Centre Excursionista de Balaguer
Núm. 22 2020/2021 Tardor-Hivern
Centre Excursionista de Balaguer
www.radiobalaguer.cat
Núm. 22
Sumari 3/4/5/6/7/8
9/10/11/12
Death Valley National Park FRANCESC ANTILLACH
3.000
LAURA CASTELLARNAU VILES
13/14/15
L’àliga cuabarrada
16
Té de roca
JORDI SORRIBES
20
La Sabina
17/18/19 19
JORDI BAS
Edita: Centre Excursionista de Balaguer Equip Redacció: Jaume Casals, Carles Prior i Joan Urtizberea. Col·laboradors: Joan Molins, Francesc Antillach, Josep Romeu, Jordi Esteve i Francesc Guillaumet. Correcció: Josep Ma Mir. Disseny i maquetació: Miquelo. Imprimeix: La impremta - Joan Burguet. Dipòsit Legal: L-603-2009 Foto de portada: Zygaena radamanthus, J. Ignasi Tejedor
Gravats rupestres a Catalunya JOSEP MARIA JOVAL I TARRAGONA
Notícia. PREMI VÈRTEX 2020 CAMINS. La muntanya a la literatura
Paeria de Balaguer
Text i fotos de Francesc Antillach
3
É
s un territori desèrtic d’una extensió de 13.518 km2, equivalent a la superfície de tota la província de Lleida més tres vegades la d’Andorra, o a la suma del que ocupen les províncies de Barcelona i Girona. Està situat en la seva major part al l’estat de Califòrnia i una petita part a Nevada, al sudest de Sierra Nevada (USA).
aparèixer la serralada Panamint al mig del que avui és el parc, formant la vall de homònima i la vall de la Mort disposades de forma paral·lela. El llac interior s’ha anat evaporant deixant una capa de sal al fons i els sediments formats per materials erosionats de les serralades immediates s’han concentrat a les valls. Death Valley és una “cubeta” envoltada de muntanyes.
A Death Valley es troba el lloc més calorós, sec i de menor altitud de tota l’Amèrica del Nord: 86 metres sota el nivell del mar a Badwater Basin. A relativament poca distància i dintre del mateix parc trobem cims d’una altura considerable: 3.366 metres a Telescope Peak.
Actualment hi ha quatre grans serralades entre Death Valley i l’oceà, que fan que les tempestes que es generen al Pacífic, a l’endinsar-se al continent, vagin descarregant al llarg d’aquestes muntanyes i arribin a Death Valley pràcticament seques. Per aquest motiu les pluges són molt minses i quan hi plou, més freqüentment a la primavera, pot fer-ho torrencialment propiciant la existència de barrancs al vessant de la muntanya i de sediments a la part baixa de la vall.
Aquestes terres tenen una dilatada història geològica. Malgrat es coneix que la seva formació data de fa uns 1.700 milions d’anys, degut als successius i transcendents canvis, el que es coneix de la seva evolució són els darrers 500 milions d’anys. A partir d’aquesta època es té constància de la existència d’un mar càlid que més tard es va convertir en un llac interior sense sortida a l’oceà (Pacífic). Aquest fet es deu a la elevació del terreny de la zona de ponent, desplaçant la costa uns 300 km a l’Oest, fracturant l’escorça terrestre i propiciant l’aparició de volcans, que van cobrir la zona d’escòria i cendres. El paisatge que avui podem admirar data bàsicament de fa uns 3 milions d’anys, en que va
El fons de la “cubeta”, es troba a una altitud de 86 metres sota en nivell del mar i coberta per una capa de sal, motiu pel qual la vegetació és inexistent. Les muntanyes del voltant impedeixen que l’aire circuli i refrigeri l’ambient, provocant un reescalfament que dona lloc a unes temperatures extremes, que a l’estiu poden superar amb facilitat els 50º C. A les nits d’hivern la temperatura pot situarse sota zero i no és estrany que les muntan-
yes llueixin un mantell de neu que a la primavera, amb el desglaç i alguna pluja que aconsegueix arribar, faciliten l’existència de vistosos camps de flors silvestres i algun pinar a nivells mitjans/ alts de la zona, mentre que a zones més baixes hi sobreviuen un seguit de plantes arbustives més adaptades a la manca d’humitat. A pesar d’aquestes condicions extremes, la vida animal també s’hi ha obert pas. El parc allotja una fauna prou variada formada per mamífers, ocells, rèptils, amfibis i, fins i tot peixos. Destaca la presència del coiot, que a la vall de la Mort presenta un aspecte més deslluït i de menor grandària que en altres indrets del continent, degut a la menor quantitat d’aliment disponible i a la major deshidratació a causa de l’escassetat d’aigua i a les altes temperatures a que estan exposats. Un altre animal que cal tenir present i que ens farà extremar precaucions és la serp de cascavell, molt abundant a Death Valley. Entre les aus destaca el Roadrunner, d’uns 60 centímetres d’altura i un pes d’uns 500 grams, que es va fer famós per la sèrie de dibuixos animats “Correcamins” produïda per la Warner Bros als anys 60 del segle passat. Els peixos són diminuts i viuen a les tolles d’aigua dolça localitzades als petits
oasis de Salt Creek i Cottonwood Marsh, aquest darrer de molt difícil accés. Es té constància que aquestes terres ja van ser habitades ara fa uns 9.000 anys per la tribu indígena dels Nevares Springs, i que aquests van ser substituïts successivament per altres tribus fins als Timbisha, més coneguts com a Shoshone, que ocupaven el lloc a l’arribada de l’home blanc. Eren nòmades i es van assentar als vessants de les muntanyes, alternant els campaments d’estiu prop dels cims amb els d’hivern a mitjana altura, sempre buscant les fruites silvestres madures per alimentar-se. Encara en podem trobar alguna família a Furnace Creek. Amb la febre de l’or, a mitjans del s-XIX van arribar els primers pobladors blancs. Va ser a l’any 1.849 que una caravana de colons es va perdre per la vall. Lluitant per trobar la sortida van patir tota mena de sofriments i penúries durant varies setmanes. Quan finalment la van trobar, una dona es va girar i va cridar “adéu, vall de la Mort”, nom pel que es coneix des d’aleshores. Ben aviat s’hi van localitzar jaciments de bòrax, material utilitzat en la fabricació de sabó. Més tard s’hi van fer prospeccions per a mines d’or, plata, plom i coure, totes elles efímeres, que en acabar-se la beta van deixar la zona farcida de mines abandonades que avui
5
esdevenen un perill per a les persones que hi entren. El turisme va descobrir Death Valley a principis del s-XX i ben aviat, una de les empreses que explotava el bòrax va convertir el seu quarter general de Furnace Creek en un complex turístic, al que en van seguir altres. Al 1.933 la zona es va declarar Monument Nacional amb 8.000 m2 de protecció, que arribarien fins als 13.518 km2 actuals amb la darrera ampliació de l’any 1.994, atorgant-li la categoria de Parc Nacional. Anteriorment, al 1.984 ja havia estat distingit per la Unesco com a Reserva de la Biosfera. El parc disposa de 1.600 km de carreteres asfaltades i de nombroses pistes i senders que ens permetran conèixer-lo abastament. Per a visitar-lo és recomanable anar en primer lloc al Centre de Visitants situat a Furnace Creek, on podrem recollir un mapa del parc, deixar-nos aconsellar 6
pels rangers, assabentar-nos de les condicions meteorològiques previstes, visitar el centre d’interpretació i visionar un audiovisual. Tot plegat ens ajudarà a planificar el nostre recorregut per Death Valley. Alguns llocs els podrem visitar amb el cotxe i en altres combinarem el cotxe amb excursions a peu de diversa dificultat. Entre els punts que no ens podem perdre destaca: Dante’s View, situat a 1.669 metres d’altura ens ofereix una panoràmica general del territori. Per arribar-hi cal desviar-nos 21 km de la carretera 190 que enllaça Amargosa amb el parc. Devil’s Golf Course és el fons d’un llac evaporat on han quedat roques i sal formant uns clots que confereixen un aspecte fantasmal. Badwater Basin és el punt de menor altitud de tot Nord-Amèrica. Estem al fons del que va ser un llac d’uns 9 metres de
profunditat, que es va evaporar fa entre 200 i 400 anys i del que tant sols en queda una petita tolla a l’inici del recorregut. Caminarem 1,6 km sense desnivell trepitjant una capa de sal de metre i mig de gruix. El paisatge és colpidor. Artist Palette. Prendrem la carretera unidireccional Artist Drive de 14,5 km de recorregut espectacular. En arribar a Artist Palette el visitant queda embadalit amb la diversitat cromàtica que ofereixen els diversos dipòsits de minerals. Zabriskie Point és un altre mirador excepcional sobre formacions geològiques de colors sorprenents. Hi pujarem fent un petit passeig. Mesquite Flat Sand Dunes és el camp de dunes més extens del parc. Harmony Borax Works és una antiga explotació de bòrax. Hi arribarem fent una petita caminada de 600 metres amb un desnivell de 15 metres. Golden Canyon Trail és un barranc en el
que haurem de caminar 4,8 km amb 250 metres de desnivell. Les diverses tonalitats de grocs que presenta justifiquen el seu nom. Panamint Dunes és un altre camp de dunes. La caminada és de 12,8 km. i 310 metres de desnivell. Recomanable només a l’hivern. Telescope Peak amb els seus 3.366 metres és el punt culminant de Death Valley. Per fer el cim cal recórrer 22,5 km amb 915 metres de desnivell. Reservat a persones experimentades i equipades amb el material adient. Hi ha altres indrets a visitar i excursions a seguir, però segur que les proposades ja conferiran al visitant un ampli coneixement del territori. Una curiositat que es dona a Racetrack Playa és que les pedres es mouen soles. Aquest lloc, allunyat i inhòspit, era un antic llac avui sec. Sembla que a l’hivern, quan la platja s’inunda a causa d’alguna pluja escadussera, les fredes nits congelen l’aigua creant una fina capa de glaç que, a mesura que avança el dia i augmenta la temperatura, es trenca en grans panels flotants. El vent empeny les
7
roques per la superfície lliscant i les desplaça sobre el terreny. Una roca d’uns 300 kg s’ha arribat a traslladar prop de 500 metres, observant velocitats de fins a 8 km/h. Per a visitar Death Valley és recomanable llogar un cotxe i moure’ns al nostre ritme. És convenient proveir de combustible abans d’entrar al parc perquè a dins només hi ha una benzinera a Furnace Creek, però a preu desmesurat. A l’interior del parc hi ha alguns allotjaments que cal reservar amb molta antelació. Hi ha també un càmping gens recomanable per l’època d’estiu. Cal fer les visites i sobretot les excursions a peu a primera hora del matí, evitant les hores de més calor. Cal no oblidar la gorra, la crema solar, un calçat còmode i resistent i aigua. Hem de preveure un consum molt elevat d’aigua. Es dona el cas de que, tot i la elevada temperatura que haurem de suportar, el nostre cos no suarà perquè tot just aflorar la suor, aquesta s’evaporarà i ens anirem deshidratant sense adonar-nos’en. Cal beure sovint per regularitzar aquest efecte. Cal portar bateries de recanvi per la càmera fotogràfica, mòbil, GPS i altres aparells electrònics. La elevada temperatura 8
descarrega les bateries a una velocitat de vertigen. Difícilment tindrem cobertura al mòbil. És important no sortir dels itineraris marcats i no furgar en escletxes i llocs recòndits. La fauna salvatge es camufla molt bé i alguns animals són agressius. La nit resulta especialment interessant per observar el cel, atès la nul·la contaminació lumínica a l’interior del parc. A l’abandonar Death Valley per qualsevol de les possibles sortides, com que sortim d’una cubeta, ho farem sempre en pujada. Cal evitar les hores centrals del dia i més encara si anem molt carregats perquè existeix el risc que les altes temperatures reescalfin la mecànica i patim alguna avaria. La vall i els seus paisatges no han passat desapercebuts pel mon del cinema. A Golden Canyon, a Mesquite Flat i a Artist Palette, entre altres localitzacions del parc, es van rodar diverses escenes de la sèrie Star Wars. La vall de la Mort és un lloc únic que mereix amb escreix la seva visita. Caldrà dedicar-hi més o menys temps en funció de l’època de l’any, dels llocs que es vulguin visitar i de les caminades que es pretenguin fer, però en qualsevol cas Death Valley National Parc no us decebrà.
LAURA CASTELLARNAU VILES Sòcia del Centre Excursionista de Balaguer
L
’estiu del 1994 el meu Mestre Lluís Garrofé, després de participar com a alumna a les excursions que ell organitzava a l’Escola Gaspar de Portolà de Balaguer, va oferir-me acompanyar-lo al cim de l’Aneto per reproduir davant de les càmeres de TV3 i per un programa que s’anomenava “Tothom per Tothom”, els fets d’un accident anterior al que ell protagonitzava el rescat de tres alumnes a la glacera de l’Aneto. No vaig dubtar en acompanyar-lo pas a pas fins al cim, com tampoc vaig dubtar en rebutjar l’helicòpter que m’oferia estalviar-me l’últim tram fins al cim. Des d’aquell dia, amb només catorze anys, ja no vaig parar de dedicar gran part del meu temps lliure a les activitats de muntanya i a l’esport. Sense deixar de fer muntanyisme vaig continuar amb la pràctica de la bicicleta de muntanya que des dels tretze anys ja practicava, i vaig començar participant a les curses a peu de 10 km i 21 km que es realitzaven a la província de Lleida. Aviat, aquestes curses populars esdevingueren curses de muntanya. Amb setze anys vaig iniciar-me en l’escalada i aquell mateix any ja vaig escalar la via CADE de 500 metres a la paret de Terradets, entre altres. Amb vint anys vaig pujar al Montblanc (4.810 m) per Grand Mulets on vaig trobar molt curiós que a dalt del cim no hi hagués cap símbol creat per l’home, només neu. L’any 2001 vaig fer la primera jornada sencera de tresmils fent la cresta dels Besiberris, on vaig disfrutar moltíssim per les muntanyes de la Vall
de Boí que eren la meva segona casa. Curiosament, l’any 2001 va ser l’any en què va arribar a les meves mans un article de la revista Desnivel on parlava de Magda Sales, la primera espanyola en assolir els 161 tresmils contemplats per una llista creada amb molt de treball al darrere pel Centre Excursionista de Lleida. Tot i això, en aquell moment, la llista que recollia el cens més exacte i complet dels cims de més de 3.000 metres dels Pirineus ja era la dels 212 tresmils, una llista creada pel belga Juan Buyse i el seu equip l’any 1990, i publicada i reconeguda l’any 1995 per la UIAA (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme). Després de fer els Besiberris, l’article de la Magda em va inspirar moltíssim, de fet, encara tinc guardada com un tresor aquella Desnivel junt amb l’article relacionat que em vaig imprimir en color de la web de la revista. Des d’aquell moment vaig creure que seria possible poder assolir els 212 en un projecte a llarg termini. Entremig d’escalades i curses de muntanya, ja va ser un degoteig constant les jornades de tresmils seguint la guia dels 212 tresmils del Miquel Capdevila que busca al màxim encadenar els tresmils per crestes: el Circ de Gavarnie, Cresterío de Punta las Olas i Monte Perdido (per a mi, 10
el conjunt de tresmils més bonic que hi ha per les seves formacions calcàries tan diferent de la resta), Taillón i Gabietos, Circ de Troumouse, Aresta dels Trois Conseillers, Cresta dels 15 Gendarmes d’Alba... L’any 2004 i 2006, vaig participar en dues ocasions a les Estades de joves alpinistes de la FEEC, una a la Vall d’Aosta i l’altra a la Vall de la Vanoise on vaig aprendre i gaudir moltíssim i vaig conèixer companys de cordada d’arreu de Catalunya. Tot i això, al grup érem molt poques noies, de fet, en les dues ocasions vaig ser l’única de la província de Lleida i, com ja m’era de costum, costava molt trobar noies per fer cordada femenina. Al cap d’uns mesos, un accident d’esquí, va aturar la meva activitat esportiva durant 2 anys per 2 operacions de lligaments i menisc. Un cop recuperada, vaig realitzar amb la btt el Camí de Santiago en solitari des de Roncesvalles i la Transpirenaica també en BTT i en vuit dies. L’any 2011 vaig ser mare per primer cop i, deixant aturats el pirineisme i l’escalada, vaig dedicar el temps lliure que hem quedava a les curses de muntanya. Així, l’any 2012 ja vaig poder tornar a córrer curses de muntanya com la Marató de Zegama o participar als Sky Games, els campionats del món de curses de muntanya, realitzant
la marató de Vallibierna, el duatló de Laspaúles i l’Sky Speed. Aquell any també em va permetre realitzar la Carros de Foc en mode Non stop en 14 hores justes. Després de ser mare per segon cop, una lesió de genoll relacionada amb les antigues operacions, fa que durant dos anys deixi de córrer i fer muntanya i només pugui fer bici, la qual cosa al segon any decideixo participar a la Copa Catalana de btt, a la Volcat, Noguera Bike Race, entre altres. Una vegada recuperada de la lesió torno a fer curses de muntanya i a escalar. Un cop les meves filles s’han fet una mica grans, reprenc l’activitat tresmilera i em trobo que la llista dels 212 tresmils de Juan Buyse ha patit una actualització l’any 2015 pel canvi en la normativa dels requisits, com per exemple, que entre el cim i la base de les seves arestes ha d’haver-hi, almenys, 10 metres de desnivell. Aquest fet descataloga 11 cims de la llista dels 212 i n’afegeix 16 de nous, passant a ser la nova llista homologada per la UIAA de 217 tresmils. Per tant, amb més de la meitat dels tresmils a la butxaca, decideixo continuar per acabar la llista dels 212 i, a més, fer els 16 cims nous per completar així les dues llistes. Aquest 18 de juliol de 2020, després de fer
la Cresta de els Infiernos, l’Arnales, les agulles d’Arnales i Pondiellos, el Garmo Negro, l’Algas, Algas SE i per últim el Pico Argualas vaig finalitzar la llista dels 212 tresmils. Uns dies més tard, el 9 d’agost de 2020, vaig finalitzar al cim del Cap de la Coma de Riufred (3.041 m) la llista dels 217 tresmils. Per a mi, fer tresmils és fer crestes, ja que ha estat la manera d’encadenar-ne la gran majoria. Una de les jornades més alpines i exigents va ser realitzar en el dia i sortint del Pont de Corones, l’encadenament de la cresta de Llosàs amb la cresta del Medio i la cresta de Cregüenya fins al cim d’Aragüells, baixar a l’Ibón de Coronas, remuntar la Brecha inferior de Llosás i baixar-la per un de caos de blocs fins a l’estany de Llosás per a l’endemà dur a terme una altra activitat. Crestes espectaculars i exigents també han estat enllaçar Salenques i Tempestats, una activitat exigent que realitzem fent l’aproximació fins al peu de la cresta fent un bivac, per a l’endemà encadenar les crestes i fer el descens. Aquesta travessa és molt alpina i d’una gran bellesa. La primera part té molt d’ambient, les principals dificultats són els tres ressalts de Salenques i l’ascensió al Margarida i la segona part té alguna desgrimpada delicada fins Tempestats i bastants trams d’escalada i ràpels. Al Pirineu francès, en tres jornades realitzem la cresta Seil de la Baque-Perdiguero-Pico Royo-Cabrioules-Maupas-Pic de la Boum on tot i ser una travessa exigent, la qualitat de la roca és força bona. Per fer-vos una idea del què seria la manera en què he encadenat tots els tresmils, us descriuré aquests tres espectaculars dies amb més detall. El primer dia, amb dues hores de retard pel mal temps, sortim de les Granges d’Astau amb pluja i boira, arribem als 3.000 metres xops i, per sort, a la cresta s’obren els núvols i ens escalfa el sol. Crestejem pels 3 Belloc fins al cim de les Spijeoles, i baixem pel collado del Pluviómetro fins a arribar al refugi del Portillón després de 9 hores i 2.300 metres positius. El segon dia sortim del refugi, remuntem el Collado del Pluviómetro i fem la cresta passant pel Seil de la Baque, el Perdiguero, el Pico Royo, Cabrioules, Maupas i per últim el Pic de la Boum i baixada al curiós refugi de Maupas després de 13 hores d’activitat, 1.900 metres positius i 30 kilòmetres la gran majoria tots per cresta. El tercer dia, sortim del refugi Maupas pugem fins al Pic de Remuñe i anem a buscar el Collado inferior de Lliterola per a continuació pujar fins a la Punta Mummy que és on comença la llarga cresta que realitzem passant per les 4 espectaculars agulles de Lézat, el Pic de Lézat i arribant a l’últim cim i tresmil del dia, l’imponent Grand Quayrat, per a continuació realitzar el descens, sense aturar-nos, fins a arribar a les Granges d’Astau, després de 14 hores i mitja d’activitat, 1.900 metres de desnivell positiu i 35 kilòmetres a les cames. Un dels meus tresmils preferits és l’estètica Agulla SO Abadías, per la seva espectacularitat, entorn en què està situada i la llarga aproximació. També pel que va significar per a mi, era l’últim tresmil dels més tècnics (és un dels pocs que només es pot assolir escalant), i aconseguir-ho
em va fer sentir molta alegria i emoció. Segurament, si hagués d’escollir entre els cims que m’agraden més em quedaria amb el Vignemale per la seva majestuositat, i amb el Pic Long per la seva estètica. Del que no en tinc cap dubte, és de quin és per a mi el tresmil menys bonic, sens dubte, és la Tuqueta de Marboré (3.090 m). Un dels nous tresmils que simplement és una morrena de pedres que quan l’assoleixes no tens massa sensació d’estar a un cim, ja que et trobes envoltada de cims de tresmil metres que estan gairebé 200 metres més per sobre teu. Fer tresmils crestejant és l’activitat que més em permet gaudir de la muntanya, requereix una bona forma física, agilitat en terrenys tècnics i coneixements tècnics en progressió per neu i crestes a més d’escalada en roca. Quan penso en tresmils, no penso en un sol cim, penso en crestes infinites que em transporten en una altra dimensió i que com més exigents són, més elevat és el meu estat de concentració. Aquest estat d’alerta i de concentració absoluta en les crestes més difícils, m’atrapa, m’aïlla de la resta del món i fa que durant totes aquelles hores res més passi pel meu cap per poder avançar. És en aquestes crestes on tot el camí fet abans i després té sentit. Poder dansar per tots els cims de més de tresmil metres dels Pirineus i anar a cavall de totes les seves crestes ha estat un viatge vital, sorprenent per la varietat dels paisatges, ple d’amor i respecte per la muntanya i sobretot, de fantàstiques experiències. Realment, de gent fent muntanya n’he conegut poca, ja que la majoria de tresmils els he assolit per crestes solitàries i no per les vies normals d’ascens que és per on accedeix la gran majoria de la gent. Als refugis és el lloc on més gent he conegut. Aquesta experiència única, brutal, que m’ha permès aprendre i gaudir al màxim del què més m’agrada, no haguera estat possible sense el meu company de cordada i de vida el David Gensana, que és guia de muntanya i és qui m’ha acompanyat a la majoria de tresmils i als més tècnics i exigents. Amb totes les crestes gravades a la retina, han estat moltes les emocions viscudes, això sí, de tots colors, on mai oblidaré aquell bloc que se’m va desprendre als Eristes o la tempesta elèctrica al cim del Balaïtous. I ara què? Doncs a seguir escalant i dansant per les muntanyes, i com a pròxim objectiu, l’espectacular cresta del Diablo, a la zona del Balaïtous i algunes activitats pels Alps. Salut i muntanyes! 12
l’àliga cuabarrada al Montsec
JORDI BAS La Sabina
L
’àguila cuabarrada és una de les espècies de rapinyaires més amenaçades d’Europa, representatives dels ecosistemes mediterranis. Està inclosa dins la Llista Vermella d’espècies amenaçades de la International Union for Conservation of Nature (IUCN), al Libro Rojo dels ocells d’Espanya es troba a la categoria «en perill» i a Catalunya està considerada «en perill crític». És un rapinyaire gran, que pot assolir els 150-170 cm d’envergadura, a mig camí entre l’aligot (110-130 cm) i l’àliga daurada (180-200 cm).
De ventre clar i ales fosques, en vol s’identifica fàcilment per la gran barra negra del final de la cua, d’on li ve el nom. També s’anomena àliga perdiguera, perquè la seva agilitat li permet capturar ocells de mida mitjana, com les perdius. Al febrer comença la cria amb la tria de l’indret on fer el niu, les parades nupcials i la posta. L’envol dels polls es produeix cap al juny. A Catalunya hi ha actualment (2019) 80 parelles reproductores. A Lleida, nou. Set viuen al Montsec i serres properes. A més, les parelles del Montsec formen el gruix de la 13
població prepirinenca de l’espècie amb tres parelles més a Osca (fa uns anys que ha desaparegut de Navarra, on hi ha un projecte finançat amb fons europeus per la seva reintroducció). Així doncs, encara que quantitativament es tracti de pocs exemplars, aquestes set parelles són molt i molt importants pel manteniment i expansió de les cuabarrades al Prepirineu. Durant l’any passat (2019) des de l’Associació La Sabina hem dut a terme un projecte per copsar l’estat de l’àliga cuabarrada a Lleida i identificar les problemàtiques que afecten la seva conservació. Un dels aspectes més crítics són les molèsties provocades vora el niu durant l’època de cria (febrerjuny, com ja hem dit) que pot fer que les àligues marxin del niu durant el temps suficient perquè els ous o els polls petits morin pel fred, per la calor o per la predació d’ocells com els corbs o altres rapinyaires. I ja som al cap del carrer. Com és notori i evident, les activitats esportives de lleure al Medi Natural s’han incrementat moltíssim els darrers anys. També al Montsec. Una volta per la carretera entre Balaguer i Camarasa -i alguna altra- qualsevol matí d’un cap de setmana assolellat en dona fe per la quantitat de gent remant a l’embassament, escalant, corrent o pedalant ... i pels cotxes aparcats a peu de carretera dels que ja són saltant marges muntanya amunt. Tota aquesta gernació, sense saber-ho, pot provocar algun fracàs en la cria de les cuabarrades (i també d’altres rapinyaires, evidentment, però cap en una situació tan crítica com la d’aquesta àliga). A tots ens agrada anar a la muntanya i no hi volem renunciar. També entenem que és important vetllar pel manteniment dels espais naturals i de les espècies d’animals i plantes que hi viuen i no voldríem que les nostres accions en comprometessin la seva conservació. Així doncs, què hi podem fer? En primer lloc, no fa falta cridar ni fer sorolls estridents per comprovar l’eco d’un congost o d’una pa14
ret de roca. És una qüestió de civisme, però hi ha gent que ho deu trobar divertit. Les àligues segur que no. Potser no passarà res si passem a peu o en bicicleta pel fons d’un congost o pel peu d’un cingle on hi ha un niu a mitja paret que ni tan sols veurem. Però gent cridant, petards, gossos bordant o altres sorolls semblants que es multipliquen per l’eco poden fer saltar les àligues del niu. Per una vegada les àligues ho poden tolerar, però set o vuit vegades en un cap de setmana i ja tenim el disgust assegurat. Una de les parelles de cuabarrades del Montsec va estar molts anys sense esquerar els polls pels petards que es tiraven en celebracions religioses d’un santuari proper. Els camins i senders marcats són la millor opció per anar a fer esport a la muntanya ja que vehiculen a la gent per indrets concrets i proporcionen a altres zones la tranquil·litat necessària que necessiten molts animals. A més, cas que el pas de les persones pogués comprometre la cria d’alguna espècie amenaçada, els Agents Rurals poden impedir-hi el pas temporalment. Compte al «obrir camí» on no n’hi ha i publicarho a wiki-locs o altres xarxes similars: durant el treball, en aquesta web hem trobat algunes rutes «camp a traves»
prop de zones de cria de cuabarrades.Si organitzeu curses multitudinàries consulteu el vostre itinerari amb el Cos d’Agents Rurals (ho podeu fer al 112, per exemple) i us aconsellaran sobre quines zones cal evitar durant l’època de cria: el pas continu de corredors o ciclistes vora un niu durant tot un matí és fracàs segur. Aquesta temporada passada una de les parelles de cuabarrades del Montsec sembla que va abandonar el niu per una cursa de muntanya que hi passava massa aprop. Millor organitzar les curses a la tardor que a la primavera. Si sou escaladors, respecteu les limitacions temporals que tenen molts sectors on l’escalada pot estar prohibida des del gener al juny. En algun lloc hi ha cartells informatius a peu de via i també als bars freqüentat per escaladors a Camarasa, Àger o Vilanova de Meià. Consulteu el Cos d’Agents Rurals abans d’obrir noves vies o us podeu trobar que us les desequipin. Si trobeu un niu, informeu als Agents Rurals i allunyeu-vos-en el més aviat possible. Sobretot hem entendre que les àligues estan a casa seva i nosaltres només som uns convidats que hi estem de pas. Hem d’anar a la muntanya, es clar que si. Ens ho demana el cos i l’ànima. Però amb civisme: el Montsec sense cuabarrades seria menys Montsec.
15
E
l te de roca és una petita mata llenyosa que brota cada any del mateix peu. Es fa a les roques calcàries de Catalunya, Aragó i País Valencià principalment. Es pot trobar en roques gairebé des del nivell del mar fins als 1.600 metres d’altitud. Cada planta consta de diverses tiges que van dels 10 als 30 centímetres d’alçada de mitjana. Aquestes tiges neixen d’un peu llenyós que va creixent any rere any. Les tiges estan cobertes d’unes fulles d’uns 2,5 centímetres de llargada per 4 o 5 mil·límetres d’amplada que creixen alternadament a cada costat. La tija acaba en una o diverses flors compostes, de color groc canari de 4 a 7 mil·límetres de diàmetre. Quan s’atansa el moment en què la planta es prepara per florir, les fulles s’omplen d’un oli essencial que conté els principis actius que fan d’aquesta planta un dels millors remeis per als trastorns digestius, com per exemple si ens atipem massa, si se’ns ha posat malament algun aliment... Si es té una úlcera a l’aparell digestiu, ajuda a retardar-ne el creixement i a tancar-la si es prenen les degudes precaucions com una alimentació no agressiva. Respecte al que es diu que va bé per als refredats, no hi ha evidències científiques al respecte, però existeix aquesta tradició popular a Catalunya. Per a una correcta recol·lecció del te de roca i també d’altres plantes llenyoses com el timó, el romer o romaní, la sajolida o l’hisop, se’n talla la mata amb unes tisores, preferentment deixant una part de cada mata perquè aquesta pugui fructificar i així no es perdi a la zona de recol·lecció. El te de roca abans jo el collia pels volts dels Sant Fermins, però no sé per quina raó les plantes han retardat la floració i ara el cullo cap a la primera o segona setmana d’agost, gairebé un mes més tard.
Té roca de
Jordi Sorribes
Gravats rupestres a Catalunya JOSEP MARIA JOVAL I TARRAGONA
L
es manifestacions rupestres de Catalunya no han estat massa estudiades per la seva manca d’espectacularitat, solament se n’han publicat uns treballs esporàdics.
Hi ha un nombre de gravats rupestres que es poden relacionar amb la cultura megalítica perquè es representen amb pedres no gaire allunyades d’aquests. Moltes de les inscultures, gravats, cassoletes amb reguerons es remuntarien al període constructiu dels sepulcres megalítics al Neolític Mitjà (4000 a 2500 aC.), quan antropològicament els individus d’aquella època ja mostren un respecte pels seus difunts o un agraïment envers els astres, i deixen aquests manifestos a les pedres o a les roques per fer palès el seu culte pagà suposadament, ja que cap teoria ha sigut mai demostrada, tan sols podem especular-hi. A Catalunya, s’hi localitzen molts jaciments rupestres fets amb diferents tècniques. La composició dels seus suports, pedres a l’aire lliure, balmes, parets rocoses és molt desigual. Els motius representats són cassoletes, cruciformes, antropomorfs, reguerons i figures amb formes segmentades: ferradures, cercles, traços espirals en forma de V, quadrilàters dividits per diagonals amb creus inscrites, cercles amb creus a l’interior, pectiniformes i combinacions d’elements. Generalment és difícil de determinar sobreposicions. L’horitzó cultural i cronològic d’aquests documents és molt ampli i no es pot establir amb seguretat ja que corresponen a diferents moments, a més de ser normal i lògic el reaprofitament continuat d’uns mateixos suports en èpoques allunyades temporalment. Cupuliformes: S’acostuma a dir cupuliformes als clotets en forma de cassoleta buidats per l’home en les superfícies i roques. Es diferencien dels generats per accidents naturals: aigua de la pluja, gel, vent, etc... Aquests elements produeixen concrecions que esdevenint formes característiques còncaves poden donar lloc a confusió en persona poc avesada, perquè les entendrà com a cupuliformes.
A la Catalunya Nord es va demostrar que es pot buidar en una roca granítica una cassoleta mitjançant un simple còdol de quart de quilo de pes aproximadament. La superfície de granit és ràpidament reduïda a una pols blanca i el forat queda absolutament igual que als cupuliformes prehistòrics, és a dir, una cúpula perfectament hemisfèrica i polida. Reguerons i regatons. Els regatons tenen la missió de lligar els cupuliformes i prenen protagonisme amb l’espai que ocupen. Serien fets amb estris de pedra o sílex i més tard amb eines de bronze i ferro, en molts d’ells difícil d’observar degut al desgast produït pel pas dels anys. Cruciformes. Gravats en forma de creu L’antiguitat dels gravats cruciformes sempre ha estat motiu de discussió entre els estudiosos. Encara que la forma de creu es troba entre els motius que es gravaven en l’època prehistòrica, trobats en roques aïllades, i d’altres en llocs suposadament de culte pagà, es coneix que alguns d’ells foren fets durant l’Edat Mitjana i en períodes més recents, per la tècnica emprada, ben bé per marcar llocs de culte pagà, perimetrar propietats, protecció de maleficis...; en trobem de diverses tipologies: creus llatines, gregues, fàl·liques, bizantines i caravaques entre d’altres. Cadolles antropomorfes. Orificis de gran diàmetre fets uns per la mà de l’home per tal de recollir l’aigua de la pluja, i d’altres formats per l’erosió natural. Acostumen
a estar fets en depressions naturals de les roques i han estat utilitzats durant molts de segles, uns per la caça d’ocells amb lloseta i altres per la filtració de líquids com per exemple l’oli de ginebró, que servia per preservar del mal de panxa de les cavalleries. Es tallaven les branques, es posaven al damunt i dins del tall quadrat de la roca i s’hi recollia l’oli que sortia del ginebró que s’hi cremava. Hi havia d’haver una obertura al final de la inclinació del terreny per recollir-lo. Inscultures megalítiques esquemàtiques. Apareixen en roques i lloses per bona part de l’Europa occidental. Considerem que moltes de les inscultures es remunten al període constructiu del Megalític Mitjà. Els motius esquemàtics són la representació d’individus, animals i formes astrals, donant a entendre que ja ens volen comunicar el tipus de societat en què ells vivien, per deixar-hi el llegat de convivència en forma antropològica, amb les seves creences primàries i els seus cultes astrals, al nostre entendre. Des del Neolític Mitjà fins al Bronze final (4000 - 1100 aC.) fou una època d’esplendor sense aparents conflictes, mantenint els habitatges a l’aire lliure, també en coves. Les eines comencen a experimentar canvis degut a la influència de la suposada arribada de grecs i fenicis, i fan possible els canvis interculturals, junt amb l’aportació del Bronze: les sals minerals per a la conservació d’aliments i les ceràmiques, tant campaniformes com decoracions de cordons; apareixen els primers estris de bronze i s’estén l’explotació agrícola i ramadera. A partir d’aquest moment, es
generalitza la incineració en camps d’urnes. Inscultures amòrfiques o dismòrfiques. Són aquelles que no tenen cap forma concreta identificable, però pertanyen a la mateixa època. Podria ser per creences, culte pagà als astres, delimitacions de termes, camins espirituals o altres temàtiques o motius místics o no, com a pas de corrents d’aigua o camps magnètics, o bé representació de constel·lacions, ja que de vegades aquestes marques es poden alinear geomètricament en uns dibuixos poligonals o no, com a motius vegetals. Tot això de caire imaginari. Gravats amb influències cèltiques. Són aquells manifestos associats amb la cultura celta, amb formes variades, per exemple d’espirals, cargols, sols, estels cèltics, trèvols;
són molt pocs els que tenim a Catalunya. Dona a entendre que algun grup d’individus espontanis vinguts de diferents llocs d’Europa, s’establí a les nostres contrades, i deixà palesos els seus manifestos a través de les roques. Aquest ha estat un resum en base a les nostres experiències envers l’arqueologia de la prehistòria i la Història més llunyana; tot i considerant que no es poden estudiar aquests manifestos sense tenir en compte el seu context arqueològic, hem intentat buscar diversos paralel·lismes entre els vestigis que aquí a les nostres contrades tenim, respecte a altres llocs de la península, dins aquest context de proves físiques coetànies entre algunes d’elles, que mai podrem demostrar. Hem de procurar tenir cura d’aquest llegat per tal que arribi en bon estat a les futures generacions.
Els membres del Centre Excursionista de Balaguer Antònia Ortiz i Francesc Antillach han guanyat el PREMI VÈRTEX 2020 amb el llibre «A peu per Montdeví i altres serres de Ponent». Enhorabona!
(la muntanya a la literatura)
Camins
E
l camí és l’ordre en el caos i som incapaços de veure com arriba a ser de significatiu fins que no hem caminat a través d’un bosc sense camins. Situa’t a l’entrada d’un gran bosc i veuràs que les seves possibilitats són infinites. Pots posar-te a caminar en qualsevol direcció, però quina tries? I què et trobaràs pel camí? La funció del camí no és únicament mostrar una via, sinó també reduir el ventall d’opcions que el caminant té a la mà. Per això, els camins són molts més valuosos en un bosc que en qualsevol altre paisatge.
quilòmetres des de Geòrgia fins a Maine, aleshores considerat el sender més llarg del món. En el seu llibre A Walk in the Woods diu: un bosc no s’assembla a cap alter espai. D’entrada, és cúbic.
teix aspecte que el requadre verd que el marca en un mapa. És impossible imaginar-se que sigui tan difícil travessar-lo, però tan bon punt t’hi endinses perds tota visió de panoràmica.
Els arbres t’encerclen, s’aboquen sobre teu per totes bandes. El bosc obstrueix tota visió i et desorienta del tot. (...). Si et situes en un desert, o en una praderia, saps que et trobes en un espai gran. Si et situes en un bosc només podràs intuir-ho. El bosc és un no-lloc, vast i indefinit. I està viu.
Nordmarka no és ni pla, ni sec ni panoràmic, sinó accidentat, humit i espès. Arreu està ple de roques, d’arbres caiguts, d’arrels relliscoses com el sabó cobertes de fulles mig podrides, de torberes entollades que ens exhaurien les forces i d’arbres que ens escampaven les últimes fulles de tardor sobre el cap mentre caminàvem.
L’escriptor de relats de viatge nordamericà Bill Bryson va decidir fer el sender dels Apalatxes, amb 3.500
Quan contemples un bosc des de la distància sembla pla i sec i endreçat com un jardí, més o menys té el ma-
Elogi dels camins de TorbjørnEkelund Simboleditorial