Centre Excursionista de Balaguer
Núm. 15 2016
Centre Excursionista de Balaguer
www.radiobalaguer.cat
Núm. 15
Sumari 3 La muntanya a la literatura. Dersú Uzalà.
4 L’Aüt o
Tossal de la Sentella.
hay camino...
12 13 14 15
6789
Santa Maria de les Franqueses
5 Caminante no
10 11
Entrevista a Lluís Garrofé
16 17 18 19
Sortides del centre.
Edita: Centre Excursionista de Balaguer Equip Redacció: Emma Solé, Jaume Casals i Ricard Puertas. Col·laboradors: Joan Molins, Francesc Antillach, Iolanda Darbra, Arboló Monell, Josep Romeu i Francesc Guillaumet. Correcció: Marta Giménez i Mata. Disseny i maquetació: Miquel Àngel Sumalla. Imprimeix: La impremta - Joan Burguet. Dipòsit Legal: L-603-2009 Foto de portada: Fòssil del Paleozoic (Illa Anticosti - Canadà). Mides: 16x 8cm.
La pedra seca. Com a element del paisatge garriguenc.
20 San Juan de la Peña.
La muntanya a la literatura
Dersú Uzalà abundaven vimeteres iverns. En una ocasió vaig atuar-me absolutament perplex davant d’un arbre que, literalment, creixia al damunt d’una roca pelada. Semblava que no estava esquerdada, però l’arbre creixia ferm: les arrels havien embolicat la roca per totes bandes i s’havien fet fortes a terra.
Al nostre voltant hi havia crestes i penyes meravelloses, amb formes que semblaven humanes, com si algú les hi hagués posat per guardar aquell indret. Altres roques s’assemblaven a alguns animals, a ocells o simplement semblaven llargues columnates. Les penyes que penjaven sobre la vall, guarnides amb garlandes de plantes enfiladisses que ja tenien els colors de tardor semblaven pòrtics de catedrals i castells en ruïnes. La gran part de les muntanyes de Tiutikhé són formacions granítiques, porfíriques i calcàries. El bosc hi és extraordinàriament veritat: a la vora del mar hi creixen principalment roures i bedolls negres. A la meitat freixes, erables, oms i surers de l’Amur; més aprop de les muntanyes hi havia avets i, a prop del riu, hi
A principis del segle XX, l’explorador rus Vladímir Arséniev és enviat a la regió del riu Ussuri amb el propòsit de fer un seguit de treballs cartogràfics. Allà fa amistat amb un caçador de la taigà anomenant Dersú Uzalà, que viu tot sol al bosc. D’aquelles expedicions en sortiren les narracions Dersú Uzalà i Pel país de l’Ussuri. Dersú Uzalà és un cant a l’amistat, al respecte, a la natura, a la vida. L’aproximació que es fa a una determinada manera d’entendre el món i a la relació de l’home amb la natura sorprèn per la seva evidència i claredat. Vladímir Klàvdievitx Arséniev (1872-1930) prengué part en dotze grans expedicions científiques entre 1902 i 1930 a la part més oriental de Sibèria.
Explorador rus (1872-1930)
C
om més avançàvem, més interessant era la vall. A cada gir se’ns obrien noves vistes. Els pintors trobarien aquí material inacabable per a les seves obres. Alguns paisatges eren tan bonics, que ni tan sols els cosacs podrien apartar-ne els ulls i els observaven bocabadats.
VLADIMIR ARSENIEV
Pel país de l’Ussuri.
3
L’Aüt
o Tossal de la Sentella (2.532 m, l’Alta Ribagorça)
A
vui ens endinsarem per un esplèndid paratge, una vall i uns cims solitaris, poc coneguts, a l’ombra de grans cims i valls molt més visitades al cap de l’any; parlem de la vall de la Muntanyeta o Montanyeta amb parla pirinenca, a la perifèria del Parc d’Aigüestortes i dins la Vall de Boí. Podríem posar-hi moltes i esplèndides definicions d’aquest magnífic indret, però crec que la definició que en fa un gran pirineista és senzillament sublim: «Cims ignorats, massa lluny per fer-hi un passeig, massa baixos per a col·leccionistes, però força interessants fora de temporada per aconseguir-hi una mica de llibertat» (Philippe Queinnec). La petita vall i els seus petits però grans cims ens faran gaudir d’una bona jornada de muntanya amb una panoràmica extensa, grandíssima del sector. També vull dir que, per als mes experts, es pot realitzar una magnífica circular a les vuit cotes que circumden la vall, però el tram més feixuc –tècnic– es troba entre el primer i segon cim –L’Aüt, Pic d’Erill– on uns aeris passatges (PD+) ens demanaran molta atenció i un cert nivell amb crestes (II+). Amb tot, avui només parlarem d’un cim, L’Aüt, cim piramidal, molt visible per exemple des de les poblacions de Boí o mes esplèndidament des de Taüll, des d’on gaudirem d’una molt bona ascensió –1.100 m–, a més d’un panoràmic vol d’ocell sobre la Vall de Boí, el seu entorn de grans cims, propers i llunyans, com per exemple la Punta Senyalada, Besiberri S., Punta Alta, Pala Alta de Sarradé,
Subenuix, Pic Gran del Pessó, Pica de Cerví, Turbó, Tozal de Guara o, fins i tot, el nostre estimat Montsec. ITINERARI. L’activitat té el seu inici a l’embotelladora d’aigua de Caldes de Boí (1.410 m) un xic abans del balneari, on podrem estacionar el vehicle. Estem a la tardor, els boscos es vesteixen amb les seves millors gales; colors ocres, vermells, grocs es barregen entre el verd del bosc. Reculem una mica, on un cartell indicador –Montanyeta– ens endinsa a creuar el riu Noguera de Tort per un pont de fusta. La senda és ben definida, penetrem en l’espessor del bosc; primerament avancem conjuntament amb l’itinerari “Camins d’aigua”. Aviat creuem el barranc de la Montanyeta, on al cap de poc un nou cartell ens indica un pendent amunt, a la dreta; deixem el turístic camí de l’aigua, s’han acabat les contemplacions, el camí es torna força costerut i amb ziga-zagues ens remunta pendent i barranc amunt, envoltats de fajos i avets. Un replà herbat (1.785 m) amb vistes (W) del cim Clot d’Espós –el cim més alt de la vall– sembla voler tenir una mica de pietat de nosaltres; ens deixa que recuperem les accelerades pulsacions del nostre cor. El camí baixa novament a creuar el barranc de la Montanyeta, on ara ens condueix remuntant prats d’alta muntanya. Al poc ja veiem una bonica cabana i ben restaurada –particular i tancada–; ens trobem dins la vall de la Muntanyeta, a Pletiu dels Coms, on les vaques són arreu (1.860 m, 1.30 h). Ara hem
Josep Pérez i Tomàs (Bep)
de girar a l’esquerra (S) per baixar al barranc novament i remuntar-nos a una nova coma, la Coma de Comaminyana. La referència és un gran clar al bosc en forma de barranc –Malls d’Estallobago– on un camí amb ziga-zagues ens endinsa sobre el fort pendent; enrere deixem els últims pins, davant una llarga i ampla vall: se’ns mostra l’Aüt per primer cop. Planegem sobre la resseca herba de la penjada vall de Comaminyana, algunes fites ens ajuden a seguir el camí, si més no l’objectiu és clar: arribar a la dreta –la nostra esquerra– del cim, Coll de l’Amurriador (2.278 m). Un cop al coll –sembla un balcó sobre les valls de Boí i de Sant Nicolau– gaudim de vistes esplèndides, però ens queda l’última i costeruda pujada final al cim, sembla a prop però es fa pregar: res és fàcil, tot té un preu, però la dolçor del cim s’ho val. Pic de Comaminyana i Tuc del Mont tanquen la seva penjada coma per aquesta banda; l’esforç final sempre comporta la seva recompensa: L’Aüt o Tossal de la Sentella (2.532 m, 3.00 h). Cim amb una vertiginosa caiguda –1.200 m– sobre la població d’Erill la Vall, on les privilegiades perspectives que ens regala l’humil cota de l’Aüt –és el cim més baix de la vall– malgrat tot són d’una gran magnitud, simplement espectacular! Ara és moment de gaudir del que he comentat al pròleg: una bona estona, cercant cims amb ulls d’ocell sobre les magnífiques valls que ens envolten. Quan el temps ens faci pensar en la tornada, tornarem a desfer allò conegut. Salut.
Caminante no hay camino...
Reflexions d’un no-excursionista per la Vall Fosca. Francesc Guillaumet La Vall Fosca, 15 de juliol del 2016
E
l rellotge marca les nou i tothom ja és a punt per pujar al telefèric. Quan s’arriba a l’Estany Gento, després dels poc més de deu minuts de trajecte que permeten contemplar una perspectiva immillorable de la Vall Fosca, la majoria enfila el camí de l’esquerra que mena a l’Estany Tort.
que apareix durant el camí. D’aigua fosca en un escenari auster i bell, l’Estany Tort compensa el viatge i el fet d’aixecar-se ben d’hora. Tant és així que decidim seguir amunt per arribar al refugi i l’Estany Colomina. Ara el camí ja no sembla tan
És empedrat i costa de pujar. De fet, per algú que –com és el meu cas – no practica habitualment l’excursionisme, no té gaire sentit aquell ascens. La mirada se centra als peus (bàsicament per evitar ensopegar amb alguna pedra) i al quart d’hora de caminar fem lloc perquè passin uns excursionistes que ja baixen dels llacs. –Falta molt? –pregunto esperançat... I em contesten que de seguida serem a dalt.
Això lliga amb el que em va dir una vegada un pastor de Llessui, que m’assegurava que des de la Vall Fosca es pot passar cap a la vall d’Àssua i continuar per les muntanyes del Pallars Sobirà fins a la Val d’Aran. El rellotge va corrent i és el moment d’entrar al refugi. A dins preparen el dinar i demanem una beguda després de calçarnos els esclops que hi ha a l’entrada i que són condició sine qua non per estar dins.
Aquest de seguida se’m fa llarg perquè continuen pujant amb els peus damunt de la pedra i ni rastre dels llacs. Suposo que és la pregunta habitual que es deu fer tothom –que com jo– no practica el senderisme de manera habitual.
Amb la meva companya optem per asseure’ns al mirador de la part posterior del refugi per veure la immensitat de la Vall Fosca.
El matí va deixant pas cap al migdia i des del camí empedrat (per al meu gust, massa) se sent algú que des de dalt crida –Ja hi som! Aquesta frase m’estimula i accelero el pas. Si el llac ja és a prop (penso) també s’atansa més el final de l’excursió. I, dit i fet, al cap de cinc minuts escassos fem la darrera grimpada i veiem els raïls del carrilet que servia als operaris de la Canadenca per construir la interconnexió dels més de 27 llacs d’alta muntanya que tributen les seves aigües a la central reversible de Sallente, mentre que (de nit) es torna a bombejar l’aigua cap a l’Estany Gento. L’escepticisme de la primera part del viatge es va girant com un mitjó a mesura que ja es veu l’Estany Tort, el primer llac
Vila, autor de la primera divisió comarcal de Catalunya pels volts dels anys 30, que deia que per saber geografia només cal pujar muntanyes (quanta raó tenia). Des d’aquí es pot accedir al Parc Nacional d’Aigüestortes i caminar, també, fins a la vall d’Àssua, un lloc de bella silueta on la pastura de la xisqueta és la seva principal activitat econòmica.
agrest (tot i que ho continua essent) i l’ascens es fa molt més suportable. Anem pujant, a poc a poc però sense descans, fins que es divisa el refugi. Per a qui no està acostumat a caminar, la sola vista d’aquest antic edifici cedit per la companyia elèctrica a la Federació Excursionista de Catalunya és un regal per a la vista. Després d’arribar a l’Estany Colomina es fa bona aquella màxima del geògraf Pau
És mig juliol i a Balaguer freguen els 36 graus però aquí hi fa fred. L’aire és gelat i es contempla la veritable dimensió de l’alta muntanya. És ben cert que aquí els problemes es fan petits perquè, vist des de dalt, tot cobra una altra dimensió. Potser pel silenci o potser per la nitidesa del paisatge. Tant se val. Però és ben bé veritat que pujar als llacs val la pena. Arribats en aquest punt del trajecte també és el moment de fer anàlisi. El premi de la caminada són els estanys i la immensitat del paisatge. Fins i tot per a qui no hi està acostumat, com és el meu cas, a fer via per la muntanya. I és ben cert que com deia Machado: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar». 5
Santa Maria de les Franqueses Josep Bertran
A
igües avall de Balaguer al marge dret del riu Segre, al bell mig de l´horta, s´aixeca el monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses.
Els comtes d´Urgell van establir comunitats religioses per desenvolupar un tasca colonitzadora i repobladora de les terres darrerament conquerides a l´Islam, alhora que fomentar la cultura i la formació religiosa dels naturals del país, fruit de la nova espiritualitat reformada de la segona meitat del segle XII. La comunitat cistercenca esdevé un focus de pregària (ora) i de treball (labora), una mostra de cultura i d´explotació agrària. El cenobi es consagra el 15 de maig de 1186, quan la comtessa Dolça d´Urgell, vídua d´Ermengol VII, rep del seu fill el comte Ermengol VIII unes terres a l´horta de Balaguer per edificar-hi un monestir i dotar-lo amb 1.000 sous anuals durant deu anys per assegurar l´existència material del lloc i de les monges. La comtessa va lliurar-lo a l´orde del Cister, seguint la regla de Sant Benet i el va posar sota l´advocació de la Mare de Déu. La comtessa Dolça resideix llargues temporades al monestir conjuntament amb dames de la noblesa; esdevé doncs una mena de cort aulica . En els primers anys de vida el cenobi coneix un fort creixement a partir de donacions vescomtals i comtals, els dots de dames nobiliàries i les deixes testamentàries, afegit a les adquisicions de terres i altres béns (salines, molins, locals urbans). El cenobi va anar acumulant un patrimoni que li va permetre consolidar6
se i desenvolupar-se, així com obtenir la protecció papal, reial i comtal. L´empenta de les Franqueses continuà fins als primers anys del segle XIII. Tot i realitzar compres de terres i molins amb llurs aigües i séquies, experimentà una crisi, amb la infeudació de tots els béns mobles i immobles, que frenà el normal desenvolupament de la seva activitat. El cenobi de les Franqueses va tenir terres i altres possessions en els llocs més fèrtils de la comarca de la Noguera, a les ribes dels rius Segre, Sió i Farfanya. A partir de la segona meitat del segle XIII, la informació que és té del monestir és escassa; si bé se’ns mostra un centre religiós cada cop més decadent i se’n desconeixen les causes concretes de la davallada. Potser foren les dificultats per rebre delmes i censos d´un patrimoni dispers i desigual, l´arribada dels ordes mendicants arrelats a les ciutats o les humitats del lloc. Al segle XIV comença la plena decadència: les donacions disminueixen dràsticament, així com les rendes i el nombre de religioses, tot afegint-hi una crisi conjuntural i estructural generalitzada (pestes, guerres, fams). L´any 1452 l´abat de Santes Creus, Guillem Blanc, visita el monestir de Vallverd –a Tragó de Noguera– i decideix, amb l´autorització del cap de la comunitat cistercenca, unir-lo a Santa Maria de les Franqueses. Amb penes i treballs resisteixen fins a l´any 1470, en què
el papa Sixte IV expedeix la butlla de supressió; lliura totes les rendes de les Franqueses a l´abat de Poblet, en qualitat de priorat masculí. L´abat de Poblet disposa que dos monjos s´hi estableixin per ocupar-se de la casa, de les terres i celebrar missa. A mig segle XVII Dídac de Monfar informa de l´estat ruïnós del conjunt monàstic, que ho ratifica un segle més tard Francisco de Zamora. L´any 1700, per sanejar l´economia pobletana, l´abat de Poblet ven les propietats, el temple i el convent en ruïnes al particular balaguerí Francesc de Portolà. A partir d´aquell moment el temple es converteix en quadra, habitatge i magatzem. Als anys vint i principi del anys trenta es redescobreix el monestir de les Franqueses: es fan sortides a càrrec del Centre Excursionista de Balaguer (publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Balaguer, 30 de juny de 1930, pp. 31-32); es realitza un exhaustiu monogràfic annex publicat a la revista Pla i Muntanya (gener de 1926), signat per Linus, pseudònim del Pare Sanahuja; i l´elegia a les Franqueses del prevere A. Vives Mir publicat a la revista Acció (novembre de 1935). L´any 1984, mitjançant el decret 384/1984 amb data de 17 de desembre, Santa Maria de les Franqueses és declarat Bé Cultural d´Interès Nacional (BCIN). A les darreries del segon mil·lenni es crea
“experimentà una crisi, amb la infeudació de tots els béns mobles i immobles, que frenà el normal desenvolupament de la seva activitat.” l´Associació d´Amics de Santa Maria de les Franqueses amb l´objectiu de donar a conèixer el monestir –anualment s´institueix l´Aplec cada segon diumenge de maig– i de conscienciar les administracions perquè actuïn en la preservació, recuperació i restauració de l´edifici romànic –restauració de la teulada. L´any 2003 la fundació Identirama S.A. procedeix a la compra de l´edifici monàstic i de les finques adjacents amb la finalitat d´endegar la restauració i con-
solidació del conjunt monacal i estances annexes, de dissenyar una àrea didàctica amb un conjunt diversificat d´àmbits, adreçada als infants i joves i més grans que engloba diversos espais estructurals (bosc de ribera –la bultra balaguerina–, passeig de la poesia, camí de la història, la sardana). Des de l´any 2003 s´han dut a terme actuacions i intervencions diverses: restauració de la coberta i de la façana, drenatge perimetral, enderroc de les construccions postisses, excavacions arqueològiques del claustre i estances annexes, reposició de les portalades, excavació del forn, recuperació de la bultra, instal·lació elèctrica, adequació de l´edifici annex, enllosat del sòl. L´any 2014 la Fundació Identirama transmet la propietat de Santa Maria de les Franqueses a l´Ajuntament de Balaguer. En l´actualitat s´està arranjant el camí que conduirà directament de Balaguer al cenobi cistercenc a través del bosc de ribera –bultra–; sense descuidar el manteniment del centre d´acollida i la divulgació didàctica dels continguts dels diferents parcs temàtics (el bosc de ribera –bultra–, el camí de la poesia, l´espai de la sardana, el camí de la història), tot prioritzant les visites d´escolars i joves – amb les repoblacions arbòries–, la inclusió en la ruta del Cister i els usos litúrgics – celebracions– i culturals –Juliol de música i poesia, actuacions musicals i simfòniques, representacions teatrals, recreacions medievals. L´església és l´únic edifici que resta
7
http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm
“Al segle XIV comença la plena decadència: les donacions disminueixen dràsticament, així com les rendes i el nombre de religioses,” 8
dempeus de tot el conjunt monàstic, malgrat que hi ha evidències d´altres estances que formen el conjunt cenobític, descobertes arran de les excavacions arqueològiques, sobretot el claustre i les canalitzacions del mateix, si bé hi ha dependències que en desconeixem la distribució i la finalitat concreta. L´església de les Franqueses fou començada a construir els darrers anys del segle XII –es correspon al romànic tardà – i s´hi continuaren afegint estructures durant el segle XIII i part del segle XIV; el curs lent de les obres el trobem representat en l´evolució de la coberta, de volta de canó al creuer a apuntada en la nau –protogòtica–, i en les obertures i motllures (rosassa, finestra gòtica). L’església és de planta de creu llatina amb volta de canó, apuntada a la nau i semicircular al creuer. La capçalera és formada
per un absis semicircular i il·luminada per tres finestres de doble esqueixada. En el transsepte s’obren dues absidioles que no es manifesten a l’exterior. L’edifici té tres portes, una rosassa imponent i un finestral gòtic a la façana.de les portalades, excavació del forn, recuperació de la bultra, instal·lació elèctrica, adequació de l´edifici annex, enllosat del sòl. L´any 2014 la Fundació Identirama transmet la propietat de Santa Maria de les
Orde del Cister. L’origen d’aquest orde monàstic cal cercar-lo a la regió francesa de la Borgonya i en la personalitat de Robert de Molesme, que l’any 1075 va fundar el monestir d’aquest nom on s’hi va aplegar una comunitat amb la voluntat de recuperar l’esperit de pobresa de la Regla de Sant Benet, iniciativa paral·lela a d’altres que en aquella època també s’engegaven en altres llocs, com ara la que va donar origen als cartoixans o l’orde de Grandmont. Paradoxalment, l’èxit del nou monestir el va convertir en un centre poderós i ric; per aquest motiu, l’any 1098, el mateix Robert al cap de vint-i-un monjos es va retirar al lloc aïllat de Cîteaux (Cister), entre els integrants d’aquella comunitat hi havia personalitats com Alberic i Esteve Harding, segon i tercer abats de Cîteaux, després de Robert, que fou el primer i que va deixar Cîteaux per tornar a Molesmes. Aquests abats foren els responsables de la estabilització i creixement del nou orde, sobretot Esteve (abat
entre el 1109 i 1133) autor de la Carta Caritatis, considerada la norma fonamental dels cistercencs juntament amb l’Exordium Parvum. Una butlla del papa Pasqual II, de l’any 1100, posava Cîteaux sota la protecció de la Santa Seu. L’any 1112 Bernat de Claravall ingressà a la comunitat de Cîteaux on va treballar en l’expansió de l’orde amb la fundació d’altres establiments, ell mateix va fundar el monestir Claravall el 1115 i va esdevenir el seu primer abat, càrrec que mantindria fins la seva mort el 1153 esdevenint una de les personalitats més importants de l’orde. El sistema organitzatiu i d’expansió dels cistercencs es basava en la creació de monestirs a partir de la casa “mare”, la qual tenia dret de visita sobre les seves fundacions. Una altra característica de l’orde és la celebració dels Capítols Generals a Cîteaux, casa que era jurídicament independent de la organització episcopal de l’Església. Les primeres fundacions de Cîteaux, a partir de les quals s’organitzà l’expansió del Cister, foren La Ferté
(Saona i Loira, 1113), Pontigny (Yonne, 1114), Claravall (Aube, 1115) i Morimond (Alt Marne, 1115). Des de 1113 hom coneix l’existència de monges cistercenques i el primer monestir femení fou el de Tart (Costa d’Or). El Cister es va estendre amb molta rapidesa i a la mort de Bernat de Claravall (1153) les fundacions cistercenques superaven les 350 cases distribuïdes per tot Europa. En èpoques més recents els cistercencs, com els altres ordes, van passar per períodes de decadència per diferents causes, des d’episodis de pesta, el relaxament de costums, crisis polítiques, entrada dels abats comendataris, etc. L’organització de l’orde es va haver d’adaptar i les abadies es van anar deslligant de Cîteaux i organitzant-se en congregacions, com ara la de Castella o la de la Corona d’Aragó, les més properes. Si considerem el Cister com a resultat d’una reforma dels benedictins, també els cistercencs van donar pas a una escissió a la segona meitat del segle XVII amb el resultat de l’orde Cistercenc de l’Estricta Observança, més conegut com La Trapa, o trapencs. http://www.monestirs.cat/monst/cister.htm
Franqueses a l´Ajuntament de Balaguer. En l´actualitat s´està arranjant el camí que conduirà directament de Balaguer al cenobi cistercenc a través del bosc de ribera –bultra–; sense descuidar el manteniment del centre d´acollida i la divulgació didàctica dels continguts dels diferents parcs temàtics (el bosc de ribera –bultra–, el camí de la poesia, l´espai de la sardana, el camí de la història), tot prioritzant les visites d´escolars i joves –amb les repoblacions arbòries–, la inclusió en la ruta del Cister i els usos litúrgics –celebracions– i culturals –Juliol de música i poesia, actuacions musicals i
simfòniques, representacions teatrals, recreacions medievals. L´església és l´únic edifici que resta dempeus de tot el conjunt monàstic, malgrat que hi ha evidències d´altres estances que formen el conjunt cenobític, descobertes arran de les excavacions arqueològiques, sobretot el claustre i les canalitzacions del mateix, si bé hi ha dependències que en desconeixem la distribució i la finalitat concreta. L´església de les Franqueses fou començada a construir els darrers anys del segle XII –es correspon al romànic tardà – i s´hi continuaren afegint
estructures durant el segle XIII i part del segle XIV; el curs lent de les obres el trobem representat en l´evolució de la coberta, de volta de canó al creuer a apuntada en la nau – protogòtica–, i en les obertures i motllures (rosassa, finestra gòtica). L’església és de planta de creu llatina amb volta de canó, apuntada a la nau i semicircular al creuer. La capçalera és formada per un absis semicircular i il·luminada per tres finestres de doble esqueixada. En el transsepte s’obren dues absidioles que no es manifesten a l’exterior. L’edifici té tres portes, una rosassa imponent un finestral gòtic a la façana. 9
Lluís Garrofé Adaptació de l’entrevista feta a Ràdio Balaguer al programa “Camins del pla i la muntanya”, per Arboló Monell a Lluís Garrofé.
A
daptació de l’entrevista feta a Ràdio Balaguer al programa “Camins del pla i la muntanya”, per Arboló Monell a Lluís Garrofé.
Lluís Garrofer, membre del Centre Excursionista de Balaguer i tota una institució en el món excursionista de Ponent, ha assolit el cim més alt d’Àfrica: el Kilimanjaro (5.895 m); el cim més alt d’Àfrica, situat a Tanzània. Avui en dia, el mestre Garrofé és una de les persones de més edat que ha realitzat aquesta ascensió i, a més, la va fer en companyia de la seva néta Irina. Arboló: Bona tarda, mestre Garrofé. Lluís Garrofé: Bona tarda. Quina experiència, no? Sí, una experiència única del muntanyisme. Expliqueu-nos una mica l’itinerari que vàreu seguir... Bé..., vam sortir de casa el 19 de juny. De l’aeroport de BCN vam volar cap a Doha, canviant d’avió i, des d’allí, a l’aeroport de Kilimanjaro. En realitat, vam començar a caminar el dia 21 de juny per fer la ruta programada de sis dies. És una ruta dura? Havent-hi quatre rutes bastant concorregudes, per què vau triar aquesta? Bé, hi ha rutes on dorms en tenda, però nosaltres vam triar-ne una en què es dormia en refugi. Ells en diuen els campaments perquè mirat de lluny sembla un poblat, quan tot està ple de gent que puja o baixa. Aquesta ruta de sis dies té un desnivell considerable. El Kilimanjaro està considerada una muntanya dura? El desnivell que has d’anar superant passa dels 4.000 metres i s’han de fer en quatre dies i mig. Déu n’hi do, 4.000 m! El guia, que sap bé l’itinerari i com l’hem 10
de fer, ho tenia tot molt ben programat. Com estaven en una altra cultura i en una altra forma de viure, ells no tenen la pressa que tenim nosaltres. Ells no corren. La paraula que sempre estaven dient es “pole pole” (a poc a poc, a poc a poc), ja anirem arribant i ho farem tot. Nosaltres si haguéssim de caminar aquí a 2 km/h..., em moro! Així i tot, el guia us anava indicant i anàveu al seu ritme, però la muntanya no té dificultat tècnica. És el desnivell? Sí, és el desnivell hi és, però en quant a dificultat... els llocs on s’havia de passar res de res... Qualsevol 3.000 dels Pirineus és més difícil. D’altra banda és el gran desnivell de 4.500 m que no el pots fer als Pirineus. Quin va ser el tram més dur? El que ja esperàvem abans de sortir de casa. El tram més dur es troba a partir dels 5.500 m, on a poc a poc vas notant la dificultat en la respiració i necessites descansar més sovint. Jo no m’hi havia trobat mai, és com si flotessis una mica.
Encara que el mal d’altura no el vaig patir. Potser ja hi esteu acostumat. Sí, jo no vaig tenir problema. La meva néta ho va superar perfectament, però s’hi va haver d’acostumar abans. Aquella persona que surt de casa i diu “me’n vaig a fer el Kilimanjaro”, doncs, millor que no ho faci perquè fracassarà. I com es prepara una persona de 84 anys? A prop dels 85! O potser no és l’edat. Com es prepara en general? No solament per anar fer el Kilimanjaro, sinó qualsevol cosa, com per exemple anar a fer uns 3.000 dels Pirineus o fer una marxa llarga. El secret és quasi una constància diària, vol dir que poc o molt has de caminar cada dia com a mínim una hora. Però jo utilitzo un sistema fàcil. Surto de casa i pujo a la muntanya que tenim al costat del poble que en diuen la Malera, que té uns 400 m de desnivell i mal terreno. Llavors, fent aquest exercici
“El tram més dur es troba a partir dels 5.500 m, on a poc a poc vas notant la dificultat en la respiració i necessites descansar més sovint. “
de pujar i baixar, poses en funcionament tot el sistema muscular, de peus i de cames, i després el cor també fa el seu exercici de bombeig de l’oxigen a la sang i al sistema muscular. Què passaria si els jugadors de qualsevol equip de futbol estiguessin tota la setmana de festa i el diumenge haguessin de sortir al camp? Ells quasi diàriament fan un entrenament per poder rendir cap al final de la setmana. És el que heu fet tota la vida, mestre Garrofé... Què es la muntanya per a vostè? Per a mi..., gairebé no hi ha paraules per donar una definició. Cadascú en donaria una de diferent. A mi m’ha omplert moltíssim. I quan hi he anat amb altra gent o amb els alumnes a fer alguna travessa o pujar i baixar, tens una gran satisfacció perquè veus a tothom satisfet. Què vau sentir en arribar al cim i veure la sortida del sol al Kilimanjaro? És un conjunt de coses, acabes fent una abraçada i et baixen les llàgrimes. T’ho dic en una frase: “El sentit més emocionat és el silenci perquè amb paraules no pots expressar allò que fas amb gestos”. És l’emoció i les llàgrimes et salten dels ulls. Com va sortir la idea de pujar al Kiliman-
jaro? La Irina va voler venir o li vàreu demanar? Segons em recorden els meus fills, quan vaig acabar aquelles xerrades i després de fer tots els 3.000 dels Pirineus em vaig preguntar: “I ara què?” i vaig dir: “Ara toca el pic més alt d’Àfrica” i això no va caure al buit. Entre la filla i el gendre cap al febrer em van preguntar si voldria anar a fer el Kilimanjaro. I va ser com si et tiressin una galleda d’aigua gelada a sobre i no saps què dir. En aquell moment no vaig contestar. I van afegir que sol no hi podia anar i que, si volia, m’hi acompanyaria la Irina. Llavors, em van baixar les llàgrimes i vaig acceptar. Va ser algo que no esperava, no hi comptava. La idea a partir d’aquell moment es va anar lligant. Vau anar amb un guia... És obligatori? Quina opinió en teniu? És correcte, allí tenen aquesta norma: sense guia i sense tot l’equip no hi pots accedir. I si un hi anés per lliure ho tindria difícil, perquè s’ha de passar per tres campaments i passar per allà sense accés a menjar ni allotjament és difícil. Nosaltres érem dos i portàvem vuit persones al nostre servei (cuiners i portadors (amb 15 kg cadascú)) i menjar per a cinc dies. S’havia de muntar el campament on dor-
míem i esmorzàvem. Heu pujat tots els 3.000 dels Pirineus i el sostre de l’Àfrica. Quin projecte teniu per quan sigueu gran? Bueno, això vol dir que encara no me’n sinto. Físicament em trobo molt bé, no em sento gran. No he pensat en cap projecte, encara no he assimilat tot el que vam fer. No em puc massa que superin aquesta altitud. Em quedaria l’Aconcagua, però són coses que s’han d’estudiar abans. A la vida si hi dónes massa tombs, no les fas! Moltes gràcies per compartir l’experiència. M’agrada molt poder compartir, tinc a la memòria el record d’un gran muntanyenc, un company que tenia a Lleida, el Juanjo Garra, i sempre em deia que no n’hi ha prou en arribar a un cim, sinó que s’ha de tornar a baixar per tornar a contar tota la experiència a la família i als amics. Ell, per desgràcia, no va poder tornar al campament base. Però vostè, sí! Moltes gràcies per compartir l’experiència amb nosaltres i per aquest missatge. 11
La pedra seca com a element del paisatge garriguenc Mateu Esquerda
É
s un fet indiscutible que en els darrers anys s’ha despertat i desenvolupat dins de la nostra societat un creixent interès vers el ric patrimoni d’arquitectura popular i rural, simbolitzat o pivotant moltes vegades sobre el tema de la pedra seca. Aquest afany, empès inicialment per afeccionats, estudiosos i professionals, ha permès desempolsar i divulgar un important nombre d’elements, estructures i construccions quasi totalment oblidades rere el vel silent del pas del temps i d’un progrés agrari en certs sentits traïdor i enganyós. Tot plegat ha sensibilitzat algunes institucions i corporacions públiques, generalment d’àmbit local, que en alguns municipis han endegat un procés de catalogació i salvaguarda del patrimoni arquitectònic escampat pel seu terme. La pedra seca és el nom que pren un tipus d’arquitectura tradicional popular on la pedra s’utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d’unió entre les diferents peces. En aquest tipus d’arquitectura les pedres es van encaixant pel seu propi pes i presenten tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals –algunes vegades, fins i tot, s’empren les pedres de rebuig dels propis camps de conreu– i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari en molts territoris on pre12
dominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l’olivera, la vinya, l’ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima.
colonització dels costers.
La durabilitat del material usat i l’escassa pluviometria de les terres de secà han contribuït a la conservació de moltes d’aquestes construccions: marges, paravents, clapers, balmes murades, cabanes de volta, masos, basses, aljubs, cogulles, arneres, etc.
–Els aljubs o elements primordials per emmagatzemar l’aigua de pluja.
Dins de la comarca de les Garrigues hi ha tres tipologies d’elements aixecats amb pedra seca que destaquen amb escreix per damunt de les altres: –Els marges o espones que han permès la
–Les cabanes de volta, és a dir, les construccions més emblemàtiques en l’arquitectura de suport a l’activitat agrícola i ramadera.
L’arquitectura de condicionament de finques. Amb poques excepcions, els pendents generals del territori garriguenc afavoreixen l’acció erosiva de l’aigua i fan difícil la formació i conservació natural de sòls de prou gruix i aptes per a l’agricultura. Només l’estret cordó del fons de les valls principals i alguns altiplans presenten unes condicions més planeres. Però, fins
Per construir una cabana de volta es buscava dins de la finca un lloc on la pedra fos abundant. En primer lloc es feien el fonaments obrint dues rases de l’amplada que es volia fer la cabana.
Un cop fetes aquestes parets s’omplia l’interior amb terra per fer el motlle del tipus de volta que volien cobrir.
Una vegada acabat el motlle, es començava la volta afegint una filera de pedres alternativament a cada paret.
Desprès es ficava la part central del sostre, que es feia a mida.
1
1/ Un cop feta la volta, es construïen uns estreps a les dues bandes de la cabana per reforçar la seva estructura. L’estrep disminuïa a mesura que s’allunyava de la cabana. 2/ El següent pas era buidar la terra de dins de la cabana col·locant-la al sostre on feia d’impermeable. 3/ Seguidament es construïa la paret que tancava l’arc deixant-hi una obertura per a la porta.
2
4/ Per acabar es construïa un ràfec de lloses per protegir la volta de les inclemències del temps.
4 3
13
i tot en aquests indrets més planers, els pendents freguen o superen el 3% i s’hi han imposat obres de condicionament i replanament per disposar d’uns sòls agraris prou rics i estables en el temps. Així doncs, el territori agrícola no és només el fruit de la substitució de la vegetació natural prèvia per la planta conreada, sinó que reposa sobre uns sòls construïts en el sentit més estricte de la paraula. L’home ha transformat i modelat aquest territori per a les seves necessitats a base de construir-hi terrasses; les parts més dures dels estrats han estat aprofitades per aixecar els murs que serven les terrasses, mentre les parts més toves argiloses han estat aprofitades per reomplir l’interior dels murs i crear el sòl fèrtil de les terrasses. Marges o espones. La successió d’espones és una imatge fidedigna del procés evolutiu que va conformar amb el temps l’estampa actual
14
del paisatge garriguenc, amb un relleu marcat per bancals que s’adapten als desnivells orogràfics mitjançant els marges construïts amb pedra seca. L’experiència i la destresa en la tasca d’extracció de la pedra, efectuada quasi sempre pels mateixos pagesos en èpoques de menys feina amb els cultius, aconseguia el material adequat i suficient per la construcció de les espones. Aquests marges estaven construïts per l’afilerament i la superposició de peces de pedra més o menys carejades, que restaven falcades per donar-los la màxima immobilitat i consistència. Entre les pedres del marge i la terra del bancal es posava un gruix considerable de reble (pedra petita, rebuig de les extraccions de la pedrera) que feia la tasca de filtratge de la humitat del bancal perquè la terra grassa després de la pluja no empenyés la paret construïda. Si l’espona estava “ben pujada” i tenia un mínim de manteniment, la seva perdu-
rabilitat esdevenia quasi eterna, tal com encara les podem veure avui dia després de segles de la seva construcció. Construccions d’habitatge o aixopluc. Al món rural tenir un aixopluc per resguardar-se del mal temps ha estat sempre una necessitat tant per als pagesos com per als pastors, especialment en aquells indrets més apartats dels nuclis habitats. Aquestes construccions feien la funció de cobert, guarda de petis estris i lloc de descans. Si les necessitats ho exigien i les dimensions ho permetien, s’utilitzaven també com a lloc de descans per als animals de tir i dels propietaris, que fins i tot hi pernoctaven en temporades de molta feina. Amb l’arribada de les noves tecnologies i els nous mitjans de transport, aquestes construccions han anat perdent la funció original i han passat a ser magatzems agrícoles, els més grans.
Les cabanes de volta i variants. La construcció més emblemàtica de les Garrigues aixecada amb pedra seca correspon sens dubte a la cabana de volta. Dins de la comarca l’estudiós Josep Preixens en va inventariar –ja fa uns anys– més d’un miler, número que possiblement avui en dia quedaria bastant curt després de recerques més actuals. Són construccions generalment de planta única, rectangular, que es cobreixen amb una volta de pedra. Normalment s’aixecaven sobre un motlle de terra, amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt, reforçant les parets laterals amb pedres grosses –anomenades estreps– per contrarestar la força de la volta. Una vegada feta l’estructura, s’afegia la terra de l’interior al seu damunt per tal d’impermeabilitzar-la. Finalment s’hi incorporava la paret del fons i la de la façana, amb la porta i una petita obertura superior. Tot i que la majoria solen ser amb volta de canó (mig punt), també se’n troben amb coberta apuntada o aplanada. Sembla que la seva construcció va lligada a les terres
garriguenques amb el conreu de l’olivera (durant el segle XIX), i servien per tenir recollit l’animal de càrrega i també el pagès davant les inclemències del temps. En èpoques de collita fins i tot s’hi pernoctava, principalment en finques molt allunyades del poble. Una altra variant correspondria a les cabanes de volta cònica o falsa cúpula. De planta normalment arrodonida, s’emprava el sistema d’aproximació de filades, que consisteix a pujar el seu perímetre sobreposant les pedres horitzontalment, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tancava amb una o diverses lloses. A sobre també s’hi posava una capa de terra i argila, i, fins i tot, fixadors vegetals. Altres sistemes menys comuns serien les cabanes amb coberta d’arc i lloses, amb coberta de jàsseres i lloses, amb coberta amb arc, jàsseres i lloses, i amb coberta per eliminació d’angles. Elements de pedra seca per emmagatzemar aigua. La manca de corrents fluvials pròpies de certa importància dins de la comarca i de canalitzacions que portessin aigua
de reg o de beure des d’altres indrets, juntament amb l’escassa pluviometria de la zona i la necessitat de proveirse d’aigua per al consum de persones i animals, originà la construcció de diferents elements destinats a la recaptació, conservació i aprofitament de l’aigua de pluja: basses, cogulles, aljubs, pous, fonts i aiguaneixos, etc. Pel seu número, utilitat i proximitat al territori, cal remarcar els aljubs. Aljubs. Els aljubs són dipòsits excavats a la roca, normalment de base quadrada o rectangular i amb les parets verticals, coberts amb algun sistema de volta o cúpula de pedra seca, tancats amb una petita
porta metàl·lica o de fusta, en la qual una persona pot acostar-se per recollir l’aigua de l’interior amb una galleda. Situats al tram final o més baix d’una cinglera que feia d’aigüera, recollien l’aigua de pluja per escorrentia mitjançant unes canals excavades a la visera de roca i que menen fins al vas. L’aigua recollida s’emprava per al consum dels pagesos de la finca i també dels animals que portava (mula, gos...). Aquests bevien en una pica situada al seu costat, feta d’un dau de pedra buidat a mà i que s’ompliria de l’aljub. Fins a l’arribada d’aigua corrent a moltes poblacions, molts habitants també feien servir l’aigua dels aljubs per consum de boca, així com la de les basses i pous.
15
Sortides del Centre
1
2 16
3
1. 2. 3. 4.
Dinar de nadal La Mola. Bosc Gerdar. Excursiรณ Benissanet.
4 17
5
7
6 18
8
9
5. Tuca Culebras. 6. Travessa de Montserrat. 7. Pont de Rois (Vall d’Aran). 8. Vallibierna. 9. Castell Tarabau.
19
San Juan de la Peña
Una passejada entre la història i la natura. Francesc Antillach
A
mb aquest nom és conegut el conjunt de monestirs –el vell i el nou– i l’entorn natural en què es troba; tot i que quan pensem en San Juan de la Peña, ens ve la imatge del monestir vell i la seva particular ubicació. Efectivament, la ubicació del monestir vell, juntament amb l’espaiosa praderia que amb l’imponent monestir nou ocupen l’explanada de San Indalecio, fan de la serra de San Juan de la Peña un lloc singular. Tot plegat està rodejat d’un exuberant bosc on destaquen espècies vegetals com les falgueres, el pi roig, el pi negre, el faig, el roure, l’avet i el boix; criatures animals com el voltor lleonat, les àguiles reials i el trencalòs a les altures, i el senglar i el gat mesquer a ras de terra. Per poder conèixer aquest indret proposem la travessa de la serra, que des del poble de Santa Cruz de Serós (comarca de la Jacetània, província d’Osca), passant pels monestirs vell i nou, ens portarà fins al típic nucli de Botaya, tot gaudint d’un itinerari ple d’un gran contingut naturalista, paisatgístic i històric. El recorregut total serà de 10 km amb un desnivell de 465 m de pujada i 290 de baixada. Santa Cruz de Serós és una bonica població de la comarca de la Jacetània, a la província d’Osca, que està situada a 785 m l’altitud. Compta amb dos atractius que destaquen per sobre del tipisme de les cases i de la pròpia població: les esglésies de Santa Maria i de San Capracio, que daten del segle XI i que en justifiquen plenament la visita. Iniciem la caminada a l’entrada del poble, a l’indret de l’església de San Capracio i de la carretera
precàries condicions a causa de la humitat i els continus despreniments de pedres, fan que es decideixi edificar un monestir nou a un nivell superior, a l’explanada de San Indalencio, que serà conegut com a monasterio nuevo o monasterio alto.
que porta a San Juan de la Peña. S’ha d’entrar al poble i, en arribar a la plaça –on hi ha l’església de Santa Maria–, cal creuar el pont passant a l’altre costat de riu per arribar fins a l’Hostal Santa Cruz. Després de creuar l’aparcament de l’hostal es comença a guanyar altura a través del sender GR-65.3.2. Més amunt s’arriba a la Collada dels Quatre Camins: el de l’esquerra porta directament a Botaya; pel del mig s’arriba directament al monestir nou o alt i a l’explanada de San Indalecio; i el de la dreta, és
el que interessa per arribar al monestir vell o baix, que va ser el bressol del regne d’Aragó. En arribar-hi, la primera impressió en veure l’edifici és de sorpresa, ja sigui per la seva bellesa arquitectònica com pel seu entorn; i fa pensar en la importància que va tenir aquest monestir. Per tot plegat recomanem la seva visita guiada, en el decurs de la qual es podrà gaudir de les estances i conèixer la història d’aquest emblemàtic monument. L’any 1675 es va produir un gran incendi que va deixar molt malmès l’edifici. Aquest fet, juntament amb les
Així, en acabar la visita al monasterio viejo (altitud 1.100 m), es pugen uns metres per la carretera fins a trobar unes escales que s’enfilen a mà dreta. D’aquesta manera es recupera el GR que, provinent de Santa Cruz de Serós, es deixà a la Collada dels Quatre Camins i que porta al monasterio nuevo. Es pugen les esmentades escales i es camina per un sender que discorre gairebé paral·lel a la carretera per entre la boscana fins arribar al pla de San Indalecio; llavors, cal creuar la carretera i continuar per un altre sender que puja pel mig del bosc fins al Mirador dels Pirineus (altitud 1.250 m), per gaudir d’una esplèndida panoràmica de diverses muntanyes i indrets que s’identifiquen amb l’ajuda d’una taula orientativa que hi ha al mateix mirador. S’inicia la davallada per un ample camí envoltat d’abundosa vegetació que en pocs minuts porta just a tocar del monasterio alto, ja a l’explanada de San Indalecio (altitud 1.200 m), on es troba el Centre d’Interpretació del Monument natural de San Juan de la Peña, el bar, els serveis i una àrea de pícnic. Al darrere del bar i a tocar dels serveis, s’inicia el sender que porta a Botaya, població que representa una interessant mostra de l’estil de construcció altoaragonesa i al punt final del nostre itinerari (altitud 960 m).