Diaspora Project. Barada & Casilooroo - Design by juliaclaveria

Projecte Diàspora — BARADA & CASILOOROO | Júlia Claveria Baro

Projecte Diàspora — BARADA & CASILOOROO Un projecte de

Júlia Claveria Baro

Treball Final de Grau en Disseny — menció Disseny de Producte Tutoritzat per

Luis Eslava — Dissenyador Robert Thompson — Expert en materials

Part del projecte Habitar el buit Coordinat per

Daria de Seta — Arquitecta

2n i 3r trimestre 2019

ELISAVA

Escola de Disseny i Enginyeria de Barcelona

Projecte Diàspora — BARADA & CASILOOROO | Júlia Claveria Baro

els pares no ens van fer seure mai al vespre per explicarnos històries de quan eren joves. un sempre treballava. l'altra estava massa cansada. potser és el que passa quan ets immigrant. se'ls va empassar la terra freda del nord. els cossos treballaven fort per pagar amb sang i suor la ciutadania. potser el pes del nou món era massa. i valia més deixar enterrats el dolor i la pena d'abans. però tant de bo els hagués desenterrat. tant de bo hagués pogut obrir el seu silenci com si fos un sobre tancat. tant de bo hagués trobat una escletxa en un costadet. hi hauria ficat un dit i l'hauria esquinçat suaument. abans de mi tenien tota una vida que m'és estranya. em sabria molt greu que marxessin d'aquí sense haver-los arribat a conèixer.

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 138

â&#x20AC;&#x153;Migration is not just for the birdsâ&#x20AC;?

Philippe Legrain A: Immigrants, your country needs them

Aquest projecte no seria el mateix si no fos per totes les persones que m’hi heu acompanyat: (equip habitar el buit) Ana Fortuny + Sara Moruno + Irati Azkue + Daria De Seta + Luis Eslava + Robert Thompson + (amics) Abdoulaye Seck + Marie Faye + Mamadou Saliou + Lamine Sarr + Mouhamed Dia + Daouda Dieye + Babacar Ndoye + Mansour Djitte + Lamine Bathily + Ababacar Thiakh + Cheikh Tidiane + Bombo Ndir + Ivan Menal + Amadou Tidiane + Rakhou Diop + Jean François Fillaut + Ramon Llonch + Saúl Baeza + Claudia Espart + Cheikh + Anna Masclans + Marta M. Soldevilla + Djam + Top Manta + Diomcoop + Alencop + Marga Torrens + Maria Zaragoza + Ana Molés + Alba Suñé + Clara Luque + (experts) Blanca Garcés + Curro Claret + Joan Gómez + Guillem Martín + Gerard Tejero + Neus Arnal + Alberto Bougleux (família) Joan + Sara + mare + pare... 6

...Yërëyëf — gràcies :)

Habitar el buit ↓ Projecte Diàspora ↓ Família Gresol ↓ Instruccions BARADA & CASILOOROO ↓ BAR_01.001 & CAS_01.001 BAR_02.001 & CAS_02.002

→ Habitar el buit és el grup de projectes col·lectiu inicial que assenta les bases d'un marc comú sobre migració i el mosaic cultural que es defineix a Barcelona. → El projecte Diàspora és un recorregut de sis mesos construint el Treball Final de Grau personal i col·lectiu i aprenent sobre la meva ciutat i els col·lectius de persones migrades que, igual que jo, l'habitem. → La col·lecció d'objectes Crisol és una família de productes que s'escalfen i utilitzen una tecnologia bàsica i accessible: argila per fer la part estructural i formal de la peça, i fil de nicrom enrotllat entorn d'un cordó ceràmic. → BARADA & CASILOOROO són dos objectes de la família Crisol, susceptible de créixer i crear noves fonts de calor amb diferents usos. Són objectes i alhora instruccions per replicar-se. Volen ser un mètode per poder atansar els objectes industrials que ara pertanyen només a la indústria, i fer-los accessibles. Reinterpretant els nuclis funcionals i simplificant-ne els processos per tècniques més assumibles, eventualment per un context rural africà. → BAR_01.001, CAS_01.001, BAR_02.001 i CAS_02.001 són les primeres peces d'aquest projecte. Com que són peces intencionadament pensades per a no formar part d'una indústria seriada a gran escala, cada objecte és únic i té la mà de l'artesà, artista o individu que la fabrica. Cada BARADA i CASILOOROO individual respon a una necessitat de l'usuari final, de manera que la forma i dimensions possiblement variaran.

pàg. 11

Preàmbul —

Capítol I pàg. 19

Sénégal —

Capítol II pàg. 33

Habitar el buit —

Capítol III pàg. 139

Statu quo —

Capítol IV pàg. 61

Accions —

Capítol V pàg. 75

Top Manta & Teranga —

Capítol VI pàg. 87

Ritualitat central —

Capítol VII pàg. 115

Barada & Casilooroo —

Capítol VIII pàg. 151

Conclusions — annex

Bibliografia

Preàmbul

no tenen ni idea de què és perdre la llar amb el risc de no tornar a trobar la llar de tenir tota la vida dividida entre dues terres i convertir-te en pont entre dos països — immigrant

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 138

Des d’una posició “accepto i poso de manifest la meva ignorància vers la situació dels refugiats, els moviments migratoris i els contextos polítics respectius” encaro un procés d’observació i aprenentatge sobre aquesta realitat que fins ara m’havia quedat al marge. I em pregunto per què considerant-me sensible a les problemàtiques i necessitats reals que m’envolten, la meva predisposició —i la de molts com jo— és passiva?

Preàmbul

Partir de la posició d’ignorant simplement és una excusa i una justificació per poder endinsar-m’hi còmodament. Una de les meves pors és intentar entendre la “problemàtica de la crisi dels immigrants” des de la injusta condició de pertànyer a la cara còmoda de les dues realitats paral·leles i coetànies que vivim i, per tant, no ser capaç de gestionar les contradiccions que tot això comporti. Però la solució no és obviar l’altra realitat. Precisament fer-ho seria seguir en la línia de la passivitat i la ceguesa.

Així doncs, arran d’un viatge fugaç però intens l’estiu del 2018 al Senegal, decideixo formar part del projecte Habitar el buit per desenvolupar-hi el meu Treball Final de Grau i endinsar-me en un context de migració a Barcelona —ciutat on porto vivint ja sis anys— en el qual mai m’hi havia implicat. Essent Diàspora un projecte de migració i no sent-me una condició pròpia ni propera, cal atansar-m’hi, conèixer-la i passar de parlar-hi en tercera persona a fer-ho en segona. Habitar el buit, doncs, enfoca la primera etapa de la recerca en diferents accions puntuals per conèixer les persones emigrades a Barcelona, i donar pas al projecte propi final. Acció I — Senzine. Notes du Sénégal. Acció II — Expo Route Senegal. Què és i què representa Àfrica en el món globalitzat d’avui? Acció III — Habitàcola: La manta. Acció final — BARADA & CASILOOROO

→ BARADA & CASILOOROO són dos objectes que culminen el projecte Diàspora, un recorregut de sis mesos aprofundint en una realitat que fins ara m’havia quedat al marge: la lluita incansable de les persones migrades a Barcelona. Dos objectes nòmades pensats per atansar la cultura senegalesa aquí i promoure un disseny propositiu que entén la migració, no com un problema, sinó com una oportunitat d’aportar valor a les noves societats mestisses que es conformen.

Alhora proposa democratitzar els objectes industrials per apropar-los a la gent i apodar-la per construir-se els propis objectes quotidians, col·laborant amb la xarxa de productors artesans locals. Una de les moltes qualitats de la cultura senegalesa és l’hospitalitat amb què s’acull i es comparteix amb la família, l’amic i el visitant: la teranga. És una qualitat molt arrelada a la seva identitat. Hi ha dos moments que ho manifesten: l’ataaya (cerimònia del te) i el moment de menjar d’una plata central compartida.

BARADA —tetera en wòlof—, basada en la cerimònia del te ataaya, aprofita l’objecte industrial “calentador d’aigua” o “fornet elèctric” i en reinterpreta el nucli funcional, democratitzant-ne el seu ús i “eventual” construcció. Al seu torn, CASILOOROO —casserola en wòlof—, es basa en compartir d’una plàtera central, i pren el mateix principi que BARADA. D’aquesta manera, porta els fogons a taula, evocant els orígens quan els nòmades menjaven al voltant del foc. 16

BARADA & CASILOOROO, peces del projecte Diàspora ↑

Després de conèixer les persones emigrades a Barcelona, se’m fa evident la diferència d’oportunitats que tenim segons d’on venim i com d’injust i incoherent és. Tots tenim necessitats individuals i diverses, però alhora som persones i tots hauríem de ser considerats amb iguals drets i deures. No obstant, el racisme institucional i la por al desconegut dibuixen una societat classista i racista que no reconeix l’immigrant com a persona amb ple dret.

BARADA & CASILOOROO vol contribuir a canviar l’imaginari de la figura d’immigrant, apropar la seva cultura aquí, i veure’l com un igual: un nòmada ciutadà del món.

Capítol I — Sénégal

vau dividir el món en trossets i en vau dir països vau dir que éreu propietaris d'allò que no havíeu tingut mai i ens vau deixar als altres sense res — colonitzar

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 137

"Segons la nostra perspectiva, el Senegal és un dels països de l'Àfrica occidental on una transició [cap a una societat de la informació] és molt possible. Els funcionaris de nivell superior del govern senegalès semblen estar cada vegada més preocupats pel potencial paper que la tecnologia de la informació podria tenir en el desenvolupament de la societat i de l'economia a la vigília del segle XXI."

A: The Internet of Elsewhere: The Emergent Effects of a Wired World, Cyrus Faviar

Capítol I — Sénégal

— U.S. Agència pel Desenvolupament Internacional (USAID), 1998, “Senegal Telecommunications Sector Assessment”

SENEGAL Capital

Dakar

Idioma oficial

Francès, Wòlof, Serrere, Pula, Djola

Població

15.589.485 habitants (2016)

Densitat

71,84 hab/km2

Àfrica Occidental Francesa, Mali Federation i Comunitat Francesa

Independència

4 abril 1960

Forma de govern

República

Òrgan legislatiu

National Assembly

President

Macky Sall

Índex de desenvolupament

0,505 (2017, Nacions Unides)

Moneda

Franc CFA de l'Àfrica Occidental (XAF)

Fus horari

UTC±00:00

Codi país

Lloc web

www.sec.gouv.sn

↑ Fonts variades: Viquipèdia, Nacions Unides, Rapport SN jan 2019. Corregit per: Lamine Bathily.

La segona quinzena de juliol del 2018 vaig tenir l'oportunitat de formar part de la quarta edició de Route Artlantique, un intercanvi entre estudiants europeus i artesans senegalesos en un viatge apassionant de dues setmanes al Senegal, que organitza el Ramon Llonch, un dissenyador apassionat per aquelles terres. Un primer apunt molt evident és la facilitat amb la que jo, europea, vaig poder demanar un visat i viatjar sense més problemes ni precaucions que les vacunes corresponents. No passa el mateix a l’altra banda. Sembla ser que el meu dret no és directament extrapolat a un senegalès que vol fer el viatge contrari. No és un dret recíproc. Arran d’aquesta experiència al Senegal i amb vistes al Treball Final de Grau, vaig pensar que seria una bona oportunitat dedicar els sis mesos a un projecte com Habitar el buit i que m’ajudés a entendre tota la situació de les migracions i la política relacionada amb aquest tema. Perquè com diu Magatte Wade al documental Made in Mékhé, no s’entén com d’una banda et trobes això i de l’altra una situació ben diferent (referint-se a un carrer de Dakar i a un carrer amb trànsit de qualsevol altra ciutat desenvolupada). Senegal als meus ulls —veure Llibre 1. Acció I: Senzine, notes du Sénégal— és una terra màgica, amb persones —amb diferències evidents— molt similars a nosaltres, amb una cultura hospitalària i afectuosa, un país molt ric que ho té tot per esdevenir pròsper.

Carregant un futbolí en una canoa típica de Senegal ↑

Teranga. És l'hospitalitat, en wòlof —llengua oficial del Senegal—, amb la qual reben el foraster i amb la qual es reuneixen amb la família i els amics. És una forma tan arrelada a la identitat senegalesa que és difícil sentir-se estrany en aquest país.

↑ Una de les cases al poble de N’Guindir, al costat d Bambali o Sedhiou, Senegal.

↑ Una noia senegalesa pujant a un autobús local.

↓ Al ferry que uneix Dakar i Casamance. Atracats al port de Dakar.

La República del Senegal (en wòlof, Senegaal, en francès, République du Sénégal) és un estat al sud del riu Senegal, a l'Àfrica occidental. El Senegal limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic, amb Mauritània al nord, amb Mali a l'est i amb la República de Guinea i Guinea Bissau al sud. Gàmbia forma un enclavament dintre del Senegal, que ressegueix el riu Gàmbia durant més de 300 km terra endins. Les illes del Cap Verd estan situades a 560 km de la costa senegalesa. L'Islam, la religió dominant al Senegal, va arribar a aquesta regió en el segle XI. Dels regnes nadius, l'imperi Jolof del segle XIV va ser el més poderós. Diverses potències europees arribar a la zona des del segle XV, fins que França va acabar en possessió del que s'havia tornat un important punt de sortida per al comerç d'esclaus. Dakar va esdevenir la capital de la colònia francesa de l'Àfrica Occidental Francesa el 1902. Al gener de 1959, el Senegal i el Sudan Francès es van unir per a formar la Federació de Mali, la qual esdevingué totalment independent el 20 de juny del 1960, de resultes de la independència i la transferència del poder, acord signat amb França el 4 d'abril del 1960. A causa de dificultats polítiques internes, la federació es va acabar el 20 d'agost de 1960. El Senegal i el Sudan Francès (reanomenada República de Mali) van proclamar la seva independència individualment. El Senegal es va unir amb Gàmbia per formar la confederació nominal de Senegàmbia el 1982. Malgrat això, la integració concebuda dels dos estats mai no es va portar a terme i la unió va ser dissolta el 1989. Malgrat les converses de pau, un grup independentista en la regió del sud, la Casamance, ha topat esporàdicament amb les forces del govern des del 1982. El Senegal té una llarga història de participacions en la pacificació internacional. El Senegal té una gran varietat de grups ètnics. El francès és la llengua oficial, però només una minoria la fa servir de forma habitual. Els wòlofs representen el 43% de la població, seguits pels fulanis o peuls (24%), els serers (15%), els jola (4%) i els mandingues (3%), al costat d'altres petites comunitats. Uns 50.000 europeus, majoritàriament francesos, resideixen al país, juntament amb una minoria libanesa, a les ciutats.

N’Guindir, Senegal. ↓ Home de la casa que ens acull amb les seves mullers.

El 94% dels senegalesos són musulmans, i també hi ha animistes, encara que només un 1%. El 30% de la població és urbana. La part oriental del país és gairebé deserta.

El propòsit d'aquest professor i mediador sociocultural senegalès era que la televisió nacional del seu país de naixement difongués el seu treball perquè els joves entenguessin que migrar és un dret, però que cal exercir-lo coneixent els riscos als quals s'exposen. Fall havia aterrat a Europa el 2008 amb els papers en regla. Una excepció en aquella època convulsa per als que decidien provar sort lluny de casa. Des de l'any 2006, Espanya vivia la coneguda crisi dels cayucos: milers de canoes arribaven a les costes de Canàries i a la Península atestades d'homes d'origen africà a la recerca d'un futur a Europa. Molts també compartien origen: la regió de Saint Louis. Als pintorescos carrers de la capital del mateix nom, a unes quatre hores en cotxe de Dakar, es llegeix un joc de paraules en pintures murals i altres manifestacions artístiques: "Barça ou barzac". Significa Barcelona o la mort, i es refereix a l'impuls d'arribar a Occident que porta a milers de persones a jugar-se la vida per aconseguir-ho. No resulta estrany que en aquesta ciutat es parli d'immigració. Saint Louis, a la vora de l'Atlàntic i amb 250.000 habitants, va ser el primer assentament colonial de la costa oest del continent, i la seva importància i ubicació la van erigir durant un temps com a capital del Senegal. Punt de trànsit de molts durant segles, per la seva tradició pesquera i la proximitat amb Mauritània i les Canàries, es va convertir des dels primers anys del segle XXI en un enclavament de sortida d'embarcacions plenes. Un dels epicentres de l'esmentada crisi dels cayucos: la meitat dels 30.000 nàufrags que van arribar a les illes en aquell any eren senegalesos.

"La gent s'imagina que [emigrar] és molt fàcil i que podran aconseguir el que al seu país no han estat capaços d'aconseguir. Aquesta idea està lluny de la realitat, però no es veu, és com si un vel entre Àfrica i el món occidental tapés totes les dificultats" Mactar Thiam Fall

↓ Lola Hierro. Cuando el cayuco deja de ser una opción, Saint Louis (Senegal) 9 maig 2019

Tal com diu l'article d'El Pais Cuando el cayuco deja de ser una opción, fa cinc anys el professor Mactar Thiam Fall explicava amb satisfacció que havia acabat de rodar la seva primera aventura cinematogràfica: una sèrie de cinc reportatges titulada Bitim Réew (“Fora del país”, en idioma wòlof, el majoritari al Senegal) que descrivia el que esperava als emigrants africans a la seva arribada a Europa.

El Saúl jugant amb nens del poble N’Guindir ↑

El 2019, el fenomen de la migració tant legal com irregular des de Senegal persisteix. D'aquest país en van sortir 165.000 el 2013 (últim any amb dades disponibles) i avui són mig milió els qui viuen més enllà de les seves fronteres d'un total de 16 milions d'habitants que té el país, dels quals la meitat tenen menys de 19 anys. El 9,6% dels que marxen prové de Saint Louis.

Les raons més comunes per emigrar són la recerca d'una ocupació i de nous aprenentatges. "Tenir l'oportunitat de migrar és millor que tenir una llicenciatura a la universitat", sentencia Aly Tandian, doctor en Sociologia de la Universitat Gaston Berger de Saint Louis. "La falta de diners i de treball suposa la mort social, no pots tenir família, ni casa, ni fills", al·lega. "Aconsegueixes un títol universitari però, després, què? Altres els diuen que no tenen diploma però sí un compte corrent perquè viuen a Barcelona". Aquesta era, amb seguretat, la situació de gran part de les més de 4.500 persones que van morir o van desaparèixer en les rutes migratòries de tot el món en 2018, segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM). D'entre les víctimes, gairebé la meitat es trobaven entre els 116.000 migrants que van intentar creuar el Mediterrani des del nord d'Àfrica cap a Europa.

Sembla increïble la repercussió que té el futbol i com d’universal és. El Barça té un ressò mundial tan important que en segons quins indrets del món és el que situa Barcelona al mapa. Això passa a N’Guindir (al costat de Bambali o Sedhiou, a Casamance), un poblet rural allunyat de les zones més urbanitzades i que, a més de les samarretes del Barça àmpliament utilitzades pels nens i joves, en una de les façanes del poblat hi ha pintats els escuts del Barça i el Madrid. La història del Mamadou Saliou, un jove senegalès que va arribar amb pastera a Espanya amb el somni de triomfar en el futbol, exemplifica la situació de molts joves que volen migrar a Europa i que només coneixen el que els arriba pels mitjans de comunicació i per les xarxes. El Mamadou és el fundador de l’ONG Diandé Africa, una associació a cavall entre Senegal i Barcelona, que fa diferents projectes pel desenvolupament de Senegal. De la mateixa manera que Mactar Thiam Fall, el Mamadou ha fet tres documentals per a mostrar la realitat de les persones que emigren a Europa de forma irregular i desmentir l’imaginari ue suposa que a Europa trobar una feina i tenir un sou és fàcil. A part, també ha construït una escola pels nens de Ziguinchor, el seu lloc d’origen, alhora que dóna feina als pares dels nens escolaritzats elaborantmelmelades de mango.

Moltes camises de clubs de futbol diferents ↑

La façana d'una casa del poble N’Guindir: Barça — Madrid ↓

↑ Una nena mig enfadada se'm mira fixament. N’Guindir, Casamance, Senegal.

“L'Àfrica és rica en molts aspectes, començant pel seu nivell demogràfic. Tenim una població demogràfica molt jove i, al meu entendre, la joventut és riquesa". Magatte Wade A: Made in Mekhé

Capítol II — Habitar el buit

En aquest projecte s’esperava aportar valor, mitjançant el disseny i la creativitat, als múltiples problemes derivats d’aquesta crisi, atenent a les circumstàncies i necessitats de les persones migrades. A partir de tot el que tenim en comú — somnis, dificultats diferències culturals, materials i agents climàtics— els qui vénen i vindran, i els qui els acullen de manera simètrica, seran involucrats en la creació de noves formes d’hàbitat, d’organització social i política, amb l’objectiu de projectar el millor dels móns possibles a l’escenari ideal i no només la solució més eficaç i menys traumàtica.

Capítol II — Habitar el buit

El projecte Diàspora és el treball final de grau personal dins l’equip d’Habitar el buit, un grup de treball que reuneix els projectes que, a partir de les oportunitats que ofereix el nostre territori, volen donar una resposta alternativa a la gran crisi migratòria dels refugiats, desplaçats i migrants.

Habitar el buit. Una contradicció semàntica que revela el repte que comprèn.

El buit no és només un vast espai físic. És metàfora de tot allò que encara hem de resoldre, transformar i entendre del nostre present. Habitar vol dir ocupar, apropiant-se de les oportunitats que ens brinda per canviar la nostra relació amb l'entorn físic, social i polític. Habitar el buit reuneix aquells projectes, accions i voluntats que volen oferir una resposta alternativa al gran moviment migratori, una situació a diferents escales, tant global com local.

Aquest 2019, a la tercera edició d’Habitar el buit es posa un entorn proper com Barcelona de context, on la mirada que en tenim és en primera persona, sentint-nos agents implicats i afectats. Així doncs, enguany es pretén detectar un àmbit sobre el terreny i fer-hi un projecte aquí. Després d'anar a Senegal tinc la necessitat de saber-ne més i entendre els perquès de tot plegat. Entenent la migració no com un problema, sinó com una oportunitat, aquest any dissenyem no sobre el que ells necessiten sinó amb allò que ens donen, transformant el nostre món i configurant un mosaic cultural divers i enriquit. Aquest any es planteja com un projecte de creixement col·lectiu inclusiu, i no amb un objectiu individual. Des de les diferents mencions de disseny (producte, enginyeria i espai) plantegem respostes honestes, sensibles, conscients i inclusives a les realitats de les persones migrades presents en el teixit urbà de Barcelona. Ens hem centrat en els col·lectius dels manters, ferrovellers i menors no acompanyats, subjectes a una situació d’invisibilització, precarietat, vulnerabilitat i irregularitat. Com a dissenyadores som cronistes del nostre temps, de manera que hem de posar en valor els nous mosaics culturals i oportunitats que fonamentaran l'enriquiment de les societats del futur.

↓ En venta. Una de les moltes cases a mig fer a Dakar.

El 2017 el Sondre va realitzar un projecte pel camp de refugiats a Jordània, on tant la investigació, com la detecció del problema i la resposta eren a distància. El passat 2018, un grup d’estudiants va anar durant una setmana a fer un estudi d’un barri d’immigrants i refugiats a Grècia, on les arribades van arribar a ser massives. En aquest cas, es detectaven problemes sobre el terreny, però la solució era a distància, sense obtenir respostes validades.

Des d’una perspectiva molt àmplia, inicial i general, el meu projecte Diàspora vol ser una aproximació a la definició dels essencials d’un individu migrant quan arriba al lloc de destí i es troba en una situació de desconcert, en una mena de llimb. Observar i acotar els objectes i les tecnologies quotidianes amb les que interactuem i repensar-ne o redefinir-ne els usos i les aplicacions. Vol ser un projecte totalment basat en una mirada sostenible tant a nivell social, econòmic i mediambiental, com també cultural, polític i tecnològic. El repte inicial, doncs, partia de dos buits. D'una banda, el buit espacial, o directament espais buits, en desús o abandonats per a entendre’ls i repensar-ne els usos i les aplicacions. D'altra banda, el buit íntim o personal, un buit que té més a veure amb un sentiment de l'ànima.

Com puc aprofitar els no llocs i apoderar l’arribat dotant-lo dels essencials per a sentir-se com a casa? Com puc revertir els no llocs de Barcelona i transformar-los en recintes en permanent reconstrucció?

Capítol III — Statu quo

les bombes han rendit ciutats senceres avui els refugiats han pujat als vaixells sabent que potser no tornaran a posar els peus a terra el mes passat vaig visitar un orfenat de nadons abandonats al voral com si fossin merda després a l'hospital vaig veure una mare perdre el fill i el cap e algun lloc han mort amants com puc negar-me a creure que la meva vida no és un miracle si entre tot aquest caos m'ha estat donada aquesta vida — circumstàncies

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 130

A: Immigrants, your country needs them Philippe Legrain

Capítol III — Statu quo

La migració és l’acció més antiga contra la pobresa. Selecciona aquells que més volen ajuda. És bo per al país al qual van; ajuda a trencar l’equilibri de la pobresa al país des del qual provenen. Quina és la perversitat de l'ànima humana que fa que la gent es resisteixi a un bé tan evident? J. K. Galbraith

→ manteros.org

Tal com diuen els propis africans al portal de Top Manta, mai, mai han aconseguit la independència de la majoria dels governs d’Àfrica. Des de l'era de l'esclavitud fins ara, el continent s'ha sotmès sota el comandament dels occidentals. La història es repeteix, però d'una altra manera: així ho van viure des de l'esclavitud, l'ocupació territorial i la colonització econòmica capitalista. “No crec que hi hagi un continent més ric que l'Àfrica, però és una llàstima que de tots els governants que han passat pel poder fins al dia d'avui no hi ha cap patriota excepte alguns herois com Thomas Sankara, Patrick Lumumba, Nelson Mandela, etc. Té totes les eines i els valors culturals per ser un dels continents més desenvolupats. Sobre el pla demogràfic la majoria de la seva població són joves. Sobre el pla territorial hi ha tot tipus de recursos naturals: gas, petroli, ferro, or, diamants, etc. La terra és molt fèrtil amb els seus boscos i les seves selves, animals de diverses espècies, i mars i llacs plens de beneficis interessants. Potser aquests hipòcrites que anomenem intel·lectuals manipulen als dirigents africans amb finançament. Els presten diners per a projectes o per a les seves campanyes electorals a canvi d'explotar els recursos naturals. En arribar al poder han de mirar on volen els occidentals. Amb el finançament poden manipular tots els presidents dels països africans. Els diners prestats no els inverteixen en el continent. Els roben i els guarden en bancs d'Europa o americans. Una vegada que perden el poder, els seus successors els persegueixen per frau o blanqueig de capitals. Els bancs es queden amb les fortunes i manipulen altres caps d'estats. La família a l'Àfrica és molt gran i és el pare el responsable de totes les despeses. Quan arribes als 18 anys has d'assumir tota la responsailitat que va portar el teu pare durant anys. Llavors és fàcil entendre per què els subsaharians arrisquen la seva vida per entrar a Europa. En primer lloc, cap membre dels governs africans porta els seus fills a l'escola pública. D’altra banda, les seves famílies no es curen a la sanitat pública. I per acabar, al final de les seves carreres polítiques ja tenen la doble nacionalitat i cases de luxe per a refugiar-se a Amèrica o Europa. En un continent on el govern no pot crear llocs de treball i no es refia de l'educació pública, ni de la sanitat, pot arribar a situar-se un país en el camí del desenvolupament? A més, segueixen celebrant la independència —quan en realitat no existeix— gastant molts diners que podrien fer servir per crear empreses i fàbriques. Per tant, els seus joves se senten escanyats per aquest sistema capitalista i l'única opció que els queda és el camí de la dura aventura cap a Europa.”

Dead Aid, Dambisa Moyo ↓

En contraposició directa amb la presumpta suposició que l’ajuda internacional és fonamental per a la supervivència i el creixement eventual dels països més pobres, Dambisa Moyo afirma que l’ajuda de milers de milions d’euros que els últims 50 anys s’han transferit dels països rics a l’Àfrica ha impedit que aquests països assoleixin un creixement econòmic sostenible. En lloc d'oferir un nivell bàsic de subsistència per a un país, l'ajuda fomenta la corrupció i tanca un país en un cicle de deute que impedeix el desenvolupament de sectors econòmics viables. La dependència excessiva de l’ajuda ha atrapat a les nacions en desenvolupament en un cercle viciós de dependència d’ajut, distorsió del mercat i més pobresa, deixantlos només la "necessitat" de més ajuda. Hi ha un fort contrast entre els països africans que han rebutjat l’ajuda i han prosperat i altres que han esdevingut dependents de l’ajut i augmenten la pobresa. De fet, els nivells de pobresa continuen augmentant mentre les taxes de creixement han disminuït constantment i milions de persones continuen patint.

En oposició a això, Moyo recomana una combinació d'inversió directa estrangera, comerç internacional i regional, mercats de béns, augment de l'estalvi intern i reducció dels costos de les remeses, tot ajustant aquestes opcions a les circumstàncies específiques de cada país.

Solem referir-nos a la situació dels immigrants a Barcelona, quan potser hauríem de parlar d'interrelació de cultures.

DIÀSPORA

És "el moviment, migració o dispersió d'un poble lluny del seu establiment o territori ancestral" o "poble dispersat per qualsevol causa a més d'una localització", o "poble establert lluny del seu territori ancestral". Històricament, la paraula ha vingut a referir-se a la dispersió de pobles amb arrels comunes, particularment moviments de naturalesa involuntària, com l'expulsió dels jueus d'Orient Mitjà, els africans capturats en el comerç d'esclaus, els xinesos meridionals durant el comerç d'esclaus culis, o els exiliats messenis sota el jou d'Esparta. Recentment els acadèmics distingeixen diferents classes de diàspora basant-se en les seves causes, com ara l'imperialisme, emigracions pel comerç o el treball, o bé per la mena de coherència social en la comunitat de la diàspura i els seus lligams amb la terra d'origen. Algunes comunitats en diàspora mantenen forts lligams polítics amb el territori ancestral. Altres qualitats que poden ser típiques de moltes diàspores són el desig de retorn, relacions amb altres comunitats en diàspora i manca d'assimilació completa al país hoste. Una de les diàspores més grans dels temps moderns és la diàspora africana, que data de diversos segles enrere. Durant el comerç atlàntic d'esclaus, de 9,4 a 12 milions de persones d'arreu d'Àfrica van sobreviure al transport per arribar com a esclaus a l'hemisferi occidental. Aquesta població i els seus descendents van rebre grans influències de la cultura de les colònies angleses, franceses, italianes, portugueses i espanyoles al Nou Món. Abans del tràfic transatlàntic d'esclaus milions d'africans s'havien mogut i s'havien establert, en general com a esclaus però de vegades com a mercaders i mariners, a diferents parts d'Àsia i Europa.

CULTURA

Konthak (1999), estableix tres nivells a la cultura: cultura nacional, cultura internacional i subcultura. → La cultura nacional es refereix a les experiències, creences, patrons apresos i valors compartits per ciutadans del mateix país. → La cultura internacional s'estén més enllà dels límits nacionals, de maner que dues cultures poden compartir experiències culturals i medis d'adaptació a través del préstec o la difusió, tant directament (matrimoni, etc.), com indirectament (patrons de conducta que passen d'A a C a través de B). → Finalment, la subcultura consisteix en patrons i tradicions basades en símbols diferents associats a subgrups que conviuen en la mateixa societat complexa.

→ Aculturació Aculturació es refereix al resultat d'un procés en el qual una persona adquireix una nova cultura o aspectes de la mateixa. Els individus de la cultura dominada s'adapten, és a dir s’aculturen, incorporant elements de la cultura dominant. Una de les causes externes tradicionals ha estat la colonització. Les definicions velles i noves tenen una frontera borrosa en les societats multilaterals modernes, en les quals els fills de famílies immigrants poden ser motivats a adquirir la cultura dominant, però també la familiar, considerant a qualsevol de les dues com l'estrangera, quan totes dues són part del desenvolupament infantil.

→ Crisol o gresol de races El terme gresol de cultures (originalment, gresol de races, encara que ja des de fa molt l'antropologia no accepta l'ús del terme raça per a l'espècie humana, ja que la considera producte d'un prejudici social) (de l'anglès melting pot) sol usarse per representar la forma en què les societats heterogènies gradualment es converteixen en societats homogènies, en les quals els ingredients barrejats en el "gresol" (la gent de diferents cultures, ètnies i religions) es combinen per formar una societat multiètnica. L'analogia porta implícita la idea positiva de que es produeix una convivència (tolerància social) harmoniosa, o fins i tot una unificació a través del mestissatge o l'assimilació; per oposició a la separació en ghettos o de la segregació racial (apartheid). També pot emprar-se des de perspectives negatives, per denunciar la pèrdua de diversitat cultural a través de l'aculturació (l'American way of life - "manera de vida nord-americana" -); o, amb fins oposats, per lamentar-se de la contaminació d'una suposada "puresa racial". En un context poètic, també és acceptable el terme gresol per referir-se a varietat, sense un sentit estricte de "barreja".

→ Mosaic cultural En contraposició a l'analogia del gresol, l'expressió pluralisme cultural (o mosaic de cultures, abans mosaic de races) s'usa per representar a una societat on un conjunt de races diferents conviuen entre si en una relativa harmonia, però no intenten barrejar-se per formar una sola nació.

Font: Wikipedia.

→ Multiculturalitat Multiculturalisme és un terme amb una gamma de significats en els contextos de la sociologia, la filosofia política i l'ús col·loquial. En sociologia i en l'ús quotidià, és un sinònim de "pluralisme ètnic", amb els dos termes utilitzats indistintament; per exemple, un pluralisme cultural en què diversos grups ètnics col·laboren i entren en diàleg entre ells sense haver de sacrificar les seves identitats particulars. Pot descriure una àrea de comunitat ètnica mixta on hi ha múltiples tradicions culturals o un sol país dins el qual ho fan. Els grups associats amb un grup ètnic aborigen i grups ètnics estrangers sovint són el focus. Pel que fa a la sociologia, el multiculturalisme és l'estat final d'un procés natural o artificial (per exemple, la immigració legalment controlada) i es produeix en una escala nacional gran o en una escala menor dins de comunitats d'una nació. Com a filosofia política, la multiculturalitat involucra ideologies i polítiques que varien àmpliament, que van des de la defensa de la igualtat de respecte a les diverses cultures en una societat, a les polítiques de promoció del manteniment de la diversitat cultural, a les polítiques en què les autoritats aborden a les persones de diversos grups ètnics i religiosos segons al grup al qual pertanyen.

El multiculturalisme que promou el manteniment del caràcter distintiu de les cultures múltiples sovint es contrasta amb altres polítiques d'assentament com la integració social, l'assimilació cultural i la segregació racial. El multiculturalisme ha estat descrit com una "enciamera" i un "mosaic cultural" en contrast amb el "gresol de races". S'han desenvolupat dues estratègies diferents i aparentment inconsistents a través de diferents polítiques i estratègies governamentals. La primera se centra en la interacció i la comunicació entre diferents cultures; aquest enfocament també es coneix sovint com interculturalisme. La segona se centra en la diversitat i la singularitat cultural que de vegades pot donar lloc a una competència intercultural per l'ocupació, entre altres coses, i pot conduir a conflictes ètnics. La controvèrsia al voltant del tema de l'aïllament cultural inclou la guetització de una cultura dins d'una nació i la protecció dels atributs culturals d'una àrea o nació. Els defensors de les polítiques governamentals sovint afirmen que les proteccions artificials guiades pel govern també contribueixen a la diversitat cultural global. El segon enfocament de la formulació de polítiques multiculturalistes sosté que eviten presentar valors comunitaris ètnics, religiosos o culturals específics com centrals.

→ Interculturalitat La interculturalitat es pot definir com el procés de comunicació i interacció entre persones i grups amb identitats culturals específiques, on no es permet que les idees i accions d'una persona o grup cultural estiguin per sobre de les de l'altre, afavorint en tot moment el diàleg, la concertació i, amb això, la integració i convivència enriquida entre cultures. Les relacions interculturals s'empren en el respecte a la diversitat i l'enriquiment mutu; però, no és un procés exempt de conflictes. Aquests es poden resoldre mitjançant el respecte, la generació de contextos d'horitzontalitat per a la comunicació, el diàleg, l'escolta mútua, l'accés equitatiu i oportú a la informació pertinent, la recerca de la concertació i la sinergia.

La interculturalitat no es refereix tan sols a la interacció que passa a nivell geogràfic sinó més aviat, en cadascuna de les situacions en què es presenten diferències. Cal tenir en compte que la interculturalitat depèn de múltiples factors, com les diferents concepcions de cultura, els obstacles comunicatius, la manca de polítiques estatals, les jerarquies socials i les diferències econòmiques. L'ètica intenta inculcar valors afins per construir societats democràtiques, integrades i on l'harmonia sigui protagonista de la interacció social. Es diferencia del multiculturalisme i del pluralisme per la seva intenció directa i les seves actuacions propositives de promoure el diàleg i l'acostament entre cultures.

→ Transculturalitat "La transculturació procura trobar una explicació per a la dimensió cultural de processos migratoris en la societat cubana, emfatitzant la reciprocitat de trobades culturals que alhora són conflictius i asimètrics, sobretot per a la cultura receptora" (Fernando Ortiz, 1983). Segons Ortiz, la transculturació sol ocórrer a través de processos migratoris, polítiques de poder oficial o per la influència dels mitjans de comunicació. Es diferencia del concepte aculturació, àmpliament usat en l'antropologia cultural nord-americana d'aleshores.

"Entenem que el terme transculturació expressa millor les diferents fases del procés de transició d'una cultura a una altra, perquè aquest no consisteix només en adquirir una diferent cultura (aculturació), sinó que el procés implica també necessàriament la pèrdua o desa-

rrelament d'una cultura precedent, el que pogués dir-se una parcial desculturación, i, a més, significa la consegüent creació de nous fenòmens culturals que poguessin denominar-se de neoculturació." El concepte de transculturalitat ressorgeix a partir de la crítica de conceptes clàssics de cultura, en referència a Johann Gottfried Herder (segle XVIII). Formulada per Wolfgang Welsch per primera vegada en 1991, aquest sociòleg alemany parteix de la idea que les cultures contemporànies són marcades per una diversitat de possibles identitats i entén per transculturalitat un model de cultura permeable construït per múltiples entrellaçaments i penetracions. La transculturalitat actua tant a nivell macro (en les cultures que són híbrides en si mateixes) com micro (en els individus).

Crisol (RAE) Del cat. ant. i dialect. cresol. 1. m. Recipient fet de material refractari, que s'empra per a fondre algun material a temperatura molt elevada. — En un context poètic, també és acceptable el terme gresol per referir-se a varietat, sense un sentit estricte de "barreja".

REFERENTS

Aquesta és una selecció d’alguns projectes de disseny que m’han servit d’inspiració a tots els nivells: conceptual, formal i d’experiència →

â&#x2020;&#x2018; Bricknic. Leif Czakai, Timm Donke and Nathan Fordy | bricknic.org

â&#x2020;&#x201C; â&#x2020;&#x2018; In Limbo Embassy. Manon van Hoeckel | anaisborie.com

↓ ↑ Project undefined. George Duan | behance.net/georgeduan

â&#x2020;&#x2018; Warm stool. Bouillion Studio (Shunya Hattori and Hiroki Nasu) | design-bouillon.jp

Taburete 300 & La pieza T300. Curro Claret | curroclaret.com â&#x2020;&#x201C; â&#x2020;&#x2018;

â&#x2020;&#x2018; Crossroads. Studio [D] Tale | studiodtale.com

Pel projecte Diàspora, el bench-marking realitzat és un recull d'alguns projectes relacionats amb la migració o les desigualtats socials, tant per iniciativa de les pròpies persones migrades, com d'institucions i administracions. Els projectes seleccionats són: l’ONG Diandé Àfrica, la fundació Arrels, la marca de roba Top Manta i el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, la cooperativa Diomcoop i la cooperativa Alencop.

Fundació Diandé Àfrica → diandeafrica.org

Diandé Àfrica es una organització a cavall entre el Senegal i Barcelona. Aquí tenen la ruta de Mamadou, un tour per la Barcelona amagada. Al Senegal fan documentals setmanals de la realitat que es viu a Europa, projeccions que han fet ells. També escolaritzen nens, l'objectiu principal de la fundació, alhora que donen feina a les mares dels nens treballant en una empresa de melmelades de mango. Tot això des d'una associació que han creat de mamans de Ziguinchor, on va néixer el Mamadou.

Top Manta i Sindicat Popular de Venedors Ambulants → manteros.org

Som manters. Treballadors migrants i lluitadors que davant el racisme i la violència institucional que sofrim quotidianament hem decidit d'organitzar-nos i lluitar pels nostres drets. Fa uns mesos vam llançar la nostra línea de moda TopManta —amb molt d’èxit— amb l’objectiu de contractar treballadors del carrer per a que en puguin sortir i tenir els seus propis recursos. Volem constatar que no rebem cap ajuda institucional. Sabem que no hem d’esperar ningú; tot el que puguem guanyar és amb el nostre front i des de l’autonomia. Al centre de la ciutat s’ha de seguir la lluita per a que puguem ocupar l’espai públic sense arriscar els nostres cossos. Nosaltres diem que l’espai públic és un i per l’ús de tothom.

Cooperativa Diomcoop → diomcoop.org

Som una cooperativa d'iniciativa social, formada per persones, abans dedicades a la venda ambulant no autoritzada, que vol donar resposta de forma sostenible i duradora a les necessitats d'inclusió social i laboral de persones immigrants en situació de vulnerabilitat. "Djom, en wòlof, designa la fortalesa interior necessària per escollir, sempre i en qualsevol circumstància, el camí del bé" La cooperativa, que neix el 7 de març de 2017 formada per 15 persones de origen subsaharià, és un projecte impulsat per l'Ajuntament de Barcelona i BCNActiva, a partir de la creixent preocupació i reivindicació social generats al voltant de la problemàtica de la venda ambulant no autoritzada als carrers de la ciutat. El format d'organització cooperativa es basa en un nou model d'intervenció socioeconòmica, centrat en les necessitats de les persones i a partir de la promoció de l'Economia Social i Solidària.

Cooperativa Alencop → alencop.coop

Alencop és una nova cooperativa d’iniciativa social, creada per donar resposta a un problema de recollida i tractament de residus als entorns urbans, i per garantir les condicions de vida digna d’un col·lectiu en situació de vulnerabilitat. L’objectiu social de la cooperativa és abordar de manera integral les necessitats bàsiques i d’ocupació, formació i habitatge, mitjançant un model d’activitat socioeconòmic cooperatiu, amb el protagonisme de les persones sòcies i del territori on s’insereix la cooperativa. Alencop es sustenta en els valors del dret a una vida digna per a tothom, la no discriminació per l’origen de la persona, la sostenibilitat ecològica i el respecte al medi ambient, la solidaritat local i global, el treball en xarxa i la participació democràtica i equitativa.

Moltes vegades, l'enginyeria de disseny industrial i de producte sol partir d’una necessitat o d’un problema per aportar-hi una solució. Però no sempre cal solucionar problemes, també es pot partir d’un concepte i amplificar-lo. Segons en quines àrees d’actuació, el disseny —i per tant, els dissenyadors— tendim a creure que tenim resposta als problemes dels altres. Segons com, en comunitats ressentides per la colonització, que algú els vagi a donar solucions als seus problemes (problemes seus, però als nostres ulls) pot tenir una lectura colonialista, l’europeu que salva el tercermundista africà. Una mica és el que ens va passar, salvant les distàncies, amb l'Acció III — Habitàcola: la parada ambulant. La manta, on les primeres idees per a les propostes del concurs eren formals i conceptuals, però lluny dels objectius reals i efectius del Sindicat de treure la gent del carrer, de la manta. En comptes d’entendre la migració com un problema, seria possible partir d’un concepte positiu/oportunitat i dissenyar-hi? Evidentment, tot això és dialèctica. Dir que es parteix d’un problema per posteriorment solucionar-lo, equival a partir d’un problema que genera una oportunitat i es soluciona amplificant-lo a través del disseny. Però aquesta distinció ajuda a comprendre el fenomen de la migració des d’una visió positiva i propositiva, evitant referir-s’hi com un problema que s’ha de solucionar i al qual s’ha de donar resposta. Considerar la migració com una oportunitat, d’alguna manera implica traslladar el problema no en l’arribada sinó en l’acollida. Deixar d'una banda l'egocentrisme europeu de comprendre els problemes des d'Aquí, i fer-ho des de dalt, des de la globalitat que comporten les migracions.

Es podria considerar l’escepticisme davant de la immigració com el problema al qual donar resposta utilitzant el disseny com a eina propositiva? O simplement, seria possible detectar valors que aporta la immigració a la societat i amplificar-los a través del disseny?

Capítol IV — Accions

les fronteres les fa l'home només ens divideixen físicament no permetis que ens posin els uns contra els altres — no som enemics

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 128

L'immigrant, des de la percepció de l'Aquí, ho és degut a una situació d’arribada a un país que no li és familiar ni conegut. Llegir la migració amb el prefix im-, podria simplement manifestar la persona que parla sobre migració: jo, que sóc d’Aquí, i em refereixo a la persona que ha vingut d’Allà. Però si llegim la societat, podríem arribar a dir que parlar d’immigrants ha arribat a ser una manifestació racista i classista del llenguatge. És evident que per a mi, qui arriba aquí és immigrant. Però aquesta paraula ha arribat a tenir unes connotacions negatives i de rebuig que s’allunyen de la imparcialitat amb les que hauríem d’adreçar-nos-hi. Em refereixo a tot l’imaginari de la figura de l’immigrant: els qui venen a envair-nos, els qui ens roben la feina, els qui venen a delinquir…

Capítol IV — Accions

Diàspora és un projecte sobre persones migrades en situació de vulnerabilitat, una condició que no m'és directament pròpia ni tampoc propera.

És important parlar amb propietat i aclarir les formes lèxiques per assegurar-nos que parlem el mateix llenguatge. Cal distingir entre immigrant i emigrant, prenent la segona (emigrant) per empoderar la persona que migra. Si diem immigrant, el punt de vista és des d’aquí, des de la societat que l’acull, per tant, la persona vulnerable que va a un país millor on la societat ha de fer un esforç per ocupar-se’n. Si parlem d’immigrants, les mirades són verticals, els d’aquí som els de dalt, els immigrants els de baix. D’alguna forma, potser sense pretendre-ho, hi ha el risc de victimitzar el migrant. Si ens referim a la persona migrada com a emigrada, el que fem és canviar el punt de vista i igualar la mirada, allunyant-nos de l’egocentrisme que implica parlar de l’aquí. Utilitzar emigrant l’empodera. Emigrant és aquell que marxa d’un país. Sabem que molts dels migrants en situació de vulnerabilitat que han arribat a Espanya o Europa, han superat un viatge llarg i dur —i de vegades etern—. I si han passat per això, potser hauríem de plantejar-nos per què fugen dels seus països, de les seves famílies, de les seves arrels, d’allò conegut. Si marxen, vol dir que el lloc d’origen ha deixat de ser segur o no hi poden construir els seus futurs. Acceptar un impàs tan exigent com és el desert, el mar o barreres impròpies de societats aparentment desenvolupades, evidencia les diferències abismals de privilegis i estats de benestar que tenen els pobles. “Ningú posa els seus fills a una barca, a no ser que el mar sigui més segur que la terra”. Warsan Shire, Home Potser per a que alguns visquem en aquest estat ideal de benestar, suposa per a altres només una utopia. Els estats del benestar depenen dels recursos de països subdesenvolupats. Els països més rics econòmicament parlant es beneficien dels més pobres, perquè en general aquests disposen de més abundància de recursos naturals. Semblaria, doncs, que el país que té recursos naturals és proporcionalment ric, però no és així. Alguna cosa no quadra… Des d’Europa expropiem recursos naturals d’Àfrica, ens enriquim, avancem, i no deixem que aquells països que ens fan rics vinguin a gaudir de les riqueses que els són pròpies… I… les fronteres? Què simbolitzen en tot aquest context? De fronteres n’hi ha moltes. Barreres físiques: naturals —com el

mar, muntanyes i rius— i (im)posades per l’home —com les balles de Ceuta i Melilla o el mur que vol construir Trump—. Però a part, també hi ha barreres conceptuals: les lleis i normes —postulats acordats per majoria i pensats per organitzar les societats—, i les barreres mentals —els prejudicis i imaginaris col·lectius—. Si hi ha immigrants en situació irregular, és perquè existeix una llei —que algú ha redactat— que delimita un territori i n’exclou aquelles persones que no compleixen uns certs requisits. L’immigrant que arriba aquí ha de superar tota aquesta sèrie de fronteres, no només les evidents i visibles a distància —el desert, el mar o les balles—, sinó les lleis que els consideren irregulars o il·legals i les àmplies formes de racisme individual i institucional. I tot això, sent persones desprotegides i vulnerables, que després d’un viatge llarg i costós, no arriben en les millors condicions. Si bé els telèfons mòbils i internet han suposat un avenç per Àfrica, ampliant l’accessibilitat de la seva població a la informació, el coneixement i la comunicació, també l’ha fet més conscient de la desigualtat i de la suposada pobresa respecte a les societats del benestar. No em refereixo a la pobresa aparent de la seva forma de vida més “rural” (que ateny més a una cultura agrícola), sinó una pobresa més aviat de falta d’oportunitats i perspectives de futur per guanyar-se la vida de forma digna, és a dir, la manca d’una economia justa i una indústria real i beneficiosa per les persones. En l’era de la informació accessible i globalitzada, conèixer el que fan altres societats motiva més persones a buscar una millor vida. Si des d’Europa només invertim recursos econòmics i mediàtics en frenar una arribada evident i inevitable, i no utilitzem tot aquest esforç en construir societats més justes i igualitàries des dels països d’origen, la realitat ens sobrepassarà a tots i tots hi sortirem perdent. Sobren fronteres i falten projectes propositius. L’Àfrica ho té tot per esdevenir un nou motor de prosperitat i desenvolupament, exemple de sostenibilitat i innovació per Europa i la resta de societats del benestar. Àfrica està despertant i el canvi vindrà dels africans. Des de lluny l’únic que podem fer és donar-hi suport i sumar-nos a tots aquests projectes.

Per tant, essent Diàspora un projecte de migració i no sent-me, com he dit, una condició pròpia ni propera, cal atansar-m’hi, conèixer-la i passar de parlar-hi en tercera, a fer-ho en segona persona. Habitar el buit, doncs, distribueix la primera etapa de la recerca en diferents accions puntuals per conèixer les persones emigrades a Barcelona.

Acció I —

Senzine: Notes du Sénégal Senzine es un recull de reflexions, records, pensaments i impressions —més o menys viscerals i digerits— d’una estància a Senegal l'estiu del 2018. Cada nota respon directa i indirectament a un tema d’interès, que pot, o no, anar més enllà del títol. M’interessa la cultura, la llengua, les tradicions, el colonialisme, la globalització, la història, la sostenibilitat, la identitat… observar-ho i amarar-me’n per entendre una gent i un país que, tot i moltes diferències, no se’m fa estrany. Aquestes notes i les posteriors accions serviran de reflexió i d'inspiració per tenir la idea pel producte final que culmina el treball final de grau.

notes du Sénégal.

Portada revista Senzine, part de la investigació del projecte DIÀSPORA.

SENZINE

Acció II —

Exposició Route Senegal Què és i què representa Senegal i en general el continent africà en el món globalitzat d’avui? Route Senegal és un mur en blanc que, lluny de separar, pretén construir vincles a través de la intervenció i el diàleg; un punt de trobada, debat i reflexió per obrir nous canals d’acció.

Part de l'espai expositiu de Route Senegal.

Bombo Ndir i Marie Faye dialogant sobre Dones del Senegal amb Claudia Espart.

Route Senegal és una exposició que va tenir lloc a l’espai Àgora d’Elisava del 7 al 14 de febrer de 2019, dins la promoció del programa Route Artlantique 2019, on Elisava hi col·labora per segon any consecutiu.

Con motivo a la XXXI convocatria de los premios Habitácola, en base al rediseño de la parada ambulante, encontramos en la manta nuestro motivo de acción. Esta es la historia de un diseño fallido, de un proceso colectivo desarrollado junto al Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes, que evidencia la distancia que muchas veces hay entre el diseño y la sociedad.

Presencia de manteros en el distrito de Ciutat Vella.

Esta es la manta de Dole, la manta de un comerciante. Esta es la manta de Lamine, la manta de un cocinero.

Anónima, sin pretensiones formales y modesta; detrás de la manta hay profesiones, experiencias e historias.

Ana Fortuny | Júlia Claveria

Esta es la manta de Mansour, la manta de un paleta.

Ficha del Currículum Vitae de un mantero.

Esta es la manta de Daouda, la manta de un informático. Esta es la manta de Mohamed, la manta de un economista. Esta es la manta de Papalaye, la manta de un profesor. Esta es la manta de Babakar, la manta de un pescador.

Ficha técnica Nombre:

La manta.

Tipo de parada ambulante:

Callejera y efímera.

Peso:

250 - 400 g

Precio:

0-3€

Materiales:

Manta: 2 metros de cuerda o hilo | Tela 3 - 4 m2. Materiales accesibles, reciclados, reutilizables y sostenibles ya que no requieren de producción o compra.

Construcción:

Sistema personal y sencillo. El nudo es el método de unión de los elementos. Fácil mantenimiento y reparación.

Color y textura:

Dispar y variado. Suele ser blanca en su conjunto.

Principal mercado:

Turistas y locales.

Durabilidad:

1 - 10 años

Uso y aplicaciones:

Venta ambulante y transporte rápido de mercancía.

Ubicación:

En Barcelona, con mayor densidad en el distrito “Ciutat Vella”.

Tecnología aplicada:

Codigo QR, plataforma de gestión de información.

Web y contacto:

http://manteros.org/

Presentamos un manifiesto de una problemática actual que sigue sin resolverse: la invisibilización, marginación y exclusión social y económica, que sufre el colectivo mantero en Barcelona. Reivindicamos la voz de aquellos que defienden que todas las personas valen lo mismo, una propuesta que advierte que sobrevivir no es delito. Como objeto físico, la manta se comprende como un diseño de producto perfecto: adaptabilidad, practicidad, funcionalidad, transporte y construcción. Por otro lado, este objeto encierra una realidad injusta y abusiva presente en el tejido urbano y moral de nuestra comunidad. Como diseñadoras iniciamos un proceso de diseño como tal, planteando actualizar la manta, rediseñarla y descontextualizarla para generar un nuevo discurso. Colaborando y debatiendo con el colectivo, nos hicieron ver que la manta es digna de forma transitoria, pero no es un oficio. Este no era su sueño. La manta conlleva ser perseguida y marginada. Plantear su innovación sería legitimar esta jerarquía y sistema social. Si no se consensua con la vivencia y experiencia personal, puede adoptar una postura ingenua y crédula, sin resolver la necesidad de base. El diseño no tiene que ser siempre formal, debe adecuarse al contexto y actuar como herramienta promovedora de nuevas iniciativas para lograr un cambio social real. El diseño también puede ser un mensaje que empuje a la reflexión y al debate. Esta propuesta actúa como denuncia a la invisibilización y objetualización a la que es subyugada los manteros, pre-

sentes en la cotidianidad de nuestro tejido urbano. Se trata de comprender la manta como un lienzo en blanco, dónde mostrar las personas y oficios que hay detrás. Aplicando el currículum del mantero, se visibiliza y aproxima la persona y su historial de formación y experiencia a ojos de la sociedad. Hacemos del medio el mensaje, un instrumento para salir de la calle. Un código QR actuará como nexo de unión directo entre la manta, el Sindicato y el Ayuntamiento. La información estará expuesta y gestionada en la web del Sindicato, que podrá facilitarla a los organismos institucionales, favorenciendo su inserción laboral. La manta siempre se ha visto sujeta a connotaciones negativas, pero tiene muchas historias, tiene muchas voces. La manta ahora divide, es una frontera, pero puede ser el medio que une y pone a iguales todas las personas y profesionales. Nuestra manta actúa como bandera blanca. Es un mecanismo de difusión del compromiso que debe establecerse dentro de la comunidad para construir una identidad colectiva y compartida. Como diseñadoras del futuro debemos generar nuevas narrativas empáticas con las temáticas relevantes de la sociedad, apostando por posicionamientos críticos que abran diálogos entre los organismos y la población. La cooperación ayudará a crear un cambio

para todos.

Acció III —

Habitàcola: La manta Amb motiu de la XXXI convocatòria dels premis Habitàcola, amb el brief de redissenyar la parada ambulant, trobem en la manta el nostre motiu d'acció. D'una banda, el concurs La parada ambulant i de l'altra, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants —i de l'altra, Habitar el buit—. Vam pensar que seria interessant presentar una proposta mantera a concurs. Aquesta és la història d'un disseny fallit, d'un procés col·lectiu desenvolupat juntament amb el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que evidencia la distància que moltes vegades hi ha entre el disseny i la societat. La proposta sorgeix a partir de diverses trobades amb el Sindicat i d'entendre que fer un redisseny de la manta per dignificar l'ofici del manter —la idea que pensàvem desenvolupar al principi— no tenia sentit, perquè anava en contra del principal objectiu del col·lectiu: treure els manters del carrer. Fer un redisseny de la manta només hagués contribuït a acatar un sistema que no funciona. Davant aquesta primera proposta, el Lamine Bathily ens va dir que la manta no és un ofici, només ha de ser digna de forma transitòria. Els manters no ho són per elecció; és l'únic que els ofereix el sistema, el mateix que els persegueix, per a sobreviure. Després d'anades i vingudes entre Elisava i la tenda Top Manta, en Mohamed ens va proposar per què no presentar la propia manta a concurs. Si tal com dèiem als nostres ulls la manta era un disseny perfecte —per la funció per la qual ha estat dissenyada—, per què no presentar la manta modificada i fer una proposta més reivindicativa, que en el fons és l'essència del Sindicat? Així és com va néixer la proposta d'aplicar el currículum dels manters a la pròpia manta com a senyal de protesta. Com que ens deia el Lamine, quan s'és manter no és per voluntat. Darrere la manta hi ha persones preparades amb somnis i amb idees. Els manters són pescadors, professors, informàtics, agricultors... La proposta La manta no busca assenyalar, sinó vol visibilitzar les persones que el sistema posa darrere una manta. El Lamine posant a prova la seva caligrafia a La manta ↓

PERFIL D'USUARI

Dels actes als quals hem participat i de les accions que hem realitzat, hem conegut moltes persones que havien arribat a Barcelona com a immigrants, alguns de forma regular, altres en condicions més difícils. De totes me n'enduc una experiència real i en primera persona que m'aporta molt com a creixement personal, que en el fons penso que és un dels pilars fonamentals del disseny social i un dels objectius que em vaig marcar a l'hora d'encarar el projecte.

Historia I — Marie Faye → Estudiant d’econòmiques i mantera. La Marie és excepcional. La naturalitat amb la que explica la seva història t'atrau tant que no pararies d'escoltar-la. A més té moltes coses a dir, mil anècdotes i sempre que pot no deixa passar l'oportunitat. Per exemple, va ser representant del col·lectiu manter quan es va organitzar el diàleg amb els potencials alcaldes de Barcelona, i ja se li va entreveure que no estava molt convençuda de si allò era un diàleg real o més aviat un míting de campanya per donar veu als alcaldables i no tant a ells. També va acceptar amb molt de gust la proposta de ser una de les ponents el dia de Route Talks I: Dones del Senegal, amb la Bombo. Tinc molta sort d'haver conegut la Marie i poder-la tenir com amiga. Realment va molt enfeinada amb tot (classes i exàmens de la universitat, feina a Diomcoop, i les mil i

una col·laboracions i projectes paral·lels que engega) i sempre està disposada a sumar-se a més coses. Tal com m’explica, és dur tenir una vida de tanta feina i reivindicació. Tant, que està ponderant deixar els estudis que tant li ha costat aconseguir i mantenir. Fa temps, quan va anar a matricular-se a la universitat, l'administrativa en un inici li va negar poder-se matricular perquè no tenia els papers suficients. Però per allà rondava un dels rectors o càrrecs importants de la universitat i, en vista de la situació, es va plantejar “quina norma escrita em diu que no puguis apuntar-te a la universitat”. I a partir d’aquell moment, de mica en mica, va anar combinant estudis i la manta. Encara queda més evidenciat que els manters ho fan per necessitat. Més enllà de la manta, les manteres i els manters tenen altres somnis, expectatives i formacions. 70

Història II — Lamine Sarr → "Reivindicar eternament, cansa" El Lamine és una de les cares més visibles de Top Manta. Sempre el trobaràs fent xerrades sobre la situació dels manters, reivindicant els drets de les persones migrades, denunciant les formes de racisme presents a la quotidianitat de Barcelona… Te’l trobes fent tantes coses, que al final, segons em confesa, ja n’està una mica esgotat. No obstant, entén que té una responsabilitat degut a que Top Manta s’ha fet respectar i ara té molt de renom. I que ara que ho han aconseguit, no poden abandonar la lluita. Ara la marca de roba gaudeix d’un renom tan notable, que fins i

tot alguna de les vegades que els hem anat a visitar, un dels seus companys era a Alemanya per a fer una ponència sobre el Sindicat i sobre la marca de roba Top Manta. El Lamine, igual que el Papalaye, és amor, entesa, caliu, escolta… una sèrie de valors, que ja de llarg he comprovat que van amb la identitat senegalesa. I he de dir, que després del llarg viatge que porten i de les moltes lluites pel simple fet que una altra persona, ergo una societat, et rebutja, em sorprèn que aquesta qualitat es mantingui tan ferma.

Història III — Mamadou Saliou → Del somni de ser futbolista d'elit a ser emprenedor. El Mamadou Saliou és un jove senegalès que va arribar a Barcelona amb el somni de ser un futbolista d'elit, però va acabar triomfant en l'emprenedoria. És fundador de Diandé Àfrica, una ONG a cavall entre Barcelona i Senegal. Escolaritza els nens de Ziguinchor, la seva regió natal, a més de crear ocupació per als pares elaborant melmelades de mango. Aquí també organitza la Barcelona de Mamadou, una ruta en bicicleta per donar a conèixer diferents entitats socials del Raval. 71

El Mamadou va arribar amb pastera sent menor d’edat. Per aquesta

condició va tenir ajudes de l’administració i va anar passant per diferents entitats socials del Raval. Segons explica, l’han ajudat molt i ha aconseguit crear una xarxa de relacions que l’han portat una mica sense adonar-se'n a ser emprenedor i fundar Diandé Àfrica. Actualment, un dels seus objectius, com em diu, és mostrar la realitat del projecte migratori als qui decideixen de fer-ho de forma irregular, ja que no és com a molts els arriba. Com ell mateix reflexiona, no pot dir als joves del Senegal que no vinguin a Europa; tothom té el dret a fer-ho. Però que almenys ho facin sent conscients del que els espera.

Història IV — Rakhou Diop → El mestre de la cerimònia del te. El Rakhou el vam conèixer en un moment bastant avançat del projecte, quan ja tenia la idea dels objectes —spoiler— BARADA & CASILOOROO. Forma part de la cooperativa d’iniciativa social ciutadana Alencop, que ofereix serveis de recollida d’aparells electrodomèstics de les cases. És una cooperativa de ferrovellers que han aconseguit fer aquesta pràctica —que als carrers de Barcelona és molt present, dura i invisibilitzada— de forma regulada. La cooperativa té l’objectiu de créixer i emplear més ferrovellers, per a treure’ls de la situació d’estar deambulant pels carrers.

El Rakhou ens el presenta el Djam, també de la cooperativa. Segons ens explica, el Rakhou és dels que millor prepara l’ataaya i que quan vulguem ens n’ensenya. També és un crac amb els bongos; l’haurem d’escoltar. Parlem llarga estona amb el Rakhou, i ens parla de la seva emigració. Ell, diu, va tenir sort. Allà a Thiés, d’on ell prové, hi ha un grup d’escoltes catalans que fa projectes a la zona, i hi estava molt involucrat. Arran d’això, va poder venir a Barcelona i aquí hi té un entorn molt sòlid. El seu perfil és dels que ha vingut a Barcelona de forma regularitzada, tal com hauria de ser amb tothom que volgués emigrar.

Història V — Abdulaye Seck → Professor de wòlof El Papalaye és un lluitador. Als meus ulls, ell és qui em transmet la cultura senegalesa: càlid, fraternal, coherent, respectuós, rialler, divertit i amic. M’ha fet de professor de wòlof a Top Manta i ens va ajudar a fer el vídeo d'Habitàcola. Ell va arribar amb pastera fa temps i el van deportar. Ho va tornar a provar i no sé si fins a una tercera vegada. Amb aquestes històries te n’adones de la inutilitat de les fronteres impossibles que maten a molts i desgasten a molts altres. Gairebé se’m fa impossible creure que això pugui existir i estar —en present, a ple segle XXI— passant.

El Papalaye farà cosa d’un mes, finalment va aconseguir els papers. I tal qual, són només papers. Però són uns papers tan importants per la persona emigrada aquí, que n’estava contentíssim. Paradoxes de la vida, quan obtens uns papers com aquests, significa que al darrere hi ha un llarg recorregut dur i exigent. I no obstant, ho celebres. Celebres formar part de la societat que t’ha exclòs durant tant de temps i que t’ho ha posat tan difícil. Quan coneixes el Papalaye, tot el que et transmet és bon rotllo, i sembla inversemblant tot el que carrega a la motxilla. 72

Les històries seleccionades són una mostra d'alguns dels col·lectius més significatius del projecte: la Marie de Diomcoop, el Papalaye i el Lamine de Top Manta, el Mamadou de Diandé Àfrica i el Rakhou d'Alencop. Aquests perfils de persones migrades a Barcelona en format històries són fruit dels més de sis mesos immersa en el projecte Diàspora. Un recorregut en el qual des de l'equip d'Habitar el buit hem pogut gaudir de trobades que si no hagués estat pel projecte segurament no haguéssim tingut mai.

Un d'aquests moments és a la botiga Top Manta, on com solen dir "saps quan hi entres, però no quan en surts", referint-se a aquest estil de vida senegalès on el temps realment té un altre ritme. →

Tenir un esdeveniment de rerefons com Expo Route Senegal per poder convidar Top Manta, Diomcoop i Alencop a explicar els seus projectes, és una forma de fer un projecte conjunt amb els col·lectius de Dipàspora, fer-los partícips i tenir-hi una relació més propera. A més, és una eina per donar a conèixer en un context d’universitat els projectes de les persones migrades, donar-los veu i contribuir a eliminar els prejudicis que tenim. De la mateixa manera, amb Habitàcola ens vam atansar al seu espai, la seva botiga i vam poder conèixer de primera mà el dia a dia de Top Manta. El fet de ser un procés relativament de llarg recorregut —en el sentit que no només era un dia, sinó que anàvem fent reunions setmanalment per posar en comú la feina feta a Elisava— ens va permetre tenir aquest contacte constant, “el roce hace el cariño”. I d’aquesta manera ens hem fet una mica més amics. Arran del concurs ens vam apuntar a classes de wòlof durant un mes, que ens impartien el Papalaye i el Douda. I d’aquestes trobades n’hem tret molts moments especials que no haguéssim viscut si no fos per haver format part d’aquest projecte. Les accions al final han estat una excusa per apropar-nos a conèixer de tu a tu les persones migrades a Barcelona. Tenir espais comuns on debatre i dialogar sobre aquesta realitat que moltes vegades és difícil conèixer. I amb tot això, anar descobrint el projecte individual final.

Capítol V — Top Manta & Teranga

deixar el seu país no va ser fàcil per a la meva mare encara l'enxampo buscant-lo a pel·lícules estrangeres i a la secció de menjar internacional del súper

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 123

Fa uns mesos vam llançar la nostra línea de moda Top Manta —amb molt d’èxit— amb l’objectiu de contractar treballadors del carrer per a que en puguin sortir i tenir els seus propis recursos. Volem constatar que no rebem cap ajuda institucional. Sabem que no hem d’esperar a ningú; tot el que puguem guanyar és amb el nostre front i des de l’autonomia. Al centre de la ciutat s’ha de seguir la lluita per a que puguem ocupar l’espai públic sense arriscar els nostres cossos. Nosaltres diem que l’espai públic és un i per a l’ús de tothom.

Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Font: manteros.org

Capítol V — Top Manta & Teranga

Som manters. Treballadors migrants i lluitadors que davant el racisme i la violència institucional que sofrim quotidianament hem decidit d'organitzarnos i lluitar pels nostres drets.

Tuppers de mafe —arròs amb peix o carn i verduretes—, plat tradicional de Senegal.

← Aquest moment de la foto per a mi va ser màgic. Mentre hi era, pensava com d'encertada havia estat escollint aquest projecte. I quines trobades improbables més especials m'hagués perdut.

És l'hora de dinar quan arribo amb l'Ana a la botiga de Top Manta per fer el vídeo del concurs Habitàcola, i el Mansour ens diu que entrem dins, que dinarem. No ho havíem previst pas. De fet, pensàvem anar a comprar algun entrepà per la vora. Però davant d'aquesta oferta no podem més que acceptar-la. Top Manta té l’espai tenda i també té a la part posterior el taller de serigrafia, que a més utilitzen per a fer reunions, menjar i com a magatzem. Segons ens diuen, són habituals els tuppers de mafe per dinar que prepara una amiga que els ho ven pel matí. Som el Mansour, el Lamine, el Douda, l’Ana i jo. Per escalfar el menjar, utilitzen un calefactor girat que hi ha per allà a mà i al qual donen múltiples usos. Sembla ser que tant l'utilitzen per a escalfar quan fa fred, per a assecar més ràpid la serigrafia de les samarretes que venen com també per a escalfar-hi el menjar. Agafem cadascú una cadira, una forquilla i comencem a picar del tupper del mig de la tauleta de marbre. De forma diferent del que solem fer a Catalunya, on mengem d’un plat individual, aquí mengem tots del tupper central. A casa nostra també tenim plates centrals, però són per servir menjar a un plat individual. El concepte de compartir no ens és tampoc estrany, perquè tenim la cultura d’anar a fer “tapes” pica-pica i compartir el menjar. Però no és gens habitual fer-ho de plats principals com ara arròs amb acompanyament.

L’acte de compartir i convidar a qui està al voltant és una manifestació clara de la teranga senegalesa, l’hospitalitat de rebre tothom i compartir el que es té, tant sigui menjant com xerrant, fent te ataaya o cafè touba.

Dinant mafe a l'interior de la tenda Top Manta amb el Mansour, el Lamine, el Douda i l'Ana â&#x2020;&#x2018; â&#x2020;&#x2019;

→ Element central → Compartir → Hospitalitat teranga → Ritualitat → Comunitat → Sentiment de pertinença → Cultura i valors → El temps és relatiu, compta el moment → Benvinguda i caliu

↑ Dinant mafe amb el Mansour, l'Ana i la Judith. Aquest cop de peix i a la nostra hora de berenar.

↓ Vista de l'alçat escalfant el tupper d'alumini amb un calefactor.

De les estones compartides amb Top Manta, em criden l’atenció dues coses: la forma com escalfen els recipients d’alumini —com modifiquen els usos dels recursos que tenen a mà per sortir del pas— i la forma de menjar —tots compartint d’un tupper comú damunt la taula—.

Escalfant el tupper d'alumini amb un calefactor. Maranya de cables pel terra ↑

Després de quatre mesos d’investigació i treball de camp amb diversos projectes, iniciatives i associacions d’immigrants a Barcelona —com l’Acció II Route Senegal o l’Acció III Habitàcola—, la qualitat de teranga (que significa “hospitalitat” en l’idioma wòlof) que ja vam notar al Senegal, es fa evident. És una forma de fer i de ser molt arrelada a la cultura senegalesa, entre altres països de l’Àfrica subsahariana... tant, que tenen una paraula específica per definir-ho. Parteix dels valors de cuidar la família (en la seva concepció més àmplia), que allà sol ser nombrosa, i donar la benvinguda al desconegut, oferint i compartint allò que es té. Justament el contrari del què es troben quan arriben aquí. La cerimònia del te, que allà li’n diuen ataaya, és un moment de comunitat, de trobada i de reunió, on la noció del temps sembla desaparèixer. Un ritual auster i sense més pretensions que compartir un espai i un temps present amb els qui tens a prop, una de les manifestacions de la teranga.

Prenent la teranga com a base, es vol generar un espai de trobada per amplificar la cerimònia del te a Barcelona i el moment compartir des d'un element central.

Capítol VI — Ritualitat central

potser tots som immigrants que canviem una llar per l'altra primer marxem del ventre buscant aire després dels afores a la ciutat bruta buscant una vida millor n'hi ha que marxem de tot un país

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 131

El te té un paper important en alguns països. Es consumeix habitualment en esdeveniments socials i moltes cultures han creat complexes cerimònies formals per a aquests esdeveniments. El te de la tarda és un costum britànic amb un atractiu generalitzat. Les cerimònies de te, arrelades a la cultura del te xinès, difereixen entre els països asiàtics, com les versions japonesa o coreana. El te pot variar àmpliament en preparació, com al Tibet, on la beguda es fabrica habitualment amb sal i mantega. El te es pot beure en petites reunions privades (festes de te) o en públic (cases de te dissenyades per a la interacció social).

Capítol VI — Ritualitat central

La cultura del te es defineix per la forma com es fabrica i es consumeix, per la forma com la gent interactua amb ell i per l'estètica que envolta aquesta beguda. Inclou aspectes de producció de te, elaboració, cerimònies de te i arts, societat, història, salut, ètica, educació i comunicació.

ATAAYA

La cultura senegalesa del te és una part important de la vida social diària. El consum de te del Senegal gira al voltant del te de menta, igual que en altres països de la regió de l'Àfrica Occidental, com ara Guinea, Gàmbia i Mauritània. Al voltant del Senegal, el te es prepara i es presenta en un elaborat ritual conegut per la paraula wòlof, attaya o ataaya. El te és més que una beguda al Senegal, és una cerimònia i una institució. De vegades, la gent pren el te per esmorzar, però sobretot després dels àpats, i és la beguda que s'ofereix a amics i visitants. El consum de te fomenta la conversa i manté l'amistat, ja que triga molt de temps a preparar-se correctament. El te de menta d'estil senegalès se serveix en tres etapes separades, anomenades "les tres mescles": Les fulles de te verd xinès es posen a la tetera amb una mica d'aigua i fulles de menta i es bullen sobre una estufa de carbó. S’afegeix sucre a la tetera i el te s’aboca en copes petites des d’una certa alçada i després s’aboca de cop a la tetera diverses vegades de manera que aparegui bromera a la copa. Com més grossa és l'escuma, millor serà el te. Un llibre de cuina de receptes africanes recomana servir el te immediatament amb una quantitat generosa de sucre: L’estil africà de servir consisteix a mantenir la tetera alta per sobre de la taula i abocar el te calent en gots petits com a mínim a 30 centímetres d’alçada (gots de vidre, no tasses de porcellana). El sucre s'afegeix a l'olla, el te s'aboca dels gots a l'olla (abans que ningú n'hagi begut) i el procés es repeteix. Això barreja el sucre al te. Els africans occidentals generalment beuen el seu te molt dolç. El primer got de te és bastant amarg, com la mort. El segon és més dolç, com la vida, i el tercer és molt dolç, com l’amor, però no té molt sabor perquè les mateixes fulles s’utilitzen per preparar els tres gots. Les paraules utilitzades en diverses llengües vernacles per referir-se al te, la tetera i la menta són manllevades a l'àrab, demostrant que el te de menta senegalesa és d'origen moro. Tot i que també tenen les seves pròpies paraules, com per exemple tetera, que és barada en wòlof. Més del 80% de la població de 15 a 60 anys pren el te. Els estudis han demostrat que, a causa de l’alta concentració de fluor al te verd, aquesta pràctica pot ajudar a prevenir malalties dentals, en particular la càries.

En Mohamed fent la cerimĂ˛nia del te ataaya a casa seva â&#x2020;&#x201C;

CAFÈ TOUBA

A part de l'ataaya, el cafè Touba també és una beguda tradicional popular al Senegal i (més recentment) a Guinea Bissau, i rep el nom de la ciutat de Touba, al Senegal. El cafè Touba és una beguda de cafè amb gust de grans de Selim o de pebre de Guinea (els fruits secs de l'arbust xylopia aethiopica, coneguts localment com djar, en llengua wòlof) i de vegades de clau. L'addició de djar, importada a Senegal des de Costa d'Ivori o Gabon, és l'important factor que diferencia el cafè Touba del cafè normal. Les espècies es barregen i es torren amb grans de cafè i després es trituren. La beguda es prepara amb un filtre similar al de degoteig. La relació entre cafè i djar sol ser al voltant del 80-20. En els darrers anys, el consum del cafè Touba ha anat augmentant a mesura que la beguda s'ha estès a les ciutats de totes les regions, tant al Senegal com a fora. El Banc Mundial diu que l'eliminació progressiva del cafè importat sembla comuna a les zones més pobres del Senegal com a conseqüència de la recessió global del 2009. Un propietari d'un restaurant senegalès deia: "No estem acostumats a consumir el cafè Touba per esmorzar, però des de la crisi la gent en beu molt, també els nens". L'exportació comercial fora del Senegal, encara que petita, és present. A Guinea Bissau, el cafè Touba s'ha convertit en la beguda més popular del país, tot i que fa relativament poc era gairebé desconeguda. El consum de cafè Touba va augmentar fins al punt que les vendes de cafè instantani, sobretot Nescafé, van disminuir a l'Àfrica Occidental. Per competir més directament amb el cafè Touba, Nestlé va llançar un producte que conté espècies, anomenat Nescafé Ginger & Spice.

Tant l’ataaya i el cafè com el mafe compartit són dues formes de la cultura senegalesa, manifestacions de la teranga. Quan un grup de gent es troba i comparteixen un espai, ho fan entorn un element central que ordena l’espai al seu voltant. Un nucli rodejat per satèl·lits, que tant poden ser objectes com subjectes. Per tant, hi ha dos elements diferenciats i a tenir en compte a l’hora d’abordar la proposta de disseny: el nucli i els satèl·lits. El centre possibilita el ritual i és l’excusa entorn del qual reunir-se. Els satèl·lits, al seu torn, són els qui interactuen amb el nucli i executen el ritual. Com ja he dit abans, hi ha dos moments on es comparteix i es creen ambients de trobada: l’ataaya o el cafè Touba, i el menjar d’un plat central comú. Són rituals tan honestos i senzills que no requereixen d’una definició molt extensa, simplement reunir els elements: estris, persones i espai. I una de les coses imprescindibles és aquest element central, un nucli que en molts casos és una font de calor. Tant per l'ataaya i el cafè per fer bullir l'aigua, com per escalfar el menjar. Així doncs, centro el meu disseny en aquest centre calent.

Sempre intentant dissenyar sobre un àmbit projectual honest, senzill, sense ornaments de més, funcional i enginyerilment parlant simple —sumant-me al low-tech movement—, inicialment penso en un element central com a caixa cilíndrica que conté diferents discs de diferents materials. Segons les característiques conductores i aïllants de cada un, m'imagino un fornet amb versió elèctrica i analògica, modular, on pots reubicar cada disc segons les necessitats. La idea va evolucionant a una base d'argila que s'escalfa i té dues posicions, una base petita i una de més gran. Fent un paral·lelisme amb la vitro, la idea es portar els fogons a taula, o descontextualitzar-los de la cuina. Un element nòmada, que et puguis endur. Finalment, la base s'extrapola a tot el recipient. El que escalfa es el propi element. Així com en la idea anterior posaves una tetera a sobre d'una superfície calenta, en aquest cas la tetera per fer el te ataaya i el bol en el qual menges són la pròpia base que s'escalfa. Finalment, doncs, em centro en el disseny de dos objectes per a dos moments calents diferents: per bullir aigua i per escalfar menjar; una tetera i una cassola.

112

113

114

Capítol VII — Barada & Casilooroo

la meva veu és la filla de dos països que xoquen de què m'he d'avergonyir si l'anglès i la meva llengua materna van fer l'amor la meva veu són les paraules del pare i l'accent de la mare què hi fa si la meva boca conté dos mons — accent

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 139

Dos objectes nòmades pensats per atansar la cultura senegalesa aquí i promoure un disseny propositiu que entén la migració, no com un problema, sinó com una oportunitat d’aportar valor a les noves societats mestisses que es conformen. Alhora, proposa democratitzar els objectes industrials per apropar-los a la gent i empodar-la per construir-se els propis objectes quotidians, col·laborant amb la xarxa de productors artesans locals.

117

Capítol VII — Barada & Casilooroo

BARADA & CASILOOROO són dos objectes que culminen el projecte Diàspora, un recorregut de sis mesos aprofundint en una realitat que fins ara n’havia quedat al marge: la lluita inesgotable de les persones migrades a Barcelona.

BARADA és tetera en wòlof

CASILOOROO és cassola en wòlof

120

← Les peces Barada i Casilooroo fetes amb el Jordi i el Quim, artesans de la Bisbal.

→ Atansar la cultura senegalesa a Barcelona per pal·liar l'escepticisme a la immigració i promoure un mosaic cultural divers. → Objectes honestos, ordinaris, funcionals, locals, fàcils i sense pretensions. → Foment de la cultura de la reutilització a partir de l'ús de materials reciclats. → Democratitzar els objectes industrials i donar les eines per fer-los accessibles i replicables. → Bridging: artesans + locals + ferrovellers, punts de trobada improbables, ampliant les xarxes de relacions. → Mescla de tradició i tecnologia. → Cultura nòmada i rural.

121

→ Possible retorn al Senegal i adaptació a les eines, processos i metodologies d'allà.

BARADA — tetera en wòlof Calentador d'aigua Projecte Diàspora | Família Crisol Dimensions aproximades (en mm): Ø 90 x 210 Capacitat 750 ml Pes aproximat de 1 kg.

210

Materials: ceràmica refractària, fil de nicrom, cordó ceràmic, esmalt, tub d'alumini.

Ø 90

Veure annexos per consultar els plànols tècnics i les dimensions específiques, tant de Barada com Casilooroo.

122

CASILOOROO — cassola en wòlof Escalfador de menjar Projecte Diàspora | Família Crisol Dimensions aproximades (en mm): Ø 90 (base) x 160; (bol Ø 230) Capacitat per a 2 tuppers de mafe Pes aproximat de 1,4 kg.

160

Materials: ceràmica refractària, fil de nicrom, cordó ceràmic, esmalt.

Ø 230

123

BARADA

↑

→ Tenir la barada sobre una superfície estable. → Abocar-hi aigua. → Endollar a la xarxa elèctrica. Vigilar, que el cilindre crema. → Deixar endollat fins que bulli l'aigua. → Desconnectar del corrent.

124

CASILOOROO

125

→ Tenir el casilooroo sobre una superfície estable. → Posar el mafe a la plata. → Endollar a la xarxa elèctrica. Vigilar, que les ales s'escalfen. → Deixar endollat fins que el menjar estigui calent → Desconnectar del corrent.

BAR_01.001 Producte

BARADA

Disseny.Sèrie

01.001

Artesà

Julen Ussia

Lloc

El Torn

Coordenades

41°23'38.0"N 2°11'34.9"E

Material

Argila Apache (pasta amb mica)

Fil de nicrom

Mètode

Peça base, cordó al voltant i tapat amb més argila

Cocció

Monococció a baixa temperatura

↓ El Julen fent les primeres probes de la Barada. Aquí, BAR_01.001.

126

CAS_01.001 Producte

CASILOOROO

Disseny.Sèrie

01.001

Artesà

Julen Ussia

Lloc

El Torn

Coordenades

41°23'38.0"N 2°11'34.9"E

Material

Argila Apache (pasta amb mica)

Fil de nicrom

— (prototip formal)

Mètode

—

Cocció

Monococció a baixa temperatura

↓ En primer terme: Casilooroo CAS_01.001 fet pel Julen. De fons s'entreveu l'espai El Torn.

127

BAR_02.001 Producte

BARADA

Disseny.Sèrie

02.001

Artesà

Quim i Jordi

Lloc

La Bisbal

Coordenades

41°58'54.0"N 3°01'18.4"E

Material

Ceràmica refractària

Fil de nicrom

Mètode

Doble peça amb el cordó entre mig

Cocció

Cocció doble a baixa temperatura

↓ El Quim fent la seva versió de la Barada. Aquí, BAR_02.001.

128

CAS_02.001 Producte

CASILOOROO

Disseny.Sèrie

02.001

Artesà

Quim i Jordi

Lloc

La Bisbal

Coordenades

41°58'54.0"N 3°01'18.4"E

Material

Ceràmica refractària

Fil de nicrom

Mètode

Doble peça amb el cordó entre mig

Cocció

Cocció doble a baixa temperatura

↓ El Quim fent la seva versió del Casirooloo. Aquí, CAS_02.001.

129

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

142

143

Cerimònia del te a Top Manta. 10.06.19 → Lamine, Marga i Júlia

145

Ataaya pas a pas.

146

1. Escalfar aigua amb la Barada. 2. OPCIONAL: Abocar l'aigua a una tetera. 3. Posar 1 tassa de sucre. 4. Afegir menta. 5. Barrejar el sucre abocant aigua a un got. 6. Passar el te d'una tassa a una altra. I desprĂŠs altre cop a la tetera. 7. Se serveix el te als gots a una altura d'uns 30 cm aproximadament. 8. A gaudir!

147

148

149

150

Capítol VIII — Conclusions

penso en com el pare va treure la família de la pobresa i la mare va criar quatre fills sense ser capaç de construir una frase perfecta en anglès una parella desconcertada que va aterrar al nou món amb esperances que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca sense família ni amics només marit i muller dos títols universitaris que no tenien cap valor una llengua materna que ara no servia una panxa inflada amb un bebè a dins un pare preocupat per les feines i el lloguer perquè el bebè naixeria passés el que passés ha pagat la pena apostar tots els diners al somni d'un país que se'ns està empassant sencers el pare mira la seva dona als ulls i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa vol donar-li una llar en un país que se la mira amb la paraula visitant a la llengua el dia del seu casament

— poema de rupi kaur a: el sol i les seves flors capítol arrelar, pàgina 149

BARADA & CASILOOROO són dos objectes inacabats que no tenen materialitat per si mateixes, només existeixen com a instruccions per a ser replicades i, així, completades.

153

Capítol VIII — Conclusions

Cada sèrie esdevé un objecte propi, que es va millorant i reinterpretant a cada iteració, deixant marge des del disseny per a la improvisació. Per aquest projecte s'han fet dues versions amb més o menys una sèrie funcional de cada. Aquests dos ojectes formen part de la col·lecció Crisol, una família d'objectes calefactors amb vistes a ampliar-se amb més aparells de calor.

Projecte Diàspora

↓

BARADA & CASILOOROO

154

"El moment del te amb el Lamine i la Júlia va ser un moment per compartir. Un moment de parar i, sobretot, escoltar.

Vaig sortir de Topmanta molt impressionada, per tot el que vaig aprendre escoltant històries d’una vida entre Senegal i Barcelona. I perquè em vaig adonar de la quantitat de coses que se m’escapen de la vida dels migrants: quins son els seus problemes, les seves oportunitats i per què fan el que fan (com venir a Barcelona). Crec que tenim una idea vaga i molt generalitzada de la immigració. Per mi, el moment del te va ser una excusa perfecte per parlar de la seva cultura i del seu dia a dia i aprofundir en temes molt diversos. Tot i això, el més important per mi és que vaig sortir d’allà molt agraïda, em vaig sentir privilegiada. Pel temps que ens van dedicar, la hospitalitat amb la que ens van tractar, i per haver-nos donat la oportunitat de conèixer la seva situació, els seus pensaments i sentiments i la seva manera de viure. I, fins i tot, haver-nos ensenyat una mica de wòlof. Em quedo amb la sensació d’haver conegut dues persones molt interessants, el Lamine i el Djam, per la seva trajectòria vital, per tot el que han superat i per la seva capacitat de perseverar i tirar endavant. Estic convençuda que podem aprendre molt d’ells i espero, i desitjo, que puguin arribar a sentir-se integrats i benvinguts a la seva nova casa (o no tant nova). 155

Margarita Torrens, Botiga Top Manta. 10.06.19

En general fabricar prototips resulta complicat: d'una banda és un producte nou amb el qual el taller o l'artesà no estan familiaritzats; de l'altra cal intercalar-ho en la rutina del treball més o menys en sèrie. Per això trobar qui es presti a fer-ho no és fàcil. I el cas de barada i casilooroo no ha estat una excepció, agreujat encara pel fet que aquests objectes incorporen materials estranys a l'expertesa del professional, com són l'element escalfador i les connexions elèctriques. Aquest és un projecte social integrador que es basa en diversos punts que el justifiquen tant a nivell conceptual, funcional, tecnològic, com d'experiència. En primer lloc, la voluntat d'atansar la cultura senegalesa a Barcelona per pal·liar l'escepticisme a la immigració i promoure un mosaic cultural divers. També promoure un disseny d'objectes honestos, ordinaris, funcionals, locals, fàcils i sense pretensions. Fomentar de la cultura de la reutilització a partir de l'ús de materials reciclats. Democratitzar els objectes industrials i donar les eines per fer-los accessibles i replicables. Generar bridging entre artesans, locals i ferrovellers, punts de trobada improbables, ampliant les xarxes de relacions. Mesclar de tradició i tecnologia. Basat en la cultura nòmada i rural. Finalment, seria interessant estudiar un possible retorn al Senegal i adaptació a les eines, processos i metodologies d'allà per apoderar les persones de les zones rurals i donar-los el coneixement per valdre's per ells mateixos. Així doncs, és un projecte amb moltes aplicabilitats i justificat des del punt de vista de l'enginyeria i del disseny formal, conceptual i teòric.

156

En aquest treball he confirmat en pròpia carn que la millor manera de perdre la por i els prejudicis envers el Diferent és barrejar-s’hi, implicar-s’hi, col·laborar-hi. Personalment estic molt satisfeta del recorregut d'aquests sis mesos, en els quals m'he capbussat de ple a una realitat que m'era totalment paral·lela i que tenia ganes de conèixer. He investigat i près consciència real de la problemàtica entorn els moviments migratoris i les causes que els originen. He conegut casos reals i poder entendre de primera mà les persones migrades a Barcelona i les seves històries. M'he sentit part de la Barcelona acollidora. I penso que, d'alguna manera, he generat un impacte positiu al voltant dels contextos de les persones migrades, alhora que elles m'ho han aportat a mi. La sorpresa ve quan te n’adones de totes les coses que passen a Barcelona referents a la migració. Hi ha molt moviment, tant de col·lectius d’immigrants que s’han associat, com de persones locals, en lluita, reivindicant, informant i defensant els seus drets i denunciant les injustícies i les diferents formes de racisme presents en el teixit de Barcelona. No sé si és perquè m'he posat a treballar en aquest àmbit i ara estic més sensibilitzada sobre la causa, però realment el Lamine Bathily em diu que està content perquè últimament té la sensació de que hi ha molt moviment. En una societat som persones diverses i així com una part de les persones rebutgen cultures diferents a la pròpia, també som una cultura sensible i que es posa al costat dels injustament assenyalats i, al mateix temps, invisibilitzats. La nostra cultura és una mescla de cultures i cal abraçar la diversitat dins d’un món globalitzat com el d’avui.

157

VISTES AL SENEGAL Tal com deia l'Agència pel Desenvolupament Internacional de US (USAID), el Senegal ho té tot per esdevenir un país pròsper i ric per les seves gents amb vistes a una societat de la informació. Calen esforços de tothom per a que això passi i és evident que no es farà en dos dies. Es necessiten projectes de llarg termini i amb vistes a millorar les expectatives de futur dels senegalesos. Com em deia el Mamadou Saliou, moltes zones del Senegal no estan electrificades, però recorda que, comparativament ara fa deu anys quan ell era més petit, ha evolucionat molt. Així doncs, alineats amb la visió de què Senegal conseguirà ser un país pròsper i entenent que per a les societats desenvolupades l'electricitat en xarxa és un pilar bàsic per al seu funcionament, plantejo un escenari amb un futur no molt llunyà on moltes més zones del Senegal tindran electricitat accessible i BARADA & CASILOOROO seran un mecanisme d'apoderament i de democratització de certs objectes industrials per a les persones de zones rurals. El Senegal porta a l'ADN la cultura de la reutilització i el reciclatge, i en això estan a anys llum de les formes de fer europees, més regides per un consumisme de masses. És per això que, en l'estat global actual, la cultura del reciclatge, les economies circulars i els projectes basats en una mirada sostenible a tots els nivells, hi tenen un paper fonamental. I el Senegal i els altres països de l'Àfrica Subsahariana en saben molt d'això. Senegal ho té tot per esdevenir un exemple de societats sostenibles per la resta de que s'autodenominen desenvolupades. Tal com deia el Tidiane de la cooperativa Alencop a la seva intervenció a l'exposició Route Senegal, "Aquí a Europa, la reparació és més cara que comprar. A l'Àfrica, reparar surt més barat que comprar. Aquesta és la diferència. Aquí la gent no té temps per a la reparació, es compra de nou i ja està, tot i que sigui un fallo petit." Em sembla que queda clara aquesta cultura de la reutilització una mica degut a un context de disponibilitat de temps i de supervivència. No obstant, en el context actual de canvi climàtic és imprescindible que des de les societats desenvolupades agafem aquest exemple de les societats que ho estan fent bé. D'aquesta manera, el projecte Diàspora inclou part d'aquest coneixement de perones migrades a Barcelona, que actualment exerceixen de ferrovellers i que poden aportar valor als objectes BARADA & CASILOOROO a través de la seva experiència real dels seus països d'origen.

158

BARCELONA ← → SENEGAL Tenint com a marc de referència la trobada de la diàspora senegalesa a Nova York al 1999, les associacions senegaleses de casa nostra debaten les estratègies de participació i de desenvolupament al país d’origen. Aquest debat més tard el profunditzen en el simposi sobre l’emigració senegalesa l’any 2000 a Dakar i en les diferents jornades entorn de la immigració senegalesa dins de la federació d’associacions a nivell de l’estat espanyol. En vista que hi havia moltes dificultats a nivell estatal per articular accions conjuntes, des de les associacions senegaleses de Catalunya es va pensar en actuar localment per donar suport en un futur a la realització d’una federació realment operativa i eficaç. Les associacions més representatives i organitzades van crear una Coordinadora d’Associacions de Senegalesos a Catalunya (CASC) amb l’objectiu d’ajuntar el màxim d’associacions possibles amb un component de participació des dels socis de les mateixes organitzacions (avui dia són disset associacions). Diferents trobades a nivell de l’Estat espanyol els ha portat a treballar per consolidar l’activitat organitzativa des de l’àmbit local a Catalunya. Per assolir aquest objectiu, van establir dos eixos de treball sobre els quals treballar: La integració social econòmica i cultural del col·lectiu des de la participació real. Barada & Casilooroo el que busquen precisament és vetllar per apropar la cultura senegalesa aquí i, per tant, fer una integració social i cultural del col·lectiu, un dels principals objectius de la CASC. Alineat amb la trobada de la diàsora senegalesa de Nova York el 1999, la Marie Faye em comenta que el canvi a l'Àfrica ha de venir dels propis africans. De la mateixa manera que Dambisa Moyo rebutja la idea de l'ajuda humanitària, ja que empobreix els països i els en fa dependents, sense fomentar l'autocreixement i les polítiques per al desenvolupament. A això, la Bombo Ndir afegeix que el canvi vindrà de la diàspora, d'aquelles persones que han emigrat, s'han format, han vist món, han après d'altres cultures i formes d'organització, i a la tornada tenen una visió molt més holística i real del què és el desenvolupament.

159

Finalment, en aquesta última direcció, el Mamadou Saliou en seria un clar exemple. Ell va arribar amb pastera a Espanya i, després d'estar en diferents associacions del Raval i de crear un entramat de relacions que l'ha dut a fundar Diandé Àfrica, ara fa aquest retorn al Senegal amb aquesta ONG i projectes per al desenvolupament: escolarització, llocs de treball i informació pels veïns de Ziguinchor.

"No podem esperar a que la cooperació vingui a ajudar-nos. No. Perquè a Àfrica som capaços de fer coses. Solc dir, també, que la cooperació existeix quan hi ha diners. Quan no n'hi ha, no hi ha cooperació. Per això, si jo pogués, avui, aquí, canviaria el nom de cooperació per intercanvi. Avui dia a Àfrica no necessitem gent que ens ajudi. Necessitem gent que pugui anar a Àfrica per aprendre de nosaltres. Abans el meu somni era venir a Europa. I amb tot l'après a Europa, sé que avui dia el meu futur és la meva terra." Mamadou Saliou A: Our future, my country TEDxYouth@Barcelona, 2015

negre

161

toubab

Llibre 4 — Disseny de producte Júlia Claveria Baro Projecte Diàspora: BARADA & CASILOOROO