El vestit negre

EL VESTIT NEGRE Imatges i mots

Coordinació del projecte creatiu Eduard López Lena Paüls

Barcelona, 2017

2

Creació col·lectiva

Gisela Alcón

Pilar López

Xavier Aluja

Pep Macaya

Carme Andrade

Nuri Mariné

Sílvia Armangué

Josep Masanés

Fabián Azul

Fina Masdéu

Gemma Barberan

Ció Munté

Josep Manuel Barraso

Núria Naval

Meritxell Blay

Nené

Carme Boladeres

Lena Paüls

Antonieta Codina

Rosa Puig

Aleix Cort

Carme Puyol

Mònica de Dalmau

Mariona Quadrada

Màrius Domingo de Pedro

Romana Ribé

Raquel Estrada

Cesca Toledano

Antònia Farré

Victòria Rodrigo

Maijo Ginovart

Carme Rosanas

Conxita Jiménez

Joan Tharrats

Teresa Llorach

Maite Torres

Eduard López

Rosa Virgili

3

Primera edició: maig de 2017 © 2017 Diversos autors (pels textos) © 2017 Diversos autors (per les il·lustracions) © 2017 Biel Ferrer (pel pròleg) © 2017 Rosa Virgili (per la coberta)

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

4

NOTA LIMINAR El precedent de la creació col·lectiva El vestit negre és el recull Remeno paraules. 25 proses poètiques il·lustrades1, de l'aquarel·la de la coberta del qual —de Joan Tharrats—, pren el títol el recull. El projecte va néixer i créixer amb la voluntat de donar continuïtat a les col·laboracions entre diferents formes d'expressió, promovent un encreuament de perspectives d'una disciplina a una altra, elaborant un diàleg sobre temes que ens són contemporanis.

Vam fer la crida als artistes plàstics, fotògrafs i escriptors amb qui havíem establert connexions en aquell projecte i en d'altres. Cadascú havia d’aportar una obra centrada en el vestit negre com a correlat objectiu per evocar emocions i sentiments. La idea de base era que cadascú hi construís significats, amb l'enfocament que cregués adient.

Partint de les imatges que vam rebre, en vam muntar una cadena en un ordre prefixat i en vam enviar als diferents escriptors dues de consecutives perquè s’hi inspiressin en els textos que ho havien de completar. El final semblava obligat: construir un últim text, un epíleg, per enllaçar amb l’inici i tancar així un cercle.

Eduard López Lena Paüls

[1] Remeno paraules. 25 proses poètiques il·lustrades. http://bit.ly/2qVbDtP

5

PRÒLEG Doncs llegim (sense exclamació, amb exhortació, amb sense coerció)...

Un cors gentil m’ha tant enamorat lo cor e els ulls e mon fin pensament que nit e jorn n’estan en gran debat qui l’amarà d’ells tres primerament.

Jordi de Sant Jordi ...imatges i mots, pensaments i emocions. Alhora i entortolligats. Si ens plau. Aïllar el dibuix del color és com pensar sense paraules, va deixar escrit Cézanne1. Mentrestant Jordi de Sant Jordi no ens el resol pas, el gran debat entre tots tres. Ni a la darrera estrofa, ai las! I, doncs, què farem?, què direm? Doncs llegirem. I rumiarem. En silenci. (Com la jove lectora d'aquell poemàs de Mateu2, el rebel, que opina que l'acte més revolucionari no és anar a Tiananmen i pelar-se-lahi al bell mig, sinó agafar un llibre: Quan la veig / llegint-ne un [...]... El món no hi és. N'has creat un / de sol per a tu.) I encara Cézanne dibuixant i nosaltres, tot seguit, acolorint els dibuixos amb sense el seu permís, sense ser sabedors que ens en dona, de permís, perquè també va concloure i va deixar dit que l'obra d'art és oberta a tots els horitzons possibles.

Talment els trenta-vuit autors d'aquest recull. Que en construïren el sentit. De les imatges. I nosaltres, els lectors, dels textos. I, al capdavall, de les imatges també. Tal vegada de la manera que més ens plagui en la fuga que es nodreix del tema inicial. Bach s'enlaira entre cabòries anotades. Diré el que em fuig. No diré res de mi, diu Ferrater havent llegit Tom Sawyer. I en acabat n'enraonarem. I giraran els sentits de les nostres hipòtesis, lectors emmirallats en lletres d'altri. Potser fugirem d'estudi, però ens retrobarem al col·loqui infinit.

Caminant, passejant pels garbuixos de la ment. I ara obrint i adés fermant el crestall perquè l'aigua flueixi o s'estanqui a l'hort de l'avior i de l'avenir.

Una imatge no val més que mil paraules. Tant se val si el proverbi xinès ho sentencia altrament. Hic et nunc mano jo. I

6

Foix a Gertrudis, amb aquelles imatges tan irreals que Dalí li traduïa. I, també, per exemple, com a sinècdoque, la Carme al collage i la Ció, vestida per a l'ocasió, al seu relat. Que visca la bona governança de Junts pel Fi! I va, agafem la balança del forner i pesem-les, les imatges i les paraules. Fins i tot callant i no dient res les paraules hi són. Per explicar-nos què coi són aquelles ombres que es veuen allà al lluny i que semblen ves a saber què. Abstracció, figuració ens parlen. Ens interpel·len. I Fontcuberta3 se'ns rifa (fent fotografies!): digues-me què hi veus aquí, vols dir?, això?, vinga, parlem-ne, fem una juguesca, però faré com aquell Sant Jordi i no te'n diré pas res de com acaba, d'on comença. Juguem a inventar-nos mentides que són veritats tan certes com el fet que ja gairebé no puc ni dir que El vestit negre fa molt de goig, dibuixat, acolorit, escrit (mamballetes!) perquè ara, tanqueu els ulls i mireu com lluen les llambordes de fa trenta anys enrere en aquell carrer i expliqueu-ho al vostre net que sense badar boca us escolta i ho dibuixarà en acabat (doncs això!), aquest pròleg ja s'acaba al caràcter que fa (sàvia prescripció de Calvino, l'Italo) tres mil... i escaig.

Biel Ferrer i Puig (Reus, 1962) Filòleg per la UAB i la URV i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Josep Tapiró de Reus

[1] Vegeu Abel Figueres, "Sobre Cézanne". Avui, any VI, núm. 1.578. Diumenge, 7 de juny de 1981. p. 22.

Suplement cultural Art i Lletres, any I, núm. 19. (p. VI). També Roger Caparó, "I això què importa?": http://delcamp.cat/reusdiari/opinio/21082/i-aixo-que-importa [2] No pas l'evangelista, sinó aqueix altre, l'antipoeta: Antoni Mateu Biosca: Si no et creus la gran mentida, potser trobis la sortida. Vic: Emboscall, 2008. p. 101.

[3] Vegeu l'assaig de Javier Rodríguez Marcos, "El mapa no és el territori. Lectura borgiana de l'obra de Joan Fontcuberta" dins del catàleg de l'exposició de Joan Fontcuberta, Zones de penombra. Reus: IMAC, 2000.

7

El vestit negre. Joan Tharrats

8

A ritme de balada En els murs de tots els pobles per on passava l'autobús podia llegir «T'estimo, Xell». Fins a l'entrada del darrer, que hi havia afegit «(ja arribes)» Reconeixia la seva lletra. Em va venir a recollir a l'estació d'autobusos amb el tot terreny. Un quart d'hora de camí i seríem al refugi de muntanya. Havia de ser una nit especial. El meu estimat s'havia avançat per prepararla. Pel viatge, sota de la caçadora de pell, m'havia posat el vestit negre que s'aguantava al cos per unes tiretes de mig dit sobre les espatlles. És l'uniforme de l'orquestra, no en tinc cap altre, de vestit de gala. Segur que ell no me l'havia vist. No aniria a un concert ni si hi actuava jo. No pensava mostrar-me fins que no em tragués la caçadora, al refugi. Però les carícies havien començat abans d'arribar-hi, a ritme de balada, entre alzines sureres, i havíem aviat la roba feta un garbuix al seient de darrere. Una estona després, em vaig trobar els seus llavis a l'espatlla nua i, a la falda, una capseta de fusta de sàndal amb pètals de roses perses, fulles de nard i de gessamí. En arribar, la taula estava parada amb estovalles blanques i a les prestatgeries hi havia espelmes de tamariu enceses. A la cambra, una catifa de pètals de ginesta. Després, el refinament gastronòmic, el pa de pinya i papaia, el vi vellutat, dens, pastós, vermell fosc prioratí. Altra vegada la balada i la coreografia rabiosament insistent en una mateixa rajola. I el vestit negre que se m'enganxava al cos. Tota foc, un altre cop. I la sirena dels bombers. I la lluna roja, sobre els marges, saps?

Lena Paüls

9

Plomalls del gineri. Rosa Puig

10

Plomatge El vestit negre flotava quasi imperceptiblement entre els plomalls del gineri, la planta invasora que s’havia anat estenent pels marges del nostre tros. El tul refulgent de la faldilla queia més rígid i donava al conjunt un fantasmal aspecte d’immobilitat, en aquell lluminós dia sense vent en què vaig deixar el terreny, la casa i el poble. Mirant de deixar enrere tot allò que m’hi havia subjectat a ella, ella i el seu dol permanent.

M’ho va dir tantes vegades que sé que fins en somnis em persegueixen les seves paraules: portaré dol tota la vida i tu el portaràs per mi quan jo mori, mentre no el trobem i l’enterrem com Déu mana. Ara jo l’havia trobat, i encara que no tenia una sepultura digna, almenys sí que tenia una placa en la seva memòria en aquell turó on una bomba o un tret perdut el van matar. Però ella no havia viscut per veure-ho.

I, saps? Com tu, he deixat el camp per la ciutat, i com tu estic perduda en aquest laberint de carrers rectilinis que semblen immunes a cap memòria del passat, allunyats de la terra que han amagat a sota de l’asfalt i les llambordes.

Què fas aquí, merla fugitiva? Què fem tu i jo lluny de la nostra llar? Petit moixó de brillant plomatge negre, com jo has vingut cercant una nova vida. Una nova oportunitat, com fan les tossudes llavors del gineri que s’escampen des dels plomalls quilòmetres i quilòmetres enllà.

Eduard López

11

Merla urbanita. Màrius Domingo de Pedro

12

M’esmunyo enmig de canyes seques pel corriol ocult que guarden les serpents, cap al paratge ombrós de terra flonja, i al dòcil pas del sol, en hores de vespre i matinada, treno una tonada als xiprers, la seva aroma, i canto l’abandó i la llum que em guarden.

Un infortunat present ha dut avui l’aigua somorta: gastat i moll un vell vestit de noces negres, deturat un temps de la deriva.

L'ombra del meu vol gairebé el toca.

Sílvia Armangué

13

El silenci de la vida. Antonieta Codina

Â

14 Â

Vaixell d'or Són gairebé les tres del migdia, aquella hora en què el sol de finals de juliol viu el moment màxim de plenitud, aquell instant en què, just sortir de l’aigua, amb la pell lluent i fresca, em deixo anar al seu desig i em sento embolcallada per l‘escalfor tòrrida de ple estiu, esperant ser penetrada, una vegada més, pels rajos que cauen com a llengües de foc bíbliques. Ho espero, em cal...

En un gest antic i après, llenço la roba fosca i com si la volgués abandonar per sempre més, em contemplo nua ben a la vora de la duna petita, a tocar del pinar, abduïda per la tovallola a ple sol.

Allà baix, més ençà de l’horitzó, fondejant al mig de la mar més blau fosc, afiguro la imatge del vaixell resplendent que em mostra, impúdicament, la banalitat i el luxe com a menú. Cossos cecs, sords al món sencer, belluguen al so d’una música allunyada de mi que no vull sentir.

La brutalitat de la llum em fa tancar els ulls; fujo cap endins i navego amb tot d’estrelletes que m’espurnegen al cervell i que, a poc a poc, calen per tota la pell, per la carn que em revela com a ésser viu. En aquest instant precís, entre les figures daurades, n’apareix una altra, desdibuixada, de colors esclatants i angoixats. Sense veu, clama al desert de la humanitat, farcit de punxes, dolor i res més.

I mentre l’horitzó s’ha fos en la foscor de l’horror, jo sóc aquí, despresa de mi, oblidada i aliena, fugint de tota consciència, talment com el vaixell d’or.

Mariona Quadrada

15

El dolor als camps de refugiats. Nené, 2016 Acrílic sobre tela 120 x 40 cm, fragment.

16

El talismà Ganivets tallants al ventre i bocins de lluna malferida es precipiten a la meva sang i aquest dolor lacerant als ulls… si almenys giressin el cap contemplaria els seus petits i arrodonits rostres, no… més m’estimo imaginar-los amb brillants somriures en una nova casa on els sorolls no siguin els de les bombes destructores i on el fred no els cremi ni les mans ni les galtes..

Als dies del combat de les idees els han seguit l’hora fosca de les riuades estremidores que al seu pas han arrambat amb tot, arran de llars i arran de pedres. A les nostres eres ja no es bat el forment de la vida. Hem fugit després de la fulgurant arribada del carro de foc que ens visità i ocupà les estances de l’assetjada pàtria. Del sentit de l’incendi que ha assolat el bosc de les nostres vides no en sabíem res, ni si tard o d’hora tornarien del sud les libèl·lules portadores del blau esblaimat dels nostres cels sirians.

Hem corregut entre les desferres que fumegen; dues mantes lligades en un farcell al coll, una bossa en una mà; els nens a la motxilla hi duen els quaderns i el llapis; l’altra mà a la butxaca palpo el tacte setinat d’un tros de cartolina, una fotografia, un testimoni de la meva vida abans de la fugida.

Amb el vestit negre i brillant de la fotografia les dones de la meva família es van abillar en els moments importants de les seves existències. Premo amb força el talismà de la meva sort futura. Torneu-me els fills! Torneu-me la vida!

Carme Andrade

17

Cesca Toledano

18

El teu forat Baixa, vine, baixa, que hi ha un remei per a tu al sota escala.

Tot aquest esclat de flors recorrent les superfícies... entenem-nos: no has vist gravar res antic, ni cap més no naixement que els teus.

No pateixis, que la roba que deixis farà en el mobiliari com el teu forat.

Que, quan un dia te’n vas, ja no pot ser com néixer, però cap enrere.

Raquel Estrada

19

De la sèrie «La síndrome de Norma Desmond».

Maite Torres

20

Els peus despullats es refreden sobre el marbre, silenciosa i imperial baixa les escales, sobre el cos un vestit negre delicat i finíssim.

Un mocador sense llum al cap.

Camina com un esperit eteri.

Com una ballarina nua.

Només queda ella al món.

Al peu de l'escala espera una donzella, una deixebla de la sacerdotessa.

Galtuda, virginal, efèbica.

Un prodigi de la robòtica.

I li lliura unes flors grogues i blanques.

Un símbol d'amistat i somnis compartits.

El darrer símbol abans d'abandonar sobre el trespol gèlid el delicat i finíssim vestit negre.

Josep Masanés

21

Teresa Llorach

22

Records trobats No recordo haver-la deixada vestida...

Fugia dels rebregats llençols entre misògines oracions.

Això sí que ho tinc present encara. I mentre ho faig, recordo haver-me entregat a ella amb ferotgia.

Recordo haver vist vora la finestra el vestit negre, de tirants fins i perilloses transparències, impregnant l’espai d’un trasbals sensual. El recordo sadollant-me amb luxúria envoltat per una tènue música que venia de l’exterior. La finestra del carrer era oberta. També ho recordo això. Tinc confoses imatges que viatgen per la memòria amb un trànsit carnal d’humides pregàries d’alcova.

Llàstima!... No tinc present el seu escot.

La nit ens envoltava, amb espurnejants estels penjats com a garlandes. La fragància del seu perfum s’escampava envoltant-la d’una brillant netedat. La distància entre tots dos la marcava fràgils culpes.

Em ve present les mans plegades sobre els seus genolls descoberts al gaudi de mirades furtives. La càlida suavitat dels braços recolzats damunt del vestit. Entre l’escot i el rostre, un mocador de seda transitant pel seu coll. La temptació dels seus llavis.

Recordo tots dos abraçats rastrejant l’escalf de preuats racons i sortejant vergonyes apreses.

Com és que he tardat a recordar el gerro? Les flors persisteixen en la imatge del retrat tapant sotileses de la pell.

Voldria sentir-la de nou, repassar la seva turgència, impregnar-me altre cop del tacte i saciar-me del gust del sexe...

L’he vist de nou. Anava de bracet amb la pell del desig.

Ella mostrava l’esquena nua fins a l’alçada de la cintura i el vestit s’escurçava en suaus plecs que albiraven melangia. Una brisa feia voleiar els cabells, mentre fulles eixutes queien pel mirador. Tots dos recordaven velles cicatrius d’alcova.

L’escalf de la pell i la calidesa del tacte recitaven amb veu alta antigues lletanies de petons robats.

Pep Macaya

23

Fabián Azul

24

No hi ha ningú. Sols el dol i la llum.

La llum que penetra un vestit. El repòs que creix sota el clar d’un barranc de quietud.

No hi ha ningú. Sols la pell i un cel nu.

L’escot que s’arrapa a un record que és tan lluny que creix quan s’amaga un desig contingut.

No hi ha ningú. Sols un pla en solitud i un silenci als teus peus com un ventre de fum on l’absència és l’aroma d’un somni perdut.

I el temps com un glop que difon amplitud despulla una roca, es fon quan t’acull i estén un teixit de ressons fondos, muts.

Reclosa en mi, entre uns murs que m’alleugen m’arriba la llum d’una ombra entre reixes.

Conxita Jiménez

25

Fabián Azul

26

Ball de festa major Corre, vola, no paris fins arribar al teu refugi. Sístolediàstole a la gola, respiració agitada, tos de gos. Ara ja estàs salvada, assossega’t. Salvada de tothom. Massa gent, massa llums, la música massa forta. L’Aina i la seva mania de volerte fer coses normals, com posar-te un vestit negre i anar a un ball normal de festa major.

—T’anirà bé retrobar-te amb els amics del poble. Si vols t’hi acompanyo.

Tota la setmana fumant a la butaca del menjador contemplant el quadre de l’home del paraigua vermell.

Pensant avui que no i demà que sí. I també, “li caurà l’arbre a sobre”. Finalment el vas despenjar.

Quan has entrat a la plaça desenes de parells d’ulls se t’han clavat a sobre. Ulls curiosos, ulls que deien “pobra”, o “està més prima”, o “mira, ja l’han deixat sortir”.

L’has vist de lluny parlant amb un grup de gent prop de l’escenari. Una de les antigues companyes de jocs. Ella t’anava llençant mirades. En sec ha començat a caminar cap a tu.

Pànic paralitzant. Volies marxar i no podies.

—Ei, quant de temps —ha dit com si res, com si fóssiu amigues, com si no li haguessis trencat una cadira al cap— Com estàs?

Per què ho pregunta? Fa anys que ho sap. T’ho va dir cridant, la sang regalimant-li pel front: “Tu estàs pirada!”

Quan finalment les cames t’han obeït t’han acabat portant al teu amagatall de sempre. I ara el vocalista de l’orquestra és dins el teu cap i no para de proclamar a tot volum tu estàs pirada, tu estàs pirada, tu estàs pirada!

Romana Ribé

27

Carme Rosanas

28

La inspiració Tot i que no plovia gens —més aviat semblava un dia clar, potser una mica esventat...— duia un gran paraigua vermell. De què es protegia, doncs, l’home del quadre?

Diuen que sovint les respostes les trobem en el títol, així que el vaig tornar a llegir. De la inspiració?

“La mare ja no podia més... —va començar a explicar-me una veueta—, les muses es passaven el dia barallant-se. I tot perquè volien, totes quatre, ser la font d’inspiració dels homes.

Ara el Sol no il·luminava la Lluna i la deixava a les fosques tota la nit, per presumida... Ara la Pluja apareixia enmig d’un dia assolellat perquè també volia ser la protagonista d’un poema d’amor.... Ara el Vent, cansat que la seva germana li digués que ell, més que inspirar els homes, els feia embogir, es dedicava a bufar-la perquè caigués de costat i deixés tothom ben xop, tot i dur paraigua...

La mare ja no podia més. “Voleu deixar els homes tranquils, que no us necessiten pas a vosaltres per crear les seves obres!”, els va dir, farta que fossin tan vanitoses. I com a càstig, les va deixar sense l’admiració de poetes, pintors, músics...

A partir d’aquell dia, alliberats per fi de les muses, els artistes van començar a buscar la inspiració en el seu interior.

I també, des d’aquell dia, la inspiració és representada per un home vestit de negre amb un paraigua sense pluja (i sense sol, sense lluna i sense vent). Un paraigua que el protegeix dels elements externs i que només li permet veure els seus peus, és a dir, seguir el seu camí.

La veueta va callar. Em vaig apartar l’audioguia de l’orella i vaig veure que les tecles dels números havien desaparegut. En el seu lloc, em va semblar veure el senyor que m’acabava d’explicar aquella història. I, curiosament, també duia una vestit negre.

Núria Naval

29

Fabián Azul

30

Pregària No paris, no paris de xerrar, vell pallasso.

Parla’m tendrament i manyaga. Porta’m per les dreceres de l’absurd i que la tofenca cabellera i l’arnat vestit negre no m’amaguin l’esmolada veritat del nostre circ.

Que les tracamanyes de firaire facin, en la bonior del capvespre, putxinel·lis de les nostres badomeries.

Fetillera xerrameca, cançó enfadosa que engoleix el silenci, retorna’m la fugissera música dels cavallets de fira.

Leoncavallo no ha escrit la cavatina. Són els secrets que, perduts entre telons i bambolines, oh paradoxa!, muts i enigmàtics, sonen en el record.

Hàbil bufó, que la teranyina de sons m’acaroni per trobar-hi la cantarella i llavors xisclar, xisclar. Xisclar.

Pilar López

31

Fabián Azul

32

Nimfa negra Tonalitats versallesques, la sofisticació del silenci només trencada pels nocturns de Chopin i l’angoixa d’un futur imposat de color rosa. Un gran blau sense turbulències, sense l’escuma que aixequen els vents cristal·lins. Estranys presagis operístics de llavis carnosos regalimats amb carmí d’ocasió.

Hi ha dies que, envoltada d’una felicitat fictícia, mors lentament. Repenses els somnis nit rere nit, quan l’ofec ensucrat t’ho permet, quan els déus menors confabulen sigil·losament per conquerir l’Olimp. Podries imaginar que tu no ets tu, que no hi ha res més enllà d’aquest oasi estèril.

Podries agonitzar eternament en un univers buit i polsegós.

Però el teu camí es presenta, de cop, davant teu, sense por, sense dubtes i has canviat la impostura dels desitjos aliens per la contundent rebel·lia de la veritat pròpia. Relligues les forces temoroses alhora que es reconstrueixen els límits del teu destí. I ara, t’embolcalles de negre, la cromaticitat més pura, l’instrument perfecte per trencar-ho tot. I crides com una soprano insurgent mentre t’allunyes del jardí desèrtic.

Neix la nimfa amb nou llinatge i Persèfone somriu, després de tot.

Josep Manuel Barraso

33

Fabián Azul

34

Gasa de seda negra natural Tot està controlat, avui celebrem el comiat. S'inicia el final, i aquesta mà que em recorre no s'atura... No s'atura...

Llisca esquena avall, per damunt la gasa negra de seda natural. Per damunt... Sempre ha estat així, per damunt... I és avui que un gest felí estripa la gasa negra, que no feia gaire restava en suspensió a la porta que mai no s’hauria d’haver obert.

No puc amagar el plaer que no desitjo, que ni humiteja el carmí que amb tanta cura he perfilat. I se’m dibuixa un breu somrís, que m’empassaré de seguida que se’m tornin a fer presents les urpes que han escrit la nostra història.

El final es precipita. I em deixo embolcallar per la negra suavitat de la gasa de seda natural, de la gasa de seda, de seda natural...

I ha estat un oportú pèl felí instal·lat entre els calats del vestit que m'ha provocat un esternut incontenible que m'ha fet esclafir a riure. Naturalment, m'he escapolit per sempre de les mans que m'ofegaven. Sí senyora, m'he dit, un gran final.

Tot està controlat Antònia Farré

35

Sílvia Armangué

36

El pèndol de Foucault Fa dies que un vestit negre penja a la porta del final del passadís esperant aquest vespre per estrenar-lo.

—T’agrada? És preciós! —em vas dir mentre el treies de la bossa en arribar de comprar.

Des de llavors el maleït tros de roba és el centre de gravetat de la nostra vida. Només te'l mires a ell.

—Amb sabates de taló o de ballarina? El collaret de perles negres o la cadeneta d’or? Les perles —et sento respondre mentre m’allunyo.

Em busques quan t'adones que estas sola. Sóc al sofà mirant la televisió.

—Estàs enfadat, oi?

Però aquesta vegada no vull dir ni mu.

Preludi de carícies anhelades, t'asseus a la vora i t'apropes a poc a poc. Però no és el tacte suau de la teva mà el que m'arriba sinó una altra pregunta: —Quin perfum t'agrada més? —i em poses els dos canells davant el morro.

—Ja en tic prou! Encara que mai no m'escoltis, t'he dit milers de vegades que el millor vestit que t'escau és el teu cos nu!

I sense pensar-m'ho, baixo del sofà, em planto davant del vestit negre, agafo embranzida i salto fins a penjar-me ben fort a l'escot i, quan tinc ben clavades les urpes, em deixo lliscar fent el pèndol al llarg de la fina seda. En un tres i no res el vestit és un munt de serpentines.

—Foucault, ets un gat malvat! —crides mentre corro a amagar-me a la terrassa.

Una estona més tard ja has deixat de plorar i et veig somrient a la cuina pintant-te un vestit negre.

Realment, estàs espectacular! —dic cofoi mentre miro amb recel un taxi aturat davant del portal.

Victòria Rodrigo

37

No tenia vestit negre. Nuri Mariné

38

P(E) Un traç vertical i un semicercle adossat a la part superior dreta, així és Pe. Principi del Per què, del Per qui i del Per a qui, del Pare Nostre que Potser està al cel i de la Pressió de cada dia. Pe de fòsfor i de piano piano se va lontano, de Pes específic i del Petit País meu que és tant Petit Que. Pe del Polinomi que demana una solució i del Palíndrom que es menja la cua del Peix que sóc. Pe de Pa i de Pessic, de Pi — lletra-número— i de Perdó. Pe de Pacte i de la Pista que haurem de seguir per trobar la noia que no tenia un vestit negre, del Pintor que li Pinta la Pista sobre la Pell a canvi d’un Petó i de la Pluja que li descobrirà el Pit —un enigma— quan surti del Pis i escrigui sobre el vidre d’un aparador el nom de qui espera amb cara de Por. Oclusiva i bilabial, oral, sorda i amb els cabells com a màscara, Pe fa i desfà, cada nit sense vestit, el sudari del seu rei en silenci després de l’odissea de la cuina. Sobre els talons, abaixant la vista. Per què no em mira?

Aleix Cort

39

Instant d'inspiració. Antonieta Codina

40

Dona arbre S’embadoca amb el conjunt negre que llueix un maniquí de proporcions esveltes —com no pot ser d’altra manera— que fa la postura de l’arbre o vrkasasana. Això li crida l’atenció, tant o més que les peces de roba, i ja no sap què és el que l’ha fet aturar-se davant l’aparador. Tant se val, de seguida el cap se li’n va a una altra cosa. Perquè la noia dels ulls de color de vermut acaba de viure una experiència que li costarà d’oblidar, més ben dit: que no vol oblidar; però que tampoc no sap si vol repetir-la —o si seria capaç de repetir-la.

I, si la repetís, pensa que li agradaria anar vestida com el maniquí. I assaja, ara que no hi ha ningú a prop, la postura de l’arbre. Tremola. No està en les millors condicions —ni en el lloc adequat, al mig del carrer— per concentrar-se com reclama el ioga.

Però recrea, per plaer, en el record recent i nítid, la sala lluminosa i acollidora, folrada de llibres, amb l’orquídia blanca en un angle, a tocar del finestral, amb el sofà negre confortable i la tauleta baixa —on han deixat les dues copes en què han assaborit l’aromàtic sauvignon blanc—, i amb aquell quadre —únic en tota la cambra—, un collage que representa una dona de llavis molsuts, sensuals, vestida de negre: el callat testimoni d’un encontre que ella, la noia dels ulls de color de vermut, frisa per saber si gosaria repetir-lo, per tornar a sentir-se arrelada i lliure, com un arbre.

Fina Masdéu

41

A punt. Carme Andrade

42

Vestida per a l'ocasió Passejo carrer amunt i miro de reüll els aparadors que estrenen nova temporada. Les pastisseries ens deixen la flaire dolça dels croissants acabats de fer, amb mantega fosa, a la francesa, i veig com regalima el sucre als aparadors dels pans, panets, gofres i xocolata.

L’atur m’afebleix. És nefast no tenir res a fer en tot el dia. L’anunci de la pastisseria deia: ‘Es necessita dona de mitjana edat...’ i vaig pensar: Aquesta feina és per a mi!

M’he empolainat per a l’ocasió, amb el vestit negre de punt que em vaig comprar. M’agrada tant! Porta dues butxaquetes al davant, unes tires de color blau al voltant i un guarniment zebra a joc amb el moneder... és tan bonic!

Encara tinc temps. No vull arribar-hi abans d’hora. Em prenc un cafè a la placeta. Me’l faig durar. L’oloro, el llepo, hi busco relíquies i les trobo, com si em mengés la magdalena de Proust.

Encara hi arribo d’hora i m’atén una secretària immensa, com una matriarca noucentista, que m’aixeca una cella més que l’altra. M’entrevista una dona prima i esvelta que porta un vestit negre de punt, amb dues butxaquetes al davant, unes tires de color blau al voltant i un guarniment zebra a joc amb el mateix moneder... que em mira amb cara insòlita.

—Bon dia... venia per l’anunci... miri... és que...

—Em sap greu, la plaça ja està coberta.

Maleïda bruixa! Me’n torno a la plaça. Ben aviat les botigues començaran a lluir peces d’hivern, i jo m’hauré de revendre el vestit negre.

Ció Munté

43

Maijo Ginovart

44

Colors llampants —Mama, per què va de negre aquella senyora?

—Per què va de dol.

—Què vol dir?

—Que se li ha mort un parent.

—Així, a les monges se’ls ha mort un parent? —aquí em va caure una cleca que em va doldre especialment perquè feia la pregunta seriosament, tot i tenir sis anys.

Fins aquell moment, per mi, les dones que vestien de negre era perquè eren grans. Però un dia va aparèixer l’Amàlia, una veïna del carrer no gaire més gran que la meva mare, vestida de negre rigorós, i no vaig entendre per què. I que el seu vestit fos negre per sempre més, i que les nostres converses baixessin de to quan ens hi acostàvem, la van transformar als meus ulls en un ésser estrany. De sobte, la senyora afable que feia olor d’aigua de roses i que em tocava els cabells es va posar un vestit negre i es va transformar en algú que ja no somreia, que caminava a poc a poc mirant a terra, i la seva amabilitat es va assecar i va adoptar el posat d’estar permanentment enfadada.

Mon pare, que era paleta, va anar a casa seva a fer una petita reparació, i el vaig acompanyar, com solia fer. Només obrir la porta, ja ens va rebre l’olor de pis vell. Vam passar al menjador, on hi havia mobles molt vells, molt foscos. Tenia una màquina de cosir també molt vella, i una peça de roba negra a mig fer, que havia de ser un vestit per ella, que s’acostava la calor i ja no li servia el de l’any passat perquè s’havia engreixat, explicava. Mon pare, fent broma, li va dir que així no trobaria nòvio, i la senyora Amàlia va deixar anar un escarafall davant d’aquella sortida que en el fons agraïa.

—Ja veig que se’l fa d’un color ben llampant —va seguir mon pare, sorneguer.

—Després de tants anys, ja no et saps veure d’una altra manera —va dir mirant-se el vestit, amb resignació.

M’hi ha fet pensar la seva filla, avui al tanatori. Perquè la senyora Amàlia s’ha mort, però la seva filla no duu un vestit negre.

Carme Boladeres

45

Temps d'incertesa. Antonieta Codina

Â

46 Â

Viatge (o no) Viatge fallit. Viatge imaginat. Viatge superat. Viatge esperat. Viatge inesperat. Viatge brutal. Viatge estrany. Viatge.

En aquell moment va mirar-se les maletes i va provar d'esbrinar quina mena de viatge estava a punt de començar.

No se sentia amb massa forces. Sense energia no podia viatjar i sense el viatge no tindria energia, era un bucle absurd que havia de trencar. La mena de viatge que havia projectat és dels que et transformen i et donen noves forces, amb una altra visió de la realitat, és el que s'esperava d'un viatge a l'Índia, és el que li havien dit. Un viatge... transformador.

Va estar dues hores amb les maletes, mirant-se-les. Allà hi havia molt del que era, de com era.

Va deixar les maletes i va anar cap a la porxada del poble. A comprar noves maletes. Viatge fallit (o no) Gemma Barberan

47

Fabián Azul

48

L'arc de la història Fitant en gir vers l’altre blau distreus el flanc.

L’arc de la història —tinta de calamar—, convergeix tots tons punts de fuga en ton nu blanc; debat, de front mirall, allò sens fil: la mar.

Seguits, els pilars, difícilment fan de cranc.

Ara, la deixa és si més no per avançar: abans i a deshora, pas resta res estanc atès que enrere no queda ni un sol hangar.

Fer-se el gir del temps del negre a un pàl·lid molt gris: una disfressa discreta i un petit matís per poder, ver, descreure del dia la llum.

Ans doncs, petja les pedres del teu tou pedrís abans l’aiguat bufi còdols i faci llis.

Estira el cap del sisal! Mostra’t en tendrum!

Mònica de Dalmau

49

El teixit que va ser negre amor. Josep Masanés

50

Llampec Va ser en un sol instant, que tot es va desdibuixar. Veure el futur amb claredat no sempre és fàcil. Va ser en un moment, un llampec mental d'una clarividència incomprensible. I després... el blanc ja no era blanc i el negre ja no era negre. I el meu vestit, de quin color és el meu vestit?

El negre ja era un record. Tot havia esdevingut confós, i un núvol de grisor ens va embolcallar durant molt de temps. I tu en formaves part. Hi eres, però endinsat en la negació absoluta. Tothom al meu voltant, fins i tot tu, seguia dient que tot era al seu lloc i que era jo que no ho podia veure.

—No el veus, el gris desdibuixat arreu? S’han perdut els contorns de cada cosa...

—Tot està bé, estimada, jo no veig que hagi canviat res.

Des de la solitud de la incomprensió, vaig recordar aquell dia d’estiu, amb el meu vestit ben negre mirant el mar, amb l’enyorança del món que havia perdut.

—Te’n recordes del meu vestit negre, tan bonic?

—Aquell vestit mai no va ser negre— em respongueres.

Aquella nit, mentre dormies, vaig agafar la primera samarreta de color d’ala de mosca que vaig trobar i em vaig escapar silenciosament, buscant un nou lloc, on els colors fossin colors, i on les línies fossin tan precises com eren abans.

Carme Rosanas

51

Fantasia amb finestra. Xavier Aluja Oli sobre cartolina, 67 x 48 cm.

Â

52 Â

Baules de lluna El dia abans, el pare li donà la notícia que l’àvia Clara havia mort. Després de l’acte de comiat, va anar a la casa vora el mar on havia viscut aquella dona de mirada sincera i d’esperit obert a la qual sempre es va sentir unida, i encara més quan un maleït càncer es va emportar la mare, l'Elena.

“La meva casa serà per a la meva néta Irene”, va llegir del testament manuscrit. Es va quedar sola, amb un esguard lent i minuciós va recórrer l’estança. S’hi respirava la calidesa d’un espai habitat i estimat, amb aquell lleu desordre quotidià d’una casa plena de vida. Reconeixia tots els objectes i en sabia la història de la veu de la Clara.

Una pulsió trencà la cadència pausada del passeig visual.

Pujà escales amunt, a la cambra. Recordava una caixa de fusta lacada. Ara la mirada era inquieta, accelerada, allí, damunt la calaixera. Li vingueren unes paraules de l’àvia: “A les dones de la nostra família sempre els ha agradat escriure, eren altres èpoques i ho havien de fer d’amagat. Jo vaig publicar alguna cosa a la revista Feminal, la teva mare, va trenar poemes que mai et va llegir. Tu has fet de l’escriptura la teva professió, ets afortunada”. Obrí la tapa amb un gest ritual: llibrets folrats de pergamí, fulls relligats amb fil, quaderns amb coberta de paper d’aigües, llibretes fetes amb una cinta enllaçant pàgines, una llibreta d’espiral metàl·lica i dos “moleskines”.

Una baula... i una altra baula...

Va fer un trucada. “No tornaré la pròxima setmana, em quedo aquí, a Cambrils, treballaré en el guió que m’heu demanat. Tan bon punt el tingui llest, us faig un mail.”

Obrí un calaix, en tragué un vestit estiuenc de seda negra planxat i amb olor de l’espígol fresc I se’l posà, era una tarda càlida. Guaità per la finestra. Tot el que necessitava era allí: silenci, l’entorn acollidor, la caixa de fusta i el seu PC portàtil.

Al cap de sis mesos, mail-resposta de la directora, l’Anna Bofarull: “Aquest és un guió per a ser treballat amb preses lentes i primers plans... El mes vinent rodem, a Cambrils. Bona feina, Irene.”

Carme Puyol Torres

53

Sense perdre el fil. Lena Paüls

54

Treia la cadira a fora, i s’hi asseia. Al sol de l’hivern o a la fresca dels estius. Cada dia. Sempre allà, sola. Una puntada rere l’altra. Deien que no sabia llegir ni escriure, només cosir.

Però brodava lletres als draps de fil dels nadons i als llençols bons de les núvies. També arreglava descosits, apedaçava pantalons o camises, sargia mitjons o passava bagues, cosia algun gafet que havia caigut i al canut sempre hi havia un imperdible per un imprevist. Tothom sabia on trobar-la.

Treia la cadira, d’espart, cada dia i s’hi asseia. I així li havien passat els anys, apedaçant la vida en aquell carrer que donava a mar. Amb la mirada perduda, com si esperés, però sense perdre el fil, traçant camins d’embastes, resseguint figures impossibles. Algú l’havia vist brodant un llençol de fil, de molts colors. Ara però feia dies que cosia el mateix vestit, negre. Ja faltava poc, sobrefilava la vora perquè no s’esfilagarsés.

Aquell dia a fora només hi havia la cadira, d’espart i al damunt el canut, de canya amb el tap de suro, que ella mateixa s’havia fet. Havia entrat a casa, i s’havia posat dins el llit estirada amb el vestit negre, esperant. Quan la van trobar semblava que dormís tapada amb el llençol de fil brodat amb la història de la vida que havia perdut i que no havia explicat mai a ningú.

Meritxell Blay

55

Llàgrimes negres, fragment. Rosa Virgili

56

Diari 24 de juliol de 2015 Darrer dia de l’estada al camp de refugiats. En les tres setmanes que porto aquí intentant ajudar, continuo abatuda i desolada de veure tanta injustícia. No m’he immunitzat del dolor aliè.

Homes vençuts, dones desesperades, nens i nenes amb la innocència de la infantesa perduda, dones embarassades projectant il·lusió i por a la vegada, adolescents també embarassades mostrant la càrrega d'allò no desitjat al rostre.

Joves i vells esmaperduts.

Llàgrimes, por, fàstic, esperança, abatiment, mans buides obertes, mirades i dignitats perdudes, misèria, drama... tot s’ha escampat com una taca d’oli brut.

Enmig de tot això, hem plantat rosers que he portat de comiat com a símbol de vida, bellesa i esperança. He portat rosers resistents i forts com les persones que intenten sobreviure, adaptables a un terreny sec i dur; flors vermelles i granatoses amb pètals envellutats com la cara amable de la vida, fulles verdes i arrels fortes. Els podem trasplantar d’aquí a allà, igual que aquestes persones que intenten subsistir.

Estic acabant aquest diari cansada físicament i confosa sobre la condició humana amb les mostres evidents de bondat i crueltat. Marxaré d’aquí i tornaré a un món que viu d’esquena a aquesta realitat, on intentaré apaivagar el dolor que porto a dintre per tanta tragèdia humana.

C. Rellegeixo el meu diari. Ha passat un any i mig encara que sembli molt més. La ciutat amb ambient festiu està guarnida amb roses de tots colors per ser Sant Jordi. Segur que els rosers que vam plantar al camp de refugiats han florit i la seva aroma suau arriba a tots els racons del camp.

Gisela Alcón

57

Teresa Llorach

58

FI (I PRINCIPI) Escriviu!

Escriviu, us vaig dir, sobre: jo mateixa llegint-vos amb les cames estirades i nues sota el meu vestit negre, llegint el que haureu escrit sobre mi. Escriviu, perquè jo sé que us estimeu més escriure que viure la vostra vida. Si us vaig fer aquest encàrrec és perquè ho sé. No vull exagerar (sé que de vegades rieu, mengeu i beveu fins a rebentar, balleu, feu l’amor i acaroneu els vostres fills). Però sou poetes i narradors, fabuladors, a la fi: la lletra us tempta i sense ella no podeu somiar. O és sense somni que no escriviu?

Jo sóc als vostres somnis, perquè m’he permès lliscar dins d’ells. Astuta, maliciosa, us he fet dedicar-me una part del vostre cap que ni tan sols podeu governar, com no podeu governar els somnis. I ara estic resseguint les traces al paper d’allò que ha sortit d’aquest món interior vostre, compartint la sorpresa mútua d’haver fabricat entre tots plegats una imatge tan falsa i tan certa com qualsevol altra de les que abans havíeu (havíem) projectat sobre mi.

Deixeu-me gaudir, doncs, del privilegi de ser la musa que descendeix al nivell de les vagues il·luminacions intangibles que ha provocat.

Perquè si vaig fer-vos un encàrrec tan egòlatra i solipsista és perquè jo també estimo més l’escriptura (la vostra escriptura) que la vida (la nostra). Però ara, vegeu, ara...

Ara estic igualment asseguda, però amb els peus sobre el terra, esperant... Esperant algú de vosaltres. La veu agitant l’aire que ens separa, el tacte de la pell, un fulgor en la mirada.

Eduard López

59

60

NOTES BIOGRÀFIQUES DELS AUTORS Gisela Alcón Vidal (el Vendrell, 1964), llicenciada en Filologia AngloGermànica. Màster en Investigació i Docència d’Estudis Feministes de Gènere i Ciutadania. Es dedica a la docència i a la recerca. Premi de relats breus Antònia Abelló Filella, 2013 i 2014; Premi Narrativa Jocs Florals d’Almoster 2014 i 2016. Ha publicat diversos contes al recull Tal com sents. https://www.facebook.com/gisela.alconvidal Xavier Aluja (Tarragona, 1950) va aprendre les tècniques de l'oli i l'aquarel·la de Vicente Segura i de Jordi Sarrà. Es considera autodidacta, atès el seu caràcter lliure i fora dels corrents de moda. Va començar a exposar el 1973 i des d'aleshores ha format part de diferents col·lectius i ha participat en multitud de certàmens vinculats al món de l'art. https://www.facebook.com/xavier.a.guasch Carme Andrade (Constantí, 1951). Viu a Reus. Mestra i filòloga. Pertany a Reusenques de Lletres, a Òmnium Baix Camp i al Safareig Poètic. Publicacions: Els cercles obstinats, (2013), Gosadies (2016) i relats als llibres col·lectius de Reusenques de Lletres, a «Paper de vidre», «Lemúria»... Guanyadora de la Flor Natural dels Jocs Florals del Rosselló (2016). http://carmejant.blogspot.com.es/ Fabián Azul, pseudònim del fotògraf Fabián Acidres Pons (Reus, 1977). Troba l'essència en els treballs en blanc i negre als quals imprimeix un to poètic, ja siguin periodístics, de reportatges socials, de publicitat, de retrats o d'espectacles. El 2016, l'Agència Magnum va seleccionar el visionat del seu portfolio en el marc del festival «Visa pour l'image», de Perpinyà. http://www.fabianazul.photo Sílvia Armangué Jorba (Manresa, 1960) és biòloga i treballa en la prevenció del càncer femení. Escriptora i il·lustradora. Ha fet portades de llibres i té obres literàries publicades en revistes com «Inèdits», «Espais» i «Lemúria», i també dibuixos que il·lustren relats seus o dels companys que escriuen. http://bit.ly/2oyIyWM Gemma Barberan (Barcelona, 1968). M’agrada el cinema en programa doble i llegir d'una tirada, si puc! I de vegades escric alguna cosa. http://truquemalgegantdelpi.blogspot.com/ Josep Manuel Barraso Santana (les Borges del Camp, 1964). Llicenciat en Història. Ha treballat en diferents àmbits relacionats amb la química industrial.

Melòman compulsiu, és aficionat a la fotografia i a l’art d’escriure. Guanyador del premi literari Arnau de Palomar (2015). Té articles i fotografies publicats en diaris i revistes d’àmbit local i estatal. https://twitter.com/jmbarraso Meritxell Blay (Montbrió del Camp, 1977) és aprenent d'humanista, dona clàssica i ensenyant abrandada de grec i llatí. Apostola per la utilitat i la bellesa de les coses antigues i inútils. https://lesinutilitats.wordpress.com/

61

Carme Boladeres Valerio (Balaguer, 1972). Diplomada en Empresarials i treballa com a comptable. Té diversos contes publicats en reculls i alguns relats penjats a la web «Relats en català», sota l’àlies de “Dacar”. Aficionada a llegir, escriure i veure cinema i sèries, és a dir, tot el que té a veure amb explicar històries. http://relatsencatala.cat/autor/dacar/1489 Antonieta Codina Bertran (Reus, 1953). Amb la seva càmera entra en el món fascinant de la captura de l'instant més emotiu que pot mostrar la natura o potser aquell racó amb un encant especial. En cada fotografia hi busca la màgia, la poesia de la vida. https://www.facebook.com/antonieta.codina Aleix Cort (Reus, 1961). Ha estat comissari de les II Jornades de literatura digital el 2017. Entre les últimes publicacions, en narrativa: El lladre d’ombres; poesia: Poesia laica (amb J. Vintró); assaig: Deixa fer la música i balla (dins de Planeta mut de J. Solé). Entre altres, ha rebut els premis Documenta i el Vila de Lloseta de narrativa, i el Ventura Gassol i el Benet Ribas de poesia. http://bit.ly/2ofcIem Mònica de Dalmau Mommertz (Reus, 1970). Viu a Barcelona. Llicenciada en biologia. Ha cursat també estudis de teatre i de forja artística. Treballa com a tècnica de prevenció de riscos. Escriu des de l’any 2012. https://twitter.com/monicadedalmau Màrius Domingo de Pedro (Valls, 1962). Diplomat en professorat d'EGB especialitzat en ciències. Treballa al Cos d'Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. Ha publicat una dotzena de llibres sobre ocells i espais naturals, i articles i fotografies en més de 50 reculls, revistes i llocs web. Com a fotògraf naturalista ha exposat obres en múltiples exposicions. mariusdomingo.blogspot.com Raquel Estrada Roig (Constantí, 1984). Els estudis de periodisme em van obrir una altra finestra a un món del qual sovint noto que no en sé res: d’aquí en surt també la meva poesia, però sobretot és un anar a l’arrel del que visc.

M’han publicat els poemaris Filles. Viatge d’anada; Esferes coincidents. Tres finestres d’interior i Pedregam o pedreria. Fragments d'orígens. http://bit.ly/2ocktT3 Antònia Farré i Sanfeliu (Lleida, 1963). Mestra i llicenciada en Filologia catalana per la URV, catedràtica de Llengua i literatura a l’Institut Jaume I de Salou. Postgrau en Educació Plurilingüe per la UB. Autora del conte El senyor No (Arola editors, 2014). Correctora i autora d’articles i entrevistes publicats a la revista Lo Pedrís de Vilaplana. Col·labora amb el col·lectiu Lletres Reusenques.

Membre del col·lectiu Safareig poètic de Reus. https://www.facebook.com/antonia.sanfeliu Maijo Ginovart (Amposta, 1963). Viu a Amposta. Va realitzar estudis d’Arts i Oficis en l’especialitat de pintura. La senzillesa de la tècnica al llapis de color fa possible que continuï pintant en moments complicats, donant pas a la il·lustració. Avui, la tècnica mixta pren protagonisme al llapis. http://mariginovart.wixsite.com/gino-v-art

62

Conxita Jiménez (Girona, 1969). Filla adoptiva de Tortosa, resideix a Tarragona. Entre la llum i les ombres i el crit i el silenci d’un riu dessagnat, entre barrancs i velles oliveres i dos ciutats que se li endinsen com escorces, la poesia ha nodrit l’entorn dels seus records i passes vacil·lants entre el tacte nítid de la música, la veu esborronada de les imatges i el pols més soterrani de les paraules. http://bit.ly/2ocn0Na Teresa Llorach (Reus, 1965) Graduada en Arts aplicades, especialitat de pintura. Prefereix l'art figuratiu: persones, detalls, converses... També el paisatge urbà, una dedicació continuada que du a terme amb el grup «Urbans sketchers a Reus». Ha col·laborat amb pintures per a cartells de difusió d'actes culturals i ha participat en diverses exposicions col·lectives. https://www.facebook.com/teresa.llorach Eduard López Mercadé (Reus, 1961), llicenciat en Dret. Durant anys molt present en les xarxes socials, amb el blog “Col·lectiu d’antiartistes” o la revista digital “Lemúria”, avui es centra més en la difusió cultural presencial. Així, coordina un espai de trobades poètiques anomenat “Safareig Poètic”. Com a narrador i poeta ha publicat de manera regular tant en publicacions impreses com digitals. El 2014 va publicar Interseccions, el seu primer llibre. http://antiartistes.wixsite.com/eduardlopezmercade Pilar López Bastida (Reus, 1957). Mestra de primària i Llicenciada en Geografia i Història. La seva afició principal és la seva professió: és professora de música a l´Institut de Secundària Joan Guinjoan de Riudoms. L´altra afició és la lectura. També canta a «The Issel´s Singers». Guanyadora i finalista de diversos premis literaris; en té alguns de publicats. mlope323@xtec.cat Pep Macaya (Reus, 1958). Rabassaire d’universos màgics i nòmada de trapelles quimeres. Viu a Reus, la seva pàtria. Il·lusionat amb el seu país, Catalunya, i amb el sarró carregat per a la propera aventura. Ha publicat: Netegeu els boscos del sud. Dietari d’una follia (2010), Cròniques del Rabassaire (2013), La Balada de Mossèn Dallonses (2014), i Els Udols del llop (2016). https://www.facebook.com/pep.macaya.9 Nuri Mariné (Cambrils, 1967) dedica la seva vida a la Pintura i la divulgació de l’Art. Formada a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, participa en projectes artístics que troba interessants i exposa quan té alguna cosa per mostrar, tant a ciutats properes com d’arreu d’Europa. La trobareu pintant, fent classes o ensenyant la seva obra al Taller de Pintura Nuri Mariné de Cambrils. http://www.nurimarine.com Josep Masanés (Barcelona, 1967). Viu a Menorca. Llicenciat en Dret. Ha publicat quatre novel·les: La vall de la matança, Camins sense retorn, La paradoxa de Schrödinger i La putrefacció de la llum. Ha publicat el poemari: Radiació de fons (premi Recull de poesia). https://twitter.com/josepmasanes Fina Masdéu Abril (Reus, 1958). Doctora en Filologia Catalana, màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes. Catedràtica a secundària, ha participat en activitats d’impuls de la lectura i d’innovació educativa. Ha publicat articles sobre escriptors locals i comarcals, sobre literatura del jo i sobre literatura i paisatge —coautora amb Dolors Requena—, de Rutes literàries pel Baix Camp (2008). https://www.facebook.com/fina.masdeuabril

63

Ció Munté (Tarragona, 1954). Reusenca d´adopció i vinculada a entitats culturals de la ciutat. Llicenciada en Filologia catalana. Va fer les seves primeres classes de català per a adults al Centre de Lectura de Reus, i continua fent-ne a l´Administració pública sobre documentació administrativa i sobre llengua i noves tecnologies. Té narracions publicades en diverses edicions. https://www.facebook.com/cio.munte Núria Naval (Barcelona, 1978). Llicenciada en Comunicació Audiovisual. Es dedica a escriure relats breus i contes infantils. Ha guanyat diversos premis literaris i té obra publicada en ambdues disciplines. Es dedica a ensenyar i transmetre la seva passió per l’escriptura creativa. Actualment imparteix classes a l’Escola de Lletres de Tarragona. http://www.nurianaval.com Nené, pseudònim del pintor Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1951). Viu a Reus. De pares republicans a l'exili, va viure entre l’oceà i el desert de Mauritània fins als 12 anys. Artista plàstic lletrallegit que sovint posa en conjunció les seves dues passions. Ha intervingut en múltiples projectes d’art, portades de llibres, publicitat, revistes de còmic... Les seves pintures de gran format es troben en col·leccions privades de tot el món. http://perezolivan.com/ Lena Paüls (Reus, 1952). Llicenciada en Filologia catalana. Viu a Barcelona. Ha publicat nombrosos treballs de narrativa, de poesia, d’assaig literari i pedagògic. Ha guanyat una dotzena de premis literaris, entre els quals la Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. http://lenapauls.blogspot.com.es/ Rosa Puig (Esparreguera, 1960). Viu i treballa a Barcelona. Dissenyadora gràfica i fotògrafa. Publicacions: Barcelona 1000 graffitis (Ed. Gustavo Gili, 2005 i 2012). Ha exposat obra en diverses exposicions individuals i col·lectives, entre les quals al vestíbul de la Fundació Miró, a la Galeria Atelier, a la Fundació Vilacasas, a la Virreina Centre de la Imatge. http://www.rosapuig.com Carme Puyol Torres (el Pont de Suert, 1959). Llicenciada en Història i Tècnica d’Arxiu. Viu a Reus. Ha col·laborat en edicions de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus. Ha estudiat diversos artistes reusencs i n’ha comissariat exposicions. Ha tractat temes de gènere: Les reusenques i el treball, Dona, fruit de la terra i Miralls de lluna. Dones als espais urbans de Reus. En l’espai de memòria històrica: edició de La sala llarga, d’Antònia Abelló i Filella (Reus,1913–1984). mailto:cpuyoltorres@gmail.com Mariona Quadrada (Reus 1956). Llicenciada en Filologia catalana. Va treballar de mestra de català per a infants, adults i a batxillerat. Posteriorment es va centrar en la cuina i va crear l’Escola de Cuina MQ a Reus. A banda de més de 50 publicacions culinàries, ha publicat amb Rosa Pagès la novel·la juvenil. Un enigma a la cuina i també els contes Reus, històries trobades. Amb Lletres Reusenques, el relat Sucs gàstrics i Vermut negre.

https://twitter.com/marionaquadrada

64

Romana Ribé Llenas (Reus, 1966). Mestra d´educació infantil i primària.

Lectora apassionada, des de l´adolescència, de tota mena de gèneres. Empra l'escriptura com a forma d´expressió vital. Ha estat finalista en diversos certàmens literaris i ha publicat uns quants relats breus en reculls col·lectius i en revistes, tant per a adults com per a infants. https://www.facebook.com/romana.ribellenas Victòria Rodrigo (Reus, 1965). Llicenciada en Documentació i màster en Biblioteques i Patrimoni bibliogràfic. Autora d’articles, ponències, monografies i contes. Ha guanyat diversos premis de narrativa breu. https://twitter.com/mvictoriarf Carme Rosanas Martí (Barcelona, 1952). Actualment viu a la Floresta, al Vallès.

Va estudiar psicologia i aquesta és també la seva feina. Ha publicat 3 llibres de psicologia i ha participat en llibres col·lectius dels blogs. Fa 10 anys que està activa a la xarxa de blogs, en té diversos d’oberts, individuals i col·lectius. http://carmerosanas.blogspot.com.es/ Joan Tharrats (Barcelona, 1958). Llicenciat en Psicologia per la UB. Guionista de còmics, programes de televisió, ràdio i teatre. Ha publicat durant anys la tira diària d'El Punt Avui, i ha col·laborat en diverses revistes de còmics i premsa. És Professor Honorífic d'Humor per la Universidad de Alcalá de Henares. Professor de Guió i Psicologia de la Comunicació a la Universitat Ramon Llull. https://twitter.com/joantharrats.

Cesca Toledano (Reus, 1958). Administrativa de professió. La música, el teatre, la lectura, viatjar, i caminar per la natura formen part de les seves aficions.

Entén l'art fotogràfic com un mitjà per compartir sensacions i emocions, que expressa des d'una mirada poètica. Per a aquest projecte ha fet una fotografia d'estudi, una composició que dialoga amb la llum. https://twitter.com/cesca_toledano Maite Torres Carmona (Reus, 1973). Fotògrafa de mirada profunda i tendra, creadora d'una altra realitat. Aprèn i creix en cada nou projecte fotogràfic. El projecte final de carrera a l'Escola d'Art de Tarragona, la sèrie ’La síndrome de Norma Desmond’, es basa en El Crepúsculo de los Dioses, de Billy Wilder. http://bit.ly/2p3jRmP Rosa Virgili Abelló (Reus, 1967). Graduada en Arts Aplicades per Escola Llotja de Barcelona. Com a pintora artística exposa des del 1987 i ha fet més 150 exposicions a nivell internacional i nacional; il·lustradora i dibuixant de còmic.

Durant més de 15 anys ha fet classes a joves i infants a escoles, casals i centres cívics. Membre de diversos grups artístics, com ara l'internacional, EmpodeArte. http://www.rosavirgili.com

65

ÍNDEX

Nota liminar, d'Eduard López i Lena Paüls, 5 Pròleg, de Biel Ferrer, 7 Imatges Xavier Aluja, 52 Carme Andrade, 42 Sílvia Armangué, 36 Fabián Azul, 24, 26, 30, 32, 34, 48 Antonieta Codina, 14, 40, 46 Màrius Domingo de Pedro, 12 Maijo Ginovart, 44 Teresa Llorach, 22, 58 Nuri Mariné, 38 Josep Masanés, 50 Nené, 16 Lena Paüls, 54 Rosa Puig, 10 Carme Rosanas, 28 Joan Tharrats, 8 Cesca Toledano, 18 Maite Torres, 20 Rosa Virgili, 57 Mots Gisela Alcón, 57 Carme Andrade, 17 Sílvia Armangué, 13 Gemma Barberan, 47 Carme Boladeres, 45 Josep Manuel Barraso, 33

66

Meritxell Blay, 55 Aleix Cort, 39 Mònica de Dalmau, 49 Raquel Estrada, 19 Antònia Farré, 35 Conxita Jiménez, 25 Eduard López, 11 Pilar López, 31 Pep Macaya, 23 Fina Masdéu, 41 Josep Masanés, 21 Ció Munté, 43 Núria Naval, 29 Lena Paüls, 9 Carme Puyol, 53 Mariona Quadrada, 15 Romana Ribé, 27 Carme Rosanas, 51 Victòria Rodrigo, 37 Fi (i principi), d'Eduard López, 59 Notes biogràfiques dels autors, 61

67

Aquesta edició d'«El vestit negre», s'ha acabat de digitalitzar el maig de l'any 2017.

68