Page 1

El vel  de  maia:   universalitat  i  particularisme   projectats  en  un  dietari  íntim   Lena  Paüls     Premi  d'assaig  Francesc  Vila  i  Casas,  1994  

Il·lustració:  ©  Fina  Veciana  


Primera edició:  Col·lecció  l'Escandall.  Assaig.  La  Comarcal  Edicions.  Premià  de  Dalt,  1998   Edició  digital:    Escac  Gabinet  de  Comunicació.  Barcelona,  2016     ©  1998  Lena  Paüls  (pel  text)   ©  2016  Fina  Veciana  (per  la  il·lustració  de  la  coberta)          

                              Prohibida   qualsevol   forma   de   reproducció,   distribució,   comunicació   pública   i   transformació   d'aquesta   obra,   llevat   de   les   excepcions   previstes   a   la   Llei,   sense   l'autorització   dels   titulars   de   la   propietat   intel·lectual.   La   infracció   dels   drets   de   difusió   de   l'obra   pot   ser   constitutiva   de   delicte   contra   la   propietat   intel·lectual   (art.   270   i   s.   del   Codi   Penal).   CEDRO   vetlla   perquè   es   respectin   aquests  drets.  

2


A la  tarda,  conversa  amb  Palau-­‐Fabre:   parlem  dels  horrors  dels  bombardeigs,   d'Eliot  i  de  Spender.  Quina  pau  d'or,   damunt  l'herba  dels  Sis  Avets!     ¿Som,  realment,  en  un  país  de  guerra?     El  vel  de  maia,  12.IX.1938                        No   hi   ha   res   —ni   el   trasbals   de   la   guerra—   que  

distregui l'intel·lectual   de   la   seva   reflexió.   Aquesta   és   la   constatació  omnipresent  a  El  vel  de  maia.  Dietari  de  la  Guerra   civil   (1936-­‐39)   del   poeta   Marià   Manent   (Barcelona,     1898   -­‐   1988),   escrit   a   cavall   de   "la   més   exquisida   pau   geòrgica   i   les   crispacions   i   angúnies   d'una   revolució   i   d'una   guerra",   com   diu   l'autor   en   el   pròleg.   A   partir   d'aquesta   evidència,   aquest   estudi   pretén   una   aproximació   als   àmbits   polítics   i   literaris   que   conté   El   vel   de   maia,   però   molt   especialment   s'intentarà   mostrar   com   l'autor   projecta   en   el   gènere   de   dietari   la   simbiosi   entre   allò   immutable   que   té   l'acte   creatiu   (la   literatura)   i   allò   que   forma   part   de   la   fugacitat,   representat   per  la  guerra  (la  conjuntura  política).            Tot   i   que   l'estudi   s'ha   articulat   fusionant   els   dos   àmbits,   cal   dir   que   pel   que   fa   al   de   caire   polític   es   resumirà   de   quina   manera   l'autor   expressa   els   fets   més   rellevants   que   hi   apareixen,   i   es   veurà   com   l'evolució   dels   esdeveniments   va   introduint  factors  nous  d'incertesa.    

3


Quant a   l'àmbit   literari   —molt   complex   a   causa   del   pòsit   de   cultura   universal   de   l'escriptor—   es   tindrà   en   compte,  d'una  banda,  els  aspectes  formals  i  els  continguts  del   mateix  dietari  i,  de  l'altra,  els  diversos  camps  explícits  en  què   intervé   Marià   Manent,   segons   es   desprèn   d'aquell   (lectures,   converses,  traduccions,  creació).            Per   descabdellar   idòniament   la   proposta   d'estudi,   s'ha   buscat   el   suport   de   comentaris,   ressenyes   i   pròlegs   a   l'obra  poètica  de  Manent,  ja  que  la  seva  producció  forma  una   unitat   molt   compacta.   També   s'han   pres   com   a   referència   reflexions  de  l'autor  sobre  el  treball  d'altres  poetes  i  opinions   extretes   d'entrevistes   diverses   concedides   per   Marià   Manent   a  professionals  acreditats.         *    

4


D'entrada, la   guerra   imposa   la   seva   presència,   és   inútil  oblidar-­‐la.  Però  es  pot  dir  que  el  tema  del  dietari  El  vel   de   maia   no   és   la   guerra   sinó   el   reflex   de   l'actitud   vivencial   d'un   intel·lectual   inserit   en   un   context   històric   determinat,   a   qui   no   hi   ha   res   que   distregui   del   conreu   de   la   seva   sensibilitat.   Així,   l'argument   implícit,   malgrat   la   situació   ambiental,  és  la  subsistència  de  l'ànima  sensible.            Per   expressar   aquesta   actitud   vivencial   hi   ha   una   sèrie   de   gèneres   que   podrien   haver   acollit   la   temàtica   implícita,   ¿per   què   opta   Marià   Manent   pel   dietari?   La   tria   ve   donada   per   la   funció   comunicativa   que   l'autor   pretén:   fer   de   notari  íntim.            En  la  fase  operativa  hi  ha,  a  més,  el  factor  comoditat,   perquè   la   prosa   de   dietari   admet   la   fusió   d'objectivitat   i   subjectivitat   en   un   collage   informal,   en   el   qual   caben   l'efusió   sentimental,  els  apunts  impersonals  o  la  consideració  del  text   com  a  objecte  de  treball  estètic,  de  joc.            Així,   l'escriptura   de   El   vel   de   maia   forma   un   conglomerat   de   diverses   tècniques,   presidides   per   la   concentració  lírica,  la  sobrietat  verbal  amb  el  deler  de  precisió   i   un   tens   equilibri   entre   els   ritmes   biològics,   tot   amb   la   turbulència   que   aporta   la   juxtaposició   d'elements.   Simultàniament,   Marià   Manent   hi   adopta   la   descripció   amb   prosa   poètica   decantada   cap   al   llenguatge   connotatiu;   la   tècnica   narrativa   indirecta   medialitzant   els   seus   judicis   de   testimoni   implicat   i   retret;   l'argumentativa,   sòbria   per   a   les   opinions   pròpies,   o   a   través   de   la   intertextualitat   (citacions,   referències   i   comentaris   d'altres   textos);   la   tècnica   informativa   neutra   pels   concisos   apunts   referencials   dels   comunicats  de  guerra,  que  aixequen  acta  d'un  gran  nombre  de   notícies  bèl·liques  amb  el  més  petit  nombre  de  paraules.  Però    

5


és sobretot   amb   el   recurs   estilístic   de   l'el·lipsi   o   d'allò   que   l'autor   mig   insinua   que   ens   demostra   cap   a   on   s'adrecen   les   seves  angoixes.  O,  com  diu  Pere  Gimferrer,  tendeix  a  preferir   "el   silenci   a   la   loquacitat,   l'apunt   breu   i   significatiu   a   la   gesticulació   dels   grans   frescos"   (Pròleg   a   Antologia   Poètica,   Marià  Manent,  homenatge  al  poeta  en  els  seus  vuitanta  anys.   Barcelona:  Edicions  Proa,  1978).            I   si   el   neguit   primer   és   l'estat   de   guerra,   un   element   conjuntural   que   cal   assimilar   al   viure   diari   —segons   es   desprèn  de  la  cita  de  Ciutats  a  la  deriva,  de  Stratis  Tsirkas,  que   encapçala   el   llibre—   ¿quin   lloc   concedeix   Marià   Manent   al   tema  de  la  guerra  a  El  vel  de  maia?            Per   respondre   aquesta   qüestió   s'ha   de   tenir   present   que   Marià   Manent   és   a   la   masia   de   Viladrau,   racó   idíl·lic   del   Montseny,   perquè   hi   ha   guerra,   altrament   no   es   trobaria   envoltat  d'una  "pau"  inquietant,  per  tal  com  és  il·lusòria,  com   fa   avinent   el   títol.   Però   tot   i   l'angoixa   que   produeix   la   circumstància   extrema   que   l'ha   dut   en   aquell   paradís,   i   que   en   determinarà   totes   les   actuacions,   Manent   tracta   el   factor   bèl·lic   amb   contenció,   bastit   sobre   el   contrapunt   més   aclaparador,   representat   per   la   natura   pletòrica,   sota   el   qual   fa   que   traspuï   encara   més   nítid   el   neguit   que   colpeix   l'escriptor.            En   aquesta   fusió   sobreposada   de   fets   bèl·lics   i   elements   de   la   naturalesa   vibrant   intervé   sovint   el   factor   extern   de   les   fonts   informatives.   És   ben   il·lustratiu   d'aquest   aspecte   el   paràgraf   que   tracta   l'ocupació   de   l'edifici   de   la   Telefònica  (4.V.1937),  explicada  a  través  de  les  vivències  de  la   mainadera,   combinada   amb   la   descripció   de   la   nit   tranquil·la   i   barrejada   amb   comunicats   de   guerra   que   escolta   a   la   ràdio,   amb  el  refilet  del  rossinyol  de  fons.    

6


Per la   delimitació   cronològica   de   les   anotacions   es   veu   el   sentit   testimonial   del   llibre   (el   gruix   de   les   anotacions   seleccionades   que   formen   part   del   dietari   que   Manent   va   redactar   durant   un   període   de   més   de   60   anys).   La   primera   (19.I.1937)   coincideix   amb   el   dia   que   fa   sis   mesos   que   s'ha   iniciat   la   insurrecció   militar   a   Barcelona   —per   tant,   amb   el   conflicte   in   medias   res—:   l'autor   es   troba   instal·lat   en   una   masia   del   Montseny   amb   la   seva   família   i,   la   darrera,   amb   el   retorn   a   Barcelona   (15.II.1939).   Emmarcat   en   aquest   espai   temporal,   el   dietari   s'articula   amb   l'estructura   narrativa   clàssica.   Així,   hi   ha   la   presentació   breu,   però   profunda,   de   la   tragèdia;   un   desenvolupament   cadenciós   de   la   trama   que   ocupen  els  dies  de  la  tensa  espera;  i  un  desenllaç  aparentment   de  resolució  tancada,  però  que  deixa  les  nafres  esbatanades.            Cal  remarcar,  referent  a  l'aspecte  estructural,  que  a  El   vel  de  maia   es   troben   dues   anotacions   llargues   significatives,   totes   dues   expressades   en   passat   en   el   nucli   de   l'acció:   (19.I.1937  i  3-­‐4.II.1939),  situades  una  al  començament  i  l'altra   a   la   recta   final   de   llibre,   que   tenen   funció   recapitulatòria.   La   d'entrada,  que  conté  la  síntesi  formal  i  retòrica  que  presidirà   tot   el   llibre,   fa   a   més   la   funció   de   presentació   de   la   circumstància   històrica,   amb   la   composició   d'escenaris   i   de   personatges.   La   del   final,   escrita   cinc   dies   després   dels   fets,   — "una   emoció   recordada   en   la   calma"—,   detalla   els   primers   moments   de   l'entrada   dels   militars   feixistes   a   la   masia   de   Viladrau.            Dins   d'aquest   marc   temporal,   l'autor   mostra   una   politització   no   reinvidicativa   de   la   identitat.   Cal   tenir   en   compte  que  Marià  Manent  era  de  la  Lliga  Regionalista  i  segons   va   manifestar   en   una   entrevista   feta   per   Lluís   Busquets   (El   Correo   Catalán,   20.X.1979,   recollida   a   Plomes   Catalanes   Contemporànies.   Barcelona:   El   Mall,   1980:29-­‐38)   "la    

7


República no   provocà   el   meu   entusiasme   com   a   tal,   ja   que   considerava   encertades   les   idees   de   Cambó   sobre   l'accidentalitat   de   les   formes   de   govern   (...),   però   la   Segona   República   Espanyola   significà   el   retorn   de   l'autogovern   a   Catalunya,  i  això  ens  portà  una  gran  alegria".            Ben   aviat   s'adverteix   en   El   vel   de   maia   un   escepticisme   gens   sarcàstic,   que   no   indueix   a   l'odi.   És   més   aviat   un   escepticisme   lúcid,   només   implícit   en   la   selecció   d'assumptes  o  de  motius,  que  poden  anar  des  de  l'anotació  al   dietari   de   la   indiferència   de   la   concurrència   escoltant   unes   consignes   abrandades   (15.III.1938)   fins   a   les   impressions   de   l'esvaïment   de   la   vibració   revolucionària   dels   primers   temps   (24.I.1937).            Marià  Manent  s'acull  a  l'assumpció  cristiana  del  dolor   en  reproduir  i  completar  unes  paraules  de  Berdiaev:            "La   revolució   és   la   fatalitat   dels   pobles   i   una   gran   dissort.   Cal   suportar   dignament   aquesta   dissort,   com   cal   suportar   dignament   una   malaltia   o   la   mort   d'un   ésser   humà   pròxim".  No  hem  de  reaccionar-­‐hi  amb  odi,  sinó  amb  l'esperit   d'expiació,  de  penitència.  (4.I.1938)            L'autor   és   sensible   a   les   actituds   desfermades,   vinguin  del  bàndol  que  vinguin.  Diu  d'un  antifeixista:            L'odi   d'aquell   home,   traduït   més   en   el   to   agre,   despectiu   de   les   seves   frases   que   en   les   frases   mateixes,   era   un  odi  violent,  tan  vital,  tan  radical,  que  no  es  podia  resoldre   sinó   amb   violència,   en   sang   i   en   mort.   És   ben   cert,   la   guerra   civil  comença  primer  a  les  ànimes.  (22.VII.1938)    

8


De fet,  Marià  Manent  expressa  una  politització  tintada   d'escepticisme   envers   la   capacitat   constructiva   dels   revolucionaris.   Com   a   exemple,   la   primera   de   les   anotacions   d'aquesta  índole  al  dietari:            Una  tarda,  pel  Passeig  de  la  Bonanova,  vaig  veure  un   grup   de   quatre   o   cinc   xicots   de   9   a   12   anys,   comandats   per   un   bordegàs   de   13   o   14,   que   duia   a   la   mà   un   revòlver   lluent.   El   portava  amb  una  inconsciència  absoluta,  com  si  fos  el  ventall   d'una   dama.   Aquella   fou   una   de   les   escenes   de   la   Revolució   que   més   m'impressionaren.   Era   com   un   símbol   terrible.   (19.I.1937)            O   la   mirada   distanciada   quan   anota   —i   d'alguna   manera  subscriu—  les  paraules  del  cònsol  rus  a  Barcelona:            "Això  no  és  una  Revolució:  és  un  conjunt  de  gàngsters   desfermats"  (16.II.1937)            Les   impressions   dipositades   íntimament   al   dietari   són  un  dels  trets  característics  del  gènere:  la  confidencialitat.   Relacionat   amb   aquest   factor   de   confessió   que   s'hi   atribueix,   es   veu   Marià   Manent   mantenint   —en   aquella   hora   de   desgavell,   en   què   tot   feia   abocar   a   la   bel·licositat—   un   compromís   serè,   decantat   cap   a   un   distanciament   discret.   La   majoria  de  la  població  opinava  que  s'havia  de  fer  la  guerra:  ell   es   reclou,   però   sent   "una   íntima   vergonya   d'estar   arrecerat"   (15.IV.1937).   En   aquell   moment   de   violència,   Manent   adopta   una   actitud   social   retreta   i   pren   un   compromís   ètic   amb   ell   mateix  i,  tot  i  que  assumeix  plenament  el  particularisme  de  la   seva   comunitat,   se'n   sent   allunyat.   L'autor   es   reconeix   com   a   part   d'un   context,   i   quan   és   conscient   de   la   pròpia    

9


subjectivitat, pateix   un   sentiment   íntim   molt   acostat   a   la   culpabilitat.            En   una   entrevista   concedida   a   Montserrat   Roig   deia   sobre   aquell   moment   polític   que   per   a   la   gent   de   les   seves   idees  "...fou  una  cosa  terrible.  A  la  banda  republicana  hi  havia   un  sector  que  defensava  coses  que  jo  estimava  molt  i  un  altre   que   les   atacava.   En   aquest   sentit   fou   una   petita   tragèdia".   ("Marià  Manent  en  un  contrapunt",  Serra  d'Or,  abril  1975:25-­‐ 31)            Com   a   crient   i   practicant   fervorós   per   un   costat,   i   lleial  i  interessat  pels  destins  de  Catalunya  per  l'altre,  Manent   viu   una   situació   especialment   complicada.   Deia   en   una   entrevista  a  Lluís  Busquets  "durant  la  guerra  civil,  fou  difícil  la   situació   dels   cristians   que   estimaven   la   llibertat   i   eren   fidels   a   Catalunya".   Sobre   aquest   aspecte,   reflecteix   en   bon   nombre   d'anotacions   al   dietari   el   sentiment   amarg   que   li   causa   la   cremada   d'esglésies,   el   saqueig   d'ermites   i   la   persecució   de   capellans   o   l'emoció   de   la   primera   missa   a   la   qual   assisteix   durant  la  Revolució  (2.I.1938)            A   El   vel   de   maia,   hi   ha,   sobretot,   el   temps   històric,   expressat  en  present,  el  qual  —a  causa  de  la  immediatesa  de   les  anotacions—  provoca  l'absència  de  perspectiva  i  que,  ara,   en   saber   el   desenllaç   de   la   contesa,   té   l'aparença   de   previsió   càndida  (les  especulacions  reiterades  sobre  l'acabament  de  la   guerra  hi  són  des  de  la  segona  anotació).  Immersa  en  el  temps   històric,   doncs,   es   desenvolupa   la   vida   quotidiana   del   poeta,   suggerida   sempre   per   indicis   historicopolítics   que   es   manifesten  juxtaposats  (va  a  Barcelona,  a  Premià  de  Dalt  i  als   pobles  del  voltant  de  la  masia  de  Viladrau  per  assumptes  ben   concrets,  recull  comentaris  de  persones  diverses  que  traspuen   les  lluites  fraticides  dins  mateix  de  la  Revolució,  o  la  vida  als   fronts  i  a  la  reraguarda  passiva).  Centrat  en  l'aspecte  de  temps    

10


històric, El   vel   de   maia   és   el   testimoni   d'una   peripècia   personal  inserida  en  una  aventura  col·lectiva.            Així,   Marià   Manent   recull   en   el   seu   dietari   íntim   informacions   històriques   essencials   i   intuïcions   d'altri   — sempre  lacònicament  i  en  qualitat  de  suport  mnemotècnic  de   l'autor—,   com   per   exemple   els   primers   bombardejos   sobre   Barcelona   causats   per   un   vaixell   de   guerra,   anotats   dos   dies   després   dels   fets   (15.II.1937),   suggerits   per   una   apagada   de   llum.  O  la  transcripció  de  consignes  després  d'escoltar  per  la   ràdio   els   representants   dels   partits   polítics   i   sindicals   antifeixistes,   per   exemple   en   ocasió   dels   Fets   de   Maig   (4-­‐5-­‐ 6.V.1937).   O   bé   episodis   ressenyats   els   mateixos   dies   que   s'esdevenen,   si   l'autor   n'és   testimoni   directe,   com   és   el   cas   dels   bombardejos   sobre   Barcelona   per   part   de   l'aviació   italiana  (16-­‐17-­‐18.III.1938).            Hi   ha   molts   altres   referents   de   l'ocupació   franquista   de   ciutats   catalanes   i   de   tot   l'estat,   però   sempre   són   anotacions   aïllades   que   reprodueixen   comunicats   oficials   o   titulars   de   la   ràdio   i   dels   diaris,   sense   cap   comentari   addicional,   com   ara   la   presa   de   Lleida   (3.IV.1938).   També   la   recuperació  de  Terol  té,  des  del  començament  fins  al  final,  la   mateixa  acollida  freda  (del  17.XII.1937  al  23.II.1938).  I  encara,   l'escepticisme   posat   en   boca   d'altri,   en   la   nota   de   dos   dies   després   de   l'inici   de   l'ofensiva   republicana   a   l'Ebre   (27.VIII.1938).            Després  va  consignant,  sense  cap  èmfasi,  allò  que  serà   el   cant   del   cigne   de   l'exèrcit   republicà   (del   2   al   15.XI.1938).   L'inici  de  l'èxode  i  els  preparatius  de  la  retirada  (21.I.1939).  I   l'ocupació  de  Barcelona  (26.I.1939).            En   el   pla   internacional   refà,   amb   el   mateix   distanciament   amb   què   s'ocupa   dels   assumptes   polítics   més   acostats,  la  previsió  que  Alemanya  i  Itàlia  abandonin  el  comitè    

11


de no-­‐intervenció   (8.VI.1937),   o   l'ocupació   d'Àustria   per   Hitler   (18-­‐19.II.1938   i   12.III.1938).   Però,   en   canvi,   no   anota   que  a  finals  d'agost  del  1937  el  Vaticà  reconeix  oficialment  el   govern   de   Franco,   mostrant   per   omissió,   cap   a   on   projecta   l'autor  el  seu  neguit  més  pregon.            Però,  a  banda  del  temps  històric,  com  a  marc  social  i   cultural,  Marià  Manent  evidencia,  des  de  les  primeres  pàgines   de  El   vel   de   maia,  una  preocupació  per  la  fugacitat  del  pas  del   temps,   i   sent   una   especial   atracció   pel   concepte   temporal   de   Marcel   Proust.   Al   pròleg,   l'autor   diu   que   "anotava   les   coses   per  a  mi,  obsedit  per  la  voracitat  del  temps  que  tot  ho  esborra.   "Es  pot  dir  que  el  moment  immediat  té  una  presència  gairebé   exclusiva   en   el   dietari.   És   expressat   majoritàriament   amb   verbs   en   present   i   sovint   en   passat   recent   en   les   anotacions   que   s'inicien   amb   "Ahir".   Poques   vegades   —mitja   dotzena   d'apunts  esparsos  referits  a  la  infantesa  feliç—  fa  salts  enrere   en  el  temps;  i  en  tot  cas,  partint  de  la  immediatesa.            Atenent   aquest   aspecte,   el   dietari   conté   el   temps   natural   representat   per   les   postes   de   sol,   els   canvis   en   la   vegetació  i  la  fauna  o  la  meteorologia.  Hi  ha  també  els  ritmes   temporals   interns,   amb   el   tedi,   la   contemplació   sensorial   del   paisatge,  els  insomnis,  les  lectures  ara  deixades  ara  represes  o   l'optimiste   creador   contra   l'agonia   destructora   que   respresenta   la   guerra.   No   hi   falta   tampoc   el   temps   personal   representat   per   la   salut,   amb   febrades   misterioses   o   refredats   que  s'allargassen  (15.I.1939  al  2.II.1939).            A  mesura  que  van  passant  els  mesos  d'espera,  l'obra   reflecteix   ritmes   interns   diversos.   Si   la   base   narrativa   de   les   tres  quartes  parts  del  llibre  té  com  a  suport  la  descripció  que   proporciona   la   contemplació   de   la   natura   i   els   canvis   amesurats  d'activitat  i  d'espai,  en  la  fase  última  predomina  la   descripció  telegràfica  i  hi  dóna  més  cabuda  als  canvis  d'acció  i    

12


de procediment  vital.  Marià  Manent  tem  que  la  seva  lleva  sigui   mobilitzada   (14.IX.1938),   escasseja   el   menjar,   els   esdeveniments   es   precipiten,   els   soldats   deserten   (7.IV.1938),   sent   des   del   seu   refugi   privilegiat   les   detonacions   de   la   batalla   de   l'Ebre   (15.XI.1938),   i   veu   caravanes   de   població   civil   que   fuig  (27.I.1939).  La  guerra,  finalment,  es  fa  present  al  recer  del   Montseny:            Realment,   les   canonades   dels   antiaeris   se   sentien   molt  a  prop.  Jo  em  pensava  que  eren  a  Vic,  però  ve  l'avi  i  diu   que  els  qui  han  disparat  són  els  artillers  que  duen  antiaeris  en   camions   i   eren   al   poble.   Quins   dies   vivim!   Combats   pròxims,   corrues   de   presos   lamentables,   fugitius   del   front...   L'agitació   de  la  guerra  arriba  una  mica  al  nostre  cim  solitari.  (29.I.1939)            A   mesura   que   avancen   els   mesos,   les   anotacions   donen   valor   d'imminència   al   present,   fins   a   tal   punt   que,   quan   s'entreveu   el   desenllaç,   el   gran   tema   absent   és   qualsevol   referència  al  futur  (entès  com  l'endemà).  El  desig  fervent  que   la   guerra   s'acabi   d'una   manera   o   altra   —expressat   amb   contenció—  segurament  deu  justificar  la  darrera  anotació:            Després   d'aquests   anys   de   tenebra   esglaiada,   Barcelona   sembla   una   reina   amb   mil   diamants.   És   com   un   somni,  com  un  conte  de  fades.  (15.II.1939)            Només   l'afegitó   final   del   llibre,   a   manera   de   fermall   anuncia   "una   altra   mena   de   fosca",   amb   què   afronta   l'esdevenidor.   Es   pot   dir   que   la   literatura   ha   actuat   en   l'escriptor,   durant   tot   el   període   bèl·lic,   com   a   projecte   engrescador   que   ha   amorosit   la   sospita   callada   del   futur   anorreador.      

13


S'han de   tenir   presents,   doncs,   les   circumstàncies   específiques   sobre   les   quals   el   text   literati   és   produït,   que   condicionen   el   moment   creatiu   i   que,   d'alguna   manera,   el   defineixen.  Però  a  banda  de  la  creació  del  propi  dietari,  inserit   en   la   totalitat   de   la   seva   obra,   amb   el   mateix   clima   de   finor   poètica  que  la  resta,  hi  ha  la  informació  sobre  literatura  que  el   dietari   proporciona,   tant   pel   que   fa   a   la   que   l'autor   produeix   paral·lela  al  dietari  com  la  que  consumeix.            Així,   s'hi   troben   anotacions   sobre   les   lectures   que   l'acompanyen   sempre   (els   grans   mestres   del   simbolisme:   Baudelaire,   Rimbaud,   Mallarmé,   i   els   seus   seguidors   Valéry,   Rilke...)   interaccionats   en   el   paisatge   i   la   quotidianitat,   com   ara:            Cap  al  tard  he  anat  a  llegir  els  "Vergers",  de  Rilke,  als   Sis   Avets.   En   un   camp   vermell   un   home   sembrava.   (31.III.1937)            Altres  lectures  de  procedència  diversa  que  van  des  de   revistes   estrangeres,   fascicles   literaris   o   premsa   escrita:   Controversy,   Manchester   Guardian,   News   Chronicle,   London   Mercury,   New   Verse,   Les   Nouvelles   Littéraires,   Times,   La   Vanguardia,   La   Batalla,   Observer,   Solidaritat   Obrera,   La   Humanitat,   La   Publicitat,   El   Socialista,   L'Ouvre,   La   Dépêche,   Morning   Post,   Daily   Telegraph,   New   Statesman,   Le   Mois   o   Yorkshire   Post...,   que   fan   una   nòmina   tan   extensa   com   eclèctica  de  continguts  i  d'objectius.            O,  com  diu  Joan  Triadú  (Els  Marges,  2,  set.  1974),  les   lectures   de   Marià   Manent   revelen   "vastitud,   complexitat   i   la   intenció   d'un   fenomen   incessant   d'adquisició   personal   de   cultura   sobre   un   gran   nombre   de   coses"   que   incorpora   a   la   seva   sensibilitat,   com   un   estímul   continu.   Es   pot   veure   que    

14


Marià Manent  llegeix  amb  una  actitud  activa.  Les  lectures  són   un   vehicle   d'informació   i   també   de   comunicació   ja   que   s'hi   sent   interpel·lat,   alhora   que   interpel·la   constantment   el   text   llegit.  D'alguna  manera  les  lectures  són  utilitzades  —igual  que   la   pròpia   creació   literària—   com   a   mitjà   de   coneixença   personal,   d'acord   amb   els   plantejaments   més   bàsics   de   la   tradició  simbolista.            Marià   Manent,   coneixedor   de   la   realitat   sociopolítica   i   cultural   tan   pròpia   com   d'un   vast   nombre   de   geografies,   demostra  en  tot  moment  l'altura  del  seu  discurs  intel·lectual  i   fa   patent   en   el   dietari   que,   en   un   primer   moment,   escull   les   lectures   d'acord   amb   allò   que   li   poden   aportar   per   entendre   o   explicar-­‐se  el  moment  particular:            Llegia,   sobretot,   història.   Cercava   el   paral·lelisme   de   les  coses  d'antany  amb  les  angoixes  d'ara.  Esbrinava  el  misteri   del   mal,   l'abisme   vertiginós,   amb   Joseph   de   Maistre.   També   llegia   els   teoritzants   de   la   Revolució:   Marx,   Engels,   Lenin.   (19.I.1937)            Si  bé  és  cert  que  l'autor  aprofita  tot  el  que  llegeix  per   entendre   el   present,   hi   ha   el   factor   circumstancial   que   li   permet   d'una   banda   llegir   pel   simple   plaer   estètic,   ja   que   disposa  de  "lleure  dilatat  per  a  la  lectura"  (26.IV.1938).  D'altra   banda,   li   posa   a   l'abast   textos   que   altrament   no   llegiria,   però   que  el  lloc,  el  temps  i  la  circumstància  no  li  permeten  de  triar   acuradament.            Més   endavant,   Marià   Manent   combina   l'activitat   lectora   amb   les   visites   (són   assidus   Joan   Teixidor,   Josep   Palau   i   Fabre,   Joan   Vinyoli   —rilkià   entusiasta—,   Josep   Calsamiglia,   Agustí  Duran  i  Sanpere,  i  sobretot  Jaume  Bofill  i  Ferro  —amic   a  qui  l'autor  dedica  el  llibre  pel  seu  acolliment  a  la  masia  del    

15


Montseny en   temps   de   guerra—;   converses   telefòniques,   trobades   amb   intel·lectuals...   sempre   amb   un   ritme   contrapuntat   d'activitat-­‐repòs.   De   la   crònica   de   contactes   destaca   el   moment   emocionant   de   la   coneixença   del   jove   poeta   mallorquí   Bartomeu   Rosselló-­‐Pòrcel   (9.VII.1937),   poc   abans  que  morís.  S'ha  de  destacar,  a  més,  l'apartat  epistolar  a   amics   intel·lectuals   estrangers   demanant   ajudes   per   a   ell   i   per   a   d'altres   escriptors;   un   lloc   destacat   entre   els   quals   l'ocupa   el   periodista  i  poeta  anglès  Langdon-­‐Davies,  catalanòfil  que,  cap   als  anys  vint,  va  fer  conèixer  a  Marià  Manent  la  poesia  xinesa.            Cal   remarcar   també   les   referències   a   altres   productes   culturals   utilitaris   com   poden   ser   els   cartells   de   propaganda,   els   pasquins,   els   gèneres   periodístics   de   tipus   informatiu,   discursos,   eslògans,   conferències,   o   mítings,   tant   pel   que   fa   a   premsa  escrita  com  per  mitjà  de  la  ràdio,  dels  quals  l'escriptor   és   receptor   amatent   i   n'anota   sovint   al   dietari   opinions   referides  al  to  o  a  l'estil:            L'estil  oratori  de  Mussolini  és  d'una  severitat  romana,   on   destaca   vivament   algun   recurs   annunzià,   algun   adjectiu   "literari"   que   pren   més   força   per   contrast,   com   quan   s'ha   referit  a  la  "veritat  solar"  que,  segons  ells,  proposa  el  feixisme.   (20.IX.1937)            Marià   Manent   informa   puntualment   a   El   vel   de   maia   de   l'activitat   editorial   paral·lela   al   dietari:   crítica   literària,   experiències   i   imatges   que   cristalitzen   en   poemes   recollits   a   La   ciutat   del   temps   (1964):   "Abril"   (8.IV.1938)   i   "A   la   meva   filla   Maria,   quan   tenia   un   any,   en   temps   de   guerra"   (29.VIII.19937).            També   comença   el   procés   de   les   versions   i   traduccions,  sobretot  la  traducció  del  llibre  de  Samuel  Taylor    

16


Coleridge sobre   assajos   crítics   (30.IV.1938   al   21.V.1938)   i   la   traducció   de   From   and   Style   in   Poetry,   de   Walter   Pater   Ker,   ambdós  treballs  perduts  en  desaparèixer,  el  1939,  la  Institució   de   les   Lletres   Catalanes.   Fa   comentaris   sobre   la   traducció   dels   assajos   de   Walter   Pater,   El   Renaixement,   (del   9.XI.1937   al   27.VII.1938)   i   l'encàrrec   patrocinat   per   la   Institució   de   les   Lletres   Catalanes,   Versions   de   l'anglès   (29.VIII.1937),   que   publica   el   1938   a   Edicions   de   la   Residència   d'Estudiants.   Precisament   aquest   pòsit   perfectament   assimilat   que   l'autor   té   d'altres   literatures   es   veurà   reflectit   sovint   en   el   dietari   íntim:            Aquest   matí   (amb   cor   de   japonès)   he   anat   a   admirar   una   pomereta   que   hi   darrera   casa,   tota   blanca,   tota   assolellada,  vora  el  verd  ginestar.  (20.II.1937)            Es  pot  afirmar  que  El   vel   de   maia  és  l'espai  de  síntesi   d'allò   quotidià,   a   vegades   obviable   i   tot   per   massa   conegut.   Per   això   l'autor   s'hi   dedica   amb   reserves,   perquè   ho   interpreta   com   una   conjuntura   fugaç   —en   què   inclouria   la   política—.  I,  alhora,  allò  quotidià  conflueix  en  el  dietari  amb  la   síntesi   d'allò   universal,   inesgotable   font   de   coneixement,   presa   com   a   creació   literària   o   vida   perdurable.   És   per   mitjà   de  la  paraula  que  el  creador  fa  etern  l'instant,  salva  la  realitat   transformable  en  el  temps:            Avui   he   cremat   llenya   de   cedre.   És   deliciosament   olorosa,   amb   un   perfum   noble,   ric   de   suggestions   literàries,   bíbliques.            Entesa,   doncs,   la   creació   literària   —seva   i   d'altri—   com   un   valor   religiós,   es   pot   entendre   la   dedicació   de   Marià    

17


Manent al   conreu   de   la   sensibilitat   creativa,   no   pas   com   a   refugi  de  la  situació  bèl·lica,  sinó  com  a  aportació  d'elements   de   contrast,   als   quals   dedica   tota   la   seva   efusió   perquè   l'eleven  espiritualment.            Per   tal   de   construir   la   connexió   alterna   de   les   preocupacions  en  el  món  dels  homes  —ordre  efímer—  amb  la   creació,   ja   sigui   representada   per   la   natura   o   l'art   —ordre   perenne—,   Marià   Manent   s'empara   en   el   contrast   i   el   converteix   en   la   figura   retòrica   preponderant   al   dietari.   En   l'exemple  que  segueix,  es  projecta  a  diversos  nivells  sensorials   (sonor,  visual):            Mentre   fullejava   revistes   angleses   sentia   el   ressò   llunya   de   la   formidable   batalla   de   l'Ebre,   com   una   interminable   tronada.   Quin   contrast,   en   aquella   assolellada   pau  de  novembre,  davant  el  Montseny  amb  crinera  de  núvols   grisos  i  blancs,  el  bruel  paorós  de  la  guerra!  (31.XI.1938)            Aquest   altre   fragment,   de   constrast   subtil,   encara   és   més  sintètic  i  viu:            Continua   el   bon   temps   i   també   l'ofensiva   franquista.   (12.III.1938)            No   hi   falta   la   visió   plena   de   contrastos   d'una   Barcelona  trasbalsada:            Estrany  veïnatge  d'ambulàncies  i  parades  de  flors,  de   sang  i  gelats  de  xocolata.  (5.I.1938)            És  interessant  adonar-­‐se  de  la  perspectiva  amb  què  es   pren   la   vida   real   i   l'expressa,   Marià   Manent.   En   aquesta    

18


expressió de  perspectiva  utilitza  els  dos  procediments  bàsics   que  caracteritzen  el  gènere  del  dietari.  D'una  banda,  El  vel  de   maia   és   escrit   coetàniament   al   moment   que   l'autor   s'assabenta  dels  fets  bèl·lics,  no  quan  succeeixen  (no  oblidem   que   es   troba   aïllat   i   les   informacions   li   arriben   de   l'exterior:   ràdio,   diari,   veïns);   també   les   sensacions   líriques   són   transcrites   emparant-­‐se   en   la   immediatesa.   De   l'altra,   deixa   constància   d'allò   que   ha   estat   la   seva   vida   en   el   context   històric  que  l'ha  envoltada,  tot  establint  una  relació  dialèctica   entre   aquests   dos   extrems,   l'individual   i   el   col·lectiu,   que   li   permeten  —a  ell  i  de  retruc  al  lector—  de  comprendre's  més  a   si  mateix  i  el  seu  temps.            Es  pot  dir,  no  obstant  això,  que  en  el  dietari  no  hi  ha   una   excessiva   entronització   del   jo   i   es   tendeix   més   a   fer   emergir   les   veus   corals   orquestrades   per   l'autor-­‐narrador,   el   qual   manipula   distintes   perspectives   dels   personatges,   cosa   que   pot   tenir   una   funció   doble:   a)   establir   una   tonalitat   objectiva,  disfressant  la  veu  de  narrador,  com  si  el  seu  no  fos   res   més   que   un   conjunt   de   punts   de   vista,   b)   insinuar   una   interpretació  col·lectiva  i  distanciada  que  redefineix,  rectifica  i   dóna  suport  a  les  hipòtesis  just  esbossades.            Quant   a   la   funció   coral,   doncs,   hi   ha   representades   les   opinions,   els   sentiments   i   les   impressions   sobre   els   esdeveniments,   marcats   per   les   situacions,   que   van   del   simple   tret   anecdòtic   a   la   consideració   més   genèrica,   per   part   de   soldats,   d'obrers,   de   pagesos,   de   masovers,   sempre   amb   la   delicadesa  i  la  rigorositat  formal  que  caracteritza  l'autor.            Aprofundint  més  en  el  tractament  que  el  dietari  dóna   als   personatges,   s'ha   de   dir   que   aflora   una   intensa   galeria   de   tipus  socials,  a  penes  esbossats.  En  moltes  anotacions  guaiten   personatgges   vius,   sense   atributs,   gairebé   sense   altra   personalitat   visible   que   l'atorgada   per   les   desgràcies    

19


col·lectives de   les   quals   són   reflex.   Marià   Manent   recull   allò   que  li  han  referit  com  a  cert,  sense,  aparentment,  qüestionar-­‐ se  res,  però  en  la  selecció  es  pot  veure  què  li  preocupa.  Posa   en   evidència,   defineix   i   diagnostica   amb   cautela   allò   que   el   sentit   comú   de   la   col·lectivitat   intueix,   malgrat   tota   l'eufòria   que  mostren  en  superfície.            No   hi   ha   dubte   que   l'autor   és   el   propi   referent   narratiu,   que   intenta   preservar   la   memòria   i   posa   com   a   penyora  la  pròpia  experiència,  de  la  qual  fa  de  notari.  Ara  bé,   amb   aquesta   opció   de   literatura   testimonial,   Marià   Manent   no   s'ocupa   només   dels   assumptes   més   estrictament   personals,   sinó  que  es  fa  seus  els  de  la  col·lectivitat  més  pròxima.  I  és  en   aquest   punt   precís   que   el   dietari   es   transforma   en   el   suport   plàstic   de   la   fusió   entre   el   batec   del   grup   i   el   sentiment   individual.   És   aleshores   que   realment   les   anotacions   prenen   sentit   històric,   per   molt   que   els   ressons   d'allò   real   arribin   totalment  filtrats  per  l'escriptor.            Aquesta   depuració   afecta   tant   la   selecció   de   conceptes   com   el   llenguatge.   En   aquest   darrer   aspecte,   l'autor   fa   una   tria   verbal   extremadament   púdica   —atenent,   possiblement,   la   convenció   de   no   trencar   l'alè   líric—,   lligada   a   la   subjectivitat   controlada,   una   mostra   de   la   qual   seria   aquesta  anotació  explícita:            Diu   que,   en   començar   l'atac   a   Almudévar,   es   van   trobar   que   les   municfions   no   s'engegaven.   La   gent   no   obeïa:   "No!"  "Ni  creien  el  coronel  V.,  que  era  un  home  d'energia  (ací   un  altre  mot)".  (6.II.1937)            És   possiblement   a   causa   d'aquesta   contenció   verbal   informada   per   l'esperit   noucentista   que,   malgrat   el   monòleg   ininterromput   peculiar   del   gènere   de   dietaris,   Marià   Manent    

20


és més  aviat  parc  en  expressions  obertament  íntimes;  només   la   natura   té   pas   a   l'expressió   sensual.   Les   transformacions   d'aquesta   prenen   un   realisme   detallista,   en   una   visió   idealitzada,  atret  per  la  bellesa  pura,  submergint-­‐se  amb  delit   en   la   contemplació   del   paisatge   com   a   manifestació   de   la   presència   de   Déu   i   fent   contrapunt   amb   allò   temut   i,   de   fet,   físicament  llunyà.            Manent  s'apropa  a  la  natura  amb  devoció,  fent-­‐ne  una   descripció   emocionada,   no   sent   necessari   d'explicar-­‐la,   es   limita  a  descriure-­‐la.  Aquest  serà  un  factor  que  dóna  unitat  a   tota   la   seva   obra   poètica   a   la   qual   vincula   aquest   dietari.   Un   altre  factor  de  cohesió  és  el  recurs  expressiu  de  posar  en  boca   d'altri   el   que   l'escriptor   pensa,   utilitzat   per   l'autor   en   els   assaigs   sobre   poesia.   És   a   dir,   de   la   mateixa   manera   que   els   comentaris   pertanyen   a   la   pròpia   meditació   poètica   i   són   com   un  vehicle  per  mostrar  la  visió  personal  de  l'estat  de  les  coses,   també  les  opinions  que  recull  dels  altres  són  un  mitjà  en  què   s'escuden   els   propis   judicis,   ja   que   també   hi   evita   tota   contundència   en   formular-­‐los,   malgrat   que   els   faci   dir   a   algú   altre.  Es  pot  dir,  doncs,  que  en  la  selecció  de  lectures  i  judicis   d'altri,   emergint   filtrats   pel   sedàs   de   la   pròpia   sensibilitat,   s'hi   troba  un  altre  element  de  coherència  amb   la  resta  de  la  seva   obra.            Aquesta   connexió   que   hi   ha   en   tota   la   producció   de   Marià   Manent   —dietaris,   poesia,   escrits   crítics,   versions   de   poesia   estrangera—   coincideix   amb   l'obra   —les   cartes,   els   llibres—   de   Rilke,   a   qui   l'autor   d'El   vel   de   maia   tributa   una   gran   admiració   i   el   considera   un   model   tant   pel   que   fa   a   la   forma  com  als  conceptes.  Com  Rilke,  Manent  extreu  la  matèria   poètica   de   la   realitat,   i   manté   amb   l'obra   del   postsimbolista   txec  en  llengua  alemanya  una  relació  d'afinitat  per  l'equilibri   entre  la  inspiració  i  la  tècnica  que  ambdós  aconsegueixen.    

21


Pel poder  evocador,  l'exigència  personal  de  l'obra  ben   feta   i   l'estètica   serena   basada   en   l'art   de   matisos,   l'obra   de   Marià  Manent  es  pot  situar  dins  les  coordenades  noucentistes,   o  com  diu  Montserrat  Roig  (Serra  d'Or,  abril  1975:25-­‐31),  "el   mateix  to  tan  europeu  i  civilitzat  seria  una  prova  concloent  del   fervor   carnerià   fins   i   tot   una   certa   distància   aristocràtica   i   esquiva".   Tot   i   que,   per   l'eixamplament   a   través   de   lectures   i   sobretot   a   través   de   traduccions   i   de   la   incorporació   d'un   vast   nombre   d'autors   en   la   pròpia   obra,   el   nucli   de   pensament   inicial  noucentista  es  veu  considerablement  ampliat.            El  vel  de  maia  no  va  ser  originàriament  redactat  amb   la   intenció   de   publicar-­‐lo   —malgrat   que   posteriorment   es   presentés   al   Premi   Josep   Pla—.   Això   explica   el   to   intimista   i   adust.   L'autor   es   lliura   a   pensament   suggerits   per   citacions   literàries   aïllades,   obvia   informacions   necessàries   per   al   lector,   però   inútils   per   al   protagonista   que   ja   les   coneix.   La   falta   d'intenció   exhaustiva   es   pot   veure   per   exemple   en   aquesta  anotació  de  la  qual  no  explica  el  desenllaç:            Tinc  una  llarga  conversa  telefònica  amb  en  Riba,  que   em   vol   convèncer   perquè   accepti   d'ésser   nomenat   membre   adjunt  de  la  Institució  de  les  Lletres  Catalanes  (9.XII.1938)            I,  per  acabar,  tot  i  que  deu  ser  cert  que  en  el  moment   que   Marià   Manent   escrivia   el   dietari   no   pensava   en   cap   possible   lector,   quan   decideix   publicar-­‐lo   en   vida   i,   doncs,   traspassar   el   llindar   del   pudor,   converteix   l'obra   en   un   producte   de   caràcter   públic.   Hi   ha,   per   tant,   l'aspecte   de   recepció   de   l'obra   per   part   del   lector.   D'entrada   s'atribueix   a   un   dietari   personal   la   credibilitat   i   l'esperit   històric,   pel   fet   que   l'autor   i   el   protagonista   són   la   mateixa   persona   que   procura  abans  de  res  ajustar-­‐se  a  la  versemblança  i  al  fet  real.    

22


S'hi troba,   precisament   per   aquest   fet,   una   atractiva   morbositat  perquè,  en  certa  manera,  en  llegir-­‐lo  s'està  violant   la  intimitat  d'una  persona  que  confessa  —com  Marià  Manent,   al   pròleg—   que   no   pensava   publicar   les   anotacions.   Hi   ha,   però,   per   neutralitzar   aquesta   impressió   d'intromissió,   un   pacte.   I   és   que   l'autor   en   publicar   els   seus   escrits   íntims   concedeix   revelar   els   secrets   de   la   seva   biografia   material   i   intel·lectual.     En  conclusió:          1)  El  vel  de  maia  representa  el  punt  de  trobada  entre   la   consciència   individual   i   col·lectiva,   tot   vinculant   l'una   i   l'altra   a   un   ventall   ampli   d'actituds   cíviques,   alhora   que   promou  la  reflexió  de  tipus  ètic  com  l'antimilitarisme  o  l'opció   intel·lectual  de  silenci  crític.            2)   Amb   el   seu   testimoni   subjectiu,   omplint   l'espai   des   de   la   visió   del   catòlic   compromès,   Marià   Manent   aporta   dades   que  poden  ser  utilitzades  per  la  història  cultural,  la  sociologia   o   altres   disciplines   i   constitueix   una   font   d'informació   i   una   via  eficaç  per  a  la  comprensió  de  l'època.            3)   Si   la   forma   literària   és   allò   que   dóna   la   condició   d'escriptor,   l'acte   creador   serà   essencialment   el   fet   de   donar   forma  literària  a  les  propostes  que  l'autor  vol  transmetre.  Per   això,  Marià  Manent  va  optar,  en  aquest  cas,  pel  dietari,  és  a  dir   literatura  privada  com  una  arma  per  evitar  la  mort  moral.  En   aquest   sentit,   en   El   vel   de   maia   senyoreja   una   honesta   adequació   de   la   forma   a   l'estat   d'ànim   de   l'autor,   que   queda   totalment  conciliada  amb  la  resta  de  la  seva  obra.            

23


BIBLIOGRAFIA             1.  Estudis            BOFILL   I   FERRO,   Jaume.   "El   nou   esteticisme:   Marià   Manent".   A   Poetes  catalans   moderns.  Barcelona:  Columna,  1986:  185-­‐199.          BOU,  Enric.  "Entre  l'alba  i  el  vent",  Marià  Manent  en  la  poètica  postsimbolista".   «Els  Marges»,  n.  36:  3-­‐30.          BOU,   Enric.   "Narcís   emmirallat   o   els   dietaris   de   poetes   (Foix,   Manent,   Gimferrer)"  «Revista  de  Catalunya»,  jul-­‐ago  1989:130-­‐149.          CRESPO,  Àngel.  "La  bellesa  de  la  serenidad"  El  País,  24.IV.1986.          GIMFERRER,  Pere.  Pròleg  a  Antologia  Poètica.  Marià  Manent,  homenatge  al  poeta   en  els  seus  vuitanta  anys.  Barcelona:  Edicions  Proa,  1978  (Llibre  de  l'Ossa  Menor).          GUILLAMON,  Julià.  "Marià  Manent,  un  luxe".  «El  Temps»,  n.  183,  des.  1987:74.          PORCEL,  Baltasar.  "El  vel  de  maia".  Destino,  n.  1945,  gen.  1975:  11-­‐15.          OTEO  SANS,  Ramon.  "Itineari  poètic  de  Marià  Manent".  «Serra  d'Or»,  n.  348,  nov.   1988:  42-­‐44.          TEIXIDOR,  Joan.  Pròleg  a  A  flor  d'oblit.  Barcelona:  Edicions  62,  1968.          TOMASA,   Eudald.   Introducció   a   Notes   sobre   literatura   estrangera,   de   Marià   Manent.  «Faig  arts»,  1992.               2.  Entrevistes            BUSQUETS   I   GRABULOSA,   Lluís."Marià   Manent".   «El   Correo   Catalán»,   2O.X.1979,   recollida  a  Plomes  catalanes  contemporànies.  Barcelona:  El  Mall,  1980:  29-­‐38.          GUILLAMON,  Julià.  "Marià  Manent:  el  cant  i  la  memòria".  «Avui»,  6.IV.  1986:  1-­‐3.          ROIG,   Montserrat.   "Marià   Manent   en   un   contrapunt".   «Serra   d'Or»,   abril   1975:   25-­‐31.  

24


Lena Paüls  (Reus,  1952)  escriu  narrativa,  poesia  i  assaig.   És   llicenciada   en   filologia   catalana   per   la   Universitat   de   Barcelona.   Ha   exercit   de   professora   de   llengua   i   cultura   catalanes   per   a   adults,   reciclatge   de   professorat   i   de   l'administració   pública.   Ha   estat   assessora   lingüística   i   correctora  d'estil.  Ha  investigat  sobre  les  possibilitats  de   les   aplicacions   didàctiques   de   la   publicitat   i   ha   impartit   cursos   adreçats   al   professorat   de   secundària.   Dirigeix   la   revista  digital  «Cornabou»  de  literatura  infantil  i  juvenil  i   coordina   el   Gabinet   de   Comunicació   Escac,   amb   seu   a  

Barcelona. Ha   rebut   el   premi   d'assaig   Francesc   Vila   (1994),   els   premis   de   narrativa   Ciutat   d'Eivissa  (2002),  Goleta  i  Bergantí  del  Masnou  (2002),  La  Mar  de  Lletres  de  Calafell   (2003),  el  premi  de  poesia  Viola  d'Argent  dels  Jocs  Florals  de  Barcelona  (2003),  el   premi   de   narrativa   breu   de   Sant   Pere   de   Ribes   (2005),   el   premi   Frederica   Montseny   (2007),   el   premi   dels   Jocs   Florals   de   Les   Corts   de   Barcelona   (2007),   el   premi  Àncora  de  poesia  (2007),  el  premi  Mercè  Llimona  de  contes  (2008),  el  premi   Llavor  de  Lletres  de  creació  literària  (2008)  i  la  distinció  The  White  Ravens,  de  la   Internationale   Jugendbibliothek   de   Munic   (2010)   per   l'àlbum   La   draga   sense   escates.     Llocs  a  la  xarxa:  http://lenapauls.blogspot.com  

25


Aquesta edició  d'El  vel  de  maia:  universalitat  i  particularisme   projectats  en  un  dietari  íntim,   de  Lena  Paüls,  s'ha  acabat  de  digitalitzar,  a  Barcelona,   el  mes  de  setembre  de  l'any  2016.    

26

Profile for Lena Paüls

El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim  

Assaig sobre 'El vel de maia. Dietari de la Guerra civil 1936-39', de Marià Manent

El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim  

Assaig sobre 'El vel de maia. Dietari de la Guerra civil 1936-39', de Marià Manent

Profile for lenapauls
Advertisement