Set claus per abrir els somnis Cat - Alfredo Gómez Cerdá / David Pintor

LA FINESTRA DE

RODARI

Un matí de primavera, quan les flors boscanes tenyien de colors els prats ondulats de l’Úmbria (Itàlia), un escriptor anomenat Gianni Rodari va anar a l’escola d’un poble petit, situat entre Perusa i Foligno.

Els alumnes d’aquella escola feia dies que esperaven la seva visita. Havien engalanat els passadissos amb dibuixos i al vestíbul havien penjat un gran retrat de l’escriptor, que la professora s’havia atrevit a copiar d’una fotografia. Amb unes lletres grosses de colors, havien escrit una frase al seu voltant:

Benvenuto alla nostra scuola, GIANNI RODARI L’escriptor va arribar a mig matí en un automòbil negre, conduït per una altra persona. A la porta el van rebre dues nenes i dos nens, que van fer d’amfitrions, i li van ensenyar totes les dependències del col·legi: les classes; el menjador, que també feien servir com a gimnàs; la biblioteca; el laboratori, on hi havia exposada en una vitrina una col·lecció de fòssils; els lavabos dels alumnes, que eren nous…

13

Un cop acabat el recorregut, els quatre petis amfitrions van trucar a la porta del despatx de la directora Floriani i van fer les presentacions. A continuació, tots plegats van dirigir-se fins a la sala d’actes, on els esperaven amb impaciència els altres alumnes de l’escola. La sala d’actes també servia de capella, i durant els caps de setmana, de cinema. L’escriptor va ser rebut amb un gran aplaudiment i dos altres nens, visiblement nerviosos, van fer-ne la presentació.

Això devia passar cap al 1968, i vet aquí que Gianni Rodari en va parlar en el següent llibre que va publicar, Vint històries més una. Per desgràcia, en aquell col·legi, que encara existeix, no hi ha constància de la data de la visita i els professors que feien classes aleshores o ja són morts o no se’n recorden.

L’escriptor va parlar d’un munt d’altres coses i va respondre a totes les preguntes que els alumnes li van plantejar. A continuació, els va proposar un joc, que consistia a inventar una història a partir d’alguns elements. Va ser un acte llarg que, a tots els assistents, començant pels nens i nenes, se’ls va fer molt curt.

Al final, i com a colofó, ell els va explicar un conte.

Era la història d’un núvol fosc que cobria una ciutat.

Amenaçava tempesta. A mitja tarda, un llamp va il·luminar els carrers i un tro va fer trontollar els vidres

14

de les finestres. Quan ja semblava que havia de caure un bon xàfec, tot plegat va quedar en quatre gotes.

Quatre!

Va anar explicant on va caure cadascuna de les gotes fins que va arribar a la quarta.

La quarta gota va caure al vidre d’una finestra i…

Llavors, l’escriptor es va girar per buscar una pissarra on pogués dibuixar una finestra, tal com solia fer-ho. Però darrere seu només hi havia una cortina. Va mirar a banda i banda. Res! Es va arronsar d’espatlles, va alçar el braç dret i els va mostrar a tots el dit índex. −Mireu atentament. Aquest dit deixarà de ser un dit i es convertirà en un llapis màgic −va dir. I tot seguit el va fer servir per dibuixar la finestra.

Tots van veure com dibuixava en l’aire una finestra rectangular.

I amb aquella finestra, que va quedar penjada a mig aire, va continuar el conte, que desvelava la història de la quarta gota de pluja, la que va caure precisament al vidre de la finestra, i un cop allà…

La Chiara estava asseguda a la primera fila i, encantada, seguia la història bocabadada. Amb els ulls veia perfectament la finestra imaginària que l’escriptor havia dibuixat amb el dit i que surava misteriosament.

I, per descomptat, veia la quarta gota de pluja que lliscava vidre avall, amb un moviment precís.

15

Al final del conte, tots els nens de l’escola que havien assistit a la trobada literària amb Rodari van aplaudir com bojos. A continuació, el van envoltar i el van acompanyar fins al vestíbul, on hi havia preparada una taula. Abans que res, la directora li va entregar el llibre d’honor del col·legi perquè el signés i després li va donar una ampolla de vi i un trociglione, perquè havia pensat que el millor detall que podia tenir amb ell era obsequiar-lo amb els productes típics de la contrada. −Vi negre de Montefalco −va explicar la senyora Floriani−. El torciglione es prepara de manera tradicional des de fa segles.

El llibre d’honor del col·legi, com tantes altres coses, també s’ha perdut.

Els nens ja havien fet una filera perquè l’escriptor els dediqués els seus llibres. −Com et dius? −Em dic Domenico.

La Chiara era l’única nena que encara s’havia quedat a la sala d’actes. Quan tots van sortir, ella es va posar dreta i es va quedar mirant la finestra que l’escriptor havia dibuixat amb el dit i que continuava penjada a mig aire.

S’hi va acostar, la va obrir i va mirar a l’altre costat. El que va veure la va fer somriure. Després la va tancar.

Va estar rumiant una estona. Va girar el cap a dreta i esquerra per assegurar-se que no hi havia ningú més a

16

la sala i, decidida, va agafar la finestra amb totes dues mans. Tal com s’havia imaginat, era molt lleugera. Amb la finestra a les mans, va anar cap a la sortida. Confiava que els seus companys estiguessin tan pendents de l’escriptor que no es fixessin en ella.

I tanmateix, la Giuseppina se la va quedar mirant amb un gest de curiositat: −Què fas amb els braços aixecats?

A la companya només li havia estranyat veure-la amb els braços enlaire, i això significava que la finestra de Rodari seguia sent invisible per a tothom menys ella. Es va arronsar d’espatlles. −Faig uns exercicis amb els braços.

Com si res, va continuar caminant fins a la sortida de l’escola. Ningú la va aturar perquè ja era l’hora de plegar i el conserge havia obert les portes del carrer.

La Chiara vivia allà a la vora. Per sort, durant el camí no es va trobar ningú conegut, tot i que algunes persones se la van quedar mirant amb cara d’estranyesa, i això li va confirmar que només ella podia veure la finestra.

Com que a casa seva no hi havia ascensor, va haver de pujar els tres pisos carretejant la finestra. La dificultat no estava en el pes, sinó en el fet que l’espai era molt estret i hi havia poca llum a l’ull de l’escala. El que no volia de cap manera era donar un cop a la finestra o simplement que es

17

ratllés. Es tractava sens dubte d’una finestra extraordinària i qualsevol rascada li semblava una profanació.

La va deixar a terra, recolzada contra la paret, i va obrir la porta de casa. En aquella hora no hi hauria ningú. Va tornar-la a agafar i la va introduir amb molt de compte.

Va haver d’evitar un munt d’andròmines que hi havia al terra de la seva habitació. Va pensar d’amagar-la en algun racó, però de seguida es va adonar que no calia, perquè només la podia veure ella. La deixaria penjada a mig aire, tal com ho havia estat a la sala d’actes del col·legi, quan la va dibuixar l’escriptor Rodari amb el dit, que havia deixat de ser un dit per convertir-se en un llapis.

Al cap de quinze minuts va arribar sa mare i sense saludar-la es va ficar a la cuina. −Aquest matí a l’escola ha vingut Rodari −va provar d’explicar-li. −Rodari, i qui és? −Un escriptor.

La mare va posar la cassola al foc i va començar a remugar entre dents, ignorant les paraules de la filla. La Chiara ja hi estava acostumada i no se’n va sorprendre, se’n va anar a l’habitació. Va somriure en veure la finestra penjada a mig aire. La va obrir de bat a bat i va abocars’hi. Tot el rostre se li va il·luminar, com si hagués vist alguna cosa meravellosa.

18