El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim

El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim Lena Paüls

Premi d'assaig Francesc Vila i Casas, 1994

Il·lustració: © Fina Veciana

Primera edició: Col·lecció l'Escandall. Assaig. La Comarcal Edicions. Premià de Dalt, 1998 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació. Barcelona, 2016

© 1998 Lena Paüls (pel text) © 2016 Fina Veciana (per la il·lustració de la coberta)

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). CEDRO vetlla perquè es respectin aquests drets.

2

A la tarda, conversa amb Palau-­‐Fabre: parlem dels horrors dels bombardeigs, d'Eliot i de Spender. Quina pau d'or, damunt l'herba dels Sis Avets! ¿Som, realment, en un país de guerra?

El vel de maia, 12.IX.1938

No hi ha res —ni el trasbals de la guerra— que

distregui l'intel·lectual de la seva reflexió. Aquesta és la constatació omnipresent a El vel de maia. Dietari de la Guerra civil (1936-­‐39) del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898 -­‐ 1988), escrit a cavall de "la més exquisida pau geòrgica i les crispacions i angúnies d'una revolució i d'una guerra", com diu l'autor en el pròleg. A partir d'aquesta evidència, aquest estudi pretén una aproximació als àmbits polítics i literaris que conté El vel de maia, però molt especialment s'intentarà mostrar com l'autor projecta en el gènere de dietari la simbiosi entre allò immutable que té l'acte creatiu (la literatura) i allò que forma part de la fugacitat, representat per la guerra (la conjuntura política).

Tot i que l'estudi s'ha articulat fusionant els dos àmbits, cal dir que pel que fa al de caire polític es resumirà de quina manera l'autor expressa els fets més rellevants que hi apareixen, i es veurà com l'evolució dels esdeveniments va introduint factors nous d'incertesa.

3

Quant a l'àmbit literari —molt complex a causa del pòsit de cultura universal de l'escriptor— es tindrà en compte, d'una banda, els aspectes formals i els continguts del mateix dietari i, de l'altra, els diversos camps explícits en què intervé Marià Manent, segons es desprèn d'aquell (lectures, converses, traduccions, creació).

Per descabdellar idòniament la proposta d'estudi, s'ha buscat el suport de comentaris, ressenyes i pròlegs a l'obra poètica de Manent, ja que la seva producció forma una unitat molt compacta. També s'han pres com a referència reflexions de l'autor sobre el treball d'altres poetes i opinions extretes d'entrevistes diverses concedides per Marià Manent a professionals acreditats.

*

4

D'entrada, la guerra imposa la seva presència, és inútil oblidar-­‐la. Però es pot dir que el tema del dietari El vel de maia no és la guerra sinó el reflex de l'actitud vivencial d'un intel·lectual inserit en un context històric determinat, a qui no hi ha res que distregui del conreu de la seva sensibilitat. Així, l'argument implícit, malgrat la situació ambiental, és la subsistència de l'ànima sensible.

Per expressar aquesta actitud vivencial hi ha una sèrie de gèneres que podrien haver acollit la temàtica implícita, ¿per què opta Marià Manent pel dietari? La tria ve donada per la funció comunicativa que l'autor pretén: fer de notari íntim.

En la fase operativa hi ha, a més, el factor comoditat, perquè la prosa de dietari admet la fusió d'objectivitat i subjectivitat en un collage informal, en el qual caben l'efusió sentimental, els apunts impersonals o la consideració del text com a objecte de treball estètic, de joc.

Així, l'escriptura de El vel de maia forma un conglomerat de diverses tècniques, presidides per la concentració lírica, la sobrietat verbal amb el deler de precisió i un tens equilibri entre els ritmes biològics, tot amb la turbulència que aporta la juxtaposició d'elements.

Simultàniament, Marià Manent hi adopta la descripció amb prosa poètica decantada cap al llenguatge connotatiu; la tècnica narrativa indirecta medialitzant els seus judicis de testimoni implicat i retret; l'argumentativa, sòbria per a les opinions pròpies, o a través de la intertextualitat (citacions, referències i comentaris d'altres textos); la tècnica informativa neutra pels concisos apunts referencials dels comunicats de guerra, que aixequen acta d'un gran nombre de notícies bèl·liques amb el més petit nombre de paraules. Però

5

és sobretot amb el recurs estilístic de l'el·lipsi o d'allò que l'autor mig insinua que ens demostra cap a on s'adrecen les seves angoixes. O, com diu Pere Gimferrer, tendeix a preferir "el silenci a la loquacitat, l'apunt breu i significatiu a la gesticulació dels grans frescos" (Pròleg a Antologia Poètica, Marià Manent, homenatge al poeta en els seus vuitanta anys.

Barcelona: Edicions Proa, 1978).

I si el neguit primer és l'estat de guerra, un element conjuntural que cal assimilar al viure diari —segons es desprèn de la cita de Ciutats a la deriva, de Stratis Tsirkas, que encapçala el llibre— ¿quin lloc concedeix Marià Manent al tema de la guerra a El vel de maia?

Per respondre aquesta qüestió s'ha de tenir present que Marià Manent és a la masia de Viladrau, racó idíl·lic del Montseny, perquè hi ha guerra, altrament no es trobaria envoltat d'una "pau" inquietant, per tal com és il·lusòria, com fa avinent el títol. Però tot i l'angoixa que produeix la circumstància extrema que l'ha dut en aquell paradís, i que en determinarà totes les actuacions, Manent tracta el factor bèl·lic amb contenció, bastit sobre el contrapunt més aclaparador, representat per la natura pletòrica, sota el qual fa que traspuï encara més nítid el neguit que colpeix l'escriptor.

En aquesta fusió sobreposada de fets bèl·lics i elements de la naturalesa vibrant intervé sovint el factor extern de les fonts informatives. És ben il·lustratiu d'aquest aspecte el paràgraf que tracta l'ocupació de l'edifici de la Telefònica (4.V.1937), explicada a través de les vivències de la mainadera, combinada amb la descripció de la nit tranquil·la i barrejada amb comunicats de guerra que escolta a la ràdio, amb el refilet del rossinyol de fons.

6

Per la delimitació cronològica de les anotacions es veu el sentit testimonial del llibre (el gruix de les anotacions seleccionades que formen part del dietari que Manent va redactar durant un període de més de 60 anys). La primera (19.I.1937) coincideix amb el dia que fa sis mesos que s'ha iniciat la insurrecció militar a Barcelona —per tant, amb el conflicte in medias res—: l'autor es troba instal·lat en una masia del Montseny amb la seva família i, la darrera, amb el retorn a Barcelona (15.II.1939). Emmarcat en aquest espai temporal, el dietari s'articula amb l'estructura narrativa clàssica. Així, hi ha la presentació breu, però profunda, de la tragèdia; un desenvolupament cadenciós de la trama que ocupen els dies de la tensa espera; i un desenllaç aparentment de resolució tancada, però que deixa les nafres esbatanades.

Cal remarcar, referent a l'aspecte estructural, que a El vel de maia es troben dues anotacions llargues significatives, totes dues expressades en passat en el nucli de l'acció: (19.I.1937 i 3-­‐4.II.1939), situades una al començament i l'altra a la recta final de llibre, que tenen funció recapitulatòria. La d'entrada, que conté la síntesi formal i retòrica que presidirà tot el llibre, fa a més la funció de presentació de la circumstància històrica, amb la composició d'escenaris i de personatges. La del final, escrita cinc dies després dels fets, — "una emoció recordada en la calma"—, detalla els primers moments de l'entrada dels militars feixistes a la masia de Viladrau.

Dins d'aquest marc temporal, l'autor mostra una politització no reinvidicativa de la identitat. Cal tenir en compte que Marià Manent era de la Lliga Regionalista i segons va manifestar en una entrevista feta per Lluís Busquets (El Correo Catalán, 20.X.1979, recollida a Plomes Catalanes Contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980:29-­‐38) "la

7

República no provocà el meu entusiasme com a tal, ja que considerava encertades les idees de Cambó sobre l'accidentalitat de les formes de govern (...), però la Segona República Espanyola significà el retorn de l'autogovern a Catalunya, i això ens portà una gran alegria".

Ben aviat s'adverteix en El vel de maia un escepticisme gens sarcàstic, que no indueix a l'odi. És més aviat un escepticisme lúcid, només implícit en la selecció d'assumptes o de motius, que poden anar des de l'anotació al dietari de la indiferència de la concurrència escoltant unes consignes abrandades (15.III.1938) fins a les impressions de l'esvaïment de la vibració revolucionària dels primers temps (24.I.1937).

Marià Manent s'acull a l'assumpció cristiana del dolor en reproduir i completar unes paraules de Berdiaev:

"La revolució és la fatalitat dels pobles i una gran dissort. Cal suportar dignament aquesta dissort, com cal suportar dignament una malaltia o la mort d'un ésser humà pròxim". No hem de reaccionar-­‐hi amb odi, sinó amb l'esperit d'expiació, de penitència. (4.I.1938)

L'autor és sensible a les actituds desfermades, vinguin del bàndol que vinguin. Diu d'un antifeixista:

L'odi d'aquell home, traduït més en el to agre, despectiu de les seves frases que en les frases mateixes, era un odi violent, tan vital, tan radical, que no es podia resoldre sinó amb violència, en sang i en mort. És ben cert, la guerra civil comença primer a les ànimes. (22.VII.1938)

8

De fet, Marià Manent expressa una politització tintada d'escepticisme envers la capacitat constructiva dels revolucionaris. Com a exemple, la primera de les anotacions d'aquesta índole al dietari:

Una tarda, pel Passeig de la Bonanova, vaig veure un grup de quatre o cinc xicots de 9 a 12 anys, comandats per un bordegàs de 13 o 14, que duia a la mà un revòlver lluent. El portava amb una inconsciència absoluta, com si fos el ventall d'una dama. Aquella fou una de les escenes de la Revolució que més m'impressionaren. Era com un símbol terrible.

(19.I.1937)

O la mirada distanciada quan anota —i d'alguna manera subscriu— les paraules del cònsol rus a Barcelona:

"Això no és una Revolució: és un conjunt de gàngsters desfermats" (16.II.1937)

Les impressions dipositades íntimament al dietari són un dels trets característics del gènere: la confidencialitat.

Relacionat amb aquest factor de confessió que s'hi atribueix, es veu Marià Manent mantenint —en aquella hora de desgavell, en què tot feia abocar a la bel·licositat— un compromís serè, decantat cap a un distanciament discret. La majoria de la població opinava que s'havia de fer la guerra: ell es reclou, però sent "una íntima vergonya d'estar arrecerat" (15.IV.1937). En aquell moment de violència, Manent adopta una actitud social retreta i pren un compromís ètic amb ell mateix i, tot i que assumeix plenament el particularisme de la seva comunitat, se'n sent allunyat. L'autor es reconeix com a part d'un context, i quan és conscient de la pròpia

9

subjectivitat, pateix un sentiment íntim molt acostat a la culpabilitat.

En una entrevista concedida a Montserrat Roig deia sobre aquell moment polític que per a la gent de les seves idees "...fou una cosa terrible. A la banda republicana hi havia un sector que defensava coses que jo estimava molt i un altre que les atacava. En aquest sentit fou una petita tragèdia". ("Marià Manent en un contrapunt", Serra d'Or, abril 1975:25-­‐ 31) Com a crient i practicant fervorós per un costat, i lleial i interessat pels destins de Catalunya per l'altre, Manent viu una situació especialment complicada. Deia en una entrevista a Lluís Busquets "durant la guerra civil, fou difícil la situació dels cristians que estimaven la llibertat i eren fidels a Catalunya". Sobre aquest aspecte, reflecteix en bon nombre d'anotacions al dietari el sentiment amarg que li causa la cremada d'esglésies, el saqueig d'ermites i la persecució de capellans o l'emoció de la primera missa a la qual assisteix durant la Revolució (2.I.1938) A El vel de maia, hi ha, sobretot, el temps històric, expressat en present, el qual —a causa de la immediatesa de les anotacions— provoca l'absència de perspectiva i que, ara, en saber el desenllaç de la contesa, té l'aparença de previsió càndida (les especulacions reiterades sobre l'acabament de la guerra hi són des de la segona anotació). Immersa en el temps històric, doncs, es desenvolupa la vida quotidiana del poeta, suggerida sempre per indicis historicopolítics que es manifesten juxtaposats (va a Barcelona, a Premià de Dalt i als pobles del voltant de la masia de Viladrau per assumptes ben concrets, recull comentaris de persones diverses que traspuen les lluites fraticides dins mateix de la Revolució, o la vida als fronts i a la reraguarda passiva). Centrat en l'aspecte de temps

10

històric, El vel de maia és el testimoni d'una peripècia personal inserida en una aventura col·lectiva.

Així, Marià Manent recull en el seu dietari íntim informacions històriques essencials i intuïcions d'altri — sempre lacònicament i en qualitat de suport mnemotècnic de l'autor—, com per exemple els primers bombardejos sobre Barcelona causats per un vaixell de guerra, anotats dos dies després dels fets (15.II.1937), suggerits per una apagada de llum. O la transcripció de consignes després d'escoltar per la ràdio els representants dels partits polítics i sindicals antifeixistes, per exemple en ocasió dels Fets de Maig (4-­‐5-­‐ 6.V.1937). O bé episodis ressenyats els mateixos dies que s'esdevenen, si l'autor n'és testimoni directe, com és el cas dels bombardejos sobre Barcelona per part de l'aviació italiana (16-­‐17-­‐18.III.1938).

Hi ha molts altres referents de l'ocupació franquista de ciutats catalanes i de tot l'estat, però sempre són anotacions aïllades que reprodueixen comunicats oficials o titulars de la ràdio i dels diaris, sense cap comentari addicional, com ara la presa de Lleida (3.IV.1938). També la recuperació de Terol té, des del començament fins al final, la mateixa acollida freda (del 17.XII.1937 al 23.II.1938). I encara, l'escepticisme posat en boca d'altri, en la nota de dos dies després de l'inici de l'ofensiva republicana a l'Ebre (27.VIII.1938).

Després va consignant, sense cap èmfasi, allò que serà el cant del cigne de l'exèrcit republicà (del 2 al 15.XI.1938).

L'inici de l'èxode i els preparatius de la retirada (21.I.1939). I l'ocupació de Barcelona (26.I.1939).

En el pla internacional refà, amb el mateix distanciament amb què s'ocupa dels assumptes polítics més acostats, la previsió que Alemanya i Itàlia abandonin el comitè

11

de no-­‐intervenció (8.VI.1937), o l'ocupació d'Àustria per Hitler (18-­‐19.II.1938 i 12.III.1938). Però, en canvi, no anota que a finals d'agost del 1937 el Vaticà reconeix oficialment el govern de Franco, mostrant per omissió, cap a on projecta l'autor el seu neguit més pregon.

Però, a banda del temps històric, com a marc social i cultural, Marià Manent evidencia, des de les primeres pàgines de El vel de maia, una preocupació per la fugacitat del pas del temps, i sent una especial atracció pel concepte temporal de Marcel Proust. Al pròleg, l'autor diu que "anotava les coses per a mi, obsedit per la voracitat del temps que tot ho esborra.

"Es pot dir que el moment immediat té una presència gairebé exclusiva en el dietari. És expressat majoritàriament amb verbs en present i sovint en passat recent en les anotacions que s'inicien amb "Ahir". Poques vegades —mitja dotzena d'apunts esparsos referits a la infantesa feliç— fa salts enrere en el temps; i en tot cas, partint de la immediatesa.

Atenent aquest aspecte, el dietari conté el temps natural representat per les postes de sol, els canvis en la vegetació i la fauna o la meteorologia. Hi ha també els ritmes temporals interns, amb el tedi, la contemplació sensorial del paisatge, els insomnis, les lectures ara deixades ara represes o l'optimiste creador contra l'agonia destructora que respresenta la guerra. No hi falta tampoc el temps personal representat per la salut, amb febrades misterioses o refredats que s'allargassen (15.I.1939 al 2.II.1939).

A mesura que van passant els mesos d'espera, l'obra reflecteix ritmes interns diversos. Si la base narrativa de les tres quartes parts del llibre té com a suport la descripció que proporciona la contemplació de la natura i els canvis amesurats d'activitat i d'espai, en la fase última predomina la descripció telegràfica i hi dóna més cabuda als canvis d'acció i

12

de procediment vital. Marià Manent tem que la seva lleva sigui mobilitzada (14.IX.1938), escasseja el menjar, els esdeveniments es precipiten, els soldats deserten (7.IV.1938), sent des del seu refugi privilegiat les detonacions de la batalla de l'Ebre (15.XI.1938), i veu caravanes de població civil que fuig (27.I.1939). La guerra, finalment, es fa present al recer del Montseny:

Realment, les canonades dels antiaeris se sentien molt a prop. Jo em pensava que eren a Vic, però ve l'avi i diu que els qui han disparat són els artillers que duen antiaeris en camions i eren al poble. Quins dies vivim! Combats pròxims, corrues de presos lamentables, fugitius del front... L'agitació de la guerra arriba una mica al nostre cim solitari. (29.I.1939)

A mesura que avancen els mesos, les anotacions donen valor d'imminència al present, fins a tal punt que, quan s'entreveu el desenllaç, el gran tema absent és qualsevol referència al futur (entès com l'endemà). El desig fervent que la guerra s'acabi d'una manera o altra —expressat amb contenció— segurament deu justificar la darrera anotació:

Després d'aquests anys de tenebra esglaiada, Barcelona sembla una reina amb mil diamants. És com un somni, com un conte de fades. (15.II.1939)

Només l'afegitó final del llibre, a manera de fermall anuncia "una altra mena de fosca", amb què afronta l'esdevenidor. Es pot dir que la literatura ha actuat en l'escriptor, durant tot el període bèl·lic, com a projecte engrescador que ha amorosit la sospita callada del futur anorreador.

13

S'han de tenir presents, doncs, les circumstàncies específiques sobre les quals el text literati és produït, que condicionen el moment creatiu i que, d'alguna manera, el defineixen. Però a banda de la creació del propi dietari, inserit en la totalitat de la seva obra, amb el mateix clima de finor poètica que la resta, hi ha la informació sobre literatura que el dietari proporciona, tant pel que fa a la que l'autor produeix paral·lela al dietari com la que consumeix.

Així, s'hi troben anotacions sobre les lectures que l'acompanyen sempre (els grans mestres del simbolisme: Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, i els seus seguidors Valéry, Rilke...) interaccionats en el paisatge i la quotidianitat, com ara:

Cap al tard he anat a llegir els "Vergers", de Rilke, als Sis Avets. En un camp vermell un home sembrava.

(31.III.1937)

Altres lectures de procedència diversa que van des de revistes estrangeres, fascicles literaris o premsa escrita: Controversy, Manchester Guardian, News Chronicle, London Mercury, New Verse, Les Nouvelles Littéraires, Times, La Vanguardia, La Batalla, Observer, Solidaritat Obrera, La Humanitat, La Publicitat, El Socialista, L'Ouvre, La Dépêche, Morning Post, Daily Telegraph, New Statesman, Le Mois o Yorkshire Post..., que fan una nòmina tan extensa com eclèctica de continguts i d'objectius.

O, com diu Joan Triadú (Els Marges, 2, set. 1974), les lectures de Marià Manent revelen "vastitud, complexitat i la intenció d'un fenomen incessant d'adquisició personal de cultura sobre un gran nombre de coses" que incorpora a la seva sensibilitat, com un estímul continu. Es pot veure que

14

Marià Manent llegeix amb una actitud activa. Les lectures són un vehicle d'informació i també de comunicació ja que s'hi sent interpel·lat, alhora que interpel·la constantment el text llegit. D'alguna manera les lectures són utilitzades —igual que la pròpia creació literària— com a mitjà de coneixença personal, d'acord amb els plantejaments més bàsics de la tradició simbolista.

Marià Manent, coneixedor de la realitat sociopolítica i cultural tan pròpia com d'un vast nombre de geografies, demostra en tot moment l'altura del seu discurs intel·lectual i fa patent en el dietari que, en un primer moment, escull les lectures d'acord amb allò que li poden aportar per entendre o explicar-­‐se el moment particular:

Llegia, sobretot, història. Cercava el paral·lelisme de les coses d'antany amb les angoixes d'ara. Esbrinava el misteri del mal, l'abisme vertiginós, amb Joseph de Maistre. També llegia els teoritzants de la Revolució: Marx, Engels, Lenin.

(19.I.1937)

Si bé és cert que l'autor aprofita tot el que llegeix per entendre el present, hi ha el factor circumstancial que li permet d'una banda llegir pel simple plaer estètic, ja que disposa de "lleure dilatat per a la lectura" (26.IV.1938). D'altra banda, li posa a l'abast textos que altrament no llegiria, però que el lloc, el temps i la circumstància no li permeten de triar acuradament.

Més endavant, Marià Manent combina l'activitat lectora amb les visites (són assidus Joan Teixidor, Josep Palau i Fabre, Joan Vinyoli —rilkià entusiasta—, Josep Calsamiglia, Agustí Duran i Sanpere, i sobretot Jaume Bofill i Ferro —amic a qui l'autor dedica el llibre pel seu acolliment a la masia del

15

Montseny en temps de guerra—; converses telefòniques, trobades amb intel·lectuals... sempre amb un ritme contrapuntat d'activitat-­‐repòs. De la crònica de contactes destaca el moment emocionant de la coneixença del jove poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-­‐Pòrcel (9.VII.1937), poc abans que morís. S'ha de destacar, a més, l'apartat epistolar a amics intel·lectuals estrangers demanant ajudes per a ell i per a d'altres escriptors; un lloc destacat entre els quals l'ocupa el periodista i poeta anglès Langdon-­‐Davies, catalanòfil que, cap als anys vint, va fer conèixer a Marià Manent la poesia xinesa.

Cal remarcar també les referències a altres productes culturals utilitaris com poden ser els cartells de propaganda, els pasquins, els gèneres periodístics de tipus informatiu, discursos, eslògans, conferències, o mítings, tant pel que fa a premsa escrita com per mitjà de la ràdio, dels quals l'escriptor és receptor amatent i n'anota sovint al dietari opinions referides al to o a l'estil:

L'estil oratori de Mussolini és d'una severitat romana, on destaca vivament algun recurs annunzià, algun adjectiu "literari" que pren més força per contrast, com quan s'ha referit a la "veritat solar" que, segons ells, proposa el feixisme.

(20.IX.1937)

Marià Manent informa puntualment a El vel de maia de l'activitat editorial paral·lela al dietari: crítica literària, experiències i imatges que cristalitzen en poemes recollits a La ciutat del temps (1964): "Abril" (8.IV.1938) i "A la meva filla Maria, quan tenia un any, en temps de guerra" (29.VIII.19937).

També comença el procés de les versions i traduccions, sobretot la traducció del llibre de Samuel Taylor

16

Coleridge sobre assajos crítics (30.IV.1938 al 21.V.1938) i la traducció de From and Style in Poetry, de Walter Pater Ker, ambdós treballs perduts en desaparèixer, el 1939, la Institució de les Lletres Catalanes. Fa comentaris sobre la traducció dels assajos de Walter Pater, El Renaixement, (del 9.XI.1937 al 27.VII.1938) i l'encàrrec patrocinat per la Institució de les Lletres Catalanes, Versions de l'anglès (29.VIII.1937), que publica el 1938 a Edicions de la Residència d'Estudiants.

Precisament aquest pòsit perfectament assimilat que l'autor té d'altres literatures es veurà reflectit sovint en el dietari íntim:

Aquest matí (amb cor de japonès) he anat a admirar una pomereta que hi darrera casa, tota blanca, tota assolellada, vora el verd ginestar. (20.II.1937)

Es pot afirmar que El vel de maia és l'espai de síntesi d'allò quotidià, a vegades obviable i tot per massa conegut.

Per això l'autor s'hi dedica amb reserves, perquè ho interpreta com una conjuntura fugaç —en què inclouria la política—. I, alhora, allò quotidià conflueix en el dietari amb la síntesi d'allò universal, inesgotable font de coneixement, presa com a creació literària o vida perdurable. És per mitjà de la paraula que el creador fa etern l'instant, salva la realitat transformable en el temps:

Avui he cremat llenya de cedre. És deliciosament olorosa, amb un perfum noble, ric de suggestions literàries, bíbliques.

Entesa, doncs, la creació literària —seva i d'altri— com un valor religiós, es pot entendre la dedicació de Marià

17

Manent al conreu de la sensibilitat creativa, no pas com a refugi de la situació bèl·lica, sinó com a aportació d'elements de contrast, als quals dedica tota la seva efusió perquè l'eleven espiritualment.

Per tal de construir la connexió alterna de les preocupacions en el món dels homes —ordre efímer— amb la creació, ja sigui representada per la natura o l'art —ordre perenne—, Marià Manent s'empara en el contrast i el converteix en la figura retòrica preponderant al dietari. En l'exemple que segueix, es projecta a diversos nivells sensorials (sonor, visual):

Mentre fullejava revistes angleses sentia el ressò llunya de la formidable batalla de l'Ebre, com una interminable tronada. Quin contrast, en aquella assolellada pau de novembre, davant el Montseny amb crinera de núvols grisos i blancs, el bruel paorós de la guerra! (31.XI.1938)

Aquest altre fragment, de constrast subtil, encara és més sintètic i viu:

Continua el bon temps i també l'ofensiva franquista.

(12.III.1938)

No hi falta la visió plena de contrastos d'una Barcelona trasbalsada:

Estrany veïnatge d'ambulàncies i parades de flors, de sang i gelats de xocolata. (5.I.1938)

És interessant adonar-­‐se de la perspectiva amb què es pren la vida real i l'expressa, Marià Manent. En aquesta

18

expressió de perspectiva utilitza els dos procediments bàsics que caracteritzen el gènere del dietari. D'una banda, El vel de maia és escrit coetàniament al moment que l'autor s'assabenta dels fets bèl·lics, no quan succeeixen (no oblidem que es troba aïllat i les informacions li arriben de l'exterior: ràdio, diari, veïns); també les sensacions líriques són transcrites emparant-­‐se en la immediatesa. De l'altra, deixa constància d'allò que ha estat la seva vida en el context històric que l'ha envoltada, tot establint una relació dialèctica entre aquests dos extrems, l'individual i el col·lectiu, que li permeten —a ell i de retruc al lector— de comprendre's més a si mateix i el seu temps.

Es pot dir, no obstant això, que en el dietari no hi ha una excessiva entronització del jo i es tendeix més a fer emergir les veus corals orquestrades per l'autor-­‐narrador, el qual manipula distintes perspectives dels personatges, cosa que pot tenir una funció doble: a) establir una tonalitat objectiva, disfressant la veu de narrador, com si el seu no fos res més que un conjunt de punts de vista, b) insinuar una interpretació col·lectiva i distanciada que redefineix, rectifica i dóna suport a les hipòtesis just esbossades.

Quant a la funció coral, doncs, hi ha representades les opinions, els sentiments i les impressions sobre els esdeveniments, marcats per les situacions, que van del simple tret anecdòtic a la consideració més genèrica, per part de soldats, d'obrers, de pagesos, de masovers, sempre amb la delicadesa i la rigorositat formal que caracteritza l'autor.

Aprofundint més en el tractament que el dietari dóna als personatges, s'ha de dir que aflora una intensa galeria de tipus socials, a penes esbossats. En moltes anotacions guaiten personatgges vius, sense atributs, gairebé sense altra personalitat visible que l'atorgada per les desgràcies

19

col·lectives de les quals són reflex. Marià Manent recull allò que li han referit com a cert, sense, aparentment, qüestionar-­‐ se res, però en la selecció es pot veure què li preocupa. Posa en evidència, defineix i diagnostica amb cautela allò que el sentit comú de la col·lectivitat intueix, malgrat tota l'eufòria que mostren en superfície.

No hi ha dubte que l'autor és el propi referent narratiu, que intenta preservar la memòria i posa com a penyora la pròpia experiència, de la qual fa de notari. Ara bé, amb aquesta opció de literatura testimonial, Marià Manent no s'ocupa només dels assumptes més estrictament personals, sinó que es fa seus els de la col·lectivitat més pròxima. I és en aquest punt precís que el dietari es transforma en el suport plàstic de la fusió entre el batec del grup i el sentiment individual. És aleshores que realment les anotacions prenen sentit històric, per molt que els ressons d'allò real arribin totalment filtrats per l'escriptor.

Aquesta depuració afecta tant la selecció de conceptes com el llenguatge. En aquest darrer aspecte, l'autor fa una tria verbal extremadament púdica —atenent, possiblement, la convenció de no trencar l'alè líric—, lligada a la subjectivitat controlada, una mostra de la qual seria aquesta anotació explícita:

Diu que, en començar l'atac a Almudévar, es van trobar que les municfions no s'engegaven. La gent no obeïa: "No!" "Ni creien el coronel V., que era un home d'energia (ací un altre mot)". (6.II.1937)

És possiblement a causa d'aquesta contenció verbal informada per l'esperit noucentista que, malgrat el monòleg ininterromput peculiar del gènere de dietaris, Marià Manent

20

és més aviat parc en expressions obertament íntimes; només la natura té pas a l'expressió sensual. Les transformacions d'aquesta prenen un realisme detallista, en una visió idealitzada, atret per la bellesa pura, submergint-­‐se amb delit en la contemplació del paisatge com a manifestació de la presència de Déu i fent contrapunt amb allò temut i, de fet, físicament llunyà.

Manent s'apropa a la natura amb devoció, fent-­‐ne una descripció emocionada, no sent necessari d'explicar-­‐la, es limita a descriure-­‐la. Aquest serà un factor que dóna unitat a tota la seva obra poètica a la qual vincula aquest dietari. Un altre factor de cohesió és el recurs expressiu de posar en boca d'altri el que l'escriptor pensa, utilitzat per l'autor en els assaigs sobre poesia. És a dir, de la mateixa manera que els comentaris pertanyen a la pròpia meditació poètica i són com un vehicle per mostrar la visió personal de l'estat de les coses, també les opinions que recull dels altres són un mitjà en què s'escuden els propis judicis, ja que també hi evita tota contundència en formular-­‐los, malgrat que els faci dir a algú altre. Es pot dir, doncs, que en la selecció de lectures i judicis d'altri, emergint filtrats pel sedàs de la pròpia sensibilitat, s'hi troba un altre element de coherència amb la resta de la seva obra.

Aquesta connexió que hi ha en tota la producció de Marià Manent —dietaris, poesia, escrits crítics, versions de poesia estrangera— coincideix amb l'obra —les cartes, els llibres— de Rilke, a qui l'autor d'El vel de maia tributa una gran admiració i el considera un model tant pel que fa a la forma com als conceptes. Com Rilke, Manent extreu la matèria poètica de la realitat, i manté amb l'obra del postsimbolista txec en llengua alemanya una relació d'afinitat per l'equilibri entre la inspiració i la tècnica que ambdós aconsegueixen.

21

Pel poder evocador, l'exigència personal de l'obra ben feta i l'estètica serena basada en l'art de matisos, l'obra de Marià Manent es pot situar dins les coordenades noucentistes, o com diu Montserrat Roig (Serra d'Or, abril 1975:25-­‐31), "el mateix to tan europeu i civilitzat seria una prova concloent del fervor carnerià fins i tot una certa distància aristocràtica i esquiva". Tot i que, per l'eixamplament a través de lectures i sobretot a través de traduccions i de la incorporació d'un vast nombre d'autors en la pròpia obra, el nucli de pensament inicial noucentista es veu considerablement ampliat.

El vel de maia no va ser originàriament redactat amb la intenció de publicar-­‐lo —malgrat que posteriorment es presentés al Premi Josep Pla—. Això explica el to intimista i adust. L'autor es lliura a pensament suggerits per citacions literàries aïllades, obvia informacions necessàries per al lector, però inútils per al protagonista que ja les coneix. La falta d'intenció exhaustiva es pot veure per exemple en aquesta anotació de la qual no explica el desenllaç:

Tinc una llarga conversa telefònica amb en Riba, que em vol convèncer perquè accepti d'ésser nomenat membre adjunt de la Institució de les Lletres Catalanes (9.XII.1938)

I, per acabar, tot i que deu ser cert que en el moment que Marià Manent escrivia el dietari no pensava en cap possible lector, quan decideix publicar-­‐lo en vida i, doncs, traspassar el llindar del pudor, converteix l'obra en un producte de caràcter públic. Hi ha, per tant, l'aspecte de recepció de l'obra per part del lector. D'entrada s'atribueix a un dietari personal la credibilitat i l'esperit històric, pel fet que l'autor i el protagonista són la mateixa persona que procura abans de res ajustar-­‐se a la versemblança i al fet real.

22

S'hi troba, precisament per aquest fet, una atractiva morbositat perquè, en certa manera, en llegir-­‐lo s'està violant la intimitat d'una persona que confessa —com Marià Manent, al pròleg— que no pensava publicar les anotacions. Hi ha, però, per neutralitzar aquesta impressió d'intromissió, un pacte. I és que l'autor en publicar els seus escrits íntims concedeix revelar els secrets de la seva biografia material i intel·lectual.

En conclusió: 1) El vel de maia representa el punt de trobada entre la consciència individual i col·lectiva, tot vinculant l'una i l'altra a un ventall ampli d'actituds cíviques, alhora que promou la reflexió de tipus ètic com l'antimilitarisme o l'opció intel·lectual de silenci crític.

2) Amb el seu testimoni subjectiu, omplint l'espai des de la visió del catòlic compromès, Marià Manent aporta dades que poden ser utilitzades per la història cultural, la sociologia o altres disciplines i constitueix una font d'informació i una via eficaç per a la comprensió de l'època.

3) Si la forma literària és allò que dóna la condició d'escriptor, l'acte creador serà essencialment el fet de donar forma literària a les propostes que l'autor vol transmetre. Per això, Marià Manent va optar, en aquest cas, pel dietari, és a dir literatura privada com una arma per evitar la mort moral. En aquest sentit, en El vel de maia senyoreja una honesta adequació de la forma a l'estat d'ànim de l'autor, que queda totalment conciliada amb la resta de la seva obra.

23

BIBLIOGRAFIA

1. Estudis

BOFILL I FERRO, Jaume. "El nou esteticisme: Marià Manent". A Poetes catalans moderns. Barcelona: Columna, 1986: 185-­‐199.

BOU, Enric. "Entre l'alba i el vent", Marià Manent en la poètica postsimbolista".

«Els Marges», n. 36: 3-­‐30.

BOU, Enric. "Narcís emmirallat o els dietaris de poetes (Foix, Manent, Gimferrer)" «Revista de Catalunya», jul-­‐ago 1989:130-­‐149.

CRESPO, Àngel. "La bellesa de la serenidad" El País, 24.IV.1986.

GIMFERRER, Pere. Pròleg a Antologia Poètica. Marià Manent, homenatge al poeta en els seus vuitanta anys. Barcelona: Edicions Proa, 1978 (Llibre de l'Ossa Menor).

GUILLAMON, Julià. "Marià Manent, un luxe". «El Temps», n. 183, des. 1987:74.

PORCEL, Baltasar. "El vel de maia". Destino, n. 1945, gen. 1975: 11-­‐15.

OTEO SANS, Ramon. "Itineari poètic de Marià Manent". «Serra d'Or», n. 348, nov.

1988: 42-­‐44.

TEIXIDOR, Joan. Pròleg a A flor d'oblit. Barcelona: Edicions 62, 1968.

TOMASA, Eudald. Introducció a Notes sobre literatura estrangera, de Marià Manent. «Faig arts», 1992.

2. Entrevistes

BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís."Marià Manent". «El Correo Catalán», 2O.X.1979, recollida a Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980: 29-­‐38.

GUILLAMON, Julià. "Marià Manent: el cant i la memòria". «Avui», 6.IV. 1986: 1-­‐3.

ROIG, Montserrat. "Marià Manent en un contrapunt". «Serra d'Or», abril 1975: 25-­‐31.

24

Lena Paüls (Reus, 1952) escriu narrativa, poesia i assaig. És llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a

Barcelona.

Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates.

Llocs a la xarxa: http://lenapauls.blogspot.com

25

Aquesta edició d'El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim, de Lena Paüls, s'ha acabat de digitalitzar, a Barcelona, el mes de setembre de l'any 2016.

26