
10 minute read
Projectes i campanyes
Moltes organitzacions polítiques juvenils basen la seva activitat política jugant un rol reactiu, però també n’hi ha de moltes altres que depenent de la situació, també s'exerceixen d’un més aviat proactiu en base a successos actuals. Sense entrar a valorar -encara- a les diferents tipologies i estratègies dels col·lectius juvenils les campanyes poden ser un gran aliat a l’hora de fer incidència política i situar elements juvenils en el si del debat mediàtic o de l’imaginari col·lectiu.
Entenem, com a incidència política, un procés planificat i impulsat que pretén influir -o no- en les polítiques públiques o de conscienciació general per part d’un grup social. Segons el Consell Nacional de Joventut de Catalunya, la principal diferència entre l’interès privat (exercit per lobbies) i la incidència política, és que aquesta segona aposta per una millora de la participació ciutadana, la consecució de drets col·lectives o sobiranies compartides. En un altre ordre de coses, i seguint en la línia anterior, la incidència política ens pot servir per no només apoderar-nos com a col·lectius polititzats sinó també per intentar guanyar canvis efectius i favorables als nostres interessos en tant que joves i jovent associat.
Advertisement
Els passos concrets per poder desenvolupar campanyes, que no deixa de ser una possible aplicació pràctica a nivell organitzatiu d’incidència política, poden ser molts diversos i poden haver-hi molts procediments a l’hora de desenvolupar-les. D’entrada, però, cal que tinguem en compte que és possible que no tinguem espais o moments amb reconeixement institucional, pel que caldrà lluitar-lo i més endavant explicarem quines maneres hi poden haver. D’altra banda, una qüestió que cal que definim abans de començar, és l’àmbit que pretenem arribar amb la nostra iniciativa (local o supralocal, entre altres àmbits). Això és essencial ja que també ens servirà per poder, a posteriori, saber a quines administracions públiques cal que ens dirigim -en el supòsit que ho persegueixi-, i també evidentment si aquest ens institucional té autoritat, capacitat o competència per poder assumir les nostres demandes que ja detallarem.
Tanmateix, cal que abans d’entrar en matèria hem de ser conscients de les nostres limitacions no només del col·lectiu sinó de la gent que en forma part. A tal efecte d’evitar valoracions clarament negatives o que minin l'ambient de treball, cal saber establir un equilibri sòlid entre objectius clarament ambiciosos i atractius, però també realistes i en cert punt pragmàtics. És per aquest motiu, doncs, que cal que tinguem molt en compte amb quines forces internes i externes i el moment idoni per tal d’iniciar una campanya amb consecució d’incidència política que arribi a bon port. Ergo la cohesió grupal o l’anàlisi de fortaleses i debilitats del grup són extremadament necessàries. També cal remarcar que una campanya, per anar bé, cal que parteixi d’un extens debat intern fruit d’un procés de reflexió política sobre problemàtiques o elements a emfatitzar per part del col·lectiu. Per aquest motiu la participació i consens intern no només s’ha de tenir en compte a l’hora de planificar i executar un projecte sinó que han de ser la base de qualsevol iniciativa, ja que principalment d’això en pot raure -o no- la motivació i esforços necessaris per engegar-lo.
Llibret 2 Dinàmiques assembleàries 12 Les campanyes, per norma general, parteixen de dos elements importants i imprescindibles. Aquests dos són l’estratègia (objectius polítics) i la tàctica (accions que tenen com finalitat el compliment dels propis objectius estratègics). Resumidament, doncs, en una banda establim què
pretenem aconseguir i d’altra intentem respondre com aconseguir allò pretès. No obstant, abans, cal que definim la problemàtica inicial que volem atacar amb la nostra acció política.
Primer de tot cal que identifiquem de manera clara i operativa el problema que volem resoldre, tot i que en cas que hi hagi més d’una problemàtica cal que hi establim prioritats i que la nostra estratègica i tàctica respectin aquest ordre. A més, cal detectar -si podem- tant causes com conseqüències de les problemàtiques, i si no disposem d’aquesta informació indagar i cercar el màxim rigor possible. Cal que parem compte, no obstant, ja que sovint s’entenen les conseqüències i les causes al revés i viceversa. Un element que cal que tinguem en compte també, i que ja s’ha comentat anteriorment en aquest mateix llibret, és el tema de les cures col·lectives. Cal que siguem molt conscients que engegar un projecte realista i ambiciós suposarà un gran nombre d’esforços, per tal és important saber mantenir l’àmbit grupal i assegurar que la motivació sigui present en tot moment, i saber gestionar emocionalment els sentiments de les persones que participaran, en algun moment, en alguna fase de presa de decisió, debat o reflexió política.
Seguint amb l’anàlisi de la problemàtica, també cal que un cop identificat la causa de la nostra problemàtica és necessari que seguim investigant per trobar “la causa de la causa”. Això ens permetrà, en part, evidenciar les possibles solucions i la identificació de persones causant de les problemàtiques. A més, ens servirà per poder generar propostes concretes que ens ajudin a clarificar la nostra campanya. D’altra banda, cal que també tinguem en compte els canvis que volem generar; de fet el CJNC els categoritza en 3 tipus: culturals, polítics o estructurals. Una vegada haguem realitzat aquesta classificació cal que proposem possibles solucions polítiques als problemes determinats, tot i que per anar bé han de ser, com a mínim: efectives, factibles, sostenibles i compartides amb les persones o col·lectius afectats. I per anar acabant, després d’haver fet aquesta pluja d’idees sobre possibles solucions polítiques, s’hauria de prioritzar alguna per a que sigui la central a l’hora d’iniciar la nostra campanya d’incidència política (caldrà que ho fem en base a criteris fixes i objectius).
Un cop haguem realitzat aquest procés, cal que continuem donant forma al nostre projecte. Per fer-ho, ens podem preguntar una sèrie de qüestions per acabar-la de concretar com: què volem que passi, com ho volem aconseguir, a qui volem interpel·lar, o per quan ho volem aconseguir. Nogensmenys, exposem que una proposta d’incidència política -tal com diu el CJNC- no és una llarga llista de demandes, propostes generals i ambigües que donen cabuda a diferents interpretacions, propostes sense un destinatari clar o una proposta no contrastada amb persones expertes i afectades. En un altre ordre de coses també serà necessari que justifiquem degudament la nostra proposta i que busquem literatura que aporti veracitat al projecte. No podem passar per alt, tampoc, el procés com volem arribar a l’elaboració del nostre projecte, donat que ha de ser el màxim de participatiu possible; de fet, ens podem plantejar objectius tant interns com externs per posar en valor la participació interna de la nostra entitat.
I després d’analitzar què volem descobrir o reivindicar, cal que trobem el qui influeix en la problemàtica o la xarxa de persones que podem considerar col·laboradores i que ens poden ser de molta utilitat. Segons el Consell Nacional de Joventut de Catalunya podem classificar les persones o actors polítics en dos tipus: les persones decisives i les persones influents. Es defineix les persones decisives com aquelles persones que tenen responsabilitats polítiques o que tenen
un poder real i provat per executar una política pública o per incidir políticament (acostumen a ser persones que ostenten un càrrec polític). Per l’altra banda, com hem vist, tenim les persones influents, que són les que poden influir en les persones decisives i són -a vegades- les persones a qui podem recórrer en cas que el diàleg amb les persones decisives no siguin fructíferes. En aquest segon grup, a més, les podem dividir en tres: les aliades, les indecises o les contràries. Cal identificar molt bé els actors polítics i evitar confondre’ls per centrar correctament on cal invertir esforços i per tenir clar a qui cal persuadir o dirigir-nos. A més, ens pot ser molt interessant esbrinar els interessos o motivacions -tant polítiques com personals- d’aquestes persones -tant decisives com influents.
Després de clarificar quins són els actors polítics que podem tenir com a aliats, indecisos o contraris, a part de les pròpies persones decisives, cal que passem a concretar l’estratègia política a seguir. La podem definir com un conjunt d’accions molt pensades i enfocades a aconseguir un objectiu determinat. La incidència política requereix de creativitat en la definició de l’estratègia. Segons el CNJC existeix una varietat d’accions possibles però cal que en prioritzem i elegir les que millor s’adapten al nostre context, objectius, enfoc i recursos. No obstant, la nostra estratègia ha de ser ambiciosa per evitar caure en el revisionisme moderat i bastir campanyes amb vocació transformació i revolucionària i que suposin una millora de les condicions materials de vida del jovent de la nostra comarca o de Lleida ciutat. En definitiva, tot i que és possible que ja ho haguem fet abans, a l’hora d’elaborar estratègia caldrà que determinem els nostres objectius tant públics -d’atacar la pròpia problemàtica o de situar un assumpte al debat públic- com interns -que persegueixin els propis interessos del col·lectiu, en cas que n’hi hagin-.
Segons el Consell Nacional de Joventut de Catalunya, hi ha diversos tipus d’estratègies depenent de la intenció i/o finalitat que vulguem perseguir, quatre exactament. La primera són les tècniques d’acció privada (reunions privades per negociar, comunicació escrita amb persones decisives, etc). La segona són les tècniques d’acció pública (manifestacions o concentracions, debats, consultes populars auto organitzades, etc). La tercera són les tècniques de sensibilització (formacions i xerrades, socialització de demandes, etc). La quarta i la última serien les tècniques de confrontació (encartellades, vagues, desobediència, ocupacions, etc). No obstant, una cosa que cal que tinguem en compte a l’hora de determinar quines són les millores tècniques estratègiques a emprar, és que no totes les campanyes han de ser de confrontació i denúncia. S’explica que, en molts casos, és millor generar estats d’opinió favorables i anar augmentant el grau de visibilitat o confrontació en cas que sigui necessari davant la falta efectiva de resultats esperats.
Un element que sovint no es dóna la importància que té és precisament la comunicació política, ja que ens permet posar un tema a l’agenda pública. A més, permet generar estats d’opinió favorables que es poden materialitzar en un augment de persones que donen suport a la proposta i, per tant, en més pressió davant la persona decisiva. Des del Consell Nacional de Joventut de Catalunya se’ns recomanen una sèrie de consells per la comunicació amb premsa: relacions de credibilitat i confiança amb periodistes, crear la notícia si no és un tema d’actualitat, dades objectives, testimonis en primera persona, evitar “l’argot” de l’organització, i escollir bé la persona que és portaveu. En aquest últim cas, creiem que la persona portaveu hauria de ser una figura
rotatòria i evitar que sempre fos la mateixa, ja que permet dóna una imatge d’organització coral i de lideratges compartits.
Però, què hem de comunicar a la premsa? Cal que aconseguim un relat convincent, potent, i que apel·li tant a la part racional com emocional. Un relat, al cap i a la fi, no deixa de ser una història clara i convincent que ens permeti desenvolupar la nostra campanya d’incidència política amb el millor missatge possible. Aquesta proposta, hem de tenir clar, però, que ha de ser clara (cal que justifiquem molt bé el perquè de la nostra campanya i en detallar detingudament la proposta), a mida (concretar l’audiència i la relació amb ella), i de manera convincent (apel·lació als valors, i als interessos i opinions d’aquests públics a qui volem dirigir-la).
Un cop haguem desenvolupat això, ja haurem planificat una campanya d’incidència política, que és el pal de paller de les organitzacions polítiques. Hem de remarcar, doncs, que una campanya és la millor manera de reforçar ideològicament el col·lectiu juvenil en concret, i a més, realitzar un exercici de realisme i plantejar canvis o reformes des de la base i amb el suport d’entitats ja existents. De fet, també hem de vigilar no xafar la feina dels moviments socials, i tampoc adoptar una actitud corporativista per apropiar-nos d’unes idees o d’un projecte existent. En conclusió, una campanya ens permetrà no només reafirmar el nostre ideari polític sinó també baixar-lo a la realitat material per poder transformar-la pel jovent.