CAFÈ OSONENC
L'imaginari col·lectiu ha associat sempre el cultiu del cafè a paratges exòtics, llunyans, càlids i humits, on la planta troba la combinació perfecta per prosperar. Així, Colòmbia, Panamà o fins i tot les Illes Canàries han estat destinacions habituals del cafè. Ara, però, aquesta visió està canviant, perquè una iniciativa única ens acosta el cafè a terres catalanes, concretament a Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.
Joan Giráldez i Eva Prat, els impulsors del projecte Castellvilar, han trencat barreres i desafiat paradigmes amb la primera plantació de cafè continental del món, fora del clima tropical. El seu projecte, situat en una vall plena de roures que actuen com a cobertura natural, aprofita les característiques especials del microclima d’aquesta zona, un entorn amb nivells d'humitat i radiació solar ideals, per fer créixer les seves plantes. Amb l’ajut de les noves condicions climàtiques, la finca s'ha transformat en un espai on el cafè pot no només sobreviure, sinó també florir.
Els primers grans de cafè ja han vist la llum, tot i que de moment en una collita modesta de només 180 grams. Però Castellvilar és molt més que una aventura experimental: és un projecte de vida, fruit de la passió de Giráldez i la dedicació de Prat. Després de dècades d'experiència i anys d’investigació sobre el terreny, ara tenen preparades 5.000 plantes, esperant que aquestes comencin a donar els seus fruits en quantitats suficients per oferir la primera tassa de cafè català als més curiosos.
Editor i director Xavi Ruiz
Maquetació i impressió graficvic.site
Administració Marta Anglada
Redactors Cristina Comerma Andreu Gomez Miquel S. Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar
Dipòsit legal B 18552-2014
Telèfon 655 45 42 33 Mail info@totosona.com www.totosona.com
RECEPTA LA PORTADA LLIBRES
Vic: territori del bandoler Serrallonga per Oscar Farrerons Vidal
Joan Sala i Ferrer va néixer al mas la Sala de Viladrau el 23 d’abril de 1594. La Sala era una masia que tenia cabals per viure dignament, i el matrimoni Sala Ferrer va poder pujar els seus nou fills sense problemes. Una masia típica montsenyenca que es regia segons els costums de l’època, de manera que tot el patrimoni anava a parar a l’hereu, i la resta de fills cobraven una petita legítima i tenien que buscar-se la vida com podien.
La mare d’en Joan va morir en 1598, quan ell encara era un nen i, quatre mesos més tard, el seu pare, Joan, i el seu germà gran Antoni, que tenia 16 anys, es varen casar amb Margarida i Elisabet Riera, dues germanes del mas Riera de Tona. El pare d’en Joan va tenir quatre fills més amb la seva jove esposa, germanastres d’en Joan. Les relacions familiars, degut a aquest doble casament, eren força particulars, doncs les dues germanes Riera passaven a ésser l’una sogra de l’altra, i l’Antoni Sala, l’hereu, esdevenia cunyat del seu pare Joan.
En Joan Sala i Ferrer era el cinquè dels germans i, tal i com dictava la tradició, va haver de sortir del mas. Als 24 anys es va casar amb la pubilla del mas Serrallonga de Querós (Sant Hilari Sacalm), de nom Margarida, i des d’aleshores li prové el malnom de Serrallonga. La situació familiar al mas de Querós també era complexa, donada la gran natalitat i la política de l’hereu únic, junt amb les condicions socials de l’època. Això va propiciar que proliferessin bandolers arreu de Catalunya. Abans que en Joan es llancés de ple al bandolerisme, s’hi dedicaven ja els seus germanastres més petits: Segimon, Pere i Joan Sala lo Tendre, que l’anaven a buscar per cometre algunes de les primeres malifetes. La vida de bandoler va ser senzilla, combinada amb les tasques al mas, fins que al 1622 va ser denunciat per Miquel Barfull, i quan l’anaven a detenir, es defensà violentament i va matar el seu delator. A partir d’aleshores en Joan Sala, convertit ja en el bandoler Serrallonga, es dedicà més intensament a robatoris i segrests amb la banda dels seus germans, de la qual aviat en seria el cap.
La colla de bandolers de Serrallonga va segrestar, matar i robar, principalment en una zona delimitada aproximadament per Taradell, Vic, Vilanova de Sau, Tavertet, Rupit, Osor, Brunyola, Santa Coloma de Farners, Arbúcies, i el Montseny. Però també va cometre
els seus delictes en altres comarques catalanes, al voltant dels Vallesos, arribant fins al coll de Montcada, a l’entrada de Barcelona; seguint la conca del riu Congost, la plana de Vic, Sant Joan de les Abadesses, Olot, les Planes d’Hostoles, Amer; tota la conca del Ter fins quasi la desembocadura, i pel sud gran part de la comarca de la Selva. En cas de problemes, Serrallonga i la seva colla es refugiaven a l’Alt Empordà, a l’entorn de Portbou i la Jonquera, i a la comarca nordcatalana de Conflent (Nyer) i a la Fenolleda (Sornià).
Durant el llarg temps que en Serrallonga va fer de bandoler, la seva relació amb Vic és patent. En la seva biografia hi trobem molts exemples, el primer al 5 de juliol de 1624, quan el notari de Vic Antoni Illa va apropar-se fins al seu mas a Querós per lliurar-li una notificació, que va haver de recollir la seva muller Margarida ja que ell estava fugit en la seva condició de bandoler. La Margarida Serrallonga va patir en carn pròpia les malifetes del seu marit, ja que va ser tancada a la presó de Vic al 1626 durant quatre mesos, i també seria tancada a la presó de Barcelona més endavant.
La quadrilla d’en Serrallonga era composta principalment per homes que com ell, que compaginaven la vida de pagès amb la de bandoler, donada la pobresa del moment, i que a la llarga es dedicaven sols al bandolerisme. De la seva banda en formaven part en Pere i Segimon Ferrer, cosins germans d’en Serrallonga, a més dels tres germanastres abans esmentats.
En un enfrontament armat prop Susqueda amb els homes del comissari reial Miquel Padernes, Serrallonga va resultar ferit a la cuixa per una escopetada. En Joan Sala es va amagar al bosc de Rocasalva, i el rector de Castanyadell va anar a buscar ajuda al barber vigatà Marfà perquè li curés les ferides. Cal tenir en compte que antigament els barbers també feien petites operacions de cirurgia menor. Una altre vegada que en Serrallonga va necessitar les atencions mèdiques d’un barber va ser al 1628, quan havia agafat la sífilis, i va ser un altre barber de Vic, de nom Bonaventura Sans, qui es va aproximar fins a l’amagatall del bosc de Sant Andreu de Bancells per curar al bandoler. Aquest barber vigatà va resultar ser un traïdor, que va avisar al batlle d’Osor del cau d’en Serrallonga perquè el pogués detenir, cosa que no va
passar per la perícia en la fugida de Joan Sala. El noble Antoni Vila, baró de Savassona, amic de Serrallonga, va matar al barber vigatà a la seva pròpia barberia. Dies després, el noble i en Joan Sala es varen trobar al convent dels caputxins de Vic, on el segon va regalar al primer una tabaquera de plata en agraïment per la venjança (tabaquera que el bandoler havia robat al camí ral de Girona al veguer de Canet del Rosselló). Els barbers i cirurgians de la ciutat de Vic tenien bona acollida entre els bandolers de la colla d’en Serrallonga, perquè en tenim força testimonis: el cirurgià Alemany (que també era sagristà) va acollir a casa seva al bandoler Borrau curant-se d’una ferida. Aquest és un fet ocasional, segurament degut a la gravetat de la ferida, perquè lo normal era que els barbers sortissin de Vic per anar a curar els bandolers als seus amagatalls. Altres exemples de cirurgians vigatans van ser en Pera, que va guarir al bandoler dit Fadrí de Sau quan estava amagat al mas Abadia de Querós, i en Cellès, que va curar a Cristòfol Madriguera al mas tallades de Vilanova de Sau.
En Serrallonga i la majoria dels bandolers els agradava vestir-se de manera vistosa, seguint les modes barroques, amb barret xamberg d’ala ampla, quasi sempre decorat amb una ploma de colors. Portaven camises i a sobre un gipó. Calces amples fins a mitja cama, mitges i sabates, tot de robes acolorides i brillants. I a sobre de tot, una gran capa gascona de color blanc o vermell. Així vestits portaren a terme molts robatoris al camí ral de Vic a Barcelona, i al de Vic a Girona. La colla de bandolers d’en Serrallonga es bellugava amb relativa facilitat per tota la plana de Vic. Per exemple, a les darreries de 1628 van assaltar el mas Bancells de Sant Bartomeu del Grau, on a més es van emportar l’amo segrestat, pel que cobraren un rescat de tres-centes lliures. Els bandolers gastaven molts diners en pagar als sastres als que encomanaven els seus vestits. Eren molt apreciats per les seves habilitats els sastres de Rupit, en Garsó, en Miquel Roura, i n’Antoni Puig, aquests dos darrers seran acusats per aquest servei als bandolers en el procés judicial de la Cúria de Vic.
El 22 de desembre de 1625 Benet Arimon, de Vic, era nomenat comissari reial amb la missió explícita de perseguir i detenir a Serrallonga i tota la seva quadrilla de bandolers. Al febrer de 1627 Alex de Marimon, governador de Catalunya, va encapçalar un exèrcit de quasi quatre-cents homes per detenir Serrallonga, i a la vegada castigar tots els seus protectors (masies que ajudaven als bandolers). En Serrallonga va esdevenir l’enemic número u de les autoritats reials a Catalunya, per al qual es va arribar a oferir una recompensa de 600 lliures per qui el capturés viu, o 300 lliures si el portava mort. Les autoritats van anar caçant i penjant tots els membres de la quadrilla d’en Serrallonga però ell sempre s’escapolia.
El 25 d’octubre de 1633 en Serrallonga, sols acompanyat per la seva amiga Joana Macissa, va caure en un parany dels soldats reials, quan estava amagat al bosc de Castanyet (Santa Coloma de Farners). Serrallonga va respondre amb armes i va aconseguir amargar-se, fins que va ser detingut el 31 d’octubre, sis dies més tard, pel comissari Josep Fontanelles de Vic. El bandoler va ser portat a Barcelona on va ser interrogat i torturat. El 8 de gener de 1634 va ser sentenciat: assotat en diferents llocs de de la ciutat com escarment, en un recorregut fins a la presó, on li van tallar el cap. El seu cos va ser trossejat en quatre parts i llençades a diferents abocadors, mentre que el cap va ser exposat en una gàbia al portal de Sant Antoni.
Un cop mort en Serrallonga, amb el pas del temps, el seu mas natal, la Sala de Viladrau, va ser adquirit al 1748 a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic. Una manera curiosa de com acabar relacionant el personatge de Serrallonga, que va voltar per tot Catalunya, amb la ciutat de Vic.
