“Una persona com Sherlock Holmes seria una bona mostra de persona a qui fa un gran servei la reflexió sobre la cultura de la seva comunitat. Tanmateix, ¿creieu que el famós investigador hauria tingut el mateix comportament en una cultura com la japonesa, per exemple? Per a ell tot era comunicació, tot li parlava, i els objectes o els gestos eren tan bons missatges per interpretar com les paraules. Aquells indicis, que per a la major part de la gent no eren significatius, ell els sabia posar en relació amb els altres i, tan aviat com podia, sistematitzava tota la informació. Sabia organitzar l’univers de signes que l’envoltaven d’una manera molt millor que els altres ciutadans. Ell coneixia bé una cultura perquè coneixia bé les estructures de la conducta, els hàbits i fins i tot les relacions amb les coses materials dels membres de la seva societat. I això el feia capaç de donar resposta a preguntes que es podia fer sobre els esdeveniments que podien semblar més insignificants de la vida d’una persona.”
Sebastià Serrano: Signes, llengua i cultura. Barcelona: Edicions 62,1980.
SÍM BOLS PER COM PARTIR De tots aquells hàbits, costums, creences o coneixements que identifiquen una persona com a membre d’una comunitat en diem cultura. I si ens preguntéssim quin és el signe o símbol cultural que defineix una societat i la representa, tots ens avindríem a dir que és la llengua. La llengua és l’instrument, el mitjà privilegiat pel qual assimilem totes les
actituds i els hàbits dels nostres avantpassats. De fet, tota la percepció que tenim del món ens ve desxifrada per la nostra llengua. A la llengua se li afegeixen senyals, símbols de tota mena, sovint transmesos de manera inconscient, que serveixen per integrar en un tot els nostres comportaments.
Quan parlem de la cultura d’una societat, parlem de relacions entre les persones, de paraules, de gestos, d’objectes, d’espais… de mites, de lleis, de la concepció del món. Comunicar els símbols d’un territori, doncs, vol dir donar a conèixer tot el que sabem, vol dir participar en un acte de comunicació comú, ja que aquests elements, aquests símbols, són portadors de tota la informació d’una comunitat. El llibre fa visible que la llengua i els símbols que l’acompanyen són els elements que conformen la identitat col·lectiva d’una societat, símbols que els seus membres comparteixen i amb els quals s’identifiquen.
Els membres d’una cultura, doncs, han d’aprendre a actuar de manera que puguin adequar els seus comportaments a un codi comú, per tal que puguin ser reconeguts per la resta dels membres de la seva cultura, si no no es podrien comunicar.
Aquest treball fa explícits l’enriquiment que produeix la diversitat lingüística i cultural, el respecte per les cultures i les llengües del món, i ens mostra alguns dels símbols que identifiquen els membres d’una comunitat i que donen sentit a la seva convivència.
Bernat Joan. Secretari de Política Lingüística i president del Consorci per a la Normalització Lingüística
SÍM BOLS QUE PAR LEN
Un símbol és un signe que les persones d’una comunitat, i a vegades del món, han establert de manera convencional per poder comunicarse. Si aquestes interaccions no les haguéssim sotmès a una sèrie de regles o codis, el nostre comportament seria incomprensible. No podríem establir relacions humanes de cap mena. Per això és tan important tenir una competència de comportament comuna. Símbols pretén mostrar que les persones de diferents cultures no tan sols parlen llengües diferents, sinó que tenen símbols i signes diferents per expressar les mateixes coses. No existeix cap aspecte de la vida humana en què deixem de comunicar-nos. La cultura, per exemple, que té molt a veure amb la manera com els individus s’expressen emocionalment, com pensen, com es mouen…, conté molts símbols que és imprescindible que una persona conegui perquè se senti integrada en la comunitat.
Símbols vol incidir en el fet que una manera d’aprendre coses de la cultura pròpia és reflexionar sobre les altres i veure què tenim en comú. Si estem atents a veure noves maneres de mirar les coses, ens coneixerem una mica millor nosaltres mateixos. Símbols vol apostar explícitament per difondre un valor: el del respecte per la diversitat. Estem parlant d’ensenyar actituds, de sensibilitats, de maneres de ser que fomenten una major cohesió i benestar social. Des d’aquestes pàgines us vull fer una forta encaixada de mans com a símbol del meu respecte i agraïment per participar en iniciatives com aquesta que fan que tots els ciutadans i ciutadanes que vivim al Prat, vinguem d’on vinguem, compartim signes i símbols que ens identifiquen com a comunitat.
Lluís Tejedor Alcalde del Prat
SÍM BOLS
UN PROJECTE DE COOPE RACIÓ
El llibre que el lector té a les mans és fruit de la cooperació entre la Dirección General de Integración de los Inmigrantes del Ministerio de Trabajo e Inmigración, l’Ajuntament del Prat de Llobregat i el Consorci per a la Normalització Lingüística. Ha comptat amb la participació de l’alumnat del Centre de Normalització Lingüística El Prat, l’Escola d’Adults Terra Baixa i el Centre de Promoció Social Francesc Palau, que en el marc del Programa per a una Nova Ciutadania i Immigració de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, ha fet possible que aquest llibre vegi la llum. Aquest llibre és el quart d’una sèrie que té com a protagonistes els i les alumnes dels cursos de català, que expliquen els beneficis que els ha aportat l’aprenentatge de la llengua, la relació que han establert amb altres persones gràcies a l’adquisició de la llengua com a vehicle de comunicació, la possibilitat de conèixer la cultura del país on viuen i, sobretot, la satisfacció que els ha representat el fet
d’haver rebut dels seus conciutadans i de les institucions, el reconeixement dels seus respectius orígens. En definitiva, aquesta sèrie de llibres, un dels quals és Símbols, mostra com la diversitat lingüística i cultural és positiva i enriquidora per a tota la ciutadania. Símbols mostra que la llengua, que és de vital importància, no és l’únic element per a la comunicació, sinó que el coneixement d’altres símbols culturals també serveix per comunicarse. Té, a més, el valor afegit de mostrar una imatge en què es destaquen els aspectes positius de la immigració en una societat caracteritzada per la diversitat cultural. Es tracta, en definitiva, d’un projecte ple de complicitats entre la ciutadania del Prat, les organitzacions del territori i les administracions públiques.
Estrella Rodríguez. Directora General de Integración de los Inmigrantes
ÍNDEX ELS GESTOS 08 L’ANELL 10 EL MIRALL 12 L’OU DE PASQUA 14 EL MATE, EL TE I LA LLET 16 LA CAMPANA 18 EL LLIRI I EL CRISANTEM 22 EL CALÇAT 24 EL NÚMERO 7 26 LA FESTA DE FER-SE GRAN 28 EL COLOR BLANC 30 EL COLOR NEGRE 32 EL COLOR BLAU 36 EL BRINDIS 38 L’AIGUA 40 LA SAL 42 L’ARRÒS 44 LA ROSA 48 EL ROSA, EL VERD I EL GROC 50 EL COLOR VERMELL 52 LA MÀSCARA 54 LES SUPERSTICIONS 56
RESPECTAR I RECONÈIXER ELS SÍMBOLS I ELS SIGNES DE TOTES LES LLENGÜES I CULTURES ÉS PROMOURE LA DIVERSITAT DEL MÓN
Els gestos,
un s铆mbol de comunicaci贸 universal
8
La comunicació ha estat per a la humanitat una necessitat vital. Ens hem comunicat sempre, amb gestos i paraules. Necessitem explicar el que sentim; busquem el contacte amb l’altre amb la voluntat de formar part d’una comunitat. En aquest sentit, l’acte comunicatiu és un procés de participació en què intervenen el llenguatge i els gestos. L’èxit o el fracàs d’aquest procés dependrà, i molt, de si la persona que rep el missatge en coneix el codi. Per tant, és necessari que els membres de les comunitats tinguin un codi comú per poder-se entendre. Conèixer el sistema de signes i símbols d’una comunitat ens permetrà saber com hem d’actuar: com hem de saludar-nos i acomiadar-nos; com hem de donar el condol; com hem de divertir-nos; com hem d’expressar l’alegria i la tristesa; com hem de festejar; quina distància física hem de mantenir quan parlem amb una persona; en quins moments o situacions podem establir contacte físic o visual amb la persona amb qui parlem; què signifiquen els silencis.
El llenguatge dels símbols se’ns transmet mitjançant la cultura a la qual pertanyem. Si ens posem en contacte amb una cultura diferent de la nostra, hem d’aprendre a interpretar els nous gestos i símbols per tal que la comunicació sigui del tot efectiva, ja que ens ajudaran a entendre el comportament de tota la comunitat cultural i a identificar-nos-hi. A molts països europeus s’acostuma a fer petons en el moment de saludar-se i d’acomiadar-se. Fer-se dos petons a la galta –i en alguns lloc tres– és l’habitual entre les dones i també entre un home i una dona. En canvi, entre els homes és més habitual fer una encaixada de mans o ferse una abraçada. La majoria de vegades els homes només es fan petons si hi ha una relació de parentiu o de parella. A molts països de l’Amèrica Llatina se’n fan només un. Al Marroc, per saludar-se, els homes es fan petons, en canvi, no és habitual que les dones facin un petó als homes. I les dones grans estiren les mans cap endavant com si anessin a fer una encaixada, però només es toquen la punta
dels dits, i després cadascuna es fa un petó a la part de sobre de la mà, amb la mà tancada. Per dir que un menjar és boníssim, al Brasil es toquen l’orella amb el dit polze, a l’Argentina posen el puny al costat de la cara i el fan girar cap endavant, i a la majoria de països es posen la mà amb els dits tots junts davant dels llavis i fan el gest com si anessin a fer un petó. A Grècia i a Bulgària, per dir no aixequen lleugerament el cap i els ulls. Aquest gest és gairebé el mateix que el que a la resta de països utilitzen per dir el contrari: diuen sí movent el cap amunt i avall. Al Brasil, fer un cercle amb el dit polze i l’índex és un gest obscè. I quan algú vol adreçar-se a alguna persona que no coneix li diu ou, ou. Per fer un signe d’aprovació cap a l’altra persona es premen la part tova de l’orella. Al Marroc, quan discuteixen molt fortament es donen un cop amb el puny al palmell de l’altra mà.
L’anell, símbol
d’amor i de fidelitat
10
L’anell és un símbol de compromís entre dues persones arreu del món. L’aliança que s’intercanvien els nuvis el dia del seu casament és una tradició antiga i simbòlica. L’anell simbolitza l’eternitat, perquè no té ni principi ni fi, i la fidelitat. Els romans i els grecs es posaven l’anell de casament al dit anular de la mà esquerra (de fet, el nom del dit, anular, prové del llatí i significa anell). Aquesta és una tradició que s’ha mantingut a Catalunya fins a avui. Per què al dit anular de la mà esquerra? Els romans van prendre la tradició de la cultura egípcia. Els egipcis intenta-
ven descobrir com funcionava el cos de l’ésser humà i per això feien l’autòpsia d’alguns cossos. Creien haver descobert una vena que unia el dit anular de la mà esquerra directament amb el cor, símbol de l’amor des de ben antic. Així doncs, egipcis, grecs i romans unien l’eternitat, la fidelitat i l’amor posant-se un anell al dit anular de la mà esquerra. Això va ser així fins al segle XV a tota la península Ibèrica. La tradició va canviar
quan l’hereva del tron de Castella i Aragó, Joana la Boja, va casar-se amb Felip d’Àustria. En aquelles contrades d’Europa l’anell de casament, que també s’usava com a símbol d’amor i fidelitat, es posava a la mà dreta i aquest costum es va estendre a la corona castellana i encara avui es manté. En canvi, els territoris que antigament formaven la corona catalanoaragonesa, Catalunya, València i les Illes Balears, han mantingut la tradició de posar-se’l a la mà esquerra.
El mirall,
sĂmbol de la veritat
12
El mirall, des de molt antic, ha estat un símbol de coneixement, de la veritat i de la claredat. A l’ésser humà sempre l’han fascinat les superfícies que reflecteixen la seva imatge, com els llacs, els estanys o les aigües cristal·lines. I aquest simbolisme apareix en nombrosos mites i llegendes que són el testimoni de la poderosa influència que han exercit en la humanitat aquests objectes capaços de reproduir imatges. Diuen que els inques van ser, probablement, els primers que van utilitzar discos polits d’obsidiana –roca volcànica que es presenta en forma de vidre– per a la fabricació de miralls. Més tard, els romans, grecs, etruscos, egipcis, xinesos i hindús en van fabricar de bronze, plata i altres metalls com el ferro. Es creu que van ser els fenicis els que van introduir el mirall de vidre en el món mediterrani, però l’ús no es va generalitzar fins al segle XV, moment en què a Itàlia
en van començar a fabricar. En aquesta època, els miralls eren veritables joies, amb revestiments d’or i de plata, i eren símbol del poder econòmic de la família. Es feien artesanalment i eren molt cars. Hi ha anècdotes que expliquen que, per tal que els servents tractessin els miralls amb compte, els amos els advertien severament que si se’ls trencava tindrien set anys de grans desgràcies.Aquest fet es va convertir en una superstició que encara avui perdura. En el simbolisme popular, el mirall trencat ha estat sempre un símbol de mala sort. Al Perú i a l’Equador ho és, i a l’Estat espanyol i a Anglaterra diuen que si es trenca un mirall vénen set anys de mala sort. En altres països, com Romania, els anys de mala sort són tants com la quantitat de bocins amb què s’hagi trencat.
Hi ha altres versions que expliquen que la creença en aquesta superstició pot obeir a la idea que la imatge reflectida en el mirall és el doble o l’ànima de qui l’utilitza i que, per tant, trencar-lo equival a posar la vida pròpia en perill. Justament perquè duplica la realitat, el mirall també ha estat relacionat amb la màgia. Per aquest motiu apareix amb freqüència en llegendes i contes infantils, convertit en màgic, ja que és capaç de projectar imatges de coses que han passat, capaç de predir el futur, o de veure en el present coses que estan passant molt lluny. Però sobretot, el mirall màgic diu la veritat. És conegut el mirall màgic que fa servir la madrastra de la Blancaneu. La madrastra li pregunta qui és la més bonica del regne i el mirall, que sempre diu la veritat, li contesta: «la Blancaneu».
L’ou de Pasqua,
un símbol de la fecundació
14
L’ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en gairebé totes les cultures. És l’engendrador de la vida. Menjar ous per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d’Europa on, a més, hi ha el costum de buidar-los (o bullir-los), pintar-los i decorar-los amb formes i colors diferents. Les ofrenes i àpats amb ous formen part dels ritus primaverals que celebren la renovació de la natura. Els ous de Pasqua i els ous de les mones, a la cultura cristiana, serveixen també per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist. Segons es diu, la tradició dels ous de Pasqua ve de quan el van crucificar: una dona se li va acostar amb un cistell d’ous blancs i quan el va deixar a terra, prop de la creu, els ous van aparèixer tacats amb la sang de Crist. Amb tota probabilitat, però, la presència d’ous en el costumari pasqual s’explica pel fet que, antigament, a la primavera, les gallines en ponien molts i n’hi havia excedent. Per això s’utilitzaven per posarlos en regals. A Catalunya és una tradició
molt arrelada i hi ha el costum que, per Pasqua, el padrí regali la mona o l’ou de Pasqua –de xocolata– al seu fillol. A Anglaterra i a l’Amèrica del Nord és costum que els menuts de la casa pintin i decorin els ous. Els pares els amaguen al jardí o a casa i els infants els han de buscar i trobar. A Anglaterra també és típic regalar-se ous de xocolata per Pasqua. A França els pares amaguen els ous de xocolata, embolicats amb paper de colors, mentre els infants compten fins a cent. Si la casa té jardí, els amaguen al jardí; si no, dins de casa. A Bulgària hi ha la tradició de fer bullir els ous. Després els posen dins d’un pot amb pintura amb l’ajut d’una cullera, els treuen i, quan ja estan secs, els emboliquen amb flors de colors i els posen dins d’un mitjó durant cinc minuts. Per acabar, els pelen i se’ls mengen.
A Polònia, per Pasqua, hi ha la tradició de portar un cistell d’ous a l’església el Dissabte Sant, per tal que el capellà el beneeixi. El cistell, a més dels ous, conté sal –per protegir els aliments i que no es facin malbé–, xai cuit amb sucre, xoriço, pa i dolços típics de Setmana Santa. El diumenge de Resurrecció s’ho mengen.
El mate, el te i la llet,
begudes que segellen sentiments
16
En alguns països aquestes begudes comuniquen sentiments. Al Marroc, per exemple, els casaments duren tres dies i el tercer, els nuvis es beuen un bol de llet i es mengen un dàtil farcit d’ametlles per segellar el seu casament i per desitjar que duri per sempre. Beure te, en canvi, als països del món àrab i islàmic, s’associa a les trobades familiars i a l’hospitalitat. El costum és servir te verd amb menta, es pren molt calent i se’n beu a qualsevol hora del dia. Uns altres llocs on és molt característic beure te és a Xile i al Regne Unit, sobretot és popular i conegut el te de les cinc de la tarda, tot i que el costum de prendre’n no el va estendre cap d’aquests dos països. El te va entrar en contacte amb els europeus quan els portuguesos van arribar a l’Índia, lloc on ja estava molt estès. El costum de fer servir les fulles del te per donar bon sabor a l’aigua bullida es va utilitzar per primera vegada a la Xina, cap al 2500 a. de C.
El mate és una beguda típica dels països de l’Amèrica del Sud i és un símbol d’amistat, sobretot a l’Argentina i a l’Uruguai. Quan ofereixen mate als conviats estan obligats a acceptar-lo encara que no els agradi. Aquesta infusió va ser utilitzada originàriament pels indis guaranís, que utilitzaven l’herba anomenada mate. El recipient que s’utilitza per cebar el mate (afegir aigua calenta a l’herba) és el mate, que pot ser de carabassa curada, o un gerret de fang o de fusta. La infusió es pren amb la bombilla (tub metàl·lic amb un filtre a l’extrem que s’utilitza per xuclar el mate). La pava es el recipient on s’escalfa l’aigua per cebar el mate. Es considera que l’aigua està a punt just abans que bulli. Si l’aigua bull, ja no serveix per fer mate. Darrere de la manera de servir el mate s‘hi amaga un simbolisme popular que
ha existit sempre i que tothom que és d’alla coneix. Per exemple, no s’ha d’ensillar (aprofitar part de l’herba d’una infusió per preparar-ne una de nova) el mate quan es vol oferir a una persona que es respecta i s’estima perquè significaria que és un afecte fingit. O tampoc s’ha d’oferir el mate amb la bombilla cap endarrere, perquè és una manifestació de menyspreu. N’hi ha molts més de significats, en funció de les variants de la preparació: dolç, amarg, molt dolç, rentat, llarg, amb pela de taronja… Una altra de les infusions és el mate cocido. En aquest cas sí, que cal que l’aigua bulli. Els més joves normalment beuen el mate de llet perquè reemplacen l’aigua per llet. I, al litoral argentí i al Paraguai es pren el tereré, que en guaraní significa mate fred.
La campana,
un mitjà de comunicació molt antic
18
El llenguatge de les campanes ha estat una de les tradicions més simbòliques al món. El campanar és un element arquitectònic que habitualment destaca per damunt de les teulades i que identifica una població. A més de ser un bell element arquitectònic, antigament tenia unes altres funcions: les campanes eren un instrument de comunicació, servien per avisar la població de qualsevol tipus d’esdeveniment, com ara festivitats, morts, foc, tempestes, etc.
gran es diu Petra, Paula i Montserrat; la següent en mida es diu Mercè, Elisa i Madrona; després ve la Josepa, Roser i Llúcia; la penúltima és la M. Magdalena, Ramona i Carme, i finalment, la més petita es diu Rosario, coneguda també com la Bacallanera. Aquesta campana és l’única que es va salvar després de la Guerra Civil i pertany a l’antiga església barroca del Prat.
Com a instrument musical, la campana prové de l’Orient i va ser introduïda a l’Estat espanyol pel cristianisme. A l’Occident, el primer lloc on es va utilitzar va ser a Itàlia.
Tradicionalment, la feina de campaner es podia considerar, més que un ofici, un art que es transmetia de pares a fills, que requeria destresa i tècnica per voltejar les campanes. Però, a més, el campaner era el comunicador que donava les notícies al poble, traduïa els esdeveniments en campanades. Les campanes eren un mitjà de comunicació, un llenguatge no verbal que tothom coneixia i podia decodificar. En alguns casos, el campaner podia ser també el sagristà de l’església o bé l’ermità.
La campana és un instrument musical de percussió i de nota determinada, en forma de copa invertida i que es posa en vibració colpejant la superfície interna amb un batall. Cada una té una nota fonamental i cada campana té un nom propi. Al Prat, per exemple, hi ha cinc campanes: la més
Hi ha un munt de tocs, profans i religiosos, que demostren que les campanes, arreu del món, són les veritables predecessores de les tecnologies de la informació: toc de l’àngelus, toc de tempesta, toc de foc, toc de riuada, toc de festa, toc de bateig, toc de casament, toc de difunts… A Catalunya hi ha moltes frases fetes al voltant de la campana: repicar i anar a la processó; anar a toc de campana; fer campana; fer una volta de campana; sentir tocar campanes i no saber on. Al Prat, encara avui, es fa servir el toc de les campanes per comunicar-se amb la població. Toquen per informar de l’hora de missa –toc de l’àngelus–, a les vuit del matí, a les dotze del migdia i a les nou del vespre. El toc de glòria es fa per Nadal, per Pasqua i per la Festa Major i, finalment, en els enterraments, es fa el toc de difunts.
PARLAR LA LLENGUA DEL LLOC ON ES VIU ÉS CREAR UN VINCLE D’UNIÓ I DE SOLIDARITAT ENTRE ELS QUI LA PARLEN
El lliri i el crisantem,
dues flors de simbolisme universal
22
Al llarg de la història algunes flors han anat adquirint un simbolisme universal, malgrat que el que representen no coincideix arreu. Aquest és el cas del lliri i del crisantem. El lliri és una flor que des de sempre ha estat utilitzada amb una finalitat ornamental i que és molt admirada per la seva estructura, bellesa i olor. Els grecs i els romans, en les cerimònies de casament, utilitzaven lliris per fer la corona de la núvia, com a símbol de puresa i innocència. En el món cristià, també té aquest simbolisme i en moltes cases, per Pasqua, es fan rams de lliris blancs, que simbolitzen la resurrecció de Crist. A l’Argentina, en canvi, el lliri simbolitza la mort.
El crisantem, també anomenat rosa dels morts, és la flor dels cementiris, s’associa als morts a la majoria de països d’Europa. És la flor amb què s’adornen els taüts i les tombes. Això, en gran part, es deu al fet que floreix al final de la tardor, entre els mesos d’octubre i desembre. Probablement, a Europa, ningú no gosaria regalar un ram de crisantems a una persona estimada, perquè aquestes flors han de buscar els seu espai al cementiri. A Mèxic, en canvi, regalar crisantems és
una declaració d’amor. A les illes Britàniques i a l’Amèrica del Nord i del Sud, el crisantem és ben rebut en qualsevol moment. A l’Orient, el crisantem és objecte d’admiració des de fa segles. Simbolitza una llarga vida i l’erudició. Pensen que el crisantem guarda el secret de la vida eterna. Per als japonesos, el crisantem és la flor d’or, l’emblema nacional i la insígnia de la família imperial.
El calçat, un símbol
d’identitat i d’estatus social
24
Des de molt antic el calçat amaga un simbolisme important. En les Sagrades Escriptures hi ha moltes referències simbòliques al calçat. Per als hebreus l’ús d’un calçat determinat podia ser senyal d’autoritat, de domini, de pacte, de propietat, de menyspreu i fins i tot de bellesa.
identificar territoris i països i també ha estat un símbol de l’estatus social: poder, posició i riquesa són algunes de les connotacions que acompanyen el calçat.
Descalçar-se també tenia –i té encara– un simbolisme molt important per als hebreus: es treien el calçat per menjar; en moments de desgràcia i de dol; als captius se’ls prenia el calçat com a part del seu càstig, perquè es considerava que caminar descalç era un símbol de degradació. La llei de Moisès requeria fer treure una sabata a l’home que refusés prendre per esposa la dona del seu germà mort. També era molt comú descalçar-se abans d’entrar en un temple, algun recinte sagrat, algun palau reial o en una casa particular.
Diuen que els faraons portaven sandàlies sumptuoses, amb la punta aixecada mirant cap enrere, i a la sola s’hi dibuixaven els enemics capturats, de manera que el faraó, simbòlicament, els aixafava cada vegada que caminava.
El gest de treure’s el calçat és també un gest usual en els temples hindús i els islàmics. El calçat en general, però, ha estat, juntament amb la vestimenta i el barret, un element de desenvolupament i de protecció per a l’ésser humà. Ha permès
El calçat també està envoltat de supersticions. A l’edat mitjana es creia que les sabates fetes malbé, amb forats i deformades, retenien l’esperit i el caràcter dels seus amos. A molts països lligaven unes sabates velles al carruatge dels nuvis en senyal de bona sort, costum que després es va canviar utilitzant llaunes o altres estris. A Anglaterra es creu que deixar una sabata a sobre d’una taula porta mala sort. En els contes populars les sabates també ocupen un lloc important i tenen un simbolisme màgic: la sabata de vidre de
la Ventafocs; les botes de set llegües que en Polzet agafa de l’ogre que els té captius, a ell i els seus germans; les sabates de plata de la bruixa del conte del mag d’Oz, que la Dorothy utilitza per retornar al seu món. L’espardenya és un símbol que identifica Catalunya, perquè ha estat el calçat que tradicionalment ha portat la gent de pagès (sobretot en zones poc humides) i també el de les classes populars urbanes. En algunes contrades la paraula espardenya es fa servir per referir-se a qualsevol calçat en general. Actualment, cada tipus de calçat transmet una idea de l’activitat que s’està fent i constitueix una icona que pot ser identificada gairebé per tothom. Es podria associar una xancleta a l’estiu, una xiruca a la muntanya, una vamba a l’esport, una sabata de taló punxegut i prim a una festa, unes sabatilles al fet d’estar per casa…
El 7, el número amb
més màgia i misteri
26
Al llarg de la història, els símbols que representen els números no han estat sempre els mateixos. A Mesopotàmia es representaven en forma de tascó; a Egipte amb jeroglífics; a Grècia amb les lletres del seu alfabet; a Roma amb els símbols: I=1, V=5, X=10, C=100, D=500, M=1000, i actualment s’utilitza el sistema numèric que van introduir els àrabs. Per a Pitàgores els números definien i explicaven l’harmonia còsmica. Gairebé totes les tradicions i cultures han utilitzat el valor dels números per expressar missatges transcendents. La humanitat, al llarg dels temps, ha atorgat als números un valor simbòlic, però el número amb més màgia, misteri i fascinació ha estat des de sempre el set. Les primeres observacions humanes del cel van permetre detectar set cossos celestes, que eren fàcilment identificables
perquè descrivien moviments diferents dels de les estrelles. Aquests set cossos eren: el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Venus, Júpiter i Saturn. De fet, els noms dels dies de la setmana provenen d’aquests cossos celestes.
Martí té set colors… Parlem de les set meravelles del món, de les set vides que té un gat… El número set també apareix en els contes tradicionals: La Blancaneu i els set nans, el Polzet tenia set germans i les botes de l’ogre eren de set llegües…
El número set no només el trobem a la cultura cristiana, sinó també a la cultura precolombina de l’Amèrica Llatina. Per als asteques, el número set era sagrat. A la cultura jueva el set té un paper fonamental i és el que domina el cicle de l’any.
Però… el set és un número de bona sort o de mala sort? Sembla que la mala fama del set ve dels temps dels sacerdots i savis sumeris, que basaven els seus càlculs matemàtics en un sistema sexagesimal (en què es compta o calcula per seixantenes) i es van trobar que hi havia números difícils de transcriure, el primer dels quals era 1/7 (els era impossible expressar la setena part d’alguna cosa amb fraccions sexagesimals). Aquesta irreductibilitat va fer que aquest número fos considerat de malastrugança. En alguns països, com Xile, en canvi, el set és el número de la bona sort.
El set apareix en diverses cultures com un número del destí. En realitat, està molt més present en la nostra vida del que ens imaginem: la setmana té set dies; Déu va crear el món en set dies; al nostre planeta hi ha set mars; els pecats capitals són set; hi ha set notes musicals; l’arc de Sant
La festa de fer-se gran
28
La festa dels quinze anys, anomenada també fiesta de quinceañera, és una de les celebracions socials més importants en algunes zones de l’Amèrica Llatina. La festa dels quinze anys és, de fet, un acte ritual de presentació en societat de les noies el dia que arriben a aquesta edat, com una data que simbolitza l’acabament de la infantesa i l’inici de la vida adulta. Per a les famílies representa la possibilitat de demostrar el seu nivell econòmic, que s’exhibeix amb la qualitat i els costos de la festa. Aquesta festa està inspirada en els balls de la noblesa anglesa i de l’alta burgesia francesa del segle XIX, en què les joves eren presentades en societat. Aquest fet els permetia conèixer homes per poders‘hi casar. Aquestes festes les van imitar molts països del món; de fet, en alguns llocs encara es fa però amb la variant dels divuit anys, és a dir, de la majoria d’edat. A l’Amèrica Llatina és una tradició tan arrelada que no només la celebren les famílies benestants, sinó que ho fa tothom. La gent que no és d’alta societat, però, hi ha introduït altres elements com ara anar a missa amb els convidats abans de la festa. El ritual té diferents variants segons el lloc, tot i que la base és sempre la mateixa: la noia que celebra l’aniversari obre el ball amb el seu pare, amb un ball que anome-
nen vals tot i que molt sovint el que es balla no correspon a aquest gènere musical. Els acompanyen els chabelanes, que a l’origen eren els possibles pretendents. Actualment, però, només són ballarins. En alguns llocs, en aquest primer ball, el pare regala a la filla una nina, la última muñeca. Tothom va vestit de gala, les noies, per exemple, van amb vestits de color verd, rosa i blau clar, excepte a Puerto Rico que van de color blanc. Després se serveix el banquet i, a l’hora de les postres, la noia fa el tradicional tall de la torta. A l’Argentina, es fa també la ceremonia de las quinze velas, festa en què la noia dóna quinze espelmes a les persones que per a ella han estat més importants en aquests quinze anys. No hi falta el brindis i continua el ball. Si la festa s’allarga, se serveix el que en alguns llocs de Mèxic anomenen el recalentado, que consisteix a escalfar el menjar sobrant. Al Perú el ritual de la festa de fer-se gran també es fa per als nois. A la festa, el noi porta un mocador a la mà, el llança endarrere i l’agafa el seu pare. Immediatament, el pare li dóna la clau de casa com a símbol que ja s’ha fet gran i és una persona responsable.
El blanc,
un sĂmbol universal de la pau
30
Dotar les coses de color ha estat, de sempre, una obsessió de la humanitat. Els colors formen part del nostre entorn quotidià i sempre ens donen un missatge. A la natura els colors parlen: els mascles de diferents espècies tenen colors vistosos per atraure les femelles; les plantes i flors són de colors per atraure els insectes. Els colors, a la natura, serveixen per perpetuar les espècies. Els humans també ens movem per codis de colors. Els colors comuniquen i cada cultura els atorga simbolismes diferents. Els humans estem contínuament triant colors i els nostres colors respiren diversitat. El blanc, segons el simbolisme, és el color més perfecte. Mai no s’hi associa un concepte negatiu. És el color del principi de tot, del naixement i de la resurrecció, aquest és el motiu pel qual, a la majoria de religions, els morts s’embolcallen amb roba blanca. El simbolisme del blanc comença amb referències a la llum, i també significa pau i rendició. Les aus blanques acostumen a ser un símbol universal de la pau, la bondat i la felicitat. En la cultura occidental la cigonya, simbòlicament, porta els nadons a les famílies i per això és un símbol de la felicitat.
El blanc és el color espiritual i el favorit per a moltes religions. A Grècia era el color dels déus. El cristianisme representa l’Esperit Sant amb un colom blanc. El color dels déus es va convertir també en el color dels sacerdots. El blanc és el color litúrgic per excel·lència. Com més alt és el càrrec, més clara és la vestimenta; per això el Papa va de color blanc. També simbolitza atributs com la debilitat i la fragilitat, la higiene, la virginitat i la puresa; per això les núvies es vesteixen de blanc.
Al Marroc, el blanc apareix en molts moments importants de la vida. Els casaments, allà, duren tres dies i el tercer, la núvia s’ha de posar un vestit de color blanc. També és el color del dol. Les dones, quan es mor el marit, es vesteixen de color blanc. Els homes i les dones també es vesteixen de blanc quan van de peregrinació a la Meca. Els nens van vestits de color blanc en el moment de la circumcisió. Al Marroc, quan algú és molt bona persona i molt estimat per tothom es diu que té el cor blanc. I quan volen expressar que s’han quedat en blanc, a diferència d’aquí, diuen que s’han quedat en blau. A Catalunya tenim moltes frases fetes que inclouen el color blanc: quedar-se en blanc; ser el blanc de totes les mirades; tenir carta blanca en un assumpte; passar la nit en blanc; quedar blanc com el paper; fer blanc.
El negre,
el sĂmbol del final
32
El negre és l’absència de llum i per això s’associa a tot allò que és negatiu. A la natura, el negre és un color difícil de trobar, només el trobem a l’interior de la Terra: el petroli, el carbó… El mal, la mort, els mals presagis sempre s’han amagat darrere d’aquest color. Personatges malvats de la cultura popular van de color negre: les bruixes, Dràcula… Els animals negres, com els corbs, els ratpenats, els gats negres…, són protagonistes de llegendes sobrenaturals. El negre simbolitza el final, per això és el color de la mort i del dol. A molts països del món, per representar el dol, les persones es vesteixen amb roba negra. El negre simbolitza la foscor, la nit, la desgràcia, el misteri, el terror, la maldat. Molts senyals de trànsit que indiquen advertiment són negres i grocs. El negre és el color de la bandera pirata.
En molts llocs del món i sobretot a les societats occidentals i als països de l’Amèrica Llatina, el negre és utilitzat amb connotacions negatives i és el color de la mala sort –a Itàlia, en canvi, el color de la mala sort és el lila fosc. La majoria de cultures tenen un munt d’expressions que reflecteixen aquest concepte: ser l’ovella negra, veure-ho tot negre, tenir un dia negre, tenir un cor negre (Marroc), la màgia negra, humor negre, novel·la negra… El negre també fa referència a allò prohibit i il·legal: el mercat negre, les llistes negres.
A Anglaterra, els escolars anomenen black Monday, que vol dir dilluns negre, el primer dia de l’escola després de les vacances. Malgrat tot, el negre, tampoc no ho té tan negre. També s’hi associen simbolismes positius: és un símbol de l’elegància; en anglès l’expressió the new black, el nou negre, vol dir últimes tendències. També és el color del prestigi i representa la seriositat i l’autoritat; per això l’utilitzen els jutges en els seus vestits a la majoria de països occidentals, diversos ordes religiosos en els seus hàbits i els graduats universitaris. En les arts marcials, el cinturó negre significa un nivell molt alt de coneixements.
CONÈIXER ELS SIGNES I ELS SÍMBOLS D’UNA COMUNITAT VOL DIR POSSEIR EL CODI PER ENTENDRE EL COMPORTAMENT DE LES PERSONES QUE HI VIUEN
El blau,
el color de la calma
36
Els colors han comunicat sempre. Han identificat llocs, territoris, banderes, supersticions i fins i tot sentiments. Durant molt de temps es va creure que Déu es comunicava amb els mortals a través de l’arc de Sant Martí. També es creia que els colors acostaven la gent a Déu, aquest és un dels motius pels quals les catedrals i les esglésies tenien vitralls de colors. Els colors no tenen el mateix significat a tot arreu. Per exemple, la tristor, a la majoria de llocs del món es representa amb el color gris. A Anglaterra, en canvi, ho fan amb el blau. Aquesta associació de la tristor amb el color blau està tan arrelada en el món anglosaxó que fins i tot s’hi ha associat una tendència musical, el blues, que vol dir blau. Aquest moviment musical el van crear els esclaus negres que treballaven als camps de cotó dels Estats Units i és un cant de lament i de tristor per la seva situació.
A Anglaterra el color blau és present en moltes expressions. Del que a Catalunya en diem ser un/una pilota, a Anglaterra en diuen el noi/la noia dels ulls blaus. De les pel·lícules pornogràfiques, en diuen pel·lícules blaves, perquè el llapis de la censura era de color blau. Per aquesta mateixa raó, l’acudit picant, que a Catalunya anomenem verd, per als anglesos és un acudit blau. També hi ha el costum que la núvia porti una peça vella, una de nova, una de deixada i una de blava. A Alemanya, quan algú ha begut molt diuen que està blau. A Rússia, un noi tranquil és blau i una noia tímida és blava. I, per als japonesos ser blau és ser jove. El blau s’associa al cel, al mar i a l’aire. Expressa confiança, calma, seguretat i intel·ligència; per això, els uniformes de molts oficis són de color blau.
Contràriament al que es pensa, inicialment, el color blau era un color femení. En el cristianisme el color blau té un simbolisme molt important, la Mare de Déu anava vestida amb una túnica blava. Amb el temps, el color blau es va associar a la força i a la capacitat masculina, en part relacionat a la vestimenta dels soldats. Per aquest motiu el color blau, actualment, a moltes cultures, té connotacions masculines. En moltes cultures és coneguda l’expressió ser de sang blava, que vol dir ser de família aristòcrata o ser de família reial; això es deu al fet que els aristòcrates i membres de la reialesa, com que no treballaven al camp, tenien la pell tan pàl·lida que se’ls podia veure les venes de color blavós. Finalment, a molts llocs, el príncep blau és el noi que considerem ideal, que té tots els atributs positius que s’atorguen a aquest color.
El brindis,
un gest universal de celebraci贸
38
El brindis és uns dels costums socials més universals. S’utilitza per atorgar solemnitat a un acte o simplement per reunir-se i beure conjuntament.
Brindar és l’acte ritual de beure per la salut i la prosperitat individual o col·lectiva.
Hi ha qui diu que l’origen del brindis ve dels temps dels grecs i estaria relacionat amb la mostra de confiança i amistat que l’amfitrió oferia als seus convidats. En els grans convits i banquets que organitzaven els més benestants en honor d’algú o simplement per passar-s‘ho bé, els criats servien les copes a tothom i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyal que la beguda no contenia cap verí. (Cal recordar que en aquell temps la millor manera d’eliminar els enemics era enverinar la beguda.) Tot i que per brindar n’hi ha prou amb fer el gest d’aixecar la copa cap a la resta de comensals, en molts llocs els agrada fer topar les copes lleugerament amb la resta de comensals veïns. Diuen que el gest de fer-les topar també té un origen lligat a la por d’enverinament. Antigament, colpejar les copes amb vigor tenia la funció de traspassar una part del líquid d’una copa a l’altra, per demostrar que no hi havia verí en cap d’ambdues begudes. Així, si alguna en contenia, hauria quedat repartit. Arreu del món hi ha diferents formes de brindar. Habitualment, el brindis es fa tal com hem explicat més amunt. Al Marroc, però, aixequen la copa i no hi ha el costum de fer-les topar. A Xile hi ha el costum de brindar en cadena. S’anomena així perquè les dues persones que brinden entrellacen el braç amb què aguanten la copa (fent la forma d’una cadena) i beuen tot el líquid de cop. En alguns països a l’hora de brindar, en aixecar la copa, diuen alguna paraula o expressió relacionada amb els bons desitjos o la felicitat. També és habitual posar-se dempeus en el moment de fer el brindis, és un gest universal. Diuen que només s‘accepta que ho facin asseguts els mariners. Hi ha una història que explica que el rei anglès Jordi IV solia marejar-se a bord, la qual cosa li impossibilitava posar-se dret i brindar amb dignitat; per això brindava assegut. Així doncs, aquest costum es va estendre a quasi tots els mariners del món i només brinden dempeus si el mariner més gran o de major jerarquia diu la frase: «En posició d’arbre!».
L’aigua,
un símbol universal de purificació
40
En gairebé totes les religions i cultures, l’aigua té un doble significat: és la font de la vida i un mitjà de purificació. L’aigua neteja el cos i, per extensió, es creu que el purifica. Aquesta qualitat li confereix un alt valor simbòlic, fins i tot sagrat. És per això que l’aigua constitueix un element primordial en les cerimònies i ritus religiosos. S‘han trobat evidències de cultes religiosos en moltes fonts d’Europa occidental, des del període neolític fins a l’edat de bronze. L’acte del baptisme, practicat per moltíssimes religions a tot el planeta, implica depurar l’anima de faltes passades –nostres, dels nostres avantpassats o de tots els éssers humans. Així, un rajolí aigua no només és un poderós agent de neteja espiritual, sinó que es creu que és capaç de netejar mil·lennis de pecat.
Aquest contacte amb l’aigua es fa de diferents maneres segons les cultures. En els primers segles del cristianisme, per exemple, els cristians adults eren batejats en una espècie de pila plena d’aigua que tenia dues escales: per una es baixava a l’aigua i representava el moment de purificació dels pecats i, per l’altra, es pujava i representava el renaixement a una altra vida. Per a altres cultures com la hindú, tota l’aigua és sagrada i els llocs sagrats normalment es troben a la vora dels rius, considerats també sagrats. És molt coneguda la devoció dels hindús al riu Ganges, on es banyen per purificar-se. Milions de peregrins, procedents de tots els llocs de l’Índia, viatgen a Benarés, la ciutat de la mort, per assistir al ritu hindú de la cremació. Segons la llegenda, el Ganges flueix més enllà dels confins de la terra fins a moksa, el regne del nirvana.
Tot i que l’aigua està lligada a la vida, també està vinculada a la mort. En moltes cultures, l’aigua no només s’utilitza per purificar el cos del difunt que es prepara per a la vida en el més enllà, sinó també per netejar les persones que hi han estat en contacte. Com a element purificador, l’aigua també està vinculada a supersticions i creences relacionades amb la natura. Encara avui en algunes regions d’Astúries, el diumenge de Rams, beneeixen els camps, les cases i els estables amb branques de llorer que han estat beneïdes primer pel capellà per expulsar-ne qualsevol mal. Al Prat, encara avui s’utilitza l’aigua per fer benediccions populars. El diumenge de Rams es beneeixen les palmes, palmons i rams de llorer. Per Sant Isidre, els animals, i per Sant Cristòfol, els cotxes, tractors, camions i tota mena de vehicles.
La sal,
un símbol d’allò que perdura
42
Des de sempre la sal s’ha associat a la puresa, segurament pel fet que té una propietat molt important: no es corromp mai. En el Levític, el segon llibre més important de la Bíblia, ja s’hi recull aquest simbolisme de la sal: els romans i els hebreus salaven els cadàvers per purificar-los i perquè fossin admesos a l’altra vida. Per al pobles primitius, la sal no només representava allò perdurable, capaç d’evitar que els aliments es malmetessin, sinó que es va convertir en l’element simbòlic que segellava els pactes que havien de durar per sempre. Leonardo da Vinci, en el seu quadre L’últim sopar, va pintar un saler tombat sobre les tovalles, al costat del colze de Judes Iscariot, com a símbol de la traïció d’aquest apòstol. La importància de la sal ve de molt antic. A Roma, per exemple, als soldats se’ls
pagava amb un grapat de sal, d’aquí ve la paraula salari. Més tard aquest costum es va substituir per una petita quantitat de diners, amb la finalitat que ells mateixos se la poguessin comprar. A l’antiga Xina, la sal era, després de l’or, el bé més preuat i va tenir un paper molt important en el sistema monetari dels mongols. Marco Polo, al segle XIII, va escriure que al Tibet s’utilitzaven unes coques planes de sal com a monedes. Ens els països orientals era costum tradicional, com a senyal d’amistat i de bona voluntat, col·locar sal davant dels estrangers. Aquest simbolisme de l’hospitalitat ha perdurat fins avui. El dia de la cavalcada dels Reis d’Orient les autoritats reben Ses Majestats amb pa i sal com a símbol d’hospitalitat.
A més, però, a la sal se li atribueixen usos màgics en nombroses cultures i civilitzacions. Es creu que la sal evita la corrupció i protegeix contra el mal. Encara avui es fa servir per fer fugir els mals esperits de les cases i per purificar-les. A Còrdova, a les zones rurals, quan hi ha una tempesta es llança sal arreu i es posen unes tisores obertes amb les puntes orientades a la tempesta en algun lloc de la casa. A Romania hi ha la creença que si es tomba un saler a casa hi haurà un conflicte greu amb la primera persona que vingui. Per tal d’evitar-ho, cal llançar sal al llindar de la porta. A Anglaterra, també es considera que tombar el saler porta mala sort i quan passa, per contrarestar-ho, es tiren un polsim de sal per sobre l’espatlla.
L’arròs,
un símbol de fertilitat i d’abundància
44
El costum de llançar arròs als nuvis a la sortida de la cerimònia civil o religiosa té una llarga tradició. A l’edat mitjana, a Europa era costum llançar arròs als que s’acabaven de casar. L’origen d’aquest ritual s‘ha de buscar a l’Orient, on l’arròs, igual que el blat en altres cultures, és símbol de fertilitat i també s’ha associat a la prosperitat i a l’abundància.
La tradició de llançar cereals als nuvis –l’arròs com a aliment principal a l’Àsia, o el blat, aliment bàsic a Europa– s’interpretava com un desig d’abundància, de prosperitat (perquè mai no els faltés el menjar) i de fertilitat per a la nova parella.
A l’Estat espanyol, per exemple, abans d’adoptar el costum de llançar arròs al cap dels nuvis, els llançaven blat o civada, i en algunes regions d’Alemanya, els llançaven nous o ametlles als peus.
A la cultura gitana és costum llançar anissos als nuvis per desitjar-los bona sort. Actualment en alguns casaments també es llancen pètals de rosa.
En determinades zones rurals d’Andalusia recollien les llavors que havien llançat a la parella i les sembraven. Segons com evolucionava el que s’havia sembrat, es podia interpretar com seria el futur de la parella.
En les narracions orals més antigues hi ha una llegenda hindú que atribueix un origen diví a l’arròs, que és el menjar més quotidià de més de la meitat de la humanitat des de fa milers d’anys.
Diu que Xiva, un dels tres déus que governaven l’univers, volia casar-se amb una noia molt maca. Ella li va demanar, com a prova d’amor, que li portés un aliment que pogués menjar-ne tota la vida sense cansar-se’n. Xiva el va buscar i buscar, però no el va trobar. I la noia, decebuda, va morir de tristesa. Quaranta dies després, de la seva tomba va sorgir una resplendor d’on va néixer una planta que mai no havia vist ningú. Xiva la va reconèixer de seguida: era l’aliment que la noia li havia demanat. Aquest déu, llavors, va regalar aquesta planta a la humanitat, per tal que s’alimentés dia rere dia en memòria de la seva estimada. Aquella planta era l’arròs.
COMPARTIR LA LLENGUA I UN PROJECTE COMÚ DE CIUTAT VOL DIR SABER CONVIURE AMB UNS VALORS, UN COMPROMÍS I UNA CONFIANÇA MUTUS
La rosa,
la mÊs simbòlica de totes les flors
48
La rosa és, segurament, la més simbòlica de totes les flors. Moltes cultures coincideixen que la rosa, segons de quin color sigui, pot simbolitzar la bellesa, l’amor i la passió, la virtut, la virginitat, la innocència, la puresa, l’amistat, i fins i tot la gelosia, el misteri i el pecat. La rosa és la flor per excel·lència del festeig, però també ho és del matrimoni i de la mort. Les essències extretes de les roses han estat útils per fabricar perfums, cosmètics, tes, remeis medicinals i fins i tot beuratges per a l’amor. Restes fòssils demostren que la rosa existeix des de temps prehistòrics. Les primeres van aparèixer en jardins asiàtics fa més de 5.000 anys, i es van introduir a Europa a l’època de l’Imperi romà. Hi ha molta mitologia i llegendes relacionades amb la rosa. Per als babilonis, sirians, egipcis, grecs i romans, era un símbol de bellesa. A Egipte i Grècia va tenir una especial rellevància i a Roma encara en va tenir més. Segons la mitologia grega,
Cíbele, la deessa mare, va crear aquesta flor per venjar-se d’Afrodita, la deessa de l’amor, ja que només la bellesa de la rosa li podia fer ombra. A Romania hi ha una llegenda que explica que el sol es va enamorar d’una princesa que estava banyant-se en un llac. El sol va aturar-se i durant tres dies no es va bellugar. Llavors Déu, en veure perillar l’ordre de l’univers, va convertir en rosa la princesa i va manar al sol que seguís el seu camí. Diuen que aquest és el motiu pel qual les roses s’inclinen quan els toca el sol. La rosa és l’emblema de països, de ciutats i de famílies. A Catalunya, el dia de Sant Jordi és tradició regalar roses vermelles a persones a qui estimes. A Itàlia, es regalen sempre en nombres senars (1, 3, 5…). La rosa vermella també és l’emblema d’Anglaterra i hi ha la creença que si cauen pètals d’una rosa vermella acabada de tallar, la mala sort no trigarà a arribar. A
Gal·les, la rosa vermella representa la innocència i el silenci, per això es posa a les tombes dels infants. Per als pobles indígenes dels Estats Units, la rosa vermella simbolitza la seguretat i la felicitat i n’hi sol haver en les cerimònies matrimonials. Segons de quin color siguin, les roses simbolitzen coses diferents. La vermella és el símbol universal de l’amor, del desig i la passió; la blanca de la puresa; la de color rosa de l’afecte i la gratitud; la de color taronja simbolitza la fascinació i s’utilitza per felicitar algú que hagi aconseguit una fita important, i finalment, la groga s’associa amb alguna cosa negativa. Qui les envia d’aquest color a algú li vol transmetre gelosia o enveja. Aquest simbolisme encara es conserva a Anglaterra, en alguns països d’Europa i en algunes regions de l’Amèrica Llatina. En canvi, una rosa de color groc als Estats Units s’associa amb el sol, amb l’energia i l’alegria.
El rosa, el verd i el groc, els colors de la primavera
50
El verd s’associa Tots els a la naturalesa, a sentiments associats al rosa la vida, a la salut. són positius.
El groc té un gran simbolisme astral, vinculat a la llum del Sol.
És el color d’allò que és fresc, sa, natural. Actualment és una ideologia, la dels ecologistes, i identifica un estil de vida. És un color apropiat per simbolitzar la joventut, l’esperança, la tranquil·litat i la relaxació, És el color sagrat de l’islam. Al Marroc, les núvies porten un vestit de color verd el primer dia del casament. Tots els estats àrabs tenen el color verd a les seves banderes. També és un color que significa llibertat, per això és present als semàfors i als senyals que indiquen la sortida d’emergència. També és un color litúrgic per a l’Església catòlica: els capellans porten la casulla verda els diumenges del temps ordinari i simbolitza que no és cap celebració especial. Hi ha moltes expressions amb aquest color: a l’Amèrica Llatina i a l’Estat espanyol són comunes les expressions vell verd, posar verd algú, estar molt verd. A Grècia diuen que això són cavalls verds per dir que una cosa és una ximpleria.
A causa de la seva relació amb l’or, és el símbol d’allò que mai no es fa malbé, del que és etern en temps i espai. És un color que simbolitza la festa. Al Marroc hi ha el costum de pintar les parets de groc; per això fan servir l’expressió estar groc com la paret per dir que una persona està pàl·lida, cansada o malalta. També diuen tenir un somriure groc quan es refereixen a una persona hipòcrita. Però el groc és un color contradictori: també simbolitza l’odi, la bogeria, la malaltia, el verí i, en algunes cultures, la mala sort. És el color de la traïció, Judes Iscariot habitualment apareix vestit amb una túnica groga. Quan un vaixell hissa la bandera groga vol dir que s’hi ha declarat una epidèmia; a les platges la bandera groga adverteix que s’ha d’anar en compte; a l’època medieval aquesta bandera significava que hi havia pesta. Els nazis, per identificar els jueus, els cosien una estrella de David de color groc a la roba.
És el color de la cortesia, de la sensibilitat, de tot allò sentimental, de la feminitat. També representa la infància, la delicadesa, la suavitat, la tendresa. És el color del romanticisme, per això en aquestes situacions diem que es veuen les coses de color rosa. A l’Estat espanyol, la premsa rosa, la constitueixen els mitjans informatius que se centren en esdeveniments socials i en la vida privada dels famosos. La novel·la rosa és el gènere literari que parla d’històries d’amor i que acaba sempre amb un final feliç. Al Japó, les pel·lícules roses són les pornogràfiques. Hi ha moltes expressions amb aquest color: estar com una rosa, o la que fan servir els americans dels Estats Units: think pink, pensa en rosa, que vol dir pensa positivament.
El vermell,
s铆mbol de la passi贸
52
Al principi dels temps la humanitat distingia només un color: el vermell de la sang. Al món podem trobar mites, històries i llegendes que contenen aquest color. Qui cregui que Adam va ser el primer home, ha de saber que el nom Adam vol dir fet d’argila vermella. També hi ha paratges naturals de color vermell: el Grand Canyon de Colorado, als Estats Units; la mar Roja; la plaça Roja de Moscou; el desert vermell a Jordània; el riu Tinto a Huelva i… el riu Llobregat, que antigament s’anomenava Rubricatus, que significa riu vermell perquè arrossegava terres vermelloses. El color vermell simbolitza la passió, l’amor, la intensitat, l’alegria, l’eufòria, la violència, la vergonya, l’energia i la compassió. Una part important del folklore espanyol es representa amb el color vermell. Indica passió, sang i vida. És un color present en la majoria de les banderes del món. També
representa l’infern, els diables sempre van de color vermell. Al Japó és un color que porten exclusivament les dones, és símbol de la seva sinceritat o joia, i quan es vol felicitar algú per algun motiu es pinta l’arròs de color vermell. És el color del poder. S’han vestit de vermell els sacerdots, els cardenals, els reis, els nobles i els emperadors. Per als romans també significava poder i glòria. Els edictes, la signatura i els segells romans eren de tinta vermella i portaven el lacre de color vermell. També eren vermells els seus escuts d’armes. A l’edat mitjana els nobles prohibien als seus súbdits que es vestissin de vermell. Actualment, a Bolívia, és el color amb què es vesteixen els soldats. Avui, encara, quan es rep una persona important es posa una catifa vermella a terra en el lloc per on ha de passar.
Com que és un color que crida l’atenció fàcilment, en molts llocs del món es fa servir per senyalitzar i per indicar emergència, perill, atenció, prohibició i aturada. És el color amb què indiquem les rebaixes, les faltes d’ortografia, els dies festius en un calendari i, si no tenim diners al banc, és que estem en números vermells. És el color més present a la publicitat i, juntament amb el verd i el daurat, el color amb què identifiquem el Nadal. A Hondures es fan regals embolicats amb paper de color vermell per celebrar el dia de l’amor i l’amistat. S’ha convertit en el color del luxe: molts regals de luxe i etiquetes de productes són de color vermell. El robí és una de les pedres precioses més valorades i la seda vermella, el teixit més car. Tot el que es fa servir per provocar és de color vermell.
La màscara,
quin símbol amaga?
54
Actualment, en molts llocs del món, la màscara serveix per amagar la cara de qui la porta amb la finalitat de no ser reconegut, o per representar una identitat diferent de la pròpia.
Per això, la màscara és un símbol de disbauxa, de festa, relacionat amb el Carnaval. Les màscares, però, s’han utilitzat des de l’antiguitat amb finalitats cerimonials i rituals i en representacions teatrals.
A la Grècia antiga es van utilitzar en les obres dramàtiques i se’n feien amb una gran varietat de dissenys. N’hi havia que representaven el dolor, la tristesa, l’alegria, el goig…
Se sap que des del paleolític l’ésser humà ha utilitzat màscares. Els asteques les utilitzaven durant les cerimònies públiques, festivitats religioses i fins i tot en les batalles. En aquesta cultura eren un objecte de privilegi i s’usaven com a ofrenes a les divinitats i com a ofrenes funeràries. N’hi havia que suggerien una transfiguració en aus, saures o felins.
L’ús de la màscara va evolucionar a Roma, quan la van començar a portar actors en els seguicis fúnebres, perquè es reconegués i recordés el rostre del difunt. A partir d’aquí, ràpidament va ser utilitzada amb altres finalitats. Els actors la van començar a fer servir per representar fidelment els rostres dels personatges que estaven interpretant i també per representar escenes burlesques dels ritus sagrats. Després se’n va adoptar l’ús en les festes saturnals i es va començar a utilitzar amb caràcter festiu, per disfressarse, sobretot a Venècia, durant el Carnaval.
Algunes troballes arqueològiques han demostrat que eren molt usades a Egipte per perpetuar-hi els rostres dels morts. Es feien mirant d’imitar al més fidelment possible el rostre del difunt i es col·locaven, juntament amb el taüt, a la tomba. Segons la classe social a la qual pertanyés el mort, es podia arribar a revestir amb una làmina d’or. Moltes cultures han utilitzat aquest element per fer els seus rituals, per representar deïtats, éssers mitològics o esperits malignes, amb significats molt diferents. Si la màscara era d’animals, podia simbolitzar el prec per assegurar l’èxit de la caça. Altres cultures les utilitzaven per espantar pestes i malalties.
En algunes ciutats de Mèxic i de l’Amèrica Central, organitzen festivals on combinen les tradicions cristiana i indígena. Consisteixen en desfilades i teatre de carrer, i expliquen una història en la qual es fan servir unes màscares fetes especialment per a aquell dia i que després passaran a ser una peça de museu. Són fetes a mà i de fusta, amb cordes, banyes o dents d’animals, o cautxú. A l’Àfrica les màscares tenen un paper molt important en les cerimònies tradicionals i danses de teatre. Hi ha quatre categories de màscares: esperits dels avantpassats, herois mitològics, combinació de l’avantpassat i l’heroi, i esperits dels animals.
Supersticions,
sĂmbols de bona sort i de mala sort
56
Des de sempre, la por ha format part dels sentiments de la humanitat. La por d’allò que és desconegut, d’allò que és incomprensible i que no es pot interpretar, ha portat la humanitat a buscar una resposta a tot, segurament per una qüestió de supervivència. Això ha donat lloc a la necessitat de crear elements que serveixin per protegir-se de les adversitats i per preveure el futur. És el que anomenem: supersticions. Les supersticions no estan basades en una raó fonamentada, sinó que són producte d’una interpretació errònia d’una causalitat. Cada cultura ha creat les seves, per atraure la bona sort o per evitar desgràcies. Sempre hi ha hagut supersticions, però la majoria de les que han perdurat fins avui vénen dels romans: creences com entrar la núvia en braços a la nova llar, casar-se en certes dates o tallar-se els cabells segons el cicle de la Lluna.
A la cultura gitana, col·locar un nadó a sobre d’una taula és un símbol de mal auguri. A Xile, per Cap d’Any, es posen tres patates a sota el llit, una de pelada, una altra a mig pelar i una altra de sencera. Amb els ulls tancats, se n’ha d’agafar una i segons quina s’agafi, té un significat de bona o de mala sort per a l’any que comença. Si s’agafa la pelada vol dir que serà un any de mala sort; si s’agafa la que està a mig pelar vol dir que serà un any més o menys bo, i si s’agafa la que està sencera vol dir que serà un any molt bo. També per Cap d’Any, els xilens acostumen a donar voltes al voltant d’una taula amb les maletes a les mans per tal de tenir bona sort durant tot l’any.
Al Marroc, quan algú de la família o una persona propera ha de viatjar a fora, es tira un got amb aigua a terra per desitjar que torni i perquè no li passi res de dolent. Moltes cultures coincideixen a dir Jesús o altres expressions de benedicció quan algú esternuda. L’origen d’aquesta creença el trobem en la pesta negra, epidèmia que va sacsejar Europa a l’època medieval. La malaltia es transmetia per l’aire, per aquest motiu el papa Gregori I va recomanar encomanar-se a Déu. També moltes cultures coincideixen a creure que trobar un trèvol de quatre fulles és símbol de bona sort o a creure que una ferradura penjada a la porta atraurà la bona sort o bé expulsarà la mala sort.
CNL EL PRAT DE LLOBREGAT El Centre de Normalització Lingüística El Prat de Llobregat forma part del Consorci per a la Normalització Lingüística, un ens creat a partir de la voluntat comuna de la Generalitat de Catalunya i de nombrosos ajuntaments, consells comarcals i diputacions, amb l’objectiu de facilitar el coneixement, l’ús i la divulgació de la llengua pròpia de Catalunya en tots els àmbits. El Consorci per a la Normalització Lingüística disposa d’una xarxa de 22 centres distribuïts per tot el territori.
CPS FRANCESC PALAU El Centre de Promoció Social Francesc Palau és una associació privada sense ànim de lucre. Té com a objectiu la promoció integral de la persona, des de l’àmbit de la cultura, els valors i el sentit socialitzador. El Centre ofereix acollida, cursos, tallers i orientació laboral, amb una atenció preferent a la dona, a les persones nouvingudes i a les que viuen situacions amb major risc d’exclusió. Un equip professional i un nombrós grup de persones voluntàries fan possible, dia a dia, portar endavant la tasca del Centre.
CFA TERRA BAIXA El Centre de Formació d’Adults Terra Baixa és un centre de formació de persones adultes, oficial i gratuït, que depèn del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Té una oferta formativa que abasta des d’aprendre a llegir i escriure fins a la preparació per accedir a la universitat.
CRÈDITS PRODUCCIÓ Ajuntament del Prat de Llobregat Consorci per a la Normalització Lingüística ORGANITZACIÓ Programa Municipal de Nova Ciutadania i Immigració CNL El Prat de Llobregat CPS Francesc Palau CFA Terra Baixa FOTOGRAFIA Irene Gallardo Cabrerizo IL·LUSTRACIÓ Ana Yael Zareceansky DISSENY GRÀFIC Román Gutiérrez - Pixel Infografia i Disseny ASSESSORAMENT TERMINOLÒGIC TERMCAT, Centre de Terminologia IMPRESSIÓ Arts Gràfiques Orient, SA NOMBRE D’EXEMPLARS 3.000 DIPÒSIT LEGAL B-00.000-2009 El Prat de Llobregat, maig de 2009
No sé si jo he triat el Prat per viure o si el Prat em va triar a mi. El que sí que tinc clar és que el Prat és el meu lloc al món.