L’àvia va heretar nou cadires. Havien sigut de la mare de la seva mare i tota la família vam seure allí, al seu menjador, a gaudir de les menges que les seves mans preparaven cada diumenge.
Nosaltres, els més petits, ens assèiem a la taula petita, al costat de la finestra, i no a les famoses cadires vermelles. Fins als quinze anys havíem de dinar asseguts a les banquetes dures que envoltaven la taula de les criatures.
