No eren autèntics viatgers: se n’anaven per tornar.
Olga Tokarczuk, FugidesImaginem una dona que va fent tot un seguit d’activitats domèstiques, en aparença intranscendents: fregar els plats, buidar els envasos de plàstic abans de llençar-los a les escombraries, fer un ou ferrat amb compte de no fer gaire soroll per no despertar el seu nadó, que encara dorm en alguna habitació contigua. De sobte, tot es torna blanc. L’únic que recordo, explicarà la dona al cap d’uns dies des del llit de l’hospital, és un estrèpit molt fort abans que tot es tornés blanc, un soroll inimaginable i després res en absolut.
La dona viu en una zona de guerra amb el seu fill, en un poblet remot de les muntanyes que acaba de ser objecte d’un atac aeri, aparentment en el marc d’una operació antiterrorista. El mateix míssil que fa miques casa seva també fa miques la seva memòria: pot recordar la cadena d’activitats quotidianes que van precedir l’explosió, però no recorda res de l’explosió en si, res del que va passar. No és capaç
de precisar les particularitats del soroll, la intensitat de la llum, la seva pròpia posició dins de l’habitatge quan es produeix el succés. Tota una font d’informació per a aquells que volen reconstruir el conflicte, potser l’evidència necessària que permeti imputar els responsables de l’atrocitat, queda oculta en alguna banda de la memòria de la dona, despullada com les branques dels arbres en ple hivern.
Imaginem, continua l’arquitecte, que fos possible restituir aquesta experiència. Imaginar que podem arreplegar els fragments que va deixant la dona, com engrunes de pa, per trobar el camí que va cap a casa: un detall que ens parla sobre la distribució de la sala, sobre les finestres que quedaven tancades perquè no hi entrés el soroll del carrer, sobre la manera com entrava el sol de bon matí, entre els tarongers. Imaginem que podem utilitzar aquests fragments per construir, en tornar, una casa idèntica, que podem deixar que la dona camini per una versió fantasmagòrica de casa seva, que hem concebut nosaltres: ens adonarem, llavors, que de sobte pot recordar els detalls de l’explosió de manera més clara, que ha recuperat, per dir-ho així, el dret a la seva pròpia experiència. Això és el que nosaltres anomenem arquitectura forense: no pas la construcció de llocs, sinó la de memòries lligades als llocs.
Al final de la conferència, l’arquitecte es recolza sobre el faristol per esperar algunes preguntes tímides de
l’audiència mentre jo aprofito per servir-me una segona ració de dinar: amanida de quinoa, una broqueta d’embotits i unes verdures rostides amb un rastre de fum suau. Els aliments es mantenen tebis sobre unes safates platejades i brillants que semblen relíquies d’alguna nau espacial soviètica. Com que la universitat queda lluny del meu apartament i els restaurants de la zona són més aviat cars, assisteixo sovint a conferències que ofereixen el dinar de franc. D’entrar i sortir d’espais inútils, vaig acumulant sabers inútils, o més aviat fragments d’informació que ja m’arriben desvinculats del seu marc real: arqueologies de la revolució industrial, etnografies de la vida quotidiana, gràfiques aterradores sobre l’escalfament climàtic.
Torno al meu lloc amb el plat ple a vessar. Comencen les preguntes. Un professor vol saber si això de l’arquitectura forense és una metàfora, però el conferenciant insisteix que no: és real, una disciplina que aprofita les restes i la memòria per reconstruir llocs que ja no existeixen. L’arquitecte relata un altre cas, la història d’un home pres en un centre clandestí de detenció de l’Argentina durant la dictadura militar. Quan el règim va caure, els militars es van afanyar a eliminar totes les proves de les seves atrocitats, a tapiar l’ascensor que duia a les golfes, a enderrocar estructures. Aquest home, però, ho recordava tot: quan el portaven de cel·la en cel·la, amb els ulls tapats, comptava les passes i concebia plànols mentalment. Gràcies a això, vam poder reconstruir el que havien fet, revelar l’edifici fantas-
ma que havien amagat rere l’edifici nou, reconstruir-ne els crims. La història em regira l’estómac i paro un moment de menjar. Una dona demana si tots els exemples són així de tètrics. L’arquitecte riu: no, és clar que no, també es poden reconstruir espais que acullen memòries felices, històries vitals, com les cases de la infantesa. Podem tornar-los la seva experiència als desposseïts, als exiliats, als que vaguen sense un lloc sobre la Terra. La dona que ha fet la pregunta sembla complaguda i jo m’acabo el que tinc al plat. M’aixeco per servir-me’n una segona ració.
Surto de l’auditori amb el plat encara a la mà. A fora, m’assetgen els sorolls de la ciutat: els camions que carreguen deixalles, les sirenes de les ambulàncies que s’apressen avinguda amunt. El sol abrusador de l’estiu es reflecteix a les parets vidrioses dels edificis i em fa mal als ulls, encara acostumats a la foscor temperada de la sala de conferències. La llum enterboleix els rostres aliens, de tal manera que la multitud sembla una massa anònima, una substància. Per protegir-me del sol, m’arrecero contra un arbre menut que hi ha en una banda de l’avinguda. Fa dies que patim una calor intolerable. Una calor humida, viscosa, enganxada a l’asfalt. Sento un parell de nens que xipollegen als aspersors públics.
M’assec en una parada de transport públic desballestada per acabar de dinar. Mentre mastego amb parsimònia les últimes verdures, continuo rumiant en les paraules de l’ar-
quitecte: si és possible, realment, restaurar el que es va perdre, si és possible reconstruir per als desposseïts llocs que ja no existeixen i, d’alguna manera, assolir alguna mena de justícia, o almenys alleujar el dol. Anoto un parell d’idees vagues en el meu quadern mentre espero l’arribada de l’autobús que m’ha de tornar a l’apartament. Així que deixo el plat de menjar al costat meu, un vol de pardals davalla sobtadament a barallar-se per les molles abandonades del meu dinar.
El meu apartament. Potser, però, caldria parlar abans de tots els altres apartaments, tots els llocs que també habito de tant en tant, perquè no és tan fàcil establir una línia clara entre el que ens pertany i el que és d’uns altres: la Victoria i la Manuela, per exemple, viuen en un baix de finestres minúscules just al damunt de l’estació del metro del carrer 116. Cada nit, expliquen, s’adormen sentint els missatges enregistrats als altaveus de l’estació amb què es prega als passatgers que tinguin cura de les seves pertinences o s’anuncien canvis d’itinerari, com si fossin veus arribades del més enllà. El Miguel ocupa una habitació lluminosa a casa d’una il·lustre advocada de l’Upper East Side, que li permet llogar-lo per un preu adient a canvi de fer-li les compres i de cuidar-li les plantes durant els seus innombrables viatges a l’estranger. L’habitació del Miguel és un dels meus llocs favorits de la ciutat: quan encara sortíem junts m’encantava observar els nostres cossos al matí, a les
hores en què les filigranes de la primera llum del dia es filtraven entre les fulles de les plantes i les randes de les cortines, que ens dibuixaven un patró de rodonetes i de línies al damunt de la pell, com si fóssim dos amfibis estranys. L’Antía i el Marcos van decidir anar-se’n a viure plegats per estalviar una mica de diners mentre eren parella i no han estat capaços de trobar un lloc per a cadascun des que s’han separat. Mentre esperen que aparegui alguna cosa, el Marcos dorm cada setmana a casa d’un conegut diferent, i es va desplaçant amb tres mudes netes i una màrfega de ioga penjada a l’esquena. L’Antía, per contra, ha decidit quedar-se a l’apartament vell, ara convertit en un dipòsit de la seva relació exhausta, atapeït de mobles embalats i caixes plenes a vessar de roba que esperen un canvi de casa que no acaba d’arribar.
El meu apartament és petitó, però no m’hi estic gairebé gens. Des que ha arribat l’estiu, em llevo ben d’hora, a trenc d’alba. El primer que sento al matí és un ventilador que rondina mentre remena l’aire calent, com una dinamo avariada. Si arribo a saber que em quedaria uns quants anys a la ciutat, potser m’hauria agenciat un aparell d’aire condicionat, però la veritat és que no m’és mai fàcil predir la durada de les meves estades. Vaig arribar a Nova
York gràcies a una beca d’estudis d’un any, per enllestir una tesi sobre l’arquitectura dels territoris de colonització
del franquisme. Aquella tesi va acabar per allargar-se i la meva permanència a la ciutat també, atrapat, com tants
altres dels que m’envoltaven, en una xarxa espessa de beques d’estudis i contractes temporals que em portaven, al cap d’un temps, a una nova universitat o fundació pública, contractes que em proporcionaven prou diners per continuar vivint, tot i que no suficients per agafar aire i mirar de canviar de vida. He pensat moltes vegades a traslladar-me a un altre apartament menys sorollós, o menys car, però no he tingut mai voluntat per fer-ho. La veritat és que sempre m’ha estat fàcil deixar-me arrossegar, que m’estirin. Un d’aquells nens que, de camí a l’escola, s’aturen fascinats davant de cada insecte que s’arrossega per damunt de les pedres, davant de qualsevol embolcall brillant que trobi per terra.
Malgrat el soroll i la manca d’espai, d’alguna manera m’agrada el meu apartament. Si quan es fa de dia descorro la cortina i miro cap a fora, puc contemplar com la ciutat va agafant forma a poc a poquet: els cafès calents a les mans dels vianants, els adolescents que exerciten els músculs a les bastides de la construcció, els ciclistes que es precipiten costa avall per l’avinguda infinita, com un grapat de monedes brillants que es deixen caure des d’una gran altura i queden immediatament fora de la vista.
Recordo que, la primera vegada que vaig arribar al meu apartament, vaig pensar que hauria de viure amb el bullici de la ciutat a dins de casa. Cada vint minuts, sentia els remugaments rovellats de l’autobús quan s’aturava al
davant de la porta, el xisclet metàl·lic i agut dels seus engranatges envellits. Per guardar-me del soroll, tancava la finestra fins que m’asfixiava amb la calor i l’havia de tornar a obrir. Els dies se n’anaven així, obrint i tancant finestres, intentant reconciliar el soroll amb la calor, a la recerca d’un balanç habitable que se’m resistia. Venia d’una vila petita i no sabia que un podia, amb esforç, avesar-se a gairebé tot.
En aquell moment, l’edifici estava envoltat per un laberint de bastides metàl·liques que el cenyien com un segon esquelet. Un dia vaig demanar a l’Ernesto, el porter de l’edifici, si estaven en obres, em va dir que no. El que passava era que uns funcionaris de la ciutat feien inspeccions periòdiques dels edificis vells i instal·laven aquells reforços quan hi havia risc de despreniment, que algun tros de la façana caigués al carrer. Les bastides són realment el que sosté l’edifici, va explicar, rient. Aleshores, la ciutat no estava dins de l’apartament. Més aviat, érem nosaltres els que vivíem a punt d’estar-ne fora. Per sobre de les bastides, havien instal·lat, per als paletes, una plataforma de fusta podrida on creixien les plantes i els fongs. Des que havia arribat l’estiu, molts dels meus veïns sortien a la plataforma a fumar o a fer una cervesa tot mirant el trànsit, però jo no gosava mai posar els peus a fora. Sentia que, si trepitjava la fusta, cauria tota l’estructura i que l’avinguda sencera quedaria sumida en el desastre.
Quina és la part més política de la casa?
Amb aquesta pregunta, un dels meus professors de segon de carrera obria la primera classe de l’any. Els estudiants ens miràvem confusos, sense saber gaire bé què respondre. N’hi havia algun que s’aventurava a suggerir el que tots, en el fons, intuíem: el dormitori?
Però no l’encertàvem. La part més política de la casa, ens assegurava el vell docent, era la cuina.
Mirant els plànols dels habitatges que les autoritats franquistes havien dissenyat per als territoris de colonització, m’adono que tenia raó. El primer que crida l’atenció dels plànols és que són cases sense cuina o, més aviat, cases en què la cuina queda desposseïda de qualsevol possibilitat de vida en comú. En lloc de les àmplies cuines del món rural gallec, on els veïns s’ajuntaven a l’escó de darrere el foc a prendre cafè amb aiguardent en gots de vidre, els enginyers franquistes van concebre, per als colons de la Terra Chá, cuines minúscules, nuclears, nord-americanes; cuines per a una sola persona –per a una dona– que s’ocupés de fer el dinar apartada dels altres; cuines raquítiques dissenyades per evitar les sobretaules, per dissuadir els convidats, per sentir-se incòmode davant de l’acte de compartir la llar.
Primera tesi: la part més política de la casa és la que més s’obre al món exterior, la que trenca amb la il·lusió que la casa existeix com una illa allunyada de la resta del món.
Així que arribo a l’apartament, truco als pares. Són les quatre, aquí, i les deu allà. La nostra conversa està puntuada per les interrupcions, pels problemes de connexió, pels silencis. A cada pas, ma mare s’aixeca per acostar-li alguna cosa a mon pare, per col·locar-li bé la bossa d’aigua calenta sota els peus o per netejar-li les restes de menjar que li van quedant als llavis o entre els dits. A mon pare li acostuma a penjar de la boca un filet de saliva que li va dibuixant a la samarreta línies platejades o transparents, gairebé un rastre de caragol. Amb molta dificultat, pot pronunciar una expressió entenedora: «Com va?», o, amb esforç, «Com va tot?».
Els explico que estic bé. No els dic res de la calor sufocant de la ciutat durant les últimes setmanes. Tampoc els explico que l’altre dia va rebentar una claveguera davant de casa i que, des de llavors, al barri patim talls d’electricitat intermitents. Quan es talla la llum, deixen de funcionar els ventiladors i la calor agafa densitat, un baf viscós. En lloc d’això, els parlo de la conferència de l’arquitecte i també sobre la meva tesi: l’Instituto Nacional de Colonización, els projectes per construir un nou model de camperol a la Galícia rural, els vincles que investigo entre les institucions del règim franquista i diverses fundacions dels Estats Units. Mon pare es deleix per participar en aquestes converses: ell també va ser un nen que va créixer al costat de les cases blanques dels colons, construïdes de manera idèntica, més estranyes al mig de la Terra Chá que un ovni
arribat des del planeta Mart. Les seves paraules, balbucejades amb dificultat per la boca rígida, retenen encara una mica de sorpresa de quan era nen: cases que tenien lavabos, cuines enrajolades. Repeteix cada cosa diverses vegades. Quan s’entrebanca perquè una paraula se li fa especialment complicada, ma mare li acosta un alfabet que tenen imprès perquè pugui seleccionar cada lletra. Compon els seus pensaments amb cura mentre ma mare i jo el mirem, primer expectants, després ja cansats, impacients per continuar amb les nostres vides en què la paraula i el pensament avancen alhora.
A la nit me’n vaig a dormir a casa la Mariana. Les obres al costat del meu apartament no em deixen agafar el son. Des que va rebentar la claveguera, que estan foradant l’asfalt tot el dia i tota la nit. Sembla que vulguin arribar al cor del món.
Decidim cuinar alguna cosa lenta per sopar, que ens ocupi el temps. Tirem dins una olla un parell de cuixes de pollastre i les verdures que estan a punt de passar-se. Mentre bull el brou, ens distraiem: posem els altaveus amb música, discutim sobre pel·lícules, ens acabem una ampolla de vi del dia anterior, cardem. Una cosa succeeix l’altra sense
lògica però amb ritme, com si seguíssim una coreografia oculta. Quan ens n’adonem, ja s’ha fet malbé el guisat. El líquid s’ha evaporat i només hi queden, entre un grapat de verdures desfetes, un parell d’ossos de pollastre recremant
