Page 1

Memòria popular de les dones de pagès del Baix Solsonès


Dipòsit legal: L 1446-2018 Edita: Territori de Masies, amb la col·laboració especial de Cristina Espejo i Biosca Redacció: Mercè Codina Disseny: Ramon Porta Recerca: Mercè Codina i Cristina Espejo Entrevistes a: Àngela Badrenas Aurora Caballol Cèlia Albets Elvira Vilajosana Encarnació Freixes Florentina Capdevila Francisca Clotet Francisca Jordana Maria Àngels Font Maria Bortoló Maria Freixes Maria Guilanyà Maria Guix Maria Ribalta Maria Sort Maria Tarrés Mercè Bru Montserrat Barcons Núria Marsinyach Núria Mercadal Núria Rovira Rosa Pallarès

Fonts documentals: ARXIU COMARCAL DEL SOLSONÈS I CONSELL CULTURAL FRANCESC RIBALTA. Audiovisual: Dona pagesa. Solsonès, terra de masies, impulsat per l’Arxiu Comarcal del Solsonès i el Consell Cultural Francesc Ribalta, 2014. ASSOCIACIÓ CULTURAL DE PRADES. Qui té un hort té un tresor. La Fornal núm. 14. Edita Associació Cultural de Prades. Prades de La Molsosa, 2015. ASSOCIACIÓ CULTURAL DE PRADES. Salut i bons aliments. La Fornal núm. 19. Edita Associació Cultural de Prades Prades de La Molsosa, 2018. ESPEJO, C. La memòria biocultural campesina de la mujeres en la comarca del Bages, Barcelona. Treball d’investigació no editat. 2015 ESPEJO, C. Vaivens femenins en l’entorn rural del Baix Solsonès. Recuperació de la memòria de les dones. Exposició de l’Associaió Territori de Masies, on-line. territoridemasies.cat. 2017

Foto de la portada: arxiu de la família Clotet de cal Minguet a Navès vaivens.territoridemasies.cat

Dones i nens al costat de l’esgèsia de Su (1960 aprox.) Arxiu Associació de veïns de Freixinet

—2

L’ARADA, SCCL. Memòries de Castelltallat. L’Arada, SCCL. Manresa, 2017. L’ARADA SCCL. Els boscos. Revista Memòria popular del Baix Solsonès. L’Arada , SCCL. Solsona, 2016 L’ARADA SCCL. La vida social. Revista Memòria popular del Baix Solsonès. L’Arada, SCCL. Solsona, 2016 L’ARADA SCCL. Les feines. Revista Memòria popular del Baix Solsonès. L’Arada , SCCL. Solsona, 2016 L’ARADA SCCL. Memòria popular de les dones a la Nou i Malanyeu. Edita, l’Arada SCCL. La Nou i Malanyeu, 2017. VVAA. Projecte Molsa: memòria popular de la pagesia de La Molsosa i rodalies. L’ARADA, SCCL, 2011


Vaivens Femenins Les dones han sigut i són el pal de paller de la societat rural tradicional, tot i així, l’aportació laboral, econòmica i social al territori no ha estat comptabilitzada ni en les estadístiques ni en la història. Es per això que des de Territori de Masies volem rendir homenatge a les dones que han fet part del nostre territori i de les nostres vides, posant al lloc que pertoca les múltiples activitats que han permès que siguem on som avui. No volem deixar d’aprofitar aquest treball de memòria i anàlisi històric-social en clau femenina per posar de manifest la duresa de la vida d’algunes dones que van viure a principis de segle XX, quan les condicions de vida, fora de la modernitat actual, permetien que des de ben petites accedissin al món laboral a partir del treball domèstic, entès en el sentit més ampli, realitzant estades llargues en cases de pagès de la zona com a minyones, a vegades per poder anar a l’escola, altres simplement per ajudar a l’economia del nucli familiar propi. Aquest projecte pretén emfatitzar en la quotidianitat de les dones dins una estructura familiar constituïda com a principal unitat productiva. La feina desenvolupada per a do-

nes, sovint invisibilitzada i no remunerada, conforma un ampli ventall de tasques que van més enllà de tenir cura dels fills i l’entorn familiar. Les dones pageses es cuidaven del bestiar, les feines de l’hort, de fer i portar els àpats en temps de sega als camps, de recol·lectar plantes per a la prevenció i pal·liació de malalties, de posar en conserva els aliments de la matança del porc i de l’hort, de rentar la roba en un safareig o a la bassa sense sentir- se les mans pel fred, de cosir i apedaçar la roba de tota la família... en definitiva, de fer anar els engranatges del dia a dia de la família.

i memòria d’una vintena de dones del Territori que a través de la seva història s’ha pogut desgranar i posar en manifest la quotidianitat de les dones de principis de XX. També s’han realitzat dos tallers de cartografia popular —un a Pinós i l’altre a Freixinet— que han ajudat a saber els camins que recorrien les dones per anar a comprar, a missa o a l’escola. Els mapes il·lustrats que acompanyen aquest projecte no son gaire representatius del territori tan disseminat que tenim, però si que ens transporten a una època i ens aporten una imatge gràfica dels vaivens recorreguts per dones.

El projecte vaivens femenins remarca les anades i vingudes de les dones en un territori rural. Aquests vaivens s’accentuaven si el nucli familiar no tenia propietat pròpia, era el cas dels masovers i masoveres, que a través de contractes d’arrendament treballaven la terra de masos que llogaven a canvi de pagar un terç o un quart del que produïen. Aquest contractes a vegades eren molt estables però d’altres cops eren menys duradors a causa d’un context històric de canvis en la ruralitat i de la guerra i postguerra, que van desestabilitzar aquests contractes de masoveria. Vaivens femenins és el resultat del testimoni

Que Vaivens Femenins aturi per uns instants el vostre món en moviment per (re)conèixer la realitat de les dones de pagès del Territori de Masies, des de l’escola fins a les festes i actes populars. Esperem posar així, el nostre granet de sorra en la necessària reivindicació de les aportacions de les dones de pagès a la nostra historia i a la nostra cultura. I així, des del reconeixement del passat i del present, poder imaginar i treballar per un futur on la condició de dona sigui alliberadora i no condicionant.

Veïns d’Ogern en el bar celebrant un casament (1960) Foto cedida per: família Torrent de Cal Sastre a Ogern

3—


Nenes jugant al pati de l’escola de Freixinet (1950) Arxiu Associació de veïns de Freixinet (Família Casaldàliga)

Solsona ALT URGELL

Pinell

Madrona

SOLSONÈS

Hortoneda

Miravé

Pinell Riner

Llobera

NOGUERA

Llobera

St Climenç

Santa Susanna

BAGES Pinós

SEGARRA

La Molsosa

Riner

Clariana de Cardener ANOIA

Hostal Nou

Peracamps

Freixinet

Sallent Torredenegó

El Miracle

Cardona

L’Avellanosa Su St Just d’Ardèvol

Sanaüja Vallferosa Llanera

Matamargó

Sant Serni

Salo

Ardèvol Vallmanya

Fontanet

Claret Pinós

Torà

Camins a l’escola

Cellers

Prades

Enfesta La Molsosa

Escoles Cases paerticulars

Calaf

—4

BERGUEDÀ

Clariana

Castelltallat


L’escola Abans, en general, l’escolarització dels infants era ben curta. Normalment s’anava a escola des dels 6 anys, des que el nen o la nena pogués arribar a peu a l’escola sense problemes, i fins als 12-14 anys, quan ja es podia començar a treballar la terra de casa, o aportar-hi un jornal. En el cas de les noies, aquest fet s’accentuava més ja que, d’una banda, la instrucció femenina no es considerava tan necessària com la dels homes i, de l’altra, el fet que moltes vegades la seva incorporació a les tasques de la llar fos possible i necessària més aviat.

tori de Masies, de les quals avui tan sols se’n mantenen 4 —Llobera, Sant Climenç, Ardèvol i Freixinet—. Les cases de pagès disseminades per tot el territori feia que hi hagués nenes que triguessin gairebé dos

hores per arnar i tornar de l’escola. Aquest fet provocava que algunes cases contractessin mestres particulars per als seus fills i els infants de les cases veïnes també hi anaven.

Normalment, les nenes acabaven l’escola abans que els nens per poder-se dedicar a aprendre aquelles tasques que es consideraven pròpiament de dones: les labors. Moltes nenes quan acabaven la seva etapa escolar, anaven un parell d’anys a aprendre a cosir. Les escoles es localitzaven als petits nuclis de població que es troben dins del Terri-

“Les primeres lletres les vai aprendre a casa. Quan va començar la guerra tenia 7 anys. Va venir un monjo del Miracle, que s’havia amagat, i es va quedar. Li dèiem pastor. I hi havia un altre capellà. I aquests em van ensenyar les primeres lletres, el primer catecisme... I vai aprendre de llegir i escriure.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós. A escola vaig anar a Freixinet. Ens hi van portar l’any 45, devia tenir 8 anys. Ens quedàvem a dinar allà, la mestra que hi havia ens donava un plat d’escudella i nosaltres portàvem el tall i ja ens l’escalfaven. I cada dia a peu cap allà (no teníem pas res mes!). Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet. “Mira: Jo de petita, petita, que era així... ja tenia de cuidar dues o tres cabres. Mira, per donar una mica de llet, tot plegat, no res. I vaig que això va ser la meva perdició, goita. Al col·legit no m’hi van fer anar mai. No, no... Ni pensar-hi, era lluny. Que si era la més petita, que si “ja passaràs sense”... Res. Gens. No sé res, jo. Ni llegir ni escriure. El pare tampoc, i la meva mare tampoc. La meva germana sí que havia anat poc o molt a estudiar aquí dalt a La Molsosa.” Àngela Badrenas, 1919. Cuineret, Pinós. Puigpelat, La Molsosa.

Alumnes de l’escola de Llobera amb la mestra Maria Jesús (curs 1961/62) Foto de la Casa Secanella de Llobera

“A estudi poder érem 50, i tots la mateixa mestra! Nois i noies tots junts, i en acabat encara ens feia costura: ens tallava un davantal i uns pantalons, i com que eren molt grans... a nosaltres no es devien anar bé però mira, els fèiem. I ens feia fer unes flors... jo ja havia après a cosir quan anava a l’escola. I després pude a 14 anys, anàvem a l’Hostal que hi havia la Maria del Sunyer. Era modista, i tenia una altra seva cosina que era modista, i també ens van ensenyar a cosir. La meva germana gran, a 11 anys ja ens feia la roba! És que abans havies de saber cosir, fer el menjar... i de tot! També havia escombrat corts, dels porcs, anar a l’hort... fer de tot! Tota la mena de feines les he fetes a la vida.” Montserrat Barcons, 1927. Riner. “A l’escola sempre havia nat a Castelltallat, allà baix a la casa nova. Llavora hi navem caminant, deuríem tenir 5, 6 anys. Em van fer plegar als 11 anys perquè havia de treballar. Després ja mai més hi ha hagut col·legi a Castelltallat.” Mercè Bru, 1936. El Mas, Castelltallat.

“Amb la meva germana anàvem a col·legit allà a les Cases, que tenien una mestra pels seus fills, i també hi anàvem nosaltres, però la meva germana hi anava al matí, i després jo, perquè també havíem d’ajudar a l’avi i fer les feines de casa. Quan ja vam ser grans ens feien anar a cosir, i aprendre de lletra, i ja deien que mentre se sapigués fer les quatre regles, sumar restar, multiplicar i dividir i fer una carta, ja n’hi havia prou.” Núria Marsinyach, 1930. Casa Garriga de Matamargó. Casada a Salo. “Els 6 anys ja anava a estudi. Primer al Miracle a fer pals i ganxos, allà hi vaig anar molt poc. Després vaig anar a Freixinet, on hi tenia una hora per anar i un altra per tornar caminant, però abans havia anat amb una mestra que feia classe amb una casa de Torredenagó. Tenien una mestra per als seus fills i tota la canalla de la comarca que hi volia anar, hi podia anar pagant. Als 15 anys, vaig anar a Solsona a aprendre amb les monges, i aprendre a cosir. Jo vai estudiar fins que vaig voler una carrera, m’hages agradat ser mestra, però no me la van poder pagar. I tampoc podia estudiar per la feina, la mare no podia estar sola.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.

5—


Tornem a segar al camp desprès de fer una mossegada (1950) Foto de la família Clotet de cal Minguet a Navès

Associació de Veïns de Freixinet

“Les dones cuidàvem el bestiar, l’hort, cosíem, rentàvem, portar menjar als segadors a l’estiu, però també venien a dinar a casa quan segaven.” Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera. Casada a Castelltallat. “Jo era gran quan em vaig casar, tenia 30 anys. Ens vam casar al Miracle el dia de sant Josep. El meu germà també es va casar el mateix dia, ens vam casar junts, perquè la meva mare no es podia quedar sense cap dona a casa. No, no vam festejar molt temps perquè aquí al Castell tampoc hi quedava cap dona. Les dos germanes del meu home ja s’havien casat.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.

“Portar les trujes a cobrir, cuinar, les feines de casa, els horts, rentar la roba, cuidar els conills i fer-los herba, portar el menjar pels homes que treballaven al camp... Sort que una dona mai estava sola amb una casa perquè sinó no se n’hauria sortit de la feina que hi havia. Les cases que només hi havia una dona llogaven una criada.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner.

“Ui, sí, molta feina. Ajudar la mare a pelar patates, llavors cosir mitjons... Jo era molt petita, i aquell temps es cosien mitjons. A mi em feien cosir els mitjons. Prou m’agradava anar a jugar amb els meus germans, però em cridaven i au, a pelar patates i cosir mitjons. [...] Jo tenia 10 anys i els vaig anar a fer el menjar... Quan pujaven, jo anava amb el carro, i quan eren allà a baix, ells anaven a segar i jo els feia el minjar. Tenia 10 anys. Anàvem tots plegats... el pare i els altres germans, allà a baix a segar. I jo els feia el menjar, amb 10 anys. Ara ni jo m’explico com ho feia... Perquè en aquell temps es feia el foc a terra, no hi havia... I feia escudella, i els coïa el tall...” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar.

Preparant les botifarres a la matança del porc a Secanella (1965). Foto de Casa Secanella de Llobera.

Dones i nens al costat de l’esgèsia de Su (1960 aprox.) Arxiu Associació de veïns de Freixinet

—6


Dones de pagès. Feines Una dona de pagès és aquella que viu i treballa a pagès. Generalment quan se’ls demana de què treballen, diuen que “no treballen”, que fan “feines de casa”, que són mestresses de casa. Però sota aquest paraigües, hi ha un ampli ventall d’activitats que ocupaven el seu dia a dia. Dins la unitat familiar les dones eren les encarregades de cuinar, netejar la llar, fer la bugada en basses o safareigs, cosir i apedaçar la roba, anar a buscar aigua, tenir cura de l’hort i el bestiar, anar a mercat a vendre els excedents, conservar els aliments, cuidar els fills i a les persones grans de la casa... així com també, en temps de sega, ajudar als homes en les feines del camp i portar-los el menjar al tros. La diversificació de les activitats en les explotacions agrícoles feia que en el sistema de producció, les tasques realitzades per les dones i els homes es complementessin i quedessin

difoses en un tot únic. Les feines realitzades per les dones, asseguraven el treball productiu extern. Totes aquestes feines es repartien entre les dones que formaven part de la família. En aquella època, a les masies hi convivien tres o quatre generacions i a temporades, també s’hi afegien els mossos i segadors que ajudaven en les feines del camp. Això es traduïa en unitats familiars d’entre 10 i 20 persones. Una dona sola no es podia fer càrrec de totes les tasques. Normalment, era la filla gran la que es quedava a casa a ajudar a la família i fins que no es casava no deixava el nucli familiar. Tot hi així hi ha casos en que les circumstàncies varen fer que fossin les filles petites les que es quedessin a casa. Les cases que disposaven de més mitjans, comptaven amb el suport d’una minyona.

Sovint, les feines que tenien a veure amb la logística —portar els àpats al camp, anar a buscar aigua... —se n’encarregaven, des de ben petites, les nenes. Aquestes també col·laboraven en les tasques més senzilles del manteniment de la llar com ara parar taula, escombrar, fregar plats, palar patates... Era força excepcional que les dones de pagès estiguessin donades d’alta a la Seguretat social, ni ser remunerades. Tot plegat enfortia una greu desigualtat en la independència econòmica del moment, com en la futura, aquella relativa a pensions. No és fins l’any 2003 que desapareixen les restriccions legals que impedien a dos conjugues d’una mateixa explotació cotitzar simultàniament al Règim Especial Agrari de la Seguretat Social.

Donant menjar als conills de Cal Bertran de Riner (1960) Arxiu Associació de veïns de Freixinet

7—


Festa Major d’Ogern (1950) Foto cedida per la família Torrent de Cal Sastre a Ogern

—8


Fer safareig Anar a rentar la roba a la bassa o a la rasa, segurament a quedat a la memòria de les dones com una de les tasques més dures, sobretot a l’hivern. Hivern i estiu els vaivens per rentar la roba eren freqüents, la tornada es feia especialment feixuga perquè es feia el desplaçament amb tota la roba molla. Hi havia cases que tenien una bassa o un safareig a l’era, d’altres en canvi, per rentar la roba havien de fer desplaçaments de gairebé mitja hora a peu. En èpoques de saquera, aquestes distàncies podien augmentar ja que la recerca d’aigua era més complicada.

El sabó s’elaborava artesanalment amb el llard del porc. La cendra s’utilitzava de lleixiu per a la roba blanca. Es posava la roba en un bugader, es tapava amb un drap i es posava cendra a sobre. Llavors s’hi tirava aigua calenta i es deixava actuar. També hi ha qui per la roba negra feia servir aigua de bledes. Anar a rentar també era un moment social. Tal com indica l’expressió “fer safareig”, era un moment per compartir i explicar vivències del dia a dia entre dones.

Rentant els plats a la riera de Madrona Fotografia cedida per: La família Torrent de cal Sastre d’Ogern.

“Rentàvem la roba de la manera que podíem. En aquesta bassa d’aquí a baix, i quan no n’hi havia aquí, havíem d’anar on podíem. I amb cendra també ho havíem fet. Posàvem la roba, la mullàvem i la posaven en un bugader i llavors hi posaven cendra a sobre i anàvem fent escalfar aigua calenta, que teníem penjada al foc, i anava baixant per allà. Era fer bugada que en deien. Em sembla que l’ensabonàvem , primer. Feien sabó, amb olis i sucs... i amb sosa i anar remenant, anar remenant allà al foc fins que es prenia.” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet. “A Sant Climenç anàvem a baix a la font amb aquell toll que hi ha, els primers anys, després van posar safareig. Hi havia 5 safareigs, baixava l’aigua de la font. Hi havia dies que ensopegaves que eren tots plens. Rentàvem la roba a baix a la font i la pujàvem molla amb un cove i una galleda on hi portàvem el sabó, la pala, la legia...” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç

Teodora Axcona fent la bugada al safareig d’Ogern (1950). Foto de la família Torrent de cal sastre a Ogern

“Per aquí a dalt, teníem un hort allà a baix a la rasa, que hi havia cap a una hora. També hi anàvem a rentar... Els anys de secada. Quan hi havia aigua a les basses, es feia a les basses, i si no hi havia aigua a les basses, anàvem allà a baix... I un any, deu ser el 45, que hi va haver molta secada, llavons es va acabar aquella rasa i llavons anàvem allà a baix al Vilar, que hi ha uns bullidors d’aigua. I allà no s’hi acabava. I allà hi havíem anat a rentar alguna vegada. A una hora i mitja a peu... Hi anàvem amb el carro o bé amb l’animal. I llavores, quan hi havia secada, s’anava a fer pregàries.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar.

“El sabó el fèiem amb el greix del porc. Matàvem el porc i amb el suc la mare el feia. Sinó compràvem pastilles de sabó. Rentàvem coses negres amb aigua de bledes. I amb cendres... Amb un cubell gran, que hi havia pestus que eren de pedra. Amb un bugader que tenia un forat a baix. Hi posaven tota la roba. A sobre si posava un drap més fort, i cendra, i anaven tirant aigua calenta. Es feia per la roba blanca, tots els llençols. Hi passaves no se quantes hores amb l’aigua calenta. Feia com un lleixiu. Quedava neta.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós.

“Fèiem sabó amb la llard de porc. Jo havia rentat la roba 10 anys al safareig que teníem al pati.” Cèlia Albets, 1946. Nascuda Can Cols, Navès. Casada a Les Planes de Clariana del Cardener.

9—


Cosir i apedaçar Les nenes ja des de ben petites anaven a aprendre a cosir, algunes ho compaginaven amb l’escola, d’altres en canvi, després de l’etapa escolar anaven un parell d’anys a fer labors. La majoria anaven a cases particulars a aprendre’n. Modistes, minyones, monges, mestres, mares, veïnes... ensenyaven a les nenes i joves perquè després elles

mateixes es confeccionessin els seus vestits i la roba de la família. Tan o més important era cosir una peça nova com apedaçar-la per a ser reutilitzada. Compraven la roba als marxants presents als mercats i fires dels diferents pobles.

Brodant a Salanova, La Molsosa (1930) Arxiu Casa Salanova

“Després de la guerra va venir una noia de Manresa, era una amiga de la minyona que teníem. Era modista. Després es va fer monja. Va venir a casa i em va ensenyar de cosir, i als 12 anys em vai fer el primer abric. Quan es va fer monja jo teia 14 anys, però ja m’havia ensenyat el corte. Després van venir noies a aprendre de cosir a casa, perquè jo els n’ensenyés. Els temps que no s’havia d’anar a ajudar al pare a fora. Venien, es duien el dinar, feiem una mica de xerinola, i a la tarda hi tornàvem. Tallavem i muntàvem els vestits.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós. “Brodar se n’ensenyava a l’escola. Anàvem a aprendre corte. Fèiem patrons, vestits, pantalons... de casada ja no vaig tenir gaire temps de cosir, però era una de les coses que m’agradava i encara m’agrada.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner. — 10

“Aquell temps s’apedaçaven mitjons, pantalons, camises... I quan vaig ser més grandeta... Perquè ara venen les camises fedes, però quan era jove no. Les de treballar, s’havien de fer. Es comprava blauet, en deien blauet, d’aquell gènero. Llavors jo vaig anar a cosir a Casserres, a aprendre de cosir a Casserres. I hi anava en bicicleta o a peu. I llavores en allà ja em van ensenyar com se tallaven i llavors ja les feia amb la meva mare. Anava unes hores al matí amb una modista. I llavores devien ser, a casa, set homes o vuit... però el meu germà petit... Sé que un any vaig fer set homes, dues camises per cada un... eren 14 camises. Aviat s’és dit. Bueno, m’hi ajudava la meva mare, però igualment...” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar.

“En qüestió de vestuari —sabates i aquestes coses— fins que vam ser grans ens ho feia la mare. Ens ho comprava i ens ho feia ella. Quan la meva germana va ser més gran, ho anava a comprar ella i ho feia ella, també. Compràvem la roba i confeccionàvem els vestits.” Encarnació Freixes, 1929. Cal Ribera, La Molsosa.


Posar el plat a taula Els aliments extrets de l’hort i del porc, eren el puntal de la dieta d’una casa de pagès, s’aprofitava tot el que es tenia a l’abast. Els àpats eren molts més calòrics que actualment. Menjaven productes de temporada, la patata i un trosset de cansalada eren presents en la majoria dels àpats de cada dia. El pa també era un aliment que no es ga-

vanyava, per esmorzar era molt típic menjar sopes de pa o sopes escaldades. Els dies de festa – Nadal, Festa Major... – per dinar s’acostumava a menjar una bona escudella i pollastre i per esmorzar pa amb xocolata. La cuina era cosa de les mestresses i les dones de la casa. Es cuinava al foc a terra i als fogons de pedra, més tard van venir les

cuines econòmiques. Els forns només es feien servir per fer pa, si es volia gratinar els canalons es posava una tapa sobre la plata i es posaven brases a sobre. Servir i posar el plat a taula també ho feien les dones. En dies de feina, menjaven els homes junts i més tard o a la cuina ho feien les dones.

“Per esmorzar: un plat de sopes i verdura, un tall de cansalada o bé un tros d’arengada. Per dinar, escudella —una escudella amb un os de pernil. Si hi havia botifarra, botifarra; si hi havia costella, costella... Lo que hi havia: mongetes, patates... Per sopar, altra vegada verdura i sopes. Anàvem a buscar roelles i fèiem amanida de roella. I llitsó... no sé si sap què són, els llitsons Fèiem una amanida. Cada dia al vespre havíem de menjar amanida, sopes i verdures. Allavores el celler era el puesto més fresc. Me’n recordo que compràvem un bacallà sencer, d’aquells grossos, i perquè no s’assequés el baixàvem al celler. I si era menjar per dos o tres dies també el portàvem al celler.” Encarnació Freixes, 1929. Cal Ribera, La Molsosa.

“Per esmorzar, mira: primer menjàvem sopes, i després verdura. Moltes vagades era del vespre, però si no en tenies del vespre la collies al matí. Jo me n’havia fet un bon tip, a l’estiu, d’anar a collir les bledes a l’hort per esmorzar. Allavors les anava a collir a l’hort i encara les havia de coure per esmorzar, pels homes. I llavors fèiem sopa de pa. Sí, sí, sempre, i el tall. Cordons! Es guardava tot el tall per l’estiu, a l’hivern no en menjàvem, de tall, perquè es guardava per l’estiu.” Rosa Pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet.

Cuina de l’Hostageria del Miracle. Autor: Lluis Bonet Garí. Fons fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

“Al dia a dia menjàvem moltes patates, cigrons, mongetes, llenties... perquè tot això ho collíem. Però patates moltes, casibé cada dia menjàvem patates. Un dia amb cols, l’altre dia amb carbassa, soles... amb el què fos, de tota manera. Els dies de festa menjàvem pollastre. Lo que ara ens mengem cada dia, llavons ens ho menjàvem per la festa major i nadal. També menjàvem una bona olla de caldo d’aquell tan bo amb pilota. La meva mare en sabia molt de cuinar.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç. “Goita, a l’hivern poca cosa. Per sopar no havia menjant mai tall: Un platet de sopes, una mica de col i patata, i ja està. Lo que es feia. Cada dia minjàvem el mateix.” Àngela Badrenas, 1919. Cuineret, Pinós. Puigpelat, La Molsosa.

“Per menjar sopa de farigola, potser és el que es gasta més.” Francisca Clotet, 1922. Cal Paradís, Salo.

“Llet de vaca i de cabra i la mare feia molt formatges i plantaven herba col, pel gasto de la casa. Llet sempre anàvem tips de llet. Esmorzàvem pa torrat amb sucre i llet.” Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera. Casada a Cal Milhomes, Castelltallat.

11 —


Matança del porc a Cal Secanella Foto cedida per la casa Secanella de Llobera

Matança del porc El dia de la matança del porc era tot un esdeveniment a les masies, els assegurava el proveïment de carn durant tot l’any. Es matava amb lluna vella i l’època idònia era de desembre a febrer. Durant aquest dia homes i dones desenvolupaven tasques clarament diferenciades. Els homes s’encarregaven de matar el porc, descarnar-lo i especiar i amassar les carns. Les dones en canvi, es dedicaven a remenar la sang, netejar i embotir els budells. A més a més durant la matança les dones se’n cuidaven de fer el menjar per a tota la gent que havia vingut a ajudar, i un cop finalitzat el

Veïnes de Freixinet fent botifarres (1940) Arxiu Associació de veïns de Freixinet (Casa Vilorbina)

— 12

mondongo, havien de netejar tots els estris i draps utilitzats. Si el dia de la matança una dona tenia la menstruació, segons les creences populars no podia tocar la carn, només podia netejar els budells, ja que es creia que es podia fer malbé tot el tall i no guardar-se. “Quan matàvem el porc, venia una cosina i la meva tieta, era una germana del meu pare, i me’n recordo que fèiem una festa nosaltres, quan érem petits, que vinguessin! Venien ells i nosaltres i si llogàvem algú... molta feina i un bon dinar...” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet.

“Matàvem el porc cada any, i així ens vam anar fent grans. La vida era molt diferent de la vida d’ara, he viscut un canvi molt gran amb menjar i amb tot.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner. “Matàvem tres porcs cada any. Dos amb un dia i un altre dia un altre. Abans de sembrar en matàtavem un i cap al febrer en matàvem dos més.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.


Omplir el rebost Per conservar tot el tall del porc, l’assecaven o el confitaven en olles plenes de llard del porc. L’endemà de la matança es confitava la costella, el llom, la botifarra blanca i la negra. Per fer-ho es coïa el tall a foc lent per després posar-lo amb olles de terrissa cobert de llard per conservar-lo. També era feina de dones conservar tots els excedents de l’hort. Es feien conserves de tomàquet, pebrot, olives, bolets... i confitures de préssec, prunes, figues i de tots els arbres fruiters que hi havia als marges dels camps. Això els permetia poder-ne menjar durant tot l’any. Totes aquestes conserves s’acostumaven a guardar al rebost o celler, les estances més fresques de la casa.

“El confitat, s’agafava el porc, la costella, tall, o el dumillo, i llavors es coïa amb el llard que portava el porc, i es posava en unes olles de terrissa, i s’havia d’omplir de suc, ben ple, i aixís es guardava. I s’havia d’estar molt al tanto que no hi caigués ni una fressa ni una gota d’aigua, perquè sinó no es guardava... es feia ranci.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar. “Quan hi havia l’hort i l’àvia, feien conserves: les embotellaven. Portaven les tomaques madures, les pelaves, es trituraves i les embotellaves, les feies bullir. Sobretot ben tapades i es feien bullir. També es feien confitures de préssec i prunes.” Francisca Clotet, 1922. Cal Paradís, Salo.

“No tant com ara perquè a l’hivern la gent ja confitava col, pebrots, ... la gent abans ho arreplegaven tot per passar l’hivern. Pebrots, l’escalivàvem i el ficàvem a dins d’una ampolla de xampany i en cabat el tapàvem amb aquell tap i el lligàvem. Si els taps eren bons no se’n gabanyava cap. Per conservar els tomàquets, els posàvem en pots, i es guardaven al celler cap per avall, perquè el tap no s’assequés.” Montserrat Barcons, 1927. Riner “Els bolets. No els venien, però els confitaven amb sal, com les olives. També havien confitat ous amb calç per l’hivern.” Francisca Jordana, 1935. Fontfreda, Castelltallat. Viu a Palà de Torroella.

Les conserves de tomàquet es guardaven amb ampolles de cava i taps de suro, el bròquil i els pebrots coberts de vinagre, els ous amb calç i els bolets amb sal. Els pollastres o conills, es mataven el mateix dia que es consumien.

Hort Normalment les cases de pagès feien dos horts, el d’estiu i el d’hivern. El d’estiu necessitava molta aigua, les cases que no tenien un pou o una bassa prop de casa que els permetés disposar d’aigua durant tot l’any, localitzaven els horts al costat de torrents o rieres. Això de vegades implicava fer autèntiques excursions per anar a cuidar l’hort. En canvi, en els horts d’hivern no hi havia tanta demanda d’aigua, cosa que els permetia poder-los fer a l’era de casa. En un hort d’estiu es podien trobar les hortalisses típiques d’aquesta època com ara tomàquets, mongeta tendra, enciams, pebrots, albergínies... Als horts d’hivern s’hi plantava cols, faves, cebes... D’un any per l’altre es guardaven les llavors per poder-ne fer planter per l’any sobre. Per saber quan tocava plantar cada cosa, es tenia en compte els cicles lunars. També es plantava molta varietat de llegums – cigrons, guixes, pèsols... – era per l’autoconsum però si els en sobrava, el venien.

Casament dels propietaris de la casa Comardons (1950) Foto cedida per la família Torrent de Cal Sastre a Ogern  

“Fèiem blat ordi, pèsols, cigrons, faves, de tot. Pel consum de la casa i després el que els sobrava, per vendre, i fèiem vinya també, collir reims, i arreglar els ceps.. de tot.” Núria Marsinyach, 1930. Casa Garriga de Matamargó. Casada a Salo. “A l’hort hi teníem una mica de tot, molta verdura... (mongeta tendra, tomaqueres, pebroters, bledes...) tot el que es necessitava per regar. Fèiem embassar l’aigua d’una riera per regar-lo. Segons de què, guardàvem la llavor. La meva mare es dedicava a fer planter de moltes coses (tomaqueres, pebrots, albergínies...). Pel bestiar també fèiem remolatxa. A l’hivern fèiem patates, cols... es menjava de temporada, no com ara!” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner.

“I en acabat més grandeta també anàvem a l’hort. Anàvem a collir cigrons, guixes... ben dematí! La padrina, pobra padrina ens cridava i natres quèiem de son i ens deia. Ja veureu quan sou a fora, que us agradarà! Veureu els planetes i els estels (ella en sabia molts noms) Clar, encara era fosc. Anàvem a fer el que en dèiem llegum, i amb un volantet ja sabíem segar.” Montserrat Barcons, 1927. Ca l’Estruc, l’Avellanosa. Cal Auba “Miràvem la lluna per tot, per matar el porc, per menjar, per plantar... jo penso que anava bé.” Mercè Bru, 1936. El Mas, Castelltallat.

13 —


Cuidar bèsties A totes les cases hi havia animals, destinats a l’autoconsum i a la venda com a complement a l’economia domèstica. Habitualment era feina de dones tenir-ne cura. A tot arreu es criaven conills que es portaven a vendre als mercats. També hi havia pollastres, gallines, oques, ànecs... dels quals se n’aprofitava la carn i els ous. A cap casa tampoc hi faltaven els porcs, que eren la principal aportació de proteïna animal de la dieta. En funció de la gent que hi havia a casa es mataven i s’engreixaven més o menys porcs. També era freqüent que una casa tingués truges per fer criar i vendre els porcells que no es quedaven per engreixar. No a tot arreu hi havia un porc mascle, ja que era car de mantenir, així que les dones anaven caminant amb les truges a les cases veïnes per a cobrir-les.

“De bestiar teníem gallines, pollastres... Tot per vendre i pel gasto de casa. Porcs, només per matar i fer conserves.” Encarnació Freixes, 1929. Cal Ribera, La Molsosa “Teníem unes quantes truges, porcs, gallines, conills, coloms, de tant en tant menjàvem colom. També teníem 3 o 4 cabres. Fèiem mató i bevíem llet de cabra, amb herbacol. De vegades algun formatge, però es necessitava més llet.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós. “Els conills al mati trepadella seca i a la nit verda. Ho collíem nosaltres amb el burru, les dones, era feina nostra.” Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera. Casada a Cal Milhomes, Castelltallat.

“Llavores en aquell temps, es tenia truges, llavores no hi havia el que hi ha ara... pinsos i tot això. I llavors es feien remolatxes, cols, i s’anava a collir, llavors es feia bullir en una caldera i esclar... ja tenien... i llavors això era coses de les dones. I ja hi havia feina, ja.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar. “Portàvem les trujes a cobrir. Hi havia dies que no volien caminar, d’altres que corrien més que tu i d’altres que volien anar per un camí que no tocava. Portàvem un cistelló de gra i intentàvem fer-les creure, però costava molt. Això era feina de les dones.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner.

Feina d’homes La feina dels camps i dels ramats es ben sabut que era cosa d’homes. Tot i així, les nenes des de ben petites havien ajudat en aquestes tasques. En èpoques de més feina les dones també ajudaven pasturar els remats, a bibrar —arrencar les males herbes— els sembrats, a fer garbes, a batre el blat o l’ordi a l’era... “El meu pare feia de pagès. Jo l’havia ajudat molt, menus llaurar, ho havia fet tot. Havia nat a aplanar, a segar, que segava amb la dalla. Fèiem blat i ordi, i ho portàvem amb la mula a moldre al Molí de Pleixats. Quan el pare no els va poder carregar els vai haver de carregar jo. Sacs de 40 kg. El pare també feia llenya al bosc, jo l’anava ajudar a xerracar, amb un xerrac d’aquells que s’agafaven per cada cap. Havia fet més de xicot que de mossa.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós.

Observant les oques prop de la casa Secanella Foto cedida per: casa Secanella de Llobera

“El temps de sega encara segaven amb volants, sempre venien tres o quatre homes a segar i segaven també amb alguna màquina gavelladora o això. Feien garbes i es batien a l’era... jo me’n recordo que hi havia prou anat allà! Ens feien anar a treure el gra i aparta’l.” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet.

Josefa Angrill agafant cabrits (1960). Foto cedida per la família Santaularia de la Masia a Castellar de la Ribera

— 14

Rosa Bru Rial donant menjar a l’aviram Foto cedida per Cal Mariquit a Sant Mateu de Bages

“Fèiem de pagès. Anar al camp. El dia que havíem d’anar a birbar, anàvem a birbar, a arrencar; quan havíem de plegar garbes, anàvem a plegar garbes... Mira, la feina dels homes.” Encarnació Freixes, 1929. Cal Ribera, La Molsosa.


Mercats i fires La petita autonomia econòmica que tenien les dones de pagès sovint venia de les vendes a mercats de la zona. Els mercats i les fires dinamitzaven la vida social i l’economia dels pobles i les cases. Les dones hi portaven a vendre conills, pollastres, ous, verdures... i a la vegada compraven el que els hi feia falta per passar tota la setmana. Com que les distàncies es recorrien a peu hi havia molts mercats i cada zona tenia el seu mercat de referència. Els mercats més importants eren a Solsona, Cardona, Torà i Calaf. Però pobles com Sanaüja, Su i l’Hostal Nou també tenien el seu mercat. Les fires també havien tingut molta importància. En destaca Solsona amb 13 fires l’any —entre elles la de Sant Isidre i la de Sant Josep— i Torà amb quatre. També hi havien les Fires de la Torregassa i l’Empelt,

“Cada divendres, a casa meva teníem carro amb vela, i anàvem a Solsona a mercat. Hi portàvem els conills i de tot. Després, passada la guerra, ja es va començar a fer mercat aquí l’Hostal Nou, els dijous. Baixava una de Solsona, la Caputxina, que feia d’arramassadora. El pa, abans de la guerra l’anàvem a buscar a Solsona. Quan va entrar la guerra vam fe fer el pa a l’Hostal Nou, i ja sempre més. El mercat el feien vora l’Hostal. Baixava el ramassador i portaves conills i el que volguessis. Molts també els duiem a Cal Coll (a Solsona). No anàvem gaire al mercat aquí. Després amb el meu home vam anar al mercat de Torà. La Caputxina va dixar de venir, i ho baixàvem a Torà, que es deia que pagaven millor. Després dúiem els conills a Cal Coll, i també hi compràvem.” Maria Freixes, 1927. Secanella, Llobera. “Venia la Caputxina amb el Pere del Lloch, que li portava el camion. Aquí davant del magatzem

ha allà, hi anàvem a pentinar-nos. A la tarda hi feien un ball. Hi havia paradetes...” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. “Anàvem a Calaf el dissabte a vendre el que fèiem. Les besties i tot. Passàvem cap a la Molsosa, cap a Serra la Nova i cap a dalt, per cal Pere i per les basses. I a comprar també anàvem a Calaf. Al mateix anar al mercat a vendre ja compràvem per tota la setmana.” Núria Mercadal, 1935. Cal Serra Braners, Castelltallat. Casada a Pinós. “A Torà feien 4 fires. Una l’últim diumenge de maig, una l’últim de setembre, una l’últim de desembre i l’altra no me’n recordo. La de setembre en deien la fira dels bitxos. Baixaven els de Tiurana amb aquells coves plens de bitxos. La gent els comprava per confitar-los i tenir-los per l’hivern.” Maria Guilanyà, 1929. Sant Diumenge, Riner. Bells, Llanera. “Menàvem la terra i jo anava al mercat. Primer hi anàvem amb un animal, el dia que teníem de portar més fato hi anàvem amb carro, però el dia que no n’hi havia gaire hi anàvem amb una mula. Hi anava jo sola amb una mula, i anava a vendre. Les dones de Calaf ja m’esperaven quan arribava allà, perquè quasi bé tot el que portaves, ja ho portaves vengut perquè t’ho havien encomanat de l’altre dia: “Quan vinguis porta’m d’això, porta’m allò i allò altre...”. I arribaves allà i venien totes les dones a buscar-t’ho. I hi anava sola, sí, sí, sola, sola.” Rosa Pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet.

Mercat a la plaça de Torà Fotografia cedida per la família Fustagueres de Vallferosa

molt concorregudes i que actualment encara es celebren. Aquestes fires tenien el seu origen en la transhumància i hi assitia molta gent tan de la comarca com de comarques veïnes. Acostumaven acabar amb un ball de tarda. Una de les figures recordada i coneguda per tothom era la Caputxina, una arramassadora de Solsona que es recorria tots els mercats i fires comprant conills, gallines, pollastres, ous i tot allò que la gent portava de pagès, per portar-ho a vendre a les capitals.

d’allà, allà terra hi havia unes esteses d’ous! No hi havia trànsit a la carretera. Hi abocaven els ous allà, i sempre portava una dona per ajudar-li a plegar-los, i llavors ho portava a Barcelona i això. Feien dos mercats, al matí anaven a Su, i a la tarda aquí, i dinaven tots aquí. Es feia la Fira de Sant Josep a Solsona. Ha canviat molt tot. A Solsona hi havia 13 fires l’any.” Maria Sort, 1932. Nascuda a Cal Ton de la Sort, Alinyà. Casada a Llobera.

“I llavons anàvem a portar la llet al Miracle amb els veranejants que s’estaven a les cel·les. Ho anàvem a portar tot, la llet, els ous, els pollastres, els conills, bledes, enciam, patates, mongetes... de tot! Cada dia anava carregada igual que un ruc, cap al Miracle. Trigava uns 20 minuts a arribar-hi, i anava tan carregada que a vegades havia de fer dos viatges. Aquella gent comprava, i si ho trobaven a pagès no ho anaven a comprar a Solsona no. Amb una lechera de llet a una mà i una cistella grandiosa a l’altra i au, cap al Miracle. Això ho vaig fer durant anys, casibé fins que em vaig casar.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç. “De fires no en deixava passar cap, hi disfrutava molt. Hi anàvem a Solsona, a vegades a peu i en bicicleta.” Elvira Vilajosana, 1916. Cal Teixidor, Clariana del Cardener.

“Anàvem a la Fira de l’Empelt. Hi anàvem a peu amb unes esperdanyes, i quan arribavem allà ens les canviàvem i a aquella casa que hi 15 —


Minyona amb segadors a St Mateu de Bages Anys 50 aprox. Font Arxiu Gina Carner

Solsona ALT URGELL

Pinell

Madrona

SOLSONÈS

Miravé

BERGUEDÀ

Hortoneda

Clariana

Pinell

St Climenç

Santa Susanna

Llobera

BAGES

Hostal Nou

Sallent

Clariana de Cardener

ANOIA

Freixinet El Miracle Cardona

L’Avellanosa Su St Just d’Ardèvol

Llanera

Matamargó

Vallferosa

Ardèvol

Salo

Sant Serni Vallmanya Fontanet

Camins a mercats i fires

Torà

Claret

Pinós

Cellers

Prades Enfesta La Molsosa

Mercats Fires

Calaf

— 16

La Molsosa

Torredenegó

Sanaüja

Pinós

SEGARRA

Riner

Peracamps

Riner

Llobera

NOGUERA

Castelltallat


Minyones Per a mantenir el funcionament d’una casa de pagès feien falta moltes mans, és per això que les nenes ja des de ben petites col·laboraven en les tasques de la llar. Les cases amb més recursos acostumaven a tenir minyones que ajudaven amb les feines de casa i mossos que ajudaven amb les del camp. Minyona és sinònim de criada i es caracteritza per ser noies joves que podien començar a exercir amb nou o deu anys. Els motius per ser minyona eren diversos, solien ser les filles més petites, que en tenir les germanes grans ajudant a casa, aquestes anaven a feinejar a altres cases que els feia menester amb la canalla, la casa, les bèsties i l’hort. D’altres motius que portaven a fer de minyona era si es moria el marit de jove i no s’heretava cap mas.

Ser minyona no era sinònim de cobrar un jornal, la majoria treballaven a les cases a canvi de tenir les necessitats bàsiques cobertes, eren poques les que feien la feina de manera remunerada.

Maria Pubill donant menjar a les gallines Arxiu familiar Serra-Pubill

Durant la postguerra ser minyona va ser una de les principals sortides laborals per a la població femenina de les zones rurals. El fet del requeriment de nenes i adolescents per a treballar a les cases de pagès, remarca la necessitat del treball femení en l’estructura familiar per a que tots els engranatges funcionessin.

i encara hi sóc. A aquestes cases, no, no ens pagaven res. Ens deixaven estar a la casa i ja està. Encara no sé com podíem viure. Cada dia anar canviant els tractes. Però el meu germà deia: “Això no pot ser!.” Àngela Badrenas, 1919. Cuineret, Pinós. Puigpelat, La Molsosa.

Grup de segadors menjant Arxiu familiar Serra-Pubill

“Vai venir a Llobera als 18 anys, per quedar-me aquí a treballar, de minyona. La meva cosina se’n va anar de jove a Cal Joanot. Es va estar molts anys aquí de minyona. Quan es va casar vam baixar a bodes, a peu. Era filla de Perles. I van dir si es trobaria una altra minyona i va dir que tenia cosines, que poder vindrien prou. Érem 5 germanes. Vam baixar el dia de la Fira de Sant Martí, a Solsona. La cosina es va casar l’endemà, i vam dormir entre aquí i Cal Joanot. Es va casar i se’n va anar a Cal Joanot, i jo em vaig quedar aquí de minyona.” Maria Sort, 1932. Nascuda a Cal Ton de la Sort, Alinyà. Casada a Llobera. “Al 14 anys vaig anar 3 anys a la fàbrica de Torà. Aleshores van baixar uns tiets d’allà dalt a Llobera i els van demanar els pares que em necessitaven com a minyona. Aleshores tenia 17 anys i allà mateix ja m’hi vaig casar i vaig baixar cap aquí a Cal Milhomes.” Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera. Casada a Cal Milhomes, Castelltallat.

“El meu germà em va portar a fer de minyona a Cirera. De Cirera me’n vaig anar a Cal Prat i de Cal Prat a Cal Ponts. Quan vaig arribar a Cirera ja havia acabat la guerra. Amb 12 anys ja me’n vaig anar a fer de minyona, el meu pare ja havia mort. Me’n cuidava de l’hort, roba i si tocava també feia el menjar. Per fer de minyona dormíem i menjàvem a la casa però no ens pagaven cap jornal, jo vaig marxar amb una mà al davant i l’altra al darrere.” Maria Àngels Font, 1929. Cal Balart, Aguilar de Segarra. Casada a Vallmanya “Llavors vam anar més avall, a Calaf, a Cal Tiodoro. A la casa dels vells de Calaf buscaven una minyona. També era dels mateixos amos, i hi vaig anar. M’hi vaig estar 3 anys. Jo llavors m’estava a la casa de Calaf fent de minyona, i la resta de família a la masia. Mentre m’estava de minyona a Cal Tiodoro, l’amo d’aquí a Puigpelat em va venir a buscar —llavors ja començava a córrer algun cotxe— i em van demanar d’anar-hi. Era el novembre del 1956,

“Als 11 anys ja em van posar a treballar. Em van fer anar allà a Muntaner per anar a acompanyar la canalla seva a estudi, però quan vaig ser allà resultava que em feien acompanyar la canalla però que em feien treballar més que no pas portar la canalla a estudi. Quan ja hi havia els pares a Muntaner, anava a treballar a moltes cases. Mentres hi vaig ser llogada estava allí a Muntaner i prou, però quan van venir els pares allavores anava a totes les cases que m’ho deien.” Rosa Pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet. “La meva àvia, la mare del meu pare, era filla d’una casa bona, però es va casar amb una casa molt pobra. El seu home va morir aviat i la meva àvia pobra dona va haver d’anar-sen allà on trobava feina, amb 4 criatures. Se’n va anar a Cardona a veure què li podien donar, i no li podien donar res. Se’n va anar de majordoma a Fontanet.” Maria Guilanyà, 1929. Sant Diumenge, Riner. Bells, Llanera. “A la casa ens dedicàvem de pagès. I amb la meva germana, anys més tard també anàvem a les cases de Matamargó, a rentar.” Núria Marsinyach, 1930. Casa Garriga de Matamargó.  Casada a Salo. 17 —


Dones i salut Les dones a pagès eren les encarregades de les cures de les persones dels nuclis familiars, especialment dels infants i de les persones grans de la casa. Quan algú es posava malalt eren les que realitzaven les tasques d’infermeria bàsiques i les quines recollien i preparaven tot de remeis naturals i casolans per guarir els malalts. La majoria de malalties es curaven amb aquests remeis.

Josefa Angrill amb Teresa Gaset a dalt de Ceuró (1955) Foto cedida per la família Santaularia de la Masia a Castellar de la Ribera

Neixements i sexualitat Les dones tenien els parts a casa. Si el part era complicat s’avisava al metge, però sinó els infants es tenien a casa amb l’ajuda d’una comadrona (llevadora) i de les veïnes. Normalment hi havia una comadrona per poble i era la que assistia a les dones durant el part. Quan una dona paria, no podia sortir de casa fins que no havien portat al nen o nena a l’església, normalment era al cap de 15 dies, i a les tres setmanes es batejava. A partir d’aquest moment, les dones ja podien fer vida normal. Després del part, si una dona tenia dificultats per alletar el seu fill o la mare s’havia mort durant el part portaven les criatures a les dides, eren dones que alletaven altres nens i nenes. La sexualitat i el cos femení ha sigut un tema molt silenciat durant molt temps. Durant l’embaràs les dones vestien amb roba ampla per amagar la panxa i quan la canalla innocentment demanaven per l’origen del nens se’ls explicava que els portava una cigonya de París o que l’havien trobat sota una col, darrere uns boixos o a la menjadora dels animals. Les encarregades d’explicar quatre coses sobre educació sexual a les adolescents — 18

eren les amigues o germanes més grans que ja s’havien casat. Una de les coses que els hi explicaven era el moment del primer contacte amb el marit. Però fins llavors, les nenes passaven la menstruació i tots els canvis del cos d’amagat. Al voltant de la regla hi havia moltes connotacions socials. Si tenies la regla t’excloïen de la matança del porc, no podies fer maionesa perquè deien que es tallava ni tampoc es podia tocar carn morta. Les dones rentaven i estenien els panyos que es feien servir de compreses d’amagat als rentadors. “Venien dones a casa a ajudar-te, en dèiem comadrones. També hi havia dides que alimentaven els nens que se’ls havia mort la mare. Portaven els nens a casa la dida.” Maria Àngels Font, 1929. Cal Balart, Aguilar de Segarra. Casada a Vallmanya. “Home, quan havien de tindre una canalla nosaltres no ho sabíem, tampoc, que l’haguessin de tenir. Perquè no era com ara, ara ja els ensenyen. Llavores ningú els veia, perquè les dones anaven vestides d’una altra manera i això no ho sabies. Jo me’n recordo quan va néixer la Carmeta, sé que la Loreto, com que era més gran, a ella suposo que li devien dir. I me’n recordó que la mare es trobava malament i naltres: “I què tindrà, la mare? I què tindrà, la

mare?”. Sé que la Loreto em va dir: “No patiu per la mare, la mare tindrà una nena o un nen”. I bueno, ho vam deixar així. I va, i va tenir una nena. I tots naixíem a casa, sí, sí. Oh, i tant! No, hi havia una dona allà de Prades, d’allà a Vilansosa, que era la comadrona de tot aquell veïnat de per allà. I es cuidava de tot, ella. Només anaves a buscar aquella dona i després alguna veïna, i ja està. De metges, cap! No, no pas... Si no és necessari, eh! Si era necessari s’havia d’anar a buscar el metge. Quan una dona paria no podia sortir de casa fins que l’havien portat a l’església —el bateig de la criatura era després—. I llavores tres setmanes, em sembla que estaven a sortir, i a batejar-la. No sortia enlloc, no! No, no podia sortir enlloc. Treballava a casa i el que volguessis, però no podia sortir de casa.” Rosa Pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet. “Comadrona: l’àvia de Cal Bertran (la besàvia) hi anava a les cases. Jo els dos grans el vaig tinguer amb ella. El petit ja vai anar a Cardona però abans no hi havia ningú. Tenies de fer venir algú. I ja vaig anar a la comadrona de Cardona i ja el vaig tinguer a l’Hospital de Cardona. He tingut quatre fills: una filla i tres fills. Els altres van sortir de casa i no hi vaig estar gaire. La dona de Cal Bertran però llavors ja era molt gran i vam dir d’anar a Cardona.” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet.


Metge Només s’acudia al metge si era estrictament necessari i per als problemes i malalties majors. Els metges residien als nuclis de població més grans. Per proximitat al territori, els metges que donaven servei a la zona eren els de Solsona, Cardona, Torà, Calaf i Súria. Quan algú estava malalt, s’anava a buscar el metge a peu o amb mula i es feia venir a casa. “Allavores s’estava a casa, ni n’hi havia d’hospital. Venia el metge, i llavors et donava les medecines... El metge de Casserres, un tal Barniol. Però llavors hi havia un curandero, que en deien. I els meus germans van agafar el tifus. El Miquel va arribar molt fomut. I ho van dir an aquest curandero. Però llavors aquesta gent havien d’anar d’amagat del metge. I no, no, hi van conèixer. I llavors ve el metge, i el va veure tan bé, diu: “Caram, aquest miracle”, que feia, què li havien fet que anés tan bé. Sort n’hi havia d’aquests curanderos. Almenos a casa va anar bé.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar.

Escola Rural de Navès en la seva construcció (1945) Foto cedida per la família Clotet de Cal Minguet a Navès

“Al metge l’anàvem a buscar amb una mula. No hi havia cotxes. En 80 anys ha canviat molt.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós.

“Venien metges de Cardona o de Solsona. El metge Casas l’havíem tingut molts anys. Ara corren els malalts però abans corrien els metges d’una casa a l’altra.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner.

Remeis populars “Àrnica És pels cops, ho poses amb esperit de vi a sol i serena. Camamilla pel mal de panxa, til·la pels nervis, el romaní i el timó en ferides... Abans les plantes medicinals les assecàvem, es feien totes amb aigua. Les penjàvem a l’ombra perquè s’anaven assecant natural.” Francisca Clotet, 1922. Cal Paradís, Salo.

allò i feia una fumera i et feien posar allà, a curar-se. N’hi havia sort, d’aquests remeis. I el greix de serp. Les serps, les mataven, les blanques, que deien, que no totes eren iguales. I llavores treien el greix i també, pels mals, ho sucaven. I llavores encara, aqueixa serp, la salaven i les penjaven allà al rebost, i quan hi havia una malaltia, que tifus, o d’això, en tiraven un trosset a l’olla. Però esclar, a la canalla no ens ho deien, no ens agradaven. I si en tiraven, es veu, un bocí a l’olla, i deien que aquella serp anava bé.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar.

Sí, feien pegats. Jo sé que la meva mare feia pegats. Oli de cop, es feia oli i s’hi posava... I saüquer, una herba que n’hi diuen saüquer, i llavores es posava en unes brases, i allò feia una fumera i allò també anava molt bé. Mal de coll... Abans s’agafava molt, que ara no se’n parla, les galteres. Tota la canalla s’agafava galteres. I feien, amb les brases, hi posaven

“Quan ens posàvem malalts ens donaven aigues d’herbes: d’escupiosa, timó, til·la, flor de saüc, herba de Sant Antoni, d’herba prima... te’n dira un munt! L’aigua de flor de saüc amb una culerada de mel anava bé pel costipat, l’endemà ja estaves mig curat. Quan vaig pasar el xarampió... el caldo de serp blanca! Mare meva quina maniada... La mare havia

Les dones eren grans coneixedores de medicina popular, recollien tota mena de plantes del bosc i preparaven els seus ungüents i infusions per guarir tota mena de malalties, des d’un refredat al xarampió.

sentit a dir que la serp curava el xarampió i me’n va dorar, però com que sabia la meva mania amb les serps no m’ho va dir que era aigua de serp. I jo vinga a veure aigua de serp i escupiosa que es la cosa més dolenta que hi ha al món. Quan em vaig curar del xarampió, em vaig enterar que havia vegut aigua de serp i vaig agafar tanta mania que se’m va omplenar els llavis de panses.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç. Timó, camamilla. Jo penso que a base dels sulfats i això moltes herbes s’han perdut i no hi ha les quines hi havia. Recordo l’àvia que amb les herbes feia urgents però jo ja no me’n recordo de tot això. De petita recordo l’oli de ginebra, el de llangardaix... Posaven un llangardaix dins d’una ampolla d’oli, feia una pudor! O la pell de serp blanca que servia per a les ferides.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner. 19 —


Processó a Ogern per la Mare de Deu de Fàtima (1951) Foto de la família Torrent de cal Sastre a Ogern

Solsona ALT URGELL

Pinell

Madrona

SOLSONÈS

Miravé

Hortoneda

Llobera

Clariana

Pinell Riner

Llobera

NOGUERA

Santa Susanna

St Climenç

BAGES Pinós

SEGARRA

Riner

La Molsosa

Clariana de Cardener

ANOIA

Hostal Nou

Peracamps Sallent

Freixinet

El Miracle

Torredenegó Cardona

L’Avellanosa Su Sanaüja

St Just d’Ardèvol

Llanera

Matamargó

Vallferosa Sant Serni

Salo

Ardèvol Vallmanya

Fontanet

Camins a missa

Torà

Claret

Pinós

Cellers

Prades Enfesta La Molsosa

Calaf

— 20

BERGUEDÀ

Castelltallat


Dones, espais socials i festivitats Les festivitats dels nuclis de pagès estretament lligades a la religió. A continuació s’exposen les principals activitats que es duien a terme en dies festius i als diumenges, dia que s’aprofitava per fer activitats de lleure.

Representació per la Mare de Déu de Fàtima (1951) Foto cedida per la família Torrent de cal sastre a Ogern

Dia de ballada de Sardanes a Clariana del Cardener (1949) Foto cedida per :casa Flotats de Clariana de Cardener

Religió L’activitat litúrgica era molt seguida per totes les cases de pagès, tenia un caràcter popular i servien de relacions veïnals. Les parròquies eren les encarregades de generar un sentiment de comunitat dins del territori tan disseminat. En la quotidianitat del dia a dia, l’activitat de l’església estava molt integrada: les pregàries, les creences, resar el rosari, anar a doctrina, els tocs d’oració... eren alguns costums que es tenien.

per quedar exempt de fer abstinència, tot i així els divendres eren d’obligatorietat. Per Setmana Santa i Corpus era quan hi havien les processons més importants. Abans de setmana santa s’acostumava a fer el salpàs. El rector, acompanyat per un escolà anava per les cases beneint-les i tirant sal a les portes i a les finestres per protegir-les dels mals esperits. Les famílies a canvi acostumaven a donar ous, blat o diners al rector.

Els diumenges s’anava a missa i a confessar-se. Es deien dos misses, la missa primera que es feia a trenc d’alba i la missa major que es feia a mig matí. Dins l’església els homes i les dones tenien llocs assignats, els homes es situaven a l’esquerra de l’altar i les dones a la dreta. Normalment, les dones acostumaven acudir a la missa de primera hora, d’aquesta manera podien arribar a casa per a poder preparar el dinar. Els moments més assenyalats de l’any eren Quaresma, Setmana Santa, Corpus, la Puríssima i les festes de Nadal. Durant la Quaresma, sobretot els divendres, s’havia de fer dejuni i abstinència, no es podia menjar carn. Les cases podien comprar una butlla a l’església

“A casa érem molt religiosos, es resava el rosari... ho feia la mare. Cada dia. Els nens anàvem tots a missa. Tots. Uns anaven a missa major, altres a missa de matí —com que allavorens en feien dues, de misses, doncs els uns anaven a una i els altres a una altra. I els diumenges ens feien anar a l’església a doctrina. I antes de fer la comunió també ens feien anar a l’església i ensenyaven la doctrina.” Encarnació Freixes, 1929. Cal Ribera, La Molsosa. “Participàvem en moltes coses de l’església, la roba, enramades... una cosa normal d’una dona que viu a pagès.” Francisca Clotet, 1922. Cal Paradís, Salo.

“Es feia una professó per Corpus fins a Ca l’Armengol, fins aquella creu. A terra hi havia tot de flors trinxades. Hi teníem una feinada mare de Déu! Es feia una alfombra. Allavons per corpus es feia molta festa.” Maria Sort, 1932. Nascuda a Cal Ton de la Sort, Alinyà. Casada a Llobera. “Doncs per Pasqua... Sí, per Pasqua, el dissabte, o el dilluns o el dimats, passava el mossèn amb els escolans, anava a les cases i llavors havies de tenir un plat de sal i un càntir d’aigua, i un altre plat. I allò ho beneïa, i tirava la sal i l’aigua al plat, i allavores agafava un boix, un bocí de boix o el que sigui, i anava a les portes i hi tirava sal, ho beneïa. Això passava, sí. No sé per què es va plegar...” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar. “Les butlles era un paper que s’anava a buscar a la iclesia per poder menjar carn els dies de quaresma. Per tenir-lo havies de pagar uns cèntims. Tot i tenir la butlla, tots els divendres eren de dejuni i abstinència.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç. 21 —


Priores Les priores eren dones que s’encarregaven de tenir l’església arreglada. A cada parròquia hi havia dos priores, una casada i l’altra soltera. Era un càrrec rotatori entre les cases que formaven part de la parròquia, acostumava a durar un any. També es cuidaven de fer ramets de flors i els diumenges després de missa, dels dies més assenyalats, es col·locaven a la sortida de l’església repartint aquest ramets a canvi de fons per a la parròquia. “Si jo ho havia sigut, abans sempre era una casada i una soltera. Les priores fèiem rams per les festes i si hi havia alguna festa i ens deien per sortir, sortíem. Ara s’ha deixat de fer perquè

Homes vestits de caramelles. Foto cedida per la família Clotet de Cal Minguet a Navès 

Arxiu de l’Associació de veïns de Freixinet

— 22

només som 4 cases i de seguit ens tornava a tocar. A mi em va sapiguer greu que es perdés.” Cèlia Albets, 1946. Nascuda Can Cols, Navès. Casada a Les Planes de Clariana del Cardener. “Si, a Freixenet sortíem cada mes. A les festes importants sorties amb la safata de les flors per recollir una mica de caritat.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner. “Per la festa major era costum que al matí sortint de missa feien tres balls, i el prior solter havia de treure la priora soltera a ballar i el casat igual.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.

Enramada a l’església parroquial de Sant Serni a la Verge de Fàtima (1957) Foto de la Casa Flotats de Clariana del Cardener

Fent el dinar al Aplec del Santuari de Massarrubies (1968) Foto de la família Santaelalia, Masia a Castellar de la Ribera


Festes populars Les festes eren marcades per dates religioses, els pobles celebraven les festes majors i els sants més assenyalats que estaven relacionats amb els patrons dels pobles i els oficis més estesos com ara Sant Antoni o Sant Isidre.

Un altre costum eren fer fontades i aplecs, a fonts i ermites properes fora al nucli. En una fontada s’anava a dinar i a ballar a la font, normalment al matí es feia una caçera de conills que després es preparaven per dinar.

L’època on es concertaven més les festes majors eren al mes de maig i a finals d’agost fins a principis d’octubre ja que corresponia als mesos previs i posteriors a segar. En els dies de festa, una missa marcava l’obertura dels actes festius. Al sortir de missa es repartia pa beneït entre els assistents. Després es feia ball de migdia, un bon dinar de festa major a les cases, ball de tarda i si s’esqueia, una mica de sarau a la nit.

“Es feien festes a les capelles. Hi havia la Festa Major de Falou, la Festa Major de Torredenagó, la de Sant Jaume la de Llobera, Sant Quirze la de Montraveta. També donaven pa per Santes Creus a Peracamps. A Montraveta feien missa, el pa, i una mica d’aball abans de dinar. Els que veníem del poble de més lluny, dinàvem allà, que féiem foc allà sota un planell. I a la tarda feien més ball. A la Festa Major de Sant Quirze feien missa a la capelleta, i dos o tres balls. Els músics també tocaven a l’església. Els repartien a les cases a dinar, a casa en venien un parell, i a la tarda feien ball. A Llobera també.” Maria Freixes, 1927. Secanella, Llobera.

Les noies acudien a les festes i als balls acompanyades d’algun familiar, normalment el pare o el germà. Es col·locaven al voltant de la pista esperant que algun home les tregues a ballar. Uns dels balls que no faltaven a cap festa eren el de rams i el de casats. A les festes majors era on es començaven els festejos. També hi havia molta tradició a fer caramelles. Al principi només en feien els homes. Es passava casa per casa a cantar i ballar, era costum treure la mestressa de la casa a ballar. Les cases els hi donaven menjar i beure, si en alguna casa s’havia mort algú recentment no s’hi passava.

“A la festa major de Freixinet feien missa, a la tarda ball i a la nit també. Jo no he sigut mai balladora. Ni hi he anat mai a la nit (potser alguna vegada si hem tingut gent). Per Festa Major venien els parents a dinar. No anàvem a les altres festes. A Su sí que alguna vegada hi havia ant, perquè és més a prop i això...” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet. Al matí missa, al sortir ball. Llavors els músics els repartien per les cases. A la tarda tornàvem a fer ball, i a la nit sarau, que era ball en una casa. A Cal Millet n’haviet fet molt.” Maria Guilanyà, 1929. Sant Diumenge, Riner. Bells, Llanera. “La festa major és el primer diumenge de maig hi acostumàvem a fer dinar familiar i ens arreplegàvem més de 30 persones. Es feia ball i a vegades fèiem sarau al vespre a una casa veïna que tenien una sala ven gran.” Cèlia Albets, 1946. Nascuda Can Cols, Navès. Casada a Les Planes de Clariana del Cardener. “Les festes on anàvem era Cardona i Súria i a Manresa algun cop, feien festa i ball i navem a ballar i els diumenges missa i a la tarda rosari que et reunies el jovent i fer jocs i coses aixins. Ens coneixíem tots els del poble.” Núria Marsinyach, 1930. Casa Garriga de Matamargó. Casada a Salo. “Anàvem a ballar on hi havien les festes majors, molt lluny no perquè la meva mare no ens hi deixava anar gaire, com que era viuda... Llavons hi havia un recel amb això... Aviem anat a Freixinet, Riner, Su, Sant Roc, a Torredenagó...

Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç. “Hi havia bastantes fonts on es feien fontades. La Font Llarga entre Tubells i el Solé d’Avall, que no s’eixugava mai. També hi havia Gratallops. Cap baix a Llanera n’hi havia una que es deia la Font del Rector. Per la festa major, per Santa Anna, hi anaven molts i com que es podia caçar hi feien una perdiuada. Disfrutaven molt, menjaven conill i s’ho passaven molt bé.” Maria Tarrés, 1916. Nascuda a Lladurs, casada a Llobera. “Les caramelles nàvem casa per casa, i ballaven a cada casa. I havia de sortir la mestressa a ballar. Es feien amb animals, guarnists bé eh. Potser era el primer any que vai ser aquí, o el segon. Feien molta festa. I les taules feien una taula parada, qui més podia fer! Ens feien fer braços de gitano les cases aquí al forn. Si hi havia dol, si s’havia mort algú feia poc, no hi anaven.” Maria Sort, 1932. Nascuda a Cal Ton de la Sort, Alinyà. Casada a Llobera. “Les Caramelles, al meu temps només hi anaven els nois. Les noies, no, ui, no. Prou ens hagués agradat d’anar-hi, però no... Aquell temps... no. No hi havia anat cap noia. El que feien, que de vegades passaven per les cases, i els portàvem minjar. Encara que fos la nit, perquè corrien la nit i tot. Ja tocaven el bombo i corrents a parar taula, els convidàvem. Llavors, pujaven a minjar... Anaven amb animals, amb carro no. I més tard, ja van anar amb el tractor. Però de primer amb animals. Llavors, el quin portava la bandera, sortia la noia a agafar la bandera. I la mestressa, la feia ballar el traginer. També era divertit: allò era maco. Hasta ja, quan era noia, venien els de l’Espunyola, els de Montclar... Tothom venia.” Aurora Caballol, 1923. Ratera, Prades. Casada a Montclar. “També fèiem el foc de Sant Joan. Oh, i tant que sí! Fèiem un bon foc allà. Traginàvem llenya i fèiem una foguera allà, i au! I després, n’hi havia que s’atrevien a travessar —que deien que donava sort, i no sé, coses d’aquestes. Hi havia cases que no ho feien; hi havia cases que sí i cases que no. A casa meva jo ho havia vist sempre. I es veien els focs de lluny. Sí, sí, i tant com sí! I dèiem: “Guaita, ja es pot encendre foc que a dalt a casa ja està encès”. Cada família ho feia. Només fèiem el foc, no menjàvem res especial.” Rosa Pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet.

23 —


Guerra Durant la guerra es va passar molta por. Joves, capellans, monges, objectors... es van emboscar o refugiar en cases de pagès per evitar anar a files o per la persecució anticlerical que hi va haver. Els religiosos que s’amagaven en masies es feien passar per tiets o tietes concos, mossos o minyones. La gent de les masies va crear una xarxa de suport al voltant dels emboscats per fer-los arribar el menjar i passar-los informació. Les dones hi van tenir un paper fonamental ja que eren les que rebien la pressió directa dels guàrdies d’assalt i, a la vegada, s’havien de fer càrrec de la casa, el camp, els animals i la família. Moltes cases van patir robatoris de menjar, ramats, bestiar, carros... però tot i així, al·leguen la sort de viure a pagès durant la guerra perquè tot i la misèria mai van arribar a passar gana.

“El meu pare feia de pastor i els germans treballaven la terra. Per la Guerra, tenia 8 o 9 anys i els meus germans es van haver d’emboscar. El meu pare es va posar a treballar la terra, i jo feia de pastora. Passava una por quan passaven les avionetes del Franco i jo era al bosc amb el bestiar... Sentia a dir que tiraven bombes i que un s’havia de posar un tronc a la boca i ajaure’s a terra, jo corrents a amagar-me.” Maria Freixes, 1927. Secanella, Llobera. “Teníem emboscats. Joves, capellans... Eren molta colla. Ajudaven a casa també. Estaven a casa i quan sabien que hi havia escorcolls marxaven. Van fer una mina allà a un bosc, i anaven allà.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós. “Després de la guerra es va passar misèria, però jo no. A pagès sempre vam tenir patates i sempre vam tenir lo que anava fent falta.” Elvira Vilajosana, 1916. Cal Teixidor, Clariana del Cardener. “El meu pare es va emboscar. Ens venia a veure de nit quan dormiem però de dia no el veiem mai. Quan va estallar la guerra jo tenia 4 o 5 anys. També recordo que hi havien molts soldats i que no podíem estalviar de que se’ns possesin a casa a demanar aigua. La meva mare no bastave de trerue l’aigua de la sisterna.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.

Arxiu Associació de veïns de Freixinet

— 24

“Durant els 3 anys de guerra a casa no ens va passar res, vam continuar igual. El meu pare no el van cridar a quintes, va anar de poc però no va haver d’anar a la guerra. I dels germans, jo de cinc germans era la més petita, i el germà gran tampoc el van cridar per massa jove, tenia 17 anys em sembla o una cosa així.” Maria Guix, 1931. Nascuda a Casa Segués, Ardèvol, Pinós. Casada a Riner. “Quan va passar la guerra, per Muntaner van passar els nacionals. No va passar gran cosa. Van passar dos o tres soldats i sé que explicaven el que farien, que passarien els altres i no sé què... I un els va dir, diu: “No us fieu ni dels uns ni dels altres, perquè tots som iguals”. Diu: “Tant som els blancs com els rojos, som tots de la mateixa manera, si teniu alguna cosa mal endreçat, endreceu-ho perquè també s’ho emportaran uns que uns altres”. I així ho van fer. La mare els va explicar de les gallines: va explicar que li havien pres totes les gallines, i només li havia quedat una que l’havia tancat allà a una gàbia.” Rosa pallarès, 1924. Cal Gili, Pinós. Casada a Palouet.


Transport Moure’s pel Territori de Masies, i en general en terres pageses, era especialment difícil i més si eres dona. Eren molt poques les dones que es treien el carnet de conduir, per obtenir- lo les dones necessitaven una autorització paterna o del marit. Fins ben entrats els anys setanta les que volien treure’s el carnet de conduir necessitaven de fer el servei social un parell de mesos, a un hospital, a la Creu Roja... En general, les dones de pagès no sortien massa de casa, fos la seva o a la que servien. Quan ho feien, solien dependre d’algun familiar o marit, tret de viatges amb a peu o amb la mula per anar a vendre a mercats o dels pocs cotxes de línia que existien.

“Quan em vai casar, després els meus germans ja van comprar cotxe, i el meu home em renyava perquè no n’aprenia. Jo creia que no l’havia de menester mai, i ja ho crec que l’hauria hagut de menester. A Manresa hi anàvem amb el cotxe de línia del Galtanegra.” Elvira Vilajosana, 1916. Cal Teixidor, Clariana del Cardener.

“Quan vaig ser a Fontelles em vaig treure el carnet de conduir.” Mercè Bru, 1936. El Mas, Castelltallat.

“Recordo que el primer tractor que vam tenir el fèiem servir per anar a Cardona i tot. Hi van fer una caseta, era un tractoret petit.. ja era vell i hi van fer una caseta i per anar a Cardona ja no era allò d’haver d’agafar el cotxe a Can Ponç (perquè llavors, de cotxe de línia ja n’hi havia), fins a Solsona i a Manresa. Però llavors ja hi anàvem amb el tractor i llavors ja podies portar-hi les coses. I hi vam fer uns seient, que hi podiem cabre dos. I el quin portava el tractor.” Núria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet.

“Quan van haver-hi els primers cotxes amb tota la comarca del Miracle només hi havia un cotxe, que era del Vendrell de Su. Tenia un cotxe de línia que potser hi cabíem 30 persones. Anava sempre ple. Fins i tot hi havia dies que portava xicots a dalt amb els paquets! El divendres hi havia el cotxe de línia cap a Solsona, i el diumenge cap a Cardona.” Maria Bortoló, 1933. Nascuda a Vilaseca, Riner. Casada a Sant Climenç.

“A casa ens dedicàvem a la botiga i el meu pare tenia un camió, feia de transportista, i tenia un taxi. Va ser l’únic cotxe que es va salvar durant la guerra, perquè el vam amagar en un lloc que teníem. I va ser el primer cotxe que va córrer per aquí a Salo.” Francisca Clotet, 1922. Cal Paradís, Salo.

“A la Casacremada, el Manel, va ser el primer a tenir cotxe, un camionet.” Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Pinós. Casada a Pinós.

“L’Any 72 per treure’t el carnet havies de tenir els serveis socials fets, que allavornes podrien ser diferents coses... També es passava pagant dos o tres canastilles per sinó podies donar el temps. Quan jo me’l vaig treure allavorens ja no servien les canastilles i se que vaig anar al hospital dos o tres mesos a cuidar els iaios.” Immaculada Pujol, Freixinet.

Arxiu Associació de veïns de Freixinet

25 —


Noies a Solsona, 1947 Foto de la família Santaeulària de la Masia a Castellar de la Ribera

— 26


A LES DONES DE PAGÈS, I A LES DEL TERRITORI DE MASIES Tu i jo som dones d’heura. Embellim murs i tanques en establir diàleg. Som catifa de somnis, graons de sol, un vals d’arrels menudes. Dia a dia inventem la no-rutina. Amb els peus ferms ens vestim d’aire per ballar amb estels. Som dones d’heura, podem ser alades, arrel, estiu, bressol, deix… i mans! Sobretot mans obertes, fulles que acaronen pedres. Suspeses en el vertigen blau que ens teixeix. Llaços que nuen mans.

Marta Pérez Sierra, Dones d’Heura, 2011 27 —


Profile for L'ARADA creativitat social

Vaivens Femenins (Núm. 1)  

Memòria popular de les dones de pagès del Baix Solsonès.

Vaivens Femenins (Núm. 1)  

Memòria popular de les dones de pagès del Baix Solsonès.

Advertisement