SORTIR DEL CAMÍ ASFALTAT
És un capvespre lluminós. Fa molta calor. Duc les trenes una mica desfetes. Tinc catorze anys. Porto l’uniforme del col·legi, i la cartera amb les coses de classe en bandolera. Asseguda al portapaquets de la mobylette blava del meu oncle, deixo enrere la ciutat i el seu xivarri. Tinc les vacances per davant i el somriure innocent; me’n torno a casa. Em sento lleugera, forta, protegida al darrere de l’oncle Blabla, que condueix fent hàbils ziga-zagues entre el dens trànsit.
Per seguir-me, cal sortir de la ciutat, abandonar les carreteres asfaltades i enfilar les pistes de terra. Quilòmetres i quilòmetres de pols. Aquí, el sol, el vent, la pluja, l’alternança brutal dels canvis de temps acompanyen les vides i marquen la pell de les persones tant com els paisatges. La sequera, la pols, la set, i després, sense transició, les inundacions, el fang, les malalties. Allà on visc, algunes vegades les cases es cremen. D’altres, s’inunden. Estem acostumats a les situacions
d’emergència i a la incomoditat. Aquí no existeixen les alertes meteorològiques ni els telèfons d’emergència. Aquí, sense cooperació i solidaritat, els éssers humans no podrien sobreviure. És per aquest motiu que a l’aldea estem tots molt units. És per aquest motiu que les nostres tradicions perduren. Per al millor i per al pitjor.
Aquest any, per sort, a l’aldea no hi ha hagut cap catàstrofe. La collita és bona. La moral, també. M’ho va explicant l’oncle Blabla, que m’ha vingut a buscar perquè –m’avisa–la camioneta del pare ha tornat a espatllar-se. Al darrere de la mobylette que petarrelleja sense parar, vaig escoltant les notícies que em va donant a la seva manera, és a dir, de manera desordenada i sense seguir cap cronologia. Les seves rialles tapen de vegades el soroll del motor. A l’oncle Blabla li encanta fer digressions, embellir la narració, fer bromes; això explica, esclar, el seu sobrenom. He trobat molt a faltar les seves rialles. Els he trobat a faltar terriblement a tots. Feia sis mesos que no tornava a casa.
En aquesta època de l’any, tot és pols i colors ocres. Aquí, tot fa gust de terra, tant a l’estiu com a l’hivern. Terra pertot arreu, en nosaltres, amb nosaltres i contra nosaltres. Asseguda al darrere de l’oncle Blabla, aprofito aquests quilòmetres de pistes amb mobylette per somniar com seran les vacances. Dos mesos a casa. Dos mesos amb les meves amigues, els meus germans i germanes, els meus pares, les meves cosines. Estic ansiosa per retrobar-me amb l’aldea i la seva petita comunitat. Estic ansiosa per anar a mandrejar a la vora del riu amb les meves millors amigues, la Bo la Portera i l’Alvina
la Mà Verda. A l’aldea, totes tenim els nostres sobrenoms. Jo soc la Bonica. M’hauria agradat més ser la Intel·ligent, però soc la Bonica. Sembla que la meva bellesa val com l’or, o això és el que diu sempre la meva besàvia quan em veu: «Vals com l’or, filla meva, ets un tresor per a la família». Personalment, això em sembla una mica exagerat, i trobo que la Bo i l’Alvina són molt més boniques que jo. Em pregunto si han canviat. Em pregunto com em trobaran elles a mi. Espero que el nostre vell ruc no s’hagi mort, ni tampoc la cabra que vaig veure néixer durant les últimes vacances. Sense la meva ajuda, el cabrit i la seva mare no haurien sobreviscut. El pare es va enfadar amb mi per no haver-lo cridat per al part, i aquell dia em vaig guanyar una bona esbroncada per ficarme en coses que, segons ell, no em corresponien. Però em va ser ben igual: era tan fort, notar aquell animal tot calentó, tan fràgil, entre els braços! Espero que aquella cabreta amb taques negres encara sigui viva. Últimament, penso molt en aquella cabreta, m’agradaria adoptar-la, que fos meva, que visqués feliç i que ningú no la matés. Tinc la idea fixa de salvar-la. A casa nostra, els animals no són per amoixar-los. Els animals només són una manera de guanyar-se la vida, res més. Se’ls agafa la llet, la carn, la pell, és una qüestió de supervivència. No tenim gaires coses, i una bona bèstia es ven bé a la fira. Tot això ho sé perfectament, però, malgrat tot, m’aferro a aquest somni esbojarrat.
Torno a casa amb un bon butlletí de notes i unes observacions excel·lents. Un comportament moral exemplar, han escrit aquest curs els meus professors. Sé que la meva actitud és
molt important per a la mare, tant com els meus resultats escolars. I m’atreveixo a pensar que potser, com a premi, els pares em faran aquest regal: un animal de companyia. Els pensaments se’m dispersen com gallines espantades; em sento tan il·lusionada amb la idea de tornar a l’aldea! Tinc tantes coses per explicar. Tantes coses per compartir.
Duc tres llibres a la cartera. Són llibres de lectura que m’ha deixat la meva professora, la senyora Gaztea. Històries de viatges i aventures que sabré cuidar bé i que, n’estic segura, em permetran de vagabundejar molt de temps i ben lluny. La senyora Gaztea sempre és una bona consellera en matèria de lectures; coneix el meu gust pels exploradors i per tots aquells noms de països, de rius, de deserts o de serralades que tinc prou de veure damunt un planisferi perquè em facin somniar. Tinc pressa per poder explicar als meus germans i germanes totes les històries que, la resta de l’any, comparteixo amb la meva professora i amb les companyes del club de lectura. Naturalment, l’Âta, el meu germà gran, no en voldrà sentir res. Estarà gelós, com sempre, envejant, sense admetreho, els meus coneixements. Em pregunto què dirà quan li conti que aquest trimestre he pogut navegar lliurement per internet a l’escola. A l’aldea, no estem connectats al wifi ni a la xarxa elèctrica, i moltes cases no tenen ni tan sols un grup electrogen, o sigui que el món digital… és una cosa que, per aquesta zona, queda molt llunyana. Per això vull estudiar, fer-me enginyera i canviar la vida de les persones. He llegit un munt de coses sobre aquest tema, precisament a internet. Sé que es poden fer esteses de cables a quilòmetres i quilòmetres de distància, però també instal·lar panells
solars i aerogeneradors, i sé que el govern ho ha convertit en una prioritat: Il·luminar i connectar el país: el nostre futur! Estic segura que, un dia, jo també prendré part en aquest gran progrés nacional. Tindrem neveres, tindrem bombes elèctriques per pouar aigua i regar els camps, tindrem wifi pertot arreu i podrem construir hospitals, escoles, biblioteques i universitats. Un dia, el nostre país tindrà un futur que ja no dependrà dels altres. Ja no farà pena i permetrà als joves de viure sense haver de parar la mà, de viure a casa seva, a les seves terres, sense haver de somniar amb marxar lluny.
De moment, he posat una llanterna elèctrica a la cartera, perquè a casa l’electricitat només funciona unes quantes hores al dia i està reservada per al taller de fusteria del pare. Una llanterna de piles per poder llegir sota els estels, vet aquí el que porto de la ciutat. És un regal de la senyora Gaztea.
El viatge des de la ciutat és llarg. Quaranta quilòmetres amb mobylette. Em fa mal el darrere, però no m’importa. Soc forta. Des de ben petita, tinc el costum de no queixar-me. A casa nostra, no ens queixem. Treballem, i el cos ha de resistir. Si el cos no resisteix, no se sobreviu. Això ho sé des de sempre. Així és com els homes i les dones viuen. A catorze anys, encara no faig cap distinció entre noies i nois. Allà d’on vinc, la vida és dura per a tothom, i, pel camí que em porta allà on vaig néixer, allà on vaig viure abans d’anar a l’escola, ni tan sols em passa pel cap la idea de queixar-me. Encara més: em considero molt afortunada. Crec que si la mare m’ha deixat marxar a estudiar a la ciutat, a casa de la tia Neila, és perquè pensa que tindré un futur lluny d’aquí. Un futur millor.
Tornant de l’escola, asseguda a la mobylette de l’oncle Blabla, encara que em faci mal el darrere i que sembli que el camí no s’ha d’acabar mai, sota el sol que s’enrogeix davant nostre, estic convençuda que el món em pertany. Encara no sé que m’equivoco i que soc jo qui, des que vaig néixer, li pertanyo.
ESTRANYA TORNADA A CASA
La nostra arribada amb la mobylette fa el seu efecte. Aquí, tant les arribades com les sortides alteren la vida de l’aldea, i sempre són els nens i les nenes qui surten al camí. Tan bon punt vam deixar enrere el gran arbre centenari i vam esquivar uns quants gossos escanyolits, vam començar a sentir crits, rialles i xiscles, seguits per tot un tropell de criatures que sortia al nostre encontre. De seguida en vaig reconèixer uns quants. Fan el pallasso, salten com mones i, com totes les criatures del món, demanen llaminadures llançant xisclets d’ocells. No porto caramels, però els petits estan igual de contents de veure’m, i jo també a ells. Ens esperaven. Tothom m’esperava. Els pares els deuen haver avisat. Em sento com una reina al seu reialme.
–Efi!
Descobreixo en Solo i la meva germana Rana que surten del grup per cridar-me. Pico l’espatlla de l’oncle Blabla perquè
aturi la mobylette. Vull continuar el camí a peu amb ells, com faig cada cop que torno a l’aldea, però l’oncle no s’atura, continua endavant, fent ziga-zagues entre nens, mosques i gossos salvatges.
–Oncle Blabla, vull baixar! Deixa’m baixar! –li crido.
Em diu que no amb un gest i accelera. Deixem enrere el grup de criatures. El meu germà i la meva germana ens persegueixen a tota velocitat, creient que és un joc, però l’expressió de sobte severa de l’oncle que es gira per impedirme que salti en marxa no deixa lloc a cap dubte. No està fent broma. Em porta a casa. És el que em diu:
–T’he de portar a casa, els pares t’esperen.
En efecte, quan hi arribem, els pares són allà, davant l’última casa de l’aldea. La mare porta la meva germana petita, l’Anna, al maluc, i als seus peus en Dhevan juga amb un cotxe de plàstic. En primer terme, el pare està dret com un pal. En Solo i la Rana, que han agafat una drecera per atrapar-nos, s’uneixen a ells sense alè. Només hi falta l’Âta per donar-me la benvinguda. Em posa una mica trista que no hi sigui, però ja sé com és el meu germà gran, és poc sociable, es manté sempre una mica al marge, i suposo que deu estar amagat en algun lloc observant-nos. Sé que no es perdria la meva arribada per res del món.
La mobylette s’atura enmig d’un núvol de pols blanca a pocs metres del nostre ruc i del tancat dins el qual descobreixo, alleujada, la petita cabreta tacada. Res no ha canviat. «Gràcies a Déu, tothom és viu i no ha canviat res!», penso just abans
