Issuu on Google+

HISTÒRIA

La conservació del patrimoni històric (Versió Extesa)

Jaume Vidal Cera

Quin significat tenen els espais històrics per tots nosaltres? Fins a quin punt estaríem disposats a conservar o a enderrocar edificis i construccions d’altres temps per construir de nou? Amb aquestes dues preguntes es planteja tota una teoria: la de l’interès per la conservació del patrimoni històric. Al llarg de la història hem construït per després destruir i construir a sobre altre cop. Sempre ha estat així, i amb la continuïtat d’aquest cicle s’ha arribat a perdre part de la nostra història i del nostre patrimoni. Han estat les guerres les principals causes de desaparicions d’edificis històrics, de ciutats senceres i fins i tot d’antigues civilitzacions, i el més curiós és que ha estat el mateix constructor qui ha causat totes aquestes aniquilacions: l’home.

per construir-se unes a sobre de les altres. Exemples clars en poden ser Tortosa, Tarragona o Toledo. Fins i tot a la nostra veïna ciutat d’Amposta en tenim el patró: un castell medieval construït a sobre d’una fortalesa islàmica edificada, a la vegada, a sobre d’un assentament ibèric. Aquell racó de riu tenia una ubicació estratègica, i així és com en un mateix lloc van coincidir totes tres cultures i com les dues últimes van fer desaparèixer, en part, a les dues primeres. El motiu: la defensa en cas d’atac.

Aragón” va instal·lar-hi una fàbrica de sabó. El fàcil accés a les matèries primeres com la sosa, amb quantitat al Delta, i l’oli conreat a les planes interiors feien rendible aquesta indústria. Als segles XIX i XX, en el recinte, es va desenvolupar una intensa activitat febril vinculada als molins arrossers. Entre 1863 i 1865, hi va funcionar el primer molí de l’Ebre, dedicat a esclofollar arròs amb moles de suro. Al poc temps, en la zona dintre els dos fossats, el Sr. Francisco bas hi ubicà un altre molí

Antics imperis i civilitzacions perdudes La majoria de les antigues civilitzacions tenien un tret comú que ens diu molt sobre l’evolució del ser humà: un important exèrcit. Era l’ambició allò que ha caracteritzat als imperis d’ èpoques antigues que han perdurat al llarg de la història: egipcis, grecs, romans, visigots, sarraïns,…La visió de tots aquest pobles envers la seva pròpia evolució no era pas la prosperitat del seu poble, sinó l’afany per la conquesta de territoris amb l’objectiu d’expandir els seus dominis. Amb aquest criteri s’escollien llocs estratègics per construir fortificacions, castells, ciutats i imperis, i així va ser com totes aquestes cultures van acabar

Gravat de la torre de Sant Joan, que formava part de la fortificació del castell d’Amposta, dibuixat durant la primera meitat del segle XIX (1810-1811) per Antonio Laborde. La torre, igual que tot el castell, fou destruïda l’any 1466, durant la guerra contra Joan II.

La destinació final d’aquest indret, però, no tingué res a veure amb les guerres o batalles produïdes al riu Ebre, ben al contrari. Així es pot llegir la història als peus del castell d’Amposta: Al segle XVIII, el castell ja no exercia cap funció defensiva militar i es va destinar a usos industrials. La “Compañía de

arrosser, que es va incendiar el primer decenni del segle XX, quan era propietat de la família Escrivà. El 1900, al recinte del castell es va instal·lar el Sr. Vicent Cercós, com a moliner, i es va crear la Sociedad de Crédito Ampostino, que es dedicava a l’elaboració d’aquest

Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 34


HISTÒRIA ceral a l’engròs i a les farines. Es bastí un conjunt fabril, dins les noves tendències de la revolució industrial, compost pel molí (actual biblioteca), l’edifici de màquines, els magatzems, els quadres, les oficines i els habitatges per al propietari i alguns treballadors.

Per a alguns historiadors, el moviment del Renaixement en l’arquitectura va començar amb la construcció de la cúpula de la Catedral de Santa Maria de les Flors a Florència, de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. S'explica que Brunelleschi, després d'estar-hi treballant uns anys, va trobar la

Catedral de Santa Maria de Fiore, a Florència.

El Renaixement L'interès per l'art antic i pel valor del patrimoni històric i arquitectònic va començar amb el Renaixement. Aquest moviment artístic va néixer a Itàlia durant el segle XV, a Florència, i aparegué quan a la resta d'Europa es construïa seguint l'estil gòtic. Fou a partir d’aquest moviment quan tot prengué un canvi de direcció envers al valor que s’havia donat fins llavors a tot allò que l'home havia construït en temps passats. Tal com indica el seu nom, reneix la cultura clàssica després d'un llarg període d’abandonament, i així és com monuments, runes i edificis antics es converteixen en exemple i model per arquitectes, escultors i pintors com Brunelleschi, Donatello o Leon Battista Alberti. Tal va ser l’impuls i l’exaltació que va causar la nova tendència que tots ells van peregrinar fins a Roma per veure les obres clàssiques.

solució per a la cúpula i va voler ser recompensat en conseqüència. Al negar-se els gremis a acceptar un tracte diferenciat, Brunelleschi va abandonar l'obra. Incapaços de seguir la construcció, tècnicament molt complexa, van haver de tornar

a cridar-lo. Brunelleschi va poder llavors augmentar les seves exigències.

Els temps moderns i les grans guerres Malgrat aquest interès, les guerres continuaven i amb elles la fervor per noves conquestes i l’ànsia de nous objectius polítics. Ja en temps moderns, al segle XX, es porten a terme les dues grans guerres i amb elles les Conferències de la Haya per establir algunes mesures de protecció del patrimoni: …als bombardeigs de posicions enemigues s’han de respectar, en la mesura del possible, esglésies i edificis utilitzats per a propòsits artístics, científics i caritatius… caldria assenyalar la presència d’aquests edificis o llocs distintius visibles, que hauran de ser notificats a l’enemic abans d’actuar sobre de les ciutats amb atacs aeris. Així i tot, ciutats senceres són bombardejades i construccions d’un alt valor històric i cultural desapareixen per sempre junt amb valuoses escultures i quadres. Alguns edificis fins i tot es van destruir de forma expressa per tal que no passessin a mans de l’enemic.

La catedral Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche (Berlín), erigida en honor a Guillem II, abans de la guerra… i el que en queda avui!

Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 35


HISTÒRIA

Castell Reial de Varsòvia i residència del rei fins l’any 1795. A l’esquerra, la construcció original dels segles XVI a XVII. A la dreta, la rèplica edificada després de la guerra.

Més endavant, i ja amb l’absència de guerres, es destrueixen edificis de gran valor històric per motius variats: per obstaculitzar el trànsit (Església de Sant Pere Màrtir de Calatayud), per instal·lar centres comercials (Palaus de Cavalieri, de Sánchez Dalp i de Marquès de Palomares a Sevilla) o per tal que els ciutadans puguéssin gaudir del vent de llevant (Muralles de València). L’1 de setembre de 1939 Alemanya envaeix Polònia i dóna inici a la Segona Guerra Mundial. Donat que l’objectiu del règim de Hitler era adquirir nous territoris per a la seva colonització, no n’hi havia prou amb derrotar al seu exèrcit, s’havia d’arrasar tot allò que hi haguera a les ciutats i espais conquerits. Va ser així com Polònia es va convertir en el país més castigat de tots els participants en la guerra, al perdre més del 16% de la seva població. Aquesta política deliberada i sistemàtica d’aniquilació portava inclosa el fet d’esborrar també el seu llegat cultural i la seva petjada arquitectònica. El 85% de la capital va quedar convertida a runes i en el conjunt del país el 43% dels monuments varen resultar destruïts. El Castell Reial de Varsòvia, la Catedral de Sant Joan de finals del Segle XIV, l’església de Santa Ana de mitjans del segle XV i el Palau

Staszic de principis del XIX, són alguns dels 782 monuments polacs que varen desaparèixer, als que hi hauria de sumar els que varen resultar parcialment danyats. A dia d’avui, Varsòvia conserva una part anomenada “ciutat vella” que en realitat no és vella, ja què és el resultat de la reconstrucció minuciosa (en temps contemporanis) de les façanes que hi havia en aquell indret. Per la part interior, però, el que hi ha són edificis moderns destinats a usos variats.

El patrimoni perdut de La Ràpita Sobre el patrimoni de la Ràpita, podem dir que hi ha hagut de tot. Edificis històrics com Les Casotes o l’Esglèsia Nova n’han sortit molt ben parats al llarg de tants anys; s’han conservat amb el seu estat original i s’han restaurat i adequat per donar cabuda a equipaments d’interès cultural (El Museu de la Mar de l’Ebre) i turístic (Oficina de Turisme). No en podríem dir el mateix d’altres construccions com la

Virtualització de l’Esglèsia Nova, en l’estat en que es trobava després de l’abandonament de les obres reials (segle XVIII).

Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 36


HISTÒRIA bateria de defensa dissenyada per Llobet l’any 1748, de la que se’n van enderrocar els edificis per tal d’ubicar el mercat municipal. Una construcció també de l’època Carlista que no va tenir tanta sort com les anteriors va ser el quarter de la Massana. Aquests espais, que avui dia tindrien un valor històric excepcional, els vam enderrocar nosaltres, els rapitencs de l’època moderna i civilitzada; no va ser gent d’èpoques passades o de temps antics i llunyans que no valoraven el patrimoni i que no apreciaven la història. Vam ser els rapitencs de la dècada dels 70, i el motiu devia ser, en aquells temps, prou acceptable i justificat: un edifici d’habitatges.

van ser obertes per l’enemic als murs que protegien la ciutat, permetent l’entrada de les tropes de Felip V i causant el final (que tots sabem) d’aquella Guerra de Successió.

Ciutadella, conservant alguna de les construccions originàries com l’actual Parlament. Aquest és un altre exemple de construcció de “regne sobre regne”.

Barcelona i el 1714 Aquests mesos estem parlant sobre una guerra en particular, sobre la fi del setge a Barcelona i la derrota dels catalans davant de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. L'any que ve farà 300 anys que Catalunya va perdre la sobirania i amb ella les institucions, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; la justícia, la capacitat d'encunyar moneda o d'organitzar l'autodefensa militar. L’any que ve també farà tres-cents anys d’una important pèrdua de patrimoni produïda a Barcelona. Abans de la capitulació de la ciutat de Barcelona, les seves muralles van ser bombardejades i destruïdes en la seva majoria per les armes d’artilleria de l’època. La matinada d’aquell dia 11 de setembre el Conseller en Cap Rafel Casanova seguit de vàries figures de la noblesa i alguns ciutadans armats, va sortir cap al baluard del Portal Nou per animar als defensors, enarborant la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. En aquell mateix instant, set esquerdes

La ciutat de Barcelona murallada i la Ciutadella l’any 1806. Plànol extret del llibre “Voyage de l’Espagne”, d’Alexandre Laborde.

El recinte arquitectònic es va veure afectat, i de forma important. No obstant, la derrota va permetre l’aparició d’un element emblemàtic i a la vegada polèmic: la Ciutadella. El mateix Felip V la va fer construir, un cop guanyat el setge, per tenir un major control de la ciutat. Aquesta edificació, dissenyada per pròsper de Verboom, va ser fruit de controvèrsia des de la seva construcció. Fou derruïda, reconstruïda i tornada a ser derruïda. Des de fa anys, en el seu lloc, es troba el Parc de la

Per últim, recomanar als lectors la visita a www.jaumevcera.blogspot.com.es . Hi haurà enllaços sobre el patrimoni perdut durant la història, imatges i comentaris extres i, a més, els articles publicats en exemplars anteriors.

Jaume Vidal Cera jaumevcera@larapita.com

Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 37


201310 652 l'interès per la conservació del patrimoni ex2