La metamorfosi del comunismo a la Xina Cat - Xulio Ríos

PRESENTACIÓ

És habitual que qualsevol aproximació històrica a la Xina s’efectuï des de l’estudi de les seves dinasties, la seva periodització i el seu contingut. Així es resumeixen els seus cinc mil anys d’història, durant bona part dels quals ha exercit un paper central en la història del món. La xinesa és l’única de les grans civilitzacions que encara roman viva i això obeeix a una causa fonamental: el seu aïllament de l’exterior, una característica que va ser trencada de manera irreversible per la seva última «dinastia», la que representa el Partit Comunista de la Xina.

En una història tan dilatada s’hi poden apreciar algunes constants de relleu, des de la tradició autocràtica fins a l’obsessió per la unitat, però també la rellevància del món camperol o una complexa relació amb el món exterior, allunyada dels cànons en voga. La Xina va ser teixida per la seva burocràcia, uns funcionaris que sempre han exercit un paper clau en l’estructuració del poder.

Aquests antecedents s’han de tenir molt en compte per intentar comprendre el desenvolupament de la Revolució Xinesa, des dels seus inicis fins avui. El PCX, motor d’aquesta transformació, és part d’aquest llarg procés.

5

En aquest llibre analitzem l’evolució interna del PCX, des d’uns inicis inspirats –i condicionats– per la seva adscripció a la III Internacional sota l’ègida soviètica al xiisme actual, esmicolant els continguts principals del maoisme o el denguisme, claus de la Xina contemporània. La ideologia, la política, l’economia, la societat, la cultura, la seguretat o la defensa i la política exterior han evolucionat amb manifestacions singulars en cadascuna de les grans etapes que integren la vida del PCX. A cent anys de la seva fundació, el PCX somia ser l’artífex del gran objectiu històric de culminar la modernització del país; un somni formulat ja a finals del segle xix, quan el país patia la tragèdia, la humiliació i la decadència.

El PCX té molt en compte les singularitats històriques i culturals del vell Imperi del Centre. A mesura que augmenta el seu poder i influència, progressa també el seu propòsit d’excepcionalitat, traçant els límits d’un camí propi que en aquest llibre es desgrana al detall i amb precisió.

6

I

DEL SOVIETISME AL MAOISME

El Partit Comunista de la Xina (PCX) va complir cent anys el 2021. D’aquests anys, més de les dues terceres parts ha estat en el poder, després de la proclamació, el 1949, de la República Popular de la Xina (RPX). La seva evolució no ha estat ni de bon tros rectilínia, però va pel camí de convertir-se en el més longeu del món, superant el Partit Comunista de la Unió Soviètica. Ho aconseguirà? I, en cas que així sigui, quina és la seva fórmula secreta si és que existeix? La Xina va iniciar l’Any de la Rata (2020-2021) afrontant una crisi de salut pública de grans proporcions, fet que la va obligar a l’adopció de mesures dràstiques, amb elevats costos econòmics i socials. Immediatament, les especulacions al voltant de si la covid-19 provocaria la defenestració de Xi Jinping i la desestabilització política del país van passar a formar part del debat. Un coneixement bàsic de la trajectòria històrica del PCX i de les seves múltiples vicissituds ajudaria a entendre el context mínim, i també el perquè de la capacitat

7

i enteresa de la societat xinesa per descartar els escenaris de fallida en situacions adverses.

Per parlar dels orígens del PCX ens hem de remetre a l’inici de la història moderna de la Xina, a la gran crisi nacional del segle xix i, per tant, a la vertebració d’una resposta política que es recolza en dues variables principals. Primera, l’antiimperialisme; és a dir, la constatació que la liquidació efectiva de la sobirania nacional, amb les palanques essencials de la seva economia en mans estrangeres, unida a l’agressió permanent de les potències occidentals van originar un moviment revolucionari l’objectiu del qual ja llavors apuntava a aconseguir despertar i revitalitzar el país. Segona, el triomf de la Revolució Russa el 1917, quatre anys abans, que oferia un camí alternatiu i diferenciat d’altres moviments (la revolució camperola del Regne Celestial Taiping, el moviment reformista de 1898, el Moviment Yihetuan, i fins i tot el moviment revolucionari liderat per Sun Yat-sen) que havien contribuït a enderrocar el vell ordre feudal, però que havien mostrat dificultats recognoscibles a l’hora de transformar la Xina.

Fins i tot la Revolució de 1911 va acabar conciliant-se amb les forces del vell ordre i, malgrat un cert to socialitzant del seu programa, va acabar fracassant en mans dels cabdills militars. El PCX tenia en comú la imitació d’Occident en un context d’emancipació ideològica de la societat xinesa plasmada en el rebuig al culte de Confuci, però es va deslligar de la temptació burgesa per abraçar el marxisme com a instrument per aconseguir els objectius de sobirania nacional i de progrés polític i social.

8

Els anys previs a la fundació del PCX, els marxistes xinesos s’havien embarcat en el que es va conèixer el 1915 com el Moviment per la Nova Cultura, que va precedir el Moviment del Quatre de Maig de 1919. Allí hi havia, per exemple, Chen Duxiu, que ja havia participat a la Revolució de 1911. Va ser aquest col·lectiu d’intel·lectuals el que va impulsar el més demolidor atac a l’ortodòxia ideològica del feudalisme, és a dir, la doctrina confuciana, desafiant els codis medievals, que van ser assenyalats com la font principal de l’endarreriment que presentava el país davant de l’evolució experimentada per les nacions d’Occident, aquelles que apuntaven les seves canoneres per humiliar una Xina envellida en tots els ordres. La Primera Guerra Mundial va rebaixar les expectatives emancipadores que alguns pensadors xinesos identificaven amb una civilització occidental que acollia per igual la desigualtat i l’opressió. Llavors, el sorgiment de la Revolució Russa va oferir una nova alternativa, que combinava aquell antiimperialisme amb l’èmfasi en un desenvolupament que no ignorava la qüestió social. A la Xina, Li Dazhao va ser el primer a enarborar la bandera de la Revolució d’Octubre, i va acabar formant part del col·lectiu fundador del PCX, el 1921.

Oficialment, es relaciona la fundació del PCX amb aquest context històric, marcat per la Revolució Russa, la fi de la Primera Guerra Mundial i el Moviment del Quatre de Maig de 1919. D’altra banda, explicitaria la síntesi del moviment de la classe obrera xinesa i el marxisme-leninisme. Ja el 1920 podien identificar-se grups comunistes a ciutats importants de la Xina com Pequín, Shanghai, Changsha, Hangzhou, etcètera.

9

Des del primer moment, l’antiimperialisme va ser un senyal d’identitat dels comunistes xinesos. Amb el país prostrat en un estat semicolonial com a resultat de les guerres de l’Opi i els tractats desiguals traçats per posar-hi fi, la superació del feudalisme i la transformació del país eren inseparables de l’alliberament de les múltiples hipoteques (apropiacions territorials, indemnitzacions i privilegis de tot tipus) imposades per les potències occidentals en les diverses guerres mantingudes amb la Xina al llarg del segle xix. Els interessos de l’imperialisme i dels grans terratinents, nous capitalistes xinesos, burocràcia i cabdills militars van marcar l’esdevenir de la República de la Xina establerta el 1912, qualificada pels comunistes com a «fracàs» en el seu afany per recuperar la dignitat de país. En aquell temps, la classe obrera xinesa, referència indefugible per al PCX, no superava els tres milions de persones.

Però és necessari remarcar igualment l’enorme importància del Moviment del Quatre de Maig en la vertebració d’un corrent ideològic de caire socialista a la Xina. De fet, l’espurna principal que va inspirar la fundació del PCX va ser aquell moviment, que marcaria la confluència de l’esquerra intel·lectual xinesa amb la mobilització obrera a les principals ciutats xineses a través de vagues polítiques. El detonant va ser l’estrepitós fracàs diplomàtic que la Xina va patir a la conferència de pau de París (1919). Els països de l’Entesa acordaven transferir al Japó totes les prerrogatives que l’Alemanya havia obtingut a la província xinesa de Shandong.

El propòsit dels delegats xinesos de signar, malgrat tot, aquell tractat de pau va provocar una mobilització sense

10

precedents en la societat xinesa, liderada pel moviment estudiantil i estesa per tot el país. Mentrestant, el nou poder soviètic havia efectuat una primera declaració sobre les relacions amb la Xina que preconitzava la renúncia a totes les prerrogatives de la Rússia tsarista en territori xinès. Aquesta catarsi va ajudar a consolidar el magma per a la convergència de diferents sensibilitats de signe marxista que niaven en el Moviment per la Nova Cultura, en què també hi havia altres tendències ideològiques. Li Dazhao ja apuntava llavors la importància d’integrar el marxisme a la realitat nacional.

L’influx de la Revolució d’Octubre, tal com va assenyalar el mateix Mao en el seu llibre sobre la «nova democràcia», va transformar aquell moviment en una revolució democràtica de nou tipus en virtut, precisament, de la participació que hi tenia la classe obrera i de seva incardinació en la revolució proletària mundial. Mao assenyalava aleshores que la qüestió nacional s’inseria en l’agenda socialista global i que el moviment de l’any 1919 havia sigut resposta a la crida de Lenin i de la Revolució Russa per il·luminar una revolució mundial.

L’influx del leninisme en la conformació del PCX es completava amb l’exaltació dels treballs del revolucionari rus (també d’Stalin) a propòsit de la qüestió xinesa, que qualificaven de «clarividents» uns consells que van inspirar l’obra citada de Mao. En el II Congrés de la Internacional Comunista, celebrat el juliol de 1920, Lenin va plantejar un programa sobre la qüestió nacional i colonial, i va formular el principi que els comunistes havien de prendre part activa en els moviments revolucionaris nacionals i no quedar-se’n al marge.

11

AUGE I DECADÈNCIA DE LA INFLUÈNCIA SOVIÈTICA (1921-1935) La fundació del PCX es va dur a terme amb l’ajuda de la Internacional Comunista, dirigida per Lenin des del seu naixement, el 1919. L’abril de 1920, Moscou va enviar a la Xina Grigorij Voitinski i altres persones amb el propòsit d’acompanyar aquest procés i establir relacions amb les organitzacions revolucionàries. Voitinski es va reunir, primer, a Beijing amb Li Dazhao i, posteriorment, a Shanghai amb Chen Duxiu. Durant l’estiu d’aquell any es va organitzar a Shanghai la primera cèl·lula comunista, a la tardor en va sorgir una altra a Beijing, i durant els següents mesos en van proliferar d’altres a importants ciutats del país. En un primer moment, aquestes cèl·lules funcionaven com a cercles d’estudi i de divulgació del marxisme, i polemitzaven amb els corrents ideològics antimarxistes, especialment el reformisme en les seves diverses variants, el revisionisme i l’anarquisme, aquest últim era un dels que circulaven més en aquella època. El proselitisme també va ser una preocupació constant d’aquests primers nuclis revolucionaris.

El congrés fundacional del PCX es va celebrar el juliol de 1921 a Shanghai i hi van participar un total de dotze delegats, entre els quals figurava Mao Zedong. En aquest mateix congrés també hi va assistir com a observador Henk Sneevliet, que responia al pseudònim de Maring, delegat de la Internacional Comunista. La decisió d’unir-se a la III Internacional s’adoptaria, però, en el següent congrés. El buró central va quedar conformat per tres persones: Chen Duxiu com a secretari i Li Dazhao i Zhang Guotao com a responsables de

12

propaganda i organització, respectivament. Tot i que la Xina era un país essencialment agrícola, el congrés va prioritzar l’organització de la classe obrera, advocant per la creació de sindicats en la indústria.

En el programa formulat en el II Congrés del PCX, celebrat també a Shanghai l’any següent, es va adoptar com a estratègia principal la mobilització social, estimulant l’ascens del moviment obrer com a palanca per aconseguir una major influència. Aquest congrés va esbossar els programes màxim i mínim del Partit, i va assenyalar com a tasques fonamentals enderrocar els cabdills militars i finalitzar la guerra civil, així com també enderrocar l’opressió de l’imperialisme. Els comunistes xinesos van passar a liderar nombrosos conflictes laborals a diverses províncies, fent front a una ferotge repressió dels cabdills militars. El maig de 1922 els seus esforços en aquest sentit van culminar en la celebració del primer congrés de la Unió de Sindicats de la Xina. Les mobilitzacions obreres, amb un fort lideratge comunista, van ser reprimides durament en molts casos, especialment per Wu Peifu, el cabdill militar que llavors controlava províncies com Hunan, Hubei o Hebei. Els alts i baixos d’aquell moviment feien aflorar ja a l’interior del PCX la importància d’ampliar la seva base social, explorant l’aliança amb els camperols, que llavors eren més del 80% de la població. I la segona conclusió important: l’aposta simultània per la via armada com a recurs indispensable per respondre a la repressió i dur a terme la revolució.

Cal assenyalar que l’etapa prèvia a la fundació de la nova República se segmenta en quatre períodes: de 1921 a 1927, de 1927 a 1937 (segona guerra civil revolucionària), de 1937

13

a 1945 (guerra de resistència a l’agressió japonesa) i, finalment, la tercera guerra civil revolucionària i fundació de la República Popular de la Xina.

Els anys transcorreguts entre 1924 i 1927 es coneixen com l’etapa de la Gran Revolució, un període marcat per un intens moviment revolucionari contra les potències imperialistes i els cabdills militars. L’eix d’aquest procés va ser la formalització de la primera cooperació entre el Kuomintang (KMT) de Sun Yat-sen i el PCX. En aquells moments, el KMT era un partit polític que representava, en termes generals, la burgesia i petita burgesia urbana i gaudia d’un important prestigi social. Comptava amb una important base de suport al sud d’un país fraccionat en nombrosos trossos.

La Lliga Tongmenhui, predecessora del KMT, havia estat la principal organitzadora de la revolució que va enderrocar el Govern manxú el 1911. Sun Yat-sen, d’altra banda, no negava la cooperació amb el PCX i va acceptar l’ajuda de la Unió Soviètica. La seva estratègia de conformació d’un front únic per donar un cop de timó al país es va poder acreditar de manera fefaent.

Va ser en el III Congrés del PCX, celebrat el juny de 1923, que Maring, delegat a la Xina de la Internacional Comunista, va plantejar la fórmula de «cooperació dins d’un sol partit», és a dir, l’ingrés en el KMT dels militants comunistes amb l’objectiu de transformar-lo en una aliança de totes les classes socials. La Internacional Comunista era partidària d’aquesta estratègia que tractava d’implementar en diversos països.

No obstant això, el II Congrés havia decidit la fórmula de «cooperar entre partit i partit». Hi va haver algunes resistències, però el criteri contrari es va imposar i els militants

14

comunistes, a títol individual, van ingressar a les files del KMT, mentre el PCX, en paral·lel, mantenia la seva independència política, ideològica i orgànica.

El Govern soviètic va incrementar la seva ajuda militar i material a les forces afins. Mikhail Borodin va assumir el càrrec d’instructor d’organització del KMT (i, més tard, el d’assessor polític), i va explicitar vincles creixents en el convenciment del mestratge i l’experiència de la Rússia soviètica per fer triomfar la Revolució Xinesa.

En aquest III Congrés el PCX també va abordar una certa clarificació de la seva línia política. En primer lloc, va desautoritzar el que s’anomenava «tendència a la capitulació», representada per Chen Duxiu, que enaltia el paper del KMT en el procés polític i relegava el PCX a una condició subalterna, passiva i accessòria, però en cap cas dirigent. Chen defensava l’anomenada «teoria de les dues revolucions»: només quan s’hagués instaurat la república burgesa i l’economia capitalista s’hagués desenvolupat, seria possible impulsar una revolució de signe socialista. En segon lloc, la política d’aïllar-se, representada per Zhang Guotao, que proposava no cooperar amb el KMT. El congrés va passar de puntetes sobre la qüestió camperola o de les forces armades revolucionàries. Mao va ser elegit membre del comitè central del PCX. D’acord amb el que s’havia acordat, en el I Congrés Nacional del KMT celebrat el gener de 1924 hi van participar diverses desenes de comunistes, i Li Dazhao i Mao Zedong, entre d’altres, van passar a ocupar llocs de responsabilitat.

Van assumir un programa comú de desenvolupament dels Tres Principis del Poble (nacionalisme, democràcia i benestar

15

del poble). La cooperació així establerta va permetre donar un impuls significatiu als moviments socials, especialment l’obrer i el camperol, i també a la capacitació militar. En aquest sentit, la fundació de l’Acadèmia Militar de Huangpu va exercir un paper crucial. El seu primer rector va ser Chiang Kai-shek i diversos generals de l’Exèrcit Roig soviètic van ser convidats a ocupar càrrecs d’assessoria. Un dels principis bàsics de funcionament de l’acadèmia consistia a atribuir la mateixa importància a l’educació política que a l’entrenament militar.

En el IV Congrés del PCX celebrat el juny de 1925 es va fer un balanç d’aquesta experiència, i es va insistir en la necessitat que el proletariat xinès liderés la revolució. En un segon pla, l’aliança obrerocamperola es plantejava «necessària» per a l’èxit d’aquesta revolució.

Menys de dos mesos després d’aquest congrés, moria Sun Yat-sen a Beijing. En el seu testament postulava, entre d’altres, l’aliança amb Rússia i el PCX per «aconseguir la llibertat i la igualtat per a la Xina». La seva desaparició física i la successió d’esdeveniments els mesos següents van afectar l’atmosfera de col·laboració entre el PCX i el KMT, i a poc a poc es van anar nodrint les desconfiances. Tot i així, els militants del PCX, alguns de destacats com Zhou Enlai, es van implicar activament en les rebel·lions armades, exercint responsabilitats de caràcter polític, fins i tot en l’exèrcit revolucionari del Govern de Guangdong, que seguia comptant amb el suport de Moscou (Mikhaïl Borodin era el seu alt assessor).

Les vagues antibritàniques i antijaponeses es van propagar a Shanghai, seguides d’una forta repressió. La policia

16

britànica va obrir foc contra els manifestants, fet que va provocar nombrosos morts i ferits. Les mobilitzacions es van estendre a d’altres ciutats, inclosa Hong Kong, que va veure paralitzat el seu port i va poder resistir durant diversos mesos. La repressió va anar en augment. La província de Guangdong, amb el seu exèrcit revolucionari, va promoure diverses iniciatives per unificar ràpidament el seu territori i, després, enfilar cap a Beijing, i durant el trajecte va derrotar els exèrcits dels cabdills militars que trobava al seu pas. En aquest moviment, el PCX va passar de 900 afiliats a gairebé 58.000.

L’ascens intern de Chiang Kai-shek al KMT, accelerat després de la mort de Sun Yat-sen, donava ales a qüestionar les seves polítiques (en especial, l’aliança amb la Rússia soviètica i amb el PCX), fet que es va veure afavorit per un corrent reaccionari que exigia als militants comunistes l’abandonament de la seva formació per exercir únicament com a militants del KMT. El novembre de 1925, aquesta ala dretana anunciava la destitució de Borodin i l’expulsió dels comunistes de les files del KMT. Aquesta evolució plantejava al PCX una greu disjuntiva, que va tenir el seu reflex en el debat intern del Partit. D’una banda, Chen Duxiu era partidari de salvaguardar a qualsevol preu l’aliança amb el KMT, evitant tensar la corda amb la seva facció dretana, per evitar la ruptura. La Internacional Comunista també era partidària d’aquesta posició. Mao, però, conscient que l’actitud de la burgesia nacional era contradictòria, plantejava un altre rumb i assenyalava la pagesia com l’aliada principal en la Revolució Xinesa.

17

La política de pegats no va resultar al PCX. El KMT, amb Chiang Kai-shek al cim del poder a partir del II Congrés (1926), intensificava la seva hostilitat: detenció de líders comunistes, expulsió de l’Acadèmia Militar de Huangpu, setge al consolat soviètic i submissió a vigilància als assessors de Moscou, etc. Mentre Mao o Zhou Enlai defensaven un contraatac que desestabilitzés el poder de Chiang, Chen Duxiu i els assessors soviètics van decidir que era millor mirar cap a una altra banda, per mantenir una aliança que s’esquerdava a cada moment. Les concessions del PCX no feien més que engrandir les exigències del KMT. Mentre això succeïa, en paral·lel, Mao Zedong donava curs a la seva idea que «el problema camperol era el problema central de la revolució», encoratjant moviments populars a les províncies de Hunan, Hubei, Jiangxi i Henan. L’organització dels camperols representava una aportació d’especial significació en un procés que, fins llavors, havia ignorat l’abast i la repercussió de la transformació en el món rural. En el seu Anàlisi de les classes en la societat xinesa, escrit el 1926, va arribar a la conclusió que «distingir els veritables amics dels enemics és problema de primera importància en la revolució».

I va traçar l’eix mitjà, distanciat de la idea de Chen Duxiu, que perdia de vista els camperols a favor de la burgesia, i de Zhang Guotao, que se centrava en els obrers però no prenia en consideració els camperols.

La defensa del paper revolucionari dels camperols va ocupar un paper rellevant en les obres de Mao d’aquesta època.

Criticant els que dubtaven del seu compromís amb la revolució, enaltia la transcendència del camp per aconseguir

18

l’èxit del procés afavorit pel PCX. Però la majoria de la direcció del Partit no compartia els seus punts de vista.

Les divergències en el si del PCX van anar en augment a mesura que s’accentuaven les polítiques repressives del KMT. Mentre la línia oficial, representada per Chen Duxiu amb el suport soviètic, continuava apostant per la conciliació a tot preu, Mao qualificava aquesta actitud de «capitulacionista». Chiang Kai-shek, per la seva banda, multiplicava el seu acostament a les potències occidentals, cada vegada més preocupades per l’increment de l’activitat del PCX i en disposició d’enfortir la posició de Chiang per contrarestar la seva presència.

L’assalt per sorpresa contra el PCX es va desencadenar el 12 d’abril de 1927. La detenció i assassinat massiu de comunistes va abastar diverses províncies. Li Dazhao, un dels principals fundadors del PCX, va ser executat a Beijing. Dels tres governs existents llavors a la Xina, la cooperació entre el KMT i el PCX s’havia liquidat a Pequín i a Nanjing, i sobrevivia només a Wuhan. De moment, el PCX, amb Chen Duxiu encara al capdavant i amb el suport de la Internacional Comunista, seguiria alineat amb Wuhan. En aquesta ciutat tindria lloc el V Congrés Nacional del PCX, que va reelegir Chen com a secretari general (Mao va ser exclòs completament de la direcció del congrés i no se li va permetre votar a les sessions). Uns mesos més tard, davant el deteriorament de la situació, la Internacional Comunista va dictar una instrucció de reorganització de la direcció central del PCX, amb una comissió permanent provisional en què no figurava Chen Duxiu. Tot seguit, la primera cooperació entre el KMT i el PCX es va donar per liquidada.

19

L’estratègia que la Internacional Comunista havia ideat per a la Xina havia fracassat, i havia precipitat el PCX en un reflux marcat per un sagnant ambient de matança del qual, però, va saber recuperar-se a través de la resistència armada, articulada sobre el petit exèrcit que havia aconseguit controlar, i l’impuls de la revolució agrària, amb els aixecaments de Nanchang, la Collita de Tardor i Guangzhou. Amb aquest últim aixecament anhelava aconseguir una sortida al mar per rebre l’ajuda de la Internacional Comunista. S’iniciava així un nou temps en el breu però convuls discórrer històric del PCX, molt marcat pel naixement d’un exèrcit popular dirigit pel mateix PCX. En aquest procés emergiria el fort lideratge de figures com Zhou Enlai, Zhu De, Chen Yi i, per descomptat, Mao Zedong. Els assumptes militars passarien a primer pla, convençuts que, com va dir Mao, «el poder polític neix del fusell».

A partir de llavors, el PCX abraçaria algunes línies d’acció clau: aposta per la conformació d’un front únic, però sota la seva direcció; incorporació dels camperols com a condició sine qua non per aconseguir la victòria; organització d’un poderós exèrcit. Aquesta tríada seria la base del seu èxit.

Amb la nova ideologia rectora del PCX, que estimulava revoltes per tot arreu ben articulades no només com un moviment social sinó també militar, l’estratègia va passar de la presa de les grans ciutats a la marxa cap a les zones rurals.

A Guangzhou es va arribar a conformar un govern soviètic i, de vegades, les tàctiques militars entraven en conflicte amb les instruccions de la Internacional Comunista. Importants operacions esdevenien un fracàs per la impossibilitat de defensar les conquestes urbanes. Per contra, a les zones allunyades

20

dels centres urbans de domini del KMT la resistència era un fet. El PCX es feia fort a les zones camperoles. Si la derro­ ta a la primera guerra civil revolucionària (1921-1927) es va deure sobretot a la ignorància del problema camperol, el ressorgiment del moviment revolucionari es consolidava en virtut de la participació que hi van tenir els camperols. Bona part de les organitzacions del Partit es van traslladar a les zones rurals, on el KMT era feble. La Internacional Comunista (representada aleshores per Beso Lominadze) donava suport a la idea d’organitzar revoltes a tot arreu i va plantejar la tesi d’una «revolució ininterrompuda», amb una política de quadres molt exigent que va derivar en no poques tragèdies. Mao o Zhou Enlai van ser censurats per no compartir aquests punts de vista.

L’agost de 1927, el PCX va realitzar una conferència extraordinària a Wuhan. S’hi va corregir l’orientació de Chen Duxiu, que va ser destituït. No va reconèixer la seva derrota interna i, amb els seus seguidors, es va organitzar amb els trotskistes. La seva fracció seria definitivament expulsada del PCX el 1929. Alternativament, el Partit va duplicar les seves crides als camperols per organitzar aixecaments populars. Mao en va encapçalar alguns i va formar un exèrcit.

El seu exemple va anar seguit de revoltes armades a diverses províncies xineses, amb figures que serien clau els anys posteriors: Zhu De, Chen Yi o Lin Biao. Aquestes tropes serien l’embrió de l’Exèrcit Roig, l’actual Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA), pilar determinant del que es coneix com la «segona guerra civil revolucionària» (1927-1937).

Durant diverses setmanes el 1928 es va celebrar el VI Congrés del PCX, amb l’ajuda de la Internacional Comunista. La seva

21

influència va fer possible que Xiang Zhongfa, per raó del seu origen obrer, qüestió que prevalia en la política de quadres, fos elegit president del Partit. El conclave va seguir apostant majoritàriament per les ciutats i menyspreant el paper del camp en la Revolució Xinesa. Per la seva banda, Mao insistia a desplaçar al medi rural les activitats revolucionàries i va crear una base de suport als Monts Jinggang, una regió de valor estratègic als límits de les províncies de Hunan i Jiangxi, on va implementar les seves idees essencials sobre l’exèrcit popular, inicialment nodrit per camperols, reforçat amb els efectius aportats per Zhu De. Aquesta unió va tenir una gran importància per multiplicar les possibilitats d’acció i de resistència enfront de les tropes del KMT. A les zones sota el seu control es promovia la transformació agrària, amb la particularitat de remetre la propietat de la terra al govern i no als camperols, els quals només tenien dret a l’usdefruit i se’ls prohibia la seva compravenda, fet que permetia eludir així la distribució de terres que s’havia assajat en alguns llocs. En aquest procés, Mao Zedong, que no va estar present al congrés moscovita encara que va ser elegit membre de la seva direcció, es va anar significant cada vegada més amb una estratègia original: el camí a la revolució del PCX consistia a utilitzar les zones rurals per assetjar les ciutats i conquerir el poder per la força de les armes. El camp havia d’esdevenir el centre de gravetat del procés que havia de recórrer la Revolució Xinesa per al seu triomf, descartant la idea predominant, primer, d’apoderar-se de les ciutats per, després, ocupar el camp.

El VI Congrés va liquidar la tendència de Chen Duxiu i també el que es va anomenar el «putschisme d’esquerra»,

22

representat per Chui Chiu-bai. Aquest últim insistia en portar a terme una ofensiva revolucionària en tota regla, i es negava a admetre el desgast produït per l’activisme dels mesos previs, que va originar importants pèrdues al PCX. En aquest tram final dels anys vint, la Internacional Comunista encara exercia una poderosa influència sobre l’organització i la definició de l’estratègia política del PCX. Inspirant-se en les seves orientacions i criteris, es va planificar un programa de revoltes armades a totes les ciutats més importants, com Wuhan i Nanjing com a centres focals.

El congrés va posar en primer terme la tasca de fundar un Exèrcit Roig i establir bases revolucionàries en el camp.

L’objectiu principal no era organitzar revoltes un dia sí i un altre també, sinó sumar adeptes i atraure les masses. Les tropes sota el comandament de diversos líders revolucionaris, de Mao a Zhu De o Peng Dehuai, van anar convergint i desenvolupant-se, i es van organitzar alhora unitats de l’Exèrcit Roig i bases revolucionàries. Aquest moviment va constituir el referent essencial d’aquest període, afermant-se com la principal amenaça pel poder del KMT, que seguia sent comparativament molt fort a les ciutats. El PCX reconeixia així, a la pràctica, que no estava en disposició de conquerir les urbs, optant per la tàctica descrita d’envoltar i, després, apoderar-se’n, armant els districtes rurals. Les dues dècades següents confirmarien l’encert d’aquesta estratègia.

La guerra seria la principal forma de lluita i l’exèrcit la principal forma d’organització a la Revolució Xinesa, però amb un ferm suport en els camperols.

En aquests anys, Mao va exaltar el decisiu paper de l’Exèrcit Roig en la pròpia organització del PCX, de la reforma

23

camperola i de la consolidació del poder polític, i va traçar un seguit de principis bàsics d’actuació que, fet i fet, serien clau per al triomf de la revolució: guerra de guerrilles, guerra prolongada, dispersió i concentració de forces, que el confirmaven com un singular estrateg de l’art militar.

El 1930, l’Exèrcit Roig va arribar a tenir 60.000 efectius, la meitat dels quals es trobaven a la zona central del país, a Jiangxi. Per tal de coartar el seu creixement i expansió, el Govern del KMT va llançar, sense èxit, diverses campanyes militars de «setge i anihilament», especialment contra els efectius sota el comandament de Mao i Zhu De. Tot i comptar amb el suport de consellers militars britànics, japonesos i alemanys, l’exèrcit nacionalista fracassava en les seves escomeses. Aquestes derrotes es van convertir en amotinaments que anaven engruixint les files de les hosts revolucionàries.

En aquell moment, el PCX tenia els seus òrgans dirigents a Shanghai. Sota la direcció de Li Lisan, el comitè central va cridar a organitzar revoltes a les ciutats clau i va apel·lar a totes les forces de l’Exèrcit Roig a llançar una ofensiva general sobre aquestes urbs. Va ser un fracàs que va desencadenar canvis en el lideratge del PCX, amb l’ascens de Wang Ming i Bo Gu que, clarament oposats a la tàctica militar de Mao, defensaven una lluita a mort a les ciutats. El resultat va ser la destrucció de gairebé totes les organitzacions del Partit a les zones controlades pel KMT. En conseqüència, els organismes de direcció es van veure obligats a desplaçar-se a les bases centrals de l’Exèrcit Roig el 1933.

Mao va ser apartat de la direcció de l’exèrcit i separat del seu lloc de dirigent al Partit. Sense ser membre del comitè central ni tenir cap experiència pràctica, Wang Ming, de

24

vint-i-sis anys, que havia estudiat a Moscou i tenia el suport de la Internacional Comunista, va passar a exercir com a titular del Buró Polític i va iniciar una carrera tan meteòrica com efímera.

El 18 de setembre de 1931 l’atac del Japó contra les províncies de nord-oest de la Xina va propiciar un tomb de la situació política que, uns mesos més tard, s’agreujaria amb la invasió de Shanghai i l’imparable avenç dels japonesos pel territori de la Xina. El 1935 van ocupar la part oriental de Hubei. La proclamació de l’estat titella de Manxúria, l’ambició de l’imperialisme nipó de doblegar el país amb la força militar i la subsegüent política del KMT de fer concessions als invasors i combatre primer l’Exèrcit Roig, van obligar el PCX a reestructurar les seves prioritats. La resistència a la invasió va passar a ser la tasca més urgent. I la pressió en el mateix sentit també va arribar al KMT, amb conflictes interns d’envergadura entre els que propiciaven aliances amb el PCX i la negativa obcecada de Chiang Kai-shek.

La Internacional Comunista va considerar que l’ocupació del nord-est de la Xina per part del Japó era un primer pas cap a una guerra contra l’URSS. El PCX, amb Wang Ming com a líder de la direcció central, va subscriure aquest criteri i va plantejar la consigna de «defensar l’URSS amb les armes a la mà» en lloc de proposar un front únic nacional contra l’invasor, el Japó. Això es va traduir en l’activació de múltiples accions orientades a trencar el poder del KMT, fet que va intensificar el conflicte entre les dues formacions. Això va delmar els efectius del PCX a les zones dominades pel KMT i va encoratjar noves campanyes de «setge i anihilament», després de la treva signada per les autoritats oficials amb el

25

Japó. El PCX va poder desbaratar la quarta campanya de «setge i anihilament», però la cinquena va prendre un caire poc favorable a l’Exèrcit Roig, que va haver d’abandonar les seves principals bases de suport. Va ser així com va començar la Llarga Marxa.

Més de 80.000 efectius van protagonitzar la retirada davant les forces del KMT, que s’obstinaven a impedir-los l’avenç amb diferents bloquejos que l’Exèrcit Roig va haver de sortejar, i que li van comportar gravíssimes pèrdues.

Tot i les barreres físiques i materials i les escissions (com la protagonitzada per Zhang Guotao, que va fundar un altre organisme dirigent central i que acabaria unint-se al KMT), van recórrer 25.000 li1 passant per onze províncies de cap a cap del país fins a coronar-se amb la victòria, protagonitzada per només 30.000 soldats.

El gener de 1935, durant la Llarga Marxa, es va celebrar una reunió ampliada del Buró Polític del Comitè Central del PCX a la ciutat de Zunyi, província de Guizhou. La reunió es va centrar a corregir els errors esquerrans en els assumptes militars i organitzatius, i va establir el lideratge del nou comitè central, representat per Mao Zedong. La reunió de Zunyi és considerada un punt d’inflexió crucial de la Llarga Marxa, que condueix a l’èxit final de la Revolució Xinesa, perquè en el balanç que es va fer de la situació es va imprimir un canvi de rumb dràstic. Mao Zedong va ser, a partir de llavors, assenyalat com el «nucli» de la direcció central i ell, Zhou Enlai i Wang Jiaxiang van assumir el comandament Unitat de longitud tradicional xinesa que s’ha estandarditzat en 500 metres en l’actualitat, encara que el seu valor va oscil·lar considerablement entre distàncies una mica menors.

1

26

de les operacions bèl·liques de tot l’exèrcit. Les tàctiques militars, alliberades del manual i també de la conducta suggerida pels assessors militars aportats per la Internacional Comunista (com l’alemany Otto Braun), devots d’altres experiències però poc coneixedors de la realitat xinesa, van començar a donar resultats positius. Es va fixar com a objectiu avançar cap a la creació d’una nova base de suport, a la zona de Sichuan-Shaanxi-Gansu.

La majoria dels principals dirigents que havien sobreviscut a tan dura prova van romandre al costat de Mao. El PCX va reprendre la proposta d’establir un front únic contra l’imperialisme japonès i va destacar que, a diferència de la situació viscuda en el període de 1924 a 1927, ara el PCX comptava amb un exèrcit revolucionari i importants bases de suport.

EL MAOISME ABANS DE 1949 La influència del maoisme en el PCX opera, en un llarg període (1935-1978), amb dos temps clarament diferenciats, abans i després de el triomf de la revolució.

La tasca política prioritària del PCX sota el lideratge de Mao va ser advocar per l’establiment d‘un front únic nacional antijaponès. El 1935 a la Internacional Comunista calava la urgència d’aturar el feixisme. A la Xina, Mao va plantejar llavors la necessitat de formar un ampli front únic nacional, que obria pas a la Guerra de Resistència contra el Japó,

27

buscant un acord per posar fi a la guerra civil i resistir conjuntament a l’agressió nipona.

Va ser en aquest context que es va gestar la segona cooperació entre el KMT i el PCX, després de més de vuit anys de ruptura i conflicte després de la dramàtica experiència dels anys vint. Per vèncer les resistències de Chiang Kai-shek, aquest va haver de ser detingut per generals de les seves pròpies forces armades (el que es coneix com l’«incident de Xi’an»). Zhou Enlai, en nom del PCX, es va desplaçar a Xi’an per entrevistar-se amb Chiang, amb els qui l’havien detingut i amb els representants del govern nacionalista de Nanjing. Chiang, finalment, va accedir a suspendre la guerra civil i a subscriure l’aliança amb l’Exèrcit Roig per combatre l’agressió japonesa, una cooperació d’índole netament militar.

El PCX va plantejar la guerra contra el Japó com de «resistència general», expressada en el que es va conèixer com el Programa de Deu Punts. En essència, es tractava de convertir la guerra en una oportunitat per propiciar reformes polítiques i econòmiques que, alhora, acabessin amb la dictadura del KMT i permetessin al PCX liderar el procés de la guerra de resistència. La Unió Soviètica donava suport obertament la Xina en la seva resistència (encara que atribuïa més importància a les forces del KMT perquè les considerava més ben proveïdes), i prestava al Govern xinès recursos financers i materials per combatre l’invasor.

L’estratègia militar de Mao es va basar en la idea de la «guerra prolongada», de la qual donaria major detall en un text del maig de 1938 que es titulava igual. Hi assenyalava les seves tres fases: defensa estratègica, equilibri estratègic i

28

contraofensiva estratègica. La guerra de guerrilles desencadenada pel PCX a la rereguarda va respondre al reconeixement de la superioritat de l’enemic, es va desenvolupar amb gran rapidesa i va immobilitzar una porció important de forces militars nipones.

Establert a Yan’an des d’inicis de 1937, suspesa la guerra civil i al capdavant de la direcció del PCX, Mao va escometre l’elaboració de diferents articles i obres filosòfiques i polítiques que tindrien un llarg abast i passarien a formar part del seu «pensament». El denominador comú de les seves reflexions partia de la necessitat d’integrar el marxisme-leninisme amb la pràctica concreta de la Revolució Xinesa, la línia de masses, la recerca de la veritat en els fets i els principis d’independència i autodecisió. Descartava emfàticament la còpia mecànica d’experiències estrangeres, així com l’agosarat afany per obtenir èxits ràpids, circumstàncies que havien influït poderosament en les derrotes obtingudes pel PCX en els lustres precedents.

El camí per a l’assumpció plena per part del PCX d’aquestes lliçons no va ser fàcil. L’agost de 1937, en el que es coneix com la Conferència de Luochuan, a prop de Yan’an, el PCX va aprovar el seu Programa de Deu Punts, base d’una controvèrsia interna que va tenir una gran repercussió. Aleshores, Wang Ming, delegat del PCX davant la Internacional Comunista, de tornada a la Xina des de Moscou persistia a atribuir al KMT la condició de lideratge en la guerra contra el Japó, reclamant la integració completa dels destacaments de l’Exèrcit Roig en l’exèrcit nacionalista per assolir la unitat de comandament, d’organització, d’equip, de disciplina d’operacions i en les pròpies operacions. Era un altre cop

29

l’esperit abanderat per Chen Duxiu durant els anys vint. La idea era enfortir el suport a les tropes del KMT per aconseguir una victòria ràpida; criteri enfrontat a la tesi de Mao, que advocava per cooperar, però reservant-se la independència i autodecisió per aspirar a exercir un paper dirigent en el procés.

Mao i altres líders es van oposar a aquest enfocament, però Wang Ming assegurava actuar en nom de la Internacional Comunista, i les seves instruccions eren poc menys que sagrades per a alguns, adherits incondicionalment a la política exterior soviètica. Moscou passava per alt l’anticomunisme de Chiang Kai-shek i aplaudia el seu lideratge en la guerra contra el Japó. El novembre de 1938 Mao va aconseguir reorientar aquests posicionaments, emfatitzant la importància de partir de la realitat concreta i de mantenir l’autonomia decisòria en la definició de les polítiques nacionals.

Malgrat l’aliança, les tensions entre el KMT i el PCX no van cessar en el curs de la guerra contra el Japó. Les campanyes anticomunistes del KMT discorrien llavors en el pla polític i ideològic, fet que va obligar el PCX a delinear amb més precisió el seu ideari i el seu programa per a la Xina, tant en l’ordre polític i econòmic com també el social i cultural.

La teorització sobre la «nova democràcia» a finals dels anys trenta va proveir el PCX d’un plantejament teòric i una guia per aprofundir en la revolució que sintetitzava les experiències acumulades i les aspiracions cap a un futur socialista que el KMT considerava totalment aliè a la idiosincràsia nacional de la Xina.

En el pla militar les tensions i els conflictes van poder derivar, en algun moment, en la ruptura de l’aliança que,

30

malgrat tot, es va mantenir. L’amenaça de la guerra civil encara en presència de l’invasor nipó i la disposició del PCX, en millors condicions que el 1927 per organitzar la seva pròpia autodefensa mantenint encara les espases en alt, van evitar la ruptura de la unitat. Per la seva banda, el KMT va descartar emprendre noves operacions militars contra els comunistes, encara que la credibilitat de les seves promeses estava en dubte. Segons el PCX, el KMT resistia passivament al Japó, mentre acumulava forces per enfrontar-se als comunistes que llavors, tenint en compte les lliçons del passat, de cap manera no abdicaven de la seva independència ni de la seva iniciativa en el front únic.

L’octubre de 1938, a Yan’an, a la VI sessió plenària ampliada del comitè central, Mao va desautoritzar aquell punt de vista que prescindia de la capacitat del PCX per organitzar-se i actuar de forma independent i el derrotisme de confiar l’assoliment de la victòria a l’exèrcit nacionalista del KMT. En el curs de la guerra, Chiang Kai-shek va experimentar importants derrotes que l’induïen a capitular, mentre que els exèrcits sota la direcció del PCX afermaven les seves conquestes i les seves bases polítiques. El 1940, després de tres anys de guerra, els seus efectius havien passat dels 40.000 inicials als 500.000, havia reconquistat 150 ciutats i tenia sota la seva administració uns 100 milions de persones. L’afiliació del PCX rondava els 800.000 militants.

A inicis dels anys quaranta, en el curs de l’agreujament de la guerra contra el Japó, el PCX va tenir un paper clau en la consolidació de les bases de suport i en la lluita de resistència, fomentant l’autososteniment a partir del propi exèrcit, cosa

31

que li serviria per augmentar una certa experiència en la construcció econòmica i, igualment, en la conformació d’un valuós contingent de quadres. A les regions dominades pel KMT, a mesura que la guerra a Europa penetrava en territori alemany, Chiang Kai-shek recuperava la seva exigència de dissolució del PCX (aprofitant-se de la dissolució de la Internacional Comunista, el maig de 1943).

El PCX va passar a primer pla el combat contra l’enemic japonès, que havia penetrat profundament en el país i, mentre el KMT no capitulés davant l’invasor, apostava per evitar la ruptura. En aquest context va advocar per introduir en l’administració pública de les regions alliberades el «sistema representatiu dels tres terços», en virtut del qual els comunistes, els elements avançats (petita burgesia) i els intermedis (burgesia mitjana) es repartirien la tercera part dels càrrecs oficials.

Malgrat tot, les tensions amb el KMT no van desistir.

El gener de 1941 Chiang Kai-shek va desfermar una nova campanya anticomunista que va causar importants enfrontaments. El gruix de les tropes del KMT que quedaven darrere de les línies japoneses es va rendir a l’enemic i més del 90% d’aquestes tropes van ser utilitzades pels invasors japonesos per atacar les zones alliberades. Aquest mateix any, l’Alemanya atacaria l’URSS i el Japó, els Estats Units i el Regne Unit al Pacífic. La preocupació principal del PCX era, llavors, la consolidació de les regions sota el seu control, invertint esforços en la guerra però també en la formació i educació de la seva militància.

Així que avançava la contesa, els Estats Units van explicitar el seu suport al KMT i el seu rebuig al PCX, i van confiar

32

al primer la tasca de restauració de la unitat del país després de la derrota del Japó, que ja se sotjava a l’horitzó. Les quatre grans famílies xineses (Chiang Kai-shek, Tse-veuen Soong, H. H. Kung i els germans Chen Lifu i Chen Guofu) feien pinya al voltant de la política nord-americana. No obstant això, aquest aval no va funcionar en els camps de batalla, on les hosts del govern nacionalista, a diferència del que passava en altres llocs de món, anaven de derrota en derrota.

La percepció social de l’increment de la corrupció i de la submissió del KMT a l’estratègia nord-americana, així com de la seva incapacitat en altres plans, va aïllar a la formació nacionalista, mentre que altres sectors democràtics fugien del seu entorn per buscar recer al costat del PCX. Anticipant-se a la fi de la guerra, el PCX va exigir al KMT la formació d’un govern democràtic de coalició que posés fi a la dictadura. Els Estats Units confiaven que, després de la derrota del Japó, el PCX lliuraria el seu exèrcit a canvi de l’obertura democràtica del KMT. Uns i altres van acabar descartant la proposta del PCX. El PCX arribava a aquest moment amb una situació interna folgada. L’«esperit de Yan’an», conjugat amb els sacrificis derivats de la guerra, va solidificar una estructura que, a poc a poc, s’havia desembarassat de la tutela de la Internacional Comunista (representada en aquells anys per Wang Ming) per acreditar una unitat ideològica i política més precisa al voltant de la idea d’«aplicar el marxisme a les condicions concretes de la Xina».

Mao, al capdavant de la Comissió General d’Estudi, va escriure importants articles i discursos, que van exercir una notable influència en la plasmació d’un determinat estil mili-

33

tant al PCX. En el seu llibre La nova democràcia, publicat el gener de 1940, teoritza sobre les dues etapes de la Revolució Xinesa: la de la nova democràcia i la socialista, i assegura que, en la primera, el Partit havia d’adoptar un programa polític, econòmic i cultural diferent tant del capitalisme com del socialisme. La publicació es considera clau per enfortir la unitat ideològica i unificar les línies polítiques aplicades a les diverses regions alliberades.

La insistència de Mao de partir de la realitat i de no copiar mecànicament experiències estrangeres es va convertir en un mantra recurrent. La idea «buscar la veritat en els fets», combatre el sectarisme, criticar l’«estil de clixé» al Partit, etc., van passar a formar part del vademècum ideològic del PCX. Van assentar un mètode d’anàlisi i estudi dels problemes, amb examen crític i autocrític de les circumstàncies i la seva naturalesa, que ha perviscut fins avui dia i es considera un recurs de vital importància per forjar consensos i prendre decisions.

A Yan’an, Mao va acreditar el seu lideratge en la definició ideològica del PCX i la seva originalitat, un procés que va discórrer en paral·lel al reconeixement de la seva primacia interna, quan va ser escollit president del Buró Polític i del secretariat del Comitè Central del PCX. Tot això establiria el «pensament de Mao Zedong», és a dir, una teoria adaptada a les condicions de la Xina i que havia de servir al PCX per aconseguir la victòria en la revolució.

Paradoxalment va ser Wang Jiaxiang, integrant del grup dels «28 bolxevics» que liderava Wang Ming, qui va usar per primera vegada aquest concepte que tanta repercussió tindria els anys següents. Wang Jiaxiang, després de 1949,

34

seria ambaixador a Moscou i el primer responsable del departament internacional del PCX. Amb la Internacional Comunista dissolta, el PCX es va lliurar de la santificació de l’experiència soviètica i va unificar els criteris al voltant de les idees expressades per Mao Zedong. Desprendre’s de la dependència de les ordres dictades per altres països o per tal o qual centre internacional de direcció i trencar els aclucalls que imposava la concepció soviètica de la revolució, erigida com a atribució dogmàtica indefugible per a qualsevol comunista a qualsevol part del món, va emancipar el PCX i el va alliberar per decidir les seves línies, orientacions i polítiques, ajustades a la pròpia realitat.

L’autocrítica, la integració de la teoria amb la pràctica i l’estret lligam amb les masses van ser entronitzats com els factors determinants de l’estil polític del PCX i el pensament de Mao va ser erigit com a guia ideològica incontestable.

A més, Mao va ser reconegut com el màxim líder del PCX. Així i tot, el PCX va reconèixer expressament que el paper de l’URSS havia estat decisiu per a la derrota del feixisme i de l’imperialisme, «una veritat d’extraordinari abast». Així com, també, la importància de l’ajuda proporcionada per la III Internacional als comunistes xinesos.

Quan el VII Congrés del PCX es va celebrar a Yan’an, entre l’abril i el juny de 1945, disset anys després de l’anterior congrés, els efectius del Partit ascendien a 1.210.000 membres. Les zones alliberades ja eren dinou, amb gairebé 100 milions de persones sota la seva administració. El seu exèrcit incorporava gairebé un milió d’homes i comptava amb una milícia popular de més de dos milions que simultaniejaven

35

la defensa amb la producció. La guerra havia proporcionat al PCX les capacitats necessàries per reforçar la seva unitat i implantació, i també la seva experiència i capacitació, atributs indispensables per a la contraofensiva final.

Unes setmanes després d’aquest congrés, la declaració de Potsdam instava el Japó a la rendició incondicional, que es produiria el 14 d’agost, després del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki.

Els anys de guerra lliurats per la Xina contra el Japó van ser molt importants per al PCX, en primer lloc, per la seva destacada contribució a la victòria del país, la primera en més de cent anys contra un invasor imperialista; en segon lloc, perquè va originar grans canvis en la correlació de forces polítiques internes, fet que va operar clarament a favor seu; i, en tercer lloc, perquè va ser un període decisiu per conformar l’ideari del PCX, adaptat a la pròpia realitat xinesa i cristal·litzat en el «pensament de Mao Zedong», que partia d’un diagnòstic inequívoc, el de la incorrecta orientació per part de la Internacional Comunista i la demostració pràctica que el món objectiu de la Xina només pot ser conegut veritablement pels xinesos, i per ningú més.

Finalitzada la guerra contra el Japó, la incògnita era com es desenvoluparia la situació a la Xina. Chiang Kai-shek, amb el suport exterior, va tornar a aconseguir una posició de domini. Els Estats Units es van bolcar en el seu suport per liquidar el PCX, confiats en la seva superioritat numèrica i material, de significació de les seves zones ocupades, tant en població com en recursos. A canvi d’aquest suport, els Estats Units rebien importants privilegis de tota mena, fins

36

al punt de presentar-se àcidament com el relleu de l’ocupant japonès.

Les negociacions de pau entre el KMT i el PCX, amb participació nord-americana, van durar un mes i mig i van comptar amb la implicació directa de Mao i Chiang Kai-shek.

Van culminar amb l’acord per a la celebració d’una conferència consultiva política amb participació de representants dels diversos partits i personalitats públiques. Hi va haver dos assumptes que van quedar sobre la taula, sense acord i per a una altra ocasió: la supressió del poder polític del PCX a les zones sota el seu control i també la dissolució del seu exèrcit. Al mateix temps que negociava, el KMT pressio­ nava el PCX amb la mobilització dels seus soldats, fet que provocava ofensives a les zones sota el seu control, que van ser rebutjades. Els Estats Units, el Regne Unit i l’URSS apel·laven al cessament dels conflictes interns i a la formació d’un govern unit i democràtic. Al mateix temps, però, els primers multiplicaven la seva ajuda militar al KMT alhora que desembarcaven al llarg de la costa xinesa per rebre la rendició japonesa i evitar que ho fes a l’Exèrcit Roig. Amb els seus avions i vaixells, els nord-americans van transportar més d’un milió de soldats de l’exèrcit de Chiang per envoltar les zones sota control comunista.

La celebració de la Conferència Consultiva Política el gener de 1946, precedida d’un armistici entre els dos bàndols de la guerra civil, va permetre un acord polític, que limitava el poder autoritari de Chiang Kai-shek i obria pas a la conformació d’un règim parlamentari, amb una Constitució que seria elaborada per una Assemblea Nacional. En l’ordre militar, un comitè integrat per representants del KMT, del

37

PCX i dels Estats Units reorganitzaria les forces armades.

Però aviat es va fer palès que aquests acords no eren sinó paper mullat per al KMT, que, amb suport total nord-americà (en teoria, amb un paper mediador a càrrec de George C. Marshall), es va preparar per desencadenar una guerra civil general.

En termes de poder militar i econòmic, el KMT era força superior al PCX. Aquesta circumstància i el suport decidit dels Estats Units, única potència nuclear en el món llavors, animaven la formació nacionalista a seguir el camí de la liquidació de les regions sota control de l’Exèrcit Roig. A més, Moscou temia que un enfrontament a la Xina comprometés l’URSS i els Estats Units, ja immersos de ple en una guerra freda que semblava inexcusable, postulant que el PCX s’incorporés al Govern del KMT i dissolgués les seves tropes per evitar que la Xina es convertís en camp de batalla d’una tercera guerra mundial.

Va ser en aquest context que Mao va referir-se a la famosa tesi que «tots els reaccionaris són tigres de paper», per relativitzar el pessimisme d’alguns, no cedir i argumentar el dret a l’exercici de la defensa pròpia: «És el poble qui és realment poderós», deia. En suma, el PCX no es va acovardir; va fer front a l’ofensiva de les tropes del KMT, va desenvolupar una guerra de moviments amb les seves forces concentrades i va consolidar el seu domini i prestigi a les zones camperoles. Una a una, les ofensives del KMT, primer indiscriminades, després selectives, van ser derrotades. Mao va assenyalar una encertada orientació militar, basada a no defensar ciutats o localitats sinó a aniquilar els enemics, entrant en combat només per guanyar, i va evitar batalles a la ventura. Moltes

38

zones sota el seu control van ser evacuades, però això li va servir per minorar les seves pèrdues i enfortir-se. Mentrestant, les zones dominades pel KMT semblaven una colònia dels Estats Units, i les seves tropes reproduïen les atrocitats d’un altre temps, a l’empara dels privilegis atorgats per Chiang Kai-shek a canvi del seu suport.

En aquest context, Chiang Kai-shek va maniobrar per crear una Assemblea Nacional sota el seu control, que va adoptar una Constitució, i va donar l’esquena a la Conferència Consultiva Política, que havia pactat amb el PCX. La divisió política del país s’havia consumat plenament. Juntament amb els moviments militars, la iniciativa va esvair tota esperança d’arranjament pacífic. Aquesta radicalització va destrossar igualment els partidaris d’un «tercer camí» que es mostrava intransitable.

La tardor de 1947 el PCX, en plena ofensiva estratègica contra un KMT que havia fracassat tant amb les seves ofensives generals com concentrades, Mao va formular un pla d’acció per assestar el cop definitiu a Chiang Kai-shek: formar un front únic nacional, detallar el seu programa econòmic o sintetitzar els principis militars van ser els arguments per reordenar el mateix Partit, per tal de preparar-lo per a un últim esforç. Mao va formular els cinc problemes principals de la política del PCX: la guerra, la consolidació del Partit, la reforma agrària (en la qual tindria un paper important Xi Zhongxun, el pare de Xi Jinping i, en aquells dies secretari del buró del nord-oest), la indústria i el comerç, i la repressió de la contrarevolució. En paral·lel a la posada a punt del PCX, aquest es va esforçar per atreure altres forces cap a

39

la seva política, fent créixer l’aïllament del KMT. La guerra arribava a un punt crucial.

A finals d’abril de 1948 el PCX cridava a convocar una nova Conferència Consultiva Política per consolidar la simpatia d’aquestes forces i el seu lideratge entre elles. Alea jacta est. El KMT anava camí de la ruïna total en el front polític i en el bèl·lic. El març de 1949 el PCX va apel·lar a traslladar-se del camp a les ciutats. Des de 1927, Mao havia assenyalat com a tasca principal del Partit acumular forces al camp, per envoltar les ciutats i capturar-les després. Pas a pas, es va anar culminant aquest procés. Ara, el centre de l’activitat del Partit radicaria en les ciutats per dirigir el camp.

Chiang Kai-shek, davant l’evolució dels esdeveniments, va aparentar retirar-se de la vida política i va confiar a Li Dsung-ien la gestió d’una crida a la pau que el PCX va recollir. Les negociacions, però, no van fructificar. L’Exèrcit Roig va prosseguir el seu avenç, alliberant ja molts territoris de forma totalment pacífica.

La Conferència Consultiva es va reunir a Beijing una setmana abans de proclamar-se el triomf de la Revolució.

En el transcurs d’aquest esdeveniment Mao Zedong va pronunciar la famosa frase que «el poble xinès [...] s’ha posat dempeus». La sessió va aprovar el Programa Comú, en el qual es recull la definició de la República Popular de la Xina com un «Estat de nova democràcia», és a dir, de democràcia popular que implanta la «dictadura democràtica popular dirigida per la classe obrera». El programa inclou previsions en matèria de construcció econòmica (equilibri entre sector estatal i privat), sobre la qüestió nacional (igualtat de totes les nacionalitats) o la política exterior (antiimperialisme).

40

Durant un temps, el Programa Comú va funcionar com a Constitució provisional.

D’altra banda, la Conferència Consultiva també va donar forma al Govern, i Zhou Enlai va ser nomenat primer ministre, càrrec que exerciria fins a la seva mort (1976). Mao va ser designat president del Govern. En la mateixa sessió, es va aprovar canviar el nom de Beiping per Beijing i es va fixar com a capital del nou Estat. La conferència va finalitzar el 30 de setembre i, l’endemà, es va proclamar la República Popular de la Xina a la plaça de Tiananmen davant una multitud de diversos centenars de milers de persones.

El nou Estat estaria dirigit pel PCX. En el Programa Comú es defineix que la direcció econòmica de l’Estat és de tipus socialista. Mao aleshores va assenyalar diverses vegades que la nova república havia de seguir l’exemple de l’URSS, avançar cap al socialisme i el comunisme i que, per tant, havia de mantenir-se fermament al costat de l’URSS, a la banda del socialisme. Però també va assenyalar que, en aquell període històric, la Xina havia de permetre encara l’existència de la burgesia nacional. En aquest aspecte hi havia una diferència substancial entre la democràcia popular xinesa i la democràcia popular dels països de l’Europa sud-oriental, una diferència fonamentada en les diferents condicions històriques.

El Partit, fundat el 1921, pràcticament des de 1927 no va deixar mai de mantenir un cert nivell de guerra revolucionària, de manera que l’organització armada va ser la seva principal forma de lluita, amb els seus fluxos i refluxos.

Els lustres transcorreguts des de llavors van conformar un període vital de «comunisme militar» que els seus principals quadres havien experimentat i que havien permès acumular

41

altes dosis de sacrificis i disciplina que tindrien el seu efecte en l’evolució de l’acció de govern durant els anys següents.

EL MAOISME DESPRÉS DE 1949 El PCX acostuma a presentar el triomf de la revolució com una victòria del pensament de Mao Zedong, el més important esdeveniment en els annals de la història mundial després de la Revolució d’Octubre i la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Internacionalment, va canviar la configuració política mundial; internament, es tancava un llarg període de més de cent anys durant els quals la subjugació del poble xinès precipitava el país a la més absoluta decadència. La seqüència de guerres civils i guerres contra els agressors estrangers havia arribat a la seva fi per obra i gràcia d’un poble que, de nou, s’havia posat dempeus.

Fins i tot després d’haver proclamat la nova república, durant un temps va haver de fer front a prop d’un milió d’efectius militars del KMT que oposaven resistència al sud-oest, sud de la Xina i les illes del litoral. Fins a l’abril de 1950 no aconseguiria expulsar-los de l’illa de Hainan. L’octubre de 1951, l’EPA entraria al Tibet. Els seus partidaris encara esperaven la intervenció auxiliadora de l’imperialisme per capgirar la seva derrota. En el pla internacional, davant l’Organització de les Nacions Unides (ONU) el lloc de la Xina seguia en poder del KMT, amb l’aval dels Estats Units. Moscou, com era de preveure, es va convertir en el principal aliat de la Xina, però els dirigents soviètics encara no havien sortit

42

de la seva sorpresa pel ràpid triomf del PCX, una victòria amb la qual no comptaven, i seguien tenint dubtes en el terreny polític.

El febrer de 1950, amb la participació de Mao i Stalin, es va signar a Moscou el Tractat Sinosoviètic i altres acords en matèria de ferrocarrils i ports, a més de la concessió d’importants crèdits a la Xina. El PCX aleshores es reivindicava modelat en el motlle del Partit Comunista de la Unió Soviètica tot i que, al mateix temps, capaç d’encertar en el traçat teòric i pràctic de la Revolució Xinesa, la qual cosa li havia permès guanyar experiència en les tres qüestions fonamentals per triomfar: el front únic, la lluita armada i l’edificació del Partit. Assumia com a propis els principis generals del marxisme-leninisme, però, paral·lelament, reivindicava el valor de la pràctica concreta de la Revolució Xinesa, una mena de nou desenvolupament del marxisme-leninisme resultat de la seva adaptació a les condicions particulars, que no existeixen en els països europeus, on no es tracta de lluitar contra el capital, sinó contra les supervivències de l’Edat Mitjana, com va dir Mao. Per tant, el PCX havia d’estudiar de forma independent aquests problemes i resoldre’ls sense confiar en cap fórmula copiada d’algun país estranger.

D’altra banda, el nou Govern tenia davant seu un país delmat, endarrerit i esfilagarsat per múltiples crisis que afectaven tots els àmbits: recessió, atur, inflació i alça de preus, caos econòmic, bloqueig del transport, etc. El principal avantatge era la legitimitat proporcionada per la victòria i l’enorme cabal d’esperança albergat per la societat xinesa que conferia al PCX i els seus aliats un període de gràcia que havien d’administrar amb saviesa. Una de les primeres me-

43

sures va ser l’abolició dels privilegis econòmics de què gaudia l’imperialisme a la Xina en virtut dels tractats desiguals.

Es va recuperar el control de la duana xinesa, del comerç exterior i de les divises.

Per normalitzar la situació econòmica i financera, el PCX va orientar les primeres mesures governamentals cap a l’estabilització, propiciant un major control del capital especulatiu, prohibint la lliure circulació de les barres d’or, monedes de plata i monedes estrangeres, i establint el renminbi com a única moneda legal. A més, va disposar altres mesures per garantir la concentració de la part principal dels ingressos estatals en mans de les autoritats centrals amb l’objectiu de finançar l’acció de govern i propiciar la concentració dels recursos dispersos. El major ordre, equilibri i centralització van anar obrint camí a l’estabilitat, en primer lloc, dels preus i dels mercats.

L’objectiu del PCX en aquesta primera etapa de transició, concebuda amb una durada inicial d’uns tres anys, confluïa en tres objectius: reforma agrària, recuperació de l’equilibri en la indústria i el comerç i ajust en els organismes estatals. Mao va enunciar llavors com a principi la idea de «no atacar en les quatre direccions», és a dir, no crear-se massa enemics, de manera que l’avenç no desfermés oposicions infranquejables, tendència difícil de reseguir en un escenari tan complex i en el qual la incertesa pesava com una llosa sobre els segments més reticents de la societat cap al nou procés que vivia el país. La contemporització amb la burgesia nacional, a la qual no es pretenia espantar ni eliminar, sinó tot el contrari, prenia especial valor. La seva participa-

44

ció era molt convenient i necessària per desenvolupar una economia nacional feble en extrem.

El rumb traçat per endreçar la situació interna es va veure alterat per l’esclat de la guerra a la península de Corea el juny de 1950. La RPX encara no tenia un any de vida, però no podia quedar-se asseguda de braços plegats davant la irrupció al país veí de tropes nord-americanes sota l’embolcall de «tropes de l’ONU» comandades pel general Douglas MacArthur, en aquell temps comandant en cap de les tropes dels Estats Units a l’Extrem Orient. Quan a principis d’octubre les tropes nord-americanes van creuar el paral·lel 38 avançant cap a la frontera coreano-xinesa, Beijing va decidir implicar-s’hi amb l’enviament de tropes per paralitzar la seva acció i mesurar les forces amb l’exèrcit més poderós del món. Una altra vegada, l’URSS va decebre Mao: Moscou es va comprometre a enviar forces aèries com a suport, però va canviar de criteri quan va arribar el moment. No obstant això, la irrupció de més de 300.000 soldats de l’Exèrcit Roig, entre els quals figurava el primogènit de Mao (Mao Anying), els va obligar a retrocedir fins al sud del paral·lel 38. L’armistici es va signar el 1953, i a Beijing celebraven la fi del mite de la invencibilitat dels Estats Units. A poc a poc els voluntaris xinesos van anar tornant al seu país, fet que va culminar el 1958. El fill de Mao, que servia a les ordres del comandant Peng Dehuai, va rebre sepultura a Piongiang. Hi ha qui relaciona l’animositat de Mao contra Peng en controvèrsies posteriors amb la mort del seu fill a Corea.

En paral·lel a la guerra a la península coreana, el PCX va promoure en l’àmbit intern la reforma agrària, qüestió naturalment essencial en un país bàsicament agrícola, i la

45