mulet, Joan. Obres completes. Vol. 1. Jesús: Ayuntamiento de Jesús, 2008. Doubrovsky, Serge, Autobiographiques: de Corneille a Sartre, París: PUF, 1998. Dreyfus-Armand, Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la Guerra Civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000. Forcada, Eric. Manolo Valiente, du Barcarès à Bram et d’Argelès au Barcarès… un artiste en camp de concentration (1939-1942). Perpignan: Mare Nostrum, 2010 Peschanski, Denis. La France des camps. L’internement 1938-1946. Paris: Gallimard, 2002. Rafaneau-Boj, Marie Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia (1939-1945). Barcelona: Omega, 1995.

 Simón Porolli, Paula. Por los caminos de la palabra. Exilio republicano español y campos de concentración franceses: una historia del testimonio. Tesis doctoral. Barcelona, Universidad Autónoma de Barcelona, 2011. [En línea:] <http:// www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/37351/psp1de1.pdf?sequence=1>. Subirats, Emigdi. “Pròleg”. Cid i Mulet, Joan. Obres completes. Vol. 1. Jesús: Ayuntamiento de Jesús, 2008, pp. 7-17.




Morfologia verbal i anivellament dialectal: el cas del present de subjuntiu calero Jordi LlaĂł i BorrĂ s

Joan BorrĂ s-Comes

Batxiller. Estudiant de CFGS

Universitat Pompeu Fabra

IntroducciĂł Lâ&#x20AC;&#x2122;objectiu dâ&#x20AC;&#x2122;aquest treball ĂŠs mostrar algunes de les caracterĂ­stiques de la morfologia verbal de la poblaciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar (Baix Ebre) i determinar la dinĂ mica social dâ&#x20AC;&#x2122;un canvi lingßístic.1 La tria dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta poblaciĂł va vindre determinada, en primer lloc, per la meua pertinença i, en segon lloc, per lâ&#x20AC;&#x2122;observaciĂł de certes diferències entre el model de llengua local i lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard pel que fa a les formes emprades per al present de subjuntiu. Bona part dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes peculiaritats morfològiques sĂłn compartides amb els parlars del PerellĂł, Rasquera, Benifallet i Ginestar. Lâ&#x20AC;&#x2122;augment de les relacions econòmiques en el si de Catalunya i lâ&#x20AC;&#x2122;adopciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;un estĂ ndard basat en el catalĂ  central propicien que aquesta varietat lingßística sigui la considerada de mĂŠs prestigi a bona part del domini lingßístic. En aquest sentit, la dinĂ mica centre-perifèria en matèria econòmica es fa extensible a les relacions entre les varietats geogrĂ fiques del catalĂ  de Catalunya. AixĂ­, se succeĂŻxen una sèrie de processos de canvi lingßístic que dibuixen un panorama dâ&#x20AC;&#x2122;anivellament dialectal progressiu cap a les formes del catalĂ  estĂ ndard basat en la varietat central. AquĂ­ ens referirem a aquest procĂŠs com a estandarditzaciĂł. Les causes dâ&#x20AC;&#x2122;aquest procĂŠs poden resumir-se de la manera segĂźent: a) La influència de lâ&#x20AC;&#x2122;entorn: ensenyament, mitjans de comunicaciĂł, administraciĂł, etc. En aquests Ă mbits la varietat usada sempre ĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard. Malgrat que lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard catalĂ  sigui adaptable geogrĂ ficament fins a un cert punt, el gran nombre de parlants de catalĂ  central provoca una freqßència superior de solucions provinents dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta varietat de la llengua. AixĂ­, lâ&#x20AC;&#x2122;exportaciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;aquest model dâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard per part de centres de prestigi el converteix a ell mateix a una varietat de mĂŠs prestigi. Anys enrere, amb la prohibiciĂł del catalĂ  en la vida pĂşblica, no era una altra varietat de catalĂ , sinĂł una altra llengua, la qui exercia una pressiĂł sobre la varietat pròpia dels parlants, i els mitjans de comunicaciĂł tampoc gaudien de lâ&#x20AC;&#x2122;extensiĂł actual. b) Lâ&#x20AC;&#x2122;actitud dels mateixos parlants respecte a la pròpia varietat lingßística. Els parlants, davant de la nul¡la presència de la varietat pròpia en les comunicacions formals del entorn, acaben adoptant sovint una actitud de vergonya, en la qual sostenen la justificaciĂł per fer el canvi. La secciĂł segĂźent se centra en lâ&#x20AC;&#x2122;objecte dâ&#x20AC;&#x2122;aquest estudi, el present de subjuntiu. Primer, presentem breument la gènesi de les formes mĂŠs emprades en el catalĂ  actual. 1

El present article ĂŠs una reelaboraciĂł del treball de recerca de batxillerat Lo present de subjuntiu calero, la tutora del qual va ser la professora Pili Casanova, presentat el 27 de febrer de 2012 a lâ&#x20AC;&#x2122;Institut Mare de DĂŠu de la Candelera, de la mateixa poblaciĂł.

EH&(UR/HV9   


Jordi LlaĂł i BorrĂ s i Joan BorrĂ s-Comes

DesprĂŠs, descrivim els paradigmes recollits en la parla de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar dâ&#x20AC;&#x2122;acord amb les entrevistes realitzades durant la tardor de 2011. Finalment donem algunes explicacions al fet que sigui en les generacions mĂŠs joves en les quals ĂŠs mĂŠs present aquest procĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;estandarditzaciĂł. El present de subjuntiu EvoluciĂł històrica de les desinències del present de subjuntiu La gran variaciĂł que trobem en catalĂ  en les desinències dels present de subjuntiu tĂŠ a veure amb lâ&#x20AC;&#x2122;evoluciĂł fonètica esdevinguda durant el llatĂ­ i el catalĂ  preliterari. Aquesta evoluciĂł va introduir una sèrie dâ&#x20AC;&#x2122;anomalies que van ser resoltes a travĂŠs de diferents analogies que es van aplicar damunt del paradigma per tal de fer-lo mĂŠs regular Primer de tot, a partir dels segles XIV-XV, va començar a generalitzar-se la desinència -e en el catalĂ  peninsular (aquestes formes amb -e sĂłn estĂ ndards al nostre territori). Durant els segles anomenats de la Decadència hi havia la desinència -ia, que ĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;on provenen les formes mĂŠs tradicionals del parlar caLâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar lero. Aquests canvis van ser aplicats a les tres persones del singular i a la tercera persona del plural, rizotòniques (la tonicitat de les quals recau sobre lâ&#x20AC;&#x2122;arrel). Les persones primera i segona del plural, arizotòniques, van seguir un camĂ­ diferent. El quadre segĂźent resumeix els diferents canvis que han sofert les formes rizotòniques del present subjuntiu de la primera conjugaciĂł al llag de la història.

llatĂ­

catalĂ  medieval

a partir del s. XIV-XV

a partir de principis del s. XV

final del s. i durant el XVI

a partir del s. XVIII

1a

CANTEM

cant

cante

canto

cĂ ntia

canti

2a

CANTES

cants

cantes

cantos

cĂ nties

cantis

3a

CANTET

cant

cante

canto

cĂ ntia

canti

6a

CANTENT

canten

canten

cĂ nton

cĂ ntien

cantin

XV

La desinència -o ĂŠs, desprĂŠs de la -e, la innovaciĂł morfològica mĂŠs antiga de les del subjuntiu catalĂ . Aquest paradigma compta amb una 1a persona acabada en -a a la major part del nord-occidental amb excepciĂł de la zona dels Ports i el Maestrat. La terminaciĂł -ia va aparèixer primer en verbs que no pertanyen a la primera conjugaciĂł, on la a del subjuntiu apareix precedida dâ&#x20AC;&#x2122;una i, vocal palatal. Aquesta i es va mantenir en un grup reduĂŻt de verbs, com sapiam > sĂ pia; desprĂŠs de m (tĂŠmia), v (sĂ­rvia) i consonant + r (òbria), però suposava una clara marca de mode subjuntiu, fet pel qual es va estendre a la resta de conjugacions.




Morfologia verbal i anivellament dialectal

El present de subjuntiu de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar Al llarg de la tardor de 2011 es va realitzar una enquesta a diferents parlants de catalĂ  de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar. La mostra es va dividir en sis grups dâ&#x20AC;&#x2122;edat: 15-24, 25-34, 35-44, 45-54, 55-64, i 65 i mĂŠs. En la recollida de dades, lâ&#x20AC;&#x2122;informant havia de llegir una frase que incloĂŻa un verb que havia de ser conjugat en subjuntiu però que apareixia nomĂŠs en infinitiu, com en lâ&#x20AC;&#x2122;exemple segĂźent: MĂŠs val que [CANVIAR] dâ&#x20AC;&#x2122;actitud si vols aprovar. Pel que fa a la primera conjugaciĂł, dos paradigmes sĂłn els observats mĂŠs freqĂźentment en el parlar de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar. El primer, coincidix amb lâ&#x20AC;&#x2122;actual model central de lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard. El segon i mĂŠs tradicional provĂŠ de les formes començades a emprar a final del s. XV i durant el s. XVI. Addicionalment, es va recollir una variant dâ&#x20AC;&#x2122;aquest darrer en parlants nascuts al voltant de la dècada de 1960, que presenta una consonant velar antihiĂ tica. La taula segĂźent recull aquests tres paradigmes i lâ&#x20AC;&#x2122;emprat pel model valenciĂ  de lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard. Segons els resultats de la nostra enquesta, els parlants es poden agrupar en tres grups dâ&#x20AC;&#x2122;edat pel que fa a la realitzaciĂł de les formes del present de subjuntiu. El primer grup, el mĂŠs jove, estĂ  format pels parlants de 15 a aproximadament 39 anys. El segon grup, pels parlants de 40 a 54 anys. El tercer grup, el mĂŠs gran dâ&#x20AC;&#x2122;edat, estĂ  format pels parlants que tenen a partir de 55 anys. A efectes dâ&#x20AC;&#x2122;una presentaciĂł mĂŠs clara dels resultats, ens anirem referint al grup gran, al grup adult i al grup jove. estĂ ndard (central)

paradigma local

paradigma local velar

estĂ ndard (valenciĂ )

1a

canti

cĂ ntia

cĂ ntiga

cante

2a

cantis

cĂ nties

cĂ ntigues

cantes

3a

canti

cĂ ntia

cĂ ntiga

cante

4a

cantem

cantiĂŠssem

cantiĂŠssem

cantem

5a

canteu

cantiĂŠsseu

cantiĂŠsseu

canteu

6a

cantin

cĂ ntien

cĂ ntiguen

canten

Tot seguit descric el present de subjuntiu que presenta lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar, a partir de verbs regulars de les tres conjugacions: cantar (I), cĂłrrer (IIa), perdre (IIb), dormir (IIIa) i patir (IIIb), per a cadascun dels grups dâ&#x20AC;&#x2122;edat observats. Atès que unes i altres demanen diferents explicacions, en el que segueix exposem per separat les formes rizotòniques (1a, 2a, 3a i 6a) i les arizotòniques (4a i 5a). Paradigmes de les formes rizotòniques (persones 1a, 2a, 3a i 6a) Grup gran Les formes verbals emprades pel grup gran deriven del paradigma ja documentat a final del s. XV i durant el XVI. En un primer moment, aquestes formes eren pronunciades col¡loquialment com a proparoxĂ­tones, amb un hiat entre la vocal palatal tancada /i/ i les terminacions personals. A dia dâ&#x20AC;&#x2122;avui es pronuncien com un diftong creixent. Observem, en primer lloc, que en posiciĂł final apareix la vocal /a/, mentre que en sĂ­l¡laba




Jordi LlaĂł i BorrĂ s i Joan BorrĂ s-Comes

travada trobem /e/. Segons aquest paradigma, es pot concloure que la presència dâ&#x20AC;&#x2122;un diftong creixent (â&#x20AC;&#x201C;ia, â&#x20AC;&#x201C;ieâ&#x20AC;&#x201C;) ĂŠs tinguda com una marca de mode subjuntiu. Aquest paradigma ĂŠs aplicat indistintament als paradigmes regulars de totes les conjugacions. Les formes emprades per als verbs incoatius sĂłn tambĂŠ interessants per la forma que pren lâ&#x20AC;&#x2122;increment. Els parlars del bloc occidental prenien del llatĂ­ lâ&#x20AC;&#x2122;increment â&#x20AC;&#x201C;ď&#x20AC; SCâ&#x20AC;&#x201C;, i els del bloc oriental lâ&#x20AC;&#x2122;increment â&#x20AC;&#x201C;ď&#x20AC;&#x201A;SCâ&#x20AC;&#x201C;. AixĂ­, mentre que en la 6a persona del present dâ&#x20AC;&#x2122;indicatiu trobem pateixen en els parlars orientals, per a les formes occidentals trobem patixen. Tanmateix, si la vocal que seguia lâ&#x20AC;&#x2122;increment no era palatal, el grup consonĂ ntic de lâ&#x20AC;&#x2122;increment no es pronunciava [ď&#x20AC;&#x192;], sinĂł tendia a conservar la sonoritat del llatĂ­ clĂ ssic, [sk], amb la qual cosa trobarĂ­em formes com patisco o patisca, ben vives a altres parlars. Patisco era, per exemple, la forma etimològica emprada per la major part de parlars nord-occidentals, però, amb lâ&#x20AC;&#x2122;analogia sobre la resta de formes rizotòniques del present de subjuntiu, totes amb prepalatal sorda [ď&#x20AC;&#x192;], ha passat a ser patixo a la majoria dâ&#x20AC;&#x2122;aquests parlars. En el parlar de la Cala, observem com aquesta analogia amb les formes amb [ď&#x20AC;&#x192;] ha arribat mĂŠs enllĂ , fins a estendreâ&#x20AC;&#x2122;s a les formes del present de subjuntiu. AixĂ­, en comptes de trobar patisca (o la forma amb la marca de mode subjuntiu patĂ­squia, que recollim per al grup adult), acabem obtenint patĂ­xia. Aquest procĂŠs tambĂŠ sâ&#x20AC;&#x2122;ha dut a terme quan aquest segment formava part de lâ&#x20AC;&#x2122;arrel i no de lâ&#x20AC;&#x2122;increment, com en el cas dels verbs nĂ ixer i crèixer, que aporten les formes nĂ ixia i crĂŠixia en comptes de nasca i cresca o nĂ squia i crĂŠsquia.

I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

cĂ ntia

cĂłrria

pèrdia

dòrmia

patĂ­xia

cĂ nties

cĂłrries

pèrdies

dòrmies

patĂ­xies

cĂ ntia

cĂłrria

pèrdia

dòrmia

patĂ­xia

cĂ ntien

cĂłrrien

pèrdien

dòrmien

patĂ­xien

Grup adult Les formes verbals del grup adult comparteixen origen amb les del grup gran. En aquest cas, en canvi, es va voler mantenir lâ&#x20AC;&#x2122;hiat inicial intercalant-hi una consonant velar antihiĂ tica [ď&#x20AC;&#x201E;]. Dâ&#x20AC;&#x2122;entrada, es podria pensar que aquestes formes deriven de les del grup gran, però dos motius semblen desmentir aquesta hipòtesi. En primer lloc, el que acabem de comentar relacionat amb la velar antihiĂ tica, en el sentit que si les formes anteriors ja no es pronuncien amb hiat lâ&#x20AC;&#x2122;addiciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;aquest segment queda injustificada. En segon lloc, el manteniment de la sonoritat consonĂ ntica de lâ&#x20AC;&#x2122;increment â&#x20AC;&#x201C;ď&#x20AC; SCâ&#x20AC;&#x201C; en els verbs incoatius, [sk], i la no documentaciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;una forma com patĂ­xiga obliga a pensar que aquestes formes no deriven de les primeres. AixĂ­, apareix una explicaciĂł addicional que explica no nomĂŠs el paradigma seguit per als verbs incoatius sinĂł tot aquest model de terminacions per al subjuntiu. Es tracta dâ&#x20AC;&#x2122;un anivellament lingßístic amb les formes emprades a la zona de Tortosa i Amposta, amb qui els parlants dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes generacions van viure unes relacions centre-perifèria que avui dia sâ&#x20AC;&#x2122;han canviat, grĂ cies a unes comunicacions mĂŠs fluĂŻdes, per les existents amb les rodalies de Tarragona i Barcelona. De fet, formes com cĂ ntiguen sĂłn, juntament amb cante, ben usuals si enfilem cap al sud.




Morfologia verbal i anivellament dialectal

I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

cĂ ntiga

cĂłrriga

pèrdiga

dòrmiga

patĂ­squia

cĂ ntigues

cĂłrrigues

pèrdigues

dòrmigues

patĂ­squies

cĂ ntiga

cĂłrriga

pèrdiga

dòrmiga

patĂ­squia

cĂ ntiguen

cĂłrriguen

pèrdiguen

dòrmiguen

patĂ­squien

Grup jove Les formes verbals del grup jove tenen lâ&#x20AC;&#x2122;origen en les emprades per lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard que ha pres de base el model del catalĂ  central. Dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta manera, el diftong â&#x20AC;&#x201C;iaâ&#x20AC;&#x201C; o la terminaciĂł â&#x20AC;&#x201C;igaâ&#x20AC;&#x201C; ja no sĂłn preses com a marca de mode subjuntiu sinĂł que han estat substituĂŻdes per â&#x20AC;&#x201C;iâ&#x20AC;&#x201C;, com en catalĂ  central. De fet, els parlants mĂŠs joves han après tan bĂŠ aquesta regla que trobem formes com sĂ pigui en comptes de sĂ piga, que ĂŠs, juntament amb la mĂŠs etimològica sĂ pia, lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşnica recomanada per lâ&#x20AC;&#x2122;IEC. Aquesta regla tambĂŠ ĂŠs inflexible pel que fa als verbs incoatius, en els quals, en canvi, es mantĂŠ lâ&#x20AC;&#x2122;increment â&#x20AC;&#x201C;ixâ&#x20AC;&#x201C; analògic amb les formes del present dâ&#x20AC;&#x2122;indicatiu. Aleshores, trobem formes com patixi, quan nomĂŠs sĂłn tingudes com a pròpies de lâ&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard les formes pateixi i patisca en lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit general i patesqui en Ă mbit restringit balear.

I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

canti

corri

perdi

dormi

patixi

cantis

corris

perdis

dormis

patixis

canti

corri

perdi

dormi

patixi

cantin

corrin

perdin

dormin

patixin

Paradigmes de les formes arizotòniques (persones 4a i 5a) Grup gran Per a les persones primera i segona del plural, el grup gran mostra un paradigma prou regular per a totes les conjugacions, consistent en un diftong â&#x20AC;&#x201C;iĂŠâ&#x20AC;&#x201C; sobre el qual recau lâ&#x20AC;&#x2122;accent, seguit dels segments [sem] i [sew], respectivament. Aquestes persones coincideixen amb les de lâ&#x20AC;&#x2122;imperfet de subjuntiu, i aquesta confusiĂł en el temps verbals ĂŠs un tret propi de bona part dels parlars tortosins.

I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

cantiĂŠssem

corriĂŠssem

perdiĂŠssem

dormiĂŠssem

patiĂŠssem

cantiĂŠsseu

corriĂŠsseu

perdiĂŠsseu

dormiĂŠsseu

patiĂŠsseu




Jordi LlaĂł i BorrĂ s i Joan BorrĂ s-Comes

Grup adult Pel que fa a les produccions del grup adult, nomĂŠs es van observar produccions consistents amb segment velar per als verbs de la segona conjugaciĂł. AixĂ­, trobem formes com perguĂŠssem, que novament no sĂłn derivades de les anteriors, perquè si no nomĂŠs haurĂ­em hagut de trobar, com a molt, la forma perdiguĂŠssem. Les formes trobades per a les conjugacions primera i tercera coincideixen amb les del grup gran. Val a dir que una forma com cantiĂŠssem per al present de subjuntiu nomĂŠs ĂŠs documentada per a lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar i per a cap altra localitat del domini catalĂ ; per exemple, la forma tradicional utilitzada al PerellĂł ĂŠs cĂ ntiem. TambĂŠ vam recollir formes com corregueu, sense la marca de temps verbal pròpia de lâ&#x20AC;&#x2122;imperfet de subjuntiu. I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

cantiĂŠssem

correguĂŠssem

perguĂŠssem

dormiĂŠssem

patiĂŠssem

cantiĂŠsseu

correguĂŠsseu

perguĂŠsseu

dormiĂŠsseu

patiĂŠsseu

Grup jove Pel que fa a les persones quarta i cinquena del grup jove, no trobem precisament la regularitat que caracteritzava el paradigma de les formes rizotòniques. AixĂ­, pel que fa a les conjugacions primera i segona, trobem les terminacions â&#x20AC;&#x201C;em i â&#x20AC;&#x201C;eu, pròpies dels parlars nord-occidentals i que coincideixen amb les formes del grup gran amb lâ&#x20AC;&#x2122;excepciĂł que en aquest cas sâ&#x20AC;&#x2122;ha eliminat la semiconsonant palatal causant del diftong. No ĂŠs aixĂ­ pel que fa a la tercera conjugaciĂł pura, en què no hi ha variaciĂł pel que fa als nostres grups dâ&#x20AC;&#x2122;informants i tots produeixen formes com dormiĂŠssem. Finalment, pel que fa a la tercera conjugaciĂł incoativa, trobem formes que coincideixen amb les emprades pel model central del catalĂ  estĂ ndard. I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

cantĂŠssem

corrĂŠssem

perdĂŠssem

dormiĂŠssem

patĂ­ssim

cantĂŠsseu

corrĂŠsseu

perdĂŠsseu

dormiĂŠsseu

patĂ­ssiu

Conclusions GrĂ cies al meu treball he pogut observar que lâ&#x20AC;&#x2122;edat de cada informant explica una part important de la variaciĂł en les formes utilitzades per al present del subjuntiu. Es pot observar que les generacions mĂŠs grans parlen bastant diferent que les generacions mĂŠs joves, tot i ser del mateix poble. Totes aquestes diferències passen pel procĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;estandarditzaciĂł ja explicat i per la influència que han tingut els mitjans de comunicaciĂł a les nostres llars. Lamentant-ho molt, es pot observar que a poc a poc es va perdent la parla pròpia del poble i ja tot estĂ  mĂŠs estandarditzat, amb alguna que altra excepciĂł. Lâ&#x20AC;&#x2122;impacte mĂŠs gran que he tingut ĂŠs veure de primera mĂ  la diferència a lâ&#x20AC;&#x2122;hora de parlar que hi ha entre una persona jove i una persona gran, sense oblidar les persones adultes, que tambĂŠ parlen diferent a les joves i a les grans. A tall de discussiĂł, he cregut oportĂş recollir les formes que presenta lâ&#x20AC;&#x2122;esborrany de la gramĂ tica de lâ&#x20AC;&#x2122;IEC pel que fa al present de subjuntiu.




Morfologia verbal i anivellament dialectal

I

IIa (â&#x20AC;&#x201C;er)

IIb (â&#x20AC;&#x201C;re)

IIIa (pur)

IIIb (incoatiu)

canti / cante

corri / cĂłrrega

perdi / perda

dormi / dorma

pateixi / patisca

cantis / cantes

corris / cĂłrregues

perdis / perdes

dormis / dormes

pateixis / patisques

canti / cante

corri / cĂłrrega

perdi / perda

dormi / dorma

pateixi / patisca

cantem

correm / correguem

perdem

dormim

patim

canteu

correu / orregueu

perdeu

dormiu

patiu

cantin / canten

corrin / cĂłrreguen

perdin / perden

dormin / dormen

pateixin / patisquen

Com es pot observar, les formes verbals tradicionals del parlar de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar no tenen cabuda en un context estĂ ndard. Hi ha pocs casos en què sâ&#x20AC;&#x2122;accepten formes velars, però les formes diftongades sĂłn bandejades. A mĂŠs, no es recull la possibilitat dâ&#x20AC;&#x2122;emprar en present de subjuntiu formes de lâ&#x20AC;&#x2122;imperfet de subjuntiu, caracterĂ­stica pròpia de bona part dels parlars tortosins. Llavors, el que observem per a les conjugacions segona i tercera ĂŠs que, per a una forma com, per exemple, dòrmien, tenim lâ&#x20AC;&#x2122;alternativa de quedar-nos amb la semiconsonant â&#x20AC;&#x201C;iâ&#x20AC;&#x201C;, seguint el model central, i aixĂ­ emprar dormin, o de carregar-nos la semiconsonant i quedar-nos amb el nucli sil¡lĂ bic â&#x20AC;&#x201C;eâ&#x20AC;&#x201C;, seguint el model etimològic, ben viu de lâ&#x20AC;&#x2122;Ampolla cap avall, i llavors emprar dormen. Hom pot hipotetitzar que passar a emprar formes com dormen en els espais formals podria alentir el canvi lingßístic en curs cap a formes com dormin. Tanmateix, si bĂŠ la forma dormen ĂŠs mĂŠs apropada que dormin a la sonoritat de dòrmien, lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşs de les formes amb terminacions etimològiques comporta una sèrie dâ&#x20AC;&#x2122;entrebancs a lâ&#x20AC;&#x2122;hora de ser acceptada per als usos formals per part dels parlants locals. En primer lloc cal situar que el canvi lingßístic ja estĂ  en marxa. En segon lloc, els causants mateixos dâ&#x20AC;&#x2122;aquest canvi lingßístic, com sĂłn lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşs generalitzat de les formes amb â&#x20AC;&#x201C;iâ&#x20AC;&#x201C; a la major part de Catalunya i la prĂ ctica exclusivitat dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes formes en lâ&#x20AC;&#x2122;ensenyament escrit i oral de la llengua catalana, aixĂ­ com en els espais formals dels mitjans de comunicaciĂł locals. Finalment, el bandejament de les formes etimològiques podria estar motivat, a mĂŠs, per lâ&#x20AC;&#x2122;absència dâ&#x20AC;&#x2122;una tradiciĂł escrita moderna i per la correspondència, en molts casos, amb les formes del present dâ&#x20AC;&#x2122;indicatiu. Un altre entrebanc addicional es deriva de la freqßència de les formes del present de subjuntiu. Si bĂŠ ĂŠs cert que totes elles no sĂłn gaire freqĂźents en general, la conjugaciĂł que compta amb mĂŠs verbs ĂŠs la primera i una de les persones mĂŠs utilitzades ĂŠs la tercera del singular. Llavors, en no poder emprar la forma cĂ ntia en la comunicaciĂł formal (forma altrament utilitzada a bastament en els textos de fins al segle XIX), nomĂŠs queden les alternatives cante, que el participant sent tan poc com a pròpia que li sona a castellana, i canti, que tĂŠ tot el prestigi i favor guanyat. AixĂ­, comptat i debatut, les pressions de la varietat estĂ ndard i la difĂ­cil adopciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;una estratègia formal propera al model tradicional de la localitat deixen poc temps a la supervivència dels subjuntius amb diftong propis del parlar de lâ&#x20AC;&#x2122;Ametlla de Mar.




Vocabularis dialectals a Internet Albert AragonĂŠs Salvat Llicenciat en Filologia Catalana i professor d'ensenyament secundari

MĂŠs d'una vegada s'ha dit que el tortosĂ­ ĂŠs el subdialecte mĂŠs ben estudiat en els darrers trenta anys. Doncs bĂŠ, crec que tambĂŠ podem assegurar que ĂŠs la zona des d'on s'han creat mĂŠs vocabularis dialectals des de gairebĂŠ els inicis de la popularitzaciĂł d'Internet. L'Ăşltim que conec, va començar a circular a finals del 2011, amb la novetat que es tracta d'un vocabulari il¡lustrat: Diccionari Il¡lustrat de les Terres de l'Ebre-CatalĂ CastellĂ  (2011), de Jokin Moya. A mi, personalment, em va arribar per correu electrònic un parell de vegades. Si ens hi fixem, estos vocabularis que poden ser qualificats de ÂŤdiferencialsÂť, perquè es basen sobretot en les diferències del parlar col¡loquial d'una poblaciĂł o d'una comarca respecte la llengua estĂ ndard, identificada com a catalĂ  o barcelonĂ­, proliferen sobretot en zones on es parla el dialecte nord-occidental o alguns dels seus subdialectes. Un dels casos mĂŠs coneguts ĂŠs Lo diccionari lleidatĂ -catalĂ , creat a Internet l'any 1998 i publicat recentment en forma de llibre amb el tĂ­tol Lo nou diccionari lleidatĂ -catalĂ  (Lleida: Alfa, 2010). Com sĂłn? La tipologia d'estos vocabularis d'internautes ĂŠs prou diversa, però tenen nombroses similituds. Pel que fa al format tenim pĂ gines web, entrades de blocs, fòrums i, darrerament, les xarxes socials. Els vocabularis mĂŠs primitius es van publicar com a pĂ gines web estĂ tiques, on es feia constar una adreça electrònica de contacte perquè els lectors hi poguessen fer-hi aportacions. Ă&#x2030;s el cas, per exemple, del Mots utilitzats al Faldutkistan (2001), amb 367 entrades (406 mots, segons l'autor); el Diccionari tortosĂ­ - catalĂ  (1999? 2003, fora de servei), amb 66 entrades; Com parlem per allĂ  baix? (2003), amb 273 entrades; El parlar dâ&#x20AC;&#x2122;Herbers (2004-2008), amb 1.048 entrades, o El parlar catinenc (2007), amb 883 entrades. Amb la popularitzaciĂł dels fòrums, estos vocabularis passen a ser un catĂ leg desordenat de petites col¡laboracions, mĂŠs o menys extenses, dels participants. Ă&#x2030;s el cas, per exemple, de la conversa entre internautes de diferents regions dels PPCC com per exemple Paraules dels nostres pobles (2006-2008), amb 443 respostes, on intervenen participants de les Terres de l'Ebre, Vinaròs, Marçà i un llarg etc., i tambĂŠ Insulta en catalĂ  (2005), on intervĂŠ Ignasi Ripoll amb Insults deltebrencs; o de converses entre convilatans, com ara Paraules xertolines (2005), del Fòrum de Club Taronja, amb nomĂŠs 5 respostes. Una modalitat semblant sĂłn els vocabularis col¡laboratius que oferixen alguns fòrums, com ara Foro Ciudad: el Diccionario Autoctono de Canet lo Roig (2005), amb nomĂŠs 4

EH&(UR/HV9   


Albert AragonĂŠs Salvat

entrades; el Diccionario Autoctono de Chert Xert (2008), amb 69 entrades enviades per diferents persones; i el Diccionario Autoctono de Mazaleon (2006-2007), amb 123 entrades enviades per la mateixa persona. MĂŠs endavant, amb l'apariciĂł dels blocs i la possibilitat d'afegir comentaris, la llista inicialment proposada pels autors del bloc ĂŠs ampliada amb les aportacions dels lectors. Ă&#x2030;s el cas del Diccionari ebrenc-barcelonĂ­ (2007), amb 56 entrades; *Lo parlar de per aqui! (2008), amb 100 entrades; i el Diccionari Flixanco!!! (2009), amb 287 entrades. A l'actualitat ens trobem amb una nova forma de publicaciĂł: la creaciĂł d'un perfil a Facebok, com ĂŠs el cas de Paraules Ebrenques (2008-), hereu de la pĂ gina Com parlem per allĂ  baix?, o de Paraules, frases fetes, dites i refranys benicarlandos (2010-). Recordem que l'obsessiĂł per les llistes ĂŠs recurrent al llarg de la història, tal com deixa patent Umberto Eco en el llibre El vĂŠrtigo de las listas (Barcelona: Lumen, 2009). Llistes semblants a la d'estos vocabularis virtuals ja les trobem sovint en moltes monografies locals, generalment autoeditades. En trobem alguns exemples a CabrĂŠ (1974), Brull (1984), SabatĂŠ (1990), Gamundi-SangĂźesa (1991), MartĂ­nez (1992), Folch (2007) i TomĂ s (2007), etc. TambĂŠ ĂŠs freqĂźent trobar-les en publicacions locals, amb mĂŠs o menys continuĂŻtat, com ara Meix (2006). En alguns casos, si sĂłn prou extensos, fins i tot se n'han publicat fascicles, com ĂŠs el cas de Badia-Millan (1987-1988), o acaben sent un llibre, com ĂŠs el cas del SalvadĂł (1990 i 2002). A mĂŠs a mĂŠs, tambĂŠ sĂłn freqĂźents l'ediciĂł de llibres monogrĂ fics, resultat de la recollida de paraules al llarg de molts anys, com ara Blanc (1994), Val (2000), Bertomeu-Casanova (2003) o Puente (2009). Res de nou, per tant. Qui els fan? Els autors o autores dels vocabularis internautes que ressenyem aquĂ­ sĂłn suposadament gent jove i, òbviament, no sĂłn especialistes. La majoria sĂłn anònims, com ara Com parlem per allĂ  baix? i el Diccionari de l'AssociaciĂł de joves de Tivenys (2005), o bĂŠ fan servir pseudònims, com en el cas del Diccionari tortosĂ­ - catalĂ  o del Diccionari Il¡lustrat de les Terres de l'Ebre - CatalĂ  - CastellĂ .

Mots utilitzats al Faldutkistan (Ulldecona, 2001)

En fòrums i alguns blocs, s'identifiquen forçosament amb noms d'usuari, com per exemple en el Diccionari ebrenc-barcelonĂ­ (2007), *Lo parlar de per aqui! (2008) i el Diccionari Flixanco!!! (2009), però tambĂŠ n'hi ha que hi fan constar el nom real, com ara Mots utilitzats al Faldutkistan, de Pere Brusca; el Diccionari cabasserol, de Juli Vilalta; El parlar dâ&#x20AC;&#x2122;Herbers (2004-2008), de Josep Gargallo (Sacaries); El parlar catinenc, de Joaquim CarbĂł Miralles, i el Vocabulari tortosĂ­ (II), de Fernando Romeu EsquerrĂŠ.




Vocabularis dialectals a Internet

Com els fan? GairebĂŠ tota esta mena de vocabularis presenten una aportaciĂł inicial dels autors i demanen o permeten la col¡laboraciĂł dels lectors mitjançant un correu electrònic, un formulari o bĂŠ l'afegitĂł d'un comentari, en els cas dels blocs. Les aportacions d'altri de vegades es fan constar en cada entrada o bĂŠ figuren en els crèdits. Els fòrums, evidentment, sĂłn una excepciĂł. Algunes pĂ gines, sobretot les mĂŠs antigues, actualment estan fora de servei i hem d'acudir a cercadors especialitzats per poder recuperar-los. Ă&#x2030;s el cas del Diccionari tortosĂ­ - catalĂ , el Diccionari cabasserol i El parlar dâ&#x20AC;&#x2122;Herbers. Vegeu WayBackMachine (Internet Archive). [En lĂ­nia:] <http://www.archive.org/web/ web.php>.

Diccionari Il¡lustrat de les Terres de l'Ebre-CatalàCastellà (Amposta, 2011)

N'hi d'altres que ens consta que han canviat d'adreça al llarg dels anys i nomÊs unes poques s'han mantigut vives amb actualitzacions recents. D'altres, com Vocabulari tortosí (II), que nomÊs contÊ les paraules A-B, estan incomplets o figuren "en construcció", com Ês el cas del Diccionari tortosí - català. Què hi ha? El cos dels vocabularis el sol formar un llista de paraules, i en alguns casos, amb frases fetes i locucions intercalades. NomÊs en els mÊs extensos, a mÊs a mÊs, hi ha una llista a part d'estes unitats fraseològiques. La major part del corpus d'estos vocabularis està format per dialectalismes, de mÊs o menys extensió geogràfica, i alguns localismes, propis de la llengua oral espontània dels registres col¡loquial o vulgar. Vegem-ne nomÊs alguns exemples: papaterra (Dil¡lustrat, PHerbers), pepitarra/pipitarra (LoTraductor), tartanya (Dflixanco), furga (Dcatinenc, PHerbers); pataca (Dcatinenc, Debrenc, DFaldut, Dil¡lustrat, DMazaleon, Dtortosí, LoTraductor, PHerbers), trunfo (Dflixanco) o trumfo [trúmfo] (Dcabasserol); rata panà (Dcatinenc), rata panada (DFaldut, Dil¡lustrat), rata pinyada i marxiculí/marxicolí (Dflixanco); carlota (Debrenc, Dil¡lustrat, Dtortosí, LoTraductor), safanoria (Dflixanco) o safandoria (DMazaleon), etc. clorada: fuga de Clor de la Fàbrica de Flix (Dflixanco); aloseta: Pasta típica de carnestoltes feta d'ou, anis, oli, aigua i farina. Normalment se sol untar amb mel (DAXert); llançadora: Pasta de pa o coca adobat amb farina, oli d'oliva, sal i aromatitzat amb llavoretes de matafaluga. Típica de la romeria de Sant Pere (es repartix desprÊs de la despertà i a la Sala de les Pintures d'Ares. El nom de llançadora es degut a la forma de barca allargada semblant a la dels antics telers. (Dcatinenc); perequillo: Pasta típica d'Ulldecona (tambÊ anomenats "Aurelles de burro") (DFaldut), etc.

En els vocabularis elaborats per gent jove, sobretot, hi ha nombroses expressions vulgars, adjectius despectius, insults i renecs, i tambÊ paraules i expressions pròpies del camp semàntic del sexe i les drogues, especialment de les begudes alcohòliques. Posem com a exemple el Diccionari de l'Associació de joves de Tivenys: referides al sexe (anxonat, budellet, llepaxones, tallapets, xup, etc.), a l'escatologia (ascollono, marróndetràs, mesquita, passar un fax), a la beguda (ansapat/ada, arameu, tràker, etc.), insults (alimotxe, badula-




Albert Aragonés Salvat cre, culmatxer, dispenser, maria-bruta, pensón, pitiflam, poc suc, taboll, etc.), mots propis del llenguatge juvenil (gatita, etc.), i alguns com ara Cosmos, Ol-Tràfor, etc., exclusius del jovent de Tivenys.

La majoria presenten una llista de paraules ordenada alfabèticament, alguns de manera desordenada, com ara *Lo parlar de per aqui! Són escassos els que presenten les paraules ordenades per temes, com és el cas del Diccionari tortosí - català (1999), El parlar d’Herbers (2004-2008), de Josep Gargallo (Sacaries) o Com parlem per allà baix?, que presenta una llista de noms d'aus, amb el sinònim "català" i el nom científic Cap d'estos vocabularis presenta informació gramatical. En algunes definicions, però, les paraules es presenten com a adjectius, verbs o noms, algunes vegades de manera poc precisa. Vegem-ne un parell d'exemples: lo/los: el/els. Pronom que distingeix a la gent d'aquestes comarques, ja que és molt utilitzat. Ex.: "Lo tio Joanet" (LoTraductor); repantigar-se: verb masculí: de panxa (PHerbers).

En cap cas solen donar bibliografia; tan sols el Vocabulari tortosí (II) dóna informació sobre la inclusió dels mots en altres obres lexicogràfiques: Diccionari de la llengua catalana (DIEC), de l'Institut d’Estudis Catalans; Diccionari català-valencià-balear (DCVB), d'Alcover-Moll, i Vocabulari català de Tortosa (VCT), de Francesc Mestre i Noé.

Com parlem per allà baix? (els Muntells, 2003)

En general, tots presenten una definició o bé un sinònim equivalent, depenent de la paraula recollida. Les definicions generalment són curtes i senzilles, excepte en Diccionari de l'Associació de joves de Tivenys i Com parlem per allà baix?, on algunes definicions són més extenses i sovint humorístiques. Només n'hi ha dos que presenten solament sinònims com a definició: és el cas del Diccionari ebrencbarceloní o del Diccionari Il·lustrat de les Terres de l'Ebre - Català - Castellà. Tal com resa el títol, l'equivalent castellà figura només en el Diccionari Il·lustrat de les Terres de l'Ebre - Català - Castellà i en algunes entrades del Vocabulari tortosí (II).

Els exemples d'ús de les paraules són escassos. En la majoria no n'hi cap i en la resta els trobem en alguns casos. Tan sols hi figuren sempre en *Lo parlar de per aqui! Només hi ha dos vocabularis que presenten la transcripció fonètica de les entrades: el Diccionari cabasserol, que fa servir una transcripció figurada, i El parlar catinenc, que fa servir l'AFI, però només en algunes entrades. L'únic vocabulari d'imatges és el Diccionari Il·lustrat de les Terres de l'Ebre - Català Castellà, de Jokin Moya [Joaquín Moya Benet]. Per a què servixen? En general, esta mena de vocabularis presenten una sèrie deficiències remarcables i el resultat final, per tant, és decebedor.




Vocabularis dialectals a Internet

És evident que la intenció d'alguns vocabularis com ara Lo Traductor o el recent Diccionari Il·lustrat de les Terres de l'Ebre - Català - Castellà no és didàctica, sinó humorísitca, i estic segur que ha fet riure més d'un internauta d'estes terres, però també cal dir que tot plegat només fan que reforçar tòpics falsos i no ajuden gens a la dignificació de la parla col·loquial d'estes terres. La primera deficiència que senyalarem té a veure amb els errors de transcripció. El cas més censurable és sens dubte la transcripció innecessàriament errònia d'algunes de les paraules que ja tenen una grafia fixada, admesa i àmpliament difosa. L'error més xocant, potser, és l'ús de la ch, sobretot en paraules que al diccionari ja apareixen amb tx o x, i de la ñ. Vegem-ne alguns exemples: chamera, chorro, chula, chuta, escachí escachida, esfardacho, pichella, rodancha (DAMazaleon); m'anchisa (DAXert); antxautar, garramantxo, txotxo (Dcabasserol); caxull, caxuller, filagartxo, xixa (Dcatinenc); xixa (Pherbers); baxiller, chollar, escarroxa = escarrotxa, gargantxó, mangochos (Dflixanco); antxisar, carrutxo, llepaxones, mangotxos, rechinfle (DTivenys); cachel, chabusquero, coxe de linia, coxino (Loparlar); acochar -se, ascarabicha, cachel, carrucho, cha, chabusquero, chocolate bullit, chona, chufa, churretes, clòchina, dimach, escachillar / escarrichar, fachós, fangucher, nasera, pichina, pichinada, rodalicho, tacha, (LoTraductor); acochar-se, ascarabicha, cachel, chocolate bullit, chollar, chona, chubasquero, escachillar, fachós, fangucher, garrucho, llepa chones, nixo, pichinada, tacha (Dil·lustrat); sabañons (Dflixanco), encodoñat, esparteña (DAMazaleon).

Un altre error que hi trobem freqüentment són les vacil·lacions gràfiques. Vegem-ne una mostra en la representació de la essa sorda, amb s, ss o ç: adresa, calses, empapusar (DAMazaleon); casinogues, mansana (DAXert); bossí, caçalla, casso, cossi, ses (DCatinenc); cossi (PHerbers); cossi, cossiet, ses (DFaldut); bossa, masana (Dflixanco); casso (DTivenys); cosi, massana (Dtortosí); bossar, capçot/capot, cossiet (Loparlar); asmusar, asorat, bossar, capçot/capot, ces, cossiet, massana, seba (LoTraductor); bossar, capçot, ces, fessols, massana, seba, senicero, xoriso (Dil·lustrat); assenciat (Vtortosí).

Un altre tret força comú d'estos vocabularis és que trobem transcripcions ortogràfiques errònies i que, en conseqüència, poden donar peu a lectures falses. En el paràgraf anterior n'acabem de veure alguns exemples: adresa, empapusar (DAMazaleon); casinogues (DAXert); masana (Dflixanco); cosi (Dtortosí); asmusar, asorat (LoTraductor); fessols, xoriso (Dil·lustrat).

Un cas a part són les transcripcions ideofonemàtiques, és a dir, les transcripcions que reproduïxen fidelment tal com sona les paraules. Això permet als lectors fer-se càrrec de quina és la pronunciació exacta de les paraules. Aquí en teniu una mostra: aspill 'espill' (DTivenys, Dflixanco, Dtortosí, Loparlar); macador (Dflixanco, Dil·lustrat, LoTraductor); cotompel (Dcatinenc, Dil·lustrat, Loparlar, LoTraductor) o cotompèl 'cotó-en-pèl' (DTivenys); amela 'ametla' (Dcatinenc, Debrenc, DFaldut, Dil·lustrat, Dtortosí, LoTraductor); rellonge (Dcatinenc, PHerbers) o relonge (LoTraductor, Dil·lustrat); aguarginga 'albergínia' (Dil·lustrat), auargina/auarginga (LoTraductor), aubergínia (DTivenys), aubergínia/aubarginya (Debrenc) o asbarginya (DAXert); demacuana 'damajoana' (DTivenys) o demajuana (Dil·lustrat, Dtortosí, LoTraductor); lleit (DAXert, Dcatinenc, PHerbers), etc.

La presentació gràfica d'estes variants fonètiques pot ser realment útil per als estudiosos, perquè que permet identificar-ne la pronúncia habitual, però és poc didàctica, sobretot si no es presenta al costat de la forma que recull el diccionari normatiu. El testimoni de paraules que no trobem enlloc més, o d'altres dialectalismes de més o menys extensió, i algunes notes etnogràfiques disperses, és el que fa que esta mena de




Albert Aragonés Salvat

vocabularis, malgrat les deficiències que solen tindre, siguen sempre benvinguts. Vegem-ne per acabar una mostra: aplucar: aclucar (tancar els ulls) (Dflixanco). Cf. DCVB: Massalcoreig, Ribera del Flamicell; blaferada: olor intensa i sobtada (LoTraductor). mamantons: Bords de les auliveres (DFaldut, mot facilitat per Marisin). Cf. DCVB: Freginals, Alcanar; rendilla (Dil·lustrat, LoTraductor) o randilla (DFaldut). Cf. DCVB (s. v. rendilla): Tortosa; siligarda: gambusí: gambosí: animal imaginari a què fa referència la locució caçar la siligarda, que s'utilitza per a fer bromes a xiquets i forasters: es busca un forat on es deixa l'ignorant amb un sac que tapa el forat esperant que ixca la siligarda; els altres diuen que van a esbarrar-la, però s'amaguen per a Diccionari ebrenc-barceloní (Tortosa, 2007) vore què fa el xiquet objecte de la broma; també es feia als massos amb el jornaler nou més paradet, als masos es feia a l'hivern i es deixave al pobre gelant-se de fred, mentre els atres se'n anaven al foc del mas; la sòria: "eixe sempre volta la siligarda": es fica a tots els puestos pa enterar-se de les coses que passen. (PHerbers).

BIBLIOGRAFIA CITADA WEBS Lo diccionari lleidatà-català URL: http://web.archive.org/web/20021004050711/http://www.abaforum.es/ferranm/ diccionari.htm URL: http://web.archive.org/web/20040205152904/http://www.tremendos.net/ lodiccionari.htm Data de publicació: 1998-2008 Autors: David Prenafeta, Robert Masip i Ferran Montardit. Localització: Lleida Diccionari tortosí - català (Dtortosí) URL: http://web.archive.org/web/20030609234327/http://personals.ip.ictonline.es/ +afores/ Data de publicació: abril 1999 Autors: Jordi (Ortega), Paco (Haiss), Agustí (Pitch) Localització: Tortosa (Baix Ebre) Mots utilitzats al Faldutkistan (DFaldut) URL: http://www.brusca.cat/directori/parla.html Data de publicació: 10/09/2001 Ultima modificació: 02/04/2010 Autor: Pere Brusca Localització: Ulldecona (Montsià) Com parlem per allà baix? Traductor d'un llenguatge un pèl especial. Delta de l'EbreCatalà. Basat en la part del Montsià (LoTraductor) URL: http://www.elsmuntells.com/traductor/ Data de publicació: [2003] Autor: desconegut Localització: els Muntells (Montsià)




Vocabularis dialectals a Internet

Diccionari (DTivenys) Associació de joves de Tivenys URL: http://agora.ya.com/ajtivenys/diccionari.html Data de publicació: 2005 Autor: desconegut Localització: Tivenys (Baix Ebre) Diccionari cabasserol (Dcabasserol) URL: http://web.archive.org/web/20021201222831/http://www.iespana.es/cabassers/ diccionari.html Data de publicació: desconeguda Autors: Andreu Ferré, Josep Ferré, Josep Ramon Miró i Juli Vilalta Localització: Cabassers (Priorat) El parlar d’Herbers (PHerbers) URL: http://web.archive.org/web/20091024090630/http://sacaries.en.telepolis.com/ vocabulari/paraulesidites.htm Data de publicació: iniciat el 15 d'abril 2004 (actualitzat el 18 de setembre de 2008) Autor: Josep Gargallo (Sacaries). Localització: Herbers (Ports) El parlar catinenc (Dcatinenc) URL: http://www.catimenu.com/parlarcatinenc.htm URL: http://www.catimenu.com/parlarcatinenc.pdf Última actualització: 10-02-2007 Autor: Joaquim Carbó Miralles Localització: Catí (Alt Maestrat) Vocabulari tortosí (II) (Vtortosí) URL: http://www.bim-masdenverge.com/index.php? option=com_content&view=article&id=122:vocabularitortosi2&catid=35:articles&Itemid =55 Data de publicació: 30/10/2010 Autor: Fernando Romeu Esquerré Localització: Masdenverge (Montsià) FÒRUMS Paraules dels nostres pobles URL: http://www.racocatala.cat/forums/fil/47107/paraules-dels-nostres-pobles?pag=1 Data de publicació: 2006-2008 Autors: diversos Localització: PPCC Paraules xertolines URL: http://www.elforo.de/xertolins/viewtopic.php? p=691&sid=3b5fd1904d49a9b9ed0a3b3e765c4e7f Data de publicació: 2005 Autors: diversos Localització: Xerta (Baix Ebre)




Albert Aragonés Salvat

Diccionario Autoctono de Canet lo Roig URL: http://www.foro-ciudad.com/castellon/canet-lo-roig/diccionario-local.html Data de publicació: 2005 Autors: diversos Localització: Canet lo Roig (Baix Maestrat) Diccionario Autoctono de Chert Xert (DAXert) URL: http://www.foro-ciudad.com/castellon/chert---xert/diccionario-local.html Data de publicació: 2008 Autors: diversos Localització: Xert (Baix Maestrat) Diccionario Autoctono de Mazaleon (DMazaleon) URL: http://www.foro-ciudad.com/teruel/mazaleon/diccionario-local.html Data de publicació: 2006-2007 Autors: doloresviver Localització: Massalió (Matarranya) BLOCS Diccionari ebrenc-barceloní (Debrenc) URL: http://becariesblog.blogspot.com/2007/11/diccionari-ebrenc-barcelon.html Autors: Pili&Carla Data de publicació: 22/11/2007 Localització: Tortosa (Baix Ebre) *Lo parlar de per aqui! (Loparlar) URL: http://www.fotolog.com/ostia_tu/14708845 Data de publicació: 22/04/2008 *Lo parlar de per aqui! (segona part) URL: http://www.fotolog.com/ostia_tu/14803357 Data de publicació: 29/04/2008 Autor: ostia_tu Localització: Terres de l'Ebre Diccionari Flixanco!!! (Dflixanco) URL: http://evayam.blogspot.com/p/cosetes-meves.html Data d'inici de la publicació: 6 d'abril del 2009 Autor: eva_yam Localització: Flix (Ribera d'Ebre) Diccionari Il·lustrat de les Terres de l'Ebre - Català - Castellà (Dil·lustrat) URL: http://enclaseestarecalladoatentoyestudiando.blogspot.com/2011/11/diccionaroillustrat-terres-de-lebre.html#comment-form Data de publicació: 17/11/2011 Autor: Jokin Moya [Joaquín Moya Benet] Localització: [Amposta] (Montsià) XARXES SOCIALS Paraules Ebrenques URL: http://www.facebook.com/group.php?gid=61853996456&v=wall




Vocabularis dialectals a Internet

Data de publicació: 2008Administrador: Jordi (creador), creador de la pàgina Com parlem per allà baix? Localització: els Muntells (Montsià) Paraules, frases fetes, dites i refranys benicarlandos URL: http://www.facebook.com/group.php?gid=342595798603&v=wall Data de publicació: 2010Administrador: Ac Pere de Thous (creador) Localització: Benicarló (Baix Maestrat) PUBLICACIONS (per ordre d'aparició) Cabré, Dolors (1974). Riba-roja d'Ebre i el seu terme municipal. Tarragona: Llibreria Guardias, p. 203-208. Brull, Josep M. (1984). Tivissa: un poble antic de la Catalunya nova. Barcelona: Amèlia Romero; Tivissa: Biblioteca Mestre Cabré, p. 231-246. Sabaté Abella, Rodrigo (1990). Intuïcions sobre història de la Sénia. La Sénia: Ajuntament de la Sénia, p. 59. Gamundí, Serafín; Sangüesa, Carlos (1991). Morella. Guía del antiguo término. Morella: Ajuntament de Morella, pàg. 437-446. Martínez i Montagut, Daniel (1992). Història del Pinell de Brai. Pinell de Brai: Ajuntament del Pinell de Brai, esp. pàg. 192. Folch, Roberto (2007). Sant Jaume d'Enveja-Els Muntells-Balada. Recopilació històrica. L'autor, p. 333-354. Tomás i Prats, Josep M. (2007). Pedania de Sant Jaume d'Enveija: història i etnografia. Sant Carles de la Ràpita: Germans Tomás Prats, pàg. 377-378. Meix Boira, Loreto (2006). "Algunes paraules gandesanes", Butlletí del Centre d'Estudis de la Terra Alta, núm. 43, p. 23-26. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/ ButlletiCETA/article/view/216821>. Badia, Jordi; Millan, Lluís (1987-1988). Sobre la parla d'Ulldecona. Estudi de mots, localismes i locucions per a examen i correcció. Ulldecona: Ajuntament d'Ulldecona. Separata de la Revista Ulldecona. 10 fasc. Salvadó Arrufat, Joan (1990). ”Diccionari de paraules nostres en desús" [inacabat], Amposta [Amposta], 2a quinzena d'abril, pàg. 13; 2a quinzena de juny, pàg. 15-16; 1a quinzena de juny, pàg. 18 . Salvadó Arrufat, Joan (2002). Diccionari de paraules en desús de les Terres de l'Ebre. Barcelona: Ajuntament d’Amposta, Regidoria de Cultura. Blanc, Miquel (1994). Garba. Mil paraules de Calaceit. Barcelona: Columna. Val Palacios, Santiago (2000). Vocabulario dialectal del habla de Maella (Aragón).




Albert Aragonés Salvat

Saragossa: Diputación General de Aragón, Caja de Ahorros de la Inmaculada. Bertomeu, Agustí; Casanova, Baltasar (2003). Vocabulari de boca. S. l.: els autors. 2a ed. corregida i ampliada. Ajuntament de Deltebre, 2011. Puente Reverté, Albert (2009). Com natros ho diem: un recull lèxic de les terres de l'Ebre. S.l.: Bubok, 2009. 2a reimpr. ampl. i act.




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses Antoni Cardona Castellà Traductor Verum ubi plura nitent in carmine non ego paucis offendar maculis... Horaci

Aplego en el present article una petita tria de les moltes notes sobre temes de lexicografia, etimologia i toponĂ­mia que he anat prenent al llarg dels anys mentre em dedicava a un dels meus passatemps favorits: consultar els grans repertoris lexicogrĂ fics de la nostra llengua (especialment el DECat i lâ&#x20AC;&#x2122;Onomasticon de Joan Coromines, i el DCVB dâ&#x20AC;&#x2122;Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll). Algunes es remunten a lâ&#x20AC;&#x2122;any 1989, mentre que dâ&#x20AC;&#x2122;altres sĂłn molt mĂŠs recents. Tot i que no sĂłc cap especialista en aquestes matèries, crec que les notes que segueixen poden tenir algun interès, de manera que aprofito ara lâ&#x20AC;&#x2122;ocasiĂł que em brinda beCEroLes per a traure-les a la llum, ja que altrament ĂŠs bastant probable que haguessin romĂ s inèdites. 1. Lâ&#x20AC;&#x2122;esbarriçador de la Font Novaď&#x20AC; En un interessant treball sobre el pont de barques de Tortosa cap a la fi de lâ&#x20AC;&#x2122;edat mitjana,1 Maria UtgĂŠs ens informa que en aquesta època la fusta de pi usada per al manteniment del pont procedia principalment dels boscos que posseĂŻa la ciutat a la partida de Terranyes, al Port, i explica una de les mĂşltiples anades que es van fer a aquesta zona per a proveir-se de fusta: â&#x20AC;&#x153;El mes de setembre de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1373, 20 homes pugen al Port, a Terranyes (...) a tallar fusta per al pont major de la ciutat. (...) Un mes desprĂŠs, lâ&#x20AC;&#x2122;octubre del mateix any, comença lâ&#x20AC;&#x2122;adob i construcciĂł del camĂ­ de Terranyes a la Font Nova, lloc possiblement situat a les faldes de la Mola de CatĂ­, on els carros han de portar la fusta tallada per començar-la a treballar. (...) De febrer del 1374 fins a finals de maig diverses persones carreguen fusta de Terranyes a â&#x20AC;&#x153;lâ&#x20AC;&#x2122;esbarriçadorâ&#x20AC;? de la Font Nova (...). A â&#x20AC;&#x153;lâ&#x20AC;&#x2122;esbarriçadorâ&#x20AC;? o â&#x20AC;&#x153;enbalçadorâ&#x20AC;? de la Font Nova treballen els mestres dâ&#x20AC;&#x2122;aixa i serradors â&#x20AC;&#x153;esbarriçantâ&#x20AC;? troncs, quadrejant fustes i cairats i serrant posts, taules i tambĂŠ peces mĂŠs petitesâ&#x20AC;? (pĂ g. 52-53).ď&#x20AC; Mâ&#x20AC;&#x2122;agradaria saber dues coses que lâ&#x20AC;&#x2122;autora no explica: per què (si no ho he entès malament) els treballadors traslladen la fusta de Terranyes a la Mola de CatĂ­ per a transportar-la, un cop afaiçonada, des dâ&#x20AC;&#x2122;allĂ­ fins a Tortosa, ja que crec que si lâ&#x20AC;&#x2122;han tallada a Terranyes seria mĂŠs lògic baixar-la pel Toscar; i en què es basa UtgĂŠs per a dir que la Font Nova ĂŠs un â&#x20AC;&#x153;lloc possiblement situat a les faldes de la Mola de CatĂ­â&#x20AC;?: lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşnica notĂ­1

Maria UtgĂŠs, â&#x20AC;&#x153;La construcciĂł i manteniment del pont de barques a lâ&#x20AC;&#x2122;època baixmedievalâ&#x20AC;?, Lo pont de barques. Lâ&#x20AC;&#x2122;antic pas de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre a Tortosa, Llibres de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă?ndex, Barcelona, 1993, pĂ g. 45-73. Lâ&#x20AC;&#x2122;autora indica que la seva font bĂ sica dâ&#x20AC;&#x2122;informaciĂł han estat els Llibres de Claveria dels anys 1373 a 1376.

EH&(UR/HV9   


Antoni Cardona CastellĂ 

cia que tinc dâ&#x20AC;&#x2122;un topònim semblant al Port en aquells segles ĂŠs una Font Novella que segons Enrique Bayerri (Historia de Tortosa y su comarca, II, pĂ g. 508) sâ&#x20AC;&#x2122;esmenta a la Sentència de Castles (1321) i que estava â&#x20AC;&#x153;situada en una sierra no lejos mucho [sic] de la de CatĂ­â&#x20AC;?, informaciĂł que sembla contradir la suposiciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;UtgĂŠs (tot i que amb els anys he après a no fiar-me de les informacions que dĂłna Bayerri). Però no ĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;això del que vull parlar ara, sinĂł de tres paraules que apareixen a la documentaciĂł consultada per UtgĂŠs i que aquesta cita entre cometes, donant a entendre que en desconeix el significat: esbarriçador, enbalçador i esbarriçant. I no mâ&#x20AC;&#x2122;estranya que ignori el que volen dir perquè no figuren a cap diccionari, ni tan sols apareixen al DCVB o al DECat. De manera que, basant-se en el context en què apareix esbarriçar, UtgĂŠs pensa equivocadament que aquest verb fa referència a alguna acciĂł pròpia de les feines de fusteria i, per tant, a lâ&#x20AC;&#x2122;Ă­ndex de termes amb què tanca el seu treball, inclou aquest verb dins lâ&#x20AC;&#x2122;apartat â&#x20AC;&#x153;Feines de la fustaâ&#x20AC;?, entre altres com ara barrinar, boschar o quadrejar. Però si haguĂŠs buscat una miqueta mĂŠs, la historiadora hauria trobat en qualsevol diccionari el verb embalçar ď&#x20AC; llançar rostos avallâ&#x20AC;&#x2122;, ď&#x20AC; estimbarâ&#x20AC;&#x2122;, cosa que lâ&#x20AC;&#x2122;hauria posada en el bon camĂ­. Perquè ĂŠs evident que embalçador ĂŠs un derivat postverbal dâ&#x20AC;&#x2122;embalçar que significa, per tant, ď&#x20AC; lloc per on sâ&#x20AC;&#x2122;estimba alguna cosaâ&#x20AC;&#x2122;. Ă&#x2030;s a dir, un sinònim antic dâ&#x20AC;&#x2122;allò que fins fa unes quantes dècades la gent que es dedicava a extraure fusta del Port anomenava aviador (derivat dâ&#x20AC;&#x2122;aviar ď&#x20AC; deixar anarâ&#x20AC;&#x2122;): lloc per on es feien caure els troncs desprĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;haver-los arrossegat amb les haveries. Coromines (DECat, s. v. balç) cita un exemple de CensĂ  (al Conflent) en què embalçar estĂ  usat amb aquesta accepciĂł forestal: â&#x20AC;&#x153;embauçar troncs dâ&#x20AC;&#x2122;arbres per una canalâ&#x20AC;?. No em consta que embalçador sâ&#x20AC;&#x2122;hagi conservat a la nostra toponĂ­mia, però sĂ­ aviador: lâ&#x20AC;&#x2122;Aviador de Carlares, lâ&#x20AC;&#x2122;Aviador de la Mola, los Aviadors (a la Fou), paraula que compartim, segons Coromines (DECat, IX, 266a 26ss), amb el nord-est de lâ&#x20AC;&#x2122;AragĂł: â&#x20AC;&#x153;Aviador, crec que tambĂŠ ho diuen a Benasc, però nomĂŠs de Plan de Gistau en tinc nota, definit: ď&#x20AC; un espaldadero de maderaâ&#x20AC;&#x2122; o sigui un barranquet que serveix per estimbar-hi troncs destralejats (1965)â&#x20AC;?.2 Pel que fa a esbarriçador, tal com apareix al text ĂŠs sinònim dâ&#x20AC;&#x2122;embalçador i no dubto gens ni mica que ĂŠs derivat dâ&#x20AC;&#x2122;un *esbarriçar (no documentat que jo sĂ piga) que no seria sinĂł una mera variant del verb antic i valenciĂ  esvarar/esvarrar/ esbarar/esbarrar ď&#x20AC; relliscarâ&#x20AC;&#x2122;, lâ&#x20AC;&#x2122;ètim del qual sembla que ĂŠs el llatĂ­ varus ď&#x20AC; garrellâ&#x20AC;&#x2122; (cf. la gran semblança amb el verb aragonès esbarizar ď&#x20AC; resbalarâ&#x20AC;&#x2122; que recull el DRAE). Coromines (DECat, s. v. esvarar) ens diu que la forma valenciana Vista del Port, des de la Mola de CatĂ­ esvarar â&#x20AC;&#x153;ĂŠs usual des del Maestrat fins a lâ&#x20AC;&#x2122;extrem meridional de la llengua, però acĂ­ el significat ja ĂŠs el de ď&#x20AC; lliscarâ&#x20AC;&#x2122; (p. ex. sobre un pla inclinat)â&#x20AC;?. Això, juntament amb el fet que el derivat esvara(d)or significa â&#x20AC;&#x153;sobretot molt extensament el nom dâ&#x20AC;&#x2122;un indret 2 Potser Coromines tĂŠ raĂł, però Ă ngel BallarĂ­n no recull aquest mot al seu Diccionario del benasquĂŠs (Saragossa, 1978). Dâ&#x20AC;&#x2122;altra banda, mâ&#x20AC;&#x2122;estranya molt que Joan Beltran, que inclou aviador al seu Vocabulari de cruĂŻlla, afirmi que â&#x20AC;&#x153;no hem trobat recollida [aquesta accepciĂł] en cap dels diccionaris que hem consultatâ&#x20AC;?, ja que acabem de veure que sĂ­ que apareix al DECat, s. v. via, tot i que, ĂŠs cert, dâ&#x20AC;&#x2122;una manera no gaire clara.




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

o vessant llis de penyes” (id. ibid.) s’adiu molt amb el sentit que té esbarriçador al text citat. Per tant, si donem per bona la suposició d’Utgés que la Font Nova estava possiblement situada a les faldes de la Mola de Catí, caldria que identifiquéssim l’esbarriçador o enbalçador de la Font Nova dels anys 1373 i 1374 amb el lloc que encara avui dia hi ha qui coneix amb el nom d’Aviador de la Mola (al peu de la Mola de Catí, a tocar dels primers revolts de la pista que hi puja). L’únic problema és que la font que hi ha prop de l’Aviador de la Mola és la Font del Bisbe, ja documentada amb aquest nom a l’edat mitjana. En conclusió (i deixant de banda la situació del topònim): caldria incorporar als vocabularis medievals dues paraules que fins ara havien passat per malla als lexicògrafs: embalçador i esbarriçador. 2. Els bolets de Cristòfol Despuig Cap a la fi del col·loqui sisè, l’últim de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), Cristòfol Despuig esmenta divuit noms de bolets que es poden trobar al Port: “Per altra part, és muntanya tan grassa que produeix mil altres regals, especialment bolets se fan allí una cosa admirable i de tantes maneres que és cosa de no creure: ha hi rovellons, pebrassos, robiols, bateons, quadernes, cabrits, brunets, peu-de-rates, morogulls, eixerellons, criambres blanques, criambres pardes, ageroles, cadorles. Tots aquestos són boníssims de menjar. Ha n’hi d’altres també que no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons, ço és: criambres vermells, bolets de bou, mataparents; i també se troben allí túferes, perquè no hi falta ningun gènere de bolets”.3

De la identificació d’aquests noms ja se’n van ocupar Rafel Balada i, més extensament, Albert Aragonés.4 Es tracta d’un tema difícil perquè sovint un mateix nom popular s’aplica segons la zona a bolets diferents i perquè la nomenclatura científica, en l’àmbit dels fongs, és molt canviant. En el cas de Despuig, el problema s’agreuja per la distància temporal i per la dificultat d’establir la història de la transmissió del text. Tot i així, vull ara afegir les observacions següents (conscient que en general són meres suposicions) a la informació aportada per Aragonés. El que m’empeny a fixar-me de nou en els noms dels bolets de Despuig és un fet que diria que fins ara ha passat desapercebut i que em crida l’atenció: sembla que les tirallongues d’animals i vegetals que enumera Despuig en aquest col·loqui no estan fetes a la babalà, sinó que segueixen un cert mètode. 3 Cito de l’edició crítica d’Enric Querol i Josep Solervicens (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2011), pàg. 170. 4

Rafel Balada, “Identificació dels animals i vegetals citats per Despuig”, apèndix a l’edició dels Col·loquis d’Eulàlia Duran (Curial, Barcelona, 1981), pàg. 204-205; Albert Aragonés, “Noms de bolets en els Col·loquis de Despuig”, Nous Col·loquis, núm. 5 (2001), pàg. 87-100. Posteriorment, Aragonés ha tornat a tractar d’aquest tema a “Quatre notes sobre bolets, rovellons o fongos del Matarranya”, Llengües i fets, actituds i franges. Miscel·lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font (a cura d’Hèctor Moret), Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Calaceit, 2009, pàg. 13-24.




Antoni Cardona Castellà

Resulta evident que l’autor tortosí desconeixia la moderna taxonomia científica, però si ens fixem en l’ordre en què esmenta els noms dels bolets: rovellons, pebrassos, robiols, bateons, quadernes (desconegut), cabrits, brunets, peu-de-rates, morogulls (=múrgoles), eixerellons (desconegut), criambres blanques, criambres pardes (=gèn. Russula?), ageroles (=rossinyols), cadorles (desconegut), criambres vermells (=gèn. Russula?), bolets de bou, mataparents i túferes (tòfones), veurem que, segons la classificació actual, es tracta de dues russulàcies, seguides de quatre agaricals (de les quals, les del gènere Hygrophorus només separades per les desconegudes quadernes), una gomfal, una pezizal, una desconeguda, dues russulàcies (?), una cantarel·làcia, una desconeguda, una altra russulàcia (?), dues boletals i una tuberàcia. És casualitat que els bolets de la mateixa família apareguin junts? Si no és casualitat, a què és degut aquest ordre? Segueix Despuig algun llibre? O més aviat es basa en la forma o en alguna altra característica dels bolets? Ens podria ajudar l’ordre en què són enumerats a resoldre el problema dels noms que encara no han estat identificats? Per tal de descartar que es tracti d’un pur atzar, comprovo si passa el mateix amb els noms dels animals del Port citats al mateix col·loqui i veig que sí: de primer esmenta quatre artiodàctils (porcs salvatges, cervos, cabrons montesos i cabirols), després dos mustèlids i enmig un vivèrrid que per la forma s’assembla als mustèlids (fagines, genetes, teixons), un fèlid (gats cervals), un esciúrid (esquirols), un animal desconegut (arrions), dos lagomorfs (conills i llebres) i dos cànids (llops i raboses). Igualment detecto un cert ordre en els noms dels arbres i arbustos, si bé ja no de manera tan clara: comença amb les gimnospermes (tres pinàcies) i segueix després amb les angiospermes: dues fagàcies, una aceràcia, dues rosàcies, una tiliàcia, una caprifoliàcia, una altra fagàcia... S’objectarà que això no vol dir res perquè és normal esmentar junts conills i llebres, llops i raboses, roures i carrasques, maçaneres bordes i moixeres, etc. És clar. Però penso que si amb els bolets Despuig fa el mateix, és a dir, si els enumera agrupant-los per alguna semblança, llavors podem suposar, per exemple, que les desconegudes quadernes, com que apareixen entre dos Hygrophori, és més probable que siguin també un Hygrophorus (gènere de bolets que es caracteritza per tenir el barret més o menys viscós) que no pas una altra cosa. És una pista pobra, sí, però almenys és una pista. Al nostre territori, a més de l’Hygrophorus latitabundus (que sembla clar que són els bateons de Despuig) es troben també l’H. gliocyclus, l’H. marzuolus, ambdós comestibles excel·lents, i l’H. russula, que a pesar que no és tan bo és un dels més apreciats a la Tinença de Benifassà. Deixant de banda l’H. russula, que crec que cal identificar amb els cabrits de Despuig (encara avui aquest bolet s’anomena cabrit roig en alguns llocs de les nostres terres),5 ens queden el gliocyclus i el marzuolus. Balada (loc. cit. pàg. 205) suposa que el nom de quadernes “deu fer referència al seu aspecte car les quadernes eren una moneda de coure que circulava per aquestes terres”. Caldria saber si aquesta moneda era d’ús corrent a l’època de Despuig o ja abans.6 Si la suposició de Balada fos encertada, hauríem de pensar que es refereix a l’Hygrophorus marzuolus, el barret del qual pot assemblar-se més a una moneda de coure que no pas el del gliocy5

Aragonés diu que els cabrits de Despuig són l’Hygrophorus caprinus o H. camarophyllus, però segons la informació de què disposo, aquest bolet no és propi del Port. 6 De moment només he trobat quaderna com a nom valencià de la peça de vuit maravedís de Carles IV, que va regnar entre el 1788 i el 1808.




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

clus. Ara bé, no hem d’oblidar que Coromines (DECat, s. v. cogoma i El parlar de la Vall d’Aran, s. v. codorna) esmenta un nom de bolet aranès molt semblant al nostre: kudúrna o kudúna “de forma molt regular” i “de color blanc”. Això ens faria decantar per identificar les quadernes amb l’H. gliocyclus. Com que és del tot impossible que Despuig conegués la moderna classificació científica dels bolets, crec que el més raonable és pensar que l’ordre en què els enumera el determina la seva forma. I, certament, fixant-nos tan sols en la seva aparença externa veiem que els set primers que esmenta, fins als brunets (exceptuant les quadernes, que no sabem què són, però que tal com acabem de veure bé podrien ser un Hygrophorus), tenen la forma típica del bolet (un barret i un peu), mentre que la resta, almenys aquells que s’han pogut identificar, tenen formes diverses: peus de rata, múrgoles i rossinyols. L’excepció serien les dues criambres (blanca i parda), que segons els autors consultats pertanyen al gènere Russula i que per tant tindrien forma típica de bolet. Deixem un moment de banda aquesta possible excepció i fixem-nos en les cadorles. Coromines (DECat, s. v. cogoma) esmenta tota una sèrie de noms de bolet occitans que tenen una forma molt semblant: kudúrla (Vall d’Aran), coudourlo (Vall d’Aura), couderlo (Gers), etc., i que es refereixen a espècies diverses. No dubto gens que les cadorles de Despuig són una variant més d’aquest mot d’etimologia obscura que l’estudiós català considera (si bé amb reserves) que, tal com kudúrna i variants, pot relacionar-se amb cogoma <ll. cucuma olla’, tupí’.7 L’etimologia de cogoma es justificaria perquè els bolets que en general solen designar-se amb aquest nom (primordialment dels gèneres Amanita i Volvariella) es caracteritzen per tenir a la base del peu una volva (=l’olla). Però no sempre és així. El portuguès cogumelo és el nom genèric de tots els bolets i, sense anar tan lluny, al Port la Russula torulosa, que no té cap volva a la base del peu, s’anomena (a més de cruelda, etc.) també cocoma o cacometa, mots que no recull cap diccionari (ni el de Joan Beltran) i que presenten un interessant manteniment de l’oclusiva sorda intervocàlica (influència mossàrab?). Per tant, crec que avançant per aquest camí no arribarem a determinar què poden ser les cadorles dels Col·loquis. En canvi, basant-nos en la suposada ordenació a partir de l’aparença externa, sí que podem dir que, atès que és estrany que Despuig no esmenti els camagrocs (bolet abundant al Port i molt apreciat), que entre els informants aranesos de Coromines n’hi ha que li diuen que la codorna/codorla és la francesa chanterelle (=gèn. Cantharellus) i que en l’enumeració de Despuig les cadorles apareixen just després de les ageroles (=rossinyols), hi ha la possibilitat que les cadorles siguin els rossinyolics o camagrocs (Cantharellus lutescens/Craterellus lutescens), prou semblants als rossinyols i de la mateixa família. Tornem ara a les criambres. Són vertaderament una excepció? No ho acabo de tenir clar perquè no estic gaire convençut que pertanyin al gènere Russula. Això és el que afirmen Moll al DCVB (s. v. criamba: “bolet comestible de l’espècie Russula alutacea”) i, basant-se en ell, també Balada i Aragonés. Però com que Moll (ibid.) indica clarament entre parèntesis que ha trobat el mot criamba en els diccionaris de Pere Labèrnia i de Josep Aladern i cap d’aquests dos diccionaris no dóna el nom científic del bolet criamba, la pregunta obligada és la següent: d’on treu Moll que les criambes són l’espècie Russula alutacea, una espècie que, d’altra banda, segons Aragonés (op. cit. pàg. 93) “no sembla que es trobe al Port”? Misteri. I encara un altre misteri: Labèr7 A mi em costa de creure que tots aquests noms puguin ficar-se al mateix sac etimològic. Hi veig massa varietat fonètica. A més, si seguint Coromines determinem que quaderna i cadorla són variants del mateix mot, com expliquem llavors que als Col·loquis apareixen com a noms de bolets diferents?




Antoni Cardona Castellà

nia (s. v. criamba) ens diu que la “criamba vermella” és un “bolet bo pera menjar”, mentre que Despuig situa els seus “criambres vermells” entre els bolets “que no són bons per a menjar”. Parlen Labèrnia i Despuig del mateix bolet o no? La mateixa paraula, criamba o criambra, també representa un problema: quin és el seu ètim? Com que Coromines no es va servir dels Col·loquis de Despuig per a elaborar el DECat (encara que a les “Indicacions bibliogràfiques” digui el contrari), tan sols coneix aquest mot pel diccionari de Labèrnia, de manera que no hi presta gaire atenció i considera erròniament que no ha existit mai, cosa que justifica amb la nota següent (II, 1052a 20ss): “*Criamba (eds. tardanes de Lab., no en Lab. 1839), mera corrupció gràfica per cruauba/cualbra/cualba, nom real d’aquest mateix bolet”. Però atès que criambres ja apareix al text de Despuig no es pot acceptar de cap manera que aquest mot es tracti d’una mera corrupció gràfica de cruauba, cualbra, cualba. On cal buscar, doncs? Resulta molt temptador de relacionar el substantiu criamb(r)a amb el verb criar i establir un paral·lelisme amb el cast. criadilla (cf. valencià creïlla), però si caiem en aquesta temptació, tot se’ns complica massa. Perquè si basant-nos en aquesta suposada etimologia i en el fet que Despuig cita les criambres entre els bolets de forma atípica, determinem que són alguna mena de bolet hipogeu, cal que pensem que es tracta o de les tòfones o de les pataquetes, i això ens fa topar amb diversos obstacles insalvables que no esmentaré perquè són obvis. En resum: ignoro què són les criambres, però considero dubtós que pertanyin al gènere Russula. Ens queden els eixerellons. Sembla que cal convenir amb Coromines que aquest mot és una de les múltiples variants de ceribions “herba que fa uns tubercles mengívols distints però anàlegs de les tòfones” si bé “molt menys apreciat que la tòfona” (DECat s. v.). Aragonés (ibid. pàg. 94) apunta la possibilitat que Despuig s’estigui referint a les actuals pataquetes (Rhizopogon aestivus, roseolus o obtextus). Però ni el que diu l’un ni el que suggereix l’altre casa gaire bé amb el fet que als Col·loquis els eixerellons se citin entre els bolets “boníssims de menjar”.8 Una altra possibilitat seria prescindir de l’etimologia de Coromines i pensar de relacionar eixerelló amb orella, cosa no gaire difícil fonèticament i menys encara si tenim en compte que orella forma part de diversos noms de bolets (orella de frare, orella de gat, orella de gat negra, orellana...). Atès que al text de Despuig els eixerellons s’esmenten just després de les múrgoles, basant-nos en la forma podríem identificar-los amb les orelles de gat negres (Helvella lacunosa), considerades un bon comestible. Però com que ja fa estona que anem a palpons pel terreny de la filologia-ficció, ho deixarem aquí. 3. Condir, aconduir i cundir Fa un parell d’anys Joan Beltran va donar una alegria a tots aquells a qui ens interessa el tortosí amb la publicació del seu Vocabulari de cruïlla. Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal (Onada, Benicarló, 2010). No cal dir que, tan bon punt el vaig tenir a les mans, em vaig posar a llegir-lo amb vertader interès, article per article. I a pesar que les obligacions i altres devocions encara no 8 Tot i que això dels gustos és molt subjectiu i a pesar que J. Beltran (Vocabulari de cruïlla, s. v. pataqueta) afirmi que es tracta d’un bolet “molt apreciat”, jo diria que en general no se li dóna gaire valor culinari.




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

m’han deixat passar de la lletra D, crec que la lectura d’aquestes gairebé tres-centes primeres pàgines em permet d’afirmar que es tracta d’una obra feta amb la cura i el rigor a què ens té acostumats Beltran i de consulta imprescindible. Tanmateix, hi trobo diverses coses que em grinyolen o amb les quals no estic d’acord. Una d’elles és l’article condir, del qual passo a ocupar-me tot seguit. Considero que en una mateixa entrada Beltran encabeix tres verbs amb tres ètims diferents: (a)conduir (<ll. conduco), condir (<ll. condio) i el castellanisme cundir, d’etimologia incerta. La confusió ja la trobem al DCVB: en primer lloc, Moll entra el mateix verb en dos articles diferents, conduir i aconduir (aquest és mera variant d’aquell, els seus significats i etimologia són els mateixos); en segon lloc, s. v. conduir inclou l’accepció ésser de durada o de profit’, pròpia del Maestrat, que és segurament presa del castellà cundir (si bé encreuada amb conduir) i que per tant hauria d’anar inclosa en una entrada cundir que no existeix ja que, en tercer lloc, s. v. condir aplega dos verbs diferents: cat. condir i cast. cundir, cosa que amb justícia li censura Coromines. Però aquest tampoc no l’encerta del tot: inclou s. v. dir un substantiu condit que més aviat sembla variant de conduit (<ll. conduco) i que per tant hauria d’anar s. v. dur, ignora el sentit de assaciar’ que té en tortosí aconduir i li passen per malla condir i condit tal com s’usen en el nostre dialecte. Examinem en primer lloc la confusió entre condir i cundir. Beltran segueix Moll i comet el mateix error que ell: incloure en un mateix article, condir, dos verbs que no tenen res a veure: l’antic i dialectal condir condimentar’ i també macerar’, marinar’, estovar’ (<ll. condio) i el castellanisme cundir, d’etimologia no tan certa. És bastant improbable que, tal com vol Moll (basant-se en Spitzer), es tracti d’un sol verb, català des dels orígens, derivat del llatí condio, el segon significat del qual seria una mera evolució semàntica del primer. Més raonable sembla la proposta de Coromines, que creu que cundir no és català, sinó pres del castellà cundir, que no té res a veure amb condir i que vindria del llatí percutere (vid. per a més detalls DCEC I, 982 -5). Independentment de quina sigui la veritable etimologia de cundir, el que resulta evident és que entre aquest i el condir català hi ha ben poca relació, si més no al principi, i és per tant amb raó que, com he dit adés, Coromines (DECat, s. v. condiment) retreu a Moll el seu “confusionari i lamentable article condir d’AlcM”. Coromines, però, tampoc no està del tot encertat: en tractar de condir (ibid.) ignora l’existència en tortosí d’exemples d’ús d’aquest verb amb el significat de macerar’,  certifiquen la seva pervivència fins als nostres dies, i afirma que “només es va usar rarament un llatinisme condir (...) en algun text en prosa dels s. XV-XVI, adaptats del llatí o de font estrangera”. El DIEC i el GDLC, per la seva part, fent cas de Coromines pretereixen el “llatinisme condir en el sentit de condimentar’” i registren un condir dialectal tan sols amb els significats de augmentar de volum, de nombre, etc.’ i produir més’, pres del castellà cundir segons el GDLC. Però el cas és que Beltran cita s. v. dos exemples de Moreira que al meu parer són indubtables i determinants: “Del departament del Clero s’escapen apetitoses auloretes d’arròs en pollastre, i de ben cundít fricandó” (Del folklore tortosí, pàg. 259) i, cito in




Antoni Cardona Castellà

extenso, “Les cases aón hi habien cuineres velles, solien fê los celebrats “sigrons de Frà Pere” —cuits en calderó de ferro o d’aràm, col·locats a capades alternes d’espinàcs, barreijats en quatre grans d’arròs, que después no s’hi troven, i sigrons del saúc dels grossos, condimentat tot en aiguardent del millô i un raig d’oli; en lo suc que desprenen los espinàcs i en l’aiguardent i l’oli, s’han de dixâ cundî’ls sigrons” (Del folklore tortosí, pàg. 545). És evident pel sentit que aquí el verb castellà cundir no hi té res a veure i, d’altra banda, tractant-se de Moreira tampoc no podem sospitar de cap manera un llatinisme. Per tant, l’afirmació de Coromines cau per terra: condir, almenys en el sentit de macerar’ (potser sí en el de condimentar’), no es limita a textos dels segles XV-XVI adaptats del llatí o de fonts estrangeres, sinó que arriba, si més no, fins al tortosí de començaments del XX. Perquè cal remarcar que, segons la meva interpretació, en les dues cites el significat de condir és macerar’, estovar’ més que no pas condimentar’. La del fricandó pot resultar ambigua, tot i que considero que Moreira vol dir que la carn d’aquest guisat està “ben estovada”. Però la segona ens treu definitivament de dubtes gràcies al fet que Moreira hi usa condimentar i tot seguit condir: de primer, espinacs, arròs i cigrons es condimenten amb aiguardent i oli, i després cal deixar condir (és a dir estovar’) els cigrons en el suc dels espinacs, l’aiguardent i l’oli. Finalment, cal tenir en compte l’existència d’un substantiu tan sols registrat pel DCVB (jo no l’havia sentit mai i no el trobo en cap diccionari més; em pregunto d’on el va treure Moll): “Condit (...) sopa de pa esmicat a manera de sèmola que es dóna als infantons quan comencen a menjar (Tortosa)”, clar participi, al meu parer, de condir estovar’ en el sentit de pa remollit’, sopics’ (no crec que derivi directament del llatí conditus, -a, -um condimentat’ ni de conditum, que tan sols significava vi especiat’. Sí que podria tenir alguna relació amb el català antic condit/conduit ). Coromines registra un substantiu condit, però només amb el significat de queviures que corresponen a una persona’, i l’inclou s. v. dir (DECat III, 144b 9) perquè creu possible que sigui “derivat abstracte” de condir adir-se’ (per justificar-ho el compara amb el llatí eclesiàstic còngrua, derivat del ll. congruo). No m’acaba de convèncer. De fet, si s’hi hagués mirat més, s’hauria adonat que a l’original llatí corresponent a la versió catalana dels Usatges amb què il·lustra l’ús de condit amb aquesta accepció hi diu conductum, no pas condictum: versió catalana: “pleyar deven los comtes ab los vezcomtes, e·ls comdors ab los varvassors e·ls altres cavalers, là on él manarà de dins son comdat; e si aquel dia no poden, an-los a donar lur condit”; original llatí (ap. Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, s.v. conductum): “placitare debent uero cum comite uicecomitis et comitores et uasuassores sui necnon et milites, ubicumque eis mandauerit infra suum comitatum; sed si ad sua ipsa die reuerti non potuerint, debent illis conductum dare”. Crec, per tant, que tal com diu Moll aquest condit queviures que corresponen a una persona’ o bé conduit, provisió de menjar transportada a una host, a una ciutat, etc.’ (DCVB, s. v.) és una variant de conduit<conductum, a pesar que Coromines consideri que això és “impossible fonèticament”, ja que no es pot descartar del tot una interferència de condit<condio. Sigui com vulgui, allò que resulta evident és que ja de ben antic, des dels orígens de la llengua, hi ha una contaminació entre els derivats de conduco i els de condio afavorida




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

per l’homofonia i la semblança de significats. Passem ara a (a)conduir. Entre les accepcions d’aquest verb hi ha, en tortosí, la de assaciar’, satisfer’, i en valencià (Maestrat) la de ésser de durada o de profit’. Moll creu que deriven del llatí conduco, mentre que Coromines, en no registrar aquestes accepcions s. v. dur, les considera implícitament meres variants del castellà cundir. Em sembla que tots dos tenen part de raó. Al meu parer aconduir assaciar’ ve del llatí conduco, que ja des d’antic va tenir, entre d’altres, el significat de ser útil, profitós, convenir’, prou pròxim semànticament a assaciar’ (cf. el següent exemple dels Captiui de Plaute, IV, iv, 6: nam si alia memorem, quae ad uentris uictum conducunt..., és a dir car si enumero la resta de coses bones per a alimentar el ventre...’). Em fa pensar això la distinció, clara i constant, entre aconduir assaciar’ i cundir escampar-se’, donar de si’ als exemples tortosins que cita Beltran. És indubtable aquí la influència del llatí tardà conductus/conductum provisions’, vitualles’ i fins i tot merament menjar’ (cf. la cita d’Ausiàs Marc, ap. DCVB, s. v.) i no és gens improbable que hi hagi interferit igualment el castellà cundir. Però crec que hi ha prou diferència entre assaciar’ i escampar-se’, donar de si’ perquè separem tots dos verbs. Considero millor això que no pas estar d’acord amb Coromines i creure que aconduir (Tort.) i conduir (Maestr.) amb el significat de donar de si’ i per tant, estirant-lo, assaciar’, són castellanismes <cundir. En tot cas, està clar que aquí hi ha un embolic de fa segles. En conclusió, crec que per tot el que s’ha dit caldria que els diccionaris distingissin entre: 1) (a)conduir (dialectal) assaciar’, possiblement derivat del llatí conduco amb influència posterior del castellà cundir (sense descartar tampoc una possible influència del català antic conduit provisions’, aliment en general’), accepció que s’inclouria entre les restants de l’entrada conduir. Exemples: Francesc Mestre i Noé, Vocabulari català de Tortosa, pàg. 9: “El pa moreno acondueix més que el blanc”. Ramon Vergés Pauli, Espurnes de la llar, VI, pàg. 152: “Sí, pa de casa, eixe pa moreno que tant aconduix i té l’aroma i el sabor de les flors i les plantes de l’horta tortosina”. 2) condir (antic i dialectal) condimentar’ (en textos dels segles XV-XVI) i estovar’ (tortosí), derivat del llatí condio. Exemples: Joan Moreira, Del folklore tortosí, pàg. 259: “Del departament del clero, s’escampen apetitoses auloretes d’arròs en pollastre i de ben cundít fricandó”. Joan Moreira, Ibid., pàg. 545: “Les cases aón hi habien cuineres velles, solien fê los celebrats “sigrons de Frà Pere” --cuits en calderó de ferro o d’aràm, col·locats a capades alternes d’espinàcs, barreijats en quatre grans d’arròs, que después no s’hi troven, i sigrons del saúc dels grossos, condimentat tot en aiguardent del millô i un raig d’oli; en lo suc que desprenen los espinàcs i en l’aiguardent i l’oli, s’han de dixâ cundî’ls sigrons. Diuen que son cosa rica”.




Antoni Cardona Castellà

3) cundir (castellanisme) augmentar’, donar de si’, pres del castellà cundir però amb interferència evident del català conduir en el sentit de assaciar’ (cf. tal com es diu al Maestrat, conduir, i el graciós adjectiu que usa Moreira: conduïdor, -a, i no pas *cundidor, -a). Exemples: Ramon Vergés Pauli, Espurnes de la llar, I, pàg. 251: “Per Cartagena, Málaga, Cádiz y Sevilla va cundint la sedició dirigida per Salvochea, Roque Barcia, Rafel del Valle...” Joan Moreira, Del folklore tortosí, pàg. 18: “(...) al anarssen per a començâ la pesada faena de plegâ olives, pesada i marganyosa, quan les olives son fargues, pos com son menudes, per llestes que siguen les plegadores, la faena no’ls cundix, arroplegant-ne cada una en una jornada, cap a les quatre barcelles, tenint bones solades. Si son les olives morrudes o sevillenques, la faena es mes conduïdora, per sê mes grosses (...)” Joan Moreira, Idid., pàg. 143: “(...) al aixoreijar-se i rependre’l vòl, antrompessant en un nuvolet, van abocàrse-li les gotes de la divina llet, i tot d’un subito, entre carns-frets de temô, va vore com la llet anava escampànt-se pel cèl, i cundint, cundint... cundint...” Joaquim Garcia Girona, Vocabulari del Maestrat: “conduir (...) Conduir una cosa: allargar-se molt, durar molt. Esta pasterada quant mos ha conduit! M.”

4. La frase comparativa ser sord com una tàpia Em resulta sorprenent llegir, cap a la fi de l’article talp del DECat de Joan Coromines (VIII, 244a, 49ss), l’afirmació següent: “El nom del talp apareix curiosament deformat en una frase comparativa, que tots usem, sense adonar-nos del sentit veritable del mot. Així com el talp és cèlebre per la seva ceguetat, també gràcies a la vida subterrània, on no li fan falta els sentits, passa igualment com a sord: sord com una taupa es degué dir primer, deformat després en sord com una tàpia”. Segons l’etimòleg, contribuí a aquesta deformació “el fet que el femení talpa es va antiquar generalment, i així taupa deixava de tenir sentit, per al comú dels catalans”. I n’addueix la “prova” següent: “en els dialectes italians [parlars llombards de l’extrem NE i altres de més al SO] es fa la mateixa comparació, però servant allà la forma correcta, o quasi: sordo come na talpa (...), sordo me na tapa, sorde minte na tapa”. Finalment, raona: “no té solta possible comparar amb una cosa, no sols mancada d’òrgans auriculars, sinó tampoc relacionable amb res del sentit auditiu (...), comparar amb una tàpia sí que hauria estat absurd i inexplicable, si no fos per la semblança física dels dos mots”. Em sorprèn i m’intriga, perquè a mi ser sord com una tàpia mai no m’havia semblat una comparació absurda ni inexplicable, sinó lògica i comprensible. De manera que m’ho miro una mica i en acabat concloc que, com altres vegades, Coromines es precipita i s’equivoca,9 ja que tot sembla indicar que és ben bé a l’inrevés: la comparació 9

Repeteixen l’error de Coromines Albert Aragonés, “Talp/Tau”, Ebre Informes, núm. 567 (18-5-1989) i Jordi Bruguera, Diccionari etimològic. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996 (s. v. talp).




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

original i correcta és sord com una tàpia i hauria estat en els dialectes italians on s’hauria deformat. En primer lloc, l’afirmació de Coromines segons la qual el talp és, a més de cec, proverbialment sord no té gaire fonament.10 La tradició, ja des dels temps de l’antiga Roma, ha destacat sempre la ceguesa d’aquest animalet (vegeu per exemple Virgili, Georgicon I, v. 183, o Sèneca, Quaestiones naturales III, 16, 5), però mai no ha dit que fos sord, sinó justament tot el contrari. Si consultem la Naturalis historia de Plini el Vell, obra enciclopèdica que aplega tot el saber “científic” de l’antiguitat i que tindrà una gran influència durant l’edat mitjana i fins i tot després, veurem que al llibre X, LXXXVIII, explica: “Les àguiles tenen molt bona vista, els voltors un olfacte molt agut, els talps una orella molt fina: malgrat que coberts de terra (...) senten clarament les converses i fins i tot es diu que si algú parla d’ells, ho entenen i fugen”, creença que, malgrat que no recull Isidor de Sevilla,11 sí que trobem repetida una vegada i una altra en gairebé tots els bestiaris medievals. Així, per exemple, llegim en Le bestiaire de Pierre de Beauvais (1206): “Hi ha un animal anomenat talp. El Fisiòleg [text grec dels ss. III-V d. de C.] ens diu que és una de les bèsties del món que hi sent més bé”. I Richart de Fournival escriu en el seu Li bestiaires d’amours (1252): “(...) el talp, que no hi veu gens i que té els ulls col·locats sota la pell,12 però que hi sent tan perfectament que res no pot sorprendre’l sense que se n’adoni, per poc soroll que faci (...). Així la naturalesa compensa aquest defecte del talp, i ho fa d’una manera tan perfecta que no hi ha cap altre ésser viu que hi senti amb tanta finesa”. La Història natural de Plini i els bestiaris van ser els manuals de zoologia dels erudits medievals i van gaudir d’un gran predicament fins i tot després de l’edat mitjana. Haurem d’arribar al segle XVIII perquè naturalistes com ara Linné o Lamarck comencin a mirar-s’ho tot amb ulls científics i a rebatre moltes de les afirmacions de Plini. I tant Lamarck com després Darwin allò que destaquen dels talps és la seva ceguesa, no pas la seva sordesa. Per tant, amb una tradició tan clara i arrelada d’una banda sobre la ceguesa i de l’altra sobre la finor d’oïda dels talps, seria molt estrany que en algun moment posterior el poble hagués passat a creure just el contrari. I, de fet, constatem que en les llengües romàniques actuals, si bé no hi queda rastre de la creença en la agudesa auditiva dels talps, sí que s’hi reflecteixen la seva ceguesa o visió deficient proverbials (cf. per exemple, port. toupeira      topo aplícase a personas que ven muy poco’; it. talpa être myope comme une taupe; it. essere cieco come una talpa...). En canvi, no he trobat cap referència a la seva suposada sordesa. Crec, doncs, que resulta evident que segons la tradició popular el talp és una bestiola cega o llosca, però no pas sorda. En segon lloc, la comparació amb una tàpia sí que fa sentit. No entenc com Coromines pot assegurar que una tàpia o una paret no es poden relacionar “amb res del sentit audi10

Els talps hi senten malament, cert: no tenen pavelló auditiu extern i confien sobretot en el seu sentit del tacte, però aquí parlem de les creences tradicionals. 11 A les Etymologiae (XII, iii) es limita a remarcar-ne la manca de visió: “S’anomena talp perquè està condemnat a una ceguesa perpètua enmig de la tenebra. Fretura d’ulls”. 12 Cf. et. Dante, Purgatori, cant XVII, vv. 1-3: “Fes memòria, lector, si mai als Alps / la boira t’ha atrapat, per la qual res / no has vist, com per la pell els passa als talps”.




Antoni Cardona CastellĂ 

tiuâ&#x20AC;?. NomĂŠs cal que consultem el DCVB i llegim els tres refranys i la cita de Joanot Martorell esmentats s. v. paret per a veure que el que afirma no tĂŠ fonament: â&#x20AC;&#x153;Les parets hi sentenâ&#x20AC;?; â&#x20AC;&#x153;Les mates tenen ulls i les parets tenen orellesâ&#x20AC;?; â&#x20AC;&#x153;Les parets no tenen orelles però nâ&#x20AC;&#x2122;hi ha detrĂ s dâ&#x20AC;&#x2122;ellesâ&#x20AC;?; â&#x20AC;&#x153;Senyor, no façau, dix lo Philosoph, que a veguades les parets tenen orellesâ&#x20AC;? (Tirant lo Blanc, c. 97). Vet aquĂ­ que ja en un text catalĂ  del segle XV la paret es relaciona amb lâ&#x20AC;&#x2122;acciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;escoltar: dâ&#x20AC;&#x2122;escoltar dels qui poden estar-hi amagats al darrere, perquè òbviament la paret ĂŠs sorda. Ă&#x2030;s justament dâ&#x20AC;&#x2122;aquĂ­ dâ&#x20AC;&#x2122;on surt la sordesa de la paret (o de la tĂ pia: poca diferència hi ha) que Coromines sembla ignorar i que jo trobo evident. Què hi pot haver de mĂŠs sord que una cosa que no tĂŠ orelles? Què hi pot haver de mĂŠs lògic que expressar la idea que algĂş ĂŠs completament sord comparant-lo amb un objecte mancat dâ&#x20AC;&#x2122;òrgans auditius? A mĂŠs de sord com una tĂ pia el DCVB cita les locucions segĂźents: Sord com una campana, com una caldera, com una pedra, com un roc, com una perola, com una caveca, com una maça, com un terròs, com un suro, en totes les quals al segon terme de la comparaciĂł hi apareix un objecte sense orelles. I la cosa no es limita a la nostra llengua: aquesta idea en anglès es diu to be as deaf as a post i en francès ĂŞtre sourd comme un pot. Consideraria Coromines que aquestes comparacions sĂłn igualment absurdes perquè ni un pal (post) ni un tupĂ­ (pot) no tenen orelles? Recordem encara un altre modisme que no surt al DCVB però que tothom deu haver usat alguna vegada quan algĂş no lâ&#x20AC;&#x2122;escolta: â&#x20AC;&#x153;Ă&#x2030;s com si li parlĂŠs a la paretâ&#x20AC;?. En tercer lloc, crec que no va ser en catalĂ  que es va corrompre la frase perquè arribĂŠs un moment en què ja no sâ&#x20AC;&#x2122;entenia el significat de talpa, sinĂł que es va corrompre en els dialectes italians del NE perquè els seus parlants no entenien la paraula tĂ pia. I això per dues raons. La primera ĂŠs que, tal com ens informa el mateix Coromines (s. v. tapĂ s o tap), tĂ pia ĂŠs un mot â&#x20AC;&#x153;comĂş des dels temps mĂŠs remots a les sis llengĂźes hispano-pirenaiquesâ&#x20AC;? que sâ&#x20AC;&#x2122;hauria estès des de la penĂ­nsula Ibèrica fins a terres africanes i turques. TambĂŠ el trobem a ItĂ lia, si bĂŠ nomĂŠs a SicĂ­lia (tabbia ď&#x20AC; id.â&#x20AC;&#x2122;) i a Sardenya (verb campidanès tapiai i les seves variants attapiai i intapiai ď&#x20AC; tapiarâ&#x20AC;&#x2122;). Ă&#x2030;s a dir: no ĂŠs mot autòcton italiĂ , sinĂł importat i conservat tan sols en dues illes (deixo ara de banda la qĂźestiĂł de si es tracta dâ&#x20AC;&#x2122;un manlleu del catalĂ , tal com vol Coromines, o de lâ&#x20AC;&#x2122;espanyol, tal com crec jo). La segona raĂł ĂŠs la forta influència de lâ&#x20AC;&#x2122;espanyol (i en menor grau del catalĂ ) que han sofert la penĂ­nsula i les illes italianes en diverses èpoques de la seva història. La dominaciĂł aragonesa de SicĂ­lia i NĂ pols (segles XIII-XV) i, especialment, el predomini espanyol a ItĂ lia durant els segles XVI i XVII en sĂłn les principals causes històriques. La difusiĂł del castellĂ  a la ItĂ lia del cinc-cents va ser gran. Fins al punt que Juan de ValdĂŠs pot afirmar en la seva obra DiĂĄlogo de la lengua (ca. 1535) que â&#x20AC;&#x153;en Italia asĂ­ entre damas como entre caballeros, se tiene por gentileza y galanĂ­a saber hablar en castellanoâ&#x20AC;?. Moltes comèdies italianes de la primera meitat del segle XVI estan reblertes dâ&#x20AC;&#x2122;hispanismes, i aquesta moda no va ser breu. Pels carrers tant de NĂ pols com de MilĂ  se sentia parlar espanyol a cada passa. Han quedat dâ&#x20AC;&#x2122;aquella època bastants castellanismes en italiĂ , com ara mozzo < mozo, lindo < lindo, creanza < crianza i molts acabats en -iglia: mantiglia < mantilla, pastiglia < pastilla, etc. En conclusiĂł: tenint en compte les relaciones hispanoitalianes dels segles passats i el fet que tĂ pia ĂŠs un mot dâ&#x20AC;&#x2122;origen hispanopirinenc que no tĂŠ equivalent en italiĂ , em sembla mĂŠs raonable de pensar que durant el temps de major influència hispĂ nica sobre lâ&#x20AC;&#x2122;italiĂ  passĂŠs a aquesta llengua el modisme sord(o) com(o) una tĂ pia i que, havent desprĂŠs caigut en desuetud (com tants altres mots i construccions) es conservĂŠs tan sols




Notes lexicogràfiques i etimològiques diverses

entre els parlants llombards del nord-est de la península. Aquests, arribat el moment en què no entenen el significat de tàpia, solucionen el problema canviant el mot estrany per un de més o menys homòfon que pugui mantenir el sentit de la frase. I és aquí on poden entrar en joc el talp i la sordesa que li atribueix Coromines. És aquí, si es vol, que es pot fer ús del seu raonament i dir: per la seva condició d’animal subterrani el talp es pot arribar a considerar una bèstia sorda. Això i l’homofonia explicarien la frase corrupta. Corrupta entre els llombards, no pas entre nosaltres. Acabo amb unes paraules sobre la catalanitat d’aquesta frase comparativa: els diccionaris antics que ara tinc a mà (el Labèrnia i l’Aladern) no l’esmenten. Tan sols registren sord com una campana, sord com una caldera o més sord que una pedra. I trobo significatiu que Labèrnia posi com a equivalent en castellà d’aquesta última frase justament más sordo que una tapia. Això em fa pensar que l’hem pogut manllevar als veïns.




CEL rogent t e x t o s


Les Notes folklòriques (1924-1928) recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell Albert AragonÊs Salvat (ed.)

CamĂşs, entrat de polsos, revingut, amb el cabell esverat i tirant a ros, semblava un pagès però era fuster de banc. I un patriota. Artur BladĂŠ Desumvila, Lâ&#x20AC;&#x2122;edat dâ&#x20AC;&#x2122;or (1995)

Tot i que no en tenim una total certesa, podem afirmar que Ramon SedĂł Borrell va nĂ ixer lâ&#x20AC;&#x2122;any 1892 o 1893 a la Serra dâ&#x20AC;&#x2122;Almos, on tenia una bona part de familiars.1 Segons les notes de felicitaciĂł i condol publicades a la premsa, sabem que estava casat amb MarĂ­a Pena PallejĂ  i qui va tindre un primer fill, RamĂłn SedĂł Pena, que va morir a lâ&#x20AC;&#x2122;edat de 25 mesos el dia 19 de març de 1923; un altre fill de nom Jordi, nascut a finals de desembre de 1923, i un altre de nom Ramon, nascut el dia 21 de novembre de 1926.2 En el camp de la polĂ­tica va ser secretari de la junta directiva de la Joventut Nacionalista de Capsanes, creada lâ&#x20AC;&#x2122;any 19193, i com a membre del partit catalanista AcciĂł Catalana, va formar part del consistori de lâ&#x20AC;&#x2122;Ajuntament de Capçanes constituĂŻt lâ&#x20AC;&#x2122;1 de febrer de 1934 com a primer conseller, al costat del seu amic AbdĂł BarcelĂł i Ciurana com a alcalde.4 En el camp de lâ&#x20AC;&#x2122;acciĂł cultural SedĂł Borrell va ser president dâ&#x20AC;&#x2122;una ComissiĂł Delegada de lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Protectora de lâ&#x20AC;&#x2122;Ensenyança Catalana a Capsanes creada lâ&#x20AC;&#x2122;any 1922.5 Com a publicista va escriure al setmanari La Veu de Tarragona (1913-1935) a partir de 1919 fins 1928, on probablement tambĂŠ era corresponsal de Capçanes; formava part de lâ&#x20AC;&#x2122;equip de redacciĂł del setmanari gandesĂ  El Llamp (1921-1934) a partir del 1922, i va col¡laborar a la revista Tivissa (1928-1931). Lâ&#x20AC;&#x2122;any 1916 era corresponsal a Capçanes del diari reusenc Foment (1906-1936) i del diari Reus a partir del 1926.6 La majoria dels seus articles sĂłn de carĂ cter polĂ­tic i expressen les seues conviccions catalanistes i republicanes. Com diu el seu amic Salvador Estrem i Fa, SedĂł Borrell ÂŤtĂŠ una especial cura en perseguir i retallar dels periòdics, amb unes estisores de tallar ungles, les notes 1 Hem deduĂŻt aquestes dades perquè en unes ÂŤFulles de â&#x20AC;&#x153;Dietariâ&#x20AC;?Âť signades el 16 dâ&#x20AC;&#x2122;octubre de 1917 que va publicar mĂŠs tard a La Veu de Tarragona (21.01.1922), p. 2, diu que tenia 25 anys; i perquè a la revista Tivissa (20/12/1929), p. 3, sâ&#x20AC;&#x2122;afirma â&#x20AC;&#x153;contra el que pugui fer suposar el pseudònim, Ramon de Capsanes, ĂŠs fill de La Serraâ&#x20AC;?. En altres notĂ­cies disperses trobem referències a la mort dâ&#x20AC;&#x2122;un cosĂ­ germĂ , Ramon SedĂł BarcelĂł, i del seu padrĂ­, RamĂłn SedĂł i TornĂŠ, tots dos de la Serra dâ&#x20AC;&#x2122;Almos. Veg. La Veu de Tarragona (06.05.1922), p. 3; El Llamp (30.04.1926), p. 3. 2

Veg. La Veu de Tarragona (20.02.1921), p. 3; El Llamp (31/03/1923), p. 3; El Llamp (15/01/1924), p. 3; i El Llamp (30/11/1926), p. 3; La Veu de Tarragona (18/12/1926), p. 3. 3

Veg. La Veu de Tarragona (17.08.1919), p. 3; (14.09.1919), p. 3; (19.03.1921), p. 3; (13.01.1923), p. 3.

4

Veg. Diari de Tarragona (07.02.1934), p. 1.

5

Veg. La Veu de Tarragona (16/12/1922), p. 3.

6

Veg. El Llamp (31.01.1926), p. 3.

EH&(UR/HV9   


Albert Aragonés Salvat

més interessants» i, molt sovint, polemitza amb altres articulistes de la premsa d’arreu del país.7 També va publicar alguns textos literaris breus en prosa, una novel·la curta publicada per entregues8 i un «bell folletó» titulat Proses d’amor i de neguit.9 Les «Notes» que editem a continuació van ser publicades en deu entregues numerades a El Llamp entre l’any 1924 (IVIII), 1925 (IX) i 1928 (X), amb el títol Notes folk-lòriques. Recullides i anotades per R. S. B.10 A aquestes hi hem afegit una onzena entrega publicada a la revista Tivissa l’any 1928 que porta per títol Folk -lòriques, signades amb el pseudònim Ramon de Capsanes.11 De les 117 cançons i refranys publicats a El Llamp, hi consta que quinze han estat recollides per Font de l’Eura (4.1.-4.7.; 51.-5.8.), pseudònim d’un col·laborador no identificat que firma la secció «Humorístiques» o «Curiositats populars», que sol incloure una xarada i una Portada d'El Llamp, núm. 71 cançó popular.12 De les cinc cançons re(Gandesa, 15 de juny de 1924). collides a la revista Tivissa, les quatre primeres ja s’havien publicat abans a El Llamp (11.1. = 8.1.; 11.2. = 2.14.; 11.3. = 10.5.; 11.4. = 6.1.) i tan sols l’última és inèdita (11.5.).

7

Veg. Salvador Estrem i Fa, «Instant. Callar», El Llamp (15.05.1926), p. 2.

8

Veg. «Fulles de “Dietari”» signades el 16 d’octubre de 1917 per Ramon de Capsanes, La Veu de Tarragona (21.01.1922), p. 2; «Proses barbres. L’estètica en el caminar II», signat per Ramon de Capsanes, La Veu de Tarragona (08.05.1921), p. 2; «Fragment d’una novela no acabada encara», El Llamp (31.08.1922), p. 2; «Proses barbres. Les orenetes tornen», La Veu de Tarragona (10.05.1924), p. 2, reproduït a El Llamp (30.04.1927), p. 2; «Proses barbres. Alsant el beire», La Veu de Tarragona (12.01.1924), p. 2, reproduït a El Llamp (31.01.1924), p. 2; «Petites proses. Quadret. A l’amic M. B.», El Llamp (15.06.1924), p. 2. Veg. també «Proses barbres. La nove·la d’En Jordi Apòstol», La Veu de Tarragona (26.01.1924), p. 3; (09.02.1924), p. 2; (23.02.1924), p. 2; (15.03.1924), p. 2; (19.04.1924), p. 1. 9

Veg. El Llamp (31.07.1924), p. 5.

10

Veg. El Llamp. Portaveu nacionalista de Gandesa i sa comarca [Gandesa], núm. 65 (15/03/1924). pàg. 2: [I] (1-12); núm. 66 (31/03/1924), pàg. 2: II (1-2), pàg. 3: [II] (3-15); núm. 70 (31/05/1924), pàg. 3: III (1-18); núm. 71 (15/06/1924), pàg. 2: IV (1-11); núm. 74 (31/07/1924), pàg. 5: V (1-12); núm. 75 (15/08/1924. pàg. 3: VI (1-10); núm. 76 (31/08/1924), pàg. 3: VII (1-11); núm. 77 (15/09/1924), pàg. 3: VIII (1-9); núm. 88 (25/02/1925), pàg. 3: IX (1-9); núm. 169 (15/07/1928), pàg. 11: X (1-8). 11

Veg. Tivissa. Quinzenari de la Vila [Tivissa], núm. 4 20/09/1928), pàg. 9: [11] (1-5).

12

Sembla clar que es tracta d’algú de Gandesa; primer, perquè la font de l’Heura és una font que es troba al seu municipi, i sobretot perquè a la quarta entrega l’advertiment diu: Gandesanes recullides per Font de l’Eura.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

«NOTES FOLKLÒRIQUES» 1.1. Santa Maria del Prat, Sant Domingo de Rasquera, Santa Paulina d’Ascó i Sant Pau de la Figuera. 1.2. Corbera, la foradada; Gandesa, la flor del món; les costes de la Fontcalda per mi ben planes són. 1.3. Una barca pel riu baixa i el meu maco no ha vingut; li escriuré una carteta per veure si s’ha perdut. 1.4. De les ales de un mosquit ne van formar Castelló i de les retalladures l’Ametlla i Benicarló. 1.5. Un ganivet espuntat i una podadora vella, un trabuc mal carregat: les armes de l’Argentera. 1.6. Senyora de Móra, casada a Faió, porta mantellina de pell de bacó.13 1.7. Los fadrins del Guiamets quina desgràcia han tingut, que al tomb de la processó Sant Fèlix los ha caigut. 1.8. A Colldejou tots són guerxos, a Llaveria no tant, a Marçà la boniquesa i a Mont-roig la flor del Camp. 13

En la nota de l’autor publicada al final de la segona entrega (El Llamp, núm. 66 (31/03/1924), pàg. 3, fa constar dues «equivocacions que cal corretgir», una de les quals afecta aquest vers: «Allí on diu «de pell de tuxó«, ha de dia: de pell de bacò». A l’original, però, diu «de pell de tacó».




Albert Aragonés Salvat

1.9. A Colldejou venen bledes, a Llaveria espinacs, a Capçanes venen noies per deu cèntims tres manats. 1.10. A Reus enganxen, a Tarragona manxen i al Serrallo desenganxen. 1.11. -Maria Teresa què en fas al terrat?14 -En trenco avellanes per l’enamorat. -No en trenquis massa que l’empatxaràs. -En farem un tenterro15 que ningú el sabrà. 1.12. Si dius Morata del Conde vés en compte. 2.1. A la Serra terra negra, a Darmós costerut, al Masroig per terra roja i als Guiamets per blat curt. 2.2. A Falset no es pot dir Biula perquè el batlle ho ha privat, i a Capçanes no es pot dir oi perquè l’estanquera ho ha manat. 2.3. Un soldat de Riudoms i un de Riudecols, van anar a l’Aleixar i es van menjar tots els fesols. 2.4. Treu lo cap a la finestra cara de setrill sens oli

14

En la nota de l’autor publicada al final de la segona entrega (El Llamp, núm. 66 (31/03/1924), pàg. 3, fa constar dues “equivocacions que cal corretgir”, una de les quals afecta aquest vers: «allí ant diu »que fás aquí?», ha de dia: que en fas al terrat?». A l’original, però, diu «que en fas aquí?». 15

tenterro. Variant no documentada de enterro 'enterrament'.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

encara que tu no vulguis el teu pare m’ha de ser sogre. 2.5. A Tortosa venen peres al Perelló perellons i a la cala de l’Ametlla tomaques i pebres tous. 2.6. Les xiques de Llaveria tenen lo monyo molt gros se pensen que és cabellera i és carabassa amb arròs. 2.7. A la Torre són raboses a Vinebre caragols a la Figuera són llépols i a Cabacés bocamolls. 2.8. A la Pobla cacen tords a Batea les grivetes les xiques de Nonasp crien dos nius d’aurenetes.16 2.9. Maella l’han fet ciutat i Favara corral de vaques, les noies de Nonasp són de totes les més guapes. 2.10. Mare, deixeu-m’hi anar a Alforja a plegar vellanes 17 que’n cantaré una cançó per als fadrins de Riudecanyes. 2.11. Aubercocs18 i cireres son bassons balles19, ara venen les figues que omplen les panxes.

16

aurenetes. Variant de orenetes. També a 4.2.

17

vellanes. Variant de avellanes. Cf. 1.11.

18

Aubercocs. Variant de albercocs.

19

Frase incomprensible. Cf. DAguiló (s. v. vianda): «Aubercochs y cireres, bona vianda perqué quant son madures omplen la panxa», Glossa mallorquina. Aquesta versió mallorquina es coneix amb el nom de «Bolero de s'escandalari».




Albert AragonĂŠs Salvat

2.12. Un dia baixant de Prades vaig passar per la FebrĂł, i vaig veure una senyora que anava a missa major; per mantellina una sĂ rria, per bolsillo un senallĂł, per rosaris una corda i per ventall un bufador. 2.13. FaiĂł cul dâ&#x20AC;&#x2122;AragĂł tenen per musica sols un tambor. 2.14. A la vila de Tivissa sâ&#x20AC;&#x2122;hi crien los mossos altos, i a la vileta del Prat sĂłn petits, però sĂłn guapos. 2.15. Mare de DĂŠu de la Roca Sant Cristo de Balaguer si voleu que em faci monja deixeu-me casar primer. NOTA. En les primeres notes publicades hi ha unes equivocacions que cal corretgir: AllĂ­ on diu ÂŤde pell de tuxó, ha de dia: de pell de bacò, i allĂ­ ant diu Âťque fĂĄs aquĂ­?Âť, ha de dia: que en fas al terrat? R. S. B.

3.1. Marieta cistellera tu que en saps de fer cistells fes-meâ&#x20AC;&#x2122;n una panera per anar a collir clavells. 3.2. Al vergeret del meu pare nâ&#x20AC;&#x2122;hi ha de grocs i de vermells per enramar la Costòria20 i el SantĂ­ssim Sagrament. 3.3. Los fadrins dels Guiamets tots sĂłn caragolins21 de presa que vint-i-cinc no en fan deu, i trenta no en fan dotzena. 20 Costòria. Variant de Custòdia. Manent (1994: 33) recull aquesta versiĂł a Gratallops (Priorat): ÂŤAllĂ  dalt de la muntanya / cullen roses i clavells / per enramar la custòdia / del SantĂ­ssim SagramentÂť. 21 caragolins. DIEC (s. v. caragolĂ­): Olla petita. DCVB (s. v. caragolĂ­): TupĂ­ de terrissa molt petit, de 5 a 8 cm. d'altĂ ria (PuigcerdĂ , BagĂ , Pobla de L., Igualada, Sta. Col de Q., Priorat, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre). Segons Miralles (1983), a la Selva del Camp hi ha tupins dâ&#x20AC;&#x2122;onze mides diferents, entre els qual hi ha el segĂźents: CaragolĂ­, de tan sols mig petricĂł de capacitat; De presa, de dos petricons.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

3.4. Si voleu fadrins fadrines del color del xacolata22 aneu al poble de Rasquera que amb un xavo en donen quatre. 3.5. A Flix, qui be n’entra, mal ne ix. 3.6. La tia Llovera baixant de Maials, dóna una ensopegada i es trenca els queixals, lo metge la cura li posa pallús la tia Llovera és un agucil.23 3.7. Maria fes-te la trena que ton pare et vol casar, amb un xic de Riba-roja que en guarda bestiar. 3.8. Marita de la plaça, Tereseta del cantó són bones les botifarres quan surten del calderó. 3.9. Catalana vevelana,24 aragonesa tossuda, més val una catalana que tot l’Aragó junta. 3.10. A la Cala de l’Ametlla Déu me’n guard de tornâ-hi més perquè no tenen rellotge i mai saben quina hora és.

22

xacolata m. Variant de xocolata f. i xocolate m..

23

agucil. Variant de agutzil.

24

vevelana. Figueres i Veciana (2006) van recollir l'any 2001 a Capafonts (Baix Camp) aquesta versió: «Catalana remelana / I aragonesa tossuda / Però val més una catalana / Que tot l’Aragó junta».




Albert Aragonés Salvat

3.11. Fadrins si voleu fadrines del color del macabeu aneu a Masdenboquera25 per un quarto en donen deu. 3.12. Més val una bateana que totes les de Gandesa; que es saben menejar per la dreta, i l’esquerra. 3.13. Les xiquetes de Gandesa tenen molt poqueta veu quan canten a la Fontcalda plora la Mare de Déu. 3.14. Les xiquetes de la Serra l’olla la saben posar si els sortia un noi ben ros no el deixarien passar. 3.15. Les xiquetes de Darmós tenen lo morro de plata, al dematí quan se lleven se’n van a furgar a la mata (1). Nota de l’original: (1) A Darmós és poble faltat d’aigua i per recollir-la quan plou, tenen una bassa molt gran, havent-hi dintre una grossa mata, heus aquí el perquè de la mata de la cançó.

3.16. Encara que sóc de Vilalba a Rasquera em vull casar me donaran el dot amb figues ja tindré amb què rosegar. 3.17. Marieta de la Serra qui t’ha fet lo romangó26 —Una vella reganyosa al raconet de Maimó (2). Nota de l’original: (2) Partida de terreny de dit poble.

25

Masdenboquera. Mantenim aquesta forma, en comptes de l'oficial Masboquera, per no alterar la rima.

26

romangó. DCVB: Arruga de la roba.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

3.18. Al campanar de Darmós hi ha caigut un llamp del cel, s’ha armat un ball del dimoni i els ha fugit Sant Miquel (3). Nota de l’original: (3) Sant Miquel, és el patró de Darmós.

4.1. Un dia ballant sardanes amb un frare caputxí li van pendre27 les alforges i la botella del vi. 4.2. Lo clavell truca a la porta clavellina baixa a obrir. Això són les aurenetes28 que et vénen a recibir. 4.3. Al mas de Montagut són guerxos al mas d’en Pelejà no tant; al Maset l’esparreguera i al mas Gran la flor del camp. 4.4. Lo Masroig no et faci goig ni de lluny ni d’aprop.29 4.5. La Torre de Fontaubella n’està enmig de dos barrancs totes les xiques més guapes són filles dels capellans. 4.6. Los fadrinets de Marçà no valen una pesseta, per fer demanar una noia necessiten papeleta. 4.7. ¡Ai Capçanes! ¡ai Capçanes! ¡ai Capçanes! de renom, cada vegada que hi penso los meus ulls semblen dos fonts.(*) Nota de l’original: (*) Gandesanes recollides per Font de l’Eura. 27

pendre. Variant de prendre.

28

aurenetes. Variant de orenetes. També a 2.8.

29

d'aprop. Variant de de prop.




Albert Aragonés Salvat

4.8. Prat de Comte és xicotet la vila molt esgarrada no tenen taulell al forn i l’església enrajolada. 4.9. Gent de Móra gent traïdora ajuden als de Falset, que les bruixes se barallen al castell de Miravet. 4.10. Marieta fes-te’l monyo que ton pare ha vingut, t’ha portat una pinteta de la Font de la Salut. 4.11. Lo sol ja se’n va a la posta les gallines al joquer, quina cara en farà l’amo si no acabam l’oliver. 5.1. Jo en tinc unes castanyoles del sogre, Déu lo perdó, per a fer ballar a la sogra quan tindré l’ocasió. 5.2. Josepet, fill del meu cor: m’han dit que et vols fer frare; n’hauràs de dormir sol i no t’agrada gaire. 5.3. Maria de la xorvi30 no tires aigua al carrer, que el teu maco passarà i es mullarà el calser. 5.4. Aquesta és la cotita31 maca que canten els de Capçanes, que van d’haver de plantar els mollós32 allà on no en tenien ganes.

30

xorvia. Variant de xirivia.

31

cotita. Diminutiu de cota 'jota'.

32

mollós. Variant de mollons, plural de molló 'fita'.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

5.5. Me menjaria un plat d’olla i un cabàs de figues seques; a les noies d’aquet33 poble les envio a fer punxetes.34 5.6. A cal Terino venen blat; a ca la Viola35, porqueres, i al carrer de ca la Xima s’hi aturen les borratxeres. 5.7. A Calanda venen cossis i a Riba-roja, ribells; a Miravet fan càntirs i a l’Argentera argadells.36 5.8. Si vols viure regalada vés-te’n a Santa Marina, que allà beuràs aigua fresca quan salta de la petxina i davall d’un xipreret menjaràs arròs i gallina. *** (1) Nota de l’original: (1) Recollides per Font de l’Eura. 5.9. Jo tinc una tia torta i un oncle que no s’hi veu; quan ma tia morirà tot lo d’ella sirà37 meu. 5.10. A la raval d’enfora diuen que no hi ha diners, per més que no haige38 plata hi ha xiques com a xiprers.

33

aquet. Variant de aquest.

34

punxetes. Eufemisme de punyetes. ca la Viola. Actualment és una casa de pagès de Capçanes (C/ Dalt, 18). Veg. el web http:// www.calaviola.org/. 35

36

argadells. Variant de arganells.

37

sirà. Variant de la forma verbal serà. haige. Variant de la forma verbal haja o hagi.

38




Albert Aragonés Salvat

5.11. Calla, tu, si vols callar, cara de cóc en sardines, que el dia que tu vas nàixer van nàixer totes les xinxes. 5.12. De Galícia n’ha vingut aquell peix tan maleït, al que l’han posat al foc n’ha pegat gran estampit. Nota.—Cal advertir als volguts llegidors de «Notes folk-lòriques» que no és el nostre propòsit ferir sensibilitats ni molestar en el més mínim a ningú. Ben al contrari; si publiquem aquestes «Notes» és per a donar a conèixer i estudiar una de les característiques més interessants del nostre poble. Mai que s’hi vegin en les mateixes altres intencions que les apuntades. La malevolença39 no hi cova en nosaltres i prou trencaríem la ploma a la més lleu sospita.

6.1. A Sant Domingo de la Serra me vaig menjar una arengada, i a Sant Miquel de Darmós cansalada i botifarra. 6.2. No te’n casis a la Palma que és terreno de mussols, te’n faran matar llangostos40 tant si vols com si no vols. 6.3. Casa nova cau de rates casa vella ratolins i la casa que hi ha xiques hi habiten molt els fadrins. 6.4. Si el govern me’n pren la vara no tinc més remei companys, que agafâ’n una de freixa 41 i posâ’m a vendre galls. 6.5. Ai noies correu correu i aneu a poc a poc que tinc la gàbia oberta i m’ha fugit el perdigot.

39

malevolença. Variant de malvolença o malevolència.

40

llangostos. Variant de llagostos. DCVB (s. v. llangosto): Gandesa, Ribera d’Ebre, Benassal, Llucena.

41

freixa. Variant de freixe. DCVB (s. v. freixa): Fon.: féa (Amposta, L’Ametlla).




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

6.6. Mare les barques ja baixen i la meva no ha arribat, s’ha quedat a Mequinensa que la descarreguen de blat. 6.7. Qui de canyes fa flautes i de dones fa cabal, en sa vida es veurà un quarto i morirà a un hospital. 6.8. Érets42 mossa falaguera, molt asseguerada43 vas, me burlo de la somera que no pot estrenar un bast. 6.9. Josepet fill del meu cor fill de les meves entranyes, del temps que no t’havia vist t’han crescut un pam les banyes. 6.10. A la Torre són raboses a Marçà són aguineus,44 als Guiamets lleganyosos i a Capçanes draps dolents. 7.1. Voleu que vos digui les quatre ciutats del món? Masricart i la Canonja, Llaveria i Colldejou. 7.2. A cal Garip diuen missa, a cal Maieu alcen Déu i a ca la Jepa de l’Oli porten la Mare de Déu. 7.3. Quan el campaner campaneja festa va o festa rodoleja.45

42

Érets. Variant de la forma verbal eres del verb ésser.

43

asseguerada. Variant de assedegada. DCVB (s. v. asseguerat, -ada): a Vendrell, segons ALC, c. 171.

44

aguineus. Variant de guineus. Cf. vs. 1: raboses.

45

rodoleja. Verb no documentat relacionat probalement amb ròdol.




Albert Aragonés Salvat

7.4. La Figuera cau molt alta, Cabacés molt amagat, la Bisbal amb una roca i Margalef amb un forat. 7.5. Per figues a Riba-roja, per carxofes Ascó, i per noies boniques Mequinensa i Escatró.46 7.6. A Rasquera fan cabassos i a Ginestar cabassoles47 ja no pot arribar més que a Móra miden les dones. 7.7. Tarragona la brivona48 Constantí lo bon fadrí Vila-seca l’han cremada i els de Reus volen fugir. 7.8. Ai Musefre del Garip como te van acabando, igual te passarà a tu, com a la montanya del Calbo. 7.9. Les xiques del carrer del Sol són poques i batxitlleres49 van detràs dels xics fadrins com els rucs a les someres. 7.10. La mare me’n diu bandera i jo li dic que te raó totes les bones banderes van devant50 de la professó.

46

Escatró (Ascatró). Forma catalanitzada del nom oficial Escatrón. cabassoles. Variant no documentada de cabassos o cabasses motivada probablement per la rima amb les dones o les cassoles del quart vers d’altres versions d’aquesta cobla. 47

48

brivona. DCVB (s. v. brivó -ona): derivat de briva a través del cast. bribón.

49

batxitlleres. Variant de batxilleres.

50

devant. Variant de davant.




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

7.11. Les noies de Dosaigües51 quan se’n van al barrancó52 a l’una mà porten el càntir i a l’altra el festejador. 8.1. A Tivissa en diuen missa i a Móra en canten l’aurora, i a la vileta dels Masos ne tinc la festejadora. 8.2. Santa Paulina d’Ascó, Sant Blai de la Fatarella, Sant Gregori del Pinell i Sant Domingo de Rasquera. 8.3. Les xiques de la Torre totes tenen un costum amb la cona53 agranen casa i amb el buf apaguen la llum. 8.4. Una fadrina ben certa festejava amb un casat, i al raconet de l’esgorfa54 la rata acaçava al gat. 8.5. Les xiques de Llaveria tot ho volen saber una lliura de cireres quants pinyols hi pot haver. 8.6. No en volem cap que no sia dels nostres no en volem cap que no sia torrat, baixem beure, baixem beure rom i anissat. 8.7. Els de la Bisbal porten l’escopeta al punt de dalt.

51

Dosaigües (Dosaiguas). Variant del nom oficial Duesaigües.

52

barrancó. Diminutiu de barranc.

53

cona. Variant de cotna.

54

esgorfa. Variant de algorfa.




Albert AragonĂŠs Salvat

8.8. A Tarragona fan un moll a Reus un canal, a Mont-roig fan una esglĂŠsia que no lâ&#x20AC;&#x2122;acabaran mai. 8.9. A Vinaròs nâ&#x20AC;&#x2122;hi ha un costum que les dones lâ&#x20AC;&#x2122;han posat, al dematĂ­ quan se lleven totes seâ&#x20AC;&#x2122;n van al mercat amb el bolsillo ben ple i amb el senall55 al costat; i les bledes no sâ&#x20AC;&#x2122;hi acosten, botifarra, peix i carn, per això hi ha dones grosses que no es poden menejar i quan moren les enterren amb un cotxe cap al fossar. 9.1. Una barca pel riu baixa carregada dâ&#x20AC;&#x2122;estisores per a tallar la llengua a les dones xarradores. 9.2. A ta mare he de dir que ĂŠs dona considerada que em pagui tots els jornals del temps que tâ&#x20AC;&#x2122;he festejada. 9.3. En ma vida he rigut mĂŠs que un dia collint tomaques me la miro, me la veig una gallina amb sabates. 9.4. Vi que ve del Cel amb molta primor56 a lâ&#x20AC;&#x2122;home sens saber de lletra el fa ĂŠsser predicador. 9.5. Una rata, un gos i un gat i un escarabat pelut tots sâ&#x20AC;&#x2122;han esgarranxinat57 de la batussa que han tingut. 55

senall. Variant de senalla o senallĂł. primor. DCVB (s. v. primor): Subtilesa, finor; qualitat de fi, de subtil; cast. sutileza, primor. 57 esgarranxinat. Variant de esgarrinxat. 56




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

9.6. A cal Pou la llangonissa58 a cal Maroigú el vi blanc, a ca l’Estrella les pastes i a cal Gutxo ja cauran. 9.7. Al carrer de cal Ximarro salta i balla una arengada, ja en surt el vell Carrasquet amb l’espasa rovellada. 9.8. La Mare de Déu allà les quatre hores, duia el berenar per a les rentadores: un plat de enciam, i un altra de pomes un altra de peres de les mascaroles59. 9.9. Un dia venint de Prades vaig passar per la Febró, vaig trobar un cau de formigues que es menjaven un senyor. 10.1. Diuen que han mort a ma mare, una mare tan hermosa; quantes morts en causarà si jo puc entrar a Tortosa. 10.2. Jo en tinc unes castanyoles que me les vaig comprar a Reus; un ral que no me les toques, un ral que no me les veus. 10.3. S’ha casat Vicent de Lirs i ha tingut bona fortuna; tot ha sigut en un temps, dona, dot i criatura.

58

llangonissa. Variant de llonganissa. mascaroles. Variant de mosqueroles. DIEC (s. v. mosquerola): Pera de mida mitjana, vermella o moradenca. 59




Albert Aragonés Salvat

10.4. Per cireres, la Torre; per rovellons, lo Port, i per xiques guapes Gandesa, Corbera i Bot. 10.5 A la Serra plou i neva, a la muntanya fa sol; les xiques de Llaveria hi toquen el flabiol. 10.6. A cal Marco mengen figues; a cal Forner, verdiells60; a cal Gutxo, carabassa, i a cal Vallès, moscatells. 10.7. A la mar tiren bales i al riu perdigons; les noies de Móra porten pantalons. 10.8. A la Serra són serranos; als Guiamets, lleganyosos; a Capçanes són bonicos i a Marçà són orgullosos. 11.1. A Tivissa en diuen missa, i a Móra, canten l’aurora i a la vileta dels Masos hi tinc la festejadora. 11.2. A la vila de Tivissa, s’hi crien els mossos altos, i a la vileta del Prat, són petits, però són guapos. 11.3. A la Serra plou i neva, i a la muntanya fa sol, les xiques de Llaveria, hi toquen el flabiol.

60

verdiells. DCVB: Varietat de raïm blanc, de pell molt fina, que madura primerenc (Tortosa, Maestrat).




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

11.4. A Sant Domingo de la Serra vaig menjar-me una arengada, i a Sant Miquel de Darmós botifarra i cansalada. 11.5. Que... que... equec... el gall de Falset. Qui dirà missa: el gall de Tivissa. Qui farà foc: el gall del Masroig. Qui farà fum: el gall de Bellmunt.

APARAT CRÍTIC A continuació anotem les modificacions ortogràfiques que hem establit en el text. En cap cas no hem modificat la puntuació ni la lletra cursiva. No hi fem constar les modificacions dels topònims, que es troben a l’Índex onomàstic. Tot i que hem eliminat l’accent circumflex i hem afegit la r final a alguns infinitius (anâ, callâ), transcrivim amb aquest accent els casos següents: 3.10. vs 2: tornâ-hi : tornai ; 6.4. vs. 3: que agafâ’n : qu’agafan ; vs. 4: posâ’m : posam . El títol de les «Notes» varia en les diferents entregues: 1, 5, 6, 7, 8, 9: Notes folk-lóriques; 2, 3, 4: Notes folk -loriques; 10: Notes folk-lòriques; 11: Folk-lòriques. 1.2. vs. 4: mi : mí 1.7. vs. 3: tomb : tom 1.10. vs. 3: desenganxen: deseganxen 1.11: vs. 2: què : que ; vs. 5: trenquis : trenqui’s 1.12. vs. 2: vés : ves 2.2. vs. 2 i 4: perquè : perquè ; vs. 3: no es : no’s 2.3. vs. 4: i es : i’s 2.5. vs. 2: perellons : perellóns 2.6. vs. 4: és : es ; vs. 4: arròs : arróç 2.7. vs. 1 i 3: són llépols : son llèpols ; vs. 4: bocamolls : boca-molls 2.8. vs. 1: cacen tords : caçen torts 2.9. vs. 4: són : son ; vs. 4: més : mes 2.10. vs. 1: deixeu-m’hi : deixeum-hi ; vs. 4: per als : per els 2.12. vs. 4: major : majô ; vs. 8: bufador : bufadô 2.13. vs. 2: tenen : tegen ; vs. 3: tambor : tambò 2.14. vs. 4: són : son ; són : son 2.15. vs. 3: voleu que em faci : voléu que’m fassi 3.1. vs. 2: saps : sabs ; vs. 3: fes-me’n : fesme’n ; vs. 4: anar a collir : anâ a cullir 3.2. vs. 2: n’hi ha : ni hi ha ; vs. 3: Costòria : Costoria ; vs. 4: i el : i’l 3.3. vs. 2: són : son 3.6. vs. 3: dóna : dona ; vs. 4: i es : i’s ; vs. 8: és : es 3.7. vs. 4: bestiar : besti 3.8. vs. 1: plaça : plassa ; vs. 3: són : son ; botifarres : butifarres 3.9. vs. 2: tossuda : tosuda ; vs. 3: més : mes 3.10. vs. 2: me’n guard de tornâ-hi : m’enguard de tornai 3.12. vs. 3: que es saben menejar : que és saben meneixar 3.14. vs. 2: possar : posar ; vs. 3: sortia : surtia 3.15. vs. 4: se’n : s’en ; Nota (1): és : es ; recollir-la : recullirla ; gran : grant ; heus aquí el perquè : heusaqui el perque 3.16. vs. 1: sóc : soc ; vs. 4: amb què : amb que 3.17. vs. 4: raconet : reconet




Albert Aragonés Salvat 3.18. Nota (3): és : es 4.2. vs. 3: Això són : Aixó son ; vs. 4: vénen : venen 4.3. vs. 1: són : son ; vs. 1: faci : fassi ; vs. 3: esparreguera : esparraguera 4.4. vs. 1: no et : no ’t 4.5. vs. 2: està enmig : està en mig ; vs. 4: són : son 4.6. vs. 3: demanar : demanà 4.7. vs. 4: semblen : semblan ; Nota (*): recollides : recullides 4.8. vs. 1: és : es ; vs. 4: església : Esglesia ; enrajolada : enraijolada 4.9. vs. 1: traïdora : traidora ; vs. 3: les : las 4.10. vs. 1: fes-te’l : feste’l 4.11. vs. 1: va : và ; vs. 2: joquer : joqué ; vs. 3: farà : fará ; vs. 4: oliver : olivé 5.1. vs. 1: Jo en tinc : Jo’n ting 5.2. vs. 2: que et : que’t 5.3. vs. 2: carrer : carrê ; vs. 3: que el : que’el ; vs. 4: el calcer : ’l calsê 5.4. vs. 4: no en : no’n 5.6. vs. 1: cal : câ’l ; vs. 2 i 3: ca la : câ la 5.7. vs. 3: càntirs : cantis 5.8. vs. 2: vés-te’n : vesten ; Nota (1): recollides : recullides 5.9. vs. 1: tinc : ting 5.10. A la raval : A l’arrabal ; vs. 2: diners : dinés ; vs. 4: xiprers : xiprés 5.11. vs. 1: callar : callâ ; vs. 2: cóc : coc ; vs. 3 i 4: nàixer : naixer 5.12. vs. 4: gran : grat Nota: conèixer : coneixer ; interessants : interesants ; vegin : veigin ; malevolença : malevolensa 6.1. vs. 4: botifarra : butifarra 6.2. vs. 1: te’n : ten ; vs. 2: és : es ; vs. 3: te’n faran : t’en faràn 6.4. vs. 1: me’n : m’en ; vs. 2: tinc : ting ; vs. 3: que agafâ’n : qu’agafan ; vs. 4: posâ’m : posam 6.5. vs. 3: tinc : ting ; gàbia : gabia 6.8. vs. 1. Érets : Erets ; vs. 2: asseguerada : aseguerada 6.9. vs. 3: no t’havia : no’t havia 6.10. vs. 1 i 2: són : son ; vs. 3: lleganyosos : llaganyosos 7.1. vs. 1: Voleu : Voléu ; vs. 2: món : mon 7.2. vs. 1 i 2: cal : câ’l ; vs. 3: ca : cà ; de l’Oli : del Oli 7.3. vs 1: campaneja : campaneixa ; vs 2: rodoleja : rodoleixa. 7.7. vs. 1: brivona : bribona ; i els : i’ls 7.8. vs. 3: pasarà a tu : pasará a tú 7.9. vs. 2: són : son ; batxilleres : batxitlleres ; vs. 3: detràs : detras 7.10. vs. 1: me’n : m’en 7.11. vs. 2: se’n : se’n ; vs. 3: mà : ma ; càntir : canti ; vs. 4: festejador : festejado 8.1. vs. 4: tinc : ting ; festejadora : festeixadora 8.4. vs. 2: festejava : festeixava ; vs. 4: acaçava : cassava 8.5. vs. 3: cireres : sireres 8.6. vs. 4: anissat : anisat 8.8. església : esglesia 8.9. vs. 3: lleven : llevan ; vs. 5: ple : plé ; vs. 7: s’hi : si ; vs. 8: botifarra : butifarra ; vs. 9: això : aixó ; vs. 10: no es : no’s ; menejar : meneixar 9.1. vs. 2: estisores : d’estizores 9.2. vs. 3: que em : que’m ; vs. 4: festejada : festeixada 9.3. vs. 2: collint : cullint 9.4. vs. 2: primor : primô ; vs. 4: fa : fá 9.5. vs. 4: que han : qu’han 9.6. vs. 1, 2 i 4: cal : câ’l ; vs. 3: ca l’ : câ l’ ; vs. 4: i a : hi a ; cauran : cauràn 9.7. vs. 1: cal : câ’l ; vs. 2: una arengada : u n’arengada ; vs. 3: ja en : ja’n 9.9. vs. 4: que es : que’s 10.1. vs. 1: que han : qu’han 10.2. vs. 1: tinc : ting 10.6. vs. 1, 2 i 3: cal : câ’l ; vs. 2: Forner : Fornê ; vs. 4: cal : ca’l 11.4. vs. 4: botifarra : butifarra




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

ÍNDEX ONOMÀSTIC SANTS I MAREDEDÉUS: Mare de Déu, la (3.13., 7.2., 9.8.); Mare de Déu de la Roca (2.15.); Prat, Santa Maria del (1.1.), Santa Marina (Pratdip) (5.8.); Sant Fèlix (els Guiamets) (1.8); Sant Miquel (Nota 3) (3.18.), Sant Miquel de Darmós (6.1., 11.4.); Sant Blai de la Fatarella (8.2.); Sant Cristo de Balaguer (2.15.); Sant Domingo de la Serra (6.1., 11.4.), Sant Domingo de Rasquera (1.1., 8.2.); Sant Gregori del Pinell (8.2.); Sant Pau de La Figuera (1.1.); Santa Paulina d’Ascó (1.1., 8.2.). OBJECTES SAGRATS: Costoria, la (3.2.); Santíssim Sagrament, ’l (3.2.) PERSONES: Calbo, la montanya del (7.8.); Carrasquet, el vell (9.7.); Garip, Musefre del (7.8.), veg. Garip, câ’l (7.2.); Josepet (5.2., 6.9.); Lirs, Vicent de (10.3.); Llovera, La tia (3.6, 3.6.); Maria (3.7.), Maria de la xorvia (5.2.), Maria Teresa (1.11.), Marieta (4.10.), Marieta cistellera (3.1.), Marieta de la Serra (3.17.); Marita de la plassa (3.8.); Mora, Senyora de (1.6.); Morata del Conde (1.12.); Tereseta del cant�� (3.8.). CASES: Estrella, câ l’ (9.6.); Fornê, a câ’l (10.6.); Garip, câ’l (7.2.), veg. Garip, Musefre del (7.8.); Gutxo, câ’l (9.6., 10.6.); Jepa del Oli, cà la (7.2.); Maieu, câ’l (7.2.); Marco, câ’l (10.6.); Maroigú, câ’l (9.6.); Pou, câ’l (9.6.); Terino, câ’l (Capçanes?) (5.6.); Vallès, ca’l (10.6.); Viola, câ la (Capçanes) (5.6.); Xima, carrer de câ la (Capçanes?) (5.6.); Ximarro, carrer de câ’l (9.7.). CARRERS: carrer del Sol, Les xiques del (7.9.); carrer de câ la Xima (Capçanes?) (5.6.); carrer de câ’l Ximarro (9.7.). BARRIS: arrabal d’enfora, l’ (?) (5.10.); Serrallo, al (Tarragona) (1.10.). MASOS, FINQUES I PARTIDES: Gran, mas (4.3.); Maimó, reconet de (nota 2: partida de Darmós) (3.17.); Maset (el) (4.3.); Montagut, mas de (Marçà) (4.3.); Pelejà, mas d’en (Llardecans?) (4.3.); Calbo, la montanya del (7.8.). SERRALADES: Port, el: port, lo (10.4.) FONTS: Font de la Salut, la (4.10.); Fontcalda, la: Font-Calda, la (3.13.), font-calda, la (1.2.). RIUS: riu, (el) (1.3., 9.1.). POBLES I MUNICIPIS BAIX ARAGÓ: Calanda (5.7.). RIBERA BAIX DE L’EBRE: Escatrón: Ascatró (7.5.). BAIX CINCA: Mequinensa (6.6.): Miquinensa61 (7.5.). BAIX ARAGÓ-CASP: Favara de Matarranya: Fabara (2.9.); Faió (1.6.), Faiò (2.13.); Maella (2.9.); Nonasp (2.8, 2.9.).

61

DCVB (s. v. Mequinensa): Fon.: mikensa (en la pronúncia local).




Albert Aragonés Salvat

SEGRIÀ: Maials: Mayals (3.6.). NOGUERA: Balaguer (2.15.). TARRAGONÈS: Canonja, La (7.1.); Constantí (7.7.); Masricart (Constantí): (7.1.); Tarragona (1.10., 7.7., 8.8.); Vila-seca: Vilaseca (7.7.). BAIX CAMP: Aleixar, l’ (2.3.); Alforja (2.10.); Argentera, l’ (1.5., 5.7.); Colldejou (1.8., 1.9., 7.1.); Duesaigües: Dosaiguas62 (7.11.); Febró, la (2.12., 9.9.); Masboquera (Vandellòs-l’Hospitalet): Masdenboquera63 (3.11.); Mont-roig del Camp: Montroig (1.8., 8.8.); Prades (2.12., 9.9.); Pratdip: Prat, la vileta del (2.14., 11.2.), Prat (1.1); Reus (1.10., 7.7., 8.8.); Riudecanyes (2.10.); Riudecols (2.3.); Riudoms (2.3.). PRIORAT: Bisbal de Falset, la: Bisbal, La (7.4.) la (8.7.); Bellmunt del Priorat: Bellmunt (11.5.); Cabacés (2.7., 7.4.); Capçanes: Capsanes (1.9., 2.2., 4.7., 4.7., 4.7., 5.4., 6.10., 10.8.); Falset (2.2., 4.9., 11.5.); Figuera, La (1.1., 2.7., 7.4.); Guiamets, (els) (1.7., 2.1., 3.3., 6.10.), Guiamets (10.8.); Margalef (7.4.); Marçà: Marsá (4.6., 6.10.), Marsà (1.8., 10.8.); Masroig, (Lo) (2.1., 4.4., 11.5.); Torre de Fontaubella, la: Torra de Fontuabella, La (4.5.), Torra, la (2.7., 8.3., 10.4.?). RIBERA D’EBRE: Ascó (1.1., 8.2.); Darmós (Tivissa) (2.1., 3.15., 3.18., 6.1., 11.4.); Flix (3.5.); Ginestar (7.6.); Llaveria64 (Tivissa): Llabaria (1.8., 1.9., 8.5., 10.5), Llabaría (2.6., 7.1.), Llaberia (11.3.); Miravet (4.9., 5.7.); Móra d’Ebre: Mora (1.6., 4.9., 7.6., 8.1., 10.7., 11.1.); Móra la Nova: Masos, la vileta dels (8.1., 11.1.); Palma d’Ebre, la: Palma, la (6.2.); Rasquera (1.1., 3.4., 3.16., 7.6., 8.2.); Riba-roja d’Ebre: Ribarroja (3.7., 5.7., 7.5.); Serra d’Almos, la (Tivissa): Serra, la (2.1., 3.14., 3.17., 6.1., 10.5, 10.8., 11.3., 11.4.); Tivissa (8.1., 11.1., 11.2., 11.5.), Tivisa (2.14.); Vinebre (2.7.). TERRA ALTA: Batea (2.8.); Bot (10.4.); Corbera d’Ebre: Corbera (1.2., 10.4.); Fatarella, la (8.2.); Gandesa (1.2., 3.12., 3.13., 10.4.); Pinell de Brai, el: Pinell, (el) (8.2.); Pobla de Massaluca, la: Pobla, la (2.8.); Prat de Comte: Prat de Compte (4.8.); Vilalba dels Arcs: Villalba65 (3.16.). BAIX EBRE: Ametlla de Mar, l’: Ametlla, l’ (1.4.), Cala de l’Ametlla, la66 (2.5., 3.10.); Perelló, (el) (2.5.); Tortosa (2.5., 10.1.). BAIX MAESTRAT: Benicarló (1.4.); Vinaròs: Vinaroç (8.9.). LA PLANA ALTA: Castelló del la Plana: Castelló (1.4.). REGIONS: Aragó (2.13.), Aragó, l’ (3.9.); Galícia (5.12.). PARAGENTILICIS: aragonesa (3.9.), catalana (3.9., 3.9). GENTILICIS: bateana (Batea) (3.12.), serranos (la Serra) (10.8.). 62

DCVB (s. v. Dosaigües): Poble del Priorat, en el partit judicial de Falset. DCVB (s. v. Masdenboquera): Caseriu de la comarca de Tivissa (Ribera d’Ebre). 64 DCVB (s. v. Llaveria): Fon.: í (en la pronúncia local de Tivissa). 65 DCVB (s. v. Villalba): Poble de la comarca de Gandesa. DCVB (s. v. Vilalba): Poble situat en la comarca de la Terra Alta, a 8 quilòmetres de Gandesa. 66 DCVB (s. v. ametlla o ametla): Poble de 2600 habitants, cap de municipi, en el Baix Ebre. Es diu també la Cala de l’Ametlla. 63




Les “Notes folklòriques”, recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell

BIBLIOGRAFIA DAguiló : Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marià Aguiló i Fuster. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Palau de la Diputació, 1914-1934. Ed. facsímil: Barcelona, Alta Fulla, 1988. 4 v. DCVB : Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 2005. 10 v. [En línia:] <http://dcvb.iecat.net/>. DIEC : Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. Barcelona: Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, 2011. [En línia:] <http://dlc.iec.cat/>. Figueres Felip, David; Veciana Ribes, Antoni (2006). Recull de literatura oral de Capafonts. [En línia:] <http://cat.bloctum.com/tombderavals/files/2007/01/ capafonts.pdf>. Manent, Albert (1994). «Cançons de dansa i corrandes de Gratallops», Actes del Col·loqui sobre Cançó Tradicional (Reus, setembre 1990). Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 29-36. Miralles, Jaume (coord.). Oficis tradicionals de la Selva del Camp. Treball dels alumnes de 8è del Col·legi Públic Gil Cristià (1983). (ap. “Història i tradicions: Els ollers”, Ajuntament de la Selva del Camp. [En línia:] <http://www.laselvadelcamp.org/pagina/ els-ollers>. HEMEROTEQUES Premsa digitalitzada. Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, Ajuntament de Tarragona. [En línia:] <http://www.tarragona.cat/lajuntament/conselleries/patrimoni/bibliotecahemeroteca/premsa-digitalitzada-1>. XAC_premsa. Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya [En línia:] <http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/ pandora>.




CEL obert e t n o t e x t o s


etnotextos

                                                                                      

EH&(UR/HV9   


CEL obert

                                                                          ���           

1

Accentuem la o per indicar que la pronúncia d’esta vocal ha de ser oberta.




etnotextos

                  

                 

                                                                                              

EH&(UR/HV9   


etnotext

         

                                                                                                                                                                                                 

EH&(UR/HV9   


CEL obert

                                                                                 ���               




crit al CEL e n t r e v i s t e s


ÂŤHaurĂ­em dâ&#x20AC;&#x2122;utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre pobleÂť Entrevista a Gerard VergĂŠs Ferran M. Benaiges PallarĂŠs Llicenciat en Filologia Catalana a la URV

La primera vegada que vaig sentir parlar amb devociĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Gerard VergĂŠs fou de la boca del professor de literatura catalana de lâ&#x20AC;&#x2122;Institut JoaquĂ­n Bau de Tortosa, Manel OllĂŠ. Un dia, a classe, ens va llegir una de les Tretze biografies imperfectes de Gerard VergĂŠs, la corresponent a Josep Cugat i Sol.1 Si aquella prosa em va impressionar, mĂŠs ho fĂŠu encara la lectura del poema Lâ&#x20AC;&#x2122;ombra rogenca de la lloba. OllĂŠ ens parlĂ  dels altres llibres de poemes de VergĂŠs, i jo no em podia creure que visquĂŠs a la mateixa poblaciĂł que un autor dâ&#x20AC;&#x2122;aquelles caracterĂ­stiques sense saber-ne prĂ cticament res. DesprĂŠs em vaig fixar que a la biblioteca de lâ&#x20AC;&#x2122;Institut hi havia penjat un retrat dâ&#x20AC;&#x2122;aquest escriptor. Lâ&#x20AC;&#x2122;home tenia un posat ferm. LluĂŻa un bigoti poblat que li donava un aire misteriĂłs, i que contrarestava amb la mirada afable. A sota hi havia una inscripciĂł â&#x20AC;&#x153;Gerard VergĂŠs, escriptor del mes, març del 1997â&#x20AC;?. El retrat em va acabar de despertar la curiositat. Vaig anar a la biblioteca i vaig agafar les Tretze biografies imperfectes. Meâ&#x20AC;&#x2122;l vaig llegir i em va semblar molt bo. DesprĂŠs, amb el temps, he anat llegint mĂŠs llibres de VergĂŠs: els sonets de Lliri entre cards, el poema èpic escrit per Ròmul Lâ&#x20AC;&#x2122;ombra rogenca de la lloba, i un dels meus preferits, Long play per a una Ă nima trista, on fa unes reflexions dignes dâ&#x20AC;&#x2122;un gran intel¡lectual del segle XX. TambĂŠ em vaig interessar pels autors que citava VergĂŠs, i vaig agafar els Cantos de T. S. Eliot, sense entendreâ&#x20AC;&#x2122;n massa cosa, però descobrint lâ&#x20AC;&#x2122;estrany magnetisme entre els dos autors. Tots els sonets de Shakespeare, traduĂŻts genialment per VergĂŠs i lâ&#x20AC;&#x2122;antologia que configurĂ  de lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Vicent AnGerard VergĂŠs, escriptor del mes drĂŠs EstellĂŠs, mâ&#x20AC;&#x2122;acabaren de donar una imatge (març 1997) global de lâ&#x20AC;&#x2122;autor. MĂŠs tard, vaig descobrir lâ&#x20AC;&#x2122;existència de la revista Geminis i em va sorprendre que sâ&#x20AC;&#x2122;haguĂŠs pogut fer una cosa amb tanta qualitat en aquella època i a Tortosa. Quan vaig saber que Gerard VergĂŠs hi havia estat al darrere, juntament amb JesĂşs Massip, ho vaig entendre tot. Amb aquesta admiraciĂł, el mes de febrer dâ&#x20AC;&#x2122;ara fa un any vaig poder dur una conversa amb Gerard VergĂŠs a la seua casa de la carretera SimpĂ tica de Tortosa,

1

Veg. una lectura dâ&#x20AC;&#x2122;aquest capĂ­tol feta pel mateix Manel OllĂŠ a Youtube. [En lĂ­nia:] <http:// www.youtube.com/watch?v=SdMNxMdVmSE>

EH&(UR/HV9   


Ferran M. Benaiges PallarĂŠs

que tot seguit reproduirĂŠ. Vull agrair especialment a Manel OllĂŠ el fet dâ&#x20AC;&#x2122;haver-me posat en contacte amb VergĂŠs per fer lâ&#x20AC;&#x2122;entrevista.2 Quina repercussiĂł creu que va tindre Geminis dins del panorama literari ebrenc en aquell moment, i quina repercussiĂł creu que ha tingut mĂŠs tard? Jo penso que Geminis, i siga dit amb tota la modèstia, â&#x20AC;&#x201D;immodèstia, mĂŠs aviatâ&#x20AC;&#x201D;, va ser una revista que era diferent de tot el que sâ&#x20AC;&#x2122;estilava, per a una ciutat com Tortosa, que realment estava ancorada en velles teories, vells costums, etc., â&#x20AC;&#x201D;vells en be baixaâ&#x20AC;&#x201D; i nosaltres ĂŠrem gent jove, tenĂ­em ganes de fer coses, i vam dir JesĂşs Massip i jo, â&#x20AC;&#x201D;ell ĂŠs una mica mĂŠs gran que joâ&#x20AC;&#x201D; vam dir: ÂŤHome, podrĂ­em fer una revistaÂť. I vam fer una revista que es deia Geminis. I aquesta revista, jo penso â&#x20AC;&#x201D;i no ĂŠs immodèstiaâ&#x20AC;&#x201D;, que per a la seua època i per al lloc on sâ&#x20AC;&#x2122;editava, va ser una mica trencadora. Si bĂŠ ĂŠs veritat que la ressonĂ ncia ciutadana i pĂşblica va ser molt minsa, perquè la gent tenia altres coses al cap. Jo havia estudiat a Barcelona, vaig fer el Batxiller als jesuĂŻtes de SarriĂ , i desprĂŠs la carrera de farmĂ cia i el doctorat a la Facultat de FarmĂ cia de Barcelona que estava on hi ha lâ&#x20AC;&#x2122;edifici actual de la vella Universitat, a la Gran Via, i JesĂşs Massip va començar a estudiar ciències, i als dos anys ho va deixar i es va passar a dret. Va fer la carrera de dret, i desprĂŠs ja es va especialitzar en el mĂłn de la museĂ­stica i tot això, i va ser el director de lâ&#x20AC;&#x2122;Arxiu de Tortosa. BĂŠ, vull dir que ĂŠrem gent que havĂ­em passat per les aules, per tant no ĂŠrem massa ignorants, tampoc ĂŠrem massa vius, i seâ&#x20AC;&#x2122;ns va ocĂłrrer un bon dia fer alguna cosa que no es fes. AquĂ­ es feia una revista que es deia La Zuda, que era una revista molt tradicional, molt bonica, però que era una altra història. I seâ&#x20AC;&#x2122;ns va ocĂłrrer fundar Geminis. I a Geminis vam tenir la sort de, a banda que tant JesĂşs com jo fèiem el que podĂ­em, vam contactar amb gent que en sabia mĂŠs que nosaltres. I, per exemple, jo, dels meus amics de Barcelona, recordo a Manuel Ribas Piera, arquitecte; al seu germĂ  que va ser director de cinema, que ja ĂŠs mort, va fer una pel¡lĂ­cula que es diu La ciutat cremada, i era un tipus molt interessant, una mica eixelebrat, però va ser un director prou bo de cinema. TenĂ­em altres com Paco Casamajor, que era un poeta extraordinari per a lâ&#x20AC;&#x2122;època; quan nosaltres escrivĂ­em versets de cec, ell ja sabia fer poesia de debò. TenĂ­em GonzĂĄlez Casanova, que ĂŠs catedrĂ tic ja jubilat de dret. TenĂ­em a Alfonso Carlos ComĂ­n, que li deien el catòlic comunista. Això per una banda. DesprĂŠs JesĂşs, a Madrid, va anar una temporada per fer uns estudis i va contactar amb una sèrie de gent de Ă?ndice, que era una revista extraordinĂ ria, de Ă?nsula, que llavors eren les dues grans revistes literĂ ries dâ&#x20AC;&#x2122;Espanya, i va conèixer a Vicente Aleixandre, el premi Nobel. Va ser a casa dâ&#x20AC;&#x2122;ell, es van cartejar desprĂŠs. Va conèixer a Alfonso Sastre, el dramaturg. Va conèixer molta gent interessant. I total, que entre el poc que nosaltres sabĂ­em i el molt que ens ajudaven els altres, van fer una revista que, modestament, tenia cara i ulls. I aquesta revista va ser Geminis. I va durar uns 45, 50 nĂşmeros, primer amb una constĂ ncia mensual i desprĂŠs espaiant-se de tant en tant, per manca de temps, de diners, etc. Però vam anar fent, i al cap dâ&#x20AC;&#x2122;aquells 45, 50 nĂşmeros, vam plegar. Però em penso que va ser una revista que per a 2 Aquesta entrevista es va fer al febrer de 2011 i forma part dâ&#x20AC;&#x2122;un treball de lâ&#x20AC;&#x2122;assignatura Literatura Catalana Actual impartida per Montserrat Corretger durant el curs 2010-2011, dins dels estudis de Filologia Catalana a la URV.




Entrevista a Gerard Vergés

Tortosa —per a la gent que li interessava el tema, perquè els que s’interessaven per les travesses, naturalment no era el seu. I va ser una cosa que em penso que va fer un cert impacte, i si més no, passats els anys, ha deixat un solatge i ha estat reconeguda, sempre dins de la modèstia, pròpia d’aquells que la fèiem. Però va ser una aventura inicial interessant, i que ens va aprofitar molt, i que ens va, en certa manera, formar. Què va significar per a vostè guanyar el premi Carles Riba de poesia? Després de Geminis, jo vaig estar guardant un silenci religiós, entre altres coses, perquè em vaig dedicar a la meua professió, vaig fer el doctorat, etc. I la literatura la tenia una mica abandonada, però un bon dia, se’m va encendre la llumeta i vaig dir: «Va som-hi!». I vaig fer el llibre aquest: L’ombra rogenca de la lloba. I ho vaig presentar al Carles Riba perquè se’m va ocórrer. Amb tanta fortuna que vaig tindre la sort de guanyar el premi. I a partir d’aquí, doncs hem anat fent tot el que hem pogut, perquè realment és un premi reconegut, a més a més, va donar peu a que conegués a molta gent. Al Carles Riba el vaig conèixer, que llavors ja era mort, però va ser aquí a Tortosa, i va dinar a casa, amb Clementina, la dona, i era un home agradabilíssim, cultíssim, engrescador. Vaig conèixer Pere Quart, que era extraordinari, d’una ironia... Vaig conèixer gent molt interessant. A partir d’aquí vaig anar fent camí, i som on som. Em pot explicar aquella història que van publicar l’única esquela de Carles Riba en català? Si, això va ser una jugada infantil que va sortir bé. En aquella època, la revista havia de passar la censura de Tarragona, on estava el delegat del Govern. I estava prohibit l’ús del català, havíem d’escriure en castellà, excepte els versos. La censura devia considerar que la poesia era innòcua, que no feia mal a ningú. Vam publicar, precisament, un poema d’un premi Stalin, en català, sense dir que era premi Stalin i va passar alegrement. I en el cas de Carles Riba vam fer un article al poc de morir ell, in memoriam, i vam fer una frase, on dèiem “Carles Riba, tal, tal, tal...” i a l’hora de publicar-ho, vam modificar la frase i la vam posar en un requadre negre com si fos una esquela, i tota en català. I va passar. Vam ser discrets i no ens van renyar massa. Vostè, els referents literaris que té són Shakespeare, Eliot, sempre del món més aviat anglès... I espanyol, espanyol. Pensa que jo m’he educat en espanyol. Totes les meues lectures de Batxiller i de principis de carrera, quan llegia poesia i prosa, tot anava en castellà. La meua formació originària deu molt a la generació del 27 castellana del Miguel Hernández, Vicente Aleixandre, Gerardo Diego..., tota aquesta gent. I allí realment és on jo vaig aprendre —diguem-ho així— el que era la poesia, i com s’havia de tractar la poesia, i el que no era poesia, que no són únicament ratlletes curtes, sinó que necessites alguna cosa més. Així, per a algú que es vulga iniciar en el món de l’escriptura, com ara jo, què recomanaria? La generació del 27? La generació del 27 és una generació estel·lar, perquè realment són tots o gairebé tots extraordinaris. I ja et dic, dels que t’he esmentat, doncs gairebé tots van a missa —van a missa en el sentit figurat—. I realment, el Pablo Neruda és grandiós. Pablo Neruda és un home fulgurant, desballestat, que va a raig, a raig fet, i és un home d’una categoria extraordinària. I el Miguel Hernández, que ara precisament Serrat ha musicat una sèrie




Ferran M. Benaiges Pallarés

de poemes seus; és tendre i a la vegada cantellut, és un poeta extraordinari que, a més, la seua poesia és fidel reflex de la seua vida; primer a les brigades internacionals, a la guerra civil, després empresonat; etc. I va patir allò que ningú sap. En fi, tot gent molt vàlida i que, a més a més, sabien de què anaven. Per a mi, la generació del 27 va ser... No parlem ja d’Antonio Machado, que el tinc en un altar, i gent de la generació posterior a Machado. Això va ser els meus primers pares. Després vaig entrar amb el Carles Riba, l’Espriu, el Pere Quart, tots els poetes catalans més vells que jo, i després els més joves, i vaig anar aprenent. Però de fet, l’embrió, el que em va moure, el que em va despertar, va ser la generació del 27, i en una altra llengua diferent de la meua. En els seus poemes parla sovint d’intentar recuperar la memòria. En alguns dels seus assaigs parla de recuperar les varietats de les plantes autòctones, les maçanes de l’agredolç, per exemple. Tot això ho dic per si vostè creu que avui en dia s’estan perdent cada vegada més coses que tenen valor i si creu que de cara al futur trobarem a faltar estes coses que hem deixat perdre. Home, si les deixem perdre les trobarem a faltar i hi haurà qui acabarà no trobant-les a faltar; això està claríssim. Però el cert i segur és que... aquí hi ha una dicotomia, entre la gent que parla el tortosí molt typical, i “xica pos mana a on vas?”, i “la freixura” i tot això, però del tortosí tortosí, diguem purificat de totes les seues paraules corruptes i tots els castellanismes, —que és com parlem tots— quan tu agafes aquest tortosí, que vas a la soca-arrel i les paraules són vives, i són autèntiques, i són les que has mamat de menut, això és una riquesa, i és una riquesa que tampoc cal fer-ne folklore. Jo quan escric en català no busco paraules orientals ben difícils d’allò que diuen a l’Escala o a Andorra, jo busco paraules que no facen mal a l’orella en tortosí, amb el català del sud, i penso que és bo jugar una mica sense fer corrupteles del català, que Déu me’n guard! Hauríem d’utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble, de les nostres tradicions; és a dir, jo sempre parlo de l’espill, no parlo mai del mirall —potser algun mirall se m’ha escapat en algun poema— i qui diu això és mil paraules que són validíssimes i que tenen un ressò terrenal, concret, del país on vivim. Vostè parla de com ens veurà la humanitat, les generacions futures. Com voldria que el recordessen? A mi m’agradaria que em reconeguessen com sóc. No em vull posar monyos, que diuen aquí. Però en fi, cadascú és cadasqual, cada època té els seus interessos, té les seues modes, però hem de ser autèntics sense ser folklòrics. Cadascú és del lloc on viu, de la parla d’aquell lloc, de la gent d’aquell lloc i dels costums d’aquell lloc. I si no ets això ets fals. Hi ha molta gent que, escolta... Jo quan escrivia en castellà, que també tinc versos en castellà de quan era jovenet, me’n adono que dolents, dolents, no ho eren, però eren falsos. O siga, jo estava emprant una llengua i uns modismes i fins i tot un món que no era el meu: jo sóc una altra cosa; jo he nascut en un altre lloc. I clar, això és una cosa que, quan llegeixes un poema, tu te n’adones si allò té una certa autenticitat, o si té un dring, un so de falsedat, d’empostamiento, que diuen els castellans, d’impostat. I no, no es tracta de ser impostat, es tracta de ser natural. Creu que romandre a Tortosa l’ha allunyat dels cercles literaris? Tortosa, evidentment, és una illa al sud de Catalunya que és molt personal, que té molta personalitat, i nosaltres tenim la tendència a blindar-nos més, a ser molt nostres. Ai-




Entrevista a Gerard Vergés

xò té una virtut, i és que mantens les tradicions, i la llengua i la raça —bé, ara la raça ja no— però que, per altra banda, et fa una mica estrany dins d’allò que és Catalunya (que realment t’has de sentir català, no únicament tortosí). I amb això hi ha molta gent que per la jota tortosina, i pel folklore, i per tradicions —algunes falses— que tenim en aquest poble, penso que ens allunyem, o no ens volem integrar del tot, molta gent, a allò que és realment el nostre origen, que és la Catalunya total. Potser per això Tortosa ha perdut embranzida, que sembla que visca de les glòries del passat. Una mica, però també influeixen una sèrie de coses. Primer, geogràficament estem al sud, som una terra més aviat, rica en moltes coses, però a nivell econòmic més aviat baix; a nivell educatiu més aviat baix. Tu pensa com parlen els nostres contemporanis i conterranis que diuen cada bestiesa que et posa els pèls de punta, que és una manca d’educació a l’escola. Tot això fa que no estiguem moltes vegades a l’altura, tot i tenir una tradició i una història realment important. Però les coses toquen com toquen. Ara voldria parlar una mica de la traducció dels sonets de Shakespeare. Per què els va traduir? Què creu que li va costar més a l’hora d’agafar la forma anglesa i adaptar-la al català? La forma anglesa del sonet és la mateixa que l’espanyola o la catalana. Però el problema és el problema de la llengua. Jo realment, el meu anglès és una mica pobre, per dirho suaument, però m’he servit de traduccions espanyoles, de traduccions franceses, de mirar molt al diccionari anglès-castellà, anglès-català, i he anat fent un popurri, i he anat digerint i corregint, i realment arriba un moment, que te’l fas una mica teu ja, ja li veus per on va. I certament hi ha vegades que t’entrabanques, que topes contra una paret que dius això no ho sé fer, però a força de constància més o menys te’n surts. I sobretot, que en allò que és important, és que sàpigues fer sonets. Perquè un sonet per a mi és una forma poètica que inclou o contempla tots els secrets de la poesia. Per la rima, per la cadència, per l’exposició: primer una descripció, després exploració d’aquesta descripció, finalment una conclusió. És a dir, un sonet és com un ser articulat amb nervis que van del cervell a la punta del peu. No és fàcil un sonet. I de vegades, el vols fer tan perfecte que et queda una cosa encarcarada, i massa literària, i massa sense sentit. In media virtus. Si saps no passar-te de rosca, i no quedar-te per sota, i tens la sort d’encertar-la, doncs un sonet és una peça. La qual cosa no vol dir que un vers blanc siga tant bo com un sonet. O siga, cada cosa té el seu modus operandi, la seua manera d’actuar, d’escriure i de fer. Se’n va sortir molt bé. Me’n vaig sortir molt bé. Sí, mira. Això és qüestió de feina també. Perquè aquí no és qüestió d’inspiració. La inspiració és de l’autor. Vostè quan fa un poema li surt així de cop o després se’l revisa, i se’l mira...? Per a això hi ha moltes circumstàncies. Però, de fet, un poema no és posar-te davant del paper i dir “vaig a escriure un poema”. Això a mi em faria molta por. Jo penso que en un poema, primer hi ha d’haver una idea bàsica, una imatge, per exemple, que et faça pensar, o un vers que has llegit d’algun poeta il·lustre, i aleshores allò ho vas rumiant, rumiant. I a partir d’aquí descabdelles allò que és un poema. Però sempre basant-te en




Ferran M. Benaiges Pallarés

una idea, que no cal que siga el primer vers del poema, però que estiga i que intente recopilar i reconduir totes les coses cap a aquella idea, de manera que surta una cosa en cap i peus. Li voldria preguntar si vostè té material inèdit. No, no tinc res inèdit, perquè afortunadament tot el que faig va sortint. La qual cosa no vol dir que tingues unes llibretes amb apunts i històries, però, a més a més, vols que et diga una cosa? A mesura que em faig gran em faig més mandrós. I tens tantes coses per llegir, que jo compro llibres que sé perfectament que no els llegiré. Però em fa goig, i llegeixo un poema o un capítol, i ja em dono per satisfet. Ara es rellegeix algun dels llibres que va llegir fa temps? No. Jo, per exemple alguna novel·la que l’haja llegit fa vint anys ja no la tornaré a llegir. Potser hi hauria alguna excepció si em fesses pensar. En canvi, versos d’altres poetes que en un moment donat m’han impactat, m’han fet vibrar, sí que hi torno. I fins i tot hi ha autors en prosa, que no són novel·les, com per exemple el nostre cavaller Cristòfol Despuig, que jo no me’l sé de memòria, evidentment, —perquè no sóc Menéndez y Pelayo que llegia una plana i la recitava a continuació—, però és un autor que jo, quan de vegades no sé què fer, l’agafo i me’l llegeixo, perquè allí hi ha una llengua viva, hi ha una agudesa mental, hi ha una retòrica, hi ha un savoir-faire, hi ha un home que pensa, que sap de què va, que conta, a més a més, la nostra història, no com segons qui que tot són flors i violes, sinó que conta el bo i el dolent, i ho conta ben contat. Cristòfol Despuig hauria de ser a les nostres escoles un llibre d’obediència estricta i obligatòria. Sí, jo també ho penso, perquè trobo que planteja temes que estan de viva actualitat, al segle XVI. Sí, és extraordinari, i a més és un home que té una riquesa de vocabulari, un coneixement dels peixos de la mar, de les herbes, de la història..., de tot. I és un home que és extraordinari. Per a mi és, a banda del Rector de Vallfogona, que és un home fulgurant, i d’una habilitat tècnica envejable, jo diria que són els dos grans puntals de la literatura, no tortosina, sinó catalana. El que passa és que fora d’aquí, el Rector de Vallfogona encara, però Cristòfol Despuig no el coneix ni sa mare. Hi ha un poema seu, “Antologia dels poetes més estimats” dins del llibre Long Play per a una ànima trista, on diu que els autors francesos no han deixat petja en vostè. A què es deu això? No, no, a mi sí que m’agraden. Els llegeixo amb certa facilitat. A mi tots els francesos en general m’agraden. L’altre dia, justament abans-d’ahir, me’n recordava que jo estudiava una literatura espanyola de Manuel Díaz-Plaja, que era un senyor que anava a les oposicions amb una maleta plena dels llibres que havia escrit, de tants que en tenia. Era un home que, coneixedor de la llengua espanyola, ho era, i de la llengua universal, prou. I recordo —no sé per què— em va vindre al cap —estes coses que la memòria les té arraconades a una golfa— i recordo uns versos de Ronsard, el poeta francès, per això me n’he recordat, que els traduïa ell com a exemple, i l’altre dia els recitava mentalment jo, i és una cosa molt bonica. I deia: “cuando ya vieja y achacosa” —anava dedicat a una dona— “cuando ya vieja y achacosa, / os sentéis junto al fuego a rebanar e hilar, / diréis melancólica mis versos al recordar: / Ronsard me recordaba cuando era




Entrevista a Gerard Vergés

tan hermosa.” O siga, una dona ja velleta que està a la vora del foc, feta ja una calamitat, i se’n recorda d’aquells temps primaverals en què Ronsard li devia dir que tenia la boca preciosa i els ulls blaus. I aquella dona vivia dels records, i això està dit en francès pel senyor Ronsard i el senyor Díaz-Plaja ho traduïa prou bé. Jo ara t’ho he recitat malament perquè la memòria és una mica infidel.3 Però vull dir que... Baudelaire, i en fi, hi ha molta gent, Mallarmé... No, no. A mi m’agraden els francesos. Ho tenia mal entès. No, sí que m’agraden. El que passa és que de vegades hi ha prioritats a l’hora d’escriure o de recordar-te’n. I és el mateix que passa amb els italians. Escolta, també m’agraden molt, però no ho saps tot ni ho recordes tot en absolut. La veritat és que ja no tinc cap més pregunta. Doncs escolta, ja hem xarrat una bona estona. L’important és que no haja dit moltes bestieses i que en tragues una mica de suc. Jo no em vull posar mai com a exemple, però quan parlo en la gent m’agrada arribar al cor d’ells, dir-los alguna cosa, perquè si no dius, aquí estem fent titelles. I sobretot jo, que et miro des d’una certa altitud senil. Sempre m’agrada que la gent jove, no que s’emporte de mi un bon record, sinó que s’emporte alguna cosa que els haja dit i que els servisca per al seu present i per al seu futur. És molt demanar, però en fi, un fa el que pot. No, si ara ha estat tot de cop i ho aniré paint tot el que m’ha dit. No, tot el que t’he dit, en realitat... no he descobert la pólvora. La pólvora ja la van descobrir els xinesos fa molts anys.

3

La traducció de Fernando Maristany que recull Guillermo Díaz-Plaja a Historia de la literatura universal. A través de la crítica y de los textos. Edición ilustrada (Barcelona: Ediciones La Espiga, 5a ed., 1949, p. 108 -109) és una mica diferent: «Cuando al correr los años, ya vieja y achacosa / Os sentéis junto al fuego a devanar e hilar, / Diréis maravillada mis versos al cantar: / Ronsard me celebraba cuando era tan hermosa.».




CELecci贸 r e s s e n y e s


ressenyes

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Olga Cubells BartolomĂŠ Doctora en Filologia Catalana

El mes de gener de 2011 em va arribar a casa un paquet amb un llibre: Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. â&#x20AC;&#x153;Oh! Ha sortit el llibre!â&#x20AC;?, vaig pensar. Feia uns mesos lâ&#x20AC;&#x2122;autora mâ&#x20AC;&#x2122;havia enviat un correu electrònic, demanant-me si em faria res que mencionĂŠs el meu llibre El parlar de la Palma dâ&#x20AC;&#x2122;Ebre (Ribera dâ&#x20AC;&#x2122;Ebre) a la seua novel¡la. Si em faria res?! NomĂŠs faltaria!, vaig dir-li. Si ĂŠs la meua il¡lusiĂł, que una investigaciĂł com aquella tingui una utilitat prĂ ctica! Lâ&#x20AC;&#x2122;obro i mâ&#x20AC;&#x2122;hi trobo una peroraciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;agraĂŻment (immerescut, naturalment), perfectament escrit i sincer. Ă&#x2030;s molt Marta, això. Tot perfecte i controlat. Vinga, va!, a veure què hi explica... I em quedo amb la boca oberta: ĂŠs la meua adolescència! Els meus records, els meus pensaments, els meus sentiments, els meus carrers, el meu poble, el meu parlar. SĂłc jo! SĂłc jo i tothom que, com jo, tingui lâ&#x20AC;&#x2122;edat de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia, sigui de la generaciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia, dâ&#x20AC;&#x2122;un dels molts pobles qualssevol com el de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia, comparteixi gustos amb lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia..., ĂŠs a dir, ĂŠs qualsevol lector que se senti atrapat per ella i els seus maldecaps. Començo el llibre i em sembla molt descriptiu; penso: â&#x20AC;&#x153;i què passarĂ ?â&#x20AC;?, i tinc la sensaciĂł que no passa res, de moment. Però, no sĂŠ per què ni com, mâ&#x20AC;&#x2122;enganxa. Molt. I, quan me nâ&#x20AC;&#x2122;adono, ja mâ&#x20AC;&#x2122;emporto el llibre al parc, a lâ&#x20AC;&#x2122;escola, de cap de setmana, al lavabo! NomĂŠs vull saber com es reprendrĂ  aquella història frustrada de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia amb el Trau, si mâ&#x20AC;&#x2122;apareixerĂ  en alguna pĂ gina el Blai en persona o lâ&#x20AC;&#x2122;haurĂŠ de seguir coneixent a travĂŠs dels ulls i la mirada esbiaixada de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia, si la Joana i lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia es veuran cara a cara, quan marxarĂ  lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia del poble, com i per què... Vull saber-ho tot! Primavera, estiu, etcètera, doncs, ĂŠs tot això: la història dâ&#x20AC;&#x2122;una noia arquitecta, de 34 anys, filla de pagès, dâ&#x20AC;&#x2122;un poblet de la Ribera, que acaba de ser deixada pel seu xicot i el despatx dâ&#x20AC;&#x2122;arquitectura on treballa es veu afectat per la crisi de la bombolla immobili-

EH&(UR/HV9   


CELecciĂł

Ă ria. Pel pont de Tots Sants torna al poble, a posar distĂ ncia dels problemes i agafar aire, i es retroba amb els seus orĂ­gens i, sobretot, amb si mateixa. I fa que el lector (o la lectora!) tambĂŠ es retrobi amb si mateix i amb situacions, experiències, records, oblidats o encaixonats als desendreços de la memòria. Lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia ens fa el favor de posar-los en veu alta, a travĂŠs de diĂ legs molt ben elaborats, aguts, punyents i de reflexions intel¡ligents: â&#x20AC;&#x201D;Ai, Joana, no sĂŠ si mâ&#x20AC;&#x2122;hai donat un cop, me fa un mal aquĂ­... â&#x20AC;&#x201D;Això ĂŠs que tâ&#x20AC;&#x2122;estan creixent los pits, cap de suro. I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia mĂŠs mandra saltar. â&#x20AC;&#x201D;Això ĂŠs que necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus? â&#x20AC;&#x201D;Que no, que no vui! â&#x20AC;&#x201D;Tu mateixa, ja meâ&#x20AC;&#x2122;ls demanarĂ s. I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no seâ&#x20AC;&#x2122;t notessin a la classe de gimnĂ stica. I amb tot, els xiquets et venien per lâ&#x20AC;&#x2122;esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. [...] Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que lâ&#x20AC;&#x2122;endemĂ  et despertaries i tornaries a ser dintre dâ&#x20AC;&#x2122;aquell cos Ă gil i a prova de cops que un dia havia estat teu. (p. 50-51) Lâ&#x20AC;&#x2122;autora, a mĂŠs, ha tingut lâ&#x20AC;&#x2122;habilitat i lâ&#x20AC;&#x2122;encert de fer parlar la protagonista amb la varietat dialectal que li ĂŠs pròpia i, per defecte professional, no puc evitar que meâ&#x20AC;&#x2122;n caigui la bava. El reflex del parlar ĂŠs exacte, no nomĂŠs en els traços fonètics que intenta reproduir ortogrĂ ficament (Eliete, amb â&#x20AC;&#x153;eâ&#x20AC;? final, per simular la vocal semioberta que a la canalla dâ&#x20AC;&#x2122;avui els fa vergonya de pronunciar tan bon punt posen els peus a lâ&#x20AC;&#x2122;institut de Flix), i en els trets morfosintĂ ctics o lèxics, sinĂł tambĂŠ en els girs, la fraseologia i tots els matisos de lâ&#x20AC;&#x2122;oralitat. I lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşs volgut dâ&#x20AC;&#x2122;aquest catalĂ  no estĂ ndard el justifica a travĂŠs de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia, prèvia reflexiĂł sobre la barreja de trets que comporta el fet de ser un â&#x20AC;&#x153;desplaçatâ&#x20AC;?: â&#x20AC;&#x201D;Ui, doncs jo, ara que mâ&#x20AC;&#x2122;hi fixo, ja no sĂŠ ni quĂŠ dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sĂ­ que torno a enganxar lâ&#x20AC;&#x2122;accent, però necessito uns dies dâ&#x20AC;&#x2122;immersiĂł completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt. Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panĂ­s, que si moixĂł, i ara ja no em surten per falta de prĂ ctica. I el â&#x20AC;&#x153;loâ&#x20AC;?... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se meâ&#x20AC;&#x2122;n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat. (p. 103) â&#x20AC;&#x201D;[...] Pero ell ĂŠs un urbanita nat i.., vui dir que ell nomĂŠs hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco ĂŠs una altra cosa, i ara mentre parlo me nâ&#x20AC;&#x2122;adono... Ă&#x2030;s una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquĂ­ i anĂ vem amunt i avall, dĂŠu, dĂŠu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que nomĂŠs sigui per la manera de parlar, perquĂŠ el parlar tambĂŠ ĂŠs una manera de veure el mĂłn, diuen, no? (p. 111) Mitjançant la varietat dialectal (catalĂ  nord-occidental) i del registre (col¡loquial), lâ&#x20AC;&#x2122;autora cus lâ&#x20AC;&#x2122;obra de diĂ legs, tant directes com indirectes, i alguns monòlegs, que serveixen per caracteritzar perfectament els personatges. Aquest anar i vindre de l��&#x20AC;&#x2122;estĂ ndard al dialecte sĂłn, de fet, les dues parts de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă&#x2C6;lia: el poble, que la va veure nĂŠixer, i la gran ciutat, que la va acollir en començar els estudis universitaris.




ressenyes

Els temes que s’hi van tractant són diversos i universals: les relacions entre les persones (d’amor, d’amistat, familiars, intergeneracionals, frustrades...), el pas del temps, el record, la mort... Pel que fa als temps, la novel·la combina continuadament el passat, el present i el futur i aquests salts tampoc són gratuïts: l’Èlia es troba perduda i necessita pouar en la seua infantesa i adolescència, en les arrels, per saber qui és i qui vol ser, i per tornar a encarrilar la seua vida a partir d’aquell moment. I com l’encarrila? Doncs agafant un avió. Aquí comença l’etcètera que cada lector omplirà i que per a l’Èlia ha de ser, necessàriament, fora del seu poble. La mateixa autora diu: “L'epíleg és un joc per al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi rebut la informació dels capítols anteriors”. Esteu tots convidats, doncs, a elaborar el vostre plat.




ressenyes

Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres... a cura de Xavier Luna-Batlle M. Ă&#x20AC;ngels Massip Bonet Directora del Projecte Scripta Universitat de Barcelona

La col¡lecciĂł Scripta (lligada al projecte del mateix nom) sâ&#x20AC;&#x2122;inicia amb dos textos de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă rea dialectal tortosina: un del segle XV, lâ&#x20AC;&#x2122;altre contemporani. El Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres... constitueix el primer dâ&#x20AC;&#x2122;una sèrie de textos que tenim previst de publicar dins del projecte Diatopia i canvi lingßístic. Scripta i projecciĂł dialectal que dirigeixo,1 tot continuant el projecte iniciat per Joan Veny i Clar. Xavier Luna, autor dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta ediciĂł, fa una nova transcripciĂł del tractat dâ&#x20AC;&#x2122;agricultura catalĂ  del final del XV que es conserva en el manuscrit 754 de la Biblioteca de Catalunya, i que es tracta dâ&#x20AC;&#x2122;una còpia dâ&#x20AC;&#x2122;un text anterior. El projecte Scripta es proposa dâ&#x20AC;&#x2122;estudiar la variaciĂł dialectal de la llengua catalana al llarg de la història. Per tal d'aconseguir aquest objectiu ens calia, en primer lloc, reunir un corpus seleccionat de textos, prioritĂ riament no literaris, procedents de totes les Ă rees dialectals i de tota la història de la llengua, amb l'objecte de constatar en quina mesura la llengua parlada es reflecteix en l'escriptura. El corpus estĂ  constituĂŻt per fragments de textos o textos complets (quan sĂłn breus), seguits dâ&#x20AC;&#x2122;un comentari lingßístic dels aspectes grĂ fics, fonètics, morfosintĂ ctics i lexicals que sâ&#x20AC;&#x2122;hi reflecteixen. Dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta manera es podrĂ  anar observant lâ&#x20AC;&#x2122;evoluciĂł dels dialectes catalans i seâ&#x20AC;&#x2122;n podrĂ  comprendre en profunditat lâ&#x20AC;&#x2122;evoluciĂł, sempre presentant la connexiĂł entre variaciĂł històrica i variaciĂł geogrĂ fica. 1

Amb lâ&#x20AC;&#x2122;ajut del Ministerio de Ciencia e InnovaciĂł amb la referència FFI2009-12627.

EH&(UR/HV9   


CELecció

En la perspectiva històrica de l’estudi de la llengua cal el component d’ubicació, d’emmarcament dins la realitat. Quan es parla d’evolució en biologia les contingències històriques es consideren determinants i això mateix ocorre amb les llengües. Scripta ha completat el corpus i l’estudi de les varietats balears –l’eivissenca,2 la menorquina,3 la mallorquina (en premsa). Els textos es van penjant al portal web del projecte (www.scripta.ub.edu) a mesura que es van editant.

 La col·lecció que s’inicià amb aquest volum, vol donar als estudiosos –i també al públic interessat en general– una mostra d’obres completes d’especial interès i poc assequibles, de manera que en casos particulars es va més enllà de l’anàlisi d’un fragment per a donar una visió completa del text en una edició acurada. Actualment ja n’han sortit dos volums més: un dietari de l’Empordà, El dietari de Joaquim Fina, de Palafrugell (1842-1878), edició i introducció de Jordi Curbet i pròleg de Xavier LunaBatlle; i Al cor de la terra, un llibre de Josep Olivas Rodríguez, editat i prologat per mi mateixa, amb un text que reflecteix la varietat dialectal tortosina i que és molt ric des de la perspectiva del lèxic, i que es presentarà aviat a Roquetes o a Tortosa. El Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres... té un gran interès tant lingüístic com cultural, i també per a la història agrària. Des del punt de vista lexical, trobo interessant de posar en relleu un seguit de mots que avui s’empren en la varietat tortosina (caboça ‘bulb de la ceba’ i també ‘cap d’agulla, de clau, de cerilla’, exerri ‘femta de bestiar de llana o cabriu’, ti ‘té’). N’hi ha d’altres d’extensió més general dins l’àrea occidental (ans ‘abans’, bellota ‘aglà’, cafís, faneca, eixobrir ‘cavar al voltant dels ceps de la vinya’, ges ‘guix’, mol·le ‘motllo’, virbar ‘esbrollar’) o d’estrictament valencians (dacsa ‘blat de moro’). Amb tot, el text presenta trets lingüístics que no són d’aquestes varietats, a causa segurament de l’original del qual es copia. Com d’altres tractats pràctics de l’època a Europa, la llengua es caracteritza per ser planera i arrelada al territori, a la parla dels seus habitants i al seu temps, i a la vegada s’hi veuen trets dels textos precedents que l’escriptor té al davant mentre redacta el seu. Qui va escriure aquest manuscrit? No se sap, tret de la referència indirecta al seu possible origen geogràfic: el mateix text parla de la vila de Sant Mateu, del Baix Maestrat (pàg. 51). No ha de passar per alt tampoc que l’escriptor ens dóna un parell de refranys aragonesos o en llengua mixta castellanoaragonesa: “Sembra tu trigo en lodo, e ordio en polvo” (51,13), “Si quers más valer que tu vezino, sembra más ordio que trigo” (51,14). Totes les espècies que s’hi esmenten són típiques del Mediterrani i de les zones interiors properes, i són espècies, d’acord amb Luna, a un espai geogràfic com el del Baix Maestrat: se’ns parla del conreu de figueres, llimoners, pomers, magraners, moreres, pins, oliveres. L’empelt i les maneres de plantar hi tenen una atenció particular. Després, la temàtica agrícola se centra en els grans (forment, ordi, espelta, etc.), i es continua amb els productes hortícoles (cols, espinacs, alls, lletugues, porros, cebes, raves, pastanagues, melons, carabasses, xufes). Finalment, i tancant l’estructura del tractat amb el retorn al primer tema, hi ha una part dedicada exclusivament a l’elaboració del vi, producció que requereix una atenció especial.

2 3

Joan Veny i Àngels Massip (2009), Scripta eivissenca, Barcelona, IEC. Joan Veny i Àngels Massip (2011), Scripta menorquina, Barcelona–Maó, IEC.




ressenyes

Si comparem el clàssic Pal·ladi (traduït al català per Ferrer Saiol, protonotari, que es casà amb la mare de Bernat Metge) amb aquest tractat, és evident que les dues obres són molt diferents, tot i que comparteixen la temàtica agrícola i són molt properes cronològicament: la còpia de Saiol és de 1485, aquesta d’uns deu anys després; el Pal·ladi és una obra llarga, aquest té unes pretensions i un abast molt més modestos. L’edició de Xavier Luna-Batlle, extremadament acurada, millora les edicions precedents del text. Amb la introducció que l’acompanya, on s’indiquen alguns aspectes textuals, així com algunes relacions amb d’altres obres agronòmiques, i on es remarquen els trets lingüístics més rellevants del text, i amb el glossari final que anota el significat del mots, aquesta versió adquireix un valor inestimable.




ressenyes

Gerard VergĂŠs i PrĂ­ncep. Emigdi Subirats i SebastiĂ  Carles M. CastellĂ  Espuny Llicenciat en Filologia Catalana Diplomat en Estudis Avançats Professor de lâ&#x20AC;&#x2122;Institut de Camarles

El divendres 21 de desembre de 2012 al vespre, a la sala Gerard VergĂŠs del Palau Oliver de Boteller, seu de la DelegaciĂł de Cultura de la Generalitat, tinguĂŠ lloc la presentaciĂł del segon volum de la col¡lecciĂł â&#x20AC;&#x153;Gent nostraâ&#x20AC;?, dâ&#x20AC;&#x2122;Onada Edicions. El llibret ĂŠs un resum biogrĂ fic â&#x20AC;&#x201C;autoritzat, no ho cal dirâ&#x20AC;&#x201C; de la figura de Gerard VergĂŠs. Lâ&#x20AC;&#x2122;autor, lâ&#x20AC;&#x2122;incansable Emigdi Subirats. A lâ&#x20AC;&#x2122;hora de ressenyar el llibre, un no sap exactament si posar lâ&#x20AC;&#x2122;accent en les grandeses i subtileses del poeta tortosĂ­ o en la tasca encomiable de lâ&#x20AC;&#x2122;estudiĂłs camp-redonenc. El cas ĂŠs que lâ&#x20AC;&#x2122;obra dĂłna una visiĂł de la vida i de lâ&#x20AC;&#x2122;obra de VergĂŠs, a lâ&#x20AC;&#x2122;estil de les biografies acadèmiques. Però no es queda aquĂ­, sinĂł que hi incorpora tres capitulets mĂŠs â&#x20AC;&#x201C;dels quals parlarĂŠ al seu momentâ&#x20AC;&#x201C; mĂŠs un interessant annex fotogrĂ fic final, amb una trentena dâ&#x20AC;&#x2122;instantĂ nies que ens passen com una desfilada de la seua vida. Us farĂ  grĂ cia veureâ&#x20AC;&#x2122;l de Primera ComuniĂł, rebent alguns premis o compartint espai amb altres grans poetes, com Joan Margarit, NarcĂ­s Comadira i Enric Casasses. En el pròleg, el director de la col¡lecciĂł, Xavier Garcia, qualifica VergĂŠs de mĂ­tic, sensual i mĂ­stic. Tres adjectius que ens donen peu a considerar lâ&#x20AC;&#x2122;autor de Lâ&#x20AC;&#x2122;ombra rogenca de la lloba com un nou clĂ ssic, complet en cos i Ă nima en la seua menudesa. Lâ&#x20AC;&#x2122;apassionada vivència de la catalanitat dâ&#x20AC;&#x2122;Emigdi â&#x20AC;&#x201C;lâ&#x20AC;&#x2122;autor em perdonarĂ  que el tutege, la coneixença i el tracte amb ell mâ&#x20AC;&#x2122;hi aboquenâ&#x20AC;&#x201C; i el seu coneixement de la història recent, el porten a completar un amè recull dels principals fets de la vida del poeta,

EH&(UR/HV9   


CELecció

il·lustrant-ne els aspectes íntims amb els fets històrics coetanis, començant pels anys precedents al conflicte bèl·lic espanyol fins arribar als últims reconeixements de la seua obra o a les seues participacions en actes culturals, passant per la dura postguerra, el període universitari i la vida professional i familiar. En parlar de l’obra, es destaca en primer lloc l’aportació de la revista GEMINIS (19521961), gestada per Vergés i el seu amic Jesús Massip: “El seu mèrit primordial va ser el d’accelerar la renaixença cultural tortosina al tram final d’aquella patètica i dolorosa postguerra. La literatura i l’art rebrien una molt bona embranzida i el seu segell esdevindria una mena d’olla barrejada de l’alta cultura.” Emigdi no s’està d’incloure noms de literats, d’artistes, de periodistes, de polítics, d’actors... per il·lustrar el que suposà la revista per a l’època i per als anys subsegüents. Tampoc no s’està d’explicitar crítiques a la política cultural del moment. El biògraf emprèn, després, un passeig per l’obra poètica de l’autor tortosí a través d’un bon resum dels diferents reculls publicats: L’ombra rogenca de la lloba (1981), Long play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988), La insostenible lleugeresa del vers (2002). Constata, igualment, que “fa deu anys que no assaborim nova poesia de Gerard Vergés”, tot i que “som sabedors que està preparant l’edició d’un nou poemari que ha de publicar en versió catalana, castellana i anglesa”. Me permeto afegir que esperem llegir-lo prompte! El llibre repassa altres facetes de Vergés, com la de traductor (Shakeapeare), compilador d’antologies (V. A. Estellés), crític, assagista o narrador. Si possiblement és més conegut en el seu vessant de poeta, no deixeu de llegir-lo com a prosista. Una delícia. No debades ha esta premiat amb el Premi Josep Pla per Tretze biografies imperfectes (1985) o amb el premi d’assaig Josep Vallverdú per Eros i art (1990). Però ja m’estic posant en la tasca del biògraf –la figura glossada també em fascina– i em cal reconduir el text cap a la ressenya pròpiament dita. Emigdi dóna compte també de diferents homenatges rebuts per l’escriptor i farmacèutic. En certs moments del llibre, però, s’hi beslluma la sensació que Vergés no ha rebut tot el mèrit que mereix i que moltes de les seues aportacions han passat desapercebudes o han quedat en l’oblit injustificadament. Peatges de ser del sud? Pocs ho reconeixeran. L’apartat L’home ens atansa el Vergés més proper, més humà, i ens desvela interioritats del seu ofici i del seu dia a dia, en perfecta simbiosi amb la passió per la literatura i per l’art en general. En el llibre també hi cap –i s’agraïx– un tastet d’alguns dels seus versos més emblemàtics. I, tot just abans de la bibliografia i de l’annex fotogràfic, una coda final on s’inscriu el cognom Vergés com a colofó de diferents llistats amb els noms més representatius de la història de la literatura catalana, inclosa l’ebrenca, de la qual Emigdi és profund coneixedor. No se m’ocorre un final amb més reconeixement per la figura de Gerard Vergés.




ressenyes

La Font de la Salut, de Vicent Sanz Pere Mayans De ruta literĂ ria pel Santuari de la Mare de la Salut (Traiguera) tot seguint lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Vicent Sanz El 8 de setembre proppassat ens vĂ rem aplegar al Santuari de la Mare de la Salut de Traiguera, a la comarca del Baix Maestrat, al bell mig dâ&#x20AC;&#x2122;aquest allargassat territori que va de Salses del RossellĂł a Guardamar de Segura, gent de diversos indrets per fer una ruta literĂ ria, històrica, artĂ­stica, arquitectònica, lingßística, personal... basada en el llibre La Font de la Salut, la, fins ara, darrera obra de lâ&#x20AC;&#x2122;autor traiguerĂ­ Vicent Sanz Vicent Sanz, autor del llibre, i Vicent OrtĂ­, Arnau, publicada per Edicions Salguia de la Font de Salut, comencen la ruta donar, una editorial estretament relaliterĂ ria, històrica, personal... cionada amb les comarques centrals del paĂ­s en estar dirigida per Francesc Gil, un vinarossenc establert a mig camĂ­ de les Cases dâ&#x20AC;&#x2122;Alcanar i de Barcelona. Vicent Sanz ĂŠs un professor de llengua catalana i literatura dâ&#x20AC;&#x2122;un institut del Maresme que vĂ rem conèixer professional, personal i tambĂŠ literĂ riament els anys 90, quan va publicar a Edicions del Bullent de Picanya el seu primer llibre, Cròniques perdudes, un magnĂ­fic recull de contes que tenen com a marc de referència el Maestrat, en un intent, sensual i rude, i tendre i violent alhora, de recuperar de lâ&#x20AC;&#x2122;oblit una història, unes històries, dâ&#x20AC;&#x2122;una part dâ&#x20AC;&#x2122;aquest paĂ­s nostre en una lĂ­nia, vaig aventurar-me a dir en el seu moment, molt propera a la narrativa de JesĂşs Moncada, el gran autor de Mequinensa. Lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Sanz ha continuat principalment en la narrativa curta. En aquest gènere ha guanyant diversos premis: amb el conte ÂŤOlives trencades i timó el VII Premi de Contes Alambor de BenicarlĂł, amb ÂŤBegudes refrescantsÂť el I Premi a la CreaciĂł Virtual en la modalitat de narrativa de la UOC, amb la narraciĂł ÂŤEl tren de la platjaÂť el premi de prosa de la XX Mostra LiterĂ ria del Maresme. TambĂŠ ha participat en reculls col¡lectius de narrativa curta de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit ebrenc, com, per exemple, Estius a lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre (Aeditors, el PerellĂł, 2007) i Galeria ebrenca (Aeditors, el PerellĂł, 2009). El 2008 va

EH&(UR/HV9   


CELecciĂł

aparèixer la seva primera novel¡la, Partida, (tambĂŠ publicada a Aeditors), una novel¡la d'acciĂł, d'aventures, d'amor i de guerra ambientada en el Maestrat de lâ&#x20AC;&#x2122;època de la postguerra.

Interior del santuari de la Mare de DĂŠu de la Font de la Salut (Traiguera)

I ara ens ha sorprès amb La Font de la Salut, on, amb una prosa extraordinĂ riament Ă gil, ben travada, ben elaborada, Sanz, com si fos una mena de guia del lloc, ens endinsa, mitjançant vint-i-quatre narracions, en lâ&#x20AC;&#x2122;evocaciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;un paisatge, dâ&#x20AC;&#x2122;una història, dâ&#x20AC;&#x2122;un temps..., dâ&#x20AC;&#x2122;una forma subjectiva i personal, gens freda i gens distant, com no podia ser dâ&#x20AC;&#x2122;una altra manera coneixent-lo... Com diu Sanz, llegir La (meua) Font de la Salut ĂŠs situar-nos al davant dâ&#x20AC;&#x2122;una â&#x20AC;&#x153;narrativa del jo, una literatura feta de lâ&#x20AC;&#x2122;experiència vital i de lâ&#x20AC;&#x2122;experiència estètica, a cavall entre el memorialisme, lâ&#x20AC;&#x2122;assaig i una imaginaciĂł molt personalâ&#x20AC;?. Llegint-la, podem comprovar que ens trobem davant dâ&#x20AC;&#x2122;un autor dâ&#x20AC;&#x2122;un vasta cultura, a tots els nivells, que sap incorporar-la en unes narracions vinculades al propi record. Sanz tambĂŠ ens recorda que â&#x20AC;&#x153;dins la meua experiència he escrit un llibre en el qual parlo dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes sensacions, de com de xicotet, de jove i mĂŠs gran les he experimentades i parlo tambĂŠ de tot allò que des del punt de vista històric amaga la Font de la Salutâ&#x20AC;?.

En definitiva, un llibre per assaborir a poc a poc, per conèixer una mica mĂŠs un dels referents religiosos (i no Ăşnicament religiosos) dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta part central del paĂ­s, per reflexionar sobre un temps, sobre unes vivències dâ&#x20AC;&#x2122;un mĂłn que encara ha pogut viure la generaciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;autor (en Vicent Sanz ĂŠs de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1966) i que tot just es va anar acabant quan ens anĂ vem fent grans...




Índex històric d’articles publicats a beCEroLes 2004-2012


beCEroLes. Lletres de llengua i literatura nĂşm. 1 (2004); nĂşm. 2 (2006); nĂşm. 3 (2008); nĂşm. 4 (2010); nĂşm. 5 (2012)

Lletra de convit 1, 11-13; 2, 9; 3, 9-12; 4, 9-10; 5, 9-10

lâ&#x20AC;&#x2122;Arc del CEL. InvestigaciĂł i creaciĂł AlanyĂ  i Roig, Josep M. ¡ Plet presentat per a la municipalitat de Vilalba dels Arcs contra els terratinents de la Pobla de Massaluca dins el terme de Vilalba (1689-1716). 3, 75-88 ¡ Els noms sĂłn les coses. Assaig sobre el llenguatge documental en un plet civil del s. XVII. Arxiu de la Corona dâ&#x20AC;&#x2122;AragĂł. Plet Civil 8238. El sĂ­ndic de la batllia de Miravet contra la Ciutat de Tortosa. 4, 35-55 AragonĂŠs Salvat, Albert ¡ El parlar de Freginals al Diccionari catalĂ -valenciĂ -balear. Una aportaciĂł de TomĂ s Bellpuig. 3, 13-32 ¡ Vocabularis dialectals a Internet. 5, 87-96 Barreda i Edo, Pere-Enric ¡ AproximaciĂł a la vida i obra de Sofia Salvador i Monferrer (1925-1995). 2, 105-114 ¡ Antropònims medievals de lâ&#x20AC;&#x2122;Alt Maestrat als comptes de la dècima papal (13251456). 3, 145-159 Beltran i Cavaller, Joan ¡ El contacte entre llengĂźes a les Terres de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre i lâ&#x20AC;&#x2122;estandarditzaciĂł del catalĂ . 1, 4156 ¡ Els parlars de les Terres de lâ&#x20AC;&#x2122;Ebre i del Maestrat en el context del catalĂ  formal. 2, 95 -103 BetriĂ , Esteve ¡ Quaderns de les Cadolles. 1, 75-78 BorrĂ s-Comes, Joan ¡ Notes sobre el parlar de Villores. 4, 89-103 ¡ & LlaĂł BorrĂ s, Jordi. Morfologia verbal i anivellament dialectal: el cas del present de subjuntiu. 5, 79-85 Buj Alfara, Ă&#x20AC;ngela ¡ Perfil semĂ ntic en diversos significants. MontsiĂ . 1, 17-39 ¡ Notes etnogrĂ fiques en etnotextos del MontsiĂ . 4, 13-33 Cardona CastellĂ , Antoni ¡ Notes lexicogrĂ fiques i etimològiques diverses. 5, 97-109 CastellĂ  Espuny, Carles M. ¡ Usos i actituds lingßístiques en alumnes de lâ&#x20AC;&#x2122;IES de Roquetes. 2, 29-51

EH&(UR/HV9   


Castellvell Díez, Ventura · Viatge amb barca Ebre avall de Pere i Joan Coromines. 2, 53-70 Chertó Boldó, Montse · Mostra de literatura oral per a infants. Arnes. 1, 63-73 · Mostra de literatura oral. Arnes. 2, 71-80 Cid i Català, Josep Sebastià · Bases per a una proposta d’educació literària a partir dels espais de l’Ebre. 3, 57-74 Cot Ardévol, Maite · Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació. 3, 117-143 Cubells Bartolomé, Olga · Notes sobre l’adscripció dialectal de la Ribera d’Ebre. 1, 57-62 González Gutiérrez, Juan Antonio · Paral·lelismes entre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el Diálogo de Mercurio y Carón. 5, 13-25 Grau Poyo, Núria · Panoràmica de la Fira del Llibre ebrenc. 4, 57-63 Izquierdo Salom, Tere · Apunts sobre la vida tradicional en el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina del traiguerí de la Renaixença Pere Labèrnia Esteller. 3, 161-177 Llaó Borràs, Jordi & Borràs-Comes, Joan · Morfologia verbal i anivellament dialectal: el cas del present de subjuntiu. 5, 79-85 Lluch Fernández, Carles · «Fugint lo més possible de servilisme». La relació entre Seidia i Canigó. 4, 105-117 Moret, Hèctor · Breu diccionari d’escriptura i escriptors contemporanis en català a l’Aragó. 3, 89-116 Pérez Silvestre, Òscar · Mn. Manuel Betí Bonfill (1864-1926) i Mn. Joaquim Garcia Girona (1867-1928), dos maestratencs per la llengua. 1, 85-109 Porolli, Paula Simón · Ficción y realidad en Destins (1947), de Joan Cid i Mulet. Aportes para el estudio de la literatura testimonial sobre los campos de concentración franceses. 5, 69-77 Querol Puig, Ernest · Usos i representacions de la llengua a les dues ribes del Sénia. 1, 111-138 Quintana i Font, Artur · Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües d’Aragó. 4, 75-87




Rovira Climent, Joan Josep · Terra màtria. 1, 79-84 Rull, Xavier · Toponímia major de les Terres de l’Ebre i del Maestrat: divergència i adequació entre fores oficials i formes populars. 3, 33-55 San Abdón Queral, Josep Manuel · El Baix Maestrat en la Literatura Contemporània. 2, 115-122 Serres Buenaventura, Antònia · Els noms de lloc i de persones del Pinell de Brai. 4, 65-73 Sorolla Vidal, Natxo · La situació sociolingüística al Matarranya. El català al Tossal dels Tres Reis (I). 2, 81 -93 Subirats i Sebastià, Emigdi · Després de la guerra, el llarg exili mexicà. 5, 59-67 Tena Gil, Noèlia · Aproximació al parlar de Traiguera. Fonètica i morfologia. 4, 119-147 Tena Subirats, Marta · El català i la immigració. Ús de la llengua catalana entre els joves immigrants del Montsià. 2, 13-28 Vidal Arasa, Joan Francesc · Felip Pedrell i el folklore musical ebrenc. 5, 27-57

CEL rogent. Textos Aragonés Salvat, Albert (ed.) · Les «Notes folklòriques» (1924-1928) recollides i anotades per Ramon Sedó Borrell. 5, 113-135

CEL obert. Etnotextos · Paüls (Baix Ebre). 1, 141-142 · La Portellada (Matarranya). 143-144 · Torremiró (Ports). 1, 145-151 · Rossell (Baix Maestrat). 2, 125-126 · La Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre). 2, 127-128 · Massalió (Matarranya). 2, 129-130 · Benassal (Alt Maestrat). 3, 181-182 · Alcanar (Montsià). 3, 183-185 · Mont-roig de Tastavins (Matarranya). 3, 185-186




· Aldover (Baix Ebre). 4, 151-152 · Calaceit (Matarranya). 4, 153-154 · Cinctorres (Ports). 4, 155-156 · Alfara de Carles (Baix Ebre). 5, 139-140 · Faió (Baix Aragó-Casp) 5, 141 · Vallibona (els Ports). 5, 143-144

crit al CEL. Entrevistes Benaiges Pallarés, Ferran M. · «Hauríem d’utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble». Entrevista a Gerard Vergés. 5, 147-153

CEL ras. Opinió Albiol Simó, Manuel Vicent · Allò que ens unix. 1, 159-161 Celma Tafalla, Margarita · Fa un munt d’anys al Matarranya... Primer Premi Pau Vila de la Universitat de Barcelona. 3, 189-190 Duran i Suàrez, Jordi · Vint anys junts pel català. 4, 159-161 Ingla, Montserrat · Les oficines de garanties lingüístiques. 2, 133-134 Olives Pardo, Neus · Jocs i Paraules. 2, 135-137 Pradilla Cardona, Miquel Àngel · I Jornada in memoriam de Josep Panisello. Llengua i ensenyament: llengua estàndard i variació lingüística. 3, 191 Roig, Soraia (coord.) · Situació lingüística al Matarranya. 1, 155-157

CELecció. Ressenyes Aragonés Salvat, Albert · Notícia bibliogràfica sobre la llengua i la literatura (2001-2003). 1, 165-174 · Notícia bibliogràfica d’obres literàries i estudis sobre la llengua (2004-2005). 2, 141145 · Notícia bibliogràfica d’estudis sobre llengua i literatura (2006-2007). 3, 195-198 · Notícia bibliogràfica d’estudis literaris i de la llengua (2008-2010). 4, 165-171




Castellà Espuny, Carles M. · Jornada “10 anys del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995-2005)”. 2, 153-155 · Aproximació geolingüística al parlars del Matarranya, de Pere Navarro Gómez. 3, 203-205. · Gerard Vergés, d’Emigdi Subirats Sebastià. 5, 165-166 Cubells Bartolomé, Olga · Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. 5, 157-159 Izquierdo Salom, Tere · CANTEM I CONTEM. Cançons i contes per a les nostres escoles. 1, 177-178 · L’hivern del tigre, d’Andreu Carranza. 2, 147-152 · L’anell del Papa Luna, de Joan Pla: recorrem Peñíscola. 3, 207-208 Massip Bonet, M. Àngels · Libre de plantar e senbrar vinyes e arbres..., a cura de Xavier Luna-Batlle. 5, 161163 Mayans, Pere · La Font de la Salut, de Vicent Sanz Arnau. 5, 167-168 Sancho Meix, Carles · Novetats editorials del Matarranya. 1, 175-176 Subirats, Emigdi · Centenari de Joan Cid i Mulet. 3, 199-200 · Centenari d’Artur Bladé i Desumvila. 3, 201




CEL. Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC Carrer Bon Matí, 15 43530 Alcanar (Montsià) tel.: 977 73 20 65 fax: 977 72 01 73 a/e: locel@tinet.org web: http://usuaris.tinet.org/locel

La Palometa. Centre de documentació Biblioteca Trinitari Fabregat C/ Loreto, s/n 43530 Alcanar tel.: 977 73 24 64 a/e: btf@alcanar.cat

Beabà Literatura catalana i valenciana de les comarques centrals dels PPCC http://beaba.info/ Blocs loCEL: http://blocs.tinet.cat/lt/blog/locel beCEroLes: http://blocs.tinet.cat/beceroles/


beCEroLes V 2012 Sâ&#x20AC;&#x2122;ha acabat de maquetar i compaginar a Roquetes (Baix Ebre) el 29 de desembre de 2012



beCEroLes V (2012)