Foto: Miquel Valls
Manlleu — Juny del 2014
Tercera època — Número 103
Noticiari — Com el lector veurà, en el present butlletí hi és present el nou anagrama de l’Associació d’Amics del Santuari de Puig-agut, la qual ha estat creada per donar continuïtat a la ja arrelada tradició de devoció al Sagrat Cor de Jesús, la Verge Maria i Sant Josep. — Pel que fa al manteniment, l’Associació a dut a terme l’arranjament dels vitralls de la cúpula i pintar l’interior del temple; també s ha fet un armari per ordenar i guardar adequadament diferents objectes i ornaments. Unes millores costoses en quan a despeses que, una vegada més hem de recordar, són ateses amb els donatius dels fidels. És per això que ens permetem recordar el compte de l’Associació al BBVA que és el següent: 0182.9784.7.00200114828. També a la caixeta d’almoines del santuari o a qualsevol membre de l’Associació
Glòria Sala
— Sota aquestes ratlles, una fotografia de l’entarimat que s’ha calgut muntar a l’interior del santuari per procedir a l’arranjament dels vitralls malmesos a conseqüència de l’esclafit de la passada tardó i el pintat interior. També les imatges que presideixen el nostre santuari han estar restaurades degudament.
Aquesta actuació ha estat del tot necessària com a conseqüència del pas del temps, ja que d’ajornar-la, la despesa cada vegada hauria estat més important.
Arxiu Valls
Uns Jocs Florals a Puig-agut
De la documentació i extensa crònica escrita que ens va deixar el fundador del santuari de Puig-agut, Ramon Madiroles, volem avui rememorar una festa literària que va tenir lloc els dies 28 i 29 de juny de l’any 1914 i en fem ara memòria per la coincidència de complir-se el centenari. D’aquesta gaia festa, a més de la notícia, tenim el testimoniatge d’una fotografia que Xavier Valls va poder recuperar de l’original i que les tècniques actuals han permès encara millorar. L’antiga crònica no ens dóna informació dels participants al certamen i tampoc dels guanyadors, tot i que pel títol que se li donava, “Jocs Florals Marians – Lauretans” cal suposar que anaven dedicats a la Mare de Déu. A la foto podem veure un bon nombre de persones concentrades davant d’una artística capella o oratori dedicada a Nostra Senyora de Loreto i que en aquell dia s’hi va entronitzar. Encara que a la foto no es veu, la crònica ens parla d’una altra capella similar ja existent dedicada a l’apòstol Sant Joan. De fet, encara que no se’n va construir cap més, eren les dues primeres d’un projecte que havien de completar un total de tretze oratoris. A l’acte hi van participar l’orfeó i cors dels Germans i alumnes del col·legi de Manlleu. Cal pensar que a l’envelat que es veu a la foto s’hi va celebrar la festa literària i l’entrega de guardons als treballs premiats; si que fa esment la ressenya de la magnificència i abundància de tapissos i banderoles junt amb altres objectes que engalanaven el recinte. En un altar presidit per la Mare
de Déu de Loreto, també hi havia el retrat del Sant Pare Pius X degudament il·luminat. Fins aquí la informació de que disposem pel que fa a la celebració d’aquest certamen. Seria prou d’interès poder conèixer els treballs que s’hi varen presentar, però, tot i l’abundant llegat, avui recopilat, que ens va deixar en Ramon Madiroles, no s’hi troben aquests treballs. El document gràfic, però és ben explícit. Àlex Roca
En Madiroles
Barranquisme a Puig-agut Maians és una de les masies que faldeja el Santuari de Puig-agut, molt a prop de l’altre ermita que es troba en el mateix camí, la de Sant Jaume Nou. Tinc la sort de tenir-hi tres néts preciosos que m’omplen de vida... i de feina. L’última setmana de juny esdevé per a mi la més atrafegada de l’any: el col·legi ha tancat portes, els cursos d’estiu no comencen fins el primer de juliol i la meva muller encara fa de mestra. Per tant, no em queda més remei que carregar-me els néts a l’esquena. Com que ja fa anys que dura aquesta situació, hem ideat amb els vailets una manera d’aprofitar el temps, lluny del plantar-se davant una pantalla i quedar abduïts per les imatges. Cadascú apunta en un paper les activitats que li agradarien fer i, tot seguit, es posen els papers amagats dins una bossa i una mà innocent n’escull un, i aquesta és l’activitat que es fa aquell dia. El divendres va sortir “ascala” que traduït del llenguatge dels sis anys vol dir escalar. Darrere Maians cauen els contraforts del serrat de Niubó que dóna nom a la carena que té en el seu punt més alt, el Santuari de Puig-agut. Són contraforts àrids, plens de margues de Manlleu, amb pedra sorrenca i estimballs en cada un dels tres o quatre estrats geològics que marca la serra. Els quatre expedicionaris es posen d’acord i decideixen que l’escalada consistirà en baixar el torrent de Niubó, és a dir, en fer barranquisme. Proveïts de dues motxilles amb l’esmorzar triat per la mainada –xocolata, galetes, magdalenes, cereals farcits i moltes de les porqueries que la tele anuncia- i l’aigua meravellosa que sempre carreteja l’avi, emprenen el corriol que mena cap al Santuari, aquell que agafen els que no volen sortejar bicis i cotxes pel camí fressat de Diumeres. Després de deixar enrere el serradet de Maians i el de Cagamànecs, sobre “Les Anques del món” -el tros on s’ha de fer el nou cementiri, segles enllà per la parsimònia que s’hi posa-, lloc dit amb aquest nom ja que el pagès de Manlleu que tenia llogat aquesta porció de terreny la trobava tan lluny de la vila que repetia a tots als que trobava de camí, que estava situada al cul del món i que la gent dels voltants, primmirada, ho va traduir per les “anques del món”, voregen la casa de Niubó per dalt, resseguint la tanca del ramat d’ovelles, fins que queden enfilats sobre el torrent de Niubó. Ara comença l’”ascalada” ja que per baixar fins trobar l’antiga font de Niubó, situada sota les arrels d’un roure immens –ara ja desapareguda- i que proveeix d’un rajolí d’aigua al torrent, en les anyades bones, han de baixar uns rostos pedregosos d’una verticalitat manifesta. Els vailets gaudeixen de la baixada i indiquen a l’avi on ha de posar els peus per no caure. La petita de quatre anys és més poruga i baixa agafada de la mà del seu estimat –és un dir- avi. Una pedra aixecada per un peu que ressola deixa veure un petit escorpí que marxa esporuguit en busca d’un altre refugi més segur.
L’inici del torrent de Niubó i la vegetació que el cobreix
Ja són al torrent de Niubó. Quan aquest torrent trepitgi la part vella de Manlleu passarà a dir-se torrent Magí, per recordar una casa isolada que hi havia en aquell veral. Baixa un fil d’aigua pel llit del torrent però la llera està ben molla ja que durant la nit ha caigut un xàfec. Les pedres, verdes per les molses i els líquens, són una pista de patinatge idònia. Només de posar-hi el peu, l’avi ja va de cul per terra. Tement-se el pitjor, insinua una retirada honrosa que no és acceptada. La democràcia fa que hagi de cedir i continuar el barranquisme. No ha colat, tampoc, la seva proposta democràtica de comptar un vot per cada any dels presents en l’excursió. Deu metres avall, la vegetació cobreix completament el torrent. El camí continua en penombra. El canvi de llum els permet posar les cames en un matoll d’ortigues que frissen per donar-se a conèixer als intrusos. La petita plora per l’ortigada i vol anar a coll de l’avi tant si com no. Ara el safari ja està encarrilat, un parell de vailets que xalen com bojos amb l’aventura i un avi carregat amb dues motxilles i una nena ploranera, amb l’ai al cor, ja que no veu sortida digne. Comencen a arribar els entrebancs: el primer dels gorgs que aniran trobant al llarg de la ruta. El salt té uns cinc metres i és impracticable. L’esperança anima els ulls d’un avi que suggereix deixar-ho córrer. No té temps d’exposar el raonament de la retirada que els vailets estant penjats a les parets laterals del gorg baixant a base d’agafar-se amb branques mortes i lianes poc segures. L’avi no es pot fer enrere i carregat amb la néta i les motxilles aprofita per relliscar fins la llera, en lloc de fer servir les branques i les lianes com els seus néts. Els texans de l’avi han canviat de color passat de blaus a marrons, els braços presenten clapes vermelles i el cul li queda ben estomacat. Però la néta està salvada, ha aterrat sobre l’airbag de la panxa de l’avi i queda satisfeta de la baixada pel tobogan improvisat. Després de la lliçó magistral de ràpel sense corda, l’avi creu que és el moment oportú de llençar un ultimàtum. Diu als nens: O porteu una motxilla cadascú o s’ha acabat el barranquisme ! –sap prou bé que no es poden fer enrere amb els gorgs de baixada que ja han superat-. Els vailets obeeixen i continua el calvari, torrent avall. Cada estrat de roca té el seu gorg que s’ha de superar. Els vailets ho fan amb elegància, l’avi a cops de cul. Dintre la
foscor d’aquella selva, abunden les ortigues traïdores, les romegueres punxegudes, les lianes sense suport, les arrels torturades dels arbres de la ribera que entrebanquen, els troncs abatuts per l’edat que cedeixen al posar-hi el peu i un munt de trampes de fang que engolen els expedicionaris fins el turmell. Al cantó esquerra, torrent enllà, troben la font de dalt de Casadevall, amb la seva caseta d’obra i el tub que porta l’aigua a la casa. Més avall troben les restes de la font del Sot –la de baix de Casadevall- malmesa per les torrentades i pel nul manteniment. I, amb gran alegria de tots, el camí que porta a Maians. Només la intercessió de l’esperit de Puig-agut ha permès acabar l’excursió sans i estalvis... la mainada, ja que l’avi sagna per un braç i va coix de la cama contrària. Ara entenc aquelles “selves de l’aventura” preparades per la mainada, amb ponts de mico vigilats, arnesos a granel, cordes per tot arreu i, sobretot, un monitor jove i valent per cada pas que donen les criatures. El què se m’escapa és l’interès dels aventurers en fer tants quilòmetres per trobar un barranc digne quan al costat de casa tenen l’aventura garantida pujant al Santuari, via torrent de Niubó. Bernat Prat
Espai poètic Exultant dibuixaré un Cor Oh llum de Veritat. Oh font de Bondat. Oh símbol de la Realitat. Oh arbre de la Llibertat. Oh segell de l’Amistat. Oh Unitat en la diversitat.
Per fi s’ha fos l’interrogant i la vida segueix galopant. Exultant dibuixaré un Cor, Més perfecte que l’esfera. Deixaré que venci l’Amor i serà bandera d’aquesta Era.
Quant temps t’he ignorat i sense descans t’he cercat. Mirava més enllà dels confins i només em calia contemplar Endins.
La meva nuesa esdevé Grandesa. La meva feblesa transparenta la bellesa. Mònica Sala
El Far de Puig-agut és present a Internet en la seva versió digital a l’adreça http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es