De com l’Eriçó i l’Osset netejaven les estrelles
Des de feia un mes, l’Eriçó cada nit pujava grimpant dalt d’un pi i netejava les estrelles.
«Si em descuido d’enllustrar-les una nit», pensava, «segurament deixaran de brillar.»
I al matí baixava l’escaleta de casa seva i anava a arreplegar branquillons per fer-se’n una escombreta per espolsar les estrelles. I també rentava el seu drapet. Només en tenia un i per això cada matí li passava una aigua i l’estenia a la branca del pi perquè s’eixugués bé.
En acabar totes aquestes preparacions, l’Eriçó dinava i se n’anava a dormir.
I quan ja queia la rosada, es llevava i sopava. Llavors agafava el drapet amb una pota i l’escombreta amb l’altra i, molt a poc a poc, de broc en broc, pujava fins dalt de tot del pi.
I és aleshores quan venia el més important.
7
Primer calia passar l’escombreta per totes les estrelles, i havia de fer-ho amb molta cura de no fer-les caure del cel per accident. Després calia passar-se l’escombreta a la pota esquerra, agafar el drapet amb la dreta i començar a enllustrar els estels perquè brillessin ben fort.
Era una feina molt entretinguda i per fer-la bé calia dedicar-hi tota la nit.
«I què passaria, si no ho féssim?», rondinava l’Eriçó, parlant amb si mateix dalt del pi.
«Si l’Osset no enllustra els estels, i jo tampoc els enllustro, llavors qui els enllustrarà?…»
I l’Osset, en el mateix instant, netejava les estrelles assegut a dalt del pi del costat de casa seva i pensava:
«Que curiós que a l’Eriçó se li hagi acudit aquesta gran idea! És que si a l’Eriçó no li hagués passat pel cap de netejar les estrelles, fa temps que ningú no les podria veure. Mira com en són, de polsegoses!».
Va bufar un estel i el va fregar amb el drapet…
8
L’Osset s’hi esforçava molt, però no tenia la mateixa traça que l’Eriçó. I si algun estel queia del cel, tots els habitants del bosc sabien que havia sigut l’Osset qui l’havia fet caure sense voler.
9
