Page 1

MIQUEL OBIOLS

MIGUEL CALATAYUD

Ai, Filomena, Filomena! i altres contes


a

r

e

ca

r di

l l ib


Ai, Filomena, Filomena!

La Filomena era una nena que tenia molta imaginació, tanta imaginació que, quan explicava alguna cosa a la gent gran, no l’entenien perquè parlava d’una manera diferent i tots s’hi feien un bon embolic. Quan la Filomena es posava a enraonar sempre acabaven dient el mateix: –Ai, Filomena, Filomena! –Quines sortides de gos d’aigua tens! –Nena, quan parles et quedes sola! Però ella no en feia cap cas, perquè el seu llenguatge secret l’havia ensenyat als altres nens i tots van acabar parlant com la Filomena. I entre ells ja ho crec que s’entenien! Tot això va començar un bon dia en què, pensant molt i cavil·lant encara més, va fer cara de sàvia i es va dir: –El llenguatge que s’han inventat els grans m’avorreix i em fastigueja. Ells van posar un nom a tot i es van quedar tan tranquils, i ara ens fan aprendre noms i més noms, com si fóssim uns papagais tristos: el llibre és un llibre, la cadira és una cadira, i apa, així amb tota la resta. Ja estic cansada de repetir sempre el mateix, m’inventaré un nou llenguatge i tot serà més divertit. Ara sí que no m’avorriré! I sí, sí, un dia a classe de matemàtiques va voler provar l’experiment. Quan el mestre li va preguntar un exercici de càlcul, la Filomena va contestar d’una manera ben estranya: 9


–Digues, Filomena, quant fan deu més dotze? Ella, sense rumiar-s’ho gaire, li va engaltar: –Cul i cua. (Del número «vint-i-dos», ara en deia «cul i cua».) Els nens de la classe es van cargolar de riure de tant que els havia agradat aquella sortida. Però el mestre es va enfadar molt, moltíssim. –Filomena! –va escridassar el mestre– per què has dit això de «cul i cua». Per què? La Filomena, com aquella que no diu res, respongué: –Doncs perquè he estirat el cap dels camells. (Estirar volia dir «canviar», cap volia dir «nom» i camell volia dir «número».) El mestre es va pensar que la Filomena li prenia el pèl, i no era veritat, però ell s’ho pensava; va donar un bon cop sobre la taula i va cridar: –Filomena, et falta un bull! Els nens de la classe encara reien més que abans i estaven ben esvalotats. La Filomena estava contenta del seu invent perquè veia que tota la classe ho celebrava amb rialles. Aquell mateix dia va escriure un text lliure que va escandalitzar el mestre: «Ahir al vespre vaig obrir la finestra de la meva galta i va entrar una cadira de tots colors que li costava una mica de volar. Tenia una ala mig trencada, pobreta!, i la vaig posar a dins d’una banyera plena de cotó fluix». 10


i cua l u c


(Galta volia dir «habitació», cadira volia dir «papallona» i banyera volia dir «capsa».) Quan el mestre va poder reaccionar li digué amb la veu mig trencada: –Però, nena, quines bogeries que escrius! La Filomena va arronsar les espatlles tot afegint: –He incendiat aquest carrer tan bé com he pogut! (Incendiar volia dir «escriure» i carrer volia dir «text».) El mestre, ben esborronat pel que havia sentit, va sortir de la classe com un llampec. Tremolava, el telèfon li queia de les mans i les paraules no li sortien de la boca quan de l’altre costat del fil el pare de la Filomena ja s’impacientava: –Digui! Diguiiiiiii...! –Sí... sóc... el meeeestre... de... de... la seva... fiiilla... És que... la Filomena... ha incendiiiat... un carreeeer... i... No podia articular bé i va penjar el telèfon. El pare de la Filomena es va pensar que era una broma de mal gust i no en va fer cas. Mentrestant, a la classe, tots els companys demanaven a la Filomena que els expliqués el seu invent. Aquell dia, tots van sortir de l’escola, com una tropa desfermada, fent costat a la Filomena. Quan es digueren adéu a la plaça de l’Espelma, la nena va aixecar els braços i va dir: –Fins lluna, nassos! (Lluna volia dir «demà» i nassos volia dir «amics».) I els altres li van tornar un «Fins lluna, Filomena!» tan cridaner, que tota la gent que passava pel carrer se’ls va mirar com aquell qui pensa: «Aquests nens són ben guillats!». 12


nassos Els nassos anaven cap a casa seva, feliços i contents, amb una llista de paraules «filomèniques» a la butxaca per assajar davant de la família. Quin panxó de riure es farien! Quan la Filomena va arribar a casa digué a la mare: –Hola, carpeta! Tinc molta gana. Què podria cantar? La mare se la va mirar de cua d’ull tres o quatre vegades seguides i no va saber què dir. 13


car

peta

llapis

–I el llapis, no ha arribat encara? –Quin llapis ni quines històries, nena?... Què us han donat avui a l’escola perquè parlis així? I ara! –Ja ho sé –va seguir la Filomena com si res– cantaré pa amb xocolata i després dormiré una estona... A la mare de la Filomena li anava pujant la mosca al nas. 14


–Què dius d’anar a dormir ara? Que t’has tornat ximple?... El que hauries de fer és rentar-te una mica, menjar alguna cosa i posar-te a estudiar... –Ara no tinc ganes de pintar-me, carpeta maca! Ja t’he dit que si vols cantaré una mica i després ja dormiré... (Llapis volia dir «pare», carpeta volia dir «mare», cantar volia dir «menjar», pintar-se volia dir «rentar-se» i dormir volia dir «estudiar».) I com que la seva carpeta veia que la situació s’embolicava cada vegada més, va fer anar la Filomena a la seva galta sense cantar res. Quan va arribar el llapis, la carpeta li va explicar que la nena no es trobava bé. El llapis va anar a la galta de la Filomena i la va trobar incendiant caps i camells en una llibreta. I com que la va veure dormint tan bé va pensar que lluna seria un altre dia. Aquell mateix vespre, els companys de la Filomena també van parlar d’una manera semblant amb les seves famílies, i unes s’ho van agafar més bé que les altres. Però el joc de «Filomena, Filomena!» es va anar escampant com la pólvora per entre tots els nens i nenes de la ciutat. Al final, tots els infants parlaven un llenguatge diferent dels adults. D’aquí ve que en aquella ciutat els petits i els grans no s’entenguin gens.

15


La Filomena era una nena que tenia molta imaginació, tanta imaginació que, quan explicava alguna cosa a la gent gran, no l’entenien perquè parlava d’una manera diferent i tots s’hi feien un bon embolic.

Tot això va començar un bon dia en què, pensant molt i cavil·lant encara més, va fer cara de sàvia...

Ai, filomena, filomena i altres contes  

obres d'autor

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you