guardes, sobrecobertes i fulls rebregats. No seria la fi, encara, mentre poguéssim escalfar-nos amb papers dins d'un perol i la casa s'omplís de fum ofegador. Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure? Gent dèbil, enfredorida, sense altra aigua que la que trèiem de la neu desfeta. Sabíem que tothom ens rentàvem la cara amb aigua no prou neta i que ja no distingíem en la pell dels altres la fortor de fum i de reclostit. Fèiem esforços per mantenir el posat digne, però, en canvi, no perdíem l'oportunitat de llançar-nos a saquejar. I ens trobaríem emportant-nos, amb neguit i confusió, el poc que poguéssim salvar d'una botiga en flames. * De tant en tant, quan algun nounat arrencava a plorar, el faune s'hi afegia a llàgrima viva, doblegat sobre els genolls. I, de sobte, parava. Ens hauríem malfiat de l'estratègia de víctima, si no haguéssim sabut que aquesta divinitat tenia l’oïda tan fina que sabia destriar l’oreig que es filtrava entre les xarxes de les aranyes plantades al seu entorn. I és que el faune sentia abans que nosaltres Vedran Samjlovic, que arrencava, lentíssim, d'un
10