Òrgans i càrrecs

ASSEMBLEES

L’assamblearisme dins de la militància és una eina de construcció i de reflexió col·lectiva. El que els grups i col·lectius no polititzats entenen com reunions, les organitzacions revolucionàries entenem com a assemblees. Per tant, les reunions són les assemblees de les organitzacions revolucionàries, però les assemblees parteixen de que són òrgans de decisió i debat entre tota la militància d’un col·lectiu i que les decisions són preses per consens evitant la votació que pot arribar a causar confrontació entre la gent de la pròpia organització

Cal tenir en compte que una assemblea, abans de dur-la a terme, s’ha d’haver acordat el dia, l'hora i l’espai. Dites assemblees seran convocades per una persona a través d’un correu electrònic o qualsevol altre canal de comunicació, juntament amb l’ordre del dia, l’hora el dia i l’espai acordats anteriorment. Això ajuda a que la militància es pot preparar els temes que es tractaran i agilitzar el propi debat assembleari. Quan totes les persones integrants es reuneixen, s’inicia l’assemblea aprovant l’ordre del dia actual i l’acta de la assemblea anterior. A mesura que l’assemblea es va desenvolupament, es redacta per apuntar tot el que es diu a la assemblea, entre altres els acords i tasques que es mencionin.

Dins d’una assemblea, a més, les interrupcions i les rèpliques -i per tant les contrarèpliques- són usuals, en aquests casos es recomana que hagi sempre una llista amb els torns de paraula i que així tothom pugui dir la seva sense cap tipus de interrupcions. És molt recomanable que s’estableixi una persona moderadora o que porti l’assemblea, que s’hauria d’encarregar d’obrir debat i tancar-los un cop acordats, repetir els acords i anotar les tasques assumides per la militància.

Tornant a la participació de la militància a les pròpies assemblees, és usual que en espais amb majoria de gent novella costi tirar endavant les assemblees per la poca experiència d’aquesta. No obstant, la persona moderadora hauria de responsabilitzar-se de baixar el contingut a un nivell discursiu més baix, o fins i tot establir ítems per cada punt de l’ordre del dia per tal d’afavorir el debat i la presa d’acords. Un altre escenari, que es poden trobar les assemblees, és l’existència de rols protagonistes: aquestes persones acostumen a copar tots els torns de paraules i habitualment són les persones que més acostumen a assumir tasques, dificultant el debat sa i col·lectiu i que les persones amb menys experiència adquireixin confiança davant el debat.

Per tal d’evitar aquests possibles comportaments dins les assemblees, cal identificar en cas que existeixin aquests rols i demanar-los-hi que adoptin un rol secundari per tal que més persones puguin participar del debat assembleari sense cohibir-se i assegurant l’assumpció de tasques per part de tota la resta de militància.

Llibret 2 Dinàmiques assembleàries 4

COMISSIONS

Dins de les assemblees, quan es reparteixen tasques entre els militants, per no saturar-se tot per un lloc, es solen crear diferents comissions. Aquests no deixen de ser petits grups de militància que es formen per alguna finalitat concreta, habitualment relacionada per alguna acció específica, com per exemple per la preparació de Sant Jordi. No obstant, també hi ha comissions que són

creades sense cap finalitat o horitzó concret, com ho podria ser una comissió dedicada a desenvolupar la feina de control i supervisió de xarxes socials.

Les comissions usualment acaben sent grups on poques persones assumeixen responsabilitats i s’hi sumen força tot i que, amb un elevat nombre de persones, és complicat distribuir les tasques per la multitud de militants que hi formen part. Davant aquest possible risc, cal conscienciar a la militància del col·lectiu que només és necessari entrar a una comissió si s’està disposat a assumir càrrega de feina o si es té idees per desenvolupar. A més, a tal efecte d’agilitzar la posada en marxa de les tasques, elegir una persona coordinadora seria l’opció òptima. En aquest sentit, aquest càrrec hauria d’assegurar que tota la militància de la comissió compleixi amb els deures assumits i supervisar la seua tasca. En l’hipotètic cas que una persona no pugui assumir continuar formant d’aquell grup, ningú l’obliga a formar-hi part i pot abandonar perfectament la comissió per no causar més greuge.

En cas que una comissió tingui una durada d’existència llarga es pot apostar per anar realitzant reunions de la comissió per tal d’anar supervisant la feina política que es vagi desenvolupant. La persona que és la coordinadora hauria d’anar assegurant que les persones han complert amb la seua paraula i també hauria de fer un resum de les properes tasques i també marcar una futura data per la propera reunió de la comissió, si s’escau.

Un possible risc que pot passar, en cas que es creïn moltes comissions sense analitzar els esforços, és que les comissions acabin desenvolupant debats i no tasques organitzatives. Al cap i a la fi, com hem dit, la creació d’una comissió o d’un grup de treball queda avalat per un acord d’assemblea. En cap cas la comissió hauria d’assumir la responsabilitat d’un debat, ja que aquest correspon a l’assemblea. L’única feina de la comissió és executar el mandat de l’assemblea, ja que té una finalitat simplement tècnica i organitzativa, mai de tenir debats que corresponen a la totalitat de la militància.

CÀRRECS POLÍTICS

En primer lloc, cal que concretem què són els càrrecs polítics, on esvair els dubtes principals que sorgeixen. Podríem definir-los com els llocs de responsabilitat a una organització, en àmbits diferents. Tot i la diversitat d’esquemes de funcionament intern, totes tenen un denominador comú, i és que en totes hi ha persones que ostenten llocs de responsabilitat una mica més grans que la resta. I, com afirmem, això passa més enllà de la horitzontalitat i de la verticalitat que defineixin orgànicament un col·lectiu.

Un cop definit què és un càrrec polític, doncs, cal que desgranem quines pràctiques poden arribar a ser recurrents en aquestes. En primer lloc, hem de ser conscients que un càrrec polític no autoritza a una persona a tenir més poder sobre la resta d’assemblea, sinó més responsabilitat. És a dir, tot i tenir un càrrec aquesta persona ha de ser coherent tant amb l’organització com amb la pròpia militància que ha decidit atorgar una responsabilitat concreta a una persona designada, sense que en faci gal·la de forma desmesurada ni tampoc es produeixen situacions de deixadesa i de desinterès pel càrrec.

És per aquest motiu, doncs, que les persones que tinguin la responsabilitat d’ostentar un càrrec a l’organització han de ser conscients, sobretot, de l’alt grau de compromís que pot suposar. A més, aquests càrrecs moltes vegades solen ser vistos des d’una òptica d’exemplaritat, ergo encara és més necessari que les seves dinàmiques no només siguin coherents amb l’organització sinó també que busquin l’aprovació de la militància. Per aquest motiu s’ha d’entendre que quan una persona assumeix un càrrec polític aquest mai pot ser entès com una carta blanca per a que aquesta persona pugui realitzar accions que puguin suposar un perjudici no només per l’organització sinó també per la militància a nivell col·lectiu.

La majoria de càrrecs, sobretot si parlem des de les organitzacions juvenils, seran triats via consens o de forma assembleària, pel que ha de comptar amb l’aprovació de la resta del col·lectiu. Ara bé, tampoc podem oblidar que s’han donat casos que la militància, a l’hora d’elegir aquests càrrecs, han basat la seva decisió amb criteris d’amiguismes i no en base a criteris objectius polítics relacionats amb el coneixement o l’expertesa. Cal, doncs, que des de les organitzacions juvenils s’inculqui a la militància que aquests càrrecs no poden ser mai objecte de lluites personals fraticides que poden causar un dany a l’organització. La militància política no ha de ser, de cap manera, un banc de proves per poder anteposar els interessos personals -egoistes- amb els col·lectius -com a camarades-.

En aquesta línia, des del nostre punt de vista, tota persona que opta a una responsabilitat no només ha de demostrar una fidelitat inqüestionable cap a l’organització sinó que és important que es donin dues situacions per tal que, aquesta elecció, sigui la més sana possible. En primer lloc, tota persona que vulgui presentar-se ha de tenir motivació suficient per poder-li dedicar compromís al càrrec tenint en compte les preferències horàries personals i durant un període de temps relativament constant. D’altra banda, una següent característica fonamental seria que pogués presentar un seguit de propostes a desenvolupar des del càrrec polític, és a dir, com un programa tàctico estratègic que combini objectius polítics amb accions que les corresponguin, qualitat pròpia d’un quadre.

Tanmateix, un càrrec polític un cop assumeix aquesta responsabilitat, té el deure de desenvolupar una sèrie de mesures que haurà proposat al conjunt de militants per tal d’accedir al càrrec. De fet, per això mateix l’elecció d’un càrrec polític no hauria de ser -mai- arbitrària. No obstant, aquesta persona no pot sobrecarregar-se de tasques, ja que la seva responsabilitat és executar o coordinar els acords d’assemblees o comissions, però tampoc hauria de concentrar-se totes les tasques en una sola persona. Una bona persona que decideix encarregar-se d’una responsabilitat orgànica ha de gaudir d’una forta resiliència i una capacitat de resistència davant de múltiples situacions que es poden donar en el si del context extern i realitat interna de l’organització.

En un altre punt de vista, un aspecte a tenir en compte, és que una persona que assumeix un càrrec no pot utilitzar aquest des d’un benefici personal. Al cap i a la fi, cal que entenguem que un càrrec polític és polític precisament perquè es fa un servei a l’organització en aquest sentit. Per aquest motiu, doncs, una mateixa persona no s’hauria de perpetuar a un mateix càrrec polític durant un període no massa llarg. En cas que això passés podrien succeir dues conseqüències evitables per part de l’organització: la no-generació de relleu i el no-retorn d’un càrrec. Per tal d’evitar-ho, cal que la militància en qüestió ha de deixar clar a la persona que assumeix el càrrec que no s’hi pot

perpetuar en el temps ja que podria suposar un greuge important per l’organització. De fet, cal evitar sota tot concepte la creació d’unes elits polítiques que mantinguin els llocs de responsables amb amiguismes i que la resta de la militància no pugui optar a aquests càrrecs.

En la mateixa línia, una possible situació que es podria trobar, al revés però, seria la de militants que volen assolir quotes de responsabilitat orgànica molt aviat i sense haver-se acreditat anteriorment un bagatge i compromís demostrat. En aquestes circumstàncies, doncs, es donaria el cas que un o una militant té ànsia de poder i de poder ascendir a l’escala de l’organització (en el cas que hi hagin estaments organitzatius superiors als de base). En aquest sentit, apostem per establir un diàleg amb el militant en qüestió advertint dels riscs que pot causar, sobre l’organització, les aspiracions desmesurades de concentració de tasques i responsabilitats en un període reduït de temps. Tot i que les seves demandes no es poden satisfer, sempre caldrà tenirlo en compte ja que, si es demostra, pot ser un militant amb un compromís ferm i dedicació alta.

Per últim, un bon o una bona militant amb responsabilitats orgàniques també té els seus deures de cohesionar la militància, i evitant possibles situacions desafortunades. Cal que, des dels càrrecs polítics, es fomentin relacions de militància saludables i es cultivi el sentiment de companyonia i camaraderia, que ja es detallarà en propers paràgrafs.