REVISTA DE VIC OCTUBRE 110 - L'INICI DEL CATALÀ

Page 1



Editorial El català a Vic Quan parlem dels nostres excel·lents redactors i col·laboradors, ho afirmem amb tota seriositat. Aquest mes, tenim la gran oportunitat de presentar un article elaborat per dues eminències que destaquen pel seu coneixement profund i la seva passió per la llengua catalana. Es tracta del professor Jesús Alturo, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de la professora Tània Alaix, també de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus avenços en la recerca sobre els inicis de la llengua catalana a la ciutat de Vic han revelat un terme fascinant, que descobrireu a les pàgines de la nostra revista. Estic segur que quedareu tan meravellats com jo ho vaig fer. A més d'aquesta destacada col·laboració, comptem amb altres experts de renom que enriqueixen el contingut de la nostra publicació. El Sr. Miquel Molist i Badiola, conegut per la seva profunda saviesa sobre la cultura vigatana i la seva expertesa en el pintor Josep Maria Sert, aporta el seu coneixement inigualable. També tenim l'honor de tindre el Dr. Oscar Farrerons Vidal, de la Universitat Politècnica de Catalunya, així com amb altres figures de renom com la Sra. Mercè Anento i el conegut cuiner del Restaurant Ona de Vic. La seva col·laboració és testimoniatge del prestigi de la nostra publicació.

CIUTAT

LLIBRES

LA RECEPTA

ACTUALITAT

REALITATS DE VIC

ARTICLE

Treballar amb aquesta colla de professionals compromesos que estimen profundament la seva feina és un autèntic plaer. La seva habilitat per explicar temes complexos d'una manera accessible per a tothom és realment admirable. I per acabar, no volem deixar-vos sense una promesa emocionant. El mes vinent, tenim una sorpresa especial en preparació, amb la col·laboració d'un altre professional de primera categoria. Esteu convidats a descobrir-ho en primícia a la portada del pròxim número. Estic segur que us sorprendrà gratament. Us agraeixo de tot cor la vostra fidelitat i us convido a seguir-nos. Ens llegim aviat! Editor i director Xavi Ruiz Maquetació i impressió graficvic.site Administració Marta Anglada Redactors Cristina Comerma Andreu Gomez Miquel S. Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar Dipòsit legal B 18552-2014 Telèfon 655 45 42 33 Mail info@larevistadevic.cat www.revistadevic.cat

@revistadevic

vxl.cat

@revistadevic


4 Revista de Vic Octubre | Novembre

Els Llibres EL PROBLEMA FINAL ARTURO PÉREZ-REVERTE

Un crim impossible. Un detectiu insospit. No és un desafiament entre l'assassí i el detectiu, sinó un duel d'intel·ligència entre l'autor i el lector. ―Caldria un policia―va suggerir algú―. Un detectiu. ―Tenim un ―va dir Foxà. ―Tots van seguir la direcció de la seva mirada. ―Això és ridícul ―vaig protestar―. S'han tornat bojos? ―Vostè va ser Sherlock Holmes. ―Ningú va ser Sherlock Holmes. Aquest detectiu no va existir mai. És una invenció literària. ―Que vostè va encarnar de manera admirable. ―Però va ser al cinema. Res no va tenir a veure amb la vida real. Només soc un actor. Em contemplaven esperançats, i la veritat és que jo mateix començava a entrar en situació, com si acabessin d'encendre els focus i sentís la suau remor d'una càmera rodant. Així i tot vaig decidir mantenir-me silenciós, encreuats els dits sota el

mentó. No havia gaudit tant des que vaig rodar El gos de Baskerville. Juny del 1960. Un temporal manté aïllades a la idíl·lica illa d'Utakos, davant de Corfú, nou persones allotjades al petit hotel local. Res no fa presagiar el que està a punt de passar: Edith Mander, una discreta turista anglesa, apareix morta al pavelló de la platja. El que sembla un suïcidi revela indicis imperceptibles per a qualsevol excepte per a Hopalong Basil, un actor en decadència que en un altre temps va encarnar a la pantalla el més cèlebre detectiu de tots els temps. Ningú com ell, acostumat a aplicar al cinema les habilitats deductives de Sherlock Holmes, pot desentranyar el que de debò amaga aquest enigma clàssic d'habitació tancada. En una illa de la qual ningú no pot sortir i a la qual ningú no pot arribar, inevitablement tots s'acabaran convertint en sospitosos en una fascinant novel·la-problema on la literatura policial es barreja de manera sorprenent amb la vida.

STEPHEN KING

HOLLY La nova novel·la del Rei del Terror recorda joies com Misery i compta amb un personatge molt estimat pels seus fans: Holly Gibney, la detectiu privada que, per primera vegada, protagonitza una novel·la en solitari. Quan Penny Dahl contacta amb Finders Keepers perquè l'ajudin a trobar la seva filla, cosa en la veu desesperada de la dona fa que Holly Gibney es vegi obligada a acceptar la feina. A poca distància del lloc on Bonnie Dahl va desaparèixer, viuen els professors Rodney i Emily Harris. Són la quinta essència de la respectabilitat burgesa: un matrimoni octogenari i dedicat d'acadèmics semiretirats. Ningú diria que, al soterrani de la seva impecable casa folrada de llibres, amaguen un secret directament relacionat amb la desaparició de Bonnie. Són astuts, pacients i despietats, i obligaran Holly a emprar les seves habilitats al màxim ia arriscar-ho tot si vol tancar el cas més fosc a què s'ha enfrontat mai. Crítiques: «No content de ser el mestre del terror i de la fantasia, Stephen King s'ha guanyat, els últims anys, un lloc de ple dret entre els millors escriptors de novel·la negra dels Estats Units».

Sunday Express «Stephen King és indiscutiblement un dels millors narradors del segle, iun mestre a l'hora de retratar els horrors que habiten sota la superfície del que sembla la vida normal». Daily Mail Sobre Billy Summers: «A Billy Summers (com ja ho va fer a Misery) King insisteix en la idea que escriure és sobreviure i que no hi ha res més important que viure per explicar-ho». Rodrigo Fresán «Excombatent de la guerra de l'Iraq, Billy Summers té un passat més fotut que el de Rambo, però és un paio fantàstic: bon veí, bon infant, bon amant... I un soldat que sap que mai no es deixa enrere a un company, encara que això sigui un mal negoci». Esquireu «Amb Billy Summers, la seva segona novel·la en un any, el Rei del Terror torna al seu millor nivell». El País «Un excel·lent relat de redempció que enganxa i commou». La Raó «Tot conflueix, una vegada més, en allò que probablement és El Tema recurrent de King: fer justícia desfent injustícia». ABC


5 Revista de Vic Octubre | Novembre

Per molt que publico, no guanyo seguidors a les xarxes! per Mercè Anento El fet de publicar cada dia, constantment, no significa que comencem a augmentar el nombre de seguidors. Per molt que l'algoritme d'Instagram estigui de part teva i mostri el teu contingut a altres usuaris no aconseguiràs atraure si no tens en compte altres aspectes igual d'importants i necessaris. Avui et faré un repàs que et pot ajudar a analitzar què estàs fent bé i què pots millorar. Ja tens paper i bolígraf en mà? Et dono la benvinguda al món de les xarxes socials! 1. Dona una ullada al teu contingut. Segurament tens tot de publicacions aleatòries com dies internacionals, productes en venda, algun vídeo publicitari d'una de les marques que vens, un altre vídeo de l'aparador amb les novetats, etc. I així podria seguir... Si et fixes, no segueixen una línia temporal sinó les tendències o la idea que ens ha passat pel cap el dia d'avui. a. Comença a reordenar les teves publicacions. Planteja cap a on vols arribar i quins són els passos per aconseguir-ho. b. Planifica amb antelació. No ho deixis pel mateix dia, pensant que tindràs un brot d'inspiració absoluta. És millor que et facis un calendari de publicacions per tenir el control de cada contingut i apunta totes les idees que tinguis per no oblidar-les pel camí! c. No sentis l'obligació de publicar tot allò que t'enviïn. Tu saps com funciona el teu negoci i quins objectius tens. Classifica el contingut pel grau d'importància i si segueixen els teus valors de marca. 2. L'estratègia és la clau. Et faig una comparació ràpida perquè m'entenguis. Quan planifiquem un viatge a Menorca de 15 dies, el nostre principal interès és aprofitar al màxim aquestes vacances. És millor ferri o agafar avió? Voldràs fer una excursió? Tens l'hotel contractat o prefereixes anar a l'aventura? Són moltes coses a pensar que poden condicionar el nostre viatge, per això intentem tenir-ho tot planificat per evitar el màxim de sorpreses. Doncs, si ho sabem, perquè deixem a la seva sort les xarxes socials del nostre negoci o marca? a. Posa't objectius realistes a curt i llarg termini. No és el mateix focalitzar els nostres esforços per arribar a una meta que esforçar-nos sense saber a on anirem. b. Els objectius han de ser mesurables i temporals. Per assolir els objectius necessitem analitzar bé els nostres resultats i conèixer de primera mà si ho estem aconseguint o hem d'aplicar correccions. Un exemple seria: Un augment del 15% de leads a través de les xarxes socials en 3 mesos. c. Traça el camí per arribar a la meta. Quines són les accions que hauries de realitzar per arribar a la meta? Com portaràs a terme aquestes accions amb el temps que t'has proposat? Traçar un pla et servirà per posar ordre

i crear una línia estratègica adequada. 3. Llegiries el teu contingut? Aquesta pregunta és la clau per entendre que no tot s'hi val. Recorda que estàs en una xarxa social, ni és un aparador de botiga ni la carpeta de comandes. El teu contingut ha de despertar curiositat, entretenir al teu client, ajudar-lo i demostrar que l'entens per generar confiança. 4. Entendre d'Instagram. Cada format té unes funcions diferents. No és el mateix un Reel que una història per molt que els dos sigui vídeos. a. Els Reels t'ajudaran a augmentar el teu abast cap a usuaris que encara no et segueixen i poden ser afins al teu contingut. b. Els Carrusels actualment t'ajuden també amb l'abast de les publicacions, ja que les dos imatges inicials apareixeran a la pàgina d'inici dels teus seguidors. És molt més p r o b a b l e rebre més interaccions! c. Les històries són la part més personal d'Instagram. Només les veuen els teus seguidors. És aquí on pots

els

diferents

formats

guanyar-te la seva confiança. d. La imatge sola et servirà com a impacte ràpid, però amb les noves actualitzacions és la menys recomanada si vols explicar coses importants. A través d'aquests consells podràs començar a treballar certs aspectes que t'ajudaran a millorar a més d'aprendre a dominar les famoses xarxes socials que tants maldecaps ens porten. T'interessa aquest món? Ens veiem aviat!

Hotel Castell d’Empordà, descobreix un paratge únic Allotja’t i desconnecta a l’Hotel Castell d’Empordà, un autèntic castell del segle XIII situat al cor de l’Empordà. Una oferta turística única on podràs gaudir d’un paratge idíl·lic des de les seves instal·lacions, restaurants exquisits, dues piscines i la terrassa Dalí Sunset des d’on podràs contemplar una meravellosa posta de sol. A més, es poden celebrar esdeveniments i per gaudir de la zona, t’ofereixen l’oportunitat de llogar bicicletes, entre altres activitats. Anima’t a descobrir el Baix Empordà des d’una localització immillorable!

Hotel Castell d’Empordà

Més info: 972 646 254 | www.hotelcastellemporda.com

Viatja per la història de la vinificació amb el Celler Masroig Transporta’t a través de les instal·lacions del Celler Masroig en un viatge en el temps. Podràs descobrir la història de les tècniques i sistemes d’elaboració del vi al llarg dels anys, entre els antics trulls i els dipòsits d’acer inoxidable. Un recorregut immersiu, educatiu, clar i divertit coronat amb un tast de tres vins provinents cadascun d’un procés diferent d’elaboració. Gaudeix de l’experiència aquesta tardor.

Més info: 977 825 026 | www.cellermasroig.com

Celler Masroig

El Tren dels Llacs, un viatge entre llacs, túnels i muntanyes L’experiència el Tren dels Llacs et convida a circular d’una forma única entre muntanyes, passant per ponts i túnels, enmig d’espectaculars congostos. Aquest singular tren porta els seus viatgers al cor de la natura sense baixar del vagó. Un recorregut històric i panoràmic de la Plana fins al Prepirineu de Lleida. Pots comprar les teves entrades a través de la seva web. Vine i endinsa’t al bell mig de la muntanya com mai ho havies fet!

Més info: 933 663 006 | www.trendelsllacs.cat

El Tren dels Llacs (FGC)


6 Revista de Vic Octubre | Novembre

Benestar i esport Us el vam prometre el Dia Internacional de la Dona de l'any passat, i amb el compte enrere llest per a la commemoració d'aquest 2022, volem continuar complint els nostres propòsits. I un d'ells és posar el focus en la sexualitat femenina, tan oblidada en un sistema que s'ha centrat durant segles en el plaer heterosexual masculí. Així que parlem del sexe com una pràctica natural i profundament saludable per al nostre benestar físic i mental, lligada amb una rutina sana: la pràctica esportiva. No et perdis aquesta entrada sobre el benefici de l'esport en la teva salut sexual! No hi ha sorpreses, estar en bona forma millora el nostre rendiment sexual, augmentant, per exemple, la nostra capacitat respiratòria i de resistència. El sexe és una manera de dur a terme activitat física i té beneficis molt positius no només en el nostre benestar físic sinó també emocional. Però... quins tipus d'exercicis específics ens poden ajudar a entrenar la resistència i la capacitat respiratòria? La marca de benestar sexual i botiga de joguines eròtica, LELO, ens proporciona algunes claus. El mix de la pràctica aeròbica i anaeròbica L'estudiem a l'escola i en cada volta al gimnàs, l'exercici físic es divideix entre aeròbic i anaeròbic. Parlem de la primera categoria per a referir-nos a aquella activitat de llarga durada, com la natació, el ciclisme o el fúting, i que permet l'adaptació del ritme respiratori. L'activitat anaeròbica, en canvi, la denominem d'alta intensitat i es caracteritza per entrenaments que comporten un esforç majúscul en un període curt de temps. Per exemple, les flexions o l'esprint.

Què ens interessa a nosaltres per a millorar la nostra salut sexual i també el rendiment? Sobretot l'exercici aeròbic, ja que ens permetrà millorar la capacitat de respiració i aguantar més en les nostres relacions sexuals, però la pràctica anaeròbica també és una gran convidada en la teva rutina. D'una banda, un entrenament anaeròbic, d'alta intensitat concentrat, permet estar molt més en forma que un aeròbic, en el mateix temps. Per un altre, potència la capacitat de dosar l'oxigen en qualsevol pràctica (la VO2 MAX), també en el sexe. I com millorem la nostra capacitat de resistència i la respiració? Amb entrenament, com no podria ser d'una altra forma. LELO ens indica que la masturbació postula com un gran aliat per a gaudir, alhora que es controla la respiració i la resistència.

Pel benestar mental i físic, descobrim el benefici de l'esport en la teva salut sexual

Cada dia un passet més Si et resisteixes a incorporar l'esport d'una forma troncal en la teva vida, pensa que basten petits gestos per a omplir de vitalitat la teva rutina, canviant, per exemple, l'ascensor per les escales i el cotxe per un passeig. És important que xalis de la pràctica esportiva i que la incorporis de la forma més saludable per a tu. A treballar la flexibilitat! No es tracta de tornar-se una gimnasta professional, però és clar que disciplines com el ioga o el pilates són ideals per a augmentar la flexibilitat i garantir que el nostre cos estigui àgil en el moment de realitzar postures sexuals que ens proporcionin el plaer més gran possible. Els exercicis de Kegel, amb pesos o sense elles, són molt útils per a reforçar el sòl pelvià, aconseguint així orgasmes més regulars, intensos i duradors.

Que bé t'anirà la versatilitat! Nedar, muntar amb bicicleta, córrer... són només algunes de les pràctiques esportives que hem posat sobre la taula en aquesta entrada, però no són les úniques. Per a millorar la teva salut sexual i el teu gaudi, és interessant combinar activitats diferents que et permetin explorar els teus gustos i millorar la teva libido. Ja saps, que existeixen una infinitat de modalitats esportives, totes vàlides per a sentir-te a gust amb el teu cos i millorar la teva qualitat de vida bellezaactiva.com

"disciplines com el ioga o el pilates són ideals per a augmentar la flexibilitat"


AMB EL SUPORT DE:

aicat 3531

ESTÀS PENSANT EN COMPRAR, VENDRE O LLOGAR PEL TEU COMPTE?

GUILLEM M’AGRADARIA VENDRE EL MEU PIS PEL MEU COMPTE, PERÒ VOLDRIA QUE M’AJUDÉSSIU AMB ELS TRÀMITS, COM HO PUC FER?

618 583 980 ESCULL ELS SERVEIS QUE MILLOR S'AJUSTIN A LES TEVES NECESSITATS I CREA EL TEU PROPI PAQUET PERSONALITZAT!

Amb només un clic, des de gestoriaimmobiliària.cat et proposem la forma més segura per fer-ho!

INFO@GESTORIAIMMOBILIARIA.COM

618 583 980

WWW.GESTORIAIMMOBILIARIA.CAT


8 Revista de Vic Octubre | Novembre

El més primitiu català escrit i alguns testimonis vigatans

Jesús ALTURO i Tània ALAIX

Conèixer quin ha estat l’origen de la pròpia llengua i les seves primeres manifestacions escrites és una curiositat que atreu a tots els parlants de cada llengua. Aquest interès és segurament molt més viu al nostre país i, singularment, a les contrades osonenques, on la llengua és tractada amb tanta cura com estimació. En una recent investigació nostra, els resultats de la qual han estat exposats al llibre Lletres que parlen: viatge als orígens del català, publicat per La Magrana el mes de març de 2023, donem tots els detalls al respecte, però ara voldríem presentar un brevíssim resum de la nostra recerca. El català, com totes les altres llengües romàniques, és el resultat de l’evolució del llatí arribat al nordest de la península ibèrica arran de la conquesta romana. Però el llatí que ens va arribar, el parlat pels invasors, era una parla col·loquial, plena de dialectalismes i de barbarismes de tota mena, adquirits a la mateixa Roma i en la difusió pels successius territoris per on s’expandiren les legions romanes, formades aquestes per soldats d’origen ben divers. Aquesta llengua, que era la viva, la parlada a casa i al carrer, barrejada amb les parles autòctones del territori de la futura Catalunya, anà configurant una nova modalitat que, amb el temps, donarà origen a una llengua derivada del llatí, però diferent d’aquest idioma i amb personalitat pròpia: serà la nostra llengua catalana. Però quan hom pot dir que té lloc aquest canvi, el pas d’una parla llatina a una altra de nova i distinta? A nosaltres, ens ha semblat trobar indicis fefaents d’aquest moment, pel cap baix, ja al segle iv dC En efecte, enmig dels escrits que ens han pervingut del bisbe de Barcelona sant Pacià, un home de gran cultura i excel·lent coneixedor dels millors autors de textos clàssics de la llengua llatina, deixa escapar algunes paraules, algunes expressions i algunes construccions gramaticals més properes a una llengua romànica que no pas pròpies de la llatina. No era aquesta una situació exclusiva de les futures terres catalanes. També en altres territoris de la Romània es troben exemples d’aquest canvi. Àdhuc en Sèneca, que es referia als temps anteriors a ell “en què parlàvem llatí”, podem veure la consciència d’un canvi lingüístic.

La paraula “subinde” ‘sovint’ en el sermó De paenitentibus de sant Pacià de Barcelona. Ciutat del Vaticà, BAV, Reg. lat. 331, fol. 39v, còpia de vers l’any 950. © Biblioteca Apostolica Vaticana Ara, però, ens importa ressaltar que, en el cas de sant Pacià, la llengua romànica que s’anava manifestant era el nostre català o, si hom vol una major precisió, el protocatalà. Vet ací el moment de la seva evidència en l’estadi més primitiu. Car, en efecte, en els escrits del bisbe de Barcelona, hi trobem usat l’adverbi “subinde” amb el significat de ‘sovint’, l’expressió “si te placet” per ‘si et plau’ o una notable profusió de gerundis en comptes del participi de present, tan característic del llatí acadèmic.

El canonge Adanagell de Vic el 27 de gener de 889 utilitza per primera vegada el mot català ‘estel’ en masculí. Vic, ABEV, cal. 9., episc. I, núm. 18. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic Ara bé, si el català, com altres llengües romàniques, ja estava format, ni que sigui en la seva forma més primirenca, al segle iv, com és que no el trobem escrit fins al segle ix en alguns mots o fins al segle x en alguna frase, i hem d’esperar fins al segle xi per a trobar textos majoritàriament o completament escrits en la nostra llengua? Fig. 2. Ramon de Caldes escrivà i degà de la catedral de Barcelona (1162-1199). © Arxiu de la Corona d’Aragó

L’explicació està, al nostre albir, en la notable escassetat de fonts escrites d’origen català entre el segle iv i el ix, d’una banda, i en la manca de necessitat de recórrer a l’escriptura per a la majoria de la societat. I és que, a partir del segle iv, el conjunt de la societat serà analfabet, i la instrucció literària quedarà a mans gairebé exclusives dels eclesiàstics. De fet, només els clergues tindràn necessitat de ser educats en el camp de les lletres. I ho seran sempre en llatí, perquè aquesta llengua, encara que ja no fos la del poble, era la que transmitia el text de les Sagrades Escriptures, traduïdes a aquella llengua en diverses versions i en la canònica de sant Jeroni per encàrrec del papa sant Damas.



Alba Guibert de Vic, l’únic exemple conegut d’una escrivana professional catalana a l’alta edat mitjana. Vic, ABEV, AC, cal. 6, núm. 973b. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic Tanmateix, el poble fidel, majoritàriament, com hem dit, sense educació escolar, era incapaç de llegir la Bíblia en llatí i en qualsevol altra llengua, ni que fos la de comunicació habitual en la seva vida quotidiana. El contingut de la Bíblia els arribava només a través de la predicació i de l’eventual catequesi, que, lògicament, s’havien de fer en una llengua comprensible pel poble. Però d’aquesta predicació en vulgar no en tenim restes escrites abans del segle xii, per al francès, i el català haurà d’esperar encara l’arribada de la centúria subsegüent. Tot amb tot, sí que hi havia un moment en què la població laica tenia necessitat de recórrer a l’escriptura. Era en aquells casos en què hom venia i comprava una propietat o es feia una permuta, o es procedia a una donació o es dictava un testament, si hom disposava d’algun bé a transferir. Aleshores, en aquelles o altres semblants activitats jurídiques, calia formalitzar l’operació per escrit. Així ho prescrivia la llei dels gots, recollida en l’anomenat Liber iudicum, en vigència al nostre terrer des de l’establiment dels visigots fins a entrat el segle xiii, per bé que amb concurrència dels Usatges des del segle ix. I el poble illetrat, llavors, no tenia altre mitjà de fer-ho, si no era acudint a la mediació del rector de la pròpia parròquia o d’algun altre eclesiàstic conegut perquè posés per escrit el tracte acordat o la transacció decidida.

El prevere Traver Radolf d’Organyà el 30 de gener de 1080, probable autor de la còpia més antiga del Llibre dels jutges. Barcelona, BC, reg. 3660, perg. 241. © Biblioteca de Catalunya Atès que els testimonis també solien ésser analfabets, l’escivà del document, l’eclesiàstic sol·licitat, havia de tornar a explicar o a llegir en presència de tots la redacció final del que havia escrit. Si tothom manifestava el seu acord, firmaven, ni que fos amb un simple puntet els qui no sabien de lletra, i el document adquiria la condició de text original, autèntic i legal. Com que ja veiem que una de les tasques fonamental dels escrivans era l’explicació o traducció del text que recollia l’operació desitjada, a poc a poc, els escrivans anaren deixant mig preparada la traducció de la part no merament formulària del document, per avançar feina. De la part formulària, no era tan necessari, perquè aquesta era una mena de plantilla estereotipada, que podia deixar-se inicialment en llatí. A més, uns mots en llatí fins i tot devien contribuir a donar un caràcter més solemne a l’acte. I, de fet, en aquells anys, el poble, sense entendre’l, també estava avesat a escoltar mots en llatí, car assistia a les celebracions eucarístiques, on tot es recitava o cantava en la llengua culta, excepte, naturalment, l’homilia. Però seran, com diem, les parts substancials del document, les primeres a ser escrites de forma arromançada o plenament catalanitzada. De primer, es presentaran arromançats només alguns topònims menors o els mots més usuals de les eines de la casa o del camp; també, a partir del segle xi, els noms de les persones apareixeran en la forma romànica. I també, en aquesta centúria, quan es faran habituals les convinences i els juraments de fidelitat feudals, sovint (però no sempre), s’escriuran en vulgar les parts textuals que el senyor i el vassall havien de pronunicar en públic amb el compromís ferm de complir-les. Ja es veu, doncs, que la catalanització no serà deguda a la ignorància dels eclesiàstics que actuaven d’escrivans, ni, certament, a la incapacitat de la vigorosa llengua llatina a expressar els conceptes de la nova societat feudal. La catalanització serà el resultat d’un notable esforç d’uns escrivans habituats a escriure sols en llatí i que començaren a fer-ho en la llengua del poble, no perquè aquests els poguessin llegir, incapaços com eren d’aquesta activitat, sinó perquè els escoltessin i entenguessin en català, preparant ja així el text per poder-ho explicar o llegir de manera més àgil i ràpida. I aquesta manera de fer, la trobem també a les contrades osonenques des del mateixos dies de la restauració del bisbat a final del segle ix. Així, quan, el 27 de gener de l’any 889, el canonge de Vic Adanagell (que mai dels mais no fou conegut per Adanagild, excepte en la llatinització escrita del seu nom com Addanagildus), posà per escrit una compra del bisbe Gotmar, esmentà un cavall “cum stelo albo in fronte”, és a dir, ‘amb un estel blanc al front’, on apareix per primera vegada el terme ‘estel’ en català. I fixem-nos que s’usa en masculí, nova prova, si és que encara en calia més, que Adanagell no era d’origen narbonès, sinó ben autòcton. El mot ‘estel’, derivat del llatí “stella”, només és masculí en català; en totes les altres llengües romàniques és paraula femenina. La rica documentació de Vic compta també amb l’únic exemple català d’una dona cultíssima que exercí com a escrivana professional posant per escrit un document el 16 d’abril de l’any 1044 en excel·lent cal·ligrafia i bon llatí. I malgrat la seva boníssima formació escolar, no deixa d’emprar mots en català; no pas, tampoc, per ignorància, sinó per seguir la moda del seu temps. I així escriu catalanismes com ‘coma’, ‘era’, ‘casals’, ‘puio’. Ni cal dir que ens referim a Alba de Vic, filla del gramàtic Guibert, arribat de Lieja, segons ens explica Ramon Ordeig. I, dins el mateix segle xi, que prou podríem considerar el de la primera normalització lingüística del català, també hom procedí a traduir a la nostra llengua una versió abreujada de l’esmentat Liber iudicum. D’aquesta traducció n’han quedat dos fulls corresponents a dos llibres distints. El primer fou descobert per Anscari. M. Mundó al monestir de Montserrat l’any 1960. Aquest gran paleògraf considerà que aquest foli era la resta d’un manuscrit copiat el darrer decenni del segle xii. L’any 2000, Mn. Benigne Marquès i el P. Cebrià Baraut identificaren a l’Arxiu Capitular d’Urgell un altre foli, que el P. Cebrià cregué copiat vers l’any 1150. Fins ara s’ha cregut que aquests dos folis transmeten dues traduccions distintes de la mateixa obra, unes traduccions que s’haurien fet al segle xii.

Fragment de la versió catalana del Liber iudicum o ‘Llibre dels jutges’, 1060-1080. El primer llibre escrit totalment en català. La Seu d’Urgell, Arxius del Bisbat d’Urgell, ACU, ms. 185. © Arxius del Bisbat d’Urgell I com hom procedia en tals circumstàncies, de les quals al nostre país només en tenim documentació escrita conservada des del segle ix? De primer, la persona o persones interessades a formalitzar un acte de naturalesa jurídica anava a veure un eclesiàstic per demanar-li’n l’escripturització. (Fig. 2) Si acceptava, aquest prenia nota en unes tauletes encerades de les dades essencials. Tot seguit. redactava, en les mateixes tauletes, un esborrany del document, i explicava el contingut a l’interessat. Si aquest donava la seva aprovació, quedaven amb l’eclesiàstic per a un altre dia, en el qual el clergue ja hauria passat el text a net damunt un pergamí, que havia de ser signat, ni que fos heterògrafament, per tres testimonis. Car fins a inicis del segle xiii no apareix la figura del notari amb capacitat de donar fe pública d’un acte amb la seva sola signatura.

Nosaltres, però, discrepem d’aquestes interpretacions. Per a nosaltres, només hi hagué una sola traducció. Aquesta s’hauria dut a terme de manera col·legiada per diversos jutges sota la direcció del gran jutge i canonge de la Catedral de Barcelona Ponç Bonfill Marc, i s’hauria realitzat dins el primer terç del segle xi, un poc abans de la compilació del primitiu nucli dels Usatges. D’altra banda, pensem que el full montserratí correspon a un còdex copiat a Barcelona cap als anys 1230-1240. Pel contrari, el foli urgellenc hauria estat copiat entre els anys 1060-1080, possiblement pel prevere Traver Radolf, capellà de Santa Maria d’Organyà. Per tant, aquest darrer full seria la resta del més antic llibre escrit totalment en català, i Organyà mantindria la condició de bressol d’aquesta primera còpia i d’altres documents de gran mèrit, precursors dels inicis de la nostra literatura, els primers autors de la qual donem en el nostre llibre. Les cèlebres Homilies d’Organyà, per una altra part, les reputem copiades a Organyà mateix entre els anys 1220-1230 i, al nostre entendre, serien la resta d’un quadern, no d’un llibre, i d’un quadern no pas destinat a un ús litúrgic, sinó més aviat de finalitat escolar, amb la intenció d’ensenyar, als futurs canonges de Santa Maria d’Organyà, a predicar en català al poble fidel, tal com els corresponia per llur condició de canonges regulars de sant Agustí.


KUGA HÍBRID ENDOLLABLE AMB 4 ANYS DE MANTENIMENT I GARANTIA* €/mes

299

Entrada: 12.565€ Quota Final: 22.782€

Carrer Eix 11 de setembre, 26 08500 Vic (Barcelona) 938 83 24 11 www.garatgecentral.com Gamma Ford Kuga sense opcions: Consum WLTP cicle mixt d'1 a 6,8 l/100km. Emissions de CO2 WLTP de 22 a 153 g/km, mesures conforme a la normativa vigent. Les emissions de CO2 poden variar en funció de l'equipament seleccionat. Kuga ST-LINE X 2.5 PHEV 165kW (225cv). L'oferta inclou IVA, IEDMT (Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport, que varia per comunitat Autònoma, per la qual cosa es recomana revisar-ho en cada cas), transp., dtos. promocionals, aport. Concessió i dte. per finançar amb FCE Bank plc S.E., ajornat mín. 12.000€ i permanència mín. 25 mesos. Oferta de multiopció de FCE Bank plc S.E. a 49 mesos i 15.000 km/any. Preu Final Finançant 40.290,81€. Import total del crèdit 27.725,81€. Import dels interessos i Cost Total del Crèdit 9.408,19€. Comissió d'obertura 0€. TIN 9,1%. TAE 9,49%. Import total degut 37.134€. Preu total a terminis 49.699€. Preu d'adquisició al comptat 42.208,45€. Sistema d'amortització francès. * L'oferta inclou Ford Protect i Ford Protect Manteniment a 4 anys o 60.000 km (el que abans succeeixi), amb garantia comercial addicional estesa i d' les revisions oficials segons els intervals de manteniment pautats per Ford, subjecte als termes i condicions aplicables al contracte ofert per Ford España, S.L. Operació subjecta a valoració creditícia. Oferta aplicable a unitats demanades en el mes. La versió visualitzada del vehicle pot no coincidir amb l'oferta. Vàlid en Pen. i Bal. fins al 31/10/23. No compatible amb uns altres dtos. En els termes i condicions assenyalats en ford.es.


12 Revista de Vic Octubre | Novembre

Realitats de Vic 1896 - 6ª part (III) Llonganissa de Vic per Miquel dels Sants Molist Badiola

Recordem que el mes passat vaig dir que hi havia cinc referències relacionades amb el món de les llonganisses, en tot l’any 1896, al setmanari El Norte Catalán. Vaig explicar la primera, relacionada amb la fàbrica dels “Sres. Juan Ricart é hijo” i, ara, comentaré les altres. El 18 de juliol, el diari esmentat anunciava que en Joan Torra i Palou, veí de La Garriga, va demanar a l’Ajuntament de Vic, si li deixaven establir una nova fàbrica de llonganisses que seria molt important i espaiosa, i estaria dotada de tota la maquinària moderna per a exercir, a gran escala, aquella indústria. El Norte Catalán desitjava que el projecte passés, en termini breu, a ser una realitat. Això em va fer anar a l’arxiu de l’ajuntament a comprovar si aquesta notícia era real. Et voilà; a les Actes dels Plens vaig trobar que, el 13 de juliol se’n va celebrar un en que es demanava, mitjançant instància subscrita per Joan Torra, permís per a construir una fàbrica d’embotits en un terreny de la seva propietat situat a la circumval·lació d’aquesta ciutat, prop de la porta de Sant Joan. Què se’n pot deduir d’aquesta informació sabent que el Sr. Torra ja tenia una empresa ubicada a Centelles com vaig explicar? El més lògic és que li anés bé el negoci de les llonganisses, tot i tenir l’empresa a Centelles (municipi a 16,8 Km de Vic, per tant, fora del radi d’exquisidesa); coneixia la teoria de Joaquim Salarich de 1870, exposada en el número anterior de la Revista de Vic, i sabia que si es traslladava a la nostra ciutat, els ingressos augmentarien degut a la major qualitat del producte gràcies als aires de la “Plana de Vic” (radi de 9’6Km). L’Ajuntament decidí que traspassava la seva sol·licitud a la “Comisión de Vías y Obras y Policía Urbana” per a que estudiessin i emetessin el dictamen que consideressin procedent previ informe del Facultatiu municipal (Ple municipal de 13/07/1896). Una setmana després, s’acordà “conceder al Sr. Torra el permiso solicitado para construir una fábrica de salchichón en el punto que designa al objeto” (Ple municipal de 20/07/1896). Tot i això, per causes imprevistes, la construcció d’aquesta fàbrica es posposà fins al febrer de l’any següent segons El Norte Catalán de 29 d’agost. A més, afegia que un cop començades les obres, no es suspendrien fins que l’edifici s’acabés en la seva totalitat. Aquesta

informació

reflecteix

l’interès que es tenia per potenciar encara més les empreses llonganissaires ja que donaven beneficis al sector de la carn osonenca, tant al propi Ajuntament a través d’impostos, com als majoristes i minoristes en la venta i transport dels productes carnis, a l’escorxador i als pagesos de la comarca. Era com una roda que donava riquesa i prestigi en el sector estratègic més important de Vic des de, com a mínim, 1762 (fets provats com veurem el mes que ve i següent). Cóm és que he dit “prestigi” com a una de les característiques primordials del món de la llonganisses? Bé; posaré l’exemple de l’empresa de Francesc Robert “Sucesor de Torra, San y Compª”. En l’anunci publicitari que vam poder veure el mes passat, s’anuncia que dita empresa va ser “(p)remiada con la medalla de plata en la Exposición de Matanzas, 1881; de perfección en la de Villanueva y Geltrú, 1882, y de oro en la de Buenos Aires, 1890.” Fins a quin punt eren importants aquestes exposicions? En la primera, a part d’empreses espanyoles, n’hi van participar d’EEUU, Alemanya, França o Anglaterra. Això implicava publicitat internacional per a la fàbrica de llonganisses i les potencials ventes en aquests països, i més renom encara, si l’empresa vigatana va guanyar la medalla de plata en el seu ram (La Discusión 27/02/1881, 3). Fou un punt clau extret de la ciutat espanyola de Matanzas, situada en les possessions d’ultramar. En la imatge de l’article s’observa la vista general de l’Exposició que s’hagué d’aplaçar uns dies a causa de l’incendi que va destruir un dels edificis en vies de construcció. El segon esdeveniment que donà prestigi a l’empresa “Sucesor de Torra, San y Compª”, fou la “Exposición regional de Villanueva

y Geltrú” inaugurada del 28 de maig de 1882, “presidida por bellas y simpáticas damas de la localidad” (El Debate 09/06/1882, 3). El 19 de novembre del mateix any, es clausurava (La Iberia 15/11/1882, 2). Canvià el format dels premis i, en comptes d’or, plata i coure, es van atorgar medalles de perfecció, de progrés i de mèrit. Els nostres protagonistes aconseguiren una de la primera tipologia (Crónica de Cataluña 31/11/1882, 3).

tan justos que, al final, era “preciso verificar la operación en medio de la calle mientras se remataba el nuevo edificio.” (Diario de Vich 26/05/1877, 170). El reduït espai destinat a la classe porcina de l’anterior escorxador, situat al final del carrer Nou, no donava per abastir tota la demanda que hi havia d’aquests aliments ja que, en una secció a part del mateix recinte, també es sacrificava altre tipus de bestiar i el conjunt quedava petit.

La darrera, aquest cop internacional, va ser a la Exposición flotante de Buenos Aires. Segons el diari La Publicidad de 9 de gener de 1890, en la seva pàgina 3, guanyà una medalla d’or entre les 228 que es repartiren en conjunt (d’or, plata i coure). Suposo que, d’aquestes 228 n’hi devien haver 76 que eren daurades. Pocs dies després, aquest mateix diari informa que, en un mes, 15.000 visitants van anar a veure l’Exposició.

Així doncs, el nou edifici fet al 1877 situat suposava una millora substancial a les necessitats d’aquells moments. Gaudia de les condicions d’higiene i salubritat adequades. Per haver-se construït en dos mesos i amb escassíssim fons, les cròniques estaven satisfetes de la feina feta. Era una construcció d’un sol pis baix i, a la seva façana, hi havia unes làpides de marbre “que ostentan el escudo de armas de la ciudad y la leyenda -Matadero de cerdos MDCCCLXXVII-.” (Diario de Vich 26/05/1877, 170). La demanda de carn era tan gran que, a l’any 1897, es construí un nou escorxador, encara més gran, just davant d’aquest.

En definitiva, les llonganisses i la seva marca comercial s’anaven coneixent cada cop més a nivell nacional i internacional. Tant és així que una companyia italiana que estava al cas de tot el referent a les llonganisses de Vic, a l’estar especialitzada en la fabricació d’embotits i conserves, va comprar a Segimon Claveria la seva empresa (NC 29/08/1896 i 05/09/1896). El local estava situat en lloc òptim i tenia suficient capacitat. Aquest diari li va desitjar bona sort en el seu negoci. El que passa és que no diu la situació concreta d’aquesta fàbrica. És de suposar que era prop de l’escorxador exclusiu de porcs que, des de 1877, estava a tocar de la presó ubicada exactament on hi ha l’actual Ambulatori (Cap Nord Divina Pastora). Aquell “matadero” es considerà una obra urgentment necessària ja que la matança de porcs, per elaborar embotits i les preuades llonganisses, augmentava cada dia de manera extraordinària. Anaven

És ben curiós perquè, al final de l’article, es comenta: “en caso necesario podrían matarse hasta 100 cerdos por día.” Aquesta quantitat es poca o molta? He consultat a una persona especialitzada en la matèria que m’ha comentat el fet que s’haurien de realitzar els càlculs a nivell comarcal. Aproximadament, si a Vic, al 1877 se’n sacrificaven 100 diaris, en tota la comarca, se’n devien matar uns 500. Abans els “mataderos” eren tots municipals o, el que és el mateix, cada un depenia de l’ajuntament respectiu. En l’actualitat, quasi tots estan en mans privades, excepte l’escorxador de Manlleu que és semipúblic, i en total se’n sacrifiquen uns 25.000 al dia. La diferència és abismal. (continuarà)



14 Revista de Vic Octubre | Novembre

Urbanisme i sostenibilitat: l'Anella Verda de Vic

Dr. Oscar Farrerons Vidal Universitat Politècnica de Catalunya

Les ciutats mitjanes han de créixer evitant els problemes de les grans ciutats que s'han desenvolupat durant el segle XX d'esquena al seu entorn natural. Conèixer la problemàtica de les grans concentracions urbanes permetrà a les ciutats mitjanes créixer avui d'una manera sostenible i plenament integrada a l'entorn. Vic és una d'aquestes ciutats mitjanes de Catalunya que fa temps que s'amplia urbanísticament força. Els seus cinquanta mil habitants necessiten cada vegada més serveis, moderns i amplis, però és fonamental evitar les errades comeses en moltes altres ciutats catalanes que han crescut d'esquena a la sostenibilitat. Vic ha portat a terme diferents actuacions que van en bona direcció, quant a mantenir aquesta connexió amb el seu entorn natural, però també cultural i històric que podem trobar més enllà de la zona urbana, i que no ha d'estar separat dels carrers de la ciutat, sinó directament imbricats. Una d'aquestes bones accions ha estat la creació de l'Anella Verda de Vic, una ruta per realitzar a peu o en bicicleta. L'any 2021 es va celebrar el 10è aniversari del disseny i posada en servei de la ruta, una molt bona notícia per a Vic, i que pot servir d'exemple per a altres ciutats mitjanes catalanes que també estan en un procés de fort creixement. L'Anella Verda de Vic és una ruta senyalitzada per l'ajuntament entorn de la ciutat, que permet visitar paratges de valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural. L'Anella es completa amb dos enllaços que travessen el terme municipal passant pel centre del nucli urbà, enllaçant-los d'est a oest (E1) i de nord a sud (E2). La suma dels 24 quilòmetres del recorregut circular perimetral i els dos enllaços arriba a 32 quilòmetres. L'enllaç E1 passa per la llera del riu Mèder, on es pot gaudir d'un agradable bosc de ribera amb verns, freixes i salzes, un hàbitat molt interessant per la fauna i flora que s'hi pot trobar. A l'oficina de turisme de Vic podrem recollir un plànol de l'Anella perfectament editat i ben il·lustrat, amb bones explicacions. Iniciem el nostre recorregut pel pont de Queralt.

Pont de Queralt És un dels ponts més antics de la ciutat, referenciat ja al segle XI. Per aquí arribava el camí ral de Barcelona i, travessant el riu Mèder, s'entrava a la ciutat medieval. Comencem direcció est, resseguint la llera del riu pel marge dret, travessant el parc de Rovira i Virgili fins a arribar a l'aiguabarreig del Mèder amb el Gurri. El Mèder és l'afluent més important del Gurri, riu que neix al Montseny i aboca les seves aigües al Ter. En èpoques de pluges intenses es pot veure la diferent coloració de cada un dels rius (vermell el Gurri, marronós el Mèder), causada per la variada geologia per on discorren. De l'aiguabarreig prenem direcció nord seguint la llera del Gurri. A llevant del riu s'hi aixeca el veïnat de Sant Llàtzer. Continuem fins a arribar al meandre del Pas. Aquí hi havia, fins a 1863, un gran meandre que va ser modificat de manera natural per un gran aiguat. A l'extrem, ensotada al peu del camí, hi ha la font del Pas. Continuem per la llera, que ara pren direcció llevant fins a passar el pont de Ferro del Molist, interessant obra d'enginyeria del segle XX. Després del pont podem canviar de marge i arribar a visitar la roureda del Cantarell, formada per roures martinencs que arriben als tres-cents anys. Entre el bosc de ribera destaca la noguera i el saüc. Les espècies que creixen al bosc de ribera tenen resistència davant possibles riuades i capacitat per suportar inundacions periòdiques. Les riberes tenen un gran valor ecològic per la singularitat dels seus hàbitats i la formació d'un microclima

diferenciat.

Pont del Bruguer Arribem a l'antic camí ral de Vic a Folgueroles. Per salvar el riu Gurri es va iniciar la construcció del pont del Bruguer el 1348, però les obres es van aturar a causa de la pesta Negra (el pont es va acabar el 1434). És considerat una de les construccions gòtiques més majestuoses de Vic. El pont disposa de cinc arcs de mig punt rebaixats que recolzen sobre quatre piles fonamentades al llit del riu. Després trobem prop de la llera la font del Cantarell. En aquest moment abandonem el Gurri, i el camí senyalitzat de l'Anella pren direcció oest. Entrem de nou a la trama urbana de Vic, pel carrer de la Mare de Déu dels Munts.

Puig dels Jueus L'Anella Verda ascendeix fins a un dels turons que envolten la ciutat. S'anomenen turons, testimoni a les petites elevacions que sobresurten de la plana, restes geològiques del procés d'erosió que patí la plana osonenca. Puig dels Jueus té aquest nom perquè a mitjan segle XIV va situar-s'hi un cementiri hebreu. Avui en dia és un bosc de roures, alzines, lledoners, pollancres i àlbers. Hi ha una bassa que atrau una gran varietat d'ocells, entre el que destaca el blauet, que podem veure en temps de la seva migració. Un tradicional molí de vent bomba l'aigua del subsol per alimentar la bassa. Descendim del turó fins a travessar la carretera de Manlleu, avui convertida en una artèria urbana de Vic. L'Anella Verda ens porta al parc de l'Era d'en Sellés, que conté un arborètum amb fins a 64 arbres d'orígens molt diversos, tots ells senyalitzats amb un rètol que conté el nom en tres idiomes. Creuem el ferrocarril, que aquí passa soterrat pel parc del doctor Jordi Sala i Soler i per la carretera de Gurb, i ascendim al turó del Castell d'en Planes. Just en l'accés al turó trobem la font del Puig Genpí. Pugem a un altre dels turons testimoni que delimiten el nord de la ciutat de Vic. Tornem a descendir lleugerament, i passem per sobre de l'antiga N-152 entrant a la Zona Esportiva. Molt proper hi ha la font de l'Ausoneta i l'alberg Canonge Collell. Entorn del Club Patí Vic s'origina l'enllaç E1 de l'Anella Verda. Continuem la senyalització a ponent, abandonant el terme municipal de Vic i entrant a Gurb. Passem pel Serrat de l'Ausoneta, al peu del qual té les instal·lacions el Club Tenis Vic.

Sant Sebastià El camí per on fem via ens permet entendre la vida rural a la Plana. A l'alçada del rec de l'Esperança creuem per sobre la C-17. Més enllà passem per davant de Can Joan Xic i ens aproximem a la C-25, tot i que no la creuarem. L'Anella pren direcció sud, per davant de la Casanova de Nadal i ja tornem al terme municipal de Vic. Travessem la C-154 i ara passem per diverses masies: el Franch, el Roure, i el Marcé. A la nostra dreta s'erigeix el turó de l'Ermengol i a la nostra esquerra el Serrat de Sant Ramon. Continuem a migdia, mirant a ponent veiem el pla de Sant Sebastià, coronat per un petit turó i encimbellat per la capella de Sant Sebastià, on el 1705 un grup de patriotes catalans va signar el Pacte dels Vigatans, defensant els drets de succió de l'arxiduc Carles, el

que va suposar l'inici de la guerra de Successió. Riera de Sant Joan del Galí, i continuant a l'Anella, passats els masos de Girapells i Seramestra, veiem a sud com sobresurt el campanar de l'església de la Guixa. Tresquem una mica a oest i s'arriba altra vegada al Mèder. Resseguint la llera s'inicia l'enllaç E1 que ens retorna al centre urbà. L'Anella recorre la llera del riu en sentit oest fins a creuar la BV-4316. Passada la via asfaltada ens trobem amb el mas la Riera, i a partir d'aquí abandonem el Mèder. Una petita ascensió en ziga-zaga ens permet arribar fins a l'església romànica de Sant Martí de Sentfores, avui en ruïnes. Va ser església parroquial fins que al segle XIX es va construir el temple de Sant Martí al nucli urbà de la Guixa. L'Anella pren direcció sud, passant per Can Conill i Can Relat.

Les Costes Males Es tracta d'una formació geomorfològica de xaragalls desenvolupats sobre margues blaves, amb elevat interès paleontològic gràcies a la presència de fòssils marins. Aquests paratges també reben el nom de "badlands". En sortir de les Costes Males emprenem el camí paral·lel al rec de Can Relat. A l'alçada de mas Caularons, mirant a sud podem intuir entre el boscam les restes del castell de Sentfores coronat un petit cimal. La ruta passa per la creu del Pujolar. Continuant a llevant travessem camps de cultiu i a la nostra dreta veiem la pineda del Pujolar, amb més de 200 exemplars, que és una mostra de pineda plantada antigament com dot de la pubilla del mas. L'Anella avança cap a l'est, primer creuant el rec de l'Àlber, i després per al Blanc i el Verdaguer. El recorregut agafa direcció nord i passem per sota la C-17. Seguim la pista terrera que era el camí ral del poble de Malla a Vic. Creuem l'antiga N-152 i també el ferrocarril. Reprenem primer per l'avinguda dels Països Catalans, encarant la serra de Senferm i pels masos Riera, la Meravella i el Gracià.

El Gurri Tornem a ser al Gurri. L'Anella ressegueix ara el riu en direcció nord, amb els seus bonics meandres, fruit del poc desnivell del curs fluvial en aquesta zona. Un dels exemples més característics de meandres és el de Benages, amb doble marrada. Per la llera veiem el pou de can Ton i després el pou de Cantalamor. Passant per una palanca a l'altre costat del riu, arribem a mas el Mercè. Passem per l'Horta Fonda i el torrent de Sant Jaume i, desviant-nos un xic de la llera, la font de Sant Pere. Es tracta d'una font, ensotada dos metres respecte a l'actual nivell del terreny, restaurada el 1911 per l'arquitecte Pericas. Reprenem al nord i tornem a l'aiguabarreig dels dos rius de Vic. Prenem l'enllaç E1 que ens portarà de nou al pont de Queralt. A més de l'Anella Verda, la regidoria de Medi Ambient de l'Ajuntament de Vic ha dissenyat sis itineraris complementaris, que ens permeten arribar fins a la capella de Sant Sebastià, la Guixa/Sentfores o l'ermita de Sant Francesc s'hi Moria. Cal valorar molt positivament aquesta feina de relacionar la zona urbana que es va expandint amb el seu entorn natural, però també cultural i històric. L'Anella Verda de Vic és un exemple que altres ciutats mitjanes catalanes en expansió poden mirar, per expandir les zones urbanes però sense menystenir el territori, propiciant un creixement sostenible i harmònic.


VIDRE - TANCAMENTS - TANQUES DE JARDÍ - BANY - COMPLEMENTS - PORTES DE GARATGE


La recepta

Andreu Gomez Cuiner del Restaurant Ona

Pastís de poma amb massa brisa

Primer farem la massa. Per començar barregem la farina amb la mantega, quan tinguem la massa homogènia barregem la sal, el sucre i l'ou. Quan tinguem la massa homogènia un altre cop, agafarem la massa i l'emboliquem amb un paper film, després la deixarem reposar al frigorífic durant una hora. Ara farem la crema, primer agafarem un cassó i ficarem 125 ml de llet amb la vainilla ensucrada i el sucre, ens reservem 50 ml de llet per barrejar la maizena i l'oli. Quan bulli la llet barrejarem el nostre preparat i quan comenci a espessir retirarem del foc i deixarem refredar. Agafarem la massa que teníem al frigorífic, treure'm el paper film i amb l'ajuda d'un corró de pastisseria l'estirarem per fer una planxa rodona que punxarem amb una forquilla perquè no ens pugui al forn. La ficarem al forn entre 15 i 20 minuts a 180°, fins que ens quedi cruixent. Pelarem la poma, li traurem el cor i la tallarem. Omplirem la base rodona de la massa brisa amb la crema pastissera ben estirada i per últim, decorarem amb la poma. Tornarem a posar-ho al forn uns 20 minuts a 180° fins que la poma estigui cuita. Passat aquest temps ho traurem del forn, la deixarem refredar i pintarem el pastís amb la confitura d'albercoc. Com amb gairebé tot el que és bo de la cultura occidental contemporània, se'ns ha fet creure que el pastís de poma, el conegut "apple pie", és un invent dels nord-americans. Fins i tot utilitzen l'expressió "as American as apple pie", que significa tan americà com el pastís de poma, per destacar-ne la pertinença! Hem de reconèixer que és tot un símbol de la seva gastronomia. Tampoc no podem negar la fama que el cinema li ha concedit a aquest pastís. Tot i això, l'origen d'aquestes postres és difús i, ateses les circumstàncies, hem de suposar que va néixer a Europa. Aquest continent compta amb una tradició dilatada del cultiu de pomes. D'altra banda, el receptari europeu de rebosteria disposa de un gran nombre de pastissos i farcits de fruites. Hi ha llibres de postres del segle XIV on ja es recollien receptes de pastís de poma o farcides amb altres fruites, com per exemple la pera.

Ingredients Per fer la massa: ● 200 g de farina de rebosteria ● 100 g de mantega ● 1 ou ● 3 g de sal ● 4 g de sucre Per fer la crema pastissera: ● 1 ou ● 150 ml de llet ● 75 g de sucre ● vainilla ensucrada ● 20 g de maizena ● 1 poma golden ● melmelada d'albercoc






Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.