Page 1

eupalinos

/ 30

Revista de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

desembre / 2011

Entrevista

Xavier López

Director general d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom

Perfils en el temps

Marta Malé-Alemany Josep Lluís Mateo Fructuós Mañà

Fent ciutat

Carles Buxadé especial eupalinos

Parlen els dissenyadors

Presente y futuro del project management

Moro Soucheiron & Asociados


sumari 4 Benvolguts lectors 6 Xavier López eupalinos 30

10 t18 Revista digital d’arquitectura 12 Adrià Carbonell

EDITA //

16

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Perfils en el temps

20 Amb el paral·lex: Griñó Arquitectes

Consell Rector President/ Jordi Viola i Garriga Vicepresident/ Leopoldo Gil Nebot Secretari/ Josep M. Feliu i Via Tresorer/ Ernest Redondo Domínguez Vocals/ Mercè Berengué i Iglesias Francesc de P. Labastida i Azemar Agustí Costa i Curriu Josep M. Sen Tato Francesc-Xavier Sust i Fatjó Jordi Querol i Piera

24

La impresión 3D como herramienta de trabajo en arquitectura

Director/ Marc Longaron i Sorigué

Direcció d’Eupalinos: Consell Rector Redactor en cap: Eduardo Margaretto Direcció d’art: Marcel Abellanet Assessorament lingüístic: Anna Jolis Il·lustració de coberta: Jordi Querol Col·laboradors: Josep Maria Montaner, Julià Peiró, André Ricard, Ana María Vicens, Otto Canalda, Stella Rahola, Quim Larrea.

28 Moro Soucheiron & Asociados

Reporter gràfic: Lorenzo Fuentes

32 Lectures ininterrompudes

Administració i publicitat:

36 Pituïtàries

Montse Jover Carrer Boters, 8, entl. 1a. 08002 Barcelona Tel. 933 170 467 / Fax 934 123 021 E-mail: eupalinos@jordicapell.com www.eupalinos.com

Impressió / IMGESA Dipòsit Legal: B-30428-05 ISSN: 1885-0626

38 Carles Buxadé 43 Especial Eupalinos: Parlen els dissenyadors 44 André Ricard L’ahir i l’avui del disseny 48 Jordi Querol Top 6 52 Dissenyadors i la Cooperativa 55 Selecció de productes


4 / Benvolguts lectors

con sell

rector

Jordi Querol Arquitecte

Benvolguts lectors, E

n l’última assemblea general de socis de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell que va tenir lloc el darrer 21 de juliol de 2011, vaig deixar d’exercir la presidència del nostre Consell Rector, ja que a la nova candidatura es va presentar el nostre benvolgut company Jordi Viola. Jo sempre he dit que quan es deixa un càrrec, el més important de tot és assegurar-se que qui passa a ocupar-lo sigui més bo que el que el deixa. En el meu cas, ben segur que això es compleix. En Jordi Viola, després de la seves múltiples vivències dins la Cooperativa durant tants anys, serà, sense cap mena de dubte, uns dels millors presidents de la història. Us ho dic seriosament. El Consell Rector que vaig presidir no només està ple de bons amics, sinó que són persones bones i responsables que saben que durant les tempestats i el mal temps és quan més s’han de buscar les complicitats. Els membres que acabaven el seu mandat el 21 de juliol passat es van tornar a presentar per al nou Consell Rector, és a dir, que van fer costat al nou president, en Jordi Viola. Jo vaig fer el mateix, com a vocal suplent i a la vegada com a director d’aquesta revista. Continuaré ajudant, doncs, tant com pugui la Cooperativa en general i Jordi Viola en particular.

Avui he sentit la necessitat de dirigir-me a tots vosaltres, els lectors d’Eupalinos, per escrit per a explicar-vos la nova situació. Estic satisfet perquè sé que la Cooperativa queda en les millors mans, i alhora trist per haver hagut de constatar tan de prop les dificultats que viuen els socis de la Cooperativa. També la Capell forçosament s’ha hagut de reestructurar, i per això hem perdut alguns d’aquells emblemàtics treballadors i treballadores que estaven amb nosaltres, molts dels quals íntims amics i amigues. En el silenci, jo i tots els membres del Consell Rector hem sentit el corresponent sofriment.

Però el món continua rodant i no hem de defallir: això mai! Avui, que com a president m’acomiado des de les pàgines d’Eupalinos, dono les gràcies de tot cor a tots els treballadors i múltiples col·laboradors de la Cooperativa (no dic noms perquè la llista és llarguíssima), així com als membres del Consell Rector que han viatjat amb mi durant aquests anys, gairebé nou. I a vosaltres, els lectors d’Eupalinos, us asseguro que la nostra revista continuarà viva amb la mateixa il·lusió i força de sempre.

Malauradament, i tant de bo que m’equivoqui, crec que aquelles entranyables trobades en el bar del col·legi, quan sortint i entrant a la nostra botiga fluïen els nostres millors somriures, ja són coses d’un passat que difícilment retornarà.

1. Que aquesta trista i avorrida crisi general que ens envolta i persegueix s’acabi i retornem ràpidament a temps millors.

Com els arquitectes no tenim feina la Cooperativa no ven prou. Això és molt dolorós, no només perquè la Cooperativa perd força i personalitat, sinó també perquè els arquitectes ja no podem gaudir fent d’arquitectes, que és l’ofici que vam triar amb il·lusió quan érem joves. Ara, i de manera molt general, estem aturats. Per això no comprem a la Cooperativa. Hi ha res més trist que això?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Per a acabar, si em permeteu, vull fer esment de dos desitjos:

2. Que la nostra estimada Cooperativa (amb en Jordi Viola com a president i en Marc Longaron con a director, avui dos insubstituïbles i entranyables amics) continui essent la Cooperativa que tots volem malgrat la crisi. Moltes gràcies.


Benvolguts lectors / 5

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


6 / Xavier López

varis

Xavier López Director general d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom Entrevista / Marc Longaron

Nascut a Vilanova i la Geltrú l’any 1961, Xavier López García és diplomat en el Programa de Direcció General d’Empreses (PDG) per IESE i ha desenvolupat pràcticament tota la seva trajectòria professional en el món del cooperativisme i l’economia social. El 1989 va fundar l’empresa cooperativa Grup Qualitat en el sector immobiliari i des de llavors ha exercit com a director gerent de la Federació de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya, vicepresident de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, secretari de la Confederació de Cooperatives de Trabajo Asociado de España i director de màrqueting i comunicació del Grup Qualitat, això com de conseller de les cooperatives Abacus, Grup Qualitat i CEPES (Confederació Empresarial Espanyola d’Economia Social) i de membre del Consell General de CatalunyaCaixa. Des del gener del 2011 és director general d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom al Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Quines són les línies estratègiques del Govern de Catalunya dirigides al cooperativisme que desplegueu des de la vostra Direcció?

La Direcció General d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom està emmarcada dins del Departament d’Empresa i Ocupació, que té un caràcter clarament empresarial. Aquest mateix caràcter el té la mateixa Direcció General, amb empreses i entitats de diverses característiques. Pel que fa a les línies estratègiques del Govern dirigides al cooperativis-

me, n’hem definit quatre. La primera és la que té a veure amb la idea de fer visibles les empreses cooperatives. És molt important que la gent sàpiga que hi ha un model empresarial que és el cooperativisme, i hem d’eliminar els possibles prejudicis que hi hagi entorn d’aquest concepte o el desconeixement mateix. La segona és dotar el sector d’un marc legal adequat per competir en el segle xxi. El tercer objectiu és impulsar i acompanyar els processos de fusió, integració i cooperació empresarial. Finalment, el darrer objectiu està relacionat amb el finançament, un

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

punt clau en aquests temps per a les empreses. El Departament d’Empresa i Ocupació vol optimitzar i millorar els diferents instruments financers adreçats a les cooperatives fusionant els diferents fons d’avals existents. Algun altre repte que pugueu avançar?

El món ha canviat molt: les caixes ja són bancs, i això ha passat de la nit al dia. En els escenaris de futur –i no és una visió pessimista–, les empreses cada vegada tindran més dificultats


Xavier López / 7

“És molt important que la gent sàpiga que hi ha un model empresarial que és el cooperativisme, i hem d’eliminar els possibles prejudicis que hi hagi entorn d’aquest concepte o el desconeixement mateix” per competir. Davant d’aquest fet, les cooperatives ens hem de fer més competitives. Hem de tenir capacitat d’adaptació i millorar la nostra dimensió empresarial perquè això ens facilitarà la supervivència. En aquest sentit, hi ha un element que cal destacar: el creixement. La dimensió de les empreses catalanes, incloent-hi les cooperatives, és més petita del que seria aconsellable i necessari. Per tant, tot el que sigui afavorir el creixement de les cooperatives ha de ser un eix de treball fonamental. La Direcció General ha apostat per la formació a través d’aliances amb universitats i amb ESADE. Des de la mateixa Capell ens hem format a través d’aquests programes. Quina valoració en feu

d’aquestes aliances? Creieu que han permès millorar el lideratge, la formació empresarial o la capacitat competitiva de les cooperatives?

La valoració no potser més que positiva. Sempre és una bona notícia que els directius de les cooperatives es formin a les escoles de negoci i que així puguin fer millorar les empreses que dirigeixen i ser més competitives. Les cooperatives necessiten les mateixes eines de gestió que les altres empreses. I sens dubte la formació ajuda a aconseguir aquest objectiu. A Catalunya hi ha un dens teixit d’empreses cooperatives. Quin diagnòstic feu del seu present i del seu futur? En l’entorn actual de globalització i canvi de cicle

econòmic, quines eines considereu més escaients per tal que les cooperatives hi facin front?

El cooperativisme està molt més present a la societat que el que la gent coneix, i hem de ser capaços de visualitzar-lo. Una manera de fer-ho és aprofitar els referents. Quan dic referents no dic que siguin grans necessàriament. El cooperativisme, per això, és molt divers, com ho és també el teixit empresarial català. Molts dels problemes de les empreses cooperatives són comuns als que es troben les empreses petites i mitjanes. Hi ha alguns elements del cooperativisme que són clau, justament per competir ara i el en futur. Són elements com la primacia de les persones i la cooperació empresarial.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


8 / Xavier López

“El cooperativisme és molt divers, com ho és també el teixit empresarial català. Molts dels problemes de les empreses cooperatives són comuns als que es troben les empreses petites i mitjanes”

De l’entorn també ens vénen amenaces, com per exemple la dificultat de finançament o el poc dimensionament i la manca de massa crítica que tenen les cooperatives. És per això que apostem pels processos de fusió, integració, aliances… L’any 2007 Ecotecnia, empresa cooperativa que pertanyia al grup CLADE dedicada a la fabricació d’equips eòlics, va ser comprada per 350 MEUR per ALSTOM. Considera que és un èxit per al món cooperatiu que una cooperativa catalana desperti l’interès d’una gran multinacional, com ALSTOM, fins al punt de comprar-la?

Per una banda, és positiu perquè vol dir que és una empresa competitiva i que està ben posicionada en el mercat. Però per l’altra, per a mi encara seria més positiu el fet que Ecotecnia s’hagués pogut seguir desenvolupant com a cooperativa. I justament alguns dels problemes que he esmentat anteriorment van ser els que van impedir que això fos així. Com per exemple el tema de la dimensió, del finançament, etcètera. Durant cinc anys heu exercit el càrrec de director de CLADE, el grup cooperatiu més important de Catalunya, del qual formen part

ABACUS, La Fageda, Grup Qualitat i altres. Quins motius van tenir aquestes cooperatives per a formar el grup CLADE quan ja eren les cooperatives més representatives dels seus àmbits?

Els motius es van derivar del fet que aquestes cooperatives se sentien petites en el seus àmbits i, buscant la manera de superar aquest fre, van considerar que una aliança com aquesta els podia ajudar a desenvolupar diferents aspectes comuns que soles no podrien afrontar. És a dir, la seva motivació va ser, seguint a molta distància l’experiència del grup Mondragón al País Basc, buscar sinergies en l’àmbit del finançament, de la gestió de persones, de la cooperació pública i privada, etcètera. Des de la seva experiència com a fundador de la cooperativa immobiliària Grup Qualitat, i coneixedor doncs del sector −qui ens havia de dir que viuríem el que estem vivint−, com veieu la situació actual i la sortida de la crisi?

La primera notícia positiva és que el Grup Qualitat està viu, i més tenint en compte la situació per la qual ha passat aquest sector, que ha estat un autèntic tsunami que ha fet desaparèixer les

grans empreses. Evidentment, el Grup Qualitat s’ha hagut de reinventar i ha marcat un posicionament diferent per adaptar-se a les noves necessitats del mercat. El futur és incert, però del que estic convençut és que haver arribat fins aquí ja ha estat un èxit. Des de la Direcció General de Cooperatives sempre s’han impulsat els projectes d’intercooperació per millorar les capacitats competitives de les cooperatives. La Cooperativa d’Arquitectes ha signat recentment dos convenis amb ARÇ i amb ABACUS. Ens adonem, però, que costa molt traduir-los en actuacions pràctiques de manera activa per tal que els socis d’una cooperativa i de l’altra gaudeixin dels serveis o productes de totes tres cooperatives alhora. Ens pot donar algun consell per fer fectiva una intercooperació més real?

La intercooperació només té sentit si s’entén com a mitjà i no com a finalitat, si s’emmarca en l’estratègia de l’empresa. A més, crec que perquè sigui una fórmula reeixida i perquè funcioni bé s’ha de basar en tres punts claus que han d’acceptar les parts: la transparència, la confiança i la voluntat.

Fotos: Pere Pérez

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


Nova revista “Selecció de regals 2012” Si encara no la teniu, demaneu-la al telèfon 93 224 39 32 i us la farem arribar.

Preus sense IVA.

93 224 39 32

www.eupalinos.com

902 998 993


10 / Revista digital d’arquitectura t18

varis

t18 Revista digital d’arquitectura La revista digital t18 va neixer el juny d’aquest any amb l’objectiu de posar a la llum aquella arquitectura de qualitat que per diverses raons no arriba al gran públic. Els arquitectes Octavio Mestre i Xavier Alba, els dos fundadors, conversen amb Marc Longaron sobre aquest nou i interessant projecte.

Ens preguntes, Marc, com va néixer la revista t18, i el que és cert és que, des de fa més de dos anys, en Xavier Alba i jo, amics i companys de promoció, vam pensar la possibilitat d’editar una revista per publicar la tan bona arquitectura que es fa en el món i que sovint no té visibilitat, amagada darrere d’uns quants noms sempre repetits. Tots dos viatgem molt, som habituals de congressos, workshops i seminaris arreu del món i tenim contactes amb gent que té una obra excepcional i que aquí son pràcticament desconeguts. Tots dos som dels que guardem totes les informacions que, via Internet, ens arriben i tenim un banc de dades d‘obres i estudis realment excepcional. Després d’aquest període de converses i de pensar-ho molt, vam treure algunes conclusions i el projecte es va fer realitat (si quelcom hem de fer els arquitectes és que les coses siguin possibles... aquest és part del nostre ADN). Si bé el mercat està farcit de revistes d’aquest tipus en paper, pràcticament no hi ha res en format digital i cap que sapiguem que sigui gratuïta. Vam inaugurar, així, una nova revista digital d’arquitectura, paisatge, interio-

risme i disseny, entre altres temes, que vam presentar en societat a l’auditori de la Pedrera, el proppassat 29 de juny. La voluntat de no fer aquest primer acte en el Col·legi va estar motivada per un intent d’obrir-la més a la societat civil i fugir d’actituds massa endogàmiques. Els ordinadors han triomfat en el moment en el qual han estat assimilats pel gran públic, i molta de la nostra feina seria més fàcil en funció dels gustos del clients (encara existeixen, que el món és molt gran... basta sortir fora). A més a més, els gustos també s’eduquen (no tot s’hi val) i generar debat, crear opinió i sensibilitzar la gent és voluntat intrínseca de la revista. A part d’una certa actitud transversal, que ens farà anar als límits de la disciplina des de la pintura, el dibuix o el cinema, fins a la física, la biologia o l’antropologia. Molts companys ens han dit que es tracta d’una revista com si estigués maquetada per sortir en paper, però que aprofita les noves tecnologies. I tenen raó... Bé que pertanyem a la vella escola! Només ens hem posat una condició i és la de no publicar-nos mai els nostres propis projectes. Només així garantirem el rol que hi volem tenir (hi ha altres mitjans on fer-la, la promoció personal).

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

En aquests cinc mesos de vida (i comptant que un ha estat agost) hem tingut més de 35.000 entrades i tenim gent subscrita de més de seixanta països. A la web www.t18magazine.com te’n pots descarregar en pantalla els diversos números. La periodicitat és trimestral (primavera, estiu, tardor i hivern) i ara per Nadal sortirà el tercer número. Pensem, Marc, que en moments de crisi com els actuals, és positiu aquest tipus d’iniciatives, en aquest cas cultural, que a més són gratuïtes per a l’usuari i que poden donar peu a sinergies amb altres agents del nostre sector, un dels quals pateix més fortament la crisi. Esperem que t’interessi, doncs. T’expliquem, breument, de què es tracta, perquè ho puguis difondre: 1. Ens dirigim a arquitectes, aparelladors, interioristes, paisatgistes, o estudiants de cadascuna de les disciplines esmentades, així com a la resta d’agents relacionats amb l’arquitectura, com podrien ser constructors o promotors. Sense anar més lluny de la seva cultura i sensibilitat dependran la materialització dels nostres projectes i la llibertat dels nostres encàrrecs.


Revista digital d’arquitectura t18 / 11

s Octavio Mestre.

s Xavier Alba.

2. Busquem l’excel·lència dels projectes que pensem publicar, siguin on siguin, tinguin la mida que tinguin, i siguin o no d’un autor conegut. La nostra base de dades (d’allò que publiquem) és global, qualsevol obra d’arquitectura, paisatge o disseny, qualsevol autor, sempre que la qualitat ho avali, ens interessa. Així la font és inesgotable. 3. La revista estarà penjada en xarxa i podrà ser descarregada de manera gratuïta en PDF, atès que aquest és el format que té i que també és gratuït. Facilitarem més eines (també gratuïtes) per a la gestió de la informació obtinguda, per poder classificar per tema, autor, ubicació, material, etc., la informació. 4. Si bé la revista es descarrega en un PC, està orientada cap els nous suports digitals tipus IPAD i similars (excel·lent eina, que utilitzem per fer presentacions a clients, gestionar correus, emmagatzematge i gestió de llibres i revistes digitals, i moltes coses més). 5. La revista és bilingüe espanyol / anglès, ja que tenim vincles importants amb universitats i fòrums a Amèrica

del Sud i Europa i volem donar-hi un enfocament internacional i la màxima difusió possible. 6. La publicació de cada número en xarxa anirà acompanyada amb una política de presentació per part dels editors i de l’equip de redacció, escoles universitàries, col·legis professionals, així com altres fòrums relacionats amb el món de l’arquitectura o la construcció. 7. Volem apostar perquè els espònsors de la revista siguin els líders del seu sector, sense que hi pugui haver competència entre ells. Amb algun d’ells ens uneix, a més, una col·laboració professional de molts anys i, en alguns casos, una bona amistat. 8. Pensem que el fet de ser gratuïta i estar penjada a la Xarxa, acompanyada d’una política de màrqueting i de les eines de difusió que proporcionen els nous sistemes de comunicació (facebook, linkedin, etc.), pot afavorir-ne una difusió i un coneixement fàcils i àgils.

Aquest és un decàleg de nou punts perquè, amb les retallades, tots hem perdut alguna ploma (la vida s’ha aprimat), se’ns ha aturat alguna o més d’una feina o han quedat penjades tantes altres coses… Però no queda sinó seguir lluitant. De nosaltres depèn. També vull dir que, de la mateixa manera que es pot fer arquitectura a la manera de, també es pot escriure sobre rengles pautats, i aquesta carta o conversa que t’enviem per a la revista Eupalinos imita aquella manera d’escriure de Paul Valéry a Eupalinos o l’arquitecte, aquesta manera d’anar pel món que és més una finestra oberta que una feina i que hem de saber preservar des dels nostres espais respectius. Perquè la societat ens necessita. I ens valora, no per allò que se suposa que hem de saber fer, sinó per allò que no estem obligats a retornar-li.

9. Els editors som el Xavier Alba (www.aplusbarquitectes.com) i jo mateix, l’Octavio Mestre (www.octaviomestre.com).

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


12 / Adrià Carbonell

socis

Adrià Carbonell Socis de la Cooperativa al món

Entrevista / Marc Longaron

Adrià Carbonell és arquitecte graduat per l’ETSA La Salle (URL) el 2004. El 2005 va fer un postgrau en Arquitectura i Escriptura a l’Escola Elisava (UPF), i el 2009 va obtenir el màster METROPOLIS en arquitectura i cultura urbana (UPC/CCCB). El 2008 va fundar COLLECTIVAA, un estudi que treballa sobre la ciutat en diverses escales i combina la pràctica i la investigació teòrica. El seu primer projecte construït va ser finalista del premis d’arquitectura de Girona 2009. El 2010 va ser guardonat doblement amb el premi AJAC (Associació de Joves Arquitectes de Catalunya) en les categories de millor article i millor assaig. La seva investigació més recent, “Towards a Political Urbanism”, ha estat publicada a la revista MONU-magazine i presentada al simposi Architecture and the Political organitzat per la Lebanese American University. Actualment viu i treballa a Doha.

Tenim socis que han marxat de Catalunya per treballar que ens demanen productes com ara llibres o articles de papereria que no troben allà on estan. A tots els hem fet arribar el que ens han demanat. Veus possible que a Qatar pugui passar una cosa semblant?

De necessitat n’hi ha. És molt difícil trobar els productes que estem acostumats a utilitzar als nostres despatxos. Pel que fa als productes de papereria, més o menys t’espaviles amb el que hi ha, però de disseny de qualitat no hi ha res. Suposo que el problema seria el

preu del transport. Jo el que més trobo a faltar és la llibreria. Les revistes més interessants que he trobat i que utilitzo en els meus treballs de recerca les he comprat al Carrefour. Vas acabar la carrera el 2004. Recordem que vas treballar amb Manuel Solà- Morales i també pel teu compte. Pots explicarnos quines circumstàncies es van produir que et van dur a treballar a Qatar? Qui t’ha contractat? Quines feines concretes hi fas?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Vaig treballar amb altres arquitectes abans d’establir-me pel meu compte. Les col·laboracions més llargues les vaig fer amb Manuel Solà i Pep Llinàs. El 2008 vaig rebre un primer encàrrec de prou entitat per pensar a obrir despatx propi i així ho vaig fer el juny d’aquell any, un parell de mesos abans que es comencés a parlar de la crisi. Fa més o menys un any, bastant cansat d’invertir tantes hores, esforços i diners en la feina i de rebre tan poc a canvi, vaig arribar a una situació insostenible tant econòmicament com professionalment, i covava una sensació creixent de desànim i de desconfiança en el


Adrià Carbonell / 13

“La veritat és que Doha mai va ser un destí que haguéssim considerat, però quan em van trucar no vaig dubtar gaire” s Saud Al Mana vil·la, Doha, Qatar, casa en obres.

futur que em va fer decidir a marxar a l’estranger. Vam fer una llista de les ciutats on ens agradaria viure i on fos viable alguna possibilitat d’entrar al món acadèmic, que a part de la pràctica era un altre vessant que m’interessava molt i que feia temps que intentava a Barcelona sense èxit. Una de les ciutats que se’ns feien més atractives i on tenia contactes a la universitat era Beirut, amb la qual mantenia una relació frustrada des dels bombardejos del 2006. Vaig parlar amb uns amics arquitectes d’allà i els vaig explicar que estava pensant a marxar a l’estranger. Ells mateixos van enviar el meu currículum a un grup empresarial de Qatar amb el qual treballaven, que són els que em van trucar al cap de poques setmanes, interessats en el meu perfil. La veritat és que Doha mai va ser un destí que haguéssim considerat, però quan em van trucar no vaig dubtar gaire. L’oferta que em van fer era obrir una oficina d’arquitectura i urbanisme (els va interessar especialment la meva experiència en disseny urbà i planejament). La realitat és que l’oficina encara no s’ha creat, i tot i que sembla que ens hi hem de posar al gener, tot costa molt i va realment lent. Aquests

mesos he estat treballant en projectes residencials, fent una mica de tot: he dissenyat façanes, he refet projectes d’interiorisme i de paisatge, he exercit de tècnic, de consultor, de contractista, d’aparellador, de director d’obra…

D’europeus sí que n’hi ha, i d’americans també, però sobretot el que hi ha són àrabs i asiàtics. La població total del país se xifra al voltant del milió i mig d’habitants, dels quals només són de Qatar una quarta part.

Quines qualitats penses que valoren més dels arquitectes catalans o europeus a Qatar? Sou més arquitectes estrangers a Qatar? Manteniu contacte? Saps si hi ha professionals catalans d’altres carreres a Qatar? Metges? Infermeres? Enginyers?...

Penses que aquesta vivència pot ser enriquidora per a la teva experiència professional? I també pot ser enriquidora si t’ofereixen feina a altres països?

D’arquitectes catalans només he conegut l’Ada Yvars, que està construint un gran centre islàmic per la Qatar Foundation. D’espanyols sí que n’hi ha uns quants, sobretot treballant per a constructores o com a cap de projectes d’administració i direcció. Es valora molt la capacitat tècnica, que a falta de bagatge cultural i formació intel· lectual és el que sempre predomina. Estan cada cop més interessat en el disseny de qualitat en totes les seves formes, però és un procés lent i ara mateix amb molta competència. No és fàcil fer-se un lloc ni trobar un interlocutor amb el qual treballar.

Enriquidora ho és sens dubte, tot i que no estic fent el que m’agrada ni el que voldria, però això tampoc ho feia a Barcelona. És un context complex però estimulant en el qual t’has de moure ràpidament, aprendre i espavilar-te contínuament. T’enfrontes a situacions noves cada dia, la qual cosa és un repte però alhora pot ser també molt esgotador. Respecte a altres països, espero que sí. Jo no penso quedar-me aquí gaires anys, o sigui que més val que em serveixi d’alguna cosa. En la part teòrica, que per a mi sempre ha estat un vessant molt important de la professió, estic trobant més possibilitats des d’aquí: he escrit un parell d’articles que s’acaben de publicar a revistes europees i fa unes setmanes vaig presentar els estudis en

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


14 / Adrià Carbonell

s Casa de pedra Alda, el Port de la Selva, 2009.

“A Qatar estan cada cop més interessat en el disseny de qualitat en totes les seves formes, però és un procés lent i ara mateix amb molta competència” els quals treballo actualment sobre ciutat i política a la Lebanese American University a Beirut. O sigui que, paradoxalment, trobo més possibilitats de desenvolupar activitats acadèmiques des d’aquí que des de Barcelona. Com es veu Catalunya i Espanya des de Qatar? Al cap i a la fi, Guardiola, abans de ser un dels entrenadors de més prestigi al món, també va treballar a Qatar. Se’n parla, del Pep, i del Barça, a Qatar?

Home, la veritat és que jo les veig bastant malament. Però és que jo vaig marxar molt cansat i molt cremat de tot plegat, de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya. I les notícies que me n’arriben des que vaig marxar no fan sinó reafirmar-ho. Aquí Al Jazeera en parla bastant, de la situació econòmica a Espanya, però a part d’això no se’n diu

gaire més. Del Barça sí, i també del Madrid. Bé, no és que se’n parli, és que segueixen molt el futbol, sobretot les lligues anglesa i espanyola. Certament, és la primera cosa que et diuen quan expliques d’on ets: sembla que el Barça i el futbol siguin les úniques coses que hem estat capaços d’exportar amb èxit. De Guardiola se’n parla poc, igual que de Mourinho o de Ferguson, tot i que crec que és l’ambaixador del Mundial de Futbol del 2022 a Qatar. Sento parlar molt més de Qatar als mitjans catalans que aquí de Barcelona, i sovint el que sento o llegeixo a la premsa catalana és incorrecte o fals. Es parla amb bastant desconeixement de la realitat local i amb molts prejudicis, com deu passar també amb tants altres països. I també són tendencioses les declaracions dels defensors de Qatar, com les declaracions de Guardiola quan va dir que era el país més obert de la regió. Això també és fals. Barcelona, vista des

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

d’aquí, no deixa de ser una ciutat europea com moltes altres, i jo diria que no de primera línia. Aquí el que hi ha és una forta influència britànica. Es viu bé a Qatar? Et relaciones amb gent del lloc o ho fas amb estrangers? Van amb burca o amb nicab? (Aquesta és una pregunta de curiositat, més de tafaneria que no pas de revista.)

Doncs depèn de qui, i depèn del que busquis. Si ets un obrer de la construcció, no gaire, sobretot a l’estiu. Acostumen a venir de països com el Nepal o l’Índia on els és molt difícil trobar feina i accepten les condicions que els ofereixen aquí. És una societat molt classista, sovint el sou va molt més lligat al teu país d’origen que no pas a la feina o responsabilitat que exerceixes. Si parles dels europeus, la majoria cobren sous molt alts, o sigui


Adrià Carbonell / 15

“Marxar de casa no és fàcil, has de trencar molts lligams adquirits durant anys, però un cop te n’has desfet pots dedicar-te a perseguir allò que realment vols”

s UP-4, bloc d’habitatges a la Sagrera, Barcelona, 2010 (render).

que deuen estar contents. El país és molt petit, tranquil, segur, però també molt avorrit. És un lloc per venir-hi a treballar, res més. Ara bé, hi ha gent encantada que viu en una mena de model suburbà nord-americà extrapolat al mig el desert. Viuen en complexos residencials privats, compren en grans centres comercials i van a platges privades. Aquests també viuen bé. Les dones d’aquí, quan són a llocs públics, porten una abaia, que és una túnica negra llarga fins als peus, i un mocador al cap, també negre. Algunes es tapen la cara i d’altres no, crec que això depèn del marit. Però només vesteixen així les dones dels ciutadans de Qatar, les estrangeres vesteixen com nosaltres. Ens consta que has vingut a buscar la teva família (dona i filla). Penses que pot durar molt temps l’estada a Qatar?

Sí, primer vaig ser-hi quatre mesos jo sol, i després van venir elles. No crec que ens hi estiguem molt temps, però tot depèn de la feina. O començo a treballar en projectes que m’interessin d’aquí a poc o no crec que ens hi quedem gaire més. No tenim res decidit, un cop has marxat de casa tot es viu de manera més relativa. Vivim

amb un punt d’incertesa el futur, que jo vull entendre com una possibilitat de construir les nostres vides amb més llibertat. Marxar de casa no és fàcil, has de trencar molts lligams adquirits durant anys, però un cop te n’has desfet pots dedicar-te a perseguir allò que realment vols. T’hi trobes bé a Qatar? Quines són les coses que més t’han sorprès?

Parlar en termes de bé i malament em costa una mica. Aquí he retrobat una energia, unes ganes de fer coses i un espai per a la reflexió que havia perdut a Barcelona; en aquest sentit estic content. Per altra banda, ni el país ni la ciutat són els llocs on jo hauria triat viure, tenen moltes carències. Aquestes carències també fan que la ciutat es mogui i que hi hagi molt per construir (en un sentit de país i de societat, no només d’arquitectura), cosa que et situa en un context de transformació excitant, però les contradiccions a tots els nivells són encara molt grans. Totes les ciutats i tots el països són contradictoris per naturalesa, però aquest probablement ho és bastant més.

clara d’on anava, perquè tot va passar molt ràpid, això va fer que arribés amb una mentalitat molt oberta i que ho anés descobrint tot sobre el terreny. Potser el creixement de la nova ciutat basada en una rèplica absurda de models occidentals desfasats o, per dir-ho amb més precisió, en la imatge d’aquest models; el luxe i la precarietat que conviuen de costat; l’absoluta dependència del cotxe, encara que això no és tan estrany, passa a molt països; el preu de la gasolina, baratíssim; la quantitat d’indis i de filipins que hi ha..., o potser la indiferència amb què miren els nostres problemes quan nosaltres pensem que el món s’enfonsa.

Sobre les coses que més m’han sorprès, no ho sé. Suposo que com que vaig marxar sense tenir una imatge gaire

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


16 / Perfils en el temps

socis

Perfils en el temps Tres arquitectes revelen les seves preferències

Qüestionari eupalinos 1. Quins llibres d’arquitectura us han influït més? 2. Tres mestres que us hagin inspirat profundament, i per què. 3. Tres obres d’arquitectura de la vostra Comunitat, i per què. 4. Un racó de la vostra ciutat de què no us canseu mai. 5. Què us agrada més, i què menys, de l’arquitectura que es fa avui en dia? 6. Col·leccioneu algun objecte que tingui a veure amb la vostra professió? 7. Quina és l’eina de la vostra professió que us és més atractiva, i per què? 8. Us atrau alguna mena de paper en especial? 9. Necessiteu tenir un ambient especial per a treballar? 10. Feu servir Internet com a vehicle d’informació professional? 11. Teniu cap pàgina web d’arquitectura preferida? 12. Què us atrau més de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


Perfils en el temps / 17

Marta Malé-Alemany / Barcelona, 1971 Es va llicenciar a l’ETSAV-UPC (Barcelona, 1996) i va fer un màster en Advanced Architectural Design a la Columbia University (Nova York, 1997). És arquitecta i directora en funcions de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) de Barcelona des del juliol del 2011, després de codirigir al mateix institut el Programa de Màster durant diversos anys. Ha impartir classes d’arquitectura en diferents universitats americanes de renom (MIT, U.PENN, UCLA, SCI-ARC i altres) i ha sigut tutora de màster en el Design Research Laboratory (DRL) en l’Architectural Association (AA) de Londres. La seva investigació acadàmica està enfocada en las oportunitats conceptuals i materials que emergeixen de l’ús de tecnologies digitals per al disseny i la producció arquitectònica. Fora de l’àmbit acadèmic, Marta Malé-Alemany dirigeix el seu estudi professional a Barcelonai ha comissariat diverses exposicions especifiques de fabricació digital. Des del seu estudi realitza projectes propis i col·labora amb altres despatxos en projectes puntuals com a assessora en àrees que van des de l’anàlisi i desenvolupament de conceptes de disseny paramètric fins a l’aplicació de tecnologies digitals en la materialització d’arquitectures complexes. Actualment i seguint la seva línea d’investigació, elabora una tesi doctoral a la ETSABUPC (Barcelona) en què investiga el potencial de les tecnologies de prototipatge ràpid a gran escala per a innovar el sector de la construcció. 1. En general, els llibres que m’han influït més no són d’arquitectura, sinó d’altres disciplines com la biologia, les matemàtiques o la física. Per exemple, On Growth and Form del biòleg D’Arcy W.Thompson. Tanmateix, els llibres temàtics de l’IL, l’Institute of Lightweight Structures, dirigit per Frei Otto, així com els escrits i documents de patents i invents de Buckminster Fuller són referències de les quals continuo aprenent. Es difícil triar uns pocs llibres, però m’inclino pels escrits d’arquitectes o enginyers que entenen l’experimentació com una manera d’aproximar-se al projecte.

2. Greg Lynn, un professor que vaig tenir a la Universitat de Columbia de Nova York el 1996. Va ser una època absolutament única. Vaig tenir la sort de participar en els famosos paperless studios que ell dirigia, i que van representar, a escala mundial, la primera vegada que es feia servir l’ordinador per a projectar arquitectura. Greg Lynn va ser el primer que va plantejar l’ús de programari d’animació per a generar formes arquitectòniques amb mitjans digitals. Bernard Cache, el qual amb el seu llibre Earth Moves em va fer entendre com conceptes de filosofia de Deleuze i d’altres pensadors podien ser aplicables al disseny de manera pragmàtica i accessible. Després de llegir aquest llibre, en vaig buscar l’autor... i el vaig trobar! Havia de venir a dirigir un màster a Barcelona i em vaig oferir per fer-li d’assistent. Va ser ell qui em va introduir en el camp de la fabricació digital, que ara és la base de la meva feina. Mark Burry, que si bé mai no ha estat directament mestre meu, en l’actualitat és amic i mentor. M’impressiona el seu rigor, la constància i la dedicació a la feina feta a la Sagrada Família.

3. La Sagrada Família, sens dubte. És una obra de referència quant a l’evolució de les tècniques de construcció i un exemple d’integració dels processos digitals per al disseny i la fabricació en arquitectura. El peix de Frank O. Gehry perquè, encara que no m’agrada l’estructura que té, m’emociona pensar que va ser el primer edifici fabricat per mitjà del control numèric a la ciutat. Em recorda molts moments viscuts a l’oficina de Gehry, durant els set anys que vaig viure i vaig donar classes a Los Angeles. El mercat de Santa

Caterina d’Enric Miralles, que tinc a prop del meu estudi i que veig cada dia. M’agrada i gaudeixo del caràcter orgànic d’aquesta obra, des de la forma, l’estructura i el color, fins als sentiments que produeix com a experiència física un planejament de distribució interior totalment asimètric.

4. La platja. És la connexió entre Los Angeles i Barcelona, les dues ciutats on m’he divertit més en la meva vida. 5. Em cansen els formalismes gratuïts dels edificis que només es pensen des de l’exterior perquè siguin capturats com una imatge. Massa icones i poc contingut. Hi ha una altra manera de fer amb què m’alineo naturalment, i és la que impulsa la idea que un edifici és molt més que una forma construïda. M’atrauen les propostes que plantegen els edificis com a organismes, que són capaços de “fer alguna cosa” més enllà de la seva forma exterior (generar energia per tendir a l’autosuficiència, proposar noves maneres de viure i compartir recursos, etc.).

6. Col·lecciono esferes i culleres. Les esferes

ques i personalitzables. Hem pogut recuperar el control sobre la producció dels projectes des del disseny fins a la fabricació, sense perdre res pel camí, com passa quan hi ha molts mitjancers o quan la falta de capacitat tècnica dels operaris t’obliga a minimitzar la proposta arquitectònica. Ara mateix, estic investigant la fabricació digital additiva (impressió 3D) per a l’arquitectura perquè veig que, en un futur pròxim, serà possible imprimir en 3D no solament els objectes, sinó també alguns edificis.

8. El paper és un aliat fonamental. Dibuixo molt per comunicar els meus pensaments, tinc facilitat per a fer diagrames i només aconsegueixo organitzar-me les idees mitjançant gràfics més abstractes. L’escriptura em costa molt més. Estic impacient per poder provar i treballar amb paper electrònic.

9. Necessito un ambient creatiu i de caràcter molt experimental. Aquest és el cas de l’IAAC, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, on codirigeixo el Programa de màster i hi faig classes. Quan s’hi entra, l’espai mateix et convida a experimentar i a continuar investigant. El meu estudi és el meu centre neuràlgic, l’arxiu on hi ha els meus llibres i referències, on aprofundeixo i desenvolupo les meves idees i projectes, i em concentro per escriure la tesi.

són totes “constructives”, fetes amb materials o sistemes de peces especials, com les esferes d’Hoberman, que és expansible, o altres de fetes amb components imantats, puzles esfèrics de fusta, boles de branques, etc. El conjunt d’esferes m’ensenya que una mateixa idea conceptual té múltiples maneres de donar-li forma, així com una immensitat de solucions constructives per dur-la a terme. Les culleres, a més de ser uns objectes molt interessants per la forma que tenen i per la seva funcionalitat, les faig servir per a explicar als meus alumnes què és el “disseny paramètric”: si tries una sèrie de culleres com si fos una “col·lecció”, en pots entendre les variacions fàcilment.

11. No. Miro BldgBlog i segueixo webs de disseny que inclouen arquitectura, com Dezeen i Core77.

7. La fabricació digital i tot l’entorn que l’envol-

12. La possibilitat d’acostar-m’hi i divertir-m’hi,

ta. A la generació d’arquitectes que comencem a projectar amb l’ordinador en un moment en què la producció arquitectònica estava centrada en l’estandardització, ens ha donat ales per materialitzar propostes molt més complexes, específi-

10. Quan tens una vida professional totalment internacional com la meva, Internet n’és la pedra angular. És aclaparador i esgotador estar constantment connectada, però tinc molt present que sense connexió res no és possible, almenys tal com ho tinc plantejat tot ara per ara.

tingui el temps que tingui. Si no en tinc gaire, dono un cop d’ull ràpid a les últimes revistes; si en tinc més, busco algun llibre que em sorprengui, tot i saber que tinc moltes possibilitats d’acabar seduïda per algun objecte especial del pis de baix.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


18 / Perfils en el temps

Josep Lluís Mateo / Barcelona, 1949 Va néixer a Barcelona l’any 1949 i és arquitecte des del 1974 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i doctor cum laude l’any 1994 per la Universitat Politècnica de Catalunya. Sempre ha combinat la seva activitat professional amb l’acadèmica. L’any 2002 va ser anomenat catedràtic d’Arquitectura i Projectes a l’Eidgenössische Technische Hochschule (Politècnic Federal Suís de Zürich). Ha estat professor en diferents universitats i ha impartit conferències i cursos en les principals institucions del món. El seu despatx professional intenta lligar la reflexió intel·lectual i artística i la pràctica productiva amb una intensa activitat internacional. Treballa en la línia que separa l’univers de les idees i el món físic de la realitat. La seva obra ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals destaquem el premi Italstat d’Itàlia, el premi CEOE de Madrid, el premi Bienal de Santander, l’Archizinc de França o el premi A+ de Barcelona. Entre la seva obra més recent trobem: les oficines per a Vinci Immobilier a París (2010), la seu central del Fons de Pensions Holandès PGGM a Utrech, Holanda (2011) i la Filmoteca de Catalunya al Raval de Barcelona (2011). Actualment redacta els plans de desenvolupament d’una nova ciutat a la Plaine du Var, a Niça (França), els d’un complex de cent habitatges a Tolosa (França), els de la remodelació urbanística del front urbà del riu Adour, un projecte edificatori a Baiona (França) i els plànols de la coordinació arquitectònica d’un conjunt edificatori i la construcció d’habitatges a Bassins-àflots, a Bordeus (França).

1. N’hi ha molts, però només recollint els inicials, aquells que t’impressionen i queden fixats, esmentaria Reyner Banham, del qual recordo sobretot els seus llibres Brutalismus in der Architektur i Los Angeles: the city of four ecologies, un dels millors llibres que he llegit mai. Sintetitza un moment, una cultura (no només arquitectònica): la de Los Angeles dels anys seixanta. En el moment en què el vaig llegir, va significar una història vitalment molt pròxima per a mi. També destaco L’Architettura d’Alberti, ja que la definició que fa d’arquitecte encara m’acompanya; i, és clar, les edicions Artemis de Zürich sobre els mestres moderns (Mies, Aalto, Le Corbusier...), editades en vida dels seus autors i sota el seu control. Recordo haver comprat a terminis, amb els meus primers ingressos professionals, les obres completes de Le Corbusier.

2. M’ha influït –com a tots, suposo– el meu context pròxim, especialment en fase formativa. L’arquitectura local, vista amb atenció des de nen i de jove. De tot això quedaria, com a material més utilitzable, la parella Coderch-Mitjans. Un, més intens i poètic i l’altre, més general i obert. Més endavant, les meves influències són menys personals i puntuals, són més col·lectives, culturals. La dualitat europea entre el món llatí catòlic i el germànic protestant que he viscut i continuo experimentant ha estat una font riquíssima de coneixements i influències. En aquest context vaig seguir amb atenció la línia Schinkel-Mies –reconstrucció alemanya (Scharoun); i també Team X (Smithson i, sobretot, Candilis). I encara més endavant, també coetanis

i contemporanis meus, amb qui més que magisteri, experimento una interacció mútua.

11. Em moc entre moltes pàgines. Internet

3. L’església de Santa Maria del Mar, pel seu

12. D’alguna manera, des de sempre, m’ha

espai, estructura, abstracció; el conjunt d’habitatges urbans de Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, ja que en certa manera són genèrics, relacionables, amb detall (però no solament), domèstics, generosos, amb pensament concret i al mateix temps anònims (penso en J.S. Bach, av. Sarrià, Freixa-Modolell i tants altres); i, finalment, el cementiri d’Igualada: naturalesa, terra, aigua, moviment i també malenconia.

4. Sempre m’interessen més els límits que el centre. A Barcelona, la trobada amb la muntanya i amb el mar.

5. L’energia i l’entusiasme necessaris per a actuar avui. I m’agraden menys les males pràctiques, que també proliferen.

6. No. 7. Sense llapis estic desarmat. 8. Continuo fent servir, encara que no massa, el paper sulfuritzat.

9. M’agrada molt la música, potser per això necessito i valoro especialment el silenci, que necessito per a treballar.

10. Sí, amb gran intensitat. No solament com a vehicle d’informació sinó també com a instrument de comunicació.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

genera mobilitat, no fixació.

acompanyat amb els seus productes i serveis. Diguem que creixem junts.


Perfils en el temps / 19

Fructuós Mañà / Barcelona, 1940 Va néixer a Barcelona, al barri de Sant Antoni, l’any 1940 i va obtenir el títol d’arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Als vint-i-vuit anys ja era catedràtic. Tots els seus amics dels Escolapis, on va estudiar el batxillerat, volien ser metges o enginyers industrials, llevat d’un que volia ingressar a l’Escola d’Arquitectura. Les converses amb aquell noi, més gran que ell, el van ajudar a decidir de fer aquesta carrera, ja que li va aportar les referències que li faltaven. El darrer any de carrera, el professor Bassó li va proposar que l’ajudés a les classes pràctiques i aleshores va engegar la seva carrera docent. Va començar tant aviat amb això de la docència que la majoria dels seus primers alumnes fa anys que estan jubilats. En aquella època, l’escola era plena de catedràtics grans i es va apostar per un professorat nou, integrat des de bon començament en la docència i la recerca, amb l’objectiu que en un temps rècord redactessin la tesi doctoral i es presentessin a les oposicions. La veritat és que va ser un èxit perquè tots se’n van sortir: Margarit, Buxadé, Serra, Solà Morales... A continuació, es va formar un equip perquè tragués el màxim de rendibilitat a un ordinador dels primers que van arribar a l’escola, i aquella va ser la llavor de la qual després va sorgir l’OCT del COAC, la qual va prendre cos quan, amb Fargas com a degà, l’equip va anar a residir a la seu col·legial. Fructuós Mañà va treballar i dirigir aquesta oficina durant vint-i-cinc anys i set hores diàries. I la docència, sempre de fons. No l’ha deixat mai fins a jubilar-se. Per les seves mans han passat uns sis mil o set mil alumnes, xifra que li fa sospitar que això deu tenir a veure amb alguna mena de rècord. Després va passar uns anys a l’IteC, fent de director de recerca, on va posar les primeres pedres del que després va rebre el nom de construcció mediambiental, basada en uns quants projectes europeus. Ha escrit uns quants llibres, un munt d’articles i, segons diu, ha impartit massa conferències. Ara, amb setanta-un anys s’ha jubilat de la docència, però es dedica a allò per la qual cosa creu que serveix: la consultoria sobre l’edificació, tal com ell l’entén.

1. El més important per a la meva formació ha estat Saber ver la arquitectura, de Zevi. El més important per a entendre les estructures, Razón y ser de los tipos estructurales, de Torroja. Els que més m’han fet tocar de peus a terra en matèria de la constructibilitat dels edificis i de les seves patologies han estat Memoria sobre las causas del hundimiento acaecido el 1 d’agosto de 1888 en la catedral de Sevilla i, en general, les actes de les reunions d’arquitectes fetes per a resoldre algun punt que els sobrepassava a tall individual (catedral de Girona, Milà, etc.), les quals no estan recopilades en cap llibre que jo conegui.

2. Sobre aquest aspecte no tinc cap dubte: de professors n’he tingut molts, de mestres pocs, molt pocs: Ángel Truñó, per a fer-nos la recepció a l’ETSAB amb una vertiginosa (no ràpida sinó de pànic) visita a l’obra de reposició d’una clau de volta del Pi, que em va obrir els ulls i l’interès per la patologia dels edificis. Era una època en la qual un tauló posat horitzontal a 30 m de terra era una autopista per on passava tothom de l’obra. Amb en Truñó vam ser veïns (del barri de Sant Antoni) i ens vam fer amics per sempre. També esmento Francesc Bassó, perquè va ser qui em va fer veure la correlació entre el número i la construcció - arquitectura i qui em va obrir el camí cap a la docència. Quant a José Antonio Jiménez Salas és qui, des de la presidència de la meva oposició a catedràtic, em va fer de tutor, amb converses que van durar anys, en el coneixement dels sòls i dels fonaments.

3. El Parc Güell, la torre de Collserola i la parada d’autobús (la del Foster). Són tres casos que considero paradigmàtics de la relació directa

que hi ha d’haver entre una arquitectura i el seu suport constructiu, en resposta al devessall d’arquitectures que només aconsegueixen vestir i falsejar un suport clarament inadequat.

la vegada no són massa rústecs i no dificulten el dibuix precís. Gasto paquets, un rere l’altre, de DIN A4 durant la meva feina habitual, ja sigui pedagògica, d’autor o de consultoria.

4. Es difícil trobar a ciutat un lloc on estiguis

9. Tota la meva feina, quan no l’he fet a

realment bé. A més a més, depèn de l’edat, dels dies i de les hores del dia. Si pogués, escolliria un lloc tranquil, íntim, carregat de records històrics i personals, com per exemple la plaça de Sant Felip Neri o un claustre com el de Sant Pau.

5. El que m’agrada més és l’atreviment amb què s’ha renunciat a símbols i estils. El que m’agrada menys és precisament el mateix, ja que s’ha creat una situació en la qual només arriben a fer una arquitectura digna els que estan vertaderament dotats i la resta no té referents per a copiar sense caure en la caricatura. 6. No sóc fetitxista ni col·leccionista, però encara

l’ETSAB, l’he desenvolupat a la taula de casa, envoltat de fills i, ara, molt sovint de néts. No necessito un ambient especial per a treballar ni una música concreta per a fer baixar les musses, ni un silenci rigorós... Hi ha moments puntuals, quan em ronda una idea que no acaba de concretar-se, en què necessito allunyar-me, i llavors hom es creu que estic malalt.

10. Hi ha algú que no ho faci? Però no està bé contestar una pregunta amb una altra pregunta. La responc, doncs: a la universitat cal informació. Quanta? La màxima possible i sense renunciar a res. A Internet es té accés a bona part del coneixement universal. Algú hi pot renunciar? És obvi que cal tenir criteri per a separar el blat de la palla.

conservo els llapis i l’estilogràfica amb els quals vaig fer la carrera. Sento admiració per objectes com els d’escriure que, amb un cost mínim, possibiliten el naixement de les millors idees.

11. Sense que em consideri un expert en el

7. El llapis, pels arguments que he exposat abans. I la màquina de fotografiar, per la seva capacitat de síntesi, de valorar una escena o un fet només amb el senzill gest d’extreure-la del seu entorn habitual.

12. Des que treballava al COAC, la Cooperativa

8. El paper depèn de l’eina amb què s’escrigui o es dibuixi. Cal dir que el millor paper és el que s’adequa a l’eina que es fa servir, la qual, a la vegada, sol dependre dels objectius que es volen assolir. No obstant això, tinc predilecció pels suports que es poden mullar (aquarel·la) i que a

seguiment de les webs dels arquitectes, em va semblar especialment interessant la web de Fargas, el qual, com tots sabem, va morir fa molt poc. Un record, amic!

era el subministrador pròxim de llapis, plomes i tot el que necessitava de llibreria. Sempre m’ha agradat aquesta filosofia de botiga exposició, on es dóna molta importància a mostrar els articles de forma atraient i adequada.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


20 / Amb el paral·lex

socis

Amb el paral·lex Griñó Arquitectes Entrevista / Eduardo Margaretto

De ben petit, Jordi Griñó va viure l’ambient de l’arquitectura molt de prop, ja que el seu pare era aparellador d’obres i va arribar a col·laborar amb el despatx dels arquitectes Sert, Torres i Subirana. Com ell mateix confessa, però, en la seva decisió d’esdevenir arquitecte també va tenir molt de pes la influència artística i musical de la seva família materna. En l’actualitat, comparteix despatx professional amb els seus dos fills, Clara i Andreu, i en aquestes pàgines tots tres ens expliquen diferents aspectes de les seves trajectòries professionals.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


Amb el paral·lex / 21

A part de la pràctica professional, Jordi Griñó ha ocupat càrrecs importants vinculats al món de l’arquitectura. Per començar l’entrevista, li demanem que ens parli d’aquestes experiències. Jordi Griñó: En efecte, sempre he compaginat la meva carrera professional amb altres ocupacions vinculades al món de l’arquitectura. En especial vull remarcar la meva dedicació al camp dels peritatges, ja que vaig ser el primer president de l’Agrupació d’Arquitectes Experts Pericials i Forenses de Catalunya i també vaig ser el primer president durant nou anys de la Unión de Arquitectos Peritos y Forenses de España, amb seu a Madrid. Crec que la tasca que portem a terme a totes dues institucions ha contribuït al fet que en l’actualitat aquesta disciplina hagi assolit el nivell que ara té al nostre país. Tant és així que també li van reconèixer la tasca feta en aquesta matèria en l’àmbit internacional, oi? J.G.: Sí, és veritat. Jo ja havia deixat els meus càrrecs a Espanya, però quan l’any 1995 a Espanya li va correspondre la presidència de la Unió Europea, els meus antics companys em van proposar que fos jo qui ocupés el càrrec de president del Collège International des Experts Architectes, cosa que vaig fer durant el mandat espanyol a la UE, és a dir, del 1995 al 1998. Va ser una època molt interessant, sobretot perquè em vaig relacionar amb un bon nombre d’arquitectes europeus amb els qui encara mantinc una gran amistat. La tasca portada a terme es va reconèixer amb el títol de president d’honor d’aquesta institució. Vostè, d’altra banda, també ha dedicat molt temps a l’urbanisme. Parli’ns-en. J.G.: Sempre ha estat una de les meves

especialitats i, de fet, vaig ser ponent de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona de la Generalitat de Catalunya. Recordo que van ser uns anys en què vaig treballar amb molta il·lusió, ja que

vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses i de participar en el desenvolupament del planejament de tots els municipis de Catalunya.

“Un dels enfocaments

A vosaltres, Clara i Andreu, la intensa activitat del vostre pare us va influir a l’hora de prendre la decisió de ser arquitectes?

que l’arquitectura és

Clara Griñó: Sens dubte. Vivim aquest

món des de petits, ja que el pare ens duia sovint al despatx i recordo que jugàvem amb les maquetes o els instruments de treball que feia servir. Tanmateix, la veritat és que vaig tenir molts dubtes quant a la meva dedicació professional, per bé que tots es van resoldre durant el primer curs de carrera. Va ser en aquell moment que vaig tenir clar que volia ser arquitecta.

del despatx té a veure amb la consideració abans que res un servei a la col·lectivitat” (Clara Griñó) A.G.: Sempre vaig tenir la inquietud

de viure l’experiència de treballar al despatx del pare, però no puc negar que, en la meva decisió, també hi va influir el fet que vaig acabar la carrera en plena crisi econòmica i les oportunitats professionals que se’ns oferien, als estudiants de la meva promoció, eren realment escasses.

Andreu Griñó: A mi em va passar una cosa una mica semblant, i també em vaig plantejar buscar camins alternatius per a desenvolupar les meves pròpies sensibilitats. Fins i tot em vaig arribar a plantejar fer més d’una carrera alhora, però aviat vaig veure que no tindria prou temps. Al final em vaig decidir per arquitectura i ara sé que la meva decisió va ser correcta.

C.G.: Mentre estudiava, vaig anar treballant en altres despatxos, però freqüentava molt el del meu pare quan havia d’estudiar i fer els treballs de la carrera. A poc a poc vaig començar a col·laborar amb ell i em vaig anar incorporant al despatx. Tot va anar passant d’una manera molt fluida.

I una vegada acabada la carrera, com va arribar la decisió de treballar junts?

vaig insistir que estudiessin arquitectura ni que treballessin amb mi. Va

J.G.: Vull remarcar que jo mai no els

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


22 / Amb el paral·lex

ser una decisió totalment seva. Per descomptat que sempre els vaig deixar clar que en el moment que volguessin treballar amb mi jo n’estaria encantat... Pensant-ho bé, crec que si els hagués insistit a fer-ho, ara serien una altra cosa i estarien treballant en un altre lloc (rialles). En l’actualitat, com teniu plantejat el funcionament del despatx? J.G.: Tenim una norma que és compartir tots tres totes les feines que es fan al despatx. En general, fem una reunió inicial amb el client per portar a terme un preestudi del projecte i, després, cadascú exposa les visions particulars, els punts de vista singulars i les opinions personals sobre la metodologia que creu que cal seguir. A.G.: Així és com treballem, però no

hem d’oblidar que, sens dubte, l’experiència que té el Jordi és molt superior i, per tant, és normal que sigui ell qui porti el timó. J.G.: Bé, potser és cert que tinc més experiència, però sempre he considerat que és molt important escoltar els joves, ja que d’aquesta manera s’am plien les perspectives de qualsevol feina gràcies a les seves “noves visions”. Així doncs, no teniu una feina específica i pròpia dins del despatx?

“Quan els efectes negatius que havia de desencadenar la bombolla immobiliària ja eren evidents, es va continuar amb la tendència de deixar que el mercat fos el que regulés el nombre de professionals, amb el cost social que això representa, i fins i tot s’obrien nous centres universitaris” (Andreu Griñó) els factors, encara que siguin petits, per aconseguir donar aquest servei de què parlava la Clara. El fet de ser família i treballar junts, com influeix en el despatx i quan esteu a fora?

C.G.: Aquesta és una part de la nostra filosofia. Sempre vam tenir clar que no ens volíem especialitzar singularment en un camp únic i diferent, sinó experimentar i conèixer els diversos vessants de la feina d’arquitecte. D’altra banda, un altre dels enfocaments del despatx té a veure amb la consideració que l’arquitectura és abans que res un servei a la col·lectivitat. Fins i tot el detall constructiu últim s’ha de basar en aquesta prerrogativa, i així procurem fer-ho des del nostre despatx.

confiança és molt més gran, però també ho és l’exigència... així que treballem més hores de les que hauríem.

A.G.: Hi estic totalment d’acord. Penso que és un concepte inherent a la professió d’arquitecte. Cal atendre sempre el fet o l’element particular i conjugar tots

J.G.: Sí, això és veritat. A mi, per exemple, em diuen que sóc el “cap”, però després són els meus fills els qui em rondinen (rialles).

C.G.: És gairebé inevitable parlar de feina quan estem fora del despatx, però jo sempre intento trencar aquesta dinàmica, i, per exemple, els aviso per recordar-los que és hora de menjar! (rialles). A.G.: Tant si es vol com si no es vol, la

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

I de quines feines teniu més bon record? C.G.: Encara que és possible que la meva resposta sigui recurrent entre els arquitectes joves, recordo d’una manera molt especial una casa unifamiliar que vam reformar a la platja de Gavà perquè va ser el meu primer projecte. Va suposar que m’enfrontés als meus primers reptes i tant el desenvolupament del procés constructiu com el resultat final van ser molt positius. J.G.: Sens dubte tinc molts i bons re-

cords en la meva trajectòria professional, però pel que va significar el projecte vull esmentar un centre escolar que vaig construir a començament dels anys vuitanta per encàrrec de l’Ajuntament a Ciutat Meridiana. Per diferents motius també recordo gratament un conjunt d’habitatges que vaig construir a Lucena, Còrdova. Vaig passar bastant


Amb el paral·lex / 23

temps allà i tant el tracte amb el client com l’ambient que vaig viure van ser magnífics. Quant a l’actualitat arquitectònica, sobretot vosaltres dos, Clara i Andreu, que heu acabat la carrera fa relativament poc, com veieu la situació de l’arquitectura respecte a l’àmbit universitari? A.G.: A mi, el que em crida més l’aten-

ció és la saturació d’alumnes i fins i tot d’universitats. Quan els efectes negatius que havia de desencadenar la bombolla immobiliària ja eren evidents, es va cmantenir la tendència de deixar que el mercat fos el que regulés el nombre de professionals, amb el cost social que això representa, i fins i tot s’obrien nous centres universitaris. Sens dubte, la conseqüència més visible és que en l’actualitat Espanya disposa d’un nombre excessiu d’arquitectes. Malauradament tinc molts amics que han hagut de deixar el sector o el país.

De fet, ja es parla de “fuga” d’arquitectes a l’exterior.

“Jo vaig ser dels primers socis de la Cooperativa i crec que és important subratllar que és una entitat que sempre ha contribuït a donar la bona imatge que té l’arquitecte del nostre país” (Jordi Griñó)

C.G.: Sí, és un fenomen que crec que els

arquitectes de la nostra edat hem viscut fins i tot des dels temps en què estudiàvem la carrera. Jo mateixa acabo de viure de manera molt propera una situació d’aquestes, ja que una amiga arquitecta ha decidit marxar a l’estranger, i ha estat una decisió presa per “necessitat”.

A.G.: Quan encara anava a l’ETSAB,

tenia un amic que sempre em deia: “Els arquitectes us heu de reinventar!”. I crec que és una cosa que ja s’està produint. Molts professionals estan buscant altres vies laborals diferents de les tradicionals. Potser avui dia, marxar a treballar fora pot ser una bona opció.

J.G.: Estudiar o treballar fora del país

d’origen sempre genera experiències molt positives per a la carrera professional d’un arquitecte, però hauria de ser una decisió presa “lliurement”, no deguda a circumstàncies particulars.

Per a acabar, m’agradaria que m’expliquéssiu quina relació teniu

amb la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell i què en penseu.

Teniu en ment comprar-hi alguna cosa en especial?

A.G.: Tot el que veus al despatx ho hem comprat a la Cooperativa! (rialles).

C.G.: Ho compraries tot!

C.G.: Quan érem petits el pare ja ens

llibreria. M’encanta, i a més el servei al client és molt bo. Recordo una vegada que volia comprar un llibre de què m’havien parlat però del qual no sabia ni el títol. Malgrat la pobresa de les explicacions que els vaig donar, me’l van saber trobar a l’instant.

portava a la botiga de la plaça Nova, i recordo que ens ho passàvem molt bé mirant els productes que hi tenien. A més, sempre ens comprava llapis de colors, que ens agradaven molt. J.G.: Jo vaig ser dels primers socis de

la Cooperativa i crec que és important subratllar que és una entitat que sempre ha contribuït a donar la bona imatge que té l’arquitecte del nostre país. En l’època en què, pels meus càrrecs professionals, em relacionava amb arquitectes estrangers, quan teníem una reunió a Barcelona, sempre els portava a la botiga de la Cooperativa i quedaven sorpresos i meravellats que hi hagués un lloc tan específicament dedicat a l’arquitectura i els arquitectes.

A.G.: Jo m’acostumo a perdre per la

J.G.: Per Nadal és indispensable fer-hi

una visita, ja que la botiga és ideal per a trobar-hi regals originals. Fa temps que em miro el llibre Neutra Complete Works, i alguna de les safates que tenen a la secció de productes de disseny, encara que la meva debilitat són les estilogràfiques i els bolígrafs de marca.

Fotos: Lorenzo Fuentes

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


24 / La impresión 3D

varis

La impresión 3D como herramienta de trabajo en arquitectura Entrevista / Pere Pérez, Adjunt de Direcció i cap del Departament d’Informàtica i Comunicació

En esta entrevista, realizada en la fábrica de Sant Cugat de HP, Alberto Hevia, responsable de impresoras 3D para EMEA, nos explica las enormes ventajas que proporcionan estas nuevas herramientas que, sin duda, muy pronto estarán en todos los despachos de arquitectura.

Desde HP, ¿qué tendencias estáis viendo en el sector de la arquitectura? ¿Qué os están pidiendo vuestros clientes?

Nuestros clientes se enfrentan a un entorno muy competitivo y exigente, donde tienen que estar continuamente inventando nuevas soluciones, buscando nuevos materiales y colaborando con una gran variedad de profesionales para formar un equipo distribuido geográficamente. Necesitan herramientas que les permitan analizar, entender, comunicar y discutir las diferentes propuestas y soluciones planteadas. Cuanto más tangibles, claras y realistas sean estas propuestas, mejor será la decisión tomada. Cuando nuestros clientes imprimen un plano, éste tiene que ser preciso y no tener errores, además de representar de forma fiel las diferentes pro-

puestas para que todos los miembros del equipo trabajen de forma coordinada. En el mundo digital en que nos encontramos, a veces, esa claridad, tangibilidad y realismo es difícil de conseguir, y aunque la impresión en gran formato está muy depurada, en ocasiones no es suficiente para representar y entender algunas de las propuestas. Es en ese momento que HP se planteó el introducir una impresora 3D para arquitectura. ¿Cómo una impresora 3D puede ayudar a un arquitecto?

La impresora 3D de HP es una herramienta pensada para ayudar a todos los arquitectos en todas las fases del proyecto. Los estudios de mercado reflejan que casi al 90% de los estudios de arquitectura les gustaría hacer maquetas, pero tan sólo el 50% de ellos las realizan hoy en día. La mayor parte de las maquetas que se llevan a cabo

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

son de volumen y de presentación de proyectos. En la actualidad, realizar maquetas lleva bastante tiempo, y se necesita al menos una persona capaz de hacerlas o, si se subcontratan, resultan bastante caras. Con esta nueva impresora acercamos la posibilidad de hacer maquetas a todos los arquitectos, bien subcontratándolas en los centros de impresión que están empezando a ofrecer este servicio o bien disponiendo de este equipo en sus propios despachos. Hoy en día hemos constatado que es una herramienta imprescindible en aquellos despachos que ya realizan modelos y maquetas de sus diseños y, por supuesto, usan programas de dibujo en 3D. Cabe destacar la importancia de la impresora para aquellos que además realicen proyectos de arquitectura vanguardista, con diseños paramétricos y orgánicos, formas curvilíneas, etc., muy difíciles de realizar


La impresión 3D / 25

Alberto Hevia y Pere Pérez en la fábrica HP de Sant Cugat del Vallès.

con las técnicas actuales. Solo con el tiempo que se ahorran en realizar maquetas y que pueden dedicar al diseño de los proyectos, se recupera la inversión fácilmente. En este sentido, hay que recalcar la labor de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, ya que sabemos de su esfuerzo por ofrecer a sus socios, y en general a todos los arquitectos, los mejores servicios para llevar a buen puerto su actividad profesional. ¿Es decir que es una herramienta para hacer maquetas para presentaciones?

Con la impresora 3D ponemos a disposición de todos los arquitectos la posibilidad de realizar maquetas a un precio razonable, bien porque puedan efectuarlas en sus propios despachos o bien porque puedan solicitarlas a centros de impresión que den este servicio. Hoy en día no es suficiente

“La impresora 3D de HP es una herramienta pensada para ayudar a todos los arquitectos en todas las fases del proyecto”

con hacer proyectos, hay que inspirar y convencer a los clientes y para ello, mostrar una maqueta, algo que pueden tocar, es fundamental, y lo que nosotros intentamos es que esté al alcance de todos. Pero no solamente podemos hacer maquetas para presentaciones. Con esta nueva herramienta, el arquitecto podrá generar maquetas en 3D del edificio, de la planta o incluso de un detalle concreto para analizarlo, discutir soluciones con otros miembros del equipo o comunicar de forma tangible a un colaborador cómo construir una solución determinada.

Con este tipo de impresora se pueden usar modelos 3D de la misma forma que los planos impresos en plotter: para analizar y discutir soluciones y acordar los siguientes pasos, convirtiéndose así en una herramienta de trabajo. El poder tocar y ver una propuesta ayuda a pensar en nuevas propuestas y evita malos entendidos. No es una herramienta de presentación solamente, sino una herramienta de creación y análisis, igual que un plotter. Por eso las llamamos Designjet 3D. ¿Cómo encaja esta solución en la estrategia de HP en arquitectura?

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


26 / La impresión 3D

Impresora 3D de HP.

“Lo que hace la impresora es crear un objeto sólido a partir de un fichero 3D, en este caso un diseño arquitectónico” Siempre buscamos dar soluciones a nuestros clientes y adaptarnos a la continua evolución de los mercados. Ya el año pasado presentamos una revolución en la forma de trabajar con impresoras de gran formato: pasamos de máquinas de imprimir a máquinas que ayudan a compartir información, que están conectadas a Internet y funcionan incluso sin ordenador. Dada la situación, cada vez más despachos de arquitectura están buscando proyectos fuera de un entorno local, abarcando toda la geografía española e incluso el extranjero, algo que hace más necesaria esta capacidad de comunicar y compartir información. Esta nueva generación de plotters recibieron el nombre de ePrinters, y permiten al arquitecto imprimir y compartir PDF en un solo paso, con seguridad y control total. Las impresoras Designjet 3D son el complemento ideal a las ePrinters, cuando es importante ver y tocar la

propuesta a compartir, e interactuar con ella. Es sorprendente lo rápido que evoluciona la tecnología. En general se habla mucho de 3D y en conceptos muy diferentes. ¿Me puedes explicar qué es exactamente lo que hace esta impresora 3D?

La verdad es que sí que sorprende, aunque si soy sincero, la tecnología lleva tiempo en el mercado. La gran revolución es conseguir que se pueda utilizar en un entorno de oficina, como una impresora más. Lo que hace la impresora es crear un objeto sólido a partir de un fichero 3D, en este caso un diseño arquitectónico. Lo realizamos mediante la extrusión de plástico ABS y construyéndolo capa a capa. Utilizamos dos materiales, ya que cuando creamos un objeto hay numerosas partes que quedan en el aire y tenemos que poner un material que

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

nos haga de sujeción cuando lleguemos a la altura de la zona que queremos construir. Pero entonces, luego hay que retirar este material, ¿no?

Sí, claro, la única función de este material es sujetar, por lo que luego como bien dices hay que retirarlo. El material de soporte es un material soluble, por lo que se disuelve y desaparece quedando únicamente la maqueta como tendría que ser. Por eso, no importa la forma geométrica que tenga. De hecho podrían hacerse edificios que seguramente no se podrían construir, o al menos, no económicamente viables. ¿Cómo son los modelos creados por la impresora HP Designjet 3D?

Las impresoras HP Designjet 3D crean modelos en ABS, un plástico con alta resistencia al impacto, el ideal para transportar las maquetas sin miedo


La impresión 3D / 27

“Otra consideración a la hora de crear el fichero es el tamaño. Si queremos hacerlo más grande que el volumen de impresión, hay que crear varios ficheros que luego uniremos para formar la maqueta final”

a que se puedan romper. El plástico ABS es ligero y no se degrada con el tiempo, mantiene la rigidez y el color, lo que permite que se puedan mostrar y conservar durante años. Además, los modelos de ABS son 100% reciclables, lo que permite reducir el impacto de impresión sobre el entorno. ¿Es fácil utilizar una impresora HP Designjet 3D?

Las impresoras están pensadas para que todo el mundo las pueda utilizar. El software es muy intuitivo y sus configuraciones ya vienen predeterminadas para que la impresión de archivos 3D creados con BIM/CAD sea realmente fácil. Con una explicación de 3 minutos, ya se puede imprimir. Además el proceso de impresión está pensado para un entorno de oficina; lo realmente difícil es hacer el proyecto. ¿Cómo podemos obtener estos ficheros para imprimir? ¿Se utiliza algún formato o software especial?

A la hora de imprimir no importa el software de 3D que se utilice para crear el fichero, la aplicación para imprimir es independiente, por lo que cualquiera puede hacerlo, o al menos los que conocemos Hp Scketch-up, Rhino, 3D Studio Max, Revit… por citar algunos. El formato que se utiliza

es el STL, que se genera desde el software de diseño en 3D. De todas formas, aunque el formato es estándar, sí que hay que tener en cuenta que lo que vamos a imprimir es un sólido, por lo que cuando se genere el fichero en 3D hay que asegurarse de que la maqueta está cerrada como un sólido único. Para imprimir no es suficiente una cara como en la visualización, tenemos que tener un grosor, ya que como hemos comentado antes, imprimimos un objeto sólido a partir de un fichero 3D.

pieza clave: las pruebas realizadas con las máquinas, la formación y acuerdos de colaboración con empresas de servicios por parte vuestra es lo que va a ayudar a que todos los arquitectos puedan conocer y beneficiarse de estas nuevas tecnologías en el menor tiempo y con las máximas garantías.

Otra consideración a la hora de crear el fichero es el tamaño. Si queremos hacerlo más grande que el volumen de impresión, hay que crear varios ficheros que luego uniremos para formar la maqueta final. Una vez más, estas innovaciones confirman por qué la Cooperativa siempre ha confiado en HP. ¿Cómo podemos ayudar a que los despachos de arquitectura se puedan beneficiar de estos avances?

Lo importante de los nuevos avances para que los usuarios se puedan beneficiar de ellos es que puedan ser accesibles para todos. En este sentido, la Cooperativa siempre ha sido una

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


28 / Moro Soucheiron & Asociados

varis

Moro Soucheiron & Asociados Presente y futuro del project management Entrevista / Marc Longaron

Creada en 1992 por Ignacio Moro y Juan Luis Soucheiron, la compañía Moro Soucheiron & Asociados es una empresa de project management que presta servicios de project & construction management, consultoría y gestión de promociones e inversiones en todos los segmentos del mercado inmobiliario español. Con gran experiencia en los sectores de la rehabilitación integral de edificios y el residencial de nueva planta, así como en la construcción de centros comerciales, oficinas, hoteles y obra civil, Moro Soucheiron & Asociados ha sabido adaptarse a los cambios del mercado y, en los últimos tiempos, ha llevado o está llevando a cabo proyectos de gran envergadura, entre ellos, la nueva Ciudad del Básquet de Badalona, la rehabilitación del edificio del paseo Recoletos de Madrid para Colonial, la sede corporativa de Laboratorios Dr. Esteve en Sant Cugat del Vallès, el nuevo estadio de fútbol del Real Club Deportivo Espanyol o las obras del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.

Para empezar, ¿podrían decirnos por qué decidieron fundar en 1992 Moro Soucheiron & Asociados?

Gracias a nuestra extensa experiencia en el sector de la construcción nos dimos cuenta de que, en comparación por ejemplo con el mercado sajón, en España había una carencia de empresas dedicadas a prestar servicios destinados a mejorar la profesionalización, la organización, la visión estratégica o la planificación de la gestión de proyectos constructivos. De hecho,

cuando creamos la empresa nos denominábamos “gestores integrales de proyectos”, pero con el tiempo creímos conveniente adoptar el término actual de project managers. ¿Y cuáles son los objetivos o principios de una empresa de project management como la suya?

Sin duda, nuestro primer compromiso es la calidad arquitectónica y constructiva de los proyectos. Hay que acabar con el mito de que los project mana-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

gers están asociados a los costes y los plazos, ya que nosotros sabemos bien que lo que perdura en el tiempo es la calidad de los proyectos. Por otro lado, creemos que tenemos las ideas claras en cuanto a lo que se debe y no se debe hacer en nuestro sector y, por ello, Moro Soucheiron & Asociados tiene como otro punto de partida la orientación y adaptación de nuestro servicio a la manera de ser de nuestros clientes. Nuestros equipos de proyecto, siempre de alta cualificación profesional, son una extensión del equipo de nuestros


Moro Soucheiron & Asociados / 29

s Ignacio Moro y Juan Luis Soucheiron.

s Nuevo estadio San Mamés: La UTE MS - Ingenieros realiza el Project Monitoring.

clientes y ellos lo perciben así. Una de nuestras premisas es la adaptación del equipo de proyecto a nuestro cliente, unida a la convicción de que los objetivos de nuestro cliente son nuestros propios objetivos. Está claro que una empresa está realmente orientada al cliente cuando es capaz de incluir en la implementación del servicio los principales objetivos del cliente, y entre estos adquieren especial relevancia el conocimiento y el análisis de la satisfacción de los usuarios finales. Y en la práctica, ¿cómo se materializan estos conceptos?

La elaboración, implantación y seguimiento de un método de gestión en Moro Soucheiron & Asociados ha sido uno de los pilares fundamentales para la prestación de los servicios de project management. La aplicación de un método garantiza la uniformidad en la calidad del servicio y minimiza riesgos en la gestión de proyectos. No

hay ninguna duda de que un nivel permanente de autoexigencia, reporting y metodología hace que los proyectos estén destinados al éxito. ¿El binomio calidad del serviciosatisfacción del cliente resulta entonces clave?

La innovación y el aprendizaje, que en gran parte se basará en un correcto análisis de los resultados de nuestros clientes, es un elemento clave para alcanzar el nivel de satisfacción deseado. Y para obtenerlo, debemos establecer unos objetivos concretos en las distintas fases de la promoción: proyecto, ejecución de las obras, recepción de obra y entrega a los usuarios finales. En todas estas fases, una empresa de project management puede y debe ayudar a implementar los compromisos de mejora del nivel de satisfacción de los clientes, además de los de calidad, coste, plazo, seguridad y sostenibilidad que hayan sido acordados.

Pero como han declarado en otras ocasiones, entre sus principios fundamentales como empresa están también la independencia y la especialización, ¿no es así?

En efecto, consideramos que la independencia frente a terceros es otro factor indispensable de una empresa de project management. En nuestro caso, Moro Soucheiron & Asociados no está vinculada a ningún grupo promotor industrial o financiero, y tenemos como propósito la prestación de servicios con total independencia en el mercado. Creemos que es algo que redundará en el beneficio de nuestros clientes. En cuanto a la especialización, y con ella el método, es desde luego otro de nuestros ejes fundamentales, ya que nos dedicamos exclusivamente a la prestación de servicios de project management y hemos desarrollado una metodología específica para ello.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


30 / Moro Soucheiron & Asociados

s Mercat de Sant Antoni: MS realiza el PM.

“Moro Soucheiron & Asociados no está vinculada a ningún grupo promotor industrial o financiero, y tenemos como propósito la prestación de servicios con total independencia en el mercado” En definitiva, ¿cuál es el perfil de un buen project manager o de una empresa de project management?

Nosotros ofrecemos un servicio de gestión que requiere unos conocimientos técnicos que posibiliten liderar y coordinar a todos aquellos que participan en la realización de cualquier proyecto inmobiliario. A nuestro entender, la mayor eficiencia se consigue cuando el project manager posee una excelente formación tanto técnica como de gestión, ya que esta última le permitirá tomar decisiones con criterio de negocio y adaptarse a unas coordenadas de coste, plazo y rentabilidad. La mentalidad empresarial, el tener un enfoque fundamentalmente de gestión con un soporte técnico adecuado, nos facilitará determinar coordenadas y holguras dentro de las que deba moverse el proyecto. Hoy día, la viabilidad de los proyectos está estrechamente condicionada a una impecable gestión, pero también a la capacidad de liderazgo del project manager, capacidad que debe ser apreciada con claridad por el equipo propio y por los demás colaboradores. De hecho, la aparición de rigideces en un equipo suele tener como causa principal el hecho de que el responsable de la gestión no está a la altura.

Por otro lado, ¿qué tipo de empresas utilizan el project management?

Si antes eran sólo las multinacionales las que empleaban el project management para los desarrollos inmobiliarios en los que intervenían o para la construcción de sus nuevas sedes, en la actualidad es un servicio que en España solicita la práctica totalidad de los grandes promotores. Y aunque es verdad que la promoción privada se ha ralentizado mucho, al mismo tiempo el abanico de clientes se ha ido ampliando enormemente en los últimos diez años y están apareciendo nuevos actores como industrias, mutuas, bancas, etc. que impulsan la actividad del project management. Por ejemplo, las instituciones que financiaban los proyectos también han pasado a utilizar servicios de project monitoring. Incluso las entidades financieras, que desde hace un tiempo están incorporando activos inmobiliarios, muchos de ellos todavía en fase de construcción, están empezando a utilizar el project management para poder llevar a término satisfactoriamente ciertos proyectos. A qué creen que se debe esta mayor confianza.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Creo que hemos sabido inculcar los valores positivos de esta gestión a los clientes. Por ejemplo, una empresa de project management que da servicios a las promotoras debe analizar la calidad del servicio incluyendo también el grado de satisfacción de los usuarios finales, ya que si esta última es buena, lo será también la de nuestro cliente directo. Desde luego, para ello debemos conocer los factores clave en los que el usuario final fundamenta su grado de satisfacción, ya que son los que permiten definir la propuesta de valor y, además, concretarla. No hay que olvidar nunca que cada promoción es distinta y que, por tanto, las conclusiones y los planes de mejora deben ser diferentes. Para terminar de contestar esta pregunta, cabe remarcar que los contratos de project management son contratos de confianza y que ésta se renueva proyecto a proyecto. Una empresa de project asume la mayor responsabilidad ante su cliente, y la mejor garantía es el objetivo cumplido. ¿Y cuál es la relación de la Administración con el project management?

Hasta hace poco se hablaba de que las Administraciones Públicas eran la asignatura pendiente de las empresas de nuestro sector, pero pensamos que, aunque aún queda mucho camino por recorrer, ya hemos sobrepasado el punto de inflexión. Buena prueba de ello son las iniciativas como la construccion de hospitales, cárceles, campus de justicia y otros equipa-


Moro Soucheiron & Asociados / 31

“Una empresa de project management asume la mayor responsabilidad ante su cliente, y la mejor garantía es el objetivo cumplido” mientos, proyectos muy ambiciosos que demuestran el potencial del project management a la hora de desarrollar una inversión de gran envergadura y cumplir con unos objetivos de calidad arquitectónica, costes y plazos. Pasando a otro tema, en los tiempos que corren, difíciles como en crisis anteriores aunque con características diferenciadas, es cuando el project manager debe dar la talla.

Así es, hemos vivido tiempos de cambios en el sector inmobiliario: la curva de población, los tipos de interés, el paro, el exceso de oferta sobre la demanda, la reducción en la financiaciación del sector bancario, etc, han hecho que la percepción del ahorro en la vivienda se haya perdido. Quizás lo más sorprendente ha sido que el cambio se ha producido de forma muy brusca. En definitiva, los márgenes se han reducido y la eficiencia en la gestión debe ser la garante del cumplimiento de los objetivos. Hay ahora una diferencia significativa con respecto a la etapa anterior: la calidad de nuestra gestión determinará el “ser o no ser” de la operación. La crisis clarificará el mercado y las empresas que sepan enfrentarse a la nueva situación verán reforzados sus principios. Por ello Moro Soucheiron & Asociados sigue

confiando firmemente en sus valores fundamentales, aquellos a los que nos hemos referido con anterioridad. Se ha dicho tantas veces que todas las crisis comportan oportunidades para quienes las sufren, y es cierto, pero debemos conseguir que esta frase deje de ser un simple tópico para que se convierta en una realidad tangible y que realmente podamos aprovechar alguna ventaja de esta situación. En nuestro sector, dos de los principales actores tradicionales, promotoras y constructoras, tienen ya, capacidad productiva excedentaria, mientras que por otro lado, el usuario final, tanto particular como corporativo, ve aumentado el factor riesgo, ya que existe el temor de que los dos actores mencionados no lleguen a terminar su edificio. La complejidad de la situación de crisis actual es su carácter global, que dificulta predecir su horizonte temporal. Por tanto, tenemos la certeza de que sólo con un enfoque global y coordinado pueden reducirse sus efectos y volver a encaminar las economías hacia el crecimiento sostenido. Hemos de ser capaces de ver y desarrollar estas oportunidades en tiempos de crisis. ¿Y cómo se acopla en todo este proceso la figura del arquitecto?

Nuestra relación con los equipos de arquitectura es muy buena. Disfrutamos gestionando buenos proyectos y somos partidarios de dejar que el equipo de proyecto desarrolle sus propios conceptos, que en todos los casos van a darle un valor añadido a la inversión realizada. Incluso en los tiempos actuales, algo que no ha cambiado y sigue sin cuestionarse es el hecho de que el equipo que lidere el proyecto debe ser el mejor, y los arquitectos están muy acostumbrados a trabajar en equipo y a liderar. Hoy nadie es partidario de asumir riesgos adicionales y los líderes capaces de “nadar” en aguas movidas serán los que marquen las diferencias entre los equipos de gestión. En este sentido, la diversificación puede ser una apuesta que nos lleve a superar de la mejor manera una crisis como la actual. Pero la diversificación debe plantearse con conocimiento de causa, sobre todo creando equipos con los profesionales más cualificados y analizando los riesgos concienzudamente para poder lograr objetivos más ambiciosos. Además, la diversificación debe aplicarse también a la cartera de clientes debido a las restricciones que vienen mostrando en los últimos tiempos las empresas promotoras tradicionales. Por ejemplo, las entidades financieras o empresas privadas de otros sectores que se plantean ciertos proyectos de inversión, como ampliaciones de instalaciones o nuevas sedes corporativas, ya contratan con asiduidad los servicios de project management.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


32 / Lectures ininterrompudes

llibre ria

Josep Maria Montaner Arquitecte

Lectures ininterrompudes

Llibres sobre disseny E

n el darrer article ens vam aturar en els interiors, i el fet de contemplar els interiors ens porta a un altre tema: els llibres de disseny. El disseny industrial és una activitat recent –apareguda al segle xix i consolidada durant les primeres dècades del xx– i la teorització sobre aquest tema encara és una pràctica molt més recent. Podem considerar que hi ha tres textos fundacionals de la teoria del disseny: Pioneros del diseño moderno. De William Morris a Walter Gropius, de Nikolaus Pevsner (1936); Arte e Industria, de Herbert Read (1934), y La mecanización toma el mando, de Sigfried Giedion (1948). Uns quants anys més tard es van publicar llibres de referència com el de l’arquitecte i dissenyador italià Ezio Manzini, La materia de la invención (1989), que demostrava un nou panorama de formes –complexes, plegables,

flexibles, deformables, transparentes, intel·ligents…– generades a partir dels anys vuitanta amb els nous materials i tecnologies. Uns nous materials i unes tecnologies avançades que, paradoxalment, potenciaven unes formes més orgàniques. Alhora s’ha anat desenvolupant la història del disseny industrial. A Catalunya aquests estudis han estat dirigits per investigadors como Vicente Maestre, historiador expert en el segle xix; Mireia Freixa, historiadora especialitzada en el modernisme català; Anna Calvera, historiadora del disseny i autora de De lo bello de las cosas (2007); Màrius Carol, historiador i periodista; Teresa Sala, historiadora experta en els interiors del canvi del segle xix al xx, i Viviana Narozski, autora del llibre La Barcelona del diseño (2008). Fins i tot el poeta José Corredor-Matheos ha dedicat part de

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

la seva obra a la història del disseny industrial i del FAD. Un dels més representatius en aquest sentit és el llibre col·lectiu Diseño e historia. Tiempo, lugar y discurso, de la Fundació Història del Disseny i l’Editorial Designio (2010), amb assajos d’Isabel Campí, Óscar Salinas, Raquel Pelta, Anna Calvera, Guy


Lectures ininterrompudes / 33

Julier, Viviana Narozski, Mireia Freixa i Concha Bayó. El text d’Óscar Salinas és un imprescindible repàs a la manera com s’ha fet la “construcció de la història del disseny”; i el d’Isabel Campí és un assaig capdavanter titulat “¿El sexo determina la historia? Las diseñadoras de producto: el estado de la cuestión”, en el qual reivindica el paper de les dones en el disseny industrial, des del final del segle xix, passant per la Bauhaus i les avantguardes –Lilly Reich, Charlotte Perriand, Eileen Gray, Clara Porset o Cini Boari–, fins a arribar a l’Escola d’Ulm i a l’actualitat. I en aquest terreny s’han desenvolupat col·leccions modèliques, com la que van promoure Santa&Cole, empresa que fa poc que ha tancat, dedicada als dissenys dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Torres Clavé, Antoni Bonet Castellana, Rafael Moneo i altres. Tres dels autors catalans (o que viuen a Catalunya) que han escrit més sobre disseny són André Ricard, Norberto Chaves i Juli Capella.

Tres dels autors catalans (o que viuen a Catalunya) que han escrit més sobre disseny són André Ricard, Norberto Chaves i Juli Capella El prestigiós dissenyador industrial André Ricard ha publicat des dels anys setanta una llarga sèrie de llibres d’anàlisi i divulgació, el més conegut dels quals és Diseño, ¿por qué? (1982). Tot seguit n’esmentarem uns quants dels darrers: En Resumen, editorial Angle, (2003), que és una espècie de diari personal; Conversando con estudiantes de diseño, Gustavo Gili Diseño (2008), en el qual, després d’un pròleg de Raquel Pelta, recopila les seves respostes a les preguntes d’estudiants al final de les seves conferències; i Hitos del diseño, editorial Ariel (2009).

Norberto Chaves, que és expert en imatge corporativa i soci d’I+C Consultores, assessors d’empreses i institucions en estratègies i programes d’identitat i comunicació, és autor d’assajos literaris i crítics sobre arquitectura, disseny i comunicació, entre els quals destaquen El oficio de diseñar. Propuestas a la conciencia crítica de los que comienzan (2001) i Desafueros. Literatura de emergencia para una época sin tiempo (2008), ambdós publicats per Gustavo Gili editorial.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


34 / Lectures ininterrompudes

De fet, avui les claus del disseny no les trobem tant en els objectes de luxe i consum com en els dissenys alternatius que, a partir de la creativitat, la innovació i, de vegades, el reciclatge, serveixen per a millorar la qualitat de vida La incansable tasca de l’arquitecte i activista cultural Juli Capella ha aportat moltíssims títols i aquí n’esmentarem dos dels últims: Seatting Together. Arquitectura de auditorios en el siglo xxi. Architecture of Auditoriums in the xxith. Century (2009) promogut per l’empresa Figueras, que a més de presentar els millors auditoris contemporanis del món, s’inicia amb una nova història dels llocs per veure espectacles; i 300% Spanish Design (Los objetos esenciales del diseño español) de l’any 2005. Juli Capella i Ramón Úbeda van ser els editors del celebrat catàleg Cocos. Copias y coincidencias. En defensa de la innovación en el diseño, Electa, (2003).

Aquests darrers anys, l’editorial Gustavo Gili ha donat un nou impuls a la seva col·lecció de llibres GG disseny, sota la direcció d’Yves Zimmermann, Raquel Pelta i Oriol Pibernat. En la col·lecció trobem textos de dos de les historiadores catalanes esmentades i que més han escrit sobre la història del disseny, Anna Calvera i Isabel Campí; hi ha llibres de Bruno Munari, entre els quals una recopilació de textos curts sobre ¿Cómo nacen los objetos? Apuntes para una metodología proyectual (de 1981, publicat inicialment per Gustavo Gili en 1983 i reeditat el 2010); un llibre de John Heskett, El diseño en la vida cotidiana (de 2002, publicat també inicialment

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

per Gustavo Gili el 2005 i reeditat l’any 2008), famós pel seu llibre clàssic Breve historia del diseño industrial (de 1980, editat per Ediciones del Serbal en 1985); i el llibre La cultura del diseño de Guy Julier, que cap al final dels anys vuitanta i el començament dels noranta es va especialitzar en disseny espanyol i català i que és l’autor de l’Enciclopaedia of 20th Century Design and Designers, publicada per Thames and Hudson, 1993. Un dels autors que va publicar més a Gustavo Gili va ser Gui Bonsiepe, per exemple, El diseño de la periferia. Debates y experiencias (1985). En el terreny de la investigació històrica destaquen les aportacions d’Adrian Forty, en llibres com The electric Home, Open University Press, Milton Keynes (1975); i Objects of desire. Design and Society 1750-1980, Thames and Hudson, Londres, (1986). Un altre expert internacional en disseny és John Thackara, autor, entre altres llibres, de Design After Modernism, també a Thames and Hudson (1989).


Lectures ininterrompudes / 35

Rere el disseny industrial, a més del necessari ús social de la tecnologia, hi ha la imaginació per a resoldre de manera senzilla problemes i facilitar activitats

Hi ha, a més, totes les aportacions de què ja vam parlar a l’Eupalinos número 28 sobre arquitectures de la cooperació, és a dir, llibres per a un disseny solidari i útil, com Good deeds, good design: Community service through architecture, editat per Brian Bell, (2004), o com Design for the other 90%, Smithsonian/CooperHewitt National Design Museum (2007). De fet, avui les claus del disseny no les trobem tant en els objectes de luxe i consum com en els dissenys alternatius –com ara les neveres petites, els ordinadors i els mòbils a bon preu, les cuines solars, els dipòsits d’aigua fàcils de transportar, etc.– que, a partir de la creativitat, la innovació i, de vegades, el reciclatge, serveixen per a millorar la qualitat de vida de milions d’habitants del món en desenvolupament.

Rere el disseny industrial, a més del necessari ús social de la tecnologia, hi ha la imaginació per a resoldre de manera senzilla problemes i facilitar activitats, tal com ha recopilat el dissenyador gràfic Ròmul Brotons en El triomf de la imaginació (Albertí, 2010) dedicat a seixanta invents que han canviat el món: la pinça per a penjar roba, el clip, el penjador, l’aspirina, la palleta o l’aspiradora. El futur del disseny industrial el trobem en la possibilitat de continuar avançant en aquesta aliança entre l’inventor, l’artista, l’artesà i l’industrial, en la qual s’ha basat per evolucionar, tot mantenint la creativitat, revalorant el sentit comú i evitant la frivolitat i el malbaratament.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


36 / Pituïtàries

varis

Julià Peiró Periodista

Pituïtàries L

a Sandra Tarruella tot just acabava els estudis (“Tots érem molt joves”, diu en una frase on inclou el seu germà Tomás) quan la mare, que era una bona cuinera, va decidir posar-se les piles i engegar el grup avui més singular de la restauració barcelonina. Es va estrenar amb Mordisco, al passeig de Gràcia amb Rosselló, i aquest va ser, també, el primer treball de la Sandra. A totes dues els bullia la idea de fer alguna cosa diferent, i van concebre el local com un lloc idoni per trobar-se i, de pas, menjar: amanides, sandvitxos, hamburgueses. Hi van posar una taula llarga, comuna, perquè la gent que hi arribés sola de seguida se sentís acompanyada. Sense proposar-s’ho van convertir Mordisco en un centre de dissenyadors, grafistes, fotògrafs: Mariscal, Amat, Cortés, Peret, Espeus... Al cap dels anys van començar les obres de l’hotel Omm, l’interiorisme del qual també va ser feina de la Sandra, i de la Isabel López, la seva sòcia d’aquell temps. Des del primer moment van tenir clar que obririen el restaurant de l’hotel a tothom perquè era un costum que a la ciutat s’havia perdut, i van canviar la distribució de l’espai perquè el pati interior es veiés des del carrer. “Quan et donen un projecte, el més important és el tot”, explica. “I el tot inclou la idea inicial, l’entorn, el logo, la carta, els horaris... El desig de fer un restaurant del Raval, com La Xina o El Lobo, que pot tenir una clientela constant al llarg del dia per fer-hi esmorzars, dinars, berenars, sopars, copes, implica un concepte molt diferent de

la idea del Pez Vela, que és un mer quiosc de platja, amb dues grandàries per adequar-se a l’hivern i a l’estiu, i amb una carta que es limita al ‘sota, cavall, rei’: un parell d’amanides, arrossos, una carn i un peix del dia”. “També el fa diferent el mar”, apunta el periodista. “Es importantíssim, perquè proporciona una vista nova sobre Barcelona. Per contra, però, a l’hivern no hi toca el sol”. Entre el primer projecte i el darrer han passat mes de vint-i-cinc anys, sempre dissenyant planetes gastronòmics: els del grup, que ara mateix son dinou, amb la curiositat d’un nou Mordisco, i els de clients prou emblemàtics, amb espais com el dels germans Roca o el de Nando Jubany. “Com has evolucionat?”, li pregunto. “Al mateix ritme que els restauradors i la clientela. Ara les cuines son més transparents, una moda que van importar els japonesos. A la gent li agrada veure les cuines obertes i amb

Interior del restaurant Moo. Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

moviment, que siguin un espectacle visual. També agrada que la sala com a punt de reunió sigui confortable”, em respon. I tot seguit li pregunto: “I de què es fuig?”. I em diu: “De la sofisticació. El disseny mal entès carrega. Tot el que vesteix ha de tenir un ús. Prefereixo que la taula auxiliar estigui al mig i que es faci servir, que arraconar-la i convertir-la en un moble mort. Tot ha de posar-se al servei del client. Per això és fonamental que l’interiorista sàpiga molt bé a qui es dirigeix”, m’explica amb resolució. Ha viscut el boom dels japonesos de molt a prop, n’ha dissenyat uns quants, i ara mateix en té un entre mans, que s’obrirà a la Diagonal passada la plaça de les Glòries, a l’edifici de Carles Ferrater en què s’ha instal·lat la cadena televisiva La Sexta. “El menjar japonès és molt sa i no et deixa l’estómac atapeït. En pocs anys se n’han obert centenars a tot el món”, em comenta.


93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


38 / Carles Buxadé

socis

Carles Buxadé Fent ciutat

Entrevista / Eduardo Margaretto

Nascut a Barcelona el 1942, Carles Buxadé és doctor arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la seva ciutat, escola de la qual és catedràtic de Càlcul d’estructures des de 1970. Aquell mateix any va fundar el seu propi despatx professional amb l’arquitecte i poeta Joan Margarit i, des de llavors, la seva trajectòria ha rebut destacats reconeixements, entre els quals, el Premi FAD per la rehabilitació de l’Estadi Olímpic de Montjuïc (1990), la Menció FAD pel Palau Nou de la Rambla amb Martorell-Bohigas-Mackay (1993), el Premi Nacional d’Arquitectura Esportiva (2001) o el Premi Ciutat de Barcelona 2010 en la categoria d’arquitectura i urbanisme. En l’actualitat és membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de l’Associació de Consultors d’Estructures.

El febrer de 2011 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’arquitectura i urbanisme. Què ha representat per a vostè?

Rebre un premi és sempre important per a l’arquitecte al qual el donen, però en aquest cas crec que ha tingut un valor afegit i és que el premi ha estat atorgat als tècnics directors en reconeixement als treballs pertocants a la nau de la Sagrada Família, que penso que és l’expressió més rellevant del gran Gaudí. En efecte, el gran Gaudí és el que es tanca a la Sagrada Família a partir de l’any 1912 i que comença a estudiar i a definir un ordre que permet que les obres prossegueixin

després de la seva mort. A més, ha estat un premi que en certa manera ha intentat buscar un punt comú, un punt d’aproximació, un punt d’acord entre aquells que crèiem que les obres havien de continuar tal com s’estava fent i la gent que no estava d’acord amb la idea de prosseguir els treballs. I​ d’aquest mèrit cal fer-ne partícip, també, l’Ajuntament, que es va proposar trobar aquest punt d’acord. Evidentment, la Sagrada Família és un emblema de Barcelona, i de Gaudí és innecessari recordar el prestigi que té avui dia al món sencer, però últimament es tendeix a identificar les principals ciutats

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

mundials, entre les quals Barcelona, amb edificis més moderns d’arquitectes amb molt de nom. Què en pensa vostè, d’això?

En primer lloc, penso que, sense cap dubte, l’edifici de la Sagrada Família és el més emblemàtic de Barcelona. Avui mateix, en el telenotícies han ofert un reportatge sobre els museus més visitats de la ciutat, i el primer era el del Futbol Club Barcelona, amb aproximadament un milió de visitants anuals. Doncs bé, el temple de Gaudí rep més de dos milions de visitants per any, és a dir, que dobla l’assistència dels museus més visitats i, no ho oblidem, és un edifici que encara no està acabat. Aquesta és la gran virtut


Carles Buxadé / 39

“El gran Gaudí és el que es tanca a la Sagrada Família a partir de l’any 1912 i que comença a estudiar i a definir un ordre que permet que les obres prossegueixin després de la seva mort” de la Sagrada Família: que atregui tantes persones, tot i que les obres es continuen sense l’autor i encara no hagin estat completades. I en una ciutat com Barcelona, com es conjuga aquesta arquitectura “històrica” amb els edificis que avui es denominen icònics?

Jo crec que es poden conjugar perfectament. El que sí que penso, encara que sembli prematur, és que aquesta arquitectura iconogràfica ja ha passat de moda. Ha durat poc perquè era l’arquitectura de la grandiloqüència, de la prosperitat, de la presumpció que “mai no entrarem en crisi i sempre avançarem”, i ara hem vist que tot té un límit... Hem arribat fins i tot a posar en perill l’estat de benestar que tant hem enaltit. Com dic, l’arquitectu-

ra d’autor, però d’autor per brillar, ha passat de moda i ha quedat obsoleta, i la prova més clara d’això és el projecte del nou estadi del FC Barcelona. En un principi volia ser, per dir-ho d’alguna manera, una altra torre Agbar, però ara a ningú no se li passa pel cap construir-lo. Encara no s’ha començat l’obra i ja ha passat de moda, ja no té cap sentit. D’acord. L’arquitectura iconogràfica s’ha acabat, però ha deixat alguns valors? Com l’analitza, vostè, ara?

Clarament, el seu temps ha passat, però continua tenint un valor i continuarà mantenint-lo, sempre, entre altres coses perquè no hi ha res que no tingui un valor, encara que sigui el resultat de portar les coses fins a extrems exagerats, que sempre les en-

velleixen prematurament. No sé quina importància li reserva la Història, però segur que quedarà com a representativa d’una època en què l’arquitectura era, com ja havia estat als moments inicials, la imatge de la política i del poder que imperava. Ara hem de tornar al que l’arquitectura va començar a ser a partir de la Revolució Industrial: un servei per a la gent, per als ciutadans, i no un servei per a l’arquitecte i el diner. Continuem a Barcelona. A més de treballar en la Sagrada Família, vostè ha participat en la rehabilitació d’altres edificis o monuments històrics com l’Estadi Olímpic, el monument a Colom o l’Hospital de Sant Pau, però a més ha intervingut, també, en importants recuperacions, com les

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


40 / Carles Buxadé

obres derivades de l’enfonsament del túnel del Carmel o els pisos amb aluminosi del Turó de la Peira o de la Pau. Des d’aquesta experiència interior múltiple de l’arquitectura de la ciutat, com analitza el que s’ha fet des del pla arquitectònic en els últims anys?

“El que sí que penso, encara que sembli

Per descomptat, no té res a veure plantejar-se la transformació de l’Estadi Olímpic amb el fet de treballar en un barri per intentar que els edificis garanteixin una seguretat que és irrenunciable per a la ciutadania. He de dir que encara que siguin dos camps completament diferents, ambdós produeixen, si aconsegueixes bons resultats, una gran satisfacció. Passejar pel Carmel i que em parin pel carrer perquè encara em recorden de veure’m treballar a la zona més afectada d’aquell trist esfondrament resulta gratificant. I que les persones em saludin perquè han recuperat els seus habitatges, que ara saben que tenen un valor de mercat perquè són segurs, correctament rehabilitats, i es mantenen en bones condicions és un fet que agraeixes molt perquè és la persona afectada qui t’ho diu directament.

entrarem en crisi i sempre avançarem’,

Vol dir, per tant, que en una ciutat com Barcelona s’han de tractar totes les intervencions arquitectòniques amb la mateixa voluntat, independentment de la importància mediàtica dels edificis?

Sí, sens dubte. En aquest sentit, després de dir que no és normal que s’enfonsi un túnel, el més important és centrar l’esforç a reparar els danys. Després ja es buscaran les causes i es determinaran les responsabilitats. En canvi, sí que és normal que els edificis envelleixin, encara que és cert que hi ha envelliments prematurs que són el resultat d’una mala construcció de l’edifici. En el cas del Turó de la Peira va ser així. Era un moment de la història del país en el qual es va produir una gran immigració i, a més, no hi havia pràcticament cap normativa, per la qual cosa la qualitat dels edificis era baixa per manca d’exigència, i això ha provocat que s’hagin deteriorat abans

prematur, és que l’arquitectura iconogràfica ja ha passat de moda. Ha durat poc perquè era l’arquitectura de la grandiloqüència, de la prosperitat, de la presumpció que ‘mai no i ara hem vist que tot té un límit” d’hora. Crec que cal construir de manera que els edificis tinguin un envelliment més noble que el que hem trobat en molts barris. Però hem de recalcar que són dues coses diferents: no té res a veure un esfondrament accidental amb l’envelliment dels edificis. Sens dubte, tots aquests aspectes que vostè analitza ara i aquí componen el que fa anys es va anomenar “fer ciutat”. Com creu que s’hauria de fer ciutat, a Barcelona, avui dia?

Sí, és una expressió de la qual es va parlar després dels Jocs Olímpics que van tenir lloc a la nostra ciutat. Jo crec que en l’actualitat la millor manera de fer ciutat és intervenint en zones petites, acabant d’arreglar els petits espais degradats. Ja s’han acabat les grans obres i, si parlem dels grans barris de Barcelona, la majoria ja han estat rehabilitats sota la tutela de la Generalitat i de l’Ajuntament que, tot cal dir-ho, se’ls va trobar en unes condicions molt precàries, i no només pel que fa a qualitat sinó també des del punt de vista de la seguretat, quan l’antic ministeri li va transferir les competències de l’habitatge protegit. Aquesta feina ja està feta i ara cal filar prim i recuperar la qualitat dels espais i zones que encara estan degradades. Aquest és el gran repte: anar eliminant les bosses de degradació dels barris que dificulten la convivència. I en concret, creu que ja s’està fent, això? Si li sembla que sí, ens en pot posar algun exemple?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

S’ha intentat fer-ho prioritàriament a zones del Raval i del Gòtic, encara que en aquest cas es va fer majoritàriament important-hi elements emblemàtics que de vegades han funcionat perfectament, com la Universitat Pompeu a la Rambla. Però altres intents han resultat més dubtosos i la gent no els ha acabat de fer seus ni els ha incorporat a la vida diària de barri. En aquest sentit, els voltants del que podríem definir com a eix Macba-carrer Hospital-Liceu s’haurien d’integrar més, de manera que la gent no hi anés només per veure una exposició, una representació teatral o una òpera, sinó també a passejar i gaudir dels carrers, amb els seus bars, restaurants i botigues. Un altre exemple podria ser la Barceloneta. Barcelona s’ha obert al mar, i aquesta ha estat una intervenció molt important. Però, amagada entre el passeig de Joan de Borbó i el mar, encara queda una Barceloneta que caldria millorar, perquè és un barri mariner de llarga tradició, amb unes característiques molt específiques. En definitiva, penso que caldria treballar en aquesta xarxa que uneix les grans intervencions que s’han fet a la ciutat: obertura al mar, el Poble Nou, la Vila Olímpica, la vila dels periodistes de la Vall d’Hebron...Actualment hi queda un teixit intermedi que és al qual caldria dedicar-se, i deixar les grans actuacions de banda, com és inevitable en la situació actual. Estic convençut que és la necessària per a millorar la qualitat de vida dels barcelonins. Suposo que el turisme, especialment intens en aquest eix Raval-carrer Hospital-Liceu, també hi deu tenir alguna cosa a veure.


Carles Buxadé / 41

s Interior de la Sagrada Família.

“Jo crec que en l’actualitat la millor manera de fer ciutat és intervenint en zones petites, acabant d’arreglar els petits espais degradats” El que passa amb el turisme és que també caldria obrir-li noves vies que sortissin d’aquests llocs emblemàtics de Barcelona, i que ajudessin a trobar altres racons, museus, restaurants... altres recorreguts per a viure’ls. D’aquesta manera es donaria vida a altres indrets de Barcelona. També crec que ja s’hi està treballant perquè hi ha diverses publicacions que conviden el visitant a conèixer aquests barris perifèrics que tanta vida donen a Barcelona. Ha parlat de publicacions i, en aquest sentit, sembla obligat preguntar-li per Joan Margarit, arquitecte i poeta, amb qui ha treballat durant molts anys.

I continuem treballant junts. Els nostres camins es van unir l’any 1966 i, per tant, som una parella ben avinguda i seria de bojos canviar-la a aquesta edat. A més a més d’haver compartit la nostra carrera professional, junts hem escrit, també, molts articles sobre Barcelona, una ciutat de la qual tots dos estem enamorats.

Passant a un altre tema d’actualitat, vostè com a catedràtic de l’ETSAB, com veu la situació acadèmica, no només a Catalunya sinó en general?

Penso que el Pla Bolonya, amb les variacions que es considerin oportunes, era una cosa absolutament necessària perquè tenia una finalitat molt clara: que els estudis arribessin al màxim nombre possible d’estudiants. Això implicava, com és evident tenint en compte les disponibilitats, reduir la durada de les carreres. Això obligava, de retruc, per a arribar a una certa excel·lència, a preparar i impartir cursos de postgrau, màsters... un nou sobreesforç per a una comunitat universitària que arrossega problemes i limitacions. Crec, però, que era un canvi necessari. Però la crisi econòmica actual també hi influeix.

De fet, crec que la crisi reforça aquesta tesi, perquè ara tots els estudiants d’arquitectura saben que només podran defensar la seva carrera futura amb

coneixements. No és com abans, quan hi havia una gran demanda d’arquitectes i la seva vàlua era un valor que només reconeixia i valorava poca gent. Ara s’han de tenir coneixements que assegurin l’alta qualitat de la feina feta. I, per a garantir-la, crec que tindrà molta rellevància el treball en equip i l’especialització. I dins d’aquesta el coneixement estructural. Si hem de rehabilitar, si hem de restaurar els edificis antics, els haurem d’adequar als codis tècnics vigents que defineixen quins són els nivells de seguretat que cal assolir. Per tant, és probable que dues terceres parts del pressupost s’hagin d’invertir a reforçar l’estructura que permeti garantir la seguretat exigida. Segons el que ha dit, el respecte per l’arquitectura que es restaura o es rehabilita és una de les claus de l’èxit.

Sí. I, si nosaltres hem pogut ser absolutament respectuosos amb tots els criteris de Gaudí és gràcies als coneixements estructurals. El fet que Gaudí no considerés el vent en un edifici com la Sagrada Família, una acció deter-

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


42 / Carles Buxadé

minant en un edifici de més de 170 m d’alçada, ha obligat a utilitzar tots els recursos per a compatibilitzar aquesta mancança amb el concepte estructural, els materials i les mides previstes per Gaudí, per a mantenir la fidelitat al projecte. Així, si Gaudí treballava amb un encofrat de pedra farcit de maçoneria, nosaltres hem treballat, també, amb un encofrat de pedra, però

en lloc d’omplir-lo de maçoneria l’hem fet amb un material com és el formigó armat. El mateix va passar quan vam restaurar l’Hospital de Sant Pau. Hi havia uns pilars originals de Domènech i Montaner que suportaven el rellotge, l’estat dels quals era molt precari. El col·lapse podia ser una realitat immediata. Era tan palès el perill, que vam haver de desmuntar-los un per un, i refer-los, naturalment amb un respecte absolut. Ara tots els pilars tenen la mateixa forma i textura que els originals i el concepte estructural és el mateix, encara que els hàgim reconstruït amb materials actuals. Per a acabar, podria dir-me quina relació ha tingut amb la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell i quina funció pensa que fa?

Mantinc una gran amistat amb en Jordi Querol, que va començar quan vam fer

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

junts els quatre mesos de pràctiques, i amb en Jordi Viola, l’amistat del qual també ve de molt lluny, concretament d’unes consultes que ens va fer sobre problemes estructurals en el nou poble de Sant Jordi de Cercs al Berguedà. La Cooperativa sempre ens ha fet un gran servei en tot el que es refereix a les nostres necessitats com a arquitectes. Encara avui comprem tot el material que necessitem a la Jordi Capell. I és lògic, perquè si és una cooperativa dirigida per arquitectes, és obvi que ells són els qui coneixen millor les necessitats d’aquests professionals. A més, amb els anys han ampliat molt l’oferta, sobretot la que té a veure amb les noves tecnologies, ordinadors, programari, càmeres fotogràfiques... Les recomanacions que fan sobre aquests productes són sempre molt fiables.

Fotos: Lorenzo Fuentes


especial eupalinos / 43

especial eupalinos Parlen els dissenyadors

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


44 / L’ahir i l’avui del disseny

espe cial

André Ricard

Dissenyador industrial

L’ahir i l’avui del disseny “André Ricard és un definidor de mètodes, un creador d’estratègies, un analista de la realitat, una persona que té les idees clares, que refusa la retòrica i que va directament al gra. Una manera de ser que es revela als seus dissenys, i també a la seva vida i a totes les coses que ha fet”. Així el defineix Daniel Giralt Miracle, al pròleg del llibre En resumen..., les memòries del prestigiós dissenyador català nascut a Barcelona l’any 1929 i que en aquestes pàgines ens ofereix la seva experta visió de la història recent del disseny espanyol.

U

na periodista em feia observar que els dissenyadors capdavanters –els que vam començar el moviment del disseny a Espanya–, tot i els anys que han passat, ens mantenim al peu del canó amb una actitud que és alhora coherent i conseqüent. Un eufemisme, sens dubte, per dir que canviem poc, ja que no ens apuntem a les modes passatgeres que apareixen i desapareixen en aquest mogut àmbit del disseny. Certament, hem anat evolucionant, però el nostre pas ha estat més pausat, més prudent que el dels creatius de les últimes generacions. Alguns no hem seguit cegament les noves tendències que han anat aflorant, sinó que les hem fet servir, abans que res, com a matèria per a la reflexió, i si alguna cosa n’hem retingut ha estat només allò que mereixia ser tingut en compte. Desconfiem de

la provocació perquè sabem que, si bé de vegades és una manera d’obrir nous horitzons, molt més sovint amaga motivacions menys lloables i profundament oportunistes. Els qui ara fa mig segle ens vam iniciar en això del disseny teníem clar com calia entendre aquesta nova creativitat. Ho expressàvem dissenyant. El que creàvem era una prova tangible dels nostres principis conceptuals. Enteníem que la raó de ser del disseny era perfeccionar la configuració de les coses útils perquè donessin un servei millor i més noble a qui les necessités. El disseny era més que un mitjà, també era una finalitat en si mateix. Tot i que mai no vam intentar arribar a cap consens premeditat, per la feina que fèiem constituíem un grup amb una gran coherència creativa. Quan un de

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

nosaltres assolia l’èxit el compartíem tots, ja que l’enteníem com un triomf dels nostres ideals comuns. De la mateixa manera que es diu que cada país té el govern que es mereix, crec també que a cada època li correspon la gent que li convé. Els qui vam arrencar això del disseny vam ser uns idealistes empedreïts. No es podia ser de cap altra manera. Era el que aquell temps necessitava. Els dissenys que fèiem tenien el desvergonyiment de pretendre canviar el món. Crèiem que aquesta nova manera d’enfocar la creativitat de les coses més quotidianes havia d’aportar una millora en la manera de viure de la gent. Els objectes que crearíem no solament aconseguirien un entorn objectual més amable, sinó que demostrarien, també, que res no és immutable, que tot pot canviar.


L’ahir i l’avui del disseny / 45

Com la resta de productes dissenyats per André Ricard que apareixen en aquest article, tots es poden trobar a la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Cendrer Copenhaguen individual i apilable, de melamina. Premi Delta de Plata ADI FAD, 1966, i Delta d’Or dels 25 anys, 1986.

Alguna cosa es movia en aquella època grisa. D’una manera subtil, gairebé subliminar, fèiem una mena d’oposició estètica que s’enfrontava, amb pocs mitjans encara que amb molt entusiasme i creativitat, a l’estètica estàtica i nostàlgica que caracteritzava el règim autoritari vigent del moment. Però no estàvem sols. Algunes indústries que es van interessar pels nostres dissenys també compartien aquest mateix idealisme nostre. Gràcies a aquesta connivència sentida entre creatius i indústria, les nostres idees van esdevenir productes tangibles. Van ser uns empresaris emprenedors, amb mires més elevades i més ambicioses, que no es conformaven a aconseguir uns simples beneficis ràpids. Hi havia unes altres il·lusions darrere d’aquells projectes. Aquests empresaris entenien que amb el disseny els productes que produïssin serien una mica més que mera mercaderia. Tindrien la missió de fer explícita la nova mena de relació d’ús que hi pot haver amb les coses que componen el nostre entorn. Uns i altres apuntàvem molt alt. Ens imaginàvem que els objectes que ha-

“Els qui ara fa mig segle ens vam iniciar en això del disseny teníem clar com calia entendre la nova creativitat. Ho expressàvem dissenyant. El que creàvem era una prova tangible dels nostres principis conceptuals” víem dissenyat tenien un grau de perfecció tan elevat que resultaria difícil millorar-los. Que haurien de passar molts anys abans que una cosa millor pogués reemplaçar-los. Eren obres fetes per perdurar. El rèdit a curt termini no era el que més ens importava perquè sabíem que la millora que aportaven aquells dissenys els farien ser preferits a qualsevol altre. Amb aquesta convicció com a punt de partida, era possible fracassar? Veient que avui dia alguns d’aquells dissenys encara no s’han millorat, potser sí que teníem raó. Em refereixo, per exemple, a les setrilleres de Marquina, la TMC de Milá o el meu cendrer Copenhaguen, dissenys que són un exemple i un repte per a les noves generacions. Van ser obres que es van gestar sense presses, després d’una llarga experiència d’ús

amb maquetes i prototips, que van permetre verificar, a la fi, que aquells objectes nous que estàvem creant tindrien les qualitats que preteníem que tinguessin. Els temps d’avui són ben bé uns altres. Moltes coses han canviat. El disseny ja no és aquell moviment semiclandestí ignorat, sinó que s’ha integrat al sistema com una eina més de l’arsenal de recursos de què disposa la societat industrial per a generar més i més productes. Tampoc no hi ha prou temps, a dia d’avui, per dissenyar amb la calma que requereixen les autèntiques innovacions. L’usuari, atabalat amb tanta oferta, tampoc no s’entreté a separar el gra de la palla. Percebre el concepte innovador que enclou una cosa exigeix reflexió, i no hi ha temps

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


46 / L’ahir i l’avui del disseny

per a això. L’ull és qui tria. Hem entrat en una economia de consum. Cada producte que es llança al mercat ha de lluitar per sobreviure en un espai de consum on conviu un nombre ingent de mercaderies semblants. Els objectes han d’atraure el client per la seva vistositat o atreviment. No solament els programes de la televisió persegueixen l’audiència; els productes de consum també intenten atraure el client amb arts superficials. I això s’entén quan veiem la quantitat d’objectes similars que se’ns ofereixen, adotzenats, en qualsevol establiment de qualsevol sector industrial. Tampoc no existeix la unitat de criteri que abans compartíem molts sobre el concepte de disseny. El que es busca ja no és que triomfin unes idees, una determinada manera d’entendre la creativitat, en suma, una manera concreta d’entendre la vida. Tant si és una idea bona com si és dolenta, la lluita i la glòria ara són individuals. Aquest individualisme, aquesta personalitza-

ció de l’èxit condueix, inevitablement, a un exhibicionisme de vedet. I aquest fenomen afecta directament la manera de crear, tant d’aquell que vol assolir aquest estatus popular, com de qui vol continuar mantenint-lo.

“Avui dia, no sempre

Quan vam començar, només comptava la qualitat del concepte d’un objecte útil. Es valorava l’encert d’unes formes que complien perfectament una determinada funció. S’admiraven les excel· lències d’un ventilador o un despertador. Només després t’assabentaves que era obra de Dieter Rams. De la mateixa manera, et meravellava l’enginy d’una làmpada o d’una butaca que resultava que havia pensat Joe Colombo o Castiglione. De manera que, a mesura que anaves admirant l’encert d’un disseny, anaves descobrint paral·lelament els noms dels autors. La premissa essencial continuava sent el bon nivell de disseny de l’objecte creat, i el nom del dissenyador era una dada que se sumava i que, en tot cas, explicava el perquè d’aquesta qualitat del disseny.

sigui una alternativa

Obridor Squizz que consta de dues peces, una de plàstic i una d’acer inoxidable, que en fan un objecte senzill, sobri i elegant. Disseny funcional i lleuger. Medalla d’Or ADI-FAD, 1963.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

es demana que un disseny aporti una millora real, que diferencial, sinó més aviat que estigui en línia amb les últimes tendències i, sobretot, que el firmi un dissenyador consagrat” Avui dia, no sempre es demana que un disseny aporti una millora real, que sigui una alternativa diferencial, sinó més aviat que estigui en línia amb les

Espremedor de taronges Squizz. El color taronja és el complement ideal per a un disseny molt actual.


L’ahir i l’avui del disseny / 47

Pinces per a glaçons Ricard de plàstic per a glaçons.

Rellotge Arl Grey d’esfera d’acer inoxidable i cristall safirí. Corretja de pell. Moviment en quars suís.

Premi Delta d’Or ADI FAD, 1964.

“Tant si el disseny segueix centrat en la resolució dels problemes essencials de l’ús com si es distreu en frivolitats, la veritat és que sempre serà una activitat creativa que incideix directament en la manera de viure que té la gent” últimes tendències i, sobretot, que el firmi un dissenyador consagrat. La qualitat del disseny no és sempre el que més importa. De vegades diu més coses el nom del dissenyador: si és conegut i si forma part del grup d’avantguarda i de moda. El que costa avui dia és entrar en aquesta escuderia, i no és que el cupo estigui cobert, sinó que les empreses no es volen arriscar a promocionar l’obra d’una persona que no formi part d’aquesta estirp. Es prefereix sempre un nom que soni, amb el qual cosa qui no té nom ho té encara més difícil per arribar a fer-se’n un. Si l’accés de la gent nova a aquest món continua essent tan privatiu, el relleu generacional perilla. O es donen oportunitats a nova gent, o el filó s’exhaurirà quan, per llei de vida, desapareguin les primeres figures. En aquestes circumstàncies és fàcil entendre que a un dissenyador de

la nova fornada li costi mantenir un cert idealisme. El context en què viu l’incita a renunciar als seus principis i l’empeny a fer obres cada vegada més provocadores que, pel seu atreviment, li permetran sortir de l’anonimat. Tot fa pensar que aquesta és la manera més segura d’acostar-se al grup dels afortunats. Per tot plegat s’entén que el disseny hagi passat de l’idealisme a l’oportunisme, de l’esperit de grup a l’individualisme, de representar una oposició sensata a ser còmplice d’un consumisme desmesurat. Per això crec que el disseny està marginant una part important del que hauria de ser la seva funció i corre el risc de perdre l’essencialitat del contingut conceptual que li va donar vida. Tant si el disseny segueix centrat en la resolució dels problemes essencials de l’ús com si es distreu en frivolitats,

la veritat és que sempre serà una activitat creativa que incideix directament en la manera de viure que té la gent. La influència del disseny en la societat és innegable i per això té una responsabilitat social que no pot defugir i a la qual ha de saber respondre. El dissenyador ha de ser capaç d’atendre no solament les mancances que es manifesten d’una manera evident, sinó també aquelles aspiracions latents amb les quals s’expressa, d’una manera subliminar, el sentiment d’un col·lectiu humà: els seus anhels o el seu malestar. El disseny ha de saber entendre el que la societat espera i anticipar-s’hi, i sense dir-ho, captar-ne l’entorn objectual més quotidià, intuir les coses amb què la gent conviu amb més proximitat i de les quals depèn una bona part de la seva qualitat de vida.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


48 / Top 6

espe cial

Jordi Querol Arquitecte

Top 6 Aquests dissenys que aquí anomeno “Top 6” són els sis productes que, entre altres, s’han venut més a la Capell, la nostra Cooperativa, durant força anys i d’ençà de fa bastant temps. Segur que qualsevol de vosaltres, amb independència dels gustos i preferències particulars, coneix molts altres bons dissenys a part d’aquests sis, i la Cooperativa segur que també els ven. Però aquests sis que avui comentem aquí, en particular, tenen un element indiscutible a favor: que han estat, com ja he dit, els més venuts a les nostres botigues. I aquest factor representa un fet estadístic important, ja que la gran majoria de compradors, per no dir gairebé tots, són o han estat arquitectes o tècnics implicats absolutament a fons en el món del disseny.

A

mb independència d’aquest fet exclusivament estadístic, aquests sis dissenys per a mi tenen en comú dos fets extraordinàriament importants. En primer lloc, que són dissenys sense data, és a dir, que avui dia, a les acaballes de l’any 2011, encara estan plens d’actualitat. Semblen dissenyats fa pocs dies, ahir mateix, fins i tot. Mireu-los bé. Hi noteu algun detall que n’evidenciï l’antiguitat? En segon lloc, tots ells són portadors, com les grans obres musicals, d’harmonies molt diverses; les corbes es mesclen a la perfecció amb els elements lineals, i els colors sempre són els adequats.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


Top 6 / 49

1 Si analitzem la làmpada de Coderch, tant la que està feta de plàstic blanc com la versió amb làmines de fusta, el primer que hi notem és la polivalència. És un disseny que s’adapta a infinitat d’ambients, uns de més moderns i altres, no tant. La làmpada de fusta, sobretot, és un llum que es pot col·locar a infinitat de llocs. A mi, que la tinc al menjador de casa des de fa molts anys, no és que cada dia m’agradi més, simplement, cada dia m’agrada igual.

2 Els gerros de l’arquitecte finès Alvar Aalto són una deliciosa síntesis dels llacs nòrdics on ell es va moure i jugar tants anys. De diferents colors, és, potser, l’objecte que he regalat més vegades durant la meva vida. Sempre quedes bé, i són gerros que, quan s’acaben de col·locar damunt d’un prestatge o bufet, de manera immediata dignifiquen tot el que els envolta.

3 La cadira de Bonet es còmoda i elegant. Com ja he dit i, de la mateixa manera que els altres cinc dissenys, Bonet sap jugar sàviament amb la sensualitat i refinament de les corbes i la fredor i austeritat de las línies de ferro, i tot plegat dóna com a resultat una cadira singular, sens cap mena de dubte un objecte excel·lent.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


50 / Top 6

4 Quant al cendrer d’André Ricard, era el que era, o sigui, un cendrer, i els seus colors variats sempre contrastaven amb el blanc de la cigarreta i amb aquell fum que abans no ens molestava. De vegades, quan al damunt del cendrer es deixava una cigarreta ben encaixada, gaudíem d’una unitat escultòrica inimitable. Ara que ja no fuma casi ningú, aquest cendrer em fa viatjar al passat i em recorda un munt de converses.

5 Quan es mira l’hora al rellotge de Rossi ningú no es pot equivocar: la lectura es claríssima. Aquest rellotge, que fonamentalment serveix per a això, per a mesurar el temps, ho fa sense inscriure’s en cap època. A més, és un complement de la nostra manera de vestir i de la nostra personalitat. Joves i gent més gran ens sentim còmodes portant-lo perquè és un rellotge sense edat.

6 Les setrilleres de Marquina són tan necessàries com l’oli i el vinagre que contenen. La majoria de nosaltres les tenim a casa, no només perquè són boniques, sinó perquè no podem prescindir-ne. Ja fa molts anys que ens acompanyen; alguns ens hem fet grans al seu costat, però en canvi, elles sempre semblen joves.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993


52 / Dissenyadors i la Cooperativa

espe cial

Dissenyadors i la Cooperativa En l’afany de promoure tot allò que té a veure amb el món de l’arquitectura i dels arquitectes i, alhora, amb l’objectiu d’oferir el millor servei als socis, la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell no dubta a promoure la feina de dissenyadors, les originals creacions dels quals podeu trobar a les nostres botigues. Aquest article és un petit exemple d’aquesta feina tan important.

Cadira Binaria d’Otto Canalda.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


Dissenyadors i la Cooperativa / 53

Ana María Vicens Arquitecta

Viatjar per diversos països de l’Àfrica negra, aprofundir en les cultures mil· lenàries precolombines, conèixer-ne l’arquitectura, les pintures, els objectes o les tècniques artesanals, tot plegat va constituir la base sobre la qual es van idear i dissenyar els productes a Tambakunda, el nostre estudi d’innovació i disseny industrial. Fidel a la nostra filosofia de dissenyar productes que naixessin des de l’essència de cada empresa, vam decidir produir una col·lecció de joies pròpia. Vam entendre el disseny de joies com un contrapunt a la resta de projectes que fèiem, com una sortida endavant

de l’expressió artística, com un exercici per recuperar el valor de les coses “fetes a mà” i de l’artesania de qualitat com a ofici. Es tracta de sèries curtes en què treballem amb materials nobles, pedres semiprecioses, coralls o esmalts. Els nostres dissenys són la nostra essència, una fusió de joieria contemporània amb fortes inspiracions tribals, amb referències als anys vint, però, sobretot, un diàleg amb volums escultòrics i arquitectònics. Potser per això, tan bon punt vam descobrir la bellesa dels motius geomètrics de les teles de la cultura Paracas del Perú, ens vam atrevir a “teixir” braçalets i collarets amb cubs de corall bambú vermell fins a aconseguir una malla fina, que s’adaptés al cos com un teixit (vegeu la foto del braçalet Paracas Red). O les pintures corporals de les dones de l’ètnia Batéké del Congo, que ens van inspirar per dissenyar un collaret fet

de caixetes articulades, algunes de setinades i altres d’esmaltades al foc, d’un color vermell intens (vegeu la foto del colleret Batéké). L’any 2007 vam presentar la nostra primera col·lecció a la Cooperativa Jordi Capell i des d’aleshores venem les joies que fem a les seves botigues.

Collaret Batéké.

Braçalet Paracas Red.

Otto Canalda Dissenyador

Em vaig iniciar en el món del disseny ara fa dotze anys, després d’haver acabat els estudis a l’Escola Elisava. Vaig començar a treballar a Bd Barcelona Design en el departament de nous productes, on actualment col·laboro amb Ramón Úbeda per fer que projectes d’altres dissenyadors puguin ser una realitat. L’ experiència acumulada m’ha servit per desenvolupar dissenys com els llums Inout, Nanit, Triana i Macarena, per a Metalarte, el seient Cul is Cool per a Abr, la cadira i tamboret Janet per a Bd Barcelona Design, tots plegats projectats conjuntament amb Ramón Úbeda. Un altre projecte és la cadira Binaria, desenvolupada amb el Dr. Badia per a l’empresa Oken, que ja no existeix, i que ara Bd ha recuperat i l’ha inclòs en el seu catàleg. La cadira Binaria va ser el meu primer projecte personal. Hi destacaria la molt correcta posició que adopta la co-

lumna vertebral, la notable estabilitat i gran mobilitat que s’aconsegueix pel fet d’adoptar la postura d’una sella de muntar a cavall. El disseny el va gestar el Dr. Badia mateix, metge estomatòleg, amb la intenció de resoldre els problemes d’esquena que patia com a conseqüència de l’ús de tamborets normals. El doctor en va construir un prototip que li va permetre comprovar-ne el bon resultat. Claret Serrahima, pacient seu, quan va veure el prototip, li va aconsellar que en parlés amb Juli Capella, qui el va adreçar a Ramon Úbeda, el qual, finalment, em va proposar a mi per a desenvolupar el disseny final que es va produir.

lums. La materialitat del seient la vaig aconseguir emprant poliuretà integral injectat, que em va permetre obtenir diversos gruixos i nivells de mollesa diferent, des de molt tou fins a molt rígid. En definitiva, vaig aconseguir fer una cadira tamboret molt còmoda i saludable.

Respecte del prototip, hi havia força aspectes que calia revisar: en calia millorar l’ergonomia, resoldre tècnicament el seient i integrar-lo en una base l’alçada de la qual fos regulable. Vaig voler que formalment s’integrés amb el cos humà, la qual cosa vaig aconseguir inspirant-me en les formes orgàniques a l’hora de concretar-ne els vo-

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Seient Cul is Cool.


54 / Dissenyadors i la Cooperativa

Stella Rahola Dissenyadora

La meva aproximació a les peces escultòriques que elaboro és sempre a partir d’una intuïció de com tractar aquell material. Sovint m’agrada repensar els processos de treball, trencar la tècnica establerta per descobrir altres possibilitats i per obrir noves vies de treball. És, per tant, un treball empíric, de procés, d’assaig d’error, de riscos i per tant també de fracassos. De tantes peces rompudes pel camí, de tants trencs i tants fragments, vaig començar a posar-hi una agulla, la vaig transformar en fermalls per regalar-los a les persones que aprecio, per repartir part del que feia a la gent que m’envolta. Una la vaig obsequiar a la Cooperativa. En Jordi Viola em va dir: “Ep! Això estaria

molt bé per a la Cooperativa”. I li vaig dir: “Doncs ho hauré de treballar”. I així va començar la meva història amb la joieria. Penso que la joia té aquesta poètica d’emplaçar una peça al cos, amb aquesta connotació arquitectònica de l’anatomia del lloc. Les peces que faig es conceben com maquetes, com proves materials d’altres projectes, sovint d’un format molt més gran, sempre sentint aquest punt de procés, del res acabat o estancat, de la continuïtat d’una recerca i d’una manera d’entendre. El petit format ho fa assequible per a la gent i em gratifica sentir que les coses que faig estan vives, que van amunt i avall, entre els dits, penjades d’una brusa o al coll d’una persona.

Fermall de porcellana de la col·lecció Jujol.

Peça escultòrica de porcellana Sobre la relativitat.

Quim Larrea Dissenyador

Sempre porto al damunt una llibreta i un llapis, fins i tot durant els moments de lleure. Quan tinc una estona, per curta que sigui, obro el quadern i en una pàgina blanca qualsevol jugo amb les idees que em vénen al cap, faig un esbós d’alguna cosa que en aquell moment em crida l’atenció i em sembla suggerent, hi dibuixo un model accidental o un objecte qualsevol que capto pel voltant. Llum San Marco.

El resultat d’anys d’apunts són unes quantes desenes de llibretes –de diferents formats i marques– que deso desordenadament en una lleixa de l’estudi. La majoria de dibuixos no tenen cap interès i hi podem trobar de tot. L’esbós d’una orella, un paisatge bucò-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

lic –un altre d’infernal–, un arbre nuós o un senyor assegut en una cadira comparteixen el paper amb reflexions sobre un encàrrec en curs, notes per a un article que està a les beceroles o simples gargots. Misteriosament, algunes de les idees de producte que havia registrat en aquests quaderns han passat, amb el temps, a ser realitat, fet que em sorprèn i m’anima a mantenir l’hàbit. Per cert, sabeu d’on surten, des de fa dècades, aquestes llibretes i llapis?… Sí, ho heu encertat!


Selecció de productes

NOVETAT

LLUM CÍSTER Llum de peu segons disseny original de José Antonio Coderch y de Sentmenat. Estructura d’alumini anoditzat amb pantalla de fusta o metacrilat. Mides: 1,60 x 32 cm

P. Soci 540 € (fusta) 495 € (metacrilat)


Disseny selecció

DISSENY NÒRDIC

Jani Martikainen Nascut l’any 1971, va estudiar a la Universitat d’Art i Disseny d’Hèlsinki i es va llicenciar en Disseny de Mobles i Arquitectura d’Interiors. Després d’haver treballat a diferents empreses finlandeses i russes, el 1985 Jani Martikainen va fundar la seva pròpia companyia, Majamoo, des de la qual ha procurat sempre idear productes de qualitat que sorprenguin per l’originalitat però que, alhora, resultin plenament funcionals en el dia a dia.

Centre de taula A més de ser molt útil a l’hora de tenir endreçat l’escriptori, també es pot fer servir per a posar-hi flors seques, com a fruiter i també com a joier. P. Soci 47 € (15 cm) 52 € (21 cm)

Estalvis Pensats com a elements de suports per a posar al damunt les cassoles, les olles o el plats calents, aquests estalvis també es poden fer servir com a base per a testos o fins i tot per a servir el cafè. Com que es presenten amb mides diferents (15 i 21 cm), es poden emprar individualment o unint el petit al gran. P. Soci des de 12 €

Alvar Aalto Alvar Aalto (1898-1976) va arrencar la seva carrera com a dissenyador de mobles i accessoris quan va rebre l’encàrrec d’ocupar-se de dissenyar tots els mobles, i també la il·luminació, del Sanatori de Paimio (Finlàndia), que ell mateix havia projectat. En 1935, juntament amb Aino Aalto, Maire Gullichsen i Nils-Gustav Hahl, va fundar Artek, empresa creada per a vendre mobles i accessoris dissenyats per Alvar Aalto, que han esdevingut icones.

Butaca 402 Gràcies a una estructura lleugera i al fet que el seient és relativament més alt del compte (42 cm), se li atribueix una utilitat més àmplia. La gran comoditat d’aquesta butaca s’aconsegueix amb el reposabraços i amb una estructura de fusta de bedoll molt flexible. P. Soci 1.598 €


Disseny selecció

Erik Magnussen Dissenyador danès molt versàtil, Erik Magnussen (1940) va estudiar ceràmica a l’Escola d’Arts Aplicades i Disseny. Els seus treballs, que inclouen vaixelles, mobles, làmpades o productes d’alta tecnologia, estan fets en una gran varietat de materials i es caracteritzen per la senzillesa i per una funcionalitat elegant.

Termos D’acer inoxidable i de 30 cm d’altura, aquest termos creat per l’empresa Stelton l’any 1977 en més de trenta colors és, sens dubte, el més conegut del món i recull totes les característiques que han fet que les feines i projectes d’Erik Magnussen hagin assolit la més alta consideració: funcionalitat, facilitat d’ús i bellesa minimalista. P. Soci des de 45 €

Timo Sarpaneva Considerat com un dels “exportadors” més importants del disseny finlandès, Timo Sarpaneva (1926-2006) va triar el vidre per convertir-lo en el seu material favorit, per bé que també va ser un creador molt original amb altres materials com la porcellana, el ferro colat o els materials tèxtils. El Lunning Prize, la medalla Pro Finlandia o el Grand Prix a la Triennale de Venezia van ser alguns dels reconeixements que va rebre en vida.

Vas Timo Termos Comercialitzat per Design House Stockholm, aquest vas recobert per una espiral exterior de silicona permet subjectar-lo sense cremar-te o sense que rellisqui de les mans si s’ha omplert amb begudes calentes o si està mullat per fora. El vidre amb què ha estat fabricat resisteix perfectament les altes temperatures. P. Soci 10,94 €

Klaus Rath Va néixer el 1964 a Dinamarca, es va llicenciar com a dissenyador industrial a l’Escola d’Arquitectura d’Arhus. La seva experiència laboral està dedicada tant al disseny gràfic com al disseny de productes per a empreses com GN Netcome, GN Mobile, Modulex o Danish Social Ministery. Entre els premis que ha rebut figuren l’IF Design Award, el G-Mark Design o el Design Plus Award.

Panera En aquesta original panera dissenyada per Klaus Rath i produïda per l’empresa Stelton en diferents colors es podrà servir tota mena de pans per a esmorzar, dinar o sopar. Serà un punt d’originalitat i de personalitat indubtables per a totes aquestes ocasions del dia. P. Soci 23,20 €


Llibreria selecció

Arquitectura y crítica en Latinoamérica

Los objetos esenciales del diseño español

Josep Maria Montaner

Juli Capella

Resultat de les experiències derivades del curs “Crítica de Arquitectura en Latinoamérica”, impartit dins del màster i doctorat del Departament de Composició Arquitectònica de l’ETSAB, aquest llibre tracta d’analitzar les línies de pensament de la crítica arquitectònica a l’Amèrica Llatina, agafant com a referència els autors més representatius de cada país, entre els quals Enrico Tedeschi, Lina Bo Bardi o Marina Waisman. El text es complementa amb una novetat molt adequada per al plantejament teòric d’aquesta obra: una intel·ligent ressenya dels vint-i-un llibres que l’autor considera més significatius pel que fa a la crítica d’arquitectura a l’Amèrica Llatina. PVP 19,23 €

Convençut que cada país té una cultura material que el caracteritza, i que no n’hi ha dues d’iguals, amb aquest llibre Juli Capella es proposa compondre la banda musical, o millor, como ell diu, la “banda dissenyada” que identifica els espanyols: la família d’objectes que des de 1900 fins als nostres dies ens ha caracteritzat. Després d’un repàs, resumit però intel·ligent, de la història del disseny a Espanya, ens ofereix per mitjà del llibre una àmplia selecció d’objectes, la inclusió dels quals s’ha basat en la qualitat creativa que tenen i en el fet que puguin explicar una història especial. PVP 18,75 €

Shigeru Ban Arquitectura de emergencia Dirigit per Michel Quinejure Per bé que des de fa anys es considera Shigeru Ban membre de l’star system de l’arquitectura, la seva obra s’ha llaurat un prestigi ben reconegut pel que fa a les tasques humanitàries i a la construcció d’un món més equilibrat. Així ho demostren les actives intervencions que ha tingut arran dels terratrèmols del Japó o la creació de l’ONG VAN (Voluntary Architects’ Network), especialitzada en habitatges temporals per a habitants en zones de desastre. Aquest llibre que inclou DVD repassa la biografia i les obres de l’arquitecte japonès tot remarcant el vessant més social i humanitari de la seva arquitectura. PVP 15,25 €

Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla o xocolata Enric Satué En aquest llibre Enric Satué ens parla de disseny, però sense centrar-s’hi. Entre suggeriments, anècdotes personals, viatges i mencions a persones públiques i privades, aquesta obra memorialística deixa clara la seva sensibilitat per la tipografia i altres elements estructurals. Però és la seva trajectòria personal allò que esdevé l’eix del llibre, la trajectòria desconeguda per als qui només en coneixien la faceta professional, de Satué. Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla o xocolata ens desvetlla amb ironia, frescor i humanitat la persona que s’amaga rere la figura de l’insigne professor o del famós dissenyador. PVP 18,75 €

El jardín de la metrópoli Del paisaje romántico al espacio libre para una ciudad sostenible Enric Batlle Segons paraules de l’autor mateix, aquest llibre es proposa tant com un assaig de crítica del disseny de l’espai exterior que com un manifest a favor d’un nou model d’espai lliure per a les nostres ciutats. Així, Enric Batlle intenta establir els principis d’aquest nou espai lliure per mitjà de l’anàlisi de diferents models històrics i d’alguns dels nous paisatges de la metròpoli contemporània des de l’arquitectura del paisatge. Des d’aquesta lògica, s’estudien jardins, parcs, sistemes d’espai públic i fins i tot híbrids humans mitjançant consideracions derivades de diverses disciplines com l’agricultura, l’ecologia, l’art i, per descomptat, l’arquitectura. PVP 33,65 €

TC CUADERNOS n. 100 Roldán+Berengué Arquitectura 1999-2011 Aquesta monografia no està estructurada d’una manera “típica”, ja que no segueix una línia cronològica narrativa ni és una catalogació d’obres subdividides en grups tipològics. Així, doncs, en aquest nou número de la revista TC Cuadernos, el lector hi troba relacions, que poden no ser immediatament visibles, entre els projectes que l’estudi Roldán+Berenguer arquitectes ha portat a terme entre els anys 1999 i 2011. Segons ambdós arquitectes, aquest procediment és el més adequat per a entendre amb més profunditat cada projecte des d’un punt de vista individual, en la mesura que es poden comparar estratègies similars en situacions diverses i obtenir una perspectiva global de la feina de tots dos professionals. PVP 28,84 €


Llibreria selecció

Barcelona

40 ideas for 100 projects

Open

Paseos con aperitivo y música Jordi Querol

Luis Alonso

Espacio, tiempo, información Arquitectura, vivienda y ciudad contemporánea Teoría e historia de un cambio Manuel Gausa

No hi ha cap dubte que Jordi Querol, arquitecte, escriptor, pianista i pintor, és una de les persones que coneix la ciutat de Barcelona amb més profunditat i des de qualsevol vessant: històric, morfològic, urbanístic… Per això també coneix perfectament els racons més secrets de la ciutat, i en aquest llibre ens ofereix vint-i-quatre trajectes curts per Barcelona per descobrir-ne plenament la singularitat. Cada proposta que ens fa va molt enllà, perquè a cada passeig ens suggereix les millors opcions gastronòmiques. El llibre inclou, també, codis QR per descarregar i sentir des del mòbil les melodies seleccionades i interpretades al piano per l’autor mateix. PVP 18,27 €

Amb pròleg de Ferran Mascarell i text en castellà i anglès, en aquest llibre Luis Alonso ens explica totes les pautes estratègiques de desenvolupament dels seus projectes i totes les idees que aporten als seus edificis els valors estètics, socials, energètics o econòmics. Així, ens mostra en aquest treball els conceptes projectuals, resumits en 40 idees i 100 dels seus últims projectes, del despatx Alonso, Balaguer y Arquitectos Asociados, un dels més prolífics de l’arquitectura espanyola actual. PVP 33,65 €

ENRIC MIRALLES 1972 - 2000

Tots els poemes (1975-2010)

Diversos autors

Joan Margarit

Tot i l’àmplia bibliografia que s’ha escrit sobre aquest arquitecte català, aquest llibre pretén ser el primer dedicat a interpretar l’arquitectura d’Enric Miralles, que ell sempre va definir com a experimental. Després de presentar una biografia de l’arquitecte, s’aborden les feines que va fer, entre les quals s’inclou la seva tesi doctoral, i el conjunt de l’obra de Miralles, i tot plegat fent un èmfasi especial en la manera tan especial que tenia d’entendre l’arquitectura, en l’enorme importància que atribuïa al procés, sovint fins i tot per sobre de la forma, i en el seu peculiar concepte de temps que el va dur a afirmar que “un projecte no tanca diàlegs: sempre deixa coses inacabades, perquè és impossible resoldre-les i perquè més val així […] La durada d’un projecte es traspassa al següent”. PVP 35,04 €

Si haguéssim de dir qui és l’hereu de la poesia clara i difícil de Salvador Espriu i de la poesia bondadosa i intensa de Martí i Pol, aquest és sense dubte Joan Margarit. La duresa i, alhora, la tendresa de la seva extensa i reconeguda obra poètica, difinida com un refugi contra la intempèrie, el situen entre els poetes més valorats per la crítica i els lectors. Aquest llibre aplega per primera vegada en un sol volum tota l’obra poètica escrita per Joan Margarit fins a dia d’avui. PVP 14,38 €

Al llarg d’aquestes pàgines, l’arquitecte Manuel Gausa, que va dirigir la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, ens proposa una determinada lectura de la producció arquitectònica actual en què reconeix i recorre el naixement d’una nova lògica avui emergent, que representa una nova concepció de l’espai, la ciutat i també de l’ordre arquitectònic mateix i de la forma que s’hi associa. La descripció i l’anàlisi d’aquest particular moment de gènesi estan basats en nombroses intuïcions i reflexions expressades els darrers anys des de diverses plataformes. PVP 37,50 €

Arquitectura de la ciudad moderna Helio Piñón Plantejat com un exercici de projecte d’una àrea urbana, en la descripció exhaustiva de l’ordenació i de tots els elements formals que la componen, el nou llibre de l’arquitecte Helio Piñón va més enllà i esdevé un reflex ben instructiu dels criteris d’ordenació urbana explícits en la tradició moderna, tradició que abraça des dels projectes de Le Corbusier i Hilberseimer fins als de Van der Broek & Barema i, especialment, els poblats dirigits i els polígons projectats i construïts a Espanya a mitjan anys cinquanta. PVP 33,65 €


Tecnologia selecció

Verifiqui reparacions i instal·lacions

Càmera tèrmica i3 de FLIR

Mesurador làser Prexiso X2 de Leica

L’interès per la tecnologia infraroja ha crescut considerablement al llarg dels darrers anys i per això han aparegut nous aparells molt sofisticats, com aquesta càmera i3 de FLIR, que resulta molt útil en el sector de la construcció. Compacta i lleugera, és molt fàcil de fer servir i, alhora, proporciona una medició i una precisió excepcionals que permeten efectuar un diagnòstic ràpid i exhaustiu de l’estat d’un edifici. Dotada d’enfocament automàtic, amb pantalla LCD de 2,8”, bateria de liti de 5 hores d’autonomia i una sensibilitat tèrmica de < 0,15 ºC, resulta molt efectiva per a identificar zones amb problemes que no es poden veure a simple vista. P. Soci 1.149 €

Amb aquest nou mesurador làser de Leica es podrà mesurar qualsevol distància d’una manera ràpida i eficient. Només pitjant un polsador, en pocs segons i sense que ningú no ens ajudi. Precisió típica de ± 2 mm. Amb un abast entre 0,1 i 30 metres i funcions de superfície, replanteig, volum i pitàgores, aquest nou instrument, presentat en una caixa amb expositor, inclou funda de transport i nansa de mà. P. Soci 75 €

Mesurador làser Disto D2 de Leica

Mesurador portàtil CO2 de pSENSE RH

Aquest instrument multifunció, que garanteix que els amidaments es facin d’una manera senzilla, ràpida i fiable, permet amb molta facilitat fer mesuraments de distàncies amb una precisió típica de ± 1,5 mm, encara que hi hagi obstacles a la vora. També serveix per a determinar angles de forma ràpida i precisa, i fins i tot per fer amidaments indirectes d’altures. El Leica Disto D2 és el distanciòmetre làser més petit del món, un instrument fiable que hi cap fins i tot en una butxaca. Té diferents funcions de mesurament, il·luminació de pantalla i una peça terminal multifuncional, disposa també de funció de Pitàgores i replanteig i permet guardar els deu últims amidaments. P. Soci 139 €

Dissenyat per a mesurar la concentració de diòxid de carboni, la temperatura i la humitat relativa en l’aire circumdant, aquest equip utilitza un sensor de diòxid de carboni i un filtre de membrana difusor que proporciona una gran fiabilitat, precisió i estabilitat a llarg termini. Inclou tecnologia infraroja no dispersiva (NDIR) per a mesurar els gasos de diòxid de carboni en parts per milió (ppm), i el principi de funcionament que inclou, que disposa de cèl·lula òptica, el fan l’aparell ideal per a mesurar la qualitat de l’aire de qualsevol ambient interior. P. Soci 315 €


Tecnologia selecció

Logitech Wireless Touchpad

Sony Tablet S

Oblideu-vos del ratolí. Amb aquest nou producte, Logitech ens ofereix una nova i intuïtiva manera de navegar per la xarxa, amb més naturalitat i més entretinguda. Logitech Wireless Touchpad, amb una navegació multitoc i uns controls de gestió molt avançats, permet desplaçar-se per la xarxa fent tocs lleus i subtils de dit damunt la pantalla, girar les pàgines còmodament o fer servir les diverses aplicacions que inclou sense complicacions. Ja no us haureu d’amoïnar més pels cables ni per qualsevol altra mena d’incomoditat (l’aparell no té fils): connecteu el Logitech Unifying en un port USB de l’ordinador i poseu el touchpad a l’escriptori, a la taula de la sala o a qualsevol altre lloc. Tot seguit, només haureu de gaudir còmodament de totes les seves funcions, sense “endarreriments” o interferències, gràcies a les 2,4 GHz de l’aparell. La còmoda pantalla, de 12 centímetres, i la llarga autonomia de la bateria són els altres punts forts del Logitech Wireless Touchpad. P. Soci 39 €

Dissenyat per adaptar-se ergonòmicament a la mà de l’usuari −pesa 598 grams, el pes se centra al palmell i permet una lectura més còmoda i té un angle més natural per a navegar− el Sony Tablet S ofereix la darrera tecnologia de programari Sony, que permet navegar per Internet i reproduir continguts multimèdia d’una manera ràpida i intuïtiva. Com que controla la refracció de la llum entre l’LCD i la pantalla, la pantalla tàctil TruBlack™ de 9,4” sorprèn per la qualitat de la imatge i la vivor dels colors. Els 32 GB d’emmagatzematge, l’1 GB de RAM, Wi-Fi®, els infraroigs per controlar els dispositius i les grans tecles a pantalla completa són ideals per a controlar tots els dispositius de mitjans: el televisor, el reproductor de Blu-ray Disc™, el sistema Hi-Fi i fins i tot el descodificador. A més, disposa d’aplicacions per a llogar o per a comprar milers de novetats −pel·lícules i programes populars de la televisió−, per a escoltar més de set milions de cançons d’una gran diversitat de gèneres, per a triar entre més de 2,4 milions de novel·les, llibres de no ficció, còmics i revistes o per a jugar amb els jocs de la PlayStation® favorits. P. Soci 359 €

Televisor Philips 3D de 42”

Càmeres digitals compactes Sony α NEX

Philips presenta un nou aparell que combina les potents imatges LED amb la tecnologia Ambilight perquè l’usuari pugui experimentar a casa seva una autèntica experiència cinematogràfica. Ambilight Spectra 2, tecnologia patentada per Philips, afegeix una nova dimensió televisiva, ja que augmenta la pantalla projectant un feix de llum als laterals del televisor i des de la part posterior de la pantalla cap a les parets dels costats. La funció d’adaptació a la paret garanteix que el color sempre combini amb la imatge, independentment del color de la paret. A més, aquest nou televisor permet llogar pel·lícules directament al vostre televisior a través dels videoclubs en línia, triar programes a la carta dels canals preferits, gaudir d’una àmplia selecció d’aplicacions en línia amb Net TV i navegar per Internet. P. Soci 775 €

Lleugeres, ultracompactes i molt fàcils de fer servir, les CÀMERES α NEX de Sony disposen de múltiples i potents funcions, com l’escombratge panoràmic, resposta de tret de tipus DSLR o el vídeo HD, que permet experimentar l’exquisida qualitat d’imatge rèflex d’una manera molt accessible. El sensor CMOS Exmor APS HD de grans dimensions, el potent processador BIONZ, l’enfocament automàtic ràpid i precís, l’estabilitzador d’imatges SteadyShot es tradueixen en imatges detallades i amb poc soroll de fins a 24,3 megapíxels efectius. Però les càmeres α NEX també permeten gravar vídeo Full HD ple de detalls i amb so estèreo. I com a complement exclusiu, aquestes càmeres disposen d’una àmplia gamma de lents intercanviables d’alta qualitat: gran angular, Prime i zoom telescòpic de Sony i Carl Zeiss®. P. Soci 519 €


Papereria selecció

NOVETATS MOLESKINE L’aventura continua La llegenda de Moleskine està basada en dos ingredients molt simples: la creativitat i la imaginació. I seguint la seva màxima d’oferir la més alta qualitat en productes que no esdevinguin obsolets sinó, ben al contrari, que sempre cridin l’atenció, Moleskine presenta una altra vegada unes novetats originals que conviuran en total harmonia amb els llegendaris note-

books negres de la casa. Són tres noves col·leccions d’instruments d’escriptura, complements de viatge i accessoris per a la lectura, que satisfaran la nostra necessitat d’expressar-nos −i no únicament damunt del paper− i que es caracteritzen perquè són fàcils de fer servir tant en el dia a dia com en moments més especials.

3.2.1.1685

3.2.1.1687

Col·lecció de complements de viatge Moleskine Col·lecció d’escriptura Moleskine El conjunt se compon d’un ròl·ler (amb carcassa negra o metàl·lica), d’un altre ròl·ler de tinta de gel (de colors diversos i variats) i d’un llapis negre (2B de fusta de cedre). Hi destaca el clip del tap del ròl·ler i el del llapis que permet acoblar-los als notebooks. P. Soci 10 € (negre: 2.5.1.3565) 32 € (alumini: 2.5.1.3566)

Consta de dos models de cartera per a penjar que reprodueixen les formes dels notebooks Moleskine, una bossa amb base especial que n’assegura l’estabilitat, una cartera de mà que també es pot penjar a l’espatlla, amb moltes butxaques externes i internes, una motxilla original i elegant i una sèrie ben variada d’estoigs protectors per a portàtils. P. Soci 64 € (3.2.1.1685) 41 € (3.2.1.1687)

Col·lecció d’accessoris per a la lectura de Moleskine Per als amants de la lectura, Moleskine presenta un faristol lleuger i manejable dissenyat per a mantenir dret tant els lectors de llibres digitals més populars com els llibres més tradicionals, una làmpada de lectura que es pot acoblar a qualsevol base o a qualsevol coberta de llibre, i que es recarrega per mitjà de connexió USB, i unes ulleres per a llegir amb un disseny molt innovador i amb una funcionalitat indiscutible. P. Soci 11 € (faristol) 15 € (làmpada de lectura) 29 € (ulleres)

Tots els preus que apareixen a la revista són sense IVA.


Eupalinos 30  

Revista Eupalinos, número 30