Issuu

El senyor R. Childan s’havia passat una setmana neguitós esperant el correu. Però la remesa urgent dels Estats de les Muntanyes Rocoses no arribava. Quan va obrir la botiga divendres al matí només va trobar-se cartes a terra sota la ranura de la bústia i va pensar: Un client se m’enfadarà. Es va servir un te instantani de la màquina de cinc cèn tims de la paret, va agafar l’escombra i va començar a fer net. De seguida Artesania Americana SA va quedar a punt per obrir, neta i polida, amb la caixa registradora plena de canvi, un gerro de calèndules acabades de collir i la ràdio engegada de fons. A fora, per Montgomery Street, homes de negocis s’afanyaven cap a l’oficina. Més enllà, passava el funicular; en Childan es va aturar a mirar-se’l a pler. Dones amb vestits llargs de seda de coloraines… També se les va mirar. Va sonar el telèfon. Es va girar per agafar-lo.

Recordi que va prometre que me’l tindria per aquesta set mana. –La veu era repel·lent i brusca, gairebé mal educada, gairebé oblidant les maneres.– Que no li vaig deixar una paga i senyal, amb aquesta condició? És un regal, ho sap? Ja l’hi vaig explicar. Per a un client. –He fet tot el seguiment –va començar en Childan–a costa meva, senyor Tagomi, de l’encàrrec promès, que com vostè sap es produeix fora d’aquesta regió, i per tant… En Tagomi va interrompre’l: –O sigui que no ha arribat. –No, senyor Tagomi. Silenci glaçat. –No puc esperar més –va dir en Tagomi. –Esclar, senyor. En Childan es va entretenir a mirar per la finestra de la botiga el dia càlid i lluminós i els edificis d’oficines de San Francisco.–Busqui’m

–Bon dia –va respondre-li una veu familiar. Se li va encongir el cor.– Soc el senyor Tagomi. Voldria saber si ja li ha arribat el meu cartell de reclutament de la Guerra Civil.

alguna altra cosa, doncs. Alguna recomanació, senyor Childàn? En Tagomi va pronunciar malament expressament el seu cognom; un insult tolerat però que feia mal a les orelles d’en Childan. El posava a lloc i li recordava l’horror de la situació que patien. Les aspiracions, pors i turments d’en Robert Childan van aflorar i van sortir a la llum, el sobrepassaven,

9 el deixaven sense paraules. Va quequejar, la mà del telèfon li suava. La botiga feia olor de calèndules; la música continuava sonant, però a ell li semblava que s’enfonsava en un mar–Bé…llunyà.–va aconseguir mormolar–. Una manteguera. Una màquina de fer gelats del 1900. –La ment es negava a pensar. Just quan te n’oblidaves, just quan t’enganyaves. Tenia trenta-vuit anys i recordava els anys d’abans de la guerra, els altres temps. Franklin D. Roosevelt i l’Exposició Universal: aquell món millor d’abans.– Li podria enviar uns quants articles interessants a l’oficina –va murmurar. Van quedar a les dues del migdia. Hauré de tancar la botiga, va pensar, mentre penjava. No hi tenia més remei. Havia de quedar bé amb clients com el senyor Tagomi: el negoci en depenia. Es va aixecar tremolant i es va adonar que algú –una parella– havia entrat a la botiga. Uns joves, un noi i una noia, guapos tots dos, ben vestits. Ideals. Es va tranquil·litzar i es va moure amb ofici, com si res, cap a ells, somrient. S’havien ajupit per mirar de prop un aparador, van agafar un cendrer preciós. Casats, va pensar. De la Ciutat de les Boires Intricades, dels nous gratacels exclusius que dona ven a –HolaBelmont.–vadir,

i es va sentir millor. Li van somriure sense superioritat, només amabilitat. Els seus aparadors –que realment eren dels millors de la Costa– els havien deixat em badalits. Ho va veure i ho va agrair. Ells ho van entendre.

–Quants dies seran per aquí? –va preguntar–. Per la nostra San Francisco? –Estic destinat aquí indefinidament –va respondre el jove–. Amb la Comissió Planificadora d’Investigació d’Estàndards de Vida en Zones Desventurades.

En Childan va fer una reverència espontàniament.

–Les seves arracades –va mormolar–. Que potser les va comprar aquí? –No –va dir–. Al meu país. En Childan va assentir. Aquí no hi havia art contemporani nord-americà; en una botiga com la seva només s’hi podia exposar el passat.

–Té peces realment excel·lents, senyor –va dir el jove.

Se’l miraven amb la calidesa del vincle humà però també del delit compartit cap als objectes que venia, els seus gus tos i plaers compartits. Li agraïen que tingués coses com aquelles perquè ells les poguessin veure, agafar i examinar, encara que no les acabessin comprant. Sí, va pensar, saben a quina botiga són; res de porqueries per als turistes, res de plaques de fusta on hi posa muir woods, marin county, eap, ni anuncis graciosos, anells de joguina, postals o vistes del pont. Especialment la noia, que tenia uns ulls grossos i foscos. Que poc que em costaria, va pensar en Childan, enamorar-me d’una noia com aquesta. I quina tragèdia seria, la meva vida –com si no m’anés prou malament. Els cabells negres i elegants, les ungles pintades i a les orelles, unes arracades llargues d’aram, fetes a mà.

N’estava orgullós. No era un militar. No era un d’aquests grollers reclutes mastegaxiclets amb cara de pagès garrepa que es passegen amunt i avall per Market Street, bavejant davant dels cabarets de pit i cuixa, els cinemes porno, les galeries de tir, els clubs barats amb fotos de rosses madures que s’agafen els mugrons amb els dits arrugats i miren lascivament, els antres de jazz que proliferaven per la part baixa de San Francisco, barraques tronades de llauna i fusta que havien brotat de la runa abans i tot que caigués l’última bomba. No, aquest home era de l’elit. Culte, educat, en cara més que el senyor Tagomi, que, al capdavall, era un alt comandament en missió comercial a la costa del Pacífic. En Tagomi ja era gran. S’havia educat en l’època del Gabinet de–QueGuerra.els agradaria alguna peça d’art tradicional per rega lar? –va preguntar en Childan–. O potser per decorar el seu nou pis mentre s’estan aquí? Si fos així… El cor li va fer un salt. –L’ha encertat –va dir la noia–. Estem començant a deco rar-lo. Dubtem una mica. Creu que ens podria assessorar? –Podria visitar el seu apartament, sí –va dir en Childan–. Duria unes quantes caixes i podria fer-los suggeriments segons els diferents espais, al seu gust. Aquesta és la nostra especialitat, evidentment –va abaixar la vista per amagar l’entusiasme. Es podia tractar de milers de dòlars.– Els puc ensenyar una taula de Nova Anglaterra, d’auró, sense claus, amb els encaixos de fusta. D’una bellesa i un valor

I un mirall de la guerra del 1812. També tinc art aborigen: unes catifes de pèl de cabra, amb tints vegetals.

–Molt bé –va dir en Childan, amb entusiasme–. Miri, senyor, tinc un mural de l’època del New Deal, original, en planxes de fusta, quatre parts, amb un retrat d’Horace Greeley. Una peça de col·leccionista d’un valor inestimable.

–Renoi –va dir l’home amb els ulls encesos.

–Renoi. –I ara escolti: una fotografia autografiada de Jean Harlow. L’home va fer uns ulls com unes taronges.

–Jo prefereixo l’art urbà –va dir l’home.

–Posem dia i hora? –va dir en Childan, aprofitant l’avinentesa. Es va treure el bolígraf i la llibreta de l’infern de l’americana.– Si em diuen el seu nom i adreça, senyors…

12 immensos.

Quan la parella va sortir, en Childan es va quedar mirant el carrer amb les mans a l’esquena. Alegria. Si tots els dies tanqués negocis com aquest… Però anava més enllà, no era un simple negoci i que la botiga anés bé. Era l’oportunitat de conèixer una parella de joves japonesos i que el tractessin com una persona i no com un ianqui, o com a mínim com un comerciant que ven objectes d’art. Sí, aquells joves, la generació que pujava i no recordava l’època d’abans de la guerra, ni fins i tot la guerra, eren l’esperança del món. L’estatus no els importava.

–I un gramòfon Victrola del 1920 convertit en moble bar.

Però tremolava igualment de por quan s’imaginava que trucava a la seva porta. Va llegir el que havia escrit. Els Kasoura. El farien entrar, segur que li oferirien te. Faria el que toca? Sabria comportar-se en cada moment? O faria el ridícul, com un animal, amb un pas en fals? La noia es deia Betty. Se la veia tan comprensiva, va pensar. Tenia una mirada simpàtica i dolça. Segur que, fins i tot durant la seva curta estada a la botiga, havia pogut captar les seves esperances i derrotes. Les seves esperances… De sobte es va marejar. Quines aspiracions tenia, que fregaven la insensatesa sinó el suïcidi? Però n’hi havia, de relacions entre japonesos i ianquis, encara que normalment eren entre un home japonès i una ianqui. La idea el va espantar. I és casada. Va treure’s del cap aquells pensaments involuntaris i es va posar a obrir el Vacorreu.veure que les mans encara li tremolaven. Aleshores va recordar la cita que tenia a les dues amb el senyor Tagomi i el tremolor es va aturar: els nervis es van tornar determinació. He de trobar alguna cosa digna, es va dir. On? Com? Què? Una trucada. Contactes. Recursos de comerciant. Localit zar un Ford del 1929 totalment restaurat, amb capota de tela negra i tot. Jugada mestra per assegurar-me la clientela per sempre. Descobrir, al fons d’un graner d’Alabama,

S’acabarà, va pensar en Childan. Algun dia. La mateixa idea d’estatus. Ni governats ni governants: només persones.

Guanyar-me una reputació en els cercles d’entesos del Pacífic, sense excloure les illes Natals.

A la seva habitació de Hayes Street, en Frank Frink jeia al llit rumiant com aixecar-se. El sol entrava per les persianes i tocava la pila de roba que havia caigut a terra. Com les seves ulleres. Les trepitjaria? He d’arribar al lavabo per un altre camí, va pensar. Arrossegar-se o rodolar. Tenia mal de cap però no estava trist. No miris mai enrere, va decidir. Hora? El rellotge de la calaixera. Dos quarts de dotze! Mare meva. Però no es va moure. M’han acomiadat, va pensar. Ahir l’havia cagat a la fàbrica. Va parlar-li malament sense voler al senyor Wyndam-Matson, que tenia una cara plana amb un nas socràtic, duia anell de diamants i crema llera d’or. En altres paraules, era poderós. Un monarca. Hi donava voltes però no tenia el cap clar. Sí, va pensar, i ara em posaran a la llista negra; no tinc res a pelar. Quinze anys d’experiència a la merda. I ara s’hauria de presentar a la Comissió de Justificació dels Treballadors perquè revisessin la seva categoria professio nal. Com que mai havia tret l’aigua clara de la relació d’en

14 embalat, un avió trimotor en perfecte estat, etcètera. Treure’m de la màniga el cap momificat de Buffalo Bill, inclosa la cabellera blanca i flotant, un artefacte nord-americà sen sacional.

Per inspirar-se, es va encendre un cigarro de marihuana de l’excel·lent marca País dels Somriures.

Wyndam-Matson amb els pinocs –el govern titella dels blancs a Sacramento–, no podia fer-se la idea de la capacitat d’influència que tenia el seu expatró en les autoritats reals, els japonesos. La CJT era dels pinocs. Es trobaria quatre o cinc cares blanques i revingudes de mitjana edat, a les ordres d’en Wyndam-Matson.

I encara pitjor: el Sud tenia un entramat de lligams econòmics, ideològics i ves a saber què més amb el Reich. I en Frank Frink era jueu.

Si no aconseguia justificar-se davant seu, hauria de fer cap a una de les Missions Comercials d’Im portació-Exportació que operaven des de Tòquio i que te nien oficines per tot Califòrnia, Oregon, Washington i les parts de Nevada incloses en els Estats Units del Pacífic. Però si allà no se’n sortia… El cap se li omplia de plans mentre jeia al llit mirant la vella làmpada del sostre. Potser es podria escapar als Estats de les Muntanyes Rocoses. Però tenien certa relació amb els EAP i podien extradir-lo. I al Sud? Va tenir una esgarrifança. Uf. Això sí que no. Era un home blanc, i per tant tindria moltes oportunitats de posicionar-se; de fet, més que aquí, als EAP. Però… No volia aquella mena d’estatus.

El seu nom de debò era Frank Fink. Havia nascut a la costa Est, a Nova York, i el 1941 l’havia reclutat l’exèrcit dels Estats Units, just després del col·lapse de Rússia. Quan els japonesos van fer-se amb Hawaii, el van enviar a la costa Oest. Quan va acabar la guerra, era aquí, en territori ocupat japonès. I encara hi vivia al cap de quinze anys.

Però un moment. N’hi va haver un, el senyor Omuro, que s’havia fet amb el control d’una gran zona de pisos de lloguer al centre de San Francisco i que durant una tempo rada va ser el propietari del pis d’en Frank. Era un mala peça, pensava. Un espavilat que mai feia reparacions, que partia les habitacions en habitacions cada vegada més petites, que apujava els lloguers… L’Omuro era un escanyapobres, so bretot s’aprofitava dels ex-soldats sense feina, amb una mà al davant i una altra al darrere, de la depressió de començament

El 1947, el Dia de la capitulació, diguem que va perdre els estreps. Com que odiava tant els japonesos, va jurar venjança: va enterrar les seves armes reglamentàries a tres metres sota terra, en un soterrani, ben embolicades i engreixades, a punt per a quan els seus companys i ell es revoltessin.

Però el temps ho cura tot i això no ho havia previst. Quan ara pensava en el gran bany de sang, la purga dels pinocs i els seus amos, li venien al cap aquells anuaris tacats de quan anava a l’institut, amb resums de les seves aspiracions juvenils: en Frank, “Peix Daurat,” Frink serà paleontòleg i promet casar-se amb la Norma Prout. La Nor ma Prout era la schönes Mädchen de la classe i realment havia promès casar-s’hi. D’això feia tant de temps, era com escoltar Fred Allen o veure una pel·lícula de W. C. Fields. Des del 1947 probablement havia vist o parlat amb siscents mil japonesos i les ganes de fer-los mal senzillament mai no s’havien materialitzat, un cop passats els primers mesos. S’havien tornat irrellevants.

17 dels cinquanta. De totes maneres, havia estat una missió comercial japonesa qui havia tallat el cap de l’Omuro per usurer. I avui en dia seria inaudita una violació semblant del dret civil japonès, rígid i dur, però just. Es devia a la incorruptibilitat dels oficials d’ocupació japonesos, especialment els que havien arribat després de la caiguda del Gabinet de Guerra. En recordar l’honestedat ruda i estoica de les Missions Comercials, en Frink es va tranquil·litzar. Fins i tot es podien espolsar en Wyndam-Matson com una mosca emprenyadora. Encara que fos el propietari de la Wyndam-Matson Corporation. O almenys això esperava. Suposo que confio realment en això de l’Aliança per a la Coprosperitat del Pacífic, es va dir. Curiós. Si recordava com havia començat, semblava realment una enganyifa. Propaganda buida. Però ara… Es va aixecar del llit i va anar al lavabo amb penes i treballs. Mentre es rentava i s’afaitava, va posar les notícies del migdia a la ràdio. –No ens burlem d’aquest esforç –deia la ràdio just quan va tancar l’aigua calenta un moment. No, no ho farem, va pensar, taciturn. Sabia de quin esforç parlava la ràdio. Però al capdavall, tenia una certa gràcia, la imatge dels alemanys cepats i malcarats caminant per Mart, per la sorra vermella que no havia trepitjat cap persona abans. Mentre es posava escuma a les galtes, en Frink va començar a cantar-se una sàtira a si mateix: Gott, Hen Kreisleiter. Ist

La ràdio va dir: –La Civilització de la Coprosperitat ha d’aturar-se i considerar si, en la nostra tasca per oferir una igualtat equili brada de deures i responsabilitats mutus combinada amb remuneracions…

–L’argot típic de la jerarquia governant, va apuntar en Frink.–… no hem perdut de vista el futur es cenari on es desenvoluparan els afers dels homes, ja siguin nòrdics, japonesos, negres… –No s’acabava mai. Mentre es vestia, va trobar-li gràcia a la seva sàtira. Fa un dia schön, tan schön. Però no hi ha res per respirar. Tanmateix, era un fet: el Pacífic no havia fet res per co lonitzar planetes. Estava concentrat –empantanegat, més aviat– en Amèrica del Sud. Mentre els alemanys conquistaven l’espai amb enormes sistemes robòtics de construcció, els japonesos encara cremaven jungles de l’interior del Brasil per construir-hi edificis de tova de vuit plantes per als exre clutadors. Quan els japonesos enlairessin la seva primera nau, els alemanys ja tindrien tot el sistema solar al sac i ben lligat. Els pintorescos llibres d’història d’abans expli caven que els alemanys havien perdut pistonada mentre la resta d’Europa enllestia els seus imperis colonials. De totes maneres, va reflexionar en Frink, aquesta vegada no aniria així: n’havien après.

dies vielleicht der Ort wo man das Konzentrationslager bilden kann? Das Wetter ist so schön. Heiss, aber doch schön…

Llavors, elaborar utensilis ben útils amb els ossos de les cames. Molt eficient, això de menjar-se la gent que no t’agrada però sobretot fer-ho utilitzant de vaixella el seu propi crani. Els primers tècnics! L’home prehis tòric amb bata blanca estèril en algun laboratori universi tari de Berlín, investigant altres usos dels cranis, la pell, les orelles o el greix humans. Ja, Herr Doktor. Miri què es pot fer amb un dit gros: es pot adaptar l’articulació al mecanis me d’un encenedor automàtic. Si Herr Krupp en pogués produir en quantitat…

En Frink va apagar la ràdio. Quan es va calmar, la va tornar a engegar.Mecagondeu, va pensar. Àfrica. Els fantasmes de les tri bus mortes. Escombrades per fer un país de… què? Qui ho sabia? Potser ni els arquitectes de Berlín. Colla d’autòmats, que construïen sense parar. Construir? Arrasaven. Ogres sortits d’una mostra de paleontologia, entestats a fer-se una copa del crani de l’enemic després que la família sencera n’hagi extret laboriosament el contingut –els cervellets crus–per menjar-se’ls.

La ràdio va dir: –… hem de considerar amb orgull, tanmateix, el nostre èmfasi en les necessitats físiques fonamentals de la gent de qualsevol estatus, les seves aspiracions subespirituals…

gegant, deserta…

I aleshores va recordar l’experiment nazi a l’Àfrica. La sang de les venes se li va glaçar un moment i després va tornar a Aquellacircular.devastació

Va dir, en veu alta:

Tant si m’han posat a la llista negra com si no, seria mortal si abandonés el territori ocupat pels japonesos i aparegués al Sud o a Europa, a qualsevol lloc del Reich.

Assegut al llit, amb una tassa de te tebi al costat, en Frink va agafar el seu exemplar de l’Yijing. Va treure els quaranta-nou bastonets de l’estoig de cuir. Va concentrar-se fins que va tenir els pensaments endreçats i les preguntes clares.

La ràdio va fer una pausa. En Frink, que es feia el nus de la corbata, també. Eren les ablucions matinals.

És aquí que he d’arribar a un acord amb ells, va adonar-se.

Aquest pensament l’horripilava: que aquell predecessor de l’home, aquell antic caníbal gegant ara tornés a proliferar, que tornés a regnar sobre la Terra. Ens hem passat un milió d’anys fugint-ne, va pensar en Frink, i ara ha tornat. I no com un simple adversari, sinó com a rei. –… condemnem –deia la ràdio, la veu d’aquells covards de Tòquio. Mare meva, va pensar en Frink, i en dèiem micos, d’aquestes civilitzades gambes garrelles que els agrada tan poc posar-se un forn de gas com fondre la dona per fer-ne cera.–… com hem fet sovint amb anterioritat, l’espantós malbaratament d’humans en aquest afany fanà tic que deixa el gruix de la població totalment fora de la le galitat –Ells, els japonesos, eren devots de la legalitat.–… com deia un sant occidental que tothom coneix: «Què en treu l’home de guanyar tot el món si hi perd la vida?»

Haig de fer les paus amb en Wyndam-Matson.

Un vuit. Quedaven eliminats la meitat dels seixanta-quatre hexagrames. Va dividir els bastonets i va obtenir la segona línia. No va trigar a tenir les sis línies, perquè n’era expert; tenia l’hexagrama al davant i no li va caldre consultar el llibre per identificar-lo. Era l’hexagrama Quinze. Ch’ien. Modèstia. Ah. Els humils s’aixecaran i els benestants s’enfonsaran, les famílies poderoses seran humiliades: no va haver de buscar-ne el text perquè se’l sabia de memòria. Era un bon auguri. L’oracle li donava un consellMalgratfavorable.això, estava un xic decebut. L’hexagrama Quin ze tenia un no-sé-què de ximple. Massa dòcil, massa bo. Evidentment que havia de ser modest. Però potser sí que li donava alguna idea. Al capdavall, no tenia cap poder sobre en W-M. No podia obligar-lo a contractar-lo un altre cop. L’únic que podia fer era adoptar el punt de vista de l’hexa grama Quinze; era un d’aquells moments que s’ha de demanar, esperar i tenir fe. I el cel, pel seu compte, l’elevaria fins a la seva antiga feina o fins i tot alguna cosa millor. No tenia línies per llegir, ni nous ni sisos: era estàtic. Ja es tava, no passava a un segon hexagrama. Una altra pregunta, llavors. Es va preparar i va dir en veu–Tornaréalta: a veure la Juliana?

–Com m’aproximo a en Wyndam-Matson per fer-hi lesVapaus?escriure

la pregunta a la tauleta i va començar a manipular els bastonets fins a formar la primera línia, el co mençament.

Potser fins i tot havia deixat els EAP. O els seus amics tampoc en sabien res o no n’hi deien res. Va manipular ràpidament els bastonets, concentrat en els càlculs. Quantes vegades havia fet preguntes sobre la Juliana, preguntes de tota mena? Va aparèixer l’hexagrama, fruit dels moviments fortuïts dels bastonets. Per atzar, sí, però un atzar arrelat al moment particular que vivia; la seva vida estava lligada amb les altres vides i partícules de l’univers. L’hexagrama necessari que il·lustrava la situació amb un pa tró de línies contínues i discontínues. Ell, la Juliana, la fàbrica de Gough Street, les missions comercials imperants, l’exploració dels planetes, els bilions d’amuntegaments químics de l’Àfrica que ja no eren ni cadàvers, les aspiracions dels milers de persones que malvivien a les barriades laberínti ques del voltant, les criatures embogides de Berlín, de rostre tranquil i plans demencials –tots connectats en el precís moment que es llencen els bastonets per seleccionar l’ensenyança justa d’un llibre nascut al segle XXX aC. Un llibre elaborat pels savis de la Xina durant cinc mil anys, garbellat, perfeccionat, una superba cosmologia –i ciència–codificada abans que Europa hagués après a dividir.

L’hexagrama. El cor se li va encongir. Quaranta-quatre. Kou. Anar a la trobada. El judici solemne. La dama és pode rosa. Hom no s’hauria de casar amb una dama així. Altre cop li sortia relacionat amb la Juliana.

22 Era la seva dona. O més aviat, exdona. La Juliana se n’havia divorciat feia un any i feia mesos que no la veia; de fet, no sabia ni on vivia. Segur que se n’havia anat de San Francisco.

23 Oy vey, va pensar, arrepapant-se. La Juliana no em convé, ja ho sé. No preguntava això. Per què m’ho ha de recordar, l’oracle? Mala sort, haver-la conegut i haver-me’n enamorat.LaJuliana, la dona més guapa amb qui s’havia casat. Celles i cabells negres com el sutge; traces de sang espanyola que repartien colors purs, fins i tot als llavis. Caminava amb passa silenciosa i àgil, duia sabates gastades de quan anava a l’institut. De fet, tota la seva roba semblava tronada i vella, rentada moltes vegades. Havien estat pelats tant de temps que malgrat la seva planta, ella havia hagut de dur jersei de cotó, jaqueta de cremallera, faldilla marró de tweed i mitjons alts, i l’odiava perquè la feia semblar, li havia dit, una dona que jugava a tennis o (encara pitjor) que collia bolets al bosc.

Però fins i tot llavors, no podia veure-la com a res més que una creació divina literal, directa, que li havia

Però, per sobre de tot, el que l’havia atret de la Juliana era la seva cara de guillada: sempre rebia els desconeguts amb un somriure portentós i incòmode de Mona Lisa que els deixava descol·locats i no sabien si saludar-la o no. I era tan bonica que normalment la saludaven, i llavors ella s’es munyia. Al començament, ell pensava que simplement era curta de vista, però al final va arribar a la conclusió que re velava l’estupidesa profunda que s’amagava al seu interior. Així que aquella manera intermitent i absurda de saludar desconeguts el va acabar molestant, com la seva manera vegetal i silenciosa de moure’s, com si estigués fent coses misterioses.