REVISTA DE VIC NOVEMBRE 123 - HISTÒRIA DE VIC

Editorial HISTÒRIA DEL VIC

El passat partit de Copa del Rei entre el Vic i l'Atlètic de Madrid ens va deixar molt més que un marcador. Va ser una nit on la il·lusió i l'esforç d'un equip humil van posar de manifest que, al futbol com a la vida, res és impossible si es lluita amb coratge. Aquella nit, el Vic no només va competir, sinó que va demostrar que la passió i el treball en equip poden equilibrar, encara que sigui per uns instants, les diferències més grans.

Els jugadors del Vic van saltar al camp amb una determinació exemplar, sabedors que s’enfrontaven a un gegant de la Lliga espanyola. Amb una defensa sòlida i un porter, l’Agustín Mora, que es va vestir de muralla, van resistir els atacs incessants de l’Atlètic durant 80 minuts. Cada aturada, cada acció defensiva, es vivia com una petita victòria. A la grada, els crits d'ànim de l'afició vigatana mostraven l’orgull d’un poble que somiava amb fer història.

LA PORTADA

LLIBRES

LA RECEPTA

CIUTAT

VIDA EN ORDRE

REALITATS DE VIC

Però més enllà del resultat final, aquest partit va ser una lliçó per a tots nosaltres. Ens va ensenyar que les grans gestes no sempre es mesuren pel marcador, sinó pel coratge de plantar cara a un repte immens. El Vic va perdre al marcador, però va guanyar en admiració i respecte.

Avui, des de la Revista de Vic, volem felicitar els jugadors, l’equip tècnic i tota l’afició pel que es va viure aquella nit. Gràcies per recordar-nos que la força d’una comunitat pot traspassar qualsevol frontera. Vic ja ha escrit una pàgina en la història de la Copa del Rei, però, més important encara, ha escrit una pàgina en els nostres cors.

A vegades, els herois no porten capa. De vegades, porten l’escut del Vic al pit.

Editor i director: Xavi Ruiz Maquetació i impressió: graficvic.com Administració: Marta Anglada Redactors: Carla Arguimbau Miquel S. Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar i varis Dipòsit legal: B 18552-2014 Telèfon: 655 45 42 33 Mail: info@larevistadevic.cat www.revistadevic.cat

@revistadevic

4 Revista de Vic Novembre | Desembre

Els Llibres JORDI CASANOVA

EM DIUEN QUE SOC BOJA Crònica-ficció de la vida de la Concepció Casanova i Danés, ingressada en una institució psiquiàtrica després de patir un part en què els dos nadons varen néixer morts. Poetessa, coneixedora de primera mà del moviment surrealista, precursora de l'emancipació de la dona a Catalunya... Jordi Casanova se submergeix en el garbuix de cartes i manuscrits deixats per la seva tiaàvia i ens trasllada als anys en què va viure tancada al frenopàtic, fins a la seva mort. Un text farcit de poesia, esperança, desig i records que Jordi Casanova teixeix amb

paciència, recuperant el pensament de la Concepció, amb els seus moments de claredat i estones de boira, en un discurs sovint erràtic, però tossudament lliure. Un testimoni colpidor d'amor, de lluita i de fe.

Jordi Casanova i Roca (Barcelona, 1959) és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona i investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona. Es va llicenciar en ciències biològiques a la Universitat de Barcelona el 1981 i es va doctorar a la Universitat Autònoma de Madrid el 1986. Va fer estades de recerca en centres de prestigi com el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa i la Universitat de Colúmbia.

ANDREU MARTÍN

DINERS PER ALS MORTS La mort de Rafael Larraz, un reputat periodista especialitzat en successos, farà que la seva filla rescati una novel·la inacabada entre les seves pertinences. La curiositat la porta a llegir-la, però aviat s’adona que aquest manuscrit és molt més que una simple obra de ficció. A dins hi trobarà tota una sèrie de crims, fets insòlits i escàndols de proporcions gegantines.

A mesura que avança la trama, descobrirà secrets foscos que el seu pare havia mantingut ben ocults i que podrien haver estat la causa de la seva mort. La recerca que emprèn la condueix a connectar aquests crims antics amb la seva pròpia història familiar, i és per això que treu a la llum una xarxa de robatoris, màfies i investigacions policials i periodístiques per la ciutat de Castelló de la Plana que han marcat el destí de la seva nissaga durant dècades.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L’home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria —de més d’un centenar de novel·les—. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.

6 Revista de Vic Novembre | Desembre

S'inaugura el nou pumptrack a la Zona Esportiva Mas d'en Bigas de Vic Vic va inaugurar aquest divendres 25 d’Octubre el nou circuit de pumptrack a la Zona Esportiva Mas d’en Bigas. Aquest nou equipament pretén reforçar i diversificar la pràctica esportiva de la zona, amb la voluntat de promoure la Zona Esportiva Mas d’en Bigas com un gran parc esportiu de ciutat, un espai de pràctica gratuït a l’aire lliure obert a tota la ciutat.

Amb la voluntat de promoure l’activitat física i l’esport a tots els públics es van programant diferents intervencions a la zona per millorar el parc esportiu, oferint millors serveis esportius a la ciutat. Des de les entitats esportives vinculades al món de la bici de la ciutat s’ha rebut aquest nou equipament com una bona oportunitat per seguir fomentant l’ús de la bicicleta a la ciutat. Les instal·lacions del Parc Esportiu del Mas d’en Bigues estan obertes de dilluns a diumenge de 8 del matí a 9 de la nit i són gratuïtes i de lliure accés.

Tal com remarca el regidor d’Activitat Física i Esports, Eduard Comerma, “la construcció d’aquest circuit és un pas més per la millora del Parc Esportiu de ciutat que es vol convertir en un espai de pràctica gratuïta a l’aire lliure per a la població de la ciutat”.

Què és un pumptrack?

Un pumptrack és un circuit creat inicialment per bicicletes BMX, la construcció del qual, amb salts i peralts, permet fer voltes al circuit sense pedalar mitjançant una tècnica que aprofita la inèrcia del cos bombejant amunt i avall. Actualment aquests circuits són utilitzats també per patinadors que s'impulsen bombejant amb el seu cos amunt i avall sense la necessitat d'impulsar-se amb el peu.

L’equipament disposa de diferents zones de pràctica, una de més tècnica per a ciclistes més experts i una per a infants i persones que es vulguin iniciar en aquest disciplina en bici, patinet o skate. El circuit permet desplaçar-se per el recorregut amb el propi impuls de les pujades i baixades del relleu.

Vic reforça les accions per a la millora de la qualitat de l’aire Coincidint amb el Dia Mundial contra el Canvi Climàtic (24 d’octubre), l’Ajuntament de Vic va intensificar les mesures per avaluar la qualitat de l'aire amb una unitat mòbil a la Ronda Camprodon, cedida pel Servei de Vigilància i Control de l'Aire. Aquest vehicle mesurava contaminants i variables meteorològiques durant dos mesos per comprendre l'impacte del trànsit intens en aquesta zona.

A principis d'octubre es van instal·lar captadors passius en diversos punts de la ciutat per analitzar òxids de nitrogen i comparar zones de trànsit alt i baix. També, al novembre es va planificar un captador de partícules al Centre Cívic de Santa Anna per estudiar el benzo(a)pirè durant l’hivern, un contaminant que augmenta amb l’ús d’estufes de llenya.

Aquests esforços responen a la necessitat de millorar la salut pública i alinear Vic amb el Pla de Qualitat de l'Aire d'Osona. "Les dades recollides ajudaran a aplicar polítiques que redueixin els contaminants i a coordinar una resposta comarcal contra la contaminació", destacava la regidora de Medi Ambient, Ester Coma.

8 Revista de Vic Novembre | Desembre

Per què no hi ha tanta boira a Vic ultimament? natura i la fascinació constant que ens desperta el món que ens envolta. Amb cada tipus de boira, la meteorologia ens ofereix un espectacle únic i captivador, recordant-nos la bellesa i la fragilitat del nostre entorn.

Per què no hi ha tanta boira a Vic ultimament?

Les boires de la plana de Vic es formen per l’acumulació de l’aire fred.

La boira, aquella cortina enigmàtica que ens envolta amb la seva suavitat i misteri, és un fenomen meteorològic fascinant i divers. Tot i que el seu origen és relativament senzill - la condensació de l'aire quan es troba amb baixes temperatures i elevada humitat - els mecanismes que la generen són tan variats com sorprenents. A continuació, expliquem els sis principals tipus de boira que ens podem trobar: Boira d'Irradiació Nocturna: Aquesta boira es forma durant les nits clares quan la calor diürna s'escapa cap a l'atmosfera, provocant un refredament nocturn. L'aire proper al sòl també es refreda, condensant el vapor d'aigua superficial i formant boira o boirina. Aquest tipus de boira és comú a fondalades i valls, on l'aire fred s'estanca, i a zones com la Plana de Vic, el Pla de Bages i la Conca d'Òdena.

Boira d'Advecció: Aquesta boira es genera pel contacte de dues masses d'aire amb característiques complementàries: una massa d'aire freda amb una de humida. A diferència de la boira d'irradiació, no té un procés nocturn i es pot donar en qualsevol moment del dia.

Un exemple són les boires marítimes a la costa catalana, produïdes pel contacte de l'aire càlid amb l'aigua més freda.

Boira d'Evaporació: Es produeix per dos processos vinculats a l'alta humitat. En primer lloc, quan l'aigua de mar, llacs o rius evapora, saturant l'aire superior. Això dóna lloc a boires concentrades, com les

que es poden observar al Cardener, a l'Anoia, al Ter o al Segre. En segon lloc, després de períodes de precipitació, l'evaporació de l'aigua acumulada pot generar boires al dia següent.

Boira Orogràfica: Aquest tipus de boira es forma per l'interacció entre masses d'aire i sistemes muntanyosos. En aquest cas, l'aire es refreda en pujar per un vessant muntanyós, condensant-se i formant núvols baixos que queden enganxats a la superfície terrestre. Aquest fenomen es pot observar en zones com el Montseny, Montserrat o Sant Llorenç del Munt.

Boira d'Inversió Tèrmica: La més comuna a la Catalunya Central, es produeix principalment a la tardor, hivern i principis de la primavera. Aquesta boira es forma quan les temperatures més fredes queden atrapades a les planes i fondalades, mentre que a muntanya hi ha temperatures més altes. Això crea un estancament d'aire fred amb alta humitat, generant boires denses i persistents.

Boira de Subsidència: Aquest tipus de boira pot formar-se a qualsevol indret de la Catalunya Central i es produeix quan hi ha una massa d'aire descendente a causa de les altes pressions. La formació d'aquesta boira depèn de factors com la humitat i el vent, i pot aparèixer en una àmplia gamma de situacions meteorològiques.

La boira, amb tota la seva diversitat i misteri, ens recorda la complexitat de la

El mecanisme és el següent: l’aire fred de les muntanyes que envolten la plana de Vic, en ser un aire dens, descendeix per torrents o rierols i a través de les vessants de les muntanyes. El fet que la plana de Vic sigui tancada, pel fet d’estar envoltada de muntanyes relativament altes, fa que aquest aire fred provinent dels voltants no pugui drenar amb facilitat cap al Vallès, a través del riu Congost. Així doncs, a la plana de Vic, s’acumula l’aire fred i la humitat, assolint-se la temperatura de rosada i formant-se boires.

Darrerament, però, se senten comentaris al·ludint a que el nombre de dies de boira ha disminuit significativament els darrers anys. Fins i tot alguns comentaris ho atribueixen a l’existència de l’Eix Transversal, que ha facilitat el drenatge de l’aire fred a través dels seus viaductes, i per tant que l’aire ja no quedi acumulat a la plana.

Tots aquests comentaris són, però, sense fonament, basats més en una percepció que en una realitat científica.

Això no treu, però, que els darrers anys els hiverns hagin estat de temperatures més suaus que els de fa unes dècades enrera, i més secs (amb menys humitat), amb un domini de situacions de nord i per tant amb masses d’aire més seques, amb una temperatura de rosada més baixa. Aquestes condicions fa que sigui més difícil formar boires. Però per a poder afirmar que són menys habituals que abans caldran 30 anys (el mínim que suggereix l’Organització Meteorològica Mundial) per poder concloure que la freqüència del nombre de boires hagi variat.

D’altra banda, la calor que alliberen ciutats grans com ara Vic desfà la boira, en crear una mena d’illa de calor, amb una temperatura significativament superior a la dels voltants, més rurals.

Aquesta percepció local és, però, la de la majoria dels habitants de la Plana, ja que són en aquests grans municipis on s’hi concentra la major part de la població d’Osona.

10 Revista de Vic Novembre | Desembre

Realitats de Vic 1896 10a part

per Miquel dels Sants Molist Badiola

79è aniversari de la mort de Josep Maria Sert i 150è del seu naixement Aquest mes variaré el tema dels escrits a la Revista de Vic que, com ja sabeu, tenia caràcter ascendent en el temps (estava tractant els successos relacionats amb Vic a l’any 1896), i el deixaré momentàniament aparcat.

Així doncs, comencem amb dos dies clau: el 27 de novembre i el 21 de desembre de l’any 2024.

Són dues dates que fan referència al tema predilecte per a mi: el muralista de la Catedral de Vic, Josep Maria Sert. La primera, és el 79è aniversari de la seva mort (data no gaire rellevant en quan a la importància històrica) i la segona coincidirà amb el 150è del seu naixement i, és per això que s’haurien de fer lleugers recordatoris de les efemèrides. Em sembla que es realitzarà algun acte especial a Vic i espero que també a d’altres ciutats on va deixar empremta com poden ser Barcelona, Donostia, Palma de Mallorca, Madrid, París, Londres, Nova York, Buenos Aires, Ginebra...

Fa més de quinze anys que tracto temes sertians i els seguiré tractant en un futur i, com és lògic, l’afecte especial que mantinc sobre ell és immens. Per tant, li vull fer un petit “homenatge” parlant d’una part de la seva extensa biografia. En aquest cas, relataré els esdeveniments relacionats amb les dates exposades amb anterioritat, ocorreguts en els mesos previs a la mort de Sert. Per altra part, descriuré les hores posteriors a la seva defunció segons les informacions de l’època que he anat trobant. Sé que és un tema trist però, en certa manera, també s’ha d’explicar per tocar tots els àmbits de la vida. El tret curiós és com la premsa del moment relatava, amb tot detall, les notícies de portada.

Començaré parlant de la seva operació d’una lesió a les vies biliars, realitzada a París el mes de juliol de 1945. Alberto del Castillo ens relata, al Diario de Barcelona de 28 de novembre (pàg. 3), tal com havia parlat amb el metge francès que l’assistí i els assegurà que, per desgracia, els mesos de vida que li quedaven eren comptats.

També els informà que, un cop sortí de la operació, el van veure molt aprimat i envellit.

Quan abandonà la clínica li preguntaren com es trobava i, de manera sorprenent, contestà: “Millor que mai. Ara comença la meva joventut”.

Aquestes paraules reflexen que era un home molt positiu davant la vida i respirava optimisme i vitalitat enfront a moments difícils.

La seva preocupació en aquells moments era col·locar les pintures que faltaven a la Catedral.

Un cop restablert totalment de la malaltia, després dels mesos de convalescència, tornà a Barcelona. Poc després, el diari comarcal Ausona, de 29 de setembre, ens informa que, feia poc, ja s’havien dipositat a la Catedral de Vic les teles del pintor Josep Maria Sert, que s’ubicarien a la seva rere façana. Afegeix els seus títols: “Pilat entregant a Jesús als Jueus”, “Jesucrist expulsant del temple als mercaders” i “La primera caiguda de Jesús portant la Creu”. Com que eren els últims murals que faltaven per completar la Catedral, sota cornisa, ja avançaven que la inauguració de la Seu restaurada tindria lloc a mitjans d’octubre. El Bisbe de Vic estava al cas de la salut de Sert i es donà pressa en convocar aquest acte.

En concret, l’Ausona de 6 d’octubre anunciava, pel dia 14 del mateix mes, la inauguració oficial del nostre temple diocesà (tot i que ja estava obert al culte des de l’any anterior) i afegia que consistiria en un acte simbòlic d’entrega de la Catedral pels representants de l’Estat, que havien dut el procés de restauració, al Bisbe Perelló. Tingué lloc a les 11 hores del matí i hi assistiren moltes autoritats entre d’altres, el Ministre de la Governació, Blas Pérez González, que donà les gràcies a tots el que van col·laborar

en la rehabilitació, especialment a Josep Maria Sert (Acta del Capítol Catedralici de 14 d’octubre). Oficià la solemne Missa Pontifical l’Arquebisbe de Tarragona tot amenitzada pel cant de l’Orfeó Vigatà que va interpretar la “Missa Eucarística” de Perossi.

El mes següent, s’ha de dir que, la última referència oficial que tenim referent als actes de tipus politico-civils realitzats per Sert va ser una reunió amb el Governador Civil de Barcelona, Bartolomé Barba (La Vanguardia, 16/11/1945; 11). No sabem de què parlaren. Del seu comiat (estava a dotze dies de morir)?, d’un nou projecte pictòric?, de política?

A partir d’aleshores sorgeixen novament noticies negatives. Es veu que es ressentí de l’operació que patí al juliol. Seguia amb les mateixes molèsties que cada cop anaven a més. Per seguretat, anà a la Clínica del doctor Soler Roig on es decidí practicar-li una segona operació que tingué lloc el divendres 23 de novembre. Segons les cròniques, el resultat fou altament satisfactori (LV, 27/11/1945; 13). Tot i així, el seu cos estava molt dèbil i s’anava degradant mica en mica. Poc abans de la seva mort el traslladaren al seu domicili. Va conservar la seva lucidesa mental fins als seus últims moments que van ser molt tranquils, tot rebent els Sants Sagraments i la benedicció apostòlica. Deixà d’existir entre les quatre i les cinc de la tarda del dimarts 27 de novembre de 1945, a sobre el llit de la seva habitació (LV, 28/11/1945; 1).

La notícia s’escampà de manera ràpida. Els telèfons de la casa dels senyors de Sert estigueren constantment rebent trucades d’autoritats i personalitats de Barcelona demanant detalls de la trista notícia. Es va difondre no tan sols pel nostre país, sinó també per les principals ràdios d’Europa i Amèrica (LV, 28/11/1945; 1). Al seu vestíbul, va ser instal·lada una taula amb uns plecs per signar en mostra de condol que, de manera ràpida, s’anà omplint amb firmes de nombroses personalitats. Un altre medi de comunicació, molt habitual en aquells temps, era el telègraf. És evident que també reberen nombrosíssims telegrames de destacades personalitats de tota Espanya. A última hora,

ese’n afegiren provinents de l’estranger (LV, 28/11/1945; 3).

L’Alcalde de Vic, D. Manuel Riera Comella, fou el primer representant de la capital osonenca en assabentar-se de la mort de Sert i baixar a Barcelona.

Donà les condolences a la família del finat i estigué vetllant-lo durant la tarda del 27, tornant a última hora de la nit. Definiren, segons disposicions testamentàries, que seria enterrat a la Seu vigatana.

També, La Vanguardia ens informa que el cadàver de Josep Maria Sert va estar amortallat amb l’hàbit de l’Ordre Caputxina. Sobre el seu cos té una imatge del crucificat. Tot seguit, segons ens informa el Diario de Barcelona de 29 de novembre, el seu cadàver, el portaren a embalsamar sota la direcció el facultatiupreparador, D. Francisco A. de Espiel, assistit per d’altres especialistes. Un cop finalitzada l’operació, el cadàver de l’artista, fou col·locat en una severa caixa de caoba envernissada, amb senzills agafadors de plata, ja que per disposició del finat s’havia d’evitar tot luxe.

Al dia següent, aproximadament entre 9 i dos quarts de 10 del matí del 29 de novembre, les seves restes es conduïren a l’església parroquial de la Concepció, on es celebrà una senzilla cerimònia. Encara que, per disposició del finat no s’havia d’anunciar l’hora del luctuós acte (efectivament va ser així segons l’esquela que es pot observar), la gent, mitjançant el boca a boca, se’n assabentà. A dit edifici hi assistiren, apart de la família de Sert, personalitats de tot tipus: el degà de la Catedral de Vic, monsenyor Alejos; l’alcalde de Barcelona, baró de Terrades; i personalitats representatives de institucions diverses com el Patronato Artístico Nacional, la Dirección General de Regiones Devastadas, la Diputació de Barcelona, la Junta de Reconstrucció de la Catedral de Vic...

Tampoc hi podia faltar l’Ajuntament de Vic en ple.

Acabada la cerimònia, el clergat amb creu alçada, sortí del temple parroquial i acompanyaren el fèretre fins al furgó de la Casa Provincial de Caritat junt amb una corona de flors naturals que l’Ajuntament de Vic li havia dedicat. A partir d’aquell moment la corporació municipal de Vic es va fer càrrec del cadàver portant-lo en direcció cap a Vic (El Noticiero Universal, 29/11/1945, 4). (continuarà)

12 Revista de Vic Novembre | Desembree

Vida en ordre El monstre dins l’armari per Carla Arguimbau

Qui no ha sentit por de petit en veure un armari entreobert a la penombra de nit, a què un monstre sortís d'allà dins. És la por al que és desconegut, als perills imaginaris que creem, és un espai fosc i tancat i de petits ho associem a una amenaça invisible que s'amaga allà. És curiós com, en fer-nos grans, ja no tenim por que surti un monstre d'allà. En canvi, som nosaltres mateixos els que els hi fiquem.

Hi ha monstres que habiten el nostre armari, no en tinc cap dubte, ja que com a organitzadora, els he vist de prop, he sentit la seva presència i he lluitat mà a mà en molts casos amb els clients per identificar-los, ferlos sortir a la llum i amb treball, expulsar-los.

Potser tu no ho saps, però aquests monstres terrorífics els has ficat tu a dins l'armari, a vegades amb ajuda de tercers i sens dubte amb la contribució de tota la societat en què vivim. Però són teus, han nascut de tu i cal que els eliminis tu; tanmateix, fer-ho sol a vegades és difícil... per això existeixen aquestes professions de caçadores de monstres que t'ajuden a identificar que has creat i alimentat durant anys, som organitzadors professionals, i per descomptat també t'ajudaran tots els professionals de la salut mental, uns ajuden des de la consulta i els altres al teu costat a casa, l'ideal seria que anessin agafats de la mà, però pots començar amb un de sol, depenent quina mida hagin adquirit aquests monstres necessitaràs més l'ajuda d'uns o dels altres, en tot cas el més important és que sàpigues que no estàs lluitant a soles. Hi ha persones preparades per fer-te costat i guiar-te en el camí cap a l'alliberació.

He detectat diverses pors fins ara, no sempre es manifesten igual ni en la mateixa intensitat, però solen aparèixer aquestes: Por d'envellir, por de guanyar o perdre pes, por de no ser acceptat, por de ser ignorat, por al futur, por al passat, por a l'escassetat, por al que diran, por de ser jutjat, por de no merèixer.

La roba que ens posem cada dia parla de nosaltres, és una forma no verbal de comunicació, una molt potent, diria jo.

Per tant, és important que el que ens posem ens faci sentir bé, que estiguem còmodes i ens agradi, que ens representi. A nosaltres, no a allò que s'espera de nosaltres.

Quanta roba tens de fa vint anys? I no em refereixo a un vestit especial que guardes per record, quanta n'hi ha a l'armari, que ja no et va bé, o que ha passat de moda? En compres de nova, però aquella segueix allà, no la deixes marxar per por, podria ser por de fer-te gran?

Valora si sents por de deixar-la anar perquè en el moment que ho facis i tot allò desaparegui de l'armari, hauràs d'acceptar que aquella època no tornarà, has canviat i no ets la mateixa persona que va comprar i portar aquestes peces, si no te'n desfàs, no estàs acceptant plenament aquests canvis. Per què?

Doncs no t'ho puc dir jo, hauràs d'esbrinar tu si estàs idealitzant un temps passat, si tens por del futur o si no t'acaba d'agradar la persona en la qual t'has transformat.

La por a l'escassetat sovint ens fa acumular una barbaritat de roba, tot allò que un dia vam comprar, o el que ens han anat donant amics i familiars, tot matxucat allà dins, fos cas que ens quedem sense res, oi?

Però anem cada dia amb el mateix, al final et poses sempre els mateixos 3 pantalons i no surts de les teves 5 o 6 peces per combinar. Llavors, si no te la poses, per què la vols? Què t'aporta a banda d'estrès, caos i malestar? No cal tenim moltíssima roba, però tota la que tens t’hauria d’agradar, que te la posis tota i no només una part.

I que me'n dius de la por a què diran? Aquesta la coneixes?

Es presenta embolcallada de diferents vestits depenent de qui siguis, de les teves creences, de la manera en què jutges tu als altres. Pot venir amb un vestit de disseny, pot venir amb roba extremadament discreta i a poder ser que sigui tota igual, pot venir amb un estil totalment exuberant i cridaner.

Totes aquestes maneres de vestir estan perfectament bé, si són el que t'agrada, el problema és quan ho tries pels motius erronis.

També és comú trobar roba de diverses talles, alguna molt antiga, d'altre amb etiqueta. Hi ha persones que tenen un pes força definit, d'altres han fet grans canvis i també n'hi ha que oscil·len entre una talla i una altra constantment.

Cal analitzar si la talla que intentes aconseguir és realista i saludable per a tu, cal analitzar si de debò t'agrada aquesta roba que no et va bé o si el que t'agrada és el cos que tenies quan te la podies posar, sincera't amb tu mateix, si realment aconsegueixes arribar a la talla en qüestió, te la voldràs posar? O tindràs ganes de comprar-ne de nova? Estàs fent alguna cosa activament per recuperar aquesta talla o és un desig que t'aclapara, però no et condueix a cap acció? Hem de viure el present, accepta que en aquests moments aquest és el teu cos i estima'l, compra roba que t'afavoreixi i et faci sentir bé ara.

Jo he lluitat ferotgement amb aquest monstre, finalment el vaig treure a la llum, el vaig mirar i vaig acabar amb ell.

Tota la roba que no m'entra ha hagut de marxar, he sospesat què hauria de fer per tornar-hi a entrar i amb sinceritat no en tinc ganes ni em compensa, així que he acceptat la meva nova realitat, m'he comprat una miqueta de roba maca, he agraït al meu cos tot el que em dona cada dia, he entès que tot allò que feia per mantenir una talla concreta, no era cap acte d'amor cap a mi, vivia en un càstig constant, per què? Per por. Ara decideixo estimarme, cuidar el meu cos com es mereix perquè estigui sa i energètic, no per entrar en una determinada talla.

T'has aturat a meditar perquè tries el que tries?

Obre el teu armari, mira la teva roba, que et fa sentir? Et fa il·lusió triar-la cada matí? Et ve de gust posar-te-la? Tens roba per estrenar que t'encanta, però no et poses?

Dedica un temps a pensar en això que t'he explicat, podria transformar, no només el teu armari, sinó tot el sistema de creences que defineixen qui ets.

Si has sentit que hi tens un monstre dins l'armari, deixa't acompanyar en aquest lluita per fer-lo fora, conquereix el teu armari i decideix tu que hi deixes entrar i que no, treu les pors i allibera't d'aquesta càrrega, no sempre es fàcil, però sempre val la pena.

14 Revista de Vic Novembre | Desembre

La recepta: El novembre és temporada de magranes!

La magrana és una fruita boníssima, i és que una vegada l’has descobert no pots deixar de menjar-ne. Aprofitem els aliments de temporada per parlar de l’alimentació saludable i de proximitat. Perquè com t’hem comentat en diverses ocasions, és molt important el consum que fem dels aliments, i si prenem consciència de les nostres accions, farem que el món sigui molt millor.

D’ON VE LA MAGRANA? La magrana és una fruita que es caracteritza per tenir una forma arrodonida amb la pell llisa i que pot anar del color grogós al marró. El seu interior està format per unes llavors vermelles i sucoses.

No està clar l’origen exacte d’aquesta fruita, però es situa per la zona de l’Índia, Egipte i Pèrsia, estenent-se així per tota la zona mediterrània. Gràcies a la ruta de la seda, també va arribar fins a la Xina, país en el qual se li va donar un ús medicinal per afeccions de l’aparell digestiu, enfortir genives o calmar les llagues bucals. És doncs, una fruita amb grans propietats que cal incloure en la nostra dieta.

INGREDIENTS: 1 Iogurt cremós 1 Mandarina 1/2 Magrana Granola, fruits secs o algun cereal 1 Culleradeta de mel PREPARACIÓ: Per tal de poder dur a terme aquesta recepta, primer de tot cal pelar la magrana i treure’n els grans que farem servir.

1. Tot seguit aboca en un got o una copa el iogurt cremós que hagi escollit.

2. Ara pela la mandarina i afegeix els grills sobre el iogurt, creant una nova capa.

3. Seguidament fes el mateix amb la magrana, afegeix els grans sobre la mandarina, tot creant una capa més.

Visualment és espectacular!

4. I per últim si vols, se li pot afegir algun tipus de cereal, fruits secs o granola que li donarà un toc més cruixent.

5. Si vols endolcir una mica aquest iogurt, afegeix una culleradeta de mel. I llest!

INGREDIENTS: 2 tasses d’espinacs “babys” Mitja magrana Un grapat de nous (5 o 6) Fruita deshidratada (plàtan, coco, aranja, etc.)

Oli d’oliva verge extra Vinagre de mòdena

PROPIETATS DE LA MAGRANA Alt contingut d’aigua, quasi un 80%.

Baix contingut en sucres.

Conté vitamina B, concretament la B9 (producció de glòbuls vermells i blancs) i la B3 (afavoreix al sistema digestiu).

Conté vitamina C (quasi la mateixa quantitat que una mandarina) molt important per la pell i les articulacions.

Rica en minerals com el calci, el magnesi i el potassi, que intervé en el funcionament del sistema nerviós i en l’equilibri de l’activitat muscular.

Té propietats astringents i antiinflamatòries, ideal per persones amb anèmia, arterioesclerosis, hipertensió i problemes estomacals.

PREPARACIÓ:

Per preparar aquesta amanida ens convindrà agafar un plat fondo o un bol gran. Primer de tot, posarem els espinacs dins d’aquest plat o bol.

1. Agafem la magrana. La partim per la meitat amb un ganivet i utilitzem una de les meitats per l’amanida. Anirem pelant la magrana i col·locant cada “granet” sobre els espinacs.

2. Una vegada hàgem acabat amb la magrana – és un procés una mica laboriós – anem a per les nous! Les trencarem i les anirem posant per sobre de l’amanida. Ja comença a tenir més forma!

3. Si tenim fruita deshidratada a casa, ja sigui de plàtan, taronja, aranja, etc. en posarem uns quants trossos també per sobre.

4. Per últim queda posar un bon rajolí d’oli d’oliva, i tanta quantitat de vinagre com t’agradi. Ja ho tenim!

A new way to communicate

Som especialistes en publicitat digital i gestió de xarxes socials per a empreses i professionals.

Contact Instagram @vicus_creative