HISTÒRIA
Castell Reial de Varsòvia i residència del rei fins l’any 1795. A l’esquerra, la construcció original dels segles XVI a XVII. A la dreta, la rèplica edificada després de la guerra.
Més endavant, i ja amb l’absència de guerres, es destrueixen edificis de gran valor històric per motius variats: per obstaculitzar el trànsit (Església de Sant Pere Màrtir de Calatayud), per instal·lar centres comercials (Palaus de Cavalieri, de Sánchez Dalp i de Marquès de Palomares a Sevilla) o per tal que els ciutadans puguéssin gaudir del vent de llevant (Muralles de València). L’1 de setembre de 1939 Alemanya envaeix Polònia i dóna inici a la Segona Guerra Mundial. Donat que l’objectiu del règim de Hitler era adquirir nous territoris per a la seva colonització, no n’hi havia prou amb derrotar al seu exèrcit, s’havia d’arrasar tot allò que hi haguera a les ciutats i espais conquerits. Va ser així com Polònia es va convertir en el país més castigat de tots els participants en la guerra, al perdre més del 16% de la seva població. Aquesta política deliberada i sistemàtica d’aniquilació portava inclosa el fet d’esborrar també el seu llegat cultural i la seva petjada arquitectònica. El 85% de la capital va quedar convertida a runes i en el conjunt del país el 43% dels monuments varen resultar destruïts. El Castell Reial de Varsòvia, la Catedral de Sant Joan de finals del Segle XIV, l’església de Santa Ana de mitjans del segle XV i el Palau
Staszic de principis del XIX, són alguns dels 782 monuments polacs que varen desaparèixer, als que hi hauria de sumar els que varen resultar parcialment danyats. A dia d’avui, Varsòvia conserva una part anomenada “ciutat vella” que en realitat no és vella, ja què és el resultat de la reconstrucció minuciosa (en temps contemporanis) de les façanes que hi havia en aquell indret. Per la part interior, però, el que hi ha són edificis moderns destinats a usos variats.
El patrimoni perdut de La Ràpita Sobre el patrimoni de la Ràpita, podem dir que hi ha hagut de tot. Edificis històrics com Les Casotes o l’Esglèsia Nova n’han sortit molt ben parats al llarg de tants anys; s’han conservat amb el seu estat original i s’han restaurat i adequat per donar cabuda a equipaments d’interès cultural (El Museu de la Mar de l’Ebre) i turístic (Oficina de Turisme). No en podríem dir el mateix d’altres construccions com la
Virtualització de l’Esglèsia Nova, en l’estat en que es trobava després de l’abandonament de les obres reials (segle XVIII).
Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 36