Relats i Memòria de Rajadell

RELATS I MEMÃ’RIA DE RAJADELL

2

Lledoners de l’estació de Rajadell. Any 1945 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

3

INTRODUCCIÓ Relats i Memòria de Rajadell ha estat un projecte de recuperació de la memòria oral del municipi, participat pel veïnat i amb l’objectiu de posar en valor aquest patrimoni immaterial que identifica el poble. A través d’un seguit de tallers de trobada veïnal i entrevistes d’històries de vida, el veïnat relata les vivències i canvis en la història de l’últim segle al municipi. D’aquesta manera, la memòria oral ens posa en contacte amb els relats i testimonis més personals al voltant de la transformació de la cultura, el treball, la vinculació amb l’entorn natural i agrícola, la religió, els transports, i un poble i municipi canviant entre altres temes. La intenció no és tant, doncs, fer un relat que s’ajusti completament a la veritat, sinó construir una història a partir del record dels veïns i veïnes, amb totes les imprecisions, sovint involuntàries, que puguin haver-hi.

Aquest 2016 ha esdevingut una primera passa en la que s’han entrevistat 7 veïns i veïnes, segons diversos criteris, entre el quals l’edat i la distribució dins el municipi. S’han celebrat 4 trobades veïnals obertes on hem visualitzat i documentat fotografies antigues, i marcant indrets emblemàtics i usos de l’entorn natural en mapes del municipi. L’Ajuntament apunta a la recuperació de la memòria oral com un element que facilita la trobada veïnal, el reconeixement identitari com a poble, i el valor d’aquest patrimoni immaterial per reconèixer-nos com a poble i fer-nos

conèixer. Des de la predisposició a seguir aprofundint en la memòria del poble, és evident que cal ampliar les 7 persones entrevistades, i ampliant el recull de fotografies i documentació de la memòria oral del municipi. El projecte esdevé un primer impuls des del qual l’ajuntament buscarà poder donar-li la continuïtat que es mereix.

En tot cas, no dubteu a compartir quan vulgueu els vostres testimonis i documents antics amb l’arxiu de l’ajuntament, i entenent que aquest document segueix en construcció, comentaris, correccions i nova informació sempre seran benvingudes.

Aquest camí de reconeixement de la memòria i cultura que com a rajadellencs i rajadellenques identifiquem com a més pròpies, és també la posada en valor del paper històric dels nostres veïns i veïnes més grans. Esperem fer arribar aquests testimonis a totes les edats serveixi també per millorar l’enteniment de generacions amb contextos històrics i culturals sovint tan distants. És una manera d’explicar-nos des de les nostres vivències, i pel moment a través d’aquesta revista i la web de l’Ajuntament, un material que ajudarà a conèixer i comprendre una mica més el Rajadell que avui gaudim.

4

Fent girada a davant de cal Titot. Any 1930 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

Les formes de vida tradicional, a Rajadell, com en la resta de Catalunya, han pivotat sempre al voltant d’un eix central, la masia, que unia els aspectes de la vida personal i econòmica: la família era la base sobre la qual se sustentava la producció econòmica, de caràcter autosuficient -l’anomenat gasto-, centrada sobretot en la producció agrària -vinyes, ametllers, oliveres, hort- i l’aprofitament del bosc de manera subsidiària: del bosc, se n’extreia la fusta com a material de construcció, així com el combustible que alimentava les llars de totes les cases, sigui en forma de llenya, sigui en forma de carbó i carbonet. D’altra banda, també suposava una font d’alimentació: els bolets, la caça... venien a complementar l’activitat agrícola i ramadera de la mateixa casa de pagès.

A Rajadell, aquest sistema va esser vigent en la seva totalitat fins a l’arribada del ferrocarril el 1859, que va comportar l’inici del final d’aquesta economia tradicional, que es va perllongar fins ben entrat el segle XX. Al mateix moment, es desenvolupaven i s’estenien noves formes de producció, centrades en els vapors i fàbriques que es van instal·lar al llarg de tota la geografia catalana i europea. De mica en mica, les ciutats creixien i absorbien població dels nuclis rurals que, progressivament, perdien població. La me-

canització dels treballs del camp va generar un excedent de mà d’obra en aquest sector, que sempre havia necessitat una quantitat enorme de treball, i va accelerar aquest procés ja irreversible. En qualsevol cas, el desenvolupament dels mitjans de transport -el mític i popular 600-, les comunicacions i el turisme de masses van tenir altres fenòmens associats: si fins aleshores estiuejar havia estat un privilegi en mans de les persones amb més mitjans econòmics, de mica en mica el turisme i l’estiueig es van democratitzar, fet que va suposar la creació d’urbanitzacions i la compra de moltes masoveries abandonades com a segona residència. Aquesta dinàmica serà la que, començada des de 1970, romandrà inalterada fins l’actualitat.

Aquest llibret pretén donar compte, a través del recull de la veu de diversos testimonis, dels diversos canvis que Rajadell ha experimentat al llarg d’aquest darrer centenni, en un exercici de memòria que ha de servir, a la gent d’ara i la que ha de venir, per no perdre el fil de la gent que ens ha precedit i que ha conformat els pobles, els carrers, els boscos, rius i paisatges que ens hem trobat i coneixem, perquè, com deia la cèlebre cançó de Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat.

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

5

LES FEINES DE PAGÈS La casa i els cultius L’activitat agrícola i ramadera ha estat, tradicionalment, la base de la subsistència dels habitants de Rajadell. La clau de volta d’aquest tipus d’economia és la masia, unitat econòmica de producció i familiar. Una família que s’ha d’entendre en un sentit més ampli que el de la família nuclear: dins de la mateixa casa, podien conviure-hi avis, pares i fills, així com, eventualment, oncles concos i mossos i pastors, sempre depenent de la capacitat econòmica de la família. Aquestes famílies podien ser propietàries o parceres, les quals no disposaven de la terra i la tenien arrendada: una part de la collita -i d’aquí parcer- anava per al propietari, el qual, d’altra banda, tampoc no podia conrear tots els seus terrenys a la vegada, ja que la terra demanava una quantitat ingent de mà d’obra.

En un mas, cadascú desenvolupava una funció clara, indispensable per al funcionament normal de les tasques productives: si l’home s’encarregava de les tasques del cultiu i tot el que feia referència al camp -llaura, sembra, sega-, la tasca de les dones consistia en l’elaboració del menjar, l’hort, així com l’alimentació del bestiar, moltes vegades compartides amb els infants de la casa, que també duien a terme feines auxiliars, com ara la recol·lecció de cigrons i guixes, quan tocava, o, en el cas de la vinya, tasques com ara esbrollar i esgriolar

A Rajadell, com en general en tota aquesta zona del Bages, els cultius principals eren la vinya, els sembrats -blat i ordi- i altres arbres de secà, com ara l’olivera o l’ametller. Pel que fa a la vinya, tot i que la fil·loxera n’havia delmat molt el cultiu a finals del segle XIX, a diferència d’altres llocs, se’n va mantenir el conreu fins ben entrat el segle XX, quan la mecanització dels treballs del blat i l’ordi va provocar la possibilitat -i, fins a un cert punt, la necessitat- de treballar finques més grans.

Quant als sembrats, la manera de conrear-los tradicionalment era a mà: sembrant amb una mula i un cabàs; la sega es feia amb grans partides de segadors amb el volant; finalment, es garbellava el blat segat i es procedia a batre, que es realitzava amb una mula a l’era de les cases i amb les ventadores. A partir dels anys 1950, la generalització d’ús dels adobs, com ara el guano, i després els adobs químics, així com la mecanització de les tasques va provocar una reducció enorme de la necessitat de mà d’obra, i també la capacitat de treballar extensions molt més grans de terreny, alhora que l’expansió industrial demanava molta mà d’obra a les ciutats.

Teníem cultivat raïm i sembradura, res més. Un tros d’hort, de mica de gasto de casa. Ordi, blat. Més que res era cep. Tot això d’aquí davant. Jo, els ceps, els vaig veure plantats, però els van arrencar. Van començar a arribar els tractors, i els hi anava millor la sembradura.

Ara se’n torna a plantar molta de vinya. Jo aquí a davant tinc les tines de vi. La premsa era al local que

6

hi ha aquí davant de casa. Recordo com amb el meu avi aixafàvem el raïm amb els peus. A les tines. Venia el carro amb les portadores del raïm encaputxat, i l’abocaven. I llavors el meu avi ens lligava unes cordes a mi i als meus cosins, i aixafàvem els raïms.

Quan semblava que estava prou aixafat, cap a dins les tines!. Llavors allò fermentava, i en acabat es premsava i ja quedava fet el vi. El vi ens l’endúiem per nosaltres. Omplíem botes a baix el celler, i la resta, ens el veníem, esclar. És el què hi havia. Amb el vi, i una mica de sembradura, anaves fent una mica la viu viu. Venien amb carros a buscar-lo. Més endavant, ja va venir un camió.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet Dels 45 al 50 hi va haver el canvi de l’agricultura, quan van venir els tractors, màquines de batre, cossetxadores... Amb la cossetxadora surt la collita de seguida. Abans havies de segar, anar a portar les garbes a la màquina de batre... no adelantaves el què semblava. La cossetxadora sí que va ser un guany!, perquè marxaves cap a casa amb el gra net,

i no se’n perdia tant. Perquè abans, quan segaves ja en perdien: quan batien amb animals el vent se n’emportava. Va ser una eina que no va durar gaires anys, la màquina de batre...I s’havia de traslladar. Et donava molta feina. A casa vam passar dels animals a la cossetxadora, no ens va agradar la màquina de batre.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic En aquelles cases, l’accés a l’aigua era limitat: les basses, vivers i pous eren utilitzats com a aigua de reg i per abeurament dels animals, així com també per fer la bugada, si no hi havia safareig; pel que fa a l’aigua de consum humà, en el millor dels casos, un pou o una font propers permetien d’abastir l’aigua de la casa, o bé s’utilitzava una cisterna que captés l’aigua de la pluja; de totes maneres, l’obtenció d’aigua era una activitat que s’havia de realitzar diàriament i que també demanava mà d’obra i temps. Això provocava que els horts d’estiu, on es plantaven hortalisses com

Verema. Any 1948.

Arxiu: Joan Costa.

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

ara tomàquets, pebrots o albergínies, fossin allunyats de les cases, si aquestes es trobaven lluny dels punts d’aigua: les riberes de les rieres, o indrets prop de les fonts eren els llocs on se solien conrear els horts.

A la bassa hi havia un rentador i anàvem allà a fer la bugada. Hi havia un agenollador que encara tenim, amb un coixinet, i vinga rentar la roba allà dins!.

La roba escorreguda, la portaven amb una cistella, i l’estenien aquí dalt a uns arbres. La rentàvem amb un sabó fet d’oli, amb la morca, els residus de l’oli.

Amb una pala de fusta picàvem la roba. Havies de vigilar de no caure dins la bassa quan esbandies, si la peça de roba era molt grossa, perquè pesava molt.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses Aquests horts d’estiu produïen hortalisses per consumir durant la temporada, però també,

7

segons la producció, per a la resta de mesos de l’any, sobretot l’hivern, en què la terra no donava tant: era molt freqüent realitzar conserves de tota mena de verdures; tomàquets, albergínies, pebrots, mongetes tendres... s’emportaven i es podien conservar al fresc durant molt de temps.

Una altra conserva que es feia en aquestes contrades era l’arrop, una conserva de fruites amb most i sucre, que formava una espècie d’almívar.

L’hivern també era l’època en què es duia a terme la matança del porc, que assegurava l’aport anual de proteïnes necessari. Per alimentar el porc, es cultivaven remolatxes i segó durant tot l’any. La matança era tot un esdeveniment social, ja que s’aprofitava per reunir molta gent a treballar-hi i més tard, es feia una mica de festa. A part dels embotits i les cansalades, que es posaven a assecar, les altres parts del porc es posaven en gerres de terrissa a confitar, amb llard i oli, de manera que es poguessin consumir al llarg de l’any, quan la temperatura impedia la conservació de la

Fent bugada a la riera de Rajadell. Any 1920 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell.

8

Matança del porc. Any 1920 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

carn. D’altres fonts de proteïnes eren els salaons, com ara el de bacallà o les arengades; aquests, però, i per motius evidents, es compraven a les botigues, sigui a Rajadell, sigui a Manresa, on s’anava a mercat a vendre els animals i els ous que es produïen.

Quan a l’hort hi havia excés de tomàquets fèiem la conserva per a tot l’hivern. Això no ho fèiem aquí, que ho fèiem a cal Mir... Quan comença a venir el fred, amb els pebrots albergínies que queden petits, els tomàquets que no han acabat de madurar..., fèiem l’arrop. L’arrop, que es fa amb sucre... No ho recordo molt bé perquè era molt petita, però sí que sé que en menjava perquè m’agradava moltíssim.

Això ho posaves a refredar en unes cassoles grans, i ho posaves a dintre de pots. I tenies l’arrop per menjar a l’hivern, que era com fruita dolça. Això es fa molt a Fals. Amb la pela de la síndria es feia també arrop.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic La matança del porc, això era una festa grossa. Durava tot un dia. Tot... el llom, la costella, les botifarres, tot això ho havies de fregir i llavors ho posaves, amb el mateix oli, dins de les olles de terra. I amb

això es menjava tot l’any. El meu avi matava els xais i el porc. Llavors, a Fals venia un home i ens matava un porc. I a la festa venien els meus tios, els germans del meu pare... Era una festa, sí sí!, amb molta feina, això sí. Perquè clar, no hi havia rentadores... I després s’havien de netejar els draps que posaves a sobre les taules, perquè no s’embrutessin... I llavors, la caldera, que hi coïes les botifarres, el cap, l’estómac... Era un brou que me’n recordo que després en feien les sopes escaldades i les sopes de pa, molt molt fines, i es tirava un raig d’aquest brou que ara seria impensable... és colesterol pur!.

Però bé, el porc era sa, no menjava pinso, només menjava el que teníem a casa. El meu pare feia remolatxa, que collíem de l’hort, i el segó, que era el que menjava el porc.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

El bosc L’altra gran feina que, tradicionalment, es feia a les terres d’interior, tenia a veure amb tot allò que anava associat a l’explotació forestal.

El bosc s’explotava amb diverses finalitats, tant per cobrir les necessitats de casa com per treure’n un rendiment econòmic. Abans de l’arribada dels combustibles fòssils, la llenya era bàsica. En efecte, el bosc constituïa una font d’aprofitament extensiva, sigui en forma de fusta, pròpiament, sigui en forma de llenya per a les cases o carbó i carbonet, que es generava a partir de les carboneres. Per a l’elaboració d’aquestes, moltes vegades famílies d’altres indrets de la geografia catalana (se’n recorden molts de la part de Tortosa) o peninsular es desplaçaven i s’instal·laven al bosc, en barraques, on construïen i controlaven la carbonera. El carbó més preuat era el de roure i alzina. Per això, s’apilaven tot de troncs formant una mena de caldera, amb una xemeneia central, per on s’introduïa el foc, i amb compte que no es cremés completament, anar fent cremar en somort tota aquesta llenya. Com en les altres activitats econòmiques, el producte resultant es repartia en les parts acordades entre els carboners i els propietaris del bosc.

Pel que fa a l’aprofitament de la fusta, val a dir que a Rajadell, la connexió amb Barcelona i Lleida a través del tren va propiciar la construcció d’una serradora al costat de l’estació, on es processaven els pins que es tallaven al terme i des d’on s’enviaven a Manresa i Barcelona. Els arbres més alts i més rectes eren molt valorats, ja que es van aprofitar, en un moment donat, per a l’erecció dels pals de la llum i del telèfon.

Pel que fa a les branques, se’n feia bé carbonet, bé el que es coneix com a costals o torrats, que alimentaven els forns de pa del poble i que, en molts casos, també es baixaven a vendre a Manresa.

Un altre aprofitament que es feia tradicionalment als boscos de Rajadell era l’escorçament dels pins per a l’elaboració de tints. Amb un aixol, els escorçaires arrencaven amb cura l’escorça dels pins blancs i la deixaven assecar. Posterior-

9

ment, s’enviaven a Igualada, on s’utilitzaven àmpliament en les indústries tèxtils.

Finalment, és al bosc on es feien les boïgues a fi de guanyar superfície de conreu. Aquest procediment consistia en acumulacions de rostoll i brossa vegetal diversa, que s’encenia i es cobria de terra i gleva perquè cremés lentament. Un cop la terra cuita i enriquida amb la cendra de les plantes, s’escampava i es podia conrear el camp en una terra més fèrtil.

Al bosc, hi anaves a fer llenya pel teu gasto, com encara ara faig. Tallaven els pins i se’ls venien, per fer fustes, el què fos. Amb tot el què era la branca, la capçada, feien els torrats, per fer llenya per cremar als forns. Abans, tot anava amb foc a terra.

Brases i carbonet, i cuinar amb això.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet Dels pins, en feien llenya. Feien fusta. Al moment que el tallaven n’havien de treure la pell, el pi net.

Aquí, fins i tot quan va acabar la guerra tot el bosc era de pi. La fusta bona per obrar venia de l’estranger, però com que aquí no n’hi havia compraven boscos i feien fusta. Hi va haver una serradora a l’estació molts anys. Carregaven la fusta al tren i tant la duien a Barcelona com a Manresa.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic D’altres oficis del bosc que recordi... Els carboners, que venien de fora. Tots eren de la part de Tortosa.

Venien aquí els hiverns i es dedicaven tot l’any a fer carbó. Jo ho recordo una cosa molt pobra. Vivien al bosc. Feien vida de bosc amb unes barraques, amb branques, fanal, posaven terra a sobre..

A l’obaga gran, n’hi va haver força anys, de carboners, al terreny del Massana. Ara ja no es coneixeria perquè fa tants anys... Hi havia molts llocs, a tots els boscos n’hi havia, de carboneres. El carbó bo és el d’alzina i roure. En tots els boscos, quan tallaven, feien els roures i alzines per fer carbó, que era el que valia més. Els propietaris els daven càrregues (120 kg). Feien carbó, i els daven un tant per cap.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic

10

De carboneres, n’havia vist a fer al meu pare i als meus veïns d’aquí a sota (el pare, que es deia Climenç Catllà, l’Angelet de Cal Tatjer, el de Cal Xico, el Josep). Feien un clot d’un metre i pico de fondo, encenien foc allà i hi tiraven molta llenya, fins que era ple de brasa. Llavors, ho tapaven de terra i ho deixaven 3 o 4 dies colgat. Ho destapaven, ho garbellaven, i sortia el carbonet, que dèiem.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet Un dels primers records que tinc és un incendi aquí davant. No hi havia avions ni camions ni res, i eren els pagesos que, amb branques de pi i això ho apagaven. Devia ser l’any 56 o abans. Un foc aquí a la finca. En aquella època, hi havia molta gent vivint per aquí.

Tots els homes anaven cap al bosc directe, corrent, i crec que ho feien amb branques i anar picant així.

Llavors feien tallafocs, tirant pins a terra; eren fets amb serra de mà. Els boscos estaven nets i no hi havien els foguerols que hi ha ara. Eren netíssims.

Els arbres estaven esbrancats fins amunt.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses Aquesta enorme activitat humana a l’entorn dels boscos tenia com a resultat uns boscos poc densos, cosa que es traduïa en un baix perill d’incendi. Amb el despoblament del món rural, el bosc va anar recuperant terreny, a banda del fet que aquest equilibri que hi havia en la gestió forestal s’ha trencat completament, de manera que avui dia tenim problemes en la gestió forestal i els incendis s’han fet més freqüents i perillosos.

Precisament, un d’aquests primers grans incendis moderns a Catalunya va ser el de l’11 d’octubre de 1980, que va arrasar 5.450 Ha dels municipis d’Aguilar, Castellfollit i Rajadell, que es va saldar amb dues víctimes mortals, recordades al cementiri de Rajadell. El foc es va escampar molt ràpidament a causa del vent i la població de Rajadell es va evacuar. La novetat d’aquest tipus de foc va fer palesa la manca de mitjans de què els bombers disposaven en aquells moments per lluitar-hi.

El foc de l’any 80 va ser horrorós. Van evacuar la gent del poble, no perquè es cremés, però pel fum.

Hi havia molt fum i feia molt de vent. Jo trucava aquí a Rajadell i no em contestaven els de casa.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic Va ser molt a prop. Aquí a sota de casa, tot això es va cremar... Com que feia molt vent... I va arribar fins ben bé més amunt de casa l’Indalecio, perquè hi havia un senyor, el marit de la Fernanda, que era fuster, que anava remullant amb mànegues, perquè sinó el local social hagués pogut rebre per la part de darrere. Durant un temps, va ser tot negre. Va ser el primer foc important que hi va haver a Catalunya aquests temps. I no hi havia tanta prevenció com ara.. De mitjans, no n’hi havia.

Roser Grifé (1946) - Nucli Antic Es van morir dos nois, que feien un estudi per l’escola; eren de Barcelona. Els pobres no sabien cap on anar, i en comptes d’anar-se’n enfora, se’n van anar cap dins el foc. I l’endemà a les 8, a primera hora, va arribar un tren amb els seus pares i li van preguntar a la meva mare si havien vist dos nois que devien tenir 14 o 15 anys. I llavors ja tothom va pensar que alguna cosa greu havia passat i a la tarda els van trobar tots dos, sota una roca ,tots dos morts. Va ser el dia del Pilar.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

La caça i la pesca La caça sempre ha estat un element present a les zones rurals. En aquestes terres, ha proveït sempre un complement alimentari i econòmic, alhora que una font de lleure i distracció. En una dieta en què la proteïna era un bé escàs, un conill o una perdiu suposaven un complement important per a l’alimentació. A més a més, la venda d’aquests productes en mercats o marxants també aportava alguns diners extra en aquest tipus d’economies de subsistència.

Els principals animals que es caçaven eren conills, amb paranys, així com també ocells

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

-perdius, tudons... El porc senglar, tan present als boscos actuals, hi era molt més escàs.

De la mateixa manera, la pesca amb canya i trema als torrents com el del Forn i, sobretot, a la riera de Rajadell, aportava canya i un moment de lleure a qui hi anava. A Bertrols també hi havia una reclosa rodona per pescar, sobretot barbs.

El pare en sabia més d’anar a buscar bolets, i era caçador. Agafava trampes i escopeta... De matí, molt matí sortien, i portava sacs de conills, i perdius.

No ens els menjàvem tots, i anaven a l’estació a vendre’ls.

11

que amb la caça, suposava un aport alimentari per a la casa i, si havia sort, també es venien als mercats, a Manresa.

De remeis... Es penjaven alls al coll, per treure el mal de coll i la tos. S’havia d’anar a dormir amb la rista d’alls posada. Després, també es feia ungüent de serp. La deixaven assecar o no sé molt bé què, i li treien la pell. No se què curava exactament, les ferides... La posaven en oli, em sembla, i la deixaven uns dies. I aquell producte que sortia, crec que era per ferides. De bolets, en aquesta obaga n’hi havia molts. A l’Oliver, més aviat rovellons. Aquí era més humit.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses

Núria Perramon (1926) – Els Molins L’únic que ens empipa són els senglars. Els veus cada dia pasturar per aquí davant, i guineus...

Abans no hi havia senglars. Recordo que quan hi va haver l’incendi, l’11 d’octubre del 80, dos dies després vam anar amb el meu pare a passejar pel bosc, i vam trobar-hi només un senglar. Ara n’està ple. Ara es veuen molts cabirols, que tampoc no n’hi havia hagut mai.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses

Quan tenies mal de panxa, preníem camamilla, aigua de camamilla, o marialluïsa, o til·la, coses d’aquestes.

Pels cops, hi havia l’ungüent de les serps aquell.

Mataven serps i les penjaven... No me’n recordo gaire. Ara mateix nosaltres hem fet l’oli de cop -el fem cada any-, que es fa amb l’herba de Sant Joan.

Coses d’aquestes... ara hi tornem, a fer això. I quant a begudes, la ratafia ens la fèiem, amb nous verdes i herbes...

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

La recol·lecció Al bosc, a part de tot el que té a veure amb la fusta, la gent també hi anava tot sovint a recollir plantes. En una època en què els serveis mèdics eren més llunyans i no hi havia hagut un desenvolupament tan gran de la química farmacèutica, la gent anava al bosc a recollir tot d’herbes remeieres amb finalitats diverses, per a totes les afeccions: gàstriques, per la febre, calmants... A part dels remeis, les herbes també es recollien amb altres finalitats: per a l’elaboració de begudes alcohòliques, com ara la ratafia.

De la mateixa manera que en l’actualitat, cap a la tardor i fins que el fred ho impedia era molt freqüent que la gent anés a buscar bolets. Igual

Quan tenies mal d’orella, et cremaven flor de saüc, que no sé si et curava o te’n feia venir més.

L’encenien i feia un fum... Havies de posar-hi l’orella, i deien que curava el mal d’orella.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet

La mel Un producte molt apreciat a pagès era la mel.

Moltes cases tenien les seves arnes, antigament cilíndriques de canya, i es produïen la mel pel consum domèstic i en duien a vendre. És una afició que ha perdurat i segueix fent-se. A Rajadell, per exemple, es recorda que a cal Quius n’havien fet molta.

12

ELS SERVEIS L’aigua i l’enllumenat Com hem dit anteriorment, l’accés a l’aigua es feia a través dels vivers, basses i pous, pel que fa a l’aigua de consum agrícola i ramader, i a través de fonts i pous situades més o menys lluny de la casa per al consum humà. Algunes de les fonts on s’anava més eren la font Vella, la del Forn o la del Junyent. L’aigua de reg s’obtenia també, en molts de casos, de la mateixa riera de Rajadell.

Al poble, la construcció d’unes fonts públiques l’any 1922 a partir de la canalització de la font del Benet va solucionar en gran part la qüestió dels desplaçaments fins l’arribada de l’aigua corrent a les cases, subministrada per Aigües de Manresa, l’any 1994. Tot i així, Rajadell sempre havia tingut problemes d’abastiment.

Hi havia hagut racionament per manca d’aigua, i Joan Coromines s’encarregava de racionar-la, repartint galledes per les cases.

Pel que fa a l’enllumenat públic, a Rajadell va arribar-hi l’any 1923, relativament d’hora en comparació a d’altres pobles del rodal, més aïllats.

Això va tenir per conseqüència la possibilitat d’instal·lació i manteniment d’indústries, com ara la fàbrica de galetes.

Teníem un pou per agafar aigua bona. A cal Ferrer hi havia un pou i una pica, i anàvem a rentar allà.

Núria Perramon (1926) – Els Molins

Les aigües van venir per l’any 22. Primer amb les fonts públiques, una sobre casa, una a baix a la plaça de l’Era, i l’altra a la plaça de l’església. Abans d’això, anàvem a la font Vella, i després, a l’estiu, a la Font del Benet que era de clot i era bastant amunt d’aquí, sobre la font Vella. Els veïns del poble la van canalitzar i portar aquí. Pels anys 50 o 60, van fer venir un pou de baix a la riera i feien pujar l’aigua, però venia salada. Després és quan van pujar les aigües de Manresa. Van veure que als hiverns sobrava aigua, i la van deixar posar per les cases. A l’hivern, les cases que tenien cisternes les deixaven omplir. Després es va modernitzar. A l’estiu aquesta font del Benet donava poca aigua i donaven dues galledes per família. Alguna vegada, que fos molt sec, no en donaven algun dia i ens havíem d’espavilar.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic L’any 23 porten la llum, a l’època del meu avi. I de retruc a les altres cases. El Selga és qui es cuidava de la llum, fins fa poc. ...Quan posaves una bombeta, baixava la intensitat de les altres... Els diumenges, com que el meu avi tenia una ràdio, escoltaven el futbol o el què fos, i venien de les cases del costat.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

13

Molí d’oli. Any 1940 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

Els molins

Les botigues

Els molins eren una peça clau de l’economia.

Estaven situats a la vora de les rieres i dels rius per aprofitar la força de l’aigua per funcionar.

Es canalitzava l’aigua per tal d’omplir una bassa, situada a més alçada que el molí. Quan es volia moldre es deixava passar l’aigua, que accionava el molí. Aquests molins eren destinats a moldre cereal, ja fos blat o ordi. S’hi portava el blat per fer-ne farina, que després es duia al forn per ferne pa; també s’hi molia ordi, per fer-ne farina per donar al bestiar. Alguns d’aquests molins també tenien ferreria, aprofitant la mateixa força de l’aigua. Allà s’hi fabricaven eines de treball i s’hi portaven a ferrar els animals. Amb l’arribada de la llum es deslliguen els molins dels corrents d’aigua, i n’apareixen de nous impulsats elèctricament.

Per tal de proveir les persones amb els productes que no podien generar-se, als pobles apareixien diversos establiments dedicats a la venda de productes diversos, i que en ocasions també oferien altres serveis a part del de botiga, pròpiament. Algunes botigues de queviures, com cal Titot, també feien de forn de pa; d’altres, com la de cal Gili, venien carn i peix fresc... o fins i tot algunes espardenyes i cassoles, com ara la de ca l’Isclet (antigament cal Serra).

A la zona dels Molins, a Rajadell, hi havia molins de gra, cal Serra i cal Ferrer, el qual també funcionava com a ferreria; també cal destacar el molí d’oli de la Cooperativa Agrícola de Pagesos de Rajadell, encara en funcionament.

A més a més, Rajadell també disposava de cafè, ferrer, fuster, sastre i barber, i posteriorment hi va haver farmàcia. La botiga de cal Gili, a part dels queviures, va concentrar molts més serveis que qualsevol altra: fonda, estanc, centraleta telefònica... A Rajadell, cal Milio també exercia

Tant el nucli de Rajadell com en el barri de l’Estació tenien botigues: dues en el cas del poble -cal Titot i cal Gili-, a l’Estació, ca l’Isclet. Hi havia forn de pa als Nucli Antic, als Molins i a l’Estació, i se’n distribuïa per arribar a altres zones com a Monistrolet.

14

de fonda.

Pel que fa als forns de pa, antigament també era comú que la gent se’l pastés i fes a casa. Un tracte habitual era que la gent portés la farina directament del molí o de la farinera al forn, on li pastaven i li feien el pa, o se n’enduia en pa els quilos de farina que havia dut. Més endavant, però, els forners van passar a comprar-se la farina, fer el pa i vendre’l.

era botiga. Dalt hi havia Cal Closa, tenien botiga i pa. Hi havia dos formers al poble, un al poble i un a l’estació.

Nosaltres, el divendres veníem peix. El meu pare agafava el carro amb una mula, se n’anava a comprar a Manresa, marxava a les 6 del matí i portava tots els queviures: la fruita, el peix...

Recordo que portava una caixa immensa de peix, que normalment es venia.

Si bé la gent, majoritàriament, s’autogestionava pel que fa a la qüestió dels remeis, no és menys cert que també hi havia gent que oferia els seus serveis com a metge. Primerament allunyats dels nuclis més petits, o realitzant-hi visites esporàdiques, de mica en mica l’atenció mèdica -almenys la primària- s’expandirà i arribarà progressivament a molts nuclis rurals. A Rajadell, al llarg del segle XX van passar un reguitzell de metges, que primerament havien fet nit i visitat a la fonda, i que després ja s’havien instal·lat definitivament al dispensari. La gent té el record dels doctors Pintó, Riera, Pons, Vega...

Pel que fa al metge, segons expliquen, Rajadell exercia una certa “capitalitat” respecte dels pobles del voltant, i el metge, si era menester, s’hi desplaçava, o bé eren els veïns qui baixaven.

Teníem fonda, també. Jo també recordo que teníem hostes. Molt d’estar per casa, evidentment, però teníem habitacions... Dues o tres, tampoc gran cosa.

També teníem l’estanc. Quan a cal Titot va marxar, perquè el marit es va morir... Mira si hi havia bona relació, que nosaltres, com que ells tenien el forn, en tenir la cambra, ens baixaven el llevat per fer el pa i el guardaven a la nostra cambra. Amb els anys, també vam agafar la centraleta de telèfons.

Núria Perramon (1926) – Els Molins

El metge

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

Aquí hi havia forner, sastre, dues botigues (comestibles), una a la plaça del nucli antic, i l’altre a Cal Gili.

Hi havia cases d’oficis: una fusteria aquí dalt, quan s’arriba a la plaça de l’església, a l’esquerra. El ferrer era el més bo d’aquesta comarca, era molt bon operari, tenia gust a fer les eines lleugeres, amb bon ferro. També hi havia tres o quatre paletes.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic A Ca l’Isclet teníem de tot, fins i tot espardenyes, cassoles, carns... Matàvem allà i ens fèiem les botifarres. Llavors es deia Cal Serra. Abans, hi havia estat la Tilana molts anys, després hi vam anar nosaltres. Ara és un restaurant, però abans

Aquest poble era una mica capital comarcal. Abans sempre hi havia hagut botigues, i el metge. Me’n recordo que aquell temps ja hi havia farmàcia, n’hi deien el Vega, era el metge que tenia la farmàcia. Al metge hi anàvem amb un cavall. Jo devia tenir 5 o 6 anys... Era a finals dels anys 20.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic En aquell temps, aquí al poble no hi havia metge.

Hi va haver una època que sí, una època que no, després venia un metge de Manresa, el doctor Pons.

Tenia una habitació aquí a casa, que feia servir per visitar la gent; a la meva mare, el metge aquest va ensenyar-li a posar injeccions. La meva mare anava posant injeccions per tot arreu, i es llevava a la nit, que no hi havia llum al carrer, amb un lot a posar la injecció que tocava a qui fos. Més tard ja hi va haver metge, que va viure bastants anys

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

aquí a casa; era un senyor viudo, que era de Sant Llorenç de Morunys i es deia Pere Pintó i passava visita aquí, a casa. Després tot això es va anar modernitzant... En vam tenir dos o tres, de metges, aquí a casa.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic Hi havia un metge titular del poble. El Sr. Riera. Es pagava un tant cada mes, i quan estaves malalt l’anaves a buscar i venia a casa. Vivia a l’estació. Va estar molts anys aquí un.

Núria Perramon (1926) – Els Molins

15

L’escola En el passat, l’escola es limitava, en la majoria de casos, en l’educació bàsica. Els nens i les nenes, separats, anaven a l’escola des del moment que podien arribar-hi a peu, a partir dels 6 anys, i normalment acabaven entre els 13-14 anys, quan començaven a treballar. Eren molt poques les persones que podien procurar-se la continuïtat en els estudis reglats, sobretot els universitaris. Eventualment, hi havia persones que, acabat l’ensenyament primari, es desplaçaven a Manresa o d’altres ciutats a realitzar el batxillerat. Evidentment, tot i que no es tractava d’un ensenyament reglat, hi havia altres maneres de continuar la formació: molta gent entrava d’aprenent d’algun ofici; per exemple, fuster o ferrer en el cas dels homes, modista en el de les dones.

Visita del Nucli Antic. En primer terme, construcció de les escoles. Abril de 1958.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

16

A Rajadell, l’escola, que havia arribat a albergar uns 40 alumnes de totes edats, havia estat fins a 1948 al mig del carrer Major; aquell any, es va situar al cap d’aquest mateix carrer; els edificis dels nois i de les noies, com els alumnes, també tenien accessos separats. S’impartien les assignatures més bàsiques: matemàtiques, gramàtica, geografia, història i, evidentment, religió. En el cas de les noies, a més, i sobretot durant el franquisme, a la tarda l’escola acabava amb l’ensenyament de les labores: costura, brodat, sorgit... Finalment, al voltant de l’any 1960 l’escola es va traslladar a la zona dels Molins.

A partir de l’any 1939 l’ensenyament és, evidentment, en castellà. Cap als anys 1950, el professor dels nois era Don Sebastián, i la seva muller, Doña Josefina, s’encarregava de les noies.

Més endavant la professora Mercedes va ocupar el seu lloc. Cap als anys 1960, i per iniciativa dels alumnes, mossèn Lluís Solernou que havia estat molts anys rector de la parròquia, va encarregarse de fer cursos de català fora de l’escola. Un altre professor molt ben recordat i al qual es va fer un homenatge va ser el mallorquí Ramon Plana, que va estar al poble entre 1945 i 1954. Segons sembla, els seus alumnes sortien molt ben preparats. A part, va tenir algun conflicte amb les autoritats de l’època de la postguerra.

En aquella escola, les faltes disciplinàries eren castigades severament. La gent recorda “la maça”, un tronc rodó amb un mànec, que passava de mà en mà cada cop que algú parlava. En acabar l’escola, qui tenia la maça rebia un càstig, sigui còpia, sigui un càstig físic.

Quan teníem 6 o 7 anys, no podíem anar a escola, perquè jo hi tenia mitja hora a peu i no teníem ningú que ens hi acompanyés. El meu pare em va ensenyar a llegir, l’abecedari... als 7 anys, en anar al col·legi, ja en sabia. Allà ensenyaven a sumar, restar, multiplicar i dividir. Amb la mestra fèiem dictats i cartes. T’ensenyaven les províncies, i amb una canya, les assenyalaves al mapa. Anava a dinar a casa, tornava a la tarda, i tornava a casa. Dues hores en total a peu. La recordo bé l’escola. Llavors jugàvem amb no-res.

Núria Perramon (1926) – Els Molins

Hi anàvem des dels 6 anys fins als 14 o 15 anys.

Hi havia una barreja de nens i edats diferents que el mestre es fotia uns follons! L’un una cosa, l’altre una altra. Era molt diferent que ara, que van tots amb les mateixes edats. Allà estàvem separats les noies dels nois. Deixàvem la bicicleta a baix, al pont de can Ferrer. Allà ens les guardaven, i au. I al vespre tornar-la a agafar i cap a casa.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet Ens ensenyaven gramàtica, geografia, història... A mi m’agradava molt història... La Història Sagrada o la història a seques. I llavors, a les tardes, totes, i a resar també. El rosari, el mes de Maria... tot això era sagrat.

En català, res. En català va ser molt més tard, que va venir aquí el Lluís Solernou, un capellà que vam tenir aquí molts anys. I nosaltres li vam demanar que ens ensenyés a escriure en català. Jo devia tenir 17-18 anys. L’hi vam demanar una colla de gent...

Que ens fes aprendre català, a escriure català, tot i que no en vam aprendre gaire.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

17

COMUNICACIONS I TRANSPORTS Rajadell, per causa de l’establiment de la via fèrria de Barcelona a Lleida i Saragossa el 1859, va viure, ben d’hora, l’accés a les comunicacions de masses amb la ciutat. S’ha dit sempre que el poble, a diferència d’altres dels rodals, ha tingut una vocació més oberta, precisament per aquest motiu. Alhora, aquest fet també va provocar la possibilitat que s’hi instal·lés la fàbrica de galetes i la serradora, que podien enviar els seus productes fàcilment amb el tren.

Tot i així, la majoria de gent anava a la ciutat en carro o a peu, aquests darrers moltes vegades seguint el traçat de la via, ja que el camí cap a Manresa era més recte i pla.

Si al principis del segle XX Rajadell estava molt millor comunicat que d’altres poblacions dels voltants per causa del tren, al llarg del segle va anar perdent pistonada, sobretot des que va haver-hi un boom automobilístic i l’expansió del vehicle privat a partir, sobretot, dels anys 1960. El camí que anava a Manresa era una pista de terra que sovint s’enfangava i que no es va asfaltar fins molt endavant, gràcies a les pressions exercides per Valentí Massachs i Carme Playà, de cal Parcerisses, al Govern Civil.

Segons sembla, el projecte de carretera estava bloquejat fins aleshores. Tot i així, la carretera havia arribat massa tard: Rajadell havia quedat aïllat, excepte per la gent que tenia 4x4, i moltes persones ja se n’havien anat a viure a fora.

Quant al telèfon, abans que arribés a la majoria de llars, hi havia alguns establiments que tenien el servei de telèfon públic i, en alguns casos, també de centraleta. A cal Gili van encarregar-se’n fins

que tot el sistema telefònic es va automatitzar, i no va haver-hi més necessitat de telefonistes.

En aquest poble va arribar la Renfe, i va fer que fos una mica capital comarcal. Aquesta estació es considerava de primera. Hi havia tres torns. De dia hi havia jefe i factor. Hi havia molt taquillatge. Era un poble ric, i la gent era pobre.

Després, la població va baixar molt. Com que llavors no hi havia carretera, i havien d’anar amb el tren i no hi havia combinacions, se n’havien d’anar a Manresa. Van marxar els pares a Manresa.

Segurament, si en aquell temps s’hagués fet carretera, la gent no hauria marxat. El jovent, amb un cotxe ja hauria fet, però es van veure obligats a marxar.

Indaleci Centelles (1926) – Nucli Antic La majoria de gent passava per la via de tren per anar a Manresa, perquè era més planer. En canvi, per la carretera només eren pujades i baixades. Jo amb moto hi havia passat, per la via. Va durar un temps que hi havia un guàrdia civil a Rajadell que ens en volia fotre fora. Més endavant vaig tenir un 600, però es desmanegava tot per aquests camins.

Arribava al taller i el soldava. La carretera es va inaugurar el 1994 o 95. I després van asfaltar les carreteres normals que hi havia al costat. Jo als 4 anys ja recordo que s’havia planejat aquesta carretera, però no s’havia fet mai. Sembla que hi havia algun peix gros que no la volia.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet

18

Zona dels Molins i, per sobre, el tren. Anys 40.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

La carretera de Fals, la van fer fer el meu pare i la meva mare, i el Govern Civil de Barcelona. No hi havia manera que es fes. No sé si hi havia algú interessat en què no es fes. Però llavors la gent fumia el camp del poble. El meu pare i la meva mare es van enfadar molt i van recollir signatures.

No tothom va firmar. I finalment, la Diputació, que ho havia de fer, no ho feia. Llavors es va anar al Govern Civil i se’ls hi va dir: “Aquest és l’únic poble de Catalunya central que no té carretera”, i van dir: “Pues ya lo vendremos a ver”. El meu pare els va dir, “Vengan con un coche fuerte”, i van venir... amb un Mercedes. I el dia abans havia plogut. Es van quedar empantanegats a la primera. Un tractor de Fals els va haver d’anar a tibar. Quan es van tornar a veure amb els del Govern Civil els van dir que s’havien quedat atrapats, i el pare els va recordar que els havia advertit que havien de venir amb un cotxe convenient. Llavors es va fer la carretera. Va ser el Govern Civil, i això que no li tocava fer aquesta carretera. El Parcerisses es va posar en contra de tot un sector de propietaris que no els interessava la carretera. Després el van titllar de revolucionari al meu pare, per desacreditar-lo. Com a propietaris érem una mica l’ovella negra.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses

Sempre hem tingut la sort que hi havia la línia de tren de Barcelona a Lleida per Manresa. I el tren sí que fa molts anys que és aquí. Però sinó, de carreteres, no n’hi havia. Hi havia la de Manresa a Calaf, però havies d’anar al molí de Boixeda, i quan plovia es feia fang fins als genolls. I cotxes, poquíssims. El Selga tenia un Jeep, que si ens passava alguna cosa sabíem que ens podia treure del poble amb aquell cotxe. I a l’Estació n’hi havia un altre, que era de la fàbrica de les galetes.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic La centraleta antiga era un quadre gran. Tu estaves assegut i et quedava a dalt. Tenia moltes clavilles, que estaven enfonsades. Quan trucaves, si volies parlar amb Manresa, havies de despenjar el telèfon i automàticament, a mi se m’encenia el llum del telèfon que tu despenjaves. Jo hi introduïa la clavilla i et deia «Què vols?». Llavors tu em deies si volies parlar amb algú del mateix poble, o amb una conferència amb Barcelona, Manresa... i jo feia la connexió. Llavors, més cap al final, ja teníem línia directa amb Manresa. Jo podia marcar directe allà on fos, més cap al final... a casa, ho fèiem tots:el meu pare, la meva mare i jo. Les estones que jo estava aquí, ho feia jo... Sinó, els caps de setmana ho fèiem el meu pare i jo. Les 24 hores. Normalment a les nits no passava res, si no era una cosa molt greu.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

19

INDÚSTRIA La proximitat del tren, així com l’arribada relativament primerenca de l’electricitat, van provocar que a Rajadell s’hi instal·lessin, a la zona dels Molins, un seguit d’indústries que van funcionar bona part de segle i que van atreure molta gent dels pobles de la rodalia i de fora, que venien a buscar feina i guanyar-hi jornals. En un primer moment, hi havia hagut tallers i manufactures tradicionals, com ara un

constructor de carros i un exportador de vi i esperits, que va haver de tancar. Com en bona part d’aquest país, el sector tèxtil també va fer acte de presència a Rajadell, tot i que tampoc a l’escala que trobem a la vall del Llobregat, per exemple. Aquesta fàbrica, però, tampoc va durar gaire -ja no va obrir després de la guerra- i molts dels entrevistats ja la recorden tancada a la seva època.

Fàbrica de galetes. Any 1943 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

20

A més a més, i com hem comentat anteriorment, Rajadell tenia una serradora, que processava els pins que es tallaven al terme i que es carregaven amb facilitat al tren. A part d’això, la gran fàbrica que més es recorda a Rajadell és la fàbrica de galetes, que és potser l’empresa que va durar més -va tancar el 1966- i que va tenir al voltant de la 120 treballadores. Era un treball essencialment femení, segons es recorda, i estava situada al costat de l’estació. S’hi fabricaven dos tipus de galeta, la boet i el biscuit, i va arribar a una producció de 5000kg. diaris.

Allà a l’estació de Renfe hi havia la Fàbrica Fleming de galetes. Hi havia unes 60 persones a treballar.

Les senyores hi anaven. A baix als Molins hi havia hagut una fàbrica de teixits. Hi havia hagut bastanta indústria. Hi havia hagut qui feien carros, on amb el vi feien esperit de vi...

Hi havia molta gent que anava a la fàbrica de les galetes. Venien noies de Sant Pere Sallavinera, d’Aguilar, de Fals, de Rajadell.. I aquí a Rajadell, al carrer Major, hi vivia l’encarregat de la fàbrica de galetes. Ell I la seva dona, tenien dos fills:un noi i una noia. I la noia era igual de gran que jo. I a la seva mare li portaven les galetes soles i les havia d’embolicar amb un paper de cel·lofana. Allà anàvem la majoria a menjar galetes, quan es trencaven.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic La fàbrica de galetes, primer va ser del Josep Serra, després del Planell. Va donar vida al poble. Estava al costat de la botiga. Hi treballava molta gent a la fàbrica, de Fals i de tot arreu. Hi havia una caseta on dormien les que venien de lluny. De les galetes, en deien biscuits. Eren com unes maries quadrades gruixudes.

Núria Perramon (1926) – Els Molins

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic

Cartell Festa Major. Any 1963.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

21

RELIGIÓ, FESTES I LLEURE Les festes Les festes eren un dels pilars bàsics de la vida i les relacions socials entre la gent dels pobles, on es travaven coneixences i amistats, tractes i negocis, festejos i casaments.

La Festa Major era la celebració més important de la vida social i festiva d’un poble. Hi acudia gent de tot arreu, fent hores de camí a peu o amb bicicleta. Totes les festes majors tenien la mateixa estructura, més o menys. Començava amb la Missa Major, molts cops cantada i amb músics.

S’acabava fent una processó amb les banderes i els pendons, i seguidament es feia la benedicció del terme i el repartiment del pa. Seguidament, l’orquestra feia un petit ball, i normalment, a la nit se’n feia un altre.

El seu caràcter eminentment religiós feia que el dia de la festa coincidís amb el del patró o patrons del poble: en el cas de Rajadell, Sant Iscle i Santa Victòria, al mes de novembre. A Rajadell, una altra festa molt important, en aquest cas associada a un vot de poble, era la de Sant Sebastià, el mes de gener, durant el qual tenia lloc el ball de la coca, que consistia en l’oferiment del pa beneït, el panellet, als pobres. Com en el cas de la Festa Major, després de tots els actes religiosos es realitzava un ball, normalment al Salón o al Casino.

Els altres nuclis del municipi també tenien la festa major pròpia: en el cas de Monistrolet de Rajadell, el primer diumenge de maig; més modernament, a Can Servitge, el 24 de juny,

aquesta ja, però, deslligada del component religiós, atès que l’ermita que hi ha allà està dedicada a Sant Salvador.

De festes... la Festa Major. Era al novembre, per Sant Iscle i Santa Victòria. Començava amb l’Ofici al matí, amb l’orquestra, i també es feia una Processó amb orquestra. A la tarda es feia funció; ho feia algú del poble o venia una companyia de fora.

I entre actes tocava l’orquestra. A la nit ball. I el segon dia es feia ball un altre cop. Fins i tot recordo que el segon dia es ballaven sardanes al mig del dia.

Sempre orquestres de primera!.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic Hi havia un coro. Un tocava l’harmònium, com un piano que hi havia a missa, que anava amb vent.

S’havia de manxar amb els pedals, com un orgue.

En sortir de missa, hi havia balls amb gramola. De l’Antonio Machín... Tangos, passos dobles, valsos, i au. Llavors venien, i et deien: «vol venir a ballar?» I si no hi volies anar, deien que li donaves carbasses.

Núria Perramon (1926)– Els Molins Per Sant Sebastià, donaven el panellet, i es feia el ball de la coca. Jo no l’he volgut ballar, el ball. Era perillós, deien... els que ho feien havien de ser els priors l’any següent. A totes les festes, sortien en processó pel poble els que havien ballat la coca, amb les banderes.

Indaleci Centelles (1922)– Nucli Antic El dia de Sant Sebastià es ballava la coca. Ve de l’any del còlera. En un mes, van morir 21 persones

22

del còlera en aquest poble. Es va fer una prometença que es faria una festa i es donaria un panet per als pobres. Es sortia de l’ofici per Sant Sebastià i es donava un panet, que pagava cada any un propietari. Encara ara es conserva. Per Sant Sebastià ve tothom. Cada any, quan havien acabat, deien qui seria qui ballaria la coca l’any següent. Abans es ballava també un ball de parella i un pas doble, ara només el de la coca. Es ballava amb la coca a les mans, i tenia la seva pròpia música. Ara es fa una mica diferent el ball.

Les festes majors són maques, perquè reuneixen molta gent... Cadascú pot portar els amics que vulgui. Es fa un preu bastant popular. I fem una amanida d’entrant, una paella, i no sé si l’última vegada érem uns 100. Això es fa al Campillo, a l’aire lliure, i al final de la nit posem música. I a la tarda, es fa algun esport, activitats per nens, la festa de l’escuma enguany, activitats per nens... I al sopar és quan s’aplega més gent.

M. Lourdes Punyet (1954) - Can Servitge

Núria Perramon (1926) - Els Molins La Festa Major és el 24 de juny. Sempre ha estat així.

Des del principi, vam dir... el 24, doncs el 24!. Vam fer-ho coincidir amb la revetlla. De fet l’hauríem de fer el dia de Sant Salvador, però encara no sabem quan és.

Arcadi Escoda i Jose Luis Muñoz - Can Servitge

Ball de la coca. Festa de Sant Sebastià, 1952.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

Actes religiosos A part de les grans festes, durant l’any, i seguint el cicle religiós, tenien lloc un seguit de festes i processons, com ara les Caramelles, en què un grup d’homes anava de casa en casa a fer una cantada, i la gent de la casa oferia diners o ous amb els quals es feia una festa passada la Pasqua; per aquesta època, per Setmana Santa, tenia lloc la tradició coneguda com matar jueus, que consistia que els nens sortien al carrer amb unes matraques i feien soroll durant tot el dia.

Pel que fa a d’altres processons, destaca la de Sant Isidre: en una contrada eminentment agrícola, es feia una processó en honor al patró dels pagesos.

En aquesta ocasió, al carrer Major es plantava un pi pelat, excepte a la capçada; acabada la missa, se sortia en processó i s’anava a donar la volta a aquest arbre. Una altra processó important era la de la festa del Corpus, moment en què s’exalta

23

la figura del cos de Crist.

A més a més, moltes capelles del poble dedicades a diversos sants tenien la seva festa pròpia, i s’hi solien fer aplecs, petites festes on es realitzava, a part de la missa, un àpat conjunt i, en alguns casos, alguna ballada amb músics locals, sense arribar a la magnitud de les festes parroquials.

En el cas de Rajadell, es recorda la festa de Santa Llúcia, patrona de les modistes i els sastres, el 13 de desembre, a la capella del mateix nom, dins de la casa del Forn. A Sant Amanç es feia un aplec el 15 d’agost per celebrar la festivitat de la Mare de Déu, dins de la capella de Santa Maria. També hi havia hagut la capella de la Mare de Déu de Fàtima, però mossèn Miquel Cols la va fer tancar als anys 1960.

Grup de nens caramellaires, 1932.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

24

Els balls i el lleure A part de les festes estrictament religioses, durant l’any, els diumenges, sobretot a l’estiu, se solien fer balls al Salón i al Casino de la Unió, agrupacions de veïns que tenien un local d’ús social polivalent, on es feia tota mena de vida cultural i social, com per exemple teatre. Els vespres d’estiu, el veïnat sortia al carrer i hi sopava més o menys comunitàriament, es jugava a cartes, al dòmino... o simplement es prenia la fresca i es conversava amb tranquil·litat. En aquella època, a l’estiu venia molta més gent a Rajadell, encara no estiuejants pròpiament dits, sinó nebots i néts de veïns que tenien la família a Manresa o Barcelona i acollien la canalla, mentre els seus pares treballaven durant l’època estival.

Durant aquest període, també era freqüent que es fessin fontades, festes en què la gent anava a fer un dinar o un berenar -un arròs- a les fonts properes a casa seva, indrets més frescos.

La gent recorda que era típic fer una amanida de tomàquet amb esqueixada de bacallà, i a més, si els homes caçaven, també era freqüent de menjar-hi la carn. A Rajadell, se solien fer fontades a la font de Parcerisses, la del Junyent, la del Forn, la del Gemp... Desgraciadament, moltes d’aquestes festes i fonts s’han perdut o assecat amb el pas del temps, o estan en un estat de deixadesa considerable. El jovent també solia reunir-se al turó del Pi del Migdia.

La riera, ben propera, també era aprofitada per al lleure a l’estiu. Tot i ser poc cabalosa, les rieres eren més netes abans i la gent hi anava a refrescar-se i banyar-se a l’estiu.

Una altra activitat que va moure el poble i va aixecar passions va ser el futbol. Actualment abandonat, al camp de futbol de Rajadell hi havia

Inauguració camp de futbol de Rajadell.

Any 1948.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

25

hagut molta activitat, i s’organitzaven lliguetes amb els equips dels pobles veïns i partits en ocasions com ara la Festa Major.

Anàvem pel bosc, a la font, i de més grans anàvem al poble a ballar, a la sala. Totes les rajoles estaven aixecades, i et podies matar gairebé, entrampussantte amb una rajola d’aquelles. Allà hi anava tot el jovent, d’allà on fos.

Abans a la sala de ball feien funció... Miri, un estiu, cada quinze dies hi havia ball amb orquestra. Als anys 30 hi havia molt jovent aquí, i els de la comarca venien aquí a ballar.

Carme Massachs (1946)– Cal Parcerisses

El local que hi ha aquí, cada dos anys canviaven els socis. El casino de la Unió, en deien, de la sala de ball. D’això no me’n recordo, però m’havien explicat que hi havien dos o tres partits. No era que els rics anessin sols i el pobres sols, anaven barrejats. Hi havia uns propietaris que tenien un lloc o l’altre, i uns volien ballar allà i els altres aquí. I van guanyar els de la colla d’aquí, dues portes més avall. En deien El Salón.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic

Als estius anàvem a la font del Forn o a la font Vella… i als gorgs, que abans n’hi havia més… ens hi anàvem a banyar. Quan pujaves de la font del Forn, a quarts de dues, arribaves a casa ben suat. I érem la mar de feliços.

Roser Grifé (1946)– Nucli Antic La gent, a l’estiu, estàvem tots a fora. Allò que veus de les pel·lícules amb els cadires fora, les dones cosint, els altres jugant a cartes, els altres al dòmino.. Els vespres a la fresca. De dia, no tant. La canalla jugava al carrer.

Roser Grifé (1946)– Nucli Antic

Ball davant Cal Titot. Anys 20.

Arxiu: Jose Luis Muñoz

26

LA GUERRA I LA POSTGUERRA La guerra A Rajadell, a diferència d’altres llocs, es recorda l’esclat de la guerra com una cosa més aviat tranquil·la. Aparentment, no hi va haver assassinats, i fins i tot el capellà es va refugiar al poble durant tot el conflicte sense que ningú l’anés a buscar. Per la persecució religiosa, es va

amagar la imatge de la Mare de Déu al paller de cal Ferrer, que es va poder conservar. Per altra banda, tampoc sembla que hi hagués voluntaris per anar al front. Molts d’homes es van emboscar, de dia rondant pel bosc i a la nit tornant a casa, o les dones els portaven els aliments en llocs convinguts. Els que van anar a la guerra hi van anar per les successives lleves que hi va haver.

Un altre gran canvi que va haver-hi va ser el

Repartiment de menjar a la tropa. Any 1937 aprox.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

començament del racionament de productes com ara el pa, que es repartia a la botiga de l’estació.

Ja cap al final de la contesa, amb els republicans en retirada, la gent recorda la retirada dels soldats, que passaven per les cases demanant menjar, mentre els feixistes els empaitaven. A cal Parcerisses es diu que s’havien trobat que mentre uns sortien per una porta els altres, que els perseguien, entraven per l’altra.

Me’n recordo molt bé de la Guerra, tenia uns 13 o 14 anys. Aquí a Rajadell no hi va passar res.

Inclús llavors, que es va matar gent, innocent o no innocent, doncs aquí no es va matar a ningú. El mossèn que hi havia, que va haver de marxar, vivia a dalt de la plaça a dalt d’un pis, i tothom el vèiem i ningú deia res. Va anar passant així.

Indaleci Centelles (1922)– Nucli Antic No vam notar gran canvi els nens amb la guerra.

Hi havia el racionament, me’n recordo. Anaves a la botiga, a l’estació, i et donaven el pa racionat.

Els homes d’aquí que no van voler anar a la guerra eren emboscats. Les dones els portaven el menjar i els amagaven a un lloc que els havien convingut. I es van passar la guerra emboscats.

Núria Perramon (1926)– Els Molins Quan hi va haver la guerra, hi va haver bastanta vida. Baixaven els soldats que fugien a Barcelona, i s’empaitaven. Davant anaven els rojos, i darrera els nacionals, i venien a demanar menjar.

A Parcerisses s’havien trobat que per una porta tenien els uns, i per l’altra porta els altres. I van intentar que no es veiessin, i els van dir: “marxeu marxeu, aneu avall!”. Després, els soldats moros del Franco, empaitaven les noies. Preguntaven si hi havia niñas a les cases.

Carme Massachs (1946) – Cal Parcerisses

27

La postguerra El 1939, acabada la Guerra Civil, el país estava completament devastat. Els ajustaments de comptes -el 1936 i el 1939-, els morts al front, els exiliats, els danys materials i l’esgotament econòmic havien deixat un país completament en ruïnes. A les ciutats, la misèria era total i absoluta; als pobles, la continuació de l’economia de gasto i l’accés a la terra va permetre que almenys la qüestió alimentària estigués més o menys resolta. És per això que molta gent va sortir de les ciutats i va retornar al camp, sigui a viure-hi, sigui com a captaires. És en aquesta època, els primers anys 40 i fins entrats els 50, que van aparèixer les cartilles de racionament per la majoria de productes de consum, alhora que el naixement i l’expansió d’un mercat negre: l’era de l’estraperlo.

Paral·lelament, durant aquesta època també van fer acte de presència els maquis, guerrillers que baixaven de França i estaven instal·lats a les zones boscoses, i que realitzaven diversos actes de sabotatge, encontres amb la Guàrdia Civil, etc. A Rajadell, per exemple, es recorda com feien volar les torres d’electricitat com a acte de sabotatge, i la persecució a què els sotmetia el sometent i la Guàrdia Civil, amb caserna al poble. Una anècdota d’aquesta època és la d’un tren exprés a Galícia que, en trobar un seguit de pals entravessats a la via, va quedar-se aturat dins del Túnel Gran. Moltes vegades, els maquis s’amagaven a les cases de les vinyes i s’acostaven a les cases per demanar menjar, o simplement, a comprar a les botigues. De mica en mica, però, la seva presència al territori anirà disminuint i, finalment, desapareixeran.

A mi m’ho han explicat. Evidentment, jo no ho he viscut. La casa està completament transformada de com la teníem, però aquesta era una sala grandiosa on hi havia una taula llarguíssima, per un cantó, i una altra, per un altre cantó. Doncs aquestes taules s’omplien de gent que venia a menjar, uns 18-20, perquè eren parents o no tenien res. Cosins o tiets o germans dels meus avis... Fins que el meu avi va

28

dir: «això no pot ser, perquè al final ens quedarem nosaltres sense menjar». Llavors això es va anar reduint, però això va durar anys, un temps llarg.

Roser Grifé (1946) – Nucli Antic Una nit que nevava em van avisar que no marxés amb el carro, que tenia ple de gènero, perquè m’esperava gent per robar-me. En general, però, no es va robar molt per aquí.

Indaleci Centelles (1922) – Nucli Antic El meu pare, que era guarda-agulles, com que miraven el color i el meu pare era d’esquerres, acabada la guerra va marxar a França. I va estar molts anys sense veure’l. A l’estació de tren hi havia el comitè, que anaven a buscar els rojos per matarlos. El meu pare va sentir que parlaven d’anar a matar el del Grauet, el de Cal Miralles i d’altres. El meu pare, com que passava per allà, i a més eren molt amics amb el de Cal Miralles va anar a buscarlo per avisar-lo, i va escapar-se al bosc. Es van endur la dona a l’ajuntament i després va tornar a casa. Si va viure és per això. A molta gent no els van matar perquè els va avisar ell. I no havien fet res. El pare va estar molts anys a França, no sé quants, 7 o 8.

Núria Perramon (1926) – Els Molins El Caracremada... Aquest tio feia volar les torres d’alta tensió. Posava una bomba a tres potes de l’alta tensió, i queia la torre. Els fotia volar els pals als seus morros. Els fils es creuaven i feien unes resplendors. A vegades ens reuníem per allà dalt on alguna torre a xerrar, i venia la Guàrdia civil i ens deien “cuerpo a tierra!” I ens fotíem a aplaudir, que havies de rebolcar-te per terra.

Antoni Catllà (1943) – Monistrolet

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

29

CAN SERVITGE Els orígens El lloc de Vallformosa apareix mencionat per primer cop en el curs de la història el 978.

L’església de Sant Salvador apareix mencionada ja al segle XI, i al costat d’aquesta és on es desenvolupa la masia de Can Servitge els segles XVII-XVIII. No serà, però, fins els anys 70 del segle XX que la zona experimentarà un canvi radical amb la parcel·lació dels terrenys annexos a la masia.

Els propietaris de les parcel·les, principalment persones que buscaven una segona residència, provinents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, van realitzar la compra sigui a través del boca-orella (gran part del contingent va venir de Terrassa), sigui a través d’anuncis als diaris.

A partir d’un document on deia que es podia edificar en terrenys d’una hectàrea, i confiant en la bona voluntat del venedor, els compradors van trobar-se amb la impossibilitat de construirhi ja que, si efectivament es podia construir en una hectàrea, considerades totes les parcel·les juntes, el terreny passava a considerar-se urbanització. Arran d’una denúncia, un edicte de la Generalitat va prohibir la construcció en aquelles parcel·les. Començava un llarg periple pel reconeixement de l’estatus legal de les parcel·les i pels serveis.

Hi havia la masia i bosc i vinyes, fonamentalment.

250 hectàrees en total.. I llavors les cuidava el masover d’aquí a la casa, que li van donar dues parcel·les a canvi de renunciar a la masoveria.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge Veníem els caps de setmana, cuidàvem la vinya. Jo portava el raïm a la cooperativa de Salelles. Fèiem vi. I de vegades plantàvem alguna cosa... Una vegada vaig plantar no sé si era ordi o blat... va ser un desastre. Érem aprenents de pagès.

Arcadi Escoda (1946)– Can Servitge Tot va començar quan vam comprar... Tots teníem el dubte de si era legal tot el que estaven fent... I va tenir molta incidència un document signat per l’ajuntament, que deia que més o menys, d’acord amb la llei, es podia construir en un terreny d’una hectàrea. El que aquest document s’oblidava de dir que, quan un terreny, són vàries hectàrees el que s’està construint, s’està fent una urbanització. De moment vam estar tranquils i vam comprar, però després van venir els problemes.

Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

30

Els inicis de la urbanització

important la figura d’Antonio Torres, electricista de professió, que va ser qui va avançar de la seva butxaca, i va realitzar la instal·lació d’electricitat en tota la urbanització. Els veïns el recorden encara amb agraïment i molta estimació.

En els primers moments de la compra, tot semblava marxar amb normalitat: signatures dels contractes i les lletres, arribada de maquinària que semblava començar a fer les obres dels serveis... res més enllà del que era estrictament necessari de cara a la galeria. Signades les lletres per la parcel·la i la construcció d’uns serveis que no van fer-se mai -més enllà d’unes canonades d’aigua de PVC que ni garantien el subministrament d’aigua ni van tenir gaire vida útil-, els veïns es van trobar amb la impossibilitat de signar les escriptures i d’edificar en les seves parcel·les.

Mentre els treballs comunitaris feien el seu camí, els veïns van deixar de pagar unes lletres per uns serveis que devien però no tenien, o que s’havien realitzat amb una qualitat pèssima, com les canonades d’aigua. Aquest fet va provocar un seguit de conflictes amb els proveïdors, amb moments de tensió bastant importants. En algun cas, la cosa va arribar a judici: s’acusava els veïns d’entrar a Can Servitge amb violència i intimidacions. Afortunadament, però, aquesta greu acusació va quedar en un no-res.

La solució que va proposar l’Antonio Torres va ser d’empadronar-se. Si ens empadronem, tindrem vots i força dins de l’ajuntament. I a partir d’aquí, podrem iniciar els permisos, les llicències i, sobretot, les escriptures, perquè no en teníem.

Jose Luis Muñoz (1949)– Can Servitge Això fa que dintre de l’ajuntament, seguint els passos legals, vam arribar a legalitzar les parcel·les.

Parcela no urbanizable pero sí edificable. I a partir d’aquí, doncs, tot legal. Després, la lluita amb les escriptures va ser una altra...

Nosaltres teníem una garita que s’havia fet aquest que era masover. Era de pedra, amb una teulada d’uralita... era simplement un estable. Vam acabar de tancar-ho i vam fer una llar de foc petiteta en un cantó, i allí vam passar bastantes temporades, abans de comprar la caravana. I qui més qui menys, s’apanyava com podia.

Arcadi Escoda (1946)– Can Servitge El meu pare estava aquí, que si posa un totxo, un altre totxo, una biga... i tal. I va començar a fer la casa. I la resta va fer igual.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge Paral·lelament a aquesta lluita administrativa, la vida feia el seu curs i els residents continuaven pujant a Sant Salvador i es va anar normalitzant també la situació, des del punt de vista purament material. En un context en què els camins no eren asfaltats, la llum i l’aigua, absents, i el sopluig, inexistent, els veïns van començar a organitzarse i, a través del treball comunitari, anar suplint les mancances i dificultats que aquella zona els oferia. Quant a l’aigua, van invertir grans sumes de diners en trobar pous, sense èxit.

L’aigua se situava massa avall i les broques no arribaven mai a perforar tot el que calia. Pel que fa a l’electricitat, en aquella època va ser molt

Les canonades que va posar la urbanització eren de PVC i es van trencar de seguida. Nosaltres vam comprar la xarxa de canonades de goma i la vam connectar... Vam fer uns 14 km de xarxa.

Però llavors l’aigua venia amb calç i s’obturava.

L’Antonio Torres deia: diumenge a les 8 del matí a desembussar les canonades. Tots érem allà. I del dipòsit fins a baix, potser hi havia 2 km. Doncs els 2 km tothom allà picant. I potser eren les 8 de la tarda que encara estàvem allà picant, esperant que sortís el tap. Ni arròs, ni paella, ni conill, ni costelles.. res. Aquell dia sense dinar. El treball comunitari aglutinava tothom. Tots a una. Que s’havien d’obrir rases per les canonades? Doncs pic i pala.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

La masia La masia de Can Servitge va ser, en un primer moment, cedida a un home que va entrar en tensions amb els veïns i va intentar d’iniciar a la casa alguns negocis que no van prosperar.

Aleshores, quan va entrar en bancarrota i el banc li va expropiar la masia, els veïns van decidir de crear un fons comú i comprar l’edifici.

D’aquesta manera, els 41 veïns que van voler van esdevenir-ne propietaris i van disposar, en un moment donat, d’un espai que realitzava -i realitza- les funcions de local social. Així doncs, a Can Servitge hi ha dues associacions: la de veïns i la de propietaris. Per altra banda, un altre lloc que s’ha utilitzat per realitzar els actes públics i festes -Festa Major, Reis, etc.- ha estat el terreny a l’aire lliure conegut amb el nom de Campillo.

31

Les festes i el lleure A part de participar en els esdeveniments socials del poble, la qüestió de l’aïllament del nucli de Can Servitge respecte del poble, així com la gran cohesió i el sentit d’auto-organització que els veïns han creat entre ells, ha provocat que moltes vegades la qüestió de les festes se centrés en la mateixa urbanització: la Festa Major de Can Servitge, el 24 de juny, en algunes ocasions la festivitat dels Reis, la Castanyada... Algunes altres, per contra, com ara les Caramelles -per les característiques pròpies de la festa-, compartides amb el poble de Rajadell. Aquest fet té la causa en diversos factors i són també més moderns, fruit de l’establiment, des del 2000 ençà, de diverses famílies que resideixen a Can Servitge tot l’any, amb el creixement de les relacions amb el poble;

Masia de Can Servitge en l’actualitat.

Arxiu: Jose Luis Muñoz

32

la normalització progressiva de les relacions amb el consistori, així com la millora de les comunicacions, que ha d’acabar amb l’asfaltat d’un camí que uneixi els dos nuclis.

De fet l’hauríem de fer [la Festa Major] el dia de Sant Salvador.

Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge Festes...La Castanyada... Les Caramelles, que venen del poble. I Reis, en vam fer un any, que va ser espectacular. Va ser emocionant. És de nit, i es van oferir els de Masia Marc a venir a cavall i clar, els crios i els grans, veure les torxes, de nit, que desapareixien, amb l’orografia del terreny, doncs clar, ho feia molt especial. Va ser molt bonic.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge Els nostres fills han pujat aquí des de nens, sempre.

S’han criat aquí i han fet una pinya de xavals... tot el dia al carrer, o una casa amb piscina, tots amunt i avall. Anaven en colla. Ara potser és una mica més diferent, els camins asfaltats; els nens, sí que van amb bicicleta.. però ja no és com abans, com al poble, més feréstec.

M. Lourdes Punyet (1954) – Can Servitge

La religió A Can Servitge, per ser ja en una època més moderna, no hi ha hagut una presència i un pes tan gran de la religió en la vida social i personal dels veïns -la Festa Major no coincideix, per exemple, amb la festivitat del patró, Sant Salvador-; tanmateix, la presència de la capella d’aquest sant ha possibilitat la realització de diverses misses, en un moment donat, i en l’actualitat, d’algunes cerimònies com ara casaments o comunions.

De les primeres èpoques de la urbanització, es guarda molt bon record de mossèn Màrius, que era dels pocs estaments socials rajadellencs que el veïnat se sentia proper i que s’acostava a Can Servitge, no sense renunciar a “fotre canya”.

Malgrat això, era respectat per tothom, fins i tot pels més ateus.

Malauradament, aquella ermita no està en ús.

Venia mossèn Màrius, que era del poble, de Rajadell, un home que tothom se l’estimava. El dia que hi havia Festa Major, missa; Tots Sants, missa; quan l’hi demanàvem, missa. I aquell dia hi anaven els comunistes i tot. Tothom. Era un home que es feia escoltar, era l’hòstia.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

L’actualitat

Escut del barri de Sant Salvador de Vallformosa.

Arxiu: Jose Luis Muñoz

Aquests darrers anys, Can Servitge ha experimentat una transformació gradual cap a una urbanització de primera residència: si bé la majoria dels fills dels primers veïns continuen venint generalment en règim de segona residència, d’altres, així com noves famílies, han optat per establir-hi la seva residència principal.

Això està provocant diversos canvis, com ara la intensificació de les relacions amb els veïns del poble o potser la necessitat i demanda de més serveis i espais per al -ja- barri. Malgrat els seus inicis, és una zona on el veïnat en subratlla la

RELATS I MEMÒRIA RECENT DE RAJADELL

qualitat del tipus de vida que s’hi pot gaudir.

Estem jubilats. Sí que passem 3 o 4 dies aquí, que estem meitat i meitat. Meitat a l’Hospitalet, meitat aquí. Tenim condicionants que ens obliguen a estar allà. Són les noves famílies els que viuen aquí. Tenim uns veïns que estan de lloguer i ja porten 5 anys. Jo penso que hi ha unes 23 famílies estables. I jo em considero estable perquè visc aquí 4 dies. N’hi ha d’altres que hi són sempre.

33

Han asfaltat la meitat del camí, ara falta l’altra... Ja no són els 15minuts que tardaves abans. Ara amb 9 minuts estàs al poble.

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge Es tractaria d’aglutinar... Bona voluntat, per la nostra part n’hi ha... Seria tornar la il·lusió d’abans, una miqueta.

Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

Jose Luis Muñoz (1949) – Can Servitge Jo ara penso que venen matrimonis joves que s’estan instal·lant aquí, que els agrada la zona...

També s’ha notat el tipus de construcció, que ha millorat moltíssim. De supervivència, com eren abans, i ara ja hi intervé un arquitecte, etc.

Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

Treballs manuals per guarnir la Festa Major.

Acte de la Festa Major de Can Servitge.

Arxiu: Jose Luis Muñoz

Arxiu: Jose Luis Muñoz

ENTREVISTATS: Indaleci Centelles (Rajadell, 1922) Núria Perramon ( Rajadell, 1926) Antoni Catllà (Rajadell, 1943) Arcadi Escoda (Sant Feliu de Codines, 1946)

Roser Grifé (Rajadell, 1946) Carme Massachs (Manresa, 1946) Jose Luis Muñoz (Barcelona, 1949) M. Lourdes Punyet (Barcelona, 1954)

Edició i coordinació: Ajuntament de Rajadell, en col·laboració amb

L’Arada, Creativitat Social, sccl.

Redacció: Oriol Valls i Bernat Marquilles.

Entrevistes i tallers: Bernat Marquilles.

Disseny i maquetació: Muntsa Codina.

Impressió: Gràfiques Oller, c.b.

Dipòsit legal: L-498-2017

Nevada a Rajadell. Anys 1950.

Arxiu: Ajuntament de Rajadell