Les campanes de l’església toquen una trista «Kathleen» empesa pel vent als carrers de la barriada miserable quan em desperto desolat i enganxós, queixant-me després d’una altra entrompada i queixant-me sobretot perquè m’havia carregat el meu «retorn en secret» a San Francisco emborratxant-me com un idiota mentre m’amagava pels carrerons amb els vagabunds i després anant amb pas decidit a North Beach per veure tothom, encara que en Lorenzo Monsanto i jo ens haguéssim escrit cartes grandioses esbossant com arri baria d’amagat sense fer soroll, li trucaria per telèfon fent servir un nom en codi com ara Adam Yulch o Lalagy Pulvertaft (també escriptors) i llavors ell agafaria el cotxe i em portaria en secret a la seva cabana als boscos de Big Sur on passaria sis setmanes sol sense que ningú em molestés, només tallant llenya, anant a buscar aigua, escrivint, dormint, caminant, etcètera. – Però en canvi he anat a petar borratxo
71
8 a la seva llibreria City Lights a l’hora de més moviment un dissabte a la nit, tothom m’ha reconegut (encara que anava quasi disfressat amb el barret i la jaqueta de pescador i pantalons impermeables) i tot s’ha acabat amb una bor ratxera escandalosa per tots els bars famosos el coi de «rei dels beatniks» ha tornat a la ciutat i convida tothom a copes – Dos dies així, incloent-hi diumenge, el dia que en teoria en Lorenzo m’ha de recollir al meu hotel «secret» de barriada (el Mars de la cantonada de Quatre i Howard), però quan em truca no hi ha resposta, fa que el recepcionista obri la porta i què veu sinó a mi a terra envoltat d’ampolles, en Ben Fagan estès en part a sota el llit i en Robert Browning el pintor beatnik damunt del llit, roncant – Per tant es diu «El recolliré el cap de setmana que ve, suposo que es vol passar una setmana bevent a la ciutat (com fa sempre, suposo)» i llavors se’n va a la seva cabana a Big Sur sense mi pensant que fa el que és correcte però Déu meu quan em desperto i en Ben i en Browning no hi són, no sé com m’han tirat a sobre el llit, i sento «I’ll take you home again Kathleen» tocada tan tristament per les campanes en els vents de la boira que allà fora bufen per les teulades de la vella i inquietant Frisco ressacosa, ostres, he arribat al final del camí i ja no puc ni arrossegar el cos, ni que sigui a un refugi al bosc i encara menys aguantar-me dret a la ciutat ni un minut – És el primer viatge lluny de casa (de casa de la mare) que faig des que es va publicar la Carretera, el llibre que «em va fer famós», de fet tant que fa tres anys que em tornen boig incomptables telegrames, trucades telefòniques, peticions,
9 correu, visites, periodistes, tafaners (una gran veu que diu a la finestra del meu soterrani quan em preparo per escriure un relat: TENS FEINA?) o la vegada que un periodista va pujar corrent al meu dormitori quan jo estava allà assegut en pijama intentant anotar un somni – Adolescents saltant la tanca de metre vuitanta que havia aixecat al voltant del pati per tenir intimitat – Gent de festa amb ampolles cridant a la finestra del meu estudi «Vine i emborratxa’t, sempre treballar i mai jugar fan que en Jack sigui un avorrit!» – Una dona trucant a la porta de casa i dient «No et preguntaré si ets en Jack Duluoz perquè sé que porta barba, em podries dir on trobar-lo, vull un autèntic beatnik a la meva Festassa anual» – Visites borratxes vomitant a l’estudi, robant llibres i fins i tot llapis – Coneguts arribant sense haver estat convidats i quedant-se dies pels llits nets i el bon menjar que els proporcionava la mare – Jo borratxo pràcticament tota l’estona per presentar una cara jovial i aguantar amb tot això però finalment adonant-me que m’envoltaven i em superaven en nombre i havia de tornar a fugir per estar sol o em moriria – Per això en Lorenzo Monsanto em va es criure i va dir «Vine a la meva cabana, ningú no ho sabrà», etcètera, i per això havia anat a San Francisco d’amagat com he dit, fent 4.800 quilòmetres des de casa meva a Long Island (Northport) en un agradable compartiment del tren California Zephyr veient passar Amèrica a l’altra banda del meu finestral privat, content de debò per primera vegada en tres anys, quedant-me al compartiment tots els tres dies i les tres nits amb el meu cafè soluble i els meus
10 entrepans – Pujant per la vall del Hudson i travessant l’estat de Nova York fins a Chicago i després les Planes, les muntanyes, el desert, les muntanyes finals de Califòrnia, tot tan fàcil i com un somni comparat amb la duresa dels meus viatges fent autoestop abans de guanyar prou diners per agafar trens transcontinentals (arreu d’Amèrica nanos en instituts i universitats pensant «en Jack Duluoz té 26 anys i està sempre a la carretera fent autoestop» men tre jo soc aquí amb gairebé 40 anys, fart de tot i avorrit a la llitera d’un compartiment privat travessant a tota velocitat aquella salina) – Però en tot cas una arrencada meravellosa cap al retir generosament ofert pel vell i encantador Mon santo i en lloc de passar fàcilment i com si res em desperto borratxo, marejat, fastiguejat, espantat, de fet aterrit per aquella cançó trista per sobre les teulades que es barreja amb les exclamacions llagrimoses d’una reunió de l’Exèrcit de Salvació a la cantonada de sota «Satanàs és la causa del teu alcoholisme, Satanàs és la causa de la teva immoralitat, Satanàs és pertot arreu i treballa per destruir-te si no et pe nedeixes ara» i pitjor que això el soroll de vells borratxos que vomiten a les habitacions del costat de la meva, els cruixits de les escales del passadís, els gemecs pertot arreu – Entre ells el gemec que m’havia despertat, el meu propi gemec al llit ple de bonys, un gemec provocat per un gran i furiós Uuuh Uuuh a dins del meu cap que m’havia fet sortir disparat del coixí com un fantasma.
112
I miro al voltant de la cel·la tètrica, allà hi ha la meva mot xilla esperançada ben feta i endreçada amb tot allò necessa ri per viure al bosc, fins al punt de portar una petitíssima farmaciola de primers auxilis i detalls dietètics i fins i tot un petit joc de costura tot polit reforçat sàviament per la meva bona mare (com ara imperdibles extres, botons, agu lles especials per cosir, tisoretes d’alumini) – La medalla esperançada de sant Cristòfol que ella fins i tot havia cosit a la solapa – L’equip de supervivència sencer allà dins fins a l’últim jersei de supervivència i mocador i sabatilles de lona (per anar d’excursió) – Però la motxilla reposa tota esperançada en un caos d’ampolles escampades totes buides, garrafetes de porto blanc buides, burilles, brossa, horror… «O em moc de pressa o estic perdut», m’adono, perdut com en els darrers tres anys de desesperació borratxa, que és una desesperació física i espiritual i metafísica sobre la
12 qual no es pot aprendre estudiant tant és els llibres sobre existencialisme o pessimisme que llegeixis, o les gerres d’ayahuasca per tenir visions que beguis o la mescalina que prenguis, o el peiot que t’empassis – Aquella sensació de quan et despertes amb el delirium tremens i la por de la mort horripilant sortint-te per les orelles com aquelles teranyines especialment pesants que fan les aranyes als països càlids, la sensació de ser un monstre de fang humanoide amb l’esquena torta que gemega a sota terra entre fang calent i fumejant arrossegant cap enlloc un pes llarg i calent, la sensació d’estar ficat fins als turmells en sang de porc bullida i calenta, ecs, d’estar ficat fins a la cintura en una cassola gegant d’aigua de rentar plats greixosa i marró on no hi queda ni rastre de sabó – La cara que et veus al mirall amb la seva expressió d’angoixa insuportable tan ullerosa i horrible de pena que ni tan sols pot plorar per una cosa tan lletja, tan perduda, sense cap mena de connexió amb la perfecció primerenca i per tant res que la pugui connec tar amb les llàgrimes o alguna altra cosa: és com si de cop i volta el «Desconegut» de William Seward Burroughs aparegués en lloc teu al mirall. Prou! «O em moc de pressa o estic perdut», així que m’aixeco d’un salt, primer faig la vertical per fer tornar la sang al cervell pelut, surto al passadís i em dutxo, samarreta, mitjons i calçotets nous, faig la bossa amb energia, carrego la motxilla i fujo llançant la clau al taulell i surto al carrer fred i vaig caminant de pressa a la botigueta de queviures de més a prop a comprar
13
menjar per a dos dies, el fico a la motxilla, recorro a bon pas carrerons perduts de penes russes on hi ha rodamons asseguts amb el cap entre els genolls en portals emboirats en la nit urbana enganxosa inquietant en què he de fugir o morir, i vaig a l’estació d’autobusos – Al cap de mitja hora estic en un seient d’autobús, a l’autobús hi diu Monterey i ens n’anem per l’autovia neta de neó i dormo tota l’esto na, em desperto meravellat i bé un altre cop sentint olor de mar i el conductor de l’autobús que em sacseja dient «Final de trajecte, Monterey» – I per Déu és Monterey, m’estic allà dret endormiscat a les dues de la matinada veient vaga ment pals de barques de pesca a l’altre costat del carrer de la parada de l’autobús. Ara l’únic que em falta per acabar de fugir és baixar 22 quilòmetres per la costa fins al pont de Raton Canyon i després caminar.
153
«O em moc de pressa o estic perdut», així que em gasto vuit dòlars en un taxi que em baixi per la costa, és una nit boirosa tot i que de tant en tant es veuen estrelles al cel de la dreta on hi ha el mar, tot i que no pots veure el mar només en pots sentir parlar al taxista.
–Per què? –Bé, vostè faci servir la llanterna tal com diu…
I sí, quan em deixa al pont de Raton Canyon i compta els diners capto alguna cosa que no està bé, no sé ben bé què, se sent un terrible rugit d’onades però no ve del costat que toca, com si esperessis que vingués «de per allà» però vingués «d’allà sota» – Veig el pont, però no veig res a baix – El pont fa continuar l’autovia de la costa d’un cingle a un
–Quina mena de paisatge hi ha per aquí? No l’he vist mai.
–Bé, aquesta nit no el podrà veure… A Raton Canyon, val més que vagi amb compte caminant per allà a les fosques.
16 altre, és un pont blanc molt maco amb baranes blanques i hi ha una línia blanca que passa pel mig familiar i pròpia d’una carretera però alguna cosa no està bé – A més els fars del taxi només passen per sobre d’uns quants matolls i després troben espai buit en la direcció on en teoria hi ha el canyó, em fa l’efecte d’estar suspès en l’aire tot i que puc veure la carretera de terra a sota els peus i el sortint de terra al cos tat – «Què collons és això?» – M’he après de memòria les instruccions per arribar d’un petit mapa que en Monsanto em va enviar per correu però en la meva imaginació que somiava en aquest gran retir des de casa havien estat una cosa alegre i aventurera, bucòlica, tot boscos acollidors i satisfacció en lloc d’aquest gran misteri rugent i aeri a les fosques – Quan el taxi se’n va per tant encenc el meu fana let elèctric per donar tímidament un cop d’ull però el raig de llum es perd en un buit igual que els llums del cotxe i de fet les piles estan força baixes i amb prou feines puc veure el cingle de l’esquerra – Quant al pont, ja no el veig més, excepte com un seguit de botons lluminosos que s’allu nyen en direcció al rugit baix del mar. El rugit del mar ja és prou dolent sense que hagi d’estar constantment donant cops i bordant-me com un gos entre la boira d’allà sota, de vegades retruny a terra però Déu meu on és la terra i com pot ser que el mar sigui subterrani! – «L’únic que pots fer», em dic empassant saliva, «és fer brillar aquesta llanterna just davant dels peus, nano, i seguir la llanterna i procurar que bri lli sempre seguint les roderes de la carretera i esperar i resar
Pujant amb esforç i allunyant-me del rugit del mar co menço a sentir-me més confiat però de sobte em trobo una cosa que fa por a la carretera, m’aturo i estiro el braç cap endavant, avanço molt a poc a poc, només és un pas de bestiar (barres de ferro encastades travessant la pista)
17 perquè brilli damunt d’un terra que serà allà quan la il·lumini», és a dir, que realment tinc por que fins i tot la llanterna em porti per mal camí si goso aixecar-la ni que sigui un moment de les roderes de la pista de terra – L’única satisfacció que puc rascar d’aquest horror elevat i rugent de la foscor és que el fanalet fa tremolar enormes ombres fosques del seu petit cèrcol que es queden al cingle que sobresurt a l’esquerra de la pista, perquè a la dreta (on els matolls s’agiten amb el vent del mar) no hi ha cap ombra perquè no hi ha res on la llum es pugui agafar – Així em poso a caminar penosament, amb la motxilla a l’esquena, el cap cot seguint la taca de la llanterna, el cap cot però els ulls mirant de tant en tant cap amunt amb suspicàcia, com un home en presència d’un idiota perillós a qui no vol molestar – La pista de terra comença a pujar una mica, gira a la dreta, comença a baixar una mica, llavors de cop torna a pujar, i puja – Ara el rugit del mar queda més enrere i hi ha un moment que fins i tot m’aturo per mirar enrere i no veure res – «Apagaré el llum aviam què puc veure», dic plantant els peus allà on estan plantats a la pista – De ben poc em serveix, quan apago el llum i no veig res tret de la sorra borrosa a sota els peus.
però alhora ve una gran ventada de l’esquerra on hi hauria d’haver el cingle i miro cap allà i no veig res. «Què dimonis passa!» «Segueix la pista», diu l’altra veu que intenta man tenir la calma i jo ho faig però al cap d’un instant sento un rac-rac a la dreta, hi projecto la llum, no veig res excepte matolls agitant-se secs i miserables i just la mena correcta de matolls per créixer a les parets altes d’un canyó també és bona per a les serps de cascavell… (era això, a una serp de cascavell no li agrada que la desperti a mitjanit un monstre geperut que camina fatigosament amb un fanalet).
Però ara la pista torna a baixar, el cingle tranquil·litzador em reapareix a l’esquerra i ben aviat tal com ho recordo del mapa d’en Lorry el trobo allà, el rierol, el sento clapotejar i borbollar allà baix al fons de la foscor on almenys estaré en un terreny anivellat i no hi haurà més aires ressonant a les altures – Però com més m’acosto al rierol mentre la pista baixa en fort pendent, bruscament, gairebé obligant-me a avançar al trot, més fort rugeix, i començo a pensar que hi cauré a dins abans de trobar-lo – Crida com un riu desbor dat i furiós just a sota meu – A més allà baix és encara més fosc que enlloc! Allà baix hi ha clarianes, falgueres horro roses i troncs que rellisquen, molsa, bassals perillosos, boirines humides s’eleven fredament com l’alè de la mort, arbres grans i perillosos se’m comencen a inclinar per damunt del cap i em freguen la motxilla – Hi ha un soroll que sé que només es pot tornar més fort mentre m’enfonso i per por de com pugui arribar a ser de fort m’aturo i escolto,
18
19 puja cap a mi en espetecs misteriosos procedent d’una lluita aferrissada entre coses fosques, fusta o pedra o alguna cosa estellada, tota esclafada, tot de perill xop i negre de terra enfonsada – Tinc por d’anar allà baix – Estic esfereït, affrayed en el sentit d’Edmund Spenser de ser frayed, colpejat amb un fuet, i a més un fuet humit – Un drac verd llefiscós fa molt de soroll entre els matolls – Una guerra enfurismada que no vol que jo hi tregui el cap – Fa un milió d’anys que és allà i no vol que hi ensopegui a les fosques – Surt i gruny des de mil clivelles i arrels de sequoies mons truoses per tot el mapa de la creació – És una estrepitor fosca a la jungla i no vol cap pòtol d’un barri miserable per portar-lo fins al mar que ja és prou dolent i que espera allà al fons. Gairebé puc notar com el mar estira aquell aldarull dels arbres però tinc la meva llanterna per tant l’únic que he de fer és seguir l’encisadora pista de sorra que baixa i baixa entre la carnisseria en augment i llavors de sobte s’aplana, es veuen els troncs d’un pont, hi ha la barana d’un pont, hi ha el rierol només un metre llarg més avall, passa el pont, pòtol desensonyat, a veure què hi ha a l’altra banda.
Fes una mirada ràpida a l’aigua, tot passant, només aigua damunt de les pedres, un rierol petit de fet.
I ara davant meu hi ha uns prats de somni amb una vella i sòlida porta de corral i una tanca de filferro i la carretera segueix recta cap a l’esquerra però aquí és on jo la deixo per fi. Llavors m’arrossego per sota el filferro i em trobo cami nant fatigat per un preciós caminet de sorra blanca que fa
20
giragonses entre brucs secs i perfumats com si acabés de sortir bruscament de l’infern per anar a parar al Cel a la Terra de sempre, sí i gràcies a Déu (encara que al cap d’un minut torni a tenir el cor a la gola perquè veig coses negres a la sorra blanca de davant meu però només són piles de bons fems de mula de tota la vida al Cel).
I al matí (després de dormir al costat del rierol a la sorra blanca) veig què era el que m’havia fet tanta por de la cami nada pel costat del canyó – La carretera és allà dalt a la paret a tres-cents metres d’altura de vegades amb un precipici vertical, sobretot on hi ha el pas de bestiar, al punt més alt, on un buit en la cinglera deixa veure la boira que es vessa des d’un altre revolt del mar a l’altra banda, igualment terrorí fic en si mateix com si no n’hi hagués prou amb un forat per anar a parar al mar – I el pitjor de tot és el pont! Vaig xino-xano cap al mar seguint el camí del costat del rierol i veig aquesta terrible línia blanca i fina de pont a un miler de sospirs insalvables d’altura per damunt dels bosquets per on camino, és simplement increïble, i perquè les coses siguin encara més espantoses i facin venir més ai al cor, arribes a un petit revolt del que ara és només un sender i tens l’onatge que retruny i ve cap a tu amb crestes blanques
214
