Els tres electrocavallers
Hi havia una vegada un gran inventor-constructor que no parava d’enginyar uns dispositius increïbles i de crear els aparells més estranys. Va construir una màquina diminuta que cantava molt bé, i la va anomenar ocellot. Es va fer un segell amb el cor, i cada àtom que sortia de les seves mans portava aquella marca, així que després els savis quedaven molt estranyats quan trobaven en els espectres d’àtoms aquell coret fent pampallugues. Va construir moltes màquines útils, grosses i petites, fins que va tenir la gran pensada d’unir la vida amb la mort i així aconseguir l’impossible. Va decidir crear éssers racionals d’aigua, però no de la terrible manera que ja esteu pensant. No, la idea d’uns cossos tous i humits li era estranya, li feien fàstic com a tots nosaltres.
Va decidir crear de l’aigua uns éssers realment bells i savis, del tot cristal·lins. Va triar un planeta, molt allunyat de tots els sols, i del seu oceà glaçat en va escapçar muntanyes de gel i aleshores, d’aquell cristall muntanyós, en va tallar els
Crionides. S’anomenaven així perquè només podien existir en un fred terrible i en una buidor sense sol. En poc temps, van construir ciutats i palaus de gel, i com que només un bri d’escalfor podia significar la seva perdició, van capturar les aurores boreals en grans recipients transparents, i les feien servir per il·luminar-se els edificis. Com més fort era un, més aurores boreals tenia, citrines i argentades, i vivien feliços, i no s’estimaven tan sols sota aquella llum, sinó també sota la llum de les pedres precioses, perquè eren famosos per les seves joies. Eren fetes de gasos glaçats, tallats i polits. Els acolorien la seva nit eterna, una nit en què, talment esperits empresonats, cremaven aquelles allargassades aurores boreals, que eren com nebuloses encantades en blocs de cristall. Més d’un conquistador del cosmos volia aconseguir aquella riquesa, perquè Criònia era visible a una enorme distància, amb els seus flancs resplendents com una joia que giravolten lentament en un ras negre. Així que a Criònia arribaven aventurers que intentaven provar la seva fortuna bèl·lica. Hi va anar l’electrocavaller Llautat, que quan avançava era com si sonés una campana, però tot just va posar un peu en el glaç que aquest es va fondre de la calor, i ell es va sumir en les profunditats de l’oceà glaçat, les aigües es van tancar tot seguit i, igualment com un insecte en l’ambre, descansa per sempre més al fons dels mars crionides tancat en la seva tomba glaçada.
Però el destí de Llautat no va atemorir altres agosarats. Hi va anar després l’electrocavaller Ferrós, i després d’ha-
ver begut heli líquid, tot el seu interior de ferro va començar a borbollar, mentre que el gebre que li anava cobrint l’armadura el va convertir en una bola de neu. Però planant per sobre la superfície del planeta, es va inflamar pel fregament amb l’atmosfera, tot l’heli líquid es va evaporar amb un xiulet, i ell, tot roent, va caure a la roca glaçada que es va obrir a l’acte. En va emergir emanant vapor com si fos un guèiser en erupció, però tot el que tocava es convertia en un núvol blanc del que sortia neu. Així que va seure i va esperar a refredar-se, i quan els flocs de neu van deixar de fondre’s en els guardabraços de la seva armadura, va voler posar-se dempeus i començar a guerrejar, però l’oli se li havia solidificat a les juntures i ni tan sols va poder-se redreçar. I així seu fins ara, i la neu que li ha caigut damunt l’ha convertit en una muntanya blanca de la qual només sobresurt la punta esmolada del seu elm. Aquella muntanya rep el nom de la Ferrosa, i en el seu interior brilla una mirada glaçada.
El tercer electrocavaller, Quarsós, que durant el dia només es podia veure com una lent polida, i a la nit com un reflex de les estrelles, coneixia el destí dels seus predecessors. No tenia por que se li endurís l’oli a les articulacions, perquè no en tenia, o que les plaques de gel se li esquerdessin sota els peus, perquè podia ser tan fred com volgués. Només havia d’evitar una cosa, pensar massa, perquè això feia que se li escalfés el cervell de quars i el podria dur a la perdició. Però havia decidit que sense reflexionar salvaria la vida i que sortiria
vencedor dels Crionides. Va arribar al planeta, va fer un llarg viatge congelat a través de la llarga nit galàctica, i els meteorits de ferro que li fregaven el pit en el vol s’esmicolaven en trossos i ressonaven com cristalls. Es va asseure damunt de les blanques neus de Criònia, sota el seu cel negre com una cassola plena d’estrelles, i igual que un mirall transparent, va rumiar què calia fer, però la neu que hi havia al seu voltant va començar a ennegrir-se i a evaporar-se.
—Ai! —es va dir a si mateix Quarsós—. Això fa mala fila! Bé, només cal no pensar, i tot anirà bé!
I va decidir repetir-se aquella frase, qualsevol cosa que passés, perquè no demanava cap esforç intel·lectual, i gràcies a això no s’escalfava gens! Aleshores, Quarsós va avançar pel desert nevat, sense reflexionar tan sols per mantenir el fred. Va continuar endavant fins que va arribar als murs de gel de la capital dels Crionides, Frigídia. Va agafar embranzida i va colpejar els merlets amb el cap, en van saltar alguns trossos, però no va aconseguir res.
—Ho intentarem d’una altra manera! —es va dir a si mateix, i va pensar quant seria dos per dos.
I quan hi pensava, el cap se li va escalfar una mica, així que va tornar a colpejar aquell mur escantellat, però només va aconseguir fer-hi un forat petit.
—Massa poc! —es va dir—. Intentarem una cosa més difícil. Quant és tres per cinc?
Ara ja al seu cap hi havia un núvol espetarregant perquè la neu en trobar-se amb un pensament tan fort va comen-
çar a bullir, així que Quarsós es va fer una mica enrere, va agafar embranzida, va colpejar i va travessar de cap a cap el mur i, darrere d’ell, també dos palaus i tres cases menors dels Comtes Glaçats, va anar a raure a una gran escalinata, es va agafar a una barana d’estalactites, però els esglaons eren com una pista de patinatge. Es va incorporar ràpidament, perquè ja tot al seu voltant començava a desfer-se i de seguir així hauria rodolat per la ciutat cap a l’abisme i s’hi hauria glaçat pels segles dels segles.
—Així no farem res! Cal no pensar! Tot sortirà bé! —es va dir, i en aquell mateix moment les coses es van refredar.
Així doncs, va sortir del túnel de gel que havia fos, i es va trobar en una gran plaça il·luminada de totes bandes per aurores boreals, que centellejaven amb un color maragda i argentat de les columnes de cristall.
I va anar al seu encontre, centellejant com una estrella, Boreal, el cabdill dels Crionides, un cavaller enorme.
L’electrocavaller Quarsós va agafar forces, i es va disposar a atacar, i en topar tots dos hi va haver un terrabastall terrible, com quan xoquen dos icebergs enmig de l’oceà Àrtic. Va rodolar pel terra el braç dret refulgent de Boreal, d’un tall net, però es va mantenir serè, íntegre, es va girar per mostrar el seu pit, ample com un glaciar, al cap i a la fi era això, al seu enemic. Però aquest va tornar a agafar embranzida i va tornar estabornir-lo. El quars era més dur i més compacte que el gel, així que Boreal va esclatar amb un estrèpit, com si una allau baixés per la falda d’una muntanya,
i va jeure tot esmicolat a la llum de les aurores boreals que miraven la seva derrota.
—Ja és nostre! Endavant! —va dir Quarsós i va arrencar al vençut unes joies de gran bellesa: uns anells amb incrustacions d’hidrogen, fermalls titil·lants, però tallats de tres gasos nobles: argó, criptó i xenó. Però en admirar-los, es va escalfar de l’emoció, i també aquells brillants i safirs, fent un xiulet, van evaporar-se al seu tacte, i ja no podia tocar res, a banda d’algunes gotes de gebre que també es van evaporar d’immediat.
—Vaja! Tampoc puc entusiasmar-me. Què hi farem! Va, no hi pensem! —es va dir i es va endinsar en la ciutat que havia conquerit.
Des de lluny va veure una figura enorme que emergia. Era Albucius el Blanc, un general-mineral, al llarg de tot el seu ample pit penjaven unes condecoracions com fileres de caramells, i de través tenia la faixa amb la Gran Estrella del Gebre; aquell vigilant dels tresors reials impedia l’entrada de Quarsós, que va córrer cap a ell com una tempesta i s’hi va estavellar amb un estrèpit gelat. El príncep Asteroide, el senyor dels gels negres, va córrer a ajudar Albucius; aquí l’electrocavaller no hi tenia res a fer, perquè el príncep portava una armadura cara de nitrogen endurida amb heli. Desprenia tan fort el gel que Quarsós va perdre forces i els seus moviments es van debilitar, i les aurores boreals van empal·lidir de com aquella bufada del Zero Absolut es va estendre arreu. Quarsós es va posar dempeus, i pensava:
«Coi! Què està passant ara?», i com que va rumiar massa el cervell va començar a escalfar-se-li, el Zero Absolut va passar a tebi i als seus ulls l’Asteroide va començar a desmuntar-se amb uns trons que acompanyaven la seva agonia, fins que tota aquella massa de gel negre es convertia en aigua com si fossin llàgrimes baixant i al camp de batalla només hi va quedar un toll.
«Ja és nostre!», va dir-se Quarsós. «Ara no pensis, però si cal, pensa! Sigui com sigui, he de vèncer!»
I va continuar, les seves passes ressonaven com si algú colpegés cristalls amb un martell; i feia un terrabastall quan passava rabent pels carrers de Frigídia, i els habitants el miraven des dels ràfecs blancs amb desesperació als cors. Va escolar-se com un meteor furibund per la Via Làctia, quan al lluny va albirar una figura solitària, petita. Era el propi Barió, també anomenat Caraglaç, el savi més gran dels Crionides. Quarsós va agafar embranzida per destrossar-lo amb un sol cop, però aquest es va apartar i li va mostrar dos dits; Quarsós no sabia què podia significar allò, però va fer mitja volta i anà de pet cap al seu contrincant, però Barió va tornar a apartar-se i li va ensenyar ràpidament un dit. Quarsós es va estranyar una mica i va alentir el pas, encara que ja havia fet mitja volta i estava a punt d’agafar embranzida. Va posar-se a pensar, i l’aigua va començar a rajar de les cases veïnes, però ell no ho veia, perquè Barió li va mostrar un cercle amb els dits d’una mà i amb el polze de l’altra l’anava travessant un cop i un altre. Quarsós pensava tot el
temps què podien significar aquells gestos silenciosos, i es va obrir un buit sota els seus peus, va saltar-ne una aigua negra i ell mateix s’hi va enfonsar com una pedra, i abans que tingués temps de dir un altre cop: «Res, no s’ha de pensar!», ja havia desaparegut d’aquest món. Després els Crionides, salvats i agraïts a Barió, li van preguntar què volia dir amb aquells senyals que havia mostrat al terrible electrocavaller errant.
—Molt senzill —va respondre el savi—. Els dos dits signifiquen que som dos, ell i jo. Un, que d’aquí a no res només quedaré jo. Després li he mostrat amb el cercle que al voltant d’ell s’obriria el gel i que les profunditats del negre oceà se l’empassarien per sempre. Però el cavaller no n’ha entès cap ni una.
—Gran savi! —van exclamar els Crionides sorpresos—. Com és possible que li hagis fet aquests senyals a aquell agressor terrible?! Pensa què hauria passat si t’hagués entès i no se n’hagués estranyat gens! Aleshores no s’hauria escalfat el cap i no hauria caigut a aquell abisme insondable…
—Ai, ni per un moment he patit que passés això —va dir Barió Caraglaç amb un somriure fred—, sabia des del principi que no n’entendria res. Si hagués tingut un mínim de senderi, no hauria vingut fins aquí. Què en pot treure una criatura que viu sota el sol, de les joies de gasos i de les estrelles platejades de gel?
I ells van tornar a quedar admirats de la saviesa d’aquell savi i van marxar, tranquil·litzats, cap a casa seva, on els
esperava un agradable fred. Des d’aleshores, ningú més no ha intentat envair Criònia, perquè no hi ha prou estúpids en tot el món, encara que alguns afirmen que encara n’hi ha força, tan sols és que no saben trobar el camí.
Orelles d’urani
Hi havia una vegada l’enginyer Cosmogònic que aclaria les estrelles per vèncer la foscor. Va arribar a la Nebulosa Andròmeda, quan aquesta encara estava plena de núvols negres. D’immediat, es va posar a formar un gran remolí, i quan va començar a avançar, aleshores Cosmogònic va fer ús dels seus raigs. En tenia tres: un de vermell, un de lila i un d’invisible. Va llençar a aquella bola d’estrelles el primer raig i es va formar una enorme massa vermella, però a la nebulosa no es va fer més clar. Va punxar l’estrella amb el seu segon raig, fins que es va emblanquir. I va dir al seu deixeble: «Vigila-me-la!» i ell se’n va anar a encendre’n unes altres. El deixeble va esperar mil anys, i després mil anys més, però l’enginyer no tornava. Es va avorrir d’esperar tant. Va retorçar una estrella i del blanc va passar al blau. Allò li va agradar i va pensar que ja ho sabia fer tot. La volia retorçar una mica més, però es va cremar. Va buscar a la capsa que li havia deixat Cosmogònic, i allí no hi havia
res, però és que res de res; mirava allò i ni tan sols en veia el fons. Va pensar que devia ser el raig invisible. Volia fer-lo servir per colpejar l’estrella, però no sabia com fer-ho. Va agafar la capsa i la va llençar al foc. Tots els núvols d’Andròmeda aleshores es van aclarir, com si il·luminessin cent mil sols a la vegada, i a la nebulosa es va fer tan clar com si fos de dia. El deixeble se n’alegrà molt, però aquella alegria no li va durar gaire, perquè l’estrella va esclatar. Aleshores, va arribar volant el Cosmogònic, en veure aquella destrossa, i com que no volia que es fes res malbé, va agafar els raigs i en va fer planetes. El primer de gas, el segon de carbó, i per al tercer ja només van quedar els metalls més pesats, així que en va sortir una bola d’actínids. Cosmogònic la va agafar, la va llençar i va dir: «Tornaré d’aquí a cent milions anys, i ja veuré què en sortirà». I va sortir rabent a buscar el deixeble que s’havia escapat de la por que tenia. I en aquell planeta, Actinúria, va sorgir el gran Estat dels Palatinides. Tots eren tan pesats que només podien caminar per Actinúria, perquè en els altres planetes s’ensorrava el terra sota els seus peus, i quan cridaven, les muntanyes queien. Però a ca seva, caminaven lleugers i no gosaven alçar la veu, perquè el seu sobirà, Arquitori, no tenia cap mesura en la seva crueltat. Vivia en un palau tallat d’una muntanya de platí en què hi havia sis-centes sales enormes, i en cada una hi havia la seva mà, tan gran era. No podia sortir del palau, però arreu tenia espies, era molt desconfiat i també martiritzava els seus súbdits amb la seva avidesa.
Els Palatinides no necessitaven cap llum ni cap foc de nit, perquè totes les muntanyes dels seus planetes eren radioactives, i quan hi havia lluna nova es podien comptar fins les agulles. De dia, quan el sol escalfava de valent, dormien sota de les muntanyes i només quan es feia de nit sortien a les valls metàl·liques. Però el terrible Arquitori va manar llençar als forns on es fonia el pal·ladi amb el platí, blocs d’urani i ho va fer saber a tota la nació. Tots els palatinides havien d’anar al palau reial, on els prenien les mides per a una nova armadura i els posaven guardabraços i elms, manyopes i genolleres, visera i cimera, i tot era autolluent, perquè totes aquelles peces eren de xapa d’urani, i el que més brillava eren les orelles.
Des d’aquell moment, els palatinides no es van poder reunir per prendre consell comú, perquè si la reunió passava a ser massa nombrosa, esclatava. Així que van haver de dur una vida solitària, evitant-se els uns als altres des de lluny, tot tement una reacció en cadena. Per la seva banda, Arquitori s’alegrava de la tristesa de tots ells i els va seguir carregant cada cop més amb nous tributs. Les seves cases de moneda en el cor de les muntanyes encunyaven ducats de plom, perquè el plom era el que menys hi havia a Actinúria i tenia un preu més elevat.
Els súbdits d’aquell mal sobirà patien una pobresa enorme. Alguns desitjaven alçar-se en contra d’Arquitori i per organitzar-se es comunicaven amb signes, però no van aconseguir res, perquè sempre hi havia algú més tal·lós que
s’acostava a la resta per preguntar-los què passava, i per culpa d’aquella idiotesa la conxorxa saltava pels aires d’immediat.
A Actinúria hi havia un jove inventor que s’anomenava Piró, que havia après a estirar els fils de platí fins a fer-los tan prims que se’n podien formar xarxes en què els núvols quedaven atrapats. Piró va inventar el telègraf de fil, i després va estirar aquell fil fins a tal punt que va desaparèixer, i d’aquesta manera va sorgir el telègraf sense fil. L’esperança va tornar als habitants d’Actinúria, perquè pensaven que aleshores sí que podrien organitzar la seva conspiració.
Però el sagaç Arquitori n’escoltava totes les converses, tenint en cada una de les seves sis-centes mans un conductor de platí, gràcies al qual sabia què deien els seus súbdits, i només que li arribessin les paraules revolta o plaer, d’immediat enviava uns llampecs esfèrics que convertien els conspiradors en un toll radiant.
Piró va decidir enganyar el dolent sobirà. Quan es dirigia als seus amics, en lloc de dir avalot deia sabata i en lloc de conspirar deia motllurar, i d’aquesta manera va organitzar l’alçament. Per la seva banda, Arquitori s’estranyava per què tots els seus súbdits tot d’una van començar a ocupar-se de les sabates, perquè no sabia que quan deien «cal agafar la forma de la sabata», el que volien dir era: «cal lligar-lo a una estaca cremant», i que les sabates massa estretes significaven la seva tirania. Però aquells a qui parlava Piró no sempre l’entenien del tot, perquè ell no podia revelar-los els seus plans altrament que amb aquell llenguatge de sa-
bater. Els comunicava això i allò, però un cop, quan no van entendre’l, els va telegrafiar imprudentment: «arrencar la corretja de plutoni», en lloc de dir «la sola de les sabates».
I aquí el rei es va esverar molt, perquè el plutoni és el que està més proper de l’urani; i l’urani, del tori, i Arquitori era el seu nom. Va enviar d’immediat la guàrdia cuirassada que va agafar Piró i el va llençar al terra de plom davant del mateix rei. Piró no va confessar res, però el rei el va tancar a la torre de pal·ladi.
Els palatinidis van perdre tota esperança, però havia arribat el moment, i Cosmogònic, el creador dels tres planetes, va anar-hi.
Va observar des de lluny l’ordre que governava a Actinúria i es va dir: «Això no pot continuar així!». I es va posar a filar el raig més prim i més resistent, com en un capoll, hi va col·locar el seu propi cos perquè esperés el seu retorn, i ell mateix va adoptar la forma d’un treballador ras i va anar fins al planeta.
Quan es va fer fosc, i tan sols les llunyanes muntanyes il·luminaven amb un anell fred la vall de platí, Cosmogònic va voler acostar-se als súbdits del rei Arquitori, però aquests l’evitaven amb gran temor, perquè tenien por d’una explosió d’urani, mentre que ell en seguia un o un altre inútilment perquè no entenia per quin motiu fugien d’ell. Així doncs, va començar a donar tombs pels pujols que semblaven uns escuts de cavallers, i que ressonaven com campanes, fins que va arribar als peus de la torre en
què Arquitori havia tancat Piró. Aquest el va veure a través dels barrots i li va semblar que Cosmogònic, encara que tenia la figura d’un robot humil, era diferent de tots els altres palatinidis: de cap manera no lluïa en la foscor, sinó que era fosc com un cadàver. Això passava perquè a l’armadura no hi tenia ni un bri d’urani. Piró el va voler cridar, però tenia els llavis cargolats, així que només va deixar anar guspires, colpejant amb el cap els murs de la seva cel·la, i Cosmogònic, en veure aquella lluïssor, es va acostar a la torre i va mirar dins de la finestra de barrots. Piró no podia parlar, però podia fer sons amb les cadenes, així que li va explicar amb aquells sons tota la veritat a Cosmogònic.
—Tingues paciència i espera —li va dir Cosmogònic—, i tot s’acabarà.
Cosmogònic va dirigir-se a les muntanyes més salvatges d’Actinúria i durant tres dies va estar buscant cristalls de cadmi, i quan els va trobar, els va aplanar en una xapa, donant-los cops amb pedres de pal·ladi. Amb aquella xapa de cadmi va formar unes orelleres i les va deixar al llindar de totes les cases. Els palatinides que les trobaven, estranyats, se les posaven tot d’una perquè era hivern.
A la nit Cosmogònic va aparèixer enmig de tots ells i movia una vara encesa amb tanta rapidesa que anava formant línies ígnies. D’aquesta manera, els va escriure en la foscor: «Ja us podeu acostar sense por, el cadmi us protegeix de la mort per urani». Però ells pensaven que era un espia del rei, i no confiaven en els seus consells. Cosmogònic es va
enfurismar perquè no el creien, va anar a la muntanya i va agafar una mena d’urani, en va fondre un metall platejat i va colpejar amb allò els ducats lluents; en una banda hi havia el perfil del brillant Arquitori, i a l’altra, la imatge de les seves sis-centes mans.
Carregat amb els ducats d’urani, Cosmogònic va tornar a la vall i va mostrar als palatinidis aquesta meravella: va llençar els ducats lluny, l’un rere l’altre, fins que en va fer una pila ressonant, i quan va llençar un ducat de més, l’aire va tremolar, dels ducats va sortir un raig clar i es van convertir en una bola de foc blanc, i quan el vent s’ho va endur tot, va quedar tan sols un cràter que s’havia format a la roca.
Després, Cosmogònic va començar a llençar una altra vegada ducats del seu sac, però de manera diferent, perquè cada ducat que llençava el cobria directament amb una capa de cadmi, i encara que de tot allò se’n formés una pila sis vegades més gran que l’anterior, no va passar res. Aleshores, els palatinidis el van creure, i van fer pinya, i amb una enorme voluntat van crear el complot en contra d’Arquitori. Volien derrocar el rei, però no sabien com, perquè el palau estava rodejat d’un mur radiant, i al pont llevadís hi havia una màquina-botxí, i a qui no en sabia la contrasenya, aquesta màquina el tallava a trossets.
S’acostava precisament el dia de pagar el nou tribut que el cobdiciós Arquitori havia fixat. Cosmogònic va repartir entre els súbdits del rei els ducats d’urani i els va aconsellar que els fessin servir per pagar el tribut. I així ho van fer.
El rei es va alegrar de veure com tants ducats brillants anaven a parar a les seves arques, perquè no sabia que eren d’urani i no de plom. A la nit, per la seva banda, Cosmogònic va fondre els barrots de la presó i va alliberar Piró, i quan, en silenci, van avançar per la vall a la llum de les muntanyes radioactives, com si un anell de les llunes hagués caigut i hagués format un horitzó circular, de sobte va esclatar una terrible claredat, perquè la pila dels ducats d’urani al tresor reial havia crescut massa i va començar a tenir una reacció en cadena. L’explosió enorme va destruir el palau i el cos metàl·lic d’Arquitori, i la força va ser tan gran que les sis-centes mans tallades del tirà van volar en el buit interestel·lar. A Actinuri tot era alegria, Piró es va erigir com el seu just sobirà, i Cosmogònic, després d’haver tornat a la foscor, va retirar el seu cos del capoll radiant i va marxar per encendre les estrelles. Mentrestant, les sis-centes mans de platí d’Arquitori fins avui dia donen voltes al voltant del planeta com un anell similar als de Saturn, i il·luminen amb un fulgor esplèndid, cent vegades més intens que la llum de les muntanyes radioactives, i els alegres palatinidis diuen: «Mireu, com el bon Tori ens il·lumina».
De com Erg l’Autoinductor va vèncer l’esblaimat
El poderós rei Boludar era aficionat a les curiositats, i en col·leccionar-les, ell cobrava vida, i de vegades s’oblidava completament de les qüestions importants per a ell i les d’Estat. Tenia tota una col·lecció de rellotges, entre els quals tenia rellotges balladors, rellotges-aurores boreals, i rellotges-núvols. També tenia criatures dissecades dels racons més llunyans de l’Univers i, en una sala a banda, sota una campana de vidre, tenia l’ésser més rar, anomenat Homos Antropos, d’una pal·lidesa summament estranya, de dues potes, i tenia fins i tot ulls, encara que eren buits, i el rei va manar posar-hi uns robins molt macos, perquè l’Homos pogués tenir una mirada roja. Després d’haver begut una mica, Boludar sempre convidava a aquesta sala els hostes més estimats i els ensenyava aquell monstre.
Un dia, el rei va tenir com a hoste a la cort un electrosavi tan vell que se li barrejaven els cristalls de l’enteni-
