una volta al món Cat - Joseba Sarrionandia / Ares

Una història de debò

–Vull una història de debò, àvia!

–Una del llibre de Les Mil i Una Nits…

–No, d’aquestes ja me n’has explicat moltes! A veure, àvia, tu què ets, la Xahrazad o una professora d’història?

–Professora d’història a la Universitat. Que a veure quan em jubilen!

–Als teus alumnes els expliques històries reals, i després, quan arribes a casa, a mi m’expliques contes!

–Que no són bonics, els meus contes?

–Són molt bonics, però ja estic avorrida d’històries boniques! I m’he adonat que, mentre me les expliques, em mires de cua d’ull com si fos idiota.

–Nena!

–Ja no soc cap nena. Vull saber Història. Amb H majúscula.

–Però pensa que la història real es barreja sempre amb les històries.

–Vols dir que els historiadors també són mentiders?

–De vegades, encara que sigui sense voler, el que va passar en realitat s’explica amb dades errònies, opinions o mitificacions. El que s’explica és una visió del que va passar. Explicar la realitat completa és impossible.

–També hi ha mentides als llibres?

–És clar que sí. Qui escriu llibres és com qualsevol altre, savi i ignorant al mateix temps. Tot i l’esforç per conèixer el màxim de coses i explicar-les de la millor manera possible, tots els llibres es mouen entre el que sabem i el que no.

–De què parla aquest llibre?

–Són dibuixos fets sobre el tema de la primera volta al món amb vaixell.

–I van fer la volta al món amb aquest vaixell que sembla una closca de nou?

–Sí. Aquest és un vaixell dels d’aquella època, una Nau. Amb casc gairebé rodó, timó de codast a la popa i un castell de proa.

–Devien fer servir veles grans, oi?

–Les naus tenien tres pals: el trinquet i el major amb veles quadrades i el pal de mitjana amb veles llatines. Eren teles enormes, que s’obrien per fer que el vent empenyés el vaixell.

–I qui anava en aquest vaixell que va fer la volta al món?

–El viatge va ser llarg i difícil. Van sortir cinc naus amb 237 persones, i només en van tornar 18, a bord de la Victoria, després de fer la volta al món, encara que aquest no era el seu objectiu.

Dels pocs que van tornar, un era Juan Sebastián Elcano, que era de Getaria, una vila marinera del País Basc.

–El coneixies tu?

–Nena, que no soc tan vella! Això va passar antigament, fa cinc segles. Fa molt i molt de temps.

–Per què les històries parlen sempre del passat?

–I de quan vols que parlin?

–Doncs d’ara mateix.

–Des del punt de vista de la física del temps, el present, l’«ara mateix» no existeix. Tot el que veiem també és passat. Aquella antena de la teulada que veus des de la finestra, en

realitat la veus un instant després, quan ha passat el temps que ha trigat la seva imatge a arribar-te a la retina. Com més lluny siguis, més trigaràs a rebre-la. Així, quan a la nit veus un estel, la seva imatge, viatjant en un raig de llum, t’ha arribat després de milers d’anys.

–Vols dir que tot és passat.

–No. Anem cap al futur, però convivim amb el passat, estem fets de passat. Anem endavant, però mirant enrere.

–No hi estic d’acord, àvia!

–En què no estàs d’acord?

–Jo visc en el present: ni ahir ni demà. Visc aquests anys, amb els seus mesos i les seves setmanes, avui i ara.

–A tu se t’han d’explicar les coses amb compte, perquè no acceptes el que no pots creure. Pensa que la literatura es basa en un pacte de credibilitat. A l’hora de fer història, no hi ha aquest pacte, i necessitem els peròs del lector.

–Els peròs? Què hi té a veure la fruita?

–No són peres, són peròs! En gramàtica, però és una conjunció que es fa servir per expressar dubtes sobre el que s’ha dit anteriorment. Dubte, però no incompatibilitat. Els predicadors en deien la paraula maleïda.

–Però si a mi m’encanta posar peròs!

El mariner que va perdre el vaixell

–A les costes del País Basc hi havia moltes drassanes, i s’hi construïen bons vaixells que anaven pertot arreu. I els amos dels vaixells sempre buscaven noves rutes comercials. El mateix Juan Sebastián Elcano va salpar amb una magnífica nau de dues-centes tones buscant rutes comercials.

–Què són rutes comercials?

–Són com els camins del mar que segueixen els vaixells. Els naviliers buscaven noves rutes que els permetessin de fer diners amb el comerç a l’altra banda del mar.

–Elcano era navilier?

–Potser es considerava un comerciant. Però has de pensar que en aquella època la paraula comerciant tenia més d’un significat: negociant, transportista, comerciant internacional, però també capità enriquit, contrabandista, corsari, pirata, etcètera.

–Has començat parlant de mercaders i has acabat parlant de lladres.

–A l’oceà Atlàntic, i també a la Mediterrània, el comerciant marítim es movia sempre en un context de conquesta i de pirateria. El comerç es feia amb armes, que eren necessàries tant per defensar-se com per atacar. Pensa que encara avui la persona que administra, equipa i explota un vaixell s’anomena armador.

En aquest context de guerra, Elcano va perdre el seu vaixell.

–Com vols dir, que va perdre el vaixell?

–Es veu que el rei d’Espanya no li va pagar el que li devia, i es va quedar sense diners per pagar la tripulació de la seva nau.

–Ja m’imagino els mariners ben enfadats esperant el seu sou. Una vaga de treballadors!

–Sí, una cosa semblant, tot i que en aquella època, quan no hi havia sindicats, no se’n podia dir així.

–I què va fer aleshores Elcano?

–Com que això li va passar quan era a les costes d’Itàlia, es veu que va vendre el vaixell a uns banquers savoians.

–D’aquesta manera pagava els sous i comprava un vaixell més petit. I després, amb el que guanyaria amb aquest, podria comprar un altre cop un vaixell gran.

–Sí, però la vida és més complicada que el joc del Monopoly. Resulta que aquesta venda era un delicte greu, perquè els savoians eren del bàndol enemic del rei d’Espanya. O sigui, que Elcano va cometre un delicte, sabent-ho o sense saber-ho: havia venut el vaixell a l’enemic.

–I què va fer aleshores?

–Com a mínim, va haver de desaparèixer de les costes italianes. Potser se’n va tornar a casa, perquè tenia la mare a Getaria, i també un fill que s’havia de casar amb una noia d’allà.

–O sigui, que torna a casa i llestos, no?

–Doncs, de fet, ni tan sols sabem si va tornar a casa. La història encara no ha començat!

–Saps com era la costa Cantàbrica en aquell temps?

–Doncs suposo que com ara, però sense cotxes ni mòbils! I potser balenes a la vista a la costa!

–Era una terra molt pobra, amb hortes a les valls i ramats dalt de les muntanyes. Gairebé no s’hi produïa blat, raïm o olives. Però hi havia arbres i mines de ferro. I això feia que hi hagués oficis que permetien guanyar-se millor la vida que fent de pagès o de pastor.

–Quins?

–Doncs fusters, per exemple, i ferrers. La fusta i el ferro eren els materials més necessaris per a la construcció de vaixells.

–Ja sé per a què feia falta el ferro: per unir amb claus els taulons de fusta i per fer l’àncora. I l’armador necessitaria a més canons i munició.

–A les drassanes també feien falta calafatadors. Hi havia drassanes magnífiques a les costes de Zumaia, Deba, Mutriku, Ondarroa, Lekeitio, Mundaka, Bermeo i Portugalete. I també cap a l’est: Zarautz, Sant Sebastià, Pasaia, Hondarribia, Ziburu, Getaria del Nord, Baiona… A més, hi havia molta gent que s’embarcava. Alguns feien navegació de cabotatge, dedicats al comerç i al contraban. La majoria eren pescadors. I saps quina era la seva presa més gran i més preuada?

–La balena!

–Exactament. Molts eren baleners. Sigui com sigui, el cas és que els bascos d’aleshores vivien de cara al mar.

–Nosaltres també vivim de cara al mar, àvia!

–I això?

–Ahir vam anar a passejar per la platja, i demà, si fa bon temps, farem classes de surf.

–Per a vosaltres, el mar és un terreny de jocs. Però la gent d’aleshores passava més necessitat! I era la necessitat el que els empenyia al mar i a la llunyania.

–Àvia, em sembla que m’explicaràs que Juan Sebastián Elcano va anar a fer la volta al món. Però m’has dit que tenia família aquí, a Getaria. Per què no es va quedar ben tranquil al seu poble?

–Perquè Getaria era el pitjor lloc per a Elcano. Tard o d’hora hi hauria arribat algun representant del Rei amb la denúncia per haver venut el vaixell als savoians. Confiscaria tots els béns d’Elcano i, de passada, s’enduria els de tota la família. Havia de fugir.

–Quan jo marxo de Getaria, àvia, saps quina sensació tinc? Que, d’alguna manera, em quedo a Getaria mirant com m’allunyo.

–En el seu cas, si Elcano va mirar enrere des del vaixell, devia ser per estar segur que no es quedava al moll. Havia de marxar. I es va embarcar cap a Sevilla, que era el centre de tots els negocis del regne. Allà, podria cobrar els diners que el Rei li devia. Però també podria ser que rebés el càstig que temia.

La Casa de Contractació

–El Guadalquivir passava pel mateix centre de Sevilla, i, igual que el riu, hi passaven tots els diners del regne. Allà hi havia la Casa de Contractació, el centre de tots els negocis amb Amèrica. Aquesta Casa de Contractació era el punt de trobada de la gent que feia el que aleshores s’anomenava la Carrera a les Índies, hi havia les oficines de comerç marítim, la duana, el magatzem dels portadors, l’acadèmia geogràfica, l’escola marítima, la casa de correus, el tribunal de l’almirallat…

–I què va fer Elcano quan va arribar a Sevilla?

–Segurament, el primer que va fer va ser buscar allotjament, per exemple a casa de Juan Arrieta, que, pels àpats del dia i el llit, cobrava 103 morabatins.

–Què eren els morabatins?

–El morabatí o maravedís era la moneda d’aleshores. Era de coure. 34 morabatins eren un ral de plata i 16 rals eren un escut d’or.

–I què va passar amb Elcano? Li van donar els diners que li devien o el van ficar a la presó?

–La situació era força perillosa per a ell. Però tenia amics i amics d’amics a la Casa de Contractació, que hi treballaven com a comptables o tresorers, com Juan López de Recalde, d’Azkoitia, o Domingo Otxandiano, de Durango.