Realitats de Vic 1896 - 5ª part (I)

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Aquest mes i els següents parlaré del producte que ha donat fama mundial a Vic: la llonganissa. Abans però, faré un “esbós” de com era el Vic de l’any 1896 gràcies al Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración del mateix any. És una guia molt completa que conté milers de dades de les persones que integren les institucions de l’Estat i les províncies en tots els seus sectors, dels professionals i oficis, dels comerços i negocis, de les fàbriques i industries... Com a informacions més interessants, en puc extreure que Vic tenia 11.275 habitants; i, de bon principi esmenta, els edificis més notables que mereixien mencionar-se: el Palau Episcopal amb la seva biblioteca i Museu Arqueològic, el Temple Romà, els claustres de Sant Domènec, el Seminari i la seva biblioteca, i els museus de física i de història natural. També es ressaltaven el Teatre (Principal), la presó, els hospitals de la Santa Creu i de la Misericòrdia, la Casa de Caritat i la Catedral, als claustres de la qual, hi ha dipositats els restes de Jaume Balmes. Aleshores hi havia vint-i-cinc esglésies.

L’Anuario esmenta personatges insignes d’aleshores com podien ser l’Alcalde de Vic, Josep Font; el Secretari, Miquel Bonamich; l’Arxiver, Josep Serra i Campdelacreu; el Jutge de Primera Instància, Valentín Suárez Valdés; el metge forense, Desideri Carbonell; el Registrador de la propietat, Carlos Odriozola; l’administrador de loteries, Martí Garriga; el Bisbe, sufragani del de Tarragona, Josep Morgades Gili; el Vicari General, Jaume Serra, i el Notari eclesiàstic, Josep Sellas. La instrucció pública la donaven cinc professors (Joan Fernández, Antoni Figueras, Joan Fontanet, Manel García i Pere Gari) i tres professores (Maria Artigas, N. Soler i Maria de l’Encarnació Sempan). Com a Col·legis hi havia els de l’Anunciata, les Beates, la Casa de la Caritat, l’Escorial, el d’en Miquel Vallbona i el de Joaquima Valls. A més, hi havia un professor de música (Lluis Jordá) i dos de dibuix (Josep Illa i Francesc Torrents). També hi havia la possibilitat de fer un curs de dibuix ja que estaven en plantilla dos professors d’aquest ram.

Després, amb el títol de “Professions, comerços i indústries”, ens dona un llistat ampli que descriu perfectament per on es movien els diners de Vic, amb el noms dels propietaris dels negocis. En primer lloc, tenim vuit metges: Antoni Bayés Fuster, Candi Bayés, Desideri Carbonell, Frederic Casimiro, Joan Pons i Pons, Josep Salarich, Ramon Serradora i Joan Vilar. Tots ells devien receptar als pacients l’anar a comprar medicaments a alguna farmàcia de les regentades per Mariano Dencàs, Josep Genís, Martí Genís Aguilar, Valentí Massana, Felicià Urgel (c/ Riera 20 i 22) o Joaquim Vilaplana. És possible que una de les causes principals per les quals els ciutadans tenien problemes de salut era deguda al tabac. El compraven a la Companyia arrendatària de tabacs que, com a representant a Vic, tenia a Valentí Canal.

Es evident que hi havia conflictes de tot tipus. Per a resoldre’ls hi havia onze advocats: Josep Bach i Serra (el meu rebesavi), Antoni Bach i Xicoy, Joan Dou, Joaquim Esplugas i Banús, Mariano Fábregas, Francesc Masferrer, Josep Sala Molas, Josep Soler, Josep Maria Subirachs, Mariano Subirachs i Josep Viguer. Relacionats amb ells, Vic tenia deu procuradors: Joan Anglada, Lluis Maria Callís, Valentí Canal, Ramon Fábregas, Josep Gonfans, Ramon Maresch, Ramon Mas, Heribert Canal, Josep Subirachs Clará i Josep Vilanova. Entre aquests advocats i procuradors se les devien tenir davant el Jutge Suárez... Afegir que estaven molt imbricats amb el mon jurídic tres notaris: Joan Calderó, Josep Cisquer i Hermenegild Pedrals.

També existien d’altres negocis com el d’administrador de finques (set membres), tres fàbriques d’aiguardents, tres bijuteries, quatre cereries, nou pelleries, dotze xocolaters i confiters, dos dentistes, una drogueria, un escultor, quatre estoreries, quatre ferreteries, dos foneries de ferro, una “fàbrica” de gas, una de grasses per a maquinàries, una fàbrica de guants, dues de filatures i teixits de cotó, dues fàbriques de sabons, tres joiers, quatre mestres d’obres, un mecànic, una merceria, una fàbrica de panes i velluts, un venedor de productes químics, dos rellotgers, dues companyies d’assegurances amb tres agents del mateix ram, sis fàbriques de teixits i una companyia de transports.

La gent anava a fer transaccions econòmiques a dos bancs (en l’actualitat desapareguts): el Molas Ricart i companyia, i el Trias i Trias; les oficines dels quals estaven a la Plaça Major (aleshores era la Plaça de la Constitució) números 27 i 43 de manera correlativa. Necessitaven diners que se’ls podien gastar per a comprar alimentació als quatre guarnicioners que hi havia a Vic o a la lleteria regentada per Joan Quintana o a les tres botigues de grans i farines (suposo que allà es comprava el pa, aliment bàsic de la dieta de finals del segle XIX). També, molta gent, per relacionar-se amb d’altres, podien quedar als sis cafès que tenia la capital ausetana: el de l’Enric Blanc (Plaça de la Constitució, 14), el de l’Antoni Sala o el de la Vídua de Verdaguer, entre d’altres. La de major nivell econòmic anava als diversos Casinos: Centre Tradicionalista, Círcol Literari, Comercial Vicense, Filarmònic-dramàtic Vicense, Juventut Catòlica i Vicense Una altra opció era visitar la Galeria Lírico-dramàtica que com a representant tenia en Miquel Garriga.

Per altra part, la fàbrica de paper dels germans Riera, situada al carrer Manlleu, nº 5 i 7, tenia el monopoli de distribució principal dels quatre diaris de Vic que hi havia aleshores: el Boletín oficial Eclesiástico del Obispado (quinzenal), La Comarca Leal (setmanal, Rambla del Carme, 6), El Norte Catalán (setmanal) i La Veu del Montserrat (també setmanal, situat a la Plaça Major, 17). També hi havia una casa especialitzada en temes fotogràfics (Vídua de Mas), encara que no s’aprofitava aquest recurs per a fer més atractiva la lectura d’aquests rotatius. És de suposar que la premsa del moment, sí estava relacionada amb els llibreters i impressors Ramon Anglada i Pujals i Lluis Barjau, la Librería de San José o la Tipografía Vicense

Però el producte estrella de la capital ausetana era i encara ho segueix sent; la llonganissa L’empresa que, de manera exclu- siva, feia “Salchichón de Vich” és la de “MALONDRA HERMANOS Y COMPAÑÍA” (la guia indica el seu nom en majúscules). Tenia el seu despatx administratiu al carrer Flassaders, 14, de Barcelona. Devia ser la de més qualitat o, també pot ser que hagués pagat un suplement a la revista Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración amb la finalitat que destaqués sobre les altres. El negoci d’aquest producte movia una quantitat ingent de diners, prova d’això és que havia ultra passat fronteres feia anys com properament veurem. Les altres empreses qualificades amb el sobrenom de “Fábricas de Embutidos” eren onze més: “Andrés y compª” (Rambla de Moncada), “Cañellas y Pompido” (c/ del Nort), Ramon Conill, Albert Grané, Jacint Martí, Llucià Poudevida Llanas (Rambla del Carme, 13), Josep Riera (Plaça del Màrtirs), Francesc Robert, Francesc Romeu, “Sendra y compª” (Rambla de Moncada) i Fèlix Vives. Apart, he trobat dues fàbriques més al programa de les “Fiestas en la Ciudad de Vich” de 1896: la d’en Francisco Robert (Sucesor de Torra, San y compª) i la d’en Josep Bofill.

Totes aquestes empreses vigatanes estaven controlades, sanitàriament parlant, per quatre veterinaris: Joaquim Picas, Jordi Puidollers, Fèlix Sala i Joan Vilarrasa. En definitiva, així estava muntada l’estructura econòmica de Vic i es pot comprovar la gran importància d’aquest embotit. (continuarà)

Lloc: davant del Temple Romà

Quan: cada dia ns al 31 d’agost

Horari: a les 22.00 h

Durada: 5 minuts

Més informació: O cina de Turisme de Vic. Pl. del Pes, edi ci Ajuntament. Tel. 93 886 20 91 vicpuntzero.cat