El camí és la meta by Lena Paüls

Alumnes de 1r i 2n d’ESO interpreten el poema ‘El camí és la meta’ del recull Desfici de mar, de Lena Paüls Institució Montserrat SCCL Barcelona, Dia Mundial de la Poesia, 2022

Introducció En el marc de la celebració del Dia Mundial de la Poesia, des de la matèria de Llengua Catalana, ens hem animat a participar en la iniciativa que ens ha proposat la poetessa Lena Paüls a partir de la lectura d'un dels seus poemes: El camí és la meta. Aquest poema tracta del viatge forçat per les circumstàncies que ens allunyen dels orígens, potser per sempre. Avui el desig de salvar-se que tenen les dones amb infants d'Ucraïna que fugen de l'horror de la guerra, afegeix significat a la lectura d'aquest poema. Els alumnes de 1r i 2n d'ESO han interpretat amb paraules i dibuixos el sentit del poema i també n’han fet un enregistrament de veu. En aquesta publicació es pot gaudir d’aquesta creació col·lectiva. ROSA MASANÉS

El camí es la meta Vas fugir sola, sense eines ni amics; només els plors es van traslladar amb tu. No et vas girar a apagar cap llum encès ni vas deixar ningú a guardar la casa. Xiula el mestral per la porta ajustada i la capa de pols s'arremolina en ones i fistons entorn dels mobles. Al port es gronxa l'altra nau varada, on uns peons estiben grans i oli: La travessia comença a arbre sec. LENA PAÜLS Poema del recull ’Desfici de mar’ Edició digital: https://bit.ly/3CxIuLr

Escolteu el poema en la veu d’un alumne de 2n d’ESO Canal SPOTIFY: https://spoti.fi/3uVly5z Canal IVOOX: https://go.ivoox.com/rf/85069047

Vas marxar només amb el teu gran amic. L'únic que et vas emportar va ser la por. Tenies tota una vida per endavant, però aquesta vida es va destrossar en un instant. No tenies ningú que et donés suport tret del Toby. Ell va ser l'únic que et feia petons, mentre les bombes impactaven a la teva llar en la llunyania. Vas començar a caminar: hores, dies, setmanes, ﬁns que vas trobar infants que estaven passant el mateix que tu i vas abandonar aquella por que et turmentava tant.

No vaig fugir sola, un grapat de gent va venir amb mi, però els plors també em van acompanyar al llarg de tot el camí. No vaig poder parar, ni per tirar enrere ni per tornar, però vaig deixar algú allà, algú molt important. Així i tot la casa és buida, I una llar amb una història ara podia ser bombardejada. I, tot i fer veure que res no passa, cada nit penso més, en tot el que he vist i el que encara em queda per viure.

Al port balla quieta una altra nau sense poder moure’s. Es crea un remolí i passa per tot arreu, segueix el camí del riu fins al final. El viatge comença a la llavor de la vida.

Només els plors van continuar amb vosaltres.

T'acomiades de la casa del teu poble esOmat i del teu enamorat, obligada a no salvar-lo. Els carrers plens de deixalles no són ni un mer reﬂex del que arribaves a esOmar. I allà estàs tu, aclucant els ulls cap a un nou desS.

Te'n vas anar sola, sense bens ni acompanyants; tan sols la por va marxar amb tu. No va haver-hi temps de tancar cap porta ni d'acomiadar-te dels que t'estimes. Se sentí el soroll del dolor, passejant-se per la teva antiga casa, sense deixar a ningú indiferent. Les teves penúries t'acompanyen en el camí de la llibertat, mentre puges a la teva vida d'escapament: El viatge comença desert d'esperança.

Te'n vas anar sola, sense objectes ni companyia, tan sols les llàgrimes van venir amb tu. No em vaig girar a apagar cap llum i tampoc vaig deixar ningú a cuidar la casa. Bufa el vent per l'entrada i la capa de brutícia s'escampa en onades i muntanyes de pols al voltant. Al port es mou una de les naus on uns senyors apilen fruit i oli I el camí comença a arbre sec.

Te'n vas anar sola i sense res, tot el que podies fer era plorar. Els llums encara eren desperts, la casa a mans de ningú la vas deixar. La bomba xoca contra la casa i deixa un desert fet de pols. Tot destruït, armaris i taules. Un vaixell navegant és al port i treu l'àncora del mar, el vaixell navega allunyant-se de la terra.

Adaptar-te a les noves situacions no serà fàcil. Tens un llarg camí per endavant, descansa. Obstacles no et deixaran arribar, però, lluita.

Tot estava buit, ja no quedava res i, en comptes d'amor, el cor era ple de dolor. Tota casa que havies tingut, ara era sota els teus peus, tan destrossada com tu mateix. I ara tot és nou, diferent, i no serà el mateix que havia sigut anteriorment.

Endinsant-te en el desconegut vas marxar, abandonant la teva cultura, la teva família, la teva llar. La casa ha quedat buida a causa de la teva fugida, deixant la porta oberta, amb una sensació del tot incerta. Una nova vida per a tu comença, però ¿qui t'havia de dir que tot i ser bona, aquesta no era propensa? Hora de deixar-ho tot enrere, anar a encarar la perillosa experiència propera. La casa ha quedat sola, buida, abandonada, i, de costat amb la seva història, ara serà bombardejada. T'agradi o no, ha arribat el moment del comiat. Adeu als records, als moments viscuts, quedarà tot abandonat.

Vas escapolir-te sola, sense eines ni amics, només els plors es van estibar amb tu. No et vas girar a apagar cap llum encès ni vas deixar ningú a acabalar la casa.

Com seria aquell desconegut viatge? A qui li arribaria aquest missatge?

Marxes sola, sense res, acompanyada de llàgrimes. No mires enrere, ni tan sols apagues el llum. Abandones la casa i te'n vas. La tramuntana entra per sota la porta i la pols s'acumula al voltant dels mobles. Al moll es belluga el vaixell on dos homes transporten fruits i sal. L'aventura comença de zero.

Me'n vaig anar sola amb pena i sacrificis, les llàgrimes queien dels meus ulls marxant sense tu. El món ple de bombes i jo perduda pel camí de la guerra i amb por de no poder tornar a la meva llar.

Vaig fugir acompanyada, sense eines, però amb amics, només seguida per llàgrimes, deixant tot llum encès, sense cap gos vigilant, sense cap alarma assegurant. Al port s'acumulen plors on mules carreguen un mar d'olors. Serà un viatge de fulla caduca. BOM!, s’escolta de sobte. I la pols tot ho omple.

Vas marxar sense cap companyia, només et va acompanyar la tristesa. Tan sols vas pensar abans de fer-ho i vas deixar la casa abandonada. Les portes van quedar tancades i dins només hi quedava la pols que es movia pels mobles del saló. Al port es troba una barca aturada. Els esObadors fan la seva feina. Aquell dia comença una nova vida.

Vaig fugir sola, sense ningú estimat. Les gotes de la pluja em feien pensar en l'esperança de sentir.

Xiula el mestral per la porta que no s'obrirà mai en la vida i la capa de pols ho embruta tot. L'esperança em sortia de l'ànima, esmunyint-me per carrerons. Vaig arribar al campament on les ferides curaven.

Tu vas marxar amb una altra persona i et vas enamorar, mentre estaves amb ma mare, i la vas deixar i per això no et podré perdonar. Però t'estimo sense condicions ni raons, sense preguntes ni qüestions T'estimo perquè ets el meu pare.

Sense lloc on anar, sense ningú amb qui estar. Amb la sort de no morir i amb les ganes de fugir.

Amb tristesa i amargor segueixes endavant.

Pots plorar, tancar la teva ment, sentir el buit i donar l'esquena, o pots fer el que li agradaria: somriure, obrir els ulls, estimar, recordar i seguir.

La sirena va dictar l'inici, la catàstrofe s'apropava. Les bombes queien pel precipici i la gran guerra començava. Els murs temien la seva extinció, les bombes es multiplicaven sense fi i les persones amb sentiment de frustació es lamentaven sota el seu coixí. La població fugia desconsolada, i la seva infància quedava destrossada.

La nostra llunyania no m'inquieta, però pensar en el que érem em supera. Des de dalt de les onades, els vostres plors s'apaguen.

Amb por esperàvem el nostre desS i els de la resta que no venien amb mi. Quan veu la gent que va desapareixent se sent molt sola i vulnerable.

Vaig fugir sol, ense eines ni pares, Només els plors que es van engrandint.

Vas marxar sense mirar enrere abandonant a cada pas la teva terra. En aquest estat d'alerta et vas deixar la porta oberta. No et preocupava que entressin a robar, de totes formes, tu ja no hi tornaries. Quan trepitges el mar glaçat la fugida ha comencat.

Al port veus preparada la teva nau, uns treballadors la carreguen de grans i oli.

Vas anar-te'n sense un adeu, i només el turment et va seguir. Sense parar-te a mirar enrere, ni pensar en què vindria després. Deixant enrere una vida, intentant superar el desS. Una història comença, amb un ﬁnal incert i un principi poc esperançador.

Em vas deixar sol, com un mussol, sense cap mena de dol. Com quan vas a la platja i et deixes el para-sol. O quan et prens l'esmorzar i buides el teu bol.

Només la tristor i el dol van marxar amb tu. No vas tancar la nevera ni els llums. No vas deixar menjar al teu gos, ni vas avisar que vinguessin a guardar la casa. Vas deixar la porta mig oberta i la pols va fer un núvol immens, entre les figuretes de la teva col·lecció. 29

Vas marxar amb un parell de mans i res més. Al moll es balanceja l'altra barca.

Nou inici, nova vida. Les condicions són escasses, però hi ha grans esperances.

Comença el viatge i no sap cap a on anirà.