Memoria st llorenç by Josep Blesa

PLA DIRECTOR DE CONSERVACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL

CONJUNT FRANCISCÀ DE SANT LLORENÇ

AUTOR DEL PLA DIRECTOR

ESTUDI D’ARQUITECTURA JOSEP BLESA SLPU

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

ÍNDEX 1. FULL D’URBANÍSTICA. 2. MEMÒRIA. 2.1.

OBJECTE I OPORTUNITAT DEL PLA DIRECTOR.

2.2.

QUÈ ES UN PLA DIRECTOR? PLA DIRECTOR DE SEGON RANG.

2.3.

SINOPSI HISTÒRICA.

2.4.

DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ.

2.5.

ANÀLISI PATOLÒGICA.

2.6.

FASES D’INTERVENCIÓ.

3. PRESSUPOSTOS PER FASES. 4. ANNEXOS D’ESTUDI. 4.1.

ANÀLISI HISTÒRICA.

4.2.

ANÀLISI DEL CONTRACTE DE 1681.

4.3.

ANÀLISIS DELS CONTRACTES DE LA CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR D’EN JOSEP MINGUES. 1743.

4.4.

ANÀLISI DEL CONTRACTE DE CONSTRUCCIÓ DEL RETAULE D’EN LLEONARD JULI CAPÚS I CALVET. 1683.

4.5.

INTERVENCIÓ DE REHABILITACIÓ DE FRA MASEU COMPANY. 1908.

4.6.

INTERVENCIÓ DECORATIVA DE FAÇANES D’EN XAVIER GOERLICH I LLEÓ. 1916.

4.7.

RESSENYA DE L’INTERIOR.

4.8.

RESSENYA DOCUMENTAL.

4.9.

CONTRACTE DE L’ORGUE DE SANT LLORENÇ.

4.10. ANÀLISI PETROGRÀFICA. 4.11. BIBLIOGRAFIA I FONTS.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

5. RELACIÓ DE PLÀNOLS. 01. EMPLAÇAMENT DEL CONJUNT. 02. PATOLOGIES DE FAÇANA DE C/ DELS FRANCISCANS. 03. PATOLOGIES FAÇANA DE PLAÇA DE SANT LLORENÇ. 04. PATOLOGIES DE PLANTA A COTA +2.50 m. 05. PATOLOGIES DE PLANTA A COTA +11.00 m. 06. PATOLOGIES DE PLANTA DE COBERTES. 07. PATOLOGIES DE PLANTA ZENITAL. 08. PATOLOGIES DE SECCIÓ CAP A L’EPÍSTOLA. 09. PATOLOGIES DE SECCIÓ CAP A L’EVANGELI. 10. PATOLOGIES DE SECCIÓ CAP AL RETAULE. 11. PATOLOGIES DE SECCIÓ CAP AL CARRER FRANCISCANS. 12. PATOLOGIES DEL CAMPANAR. 13. DETALLS DE MOTLURES I ELEMENTS CONSTRUCTIUS DEL CAMPANAR. 14. DETALLS DE MOTLURES I ELEMENTS CONSTRUCTIUS DEL CAMPANAR. 15. PERSPECTIVA SECCIONADA DE L’ESGLÉSIA. 16. PERSPECTIVES DE L’ESGLÉSIA.

1. FULL D’URBANÍSTICA

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2. MEMÒRIA

ESTUDI D’ARQUITECTURA

2.1.

Josep Blesa

OBJECTE I OPORTUNITAT DEL PLA DIRECTOR.

El conjunt franciscà està format per l’església de sant Llorenç amb l’impressionant campanar, el convent franciscà i el Palau de la Cúria Provincial. Val a dir, de bon començament, que el palau de la Cúria no forma part d’aquest projecte, malgrat que es tracta d’una peça remarcable i és la Seu curial de la Província seràfica de València, que abasta els territoris de l’antic regne de València, d’Aragó i les Illes Balears. El conjunt franciscà dóna façana a una de les vies més transitades de la Ciutat de València, que discorre des de la Plaça de la Mare de Déu al pont de fusta i d’ací fins l’estació dels trens de la Generalitat. A més de trobar-se enfrontat a la Seu de les Corts Valencianes, el palau de Benicarló, antic Palau dels Ducs de Gandia (ducs Borja). La situació urbana obliga a interrogar-se novament sobre les múltiples oportunitats d’obtenir subvencions, ajudes i diners a fons perdut a canvi de publicitat social pel mecenatge de les diverses intervencions. Les mateixes Corts Valencianes van engegar un projecte d’intervenció al voltant de l’any 1994 que quedà en un no-res. És una mica penosa la imatge urbana que reflecteix el nostre monument davant de la seu de l’organ legislatiu més important que regeix els valencians. Disset anys després les patologies hi han augmentat. I comença a ser indefugible una sèrie d’intervencions que facen que no es perda este monument que ha recorregut la història dels ciutadans més de set segles i té el tercer campanar de més alçària de la ciutat. Altrament, val a dir, que fa una dècada començà a produir-se l’elaboració de plans directors de monuments de primer rang (catedrals, convents, monestirs, etc.) Fet que avança lentament i no generalitzada; i en molts casos amb sorpresa de la manca de protecció i d’estudi amb desconeixement de conjunts i peces de vàlua incontestable. Actualment estem començant a estendre la metodologia a monuments d’un rang segon. Es aquesta una concepció contemporània i avantguardista. I aquest és el nostre cas. La ciutat de València i la Universitat Politècnica al front, creà en els inicis dels anys ’90, el primer Màster de Tècniques d’Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (TIPA avui COPA), de tot l’estat espanyol, a més a més, coetània és la creació de l’oficina RIVA, per a la regeneració de Ciutat Vella, i en aquesta dècada la instal·lació de la seu central del Fòrum Unesco a la UPV. Tot plegat, agombola una responsabilitat major, en quant a la vigilància i cura del patrimoni de la ciutat, amb tot, aquesta actitud ajuda a conformar ciutats més sostenibles. L’ordre franciscana exerceix a més a més del servei religiós i secular, una tasca caritativa entre persones majors i desheretats –poc vistosa i abnegada- realitzada pels frares, i s’ha d’afegir que es tracta de la residència d’una comunitat que desitja noves incorporacions des d’un punt de vista de vida actualitzat. Ens trobem, actualment, l’oportunitat en què l’estat d’opinió pública i administrativa és favorable i les entitats públiques i privades al voltant d’aquestes intervencions estan per la tasca activa de protegir el patrimoni monumental i veuen el conjunt de València com motor econòmic i pol d’atracció internacional.

2.2.

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR ?. PLA DIRECTOR DE SEGON RANG.

Fins ara hi ha alguns plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de les seus episcopals. Aquests eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de les entitats públiques (administració i

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

universitats) i privades com a tasca de mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal . Tanmateix la redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns d’aquests, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara consolidada. Aquestos beuen en els de primer rang, retallant i acoblant-se a les necessitat i disponibilitats existents. Per tot això hem cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos. Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història. Un PD és un recull articulat i sintètic d’investigacions històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals, constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són fruit d’un esquema axiomàtic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera cada aspecte a estudiar. El que proporciona una visió esbiaxada i unívoca del monument, per això, ens cal des del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments autònoms, ans al contrari, com a vasos comunicants. Un PD és un instrument que recull les perícies i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors. Un PD és un instrument d’anàlisi de totes les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de les dues anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives. Un PD és un compendi del coneixement d’una època particularitzat i aplicat a un cas concret. Un PD és un sistema obert, capaç sempre d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes estudiats, investigats i analitzats. Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi econòmica i temporal que escandalle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions parcials des d’un punt de vista global. Un PD d’un monument és una radiografia de l’estat de desenvolupament i civilització de la societat que l’acull i del què és hereva. Un PD d’un monument és l’instrument de convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisi que puguen existir. No és mai un sistema tancat. Un monument és un fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura. Avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista. Un monument és un fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps. Totes aquestes feines serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i serveis que s’ha de desenvolupar, i així, com la difusió del monument i llurs treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

La intervenció del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues diverses parts ja resulta, a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat i subsegüentment deduir-ne una relació detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien el desglossament de fases. Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les possibles ajudes exteriors a l’Ordre. El Pla Director del conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures (intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis, de gestió i de difusió) sobre ell. La base epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories, els textos de les quals inserim a continuació: 1. (Suppes, Patrick. Axiomatic set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia metodològica de la ciència. El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat. 2. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988). El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari El Punt. Juny de 1999. 1. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA EPIST. És la branca de la filosofia que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència i els seus resultats, prenent com a objecte d'estudi propi els problemes filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l'home pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l'interpreta, a la filosofia li toca ser una de les principals activitats, no l'única, de «segon nivell», o de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d'estudi propi totes o part d'aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text). Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui, no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s'estableixen entre filosofia de la ciència, ciència i fets: Nivell 2

Disciplina Filosofia de la ciència

Objecte Anàlisi dels procediments i de la lògica de l'explicació científica 1 Ciència Explicació dels fets 0 Fets Quadre 1: ací la "realitat" o món dels "fets" apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix com un coneixement de grau "1" o de primer ordre, mentre que la filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la lògica de l'explicació científica apareix com un coneixement de "segon grau" o de grau "2". HIST. L' epistemologia, entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de tota la història del pensament i, des d'ella, s'han plantejat diferents qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem qüestions sobre el saber o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil; en la filosofia medieval, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon i Guillem d'Occam; i en el període modern, principalment amb ocasió de l'aparició de la nova ciència, amb F. Bacon, Descartes, Newton, Locke, Hume. Kant sol considerar-se com el principal punt d'inflexió, del que dependrà bona part de la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s'atribueix la demarcació o distinció entre filosofia i ciència, tal com se l'entén en l'actualitat, en fer de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a ser el «fonament» de la ciència). La filosofia de la ciència, en canvi, s'enfronta amb el problema de la natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d'una manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el corrent filosòfic

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

denominat «positivisme lògic» protagonitzada pel Cercle de Viena i, paral·lelament, s'assisteix a un desenvolupament creixent i molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de Newton es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l' empirisme i de l' inductivisme. No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i previsions inexactes (per exemple, quan s'aplica a cossos en moviment a grans velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les afirmacions científiques només un valor de probabilitat i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció. Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el recurs a la inducció i a la observació empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d'aquestes exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme, d'una filosofia de la ciència inspirada en Kant per obra sobretot de Ernst Cassirer, que defensava, en substància, la importància i el significat d'elements a priori en la ciència. A aquest corrent es va oposar, inicialment, el positivisme de Ernst Mach, per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de la sensació, i després el conjunt de tesi sostinguda per l'anomenat Cercle de Viena, que van rebre, globalment, el nom de «empirisme lògic» i «positivisme lògic». L'empirisme lògic del Cercle de Viena manté tant el valor de l'empirisme i l'inductivisme com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories científiques. D'aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció Heretada de la ciència (CH), l'autor més representatiu de la qual és Carnap. La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents: 1. La ciència és realista (pretén descriure el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació), és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements avancen i s'edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real). 2. En ella cal distingir clarament el que és observació i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en termes experimentals o d'observació (mitjançant regles de correspondència), sent aquesta, l'observació junt amb la experimentació, la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis i les teories. 3. Aquestes posseeixen una estructura deductiva (es conceben com sistemes axiomàtics) i s'accepten, rebutgen o corregeixen d'acord amb procediments de verificació o confirmació, que bàsicament consisteixen en la contrastació d'afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis; 4. Els termes amb què s'expressen les teories (lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament, de manera que tot terme estiga definit amb precisió, i els termes teòrics siguin només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons una determinada i acurada «interpretació». 5. En aquestes teories, finalment, cal distingir un context de justificació i un context de descobriment, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament, atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament, atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat científic o a la teoria. Una importància creixent atorgada a l'aspecte històric, junt amb un creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de la ciència, va donar origen a una manera d'entendre la filosofia de la ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d'un context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn, N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen Toulmin e Imre Lakatos. Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis d'història de la ciència, aliens o propis. D'ells sorgeix una nova imatge de la ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per tots ells-, suposen: 1. Adoptar les idees de ciència normal i de revolució en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de les revolucions científiques (1962)- una activitat que intenta «resoldre enigmes» dins un «paradigma» compartit per la comunitat científica, i la segona un període de crisi, durant el qual se substitueix un paradigma antic per un altre nou;

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2. Correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats) 3. Atribuir als diversos cossos de coneixement pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat, la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si; 4. adoptar també certa postura crítica pel que fa al context de justificació, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació científica. S'ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d'investigadors (context de descobriment), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i justificació del pensament científic (context de justificació). En el distanciament de l'epistemologia respecte de les postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les crítiques que Karl R. Popper dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació científica (1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de verificació i l'enfocament inductivista general de la ciència. Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia del coneixement i de les ciències cognitives afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l'enfocament històric de la filosofia de la ciència. D'altra banda, dins una tradició analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció heretada, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J. Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura integradora d'ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn) i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals, intenta una axiomatització informal d'aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d'aquesta que contingui afirmacions respecte a la veritat de tals models (veritat que ha d'entendre's d'acord amb el seu realisme científic, que denominen empirisme constructiu). A mitjans dels anys seixanta, s'afegeixen després d'alternatives a la concepció heretada de la ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d'aquests autors. Imre Lakatos introdueix el terme de «programa d'investigació» -una reelaboració de la noció de paradigma de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència. Paul K. Feyerabend, que inicialment havia col·laborat amb Popper, adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d'entendre la ciència, criticant sobretot l'assumpció d'un determinat mètode científic. Larry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la teoria de les «tradicions d'investigació». Entre els autors pertanyents a l'àmbit de la sociologia del coneixement s'ha posat en relleu l'aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no considerar-la més que un constructe social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d'estudiosos de filosofia de la ciència. 2. Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar. El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers, correspon a una illa amb forma d’estel de mar, aço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics. Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar. Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988). Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues. És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi secundàries: cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries, com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació. Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli - en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències. No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina - en un sentit ampli, l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura. Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances - a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles. Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals: 1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia). 2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast, i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

2.3. 269 1239

SINOPSI HISTÒRICA. : Inscripció romana al·lusiva a Claudi II “el Gòtic”. : En el Reial Registre Memoriarum de Domibus Valentie de anno 1239 apareix nomenada com església (mesquita?).

1245 : El llibre del Repartiment esmenta dues voltes la parròquia i el seu rector en Pere Eiximenis. Assignen una mesquita. Al seu voltant es trobava el barri de Daroca, els habitants del qual provenien d’aquella ciutat aragonesa. 1276

: Es conclou l´església i/o temple, no la parròquia (terme administratiu).

1373

: Possibles obres de reforma, desconeixem els detall i abast de les mateixes.

1488

: 28 de gener. Inauguració del Combregador, fet sobre el solar cedit pel veí i cavaller mossén Lluís Nicolau Català de Valeriola.

s. XV : Primitiu retaule major. 1550

: Els jurats de la ciutat de València concedeixen a la parròquia prendre censos en compensació dels que havia perdut enfront del monestir de Sant Miquel i els Reis per la modificació del traçat del Camí Ral.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

s. XVI-XVII: Dones que viuen emparedades en cofurnes al voltant de l’església. 1648

: Moren 228 parroquians a causa de la Pesta, sent-ne rector mossén Bernat Salafranca i vicari mossén Domènec Bàguena.

1656

: L´obrer de vila Antoni Bexet cobra del rector de Sant Llorenç per casa propera al cementeri de la parròquia.

1682

: El gremi de sabaters acorda reformar la capella de Sant Crispinià i Sant Crispí per part de l´obrer de vila Tomàs Alepús.

1680

: L’obrer de vila Llorenç Cassanya enderroca el campanar gòtic.

1682-84: Enderroc i reconstrucció per Agustí Maiques sobre traça de Gaspar Dies. 1683

: Pere Angost, architectus, i Bernat Ponç, lapicida, construeixen la portalada lateral barroca de la Plaça de St. Llorenç. Des déixes dates sínstaurà una solemne processó de léscultura del titular entre lésglésia de què és titular per diverses parròquies veïnes (S. Bartomeu, S. Salvador, S. Esteve, Sta. Caterina) i la Seu, per creure’n que el sant era oriünd de València.

1683

: Vicent Varona, fuster, realitza les portes col·laterals del presbiteri amb Antoni Vives, clavicularius, tasques de ferrer i manyà per a les portes.

1683-84: Construcció del retaule major salomònic de fusta per Lleonard Juli Capús i Calvet. 1708

: Mossén Vicent Pérez Castiel, sent arxiver de Sant Llorenç, rep poders de son pare (l´arquitecte Joan Pérez Castiel) per estar desterrat - per la seua condició de patriota i austracista - a Castella. El seu germà, mossén Joan Pérez Castiel, fou – a més d´entés en arquitectura - beneficiat de Sant Llorenç i franciscà.

1743

: Es capitula un nou orgue amb els artífexs Martí Usurralde i Maties Salanova. Consegüentment, també s´aprofita per ampliar les capitulacions fetes tres mesos abans amb Josep Mingues. Josep Mingues (nascut devers 1683) era, molt probablement, fill natural del reconegut arquitecte en Joan Pérez Castiel.

1743

: Contractació del campanar actual per Josep Mingues.

1746

: Alçament del campanar actual per Josep Mingues.

1770

: Informe acadèmic dels arquitectes Antoni Gilabert, Vicent Gascó i Joan Baptista Mingues sobre unes esquerdes en arcades i voltes de l’església, després de la corresponent visura.

1822

: Terratrèmol en data 5 de març. Oscil·lació del campanar i esquerda de la volta de l’altar.

s. XIX : Madoz refereix que la parròquia de Sant Llorenç tenia extramurs com a vicaria l’església de Sant Antoni. 1902

: Perd la condició de parròquia cedint-la a l’orde del franciscans menors per l’arquebisbe basc Victoriano Guisasola el 3 de gener, prenent-ne possessió en data de 31 del mateix mes fins a avui. La parròquia es trasllada a lántic convent dominicà del Pilar. Les campanes de la torre (Vicent, Crispí, Maria i Llorenç) passaren al Pilar, on foren destruïdes el 1936. Mentre que dáquell convent síncorporaren al campanar de Sant Llorenç les campanes Domènec (1742) i Benet, Anna i Fulgenci (1718), campanes que encara avui es conserven.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

1906

: Es desmunta la coberta primitiva i se’n col·locà una de nova (de ferro i teula d’Alacant plana, escassament vertical), tot i respectant la volta de maó de pla barroca.

1908

: Torna a obrir-se al culte, però regentada per franciscans menors. Als sis mesos de possessionar-se sádquireix un solaret annex (lántic fossar parroquial) sínicia lénderroc de la capella combregador, la sagristia i algunes dependències per tal de construir el convent i la capella de la Comunió al costat de lÉvangeli. Amb el traçat de fra Maseu Company i la seua construcció a càrrec del mestre dóbres de Godella Rafael Sancho les obres no finalitzaran fins les acaballes de 1909. Déixa data és el cor alt nou.

1912

: 26 de juliol. L’arquitecte n’Antoni Martorell i Trilles emet informe sobre l’estat de les voltes. Descarta-n’hi la perillositat en totes exceptuant-ne la del presbiteri que recomanà el seu enderroc o renovació. Obres de reforma en l´interior, embelliment del campanar i obres en la capçalera. Obres de restauració interior fetes pel daurador Francesc March i el frare menor fra Maseu Company i Alfonso.

1916

: Intervenció de restauració de les façanes realitzades per l’arquitecte en Xavier Goerlich i Lleó en què pren l’aire rococó, urbà actual.

1914-27 : Es renovaren alguns altars i s’hi adquiriren noves pintures i escultures. 1921

: S’hi habiliten (i es reforcen amb biguetes de ferro) les dependències hi hagudes damunt de les capelles de l´Epístola, entre la torre i el cor, per tal d´acollir una petita tipografia (beneïda pel Pare Lluís Amigó).

1936

: Es pres pels milicians com a aquarterament de vigilància del govern republicà espanyol instal·lat aleshores al palau de Benicarló. L’església es tanca al culte en esclatar la guerra. El temple fou habilitat i convertit en magatzem, mentre que el convent serví d’oficines al cos d´enginyers de l´exèrcit republicà.

1939

: Nova possessió del temple (abril) i benedicció de l´església (deu de juny) pels frares franciscans. El convent hi havia estat separat, mitjançant envans, del temple i les pèrdues materials i transformacions eren nombroses.

1940

: L´església obri al culte sent profundament renovada en les seues obres mobles, malgrat que es conserva alguna obra precedent. La imatge del titular en el retaule major prové de les clarisses de Calataiud (en origen, regal de Pere de Luna) i recalà a València el 7-8-1940.

1940-42: Intervenció de Josep Maria Ponsoda, Teruel, Josep Lluc (escultors), Vicent Corell (fuster), Innocenci Cuesta (tallista), Berenguer, Josep Martínez i Vidal, Joan Vicent García Cordellàs, Gabriel Badenes (pintors en l´abillament interior del temple). 2ª meitat del segle XX : Obres de decoració amb pintures murals de Rafel Cardells, Josep Bellver i Delmàs i les escultures d’en Ponsoda. 1975

: Per testimoni oral dels frares s’ha pogut saber que l’interior fou repintat.

1994

: L’arquitecte Carlos Campos prepara un avantprojecte encarregat per Les Corts Valencianes que després hi ha quedat en l’oblit i sense desenvolupament posterior.

2004

: Reparació de la terrassa del cos de les capelles caients a la plaça de Sant Llorenç i col·locació de deu testimonis de guix i deu fissuròmetres per part de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

2.4.

Josep Blesa

DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ.

L’església es tracta d’una Hallenkirche, és a dir, d’una església de planta de sala, uninau amb capelles entre contraforts. Està composta per quatre navades (o trams) separades per arcs torals aproximadament de mig punt. Separant-se de l’altar mitjançant d’un arc capialt (o abotzinat) només per la banda de la nau. Les voltes de canó que els clouen són de barandat o maó de pla i s’insereixen lluernes amb finestres (majorment cegues), després de sengles sobreelevacions posteriors. L’altar és rectangular. Les quatre capelles del costat de l’epístola són dedicades a: La Puríssima Xiqueta, patrona de Benissa, situada sobre el mur dels peus, la segona és l’atri d’accés de la portada lateral de la plaça de St. Llorenç. La tercera dedicada a la Immaculada Concepció, i la quarta al Crist dels navegants, recolzada gairebé, sobre l’accés al campanar. Estan separades, de la nau principal, per arcs formers de mig punt. I són cobertes per voltes bufades de maó de pla. A la primera navada, segurament en la intervenció de 1908, se li va afegir un cor de sostre pla que desvirtua la concepció original, però per contra dóna accés a la galeria de trasters i saletes de malendreços, situada sobre les capelles de l’Epístola.

PLÀNOL DE PLANTA A COTA +2’50 m.

CAPELLA DEL CRIST DELS NAVEGANTS

CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

VISTA DEL PRESBITERI FETA DES DEL COR ALT

ACCÉS LATERAL AMB EL CANCELL

CAPELLA DE LA PURÍSSIMA XIQUETA.

La intervenció de 1908 va suposar una actuació molt important que modificà l’estructura i el concepte espacial de l’església en realitzar una capella de la Comunió dedicada a Sant Antoni de Pàdua, que discorre paral·lelament a la nau principal des dels peus fins a la sagristia. Desapareixen les capelles del costat de l’Evangeli, restant aquestes com a simples passos a la dita capella rectangular, inserint-se alhora quatre capelletes de menor fondària que les de l’Epístola, començant des dels peus tenim les dedicades: la primera a la Verge del Roser (avui substituïda per la Mare de Déu del Castell, patrona de Cullera), la segona a Sant Josep (patró de la ciutat), la tercera a Sant Francesc (avui substituïda per Sant Josep, patró de la ciutat) i la quarta a Santa Rita.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

CAPELLA DE LA COMUNIÓ

CÚPULÍ AMB AMB LLANTERNÓ. VISTA EXTERIOR

CAPELLA DE SANT ANTONI O DE LA COMUNIÓ. VISTA INTERIOR

Dita intervenció consistí en el encavallament del convent sobre l’església en dita zona. Dita capella de la comunió està composta per quatre navades separada per sengles arcs formers que es cobreixen amb voltes o forjats que són amagats per voltes encamonades. En el cas de l’última hi ha un cupulí o llanternó que emergeix al pati o celobert del convent, per on pren llum natural.

VISTA DE DETALL DE L’ESGLESIA EN EL PLÀNOL DE TOMÀS VICENT TOSCA I MASCÓ (1704). HI HA 2 CUPULINS. NO HI HA CAMPANAR I SÍ UNA ESPADANYA SOBRE LA FAÇANA DELS PEUS UNA MICA TORTA.

CAP. DE LA MARE DE DÉU DE CULLERA

CAPELLA DE SANT JOSEP

CAPELLA DE SANT FRANCESC D’ASSIS

AMB EL CANCELL

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

La sagristia s’organitza segons planta rectangular entre l’altar de la capella de la comunió dedicada a sant Antoni i el mur de separació del carreró del Sagrari de Sant Llorenç. Segurament feta sobre la base de l’antic campanar gòtic que enderrocà a l’any 1680, l’obrer de vila Llorenç Cassanya. Aquest antic campanar és recollit per les vistes de Wijngaerde (1563) i Manceli (1608). Sobre les voltes de canó de la nau principal de l’església hi ha quatre ovals, un a cada tram, on s’insereix una pintura al fresc al·lusiva al martirologi de sant Llorenç (procedents, segurament, de la Llegenda Daurada de Giacomo della Voragine).

VISTA DELS PEUS AMB L’ACCÉS I CANCELL I LES DOS FINESTRES LATERALS

VISTA DEL SOSTRE AMB PINTURES I COR ALT AMB L’ORGUE.

2.4.1. COBERTES DE L’ESGLÉSIA. La nau principal es cobreix per una teulada a dos aigües de teula plana d’Alacant d’evident descontextualització. Col·locada sobre tauler de maons prims que recolzen sobre cabirons i llates de fusta i estos sobre encavallades mixtes de taulons de fusta (treballant a compressió) i tirants de pletines de ferro (treballant a tracció) en la resta. Recolzant-se’n als dos murs perímetres de la nau principal. La coberta del presbiteri està resolta en teulada a dos vessants de teula comú. Recolzat-ne sobre tauler ceràmic de primes, corretges de cabirons i estos clavats a un tronc escairat de fusta suspès de les tres primeres gelosies, en un equilibri estàtic, com a poc, preocupant.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

La galeria de les saletes junt al mur de plaça de St. Llorenç està coberta per un terrat de rajol prim d’Asp o català que ha estat recentment reparat per la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat. També sobre ell s’ha instal·lat una sèrie de focus per a il·luminar l’edifici de les Corts Valencianes.

Esment especial mereix l’estranya entrega que ofereix en el tram del presbiteri, on la biga de fusta que veiem a les fotografies quarta i cinquena: Dita biga penja de sengles encavallades de gelosies amb argolles unides a un tirant. En voladís subjecten la part de teulada a dos aigües del cap d’altar. Dita intervenció, fou, segurament feta pel frare Maseu Company. La realitat és que substenta l’única part originaria que ens han llegat.

VISTA DEL CUPULÍ DEL CANTÓ

DETALL DE TEULES ENVERNISSADES DEL CAMPANAR

2.4.2. FAÇANA A PLAÇA DE SANT LLORENÇ La façana que observem a hores d’ara és el resultat de la intervenció primerenca, realitzada per en Xavier Goerlich i Lleó pels volts de 1916. Fill del Cònsol de l’Imperi Austro-hongarès, ens dóna pistes de la inclinació envers els estils barrocs en època d’un historicisme desfasat. Es tracta d’una intervenció epitelial que ordena tot el pany del mur sobre una base d’encoixinat de mòdul 72x36 cm. aproximadament en revocar de morter de calç, tot el parament i especejar-lo, des del basament de pedra fins la cornisa. Segurament aquest especejament ja existia. Probablement el saneja i millora.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

VISTA DE LA FAÇANA DE LA PLAÇA DE SANT LLORENÇ

L’ESQUEMA FISSURATIU DE LA FAÇANA I ELS TRES PRIMERS COSSOS DEL CAMPANAR

Segurament fou desmuntada la teulada per fra Maseu Company i recrescut el mur. Fetes les voltes bufades, de canó, etc. i conformar el magatzem compost d’una successió d’espais fins a arribar al campanar, i cobertes, superiorment recolzant-se entre els estreps amb biguetes metàl·liques per a conformar el terrat. Un signe del recreixement del mur de façana ho constitueix que els murs originals de la caixa, s’han ressentit en sobrecarregar-los superiorment, a més de marcar la manca de trava entre el mur de façana i els estreps quasi perpendiculars. Tot inserint-hi: quatre ulls de bou i un finestral, a tall de balcó, important. Tot de formes rococó, resolt amb peces de formigó armat en motle. Així com una barana, de la mateixa arrel, que li trau el caire religiós per a emmirallar-se amb el caràcter urbà del Palau de Benicarló. Remata amb florons de boles i afegeix, al cantó, un templet dit de sant antoniet perquè es corona amb una estaueta del mateix sant. La coberta del templet és de teula d’escates vidrades. Val a dir que respectà la portalada lateral barroca d’en Pere Angost, architectus, i el lapicida en Bernat Ponç en 1683. La dita portalada és composta de dos cossos. L’inferior és d’un tall més clàssic, és el resultat d’una composició de semipilastres dòriques imbricades sobre un entaulament i encornisament rectes i el superior és compost d’un basament corregut, amb pinacles de boles en els laterals i una fornícula central, amb estriatge interior de petxina amb coronació de frontó circular i guarnit de volutas que flanquegen els lateral. A la fornícula s’hi ubicava l’escultura del sant titular, que està desapareguda, i emmarcada per dos volutes laterals i rematades per florons i sengles mitges boles. Corona la fornícula central un entaulament i un frontó curvilini. La composició, si bé és de tall dòric, no manté les proporcions de la tratadística canònica (Serlio, Vignola, etc.). Les referències als dos gravats del llibre de fra Laurentio de San Nicolás per explicar les dues portades –al nostre parer- són una cabòria d’historiador amb peu torçat i agafada pels pèls. Com són les explicacions que donen F. Pingarrón i -en cas particular- F. Juan Vidal des d’una perspectiva arquitectònica. Quan hom amida la realitat no hi ha referència modular d’un costat ni s’até a les imatges. Fra San Nicolás fa unes composicions amb corintis i compostos, barrejats amb dòric recarregadíssim d’un barroc extrem. Front a les nostres portades molt severes i poc decorades. I això que el llibre Arte y Uso de Architectura (Madrid 1639-1644) és mig segle anterior. Quant a la seua materialitat -més literal- podem dir que si bé la pedra inferior és més compacta i densa, la superior és pedra tosca de Godella, Rocafort o similar; de consistència molt feble i treballable. Tot el llenç del mur permet observar l’arrancada sobre pedra picada, segurament

ESTUDI D ARQUITECTURA

Josep Blesa

l original de l església gòtica. El pany de paret acull també un retaule de ceràmica de taulell de Manises, del segle XX, emmarcat on es representa l aparició del Senyor a sant Francesc d Assís.

VISTA SEQÜENCIAL, DECONSTRUÏDA I FRAGMENTÀRIA DE TOTA LA FAÇANA DE L ESGLÉSIA QUE DÓNA A LA PLAÇA DE SANT LLORENÇ.

VISTA FRONTAL. DETALL DE LA PORTADA LATERAL

DETALL DEL RETAULE DE TAULELLS DE LA FRONTERA A LA PLAÇA DE SANT LLORENÇ

2.4.3. FAÇANA AL CARRER DELS FRANCISCANS (ANTIC DE SANT LLORENÇ). D aquesta façana es pot col·legir el mateix. Una portada molt més severa i clàssica, composta en ordre dòric igualment però amb el frontó de la fornícula triangular. Té també la corresponent imbricació de semicolumnes planes. En aquest cas l ús de la pedra és millor i d una major compacitat, tant a la soculada inferior com a la fàbrica de la portada.

ENCORNISAMENT I PILASTRES

FRONTERA A CARRER DELS FRANCISCANS

DETALL D UN FRAGMENT DE LLENÇ A CARRER DELS FRANCISCANS

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Aquesta portada potser fóra oberta per a donar accés –directe- al combregador dels Català de Valeriola, tot restant com a porta principal l’originària lateral. Com correspon a la tipologia parroquial. El finestral del segon cos possiblement responguera a un òcul amb vitralls. Ítem a les dues finestres laterals, que després en el tardobarroc reconvertiren en òvals. Ja que per l’interior se’n dibuixen allargassades. El buit o finestró superior correspon a la ventilació de la coberta que reclamava el contracte de 1681. El llenç manté l’especejament general de la façana anterior de la plaça. 2.4.3. FAÇANA A L’ATZUCAC. FAÇANA NORD.

VISTA DES DE LA PLAÇA DE SANT LLORENÇ

VISTA DEL COS VOLAT DE L’ALTAR DARRERE DEL RETAULE.

EN AMBDUES VISIONS PODEM OBSERVAR LES FINESTRES ORIGINÀRIES GÒTIQUES, ARA DEFORMADES AMB VITRALLS PINTATS.

2.4.5. CAMPANAR. El campanar actual és l’executat i dissenyat per en Josep Mingues. Tanmateix, podem dir que la base constructiva és aquella ideada pel contracte de 1681 que no arribà a portar-se’n a cap. Canviant substancialment la que executaria Mingues. Modificant-se, fins i tot, el seu emplaçament. Passant d’una planta quadrada original, a una altra ja quasi hexagonal. Ja a finals de la seua vida professional, portà endavant aquesta peça, que suposa una de les fites de la seua carrera, mostrant una simbologia que ja determinaria el perfil urbà de la ciutat. És una peça fàl·lica1, composta de tres parts: canya, cos de campanes i remat. La canya està composta de tres cossos. El cos de campanes d’un tram i el remat amb dos cossos, un d‘ells de trànsit i el segón el cupulí de remat. La planta, com hem dit adés, és quasi hexagonal, acoblant-se al presbiteri en la part de l’Epístola, encongida per la via urbana, ja que penetra en la seua alineació, sobreeixint d’ella. CANYA: tres cossos. Els dos primers adossats a l’església. El tercer sobrevola aquesta, fins la capitellada que separa el cos de campanes. És un prisma recte teòric, no en la realitat. Acaba amb una volta de cloenda, que deixa el pas suficient per a desembarcar al cos de campanes. COS DE CAMPANES: És en el cos de remat on manifesta la seua decantació a l’ordre dòric. Una potent capitellada, semblant a la de l’interior de l’església, és la que marca la solució de continuïtat de la torre. Dita remembrança a l’ordre arquitectònic sols es manifesta morfològicament, ja que les proporcions són lliures de modulació. Dites pilastres parteres, per l’aresta de l’hexàgon, emmarquen a cada costa de l’hexàgon, una obertura per a les campanes. Les obertures es clouen amb un arc de mig punt. Aquest cos conforma la primera reducció envers la canya. Tanca tota la planta amb una altra volta de cloenda. Deixa una escala de fusta d’un tram per accedir al cos superior. Té dit cos un rebanc cec a mode d’ampit, a l’alçada dels pedestals. Hi ha sobre el ràfec de la capitellada una “Rosa dels vents” tallada sobre la rajola.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

COS DE REMAT: Torna a reduir-se, respecte el cos inferior, traient uns estreps que arrancant des del vèrtex subjecten i estintolen el cos superior. Són perforats, per a proporcionar la deambulació perimetral. Són relligats inferiorment, i a la part exterior per un altre ampit cec. Hi col·loquen, arrambats als estreps, uns pinacles-florons agallonat amb magolla. Òbviament, de tall classicista – serlians-, no pas gòtics. Degut a les deformacions són tots diferents entre ells. Ajustant-s’hi a cada vèrtex. De planta pentagonal- no regular. Una nova capitellada va realitzant ziga-zagues per tot el contorn del primer cos. Els els estreps són coronats superiorment amb florons nous exempts, pentagonals no regulars, des d’on arranquen les rafes2-volutes corbes, simplificades que estintolen els arrancs del cos superior del copulí. El cos superior a tall d’hexàgon i llanternó, és clos amb volta de cloenda superior. En té obertures a cadascú de llurs costats. Acaba coronat per una gran capitellada que sobrevola, ufana, el cos inferior. El llanternó està cobert amb una teulada de teules comuns envernissades en blau, finalitzant amb un penell que alberga la sageta i adorns amb iconografia de sant Llorenç. Aquest penell és, alhora, el parallamps. LA SEUA CONSTRUCCIÓ: Els fonaments són, atenent el contracte, d’argamassa i pedruscall, amb un pam de rabassa. La base d’arrancada sobre el fonaments és de pedra tallantada. La resta està resolta amb maons de tota mena: àtoves, maons, mitges, pitxolins, de queixal, aplantillats, etc. Els florons de pedra tosca, quasi segurament, de Godella i/o Rocafort, sent-ne força porosa. Les teules estàn envernissades. Tot el campanar, així com la resta de l’església està revocada d’almàguena, amb especejament de rectangles de 72 x 36 cm. La junta d’un cm d’ampla, blanca de calç. Les peces de les capitellades són de maons, àtoves, etc. Les voltes de les escales a saltacavall i les de cloenda d’àtoves (atovons). Les cares superiors dels ràfecs de les capitellades tenen una mena d’envernissat. L’escala que connecta el cos de campanes i el cos de remat es de fusta treballada. Hi ha campanes de fundició, amb trutxa de fusta.

(1) Fàl·lic(a). 2 cultes fàl·lics HISTÒRIA DE LES RELIGIONS. Conjunt de creences i d'expressions simbòliques, cristal·litzades en ritus, que, a través de representacions més o menys estilitzades del fal·lus, expressen d'una manera religiosa o màgica el poder de creació de la vida, la formació còsmica a partir del caos primordial, concebut com a femení.GDLlC. (2) Rafa: f.Espècie de matxó, atalussat o corb, que es construeix adossat a la part esterior d’una paret per a reforçar-la; contrafort oposat a un arc o volta.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.5. ANÀLISI PATOLÒGICA. Els problemes patològics de l’església i el campanar són iteratius. Per tant caldria, al nostre parer, disseccionar-los per parts constructives, que ja ens albiren fases d’intervenció: 2.5.1. CAMPANAR. Pateix un fort desplom, determinat en uns 30 cm. Estranyament fa un abombament amb guerxesa al tram intermedi, és a dir el tercer. Possiblement és d’origen. Incloem un estudi gràfic que determina els ploms respecte de le dues arestes del costat paral·lel a la plaça de sant Llorenç. La fotografia ens il·lustra tímidament al què ens referim. Àdhuc fa un gir entre les dues impostes, com un petit gir sobre l’eix central. Trencat el concepte de quadratura central que algú pressumeix que aplicava l’artífex a les seues obres, entre d’altres raons perquè no es tracta qualsevol secció horitzontal d’un hexàgon regular.

Existència de molts excrements d’aus pel seu interior, ja que les espitlleres i finestres romanen obertes subsegüent desplom.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Pateix copioses marques d’humitat als seus panys i murs, per zones de ràfecs i capitellades.

Ruptures, trencalls de maons aplantillats, degradació i pèrdua del fingit pintat posterior de les rajoles aplantillades.

Llavat intens –amb meteorització- del revestiment del revoc, pèrdua de l’almaguenva i del junt de calç blanc.

Existència de ruptura d’un floró que dóna a la façana nord, amb perill de caiguda a la llarga, subjectat a hores d’ara per una pletina de ferro que està molt rovellada. Disgregació i meteriorització de la pedra tosca dels florons-pinacles.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Existència perillosa d’oxidació en la tija de ferro que subjecta el penell. Requereix d’intervenció d’urgència, per bé arreglar-la o bé desmuntar-la.

Existències de corriments, pèrdues, ruptures i copiosa brutícia a la teulada del cupulí. Amb filtracions d’humitat.

Existència de xilòfags, que han deteriorat greument l’estabilitat de l’escala de fusta que condueix del cos de campanes al cos del llanternó de dalt. En principi es descartaria un assentament del terreny. Sí és possible un assentament diferencial, acumulat al pas de canonades de la xarxa d’aigua pròxima al campanar. Fóra interessant procedir a contrastar el tema amb l’Oficina de Coordinació d’Obres de València (OCOOVAL) i fer un estudi geotècnic per a tenir més dades científiques, abans de pronunciar-nos(1) definitivament.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Ascensió d’humitats generalitzada, per capil·laritat del subsòl en el primer tram de la canya. (1) Al respecte del desplom hi ha vàries opinions emeses: des de la que ho atribueix al terratrèmol de 5-3-1822 (Matínez Aloy), a la de pèrdues d’aigua a les canonades públiques i el subsegüent amarament periòdic de les argiles del subsòl. I n’hi ha d’altres que ho atribueixen a errades d’origen en la construcció del propi campanar. Podríem afegir una sobre la diferència d’assentament diferit en el temps, doncs la pressió exercida al terreny pel fonament del campanar és força superior a la immediata dels murs, del presbiteri de l’església sobre els què es recolza.

2.5.2. COBERTES DE L’ESGLÉSIA. 2.5.2.1. Coberta a dos vessants. Teula d’Alacant plana. Tramades de la nau principal. S’observen atacs de xilòfags en les corretges i les llates, catalitzats sovint per les filtracions d’aigües de pluja entre les teules i el tauler ceràmic i la manca d’impermeabilització escaient i contemporània. La solució d’encontre entre el terrat i la falda de la teulada és molt precària. Bàsicament, també l’encontre amb el cos del convent, on s’acumulen les aigües i no té capacitat d’assimilar les aigües d’escorrenties en cas de gota freda. Açò provoca estats de filtració, malmetent les corretges i llates de substentació de la coberta. La solució de les encavallades de la coberta és mixta: elements traccionats resolts amb perfils metàl·lics en L reblonats units als elements a compressió de fusta amb pletines reblonades i cargolades, per a conformar un element triangulat resistent. Solució constructiva molt precària a mode de voladís de les biguetes metàl·liques del forjat penúltim del convent, penetrant a l’interior de l’espai del trespol de la coberta. 2.5.2.2. Coberta a dos vessants. Teula àrab comú. Zona del presbiteri. L’estat estàtic és molt agosarat. Dos tirants metàl·lics amb sengles argolles subjecten una biga, des de la navada primera del presbiteri, que en voladís fa la funció de carena de la teulada. Les biguetes d’encavallada recolzen sobre la dita biga carenera i els murs laterals La canal que arreplega les aigües contra el mur del campanar no es troba suficientment protegida. Es nota que ha estat recentment reparada la teulada així com l’element d’evauació, que és una gàrgola gòtica. Tanmateix pateix copioses marques d’humitat als seus panys i murs, en l’embocadura de pedra amb la canonada de zinc. No existint-hi una bardeta eficaç que expulse les aigües adequadament. Una situació semblant es produeix en l’altre aiguavés, que dóna al mur del convent.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.5.2.3. Coberta plana sobre els habitacles de magatzem sobre façana de St. Llorenç. Ha estat recentment arreglada. S’hi ha instal·lat una nova tela asfàltica, ben doblada, amb bavers i reforços adequats, i acabat de rajoleta d’Asp. Aquesta intervenció l’ha executada la Conselleria de Cultura en bescanvi a la possibilitat de col·locar focus amagats, que il·luminen el Palau de les Corts. No obstant, presenta una precarietat evident: unes casamates albergades en aquesta zona que servien de garita als comandaments dels milicians durant la guerra de 1936. Encara es conserven inscripcions de l’època. També es situa un templet dedicat i coronat al cantó dit de “Sant Antoniet”. La coberta és d’escates envernissades i vidriades amb aiguavessos circulars, en la qual moltes peces s’han perdut o trencat, especialment algunes menudes que conformaven unes gargoletes de peixetsdrac. 2.5.3. FAÇANA DE LA PLAÇA DE ST. LLORENÇ. En general la deformació més evident consisteix en el guerxament i abombament de la part superior en la zona central del mur, produint-hi esquerdes verticals en la part superior del parament. Situades properament a la trava entre els estreps de les capelles i el llenç de façana. Coincideix amb el recrescut del mur, realitzat per a albergar la galeria de magatzems. Hi ajuda les obertures realitzades a posteriori, tant de l’època barroca com les de principi de segle XX. Hi ha una esquerda que traspassa, fins i tot, l’ampit de formigó armat prefabricat, la qual cosa poguera indicar un cert assentament entre ambdues parts de la portalada lateral. Traspassa el frontó circular, la fornícula i l’entaulament. Hi ha elements prefabricats de l’ampit, florons deteriorats i/o solts, amb perill de caiguda. El revoc i els junts de calç estan deteriorats i llavats, amb pèrdua de l’especejament de l’encoixinat. Hi ha un afegit de zones de pedaços de morter de ciment pòrtland amb hidròfugs, actual. La qual cosa impedeix que la pedra d’arranc del pany de paret puga respirar i dessecar-se. Les portes de la portalada estan ferrades amb llautó o similar, pintat i molt deteriorat. Caldria procedir a llur decapat i sanejat. Es veu l’ascensió d’humitat per capil·laritat des del subsòl. Caldrà inserir-hi un higròmetre connectat amb ordinador que ens mesure la variació, d’acord als períodes estacionals anuals. Tot s’amara d’humitat, especialment les zones inferiors de pedra picada que han estat revocades amb morter de ciment amb hidròfug. Açò no permet la dessecació i transpiració del mur, elevant la humitat més amunt encara.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Hi ha humitats a l’encontre angular entre el pany del llenç i el campanar. S’observa el deteriorament puntual de les baixants i amarament i llavat dels panys de mur. La pedra de la portada està degradada i meteoritzada, bàsicament a la part superior que té una naturalesa més tova (pedra tosca). Existeixen grafits, que tant degraden el patrimoni heretat i la imatge pública de la ciutat. El cas del deteriorament de la pedra està més àmpliament estudiat i de manera generalitzada al final d’aquest tom primer. Seran la base d’aplicació per als successius projectes d’intervenció que desenvolupen aquest Pla Director.

2.5.4. FAÇANES DEL CARRER DELS FRANCISCANS. Igual que la façana de la plaça de Sant Llorenç, està composta de dues parts. Una que conforma la testera de l’església i una segona que s’endinsa en el carrer dels franciscans que conforma la del convent, muntant sobre l’antiga capella de comunió o Combregador dels Català de Valeriola. D’ací, la seua heterogeneïtat intrínseca. Les patologies són reiteratives respecte de la façana principal. Hi ha una esquerda que traspassa, amb declivi, des de l’encontre de la canal del vèrtex d’esquerra cap a la dreta, transpassant lleument la meitat del triangle, com es mostra al plànol. També hi ha una fissura en el triangle superior de la testera. N’hi ha dues més, en sentit vertical i en l’encontre del final del mur de la testera amb el llenç de mur on es situen les antigues garites dels milicians, durant la guerra de 1936. S’hi situa precisament a l’encontre entre els murs dels arcs formers, paral·lels a l’eix de la la nau amb el mur sobreelevat al principi del segle XX. També es reprodueix junt a l’afegitó del templet de Sant Antoni, junt al cantó, coincidint amb la inserció d’una escala de caragol, inserta entre els dos murs de fàbrica, a l’espai corresponent a la fulla de reblit mitjana. La portalada de pedra es conserva en millor estat que la lateral, tot i que caldria una neteja en profunditat de la brutícia que la cobreix, ennegrint-la. Ïdem que la porta lateral, que igualment està ferrada. La humitat ascendeix per capil·laritat des del subsòl, al llarg de les dues parts, església i convent. Caldrà inserir-hi un higròmetre connectat amb ordinador que mesure la variació d’humitat, d’acord als períodes estacionals anuals. Hi ha humitats a l’encontre angular entre el pany del llenç i el convent, amb una major ascensió entre ambdues. S’observa degradació i meteriorització de la pedra de la portada, bàsicament de la part superior que té una naturalesa més tova (pedra tosca). Hi ha atacs de carbonatació i sulfatació. Es fa una explicació científica al final d’aquest Tom 1. S’observen filtracions al ràfec de la terrassa del convent, que regalima per la coronació del mur del convent. En aquesta part hi ha una sèrie de clivells verticals que van a trobar la porta d’accés del convent, que possiblemet s’inserí el buit d’accés sense pensar en les càrregues que procedien dels massissos superiors. Caldrà netejar i recuperar -tot i que no siga originària- la placa commemorativa dels Català de Valeriola. S’ha de renovar la baixant, ja que té pèrdues d’aigües que llaven els paraments, perque està molt deteriorada. Existeixen grafits. També hi ha instal·lacions vistes i indesitjables. Hi ha una pèrdua profunda de la protecció de pintura, i amb aquesta el revoc, ja en un estat decrèpit. El mateix passa a l’enxcoixinat de la planta baixa, les motlures de la imposta i els cèrcols de les finestres de caire historicista.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.5.5. INTERIOR DE L’ESGLÉSIA. Totes le voltes pateixen esquerdes produïdes al llarg del temps, com es pot comprovar al plànol de la Secció Zenital. La més preocupant és la que creua la volta del presbiteri. Hi ha estat col·locats deu testimonis de guix i deu fissuròmetres per tal de fer-ne seguiment de l’estat de les esquerdes. Totes obrin en l’intradós. Hi ha un plànol on s’ha situat la situació d’aquests. Per la visió que hem pogut esbrinar amb teleobjectiu podem dir que no hi ha hagut variació en la seua amplària, per tant podem concloure que es mantenen a dia d’avui mortes i estàtiques. De fet totes les esquerdes han estat esmentades en algun informe. Ja va fer-se un informe en temps de Joan B. Mingues i Antoni Gilabert. També a principis del segle XX, per part d’Antoni Martorell, que esmentava que estaven estabilitzades, tret de les del presbiteri, i que calia desmuntar i refer la volta. Extrem aquest que, sensu contrario, com es pensa en general, creiem que mai no es va ni enderrocar ni refer.

També s’ha pogut comprovar per l’intradós de les voltes presència d’humitat a llocs precisos, que hem deixats refletits al plànol adés esmentat. Apareixent, àdhuc, per filtracions de les terrasses del convent en zones d’arcs formers i del presbiteri de la capella de la comunió de Sant Antoni. Pateix en general, i en particular a la base dels estreps, ascensió per capil·laritat del subsòl. Hi ha nombroses marques d’humitat als seus panys i murs. La humitat ascendeix per capil·laritat des del subsòl per els sòcols.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

S’observen trencaments del mur en carcanyols junt als arcs formers i l’encontre amb els estreps. També al mur de la plaça de sant Llorenç, on s’hi situen les pintures murals d’en Rafel Cardells i Josep Bellver i Delmàs. Hi ha despreniment de la capa de suport de les pintures i humitejament amb llavat del revestiment de l’estucat i revoc.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.5.5.1. Proposta d’intervenció a l’interior.

Les imatges anteriors corresponen a la Capella de la Comunió de l’Església arxiprestal de Sant Mateu (Baix Maestrat). La intervenció comportà el sanejament dels paraments, eliminació del suport i revestiment d’un nou suport de calç. Capa de referit d’algeps i capa de finalització amb un estuc blanc passat amb planxa en calent i afecció final amb cera líquida. Amb tot s’observa que les humitat preexistents hi han desistit. La imatge estètica és neta i polida. Els sòcols, molt similars als de Sant Llorenç, s’han respectat en la seua solució, imitant jaspiats. La solució de les pilastres corínties, com les de Sant Llorenç, és molt semblant, així com la capitellada que envolta tota la capella, que en el cas de València donaria a una imatge més unitària de la nau principal, molt fragmentària a hores d’ara. Com es pot destacar serien daurades els adorns de les volutes i els penjolls de fruita. Caldria recuperar i restanyar els clivells de les pintures, que tenen més importància que l’atorgada pels entesos.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.5.6. ESTRUCTURA PORTANT DE L’ESGLESIA.

Pateix un fort assentament del terreny sobre el que descansa, amb el subsegüent desplom. Té taques d’humitat als seus panys i murs. Hi ha ruptures i trencalls de maons aplantillats. El revestiment del revoc està llavat. La humitat ascendeix per capil·laritat des del subsòl.

2.6. FASES D’INTERVENCIÓ. 2.6.1. FAÇANES. 2.6.1.1. Mitjans auxiliars: andamiatges tubulars. Per a presa de dades i mostres de revestiments i execució d’obres, a més a més d’apuntalaments i estintolaments necessaris. 2.6.1.2. Ram de paleta i revestiments. S’ha de fer una anàlisi DXF (difracció de raigs X) dels diversos morters d’unió i arrebossats, etc. S’han d’obrir les esquerdes, els badalls, les fissures, etc. per a comprovar I’estat dels mateixos: si estan vius o morts. Després es procedirà al tancament, en funció de si és important consolidar el pany de mur, cosint-lo amb grapes d’acer amb interposició de resines epoxídiques. En cas de menor importància procedirem a restanyar-los mitjançant la reparació, sanejament de llavis i embotiment de màstics. Tot seguint la recuperació de revestiments generals de murs amb morters de composició i característiques similars a les existents. També es farà la reparació de llindes i carregadors de buits (finestres i finestrals).

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.6.1.3. Tractaments i tècniques especials de restauració. - Tractament perimetral de murs contra l’ascensió d’humitats per capil·laritat. - Reordenació i resolució de les escorrenties d’aigües de cornises. - Neteja, decapat i consolidació dels carreus de pedra a les parts basamentals i de portalades de l’església. - Recuperació mitjançant la reparació, recomposició i rejuntat de la pedra (natural i elements artificials de formigó armat). - Tractaments de la pedra mitjançant consolidadors i hidrofugants per impregnació, axí com antigrafits de porus obert. - Neteja, escatat i consolidació dels elements de fusta a les parts de finestres, finestrals i portes de l’església. - Recuperació d’elements decoratius perduts o incomplets amb estudi i realització de motles per a recuperar-los al seu estat original. 2.6.1.4. Pintures. - Tractament de superfícies minerals (revocs i arrebossats) al silicat en color d’acord a estudis a realitzar. - Tractament de fusteries amb vernissos tipus Lasur colorejades. 1. CAMPANAR. 2. COBERTA. 3. INTERIOR.

2.7.

BASES CIENTÍFIQUES DELS MATERIALS PETRIS PER AL PROJECTE D’INTERVENCIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ.

2.7.1. INTRODUCCIÓ. La pedra ha constituït la base física i d'expressió de les obres d'innombrables generacions d'arquitectes. Ha sigut reemplaçada com a tal, per altres materials com el ferro, el formigó, el vidre o el material ceràmic fins a època relativament recent. L'aparició de noves tècniques constructives, han minvat notablement l'execució de les obres de pedra pels procediments originals. No obstant, continua sent insubstituïble en diversos aspectes de l'arquitectura, en especial en l'àrea de la restauració de monuments. Les diferents qualitats de les pedres ofereixen una gran varietat de textures, coloració i propietats físiques i mecàniques que permeten un ampli marge d'aplicacions constructives. De ser les descrites importants, potser la més significativa siga la densitat i resistència a les alteracions de qualsevol tipus. Les obres construïdes amb fàbriques pètries, assumeixen per aquestes propietats un caràcter de noblesa i monumentalitat, que les distingeix d'altres materials. Al llarg de la Història de l'Arquitectura, les obres realitzades en pedra s’han creat amb visió de futur, amb ànim de permanència. No resulta estrany que gran part del nostre patrimoni arquitectònic estiga construït en pedra i que alguns dels monuments arribats fins a nosaltres, posseïsquen una història que compten amb mil·lennis. De la ponència “Contaminació i Patrimoni: Punt de vista del restaurador” de José María Cabrera Garrido, volem ressaltar: D'entre tots els problemes que planteja la restauració, un dels més delicats és el de la neteja de les façanes dels monuments afectats per la contaminació atmosfèrica, perquè en eixes superfícies es concentra la major part del seu significat històric artístic i l'operació és sempre irreversible.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Mantindre nets els monuments no és només una exigència estètica, sinó també una necessitat tècnica per a la conservació dels materials, per la qual cosa es requereixen intervencions periòdiques dins dels programes de manteniment dels edificis. En contra de les raons dels restauradors, cada dia s'apliquen més els diferents sistemes industrials i àdhuc automatitzats, que tendeixen a alliberar la superfície de totes les substàncies adherides a les pedres, amb la qual cosa fan desaparèixer la superfície manufacturada dels monuments que constitueix l'element més destacat del seu significat històric, per tant molts estan sent alterats amb més o menys intensitat. Des de la restauració: “en totes les operacions de neteja, la superfície original de la pedra ha de ser respectada junt amb la seua pàtina d'edat…”, històriques, estètiques i encara tècniques per quant exerceixen normalment una funció protectora, com demostra el que la corrosió sol començar per les llacunes de les pàtines. Es pot eliminar la matèria acumulada sobre la pedra (detritus, pols, sutja, excrement de coloms…etc.) usant a més, “la pàtina de la pedra ha de ser conservada per evidents raons, i tractar-se només amb raspall vegetals o doll d'aire a pressió moderada. Hauran d'evitar-se els raspalls metàl·lics, rasquetes i en general ha d'excloure's tot doll a elevada pressió ja siga d’arena natural o vapor, desaconsellant-se el llavat de qualsevol tipus”. 2.7.2. ALTERACIONS DELS MATERIALS PETRIS. La pedra ha sigut la base per a la construcció d'obres de qualsevol tipus al llarg dels segles, sent substituïda per altres materials en èpoques més recents. Si retrocedim en el temps, fent una reflexió històrica descobrim que fins a 1851 Joseph Paxton no realitza el Palau de Vidre, en l'exposició Universal de Londres, moment en el qual el ferro i el vidre passen a formar part del catàleg d'elements a utilitzar en la construcció. De la mateixa manera fins a 1903 August Perret no construeix el primer edifici en què l'estructura serà de formigó armat. Malgrat tot açò la pedra resulta imprescindible en molts aspectes de l'arquitectura. Els diferents tipus de petris ens obrin tot un ventall de possibilitats dins de la construcció, per les distintes tonalitats, propietats físiques i mecàniques. La idea seguida a l'hora de construir amb pedra era, que aquella obra realitzada amb este material, tan noble, perdurara al llarg del temps. De manera que no ha de sorprendre'ns, que algunes de les construccions pètries que han arribat fins als nostres temps posseïsquen una història que es comptabilitza en mil·lennis. 2.7.2.1. Alteracions físiques. •

Deteriorament per l’extracció, tallada i posada en obra.

La pedra es pot deteriorar en la seua extracció o excavació en les pedreres, a conseqüència dels esforços mecànics produïts per l'ús d’eines com: punters, pics, falques de fusta, etc., amb les quals es provoca la seua expansió, mullant-les, per a aconseguir la separació de blocs. Posteriorment es modifica la superfície del material, portant a la formació de microfissures, que afavoreixen les alteracions. Aquest efecte també es produirà posteriorment en els blocs destinats a ser esculpits, en els que com a conseqüència de la seua manipulació, es pot formar una xarxa de microfissures, provocant un augment de porositat i d'aquesta manera, sent més fàcil l'accés de l'aigua i de solucions agressives. Serà molt important saber triar el tipus de pedra per a la seua utilització posterior, perquè una mala disposició causaria una posterior degradació. •

Acció del vent.

El vent té una acció fonamentalment mecànica i produeix erosió quan xoca amb els materials petris si porta partícules d'arena o pols en suspensió. Aquest efecte es pot despreciar en

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

ambients nets i sobre materials compactes i poc porosos; però també poden ser molt nocius en ambients carregats i sobre materials porosos i amb fissures. L'erosió sobre el material dependrà de la direcció, força, temps d'actuació del vent i les característiques del material petri. El vent combinat amb l'aigua, la temperatura, la tempesta, etc. pot arribar a produir la desintegració directa de les roques o també altres agressions secundàries com el transport de sals solubles, lixivació de components solubles, canvis de naturalesa fisicoquímica, etc. És important el lloc on està situada la construcció pètria per a la major o menor erosió d'esta, és a dir, de vegades la construcció es troba protegida contra el vent i la pols per barreres de tipus natural o artificial com a arbres, edificacions, etc., a diferència d'altres situacions en què succeeix tot el contrari. Les pedres calcàries blanes són les més exposades a aquest tipus d'erosió, provocant una tipologia d'alteració anomenada alveolització; mentre que en les arenoses l'agressió patida es caracteritza més per una erosió que va arrodonint els sortints més aguts de les escultures i dels elements arquitectònics. •

Acció de la temperatura.

La roca està sotmesa a freqüents variacions del gradient tèrmic entre dia i nit i les diferents estacions anuals. La conductibilitat tèrmica en els petris és molt baixa, com podem observar en la taula següent: CALCÀRIES

ARENOSES ALGEPS

Molt dura Dura Semidura Molt Blana Dura Semidura Blana

810 K x 105 cal. / seg. / cm 500 K x 105 cal. / seg. / cm 400 K x 105 cal. / seg. / cm 200 K x 105 cal. / seg. / cm 1100 K x 105 cal. / seg. / cm 600 K x 105 cal. / seg. / cm 240 K x 105 cal. / seg. / cm 310 K x 105 cal. / seg. / cm Quadre 2

Malgrat açò, es pot dir que els petris porosos posseeixen una baixa conductibilitat i que en roques estratificades, aquesta augmenta en la direcció dels estrats. Estes variacions tèrmiques produeixen en els materials forces d'expansió i contracció, per la qual cosa els petris poden, al conformar part d'una estructura i patir petites dilatacions, provocar-hi tensions internes contraposades. Quan els esforços de compressió afecten materials de poc grossor, aquestos es deformen corbant-se, podent arribar a la formació de fractures. Açò porta a pensar la importància que té disposar de juntes de dilatació. Cal tindre en compte que quan es col·loquen junts diversos tipus de materials petris, on cadascun d'ells té diferents coeficients de dilatació i on els coeficients de dilatació tèrmica dels minerals que formen part d'una roca són diferents entre si, per açò, els canvis de temperatura ens produiran tensions internes capaces de degradar la pedra. Als salts tèrmics es pot agregar un altre fenomen de degradació per l'existència d'aigua en la pedra calenta. Una pedra mullada que abaste una elevada temperatura, produeix una evaporació en la seua superfície que provoca un moviment de líquids des de l'interior a l'exterior. Este cicle si és ràpid i reiteratiu, pot provocar danys en la superfície de la pedra.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

•

Josep Blesa

Acció del foc.

L'acció del foc és molt més dràstica que les oscil·lacions tèrmiques entre el dia i la nit. Les zones exteriors de la pedra, es dilaten enormement en ser atacades pel foc. Com la transmissió de la calor no és tan ràpida cap a l'interior, es provoquen tensions superiors a les de ruptura del material, per la qual cosa es desprenen les zones pròximes al foc en forma de llesques. En estes condicions, la pedra pateix una total deshidratació que altera la seua estructura física i microquímica, per la qual cosa l'efecte d'un incendi és permanent i encara que no es provoque l'enfonsament d'una estructura, esta es veurà minvada en la seua resistència. De tots els tipus de petris podem dir que les pissarres, arenoses i calcàries són molt sensibles als canvis radicals de temperatura. •

Acció del gel.

Una de les principals causes d'alteració és la glacicitat de les roques degut a la congelació de l'aigua que satura els seus porus. L'augment de volum de l'aigua al convertir-se en gel és del 9%, açò implica un gran perill per la poca deformabilitat de les pedres. Si la congelació és molt ràpida, a -5º C la pressió que hi exerceix és d'aproximadament 500 Kg/cm2. En 1908 Kirschald, després d'un estudi sobre l'alterabilitat pel gel dels materials, en funció de la seua porositat i en relació amb la teoria de l'augment del 10% en el volum del gel, va definir un coeficient de saturació (Cs) donat per la relació entre el volum d'altres fàcilment accessibles i el volum total de porus oberts. Segons aquesta teoria, com el valor màxim de Cs seria de 0'9 aproximadament, el gel actuaria quan els porus estigueren plens en les seues 9/10 parts; l'experimentació va comprovar la validesa d'açò i que per a un coeficient de saturació inferior a 0'8 no hi ha perill de ruptura a causa del gel. Per a obtindre el valor de Cs es van dictar les Normes DIN 52103 i 52105. Amb les proves realitzades es va comprovar que el dany del gel és proporcional a la morfologia dels porus. Actualment es coneix que el perill de glaçada existeix des que s'arriba al nivell crític d'aigua continguda en els porus, que de gelar-se, aconseguiria una expansió tal, que provocaria un allargament fins al límit de ruptura del material. La tracció que acompanya al fenomen anterior pot superar la resistència del material provocant microfractures. 2.7.2.2. Alteracions químiques. •

Les sals solubles.

En aquest apartat l'aigua actua com a portador de sals solubles, que l'aigua dissol i arrossega en els seus moviments. L'existència d'aigua pot donar-se a causa de la condensació, la pluja o la capil·laritat. Les sals s'introdueixen amb l'aigua per capil·laritat, procedents del terreny; de compostos orgànics, residus, restes vegetals, etc. O transportats per l'aigua de pluja. La cristal·lització de les sals provoca una pressió mecànica que serà la causa de les alteracions. Aquestes sals seran generalment carbonats, silicats, sulfats, clorurs i nitrats.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

És important la morfologia dels porus perquè dependrà d'ells la profunditat aconseguida per l'aigua en les pedres. El procés de l'aparició de sals cristal·litzades en la cara externa dels petris es dóna com a conseqüència de l'evaporació de l'aigua de la pedra saturada, que provoca el trànsit cap a l'exterior de la dissolució de sals que es concentra en la cara externa. Després d'este procés, podem dir que el petri és més massís per la concentració de les sals menys solubles en la superfície i que en la zona contigua més interna ha perdut les sals disminuint la seua cohesió. Es pot dir, resumint-ne, que quan la difusió del vapor és menor que la velocitat de trasllat de la solució, aquesta podrà arribar fins a la cara exterior de la pedra on es cristal·litza (eflorescències), d'altra banda en cas contrari, es donarà la cristal·lització en l'interior de la pedra (subflorescències). Altres factors a tindre en compte, són les característiques químiques de l'ambient a què està sotmés el petri i el pH de l'aigua. Si la humitat relativa és baixa la sal recristal·litza, al contrari si augmenta torna a hidratar-se, originant-se un moviment d'expansió/contracció que implica un considerable augment de pressió en l'interior dels porus del petri. La següent expressió permet el càlcul de la pressió de creixement d'un cristall: P = R-T V

Ln x C Cs

P = Pressió de creixement del cristall en atmosferes. R = Constant universal dels gasos 0'082 l atm K-1 mol-1. T = Temperatura en K (absoluta). V = Volum molecular de la sal en estat sòlid. C = Concentració del solut durant la concentració. Cs = Concentració del solut a saturar. Es pot afirmar que l'alteració provocada per les sals solubles pot ser molt variada en funció de les condicions en què es dóna la cristal·lització, les característiques estructurals i textura del material petri. Els casos d'alveolització molt profunda amb important alteració i perduda de material es deuen a l'elevada porositat i alt contingut de sals solubles. •

La contaminació atmosfèrica.

L'activitat industrial i l'augment de la població en els nuclis urbans ha incrementat la contaminació de l'aire, sent la principal causa de les alteracions ràpides de la pedra. Hi ha altres factors com les característiques topogràfiques i meteorològiques de l'entorn a tindre en compte, ja que condicionen la dispersió i el transport a major o menor distància de les substàncies. Només algunes substàncies gasoses amb partícules sòlides i líquides són vertaderament danyoses per als materials petris. Altres estan encara per estudiar. Entre les perjudicials caldrà comptar amb el diòxid de sofre (SO2) i el diòxid de carboni (CO2) com majoritàries i els segueixen en acció destructiva, els clorurs i els nitrats. Aquestes substàncies es produeixen en la majoria de les combustions. Altres fonts són els forns de torrada de pirites i les instal·lacions de foneria. Per allò que s'ha exposat pot apreciarse que aquelles zones més industrialitzades, són les més afectades per aquest tipus de contaminació. Anualment, en tot el món, es llancen a l'atmosfera 40 x 106 T de diòxid de sofre. Aquest tendeix

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

a associar-se amb partícules sòlides i líquides de l'atmosfera, formant-hi aerosols. L'associació és per dissolució si les partícules són líquides i per absorció si les partícules són sòlides. L'atac a les pedres es produeix per la transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric, molt inestable, ja que es combina amb l'aigua formant àcid sulfúric. En entrar aquest en contacte amb el carbonat càlcic de les pedres, provoca la seua sulfatació, transformant-les en sulfat càlcic (algeps). La transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric és lenta, i només pot explicar-se per l'existència de catalitzadors com la llum solar, el pentòxid de vanadi, procedent de la combustió de crus petrolífers, manganés, coure o ferro, en forma d'òxid fèrric. Les reaccions químiques de tot el procés són: SO2 + O2 = SO3 → Anhídrid sulfúric 2SO3 + 2H2O = 2SO4H2 → Àcid sulfúric SO4H2 = 2H+SO4CO3Ca + SO4- = SO4Ca+CO3 → Sulfat Càlcic Per hidratació: SO4Ca2H2O → Algeps Els efectes que aquestes reaccions provoquen sobre els petris són les següents: - Primerament, la pedra es cobreix d'una pel·lícula de color fosca entre el gris i el negre, degut principalment a la presència de substàncies carbonoses; esta pàtina compté generalment sulfats. - Posteriorment es produeix un augment de la grossària de la pel·lícula i el contingut de sulfats decreix de l'exterior a l'interior. Esta crosta superficial en les pedres calcàries és molt dura i difícilment soluble, variant la seua grossària entre 0'1 i 2 mm. Segons les característiques físiques de la pedra. - Més tard, en una altra fase, la crosta s'expandeix. Les capes contigües a la crosta perden cohesió, descomponent-se en els seus grànuls originals, per haver perdut la matèria cimentant. - Finalment, la crosta es desprén i la zona arenosa s'elimina pels agents atmosfèrics. La nova superfície queda rugosa, sent més vulnerable als agents exteriors. Les pedres més atacades són les calcàries i les arenoses amb ciments calcaris. Diòxid de carboni El diòxid de carboni penetra en l'atmosfera de dues maneres: bé per la descomposició de la matèria orgànica per intervenció bacteriana (cicle de la biosfera) o procedents de les activitats industrials. Dins de les activitats industrials, més del 50% del CO2 aportat a l'atmosfera, prové de la combustió dels motors dels automòbils. La concentració de CO2, és dues a tres vegades major en atmosferes industrials i urbanes que en les rurals. El diòxid de carboni, participa en l'alteració dels petris accentuant l'acció dissolvent de les aigües de pluja, tornant-se més àcides, açò implica la transformació del carbonat càlcic, pràcticament insoluble en bicarbonat càlcic, soluble. Estes condicions són particularment perilloses per a roques calcàries o arenoses proveïdes de ciment calcari, ja que facilita la carbonatació, que consisteix en la dissolució dels carbonats de

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

calci i de magnesi, alterant la composició química del petri i les seues propietats mecàniques. La reacció de carbonatació és la següent: H2O + CO2 = CO3H2 = 2H+ + CO3 ⎯ → Àcid Carbònic CO3H2 = 2H+ + CO3⎯ = Ca (HCO3)2 → Bicarbonat Càlcic Soluble La major o menor celeritat de l'alteració dels materials petris depèn fonamentalment del grau de contaminació ambiental i del tipus de composició química de la pedra atacada. Qüestió aquesta última de summa importància perquè, aquesta característica serà l'única que el restaurador podrà controlar, evidentment, mitjançant l'elecció dels materials petris de consolidació adequats. Janusz Lehmann estableix una sèrie d'aspectes que defineixen el grau d'alterabilitat d'una roca enfront dels agents atmosfèrics i contaminants, que són: - Una pedra és més alterable com més gran és el seu contingut en sals solubles. - L'alterabilitat serà major com més gran siga l'alcalinitat o l'acidesa del medi salí. - L'alterabilitat és directament proporcional a l'higroscopicitat de les sals formades en la pedra. - La velocitat de reacció és major com més porós siga el petri. Es pot afirmar, en qualsevol cas, que la contaminació com a causa d'alteració, està per davall dels agents climàtics i de l'aigua, però unida a aquestes s'activen majors fenòmens de deteriorament. •

Les crostes negres.

Són un conjunt de partícules en tons que van del gris al negre, que s'acumulen formant dipòsits sobre part de les superfícies externes de conjunts petris situats en ambients urbans contaminats. Apareixen en les zones menys exposades a l'acció de l'aigua, baix cornises, balcons, badalls, etc. En general aquestes crostes es troben sobre monuments i edificis formant una fina capa regular, que respecta els volums originals de la pedra; però davall els angles i zones molt resguardades de vegades s'observa que també es desenvolupen amb formes desiguals, grumoses i dentades de fins a diversos centímetres de grossor. Aquestes acumulacions de grossàries i formes irregulars poden ser simples estrats de pols, depòsits superficials poc coherents però molt adherits al suport i fins a incrustacions homogènies, compactes i molt arrelades al substrat petri. Amb aquesta última modalitat es relacionen importants danys com escatacions i exfoliacions. Les crostes van augmentant gradualment i es tornen cada vegada més rígides, mentre que perden porositat i els comportaments físics entre aquelles i la pedra sustentadora canvien. En la seua resposta tèrmica les crostes capten més les radiacions, dilatant-se amb elles, sent els efectes següents les fissures, fractures i caigudes que deixen elements petris descohesionats i disgregats, sobre els quals s'iniciarà de nou este cicle. Les crostes s'originen per acumulació i enduriment en els depòsits superficials, i el resultat de la seua anàlisi, ha determinat que estan formats per material carbònic sorgit de residus de materials de combustió; així mateix contenen: algeps, calcita i òxid de ferro en grans arredonits de procedència industrial i inclús clorur sòdic, si la construcció on apareixen es troba pròxima al mar. També s'ha observat una estratificació dels seus components, que augmenta a l'anar superposant-se successivament els materials que van depositant-se. De vegades les crostes han sorgit inclús sobre actuacions protectores anteriors com lluïts, estucats, pintura, etc.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

En funció del tipus de material petri s'observarà la profunditat de penetració del sulfat càlcic, que és un dels compostos més danyosos per la disgregació que produeix. En els no porosos la penetració de l'algeps és menor, quedant més prop de la superfície i originant-se així fenòmens d'escatació. En calcàries blanes arriba a donar-se una forta fissuració, que pot anar acompanyada d'arrancada i caiguda de fragments. En la composició de les incrustacions, a més del material carbònic, l'algeps, la calcita, etc., s'han pogut apreciar els oxalats de calci i ferro, que segons pareix deriven de compostos orgànics, bé d'origen natural, per l'acció metabòlica de determinats líquens o bé per materials proteics aplicats amb finalitat protectora en èpoques passades. A tot això se sumen altres compostos produïts pels excrements de les aus. La gran varietat d'elements presents en les crostes té, en tot cas, una important connexió amb l'entorn circumdant. La situació s'agreuja quan a més de la crosta negra hi ha un nivell elevat de contaminació atmosfèrica, perquè ambdós interaccionen destructivament. Tot açò, unit a unes condicions d'humitat ambiental important, pot determinar que les crostes sorgeixquen o prossegueixquen el seu desenvolupament, ja que eixa humitat al quedar condensada sobre els murs genera un fenomen d'absorció de les partícules volàtils contaminants, encara que les crostes també poden aparèixer en ambients secs, però depén llavors d'unions químiques moleculars entre les partícules i els murs.

2.7.2.3. Alteracions biològiques. •

Vegetals inferiors.

Són microorganismes que necessiten per al seu desenvolupament, junt amb uns requisits nutricionals mínims, la presència de llum en aquells que complisquen una funció fotosintètica. La respiració de les seues cèl·lules requereix oxigen i el diòxid de carboni es considera fonamental. L'aigua és imprescindible per a realitzar funcions metabòliques i les sals minerals que pot proporcionar el propi material petri, junt amb el carbó orgànic són les condicions que unides, afavoreixen un desenvolupament biològic sobre qualsevol construcció pètria. Els més importants microorganismes causants de deterioraments són els autòtrofs. Les algues microscòpiques se situaran sobre superfícies poroses, provocant tensions en les fissures i allargant-les, podent ser, a més, el substrat on es dipositen o cresquen altres organismes. Alguns bacteris també poden produir compostos químics nocius als materials petris.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Els líquens i alguns fongs produeixen efectes danyins, sobretot als materials calcaris, bé per efecte mecànic, a causa de les seues ramificacions, o per efecte químic a través de substàncies àcides que emeten. Són reconeixibles pels seus colors càlids. Alguns organismes s'han desenvolupat també a partir de restes orgàniques aplicades en la superfície com protectors, la qual cosa porta a pensar en la necessària biorresistència dels materials que s'empren per a garantir una major eficàcia i durabilitat en el temps.

•

Vegetals superiors.

L'acció dels vegetals superiors sobre les fàbriques pètries, es centra en el seu desencaixament i disgregació per causa de l'expansió que suposa el creixement de les arrels. Aquest és un procés lent que no revesteix cap perill per a l'edificació de manera imminent. Les figueres i les heures, entre altres com les tàperes àdhuc per estrany que ens parega, són les espècies que amb major freqüència poden observar-se en les nostres latituds adherides a fàbriques pètries. La primera i tercera menes danyen la pedra per expansió de les seues arrels a l'interior de les juntes, mentres que la segona, altera els paraments petris per condensació de la humitat dels mateixos. La solució al problema és senzilla: eliminació de la planta, tractament de les superfícies circumdants amb herbicides per a evitar nous arrelaments, i rejuntament de llagues i llences amb el mateix fi. No obstant, com en els llocs en què les plantes aconsegueixen desenvoluparse, són de difícil accés, el cost de la seua eliminació resulta elevat. •

Les aus.

Les aus, i en especial els coloms, si bé no afecten les construccions pètries, malgrat que els seus excrements contenen un 2% d'àcid fosfòric, les embruten motivant costoses obres de neteja. D'altra banda l'acumulació dels mateixos en zones estratègiques (gàrgoles, desaigües, etc.), així com de materials per a la construcció de nius, faciliten l'accés de l'aigua i la seua acció destructora a punts de la construcció en què el mateix no està previst. •

L’ésser humà.

La destrucció per l'ésser humà pot ser directa, per mitjà d'incendis, explosius, espoli i demolicions; i indirecta, que es relaciona amb el desconeixement, la desídia i la inconsciència. El simple abandó de les construccions a la seua sort, els abocaments indiscriminats de residus industrials i la contaminació atmosfèrica en general són les seues manifestacions més visibles. Un altre tipus d'accions de vegades irreversibles són les pintades, grafits, disposició de cartells i senyals, etc.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

2.7.2.4. Annex: glossari de termes sobre alteracions. Alveolització: Degradació d'origen fisicoquímic, en forma d'alvèols, característica de certs materials rocosos, granulosos i porosos (tosques, arenoses, etc.). Erosió alveolar, o en bresca de mel. Alvèol. Cavitats o buits de forma més o menys globular, interconnectades o no, i que en conjunt adquireixen un aspecte de bresca de mel. L'interior dels alvèols sol albergar material disgregat, eflorescències, microorganismes, etc. Arenització. Tipus de meteorització caracteritzada per la caiguda “gra a gra”, espontània o induïda, de material de grandària d’arena. Cromatització. Canvis o modificació en el color original de la pedra, a causa de processos d'alteració química. Decoloració. Debilitament o pèrdua de color d'un material exposat a la intempèrie. Disgregació. Modificació o canvi del material petri que implica un empitjorament o declinació de les seues característiques fisicomecàniques, des del punt de vista de la seua conservació. El deteriorament diferencial està condicionat per l'heterogeneïtat en la composició, textura o estructura del material petri, i que dóna lloc a nivells de degradació distints dins d'una mateixa pedra. L'existència de distints nivells de degradació distints dins d'un conjunt d'estos constitueix un deteriorament selectiu. Eflorescències. Capa o formació de cristalls de sals solubles, de color blanquinós, no molt consistent, que es forma en la superfície d'una pedra porosa, deguda a fenòmens de migració i evaporació d'aigua contenint sals solubles. Ennegriment. Dipòsit superficial, generalment de color fosc o negre, format per l'acumulació de pols, sutja, fums, vegetacions, etc. Exfoliació. Alçament o degradació d'una o més capes, alterades o no; de grossària uniforme, de diversos mil·límetres, paral·lelament entre si, i a plans estructurals o de debilitat de la pedra. Fissura. Discontinuïtat planar, microscòpica, de divers origen i dimensions variables. En

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

general, fractura o clivell en la massa d'una pedra. Es poden distingir diversos tipus: les fissures preexistents, originals de la roca, “pèls” en la pedra; les produïdes durant l'extracció, talla, esculpit, serrat o manipulació en general d'una pedra; les generades a conseqüència d'esforços mecànics derivats de l'estructura de l'edifici (p. Ex. Assentament defectuós d'un carreu, ancoratges interns, ..Etc.); i les induïdes pels cicles tèrmics, de gel-desgel, de humitatsequedat, etc. Clivell. Fissura o fractura oberta, normalment de grans mides. Rovell. Pàtina de tint rogenc rogenc-groguenca produïda per òxids de ferro (hematites, limonita, etc.) d'alguns materials petris, o bé per l'oxidació d'elements metàl·lics de l'edificació en contacte amb les pedres. Subeflorescències. Agregat cristal·lí, de caràcter salí, situat per davall de la superfície d'una pedra, però molt prop d'ella. Vegetació superior. Creixement de plantes de diverses classes, herbes, matolls, etc., entre els intersticis i juntes de les pedres, amb efectes generalment destructius. Vegetació inferior. Erosió biològica deguda a l'acció d'organismes vegetals, algues, fongs, líquens, molses, etc., que creixen a sobre, o entre, les pedres.

2.7.3. ALTERACIONS DE LA FUSTA. 2.7.3.1. Anomalies i defectes de la fusta. Les pertorbacions de la fusta existeixen en gran part perquè es tracta d'un ésser viu. Aquestes poden afectar el seu valor estructural o estètic, en qualsevol cas es tracta quasi sempre d'una sèrie prou àmplia de factors negatius que la desmereixen, encara que no tots en la mateixa proporció. La importància, en molts casos estarà en funció de l'ús a què la fusta està destinada i del tipus d'esforç a què està sol·licitada. Podem dividir-les en anomalies, defectes i alteracions. Les anomalies i els defectes són pertorbacions esdevingudes durant el creixement de l'arbre. Les anomalies són inherents al creixement regular i ordenat de les fibres, com poden ser: nucs, cor descentrat i fibres retorçudes. Els defectes en canvi, contrarien l'orde estructural i orgànicament correspon als teixits o a part d'ells com ocorre entre l'escorça, la doble albura o blancor, l'exfoliació, etc. Les anomalies i els defectes afecten principalment: 9 Les fibres. 9 Els anells de creixement. 9 El cor. Les anomalies són pertorbacions ocorregudes posteriorment a la formació del teixit llenyós. En este grup s'inclouen els diversos tipus de fenelles, la putrefacció, etc... Però la putrefacció la inclourem dins de les causes de deteriorament de la fusta. Enumerem també la sèrie de condicions que ha de reunir una bona fusta: 9 Fibra recta. 9 Regularitat en els anells anuals. 9 Color fresc.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

9 Absència de fenelles i clivells. 9 Superfície brillant i sedosa en els talls a malla. Si un arbre creix en un bon terreny, ben orientat, sense estar aclaparat per altres, amb bon clima,... la seua fusta serà bona pel que respecta a la disposició de fibres. •

Grops.

La norma UNE-56/509 defineix com a grop, l'anomalia local de l'estructura de la fusta, produïda per una branca d'un tronc que va quedant englobada en el mateix a mesura que es produeixen els successius creixements d'aquest. Distingeix a més les classes de grops següents: - Grop viu: és el produït per una branca viva. - Grop mort: és el produït per una branca morta. - Grop interior o cobert: és el format per una branca trencada o tallada, que ha quedat a l'interior del tronc, completament coberta per les noves capes de fusta. Els grops poden ser adherents o solts. La norma UNE-56-521/72 defineix grop adherent com aquell, els teixits del qual són solidaris amb els de la fusta que l’envolta a causa de ser format per una branca viva. Aquesta última relació li confereix una estabilitat absoluta després d'elaborada la fusta. També se li anomena grop fix, grop ferm o grop viu. Es defineix com a grop solt o trencadís a aquell en què el teixit de la branca que el produeix no és solidari amb la fusta que l’envolta i sol separar-se d'aquesta. Les branques tenen generalment més densitat de fibres que el fust i en contraure's pel dessecat es contraurà més que la fusta que l’envolta. En els grops morts s'observa un anell fosc al voltant del grop, format per una substància de poca cohesió, que desapareix en assecar-se la fusta, quedant solt. Els grops són anomalies que alteren la direcció i la continuïtat de les fibres. La seua importància estarà depenent del lloc en què es presenten. Quan es presenten en una peça que treballarà a compressió, no li afectarà molt la seua presència si aquesta és llarga. Si treballa a tracció, sí que es veurà influenciat, perquè el grop suposa una falta de continuïtat de la fibra i també sabem que la forma de col·laborar a absorbir eixe tipus d'esforç que té la fusta és justament pel treball solidari de totes les fibres. A flexió, li afecten més en les zones de tracció que en les de compressió per les consideracions anteriors, i en l'esforç de tallant no té pràcticament cap efecte. •

Excentricitat del cor.

És la fusta la medul·la de la qual s'aparta sensiblement de l'eix simètric del tronc. Pot ser degut a diverses circumstàncies: vents dominants, proximitat dels sòls rocosos, situació perifèrica de l'arbre en el bosc, etc. La fusta té poca elasticitat i resistència, i li dóna heterogeneïtat que li produeix en treballar-la. •

Fibra trenada.

Es designen així aquelles que es presenten entrecreuades en la fusta. És l’anomenada també fusta repelosa. La superfície queda aborrellada i fa difícil el seu treball. •

Fibra revirada.

És la fusta les fibres de la qual, en compte de seguir la direcció de l'eix de l'arbre, estan disposades en forma d'hèlix. És a causa de l'excessiu creixement de les fibres perifèriques amb relació amb les interiors, o pot ser que l'arbre tinga les seues arrels a un terreny discontinu, impermeable i en un altre profund i fèrtil. S'aprecia en un arbre dempeus, perquè l’escorça

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

s'esgarra i segueix de forma helicoïdal. Aquesta fusta només serveix per a puntals, posts, taulons i pilars d’estintolar i apuntalar. •

Llúpies i berrugues.

Llúpia: és l'excrescència del tronc en forma globosa i superfície llisa, constituïda per fusta de fibres entrellaçades irregularment. Es confon algunes vegades impròpiament amb les berrugues. Berruga: és una protuberància llenyosa, d'origen divers, produïda en el tronc o branques dels arbores, que dóna lloc a una alteració de l'estructura llenyosa i per consegüent, a fusta de fibres trenades al voltant de xicotets eixos de creixement. •

Irregularitats en l’amplària dels anells.

Poden ser distribucions en formes més abundants o en formes, fins i tot, abombades. Són conseqüència de gelades, falta d'aire, de sol... •

Entrescorça.

És el defecte de la fusta que consisteix a tindre, en el seu interior, un tros d’escorça. La seua conseqüència més greu consisteix a ser focus de posteriors infeccions, a més d'afectar a la resistència de la fusta. •

Defectes del cor.

Els defectes del cor solen ser signe de la vellesa de l'arbre, ja que com l’albura es va lignificant, el cor (porció més lignificada) pot estar-ho tant que es clivelle, amb el consegüent perjudici del duramen. Aquestos clivells poden prendre distintes disposicions, d'acord amb les quals les dividim en : Cor partit o estrellat, o pota de gall: és la part central de l'arbre que presenta una o diverses fenelles radials, amples, que parteixen de la medul·la. Quadratura o pota de gallina: són fenelles que es presenten, generalment, en els arbres vells i que parteixen dels anells pròxims de la medul·la cap a la perifèria, quedant a distàncies radials d'esta. Solen presentar mal olor i ser l'inici de la putrefacció de la fusta. •

Entralbura o doblalbura.

La part d’anell de la blancor o albura com és sabut, es lignifica amb el temps passant a ser duramen. Ara bé, si a causa d'una forta alteració climàtica es produeix la mort local d'una zona de les capes exteriors d'un arbre, la dita zona no es lignificarà posteriorment, amb la qual cosa quedarà inclosa en el duramen una porció de blancor que en ser aserrat l'arbre i ser seccionat, canviarà de color (manera de reconeixement) i es podrirà, podent afectar la dita putrefacció a la resta de la peça. D'ací la seua gravetat. •

Alburositat.

Consisteix, aquest defecte, en un excés de blancor, conseqüència d'una lignificació més lenta del normal. Es sol donar en aquells arbres plantats en terrenys molt humits o pantanosos, que creixen amb gran rapidesa. •

Exfoliació.

Defecte que consisteix en una falta d'adherència entre els anells en alguna zona de l'arbre. És en conseqüència molt poc resistent i poc apta tant en esquadries com en troncs.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

•

Josep Blesa

Niu de resina.

Cavitat allargada, a l'interior de la fusta que conté resina. És un defecte que no es percep en serrar i afecta la resistència de la fusta. •

Fenella.

Les fenelles són clivells longitudinals produïts per dessecació o per clivells. Fenelles de clivell: clivells produïts per l'acció del fred que es dirigeixen des de la perifèria cap al cor de l'arbre i que van estretint-se a mesura que s'aprofundeixen. Fenelles de dessecació: clivells longitudinals, que es presenten generalment en les capes externes de la fusta baixada, i que són degudes a la contracció produïda per dessecació. Fenelles de solsida: fenella longitudinal que arranca de la base del tronc, o d'una branca, provocada per l'esquinçament dels elements llenyosos, en la caiguda. Cor de solsida: és el buit que es forma en la part central del tronc abaixat, quan en tallar l'arbre queda unida al tascó una estella de la part central del tronc. 2.7.3.2. Causes de deteriorament de la fusta. Els agents patològics de la fusta poden ésser d'origen biòtic o abiòtic, actuant normalment en íntima relació ambdós agents. L'aplicació d'un tractament protector adequat implica un necessari coneixement de la fusta, dels seus agents patològics, dels productes químics protectors, així com dels sistemes d'aplicació. Característiques de la fusta a tindre en compte: La humitat: És un factor important quant als agents patològics que puguen atacar-la, ja que la humitat pot originar efectes negatius sobre la fusta, com a variacions dimensionals, presència de fongs i insectes que deterioren l'estructura d'aquesta. La humitat també condiciona el tipus de protector a utilitzar i la seua aplicació. Durabilitat natural de la fusta: La durabilitat seria la resistència de la fusta a ser atacada per organismes destructors. No es pot dir que un tipus de fusta siga més resistent que un altre llevat que ens referim a un determinat agent destructor. Si que cal destacar que la fusta de blancor és més atacable que la fusta de duramen. Permeabilitat de la fusta: El grau de permeabilitat d'una espècie de fusta a una altra varia molt. Este factor és important considerar-lo a l'hora de triar la seua protecció. •

Agents abiòtics.

Els agents abiòtics poden produir danys tant directa com indirectament facilitant en este últim cas l'actuació dels agents biòtics. 9 Agents químics: poden ser àcids, bases, contaminants atmosfèrics, sals, aerosols.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

9 Agents físico-químics: radiació solar. 9 Agents físico-mecànics: temperatures atmosfèriques, fregament o fricció.

extremes,

aigua,

humitat

cíclica,

partícules

Humitat En ésser la fusta un material porós pot absorbir aigua donant lloc a canvis dimensionals i augment de pes. Una altra importància patològica seria aquella que es deriva d'un posterior atac d'organismes que necessiten la humitat per poder desenvolupar-se. L'acció negativa de la humitat vindrà en relació al grau de permeabilitat de cada mena de fusta. Cal tindre en compte la presència d'elements metàl·lics en les fustes que poden produir en contacte amb la humitat decoloracions (semblants a les ocasionades pels fongs cromògens). Canvis climàtics bruscs Poden produir fenelles, ja que la fusta no s'equilibra al mig (a l’interior) amb la mateixa rapidesa amb què els varia d’estat tèrmic. Això pot originar descensos en la resistència de la fusta, de l'estètica d'aquesta i pot suposar l'entrada de diversos organismes de deteriorament. Contaminants atmosfèrics En la fusta a la intempèrie poden causar estos contaminants la discontinuïtat de la pintura o vernissos, originant amb això clivells en estes capes, baixa adherència d'aquestes en la fusta, propiciant l'entrada d'aigua i putrefaccions en llocs poc accessibles visualment. A més de la degradació superficial que suposa també produeix canvis de color en la fusta. Insolació La fusta que se situa a la intempèrie i es troba sotmesa a la radiació solar (raigs ultraviolats), pot patir una decoloració superficial grisenca i més tard un desfibrament o esfilallargassament superficial de la fusta que amb l'ajuda de les precipitacions i vent, poden produir la meteorització de la fusta, és a dir que esta patisca grans desigualtats superficials. Aquest procés de desfibració es deu a la degradació de la lignina, component principal de la paret cel·lular, a causa dels raigs ultraviolats. Els raigs infraroigs també poden produir danys a aquest material, incrementant la temperatura de la superfície, influint així en la humitat i provocant fenelles que afavoriran l'entrada d'aigua. Foc És un dels més importants agents destructors de la fusta podent ocasionar la seua total destrucció. En aquest punt cal distingir entre resistència al foc i reacció al foc, es pot dir que la resistència al foc de la fusta és bona ja que és un material de baix coeficient tèrmic al contrari té una mal reacció al foc en raó de les seues característiques de combustibilitat, poder calorífic, inflamabilitat, afavorint la combustió. •

Agents biòtics.

Bacteris i floridures Aquestes no presenten un perill potencial a les fustes però se les relaciona amb l'atac a posteriori dels fongs els quals sí que són perjudicials. Solen aparèixer associats a la fusta

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

humida i a fongs cromògens. Poden atacar tant a les fustes frondoses com a les coníferes. S'alimenten de les substàncies de reserva, no sovintejant-ne l'atac a la lignina. Els principals danys d'aquestos bacteris són: 9 Coloracions superficials fosques. 9 Depressions còniques en la zona de laminillae mitja. 9 Erosions en les distintes capes de paret cel·lular. Fongs Els fongs són microorganismes d'origen vegetal que viuen de forma sapròfita o parasitària. Per al desenvolupament és necessària la concurrència de diversos factors: humitat (òptima entre el 35-50%), temperatura, (òptima per al seu desenvolupament entre 20-30%), aire ja que l'absència d'aquest fa que es paralitze la seua activitat i aliment, ataquen la fusta de forma enzimàtica fent-ho més a la blancor (albura) que al duramen. Les fustes s'infecten per mitjà d'espores que són transportades pel vent, pels insectes per contacte directe o per les ferramentes de treball. Dins dels fongs tenim dos tipus principals: Fongs cromògens: Aquestos s'alimenten de substàncies que no repercuteixen en la resistència de la fusta, això sí, produeixen un canvi de coloració, sent la més comuna la coloració blavosa però també podem trobar coloracions roges, terroses, verdes o grogues. - Blavós: apareix en les fustes coníferes en la blancor o albura. - Coloració verda: es troba normalment en la fusta frondosa i en les resinoses. - Cor roig del faig: coloració rogenca en el cor d'aquesta espècie. Fongs putrefacció: Aquestos, al contrari dels fongs cromògens, poden produir danys estructurals en la fusta, descomponent-la per complet. La fusta afectada en un principi canvia de color a un to més fosc, conforme va desenvolupant-se la putrefacció la coloració va tornant-se a rogenc o terrós, arribant-se al final a la disgregació total de la fusta amb la coneguda pèrdua de les característiques físic-mecàniques. Podem trobar tres tipus de putrefacció: MECANISMES DE DESTRUCCIÓ DELS FONGS I CARÀCTERS D'IDENTIFICACIÓ FONGS DE PUTREFACCIÓ DENOMINACIÓ FONG ALIMENT LOCALITZACIÓ GRAVETAT DEL DANY Terrosa o cúbica Color marró Clivells transversals

Ordre: Basidiomicets Gènere: merulius, coniophora, pora voporaria

Cel·lulosa Hemicel·lulosa

Blancor Coníferes i Frondoses

Pèrdua de pes. Disminució de la capacitat mecànica

Blana Aspecte cúbic si està sec.

Microfongs

Cel·lulosa

Blancor coníferes i Frondoses

Pèrdua de pes. Disminució de la capacitat mecànica

Blanca, fibrosa deslignificant Residu blanquinós

Ordre: Ascomicets Desenvolupament en paret cel·lular

Lignina

Blancor i duramen Coníferes i Frondoses

Ídem anteriors Molt perilloses

Quadre 3

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

- Podridura blanca: ataca a la lignina deixant la cel·lulosa. El residu que deixa és fibrós o alveolar de color més clar que la fusta. - Podridura terrosa: ataca a la cel·lulosa deixant a la lignina. El creixement presenta un color marró fosc i tendeix a clavillar-se perpendicular a les fibres. És la putrefacció més greu o perillosa podent reduir la fusta a pols. - Podridura blana: És un tipus de putrefacció terrosa que deixa la fusta blana després del seu atac. Insectes Els insectes més comuns que destrueixen la fusta són els següents: Coleòpters - Brostíquids: poca importància en la fusta posada en obra. Els danys els produeixen els insectes adults. - Anòbids: ataquen tant el duramen com la blancor de les fustes velles i seques, tant frondoses com resinoses. Les seues galeries són d'1 a 2 mm de diàmetre, quedant obturades per serradura (corcó). - Líctids: s'alimenten de substàncies de reserva de la fusta, ataquen a la fusta seca. Les galeries són d'un diàmetre molt xicotet i s'obturen amb serradura molt fina (arna de la fusta) - Cerambícids: és el més estés i el que més dany pot causar, ataquen tant a la fusta en obra com la de peu, especialment la de pi. S'alimenten de substància de reserva i les seues galeries són el·lipsoïdals obturades amb serradura granulosa. - Escolítids i platipòdids: utilitzen la fusta com a refugi i no com a aliment. Les seues galeries no presenten serradura i estan tenyides de marró o negra. CARACTERÍSTIQUES DELS ATACS DELS DISTINTS INSECTES XILÒFAGS COLEÒPTERS. QUADRE RESUM. FAMÍLIES D’INSECTES

NOM COMÚ

FUSTES QUE PREFERIXEN

GRANDÀRIA ADULT, CICLE 3-5 mm 1-3 mm

REQUERIMENTS

Anòbids (anobium punctatum)

Corc Comú

Blancor Frondoses Coníferes

Anòbids (xestobium rufovil)

Rellotge de la Mort

Líctids (l.brunneus L.linnearis) Cerambícids (hilotrupes bajulus)

SECCIÓ DE GALERIES, RESIDUS Circular Serradura basta

PERFORACIONS

Blancor Duramen Frondoses

6-9 mm 4 anys

Presència de fongs

Circular Serradura grossa

3 mm

Arna

Blancor Frondoses

4 mm 1any

Midó 3% H > 32%

0,8-1,5 mm

10-20 mm 3-11 anys

28-30 ºC H > 32%

Circular Serradura fina Ovalat Serradura granulosa

Corc Gran

Blancor Coníferes

HR 60%

1,5-2,5 mm

5-7 mm

Quadre 4

Lepidòpters: Prefereixen les fustes frondoses, produeixen pocs danys i són de grans mides. - Himenòpters: No solen atacar a la fusta serrada. Sinó la dels arbres en peu o l'acabada de tallar, sovint atacada pels fongs.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

- Isòpters (tèrmits): S'alimenten de la cel·lulosa, de qualsevol fusta, aniquilant els fragments més blans sent sobretot fusta. A Espanya només es donen dos tipus: a) Tèrmits subterranis: Viuen en colònies els nius dels quals estan fora dels edificis atacats. En estos edificis fan nius secundaris i galeries les quals romanen amb un grau d'humitat i lluminositat òptim per al tèrmit, fins a arribar a la fusta. Les galeries tenen la direcció de les fibres i són difícils de descobrir perquè deixen una capa externa que les amaga. b) Tèrmits de fusta seca: aquestes poden arribar a destruir la fusta sense que es note en l'exterior ja que taponen els orificis d'entrada. Igual que els tèrmits anteriors prefereixen les fustes blanes i humides. Aquesta espècie és exclusiva de les Illes Canàries. TÈRMITS I ALTRES INSECTES. QUADRE RESUM. FUSTES QUE GRANDÀRIA REQUERIMENTS PREFERIXEN ADULT, CICLE

FAMÍLIES D’INSECTES

NOM CIENTÍFIC

NOM COMÚ

Isòpters

Reticulis termers Lucifug Sirex

Tèrmits

Blancor i Duramen

Vespes Fusteres Palometa De la Fusta

Blancor Conífera Blancor Frondosa. Roure,om

Himenòp ters Lepidòpters

Cossus cossus

Viuen 6-9 anys

HR 95%

90 mm 3 anys

SECCIÓ DE LES GALERIES, RESIDUS Cavernes

PERFORACIONS

Circular

10 mm

Ovalat

15 mm

Accés 2 mm

Quadre 5

Aus Les aus que més atac produeixen són els anomenats pardals fusters encara que el dany es faria extensible a totes les espècies si parlem de degradació de la fusta a causa de les deposicions dels seus excrements, reduint la vida dels recobriments de la fusta. Mamífers Els mamífers que ataquen la fusta són els de l'ordre rodentia (rossegadors), poden produir dany en la escorça dels arbres, ocasionant un tipus de putrefacció de coloració groga-terrosa permetent l'entrada a altres tipus de podridures i/o putrefaccions. Dins dels mamífers també podríem parlar de l'acció de l'ésser humà, incendis provocats, tales descontrolades, etc. Organismes marins S'agrupen en: - Mol·luscs: ataquen a tot tipus de fusta en contacte amb l'aigua salada. - Crustacis: produeixen un atac superficial, encara que massiu, resultant perillós. 2.7.4. ALTERACIONS DELS MATERIALS CERÀMICS. 2.7.4.1. Introducció. Els petris artificials es formen a partir dels petris naturals. Aquestos materials es poden aplicar en la construcció en funcions estructurals, de tancament, de cobriment, de compartimentació, revestiment, etc. Les matèries primeres que composen els productes ceràmics es poden classificar en: plàstiques, fundents i desengreixants.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

•

Josep Blesa

Plàstiques.

La matèria primera principal és l'argila. Aquesta reté aigua, sent un material força plàstic i emmotlable, que es converteix en “dur” quan s’asseca i “petri” quan es cou. Hi ha diversos tipus d'argiles: Caolí (argila més pura), té poca plasticitat, és rica en alumini, té una gran capacitat refractària. S'obté gres, porcellana o productes refractaris. Micàcies, estan compostes de sílice, calcària o compostos de ferro, són més plàstiques que les anteriors. N'hi ha que són riques en alumini i pobres en ferro, s'utilitzen per a fabricar gres i ceràmica fina ja que són refractaris. Pobres en alumini i riques en ferro, es denominen de cocció roja i donen productes com les rajoles i teules. Finalment estan aquelles que són riques en ferro i calç, són de cocció groga i com en el cas anterior també s'utilitzen per a la fabricació de teules i rajoles. •

Desengreixants.

Ajuden a l'assecat i minven els inconvenients d'una plasticitat excessiva. •

Fonents.

Disminueixen el punt de vitrificació sense disminuir el de fusió. Les alteracions que puguen aparèixer en els productes ceràmics poden estar originades per les impureses que hi hagen en els materials de fabricació d'aquestos, originades en el procés de fabricació, en el procés constructiu i els motivats pels agents ambientals, per l'acció biològica, antropogènica o la presència de sals. Així es diferència entre alteracions de procedència externa i alteracions degudes a les propietats inherents al material. 2.7.4.2. Les impureses en les argiles. El ferro en l'argila origina que baixe el punt de maduració d'aquesta, reduint el punt de fusió i acolorint el producte. Si es troben pedrolins grossos de carbonat càlcic, durant la cocció es poden transformar en òxid càlcic el qual té gran avidesa per l'aigua, hidratant-se i augmentant el volum. Els pedrolins d'arena silícia no es contrauen igual que les argiles produint ruptures per falques. La presència de sals solubles poden originar eflorescències i criptoeflorescencies. La presència de matèria orgànica en desaparèixer aquesta durant la cocció produeix discontinuïtats amb el conegut augment de porositat. 2.7.4.3. Alteracions en els materials ceràmics. •

Alteracions en els materials ceràmics en el procés de fabricació.

En la mòlta: aquesta ha d'efectuar-se de forma correcta per a la total eliminació d'elements estranys i bombolles d'aire. Un dels elements més perjudicials en aquest punt pot ser la presència de pinyols, sobretot si el contingut en calç viva és alt i es presenta en grandàries superiors a 0.5 mm. El grau d'humitat també és un factor important en la mòlta, perquè si és excessiu pot ocasionar problemes en la fase d'assecat i de cocció. En l’emmotllament: si este no és correcte pot produir deformacions en les peces, exfoliacions i

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

laminacions. Si es produeixen discontinuïtats en la massa durant l'emmotlament ocasionen fissures i clivells per la contracció que resulta a l'augmentar la temperatura en la cocció. L'assecat ha de ser eficaç, si no fóra així ocasionaria que l'aigua que quedara en la peça, a l'entrada del forn s'evaporaria i crearia fisuraciones; així mateix, l’assecat ha de ser també uniforme per a evitar possibles deformacions. Els defectes que s'han passat per alt en les fases anteriors resultaran patents durant la fase de cocció. Si aquesta no es realitza correctament, és a dir, si es realitza per defecte, surten peces amb resistències mecàniques, al desgast i a l'abrasió inferiors, facilitant així la posterior entrada d'aigua. Si al contrari la cocció és excessiva, es produeixen alteracions cromàtiques i deformacions. Si s'origina un ràpid refredament de la massa, ocasiona tensions internes de tracció al comprimir-se més ràpidament la superfície creant un producte fràgil i de ruptura espontània. Si hi ha fixades en la pasta partícules de carboni produeixen coloracions grisenques o negres en la superfície i a l'interior de les peces, així com deformacions i pústules a altes temperatures. També per les altes temperatures i en presència de sals solubles com ja hem anomenat anteriorment es poden produir eflorescències. El producte es pot decolorar per la presència de CaO, perillós en aquesta fase és la presència com ja s'ha dit de nòduls de calç viva. DANYS EN ELS MATERIALS CERÀMICS DURANT EL SEU PROCÉS DE FABRICACIÓ Preparació Deformacions (per contingut baix d'arena) Mòlta Deformacions (per alabeigs i guerxeses, corbatures o/i d’altres defectes durant l’ emmotllament) Fissures (per discontinuïtat de la pasta argilosa durant l’ emmotllament) Assecat Fisuración (per assecat ràpid). Deformacions (per assecat no uniforme). Cocció Deformacions (si s'han utilitzat argiles molt plàstiques i cocció excessiva). Resistències baixes ( si la cocció es realitza per defecte). Canvis cromàtics (per cocció excessiva). Ruptura fràgil (per ràpid refredament de la peça). Eflorescències (per la presència de sals). Coloracions i deformacions (per la presència de partícules de carboni). Quadre 6

•

Alteracions en els materials ceràmics en el procés constructiu.

Especial interès té aquest epígraf ja que és necessari que es pose una gran atenció durant el procés constructiu amb este material. Atenció en les juntes de morter: poden ser vies d'accés d'aigua, afavorint la penetració d'aigua en l'interior de la fàbrica si este material és porós. Elecció adequada del material a utilitzar en cada zona. Una mala elecció pot comportar una disminució de les característiques mecàniques i físiques. Si les rajoles no estan humitejades amb anterioritat a la seua col·locació en obra, poden deshidratar el morter abans d’adormir-se, provocant falta d'adherència del morter. Per la humitat del sòl i per la seua succió per capil·laritat pot deteriorar les fàbriques. Sempre que no es realitze correctament el procés constructiu, la presència d'aigua pot resultar important en els dits productes ceràmics ja que la presència d'aigua comporta l'aparició de sals.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

•

Josep Blesa

Alteracions en els materials ceràmics causades pels agents mediambientals.

Aquestos agents són també perjudicials per a altres materials de construcció. En primer lloc tenim els agents atmosfèrics, la pluja, el gel, la humitat, la temperatura i la radiació solar: - La pluja: genera erosió per efecte del colp, aportació de dissolució de sals. - Els cicles de gel i desgel: deterioren tant les rajoles com el morter. - La humitat: afavoreixen l'aparició de taques i de vegetació en les fàbriques produïdes per els vessaments i desaigües, degradant mecànicament les peces. - La temperatura: la variació d'esta origina dilatacions que causen desperfectes si no s'ha tingut en compte la construcció de juntes de dilatació. •

Alteracions en els materials ceràmics per l’acció biològica.

En les zones humides poden aparèixer fongs, líquens i organismes, sobretot en les façanes orientades al nord, produint taques difícils d’eliminar. També cal anomenar a alguns organismes vius que poden desenvolupar-se sobre qualsevol substrat, estos organismes poden produir substàncies que danyen al material amb un deteriorament mecànic, com per exemple les algues que en presència d'humitat s'adhereixen al suport, formant una pàtina biològica que ajuda al desenvolupament d'altres organismes, els fongs poden segregar substàncies que degraden este material produint taques i erosions, els líquens provoquen danys al material mecànicament i químicament i les arrels de les molses causen danys mecànics en les peces... •

Alteracions en els materials ceràmics per l’acció antropogènica.

La contaminació ambiental és el major dany que l'acció de l'ésser humà pot cometre contra qualsevol material de construcció. Un dels més importants contaminants seria l'emés pels automòbils. Un altre contaminant destacat seria l'emissió de fums els quals tenen en suspensió qualsevol tipus de partícules que poden quedar adherides als materials. Parlant mecànicament, l'acció de l'ésser humà pot afectar també les construccions amb les vibracions que es produeixen per la circulació de continu dels automòbils, per les vibracions de les obres en construcció, etc. •

Alteracions en els materials ceràmics per la presència de sals.

Ja s'ha tractat aquest tema en epígrafs anteriors, però les eflorescències i criptoeflorescencies poden aparèixer en qualsevol moment si en les matèries primeres hi ha presència de sals, o si l'aigua de pluja o l'aigua que circula per succió capil·lar també les té. Aquestes sals poden cristal·litzar en els porus del material ceràmic produint la desintegració del dit material. La presència de sals com ara sulfats, clorurs o carbonats dissoltes en aigua provoquen que a l'evaporar-se esta les sals es cristal·litzen. Esta cristal·lització afecta fonamentalment a les fàbriques generant el despreniment del recobriment. Hem de distingir entre eflorescències i criptoeflorescencies. Les primeres són sals depositades en la superfície del material, que no alteren la durabilitat dels elements compostos per aquest material, tan sols perjudiquen l'aspecte estètic. Poden alterar la durabilitat si hi ha una aportació continua d'aigua i sals que pogueren cristal·litzar en els porus del material ceràmic. Les sals que majoritàriament apareixen en la superfície són sulfats de sodi, potassi, magnesi, calci i ferro, carbonats de calci i sodi i clorurs de sodi.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Al contrari en les segones, és a dir en les criptoeflorescències o subeflorescències, la cristal·lització es produeix en l'interior de les peces, quedant ocultes. Aquestes són més perilloses que les anteriors a causa de la pressió de cristal·lització, la hidratació i als cicles de hidratació-deshidratació.

2.7.5. ALTERACIONS DELS MATERIALS METÀL·LICS. L'experiència demostra que perquè un metall patesca corrosió en un determinat medi no siga condició indispensable el que estiga en contacte amb un altre metall més noble que ell, capaç d'acceptar i després d’eliminar els electrons generats en el seu procés d'oxidació, sinó que també pot corroir-s’hi si es troba aïllat en un medi aquós. La superfície d'un metall en un mitjà humit rares vegades presenta una interfície perfectament homogènia; quasi sempre hi ha heterogeneïtats que exhibeixen distinta activitat electroquímica. En uns casos les heterogeneïtats es deuen al propi metall, per contindre impureses, defectes metal·logràfics, inclusions d'escòries, porus, etc., i, finalment, poden considerar-se també les heterogeneïtats ocasionades pel propi medi: dipòsits de pols irregularment repartits, taques de materials de construcció o de pintures, zones amb diferent concentració en espècies iòniques, regions on l'oxigen arriba amb més facilitat que a altres, etc. Com a conseqüència d'aquestes heterogeneïtats, la superfície del metall presenta regions amb diferent activitat electroquímica que poden, per això, constituir-se en ànodes i càtodes. Disposant ja d'aquestos dos elements essencials units elèctricament, ja que es tracta del mateix element metàl·lic, i de l'electròlit que els envolta, la corrosió metàl·lica es desenvolupa seguint exactament els mateixos processos que segueix la corrosió d'un parell de metalls de diferent activitat: en les regions anòdiques es produeix la dissolució del metall per oxidació dels àtoms, i en les zones catòdiques normalment es redueix l'oxigen dissolt, formant-se H2O o OH-, segons la major o menor acidesa (en el cas d'estar absent l'oxigen i existir certa acidesa es produiria un despreniment d'hidrogen). En els metalls purs, amb superfície molt uniforme i immersos en un medi molt homogeni, també es produeixen ànodes i càtodes, però estadísticament repartits i de grandària microscòpica. Si s'observara la superfície del metall amb gran augment podria veure's quelcom paregut a un mosaic d'ànodes i càtodes. Quan les zones anòdiques s'oxiden queden cobertes d'un nou material de diferent composició i estructura, com pot ser l'òxid del metall. A causa d'això tenen lloc canvis en els potencials electroquímics de les microzones originals, de manera que es va produint un bescanvi progressiu de les zones anòdiques per catòdiques i viceversa, amb la qual cosa les microregions que en un principi no es corroïen comencen ara a oxidar-se també. El resultat final és una corrosió generalitzada i uniforme que genera una capa de productes de corrosió també uniforme, si no hi ha alguna causa que ho impedesca. I recuperant el fil del nostre estudi, recordem que l'oxidació d'un metall porta amb si l'augment del volum del mateix. Si aquest metall es troba embotit en l’element de pedra o ceràmica, aquest últim es veurà sotmes a tensions internes que provocaran microfissures, fissures i inclús clivells importants. L’element també pot veure’s afectat per l'oxidació de metalls embotits en ell, en forma de taques d'òxid, que apareixeran en l'arrossegar l'aigua, l'òxid dels metalls en el seu camí descendent per la superfície de la pedra o fàbrica ceràmica.

3. PRESSUPOST

4. ANNEXOS D’ESTUDI

ESTUDI D’ARQUITECTURA

4.1.

Josep Blesa

ANÀLISI HISTÒRICA.

4.1.1. EVOLUCIÓ URBANA DE L’ILLA DE CASES QUE CONTÉ SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. L’illa de cases a la què pertany el conjunt franciscà de sant Llorenç està delimitada en l’actualitat per la plaça de Sant Llorenç a llevant, pel carrer dels sabaters a tramuntana, pel carrer de Nàquera i plaça del Cardenal Cisneros a ponent i pel carrer dels franciscans i plaça de Nules a migjorn. Sí bé l’element més important de l’illa era la mateixa església i parròquia, era el buit interior generat pel fossar o cementeri central a l’illa qui s’encarregava d’articular-la. Les traces existents encara ens permeten de visualitzar dos atzucacs que hi anaven al fossar: un que penetra des de la plaça de Sant Llorenç, que travessa tangencialment la capçalera de l’església i el campanar. Era el carreró del Sagrari de Sant Llorenç, que desembocava a l’antic fossar, que ha quedat ocult i desnaturalitzat. L’altre anava des de l’actual Pça. Cisneros envers el fossar. Avui encara hi ha un visible que sí respon al concepte d’atzucac o cul de sac. Diem actual Plaça de Cisneros, perquè la real i tradicional era Plaça de Sant Gil, segon sant titular de l’església, que tenia una important capella dins de l’església i que donava al fossar. El carrer dels franciscans era d’antuvi, el carrer de sant Llorenç. Era sobre la seua alineació la que ordenava una filera de cases.

Del plànol de 1608 d’Antonio Mancelli

Del plànol de 1831 de Francesc Ferrer

Del plànol de 1704 del Pare Tosca

Del plànol de 1853 de V. Montero de Espinosa

Del plànol de 1738 de Josep Fortea

Del plànol de 2012 del cadastre

A més d’obrir-se i que posava en comunicació la dita plaça i hom podia arribar des d’ella fins l’interior del fossar i des d’ell, segurament, a través d’una porta lateral a l’interior de l’església. L’atzucac de la plaça Cisneros corre entre el Casal dels Montoliu (Pça. Cisneros nº 6) i l’edifici del nº 7 (Obra del mestre Joaquim Lucas Garcia). El Casal dels Montoliu es tracta d’un edifici del segle XVII bastit i transformat sobre un anterior del segle XVI. Dóna també al carrer dels sabaters que era l’entrada de carruatges, en l’eixamplament de la plaça dels cecs. Avui transformat en garatge. Un edifici sobri de tall neoclàssic i planta senzilla.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

L’edifici del mestre Lucas (1886), recentment restaurades les façanes i cobertes es tracta d’una peça eclèctica, tanmateix amb un ritme de caire acadèmic, posseeix uns miradors de forja digníssims. Com ha explicat la periodista de medi ambient Maria Josep Picó, la parròquia posseeix l’honor de detentar el primer Jardí Botànic de la ciutat: “L’origen del jardí de València, lligat a la tradició botànica i universitària de la Itàlia renaixentista, es remunta al 1567, quan els jurats de la ciutat van nomenar Joan Plaça catedràtic d’Herbes de l’Estudi General i li van encomanar la creació d’un hort de simples per a l’ensenyament de les propietats terapèutiques de les plantes. El 1802 aquest espai es trasllada a l’Hort de Tramoieres, deixant enrere la terra del carrer de Sagunt, la parròquia de Sant Llorenç o l’Albereda. Amb motiu de la celebració del seu bicentenari, la Universitat va organitzar un seminari internacional sobre la funció dels jardins botànics en les ciutats del futur, el qual es va desenvolupar l’octubre de 2002.” 4.1.2. EVOLUCIÓ HISTÒRICA. Els primers testimonis que donen compte del poblament de líndret on es localitza el temple i convent de Sant Llorenç es remunten al baix imperi romà. Ho ve a confirmar la troballa dúna inscripció honorífica sobre marbre de Buixcarró en un pedestal amb base i cornisa, localitzada lány 1853 a léntrada de la plaça dedicada al sant mártir (davant del que fou palau de la Inquisició). Es tracta dúna dedicatòria dels ciutadans de Valentia a lémperador Claudi II el Gòtic (269 d.C.) –per cert, no gaire freqüents a la resta de la Península- (Corell, 1997, pp. 8889). Tanmateix, independentment dáquest fet puntual, cal referir que no hi ha constància dáltres troballes que, producte de la casualitat o déxcavacions arqueològiques, enllacen fefaentment aquest passat romà amb lássentament cristià en lálta Edat Mitjana. Per tant, i com a conseqüència dáquesta manca dínformació de camp (malgrat la progressiva evolució urbana dáquest lloc), les fonts sobre les quals cal recolzar-se són de naturalesa literària i arxivística. Quan les tropes de Jaume I el Conqueridor prenen la ciutat als musulmans després de vora de cinc segles dínfluència islàmica, cal suposar que València (Balansiya) mostraria el traçat urbanístic propi dáquesta civilització. Un traçat defensiu i, per tant, condicionador del seu urbanisme intramurs. Una xarxa urbana força irregular que séstenia des del que havia estat lántic fòrum romà (sobre el qual es disposava la mesquita major) i que, solament, anà eixamplanat-se a mesura que el perímetre de les seues muralles ho féu. Les informacions que sobre aquest període disposem són de caràcter bibliogràfic, i vénen a referir que el solar que ocupa láctual temple de Sant Llorenç fou una mesquita, raó per la qual, quan els cristians ocuparen la ciutat, la convertiren en església (cas idèntic als dels temples del Salvador, Sant Bartomeu, Sant Esteve, ...). Com hem esmentat, però, no tenim constància de cap cala arqueològica o troballa esporàdica que puga confirmar les notícies que donen els llibres i les sospites dels historiadors, circumstància per la qual caldrà que una des les tasques irrenunciables a realitzar durant la intervenció que hem referit adés deu de ser aquesta; així, alhora que es va consolidant la fàbrica arquitectònica, es poden donar passos concloents sobre el seu passat desconegut. El 1239 apareix al reial registre Memoriarum de Domibus Valentie de anno 1239 nomenada ja com a església de Sant Llorenç (titularitat que possiblement compartira amb Sant Gil), mentre que al Llibre del Repartiment se n’esmenta al costat de la casa de Mahomat Al-Mançor (en el barri de Daroca); que fou la segona església –parroquial- capitalina en antiguitat després de la del Salvador, potser erigida en honor a aquest sant per creure´s des dántic que era oriünd de la ciutat del Túria, i el 1245 apareix esmentat sinó el primer si dels primers rectors de la parròquia: mossén Pere Eiximenis (Teixidor, 1985, 367-369); notícies que podrien avalar les sospites de què pogué ser una mesquita abans de la conquesta cristiana.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Fins a un segle després no hem trobat referències dáquest temple -concretament el 1373-, època en què pogué ser renovada i/o ampliada la seua fàbrica primitiva adequada arquitectònicament i ornamentalment probablement com a església en 1276 (Teixidor, 1985, 367-368). De la següent centúria es troba documentada una intervenció parcial en línterior de Sant Llorenç, finançada pel cavaller Lluís Nicolau Català de Valeriola (tal i com recorda una làpida commemorativa datada el 28 de gener de 1488). Es tractava dúna capella lateral bastant profunda als peus de lédifici religiós que perdurà fins 1908-1909, quan fou quasi totalment enderrocada per a poder alçar el convent franciscà annexe. Construcció de tipologia gòtica amb voltes de creueria, que segurament servia de capella privada dáquesta família domiciliada al carrer de Nules de la capital. El 1550 els jurats de la ciutat de València concediren a la parròquia de Sant Llorenç la possibilitat de prendre censos en compensació als que havia perdut per léixamplament del Camí Ral al seu pas pel monestir de Sant Miquel i els Reis (Arciniega, I, 2000, 2001, 128). Entre les acaballes del s. XVI i línici del s. XVII es documenten entre els seus paraments els habitatges de les mullers emparedades (Orellana, 1887). Durant el s. XVII les informacions relatives a lésglésia són quantitativament nombroses i qualitativament importants, per quant al·ludeixen a la incidència de la pesta de 1648 entre els feligressos de la parròquia laurentina, comptabilitzant-se 228 víctimes, sent rector i vicari de la mateixa Bernat Salafranca i Domènec Bàguena, respectivament (Gualda, 1979, s.p.). El 1656 consta que lóbrer de vila Jeroni Bexet cobrà del rector de Sant Llorenç per una casa situada a prop del cementeri parroquial (APPV, protocols de Cosme Puig, núm. 17.542). Tanmateix, els documents que amb tota claredat ens informen de les importants transformacions edilícies del temple es troben en el darrer quart de la centúria, ja que el 1682 el gremi de sabaters (què tenia la capella gremial dintre de Sant Llorenç) acordà reformar la seua capella dedicada a Sant Crispí i Sant Crispinià amb lóbrer de vila Tomàs Alepús (ARV, protocols de Josep Fuentes, núm. 959). Però, sobretot, és de cabdal importància la decisió de la junta de fàbrica de procedir a lénderroc del temple primitiu i a la construcció dúna nova església, basada en les traces de Gaspar Dies, per part de lóbrer de vila Agustí Maiques (artífex per eixes dates de lésglésia de Xirivella i documentat professionalment per terres castellonenques). Es tractà de la conversió de léspai medieval a un altre molt més escenogràfic, ampulós i tècnicament acorde al seu temps –encara que subjecte a léspai preexistent, per quant els contraforts gòtics foren reaprofitats. Lédifici resultant ( incloses les dues portades, obra de lárquitecte Pere Angost i el pedrapiquer Bernat Ponç) el podem observar grosso modo en láctualitat, encara que molt modificat el seu conjunt , especialment pel que fa a la seua exornació (APPV, protocols de Joan Simian, núm. 1.908) i a la torre de campanes, afegida en la primera meitat del s. XVIII. De la mateixa manera que es renovà la fàbrica de Sant Llorenç, calia dotar-la dóbres dárt mobles que no desdiren la remodelació barroca; així doncs, el 1683 sácordà lérecció dún nou retaule a càrrec del reputat escultor Lleonard Juli Capús i Calvet (APPV, protocols de Joan Simian, núm. 1.910). Es tracta dún dels escassos retalules salomònics originals que encara es conserven a la diòcesi de València, malgrat la pèrdua de peces escultòriques des de la passada Guerra Civil que, a més, serví de model per al que lésmentat artífex construí en la parroquial de Burjassot. Cal ressenyar que el dia que es col·locà léscultura del sant titular (per creure´s popularment que el màrtir havia nascut al cap-i-casal) sínstaurà una processó solemne els 10 dágost, dia de la seua festivitat, que recorria les parròquies veïnes i la Seu. Ja en la següent centúria, concretament en 1708, tenim constància que mossén Vicent Pérez Castiel, arxiver de la parròquia i fill del reputat arquitecte i mestre dóbres Joan Pérez Castiel, rebé poders de son pare per trobar-se exiliat a Castella -per patriota i austracista- i així poder encarregar-se dels seus assumptes. Anys en què molt possiblement mossén Joan Baptista Pérez Castiel -un altre dels fills de lárquitecte, aquest a més a més, pèrit en qüestions dárquitecturacoincidí com a beneficiat de Sant Llorenç (López Azorín, LXXIV, 1993, 75-80). Tot i això, la nissaga dáquest destacat artífex -d’origen aragonés- continuà tenint una estreta relació amb la

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

vella parròquia valenciana, ja que, en no tenir campanar lédifici religiós per haver-se enderrocat el gòtic el 1680 per lóbrer de vila Llorenç Cassanya, en 1743 es capitula amb lárquitecte Josep Mingues (nascut ca. 1683) –considerat tradicionalment nebot de Pérez Castiel, però molt probablement fill natural seu- lélevació dúna torre de campanes en el costat de lÉpístola de la capella major (justament en la banda contrària dón hi era la torre medieval i on primerament síntentà elevar-la novament). Una de les construccions de maó més esveltes i millor executades en eixa època (APPV, protocols de Josep Portillo, núm. 4.491). Temps en què sospitem es pintaren al fresc quatre òvals amb escenes biogràfiques del sant titular per mans anònimes; pintures que es col·locaren al centre de cada un dels trams de la volta, encara que la historiografia considera quasi unànimement obra dÁntonio Palomino, siga més factiblement, dálgú dels seus deixebles o contemporanis. En les acaballes del Set-cents, concretament en 1770, tres dels arquitectes acadèmics més destacats del període: Antoni Gilabert, Vicent Gascó i Joan Baptista Mingues, una vegada personats en lésglésia de la plaça de Sant Llorenç, presenten un informe a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, en la junta ordinària de 4 de març, avaluant unes esquerdes detectades en les arcades i les voltes del temple, (Bérchez, 1987, 78), circumstància que ens fa pensar que llavors començaren a aparèixer els primers problemes estructurals en lédifici. Els quals ságreujaren quan el 5 de març de 1822 un terratrèmol féu oscil·lar lleument el campanar, provocant algunes fissures al seu cos. En el segle XIX és possible que la parròquia comptara amb una vicaria extramurs: lésglésia de Sant Antoni (Madoz, 1987, II, 251). Lésglésia parroquial continuà prestant amb normalitat els seus serveis litúrgics fins que lány 1902 li fou retirada la seua condició i traslladada a lésglésia del Pilar, com també les seues campanes, les quals foren permutades per dos del temple de lántic convent dominicà i que avui es conserven en la torre de Sant Llorenç (se n’anomenen Benet, Anna i Fulgenci –1718- i Domènec –1742-) (Llop, fitxa de 28-12-1969) . El temple, després dóferir alguns servicis quedà, doncs, clausurat fins que el 1906 pel mal estat de la coberta que ha d’ésser desmuntada, col·locant-s’hi una de nova de menor verticalitat amb tirants de ferro i teula plana d’Alacant, tot respectant-se lóriginal volta de mig punt de maó en pla sis-centista. El 1908 lésglésia torna a tindre ús i, per decisió de lárquebisbe Victoriano Guisasola, es regentada alhora pels franciscans menors. Els quals, als sis mesos de prendre possessió i dádquirir-ne un petit solar annexe (que coincidia amb lántic fossar) iniciaren lénderroc de la major part de la capella dels Valeriola, als peus de lédifici, de la sagristia i de diverses dependències per tal de construir el convent que òbviament necessitaven i la capella del Combregador del costat de lÉvangeli; cosa per la qual el temple resultant fou hemiclaustral i no necessàriament hallenkirche com algú ha defensat. La traça fou obra de fra Maseu Company i la seua construcció responsabilitat del mestre dóbres de Godella Rafael Sancho, qui rematà les obres en novembre de 1909 (ACSLV, Llorens Moltó, P.P.,101 i ss.). Uns anys més avant, concretament en 1916 -segurament per la necessitat que es té dádequar la façana del temple que dóna a la plaça de Sant Llorenç i, alhora, confronta amb lántic palau del duc de Gandia- la comunitat encarrega al jove arquitecte Xavier Goerlich Lleó un projecte per a la mateixa. Malgrat les advertències de lárquitecte de lÁjuntament de València Carles Carbonell, es dissenya una façana eclèctica, que no enllaça en absolut amb lárquitectura del temple però que li confereix una estranya aparença `palatina´ (AHMV, Foment, Policia Urbana, 1916). En 1921 s´hi reforçà la part superior de les capelles del costat de lÉpístola (concretament entre el campanar i el cor) amb viguetes de ferro per tal dácollir una tipografia i la maquinària necessària. Impremta que començà a funcionar el 2 dágost déixe mateix any (ACSLV, Llorens Moltó, P.P., 140-141). El 20 de juliol de1936 lésglésia es tanca al culte i la comunitat es dispersà. La major part de lárxiu, ornaments, llibres, ... es perdé. Lédifici (convent i església) es convertí en oficines i dipòsit-

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

magatzem, respectivament. Léscultura de láltar major desaparegué, com també la mesa de celebracions (obra de Ponsoda, el 1921) i el seu frontal. Idèntic destí al del Salvador eucarístic de léxpositor (1927) del pintor Rafael Belenguer i al Viacrucis de Pascual. Els retaules laterals –la major part dels quals, excepte els de Santa Rita, la Mare de Déu del Rosari i el Crist dels Navegants, havien estat renovats pels escultors Pastor i Ponsoda- tingueren la mateixa destinació; no així el magnífic retaule major (exceptuant-hi llurs escultures exemptes). Lábril de 1939 els franciscans tornen al convent, prèviament ho havien fet les tropes ocupants espanyoles per tal de fer inventari, i el 10 de juny beneixen el temple novament, adonant-se de les pèssimes condicions en què havia quedat pel seu anterior ús (envans per tot arreu, alteracions del terra del temple, baranes destrossades, profunda alteració de la decoració interior de lésglésia, etc...). A partir déixe mateix any, però, com dels esdevenidors (1940-1942, principalment) láctivitat per tornar a conferir-li al conjunt franciscà la dignitat i adequació necessaris es tornà frenètica (adobada pels nombrosos oficis litúrgics que, des del temple, sóferia a feligressos i vianants) (ACSLV, Llorens Moltó, P.P., 93 i ss.). En aquest ambient és on cal incidir en la labor dels escultors Ponsoda (el qual tenia el seua taller ben a prop de la seu franciscana), Teruel, Lluch o Fabra, del tallista Cuesta i dels pintors Belenguer, Garcia Cordellàs o Gabriel Badenes (ACSLV, Llorens Moltó, S.P., 173 i ss.). Autors de la nova imatge interior de lésglésia, la qual encara anirà completant-se posteriorment de la mà dáltres autors (per exemple, el pintor Rafel Cardells). També sádquirirà alguna obra aliena al medi valencià, com la excel·lent imatge del titular que, allotjada des del 7 dágost de 1940 el retaule major, fou donació del convent de clarisses de Sant Llorenç a Calataiud (en origen, un present de Pere de Luna, futur Benet XIII) (ACSLV, Llorens Moltó, P.P., 127-128). 4.1.3. TEXT DE JOSEP GARULO “Valencia en la mano, o sea Manual de forasteros”. Aquest text va ser escrit per Josep Garulo, i publicat per l’Imprenta y Librería de Julián Mariana al 1852. Transcrivim allò que es diu a la pàgina 58: Illa de cases 158, C. De S. Llorenç, números 1 i 2 El rei En Jaume I d’Aragó en el Repartiment general que disposà a l’any 1239 separà al barri dels homes de Catalunya unes cases, que afegides a una mesquita, formaren esta església. Posteriorment fou reedificada, i per a que tingués una Capella de la Comunió més capaç, En Nicolau Català de Valeriola cedí un bocí d’un solar que posseïa al costat de l’església, i per memòria col·locà una làpida al capdamunt de la paret a la part de fora que fa així: EN NOM DE CHESUS A XVIII DE JANER DEL ANY M.C.C.C.C.L.XXXVIIII PER LO MAGNIFICH MOSSEN LUIS VALLERIOLA CABALLER. Com veiem realment posa IHS, no CHESUS, que és una transcripció fonètica castellana de IHS. del valencià. Aquesta làpida no ès l’originària sinó una còpia posterior.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

1.1.4. TEXT DE SALVADOR PASCUAL GIMENO. Les dades següents s’han tret del llibre “Torres y campanarios valencianos, Tomo 1, Valencia y su comarca” publicat al 1979 Campanar de l’Església de Sant Llorenç. Ciutat: València. Província: València Nombre d’habitants: 737.129 Emplaçament: Plaça de Sant Llorenç, cantó a C/ dels Franciscans. Es reconstruí l’església durant els anys 1682 a 1684. El campanar, de maó, correspon a l’any 1746. A conseqüència d’un terratrèmol fou reconstruït en 1822. Avui la regenten els franciscans menors. Aquest campanar és obra d’arquitectura encertada, ben proporcionada, amb senzilla ornamentació i ordre. En el seu conjunt és una bona obra d’arquitectura. Està situat a la zona històrico-artística, per la seua proximitat a l’església-catedral. És un campanar de tres cossos, esvelt, i per tenir als seus costats edificis baixos, domina en el seu conjunt.

4.2.

ANÀLISI DEL CONTRACTE DE 1681.

4.2.1. ANÀLISI DEL CONTRACTE ENTRE ELS COMISSIONATS I L’ARTÍFEX AGUSTÍ MAYQUES, PER A LA REEDIFICACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ MÀRTIR. 1681, 8 d’abril. València. A.P.P.V. PROTOCOL Nº 1908, folis 401rº-452 vº. Notari: Joan Simian. Die octavo Aprilis, anno a Nativitate Domini MDC. Lxxxj./ Noscant omnes: Quod nos Bernardus de Salafranca, sacrarom canonum, doctor Parochialis Ecclesiae invicti Martyris Sancti Laurentijs, in hac vurbe, rector, Philippus Cosme in ipsa Ecclesiae beneficiatus presbyteri, Don Franciscus Belvis, dominus villae de Belgida, Hieronymus Barbera, generosus, Joseph Eleutherius Torres, vtriusque iuris doctor, et Joseph Soler, agricola, tamquam electi per Parochiam praedictam medjis instrumentis a notario subscripto diebus vigesimo octavo octobris et vigesimo sexton januarij, nuperorum cum facultate ad subscriptum aedificatis in structionem et fabricam subscriptas, in ipsa Ecclesia acciti et congragati, praecedente auctione, seu licitatione, medio Augustino Benet, collocursore, qui medio iuramento in Deum et sancta Evangelia, apud Notarium subscriptum, coram testibus, quibus infra retulit subhastasse publica et voce preconia structuram praedictam, cum capitibus infrascriptis et neminem comprisse tam exigurem praemium seu quaestum expetetem, quam subscriptum Augustinum Mayques, qui eam absolvedam spopondit bis mille quattuorcentum

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

octoginta quinque libris Valentinae pecuniae; deliberate et consulto tenore praesentis vice et nomine dictae Parochiae, concedimos, tradimus et committimus tibi, dicto Augustino Mayques, archirtecto Valentiae vicino, praesenti et infla accipienti structuram et fabricam dictarum Ecclesiaer et Turris, iuxta graphiades factas per Gasparem Diez, architectum, a nobis selectas et manu ideo infrascripti notatij syndici Parochiae, subscriptas pro dictis bis mille quattuorcentum octoginta quinque libris, pecuniaer Valentiae, modo, forma et sub capitibus voce patria in faciliorem intelligentiam sequentibus. Transcriurem el contracte, per capítols, amb l’actualització normativa gramatical actual (A.V.L i l’I.E.C.) i posteriorment farem un comentari sobre el mateix per tal d’anar aclarint en profunditat què pretenien fer-hi i comparar-ho amb el que ens hi ha arribat. j. Primerament: S’ha de compartir l’Església en esta forma: s’ha de fer un cap d’altar que tinga de fondo trenta-un pams, amidant des de la part del retaule fins una mitja pilastra que hi ha al costat de l’arc abotzinat. I el restant de l’Església s’ha de compartir en quatre capelles o navades en pilastres o rebranques (chambes) en els mateixos pams i engrossir-les de parets, que està compartit en la traça per a dita Església fins arribar al cartabò de la porta principal; i aquell s’ha d’igualar conforme està en la traça o compartir-lo en la forma que pareixerà als elets per a que no cause deformitat en la dita Església. Abans de començar a analitzar cal ressenyar que un pam valencià són 22.75 cm. Que un peu és 30.33 cm. I una polzada és 2.56 cm. Per tant la distància de fondo de l’altar seria de 22.75 x 31 = 705.25 cm. La qual cosa concorda amb les dimensions actuals del presbiteri (cap d’altar) de l’església. Certament el que és la nau principal està repartida (compartida) en quatre navades o crugies d’ample igual pròxim a 4.00 m. A ambdós costats, el que no pogueren evitar és la distorsió de les directrius dels estreps que no corren paral·lelament en els quatre casos. L’alçada de les rebranques dels arcs seria la mateixa que hi ha a la porta principal. Alhora que serien “doblades” per a engrossir-les, conformant-ne els contraforts que separen les quatre crugies (navades).

Ij. Item: Que s’ha de fabricar dita Església en esta forma: S’hi ha d’obrir els fonaments dels estreps de les capelles i de les parets del cap d’altar que confinen a(amb) l’arc abotzinat; i estos fonaments s’han de baixar al tenor de la fondària que tenen els altres de l’Església. I si d’un cas en la dita manera no s’hi aplega a bon terratge, s’ha d’afonar fins a topar on s’hi puguen carregar dits estreps de les quatre capelles de l’arc abotzinat i de les parets del cap d’altar; i que per a satisfacció de la Parròquia s’hagen de visurar per dos experts que els elets nomenaran, i hi haja de pagar el mestre que farà dita obra de visura. Com calia engrossir els nous contraforts (estreps) demanen d’ampliar i eixamplar els fonaments, tot baixant fins el ferm (bon terratge). Ja que estaven reconvertint un edifici gòtic amb càrregues de component horitzontal menor a un edifici d’estructura renaixentista/barroca amb accions verticals amb unes components horitzontals majors. I a més a més, caldrà ser examinat i reconèixer visualment (visurat) per dos experts a costa del mestre. Calia fer-ho a

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

tots els estreps de les capelles i de les dues parets laterals del cap d’altar. Estranya sobremanera que l’arc abotzinat hi ha haja quatre capelles. Hi hauria dos capelles laterals més, endemés de les dos que veiem a hores d’ara? Amb direcció perpendicular a les actuals? En el mateix sentit que la nau central?

Fonaments que s’amplien

Detall de l’eixamplament dels fonaments

iij. Item: Que després que s’estaran donats per bons dits fonaments per als efectes abans dits, s’han d’omplir en esta conformitat, donant-los tot el que tenen a la traça d’amplària als estreps i rebranques de capelles i un pam més de rabassa, que còrrega tot al voltant per cada part d’estreps, branques i òculs. I així mateix, ha de córrer en dita conformitat l’estrep de l’arc abotzinat i les dues parets del cap de l’altar. I dits fonaments s’han d’omplir de bones pedres, reblit i morter blanc. És a dir: que els fonaments tindrien l’amplada ressenyada als dibuixos, més un pam de (rabassa), ço és, de relleix sota terra. Ës a dir conformant rasa seguida: estreps-branquesòculs (els vans). Omplint-se’n de pedres, pedruscall amb argamassa de calç. iiij. Item: Que després (de) que estiguen tots els fonaments de les quatre capelles per banda i el cap d’altar i el cartabò de la porta principal, que s’ha de massissar a la cara de terra, després s’ha de replantejar amb tota perfecció l’Església conforme està a la traça, les rebranques i pilastres, l’arc abotzinat i paret de cap d’altar fins l’alçada dels sòcols de les bases de pedra picada de la què hi ha a l’Església, i a les bases amb la mateixa conformitat. És a dir: que els fonaments tindrien que ser massissats i esplanat fins l’alçada del terreny del pou, replantejar sobre ell, enbolcallant les bases dels pilars de pedra gòtica. El perímetre seria el sòlid capaç augmentat un pam (de rabassa). v. Item: Que fet sia el fins ara capitulat, s’ha d’amitjanar (separar) l’Església a gust i disposició dels elets per a que es puga celebrar (missa) sens comunicar-se’n amb l’obra; i si fos necessari per a la celebració alçar les dues capelles que estan en entrar, per la porta principal, que corresponen a la capella de la Comunió, s’hagen d’alçar i deixar coberta la navada, sense tocar la resta d’obra, i a disposició dels elets. No resta molt clar, però segurement es refereix a la capella dels Català de Valeriola i a l’actual de la Puríssima Xiqueta. Totes dues als peus de l’església. O bé la segona, correspon a una petita capelleta que apareix en el plànol de 1892, amb accés des de la del Combregador dels Català. És un dubte que caldria esclarir. vj. Item: Que trets que estiguen els fonaments a la cara de terra i replantejada sobre l’obra conforme en l’altre capítol s’ha disposat, s’haja de descobrir l’Església que avui hi ha, arreglant tota la teula, fusta i d’altres pertrets1 on els elets disposaran. Quan estiguen els fonaments a la vista, s’ha de desmuntar la coberta i arrenglerar (arreglar) 1

Pertrets: Conjunt d’instruments i mitjans aplegats per a fer una obra. DCVB.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

materials: teules, bigues i biguetes i d’altres estris.

vij. Item: Que s’ha de desfer els arcs sense fer perjudici a les sepultures que hi ha a la dita Església, ara sia encindriant-los i ara baixant les pedres, una a una, o en el mode que el mestre arbitrarà. Si reben dany, però, ho haja de refer a la seua costa el dit mestre. El qual haja de posar també fusta, cordes i tot gènere de ferramentes per a desfer els dits arcs. Pel que es diu, hi havia sepultures per l’interior de l’església. S’hi havia de desmuntar els arcs gòtics, posant-hi les eines escaients a costa del mestre.

Arcs gòtics existents per a desmuntar

viij. Item: Que desfets siguen els dits arcs, s’hagen de desfer tots els estreps que avui hi ha de pedra fins la cara de terra, deixant les parets de la caixa de l’Església a l’alçada de les teulades de les capelles, perquè aquelles parets han d’aprofitar per a dita Església. I si algú dels estreps entràs incorporat en aquelles parets, s’haja de tallar arran d’elles a punta de pic sens maltractar-les. Pareix curiós , per antieconòmic, que sols es deixe la caixa de l’església a l’alçada de les teulades de les capelles; tot enderrocant els estreps de pedra fins a terra, retallant a pic la trava d’ells s’hi se n’entren als murs perimetrals.

viiij. Item: Que tota la runa i pedres d’arcs, estreps i coberta de l’Església haja el mestre de traure a la plaça i posar la pedra on pareixerà als elets. x. Item: Que el continent que estiga tot desembarassat, s’hagen d’alçar els estreps i parets de cap d’altar, rebranques i pilastres fins l’arrancament dels arcs de les capelles; els quals es troben d’alçada de vint-i-dos pams, poc més o menys; i la manera de pujar dites parets i

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

estreps ha d’ésser així: que el que diu la pilastra, rebranques de les capelles i arc abotzinat, ha d’estar paredat de rajola i morter, i el d’endins dels estreps s’ha de posar de pedres de les que eixiran dels estreps i arcs vells, de manera que vaja fent travada una filada de pedra que se’n entre devers la pilastra, i damunt d’aquella filada hagen d’entrar uns travons del mateix paredat devers dels estreps, perquè aquells facen l’assentament per igual entrant-hi algunes llosanes a la paret vella que tenen les capelles. I pujada que estiga dita obra fins l’arrancament dels arcs de les capelles, s’hagen de traure dues filades de rajola en les rebranques per a quan es farà la cornisa o capitellada que ha de córrer per les capelles. I totes les filades de pilastres i rebranques s’hagen d’abeurar en morter i aigua. Alçada dels arrancs dels arcs formers de les capelles és de 22 pams. 22 x 22.75 = 500.50 cm. COINCIDEIX, amb l’actualitat. Que els estreps, pilastres, etc. Ha de ser paredat de rajola i morter (de calç) exteriorment i l’interior amb les pedres de la runa de pedres desmuntada dels estreps i arcs gòtics. Que es col·loquen traves (perpanys), adesiara, entre pilastres i estreps, per a que puguen assentar “per igual”. Conformar uns relleixos, amb dues filades que conformen els arrancs dels arcs formers.

Arrancs dels nous arcs

xj. Item: Que quan estiga anivellada l’obra fins dites capitellades i arrancaments d’arcs ha de parar l’obra que els elets voldran per a que s’eixugue per a poder carregar els arcs. xij.Item: Que s’hagen de (re)plantejar els arcs de les capelles de mig punt redó, conforme en la traça, i a un tenor anant pujant els estreps i carcanyols de paredat que hi ha dels arcs a dits estreps, pujant sempre el plom de les pilastres fins igualar en la corona dels dits arcs, advertint que els arcs de les capelles han de ser de dues rajoles de duella paredats d’algeps i rajola grossa, i d’amplària el que diu la rebranca de baix, no perdent aquells ploms, així en la paret que es formarà damunt dits arcs com els mateixos arcs.

Arcs de mig punt

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

xiij. Item: Que damunt la corona dels arcs per la part de dalt de la duella, s’ha de pujar l’obra un pam de paredat més que menys, i damunt d’aquells s’ha de formar arquitrau, fris i cornisa, hi ha de córrer per tota l’obra, així en la testera de la porta principal com en la una part i l’altra de les capelles, entrant pel cap d’altar, i fer dues girades que topen el retaule, i en l’arquitrau, fris i cornisa; hi ha de quedar formats tots els ressalts de les pilastres i arc abotzinat, no perdent els ploms de l’arquitectura; amb advertència que la cornisa ha de tenir tres pams i un quart de vol, conforme en la traça, i s’ha de forjar d’algeps i rajola i unes llosanes per a la corona, com s’ha referit, tots els ressalts i aquelles que entren calcigant2 dins la paret tot el que puguen. Vol de la cornisa 3 pams i un quart: 22.75 x 3’25 = 73’94 cm. No coincideix. En té uns 60 cms. xiiij.Item: Que damunt dita cornisa s’ha de pujar un peu dret o rebanc, que tinga d’alçada quatre pams i tres quart, que carregue tota l’obra en els mateixos ploms de pilastres i arc abotzinat, forjant-li una filada de rajola per la cornisa que es farà quan es perfeccione. Rebanc: 4’75 x 22’75 = 108.06 cm. Coincideix. xv. Item: Que damunt d’aquell rebanc s’ha de pujar tota l’obra, així parets com estreps, fins buscar la rostària de la teulada tot el que siga menester. I dites parets i estreps i parets han d’anar ben paredats de rajola i morter abeurats, deixant endret de cada capella una finestra, conforme està en la traça, de quatre pams i tres quarts d’amplària i set d’alçada, açò s’entén de llum per la part de dins de l’Església, fent-li els seus arcs de rajola i algeps amb els seus biaixos, així pels costats com per la part de dalt, hi s’adverteix que al temps de pujar dites parets s’hagen de (pujar o voltar?) els arcs i arrancaments de voltes fins l’alçada de sis pams del banc en amunt, deixant assentament per a carregar els arcs. I muntada que estiga tota la dita obra, haja de parar el temps que als elets pareixerà. Finestres: ample, 4’75 x 22’75 = 108’06 cm. Alt: 7 x 22’75 = 159’25 cm. El gàlib de les voltes i arcs a de ser de sis pams sobre els arrancs: 6 x 22’75 = 136.50 cm. Medix 173 cm.

Noves finestres Construcció del rebanc

xvj. Item: Que s’hagen de fer els arcs de la navada de l’Església de punt redó, comptant de la part de damunt del rebanc de la mateixa amplària de les pilastres i rajola i mitja de duella; i així mateix s’ha de fer de l’arc cap-i-alt (abotzinat) i d’altres remembrets?, conforme en la traça. Arcs torals: de mig punt. Estant l’arranc sobre la línia del rebanc. Amb els relleus que vénen de la pilastra inferior. Coincideix, tot i que són, - més aviat- d’ansa paner.

2 calcigant 1: v. tr. Trepitjar, pitjar. DGLC. Pompeu Fabra. 3 endret : dret o cara bona d’un teixit o cosa, etc.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

xvij. Item: que en el cap d’altar, fets que estiguen els arcs, s’ha de fer una volta d’aljub de punt redó que acompanye els mateixos arcs, arrancant-la damunt el rebanc, conforme està en la traça; i en el restant de l’obra, com són les navades, i de pilastra a pilastra, s’ha de fer unes voltes d’aljub amb llunetes en cadascuna d’aquelles, en la forma que està en la traça; i dites voltes, així les de les navades com la del cap d’altar, han de ser closes de rajola prima i algeps i doblades rajola grossa per damunt, fent-les que entren en unes regates en els arcs i en els formers, perquè estiga tot unit. No hi ha volta d’aljub (esquifada), ja que és de canó al presbiteri. Segurament confonien d’aljub amb volta de canó, de mig punt, i construïda de maó pla d’un gruix amb rajoles primes, per després doblar amb rajola grossa. S’adonem que dóna el mateix nom a les que conformen les llunetes que ataquen sobre aquelles. La gruixa que hem obtingut és de 13 cm., ço és, una prima d’una polzada més una grossa de dues polzades. Total 2’56 x 3 = 7’68 més les dues abeurades una sobre el maó en pla (0’5 cm. i l’altra la superior que veiem per l’extradós 2 cm.) i els enlluïts interiors de l’intradós, total 13 cm. xviij. Ítem: Que coberta que estiga tota l’Església en la forma que fins ara està capitulat, s’ha de encarreronar per a fer la teulada a dues aigües; i dits carrerons han de ser de cloenda de rajola grossa ben posades, juntes i travant; i de carreró a carreró s’ha de cobrir d’un cabironat de rajola, i pel mig de la navada de l’Església ha de córrer un carreró que tinga quatre pams d’amplària, i d’alçada quatre i mig de la volta de baix a la corona de la volteta de baix, per a poder assentar les claus de la dita Església, advertint que la dita teulada, més que el terç, ha de tenir de rostària perquè estiga guardada de les goteres, i a la part de baix de l’encarreronat, que fineix, segons la rostària de l’encabironat dels carrerons, s’ha de fer un xamfrà segons els elets voldran; i dit xamfrà ha de córrer per tota l’Església, ço és, en les parets dels costats per a poder assentar allí damunt la teulada, i en cada testera s’ha de deixar dos forats per a que passe l’aire pels carrerons; i que en dits carrerons deixe forats d’uns als altres. La teulada serà a dues vessants, segons l’eix de l’església. Desaiguarà pels costats llargs. Sobre les voltes s’alçaran envans de sostremort o a portell sobre els quals s’assentaran cabirons de fusta que seran coberts per rajoles grosses. S’hi deixarà un carreró lliure central de 4 pms d’ample i 4’5 pams d’alçada. El pendent de la coberta serà major del terç (de l’ample) per a que hi haja bona escorrentia i evite filtracions. En aquest cas parla de xamfrà com a sinònim de ràfec o cornisa d’aiguavés, corregut en els dos costats llargs. Quan arriba a les testeres s’han de fer dos finestrons per a que l’aire calent no s’hi acumule i trenque el tauler inferior. xjx. Ítem: Que s’ha de fer la teulada en esta forma: Com és no embagar-la3 ampla, i enllaçar bé els nucs de les teules, i per la part de dalt, on fineix l’una part i l’altra de la teulada, s’ha de fer un cavalló pavimentat de teules grans de sant Cristòfol. I per la part de baix, tot el que diu l’amplària dels estreps, s’ha de fer de teulada ben pavimentada, conforme la resta, a dues aigües fins els dos xamfrans dels costats, i els estreps pavimentats de rajola, fent bardes al voltant. La teulada serà ben subjecta i enllaçant i sobremuntant teules. A la carena les teules seran de gran format, de Sant Cristòfol (de peu i mig almenys), com si fossen cobertores en tortugada invertida. I a la coronació dels estreps, també enteulats, a dues vessants, fent per la part inferior volada de bardeta. Tot fent-hi ràfec. 3.embagar: v. tr. Subjectar amb baga o bagues

xx. Ítem: Que s’ha de cobrir les capelles en esta forma: Com és fent en cada una d’aquelles una volta per igual, i/o d’aljup, segons voldran els elets, closa de rajola prima i doblada per damunt; i sobre dita volta s’ha d’encarronar i encabironar conforme la de dalt, donant-li bona rostària la teulada , ben pavimentada, i en la paret on carrega s’ha de fer un xamfrà conforme el de dalt, que córrega per igual totes les capelles amb tal que la volta de la capella s’ha d’arrancar del nivell de la capitellada conforme l’altre.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Les capelles s’han de cobrir amb volta d’aljub o per aresta de maó de pla. Encarreronar-se amb pendent igual que la teulada de la volta de la nau central. Fent-hi un ràfec semblant al superior. La construcció actual no atén a que les voltes tinguen l’arranc a l’alçada de la capitellada, sinó de zona més baixa. Finestró

Volta d’aresta de maó de pla

xxj. Ítem: Que tota l’Església per fora, així la paret del sagrari com la de la plaça i la que cau a la porta principal i estreps de la dita Església, ha d’estar arrebossats de morter prim blanc, ben picades totes les tàpies perquè siga permanent; i després que estiga eixut, esllavassar-ho en morter prim, i tots els xamfrans i bardes de taulells que hi haurà, han d’estar espessits d’almangueva. I així mateix, els arcs de les finestres de les capelles i de la finestra que s’ha de fer damunt de la porta principal al mig de la paret de l’Església, com més avall s’hi dirà. La primera modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. És aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja).

Nou accés principal

xxji. Ítem: Que s’ha de perfeccionar l’Església en esta forma, com és: Traient arestes als arcs torals i referir-los (lafardarlos) d’algeps per baix pels dos costats, compartint en dits arcs set florons de bona talla de relleu; i entre floró i floró fer un coixí que estiga rellevant el que (es) diu una mitja canya ; i damunt dels dits coixins fer un paper de trepa de bon dibuix; açò s’entén en els arcs de la navada de l’Església conforme es demostra en la traça; i en l’arc abotzinat s’ha de fer un compartiment de (tambanillos) conforme està en la tarja; i damunt dels dits (tambanillos) una targeta de relleu; i de tarja a tarja unes bandilles amb uns fruiters, segons també en la traça, i el pilastró que reïx més; l’arc cap-alt abotzinat) s’ha de compartir en set floronets, i de floró a floró un paper de trepa. La primera constatació és que dits adorns no hi apareixen en l’actualitat. No hi ha relleus. modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. És aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja). xxiij. Ítem: Que les voltes de l’Església s’han de referir d’algeps de paleta traient arestes a les llunetes; i a la punta de la lluneta s’ha de fer una targeta amb dos colgantillos que baixen per dites arestes, conforme ho mostra la traça, fent-li les seues faixes d’algeps pardo (sic: negre/guix) que córreguen per les arestes; i al voltant de les arestes i el resultat de les voltes ha d’estar reparat d’alabastre ben llavat. xxiiij. Ítem: Que la volta del cap d’altar s’ha de fer un cassetonat (enteixinat) de coixins de relleu,conforme està en la traça, fent uns florons de relleu en els quadres xiquets; i en els restants coixins s’han de fer uns papers de trepa de bon dibuix, fent els faixons al voltant de dits blancs per a que quede en tota perfecció. Altars coberts amb voltes de canó Capelles de l’Evangeli cobertes amb voltes de maó de pla i decorades

Detall de l’enteixinat Enteixinat Llunetes

Capelles de l’Epístola cobertes amb voltes de canó

xxv. Ítem: S’ha de perfeccionar el rebanc del mateix mode i forma que està en la traça amb les seues faixetes en els ressalts dels arcs; i entre arc i arc s’ha de ressaltar el rebanc per a que reba l’adornat de la finestra amb els fruiters i tambanillos de la forma que estan dibuixats; i el restant del rebanc s’ha de reparar d’alabastre amb les seues faixes d’algeps, que córreguen pels extrems que demana l’art; i els dos coixins que estan en dit rebanc del cap d’altar s’han de trepar de bon dibuix, deixant tot el rbanc amb tota perfecció, sens que falte ressalt algú dels que demostra la traça. xxvj. Ítem: Que s’ha de perfeccionar les finestres, fent-les una guarnició al voltant recalada en els colzets (codillos), segons la traça; i damunt dita guarnició s’ha de fer una corniseta que busque la circunferència dels colzets (codillos), fent-li una tarja en mig de bona talla; i als costats de les dites finestres s’han de fer unes polseres de bona talla, deixant les dites finestres ben perfeccionades amb ses arestes i uns encaixos per a posar vidreres i filats( reixats); i el restant del former ha d’estar referit (lafardat) d’algeps i reparat d’alabastre en ses faixes al voltant, i açò en els huit formers de les quatre navades.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Decoració de les finestres

Pilastres amb capitells composats

xxvij. Ítem: En el former gran de la fatxada de l’Església s’ha d’obrir una finestra damunt el rebanc que correrà de cinc pams d’amplària i nou d’alçada, fent-li un arc de rajola i algeps i perfeccionar-la per fora en els seus encaixos per a la vidrera i el filat (reixat). I el mode de perfeccionar dita finestra per la part de dins ha de ser conforme la que està en la fatxada de l’Església de Sant Miquel, així l’adorn d’ella com el que està davall en la cornisa. D’això sembla que no es va portar a cap, almenys a nosaltres no ens arriba res de semblant. xxviij. Ítem: S’ha de perfeccionar l’arquitrau, fris i cornisa en la mateixa forma que està en la traça i en les mides que estan referides en el capítol antecedent, que parla de forjar l’arquitrau, fris i cornisa, fent-li la goleta de fulles arpades i òvuls en el quart bocell, compartint en dita cornisa dos modillons (permòdols) d’un ressalt amb altre de pilastra; i en dits ressalts de pilastres fer unes targes de bona talla, així targes com modillons; i entre modilló i modilló en el fris s’han de fer uns coixins de relleu, conforme ho demostra la traça, posant en aquells uns papers de trepa de bon dibuix; i en la corona de dalt (de) la cornisa s’ha d’enfloronar de florons de relleu de bona talla. I així mateix, s’ha de perfeccionar l’arquitrau, conforme ho demostra la traça, en sos tambanillos que cauen damunts els arcs de les capelles: Un serafí en cadascú d’aquells, i el demés revestit de talla de bon dibuix. I el restant, com és la goleta, ha de ser de fulles arpades, com és el de la cornisa; amb advertència que tot el capitulat d’arquitrau, fris i cornisaha de córrer per tota l’Església, segons la traça.

La corona seria el nostre penjoll. xxjx. Ítem: S’han de perfeccionar les pilastres en esta forma; Com és fent un capitell composat en cada una d’aquelles. I així mateix, en els remembrets de cap d’altar i davall del capitell fins el terç de la pilastra, poc més o menys, s’ha de fer un tambanillo; i damunt dit tambanillo s’ha d’executar uns penjolls (colgants) de talla, i el restant de la pilastra fins on demostra la basa en la traça s’ha de fer recalada; dins el recalat de dita pilastra s’ha de fer un paper de trepa de bon dibuix. I açò s’entenga en totes les pilastres dels arcs torals i en l’arc abotzinat, corrent-se bases i sòculs per totes aquelles conforme ho demostra la traça, amb advertència que l’arc abotzinat no ha de tenir capitell sinó un penjant de bona talla en el mateix lloc que ocupa el que està dibuixat en dit arc abotzinat. xxx Ítem: S’han de tirar les impostes en els arcs de les capelles de bona motlura i fent-li que

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

córrega una guarnició de talla pel voltant d’aquelles, ara sia de fulles arpades o un llorer, i el que resta d’imposta a l’arquitrau, com són els carcanyols, s’han de fer uns coixins de relleu conforme està en la traça; i damunt dits coixins amb paper de trepa de bon dibuix. xxxj. Ítem: S’han de córrer unes capitellades o corniseta en l’arrancament dels arcs; i dita corniseta ha de córrer pel voltant de les capelles i venir a morir a la testera de les pilastres per la part de l’Església, perfeccionant els arcs de les capelles en esta forma: Ço és posant tres florons en cada un arc; i entre floró i floróun paper de trepa de bon dibuix; i el restant, com són les voltes(bòvedes) de les capelles, han d’estar referides (lafardades) d’algeps i reparades d’alabastre en ses faixes, com s’acostuma a fer. xxxij Ítem: Que devall de dita cornisa que corre per davall els arcs de les capelles, com és en (la) branca de la capella, s’han de traure les arestes i referir-les (lafardar-les) d’algeps, fentels penjants que demostra la traça, de bona talla; i el restant d’allí avall fins igualar en la trepa de les pilastres ha d’estar trepat de bon dibuix, així per la cara de la capella com per la part d el’església; i el restant dels panys de les capelles de la cornisa en avall s’ha de referir (lafardar) d’algeps i reparar-ho d’alabastre en ses faixes que corresponguen a la volta, fent-los per baix sa pestanya (guardapolvo) a nivell d’on quedarà la trepa de les pilastres i branques (chambes) Resulta curiosa la penetració de denominacions decoratives castellanes a través de l’estància a València d’Antonio Palomino i les seues publicacions: colgantillos, codillos, tambanillos, bandillas, etc. Quan per un altre costat movien documentació i vocabulari de Serlio i Vignola, simultàniament. Tambanillo: “cierto resalto o sobrepuesto de architectura con su mocheta y cortes en álgulos”. Paniagua el defineix com a “Frontón sobrepuesto a una puerta o ventana. Cruce de palabras de tímpano y támbor. No queda clar el significat.. Colgantillo: Motivo decorativo chiquito que adorna pilastras que cuelgan del capitel. Seria el nostre penjoll. Codillo: recodo, vuelta, resalte. Seria el nostre retomb, recolze, etc. xxxiij. Ítem: Que dins del cap d’altar s’han de fer dos adornats de portes col·laterals: L’una que entre a la sagristia i l’altra corresponent a aquella; i estes s’han de executar conforme la traça ho demostra, i/o del mode que voldran els elets. I el restant dels panys de les parets s’han de referir (lafardar) d’algeps i reparar d’alabastre, fent un fris de trepa, que servisca de cap d’altar, conforme està en l’Església de Sant Miquel. xxxiiij. Ítem: Que la fatxada de la porta principal s’ha de perfeccionar en esta forma: Com és de la cornisa en avall eixalbant-la (lafardanant-la) d’algeps i reparant-la d’alabastre, fent-li el mateix fris que corre pel cap d’altar, deixant tota la dita obra ben perfeccionada a ús i costum de bon oficial, regint-se per la traça en tot i per tot. xxxv. ïtem: Que baixada estiga tota la dita obra fins el sòl de terra s’ha de pavimentar tota l’església i les capelles, fent a cada una una grada que servisca d’empostissat (tarima); i dita grada ha de ser un mamperlà de fusta; xapat per baix amb una rajoleta de Manises, fent totes les peanyes d’altars en dites capelles. xxxvj. Ítem: S’ha de fer una grada de pedra, que donaran dits elets, amb son bocell i filet, en el lloc on s’assentaran les cadires del cor; i damunt dita grada s’han d’assentar dites cadires pavimentades tot el replà que servia de cor, fent les grades i sòl del presbiteri a elecció dels

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

elets, amb advertència que les grades del dit presbiteri han de ser de pedra conforme la de les cadires del cor, pavimentant tot el replà del presbiteri; i fer la peanya de l’altar a la mida que donaran els elets, deixant tot el cor i presbiteri ben acabat a ús i costum de bon oficial, com en tot el demés de l’obra. xxxvij. Ítem: Que tinga obligació el mestre que prendrà dita obra d’assentar l’orgue en el prebisteri damunt de la porta per on entren a la sagristia, amb obligació de fer tot el que siga menester per a que quede en perfecció, amb advertència que la volta (bòveda) que hui hi ha en dita sagristia s’ha de desfer i assentar una revoltonada i fer les voltes i reparar-les d’algeps i, si paregués als elets fer baix una volta de canyes, tinga obligació el mestre que prendrà de fer-la, deixant dita sagristia reparada d’alabastre en sa corniseta i faixes allà on convindrà. I, així mateix, s’ha de fer una escala castellana entrant per la porta de la sagristia a mà dreta, de l’amplària que haurà de la paret a la paret nova del prebisteri; i dita escala haurà de pujar fins damunt de la revoltonada de la sagristia per a poder entrar en l’orgue i pujar al campanar, pavimentant el sòl de damunt dita sagristia de taulellets i deixar perfeccionada a l’escala que els elets voldran. S’havia de desfer el sostre de la sagristia. Fer un sostre de biguetes i revoltons. Tapar-lo inferiorment mitjançant una volta encamonada. Construir l’escala que duguera a dit pis alt, damunt de la sagristia amb una escala d’anada i tornada tancada, sense ull (al nostre entendre*). En el nostre cas, àdhuc podria considerar-se de castell (dins dels murs) ja que està en continuïtat amb la que pujarà al campanar. PS: La volta de canyes, és el que avui diem una volta encamonada. (*) Una escala a la castellana per a M. Gómez-Ferrer és una escala claustral, per a diferenciar-la de la de caragol. és corona seria el nostre penjoll. xxxviij. Ítem: Que a la part que correspon a la sagristia s’ha de fer un arxiu en esta forma: Com és fent una estància baix de tot l’àmbit que demostra la traça o planta, cobrint aquella estància amb una volta (bòveda) a l’alçada que millor convindrà, fent un caragol en el millor mode que es puga per a muntar a dit arxiu, pavimentat aquell de taulellets, fent-li una volta ( bòveda) damunt de canyes i quartons en sa cornisa i faixes en els que demana, reparant aquell d’alabastre, estant primer reparat d’algeps i, així mateix, debaix en dita forma que la de dalt; i s’ha de fer teulada sobre dit arxiu i peça d’orgue en la forma que les demés. Aquesta disposició recorda la de l’església de Sant Nicolau i Sant Pere. xxxviiij. Ítem: Que tinga dit mestre obligació d’assentar les corrioletes per les llànties en les capelles i prebisteri i, així mateix d’assentar les claus, vidreres i filats (reixats), portes, finestres allà on seran menester i obrir finestres i portes on els elets voldran, com és en l’arxiu, orgue i altres llocs. xxxx. Ítem: Que en la capella de la Comunió haja d’assentar una reixa o porta per a entrar, adornant aquella amb un bon ornat d’arquitectura segons es podrà acomodar en el lloc a gust dels elets. Xxxxj. Ítem: S’ha de fer el mateix o el que els elets voldran en la capella dels Sants Crespí i Crespinià; açò s’entén: O reixa o porta, fent l’adornat en la mateixa forma que en la capella de la Comunió, s’hi paregués als elets. Xxxxij. Ítem: Tinga l’obligació el mestre que prendrà dita obra de fer dues portalades de pedra: L’una en la porta principal de l’Església i l’altra la capella que senyala la traça; i dites portalades han de ser de la mateixa traça i forma que la de l’Església de Sant Bertomeu col·laterals, assentant les portes i deixant-les ben acabades i perfeccionades a ús i costum de bon oficial. xxxxiij. Ítem: Que a la paret que cau darrere l’altar major on està el sagrari, si fos menester fer-li un arc major que el que hui es troba, s’ha de fer perfeccionant el sagrari a gust dels elets.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

xxxxiiij. Ítem: Que en les dues testeres de l’Església s’han d’alçar les parets tot el que faltarà fins a igualar les rostàries, pujant dites parets del mateix gruix que tenen les velles, coronantles per damunt amb un bocell i dos filets1 i una barda seguint les rostàries de la teulada,deixant-les en tota perfecció d’art. 4.2.2. CAPÍTOLS DEL CAMPANAR. xxxxv. Ítem: Que tot el dit campanar des de baix de terra a la part del carreró del sagrari fins el collarí on carrega la bola de la sagetal que és on finix un bocell i un filet damunt dels cartelons, ha de tenir d’alçada cent i huitanta pams; i el mode de distribuir estos pams ha de ser d’esta forma: Donar-li d’alçada per la part del carreró fins on està el bordó que demostra la traça seixanta-cinc pams; i damunt dits seixanta-cinc pams s’ha de formar un bordó conforme està en el perfil; i damunt dit bordó s’ha de formar un quadre en la mateixa forma que està en la traça, fent sos compartiment de coixins de mode que entre bordó i encoixinat en ses faixes fins al fuserol on carreguen les carteles ha de tenir trenta-cinc pams i tres quarts d’alçada; i damunt trenta-cinc pams i tres quarts d’alçada s’ha de formar arquitrau, fris i cornisa, que tinga sis pams d’alçada; i damunt dita cornisa s’ha de formar el cos de les campanes, que d’una cornisa a l’altra tinga trenta-sis pams i dos quarts, formant damunt la cornisa del cos de les campanes el remat, conforme està a la traça; i dit remat ha de tenir d’alçada trenta-huit pams. L’alçada seria de: 180 pams x 22.75 cm./ pm

= 40’95 m.

Distribuïts així:Primer cos: 65 pams x 22.75 cm./pm Bordó de separació (com a imposta) Segon cos: 35 i ¾ pams x 22.75 cm./pm Tercer cos: 35 i ¾ pams x 22.75 cm./pm Arquitrau, fris i cornisa: 6 x 22.75 cm./pam Cos de campanes: 35 i 2/4 pm x 22.75 cm./pm Remat: 38 x 22.75 cm/ pam

= 14’79 m. = ? = 8’13 m. = 8’13 m.-1’37 m. = 6’76 m. = 1’37 m. = 8’08 m. = 8’65 m.

És a dir: 65 + 35’75 +35’75 +6’00 + 38’00 = 180’50 pams. Segurament aquesta diferència serà bordons, etc. És a dir: 14’79 + 8’13 +8’13 + 1’37 + 8’65 = 41’07 m. La diferència entre l’explicació i la suma no és correcta i segurament sense la traça no tenim massa dades més, per copsar la realitat a què es referia. Xxxxvj. Ítem: Que s’ha de fabricar dit campanar d’esta forma: S’han de desfer les filades de pedra que demostren ruïna en el peu de dit campanar; i sobre el que quedarà d’aquell s’ha de començar a fabricar de paret de rajola i morter en les mateixes gruixes de paret que hui es troba en dit peu, posant dites parets del campanar a sis pams de gruixa de l’obra vella en amunt en esta conformitat: Que en la part de l’Església s’ha de fer un arc d’algeps i rajola que vinga a coronar en les parets de pedra que hui hi ha fetes, tenint dit arc una rajola de cara i dues rajoles de duella, apuntant dit arc; i el paredat de rajola i morter ha de muntar fins el bordó, advertint que totes les filades s’han d’abeurar i ben travades de rajoles segons art. És a dir: desmuntar el campanar de pedra picada en totes les filades que amenaçassen ruïna fins al peu. El campanar serà de fàbrica de rajola i morter, de 6 pams de gruix del mur, ço és, 6 x 22.75 = 136’’50 cm. Es farà un arc de rajola de 2 peus . No podem saber si aquest arc era des del campanar fins a 1. Filet: m. Motlura de secció quadrangular, la sortida de la qual és igual a la seua alçada. 2. Barda: f. Tauler de maons massissos soibre el remat de teulada en el seu ràfec volat. 3. Bocell o bossell: m. Motlura convexa de secció semicilíndrica, que gebneralment forma part de les bases de les columnes. 4. Rebanc: m. Segon banc o sòcol que es posa sobre el primer.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

l’altre costat, arrancant del mur del campanar, per a passar a l’altra banda, situat en el mur del presbiteri. El bordó, segurament es referix a aquell en que es corona el primer cos de 65 pams. Posat que estem referenciant-nos, precisament a l’alçada del carreró de la sagristia. A hores d’ara segurament el dit mur perviu, però el gruix, a lña part superior fou substituït per un envà de maó en pla de 5 cms, o dues polzades. xxxvij Ítem:S’ha de formar un bordó damunt dit paredat a la mateixa alçada de les mides referides en el primer capítol de rajola tallada, o si la Parròquia volgués fer-lo de pedra, haja de treballar-lo el mestre que prendrà dita obra a ses costes en les mateixes motlures que s’ha donat en la traça. És evident que els bordons foren de maó retallat o aplantillat (rajola tallada). De moment, no hem trobat pedra picada per dita imposta o bordó. xxxviij: Ítem: Que sobre dit bordó s’ha de formar un encoixinat en els mateixos faixons i compartiment que estan en la traça, i que són d’esta forma: Fent a cada cantonada de campanar una faixa, com ho demostra, de tres dits de relleu, de tal manera que no perda el perfil del campanar, fent els coixins en la mateixa forma que ressaltarà la faixa a mode del que està executant en Russafa; el qual quadre d’encoixinat i faixons ha d’estar paredat de morter prim i atoves amb poca junta, perquè s’ha de perfilar un perfil tallat; açò és, les cares de fora tot el campanar fins rematar-lo i el de dins s’ha de paredar en morter gros i rajola grossa per a que igualen dites filades en les atoves. I així s’ha de continuar del cordó en amunt. És a dir: els faixons són els especejament del revoc en rectangles de 72 x 36 cm. Amb juntes d’1 cm en calç. Volen que siga a semblança del de sant Valer a Russafa, fet pel pare d’en Josep Mingues, l’arquitecte Joan Pérez Castiel. Parem atenció sobre el detall constructiu d’arrel pròpia. “morter prim i atoves amb poca junta...i el de dins amb morter gros i rajola grossa”. Observm igulment que els visuradors en 1698 de l’eslésia de Russafa són Gaspar Dies i F. Padilla, també vinclats a st. Llorenç. xxxxviiij. Ítem: Damunt dit encoixinat s’ha de formar l’arquitrau, fris i cornisa amb ses carteles i ressalts de rajola motlada de les mateixes mides ja referides; i dites motlures han d’estar ben assentades i ajustades segons art. l. Ítem: Sobre dita cornisa s’ha de formar el cos de campanes en la mateixa planta que demostra la traça, reduint en tota aquella un pam al voltant la part de fora, de forma que queden les parets en gruixa de cinc pams en son rebanc amb els coixins de relleu executats en la mateixa forma que els de baix, d’atova i morter prim, coronant aquell rebanc en una cornisa de motlura, com ho demostra la traça. I sobre dit rebanc s’han de formar pilastres en ses bases i branques (chambes) de finestres de les campanes, pujant aquelles i coronant-les en el mateix demostra la traça en un capitell dòric de rajola tallada; amb advertència que dites carteles han de ressaltar per a formar un enjasserat en el arquitrau, fris i cornisa de mig pam, com ho demostra la traça, deixant totes les dites pilastres de les quatre cares del campanar en sos coixins, tambanillos, i entrecarrers, ben executat, segons ho demana l’art; i així mateix , en les quatre finestres de les campanes s’han de fer en cada una un arc i capitellades de rajola motleada amb sos colzets que hi ha en la traça, fent un fruiter o targeta en mig de cada una d’elles, açò per la part de la cara i per la de dins han de ser els arcs de tota la duella que hàgen menester i d’amplària tota la de la paret que serà de quatre pams i mig tot el cos de les campanes. I, així mateix, s’ha de fer l’arquitrau, fris i cornisa de rajola motleada amb ses carteles, com ho demostra la traça, fent que vole dit enjassenat, deixant tot el cos de les campanes ben executat a ús i costum de bon oficial, així de motlures com de talla. Esta és l’explicació de reduccions des del rebanc del cos de campanes cap a amunt. També cal fer referència al coneixement dels ordres fruit de Serlio i Vignola, que circulaven llavors per ciutat. lj. Ítem: Que, muntada que estiga tota l’obra fins la cornisa capitulada, s’ha de fer per la part de

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

dins una volta per igual de cloenda; i damunt; i damunt dita cloenda s’ha de paredar dita volta d’una rajola de duella grossa, massissant els carcanyols perquè tinga resistència. La qual volta ha de carregar en les relleixes en la paret, conforme s’acostuma fer, deixant aquella ben fortificada per a poder carregar el remat del campanar. Esta tècnica de massissar demostra un bon coneixement del comportament estructural de les voltes.La volta recolza sobre el relleix dels murs, massissant-hi els carcanyols; per a arrancar de nou amb el mur del campanar. lij. Ítem: Que, damunt del cos de les campanes, s’ha de fer una balustrada de pedra amb ses boles i cornisa, guardant l’enjasserat del cos de campanes, deixant aquella ben executada en els mateixos compartiments i demostracions de la traça; i les boles així mateix. liij. Ítem: S’ha de plantejar el remat del campanar en la mateixa forma que denota la traça, pujant aquell ben paredat de rajola i morter prim, o atova, d’una rajola i mig pam de ressalt, com els elets pareixerà, deixant quatre portes en dit remat, com ho demostra la traça, fent un tambanillo sobre cascuna d’aquelles, formant son arquitrau, fris i cornisa de rajola motleada amb son rebanc en la mateixa forma i ressalts que hi ha en la traça, deixant tot aquell ben executat i les motlures ben ajustades. liiij. Ítem: Que damunt dit rebanc s’ha de formar una agulla amb quatre cartelons i quatre boles i un tambanillo, en mig que jugue les quatre cares, tot de pedra, així cartelons com boles i tambanillos; i els plans que quedearan en les fatxades de dita agulla han d’estar xapats de rajoletes blaves assentades en morter per les aigües. I, així mateix, tinga obligació el mestre que prendrà dita obra d’assentar el ferro i assegurar-lo en els llocs que demana i assentar en aquell la bola del remat i la creu amb son penell (veleta), deixant-lo ben assegurat. lv. Ítem: Que els cartelons i les boles de l’agulla han d’estar picades i els cartelons ben trasfloreats, com ho demostra la traça; i, així mateix, l’arquitrau, fris i cornisa del remat en sos tambanillos han d’estar ben esmolats i ben perfilada la rajola del mateix color que té natural; i els faixons que baix en dits pilars del remat han d’estar perfilats de morter prim tallat, i les atoves donades d’almaguena, i/o del mode que els elets voldran. lvj. Ítem: S’ha de perfeccionar el cos de les campanes en aquesta forma: Tota la rajola de les motlures ha d’estar ben esmolada i ajustada i el fris engrossit (espessat) d’almaguena i les pilastres en uns faixons blancs; i els coixins corresponents a les motlures de son color natural, deixant la talla ben perfeccionada i ben desentranyada; amb advertència que si paregués als elets mudar alguna cosa en matèria del perfeccionat s’ha de fer a sa disposició i gust. lvij. Ítem: Que la cornisa que està davall del cos de les campanes amb ses carteles ha d’estar corresponent a les demés. I, així mateix, tot el quadre de l’encoixinat amb sos faixons ha d’estar perfilat de morter prim tallat i les atoves engrossides (espessades) d’almanguena; i els faixons que demostra per fondos blancs, perquè l’una obra traga l’altra; i, així mateix, tot el restant que haurà des del bordó fins al paredat d ebaix de pedra ha d’estar perfilat, tallat i espeçat d’almangueva. lviij. Ítem: S’ha de fer una escala castellana des de damunt de la volta de la sagristia fins les campanes amb ses baranes i mamperlans que daran els elets, deixant aquella ben perfeccionada amb tota l’amplària que se li podrà donar, fent en dit cos de campanes on finarà l’escala una volta d’algeps massissa, pavimentat aquell àmbit, per poder tocar les campanes, de rajola grossa, i massissant els carcanyols; amb advertència que, al temps de pujar dit campanar, s’han de deixar unes espitlleres per a llum a l’escala en la millor forma que es puga per a no enlletgir el campanar. Lviiij. Ítem: Que el mestre que prendrà dita obra tinga obligació de baixar les campanes d’on estan, pujar aquelles i la que hui està en terra al campanar i posar cadascuna a son lloc; i si en

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

qualsevol de dits casos se’n romp alguna, haja dit mestre fer-la a ses expenses i col·locar-la a son lloc. 4.2.3. CAPÍTOLS COMUNS A L’ESGLÉSIA I EL CAMPANAR. lx. Ítem: Que el mestre que prendrà dites obres d’Església i campanar sia tingut posar per a elles ferramentes, bastiments i tota la fusta que serà menester per a treballar-les, cordes, trenelles, taules, i demés eines que són menester per a les mans. lxj. Ítem: Que dita parròquia ha de posar i subministrar (ministrar) tots pertrets i materials per a dites obres puntualment en les ocasions que designen els antecedents capítols: cabassos, així per als algeps com per a la rajola, i morter i draps per llavar l’alabastre. Lxij. Ítem: Que el mestre que predrà dites obres tinga obligació de passar i postejar per a aquelles la rajola i demés pertrets a ses costes de casa del duc de Gandia, de la confraria dels Armers, de les cases de D. Josep Vallterra i del fabriquer, i dels demés llocs on els hauran fet els elets. No cal dir-hi que el Duc de Gandia eren els Borja. Lxiij. Ítem: Que dit mestre sia tingut a amerar i pastar tota la calç que serà menester per a dites obres. És a dir: apagar-la i pastar-la. lxiiij. Ítem: Que dit mestre que les prendra no es puga aprofitar de fusta i pertrets alguns que hi ha en l’Església i eixiran derruint-la encara per a bastiments ni altre efecte i servici de la mateixa. lxv. Ítem: Que el mestre que prendrà dites obres no puga fer millora alguna en elles sens consentiment dels elets, per a que no se li prendrà en compte ni pagarà. Lxvj. Ítem: Que dit mestre haja de pagar les traces i capítols segons s’arbitraran dos experts nomenadors pels elets, salaris d’actes, així del present lliurament com de fiances i demés accessoris, i el dret de subhastar les obres al corredor; i es lliuren segons costum: Fiac a pubil. lxvij. Ítem: Que dites Església i torre han d’estar acabades i perfeccionades segons els anteriors capítols per a la vespra de Sant Llorenç de l’any mil sis-cents huitanta-quatre; i no fent-ho així el mestre a qui es lliuraran, incórrega en pena de cent lliures, moneda de València, pagadores a la Parròquia. lxviij. Ítem: Que el mestre que prendra dites obres no puga llevar mà d’elles fins que les acabe i perfecione. I si acàs alguns dies no pogués treballar per malaltia o altre rigorós inconvenient tinga llavors l’obligació de posar dos oficials de tota confiança i la gent que serà menester per a subministrar i donar recaptes. I, si ni treballàs ni posàs oficials puguen els elets al cap de la mesada retenir-se els jornals que havien de guanyar dits oficials i gents que ministraria en l’obra, perdent-los dit mestre. lxjx. Ítem: Que per cadascuna que dit mestre, o en cas de malatia o rigorós impediment d’aquell (com s’ha dit en l’antecedent capítol) els dos oficials perits deixaran de treballar huit dies continus, incórrega i caiga dit mestre en pena de vint lliures de dita moneda de València. Les quals dita Parròquia puga retenir-se’n de les mesades ocorrents. lxx. Ítem: Que de quatre en quatre mesos s’ha de visurar l’obra pels experts que voldran els elets; i si trobaran no havent-se treballat les quatre mesades cobrades, no puga cobrar el dit mestre fins que haja igualat la faena al diner rebut. I les expenses de les dites visures han de ser mitgeres.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

lxxj. Ítem: Que el mode de la paga de la quantitat en que es lliuraran dites obres han de ser així: Que se li donaran al mestre cent cinquanta lliures per a que comence a treballar; i passats dos mesos entre a cobrar el residu per mesades, ajustant quant cabrà a cadascuna fins el dit dia de Sant Llorenç mil sis-cents huitanta-quatre del diner que quedarà. lxxij. Ítem: Que el dit mestre siga obligat a pagar fiances a dita obra a habilitadors a els elets. lxxiij. Ítem: que no puga dit mestre, a qui es lliuraran les obres, fer companyia per a aquelles amb altre que no sia dels que els elets han fet convocar en aquest dia del lliurament per a que diguessen en ell. lxxiiij. Ítem: Que si al cap de l’any es trobarà i constarà que en el discurs d’ell dit mestre, o (per sa malaltia i rigorós impediment, com s’ha dit), dos oficials perits han fet de faltes a dita obra tres mesos de dies de faena, incórrega en tal cas dit mestre en pena de cent cinquanta lliures d dita moneda de València les quals s’ha de retenir la Parròquia d eles primeres mesades que havia d’haver dit mestre i estiga en facultat de la Parròquia, i/o els elets, fer fer l’obra resídua a altre mestre que bé els pareixerà a despeses del mestre a qui es lliurarà i de ses fiances. I dites faltes seran plenament provades amb la relació jurada Felip Cosme, Prevere, també elet, sense altra solemnitat de qui és diputat pels altres elets per a aquest efecte d’assistir a dit aobra i apuntar dites faltes. I per ço, el dit mestre, qui prendrà dites obres i sos fiadors, li han de ferir el jurament en la forma necessària. lxxv. Ítem, Últimament: Que tots els referits capítols i cascú d’aquells sien executors amb renunciació de propi for (preu, taxa), submissió al de qualsevol jutge, variació de juí, renunciació d’apel·lació, clàusules jurades de no litigar ni impetrar (obtenir suplicant), amb execució a penyores, i també (respecte del mestre i fiadors) a capció de persones, segons tot rigor en deutes reials i fiscals i amb les demés clàusules garantígies, renunciacions, cauteles i admetre les necessàries per a degut compliment i execució d’aquells.

4.3.

ANÀLISI DELS CONTRACTES DE LA CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR D’EN JOSEP MIGUES. 1743.

4.3.1. TRANSCRIPCIÓ ACTUAL DEL PRIMER CONTRACTE PER A LA CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. Procedim a la traducció moderna i actual del primer contracte entre els hereus de Vicent Barberà i Josep Mingues. Capítols concertats entre els administradors de l’herència d’en Vicent Barber i Josep Mingues, mestre d’obres de la construcció del campanar de l’església de Sant Llorenç. 1743, Arxiu de Protocols del Patriarca. Notari Josep Portillo, 1743, fol.43. Sàpiga’s per esta carta com nosaltres el doctor i paborde Vicent Cassanya, prevere, rector actual de l’Església Parroquial de l’invicte màrtir levita el senyor Sant Llorenç d’esta ciutat de València; i en Vicent Barberà, veí d’esta dita ciutat. Diem: que tenim tractat i convingut amb Josep Mingues, mestre obrer de dita ciutat el que ha de fabricar el campanar i d’altres diferents obres en esta dita Parròquia segons planta, perfil i capítols que sobre este assumpte s’han format donant-li per les seues manufactures mil cent lliures moneda d’este regne, a saber: jo dit en Vicent Barberà, conclosa tota la fàbrica en la perfecció d’esta contracta oferesc donar en censos, terres, i/o diner físic, dues-centes lliures moneda d’este regne en atenció a destinar-se dites obres per a un fi tan just de campanar i eixamplar la Parròquia amb el conduent per a tenir custodiades i guardades els efectes d’ella, de que manca i en part es troba a la inclemència del temps, el que compliré per términi assignat el dia que arribarà el cas referit, i jo

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

l’expressat Doctor Vicent Barberà, mitjançant escriptura autoritzada per Sebastià Martí, escrivà ja difunt d’esta ciutat de València en vint-i-nou de març de l’any passat 1713, confese deure a en Jeroni Barberà prevere i canonge que fou de la metropolitana església d’esta dita ciutat, son pare, sis-centes catorze lliures i catorze sous, moneda de València, que li emprà i lliurà graciosament, les quals oferí per mans de Felip Capilla, llaurador i veí del lloc d’Almàssera, llogater llavors d’una casa i terres propis del dit en Vicent Barberà, sitis en dit lloc i la seua horta a exacció de cent lliures part major d’arrendament d’aquelles pagadores en cada any per meitat entre Sant Joan i Nadal, sent la primera paga de cinquanta lliures en el dia i festa de Sant Joan de juny de dit any mil set-cents tretze, la segona d’altres cinquanta lliures en el dia de Nadal següent del mateix any i així en els més anys següents en els mateixos terminis fins restar extinguides les expressades sis-centes catorze lliures i catorze sous. Després el dit canonge Barberà féu donació de vuit-centes lliures moneda corrent per a dita fàbrica del campanar encarregant el seu compliment al rector llavors el seu succesor de dita Parròquia, pagadores d’esta forma: quatre-centes catorze lliures i catorze sous part de les mateixes que adés queden expressades a que s’obligà i cedí l’expressat en Vicent Barberà, dues-centes lliures les mateixes que posà en poder d’en Miquel Vives rector aleshores de dita Parròquia i d’en Cristòfol Vilarrasa, mitjançant el paper del tenor següent: Dic jo el cononge en Jeroni Barberà que deposite dues-centes lliures en cinquanta doblers de a dotze escuts que fan la suma de les dites dues-centes lliures moneda de València, quantitat, la qual, pose en dipòsit en l’arca on té dipositat el clero de Sant Llorenç el seu diner i és la meua voluntat que s’empre amb el que tinc comunicat al senyor en Miquel Vives, rector de la dita església i al senyor en Cristòfol Vilarrasa, fet a València a desset d’agost de mil set-cents quinze. El canonge en Jeroni Barberà. I les restants cent vuitanta-cinc lliures i sis sous a compliment de les vuit-centes lliures les prometé pagar el difunt canonge en anys i porcions de quaranta-sis lliures, sis sous i sis diners en el dia de Pascua de Ressurrecció de cada any, mitjançant escriptura autoritzada per en Joan Simian, escrivà ja difunt en trenta d’agost de l’any passat mil set-cents quinze, hi havent pogut percebre i cobrar solament quatre-centes quaranta-tres lliures dos sous i dos diners, a saber dues-centes lliures les mateixes que expressa el citat rebut que existien en l’arca del dipòsit del reverend clergat de dita parroquial església de Sant Llorenç i dues-centes quarantatres lliures dos sous i dos diners que es cobraren i perceberen de l’esmentat Felip Capilla, en part del pagament de les quatre-centes catorze lliures i catorze sous que donà dit difunt canonge d’aquelles sis-centes catorze lliures i catorze sous i li cedí el referit en Vicent Barberà, son fill contra el mateix Capilla, i tanmateix de no tenir en el meu poder d’altra quantia que quatre centes quaranta-tres lliues, dos sous i dos diners, amb estes, les cent setanta-una lliures onze sous i deu diners que s’espera cobrar de dit Felip Capilla o en cas d’haver finit del seu hereu o de qui procedisca en justícia, les dues-centes lliures que ofereix l’espressat en Vicent Barberà, les cent-vuitanta cinc lliures i sis sous que deu l’herència del dit difunt canonge i el que s’espera d’almoines dels parroquians de dita Parròquia per a cobrir el pagament de mil cent lliures que ha d’haver al expressat Josep Mingues per les seues manufactures; les quantitats, les quals, respectivament quedem obligats en esta forma: jo el dit en Vicent Barberà per les dites dues-centes lliures de que faig gràcia i donació per a quan estiga conclosa dita obra en censos, terres i/o diner físic; i jo dit doctor i paborde Vicent Cassanya a les restants nou-centes lliures amb renunciació a qualsevol exempció de dret: desitjant, però, fer segur manifest dels capítols amb que s’ha de fabricar i que l’obligació de cada part subscrita i quede íntegrament clara sense que done motiu a discòrdia ni plet, en el tenor que deu observar i complir l’expressat en Josep Mingues, arregant-se a la planta, perfil i capítols el següent: (I) Primerament s’ha de fabricar el campanar a la sagristia que està a les espatles de la capella de la comunió, prenent el diàmetre en quadre de quinze, dic de vint-i-cinc pams i enderrocar totes les parets que hi hagués, com són: la que cau al carrer i la que tanca el cap d’altar i totes les que foren menester, i primer de tot s’ha de fer una paret d’atovons per a posar el retaule que està en dita capella tancada entre tant es fa l’obra del campanar fins que supere per damunt de les teulades i després enderrocada dita paret i es posarà el retaule en el seu lloc i s’apanyarà tot el que es descol·locàs per raó de l’obra així com per dins de la capella, como

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

per fora i deixar-ho tot ben fet i acabat segons requereix. (II) Ítem. S’ha de fer la rasa del fonament del campanar tot el seu quadre de vint-i-cinc pams i traure tota la terra fins quinze pams si es troba terra ferma i si no s’afonarà fins divuit pams i es retallaràn els terrenys a plom i els angles a escaire i es piconarà tota l’àrea amb un piconador pesant i fet el dit s’omplirà dita rasa de pedra de les pedreres de Godella i argamassa blanca, posant-hi la primera filada de pedres grans a tota l’àrea de dita rasa i es procedirà en reblir-lo que estiga ben massís i arruixant abundantment d’aigua i enrassant que estiga a la superficie de la terra i ample tot el seu diàmetre. (III) Ítem. S’ha de replantejar les parets, totes quatre, que tinguen d’ample sis pams i que quede a la part de fora un pam de rabassa i ha de ser de paredat i argamassa blanca i a la paret del carrer s’ha de posar sis pams de pedra picada que siguen grans en les seues testes que entren tot el seu gruix de la paret i que formen l’última filada un quart bocell a la contra en el seu inoescopo1 i assentades ben aplomades i picades i tallades que estiguen a nivell de totes les parets pujar-les fins igualar amb la pedra picada ben massisses i deixar-les a nivell per damunt. (1)

Inoescopo: “..la medida con que se determian y mide la magnitud de todos los referidos cuerpos, grandes y pequeños. Es el semidiámetro inferior del scapo o columna, que se llama módulo: éste tomado afgunas veces, mide y determina los cuerpos mayores, y el mismo módulo, dividido en partes más pequeñas, sirve para los cuerpos menores, y el mismo módulo, dividido en partes más pequeñas....” Tomàs Vicent Tosca i Mascó. “Compendio Mathemático”. 1707-15. Imoscap: m. Part inferior o començament del fust d’una columna.II Cap de la columna. (IV) Ítem. S’ha de proseguir les parets de pedra paredades i argamassa fins l’altura del primer cos que mostra el perfil, deixant les finestres per a donar llum, fent les seues branques d’atoves tallades i grosses i assentades en argamassa prima i ben ajuntades i que estiguen a nivell tota la circumferència i deixar-ho en tota perfecció. (V) Ítem. S’ha de prosseguir les parets de paredat i atovons els cantons i branques de les finestres que donen llum a l’escala fent a cadascuna andamiatge tres filades d’atovons, així dins com fora en tota la canya i cos fins la primera cornisa i arquitrau que s’ha de fer com demostra el perfil de maons tallats i atoves assentat en argamassa blanca i prima que estiga a nivell tota la circumferència i paredar el fris del capdamunt que ensenya el perfil i fer la cornisa en llurs moldures d’atoves i taulers grans en els seus vols alçats del mateix mode que demostra el perfil i assentas en argamassa prima en les seues vores i deixar per la part de dins de dintre dels formers per a fer la volta de cloenda per igual i ha de ser de barandat d’atovons i algeps que siga doble i reblir els angles d’argamassa i pedruscall, menuts i deixar-la en un angle de buit per a deixar-ho tot el dit en la seua deguda perfecció. (VI) Ítem. S’ha de replantejar el cos de campanes en les seues pilastres i pedestals, bases i caornisa i finestres del mateix mode que ensenya el perfil i pujar les parets d’atovons d’argamassa blanca fins l’arranc dels arcs de les finestres i fer els capitells de maó tallat d’atoves i assentat en argamassa prima tots a nivell i fr les capitellades de maó retallat i els arcs en les seues impostesde bones motlures segons ensenya el perfil ben encindriades i paredar d’atoves i argamassa fins igualar als arcs i deixar per la part de dintre dels formers de les voltes i fer l’arquitrau de maó tallat de bona motlura segons ensenya el perfil i assentat en argamassa prima i paredar el fris d’atoves i morter i fer la cornisa del cos de campanes de maons i taulers grans del mateix mode que ensenya el perfil el perfil i fer la volta que tinga de duella (dovela) ben encindriat i deixar el buit del caragol per a pujar al pis de dita volta i remat i alhora de fer la cornisa s’ha de posar la cadena de fusta que siga tota de melis, clavada a mitja fusta als angles i a cadascú un clau de catorze que quede ben unides i massissa rels angles i parets de morter i pedra que quede tot per igual per a plantjar el remat i ampit i deixar-lo en la deguda perfecció. (VII) Ítem: S’ha de plantejar el remat i ampit en les seues pilastres, bases del mode que

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

ensenya el perfil i pujar-lo pearedat d’atoves i morter, fins els capitells i arrancs d’arcs i impostes ben encindriades i paredar-les de morter i atoves tota la circunferència i fer l’arquitrau, fris i cornisa de maó tallat segons ensenya el perfil i asentades en argamassa prima i fer el rebanc de l’últim cos en les seues quatre finestres, arc, capitells, impostes que puge paredat d’atoves i morter i fer arquitrau, fris i cornisa de maó tallat ben assentat en argamassa prima i fer la volta de cloenda de la teuladeta del remat que estiga ben montejada que siga doble d’atoves i fer-li els copets de la cornisa i teulada pavimentant-la amb teules blaves o daurades ben massís per a que estiga amb tota la seguretat i posar l’arpó de ferro, piràmide de coure que conque amb dos tiges de ferro de bona resistència i han de tenir el moviment de lúltim cos encarcerades en el gruix dels pilars i aaixí mateix s’han d eposar darrere dos barres de ferro en creu a l’arranc de la volta per a mantenir els vaivens d’aire que combat i que quede amb tota seguretat i permanència el penell i creu. (VIII) Ítem: s’ha de fe rl’escala per a pujar al campanar de trams de cloenda d’atoves de bona montea i els escalons repartits igualment fins pujar al pis de les campanes i pavimentar tots els escalons de maó i algeps i fer la barana del passamà del mateix i enlluïda perr les dos cares i així mateix s’ha de fer el caragol per a pujar al remat que aixeque del pis de les campanes i puge al segon pis havent-hi el buc d’envà d’atoves i algeps i fer el caraol i pujar-lo per damunt amb una teuladeta o de la millor forma que es puga i deixar-lo en tota perfecció. (IX) Ítem: S’ha de lluir els dos cossos del remat traient arestes als cantons i lluït amb argamassa ben brunyit de manta vegades i fer unes pedres fingides als angles i camps blancsi posar les piràmides de pedra segons se’n veuen al perfil i pavimentar la cornisa per damunt i colgar una borda de taulers grans i el pis de dit remat s’ha d epavimentar de maó i argamassa blanca ben perfilades les juntes moltes vegades i que tinga la rostària al carrer i posar-hi una canal de planxa per a que isca l’aigua del terrat i que estiga ben encaminada a la canal i deixarlo en tota perfecció. (X) Ítem: S’ha d’enlluir el cos de les campanes i el rebanc traent arestes als cantons i pilastres i......... pavimentar les dues cornises principals a les seuees vores i taulers grans per a que isca l’aigua i totes les cornises (que) han de quedar del color de la rajola i lluir d’argamassa prima ben brunyida moltes vegades i assenyalar pedres fingides en els junts blancs i tots els camps de calç al fresc per a que sia permanent i deixar-lo en tota perfecció. (XI) Ítem: S’ha de lluir el cos de la primera cornisa en avall fins el vol de terra pels quatre costats amb argamassa prima ben brunyida i haver els cantons pedres fingides i en cantó i retomb que paren a distància a unir-se unes amb les altres i a tots els camps o entremitges de calç que queden blanques i reparar les teulades tot el que hom descol·locàs per raó de l’obra, com són cavallons, carenes, manganelles i deixar-ho tot del mode que isca l’aigua lliurement i deixar-lo en tota perfecció. 4.3.2. TRANSCRIPCIÓ ACTUAL DEL SEGON CONTRACTE PER A LA CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. 9, maig, 1743, València Noves capitulacions entre mossén Vicent Cassanya i Josep Mingues per a la construcció de l´església de Sant Llorenç a València. APPV, Protocols de Josep Portillo, núm. 4.491, fols. 91 r.-92 v. Procedim a la transcripció moderna i actual del segon contracte entre Vicent Cassanya -rector i preborde- i Josep Mingues, mestre d’obres. “Sàpiguen per esta carta com jo, Josep Mingues, mestre d’obra, veí d’esta ciutat de València, dic: Que mitjançant escrptura autoritzada pel present escrivà en vint de febrer proppassat d’enguany es troba la planta i capítols de les obres i campanar que s’ha de fer en l’Església

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Parroquial de l’Invicte màrtir Sant Llorenç d’esta dita ciutat i com novament s’ha determinat fer el campanar en l’altra part i eixamplar l’ Església he avingut amb el Paborde Vicent Cassanya, rector actual de dita Parròquia a fer les noves obres que dessota s’expressaran en cent cinquanta lliures, més les mil cent de la primitiva escala, amb tal que els capítols aquells han de mantindre’s a excepció dels que no s’oposen als següents. Primerament: les capelles que tanquen llurs parets, de l’ església de Sant Llorenç s’han d’enderrocar fins a terra i, després, tancar-les amb un envà d’àtoves i guix per a, entretant es fa l’obra, estiga closa dita Església i tapiar l’aiguafons del fonament a topall del campanar, i que tinga tres pams en els perpanys dels estreps i afonar-los tot el que fos menester fins trobar terra ferma, i reblir-ho després de pedra i morter ben amanit fins la flor de terra i deixar-lo ben anivellat i en tota perfecció. Ítem: s’ha de replantejar la paret i estreps de dos pams i mig i les empentes el que li corresponga i hi ha de pujar de pedra tallada i un (...) fronti(...) isca (...) dits de la pedra vella que (...) del derivo fins l’altura de sis pams i la portalada deixar-la en bon orde i tornar-la a assentar al seu lloc en son arc i contraarc, així el primer cos, com el segon, i pujar les parets fins l’alçada que fóra menester per a cobrir les capelles i fer la teulada i xamfrà, donant-li la corrent segons el diàmetre i deixar-li en tota perfecció. Ítem: s’ha de lluir per la part d’afora de morter blanc el xamfrà i parets ben brunyides manta vegades i a plom i els estreps traure pedres fingides i als cantons que cauen al carrer i dar-les de blanc a tota la paret i assentar la porta i (...) i deixar-lo en tota perfecció. Ítem: tinga obligació el mestre de fer arrimat a la paret nova un tram d’escaleta de tres a quatre pams, cloent a la part de l’Església o del retaule una paret de mig maó o envà doble i aixi mateix compondre l’orgue que s’ha de posar i arrancar de l’altra part que hui està i posar-lo damunt de la porta i aixecar l’arc si fóra menester, i tot l’altre que s’oferís pel maçó de l’orgue com també apanyar a l’altra part tot el que es (...) i deixar-lo en tota perfecció. Ítem: en la sagristia de la capella de la Comunió hi ha una escaleta que s’ha d’ajustar i posar on molt convinga donant-se entrada al servici i habitació que actualment té rere sagrari de la Comunió i obrin porta que isca al cimenteri. Ítem: la capella de Sant Miquel s’ha d’afonar el que es puga per a que quede amb perfecció i sens lletjor i lluir-la i posar-la decent segons les altres. Ítem: ha de fer-se l’escala per a la trona a voluntat i direcció d’en Vicent Barberà i el campanar ha de ser sense cap, amb la seua escala i demés, segons planta i perfil. Tot el qual acompliré pagant-me el seu preu segons avinguera amb el Dr. i Paborde Vicent Cassanya, rector actual de l’Església Parroquial de l’Invicte màrtir Sant Llorenç. Qui trobant-me present al referit oferisc complir allò acordat, sent Déu servit concedir-me vida durant dita obra; però si faltara sols tindré l’obligació de pagar el que s’hagués fabricat fins aquell dia, ja sia dels efectes de l’administració del canonge Jeróni Barberà, o dels meus quan aquells no cobrissen l’endeutat, el que satisfaré i pagaré en la forma i terminis que acorden amb el dit Míngues perquè amb el desig de tan sublime fàbrica per a major veneració del cult diví espere de la magnificència de Déu em concedirà la salut per a poder-la expendre i pagar complint la voluntat i no el fi que tingué dit canonge Barberà i per a la seguretat i degut coumpliment d’aquesta contracta (...) despesa a saber: Jo dit Josep Mingues, ma persona i béns (...) dit paborde Cassanya mes béns i els de dita administració haguts i per haure. I hi done poder jo dit Míngues als jutges i justícies de sa majestat i en especial als d’esta dita ciutat i la seua jurisdicció em sotmet i a mes béns i renuncie a mon propi fur, jurisdicció i domicili i d’altre que de nou guanyara i la llei si convenerit de jurisdictione omnium judicum y l’última pragmàtica de les submissions i demés lleis i furs de mon favor i la general del dret en forma per a que m’apremien com per sentència passada en cosa jutjada i per mi consentida, i renuncie el capítol suam deponis o duardus de solutionis de l’efecto del qual sóc sabedor i les altres lleis de mon favor i la general del dret en forma. El testimoni del qual així l’ atorguem en esta dita ciutat de València als nou dies del mes de maig de mil set-cents quaranta-tres anys, sent-ne

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

testimonis el Dr. Pasqual Mas de Pelay, Advocat d’esta ciutat, i Josep Camarlench, tintorer del carrer de Morvedre, raval d’esta dita ciutat i respectivament trobats en ella, i els dits Joseph Míngues y el Dr. Vicent Cassanya, a qui jo l’escrivà done fe i conec i el signaren. Dr. Vicent Cassanya, Rector i Paborde

Josep Mingues

Davant meu, Josep Portillo”

4.4.

ANÀLISI DEL CONTRACTE DE CONSTRUCCIÓ DEL RETAULE D’EN LLEONARD JULI CAPÚS I CALVET. 1683.

ESTIPULACIÓN PARA LA FABRICA DEL RETABLO MAYOR DE LA PARROQUIAL DE SAN LORENZO CON EL ESCULTOR LLEONARD CAPÚS.

IGLESIA

1683, septiembre, 13. Valencia. A.P.P.V.: protocolo nº 1.910,fols. 905 rº.-930rº. Notario: Juan Simian. /Die decimo tertio Septembris, anno a Nativitate Domini M.DD.L.xxxiij./ Noscant omnes: Quod Nos Bernardus de Salafranca, sacrorum canonum, doctor parrochialis Ecclesiae Sancti Laurentij in hac vrbe rector, Philippus Cosme, presbyteri, domnus Franciscus Bellvis, dominus villae de Belgida, Hieronymus Barbera, generosus, et Joseph Eleutherius Torres, vtriusque iuris doctor Valentiae vicini, vt medio instrumento cum plenissima ad haec facultate per notarium subscriptum primo die janauri recepto, electi Parochiae invicti Martyris Sancti Laurentij in hac vrbe; congregati in eadem Ecclesia, vnanimes et concordes, vice, nomine et in repraesentationem omnis dictae Parochiae deliberati et consulto tenore huius chartae, committimus tibi, Leonardo Capuz, sculptori Valentiae vicino, praesenti, structuram et fabricam altaris seu tabulari maioris, dicte Ecclesiae Parochialis Sancti Laurentij, sub capitibus et pactis baetico sermone in faciliorem inteligentiam sequentibus. Capítulos para la fábrica del retablo o altar mayor de la Parochial Yglesia del Glorioso San Lorenço de Valencia. j. Primeramente: Se ha de executar todo el retablo según planta, hasiendo a cada cabo de mesa vnos sóculos que reciban todos los cargamientos de la dicha planta; y dichos sóculos han de estar guarnecidos de faxas con vna goleta cortada de ojas arpadas: y en medio del llano se han de hazer vnos coxinetes con vn bosel todo alrededor y, assí mesmo, su basa y corniza.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

ij. Ittem: Sobre dichos sóculos y mesa se ha de fabricar vn pedestaral guarnecido de faxas con vna goleta cortada de ojas arpadas por las caras y los lados; y en los llanos de dicho pedestral se han de hazer vnos estofados de talla de buen relieve y dibuixo, poniendo algunas piezas en algunas bueltas para que tenga más relieve dicho pedestral; se ha de guardecer de su basa y cornisa de ojas arpadas y el junquillo demuestra la traza, cortando la goleta de la cornisa de ojas arpadas y el junquillo de grano de rosario, haziendo en todas las fronteras del pedestra vn tambanillo con su targeta; y, si el artífice quisiere poner la talla de los llanos postiza, hayan de ser las tablas del pedestral de cinco del palmo y, si la quisiere sacar de la misma tabla, que sean tablones de queatro del palmo; en el resalte de la columna forana, a la parte de fuera, se han de hazer dos puertas para entrar el trassagrario, de nueve palmos de altas y toda la ancharia que se las pudiera dar, no excediendo de salida a la planta.

iij.Íttem: En el trassagrario se ha de hazer vn adornato correspondiente al nicho del sagrario, que se compone de vna puerta correspondiente a la de afuera, abriendo a cada parte, haziendo su guarnición de talla alrededor con su pilastra a cada lado y pulsera, pedestral, cornisa, targeta o frontispicios, adornándole de molduras y talla todo lo que fuere necessario según el puesto; y que si se offreciesse entabacar por la parte de atrás la mesa o vazio de pedestrales o sóculos, que tenga obligación de hazerlo el artífice de modo que no quede rincón alguno. iiij.Ittem: A la parte de abaxo del trassagrario, donde baxa el quadro principal debaxo tierra, tenga obligación de hazer vna caxa de madera tan larga como sea el quadro de ancho y hondo; y ha de llegar dicha caxa asta la cara del pavimento o asta donde será menester para que no pueda recibir humedad dicho quadro. v. Ittem: Sobre la referida mesa de altar se ha de hazer vn sagrario de onse palmos y medio de alto con quatro columnas salomónicas revestidas de buena talla de follaxe de buen relieve. Las dos principales han de cargar sobre dos pedestralitos con sus targetas y colgantillos, recalando lo restante de ella; y las dos de afuera que carguen sobre la vrna con sus pulseras de buena talla y cornisela acodellada asta la columna principal, resaltando la corniseta por la parte de dentro; con los frisos de dicha cornisa ha de partir vnos modillones de salas a sus puestos haziendo vn semicírculo en la puerta del sagrario que le guarnesca la guarnición de talla de dicho sagrario, haciendo vn nicho de dos palmos y medio de hondo guarnecido con vna goleta de hoja arpada y en los llanos vnos estofados de talla de buen dibujo, que no tengan mucho relieve, o disponerle del modo que gustaren los señores eletos; sobre dicho sagrario se ha de hazer vn remate con vn frontispicio cerrado con su tarja y tambanillo con dos niños sentados, que el vno tenga vnas espigas y el otro vn razimo, y en el codillo de la cornisa haya de hazer vnos relampaguillos; assí mesmo, por detrás de las columnas, se han de hazer vnos recalados a las paredes y cortas las molduras de la cornisa según traza.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

vj.Ittem: En la distancia que hay desde el assiento del viril asta encima la mesa se ha de acomodar vna tarja con vn óvalo en medio que éste guarnecido con hoja arpada; dicho óvalo se ha de abrir en forma de puerta para poner los globos dentro; dicha tarja ha de tener vn zerafín por remate con lo restante de ella de hojas y cartones de buen relieve, haziendo vna vrna de hojas y cartelas que reciba todos los macizos del sagrario; y a los lados del sagrario, en el espacio que queda de la pulsera a la columna, se han de hazer vnos recalados. vij. Ittem: Sobre dicho pedestral se han de hazer seis columnas salomónicas de orden compuesta; y dichas columnas han de estas dos revestidas de talla, haziendo un cada vna de ellas quatro pájaros y quatro niños, y poniendo algunas piezas en algunos puestos para que tengan más relieve algunas bueltas con sus bazas y capiteles; assí mesmo, por la parte de atrás de las columnas inferiores, se han de hazer vnos recalados en lugar de pilastras desde arriba y a bajo; y detrás la columna principal su pilastra guarnecida de vna goleta cortada con su baza y capitel; y dichos recalados han de estar también cortados de hojas de espinaca de la misma orden que dichas paredes y hayan de ser de tablas de cinco del palmo de buen melis.

viij. Ittem: En el espacio que queda de la columna de adentro a la principal se han de hazer vnas repizas con vn niño y vnas hojas revestido o cartones como que sustenta la figura de arriba; sobre dichas repizas se han de hazer dos figuras de siete palmos de altura de los santos padres del señor San Lorenço; y lo restante que quede del llano encima la figura, asta cumplir los diez y ocho palmos que han de tener de alto las columnas, se ha de revestir de buena talla o acomodad en el remate del llano vna targeta con vn colgante y recalar todo lo restante asta baxo, aquello que mejor pareciere a los eletos.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

viiij. En medio de las seis columnas se ha de hazer vn nicho de catorse palmos de alto, ocho de ancho y siete de ondo, guarnecido con vna moldura de hojas arpadas, haziendo por la parte de fuera vn arco embocinado repartido en veynte y siete partes, haziendo en cada una de ellas vn recalado y vn florón de buena talla que tenga medio palmo de relieve; y en los carcañoles de este arco dos serafines, que el relieve de ellos no impida el subir y baxar; el quadro, haziendo sus canales de medio palmo de gordo con vna guarnición acodillada, todo alrededor de hojas y cartojos, y acomodar en los llanos del codillo vnos florones redondos de buen relieve y cortar la moldura de dentro la guarnición de óvalos o hojas arpadas y hazer la tabla para poner el pinzel para subir y baxar; y dentro de dicho nicho se ha de hazer vna vrna de dos palmos de alto cortada de hojas y cartelas; y sobre dicha vrna se ha de formar y executar vn Purgatorio con cinco almas entre las llamas mirando con differentes acciones al Santo como quien pide socorro; y dentro de dicho Purgatorio, entre dichas almas y llamas, se ha de hazer un señor San Lorenço de nueve palmos de alto y en la mano izquierda ha de tener un caliz imitando al en que consagró Nuestro Señor con el braço corbado, y en la mano drecha ha de tener vna alma de la mano como quien la entresaca de las otras, y en el pecho de dicho Santo se ha de hazer cóncavo a modo de sagrario para poner a lado del Santo se han de hazer dos ángeles como pendientes en el ayre, de tres palmos y medio; y dichos ángeles han de ser a modo de mancevos con sus ropages y alas, teniendo el vno las parrillas y el otro la corona de laurel y la palma. x. Ittem: En la vrna de abajo el purgatorio se disponga de modo que pueda vn hombre rodearla alrededor entrando por vna puertecilla que se ha de hazer en vno de los lados del nicho con su escalera para subir y baxar, teneiendo dicho maestro obligación de hazer dicha puerta y escalera de gusto de los eletos.

xj. Ittem: Sobre dicho nicho y columnas se hade fabricas vna cornisa de quatro palmos y medio de alto que guarde todos los plomos y resaltes de la planta, haziendo vn rompimiento al plomo de la columna inferior que entre asta el codillo de la guarnición, haziendo en el medio de este codillo vna tarja con vn ñiño revestido de hojas y cartones y frutero que coja en las manos; dicha tarja ha de tener siete palmos de ancha y seis de alta de buena talla y relieve; y dicha cornisa ha de estar encarreronada buscando los mesmos entrecalles que busca la planta. xij. A las esquinas del codillo se han de assentar dos niños vestidos con sus alas y bandilla de tamaño que, sentados sobre el codillo, lleguen la cabeça al rebanco; han de tener vnos açotes y el otro vnas vñas de hyerro que son instrumentos del martyrio del señor San Lorenço. xiij.Ittem: En los resaltes de la columna principal se han de hazer dos tarjas de buena talla y relieve, de modo que no cubran los resaltes de las molduras, haziendo los modillones o targetas que demuestra la traza en las caras fronteras y las dos que cupieren cortando las bueltas del friso, que tengan en lo más alto medio palmo de relieve; assí mesmo, se han de cortar todas las molduras, como es hoja arpada, óvalos, granos de rosario, hoja arpada de

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

arquitrave y granos de rosario en el mesmo alquitrave; y debaxo la jasenada de la corona se han de poner vnos florones de a medio palmo que tenga buen colgante. xiiij. Ittem: En los buelos de dicha cornisa tenga obligación de asentar dos niños que tengan en las manos vna bandilla de donde se desprenda vn colgante de frutas de treze palmos de caída según traza. xv. Ittem: Sobre dicha cornisa se ha de hazer vn rebanco guarnecido de faxas, junquillo y cornisa con vnos tambanillos en todas las fronteras; sobre ellos vnas targetas y bandillas de buena talla y relieve cortando los quadros de hojas arpadas, y lo demás de grano de rosario y óvalos. xvj. Sobre dicho rebanco se ha de fabricar vn segundo cuerpo que se componga de vn nicho de diez palmos de alto y siete de ancho, con la imagen de la Concepción de Nuestra Señora de escultura de ocho palmos de alta con vn tronco de nubes, ángeles y serafines, con vna vrna de hojas, cartelas y targeta de buen follaje y relieve; alrededor de dicho nicho se ha de hazer una guarnición de tarjas de vn palmo de ancha de buen relieve, guarneciéndole por dentro de vna goleta cortada de hojas arpadas; y en los codillos de dicha guarnición se han de hazer dos bueltas de talla de buen relieve según la traza. Xviij. Ittem: Al plomo de las columnas principales, sobre el rebanco, se han de hazer dos figuras de San Vicente Ferer y San Vicente Martyr, de ocho palmos de alto; al lado sobre el plomo de la columna de fuera se ha de hazer vn niño a cada lado, de cinco palmos de alto, con vnas cornucopias de flores en las manos con sus alas y bandillas. xviiij. Ittem: Sobre dichas columnas y nicho se ha de hazer vna cornisa de tras palmos de alto con sus modillones o targetas con sus tambanillos en las fronteras y lados donde cupiere, de buena talla y relieve, cortando las molduras de la cornisa, como son son hoja arpada, bosel y hoja arpada en el arquitrave, acomodando debajo la jasenada algunos florones a trechos, rompiendo dicha cornisa con los codillos de la guarnición, haziendo vn tambanillo donde remata la tarja grande del remate; en medio de esta tarja se ha de hazer vn Padre Eterno de medio cuerpo entre vnas nubes de buen relieve, adornanado la tarja de hojas y cartones por encima las molduras del frontispicio cerrado que se demuestra en la traza, saliendo vnos colgantes de la tarja al rebanco y sentar dos niños, vno a cada lado, que sustenten dichos colgantes de la tarja al rebanco y sentar dos niños, vno a cada lado, que sustenten dichos colgantes con unas bandillas; y en el rebanco más alto se han de hazer dos fruteras por remate. xx. Ittem: La cornisa del remate ha de pasar de paflón el resalte de la coluna inferior, acomodando por la parte de abajo vnos florones de buen colgante, esto es, para que el frontispicio se ensanche más abajo, haziendo algunas bueltas de friso donde cupieren. xxj. Ittem: Ensima el tambanillo de la guarnisión, donde muestra la traza vn frutero, se ha de hazer vn óvalo pequeño; y en medio de esteóvalo se ha de hazer vn Espiritu Santo de relieve entero con sus rayos esparcidos. xxij.Ittem: Si acaso se hubiere olvidado alguna cosa conveniente al aadorno de dicho retablo, como es hazer baxo los modillones vn tambanillo y debaxo las tarjas de la cornisa otro, y vnas lanzas en las manos de los niños de las columnas como luchasn con los páxaros y alguna otra circunstancia, ya que no se advierte por olvido, tengan obligación el artífice de hazerlo como si estuviera capitulado. xxiij. No pueda hazer el artífice mejora alguna sin comunicarla primero con los señores eletos; y si la hiziere sin tal consentimiento vaya a sus costas sin que tengan obligación de pagársela. xxiiij.Ittem: Antes de poner mano en el retablo, tome el maestro la medida de el puesto sacando el nivel del pavimento del presbyterio, por si acaso fuere más o menos, y que si pasasse de los

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

cinquenta siete palmos, aquello que pasare que se lo dé de más montea al frontispicio de arriba y, si no llegarem que no reparta en cada pieça de por si. xxv. Ittem: Ha de poner el maestro toda la madera de dicho retablo, y ha de ser castellana de melis sin que haya rastro de albenque, y tenga obligación de poner todo el hierro que fuere necessario, como son frontizas, cerrajas, torno, contrapesos, cuerdas y todos los aderentes necessarios para que todo quede perfecto; y tenga obligación de darle acabado y colocado para el día último de julio primer viniente de mil seiscientos ochenta y quetro, assí la escultura como el retablo, y si no le havrá colocadó y a dicho retablo; y caso que no baste de proprios, rato pacto manente. xxvj.Ittem: Ha de dar el maestro fiadores competentes a gusto de los señores eletos quantas vezes les pidieren; y, assí mesmo, ha de pagar treinta escudos por la traza y capítulos y el salario del auto de libramiento y fianças por entero. xxvij.Ittem: Toda la obra ha de estar executada a vso y costumbre de buen official, assí en la arquitectura como la talla y escultura, y, assí como se irá trabajando la obra, puedan los señores eletos hazerla ver y examinar por si acasa va según arte y capítulos, qué hay tanto al respecto trabajado como dinero cobrado; y si huviere más dinero cobrado que trabajado no se le pague asta que esté igual el dinero con la haziendo; y si havrá alguna pieça mal executada o contra arte y capítulos se ha de bolver a hazer. Y las dichas visuras sean a expensas de la Parochia y maestro por metad. xxviij.Ittem: Se han de haser vnas gradas o bancos, para la peaña del altar y ensima el altar, para subir a Nuestro Señor al Monumento con sus molduras alrededor, que estén curiosas. xxjx. Ittem: Se han de haser seis blandones bien executados, que puedan sustentar cirial de tres libras, para ensima de la mesa del altar donde estará el Purgatorio, y estén bien tallados y a lo moderno, differenciándose en alguna cosa de los que se acostumbra. xxx. Ittem: El modo de fabricas el adorno de las paredes del nicho ha de ser: Poner en todas las esquinas, assí de los lados como el bulto, vnos franchones de madera cortada lo mejor que se pueda y, assí mesmo, lo demás restante de las paredes de dicho nicho, dejando dos palmos de campo, y poner en cada lugar un franchón al modo del nicho del retablo mayor de la Casa Professa de la Compañía de Jesús de la presente ciudad; y dichos franchones han de ser de buena talla, lo demás de ella a gusto de los eletos. xxxj. ittem: La paga de la traza y capítulos y alarifes de autos ha de correr por mano del fabriquero, entragando éste el dinero al maestro de la traza y al notario, rebaxándolo de la primera paga del precio de la obra. Xxxij Ittem: La escultura ha de ser de la mano o maestro que los eletos tuvieren gusto; y que el escultor no pueda ponerse a trabajar figura alguna sin que primero haga modelo, y aquellos los dará a ver a los eletos; y si pareciere bien se harán de aquella forma con toda perfección; y si no havrá de hazer otros asta que estén a gusto los eletos. Xxxiij. Ittem: Dicho maestro ha de poner listones de tabla en los puestos del retablo en que pueda haver candeleros, con tal arte que no afeen ni embarasen la obra. Xxxiiij. Ittem: El modelo de San Lorenço con el Purgatorio y ángeles alrededor pendientes han de quedar para la Yglesia o Parochia. xxxv. Ittem: El maestro tenga obligación de poner toda la madera que fuere necessaria para asegurar el retablo al tiempo de colocarle y la gente que será menester, y, assí mesmo, la madera para los andamios que se huvieren de hazer. Xxxvj. Ittem: Pagará la Parochia el precio del retablo en esta forma: Cien libras de entrada y la

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

demás quantidad (Menos ciento y cincuenta libras, que se han de pagar acabado y colocado ya el retablo, visto y examinado) por meses quanto cupiere en cada vno de los diez peremptorios, asta julio inclusive, del año primero veintemil seiscientos ochenta y quatro, en que se ha de dar ya colocado el retablo; empezando la primera paga o mesada en el vltimo dia del inmediato octubre; y con esta condición: Que si el maestro a quien se librare el retablo no ha de ajustar dicha escultura, luego después del libramiento ha de ajustar dicha escultura mediante auto público en poder del syndico de dicha Parochia con vn maestro escultor, a gusto de los señores eletos, con los mismos capítulos del libramiento, y más a su voluntad; y la quantidad o precio que importare dicha escultura la ha de cobrar el maestro escultor por meses del fabriquero de la ilustr Parochia, rebaxando y deduciendo dicha quantidad de la que cupiere al maestro del retablo en cada mes, empeçando en el vltimo de dicho octubre. Xxxvij. Ittem: Si murierre el maestro (lo que Dios no permita) antes de acabar y colocar el retablo, han de ser en tal caso los officiales o maestro que le han de proseguir y concluyr a gusto y satisfacción de los señore eletos. Xxxviij. Ittem: Si hechas segunda y tercera vez por el maestro algunas piezas, según se previene en el capítulo veinte y siete, tampoco saliesen a satisfacción y gusto de los señores eletos, puedan en tal caso haserlas trabaxar a qualquiera maestro asta que queden con toda perfección a expensas del que quedará con el retablo y de sus fiadores; y sobre lo que assí havrá pagado la Parochia ha de ser creydo el fabriquero con sólo juramento son otra prueba, el qual se le ha de definir en la forma necessaria. Xxxjx. Dicho maestro a quien se librará el retablo no ha de hazer compañía ni dar parte en la fábrica a maestro alguno que no fuere de los convocados para el libramiento. xxxx. Ittem: Vltimamante, estos capítulos y cada vno han de ser executivos, según su rigoroso tenor, empeçando la execución por prendas (Y aun respeto del maestro y sus fiadores por prendimiento de personas), según es costumbre en las deudas reales y fiscales con submissión al fuero de qualquier juez, renunciación de proprio, de qualquiera privilegio, de apellación, etc., con facultad de variar el juyzio, etc., y con las dem´ças cláusulas guarentigias, según stylo del escribano infrascrito y naturaleza del contrato, como si de cada vn capítulo se huviera hecho y recibido separada, solamente y pública carta.

4.5.-

INTERVENCIÓ DE REHABILITACIÓ DE FRA MASEU COMPANY. 1908.

Entregada a la Comunidad de esta ciudad de Valencia la actual iglesia de S. Lorenzo Martir por el Excelentísimo y Rmo. Sr. Arzobispo de esta archidiócesis, Dr. D. Victoriano Guisasola para que trabajásemos con mayor ahinco y desembarazo en el provecho espiritual de los fieles, nos encargamos de la misma el día 31 de Enero de 1908 y al día siguiente, 1º de Febrero, se abrió al culto bajo la custodia y dirección de esta Comunidad. Como hasta el año 1903 había sido iglesia parroquial y desde esta fecha hasta que la Comunidad se encargó venía siendo una filial de la de J. Bartolomé apóstol, servida tan solo por un Vicario de esta parroquia, debido a los siglos transcurridos desde su erección y al contínuo uso de la misma la encontramos bastante deteriorada y estropeadísimo su pavimento, exceptuando tan sólo el altar mayor y la techumbre de la nave central, que hacía pocos años habían sido decorado aquel y renovada ésta. Posesionada la Comunidad de dicha iglesia se aumento el culto en la misma, estableciendo un grande y contínuo servicio espiritual en bien de los fieles. Los cuales principiaron a acudir en mayor número de día en día y por lo mismo a ser la iglesia más castigada con las idas y venidas de las multitudes que en ella se congregaban. Lo cierto es que hacia algunos meses principiaron a aparecer grietas en las bóvedas de la nave central de la misma: grietas que algunas de ellas habían alcanzado tales dimensiones el verano pasado, que hacían concebir verdaderos temores de algún desprendimiento por lo menos.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

En vista de esto, el Hble. Discretorio de este Convento en la reunión habida el día 2 de Julio de 1912 determinó, según reza el libro de Actas, en la 2ª parte de la bigésima, que: “Vista la necesidad urgente que tenían de la pronta reparación las bóvedas de la iglesia por su ruinoso estado y contando con una buena limosna que se había dado para este fin, se procediese a las obras de reparación de aquellas y al decoro de la misma iglesia y renovación del piso. Una vez determinadas y aprobadas por el Hble. Discretorio las obras de reparación de esta iglesia, el R. P. Guardian comunicó este proyecto al M. R. P. Provincial, el cual asintió a él, no sin manifestar que antes de debía revisarse e inspeccionarse la iglesia por un Arquitecto de Valencia para que emitiese su dictamen respecto al estado ruinoso en que la misma se encontrase, para precisar las reparaciones que fueran necesario hacerse, a fin de proceder debidamente y evitar gastos que fueran enútiles, así como también para eximir a la Comunidad de las responsabilidades que prescriben las leyes, en el caso de ocurrir alguna inesperada desgracia durante la realización de las obras. Al efecto se le suplicó al señor Arquitecto don Antonio Martorell que se dignase revisar la iglesia para informar a la Comunidad del estado en que se encontraba, el cual se personó en ésta el 26 de Julio último, y habiendo inspeccionado las bóvedas de la nave central en su cara externa e interna, emitió su dictamen en presencia del R.P.Guardian del P. Justino y de Fr. Maseo. Comunicado ese dictamen al Hble. Discretorio, se reunió en sesión al siguiente día y determinó de conformidad y aprobación del Síndico de la Comunidad lo que se consigna en el Acta 22ª que literalmente copiada, dice: “Reunidos los P.P. Discretos de este convento de S. Lorenzo Martir, presididos por el R.P. Guardian del mismo, el día y el mes de la fecha, previa la invocación del Espíritu Santo y tratados maduramente el asunto de las obras de reparación y decorado de la iglesia, afirman: Que inspeccionadas detalladamente las bóvedas de la misma con sus respectivos arcos, el día 26 del actual, por el Sr. Arquitecto D. Antonio Martorell, cuyo resultado fue: que no ofrecían peligro inminente apesar de la desviación sufrida por todos ellos y que para mayor seguridad y estabilidad de los mismos bastaba tan solo con una buena reparación de todas las bóvedas, excepción hecha de la del prebiterio, que era conveniente hacerse nueva. Propuestas estas reparaciones al Maestro de Obras D. Rafael Sancho , lo mismo que los trabajos del estucado de la iglesia, contrató el Sindico de la Comunidad ante el unánime consentimiento del R.P.Guardian y Hble. Discretorio, cederle a dicho Señor todas estas obras con los gastos del andamiaje, asentar los zócalos de la iglesia y dejar preparado el lecho de la misma para la colocación del piso, por la cantidad de nueve mil pesetas, desentendiéndose la Comunidad de todas las consecuencias que puedieran sobrevenir durante dichas obras y habiendo de quedar ultimadas estas el día 30 del próximo septiembre. En fe de lo cual lo firman el Síndico con el Hble. Discretorio en este de Valencia a 27 Julio 1912. Sr. Fernando Fabregat, Guardian. Sr. Vicente Borrell, Discretorio. Sr. Estanislao Dominguez, Discretorio. Sr. Justino M.Candela, Discretorio. Enrique Perez, Síndico. Perfectamente enterado Sr. Maseo del dictamen del sobre-dicho Sr. Arquitecto y de la resolución tomada por el Hble. Discretorio, el R.P.Guardian le puso al frente (al indicado religioso) de las obras para que se encargase de hacer que se reforzasen y consolidasen debidamente las bóvedas centrales de la iglesia y que se renovase la del presbiterio, procediéndose a la vez al decorado y sentamiento del nuevo piso de la iglesia. Realizadas felizmente las obras, para los efectos oportunos, se consigna a continuación una detallada relación de los gastos que han ocasionado, con los recibos justificantes de los mismos al final de esta memoria, lo mismo que las limosnas recibidas para llevar a cabo tales obras.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Gastos: A D. Rafael Sancho, según contrata “ idem por los trabajos complementarios “ a los Sres. Vte. Pastor y Fco. March, dorado y cortado “ D. Pascual Liern, mármol, piso y zócalos “ Ramón Pallardo, trabajos de cerrajería “ Chomsón Houstón Ibérica, instalación eléctrica “ Vicente Gironés, cristales de los ventanales “ D. José Mª Ponsoda, cruz y renovación S.S.Cristo “ idem trabajo carpintería “ los Sres. Izquierdo Hos. , lámparas electric. Esmeriladas “ Papal para proteger el Altar mayor, de la Virgen y Púlpito Una bola de cristas para la bóveda del presbiterio Hito o cordón conductor, 45 mts. 200 osciladores Dos paquetes tornillos para la instalación. Por esmerilar varias perillas de reserva Por limpiar el altar mayor Limosnas Dª Leonor Ortiz “ Josefa Carrasquer “ Eulalia Crozat “ Angelina Albiñana, Vicenta de Benedito Una debota Otra debota D. Antonio Colomar (militar) Una persona piadosa

9.000 ptas. 1.000 ptas. 1.619,25 ptas. 3.700 ptas. 480 ptas. 121,60 ptas. 38 ptas. 55 ptas. 104,65 ptas. 58 ptas. 30 ptas.

8 ptas. 14,90 ptas. 5 ptas. 3,10 ptas. 4,50 ptas. 10 ptas. Total 16.252 ptas. 6.000 ptas. 3.000 ptas. 7.000 ptas. 100 ptas. 100 ptas. 2 ptas. 25 ptas. 25 ptas. Total 16.252 ptas.

Para testimoniar, finalmente, la veracidad de cuanto queda expuesto en esta especie de memoria, lo firma el Hble. Discretorio y lo sella el R.P. Guardian con el propio de su oficio, en este convento de S. Lorenzo Martir de Valencia el día primero del mes de Febrero y año del Señor mil novecientos trece. He recibido del Señor Síndico de los reberendos Padres Franciscanos de San Lorenzo, la cantidad de nueve mil justas, de la realización de las obras de albañileria y estucado de la iglesia de San Lorenzo, situada junto a la residencia de dichos Padres. Para que conste firmo en Valencia 17 de Octubre de 1912. El contratista. Rafael Sancho. He recibido del Señor Síndico de los reberendos Padres Franciscanos de San Lorenzo, la cantidad de mil pesetas por el aumento de la talla del presbiterio, abalas de las capillas laterales y obras hechas fuera del contrato......... y son como siguen.... Dos porticos de las puertas laterales recayentes al presbiterio. Reparación de algunos trozos de euprela de la iglesia en la parte de las bovedas y obras hechas en el altar Sagrario y capillas que dan poco a Capilla Comunión ........ del trabajo del trabajo de los operarios pintores y doradores. Para que conste firmo en Valencia a 25 de Octubre de 1912. Rafael Sancho.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

4.6.

Josep Blesa

INTERVENCIÓ DECORATIVA DE FAÇANES D’EN XAVIER GOERLICH I LLEÓ. 1916.

Façana a la Plaça de Sant Llorenç

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Façana al Carrer Franciscans

4.7.

RESSENYA DE L’INTERIOR.

Ens trobem davant de la típica església urbana que sássenta molt probablement sobre els fonaments dúna mesquita precedent. La qual cosa, molt probablement, haja pogut influir en les seues dimensions a posteriori. Amb lárribada de les hosts de Jaume I i la consegüent pressa de la ciutat de València molts foren els edificis religiosos (particularment mesquites) que quasi de forma immediata quedaren reconvertits en esglésies i, per tant, ràpidament habilitats per a les necessitats litúrgiques dels nouvinguts. Aquesta ocupació per part dels contingents cristians quallà, als pocs anys, en una profunda remodelació de les antigues mesquites per tal de reconvertir els seus espais en temples que respongueren a un altre dogma, ara predominant. Com que en aquestes dates la mà dóbra especialitzada (sobretot pel que fa a l´àmbit constructiu) era ben escasa, sémpraren amb un excepcional èxit tècniques edilícies de provat pragmatisme i uns materials de construcció fàcils dáconseguir i, alhora, de treballar. Aquesta tipologia (caracteritzada per amplis arcs diafragma de pedra i/o rajola lleugerament apuntat, tabiqueria de maó i rajola, sostre de fusta cobert de teules, portada lateral, capelles entre els contraforts, ... generalment) ha rebut el nom de gòtic de reconquesta, català o mediterrani i séstengué amb gran rapidesa per tots els indrets de líncipient nou regne. El temple de Sant Llorenç de València obeix a aquest model, circumstància que séntreveu en láctual planta –especialment en els contraforts de la nau principal, en la porta lateral i en les seues dimensions. Aquesta estructura sembla que no sofrí canvis qualitatius exceptuant-hi lédificació de la capella dels Valeriola a finals del s. XV, espai que quasi semblava independent de la pròpia església atenent a la seua ambiciosa planificació espacial ( i que actualment es redueix al trànsit entre la nau principal i la capella de la Comunió, una tramada dáquesta capella i la corresponent a la Mare de Déu del Castell).

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

La torre de campanes es trobava llavors en la capçalera, en el costat de lÉvangeli del temple i, sembla pels dibuixos dÁ. Wjingaerde, que la seua canya era de pedra amb buits en el cos superior per habilitar les campanes. Sospitem que pogué ser bastida durant el s. XIV o els inicis de la següent centúria. En el darrer terç del s. XVII es quan es planteja la remodelació més important de la construcció medieval, ja que sénderroca lédifici fins a la línia de les impostes –tot i conservar-se els contraforts gòtics- séleva la seua alçada amb lútilització massiva de la rajola, sóbri un altre accés als peus de lésglésia (que juntament al primitiu són dotats de cridaneres portalades pètries inspirades en les del temple de Sant Bartomeu) i es cobreix amb una volta tabicada lleugerament rebaixada amb llunetes que acullen les finestres cenitals. Sembla que en aquells moments el campanar amenaçà ruïna, circumstància per la qual fou enderrocat, i no es tornà a construir quedant-se el temple orfe dáquest significatiu i funcional element. En aquests moments fou quan es decidí abillar línterior de lésglésia parroquial amb un magestuós retaule de fusta daurada déstil salomònic (el qual és un dels exponents escultòrics més primorosos que es conserven en la diòcesi de València) que s´hi ajusta exemplarment a les directrius constructives i ornamentals vigents al regne de València, malgrat perdre les escultures exentes. No obstant això, aquesta important reforma no deixà completament satisfets els feligressos i la junta de fàbrica parroquial, doncs en léquador del Set-cents es decidirà construir una esvelta torre hexagonal de maçoneria i rajola fonamentalment, la qual canvià de lloc poc després per situar-se enfront de lánterior (és a dir, en el costat de lÉpístola i formant part de la façana principal). Igualment sáprofità lócasió per a realitzar un nou orgue, esdeveniment que provocà la remodelació dáltres espais que no es contemplaren uns mesos abans quan es capitulà el campanar. Per aquest temps sospitem que séxecutaren els quatre òvals del sostre al fresc (creguts encara avui de factura anònima) amb sengles escenes al·lusives al martiri del titular. Programa força interessant que pensem fou realitzat en la segona meitat de la centúria. Potser durant el s. XIX hi haguera alguna intervenció puntual de manteniment que no afectara de maneta substancial el conjunt. Tanmateix, des de línici del s. XX el temple fou profundament afectat per diverses raons: la primera fou la decissió de canviar el sostre, a la que seguí la destrucció de la major part del combregador o capella dels Valeriola per tal de fer el convent al petit solar annexe. Aquest fet condicionà a més la construcció de la capella de la Comunió, alçada sobre pilars en forma de xamfrà i coberta amb tres voltres bufades lleugerament peraltades (decorades amb vuit registres) i una falsa cúpula en láltar. Com a resultat, les capelles del costat de lÉvangeli foren eliminades i es convertí el temple en hemiclaustral. De igual manera es construí un cor elevat als peus per tal de què els religiosos franciscans pogueren escoltar missa accedint directament des del convent costaner. Més endavant s´hi operaren obres en la capçalera (desconeixem si sámplià la capella major o solament foren de tipus decoratiu) i en la façana que dóna a la plaça de Sant Llorenç, transformació aquesta darrera que li conferí un estrany aire institucional que encara perviu. I, poc després, també síntervingué en el corredor que uneix el cor amb la torre (dalt de les capelles de lÉpístola) per mitjà del reforçament del solat amb vigues de ferro. Finalment, per efecte de la Guerra Civil, els franciscans foren expropiats i el conjunt passà a la República, què habilità totes dues dependències en oficines (convent) i magatzem (església). El resultat fou devastador per les nombroses transformacions que patí el conjunt i que provocà que la major part dóbres mobles del mateix desaparegueren.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

En la postguerra tornà a recuperar part del llustre que el caracteritzà històricament, malgrat que el pas del temps i la necessitat de reforçar estructuralment el temple fa pensar que puga ser objectiu d´una profunda intervenció global.

4.8.

RESSENYA DOCUMENTAL.

4.8.1. NOTA HISTÒRICA El convento actual es de principios de siglo XX, radicado en la iglesia de la antigua parroquia de San Lorenzo, en las cercanías de la Catedral y de la Basílica de la Virgen de los Desamparados, a espaldas de las Torres de Serranos. En el reparto general hecho por Jaime I el Conquistador, estando todavía en su real de Ruzafa sitiando a Valencia, en mayo del 1238, da a los franciscanos que le acompañaban una parcela de tierra de realengo fuera de las murallas para que en ella pudieran edificar su convento. Rendida la ciudad, el 28 de septiembre, y después de su entrada triunfal el 9 de octubre, el piadoso monarca confirmó la anterior donación y la amplió con unas casas dentro de la ciudad, junto al lugar del martirio de los Beatos Fr. Juan de Perusa y Pedro de Saxoferrato. Comienza la edificación del Convento de San Francisco, cuna del franciscanismo del Reino de Valencia. Figuran como principales bienhechores del convento, el mismo Rey Conquistador, su esposa Doña Violante y don Fernando Díez, hijo del ex-rey de Valencia Zeid Abú-Ceid, quien ejecutó a los mártires franciscanos. En 1366 se comenzó la reconstrucción de una nueva iglesia, gótica, de una espaciosa nave y de severa magnificencia. Uno de los principales promotores fue el mayordomo del rey Pedro

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

IV, Don Berenguer de Dodanats, quien al morir en 1385 fue enterrado en el coro de la iglesia, situado en el centro de la misma. El 18 de julio de 1376 el P. Nicolás Espital pidió ayuda económica a los Jurados y consejeros del Reino de Valencia para reconstruir el convento que amenazaba ruina. Con la ayuda del Marqués de Guadalest y de Don Vidal de Vilanova, se hicieron los espaciosos claustros y la sala capitular, buenos ejemplares del arte ojival. Emprendida la reforma de los conventos claustrales para convertirlos en observantes, por el Cardenal Cisneros, apoyado por los Reyes Católicos en 1503, San Francisco, de Valencia, fue ocupado por los observantes. De nuevo en 1509 pasa a los conventuales, pero extinguidos éstos en España por orden de San Pío V y Felipe II, el 13 de julio de 1567, el Patriarca de Antioquía y Arzobispo de Valencia, don Fernando de Loaces, entregó el convento al Provincial de la Observancia, Fr. Francisco Cabañes, nombrando primer Guardián al P. Luis Falcó. Grandes reformas en la guardianía del P. Diego Sirvent (1675). El gótico es suplido por el churrigueresco. Cornisa cargada de flores y modillones en las claves de los arcos, florones de enorme magnitud. Pinturas de Juan de Juanes, Huerta, Espinosa, Vergara, etc. Varios religiosos ilustres fueron enterrados aquí: los Venerables Fr. Pedro de Aragón, hijo del rey Jaime II; Fr. Antonio Núñez, Fr. Cristobal Moreno, Fr. Domingo Guallart y Fr. Pedro Esteve. La importancia del Real Convento de San Francisco fue grande. En 1768 se celebró en él un Capítulo General de la Orden. En 1787 había más de 200 religiosos de comunidad. Con el andar de los tiempos levantáronse en Valencia otros conventos franciscanos. El 10 de mayo 1427 el convento observante de Santa María de Jesús; el 5 de septiembre de 1563, el recoleto de La Corona de Cristo; el 3 de mayo de 1573 el alcantarino de San Juan Bautista de Ribera y el 24 de octubre de 1596 el capuchino de la Purísima Sangre de Cristo. Nada, al parecer, perturbó la paz de estas comunidades hasta fines de 1807 y principios de 1808, en que el ejército de Napoleón invadió la Península. Muchos religiosos fueron desterrados a Francia, muriendo algunos fusilados. Tras la retirada de los franceses, el 5 de junio de 1813 comienza la restauración. La iglesia de San Francisco fue bendecida en 1828. En la exclaustración de 1835 los conventos de Valencia siguieron esta suerte: del convento de la Corona de Cristo se hizo la Casa de Beneficencia; del de Jesús, primero filatura de seda y después, en 1866, Manicomio Provincial; del de San Francisco, primero cuartel, después se derribó; de su solar se hizo plaza pública (hoy Plaza del Ayuntamiento) y el Ayuntamiento; sobre los restos del convento de la Ribera se levantó la estación de Aragón. Restaurada la Provincia en 1878, y para residencia de los religiosos, fueron alquilados sucesivamente algunos pisos. En enero de 1892 se instalaron en la Plaza de Nules, 4, donde murió el P. Molins. En 1897 se alquiló la casa del Seminario Conciliar llamada del "Ave María", en la Volta del Rossinyol, de Benimámet. En 1902, a la calle de Samaniego, 9-2º y en 1907, a Samaniego, 18. Finalmente, el 3 de enero de 1908 el Arzobispo de Valencia don Victoriano Guisasola nos cedió la antigua iglesia de San Lorenzo, que habiendo sido en sus primeros tiempos mezquita árabe, fue erigida en parroquia en 1238, continuando con este carácter hasta 1902, que se trasladó la parroquia a la iglesia del Pilar. Esta iglesia ha tenido varias restauraciones importantes. De 1682-84 data el altar mayor, hermoso ejemplar de estilo churrigueresco valenciano; después, en 1746, se construyó la torre hexagonal proyectada por J. Minguet. La Iglesia, de una sola nave, con bóveda de medio cañón, de arquitecturas corintia, con pilastras y adornos platerescos. En la bóveda, algunos frescos de la escuela de Palomino.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

Los religiosos entraron en posesión de la iglesia el 31 de enero de 1908, hallándola casi en ruinas. Reconstrucción del templo y nuevo convento. Bienhechores insignes de las obras fueron doña María Yanguas y doña Pepita Carrasquer. Fue nombrado primer superior de la casa el P. Ángel Puchades. Durante la República de 1931-36 los religiosos tuvieron que instalarse en la casa de los señores Vergés-Escofet, calle de Nules, 4, entresuelo. Cuatro víctimas tuvo la Comunidad en la revolución de 1936. La iglesia quedó despojada de sus altares laterales, siendo dedicada a almacén de ingenieros militares. El convento, en oficinas del XXII Cuerpo del Ejército de Levante. En los años de la posguerra se fue restaurando la iglesia y se han hecho algunas pequeñas reformas en la casa, que se conserva en buen estado. Notas del P. Benjamín Agulló sacadas del libro Seráfica Provincia de San José de Valencia, 1965. www.sanantoniocolegio.com 4.8.2. NOMBRE D'HABITANTS DELS POBLES DEL PAÍS VALENCIÀ EN 1768 SEGONS EL CENS D'ARANDA València (S. Pere) València (S. Martí) València (S. Andreu) València (Sts. Joans) València (Sta. Caterina) València (S. Bartomeu) València (S. Salvador) València (S. Esteve) València (S. Tomeu) València (Sta. Cruz) València (S. Llorenç) València (S. Nicolau i S. Pere Màrtir) València (S. Miquel) València (S. Valer) Benifaraig Benimaclet Benimàmet Borbotó Campanar Carpesa el Grau de València Massarrojos Patraix TOTAL València Vinalesa Xirivella TOTAL

2.165 14.440 6.932 13.650 3.802 2.696 2.672 9.557 4.297 5.448 2.946 2.458 2.366 5.439 381 490 858 453 1.169 1.028 1.750 212 597 85.806 588 830 126.316

ESTUDI D’ARQUITECTURA

4.8.3.

Josep Blesa

TRANSCRIPCIÓ “ARQUITECTO”

DEL

LLIBRE

FRAY

MASEO

COMPANY

ALFONSO

Fra J-Benjamín Agulló Pascual i Fra Eloy de Prado Bajo. València 2002. No hi ha Registre de l’edició. CAPILLA DE SAN LORENZO. Los franciscanos en la iglesia y convento de San Lorenzo, de València. “Los religiosos entraron en posesión de la iglesia en 31 de enero de 1908, hallándose casi en ruinas” (id., p.73). Tanto la reconstrucción de la iglesia, “casi en ruinas”, como la reconstrucción del nuevo convento, fue obra de fray Maseo. Ante las dificultades para encontrar asiento los franciscanos en la capital del reino, después de la exclaustración del siglo XIX, se encomendaron a su hermano taumaturgo san Antonio de Padua, prometiéndole una capilla que fuera el santuario antoniano en València. “Derribada el 4 de agosto de 1908 la antigua capilla que era grande como media iglesia, pues ocupaba la hoy capilla del Rosario, la portería y el salón de visitas, se procedió inmediatamente a levantar la hoy existente, en sentido longitudinal con la planta del edificio…..Está dedicada a san Antonio de Padua, porque fue propósito de la comunidad, al intentar la compra de unas casas en la calle de san Cristóbal para edificar casa y capilla, que el titular de ésta fuese el Taumaturgo de Padua.(Crónica del convento de San Lorenzo ,I,p. 114 s.) 4.8.4. TRATADO HISTÓRICO-APOLOGÉTICO DE LAS MUGERES EMPAREDADAS. ESCRITO A PRINCIPIOS DEL PRESENTE SIGLO POR D. MARCOS ANTONIO DE ORELLANA Y AUMENTADO CON ALGUNAS NOTAS Y ACLARACIONES EN ESTA PRIMERA EDICIÓN POR JUAN CHURAT Y SAURÍ. VALENCIA. IMPRENTA DE LA BENEFICIENCIA. 1887. N. IV Otro emparedamiento habia junto á la Parroquia de San Lorenzo, cuyo territorio con señas nada equivocas de tal destino, permanece al fin del callizo que está al lado del campanario, y en cuyo descubierto (que hoy sirve de especie de cuartel) renombrado de la cofradía de los zapateros, restan varias casillas ó cuartos que sin duda eran las limitadas viviendas de las Emparedadas (6). N. V En este emparedamiento residian en el año cinco mugeres, inclusas; ancilas, Sorores ó beatas, que todos estos renombres solian promiscuamente darse á dichas Emparedadas (7), las cuales se llamaban Madalena Calabuig, Catalina Vesant, Jerónima Franca, Martina Franca y Esperanza Aparicio; pues visitando dicha Iglesia el Ilustrisimo y Reverendísimo Sr. D. Juan de Rivera, Arzobispo de Valencia, en de Marzo de 1571, consta (8) como se visitó: así dice: << el emparedamiento que está al costado de dicha Iglesia Parroquial de San Lorenzo, y halló que en dicho emparedamiento habia cinco Beatas á saber, Madalena de Calabuch, y Catalina Besant, y Jerónima Franca , y Martina Franca (9), y Esperanza Aparicia, y porque para tomar su Señoria Revendísima el parecer de las sobre dichas, y tomarles la obediencia si serian sujetas á su Señoria Ilustrísima, mandó pareciesen ante si:>> Y habiendo dicha Calabuig comparecido, y hecho comparecer á las demás, respondió aquella: << Es notorio, que este emparedamiento es de la Iglesia de San Lorenzo, y que ella ha hecho profesion en Bocayrente, y está sujeta á la orden de S. Francisco y que lo que los Prelados de la órden le mandasen hará.>> Y consta que esto mismo respondieron las otras, expresando dicha Jerónima haber hecho profesion en dicha casa, ó emparedamiento en S. Lorenzo. N. XXII Ni repugna tampoco lo que dice Rodríguez á lo que dice Ximeno (32), de estar situados los emparedamientos á la parte exterior de las Iglesias: porque éste toma allí la voz Iglesias riguroso, y por el ámbito material del mismo Templo, en el cual seria especie de profanación el que habitasen en continua residencia, y pernoctando las mugeres; y así ya se supone, que no

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

harian usual habitación y vivienda del mismo templo, Y el P. Rodríguez cuando dice, que se retiraban en las Iglesias hablaban en un sentido mas lato, como ya lo declara diciendo: dentro de estancia segregadas y seguras ; que es decir, dentro de los confines de lo esterior de las Iglesias, y en territorio muy inmediato a ellas, y en suma de la conformidad, que según digimos que estaba el emparedamiento de S. Lorenzo al lado de la iglesia como así se expresó en la visita del Ordinario eclesiástico. 4.8.5. LA CIUTAT DE VALÈNCIA. SÍNTESI I GEOGRAFIA URBANA. M. SANCHIS GUARNER, ED. ALBATROS, 2ª EDICIÓ, 1972. (Pàgines 318-319 I 136-137) “ La ciutat tenia també catorze esglésies parroquials amb nodrida clerecia, i la Seu comptava amb set dignitats, vint-i-quatre canonges i dos-cents trenta beneficiats. Hi havia també les cases de les quatre ordes militars. Les de la Inquisició, i una infinitat de capelles dels gremis i cofraries, i dels establiments de caritat i devoció. Així mateix hi havia dones devotes que es retiraven a viure « emparedades » dins de cofurnes adossades als murs de les esglésies de Sant Andreu, Santa Caterina i Sant Llorenç. LES REFORMES URBANES MEDIEVALS. Lletra missiva del 18 de juliol del 1393, es planyien perquè la ciutat havia estat edificada “per moros a llur costuma, estreta e mesquina, ab molts carrers estrets, voltats, e altres deformitats”, i en una altra del 15 de setembre del mateix any, insistien sobre “les deformitats que són en aquesta ciutat de carrers moriscs e d’altres dolenties”……. …Vet ací algunes de les principals fites de la tasca urbanitzadora del Municipi medieval:…… ……1407. Agençament d’un carrer des de l’església de Sant Llorenç a la nova Porta dels Serrans. 4.8.6. CRÒNICA DEL CONVENT DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. ANYS 1909-1940. Escrita pel Pare franciscà en Francesc Llorens i Moltó, o.f.m. passem a transcriure i traduir esta crònica acabada el dia quinze d’agost de 1940, l’any següent a acabar la guerra d’Espanya 1936-39. Successos que el frare visqué i patí directament. Documentació facilitada per fra Benjamí Agulló i Pasqual a l’historiador de l’equip n’Albert Ferrer i Orts. Amb aquesta traducció i transcripció retem homenatge, entre d’altres, al Provincial en Lluís Fullana i Mira, que impulsà abastament les obres a principis del segle XX, a més d’ésser un dels pioners de la normativatització de la llengua i posterior i acadèmic. A més a més de deixar testimoniatge de la desraó i absurditat de les guerres. Capítol primer. La solsida. Escrivim estes notes en els dies gloriosos de l’alliberament, després de ser aplastada la revolució marxista que, per espai de 32 mesos, assolà la nostra Pàtria, deixant darrere seu una riera de sang, de llàgrimes, d’incomprensió. Tot s’enderrocà durant eixe temps, els principis bàsics de la societat: l’autoritat, la propietat, la justícia, la família, l’ordre social, la religió..., tot caigué sota l’empenta de l’horda roja, ama absoluta dels destins d’Espanya. El 18 de juliol de 1936 s’inicià el Moviment Nacional que no fou secundat en tota la regió del llevant espanyol, quedant en conseqüència València en les garres del marxisme. La nostra Seràfica Província enclavada tota ella en les tres províncies valencianes tingué que sofrir naturalment els efectes devastadors d’aquell huracà d’atrocitats que la ploma es resisteix a escriure. Ja uns anys abans en implantar-se la segona república tinguérem els franciscans que abandonar els convents de Cocentaina, Benigànim, Cullera i Agres. Després del triomf del Front Popular en febrer del 36 vam veure incendiar el Col·legi de Carcaixent, fórem

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

desposseïts de les cases de Pego i Benissa i amenaçats de clausura els col·legis d’Ontinyent, Sogorb i Terol. Tot això, tot i que dolorós, responia al desig de descristianitzar Espanya, finalitat primordial d’aquell règim. Allò veritablement horrorós vingué en iniciar-se el Moviment, quan abandonats els convents i els religiosos dispersos, sense contacte uns i altres i lliurats als propis recursos, anaren caient uns darrere dels altres en mans dels revolucionaris que els hi feren víctimes de llur ferocitat salvatge. La llista dels sacrificats en esta Seràfica Província té 44 noms, d’ells 22 són sacerdots, 2 estudiants clergues i 20 germans llecs. Endemés, a conseqüència de penalitats i amargor, finiren 16 religiosos, durant el període roig, de mort natural. També moriren, en aquest temps, dos germans llecs a Xiva. Si sensibles són aquestes baixes per defunció, encara ho són més aquelles que s’ha derivat forçosament de la guerra i de la revolució. Els seràfics, la vocació dels quals, es balafià en flor; els serveis, que trobaren col·locació a llurs activitats; els coristes que al front i camps de batalla, desoïren la veu de Déu; alguns sacerdots joves, mobilitzats en la reraguarda que els afalagà més que el claustre la vida regalada del món; i, el que és més trist, Pares de certa edat plens d’alifacs, que no s’han reincorporat a llurs comunitats, al·legant-hi la raó que no podria ser degudament atesos en llurs dolences. En un mot, la revolució ha produït quasi un centenar de baixes als quadres del personal de la Seràfica de València. Mes lloem Déu, que després de la tempesta de la revolució, s’alliberà València i la seua regió i el sol de la pau inunda els nostres ubèrrims camps. La Seràfica Província ha rebut totes les seues cases (menys la de Cullera) i tot i que amb personal reduït estan de bell nou en peu les comunitats. Diem com sant Pau en l’Epístola 1ª ad Corintios: “Negue qui plentat, negue sigat; sed, qui incrementum dat, Deus”. Cap III, v,7. Confiem, doncs, en el Senyor que no ens abandonarà. Capítol segon. De l’any 1936 a 1939. La devastació. El 20 de juliol de 1936 després de celebrades les Misses es tancà al culte l’església de Sant Llorenç i es dispersà la comunitat que habitava el convent, el qual, igualment, restà clausurat. En previsió es tragueren dies abans alguns ornaments, llibres, joies, arxius, roba, etc. La majoria d’estos objectes es perderen, per la perseverant perquisa dels elements rojos. Tot allò que quedà a l’església i convent va desaparèixer, no per l’assalt de les turbes, sinó per la plena deliberació de la voluntat dels responsables dels Sindicats, amos i senyors absoluts de la situació en aquells luctuosos i amargs dies. De l’església quedà en peu la fàbrica o sia l’edifici, que estava convertit en dipòsit i magatzem dels enginyers militars en confiscar-li-ho de nou a la comunitat. Dels altars, sols restava l’altar major, amb alguns deterioraments en la seua talla i ornamentació. Les imatges barroques de Sant Llorenç, titular de l’església; de la Puríssima Concepció que ocupava el tercer cos del formós retaule; Sant Vicent Mt. I Sant Blai de grandària natural, que coronaven sengles extrems de la part superior; i la de Sant Oronci i Santa Paciència, pares de Sant Llorenç, que figuraven en el segon terç entre les columnes salomòniques, totes sis escultures policromades no es trobaren per enlloc. L’ara de l’altar, amb el seu magnífic frontal calat, obra de l’artista en Josep Ponsoda, construït en 1921 i que va costar 2500 ptes., tampoc no es trobà. La mateixa sort corregueren la cortina de tisú i el llenç del Salvador, pintat per Rafael Berenguer, en 1927, que cobrien el Tabernacle, el rellotge, els estupends retaules del Via Crucis, obra de l’artista Pascual valorats en 1400 ptes., la instal·lació elèctrica, les gelosies de les tribunes, etc. Els altars laterals desaparegueren tots; eren a quin més formós i estaven dedicats (de dreta a esquerra) a Sant Antoni de Padua que servia per a capella de comunió; Santa Rita; el Nostre Pare Sant Francesc d’Assís; trànsit de Sant Josep; Verge del Roser; Verge dels Àngels; Puríssima Concepció; i Santíssim Crist dels Navegants. Algun d’estos altars eren nous, com el de Sant Antoni; el Nostre Seràfic Pare, que costà 12 mil pessetes, obra de l’escultor En Damià Pastor; Trànsit de Sant Josep, d’en Ponsoda que valgué 17 mil ptes., i el de la Puríssima

ESTUDI D’ARQUITECTURA

100

Josep Blesa

Concepció, magnífica obra del citat senyor Pastor que costà 12000 ptes.. Els altres altars eren de l’antiga parròquia, puix s’havien daurat de nou, amb ares modernes, quadres artístics i amb additaments d’urnes amb precioses escultures. D’aquella immensa riquesa material i artística i sentimental sols resta l’amarg record d’unes parets pelades i d’altars provisionals amb imatges emprades o simples quadres de minso valor artístic. De les sagrades imatges que reberen culte, es salvaren sols un petit Sant Antoni d’un metre d’alçada, propietat de les Associacions Antonianes, obra de mèrit de l’artista en Damià Pastor, que sabé guardar amagada en sa casa, del carrer de Blanqueries, l’entusiasta antonià en Ricard Garcia. Aquesta imatge està avui en l’altar provisional de la capella de la comunió. La imatge de la Verge del Roser, bellíssima escultura policromada, d’en Vergara, que salvà el fuster Vicent Garcia (sang). El Crist del Navegants, bona talla d’escola italiana, estava horriblement mutilat i fou objecte d’una acurada restauració pels artistes senyor Teruel i Sospedra. També es restaurà per aquells artistes (Teruel, escultor; i Sospedra, decorador) el formós Crist de Bona Mort de grandària natural que rep culte en la primera capella de la dreta i, la imatge del qual, els fidels besen els peus. Els altres objectes de l’església, com a imatges decoratives de les pilastres (Santa Clara, Sant Pasqual i el Beat Nicolau Factor) els confessionaris, bancs catifes, quadres, monument, gerros, canelobres, tovalles, ares, instal·lació elèctrica, piles, etc., ni tan sols rastre dels mateixos ha quedat. El formós Sagrari l’hem trobat, però malmés. Gràcies a la caritat d’ànimes eucarístiques ja ho tenim restaurat. L’església, com hem dit, eixe magatzem d’enginyers hi havia en ella gran quantitat de materials de construcció. Les capelles convertides en cabines i separades de l’església per gruixuts envans, com igualment una gran paret separava la part baixa del cor. El cancell estava desmuntat i pertot arreu, junt amb els sacs de ciment, pòrtland, algeps, taulons, portes i finestres, es veien bidons de gas-oil, rodes d’autos, mobles espatllats, ferralla, etc., andròmines pertot arreu i hi dipositats sense ordre ni concert. Desallotjada i neta la nau central de l’església i enderrocat el gruixut envà que baixava des del cor fins el pis, el dissabte 10 de juny de 1939, per la vesprada, se procedí a la reconciliació i benedicció del temple, i tot seguit a la conducció, en forma solemne i processional de la imatge de Sant Antoni, salvada, segons queda dit, en les Blanqueries. La processó fou solemne, associant-se el veïnat en massa, que veia de nou els religiosos actuant en la seua església conventual. La imatge fou col·locada en la fornícula principal de l’altar major, per a la celebració d’un tríduums al taumaturg de Padua que es veié concorregudíssim, continuant-se des de llavors el culte a sant Llorenç exactament com abans del gloriós Moviment Nacional. Capítol tercer. Els superiors: llurs desvetlaments. Abans d’entrar en detalls sobre la construcció del convent de Sant Llorenç volem donar-hi una relació dels Superiors que han governat aquesta casa des de la seua fundació en 1908 fins 1936 en que calgué abandonar-la la Comunitat. Per cert que l’11 de maig, en produir-se en Espanya la crema de convents, un mes després de implantar-se la Segona República, hagueren també els religiosos de deixar el convent davant el temor de ser assaltat per les turbes capitanejades pels regidors de l’Ajuntament. No s’arribà a això però divuit dies estigué l’església tancada al culte i la comunitat no tornà a fer vida regular fins mig any després. Superiors de la residència i convent de Sant Llorenç, de València des de l’obertura de l’església des de l’1 de febrer de 1908 fins el 15 d’agost de 1940 ANY 1908 1909 1911 1912

REVEREND PARE Estanislau Dominguez i Mengual Àngel Pujades i Palanca Josep Puigcerver i Capó Ferran Fabregat i Morales

DESIGNACIÓ DE CÀRREC President de la residència President de la residència President de la residència Guardià del convent de Sant Llorenç

ESTUDI D’ARQUITECTURA

1914 1915 1916 1918 1919 1924 1927 1930 1933

101

Josep Blesa

Camil Tomàs i Jordà Lluís Fullana i Mira Llorenç Pérez i Pastor Demetri Moltó i Vicens Benjamí Reig i Moltó Llorenç Pérez i Pastor Francesc Llorens i Moltó Cebrià Ibanyes Gisbert Lluís Colomer i Montés

Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant Guardià del convent de Sant

Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç Llorenç

Tots aquests pares durant el mandat del seu govern se esmerçaren en embellir l’església. Mereixen especial menció els següents: Pare Ferran Fabregat i Morales, no sols reforçà i revocà les parets sinó que embellí el campanar, féu nova la volta de cloenda de l’altar major i estucà i corlà (daurà) l’interior de l’església. Endemés s’hi col·locà el paviment de marbre, que costà 3.700 pessetes de la testamentària de na Josefa Carrasquer. Les altres despeses foren sufragades per n’Eulàlia Crosat, n’Elionor i d’altres benfactors com pot veure’s en un altre document. En total 16.000 ptes.

Planta que mostra el nou paviment de marbre

Els pares Camil Tomàs, Llorenç Pérez, Benjamí Reig i Francesc Llorens posaren gran empenta en dotar a l’església de formosos altars, valuosos ornaments, quadres de bones i artístiques imatges i escultures, credences, esteres, confesionaris, bancs, etc. Però com tota riquesa, desaparegué completament durant la revolució i gens o nores no s’ha recuperat, ometem entrar-hi en detalls i diem que en general tots els Superiors i Rectors d’església van cuidar del seu culte, fomentaren la freqüència de sagraments, procuraren el bon servei als fidels i l’adornaren de tota mena d’objectes necessaris per a la celebració de funcions religioses. El culte de la nostra església abans de la revolució era intens. Hi havia deu confessionaris; se repartien mensualment de 10 a 15 mil comunions; s’hi celebraven 450 misses cada mes, cenoviscament establides estaven la Venerable Orde Tercera del Nostre Seràfic Pare Sant Francesc D’Assís i la Arxiconfraria del Cordó; les Associacions Antonianes de la Pia Unió, Joventut i infantesa; l’Associació del Via Crucis Perpetu i Vivent; l’Associació del Transit de Sant Josep, per als agonitzants; l’Arxiconfraria de la Puríssima Concepció i l’Embolcall del Nen Jesús amb llurs festes corresponents. El primer diumenge de cada mes corresponia als antonians; el segon, a l’arxiconfraria de la Puríssima; el tercer a la V.O tercera de la penitència; i el quart al via crucis.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

102

Endemés de les quaranta hores de torn que coincidia amb la festa de les nafres del nostre Pare Sant Francesc i que costejava amb despreniment l’Orde Terciària, gràcies a la testamentària de na Maria Barberà i Echevarria, se celebraven tres tríduums eucarístics, un abans de la festivitat de Sant Antoni costejat per en Josep Vila i Ferrandis i la seua esposa n’Enriqueta Genovés; el segon amb el patrocini de Sant Josep a càrrec d’en Salvador Garcia i Maria i la seua esposa Empar Vicente; i l’últim com a preparació a la Immaculada a intenció de na Dolors Jàvega i del seu espòs en Lleó Hellín i Rubió. Com a dada curiosa hem de consignar en esta crònica que des del 15 d’octubre del 1909 fins la data(15 d’agost de 1940) ha desenvolupat sense interrupció l’ofici de Rector d’esta església de Sant Llorenç el bon germà llec Fra Francesc Mateu i Andrés, a satisfacció de tots el Superiors pel zel en el compliment del seu deure, aptitud per a càrrec, devoció i fidelitat en el desenvolupament i bell exemple que dona als fidels. Capítol quart. Fundació del convent: la seua construcció. Deixant a banda l’església anem a donar algunes notes sobre la construcció d’este convent de Sant Llorenç Màrtir, de València. Advertim que no hem trobat res relatiu a obres realitzades en ell i que tot allò que diguem es basa en l’únic religiós supervivent i que intervingué directament en les mateixes i que el testimoni del qual mereix enter crèdit. Es tracta del Pare Vicent Corell i Peris, que per portar més de 40 anys d’habitador d’esta casa recorda amb detall i minúcies tot el procés portat a cap per a l’execució de les obres. Als sis mesos d’actuar els nostres religiosos es disposaren a donar començament a l’empresa d’alçar junt a ell un habitatge capaç per a albergar 35 frares amb totes les dependències necessàries per al desenvolupament d’una comunitat. S’hi començà per netejar el solar damunt del que s’hi havia de construir el convent. Este solar era reduït, però això no constituí cap obstacle per a l’arquitectura moderna. Endemés es posà al capdavant de les obres l’intel·ligent germà llec fra Maseu Company i Alfonso ”peritíssim” en planimetria, entès Mestre d’obres i que hi havia donat proves de la seua capacitat dirigint personalment la fàbrica dels nostres convents de Pego, Sogorb i Terol i d’altres construccions importants fora de l’Orde. A dit germà llec se li encomanà la confecció dels plànols del nou convent. El dia 4 d’agost de 1908 es procedí a enderrocar la petita capella de la comunió de la vella església, situada a la part esquerra d el’entrada de la porta principal, el seu parament ocupava el terreny que abasta actualment la porteria i la sala de visites de la casa. S’enderrocà igualment la sagristia i alguna dependència de la mateixa, deixant al mig del solar intacte un pou de fresca aigua potable, avui desaparegut per la revolució marxista. El solar resultant dels enderrocs, tot i que menut, corresponia a l’antic fossar o cementeri parroquial, dades les copioses restes humanes que se n’extragueren en obrir els fonaments per a la futura casa i dels que encara en quedaran, especialment al subsòl de la sala de visites d’avui. Este solar amida en la seua frontera 18 metres i de fondo 27 i en tan reduït espai no sols s’havia d’aixecar el convent, sinó que a més a més, edificar-se la nova capella de la comunió que substituïa l’enderrocada. Presentats els plànols de la capella i del convent a l’aprovació del Definitiu, aquest els acceptà sens reserva i tots els religiosos de la comunitat de la residència del carrer de Samaniego nº 18, amb el M.R. pare Provincial fra Lluís Fullana, al capdavant, es disposaren a la recaptació d’almoines mitjançant butlletins de subscripció, per a que a les obres s’imprimís ritme accelerat i s’acabaren sense cap interrupció, com així va succeir. Com a base per al pressupost de les obres es comptava amb el donatiu de 55.000 ptes. de na Mariana Yangüas i 5.000 que posà la Província, quantitat esta de 12.000 duros, suficient per al cost total d’una construcció complexa que, a més de la capella de l comunió esmentada, hi havia d’haver quatre pisos superiors. Tanmateix, com hem dit, els Pares Germans de la Comunitat, més els benefactors de la casa i els nombrosos fidels que sovintejaven l’església i

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

103

hi participaven de l’excel·lent servei que prestaven els religiosos, tots hi contribuïen en la mida de les seues forces a que les obres avançaren en materials de construcció, com ara el ferro de les biguetes, atavons, maons, pedra, argamassa, ciment, portland, portes i finestres, rajoles, etc., el millor que aleshores es coneixia. Les xicotetes almoines en metàl·lic foren moltes. Les obres foren dirigides per fra Maseu Company que féu uns plànols admirables, traient-ne tot el màxim partit de l’estretor del solar, executades però, pel competent mestre d’obres en Rafel Sancho, de Godella, que amb els seus obrers, peons, cavalleries, etc. Treballà amb vertader interès en que per dies es veié avançar les obres. Durant el present decurs de les mateixes no deixant d’abonar-se totes les setmanes no sols els jornals dels operaris, àdhuc totes les factures de material que s’hi presentaven a cobrament. Tot el fustam de l’edifici corregué a càrrec dels fusters senyor Berenguer, Alonso i Corell que en portes, finestres, persianes, armaris, prestatgeries, taules, etc., hi posaren bon material i consciència en llur treball. L’edifici del convent, segons els plànols, té quatre pisos, una planta baixa i terrassa en lloc de teulades. A la planta baixa està la capella de la comunió, porteria, sala de visites, sagristia, avantsagristia, oratori per a oir les confessions, quarto de la font potable i el quadre de distribució de fluid elèctric, celobert amb excusats, recollida de fems i un altra font a més de l’arranc de l’escala principal i única de la casa que té 20 escalons de pòrtland fins arribar al quart pis. En la avant-sagristia hi ha grans armariades per a les necessitats de l’església. Hi ha també en eixa dependència un petit local on algunes de les nostres associacions pietoses guarden el seus estris. Un corredor que des de la porteria va a la avant-sagristia i posa en comunicació tota la planta baixa, xapada de taulell de Manises. El pis primer consta de tres habitacions exteriors amb balcó o finestra al carrer, dos quartos interiors i dos sales amb llum directa i amb finestra i balcons a l’hort dels senyors de Manent, on tenen les seues llums les habitacions i departaments de la part posterior de l’edifici. Una de les cambres interiors serveix d’oratori per a celebrar i l’altra és una dependència de la sagristia. Una de les sales de la part posterior té alcova, tribuna a l’església i quarto guarda-roba. L’altra sala, més una de les habitacions exteriors són sales per a rebre cavallers. Hi ha dos armaris en este pis. Celobert amb excusats i font. Tot ell és moblat. El segon pis comunica amb el cor i té cinc balcons o finestrals al carrer de Sant Llorenç, on recau la façana de l’edifici conventual. En dependències d’esta façana estan el despatx del M.R Pare Provincial i la Secretaria de Província, amb mobles, menatge i estris necessaris per a les oficines. En este pis està instal·lada la cuina la que per el partidor es comunica amb el refetor o menjador de la Comunitat. Completen este pis amb sis habitacions o cel·les particulars, rebost per a la cuina i per al refetor, excusats, galeria encristal·lada i terrat damunt de la capella de la comunió, amb cabines per a llenya, carbó, hortalisses, llegums, carns, etc. Un corredor que arranca des de la porta del cor, amb finestra al carrer i acaba a la cuina facilita l’accés a les dependències, entre la que falta un xicotet menjador per a senglars. La cuina té tot el necessari per a esta dependència. Quan s’arriba a este segon pis l’escala té vuit esglaons. El tercer pis és circular, o sia que es dona una volta completa al voltant del gran celobert o terrat sobre la capella de la comunió, al qual donen llums o finestres onze habitacions, de les vint-i-una que n’hi ha. De les restants, cinc donen al carrer; quatre al jardí posterior del convent; i una interior. Té comuns i font. Tot el pis, com el segon, està xapat de taulell de Manises. L’escala té en este tercer pis seixanta-nou escalons de pòrtland. Dos grans armaris per a guardar convenientment ornaments que foren saquejats pels rojos. Capítol cinqué. Prossegueix la construcció del convent. Tots els pisos del convent són de biguetes de ferro. La fusta sols ha entrat, com diguérem, per a portes, finestres, persianes, armaris, taules, post, etc., però la travada de l’edifici és a base de ferro i de revoltó d’excel·lent material de construcció.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

104

Pujant escala amunt s’arriba a l’escaló noranta i últim replà entrant-se al pis quart del convent. En ell es troben sis habitacions que donen a la façana principal amb grans finestrals de barana de ferro; la biblioteca, la perruqueria, el safareig amb dos aixetes i dos piques d’aigua, quarto de dutxa i comuns. Tot el pis xapat amb taulell com els anteriors. A la biblioteca es féu una magnífica prestatgeria amb vint-i-un grans armaris i uns altres tants petits, tancats amb tela metàl·lica. La perruqueria tenia el estris necessaris. Cada replà de l’escala que correspon a cadascun dels pisos té una finestra a un celobert quadrat, al qual donen, igualment, en les seues altres galtes d’altres tantes finestres, dos que donen als corredors dels pisos i altres finestres que donen llum a la finca immediata, propietat de n’Angelina Minyana vídua de Benedito; la qual a canvi de les llums, ens concedí gratuïtament la paret mitgera de sa casa. Sobre la que s’assenta i recolza el convent, per la seua part esquerra. El menjador del quart pis fa eixida a una de les terrasses del nostre edifici té coberta que comprèn tota la part posterior i la dreta de la casa a la altura de la teulada de l’església. Esta terrassa està sobre part del pis tercer i serveix com a estenedor de roba i de deambulatori puix té bones proporcions i no està intervinguda. A més, la tanca per la part posterior una sèrie de persianes de fusta que impedeixen tota vista de seglars. Un xicotet corredor volat porta a les voltes de cloenda de l’església i d’allà a una terrassa que recau a la plaça de Sant Llorenç, en la terminació de la qual es troba una elegant torreta o mirador. Esta terrassa està resguardada per una balustrada. La volta de l’església comunica amb l’escala del campanar de la qual parlarem a un altre capítol. Per un dels extrems del corredor de les habitacions de l’últim pis que donen a la façana i per una escala de fusta de 17 graons es puja a la terrassa superior del convent que és el pulmó de la casa i lloc d’esbargiment dels religiosos durant les caloroses nits d’estiu. Tota la terrassa ocupa el quart pis i és gran i espaiosa, doncs ocupa els 18 metres de façana. Estes dependències del convent sofriren modificacions durant la Revolució Marxista doncs l’orda creient-se ama de vides i hisendes, modificà habitacions, llevà envans, suprimí portes, obrí sortidors i posà l’edifici en condicions per a que s’instal·lara en ell les oficines militars de la Relatoria o Fiscalia Permanent del XXII Cos de Llevant. Les instal·lacions d’aigua i de llum elèctrica foren canviades i la de gas suprimida; s’augmentaren els comuns; es romperen la major part de panys i el marxapeu de les escales de pòrtland de l’escala principal i estaven destrossats en la seua majoria. El quarto de bany, amb aigua freda i calenta no aparegué quan després d’alliberada València ens reintegrem al convent, quarto de bany amb servicis, que s’instal·là junt al safareig l’any 1929. La perruqueria sofrí, també, destrosses, no sols en el seu mobiliari sinó en les aixetes d’aigua; i la biblioteca quedà sense cap de llibre, al menys deixaren la prestatgeria i els armaris fets pel fuster Manuel Corell. En l’any 1928 es va fer una petita modificació, utilitzant el celobert de l’escala, en la planta baixa del convent. La cabina del porter es construí utilitzant el buit de l’escala, donant facilitats per a que s’instal·le l’escriptori del germà llec, lloc on pot descansar al mig dia i col·locació de telèfons, tant l’urbà com l’interior de la casa que serveix a tres pisos. Es va posar una claraboia inclinada de cristalls en el celobert, s’hi col·locà paviment de rajola hidràulica no sols a la porteria interior, sinó que es col·locà del corredor que condueix a la sagristia, donat amb això amplària i llum a l’interior de la planta baixa que era llòbrec i fosc. Se xaparen les parets, es col·locaren bancs de fusta estil renaixement amb l’escut de l’Orde; i presidia el xicotet recinte una escultura de guix del Ntre. P. Sant Francesc de 120 cm d’alçada, obra de l’artista Pasqual Sempere, esta escultura al igual que les imatges i quadres d’afer religiós que tenia el convent i església desaparegueren durant el domini roig. La mateixa sort corregué una graderia que hi havia en la porteria i que corresponia amb l’altar del Trànsit de Sant Josep. Tots el pisos que es col·locaren en la construcció del convent són de rajola hidràulica de 20cm.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

105

L’escala té barana de ferro colat, costà pessetes 5000 i les abonà la insigne benefactora d’esta casa na Josepa Carrasquer. En la darrera terrassa es construí un galliner per a guardar les aus de corral, que per Nadal i Pasqua de Resurrecció acostumaven regalar els benefactors. Quan recuperem el convent després de l’alliberament una de les moltes coses que desaparegueren fou el dit galliner, tenint necessitat de fer-ne una altre amb caràcter provisional. Des d’agost de 1908 fins novembre de 1909 duren les obres del convent i la capella de la comunió, temps relativament curt, si es té en compte el volum de la tasca realitzada i la circumstància d’haver que afrontar el pagament de jornals i factures sols amb almoines. La comunitat es traslladà definitivament al nou edifici en novembre de 1909, per a celebrar amb la màxima solemnitat el novenari i la festa de la Immaculada Concepció. Capítol sisé. L’església, el cor, l’orgue, la capella de la comunió i el campanar. Tan prompte com se’ns lliurà per l’Autoritat Eclesiàstica l’església de Sant Llorenç es comprengué la necessitat de fer-hi obres i reparacions d’urgència. Des de 1902 en que perdé el caràcter parroquial pel trasllat del clergat, ornamentes i arxiu a l’església del Pilar, el nostre Sant Llorenç estigué gairebé tancat al culte. Tots els matins celebraven en ell, el beneficiat de la propera parròquia de Sant Bertomeu, Rvd. Sr. En Joaquim Belda i Serra, mes acabada la Santa Missa a la qual gairebé no acudien fidels, es clausurava l’església fins el dia següent. Este abandonament en edifici vell produí efectes desastrosos en la seua fàbrica material, tot i que a l’any 1906 es canvià la teulada, posant-se sobre les voltes fortíssims tirants de ferro, tanmateix això era poc; la incúria del temps, la falta de consignació per atendre les reparacions necessàries i estar enclavada en una zona urbana en que abunden els temples, eren causes suficients per a que a poc a poc fóra esfondrant-se l’edifici de l’església, en el que ningú no va manifestar gens d’interés a conservar. Hom pot dir, sense por a exagerar, que se’ns donà un temple ruïnós, formós altar major i una teulada nova. La resta ha calgut de refer-ho tot. Segons la “Guia artística de València de F. Vilanova.1908” L’església de Sant Llorenç se fundà en 1239 al solar d’una antiga mesquita. El cavaller fidel en Lluís de Valeriola (del qual es conservava un retrat pintat, perdut durant la dominació roja), hi afegí un solar per a capella de la Comunió en 1488. L’església es renovà de 1682 a 1684, de l’època que data l’Altar Major. Aquest es daurà en 1865. L’altar xurrigueresc, molt típic i flanquejat per columnes salomòniques, conté vàries estàtues. L’església petita i rectangular no encercla .........i exemptes de tot adornament, res de notable”. El millor que hi havia eren uns taulells, unes pintures, a la capella de Sant Gil, segon titular; i en la de la comunió uns quadrets apareguts, còpia d’uns frescos o tapissos d’en Rubens. Mes això també desaparegué amb la parroquialitat. El millor detall exterior de l’església és la torre campanar de quatre cossos i forma hexagonal i original d’ordre toscà. La seua altura (la tercera de València en erecció): 43’74 metres. Es va edificar en 1746, per la qual cosa ens assembla menys barroca que la resta del temple. En té dues campanes tan sols, que procedeixen de l’antiga església del Pilar. En canvi les de Sant Llorenç se les emportaren allà en traslladar-se la parroquialitat. El campanar fou objecte d’una gran millora l’any 1914. Per l’efecte del transcórrer dels anys maons i fins i tot carreus es trobaven soltes, sense gens de trava. No sols es consolidà la torre, sinó que se li revocà, se li posà nou penell i des del cos de les campanes arranca una escala de fusta que puja als cossos superiors des d’on es contempla un panorama suggestiu i encisador. La primera millora que férem a l’església en entomar d’ella la possessió la Comunitat fou fer el nou cor per a serveis religiosos. Abans, a l’antiga parròquia, el cor i el cadiram estaven al pal de l’església, junt el presbiteri. En desaparèixer l’antic cor s’hagué de pensar en un de nou, alt, però, sobre la porta principal del temple, En efecte, hom col·locà una gran biga de ferro de paret a paret i sobre les columnes de les primeres capelles, d’este mode s’hi traven ambdues parets laterals i a l’altura dels arcs de les capelles laterals, avui, lluu, un cor que hi té tot el

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

106

necessari per als actes de la comunitat. El cor té 9 x 5 metres i per ampit una barana de ferro amb passamà de fusta. El presideix un bell crucifix de grandària natural. El cadiram constava de dues parts: la inferior sense tarima tenia 11 cadires; la segona sobre tarima alta, en compta 13, sent d’un tenor les al·legories de l’Orde tallades en la fusta dels respatllers. Construí aquest cadiram el competent fuster en Manel Corell. Al peu del Crist que presideix el cor, rebia culte dels religiosos una bona talla de mig cos de la Verge dels Dolors. Al cor hi havia un bon harmònium, comprat en 1929, per la suma de 1.200 i un armari amb l’arxiu musical prou copiós. A ambdós costats de la finestra existien un parell de quadres de l’escola flamenca: un, de l’adoració dels Reis d’Orient; un altre, el Descendiment. Enfront de la porta d’entrada al cor es troba l’orgue, la frontera dl qual ocupa la paret lateral. Abans, en temps de parròquia, estava col·locat el petit orgue en la què avui correspon a l’altar de sant Josep. En construir el nou cor fou traslladat l’orgue encarregant-se de l’operació en Pere Palop, competent orguener, qui va fer uns adobs i reformes que el deixà quasi nou. Aquest tenia dos teclats, pedals o contrapressió, 40 registres (mitjans), manxes, etc. La reforma costà en 1908 la quantitat de 4.000 ptes. Des de 22 de juliol de 1920 ençà (15 d’agost de 1940) ha desenvolupat el càrrec d’organista sense interrupció el Reverend Pare Amat Navarro i Càrpio, deixeble avantatjat del que fou organista de la parròquia de sant Llorenç en Manuel Ferrando. Força de les coses i objectes consignats en aquest capítol que estaven al cor, com ara, el Crist de grandària natural, la imatge de la Dolorosa, l’arxiu musical, harmònium, els quadres de l’escola flamenca i cadiram amb tarima. Endemés l’orgue estava destrossats i arrancades les manxes. Un doble barandat barrava la porta del cor amitjanant tota comunicació entre el convent, destinat a Oficines militars i l’església convertida en magatzem. De tant de desconhort sols s’ha pogut recuperar el cadiram que es trobà a l’església de sant Joan de Ribera, situada al camí del Grau. El petit harmònimum que usa la comunitat per a solemnitzar els actes del culte a propietat d’en Vicent Sansaloni, que desinteressadament l’hi ha posat a disposició del pare organista. Capítol seté. La capella de la comunió. Per a no perllongar massa el capítol anterior, en que caldria haver tractat sobre la construcció de l’actual Capella de la Comunió, com a conseqüència de la construcció del convent, anem a consagrar-l’hi esta nota una mica més extensa de la nostra crònica, sens estretors d’espai, ni apressaments de temps. Enderrocada en 4 d’agost de 1908 l’antiga Capella de la Comunió que es trobava a l’esquerra de la porta principal i que era tan gran com a mitja església, doncs ocupava allò que avui és la Capella del roser, la porteria i sala de visites, hom procedí immediatament a aixecar l’existent avui, en sentit longitudinal amb la planta de l’edifici. No oblidem el detall de que l’antiga capella de la parròquia estava dedicada a la Mare de Déu de Porta Coeli, imatge d’1.30 metres d’alçada que es guarda des de 1936 a la cel·la del Pare de Guàrdia i que en venir la revolució tan bàrbarament destrossada que tot i que se’n conserven restes, no és pas possible la seua restauració. L’actual capella amida 20 metres de llarg per 3’15 d’ample, de columna a columna. És dedicada a Sant Antoni de Padua, perquè va ser propòsit de la comunitat, en intentar la compra d’una casa al carrer de Sant Cristòfol per a edificar casa i capella, que el titular d’esta fóra el taumaturg de Padua. Sent Guardià el Pare Lluís Fullana s’estucà i decorà la capella que té cúpula, notant-se a

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

107

primera vista que és posterior a la fàbrica de l’església. Té cinc altars: el primer dedicat a la Verge del Roser amb retaule barroc i un quadre de Sant Josep a l’últim cos, de molt bona firma, la Verge és escultura de Vergara; el segon altar, modern, d’estil monumental i artístic és el del Trànsit de Sant Josep, obra del artista Josep Maria Ponsoda, hi ha al primer cos una urna amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de l’escultor Teruel; el tercer altar modern tot fornícula, del Ntre. Pare Sant Francesc, envoltat d’àngels, obra d’en Damià Pastor, i en el primer cos un llenç del Cor de Jesús, pintat per en Carles Giner; el quart altar, de Santa Rita era el del gremi de sabaters, l’escut del qual s’ostentava al frontal i en l’últim cos un llenç de Sant Crispí i Crispinià, tenia en primer terme una escultura xicoteta de Sant Miquel Arcàngel, de bona factura; el cinqué altar era el de la comunió, d’estil monumental modern, amb un grup artístic de Sant Antoni de Padua, obra de l’artista Aureli Urenya. Tots els altars estaven daurats en dates recents. Al primer tenien els seus exercicis l’Associació de l’Embolcall del Nen Jesús, amb un artístic naixement d’escultura tancant en una urna al primer cos de l’alta; al segon estava erigida l’Associació del Trànsit de Sant Josep; el tercer, era propietat de la Venerable Orde Tercera de Penitència; al quart, tenia molts anys la seua festa el gremi de fabricants de calcer i blanquers de València; i el cinqué era el de les Associacions Antonianes. Tota aquella riquesa de retaules, imatges, grups escultòrics, llenços, urnes, amb els seus corresponents serveis de canelobres, aranyes, tovalles, sacrosants, instal·lació elèctrica, catifes, ares, etc., tot es va pedre, desmuntat peça a peça premeditadament per els que duien la direcció dels saqueigs a esglésies i establiments religiosos. Poc o gens s’ha pogut recuperat alguna cosa: fragments d’altars, algun cap d’imatge, etc,. L’únic salvat de tanta devastació ha estat la Verge del Roser, de Vergara, i el llenç del Cor de Jesús, pintat per l’Acadèmic de Belles Arts de San Carles, de la nostra ciutat, en Carles Giner. Quan la Comunitat va recuperar l’església al maig de 1939, aquesta oferia l’espectacle més llastimós que puga imaginar-se. Aquella església tan bonica, neta i acabada, aquell temple tan recollit, admiració de propis o estranys, en el que els religiosos havien dipositat els fervors, els estalvis de sa probresa i el treball de llurs ministeris, estava convertit en magatzem, les capelles tancades per envans, llurs altars desapareguts, per arreu brutícia, desolació, la mà impia dels sens-Déu i sens-Pàtria havia destruït fins i tot les taules on dissolutament s’oferia el sacrifici. Ni trona, ni confessionaris, ni bancs, ni quadres, no res: en mig d’aquell quadre de devastació l’altar major despullat d’imatges, i ara , amb senyals visibles dels impactes i petges de ferocitat salvatge oferia el trist espectacle d’un magnat arruïnat, per la desgràcia. Avui, 15 d’agost de 1940 reparades les petges que l’orda deixà al terra de la capella de la Comunió es troba de bell nou al servei dels fidel. Una taula de fusta construïda per l’artista Vicent Garcia i que costà 500 pessetes, un tapís vermell que emmarca el buit de la paret on s’ha col·locat la imatge de Sant Antoni que salvà en sa casa de Blanqueries en Ricard Garcia, el mateix sagrari avanç restaurat i uns modestos canelobres, florons, sacrosants i tovalles, a més d’un senzill combregador, supleix l’art i la magnificència amb que, amb sols quatre anys rebia aquest lloc de culte i veneració el Santíssim Sagrament de l’Altar. Dos altars provisionals, el de Santa Rita amb un llenç pintat per en Rufí Sànchez, noble, regalat a la Comunitat; i el de Sant Josep amb un petit grup policromat de la Sagrada Família, propietat d’en Marià Laguarda, completen per ara la decoració de la capella de la Comunió a l’espera de millors temps i en vespres de que la V.O. Tercera es dispose a alçar de bell nou el seu projectat altar. En el següent capítol tractarem d’objectes que decoraven i decoren encara la capella a l’igual que la resta de l’església i convent. Capítol vuité. La nostra pinacoteca. No era de molt gran valor la riquesa pictòrica que posseíem en aquesta casa, però

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

108

suficientment bona per a mostrar-la a persones enteses en la matèria. Els quadres i llenços que anem a consignar es trobaven exposats a l’església i convent abans de la revolució marxista. En reintegrar-se la Comunitat no trobarem res, absolutament no res del tresor artístic que teníem en pintura. Hi havia quadres o llenços de bones rúbriques; d’altres tenien per a nosaltres el valor afectiu del sentiment; molts, el d’una amistat fondament sentida. Mes tot es perdé i sols queda en aquestes pàgines un record dolorós de la tragèdia viscuda dels anys transcorreguts fora de l’ambient claustral a que ens reduí la revolució. A la sala de visites: llenç de Sant Josep, d’excel·lent factura i de gran grandària; tríptic representant les noces de Santa Agnés d’Assís, bella composició de grans proporcions del Pare Eugeni Silvestre, pintada en aquest convent. Un Sant llorenç de factura moderna Traductors i transcriptors: Josep Blesa / Lola Ahuir i Cardells València, vint-i-vuit de maig de 2005.

4.9. CONTRACTE DE L’ORGUE DE SANT LLORENÇ. 9, maig, 1743, València Capitulacions per a la fabricació de lórgue de lésglésia de Sant Llorenç a València entre mossén Vicent Cassanya i els organers Martí dÚsurralde i Matíes Salanova. APPV, Protocols de Josep Portillo, núm. 4.491, fols. 87 v.-90 v. “Se pone por esta carta como nosotros Martín de Usurralde, Mathías Salanova, fabricantes de órganos, vesinos de esta ciud. de Valencia, los dos juntos, de mancomún a vez de uno y cada de nos por si y por el todo insolidum renunciavit como expresamte. renunciamos las leyes de duabus reis debendi la authentica presente (...) y el benefisio de la división y execución y demás dexa en esta comunidad y fianza: Dezimos que hemos de renovar y hazer el órgano de la Yglesia Parroquial del Invicto Mártir San Lorenzo de esta ciud. en la forma siguiente. Memoria y capitulación de la renovación del órgano de la Parroquial Yglesia del Glorioso Mártir San Lorenzo de la presente ciudad de Valencia. Primeramente: se ha de hazer un secreto de madera vieja de pino de buena calidad con quareinta y siete canales con la profundidad necesaria para la musica que abaxo se dirá partido a lo moderno con sus tapas y registros, tirantes de madera y todos los árboles de los registros se han de hazer de Lerro. Otrosí: se ha de hazer un teclado de quarenta y siete teclas, las blancas de hueso y las negras rebutidas de olmo con sus tirantes (...). Otrosí: se ha de hazer un fuelle nuevo correspondiente a los que oy en día tiene el órgano que son tres los que se han de desazer y renovarles como si de nuevas se hisieran que hazer el número de quatro y se han de colocar en alto si el sitio diese lugar con su conducto y palancas para el usso de ellas. Música Primeramte.: ha de aprovechar el flautado mayor de dho. órgano añadiéndole dos caños graves por baxo y tres tiples por arriba reconociéndole y reformando de voz en la mejor forma que sea dable. Otrosí: Assimimo ha de aprovechar en el registro de el flautado bioton que oy en día tiene dicho órgano añadiéndole en la misma forma que al flautado mayor los caños que le corresponden.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

109

Otrosí: Se ha de hazer un registro en octava arriba del flautado, todo nuevo, de metal caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro en quinsena todo nuevo de metal, caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro de clarón o toloima que todo es uno de tres caños por tecla de ambas manos se guiasen diez y novena caños ciento cuarta. y una. Otrosí: se ha de hazer un registro de lleno de quatro caños por tecla la guía en ventidozena con sus compuertas y resteraciones según ante caños ciento ochenta y ocho. Otrosí: se ha de hazer un registro de cimbal (...) caños por tecla la guía en veinte seis seria con sus (...) y reyteraciones lo mismo que el lleno de arriba disponiendo las reyteraciones en diferentes términos que el lleno de arriba caños ciento ochenta y ocho. Música moderna Primeramte.: se ha de hazer un registro de nasardo en doce a de ambas manos, todo nuevo de metal, caños cuarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer otro registro de nasardo en quincena de ambas manos, todo nuevo de metal, caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro de nasardo en diezisetana de ambas manos, todo nuevo y de metal caños quarenta y siete. Con la prevención que estos tres registros de nasardos han de llevar movimientos separados de ambas manos. Otrosí: se ha de hazer un registro de corneta macna de siete caños por tecla partido de mano drecha con seereto y conductos aparte colocado en alto para su mayor desaogo, caños ciento sesenta y ocho. Otrosí: se ha de hazer un registro de trompetas reales de ambas manos unisoni al flautado mayor con su secreto aparte colocadas a la parte de adentro y a la testa de el secreto para que con más facilidad se puedan afinar todo de metal caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro de trompeta macna partido de mano drecha colocado en la forma misma que la trompeta real caños veinte y quatro. Otrosí: se ha de hazer un registro de baxo anillo partido de mano yzquierda puesto y colocado (...) del escrito por la parte de (...) forma de artillería, caños veinte y tres. Otrosí: se ha de hazer en registro de clave claro partido de mano drecha puesto y colocado de la misma forma que el bastonzillo, caños veinte y quatro. Otrosí: se advierte que han de aprovechar las ocho contras de madera que tiene dicho órgano reformado de devos haziéndole su secreto nuevo si fuere necesario con sus molinetes y pisantes andas a las teclas que le corresponden caños ocho. Cadireta Primeramte.: se ha de hazer un un segundo secreto para dicha cadireta, con las mismas circunstancias que el secreto principal, y se ha de colocar de baxo del órgano mayor. Otrosí: se ha de hazer un segundo teclado para dicha cadireta y con las mismas circunstancias que el de arriba.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

110

Música Primeramte.: se ha de hazer un registro de flautado violón de ambas manos los diez graves de madera y los restantes trenta y siete de metal, caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro en octava arriba de el violón de ambas manos, todo de metal, caños quarenta y siete. Otrosí: se ha de hazer un registro de corneta eco partido de mano drecha de cinco caños por tecla la guía y el flautado tapado con movimientos aparte caños ciento y veinte. Otrosí: se ha de hazer un registro de violines partido de mano derecha con las mesmas circunstancias que se presisan en los demás órganos, advirtiendo que la corneta de eco y el violín se han de colocar dentro de un taco para que haga eco y contraeco, y con su movimiento al pie para que el tañedor pueda usar de ella con mayor facilidad, caños veinte y quatro. Dicha obra se dará escrita y reconocida por perjuicio de inteligencia y conciencia a satisfacción de el retor, de cuyo cargo y consentimiento se manda fabricar conviniendo en aquellos plazos y tiempo que el retor se sirva de disponer obligándonos de compañía los abaxo firmados, advirtiendo que dicho señor retor o Parroquia tenga obligación e darnos sitio capas para colocar toda la obra expresada en los capítulos antecedentes que dichos factores queden esemptos y libres de pagar ninguna obligación de escrituras, ni autos, que en semejante asumpto que ocasionan assimismo que haya de correr de quenta y corte dho. señor Retor o Parroquia como es a viento de secreto y de fuelles y si acaso se ofreciese algún remiendo en la caxa cosera preciso hazer una ventana (...) para el órgano principal y una puerta para la corneta. Esto se previene por ser cosa de carpintería y no de nuestra perícia y ser preciso. Cuya fábrica la dexaremos perfectamte. concluyda sirviendo para nosotros el órgano viejo, excepto la caxa, dándonos a más de ello quinientas y cinquenta libras, moneda de este reyno en esta forma. Ciento y diez libras en el día de oy, ciento y diez libras en el día y fiesta de San Juan de Junio mil setecientos quarenta y quatro, ciento y diez libras en el día y fiesta de San Juan del año mil setecientos quarenta y cinco, ciento y diez libras en el día y fiesta de San Juan de junio mil setecientos quarenta y seis y ciento y diez libras en el día y fiesta de San Juan de junio de mil setecientos quarenta y siete. Obligándose para ello el Dr. y Pavorde Vicente Casaña, cura actual de dha. Yglesia Parroquial de San Lorenzo. Hallándome presente yo dicho Dr. Vicente Casaña me obligo de satisfacer y pagar de mis efectos proprios dhas. quinientas y cinquenta libras en la referida forma y plazos en atención a la inutilidad de dho. órgano que quasi no se puede tañer, y de fabricarse en la forma referida será más espléndido y decente el culto divino. Por tanto, y cumpliendo lo referido, me obligo de satisfacer y pagar a dhos. Martín de Userralde y Mathías Salanova las expresadas quinientas y cinquenta libras, a saber: las ciento y diez libras de contado y las restantes en los dhos. plazos a razon de ciento y diez libras cada uno, según queda estipulado llanamte. y sin pleyto alguno con las costas de la cobranza, cuya execución difiero en su juramto. y esta escra. y les recievo de otra prueba. Y nosotros, dichos de Userralde y Salanova en conformidad de dha, estipulación otorgamos y confesamos que recibimos de dho. Dotor Vicente Casaña real y efectivamte. las dichas ciento y diez libras en presencia del infrascrito escno. y testigos y en moneda de oro, plata y vellón corriente de que se me pide de fe; e yo la doy de haver pasado a poder de dhos. fabricantes la expresada quantía en dha. España por lo que le otorgamos de dho. primer plazo carta de pago en forma, dexándole libre por razón de él de su obligación y subsistente esta escritura para las restantes quatrocientas y quarenta libras que hemos de cobrar en dhos. plasos. Y ambas partes, cada una por lo que nos toca cumplir, obligamos y (...): Nosotros, dhos. fabricantes, nuestras personas y bienes; e yo. el dho. Dr. Vicente Casaña, mis bienes havidos y por haver. Y damos poder, nosotros los expresados, de Userralde y Salanova a los juezes y justícias de Su Magd. y, en especial, a los de esta dha. ciud. a cuya juriscicción nos sometemos e a nuestros bienes y renunciamos nuestro proprio fuero, jurisdicción y domicilio, y otro que de nuevo ganaremos y la ley si convenerit de juridictione omnum judicum y la última pragmática de las sumiciones y demás leyes e fueros de nuestro

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

111

favor y la general del drecho en forma para que nos apremien como por sentencia pasada en cosa jusgada y por nosotros consentida. E yo dho. Dotor Casaña doy poder a las justícias eclesiásticas de mi fuero para que me apremien como por sentencia pasada en cosa juzgada, por mi consentida y renuncio el capítulo suam deponi o duardus de solutionis de cuyo efecto soy sabidor y las demás leyes de mi favor y la general del drecho en forma, en cuyo testimonio a mi te otorgamos en esta dicha ciud. e Valencia a los nueve días del mes de mayo de mil setecientos quarenta y tres años, siendo testigos Mn. Joseph Molmà y Mn. Juan Buta. Fransa, Pbros. de esta dha. ciud. vecinos. Y los tres otorgantes (...) Yo el escno. doy fe, conosco y lo firmaron. Dr. Vicente Casaña, Rr. i Pavorde Martín de Ussarralde Mathías Salanova Ante mi Joseph Portillo ”

4.10. ANÀLISI PETROGRÀFICA. LA SITUACIÓ DE LA PEDRA DEL BASAMENT I DE LES PORTALADES DE SANT LLORENÇ. VALÈNCIA. Característiques físico-químiques La pedra utilitzada al basament de l’església de sant Llorenç, segons especifica el contracte, és de la pedrera de Godella. Esta és una calcària bioclàstica de textura detrítica amb baix contingut cimentant. La densitat aparent és de 1900 Kp./ m2. Amb una porositat semioberta. La grossària mitjana del gra és de µm i uniforme de reduïda duresa. La presència de metalls com ara calci, ferro, magnesi, potassi, etc. en la composició que junt a l’acció de l’elevada humitat relativa (Hr), i l’existència de gasos procedent de la combustió de productes orgànics derivats del petroli (CO, CO2, etc.) que dóna lloc a sulfats càlcic bihidratat (algeps), sulfats magnèsic heptahidratat (epsomita), i de vegades en perdre aigua amb sols sis molècules associades (hexàhidrita) i diversos nitrats i clorurs. La succió capil·lar és molt ràpida i quasilineal en la relació de gr./ cm2 a l’arrel quadrada del temps. Això hom pot resumir-se en que el material té la característica que l’intercanvi d‘humitat és molt ràpid. I que tots els processos físico-químics derivats de la presència d’aigua en els intersticis del material es veuen sotmesos a cicles continus, que depenen no sols de la pluja per penetració sinó, també, de l’ascensió per capil·laritat del subsòl i a més a més de la condensació i evaporació, ja que HR és molt alta a València el que hom assolisca el punt de rosada, bàsicament de matinada i al capvespre. Classes de deteriorament Les sals solubles, quan l’evaporació és mes lenta que el flux d’eixida superficial, es diposita fora de l car externa del material, buscant les vies més ràpides d’evacuació om són les discontinuïtats trobades a les pàtines de protecció, apareixent en forma d’eflorescències pulvurulentes blanques, que en repetir-se creen subeflorecències i criptoeflorescències que acaben fent esclatar i badar el material cap enfora de la superfície externa desprenent-se bocins mé o menys grans entre dit fragment i el gruix del material interposant-se carbonat càlcic i remobilitzat i l’epsomita. Les variacions volumètriques del material segons els continguts en aigua molecular, la pressió intersticial d’esta i els processos de dissolució interna ,afavoreixen la pèrdua de cohesió entre els grans, que és més palesa en aquelles masses de pedra que per estar treballada presenta més superfície per a igualar el volum encerclat, situació que afecta les capes externes. Quan

ESTUDI D’ARQUITECTURA

Josep Blesa

112

eixes alteracions s’estenen a zones més profundes, hom produeix no la disgregació superficial sinó la fissuració més o menys interna de la massa pètria amb despreniments de crostes o fragments majors, que poden donar l’aparició de tensions internes, unes vegades produïdes per les expansions volumètriques dels components alterables per la humitat, i d’altes, produïdes pels esforços derivats de les deformacions de la pedra a causa dels propis pesos i tensions externes introduïdes per vàries vies. DETERIORAMENTS PER AEROSOLS ORGÀNICS. EL PROCÉS DE SULFATACIÓ DE LA CALCITA. La presència en l’atmosfera d’anhídrid sulfurós, procedent de l’oxidació dels combustibles fòssils (carbó mineral, derivats del petroli, etc.) sorgeix de la reacció S+O2 = SO2 , gas que passa a l’atmosfera i és poc actiu, però sota l’acció dels raigs ultraviolats es transforma en anhídrid sulfúric: 2 (SO2 )+ O2 = SO3 a la velocitat de 0’1 a 0’2 % a l’hora, en humitats relatives baixes; sempre que la humitat de l’aire creix de forma exponencial, especialment sota la presència de catalitzadors, com ara CO2 , NH3 , Fe2O3, etc. L’anhídrid sulfúric es combina ràpidament amb l’aigua de l’aire o l’exis6ència d’alvèols, intersticis i porus de la pedra, donanthi lloc a àcid sulfúric (vidriol), de gran capacitat reactiva: SO3+HO2 = SO4H2 S’han fet assaigs on s’ha mesurat i comprovat que la concentració de SO4H2 en l’atmosfera en correspondència amb el contingut de SO2 en què s’ha observat que segueix una llei lineal, per a valors constants d’humitat relativa, Hr , i que creix ràpidament a mesura que s’acosta a la temperatura de rosada. L’equació empírica que lliga la concentració, C, de SO2 i la concentració de SO4H2 a la mateixa atmosfera, amidades ambdues en µgr. /m3, ve donada per A=

C 22- 35000 (1/ Hr – 0.0886)2

L’acció de l’àcid sulfúric sobre el carbonat càlcic de la calcita és coneguda: SO4H2+CO3 Ca = SO4 Ca + CO2 + H2 O. Que ja genera una primera expansió per tenir un volum major que el del carbonat inicial. Però el sulfat càlcic pot absorbir aigua transformant-se de seguida en algeps: SO4 Ca+2· H2 O = SO4H2 · 2 H2 O Que influeix en el material de diverses maneres: produeix efectes expansius que hi introdueixen importants tensions internes que disgreguen la calcària, tant per caiguda de consistència de l’algeps hidratat en relació al carbonat inicial com per les tensions generades per l’expansió; altera les textures; augmenta la capacitat de retenció d’aigua, per ser un material higroscòpic que quan capta tota l’aigua precipita com a sal insoluble, augmentant encara més el seu volum; etc. Més nociva és la sal d’Epsom, adés esmentada en la fórmula SO4 Mg ·7 H2 O, l’existència de la qual es produeix bé perquè és un compost de la mateixa roca present com a sulfat de magnesi, bé perquè és generada com a sal de neoformació d’un procés anàleg al de l’algeps descrit anteriorment, a partir del carbonat de magnesi present a les calcàries dolomítiques. A més dels processos de dilatació cúbica que produeixen les expansions internes de les sals de neoformació i subsegüents hidratacions cal recordar-hi les reaccions més significatives que es produeixen en la calcita quan hi ha present un sulfat alcalí, sòdic o potàssic, o àdhuc del tipus dels descrits anteriorment: 1r) El carbonat càlcic insoluble és atacat per l’anhídrid carbònic i pel vapor d’aigua de l’atmosfera, transformant-lo en bicarbonat soluble: CO3 Ca + CO2 + H2O = (CO3 H)2 Ca 2n) La presència de sulfat alcalí produeix, per exemple, bicarbonat i guix anhidre: (CO3H) Ca + SO4 X = 2·CO3HX + SO4 Ca

ESTUDI D’ARQUITECTURA

113

Josep Blesa

3r) El bicarbonat alcalí es transforma en carbonat amb despreniment d’aigua i anhídrid carbònic: 2·CO3HX = CO3X + H2O+ CO2 Mentre que el sulfat càlcic condueix, de mode semblant al descrit, vers la formació de guix. 4t) El carbonat alcalí per acció del SO2 de l’atmosfera contaminada, o per la presència de sulfobacteris, es converteix novament en sulfat, sota l’acció catalitzadora dels òxids de nitrogen: CO3X + SO2 + O2 /2 = SO4 X + CO2 En arribar a aquest punt es reinicia el cicle després d’haver-se destruït part de la calcita.

4.11. BIBLIOGRAFIA I FONTS. 4.11.1 BIBLIOGRAFIA. AA.DD.

Diario de Valencia, 10-18/VIII/1797.

AA.DD.

Història de l´Art Valencià, vol. II, València 1987.

AA.DD.

Historia de Valencia, València 1999.

AA.DD.

Franciscanisme al País Valencià, Saó (Monogràfics 22), València (gener 1995)

ARCINIEGA GARCÍA, Luis El monasterio de San Miguel de los Reyes, vol. I, València, 2001. ARCINIEGA GARCÍA, Luis

El palau dels Borja a València, València 2003.

AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamí (OFM). S. Antonio en S. Lorenzo (Valencia), València 1995. AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamí (OFM)-PRADO BAJO, Eloy de (OFM). Company Alfonso “Arquitecto”, València 2002. BARRACHINA LAPIEDRA, José (OFM) del Monte, Sagunt 2003. BELTRAN, A. M.

Fray Maseo

`Sant Espirit´. Real Monasterio de Santo Espíritu

Valencia, Barcelona 1965.

BÉRCHEZ, Joaquín Gilabert, València 1987.

Los comienzos de la arquitectura académica en Valencia: Antonio

BÉRCHEZ, Joaquín-JARQUE, Francesc CABANES PECOURT, María D.

Arquitectura barroca valenciana, València 1993.

Los monasterios valencianos, tom I, València 1974.

CORELL VICENT, Josep

Inscripcions romanes de Valentia i el seu territori, València 1997.

CRUÏLLES, Marqués de 1979.

Guía urbana de Valencia antigua y moderna (ed facsímil), València

ESCAPLÉS DE GUILLÓ, Pasqual Resumen historial de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia (ed. facsímil), València 1979. FERRER ORTS, Albert “Un temple singular a l´Horta Nord: l´església de l´Assumpció de Nostra Senyora (Foios)”, La Roda del Temps, 11, 2002.

ESTUDI D’ARQUITECTURA

114

Josep Blesa

FERRER ORTS, Albert L´esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710) i la seua presència en l´arquitectura religiosa de Xirivella, Xirivella, 2003. FOLCH, Mariano; SACRISTÁN i MATEU i LLOPIS, Felipe campanas de todos los campanarios de Valencia, 1969 GARÍN ORTÍZ DE TARANCO, Felipe (dir.) València 1983.

Nota de los nombres de las

Catálogo monumental de la ciudad de Valencia,

GARULO, José

Manual de forasteros en Valencia, València 1841.

GARULO, José

Valencia en la mano, València 1852.

GIL SAURA, Yolanda

Arquitectura Barroca en Castellón, Castelló 2004.

GUALDA, Fra Francisco Memoria de los sucesos particulares de Valencia, y su Reino en los años mil seiscientos quarenta y siete, y quarenta y ocho, tiempo de peste (ed. facsímil), València 1979. IGUAL ÚBEDA, Antonio València 1953. JUAN VIDAL, Francisco 2000. LLOMBART, Constantí

Leonardo Julio Capuz (escultor valenciano del siglo XVIII), Los campanarios de José Mínguez (Valencia 1700-1750), València Valencia antigua y moderna, València 1887.

LLOP i BAYO, Francesc I MARTÍN, Xavier Metodologia dels inventaris de campanes, 1998 [LLOP I BAYO, Francesc Fitxa d´inventari: Sant Llorenç de València (28-12-1969) i MARTÍN NOGUERA, F. Xavier Fitxa d´inventari: Sant Llorenç de València (4-7-2000)]. LÓPEZ AZORÍN, María José “El testamento de Juan Pérez Castiel y otras noticias biográficas”, Archivo de Arte Valenciano, LXXIV, València 1993. Juan Pérez Castiel. Noticias sobre su vida y su obra. Inèdit,

LÓPEZ AZORÍN, María José 1994.

LÓPEZ AZORÍN, María José “Leonardo Julio Capuz, arquitecto-escultor responsable de la fachada-retablo del Carmen de Valencia (1697-1726)”, Archivo de Arte Valenciano, LXXVII, 1996. MADOZ, Pascual Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y València (ed. facsímil), Tom II, València 1987. MARTÍNEZ ALOY, Josep tom I, Barcelona (s.a.).

Geografía General del reino de Valencia. Provincia de Valencia,

MORA BERENGUER, F. 1954.

“Campanarios de Valencia”, Archivo de Arte Valenciano, XXV,

ORELLANA, Marc Antoni d’ València 1887.

Tratado histórico-apologético de las mugeres emparedadas,

ORELLANA, Marc Antoni d’ 1985) i Tom III (València 1987).

Valencia antigua y moderna (ed. facsímil), tom II (València

ORTIZ, J.

“Memoria histórica de la parroquia del invicto mártir San Lorenzo de Valencia”,

ESTUDI D’ARQUITECTURA

115

Josep Blesa

Diario de Valencia, 10-19 d´agost de 1797. Torres y campanarios valencianos, Tom I, València 1979.

PASCUAL GIMENO, Salvador PINGARRÓN SECO, Fernando Valencia, València 1998.

Arquitectura religiosa del siglo XVII en la ciudad de

ROSSELLÓ, Vicenç M. i ESTEBAN CHAPAPRÍA, Julià de València, València 1999. SANCHIS GUARNER, Manuel SANCHIS SIVERA, Josep 1921. SETTIER, José María TEIXIDOR, Fra Josep

La façana septentrional de la ciutat

La ciutat de València, València 1989. La Diócesis Valentina. Nuevos estudios históricos, València

Guía del viajero en Valencia, València 1866 Antigüedades de Valencia (ed. facsímil), tom I, València 1985.

VILANOVA I PIZCUETA, F.

Guía artística de Valencia, València 1905.

4.11.2 FONTS. ARXIU DE PROTOCOLS DEL PATRIARCA DE VALÈNCIA (APPV) *Protocols de Cosme Puig 17.542 (Obres en una casa propera al fossar de Sant Llorenç, València, 1656). *Protocols de Joan Simian 1.908 (Capítols per a la construcció de lésglésia de Sant Llorenç, València, 1682). *Protocols de Josep Portillo 4.491 (Capítols per a la construcció de la torre de lésglésia de Sant Llorenç, València, 1743) ARXIU DE LA REIAL ACADEMIA DE BB. AA. DE SANT CARLES DE VALÈNCIA (ARABASCV) Acta de 4 de març de 1770 ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA (ARV) Protocols de Josep Fuentes 959 (Reforma de la capella de Sant Crispí i Sant Cripinià de lésglésia de Sant Llorenç, València, 1682) ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE VALÈNCIA (AHMV) Secció: Foment/Policia Urbana (Projecte de Javier Goerlich i llicència dóbres per a la reforma de la façana de lésglésia de Sant Llorenç que dóna a la plaça homònima, València, 1916) ARXIU DEL CONVENT DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA (ACSLV) Secció: Manuscrits (LLORENS MOLTÓ, Francisco (OFM), Crónica del Convento de San Lorenzo (años 1909-1940). Primera Parte; del mateix autor Crónica del Convento de San Lorenzo (años 1940-1942). Segunda Parte). (ANÒNIM, Datos para la Crónica del Convento-Residencia de S. Lorenzo Mr. Valencia (ca.1933)). BIBLIOTECA MUNICIPAL DE VALÈNCIA (BMV) *Secció :Manuscrits ( SUCÍAS APARICIO, Pedro Justificantes a la historia de Valencia, Tom I, Part I, ca. 1911).

5. PLÀNOLS